Societat Catalana de Pediatria

El mecanisme pel qual el VEB indueix la colèstasi encara no està clar.
El VEB s’ha descrit com a possible desencadenant d’hepatitis autoimmune
tipus 1 en individus amb predisposició genètica, tal com sembla
ser en el nostre cas.
Infeccions urinàries a la comunitat produïdes per
E. coli productor de betalactamases d’espectre
ampli (BLEES)
Laia Ymbert, Ruben Berrueco, Marta Casellas,
Araceli González, Antoni Martínez-Roig
Hospital del Mar, Barcelona
Objectius. Conèixer l’existència de possibles característiques afavoridores
d’aquestes infeccions produïdes a la comunitat en els casos detectats
en 3 anys.
Material i mètodes. Selecció retrospectiva, d’entre 468 infeccions urinàries
diagnosticades de l’any 2000 al 2005, dels pacients amb cultiu positiu
per E. coli productor de BLEES. S’han analitzat factors demogràfics,
antecedents d’hospitalització en els 2 mesos previs, antecedents de
tractaments antibiòtics els 30 dies previs, antecedents de malalties de
base, antecedents de neutropènia i resistències a aminoglicòsids.
Resultats. 1/71 cas 2003; 2/79 casos 2004; 5/102 casos 2005; edats de 37
dies a 7 anys; 6 autòctons i 2 estrangers; 1 cas (nen de 37 dies) d’hospitalització
prèvia els 60 dies abans; 1 cas d’antibiòtics previs, en el nen
de 37 dies, a través de la mare durant el darrer mes d’embaràs; 3 casos
amb malaltia de base (infecció VIH, microlitiasi, paràlisi cerebral); cap
cas de neutropènia; 2 casos de resistència extensa a aminoglicòsids; 1
cas de mare portadora d’E. coli BLEES, 1 cas d’infecció concomitant per
C. jejuni i 1 cas d’infeccions urinàries de repetició fins fa 2 anys.
Conclusió. Tot i que són pocs casos, 1.70%, es pot veure l’increment en
els darrers anys; que no ha estat minoritària la coincidència amb antibioteràpia
prèvia i amb poca presència de malalties de base afavoridores
d’immunodeficiència. El fet de la presència comunitària d’aquests
microorganismes fa pensar en la seva àmplia circulació. La resistència
associada a gentamicina i cotrimoxazol dificulta el tractament empíric
inicial de les infeccions urinàries a la comunitat. Tot i que en els nostres
casos no es demostra la relació amb antibioteràpia prèvia, cal ser exhaustius
en la recollida de tractaments antibiòtics previs abans d’iniciar
els tractaments. En situacions de tractaments previs repetits amb antibiòtics
d’ampli espectre (cefalosporines i betalactàmics en general) podria
ser útil, abans de conèixer l’agent i la seva sensibilitat, iniciar tractament
amb fosfomicina, un antibiòtic sensible gairebé sempre.
Malaltia meningocòccica a Sabadell: revisió dels
últims 10 anys
V. Aldecoa, V. Pineda, S. Sánchez, T. Gili, D. Bartoli,
G. Viaplana, J. Rivera, D. Fontanals
Hospital de Sabadell. Corporació Sanitària Parc Taulí. Sabadell
Introducció. La malaltia meningocòccica (MM) és una de les infeccions
endèmiques que produeix més alarma entre la població. Fins a mitjans
anys noranta predominava el serogrup B, i els anys posteriors es va observar
un augment del C, fet que va motivar la introducció de la vacunació
antimeningocòccica C, de manera que es va modificar l’epidemiologia
d’aquesta infecció.
Objectius. Analitzar la incidència, l’epidemiologia, les formes de presentació
i evolució de la MM al nostre hospital.
Pacients i mètodes. Estudi descriptiu, retrospectiu, dels pacients menors
de 15 anys ingressats al nostre hospital amb el diagnòstic de MM
confirmada durant el període 1996-2005.
Resultats. Van ingressar 64 pacients per MM amb una gran variabilitat
entre els diferents anys estudiats (1 l’any 2003 i 21 l’any 2000). La incidència
al nostre medi durant aquest període va ser de 9.1
casos/any/100.000 infants amb una important diferència entre els anys
1996-2000 (14.2) i els anys 2001-2005 (4). Van ingressar 42 pacients
(65.6%) a UCIP i 22 a la planta d’hospitalització, amb una edat mitjana
de 4.5 anys (r: 1 mes-14 anys). Les formes de presentació van ser: sèpsia
associada a meningitis en 26 casos (40.6%), sèpsia en 24 casos (37.5%),
Pediatria Catalana Any 2006 Volum 66 147
Resums
bacterièmia oculta en 9 casos (14%) i meningitis aïllada en 5 casos
(7.8%). Es va aïllar el meningococ en sang en 52 pacients i en líquid cefaloraquidi
en 25 pacients. El serogrup aïllat amb més freqüència va ser
el B en 48 pacients (75%), seguit del C en 16 pacients (25%). Tots els
pacients es van tractar amb cefalosporines de tercera generació. L’estada
mitjana a l’hospital va ser de 6.67 dies (r: 1-10 dies) amb una estada
mitjana a UCIP de 39.9 hores (r: 1-120 hores). 21 pacients (32.8%)
van necessitar administració de volum la primera hora, 17 pacients
(26.5%) drogues inotròpiques i 10 pacients (15.6%) ventilació mecànica
amb una mitjana de 30.4 hores (r: 4-72). El barem de Glasgow per sèpsia
meningocòccica (SGSM) mitjà va ser de 2.61 (r: 0-12) i el Pediatric
Risk of Mortality (PRISM) mitjà dels nens a UCIP de 6.35 (r: 0-35), amb
una gran diferència entre el període 1996-2000 (8.31) i el període 2001-
2005 (0.7). La mortalitat global durant aquest període va ser de 8 casos
(12.5%), amb una important diferència en funció de l’any (4 casos l’any
2000, 3 el 1996 i 1 el 1997) i el serogrup causal, B (8%) i C (25%). Des de
l’any 2001 no hem tingut cap cas de MM per serogrup C.
Comentaris. La forma de presentació més freqüent de la MM és la sèpsia
associada a meningitis; i necessita ingressar a UCIP un nombre important
de pacients. El serogrup C s’associa a una mortalitat més alta.
Observem una important disminució de la incidència i de la morbimortalitat
de la MM des de la introducció de la vacuna conjugada antimeningocòccica
C al setembre del 2001.
Estudi de la resposta intradèrmica a la
histoplasmina entre la població immigrant
infantil hospitalitzada en un servei de pediatra
Antoni Martínez-Roig, Josep M. Torres, Maria Bonet,
Rosa Mombiela, Paz Guevara
Hospital del Mar, Barcelona
Objectiu. Conèixer la situació d’infecció actual o passada entre els infants
immigrants.
Material i mètodes. Després de demanar el consentiment, s’ha practicat
la prova intradèrmica de la histoplasmina a 116 infants ingressats al
servei de Pediatria, procedents fonamentalment de països de l’Amèrica
Llatina, on domina la endemicitat de la malaltia. També s’ha fet a infants
d’altres procedències, per tal de veure la possible situació epidemiològica
i fins i tot per servir com a control. S’ha valorat edat, procedència
urbana o rural, contacte amb aus i ratpenats, procedència
d’una vall o altres zones, temps d’arribada a l’estat, resposta als 20 minuts,
resposta a les 48 hores. S’han considerat com a positius valors
d’induració superior a 5 mm. En els casos amb valors positius s’ha proposat
fer estudi serològic i radiografia de tòrax.
Resultats. S’han estudiat 116 infants (71 nois) d’edats entre 12 mesos i
16 anys. Procedència urbana en 71. Contacte amb aus 59. Habitaven en
una vall 57. El temps d’arribada oscil·lava d’1 dia a 11 anys. La prova als
20 minuts va ser negativa en 55 casos i a les 48 hores en 90 casos. Hi va
haver 2 casos que no van tornar a la lectura. Els infants amb resposta
d’induració superior a 5 mm van ser 16. En 12 d’aquests casos es va
practicar serologia i radiologia toràcica, que van ser negativa i normal.
La procedència d’aquests casos positius era 13 d’Equador amb 8 d’origen
rural; 1 cas de Bolívia, 1 de Filipines i 1 de Colòmbia, tots de procedència
rural.
Conclusions. És obvi que la prova intradèrmica de la histoplasmina no
és diagnòstica, només ens indica la infecció asimptomàtica i l’endèmia,
i habitualment és persistent. És important que es pensi en aquesta incidència
entre la població immigrant, el 13.79% de la població estudiada,
amb predomini de la zona equatoriana, país que darrerament
ha incrementat la població d’arribada. Si bé el 95% de les infeccions
són asimptomàtiques, hi ha les formes disseminades dels lactants i les
disseminades del immunodeprimits, a les quals no estem acostumats.
Apendicitis aguda en menors de tres anys
Z. Rubio, A. Retana, R. Álvarez, E. Turón,
PJ. Gómez-González, JL.González-Rivero, J. Cubells
Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Barcelona
Introducció. L’apendicitis aguda és una patologia freqüent en pediatria,
amb una clínica clàssica en infants grans. En menors de tres anys,
aquesta malaltia quirúrgica és molt infreqüent. El poc desenvolupament