Dies i camins. 40 escoles d'estiu de Rosa Sensat Juny 2015

Transició i democràcia
A PARTIR DE 1970, amb una demanda creixent de matriculacions
que culminaria el 1977, amb una congregació d’unes 9.000 persones,
es començava a entreveure el final de la dictadura. L’Escola d’Estiu
manté les seves prioritats educatives en un ambient molt polititzat.
S’hi aplega una considerable quantitat de gent i grups d’ideologies
molt diverses, amb afluència de corrents crítiques, que venien a l’Escola
d’Estiu perquè «necessitaven aire fresc de llibertat democràtica»
(Monés, 1981); hi són presents les tendències polítiques i sindicals que
no tenien altres canals de manifestació i que organitzen actes populars,
parades, conferències, presentacions com la de l’Assemblea de
Catalunya, el Congrés de Cultura Catalana. Es fan homenatges a
mestres de temps de la República, a García Lorca... Aquest volum
d’inscrits i d’activitats feia molt vistoses i interessants les escoles d’estiu,
però complexa la seva gestió i organització. Són anys de canvis tant
en l’estructura com en el nombre de cursos, que augmentaven amb
progressió gairebé geomètrica. Agafen importància els cursos
monogràfics, especialment els dedicats a temes sociopolítics. En aquest
període destaquen els debats i la declaració del document Per una escola
pública catalana.
La Llei general d’educació de l’any 1970 va introduir canvis en la
formació del professorat: la formació inicial dels mestres de primer
cicle universitari, es creen els instituts de ciències de l’educació (ICE),
que han d’administrar la formació permanent del professorat (primària
i secundària). Els ICE de les universitats de Barcelona van començar a
oferir propostes i recursos; en general, ho van fer donant suport als
TRANSICIÓ I DEMOCRÀCIA
21