Societat Catalana de Pediatria

RESUMS 

Al·lèrgia i Immnunologia 

Pneumònia persistent i immunodeficiència 

combinada greu. A propòsit d’un cas 

Neus Pociello, Núria Rovira, Martí Pons, Laia Alsina, 

Antonio Palomeque, Noelia Pérez, María Asunción 

Martín Mateos 

Hospital Sant Joan de Déu 

Fonament i objectiu. El diagnòstic diferencial de la pneumònia persistent 

és molt ampli. Qualsevol pacient que desenvolupa una pneumònia 

recurrent o persistent pot tenir una alteració en els mecanismes normals 

de defensa de la via aèria, ja siguin locals com alteració dels cilis o 

els macròfags alveolars, com sistèmics en relació al sistema immunitari 

humoral i cel·lular. L’objectiu d’aquesta comunicació és presentar un 

cas de immunodeficiència combinada greu diagnosticada a rel d’una 

pneumònia d’evolució tòrpida. 

Cas clínic. Lactant de 5 mesos que ingressa en la UCI-P del nostre centre 

per augment de dificultat respiratòria en context de broncopneumònia. 

Com antecedents destacava que havia estat ingressat feia 10 dies 

per una pneumònia en la mateixa localització. No referien altres antecedents 

personals ni familiars d’interès. En l’analítica al ingrés presentava 

20.000 leucos/mm3 (88%NS, 8.54%L). A les 48 hores del ingrés va 

presentar un empitjorament clínic precisant ventiloterapia i suport 

hemodinàmic. Es va realitzar estudi immunològic destacant un dèficit 

sever de limfòcits T i absència d’immunoglobulines A i G amb IgM al límit 

inferior. Va rebre tractament amb gammaglobulina i es va ampliar 

la cobertura antibiòtica. Va presenta un deteriorament progressiu amb 

èxitus als 15 dies d’ingrés. En la necròpsia es va confirmar l’absència de 

timus, es va identificar un únic gangli en que no hi havia diferenciació 

córtico-medul·lar ni fol·licles. En l’estudi genètic es va confirmar que el 

pacient era portador de dos mutacions del gen IL7RA (A335c;G556A), 

polimorfisme no descrit prèviament. 

Comentaris.Tot i que la causa més freqüent d’una pneumònia persistent 

no sigui una immunodeficiència hem de tenir present aquesta 

possibilitat donada la importància del tractament en relació al pronòstic 

vital del pacient i en relació al consell genètic posterior. 

Reaccions al·lèrgiques a la vacuna triple vírica en 

infants al·lèrgics a les proteïnes de l’ou 

Jordi Costa, Montserrat Bosque, Òscar Asensio de la Cruz, 

Laura Valdesoiro, Helena Larramona, 

Maria Teresa Marco, Nuria Pumares, Alex Pérez 

Hospital de Sabadell. Corporació Sanitària Parc Taulí. Sabadell 

Introducció. La vacuna triple vírica (TV), de virus atenuats cultivats en 

embrió de pollastre, podria provocar una reacció d’hipersensibilitat en 

infants al·lèrgics a l’ou. El febrer del 2004 es va retirar del mercat la vacuna 

incubada en cèl·lules diploides humanes lliures d’ou. El Comitè 

Assessor de Vacunes de l’AEP va marcar les pautes de vacunació de TV: 

1. Vacuna TV convencional al seu centre habitual als infants al·lèrgics a 

l’ou que no hagin patit anafilaxi. 

2. Immunització amb dilucions creixents en una unitat d’al·lèrgia pediàtrica 

als infants amb anafilaxi. 

Objectiu. Revisar les proves de provocació amb la vacuna TV efectuades 

a la Unitat d’Al·lèrgia durant l’any 2005 a infants amb clínica d’al·lèrgia 

a l’ou i sensibilització a aquest al·lergen. 

Material i mètodes. Es tracta d’un estudi observacional. S’han revisat 

les proves de provocació a la vacuna TV fetes durant el 2005 segons la 

pauta del Comitè de Fàrmacs de la SCAIC a infants amb història clínica 

d’al·lèrgia a l’ou i Prick i/o UNICAP ® positius. 

Resultats. Es van fer 25 proves de provocació, 14 nenes i 11 nens, 

d’edat entre els 18 mesos i 6 anys (mitjana 6 anys). Tots havien presentat 

clínica d’urticària, 4 digestiva i 3 altres manifestacions, i 4 havien patit 

anafilaxi. La IgE total entre 5 i 2.749 KU/l (mitjana 173). CAP positiu en 

24 dels 25 casos. Prick positiu en 23 dels 25. Cap provocació va resultar 

positiva, hagués patit o no reacció anafilàctica. 

Comentaris. El nostre estudi mostra absència de reaccions adverses a la 

vacuna TV en nens al·lèrgics a l’ou, hagin patit o no reacció anafilàctica. 

Aquest resultat es veu recolzat per les últimes revisions internacionals 

publicades, que postulen la seguretat de l’administració de la vacuna 

fins i tot en els infants que hagin patit una reacció anafilàctica i, per 

tant, la possibilitat de ser vacunats en el seu centre d’atenció primària. 

Cardiologia 

Transposició de grans vasos. Resultats a la 

Unitat Neonatal 

Àfrica Pertierra, Ana Riverola de Veciana, Marta Simó, 

Julio Moreno, Xavier Krauel, José Ma Caffarena 

Hospital Sant Joan de Deu. Esplugues de Llobregat 

Introducció. La transposició de grans vasos (TGV) és una important 

causa de morbimortalitat neonatal. 

Objectiu. Avaluar dades epidemiològiques i evolutives de nounats 

afectats de TGV ingressats a la nostra Unitat de Cures Intensives (UCI-N). 

Material i mètodes. Estudi retrospectiu dels pacients ingressats amb el 

diagnòstic de TGV a la UCI-N del nostre hospital entre el 30 d’abril de 

2000 i el 28 de febrer de 2006. 

Resultats. Durant el període estudiat, el nombre total d’ingressos a la 

UCI-N va ser de 3.728; d’aquests, 371 nounats van ser diagnosticats de 

cardiopatia congènita (10%), i la TGV destacava en el 15.4% (n=57). 

Existia un predomini de pacients de sexe masculí (42/57; 74%) i de pacients 

derivats d’altres centres per tractament (36/57; 63%). L’edat gestacional 

mitjana era de 38 setmanes i el pes de naixement mitjà va ser 

de 3.218 g. En gairebé un terç dels pacients s’havia fet un diagnòstic 

prenatal (17/57; 30%). Si subdividim les TGV, s’observa que 38/57 

(66.7%) van ser TGV simples (TGV-s). Es van intervenir quirúrgicament 

52 pacients, amb una edat mitjana de 13 dies. En 51 d’aquests es va fer 

una correcció anatòmica. La supervivència postcirurgia de les TGV-s va 

ser del 100% i de les TGV complexes del 89.5%. 

Conclusions. Una de cada sis cardiopaties a la nostra UCI-N va ser una 

TGV. El 33% tenia associada alguna altra malformació cardíaca. Tot i 

que són pacients complexos, els resultats obtinguts els darrers anys han 

estat satisfactoris si es comparen amb altres sèries. 

Dermatologia 

Butlletí de la Societat Catalana de Pediatria 

Epidermòlisi ampul·lar neonatal letal 

Xavier Giner, Carme Grau 

Servei de Pediatria. Hospital Comarcal de Sant Bernabé. Berga 

Objectius. Exposar el cas clínic d’un nadó a terme que, en el moment 

del naixement, presenta descamació a nivell de clatell i esquena, lesions 

ulcerades i sagnants a ambdues cuixes i genitals externs, i petites 

lesions descamades i ulcerades a cara. La resta de l’exploració i analítica 

està dins de la normalitat. Es comenta la consanguinitat dels pares. 

Mètode. Se segueix l’evolució del lactant durant els cinc mesos de vida, 

amb la progressió de les lesions, les infeccions recurrents i el moment 

de l’exitus. 

Resultats. Es descriu l’epidermòlisi ampul·lar hereditària, en les formes 

clíniques que presenta, sobretot la neonatal juntural o letal. Se’n 

comenten el diagnòstic diferencial, el tractament i la incidència en la 

població. 

Conclusions. Malgrat ser una malaltia rara, l’1% de totes les epidermòlisis 

ampul·lar, sempre se n’ha de sospitar el diagnòstic davant d’un 

nadó amb lesions ampul·loses. 

134 Pediatria Catalana Any 2006 Volum 66

Dermatosi neutrofílica amb afectació sistèmica a 

propòsit d’un cas 

Albert Pi, Ignacio Iglesias, María Clemente, 

Vicente García-Patos, Domingo Bodet, Rocio Cebrián. 

Mercè Boronat, Antonio Carrascosa, Josefa Suñé, 

Carmen Ferrer 

Hospital Maternoinfantil Vall d’Hebron, Barcelona 

Objectiu. Presentem una entitat poc freqüent en pediatria que pot associar-se 

a afectació sistèmica i que cal tenir present, donada la bona 

resposta als corticoides. 

Cas clínic. Nen de 15 mesos amb APLV i a l’ou, dermatitis atòpica i 

retard pondoestatural i psicomotor, presenta febre, malestar general, 

distensió abdominal de 24 hores d’evolució amb deposicions sanguinolentes 

la setmana prèvia tractades amb cotrimoxazol durant 2 dies, i 

pàpules rosades al tronc i cuixes. Analíticament, presenta neutrofília 

marcada i PCR elevada. Prèvia recollida de cultius s’inicia cefotaxima. 

Segons l’ecografia abdominal, adenitis mesentèrica. Coprocultiu: positiu 

a Campylobacter i adenovirus. La resta de cultius són negatius. 

Les lesions progressen a nòduls violacis dolorosos, confluents, formant 

plaques purpúriques, infiltrades, amb vesícules i butllofes serohemorràgiques. 

Posteriorment es trenquen formant úlceres. Es descarta 

procés hematològic mitjançant aspirat medul·lar. Biòpsia cutània: marcat 

infiltrat inflamatori neutrofílic dèrmic i hipodèrmic, microbiologia 

negativa. Paral·lelament apareix síndrome de resposta inflamatòria 

sistèmica amb inestabilitat hemodinàmica, destret respiratori, pancitopènia, 

hipoalbuminèmia, coagulopatia de consum i PCR persistentment 

elevada. TAC toràcica: infiltrat intersticial. S’amplia la cobertura 

antibiòtica sense millora, i amb sospita de malaltia neutrofílica sistèmica 

s’inicia metilprednisolona (1 mg/kg/dia). Millora clínica i analítica 

en 48 hores i pràcticament curació completa de les lesions en 3-4 setmanes. 

Els estudis etiològics d’immunitat, metabolopaties, autoanticossos 

i moll de l’os són negatius. Com a possible etiologia del quadre, 

fins al moment només trobem enteritis i cotrimoxazol. 

Conclusions. Davant la presència de lesions cutànies suggestives i disfunció 

multiorgànica, cal descartar la malaltia neutrofílica sistèmica, 

atesa la seva habitual bona evolució amb corticoides. També cal fer un 

despistatge etiològic exhaustiu, ja que hi ha un gran nombre de patologies 

de base associades. 

Pityriasis rubra pilaris diagnosticada després 

d’una infecció cutània 

E. Lera, M. Mumany, M. Boronat, C. Ferrer, 

JA. Belmonte, V. Garcia-Patos, D. Boret, A. Carrascosa 

Hospital Maternoinfantil de la Vall d’Hebron 

Introducció. Presentem el cas clínic d’un pacient amb una erupció cutània 

sobreinfectada que evoluciona a eritrodèrmia. 

Cas clínic. Nen de 17 mesos que presenta lesions cutànies exsudatives 

peribucals, perioculars i centrefacials amb onicopatia a tots els dits dels 

peus. Els pares refereixen èczema submentonià i centrefacial d’un mes 

d’evolució, orientat com una dermatitis atòpica sense resposta al tractament 

antiinflamatori tòpic. Durant les últimes 24 hores s’afegeix 

al quadre una conjuntivitis bilateral purulenta i febre. Amb la sospita 

d’infecció cutània és ingressat i s’inicia tractament antibiòtic ev amb cloxacil·lina 

i tòpic amb corticoides. S’aïlla cultiu Staphylococcus aureus a 

l’exsudat conjuntival. Presenta una millora de les lesions, però apareixen 

lesions psoriasiformes al tronc. És orientat pel servei de dermatologia 

com a malaltia eritematodescamativa. Durant el seguiment 

s’observa una progressió craniocaudal amb plaques eritematoses ben 

definides amb àrees de pell respectada, típic de la PRP. Actualment 

segueix tractament amb derivats de la vitamina A, ja que no va respondre 

al calcipotriol. 

Conclusions. La PRP és una alteració de la queratinització poc freqüent 

i d’etiologia desconeguda. El diagnòstic és clínic. El cas que presentem 

correspon al tipus III, però hi ha diferents formes segons l’edat, la morfologia 

i l’evolució. D’una banda, el tractament de les formes localitzades 

és tòpic amb corticoides, calcipotriol, retinoides i hidratants, i 

d’una altra, en les formes generalitzades els retinoides sistèmics són 

d’elecció. Exposant aquest cas volem destacar que una infecció cutània 

pot posar de manifest una dermatosi de base o bé pot precipitar-la. 

Pediatria Catalana Any 2006 Volum 66 135 

Resums 

Cures i atencions d’infermeria en un cas 

d’epidermòlisi ampul·lar en l’àmbit hospitalari 

Carme Grau, Xavier Giner 

Hospital Comarcal de Sant Bernabé. Berga 

Objectius. Detecció de necessitats. Registre. Recollida d’informació adient 

i especialitzada. Establiment d’un pla d’actuació individualitzat. Enfocament 

vers un treball multidisciplinari. 

Mètode. Estudi descriptiu del seguiment d’un cas clínic amb connotacions 

culturals, d’idioma, de família i d’antecedents que marquen l’actuació 

d’infermeria en un context hospitalari. Es descriu el pla d’actuació 

vinculant amb l’àmbit hospitalari de tercer nivell, l’atenció primària 

i les fases d’intercanvi d’hospitalització fins a assumir la mort d’un nen 

de cinc mesos. 

Resultats. Es descriuen els objectius assolits, comptant des del començament 

amb un futur «incert», en què les expectatives familiars i el 

pronòstic creaven d’entrada un bon dilema. Aquest va fer que els professionals 

tinguessin molta cura dels detalls de l’atenció i la vinculació 

familiar. 

Conclusions. Una detecció precoç de necessitats, un abordatge competent 

i un bon nivell d’enllaç amb els diferents professionals i àmbits sanitaris 

genera un pla coherent d’atenció i dóna confiança i suport en 

l’atenció de situacions sociosanitàries complexes en què es té un coneixement 

clar, a priori, de pèrdues vitals. 

10 casos de tinya incògnit en una consulta de 

pediatria 

Antoni Martínez-Roig, Josep M. Torres, Marta Casellas 

Hospital del Mar. Barcelona 

Objectiu. Assenyalar la importància de la història clínica per orientar 

exploracions complementàries, davant de lesions de llarga evolució, 

politractades i amb una morfologia anular o pseudoanular. 

Material i mètodes. Estudi retrospectiu de diagnòstic de tinya incògnit 

(1985-2005) entre infants de 2 mesos a 16 anys. Valoració d’edat, sexe, 

localització i tipus de lesions, temps d’evolució, tractaments previs, 

contactes, agent etiològic. 

Resultats. 4 nens i 6 nenes. Edat mitjana de 6.5 anys (3-10). Temps mitjà 

d’evolució de 2.7 mesos (1-5). Sis localitzacions a la cara, la resta a extremitats. 

En 8 casos hi ha antecedents de contactes amb animals de pèl. 

En 3 casos, més d’un cas familiar de tinya. Tots havien fet prèviament 

tractament amb corticoides tòpics i 1 cas amb pimecrolimus. Havia existit 

millora parcial de lesions amb posterior reaparició. 5 casos de lesions eritematodescamatives 

diagnosticades d’èczema, 4 casos tenien lesions 

pustuloses amb diagnòstic d’infecció bacteriana. Els agents van ser T. 

mentagrophytes en 7 casos i M. canis en 1 cas. Bona evolució posterior 

amb tractament antifúngic. 

Conclusions. La tinya incògnit és una conseqüència de diagnòstics imprecisos, 

utilització inadequada de fàrmacs davant de lesions sense 

diagnòstic. S’ha de pensar en aquesta entitat davant: a) lesions d’evolució 

perllongada amb millores amb tractament amb corticosteroides 

i/o immunomoduladors i recidives en deixar-los; b) formes anular, pseudoanular, 

eritematodescamatives amb vora més delimitada, presència 

de pàpules, pústules o crostes que mai no han acabat de desaparèixer. 

Davant de la sospita, cal aturar tot tipus de tractament, deixar evolucionar 

la lesió i fer un estudi etiològic. 

Endocrinologia 

Panhipopituïtarisme en nena amb síndrome de 

Morsier: icterícia colestàtica com a clau 

diagnòstica 

David Bartoli, Raquel Corripio, Ramon Nosàs, 

Victoria Aldecoa, Gisela Viaplana, Josefa Rivera 

Hospital de Sabadell. Corporació Parc Taulí. Sabadell 

Introducció. La síndrome de Morsier o displàsia septoòptica (DSO) és 

una malformació congènita complexa del desenvolupament que es

XIV Reunió Anual de la Societat Catalana de Pediatria 

caracteritza per agenèsia o hipoplàsia del septum pellucidum, hipoplàsia 

del nervi òptic i pot associar disfunció hipotalamohipofítica. 

Cas clínic. Nena nascuda d’embaràs a terme, ben controlat, amb part 

instrumentat per fòrceps. A les poques hores de vida presenta hipoglicèmia 

greu (11 mg/dl) que no respon a glucagó, i necessita aportació 

de glucosa endovenosa (8 mg/kg/min durant 24 hores). L’analítica hormonal 

(sense hipoglicèmia) no va ser concloent. Les ecografies suprarenal, 

cerebral i RMN cranial van ser normals. Al tercer dia de vida inicia 

icterícia que necessita fototeràpia durant 4 dies. Als 2 mesos de vida ingressa 

per icterícia colestàtica i s’inicia tractament amb àcid ursodesoxicòlic 

i es practica biòpsia hepàtica informada com malaltia de Nieman 

Pick tipus C. Es fa test d’ACTH amb 250 mcg, amb resposta insuficient 

de cortisol (10 ng/dl als 60 minuts), s’inicia tractament substitutiu amb 

hidroaltesona (15 mg/m2/dia), i desapareix la colèstasi. Durant l’ingrés 

s’aprecia nistagme horitzontal; el fons d’ull en aquell moment va ser 

valorat com a normal però als 6 mesos de vida s’evidencia hipoplàsia de 

papil·les. Davant la sospita de síndrome de Morsier, se sol·licita RMN de 

la regió hipotalamohipofítica, i s’evidencia hipoplàsia de quiasma i nervis 

òptics, absència de pedicle hipofític i adenohipòfisi petita amb neurohipòfisi 

ectòpica. Als 26 mesos de vida, coincidint amb un augment 

de pes, s’evidencia hipotiroïdisme central (TSH 2.93 mcU/ml i T4 lliure 

0.68 ng/dl) i s’inicia levotiroxina (25 mcg/dia), amb T4 lliure posterior 

normal. L’evolució de talla va mostrar una velocitat de creixement insuficient 

amb una IGF-1 baixa, i corba plana de GH amb IGF-1 38 ng/ml 

després del test de glucagó, per la qual cosa s’inicia tractament amb 

GH (0.035 mg/Kg/dia). La pacient no presenta signes de poliúria-polidípsia 

i l’osmolaritat plasmàtica és normal. 

Comentaris. La hipoglicèmia greu en el primer dia de vida és el símptoma 

principal de l’hipopituïtarisme. 

La colèstasi de l’hipopituïtarisme es resol generalment amb la teràpia 

hormonal substitutiva i el retard en el diagnòstic podria donar lloc a 

lesió hepàtica crònica. 

És freqüent l’aparició seqüencial d’altres dèficits hipofítics, raó per la 

qual es requereix un estret control clínic i analític. 

La DSO s’ha de sospitar quan hi ha associació d’hipoglicèmia i nistagme 

amb atròfia de nervis òptics. 

Carcinoma tiroïdal en la infància 

Anna López-Montes, Mónica García-Peris, 

Francesca Moreno, Conxa Carles, Empar Roca, 

Josep Lluís Ponce 

Secció d’Endocrinologia Pediàtrica. Hospital Infantil Universitari La Fe. València 

El càncer de tiroide (CT) és poc freqüent en el xiquet, representa entre 

l’1 i l’1.5% de la patologia neoplàstica i el 15% dels nòduls solitaris 

tiroïdals que apareixen en l’edat pediàtrica. Un important factor de risc 

és l’exposició a radiacions. 

El 60-90% de CT en aquesta edat són carcinomes diferenciats de l’epiteli 

fol·licular (CDT), de millor pronòstic que altres tipus de tumors 

malignes d’origen no fol·licular. D’aquests, el carcinoma medul·lar de 

tiroide (CMT), de molt rara presentació en la infància, pot ser esporàdic 

(CME) o familiar com a primera manifestació d’una neoplàsia endocrina 

múltiple (MEN2A) amb un model d’herència autosòmica dominant. 

Presentem tres pacients amb CT controlats en la nostra consulta en els 

últims 5 anys. Tots tres consultaren per aparició aparentment ràpida 

d’un nòdul al coll sense altra simptomatologia. 

Cas 1. Xiquet de 11 9/12 anys, consulta d’urgència per massa cervical de 

ràpid creixement. Es palpa un nòdul lobulat dur en lòbul tiroïdal dret 

amb extensió a l’istme > 5 cm, adenopaties bilaterals. PAAF: carcinoma 

papil·lar de tiroide (CPT). Metàstasis micronodulars subpleurals i intrapulmonars 

visibles en la TAC pulmonar, no visibles en la radiografia 

convencional. Es tiroidectomitza amb buidat de cadenes ganglionars. 

L’estudi anatomopatològic evidencia metàstasis en cadenes ganglionars 

ipsolaterals. Dosi ablativa postoperatòria amb I131 seguida de dosis 

supressores de L-tiroxina (200 µg/dia) amb controls periòdics de tiroglobulina, 

TSH. Des de l’inici, la TSH ha estat adequada (< 0.05 mUI/l) 

sense clínica d’hipertiroïdisme. 

Ha estat necessària una dosi total de 200 miC de I131 per tal d’aconseguir 

valors de tiroglobulina indicadors de remissió. Als 2 7/12 anys de 

seguiment, el creixement i la progressió de la pubertat i de la maduració 

òssia són normals, els marcadors bioquímics tumorals són negatius, bé 

que les TAC i les PET detecten algun micronòdul pulmonar. 

Cas 2. Xiqueta de 10 8/12 anys amb nòdul tiroïdal esquerre de consistència 

dura, 3 cm de diàmetre amb adenopaties rodadores. Diagnosticada 

de CPT per la PAAF, la resta d’exploracions foren normals. Feta la 

tiroidectomia, l’anatomia patològica confirma el diagnòstic, i descarta 

la presència d’afectació ganglionar. Amb 75 miC de I131 i dosi de 175 µg/dia 

l’evolució fins al moment (2 1/2 anys) és normal. 

Cas 3. Xiqueta de 12 6/12 anys amb nòdul ferm en pol inferior del lòbul 

tiroïdal dret lleugerament dolorós, sense altra simptomatologia. Funció 

tiroïdal normal. Sospita diagnòstica de CMT en detectar-se una calcitonina 

= 191 pg/ml (0.0 - 15). Davant la possibilitat de MEN2A, prèviament 

a la cirurgia es determinaren metanefrines que foren normals. 

Confirmat durant la cirurgia el diagnòstic de CMT, es va fer tiroidectomia 

amb buidament ganglionar central i jugular bilateral amb preservació de 

3 paratiroides. El tumor estava ben delimitat, no hi havia invasió capsular 

ni glanglionar. El resultat de l’estudi de les mutacions en el protooncogen 

RET responsables del MEN2A i CMT va ser negatiu. L’evolució després 

de 5 anys és normal. 

Els dos primers pacients són d’interès per la diferent extensió de la malaltia. 

En tots dos casos està indicada la tiroidectomia total i l’adenoidectomia 

extensa. La diferència radica en el fet que en el cas 1 poden 

utilitzar-se unes dosis de radioiode amb uns potencials greus efectes 

secundaris en el tractament d’un tumor de bon pronòstic. 

Hem presentat el cas 3, amb CMTE, per la seva raresa en el xiquet i per 

a insistir en la necessitat de l’estudi familiar davant un malalt diagnosticat 

de MEN2A i de practicar tiroidectomia profilàctica en tots els 

xiquets portadors de mutació del protooncogen RET. 

Hàbits alimentaris i activitat física en els infants 

obesos prepuberals controlats a l’Hospital de 

Sabadell 

V. Aldecoa, R. Corripio, A. Caixàs, O. Carro, J. Vioque, 

R. Nosàs, J. Rivera 


Introducció. L’obesitat infantil presenta proporcions epidèmiques en 

els països desenvolupats. L’avaluació de la ingesta, els hàbits dietètics i 

l’activitat física contribueixen a conèixer la influència dels factors ambientals 

sobre aquesta malaltia. 

Objectiu. Avaluar la dieta i l’activitat física en una mostra d’infants 

obesos prepuberals controlats al nostre centre. 

Pacients i mètodes. Vam fer una enquesta dietètica a les mares de 44 

infants (23 nenes) obesos, prepuberals, de 6-10 anys d’edat visitats per 

primera vegada a la nostra unitat l’any 2005, utilitzant un qüestionari 

de freqüència alimentària validat i adaptat per a l’edat infantil, i un altre 

sobre activitat física; comparant els resultats amb les recomanacions 

i els objectius nutricionals vigents per a infants de la mateixa edat. 

Resultats. L’edat mitjana dels infants és de 8.1 anys (DE±1.08) i l’índex 

de massa corporal mitjà és de 26.02 kg/m2 (DE±2.47) (rang: 21.68- 

33.22). La ingesta energètica mitjana diària és de 1.912.6 quilocalories 

(DE±375.5); dos terços dels infants consumeixen > 2.000 Kcal/dia. Les 

proporcions d’ingesta energètica procedents de proteïnes, hidrats de 

carboni i greixos és de 15.33%, 40.85% i 43.83% respectivament (monoinsaturats 

22.8%, saturats 11.2% i poliinsaturats 6.7%). El 60% dels 

pacients no arriben a les recomanacions d’ingesta de fibra, més del 

40% no arriba als 60 mg/d de vitamina C, més del 70% no supera els 

300 mcg/d d’àcid fòl·lic i més del 70% no arriba a ingerir 800 mg de 

calci al dia. 

Respecte al consum d’aliments, el 50% dels infants ingereix menys de 2 

productes làctics al dia. Només el 20% dels infants consumeix 3 o més 

fruites o verdures al dia, i cap arriba a l’objectiu de 5 racions al dia. La 

meitat dels nens obesos consumeix 4 o més dolços al dia, 2 racions de 

carn o més i menys de mitja ració de peix. 

El temps mitjà invertit per menjar és de 17.2 minuts (DE ±10.5); el 83% 

dels infants explica que menja ràpid i el 68% mira la televisió durant 

els àpats. El 50% practica 2 o més hores d’esport extraescolar, però el 

49% no camina més de 20 minuts al dia. El consum diari mitjà de televisió 

és de 2 hores (DE±1.1), i el 25% dels infants la veuen 3 o 4 hores. El 

40% de nens juguen amb videojocs mitja hora diària. 

Comentaris. Un alt percentatge de nens obesos tractats al nostre servei 

mostren: un consum elevat de calories a expenses d’una ingesta elevada 

de greixos i hidrats de carboni refinats que superen àmpliament 

els objectius nutricionals actuals; i un baix consum de vitamines antioxidants 

relacionat amb el baix consum de fruites i verdures. 

Una baixa activitat física associada amb un excés de sedentarisme. 


Demanda assistencial en els infants diabètics 

prepuberals de l’Hospital de Sabadell: necessitat 

d’educació diabetològica 

M. Vilà, R. Corripio, R. Nosàs, I. Gallach, J. Rivera, 

I. Loverdos, J. Pérez 

Unitat d’Endocrinologia Pediàtrica. Servei de Medicina Pediàtrica. Corporació 

Sanitària Parc Taulí. Sabadell 

Introducció. L’educació diabetològica ha significat un avanç en la qualitat 

de vida dels pacients diabètics: els ofereix una eina bàsica de suport, 

els evita ingressos o visites innecessàries a urgències i els dóna 

confiança per manejar-se en qualsevol situació amb la seva malaltia. 

Objectius. Quantificar la necessitat d’educació diabetològica durant el 

primer any des del debut en infants prepuberals amb diabetis mellitus 

tipus 1 (DM1). 

Pacients i mètodes. Estudi retrospectiu dels infants menors de 9 anys 

amb DM1 controlats a la unitat d’endocrinologia pediàtrica del nostre 

centre (1992-2005), en què s’han registrat les variables següents: sexe, 

edat, debut, pauta d’insulina, episodis de descompensació aguda greu 

i control metabòlic (hemoglobina glicosilada mitjana del primer any), 

nombre de visites a educació diabetològica, endocrinologia i urgències 

(i motiu). 

Resultats. S’han analitzat les dades de 33 pacients (16 nens) que debutaren 

amb DM1 abans dels 9 anys. La mitjana d’edat al debut va ser de 

5 anys (SD 2.5; rang 0.5- 8.7). No s’ha detectat cap cas d’hipoglicèmia 

greu en el primer any. La manifestació del debut ha estat cetoacidosi 

en 15 nens, cetosi en 14 i hiperglicèmia en 4. La pauta d’insulina habitual 

ha estat barreja lenta-ràpida matí i nit, excepte en 2 casos, que reben insulina 

lenta amb suplements d’ultraràpida abans dels àpats. L’hemoglobina 

glicosilada mitjana ha estat de 7.75% (SD 0.9; valor referència 

4-6%). La demanda assistencial ha significat una mitjana de 7.9 (SD 5.8), 

les visites d’educació diabetològica a l’endocrinòleg de 5.1 (SD 2.7), i a 

urgències de 2.3 (SD 2.2). Hi ha hagut dos ingressos coincidint amb una 

apendicitis aguda i un aixafament digital. Els motius de consulta a 

urgències han estat: 3 hipoglicèmies lleus, 8 gastroenteritis, 4 febre, 6 

otitis, 5 amigdalitis, 8 bronquitis, 7 quadres catarrals, 5 traumatismes i 

la resta miscel·lània. 

Comentaris. Els nens diabètics requereixen una elevada assistència 

sanitària durant el primer any posterior al debut fins que millora el 

coneixement de la malaltia. 

L’educació diabetològica durant el primer any permet reduir una 

sobrecàrrega a urgències. 

Trets de la síndrome plurimetabòlica en nens 

obesos prepuberals controlats a l’Hospital de 


Gisela Viaplana, Raquel Corripio, Ramon Nosàs, 

A. Caixàs, Victoria Aldecoa, D. Bartoli, Josefa Rivera 


Introducció-Objectiu. L’epidèmia d’obesitat infantil als països desenvolupats 

associa un increment en els trastorns de la tolerància a la glucosa 

i dislipèmia ja en fases precoces de la malaltia. L’objectiu de l’estudi 

és analitzar per primera vegada en el nostre medi els trets de la 

síndrome plurimetabòlica (adaptat d’OMS 1999/ ATP III 2001/ IDF 2003) 

i les característiques clíniques dels nens obesos prepuberals controlats 

en el nostre centre. 

Pacients i mètodes. Estudi transversal d’infants obesos (IMC > p95 per 

edat i sexe) amb estadi de Tanner I controlats al nostre hospital durant 

l’any 2005, excloent-ne els que tenen endocrinopatia associada a obesitat 

o presa de medicació que afecti al pes. S’obté consentiment informat, 

es fa anamnesi, exploració física amb avaluació antropomètrica i 

de tensió arterial, analítica amb perfil lipídic, test de tolerància oral a la 

glucosa i càlcul de la resistència a la insulina segons el model homeostàtic 

(HOMA). Es considera obesitat central, hipertensió arterial (HTA) i 

hipertrigliceridèmia les xifres superiors a 2 DS i HDL baix les xifres menors 

a 2 DS de les de referència segons edat i sexe. 

Resultats. S’han inclòs 49 pacients (21 mascles), de 8 anys d’edat mitjana 

(rang 6-10), IMC (kg/m2) mitjà de 25.94±2.88DS, (26±3.3DS nenes i 

25.85±2.27DS nens). El 47.9% tenen familiars amb diabetis 2, el 27.1% 

obesitat materna, el 31.9% paterna i el 10.6% en tots dos pares. El 


Resums 

89.4% dels infants presenten obesitat central (85% nens i 92.6% nenes) 

i el 35.4% acantosi nigricant. El 34% presenta HTA sistòlica (10 nenes i 

6 nens) i el 8.5% diastòlica (3 nenes i 1 nen). Tres pacients presenten hipercolesterolèmia, 

4 colesterol-HDL baix i 4 hipertrigliceridèmia. Cap 

pacient presenta diabetis, 2 són intolerants a la glucosa i la resta hi tenen 

tolerància normal. El 37% presenta resistència a la insulina (HOMA 

>2); aquesta va ser més freqüent en els nens amb acantosi nigricant 

(47% versus 32.2%, p = 0.317) i en aquells amb antecedents familiars 

de diabetis tipus 2 (57.1% versus 20.8%, p = 0.012). 

Comentaris. Els trets més prevalents en la nostra mostra han estat 

l’obesitat central, la HTA i la resistència a la insulina. Cinc pacients compleixen 

com a mínim 3 criteris per la síndrome plurimetabòlica. 

Els pacients amb antecedents familiars de diabetis tipus 2 i amb acantosi 

nigricant presenten més resistència a la insulina. 

L’obesitat parental és un antecedent comú en un considerable percentatge 

d’infants. 

Aquestes són dades preliminars d’un estudi que pretén valorar l’impacte 

de l’obesitat sobre els components de la síndrome plurimetabòlica. 

Incidentaloma hipofític: a propòsit d’un cas 

Eulàlia Turón, Gemma Carreras, Roser Álvarez, 

Zorayda Rubio, Pedro Gómez-González; 

Bibiana Pineda, Sònia Brió, Josep Cubells 

Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Servei de Pediatria 

Introducció. L’incidentaloma és un tumor trobat de forma casual, en 

absència de simptomatologia específica, en fer una exploració radiològica 

per una altra patologia. 

Presentem el cas d’un noi diagnosticat d’incidentaloma. 

Cas clínic. Noi de 15 anys, remès a consulta d’endocrinologia, per troballa 

a RMN compatible amb macroadenoma hipofític. 

Antecedents personals: desenvolupament psicomotor normal. Inici pubertat 

als 12 anys. Epilèpsia diagnosticada als 9 anys, amb TAC i EEG 

normals, tractada amb carbamazepina. Als 15 anys, prèvia retirada de 

medicació, es fa una RMN, que mostra gran hiperplàsia hipofítica, 

sense alteracions focals a l’interior, compatible amb macroadenoma. 

Exploracions complementàries. Campimetria normal. Analítica sanguínia: 

T4 i TSH, prolactina, GH i cortisol normals; LH normal amb FSH elevada 

(20.3U/l, normal 2-8U/l) i testosterona elevada (45 nmol/l, normal 

10.4-39 nmol/l). 

Davant la sospita de macroadenoma hipofític es decideix intervenció 

quirúrgica. El megatest previ posa en evidència un dèficit de cortisol i 

una hiperresposta de gonadotrofines. En la cirurgia s’observa lesió intrasellar 

d’aspecte mucoide, que s’extirpa totalment, i l’anatomia patològica 

mostra quist col·loide i gliosi reactiva, sense presència de teixit 

hipofític. 

Evolució. Necessita tractament transitori amb DDAVP i hidrocortisona. 

Als 2 mesos de la cirurgia, es repeteix estudi hormonal, on persisteix el 

dèficit de cortisol i l’augment d’FSH, a pesar de la normalització de la 

imatge hipofítica a la RMN de control. 

Davant la persistència no explicable de xifres elevades d’FSH, es fa 

seminograma, que mostra azoospèrmia. Cariotip normal. Estudi genètic: 

microdelecció del gen DAZ a CrYq. 

Diagnòstics finals. Incidentaloma hipofític, quist col·loide amb extensió 

suprasellar i azoospèrmia secretora per delecció del gen DAZ. 

Comentaris. L’incidentaloma hipofític és una entitat poc freqüent en 

l’edat pediàtrica, i que comporta més risc de creixement i agressivitat 

que als adults. Ens plantejarem no fer intervenció quirúrgica si el tumor 

és petit i sense repercussió hormonal, però cal fer un seguiment del pacient. 

La coexistència amb una alteració congènita de la gònada ha falsejat 

la valoració hormonal i motivat la cirurgia: queda el dubte de si 

aquesta cirurgia era o no realment necessària. 

Cal tenir present que la pràctica d’exploracions complementàries sense 

una indicació clara pot comportar troballes casuals i motivar un seguit 

d’actuacions mèdiques no sempre justificades.


Gastroenterologia 

Presentació atípica del diverticle de Meckel 

A. Borrull, I. Badell, A. Huguet, P. Gómez, Z. Rubio, 

J. Carnicer, JL. Gonzalez, JC. Pernàs, FJ. Sancho, J. Cubells 

Hospital de la Santa Creu i Sant Pau 

El diverticle de Meckel, o persistència del conducte onfalomesentèric, 

és l’anomalia congènita més freqüent del tub digestiu. Està present en 

un 2% de la població general, passant totalment desapercebut i asimptomàtic 

durant tota la vida. 

Pacient varó de 14 anys i mig que presenta una història d’anèmia ferropènica 

crònica resistent al tractament amb ferro oral i parenteral 

des dels 2 anys de vida. S’associa a episodis de dolor abdominal i pèrdues 

digestives de sang no localitzades. / Durant el seu primer ingrès 

en el nostre centre (any 1995: 4 anys i mig) l’exploració física destaca 

una pal-lidesa mucocutània intensa i els controls analítics mostren anèmia 

ferropènica i hipoproteinèmia global. La resta d’exploracions complementàries 

són estrictament normals. Es descarta malaltia celíaca i 

enteropatia exudativa de proteïnes; no es dectecta sang oculta a femta 

ni microhematúria. / Durant el segon ingrès (any 1996: 5 anys i mig) 

persisteixen la pal-lidesa mucocutània i l’anèmia ferropènica i la hipoproteinèmia 

global. Els hemoccults seriats en femta ara són repetidament 

positius. La resta d’exploracions complementàries no mostren alteracions 

rellevants; el despistatge isotòpic de diverticle de Meckel 

amb Tc99 és repetidament negatiu. / Durant l’any 2005 (14 anys i 

mig) el pacient torna a consultar per un quadre d’anèmia ferropènica, 

dolor abdominal i pèrdues digestives de sang de 2 mesos d’evolució. Es 

realitza un estudi morfològic amb càpsula endoscòpica que demostra 

lesions ulceroses d’aspecte agut amb un component estenótic. El TEGD 

mostra una imatge d’estenosi a ileon terminal i una malrotació intestinal 

(duplicació intestinal versus gran diverticle compatible amb diverticle 

de Meckel). La gammagrafia amb Tc99 és negativa. El pacient se 

sotmet a laparotomia exploradora i ressecció intestinal: l’anatomia patològica 

de la lesió mostra la presència de focus de mucosa antral i fúndica 

compatible amb l’existència d’un diverticle de Meckel. 

Conclusions. Presentació atípica del diverticle de Meckel amb gammagrafia 

amb Tc99 repetidament negativa. 

Infliximab en la colitis ulcerosa. Una alternativa 

a la colectomia? 

Esther Lera, Anna Fàbrega, Marina Álvarez, 

Oscar Segarra, Dámaso Infante, Ramón Tormo 

Servei de Gastroenterologia,Hospital Maternoinfantil Vall d’Hebron. Barcelona 

Introducció. Els últims anys, l’arsenal terapèutic de la malaltia inflamatòria 

intestinal s’està ampliant amb la introducció de la teràpia 

biològica. L’infliximab (IFX) (anticòs monoclonal quimèric contra el 

TNF-alfa) està autoritzat com a tractament de les formes greus de 

Crohn refractàries al tractament convencional. Queden per determinar 

noves indicacions en la malaltia inflamatòria. Presentem el cas clínic 

d’una pacient amb colitis ulcerosa que va entrar en remissió després 

del tractament amb IFX, en dues ocasions. 

Cas clínic. Dona de 14 anys diagnosticada de pancolitis ulcerosa greu 

(puntuació 24 segons el barem Truelove-Witts modificat o el barem de 

Seo). Després del fracàs terapèutic amb corticoesteroides, antibiòtics i 

ciclosporina es fa tractament de rescat amb 3 dosis d’IFX (5 mg/kg/d) a 

les setmanes 0.2 i 6 respectivament. S’aconsegueix una remissió clínica i 

analítica durant un any. Després d’aquest temps presenta un nou brot, 

malgrat el tractament amb azatioprina, que obliga a un retractament 

amb el qual s’aconsegueix novament la remissió. 

Conclusions. Els beneficis del tractament amb infliximab en la malaltia 

de Crohn han estat demostrats en estudis multicèntrics aleatoritzats. 

Les indicacions en altres camps de la malaltia inflamatòria intestinal no 

han estat validats ni aprovats. Cada vegada hi ha més autors que intenten 

ampliar els seus horitzons en la inflamació ddel reservori, la clínica 

extraintestinal, la colitis ulcerosa... 

Amb aquest cas intentem aportar un exemple més dels bons resultats 

obtinguts amb l’IFX en el tractament de la colitis ulcerosa. 

Experiència medicoquirúrgica en atrèsia de vies 

biliars extrahepàtica a l’Hospital Son Dureta 

Elisabet Algans, Antonio Rosell, Jaume Mulet, 

Fernando Alonso 

Hospital Universitari Son Dureta, Palma de Mallorca 

Objectiu. Mostrar l’experiència i els resultats en el maneig dels infants 

afectats d’atrèsia de vies biliars extrahepàtica (AVBEH) al nostre centre. 

Material i mètodes. Es fa un estudi longitudinal retrospectiu dels casos 

diagnosticats d’AVBEH a l’Hospital Son Dureta entre els anys 1990 i 

2005. 

Resultats. Es diagnosticaren 5 nenes i 5 nens dels quals 7 arribaren remesos 

pel seu pediatre per fer un estudi d’icterícia prolongada. La mitjana 

d’edat al diagnòstic és de 65 dies. Es practicaren estudis analítics, 

metabòlics i serològics, ecografia abdominal, gammagrafia hepatobiliar 

i biòpsia hepàtica en tots els casos. El tractament mèdic s’ha basat 

en quatre pilars: un suport nutricional, vitamines, agents afavoridors 

del flux biliar i pautes antibiòtiques profilàctiques. El tractament quirúrgic 

primari va consistir en la realització de la tècnica de Suruga II seguida 

del Kasai en els 6 primers casos, i en la resta Kasai directament. 

Tots els intervinguts amb Suruga II presentaren colangitis postintervenció, 

i en el Kasai només en presentaren el 50%. Tres pacients no estan 

trasplantats; la resta (7) han necessitat trasplantament amb un interval 

mitjà d’1.5 anys entre la primera intervenció i el trasplantament. Nou 

pacients estan vius, i un va morir després d’un segon trasplantament. 

Dels vius, 7 presenten bona funcionalitat hepàtica i qualitat de vida, un 

regular i un dolenta (està pendent de trasplantament). 

Conclusions. El pediatre d’atenció primària té un paper important en el 

diagnòstic precoç d’aquesta patologia. Hi ha un retard en el diagnòstic 

que condiciona el trasplantament i el pronòstic d’aquests pacients en el 

nostre entorn. Amb el Kasai s’ha observat una disminució en l’índex de 

colangitis postintervenció d’un 50% respecte el Suruga II. Es constata 

bona evolució després del trasplantament. 

Malaltia inflamatòria intestinal de presentació 

precoç. A propòsit d’un cas 

Susana Melendo, Esther Lera, Óscar Segarra, 

Josefa Suñé, Mercedes Boronat, Carmen Ferrer, 

Ramon Tormo 

Servei de Pediatria General, Servei de Gastroenterologia. Hospital Maternoinfantil 

Vall d’Hebron. Barcelona 

Introducció. Últimament assistim a un increment de la prevalença de la 

malaltia inflamatòria intestinal en la infància. 

Cas clínic. Nen de 15 mesos amb sang a femta des dels 5 mesos. Lactància 

materna exclusiva fins als 6 mesos de vida, després lactància mixta 

amb fórmula hidrolitzada. Beikost sense complicacions. A l’ingrés presenta 

afectació ponderoestatural respecte al naixement (pes: de p75 a 

p25, talla: de p50 a p25). Analítica: anèmia ferropènica, proteïna C 

reactiva de 5.2 mg/dL i una VSG de 41 mm. Es descarta tant l’etiologia 

al·lèrgica (IgE total normal, i RASt a ítem ou, soja i peix negatives) com 

la infecciosa (coprocultius per a virus, bacteris i paràsits negatius, 

toxina Clostridium difficile a femta i PCR a CMV negativa) com a possibles 

responsables del procés. Es fa fibroendoscòpia digestiva alta 

(duodè edematós i d’aspecte atròfic) i baixa (còlon amb pèrdua de patró 

vascular, mucosa friable i presència de lesions ulceroses iniciades a marge 

anal i d’extensió contínua al llarg de tot el tram explorat). L’estudi anatomopatològic 

evidencia infiltrat inflamatori limfoplasmocitari compatible 

amb enteropatia inflamatòria indeterminada. 

Conclusions. Rectorràgia crònica, un cop descartada l’etiologia al·lèrgica 

i infecciosa (principals causes de colitis als primers anys de vida) 

ens obliga a descartar una possible causa inflamatòria responsable. Els 

criteris d’Oporto, publicats al juliol de 2005 pel IBD Working Group de 

l’ESPGHAN, neixen amb el propòsit d’estandarditzar el diagnòstic 

d’una malaltia amb una morbiditat no negligible i que de vegades necessita 

tractaments agressius, especialment en formes d’histologia indeterminada 

i de debut anormalment precoç. 


Lamivudina en el tractament de l’hepatitis B crònica 

Núria Roca-Cusachs, Dámaso Infante, Óscar Segarra, 

Anna Fàbregas, Manolo Quintana, Anna Castelló, 

Ramon Tormo 

Hospital de la Vall d’Hebron. Barcelona 

Objectiu. El tractament d’infants amb hepatitis crònica pel virus de 

l’hepatitis B (VHB) amb interferó alfa (INF) no ha ofert l’eficàcia esperada. 

La lamivudina, potent inhibidor de la replicació del VHB, ha estat 

utilitzada amb seguretat i eficàcia en adults. El nostre objectiu és valorar 

l’eficàcia del tractament amb lamivudina en pacients afectats d’hepatitis 

crònica per VHB. 

Material i mètodes. Estudi prospectiu en el qual s’han inclòs 7 pacients 

d’edats entre 6-13 anys que no havien rebut tractament previ amb INF. 

Els criteris d’inclusió han estat: HBs Ag positiu > d’1 any, HBe Ag positiu, 

anti-HBe Ac negatiu, VHD negatiu, HBV DNA (bDNA assaig) positiu 

i transaminases > 1.3 vegades el valor normal. Als pacients inclosos se’ls 

ha administrat lamivudina en solució a una dosi de 3 mg/kg, en dosi 

única (màxim 100 mg), durant 12 mesos. S’ha valorat la resposta al 

tractament, així com l’aparició de possibles mutacions a l’any de tractament 

en la posició 204 del gen polimerasa YMDD (substitució de metionina 

per valina o isoleucina). 

Resultats. Nombre de pacients amb resposta virològica completa (RVC): 

1 pacient. Normalització de transaminases sense RVC: 4 pacients. Millora 

de transaminases sense RVC: 2 pacients. Pèrdua de l’HBsAg: 1 pacient. 

Conclusions. Un any de tractament amb lamivudina és ben tolerat pels 

infants i normalitza les transaminases, però en pocs casos s’aconsegueix 

la paralització de la replicació viral. De la mateixa manera que en 

els adults, hi ha un alt risc d’aparició de la mutació YMDD. 

Epiploïtis com a causa poc descrita d’abdomen 

agut no quirúrgic en pediatria 

Z. Ibars, J. Bosch, A. Gairí, M. Pardina, A. Puig, 

M. Plana, A. Fernàndez, M. Garcia-Garcia, AR. Gomà 

Servei de Pediatria. Hospital Universitari Arnau de Vilanova. Lleida 

Introducció. La inflamació de l’apèndix epiploic és un procés inflamatori 

originat en el teixit adipós intraabdominal que causa dolor abdominal 

agut. Els apèndixs epiploics poden torsionar-se, inflamar-se o isquemitzar-se 

de forma espontània i originen una clínica compatible amb abdomen 

agut. Pot ser primària (relacionada amb sobrepès, traumatismes, 

activitat física extenuant o àpats copiosos) o secundària (diverticulitis de 

còlon). És una entitat freqüent en adults que en edat pediàtrica ha estat 

poc descrita. També és conegut amb el nom d’apendagitis epiploïca. 

Observació clínica. Presentem el cas d’un nen de 10 anys, sense antecedents 

patològics d’interès excepte obesitat (índex de massa corporal: 

24.97, percentil >P97) que debuta amb abdominàlgia de quatre dies 

d’evolució a flanc dret, sense cap altra simptomatologia associada. Ingressa 

per a observació i en hores posteriors focalitza el dolor a hipocondri 

dret i apareixen signes d’irritació peritoneal. L’ecografia és normal 

i en ser valorat per cirurgia es fa una TAC abdominal que confirma 

el diagnòstic d’apendagitis epiploica. L’evolució és favorable amb tractament 

antiinflamatori i repòs. El PPD practicat de rutina a l’ingrés és 

positiu, però la detecció de Mycobacterium tuberculosis en esput i la 

TAC toràcica són negatives. S’interpreta com a viratge tuberculínic 

sense relació amb el procés actual i s’inicia tractament amb isoniacida. 

Comentaris. 1. L’interès d’aquest cas rau en l’escassa descripció 

d’aquesta patologia en la literatura pediàtrica. 2. El nostre pacient presentava 

l’obesitat com a factor de risc. 3. La TAC mostra les imatges 

ovoides de densitat greix característiques i l’ecografia pot ser normal 

en fases inicials. 4. És important fer un diagnòstic no invasiu, ja que és 

un procés autolimitat amb tractament conservador. 

La nostra experiència amb la tècnica d’STEP 

(allargament intestinal seqüencial escalonat) 

J. Prat, M. Castañón, L. Krauel, J. Lerena, L. Saura, 

E. Perich, L. Morales 

Servei de Cirurgia Pediàtrica. Agrupació Sanitària Hospital Sant Joan de Déu-Clínic. 

Barcelona 

Introducció. L’STEP és la darrera tècnica d’allargament intestinal descrita. 

El propòsit d’aquest treball és compartir la nostra experiència 

després de 3 casos. 


Resums 

Casos clínics. Cas 1. Nadó de 32 setmanes afectat de gastròsquisi, amb 

gairebé tots els intestins necròtics, només amb 20 cm d’intestí prim. 

Després de l’allargament (Bianchi), als 9 mesos depenia de la nutrició 

parenteral. Es va fer STEP, i es va aconseguir una longitud intestinal de 

50 cm. Dos anys després es troba al percentil 10 de talla i pes, rep dieta 

normal i obté suplements nocturns de nutrició parenteral (els quals 

s’estan començant a interrompre). 

Cas 2. Nadona preterme, afectada de gastròsquisi i remesa als 3 mesos 

al nostre centre. Longitud intestinal total de 40 cm. Depenia de nutrició 

parenteral i presentava alteració molt greu de la funció hepàtica. Amb 

STEP es va assolir una longitud final de 50 cm. Malgrat que va començar 

a tolerar dieta elemental poc després de la cirurgia, la funció 

hepàtica va empitjorar. Els pares van refusar entrar en el programa de 

trasplantament intestinal i la pacient morí poc després. 

Cas 3. Nena de 6 anys que havia patit diversos episodis de distensió intestinal 

i pseudooclusió. Estudis radiològics: nanses intestinals molt dilatades. 

Antecedents: ECN amb resecció de 30 cm d’ili terminal i còlon 

ascendent; als 4 mesos, nova resecció de 20 cm d’ili terminal a causa de 

vòlvul per brida. Vam dissenyar un STEP per tal d’aconseguir l’efecte de 

remodelatge (tapering) de les nanses més disteses. Nou mesos més tard 

no ha tornat a presentar cap altre episodi de distensió similar. 

Comentaris. L’STEP és una tècnica lògica d’allargament intestinal, més 

fàcil que les alternatives clàssiques. És segura i té l’avantatge que permet 

remodelar l’intestí i deixar-lo del calibre desitjat. L’STEP no és d’utilitat 

només en casos d’intestí curt, sinó que pot beneficiar els pacients que 

requereixin remodelatge intestinal prou llarg (com el nostre tercer cas) 

en els quals una resecció de la zona afectada comprometria la capacitat 

d’absorció intestinal. 

La cremallera abdominal en el tractament de la 

patología isquèmica intestinal en l’edat 

pediàtrica 

Josep Lluis Peiró, Gabriela Guillén, Josep Lloret, 

Claudia Marhuenda, Javier Bueno, Vicenç Martínez- 

Ibáñez 

Departament de Cirurgia Pediàtrica. Hospital Vall d’Hebron. Barcelona 

Introducció. Les cremalleres abdominals s’han aplicat amb éxit en el 

maneig de la pancreatitis necrotitzant a l’adult. No obstant això, molt 

poques publicacions comenten el seu ús en l’edat pediàtrica. El sistema 

de cremallera abdominal permet realitzar relaparotomies programades 

per a revisió intestinal i diferents procediments quirúrgics. 

Mètode. En els últims 3 anys, vam considerar necessària la inserció d’un 

sistema de cremallera (EthiZip®, Ethicon) per al tractament de diversos 

processos isquèmics abdominals en 4 nens (2 setmanes i 730g, 5 setmanes 

i 3080g, 6 setmanes i 8 setmanes). S’han revisat aquests casos i la 

seva evolució. Els criteris per a col·locar la cremallera van ser la troballa 

quirúrgica de teixit de dubtosa viabilitat i la presència de lesions intestinals 

amb alt risc de progressió. Després de crear un plànol entre múscul 

i subcutani, es fixa la cremallera a la paret muscular amb sutura 

irreabsorbible. La pell es deixa oberta. Posteriorment, es van realitzar 

relaparotomies programades en la capçalera del pacient amb rentats 

peritoneals cada 24-48 hores. Es van practicar diversos procediments 

quirúrgics durant les revisions. 

Resultats. Els diagnòstics van ser 3 vólvuls intestinals i una enterocolitis 

necrotitzant greu. Tres d’ells havien estat intervinguts prèviament (1 a 5 

vegades). A través de la cremallera es van realitzar diversos procediments 

quirúrgics com tancament de perforacions i reseccions intestinals. 

Es va precisar més d’una revisió en tots els casos (3 a 5) abans de considerar 

el abdomen viable. La cremallera va poder retirar-se després 

d’una mitjana de 13 dies (8 a 19). Tots van precisar altres intervencions a 

posteriori, sense trobar-se cap complicació secundària a la col·locació de 

la cremallera. Tots els pacients han sobreviscut i reben nutrició enteral. 

Conclusions. Les cremalleres abdominals per a rentats peritoneals i relaparotomies 

programades poden emprar-se sense risc en nens, fins i 

tot en prematurs. Eviten repetides incisions i tancaments abdominals, i 

reduïxen el risc quirúrgic al poder practicar-se en la capçalera del pacient 

en la UCI, i reduir el temps operatori. Funcionen com drenatge 

abdominal, evacuant substàncies citotòxiques i focus sèptics. La revisió 

abdominal programada mitjançant un sistema de cremallera és una 

eina útil en el maneig de processos isquèmics intestinals.


Tractament de l’hepatitis crònica pel virus B amb 

lamivudina 

Núria Roca-Cusachs, Manuel Quintana, 

Anna Fàbregas Martori, Anna Fàbrega Riera, 

Daniel Costa, Óscar Segarra, Dámaso Infante, 

Ramon Tormo 

Hospital Vall d’Hebron. Barcelona 

Introducció. El tractament de l’hepatitis crònica pel virus de l’hepatitis 

B (VHB) en infants amb alfa-interferon (INF) no ha tingut l’eficàcia que 

s’esperava. La lamivudina, potent inhibidor de la replicació del VHB, ha 

estat utilitzada amb seguretat i eficàcia en adults. 

Objectiu. Valorar l’eficàcia del tractament amb lamivudina en pacients 

afectats d’hepatitis crònica per VHB. 

Mètode. Set pacients d’edats entre 6-13 anys que no havien estat tractats 

prèviament amb INF van ser inclosos a l’estudi. Els criteris d’inclusió 

van ser: HBs Ag positiu durant més d’un any, HBe Ag positiu, anti-HBe 

Ag negatiu, VHD negatiu, HBV DNA (bDNA assay) positiu i transaminases 

de més d’1.3 vegades per sobre del valor normal. Se’ls va administrar 

lamivudina solució a dosis de 3 mg/kg, en dosi única (màxim 100 mg), 

durant 12 mesos. L’estudi de possibles mutacions a la posició 204 del 

gen polimerasa YMDD (substitució de metionina per valina o isoleucina) 

es va fer a l’any de tractament. 

Resultats 

Nombre de pacients % 

Resposta virològica completa (RVC) 1 14 

Normalització transaminases sense RVC 4 56 

Millora transaminases sense RVC 2 28 

Pèrdua HBs Ag 1 14 

Mutació YMDD 1 14 

Conclusió. Un any de tractament amb lamivudina és ben tolerat pels 

infants, normalitza les transaminases, però en pocs casos s’aconsegueix 

la paralització de la replicació viral. Igual que en els adults, hi ha un alt 

risc d’aparició de la mutació YMDD. 

Endoscòpia digestiva en l’edat pediàtrica. 

Experiència de dos anys 

Inés Loverdos, Víctor Vila, Lluïsa Colomer, 

Pilar Guallarte, Mònica Vilà de Muga, 

Jacobo Pérez-Sánchez, Victoria Aldecoa, Josefa Rivera, 

Gisela Viaplana, David Bartolí 

Unitat de Gastroenterologia Pediàtrica. Servei de Pediatria. Hospital de Sabadell. 

Corporació Parc Taulí. Sabadell 

Introducció. L’endoscòpia digestiva (ED) ha significat un avenç en el maneig 

dels trastorns digestius pediàtrics; malgrat això, continua sent una 

tècnica poc utilitzada i feta habitualment per especialistes d’adults. 

Objectiu. Presentar la nostra experiència en ED pediàtrica els darrers 

dos anys. 

Material i mètodes. Estudi retrospectiu descriptiu que analitza les endoscòpies 

digestives fetes per la unitat de gastroenterologia pediàtrica 

de l’Hospital de Sabadell durant els anys 2004 i 2005. Es van recollir 

dades referents a edat, sexe, indicació de la prova, tipus d’endoscòpia, 

diagnòstic endoscòpic i anatomopatològic, així com d’intervenció 

terapèutica. 

Resultats. En el període d’estudi es van fer 237 endoscòpies digestives 

(188 altes; 49 baixes) en un total de 230 pacients (59.5% nenes; 40.5% 

nens) amb edats compreses entre 15 dies i 18 anys. 

Les indicacions per a la realització d’endoscòpia alta van ser: diagnòstic/control 

de celiaquia (43%), dispèpsia (16.6%), ingesta de cos estrany 

(10.8%), sospita de malaltia per reflux gastroesofàgic (7.5%), vòmits 

(4.8%), ingesta de càustic (4.3%), hematèmesi (2.1%), disfàgia (2.1%) i 

sospita d’esofagitis al·lèrgica (1.6%). Es va fer biòpsia en 141 exploracions. 

Els diagnòstics més freqüents van ser: normal (36.5%), celiaquia 

(32.2%), inflamació gastroduodenal (11.8%), cos estrany (8%), esofagitis 

(5.9%), patologia hiatal (2%), ulcus (1.6%), anell de Schatzky (0.5%) 

i esòfag de barret (0.5%). 

Les indicacions per a la realització d’endoscòpia baixa van ser el 

diagnòstic/control de malaltia inflamatòria intestinal (MII) (58%), rectorràgia 

(30%), diarrea perllongada (8%) i sospita de proctocolitis 

al·lèrgica (4%). Es va fer biòpsia en 40 exploracions. Els diagnòstics més 

freqüents van ser: MII (43.8%), normal (20.8%), hiperplàsia limfoide 

(20.8%), pòlip (6.3%), proctocolitis al·lèrgica (4%), adenoma vellós 

(2%) i hemorroide (2%). 

La prova va ser utilitzada com a terapèutica en 14 casos de retirada de 

cos estrany i 4 polipectomies. No es van produir complicacions derivades 

de la tècnica en cap dels pacients. 

Conclusions. Els resultats mostren que, en condicions adients i amb 

personal pediàtric especialitzat, l’ED és una tècnica rendible que hauria 

de ser a l’abast dels serveis de gastroenterologia pediàtrica. 

Infliximab i malaltia inflamatòria intestinal. 

Experiència pediàtrica (gener 2000 - gener 2006) 

Manuel Quintana, Óscar Segarra, Esther Lera, 

Dámaso Infante, Ramón Tormo 

Hospital Maternoinfantil Vall d’Hebron. Barcelona 

Introducció. L’infliximab és un anticòs monoclonal quimèric (75% humà 

i 25% murí) dirigit contra el TNF alfa (potent citoquina proinflamatòria). 

Tot i que les seves indicacions gastroenterològiques actuals, 

segons fitxa tècnica, estan limitades a casos de Crohn luminal o fistulitzant 

greu i refractari a la medicació convencional, les seves indicacions 

reals encara estan per definir. 

Objectius. Presentar la nostra experiència amb l’ús d’infliximab en la 

malaltia inflamatòria intestinal pediàtrica: malaltia de Crohn (MC) des 

del 2000, colitis ulcerosa (CU) des del 2004, i colitis indeterminada (CI) 

des del 2005. 

Descripció dels casos. Els darrers cinc anys hi ha hagut 40 pacients amb 

el diagnòstic de malaltia inflamatòria intestinal (MC 19/40, CU 12/40 i 

CI 9/40) i de tots ells, tan sols 14 han necessitat infliximab per mala o 

nul·la resposta al tractament convencional (MC 9/14 (4 fistulitzant i 5 

luminal), CU 3/14 i CI 2/14). 

Resultats. En MC: resposta clínica 8/9, remissió clínica (PCDAI < 10) 7/9, 

manteniment remissió (temps > 6 mesos) 5/9, reducció corticoide 7/9, 

supressió corticoide 4/9, millora creixement 6/9, tancament fístula 3/4, 

reaparició fístula 2/3. 

En CU: resposta clínica 3/3, remissió clínica 2/3, manteniment remissió 1/3. 

En CI: resposta clínica 1/2, remissió clínica 0/2. 

Conclusions. 1. Confirmació de la utilitat de l’infliximab en la MC 

refractària en l’àmbit pediàtric. 2. Necessitat d’aplicar un tractament 

continuat en les formes fistulitzants pel gran risc de recaigudes. 3. 

Necessitat d’acumular més experiència en la CU i CI per poder emetre 

judicis sobre la seva eficàcia o ineficàcia. 

Prevenció de les infeccions agudes amb 

lactoferrina bovina 

Manuel Quintana, Núria Roca-Cusachs, 

Anna Fàbregas Martori, Anna Fàbrega Riera, 

Daniel Costa, Óscar Segarra, Dámaso Infante, 

Ramon Tormo 


Introducció. Les infeccions agudes són freqüents en el lactant i en la 

primera infància a causa de la immaduresa fisiològica del sistema immune. 

La lactoferrina té activitat bacteriostàtica i bactericida davant 

un ampli espectre de bacteris (grampositius i gramnegatius); és capaç 

d’inhibir la replicació dels virus, i és un dels principals mecanismes de 

defensa de la llet dels mamífers. 

Objectiu. Determinar l’eficàcia en la prevenció d’infeccions agudes en 

la infància mitjançant un suplement oral de lactoferrina d’origen boví. 

Mètode. Un grup de 20 infants (mitjana de 30 mesos, interval 18-50 

mesos) va ser inclòs en un estudi observacional de seguiment clínic. 

Tots assistien a guarderia. Tots van rebre durant 3 mesos lactoferrina 

bovina (B&F Pediatrics, Suïssa) 30 mg / 12 hores, durant 3 mesos. Es van 


ecollir el nombre d’infeccions i la seva durada durant els tres mesos 

previs al tractament (AT) i posteriorment (PT). 

Resultats. En 15 infants es va evidenciar una disminució dels quadres 

infecciosos: mitjana de 5.1 AT episodis versus mitjana de 2 episodis PT 

(p: 0.01). 

Nombre d’episodis de diarrea (totals): 65 AT versus 21 PT (p: 0. 01). 

Durada de l’episodi de diarrea (mitjana de dies): 5 AT versus 2.3 PT. 

Nombre d’episodis tracte respiratori (totals): 47 AT versus 27 PT (p: 0.06). 

Es va apreciar una disminució de la durada del quadre respiratori i de 

la intensitat dels símptomes. 

No es va observar cap efecte advers. 

Conclusió. Els resultats mostren l’efecte beneficiós que té la lactoferrina 

bovina a l’hora de prevenir les infeccions. Les investigacions futures en 

determinaran la incorporació en les fórmules infantils. 

Hemato-oncologia 

Anèmia hemolítica aguda greu per favisme 

Lídia Batalla, Rosa Bou, Montserrat Melo, 

Valentí Pineda, Sandra Moya, Gemma Pujol 

Hospital Parc Taulí. Sabadell 

Introducció. El dèficit de glucosa-6-fosfatdeshidrogenasa és el trastorn 

del metabolisme de l’eritròcit més freqüent. Els individus afectats són 

més susceptibles de patir una anèmia hemolítica després de la ingesta 

de certes substàncies. L’anèmia hemolítica que es produeix després de 

la ingesta de faves (favisme) afecta sobretot els individus amb la variant 

mediterrània de la malaltia. 

Cas clínic. Nen de 4 anys, sense antecedents per destacar, que inicia un 

quadre d’astènia i icterícia brusca. Visitat pel pediatre, es fa una analítica 

que mostra: Hb 6.3 mg/dl, bilirubina indirecta 17 mg/gl, transaminases 

lleugerament elevades i serologies d’hepatitis A, B i C negatives. 

A l’arribada a urgències del nostre centre, presenta afectació de l’estat 

general amb taquicàrdia, mucoses pàl·lides, icterícia mucocutània 

generalitzada, sense hepatoesplenomegàlia, i resta d’exploració física 

normal. A l’analítica s’observa anèmia amb Hb 5.7 mg/dl i signes 

d’hemòlisi (reticulòcits 5.4%, haptoglobina 7.3 mg/dl, LDD 2.111 U/l, 

AST 72 U/l bilirubina total 12.9 mg/dl) i test de Coombs negatius. Rehistoriant 

el pacient, explica que tres dies abans d’iniciar la clínica havia ingerit 

faves. S’orienta el cas com una anèmia hemolítica, probablement 

secundària a favisme. Ingressa amb la necessitat d’una transfusió de 

concentrat d’hematies. Presenta una bona evolució posterior, i la crisi 

hemolítica cedeix, amb una disminució progressiva de la bilirubina fins 

que al cap de 48 hores d’ingrés es normalitza. Es confirma el dèficit de 

glucosa-6-fosfatdeshidrogenasa per quantificació de l’enzim disminuïda 

(163.5 U), i s’amplia l’estudi als altres membres de la família. 

Conclusions. El favisme és potencialment la variant més greu del dèficit 

de glucosa-6-fosfatdeshidrogenasa. Característicament, la crisi hemolítica 

apareix entre 24-72 hores postingesta i resol espontàniament en 5- 

7 dies, però sovint requereix una transfusió sanguínia per la gravetat 

de la crisi hemolítica. 

Trasplantament de progenitors hematopoètics 

(TPH). Experiència d’un centre 

M. Esther Martínez, Maite Gorostegui, JJ. Ortega, 

T. Olivé, C. Díaz de Heredia, P. Bastida, S. Gallego, 

L. Gros, J. Sánchez de Toledo 

Servei d’Oncologia i Hematologia Pediàtrica. Hospital Universitari Vall d´Hebron. 

Barcelona 

Objectiu. La intensificació de la quimioteràpia en el tractament dels 

càncers d’alt risc infantil ha permès millorar resultats els darrers vint 

anys. El TPH utilitza dosis mieloablatives i el trasplantament al·logènic 

aporta immunoteràpia addicional. Les noves modalitats de règims 

preTPH i de fonts de precursors hematopoètics amplien les indicacions. 


Resums 

Material i mètodes. Entre 1984 i 2005 es van fer 768 TPH (407 al·logènics 

i 361 autòlegs) en 724 pacients d’edats: 3 mesos i 20 anys (mitjana 

7 anys); 433 nens i 291 nenes. La majoria s’indicaren per malalties malignes 

(645) inicialment de molt alt risc o que havien patit recaigudes. 

Indicacions: LAL: 336 pacients (52%), LAM: 139 (21.5%), LMC: 14 

(2.17%), síndrome mielodisplàstica: 13 (2%), limfoma: 40 (6.2) i tumor 

sòlid: 103 (15.9%). Tipus de TPH: 361 autòlegs i 284 al·logènics. Els donants: 

germà HLA idèntic: 193, familiar no idèntic: 24, i donant no emparentat: 

67. Font de progenitors: medul·la òssia, 192 autòlegs i 229 

al·logènics; sang perifèrica, 168 autòlegs i 20 al·logènics; i cordó umbilical 

35 al·logènics i 1 autòleg. 

Resultats i Conclusions. Valorables en el context de la indicació, fase de 

la malaltia i tipus de TPH. La SLE en 467 pacients als 5 anys va ser: LAL 

en primera remissió (1aRC) (al·logènic 76%, autòleg 62%); LAM 1aRC 

(al·logènic 78%, autòleg 77%), LMC (63%), SMD (37%), limfomes 

(al·logènic 25%, autòleg 58%) i tumors sòlids (30%). 

El TPH ha millorat resultats en LAL i LAM en 1aRC, per curar el 63% de 

LMC o recuperar pacients amb tumors sòlids quimiosensibles. 

Favisme en un lactant 

Emma Barrera, Marta Velázquez, Violeta Tenorio, 

Jesús Mairal, Laura Vicente, Ma Socorro Uriz 

Consorci Sanitari de Terrassa. 

El dèficit de glucosa 6 fosfatdeshidrogenasa és la causa més freqüent 

d’anèmia hemolítica enzimopàtica. Presenta herència lligada al cromosoma 

X. La clínica varia des de casos asimptomàtics fins a processos hemolítics 

severs secundaris a infeccions, situacions d’acidosi, ingesta o inhalació 

de certs aliments o fàrmacs. Es presenta el cas d’un lactant amb 

crisi d’anèmia hemolítica greu que va requerir transfusió de concentrat 

d’hematies, amb l’antecedent de la ingesta de faves 24 hores abans de 

l’episodi. 

Lactant de 10 mesos d’origen equatorià que consulta per quadre de 

febre, decaïment i rebuig de la ingesta. S’observa important icterícia 

cutaneomucosa, es palpa pol de melsa i hepatomegàlia. Resta d’exploració 

normal. A l’analítica destaca una xifra d’eritròcits d’1.9 x 10*12/L, 

una Hb de 5.5g/dL, un Ht de 16.7%, una BT de 10.6 mg/dL (directa de 

0.64 mg/dL). S’ingressa i es transfon concentrat d’hematies, amb bona 

evolució. Reinterrogant, es troba l’antecedent d’ingesta de faves 24 

hores abans del quadre. Es mesuren els nivells de G6PDH, i són diagnòstics 

de dèficit de glucosa 6 fosfatdeshidrogenasa. 

Davant el diagnòstic diferencial d’una crisi hemolítica, cal tenir present 

el dèficit de glucosa 6 fosfatdeshidrogenasa. L’anamnesi pot ajudar a 

arribar al diagnòstic. Cal interrogar sobre la presa de fàrmacs o de certs 

aliments com les faves, que en el període de lactant poden ser introduïdes 

en certes cultures. El diagnòstic definitiu és la dosificació enzímic de 

G6PDH en l’hematia un cop recuperada la crisi hemolítica per evitar 

falsos negatius. La profilaxi consistirà a identificar i evitar qualsevol 

possible desencadenant. 

Anèmia severa com a manifestació inicial del 

lupus eritematós sistèmic 

Marta Velázquez, Cristina Parra, Ester Cañadell, 

Paloma Araujo, Josep Anton Pallarès, 

Rosa López-Expósito 

Consorci Sanitari de Terrassa 

Introducció. El lupus eritematós sistèmic (LES) és una malaltia autoimmune 

que afecta múltiples òrgans amb formació d’immunocomplexos. 

Té una prevalença baixa, però entre el 15 i el 20% dels pacients inicien 

la malaltia durant l’edat pediàtrica. La forma de presentació és variable 

i, en ocasions, com en el nostre cas, pot fer-ho en forma d’un trastorn 

hematològic. 

Cas clínic. Nena d’onze anys que presenta astènia, anorèxia i miàlgies 

difuses d’un mes d’evolució, amb pèrdua d’uns 3 kg de pes. Dues setmanes 

abans es practica analítica, i es detecta una important anèmia 

microcítica i hipocroma; s’inicia ferroteràpia oral, però no experimenta 

millora. Al cap d’un mes presenta febre alta en forma d’un o dos pics 

diaris i eritema facial, no pruriginós, catalogat de probable megaloeritema. 

En l’exploració física al moment de l’ingrés destaca un estat general 

regular amb important pal·lidesa cutaneomucosa. Eritema malar 

bilateral. Lesió costrosa a cuir cabellut amb àrea cicatritzant alopècica.


Taquicàrdia sinusal amb buf sistòlic II/VI a mesocardi. Úlceres a paladar 

tou. Adenopaties laterocervicals. Resta de l’exploració per aparells, 

normal. En practicar una analítica més àmplia, a més de l’anèmia es detecta 

C3 i C4 baixos, amb ANA positius, que orienten com a probable 

lupus eritematós sistèmic. S’inicia corticoteràpia amb bona resposta inicial, 

i posteriorment apareixen hematúria i proteïnúria, i es confirma la 

nefropatia lúpica per biòpsia renal. 

Conclusions. La forma de presentació del LES sol ser amb síndrome 

constitucional i els òrgans més freqüentment afectats són la pell, el sistema 

musculoesquelètic i el renal, tot i que, de vegades, pot ser monosimptomàtic 

i desviar o fer més difícil el diagnòstic. 

Anèmia en el nen immigrant: a propòsit de 3 casos 

Cristina Parra, Emma Barrera, Marta Velázquez, 

Abel Martínez, Violeta Tenorio, Socorro Uriz 

Hospital de Terrassa. Terrassa 

L’anèmia en el nen immigrant és una patologia freqüent que obliga a 

un diagnòstic diferencial ampli. 

Cas 1. Lactant de 12 mesos ingressa per estudi d’anèmia. Antecedents 

personals: mare sudamericana, alimentació basada exclusivament en 

lactància materna. Exploració física: bon estat general, pal·lidesa cutània-mucosa, 

resta normal. Presenta anèmia microcítica hipocròmica 

regenerativa (hemoglobina 5.2 g/dL, reticulòcits totals 50.000/mL) amb 

ferropènia severa. S’orienta com a anèmia ferropènica carencial, 

iniciant-se ferroteràpia i canvis en la conducta alimentària amb bona 

evolució posterior. 

Cas 2. Nen de 2 anys presenta anèmia i vòmits hemàtics. Antecedents 

personals: nascut al Marroc, mal menjador i regurgitador habitual des 

del naixement, presentant vòmits hemàtics en els últims mesos. Exploració 

física: regular estat general, pal·lidesa cutània-mucosa intensa, 

resta normal. Exploracions complementàries: anèmia microcítica hipocròmica 

regenerativa (hemoglobina 6.3 g/dL, reticulòcits totals 

99.000/mL) amb ferropènia severa, essent la resta d’analítica sanguínia 

normal. Es realitzen trànsit esofagogastrodudodenal, esofagogastroscòpia 

i biòpsia esofàgica que són compatibles amb Refluxe Gastroesofàgic 

sever amb esofagitis grau III. S’orienta com a anèmia ferropènica 

carencial i secundària a esofagitis severa, iniciant-se ferroteràpia i 

tractament antirrefluxe. Assimptomàtic actualment. 

Cas 3. Lactant de 8 mesos, d’origen marroquí, presenta anèmia hemolítica 

(hemoglobina 8 g/dL, reticulòcits totals 405.000/mL) amb presència 

d’hemoglobina S (75%). Presenta a més episodis d’edema a mans i 

peus, compatibles amb crisis vasooclusives òssies (síndrome mà-peu). 

S’orienta com a drepanocitosi homozigota i crisis vasooclusives òssies. 

L’anèmia en el nen immigrant inclou un diagnòstic diferencial ampli, 

essent la causa més freqüent carencial, però sense oblidar altres etiologies 

com anèmies per sagnats, infeccions o trastorns hereditaris. 

Leucèmia Mielomonocítica Juvenil 

Silvia Zambudio Sert, Zulema Lobato Salinas, Josep 

Maria Muixí Rosset, Esperanza Tuset Andujar, Jesús Estella 

Aguado, Joan Sitjes Costas, Santiago Nevot Falcó 

Althaia. Hospital Sant Joan de Déu. Manresa 

Introducció. La leucèmia mielomonocítica juvenil (LMMJ) és un trastorn 

mixt mieloproliferatiu i mielodisplàsic molt rar, amb una presentació 

clínica sovint inespecífica i un pronòstic desfavorable. Presentem el cas 

d'una nena diagnosticada de LMMJ arrel d'un ingrés per una patologia 

habitual al nostre medi. 

Cas clínic. Nena de 16 mesos portada per gastroenteritis aguda i febre 

d'una setmana d'evolució. Antecedents personals: desbridament d'abscés 

engonal als 11 mesos. Exploració: Constants normals, afectació de 

l'estat general, pal·lidesa cutània, deshidratació lleu. Esplenomegàia 1 

cm. Analítica: anèmia, plaquetopènia, leucocitosi amb monocitosi i 

funció renal normal. Ingressa amb rehidratació endovenosa. Al tercer 

dia, per afectació de l'estat general i persistència de la clínica s'inicia 

antibioteràpia endovenosa. Hemocultiu i urocultiu negatiu, coprocultiu 

salmonella spp. Millora clínicament, però persisteix pal·lidesa cutània, 

esplenomegàlia, anèmia, plaquetopènia i monocitosi. ECO abdominal: 

melsa homogènia 10mm. Serologies VIH, VHC, VHB, VEB, CMV, 

VH6 i toxoplasma negatives. Hb fetal i Hb A2 normals. Ferritina alta, ferro 

baix. L'extensió de sang (anèmia microcítica amb puntejat basòfil, 

dismorfia plaquetar, leucocitosi, monocitosi i presència de metamielòcits 

i mielòcits amb reforç de la granulació, no blastes) descarta procés 

hematològic agut i és compatible amb infecció aguda. Deu dies després 

persisteix alteració analítica, pel què es realitza biòpsia de moll 

d'os: medul·la moderadament cel·lular, sèrie monocitària 20%, signes 

displàsics a les 3 series. Es diagnostica de leucèmia mielomonocítica juvenil. 

Cariotip: monosomia cr 7. Actualment estable pendent de trasplantament 

de moll d'os o d'iniciar quimioteràpia si no es troba donant. 

Conclusions. 1) Les leucèmies cròniques són molt poc freqüents i menys 

conegudes que les leucèmies agudes en edat pediàtrica. 2) L'estudi de 

les alteracions analítiques poc explicades per la clínica acompanyant 

pot ajudar a fer el diagnòstic. 

Tumor desmoplàstic de cèl·lula petita rodona 

abdominal 

J. Ilaria 1 , P. Sala 2 , X. Demestre 2 , F. Raspall 2 , X. Puig 3 , 

N. Pardo 4 , J. Cubells 4 

1 Consultor de Cirurgia Pediàtrica. 2 Servei de Pediatria, SCIAS-Hospital de Barcelona. 

3 Histopat, Anatomia Patològica. 4 Servei de Pediatria. Oncologia Infantil. 

Hospital de Sant Pau. Barcelona 

Fonament i objectiu. Presentem un cas de tumor desmoplàstic de 

cèl·lula petita rodona abdominal, un tumor molt poc freqüent en l’edat 

pediàtrica, i revisem la literatura. 

Observació clínica. Adolescent mascle de 15 anys d’edat que consulta 

per molèstia i distensió abdominal de pocs dies d’evolució. Cap antecedent 

patològic d’interès fins la malaltia actual. L’exploració física va 

mostrar la presència d’una massa abdominal que ocupa el flanc i hipocondri 

dret, de consistència dura, no dolorosa al tacte i que es desplaça 

discretament. L’ecografia, la TC i RM abdominal van demostrar una 

tumoració de localització intraperitoneal de 16 x 13 cm, sòlida, heterogènia, 

de contorns irregulars i que sembla originar-se a la cara anterior 

del còlon transvers. S’observen també petites adenopaties múltiples 

paraaòrtiques. No s’identifiquen altres lesions als òrgans abdominals. 

L’estudi d’extensió tumoral amb la pràctica de TC toràcica, gammagrafia 

òssia i mielograma va ser negatiu. L’analítica sanguínia i la determinació 

de marcadors tumorals van resultar normals. Es va practicar punció/biòpsia 

de la massa abdominal sota control ecogràfic que va 

evidenciar un tumor de cèl·lula petita rodona indiferenciada polifenotípica. 

Es va decidir tractament quirúrgic; es va practicar resecció completa 

de la massa originària de la paret anterior del còlon, es va revisar 

la resta de la cavitat abdominal, i no es van trobar altres lesions. 

L’estudi anatomopatològic va confirmar un tumor desmoplàstic de 

cèl·lula petita rodona, sense afectació dels ganglis limfàtics, que es van 

extirpar. Posteriorment va iniciar quimioteràpia i radioteràpia abdominal 

segons protocol EVAIA de tumors PNET i desmoplàstics. L’evolució 

clínica a l’any i mig del diagnòstic és favorable i els controls radiològics 

no demostren recidiva ni metàstasi tumoral. 

Comentari. El tumor desmoplàstic de cèl·lula petita rodona de localització 

abdominal és una neoplàsia rara, d’elevat grau de malignitat, 

que afecta generalment adolescents i adults joves. Pot presentar-se 

com una massa única o en forma de diverses masses intraperitoneals i té 

la capacitat per disseminar a ganglis limfàtics, fetge i pulmó. En el nostre 

cas, a pesar de la grandària de la lesió, no es va demostrar disseminació. 

La resecció completa del tumor juntament amb l’administració de 

quimioteràpia i radioteràpia representen el tractament d’aquests tipus 

de tumors per millorar la supervivència. El coneixement d’aquest tipus de 

tumor abdominal, especialment amb les troballes radiològiques característiques, 

en adolescents i adults joves facilitarà el maneig i en definitiva 

el pronòstic d’aquests pacients. 

Diagnòstic diferencial dels tumors de genoll en 

pediatria 

Aurora Montoro, Óscar Ares, Francisco Soldado, 

César García-Fontecha, Marius Aguirre 


Introducció. Els tumors ossis i de parts toves al genoll en l’edat pediàtrica 

són infreqüents, i habitualment benignes. Presentem cinc casos i 

la complexitat del seu diagnòstic diferencial. 


Material i mètode. Presentem un cas d’un hemangioma sinovial amb 

debut als 10 mesos d’edat. El segon cas és un osteocondroma en un pacient 

de 8 anys. Un lipoma arborescent en pacient de 15 anys i dos 

casos de sinovitis vil·lonodular pigmentada en pacients de 13 i 16 anys. 

Presentem el procés diagnòstic i la importància de la ressonància 

magnètica. Tots van requerir tractament quirúrgic. El tractament va ser 

cirurgia oberta o artroscòpica. 

Resultats. És important fer el diagnòstic diferencial de l’artritis 

monoarticular en l’edat pediàtrica i hem de pensar en la patologia tumoral. 

Els tumors benignes intraarticulars del genoll són poc freqüents, 

però hem de pensar-hi quan la clínica és poc comuna. Els tumors poden 

presentar un retard en el diagnòstic a causa d’orientacions incorrectes 

de traumatisme, infeccions o malalties inflamatòries. 

La radiologia convencional no acostuma a donar informació. La ressonància 

magnètica és l’exploració complementària d’elecció en el 

diagnòstic de tumors de parts toves. 

Tots els casos van requerir tractament quirúrgic. És important saber 

que el cartílag es pot lesionar per hemartrosi o problemes mecànics. 

Conclusions. Els tumors benignes intraarticulars de genoll a l’edat pediàtrica 

són poc freqüents, però hem de pensar en aquesta patologia 

com a diagnòstic diferencial. El tractament quirúrgic és la solució per 

als tumors amb potencial lesional del cartílag articular. 

Malalties infeccioses 

Febre a la tornada d’un viatge 

Rosa M. Pino Ramírez, Silvia Ricart, José Ma Quintillà, 

Victoria Fumadó 

Hospital Sant Joan de Déu. Barcelona 

Introducció. Cada any, milions de persones es desplacen per diferents 

motius: plaer, laboral, adopció, immigració… Per aquest motiu, un infant 

que torna de viatge haurà de ser avaluat per a totes les causes de 

febre, les relacionades amb el viatge i les que no. 

Presentem dos casos de dengue que hem tingut en el nostre centre els 

dos últims anys. 

Cas clínic 1. Nen de 8 anys sense antecedents patològics d’interès, que 

consulta per febre i artràlgies de tres dies d’evolució. Fa 10 dies va tornar 

de viatge de l’Índia, on va passar 15 dies en medi urbà. Profilaxi de 

la malària correcta. A l’exploració física destacava un exantema macular 

generalitzat de predomini proximal i tronc, amb micropetèquies 

axil·lars i extremitats superiors. Bon estat general sense altres troballes. 

L’analítica mostrava: sèrie vermella normal, 165.000 plaquetes/mm3 , 

3.550 leucòcits (51% L, 11% M, 34% NS, 1% E). PCR 6.4 mg/L. PCT-q 90 mg/l. Ecografia de genoll: 

augment de mida de parts toves. Punció articular: líquid purulent 

amb cultiu positiu per a S. pneumoniae. S’inicià tractament antibiòtic 

empíric amb cefotaxima i cloxacil·lina endovenoses. Un cop obtingut el 

resultat del cultiu es va substituir la cloxacil·lina per vancomicina, fins a 

tenir els resultats de l’antibiograma. Davant la persistència de la tumefacció 

del genoll al segon dia, es practicà neteja quirúrgica mitjançant 

artrotomia. Es va mantenir drenatge articular durant 3 dies. 

Conclusions. La localització al genoll és habitual, però a l’espatlla és 

molt poc freqüent. 

La punció articular inicial millora el diagnòstic microbiològic. 

El tractament actual està basat en la combinació d’antibioteràpia i 

drenatge quirúrgic (artrotomia), que s’ha de fer de manera precoç per 

evitar les possibles seqüeles articulars. 

L’orquioepididimitis en la infància 

Maria del Mar Martínez-Colls, Noemí Contreras, 

Carlos Herrero, Marta Azuara, Francisco Almazán; 

Carlos Rodrigo González de Liria 

Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona 

Objectiu. Tradicionalment s’ha considerat que l’orquioepididimitis és 

una malaltia característica d’adolescents, infreqüent en nens. Fem una 

revisió per determinar l’etiologia més freqüent, l’edat de presentació i 

l’existència de factors predisposants en pacients menors de setze anys 

ingressats al nostre centre. 

Material i mètodes. Revisió de la casuística d’orquioepididimitis en 

pacients ingressats al nostre centre. 

Resultats. Els darrers quinze anys hi ha hagut tretze casos. Quatre 

menors d’un any, tres entre un i deu, i sis majors de deu anys. En onze 

s’aïlla E. coli a l’urocultiu, en un s’aïlla pneumococ a l’hemocultiu amb 

urocultiu negatiu i en un no es va demostrar cap etiologia infecciosa ni 

reumatològica. 

Com a antecedents patològics destaca un pacient amb quadre previ 

similar i un amb cistitis hemorràgica. Quatre pacients presenten alteracions 

urològiques: un reflux vesicoseminal, un reflux vesicoseminal 

amb hipospàdies i criptorquídia intervinguda, un reflux vesicoureteral i 

un hipospàdies intervingut quirúrgicament. 

El diagnòstic és clínic i ecogràfic. Tots els pacients amb etiologia bacteriana 

han respost al tractament antibiòtic. Dos pacients presenten recidiva, 

i tots dos presenten reflux vesicoseminal. En set pacients l’afectació 

és dreta, en quatre esquerra i en dos bilateral (un d’ells té reflux vesicoseminal 

unilateral, amb dues recidives, una bilateral i una ipsilateral).


Conclusions. L’orquioepididimitis es presenta en qualsevol edat pediàtrica. 

L’etiologia més freqüent és l’E. coli. No hem tingut cap cas per transmissió 

sexual. S’ha de tenir en compte la possibilitat d’orquioepididimitis 

secundària a bacterièmia, com en el cas causat per pneumococ. 

Quatre pacients tenen alguna alteració urològica concomitant. Els 

pacients amb recidiva presenten reflux vesicoseminal. 

Impacte de la infecció per rotavirus al nostre 

centre 

Alejandro Pérez-Casares, Valentin Pineda, Isabel Sanfeliu, 

Raquel Monfort, Jordi Costa, Núria Pumares 


Introducció i objectius. La infecció per rotavirus és la causa més freqüent 

de diarrea en infants menors de 3 anys. Tanmateix, es tracta de 

la primera causa d’ingrés per gastroenteritis (GEA). Tot i això, hi ha poques 

dades sobre rotavirus en els nens hospitalitzats a la nostra àrea. 

Volem avaluar l’impacte de la infecció per rotavirus al nostre hospital 

durant l’últim any. 

Material i mètodes. Hem analitzat les dades clíniques, el tractament i 

els dies d’estada de tots els infants menors de 3 anys hospitalitzats per 

gastroenteritis per rotavirus l’any 2005 al nostre centre, que serveix 

una població menor de 15 anys de 70.000 infants. S’ha diferenciat la 

gastroenteritis per rotavirus com a causa de l’ingrés de la que va 

aparèixer durant l’estada per un altre motiu (infecció nosocomial). La 

detecció del virus es va fer per aglutinació de l’antigen amb Slidex 

Rota-Kit. 

Resultats. Del total de 928 infants hospitalitzats l’any 2005, 89 casos 

(9.6%) van ser per GEA, de les quals 37 (41.5%) van ser per rotavirus 

(4% dels ingressos totals del 2005). Van presentar una edat mitjana de 

12.6 mesos. El 100% dels casos va presentar diarrea, el 97% vòmits i el 

41% febre; en el 69% dels casos es va detectar deshidratació lleu i la 

durada mitjana dels símptomes va ser de 5.3 dies. El 75% va requerir 

rehidratació endovenosa durant una mitjana de 3.8 dies. En el 78% 

dels rotavirus, la GEA va ser el motiu d’ingrés, mentre que en el 22% 

dels casos la infecció va aparèixer durant l’ingrés per un altre motiu. La 

mitjana d’aparició de la infecció va ser de 7.6 dies. Es van observar diferències 

en l’evolució de les infeccions per rotavirus nosocomial respecte 

l’adquirida a la comunitat. 

Comentaris. La infecció per rotavirus és una causa important d’hospitalització 

a la nostra àrea i es tracta de la causa més freqüent d’ingrés per 

GEA al nostre centre. 

La infecció nosocomial per aquest virus és menys severa, però allarga 

de manera significativa els dies d’hospitalització. 

Són necessàries mesures preventives efectives per reduir la infecció nosocomial 

per aquest enteropatogen. 

Cel·lulitis orbitària. Presentació d’un cas atípic i 

revisió de la casuística 

P. González-Carretero, Rebeca Lahoz, Núria Rovira, 

Marta Vera, Maria Cols, Jordi Pou 

Hospital Sant Joan de Déu, Barcelona 

Introducció. La presència d’una tumefacció palpebral en un nen ha de 

fer sospitar una infecció potencialment greu. La TAC, amb l’exploració i 

les analítiques, és una prova necessària per fer el diagnòstic diferencial 

(DD). 

Objectiu. Presentar un cas de tumoració orbitària que va debutar com 

una cel·lulitis, i destacar-ne les diferències principals en relació amb les 

cel·lulitis vistes al nostre centre. 

Cas clínic. Nena de 5 anys. Intent de desobstrucció del lacrimal (per obstrucció 

congènita) 15 dies abans de l’inici del quadre. Acudeix per una 

tumefacció orbitària esquerra. Exploració: rinorrea mucopurulenta, 

proptosi ocular esquerra amb motilitat conservada. Afebril. Es va practicar 

hemograma amb 10.200 leucòcitos/mm3 (desviació esquerra), PCR 

27.8 mg/L. Es va instaurar tractament IV amb amoxicil·lina-clavulànic. 

TAC: presència d’una massa en fossa nasal esquerra i base cranial amb 

component intracranial. Davant d’aquesta imatge, es va fer un estudi i 

un tractament oncològic. 

Material i mètodes. Durant 10 mesos es van estudiar prospectivament 

els pacients que van ingressar en el nostre Centre amb sospita de cel·lulitis 

orbitària. 

Resultats. El nombre d’infants que van ingressar amb aquest diagnòstic 

durant aquest període va ser de 19. L’edat mitjana va ser de 29 mesos i 

el 63% eren nens. El 100% va consultar per tumefacció orbitària. El 95% 

va presentar febre (temperatura mitjana 39 ºC). Tots van presentar 

leucocitosi (p50 : 21.300/mm) i PCR elevada (p50 : 42.7 mg/l). Es va fer 

TAC en tots els casos. El 36.8% va presentar cel·lulitis preseptal amb 

sinusitis, principalment etmoïdal. 

Conclusions. La tumefacció orbitària ha de fer-nos pensar en una 

cel·lulitis. L’absència de febre i d’alteracions analítiques ha de posarnos 

en avís d’altres diagnòstics. La TAC és imprescindible per al DD. 

Esplenectomia laparoscòpica amb quatre trocars: 

la nostra experiència 

G. Royo, G. Guillén, C. Marhuenda, JL. Peiró, J. Lloret, 

C. Barceló, V. Martínez Ibáñez 

Departament de Cirurgia pediàtrica. Hospital Vall d’Hebron. Barcelona 

Introducció. L’esplenectomia laparoscòpica està considerada com una 

tècnica complexa; però està substituint la via oberta en nombrosos centres, 

tot i que no hi ha prou evidència dels avantatges que té respecte a 

aquesta última. 

Objectiu. Avaluar els resultats de les esplenectomies fetes al nostre servei 

els últims 6 anys, comparant les laparoscòpiques amb les obertes. 

Material i mètode. S’han revisat les històries clíniques dels 35 pacients 

entre 6 i 16 anys que van ser esplenectomitzats entre el juny del 1998 i 

el desembre del 2004. D’aquests, 28 van ser sotmesos a esplenectomia 

laparoscòpica (EL). Els resultats es van comparar amb els de 7 pacients 

operats per via oberta (EO) durant el mateix període. 

Resultats. No es van trobar diferències entre tots dos grups quant a 

edat, gènere o diagnòstic. El diagnòstic era esferocitosi hereditària en 

el 63%, i púrpura trombocitopènica idiopàtica en el 26%. Es va practicar 

colecistectomia en 5 pacients, tots en el grup EL. Totes les EL es van 

fer en posició de decúbit lateral dret amb abordatge de quatre trocars. 

El temps quirúrgic mitjà va ser de 190 minuts en el grup EL i de 124 en 

el grup EO (p < 0.05). L’ili paralític va ser de 27.8 hores en EL davant de 

42.8 en EO, i l’estada mitjana de 3.8 dies i 6.3, respectivament (p < 0.01). 

No es van trobar diferències d’hematòcrit postquirúrgic ni en les taxes 

de recurrència. Cinc laparoscòpies (17.9%) van ser convertides per complicacions 

intraoperatòries (2 sagnats, un problema tècnic, una esplenomegàlia 

massiva i un epipló redundant). La taxa de complicacions 

postintervenció va ser del 10.7% en EL (ili paralític i seroma de la ferida, 

totes dues eren conversions; i un emfisema subcutani) i 14.3% en 

EO (un ili). No hi va haver cap exitus. 

Conclusions. L’esplenectomia laparoscòpica pediàtrica amb quatre trocars 

és una tècnica segura, amb resultats comparables als de l’oberta, 

amb menys estada hospitalària i millors resultats cosmètics. 

Tuberculosi pulmonar en lactant, de presentació 

atípica 

C. Colavita, F. Garrido, J. Mateu, M. Sànchez, C. Jou 

Servei de Pediatria. Hospital General d’Igualada 

Lactant de 4 mesos que ingressa al nostre centre per síndrome febril i 

dificultat respiratòria. 

En les exploracions complementàries destaca: raigs X de tòrax amb 

condensació a LSI; VRS en moc nasal i PPD negativa. Analítica de sang 

compatible amb infecció bacteriana i hemocultiu positiu a S.pneumoniae. 

Es tracta EV i és donat d'alta amb persistència de la imatge infiltrativa 

a LSI i examen físic normal. 

Reingressa a les tres setmanes, afectat de bronquitis obstructiva constatant 

la persistència de la imatge de condensació a LSI. S'instaura tractament 

antibiòtic i broncodilatadors. Es realitza TAC toràcic que informa 

d'atelèctasi i condensació del LSI, adenopaties calcificades a l'hil 

anterior del bronqui principal i retrocarínic. 


Al ser el TAC toràcic compatible amb primoinfecció tuberculosa es repeteix 

la PPD que és positiva a les 12 hores amb més de 2.5 cm i es realitzen 

tres aspirats gàstrics que informen de positivitat del bacil de 

Koch, iniciant triple teràpia, amb bona evolució clínica. 

Es presenta un cas clínic de tuberculosi pulmonar en un lactant, amb 

anèrgia al Mantoux i sobreinfecció bacteriana. 

Proves complementàries en menors de 3 mesos 

amb bronquiolitis febril 

N. Rovira Girabal, S. Ricart Campos, 

V. Trenchs Sainz de la Maza, AI. Curcoy, C. Luaces 

Secció d’Urgències. Servei de Pediatria. Agrupació Sanitària Hospital Sant Joan de 

Déu - Clínic. Universitat de Barcelona. Barcelona 

Objectiu. Revisar quin ús es fa de les proves complementàries en els 

infants menors de 3 mesos amb bronquiolitis febril i conèixer el rendiment 

dels cultius realitzats. 

Material i mètodes. Estudi prospectiu de les històries clíniques dels lactants 

menors de 90 dies atesos al nostre centre per bronquiolitis i que 

presenten una temperatura axil·lar >38 ºC durant el curs de la malaltia. 

S’inclouen els casos de 2 períodes epidèmics (2004-05 i 2005-06). Per 

protocol se sol·licita sediment-urocultiu; la resta d’exàmens complementaris 

es fan segons el criteri del pediatre que atén el pacient. 

Resultats. S’inclouen 120 pacients (47.5% de sexe masculí). L’edat mitjana 

és 47.2 ± 22.1 dies. La temperatura mitjana màxima és de 38.5 ± 0.5 ºC (21 

casos ≥39 ºC). Les bronquiolitis es classifiquen segons l’escala de gravetat 

en lleus (45), moderades (67) i greus (7). Noranta pacients ingressen a l’hospital 

(estada mitjana: 6.2 ± 3.5 dies). Es determina VRS en 96 nens i 

en 67 (55.8%) és positiu. Es fa analítica a 70 (58.3%), hemocultiu a 58 

(48.3%) i punció lumbar amb cultiu de LCR a 15 (12.5%). A 14 (11.6%) 

se’ls fa l’estudi complet de sèpsia. S’objectiva un hemocultiu positiu (1.4% 

- IC 95%: 0.04-7.9%) a pneumococ i 6 urocultius positius (5% - IC 95%: 

1.8-10.5%), 5 a E. coli i un a Proteus. Els cultius de LCR són tots negatius 

(0% - IC 95%: 0-21.8%). Tenen algun cultiu positiu 7 pacients (5.8% - IC 

95%: 2.3-11.6%). Es fa radiografia de tòrax a 88 infants (73.3%), i resulta 

alterada en 45 (51.1%). Als nadons (31 infants £28 dies de vida) 

se’ls fan més hemocultius (74.9 vs 39.3%; p=0.001), puncions lumbars 

(25.8 vs 7.9%; p


tració d’antibiòtic en relació amb l’edat £28 dies, la temperatura màxima 

assolida ≥39 ºC, la gravetat de la bronquiolitis o el resultat del VRS. 

Sacroiliïtis unilateral en el lactant 

Anna Ruiz Llobet, Dolors Casellas Vidal, Andreu Peñas 

Aguilera, Alex Luque Moreno 

Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta. Girona 

Objectiu. Lactant d'11m amb sacroileïtis unilateral. 

Material i mètodes. Lactant de sexe masculí d'11 mesos, adequadament 

vacunat i sense antecedents personals ni familiars d'interès, que 

consulta per quadre febril de 39ºC de dos dies d'evolució. Presenta tos i 

mucositat de dies d'evolució i els pares refereixen impossibilitat a la sedestació 

i a la deambulació en els darrers dos dies. A l'exploració destaca 

important congestió de vies altes i postura antiàlgica amb flexió, 

rotació externa i abducció de l'extremitat inferior esquerra, sense signes 

inflamatoris articulars. No antecedents traumàtics. Es realitza analítica 

sanguínia (leuc 46.1K/mcL (desviació a l'esquerra), 79%N i 13%L, 

PCR=11.2mg/dL). S'amplia l'estudi amb Rx tòrax, sediment orina, i punció 

lumbar sense trobar focus bacterià. La Rx comparada de caderes i 

maluc no mostra alteració i en l'ecografia de maluc no es visualitza alteració 

de l'articulació. Es recull hemocultiu i s'inicia tractament antibiòtic 

empíric amb cefotaxima ev (200mg/kg/dia) i antiinflamatoris. A 

les 24 hores d'ingrés es realitza Gammagrafia òssia Tc99 on s'observa 

focus hiperèmic i metabòlicament actiu en sacroilíaca esquerra que 

gammagràficament es comporta com una sacroilitis aguda unilateral. 

A les 72 hores de tractament antibiòtic s'observa disminució important 

de la leucocitosi (11.3K/mcL) i la PCR (4.8mg/dL), que recolza el 

diagnòstic de probable etiologia infecciosa. Es manté ingressat amb 

antibioteràpia endovenosa fins negativització de la PCR, continuant 

posteriorment a domicili vo fins completar 3 setmanes de tractament. 

HLA negatiu. FR:negatiu, GAM (IgA 64.2mg/dL), anti-antinuclears i 

anti-DNA negatius. 

Discussió. Maneig i diagnòstic diferencial en sacroiliïtis unilateral en 

lactant. 

Adenitis Tuberculosa 

Zulema Lobato Salinas, Silvia Zambudio Sert, Jaume 

Margarit Mallol, Joan Sitjes Costas, Imma Burgos Remacha, 

Santiago Nevot Falcó 

Althaia. Hospital Sant Joan de Déu. Manresa 

Introducció. La tuberculosi és una patologia emergent al nostre medi. 

La presentació pulmonar és la més freqüent, però existeixen formes clíniques 

molt diferents. 

Motiu de consulta. Nena de 6 anys d'origen magrebí portada per tumefacció 

calenta, eritematosa, dolorosa i fluctuant a aixella esquerra 

de 48 hores d'evolució que s'havia iniciat com una petita pústula. Analítica 

sense signes d'infecció. S'orienta com a abscés i es decideix antibioteràpia 

endovenosa i drenatge quirúrgic. S'obté gran quantitat de 

pus, cultius negatius. Presenta milloria inicial pel que es dóna d'alta 

amb antibioteràpia oral. Al cap de 3 setmanes reingressa per mala evolució 

local. Presenta una tumefacció dura, amb supuració serosa pel 

lloc de drenatge (fistulització), sense altres signes inflamatoris ni febre 

ni clínica acompanyant. 

Exploracions complementàries. Analítica normal. Serologies Brucel·la, 

toxoplasma, CMV, VEB, herpes simple i mycoplasma negatives. Eco 

axil·lar: dues adenopaties de 3 cm i una de 17 mm de diàmetre. PPD positiu 

(més de 20 mm, vesiculat). Rx tòrax normal. PAAF de l'adenopatia: 

Tinció Ziehl Nielssen negativa i PCR a BK positiva. Es cursa cultiu per BK 

i micobacteris atípics. S'inicia politeràpia antituberculostàtic amb isoniazida, 

rifampicina i pirazinamida per sospita clínica d'adenitis tuberculosa. 

Estudi de contactes (germans i pare PPD negatiu i Rx normal, 

mare PPD positiu amb Rx normal). Evolució favorable. 

Conclusions. 1. Davant la sospita d'adenitis-adenoflemó és important 

fer un diagnòstic diferencial abans de començar el tractament. 2. Cal 

recordar el PPD com a exploració complementària bàsica en l'estudi de 

diverses patologies, sobretot en població de risc. 

Pancreatitis en una febre tifoide 

Marta Casellas, Laia Ymbert, Antoni Martínez-Roig, 

Maria Bonet 

Hospital del Mar, Barcelona 

Objectiu. Descriure l’evolució poc habitual d’una febre tifoide, malaltia 

actualment poc freqüent al nostre entorn. 

Material i mètodes. Descripció d’un cas clínic amb l’evolució amb recaiguda 

i aparició de complicació. 

Resultats. Nen de 10 anys arribat 1 mes abans de Bangla Desh amb la 

mare. Història de 12 dies de febre, 5 dies de tos, 3 dies de dolor abdominal 

i deposicions anòmales. Antecedents de mare amb la mateixa situació 

clínica. Es diagnostica mitjançant hemocultiu positiu a Salmonella 

typhi i es tracta amb cefixima 16 mg/kg/d durant 14 dies. Ecografia 

mostra colecistitis, engruiximent del còlon dret i adenopaties. Apirèxia 

al 6è dia amb bona evolució clínica. Coprocultiu control posttractament 

negatiu. Al cap de 15 dies, febre novament; després de 12 dies de 

febre i dolor abdominal novament hemocultiu positiu a Salmonella 

typhi. Ecografia de pàncrees hipoecogènic i augmentat. Amilasa i amilasúria 

elevades. Tractat amb cefixima 20 mg/kg/d fa apirèxia al 5è dia 

amb bona evolució clínica i resolució clínica i ecogràfica. Coprocultiu 

posttractament negatiu. 

Conclusions. La febre tifoide és una malaltia ja oblidada en els autòctons. 

En aquest cas es concentren dues dades importants: la recaiguda 

després de coprocultiu negatiu i la presentació de la pancreatitis, complicació 

poc freqüent i encara més a la infància. La recaiguda s’atribueix 

a una dosi discretament inferior a la considerada idònia amb normalització 

clínica i ecogràfica. La recaiguda va ser tractada amb el mateix antibiòtic 

a dosi més alta. La normalització clínica, ecogràfica i analítica 

amb coprocultiu posterior negatiu ha estat l’evolució. El retrobament 

amb aquesta patologia ha servit per apreciar imatges ecogràfiques que 

desconeixíem quan aquesta patologia era freqüent al nostre ambient. 

Cal pensar en aquest possible diagnòstic en les síndromes febrils aparegudes 

entre 7-14 dies de l’arribada de pacients procedents de països de 

renda baixa. Un diagnòstic per damunt de la segona setmana d’evolució 

pot acompanyar-se més fàcilment de complicacions. 

Infecció pel virus d’Epstein-Barr i hepatitis 

colestàtica 

Sandra Moya, Valentí Pineda, Lídia Batalla, 

Gemma Pujol, Lluïsa Colomer, Josefa Rivera 


Introducció. L’afectació hepàtica lleu-moderada és freqüent en el curs 

de la infecció aguda pel virus d’Epstein-Barr (VEB) i se sol manifestar 

amb un augment de les transaminases que es resol espontàniament. En 

canvi, la icterícia amb hiperbilirubinèmia conjugada és molt poc freqüent 

i sol ser deguda a una colèstasi intrahepàtica per infiltració limfocítica 

del fetge o relacionada amb una hemòlisi autoimmune. 

Cas clínic. Noi de 16 anys, sense antecedents patològics d’interès, amb 

febre alta d’una setmana d’evolució acompanyada d’odinofàgia, adenopaties 

laterocervicals i astènia que no millora amb amoxicil·lina-àcid 

clavulànic. Consulta per dolor abdominal, icterícia, colúria i acòlia. En 

l’exploració física presenta afectació de l’estat general, icterícia mucocutània, 

adenopaties laterocervicals, exsudat amigdalar, dolor a la palpació 

d’hipocondri dret amb hepatomegàlia de 2 cm i pol esplènic. A 

l’analítica de sang destaca una limfocitosi (73%) amb limfòcits reactius, 

AST 283 U/L, ALT 410 U/L, bilirubina total 7 mg/dL, bilirubina conjugada 

6.4 mg/dL. A l’ecografia abdominal s’observa esplenomegàlia. Ingressa 

amb dieta baixa en greixos i antitèrmics. L’analítica confirma una infecció 

per VEB. El tercer dia d’ingrés augmenta la icterícia amb bilirubina 

total de 10.1 mg/dL i conjugada de 8.4 mg/dL. S’inicia tractament amb 

àcid ursodesoxicòlic. Es manté febril durant la primera setmana. La icterícia 

i la colúria disminueixen progressivament. La bilirubina no disminueix 

fins al novè dia d’ingrés. A l’alta presenta una bilirubina total 

de 5 mg/dl i conjugada de 3.8 mg/dl, amb una discreta disminució de 

les transaminases. Un mes després, l’analítica mostra una funció hepàtica 

normal. A l’estudi d’autoimmunitat destaca ANA 1/320 amb patró 

clapejat, suggestius d’una hepatitis autoimmune. El pacient segueix 

una bona evolució clínica i es manté asimptomàtic, per la qual cosa es 

decideix mantenir una conducta expectant. 

Comentaris. En el diagnòstic diferencial de l’hepatitis colestàtica s’hauria 

d’incloure la infecció per VEB. D’aquesta manera es podrien reduir les 

exploracions complementàries que es duen a terme per descartar altres 

causes de colèstasi. 


El mecanisme pel qual el VEB indueix la colèstasi encara no està clar. 

El VEB s’ha descrit com a possible desencadenant d’hepatitis autoimmune 

tipus 1 en individus amb predisposició genètica, tal com sembla 

ser en el nostre cas. 

Infeccions urinàries a la comunitat produïdes per 

E. coli productor de betalactamases d’espectre 

ampli (BLEES) 

Laia Ymbert, Ruben Berrueco, Marta Casellas, 

Araceli González, Antoni Martínez-Roig 


Objectius. Conèixer l’existència de possibles característiques afavoridores 

d’aquestes infeccions produïdes a la comunitat en els casos detectats 

en 3 anys. 

Material i mètodes. Selecció retrospectiva, d’entre 468 infeccions urinàries 

diagnosticades de l’any 2000 al 2005, dels pacients amb cultiu positiu 

per E. coli productor de BLEES. S’han analitzat factors demogràfics, 

antecedents d’hospitalització en els 2 mesos previs, antecedents de 

tractaments antibiòtics els 30 dies previs, antecedents de malalties de 

base, antecedents de neutropènia i resistències a aminoglicòsids. 

Resultats. 1/71 cas 2003; 2/79 casos 2004; 5/102 casos 2005; edats de 37 

dies a 7 anys; 6 autòctons i 2 estrangers; 1 cas (nen de 37 dies) d’hospitalització 

prèvia els 60 dies abans; 1 cas d’antibiòtics previs, en el nen 

de 37 dies, a través de la mare durant el darrer mes d’embaràs; 3 casos 

amb malaltia de base (infecció VIH, microlitiasi, paràlisi cerebral); cap 

cas de neutropènia; 2 casos de resistència extensa a aminoglicòsids; 1 

cas de mare portadora d’E. coli BLEES, 1 cas d’infecció concomitant per 

C. jejuni i 1 cas d’infeccions urinàries de repetició fins fa 2 anys. 

Conclusió. Tot i que són pocs casos, 1.70%, es pot veure l’increment en 

els darrers anys; que no ha estat minoritària la coincidència amb antibioteràpia 

prèvia i amb poca presència de malalties de base afavoridores 

d’immunodeficiència. El fet de la presència comunitària d’aquests 

microorganismes fa pensar en la seva àmplia circulació. La resistència 

associada a gentamicina i cotrimoxazol dificulta el tractament empíric 

inicial de les infeccions urinàries a la comunitat. Tot i que en els nostres 

casos no es demostra la relació amb antibioteràpia prèvia, cal ser exhaustius 

en la recollida de tractaments antibiòtics previs abans d’iniciar 

els tractaments. En situacions de tractaments previs repetits amb antibiòtics 

d’ampli espectre (cefalosporines i betalactàmics en general) podria 

ser útil, abans de conèixer l’agent i la seva sensibilitat, iniciar tractament 

amb fosfomicina, un antibiòtic sensible gairebé sempre. 

Malaltia meningocòccica a Sabadell: revisió dels 

últims 10 anys 

V. Aldecoa, V. Pineda, S. Sánchez, T. Gili, D. Bartoli, 

G. Viaplana, J. Rivera, D. Fontanals 


Introducció. La malaltia meningocòccica (MM) és una de les infeccions 

endèmiques que produeix més alarma entre la població. Fins a mitjans 

anys noranta predominava el serogrup B, i els anys posteriors es va observar 

un augment del C, fet que va motivar la introducció de la vacunació 

antimeningocòccica C, de manera que es va modificar l’epidemiologia 

d’aquesta infecció. 

Objectius. Analitzar la incidència, l’epidemiologia, les formes de presentació 

i evolució de la MM al nostre hospital. 

Pacients i mètodes. Estudi descriptiu, retrospectiu, dels pacients menors 

de 15 anys ingressats al nostre hospital amb el diagnòstic de MM 

confirmada durant el període 1996-2005. 

Resultats. Van ingressar 64 pacients per MM amb una gran variabilitat 

entre els diferents anys estudiats (1 l’any 2003 i 21 l’any 2000). La incidència 

al nostre medi durant aquest període va ser de 9.1 

casos/any/100.000 infants amb una important diferència entre els anys 

1996-2000 (14.2) i els anys 2001-2005 (4). Van ingressar 42 pacients 

(65.6%) a UCIP i 22 a la planta d’hospitalització, amb una edat mitjana 

de 4.5 anys (r: 1 mes-14 anys). Les formes de presentació van ser: sèpsia 

associada a meningitis en 26 casos (40.6%), sèpsia en 24 casos (37.5%), 


Resums 

bacterièmia oculta en 9 casos (14%) i meningitis aïllada en 5 casos 

(7.8%). Es va aïllar el meningococ en sang en 52 pacients i en líquid cefaloraquidi 

en 25 pacients. El serogrup aïllat amb més freqüència va ser 

el B en 48 pacients (75%), seguit del C en 16 pacients (25%). Tots els 

pacients es van tractar amb cefalosporines de tercera generació. L’estada 

mitjana a l’hospital va ser de 6.67 dies (r: 1-10 dies) amb una estada 

mitjana a UCIP de 39.9 hores (r: 1-120 hores). 21 pacients (32.8%) 

van necessitar administració de volum la primera hora, 17 pacients 

(26.5%) drogues inotròpiques i 10 pacients (15.6%) ventilació mecànica 

amb una mitjana de 30.4 hores (r: 4-72). El barem de Glasgow per sèpsia 

meningocòccica (SGSM) mitjà va ser de 2.61 (r: 0-12) i el Pediatric 

Risk of Mortality (PRISM) mitjà dels nens a UCIP de 6.35 (r: 0-35), amb 

una gran diferència entre el període 1996-2000 (8.31) i el període 2001- 

2005 (0.7). La mortalitat global durant aquest període va ser de 8 casos 

(12.5%), amb una important diferència en funció de l’any (4 casos l’any 

2000, 3 el 1996 i 1 el 1997) i el serogrup causal, B (8%) i C (25%). Des de 

l’any 2001 no hem tingut cap cas de MM per serogrup C. 

Comentaris. La forma de presentació més freqüent de la MM és la sèpsia 

associada a meningitis; i necessita ingressar a UCIP un nombre important 

de pacients. El serogrup C s’associa a una mortalitat més alta. 

Observem una important disminució de la incidència i de la morbimortalitat 

de la MM des de la introducció de la vacuna conjugada antimeningocòccica 

C al setembre del 2001. 

Estudi de la resposta intradèrmica a la 

histoplasmina entre la població immigrant 

infantil hospitalitzada en un servei de pediatra 

Antoni Martínez-Roig, Josep M. Torres, Maria Bonet, 

Rosa Mombiela, Paz Guevara 


Objectiu. Conèixer la situació d’infecció actual o passada entre els infants 

immigrants. 

Material i mètodes. Després de demanar el consentiment, s’ha practicat 

la prova intradèrmica de la histoplasmina a 116 infants ingressats al 

servei de Pediatria, procedents fonamentalment de països de l’Amèrica 

Llatina, on domina la endemicitat de la malaltia. També s’ha fet a infants 

d’altres procedències, per tal de veure la possible situació epidemiològica 

i fins i tot per servir com a control. S’ha valorat edat, procedència 

urbana o rural, contacte amb aus i ratpenats, procedència 

d’una vall o altres zones, temps d’arribada a l’estat, resposta als 20 minuts, 

resposta a les 48 hores. S’han considerat com a positius valors 

d’induració superior a 5 mm. En els casos amb valors positius s’ha proposat 

fer estudi serològic i radiografia de tòrax. 

Resultats. S’han estudiat 116 infants (71 nois) d’edats entre 12 mesos i 

16 anys. Procedència urbana en 71. Contacte amb aus 59. Habitaven en 

una vall 57. El temps d’arribada oscil·lava d’1 dia a 11 anys. La prova als 

20 minuts va ser negativa en 55 casos i a les 48 hores en 90 casos. Hi va 

haver 2 casos que no van tornar a la lectura. Els infants amb resposta 

d’induració superior a 5 mm van ser 16. En 12 d’aquests casos es va 

practicar serologia i radiologia toràcica, que van ser negativa i normal. 

La procedència d’aquests casos positius era 13 d’Equador amb 8 d’origen 

rural; 1 cas de Bolívia, 1 de Filipines i 1 de Colòmbia, tots de procedència 

rural. 

Conclusions. És obvi que la prova intradèrmica de la histoplasmina no 

és diagnòstica, només ens indica la infecció asimptomàtica i l’endèmia, 

i habitualment és persistent. És important que es pensi en aquesta incidència 

entre la població immigrant, el 13.79% de la població estudiada, 

amb predomini de la zona equatoriana, país que darrerament 

ha incrementat la població d’arribada. Si bé el 95% de les infeccions 

són asimptomàtiques, hi ha les formes disseminades dels lactants i les 

disseminades del immunodeprimits, a les quals no estem acostumats. 

Apendicitis aguda en menors de tres anys 

Z. Rubio, A. Retana, R. Álvarez, E. Turón, 

PJ. Gómez-González, JL.González-Rivero, J. Cubells 

Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Barcelona 

Introducció. L’apendicitis aguda és una patologia freqüent en pediatria, 

amb una clínica clàssica en infants grans. En menors de tres anys, 

aquesta malaltia quirúrgica és molt infreqüent. El poc desenvolupament


de l’epipló fa que la presentació sigui inusual amb predomini de febre 

alta, vòmits, diarrees i quadre respiratori de vies altes. El pacient col·labora 

poc en l’exploració física. Tot plegat fa que el diagnòstic inicial sigui 

erroni en el 50% dels casos. L’índex de perforació és del 60%, amb abscessos 

associats en el 4% dels casos i un alt percentatge de bacterièmies. 

Casos clínics. Es presenten dos casos; el primer cas és d’un lactant de 

cinc mesos amb febrícula i quadre catarral, diagnosticat d’otitis mitjana 

aguda. Persistència de la febre malgrat l’antibioteràpia, leucocitosi 

amb desviació esquerra, PCR alta i hemocultiu positiu per Escherichia 

coli. Al cap de 5 dies de l’ingrés, presenta irritabilitat i defensa muscular 

a la palpació abdominal a la fossa ilíaca dreta. Ecografia i informe 

quirúrgic compatibles amb apendicitis gangrenosa perforada. El segon 

cas és d’un nen de dos anys i mig amb febre i quadre catarral, diagnosticat 

de faringoamigdalitis vírica. Als tres dies inicia vòmits i diarrees, 

diagnosticat de gastroenteritis aguda; als set dies, distensió i dolor abdominal. 

Hemocultiu positiu per Staphylococcus plasmocoagulasa negativa. 

TAC abdominal compatible amb apendicitis perforada, abscessificació, 

peritonitis secundària, afectació renal i vessament pleural. 

Conclusió. L’apendicitis aguda és una patologia infreqüent en els menors 

de tres anys. El diagnòstic sol ser difícil i tardà, i té una gran morbimortalitat. 

Triquinosi. Malaltia infreqüent en el nostre medi 

Sònia Brió, Montserrat Torrent, Núria Pardo, 

Bibiana Pineda, Isabel Badell, Carmen Muñoz, 

Ana Borrull, Agnes Huguet, Josep Cubells 

Hospital de Sant Pau. Barcelona 

Introducció. La triquinosi és una nematodosi produïda per Trichinella 

spp. que es transmet pel consum de carn infectada, crua o poc feta. La 

definició clínica de cas de triquinosi inclou l’eosinofília, febre, miàlgies i 

edema palpebral; i la de cas confirmat el que inclou els criteris clínics 

més un diagnòstic per tècniques de laboratori (presència de larves en 

una biòpsia, o serologia positiva per immunofluorescència indirecta). 

Presentem el cas d’un pacient diagnosticat de triquinosi arran d’una 

eosinofília molt marcada. 

Cas clínic. Pacient de 16 anys derivat pel pediatre de l’ambulatori per 

estudi d’una eosinofília detectada en analítica sanguínia de rutina 

(9.900 leucòcits; 28.9% eosinòfils: 2.861/mm3 ). Antecedents personals: 

nascut a terme i de pes adequat per l’edat gestacional. Desenvolupament 

pondoestatural i psicomotriu normal. Onicofàgia. Antecedents 

patològics: presenta molèsties abdominals i musculars d’un any d’evolució 

junt amb alteracions en el comportament. No simptomatologia 

al·lèrgica. L’exploració física és normal. Es fa analítica sanguínia on destaca 

eosinòfils: 1.900/mm3 , IgE: 2.415 UI/ml, serologia triquinel·losi positiva. 

Resta de serologies, hemograma, bioquímica i immuhistoquímica 

normal. Es cursa radiografia de tòrax, ecocardiografia i ressonància 

magnètica cerebral que resulten normals i s’inicia tractament amb albendazol 

durant 14 dies amb bona resposta. Millora clínica i analítica 

amb disminució progressiva de l’eosinofília fins a la pràctica normalització. 

L’estudi serològic de familiars directes està pendent, però neguen 

la ingesta de carn no controlada. 

Conclusions. Tot i les mesures de control vigents en el nostre territori, 

amb inspecció sanitària obligada de porcs i porcs senglars dirigits al 

consum de carn, durant l’any 2005 s’han detectat encara tres casos de 

triquinosi a tot Espanya, cap d’ells a Catalunya. S’hauria d’incloure 

aquesta serologia en pacients amb eosinofílies marcades sense altra 

causa aparent. 

Miositis aguda viral. Cas clínic 

Francesc Bastida Fenoy, Alex J Suárez Berrio, Hanna 

Dergham, Graciela Perkal Ru, Eduard Bastida Ratera*, 

Carlos Esporrín Gállego, Jordi Arenas Vila, Nabil Abu- 

Hadwan 

Servei de Pediatria IAS-Hospital Santa Caterina. Girona 

*Servicio de Pediatría. Complejo San Millán-San Pedro. Logroño 

Cas Clínic. Nena de 6 anys d’edat que consulta per presentar, des de fa 

unes 18 hores, impotència funcional progressiva d’extremitats inferiors, 

en augment, presentant en l’actualitat impossibilitat de posar-se 

d’en peus. 

Antecedents. Adenoidectomia fa 10 dies. Fa una setmana, inici de 

febre, ha rebut tractament amb amoxicil·lina. 

Exploració física. Afebril, conscient, orientada, NH, NC. No signes de 

dificultat respiratòria 

A l’exploració sistémica per aparells destaca: 

Locomotor. Articulacions sense signes inflamatoris, no doloroses. Dolor 

i inflamació a nivell de bessons de ambdues cames. Dolor mes evident a 

la pressió dels bessons i a la flexió dorsal del peu, sen aquests mes durs 

de l’habitual. 

S.N.: ROT extremitats inferiors disminuïts. 

Exàmens complementaris. En l’analítica efectuada a l’ingrés: Hematies 

4.210.000/mm3 ; Hb 11.6 gr/dl; Hto 34.5%, VCM 82.1, Leucosits 

3.440/mm3 (S-40, L-50, M-9); VSG 19 mm; Glucosa 4 mmol/L, Urea 

5 mm0l/L; Creatinina 82 umol/L, PT 70 g/L; Ac Uric 94 umol/L, GOT 131 

U/L; GPT 41 U/L; FA 498 U/L; Gamma GT 14 U/l; LDH 680 U/L, CPK 3.964 

U/L; Na 143 mmol/L; K 4.6 mmol/L; Calç 2.15 mmol/L. PCR 0.6 mg/l. 

Líquid cefaloraquidi. Glucosa 2.7 mmol/l; Proteines 0.27 gr/L; Hematies 

15/mm3 ; Leucòcits 10/mm3 . 

Evolució clínica. A les 48 hores presenta una gran milloria clínica, presentant 

encara dificultat per la deambulació però s’aguanta en bipedestació. 

A les 72 hores ja possibilitat de deambulació. Milloria clínica 

sense seqüeles a la setmana. 

Analítica de control a les 48-72 hores: GOT 87 U/L; GPT 63 U/L; FA 447 

U/L; Gamma GT 13 U/l; LDH 609 U/L, CPK 709 U/L; Na 142 mmol/L; K 5 

mmol/L; Calç 2.16 mmol/L. PCR 1.5 mg/l. 

Resultat proves serològiques efectuades a l’ingrés. Mycoplasma pneumoniae 

(IgG, IgM): Negatiu. Epstein Barr: IgG positiu, IgM negatiu; Ac. 

EBNA-1 virus Epstein Barr positiu. Coxsackie: IgG positiu, IgM negatiu. 

Influenzae (IgG, IgM): Negatiu Valor de la fluorescència IgGproxim a la 

zona de cut-off. CMV (IgG, IgM): Negatiu. 

Comentari. Les miopaties inflamatòries són les formes més corrents de 

miopatia adquirida durant la infància. La majoria són idiopáticas, però 

algunes són clarament de tipus infecciós, i dintre d’elles els virus són les 

causes més freqüents, sent la miositis aguda gripal la més freqüent en 

les epidèmies de grip. La miositis afecta a l’edat infantil amb més freqüència 

que a l’edat adulta. 

Meningitis meningocòccica amb seqüeles 

neurològiques greus 

Susana Melendo 1 , Miguel Lanaspa 2 , Josefa Suñé 1 , 

Fernando Moraga 2 , Susana Boronat 3 , Elida Vázquez 4 , 

Antonio Carrascosa 1 


1 Servei de Pediatria, 2 Unitat d’Infectologia Pediàtrica, 3 Unitat de Neurologia 

Pediàtrica, 4 Servei de Radiologia Pediàtrica 

Introducció. Les seqüeles neurològiques greus són molt poc freqüents 

en la meningitis meningocòccica tractada precoçment. Presentem un 

cas de diagnòstic tardà i evolució tòrpida. 

Cas clínic. Nena de tres mesos acut per febre de quatre dies, irritabilitat 

i fontanel·la bombada. Prèviament sana, i calendari vacunal no iniciat. 

Exploració física: mal estat general, obnubilació, fontanel·la bombada. 

Presenta crisi comicial tònica. Proteïna C reactiva 17 mg/dL; hemocultiu 

negatiu; líquid cefaloraquidi (LCR) purulent, 11.200 leucòcits/mL (94% 

neutròfils), glucosa < 5 mg/dL, proteïnes 252 mg/dL. S’inicia tractament 

amb cefotaxima (300 mg/kg/dia), dexametasona i profilaxi anticomicial 

(fenitoïna). La tinció de GRAM del LCR mostra diplococs gramnegatius i 

el cultiu i la reacció en cadena de la polimerasa són positius a Neisseria 

meningitidis serogrup B. La TC cranial mostra col·leccions pericerebrals 

i hidrocefàlia incipient. Es manté antibioticoteràpia disset dies. Superada 

la fase aguda presenta pobre contacte visual, hipertonia muscular 

generalitzada i augment del perímetre cranial per hidrocefàlia arreabsortiva, 

per la qual cosa es col·loca vàlvula ventriculoperitoneal. 

Discussió. La gravetat de les meningitis està determinada per un tractament 

precoç i la resposta inflamatòria de l’hoste. L’ús de corticoides 

en meningitis per pneumococ o per H. influenzae pot disminuir aquesta 

resposta i millorar el pronòstic neurològic. Les meningitis meningocòcciques 

amb diagnòstic i instauració del tractament tardans poden anar 

acompanyades d’una resposta inflamatòria important i d’un augment 

de les seqüeles neurològiques. Tot i no estar recomanat sistemàticament, 

determinats pacients es poden veure beneficiats del seu ús. 


Conclusions. No és habitual que les meningitis meningocòcciques cursin 

amb seqüeles neurològiques, però aquesta possibilitat sempre s’ha 

de tenir present, i actuar precoçment. En casos aïllats amb important 

inflamació del sistema nerviós central i diagnòstic tardà es podria plantejar 

la corticoteràpia com a teràpia adjuvant. 

Evolució del patró de sensibilitat d’E. coli aïllat 

en urinocultius d’infeccions urinàries procedents 

de la comunitat, entre els anys 2000-2005 

Marta Casellas, Ruben Berrueco, Laia Ymbert, 

Maria Bonet, Antoni Martínez-Roig 

Hospital del Mar. Barcelona 

Objectiu. Determinar l’evolució de la sensibilitat d’E. coli aïllat en urinocultius 

procedents de malalts comunitaris els darrers 6 anys. 

Material i mètodes. S’ha estudiat retrospectivament la sensibilitat a 24 

antimicrobians de 468 mostres d’urinocultius positius a E. coli durant 

els anys 2000-2005. Estudi estadístic per comparació de percentatges 

de sensibilitat. 

Resultats. Ampicil·lina (45.77%), piperaci·lina (42.71%) i cotrimoxazol 

(72.54%) han estat els antibiòtics menys actius, amb amikacina i imipenem 

(100%) com el més actiu i la resta amb xifres superiors al 90%. Cal 

apreciar un discret descens de la sensibilitat a les cefalosporines de tercera 

generació, coincident amb els anys d’aparició de les E. coli BLEES. 

L’estudi estadístic ens marca que hi ha diferències significatives en ampicil·lina 

(p=0.001), cefepime (p=0.021) i ciprofloxacina (p=0.002). Aztreonam 

(p=0.053), cefotaxima (p=0.053) i piperacil·lina (p=0.052) estan al límit, 

i a la resta no hi diferències significatives. 

Conclusió. A la vista estàtica dels resultats esmentats creiem que excepte 

ampicil·lina, piperacil·lina i cotrimoxazol, la resta podria ser inclosa 

en els tractaments empírics inicials de les infeccions urinàries comunitàries 

de l’infant, si es té present que més del 90% dels casos seran 

produïts per E. coli i que des de l’òptica farmacodinàmica, la majoria 

d’aquests fàrmacs superaran a bastament en l’orina la concentració inhibitòria 

mínima. Tot i això cal veure com ha existit un discret descens, 

sense significació estadística, de la sensibilitat a les cefalosporines de 

tercera generació, emprades oralment en la pràctica ambulatòria. Un 

fàrmac com la fosfomicina, fàcil d’administrar, manté una sensibilitat 

del 98.70%. 

Ingrés hospitalari per limfadenitis cervical aguda 

unilateral 

MJ. Elizari Saco, P. Sala Castellví, X. Demestre Guasch, 

F. Raspall Torrent 

Servei de Pediatria i Neonatologia. SCIAS-Hospital de Barcelona. Barcelona 

Objectiu. Revisar els casos de limfadenitis cervidal aguda unilateral que 

van ingressar a l’hospital i veure la seva evolució. 

Material i mètodes. S’han recollit de forma retrospectiva els casos de 

limfadenitis cervical aguda unilateral que van ingressar en un període 

de 14 anys al nostre centre i es descriuen les manifestacions clíniques, 

dades analítiques, tractament i la seva evolució. 

Resultats. Entre els anys 1992 i 2005 van ingressar 20 nens per limfadenitis 

cervical aguda unilateral, 16 nens (80%) i 4 nenes (20%) amb 

edats compreses entre 3 mesos i 8 anys (edat mitja 2.8 anys). Els diferents 

motius d’ingrés van ser falta de resposta al tractament antibiòtic, 

afectació de l’estat general, augment dels signes inflamatoris locals i 

dificultat per mantenir un acceptable aport alimentari. Les manifestacions 

clíniques a part de la tumefacció cervical amb dolor a la palpació 

que tenien tots els pacients, un 80% tenien febre, un 35% eritema a 

l’àrea cutània de la tumefacció i un 2% fluctuació. 11 nens (55%) van 

rebre tractament antibiòtic i 11 (55%) tractament analgèsic / antiinflamatori. 

Les dades analítiques van mostrar una leucocitosi (recompte de 

lucòcits ≥ 15.000 µL) en un 70% dels nens i proteïna C reactiva ≥ 30 en 

13 nens, i en 8 d’ells era ≥ 100. Els estudis de microbiologia (hemocultiu, 

cultiu de la punció o del drenatge de l’adenopatia i serologies) no 

van donar cap resultat positiu. Només un nen tenia el cultiu faringi positiu 

per S. Pyogenes. El tractament que van rebre va ser antibiòtic en 

un 80% dels nens i 5 nens van requerir cirurgia (3 drenatge i 2 exèresi 

de l’adenopatia). Els diagnòstics clínics finals van ser d’adenitis bacteriana 

en 17 nens (85%) i vírica en 3 nens (15%). L’evolució final va ser 

bona en tots els casos. 


Resums 

Conclusions. La limfadenitis cervical aguda unilateral és una causa poc 

freqüent d’ingrés hospitalari. Per les dades clíniques i analítiques en la 

majoria dels casos es va sospitar etiologia bacteriana, però aquesta no es 

va poder confirmar en cap cas, molt probablement per l’alt percentatge 

de nens que van rebre tractament antibiòtic abans de fer els cultius. L’evolució 

clínica generalment és bona i no es van presentar complicacions. 

Síndrome d’Alícia al país de les meravelles 

associat a coxsackievirus B 

María Milá, Filomena Pagone, Albert Feliu, 

Maria Isabel Raez, Marta Camprubí, Albert Balaguer, 

Joaquín Escribano 

Hospital Universitari Sant Joan de Reus. Reus 

Introducció. La síndrome d’Alícia al país de les meravelles es caracteritza 

per l’aparició d’al·lucinacions visuals que són viscudes amb gran 

temor. 

Clàssicament, s’associa a migranya i epilèpsia, tot i que també s’ha 

descrit en el context d’algunes malalties víriques, com és el cas que 

presentem. 

Cas clínic. Nen de 2 anys, sense antecedents d’interès, que presenta 

al·lucinacions visuals en forma de lloros que el persegueixen, sense alteració 

del nivell de consciència ni febre. 

En l’exploració destaca agitació sense focalitat neurològica i unes 

amígdales hipertròfiques i hiperèmiques. 

Les proves inicials (analítica en sang, punció lumbar, tòxics en orina i TAC 

cranial) són normals. 

S’inicia tractament amb haloperidol (0.4 mg/kg) amb bona resposta, i 

la simptomatologia desapareix al cap de 48 hores. L’episodi no es repeteix 

durant els 10 mesos posteriors de seguiment. 

Els estudis serològics mostren una seroconversió per coxsackievirus B. 

Comentaris. La síndrome d’Alícia al país de les meravelles és una entitat 

poc freqüent. Es presenta en forma de metamorfòpsies, distorsió de 

la imatge corporal i altres al·lucinacions, com ara zoonòpsies. 

S’ha associat a migranya, epilèpsia, lesions cerebrals, tòxics, febre i a infeccions 

per Epstein-Barr i amb menys freqüència per coxsackievirus. 

Pot requerir tractament amb antipsicòtics. El pronòstic és excel·lent, 

amb remissió de la simptomatologia al cap de pocs dies. 

Meningitis per Haemophilus influenzae B. 

A propòsit d’un cas 

Marina Flotats, Alba Torrent, Fernando A. Moraga, 

Pere Soler, Concepció Figueras 

Hospital Universitari Maternoinfantil Vall d’Hebron. Barcelona 

Introducció. L’Haemophilus influenzae B ha estat la segona causa de 

malaltia invasora i meningitis bacteriana en menors de 5 anys abans de 

la introducció de la vacuna conjugada. Des del 1999, amb la vacunació 

sistemàtica, s’ha aconseguit una reducció significativa de la incidència 

de la malaltia invasora. Presentem un cas de meningitis per aquest 

agent en lactant no immunitzada. 

Cas clínic. Lactant de 6 mesos que consulta per febre de 6 dies d’evolució 

amb inflamació del primer dit del peu dret. No ha rebut cap immunització 

fins al moment. En l’exploració física destaca inflamació de 

l’articulació interfalàngica distal del primer dit del peu dret; l’analítica 

mostra leucocitosi amb desviació a l’esquerra. Ingressa i s’inicia tractament 

amb cloxacil·lina (100 mg/kg/dia) i cefotaxima (300 mg/kg/dia) 

endovenosa. A les 24 hores presenta somnolència progressiva, signes 

d’irritació meníngea amb fontanel·la plena i pulsàtil. Per reacció en cadena 

de la polimerasa (PCR) en mostra de líquid cefaloraquidi i hemocultiu 

s’aïlla Haemophilus influenzae B, per la qual cosa se suspèn el 

tractament amb cloxacil·lina i es manté la cefotaxima durant 15 dies; 

queda afebril a partir del sisè dia. Durant l’ingrés s’inicien les vacunacions 

sistemàtiques. La pacient evoluciona correctament sense desenvolupar 

cap seqüela posteriorment. 

Conclusions. 1) Haemophilus influenzae B és un agent que cal tenir en 

compte en el cas de malaltia invasora, meningitis i infecció de parts 

toves en infants no vacunats.


2) La cel·lulitis és una manifestació que acompanya freqüentment la 

bacterièmia. 

3) La meningitis per Haemophilus influenzae B és una malaltia de declaració 

obligatòria, i és obligada la quimioprofilaxi en l’entorn familiar. 

Limfoadenopatia per micobacteri atípic en 

lactant immunocompetent 

I. Ruiz, S. Agustí Ros, MC. Otero, D. Pérez-Tamarit, 

F. Asensi 

Hospital Infantil Universitari La Fe. València 

Introducció. Els micobacteris atípics (MA) han estat clàssicament considerats 

gèrmens oportunistes propis de pacients immunodeprimits. No 

obstant això, els darrers anys s’ha observat un augment del nombre de 

casos en infants immunocompetents, cosa que fa que siguen una entitat 

a tenir en compte a l’hora de fer el diagnòstic diferencial de les limfoadenitis 

cervicals. 

Cas clínic. Pacient de 18 mesos que ingressa per adenopatia laterocervical 

de 5 setmanes d’evolució sense resposta al tractament antibiòtic 

d’ampli espectre ambulatori. Antecedent de farigoamigdalitis amb febre. 

En l’exploració física destaca tumoració laterocervical dreta de 3-4 cm, 

de consistència indurada i sense signes inflamatoris locals. L’hemograma, 

els cultius nasals i faringis i la serologia vírica són normals. S’objectiva 

Mantoux de 10 mm amb regressió a les 72 hores. Amb la sospita 

d’infecció per MA es fa PAAF de la tumoració amb citologia compatible 

amb granuloma i tinció de Ziehl-Neelsen (ZN) negativa. S’inicia tractament 

amb etambutol, claritromicina i levofloxacina. En espera dels cultius 

de llarga durada, és donada d’alta amb el diagnòstic de sospita de 

limfoadenitis per MA. Després de 10 setmanes s’obté creixement de 

Mycobaterium avium intracellulare al cultiu de Lowenstein sensible a 

etambutol i linezolid. Es confirma així el diagnòstic inicial. La pauta terapèutica 

inicial es modifica passant a linezolid i etambutol en espera 

de la reducció de la massa que permetrà el tractament quirúrgic. 

Conclusions. 1) Hem de sospitar infecció per MA en infants menors de 

6 anys amb adenopaties de curs tòrpid malgrat el tractament antibiòtic 

convencional. 

2) La inespecificitat de l’estudi citològic i l’escassa sensibilitat de la tinció 

de ZN ens obliguen a tenir un alt índex de sospita i a iniciar tractament 

antibiòtic adient en espera de la confirmació per cultiu. 

3) Encara que l’escissió quirúrgica continua sent el tractament d’elecció, 

la introducció de nous antibiòtics com els macròlids i les quinolones 

representa una nova opció terapèutica. 

Bibliografia 

- Luong A, McClay JE, Jafri HS, Brown O. Antibiotic Therapy for Nontuberculous 

Mycobacterial Cervicofacial Lymphadenitis. Laryngoscope 

2005; 115(10): 1746-1751. 

- Sanz Santaeufemia FJ, Ramos Amador JT, Giangaspro E, Sánchez Granados 

JM, Palenque E, González Tomé MI. Utilidad de antibioticoterapia 

asociada a cirugía en el tratamiento de adenopatías por micobacterias 

no tuberculosas. An Pediatr 2005; 62(3): 282-285. 

- Benson-Mitchell R, Buchanan G. Cervical lymphadenophaty secondary 

to atypical mycobacteria in children. J Layngol Otol 1996; 110(1): 48-51. 

Descripció d’un brot de 3 casos de xarampió en 

una família procedent de Romania 

Carlos Herrero Hernando, Agustí Rodríguez-Palmero 

Seuma, Marta Ocaña Rico, Núria Torner Gràcia*, 

Carlos Rodrigo Gonzalo de Líria 


*Direcció General de Salut Pública 

Objectius. El xarampió és una malaltia que es pot considerar erradicada 

en el nostre medi actualment. Amb la introducció de la vacunació triple 

vírica l’any 1981 i la implantació de la segona dosi vacunal l’any 

1988, el nombre de casos de xarampió a Catalunya ha disminuït de 

28.600 casos l’any 1983, fins només 6 casos l’any 2005. Malgrat aquestes 

dades, hem de tenir present que aquesta malaltia continua essent 

una causa important de morbilitat i mortalitat arreu del món, i que 

l’augment del fenòmen migratori pot fer perpetuar els casos de xarampió 

en el nostre país. 

Material i mètode. Revisió d’un brot de 3 casos de xarampió diagnosticats 

al nostre centre. 

Resultats. Presentem 3 casos confirmats de xarampió (clínica típica juntament 

amb confirmació serològica) detectats en el nostre centre. Es 

tracta de nens procedents de Romania, residents a Catalunya, que no 

han seguit una correcta pauta vacunal, incloent l’absència de la triple 

vírica. Tots ells estan emparentats i havien mantingut contacte 10 dies 

abans amb un familiar de 14 anys que havia arribat recentment de Romania 

amb una clínica similar a la presentada pels nostres malalts (cas 

índex). Un dels pacients estava ingressat per laringotraqueobronquitis, 

va iniciar l’exantema típic posteriorment i va presentar, com a complicació, 

una sèpsia per Kingella kingae. 

Conclusions. L’augment de la immigració i la manca de control de les 

seves immunitzacions és probable que faci resorgir malalties que es 

trobaven en vies d’erradicació, per la qual cosa, cal tenir present el xarampió 

dintre del diagnòstic diferencial de les malalties exantemàtiques. 

Colonització precoç per Pseudomonas 

aeruginosa en una nena de dos anys amb fibrosi 

quística 

Antonio de Francisco Prófumo, Maria Eril, 

Francisco Almazán, Carlos Rodrigo Gonzalo de Liria 


Objectiu. La fibrosi quística (FQ) és una malaltia hereditària multisistèmica 

causada per una mutació en el gen CFTR. Està inclosa en el 

diagnòstic precoç neonatal a Catalunya des del 1999, tot i que la negativitat 

del test no exclou l’aparició de la malaltia. La colonització respiratòria 

crònica per Pseudomonas aeruginosa és la responsable principal 

de la morbimortalitat dels malalts amb FQ. Presentem el cas d’una 

nena amb fibrosi quística i test de cribratge neonatal negatiu, amb 

colonització precoç per Pseudomonas aeruginosa, així com l’actitud 

terapèutica establerta amb l’objectiu d’evitar la infecció crònica. 

Cas clínic. Nena de 2 anys que consulta per un quadre de tos productiva 

de 9 mesos d’evolució i dificultat respiratòria. Presenta estancament 

pondoestatural i la radiologia de tòrax mostra imatges suggestives 

de bronquièctasis. El TC toràcic revela àrees d’atrapament aeri i 

afectació de la via aèria petita. El diagnòstic es confirma amb dos tests 

de la suor patològics i dues mutacions típiques de la malaltia (DF508 i 

G542X) a l’estudi genètic. La presència inicial de colònies de Pseudomonas 

aeruginosa en un cultiu d’aspirat hipofaríngic motiva l’inici de tractament 

antibiòtic nebulitzat (tobramicina lliure d’excipients, 300 mg / 

12 h). S’aconsegueix la negativització del cultiu després de la primera 

pauta de tractament, i es manté així als 4 mesos. 

Conclusions. Encara que el tractament de la colonització per Pseudomonas 

és controvertit, és oportú iniciar mesures actives per tal d’evitarne 

la infecció crònica. L’ús compassiu de la tobramicina nebulitzada ha 

demostrat ser eficaç, sense que s’hagi produït substitució per altres 

gèrmens, i la tolerància del tractament és excel·lent. 

Miscel·lània 

Presentació de la nostra casuística de la malaltia 

de Kawasaki 

Carme Alejandre, Marina Flotats, Pepa Suñé, 

Merce Boronat, Carmen Ferrer, Fernando A. Moraga, 

Concepció Figueras, Antonio Carrascosa 

Unitat de Malalties Infeccioses Pediàtriques. Unitat de Pediatria General. Hospital 

Universitari Maternoinfantil Vall d’Hebron, Barcelona 

Introducció. Valorar epidemiologia, clínica i complicacions. 

Material i mètodes. 24 casos des d’abril de 1999 a desembre de 2005: 6 

nenes (25%) i 18 nens (75%); 2 casos < 1any (8.3%), 15 entre 1-5 anys 

(62.5%) i 7 casos > 5 anys (29.2%). Clínica incompleta en 6 (25%), dels 


quals 4 casos eren < 1.5 anys (67%). Criteris diagnòstics: afectació bucal 

92%, exantema cutani 87.5%, conjuntivitis 83%, adenopaties 79% 

(58% diverses, 42% única) i afectació d’extremitats (71%). Estudis de 

laboratori: VSG > 40 mm/h en 13 casos (100%); PCR > 3 mg/dL en 15 casos 

(62.5%); leucocitosi > 15.000/mm3 en 8 casos (33%), plaquetes 

> 450.000/mm3 en 5 casos (21%), albúmina < 3 g/dL en 6 casos (25%) i 

afectació hepàtica (transaminases > 80 UI/L) en 8 casos (33%). Cultius i 

serologies no concloents. Ecocardiografies normals. Mitjana d’inici del 

tractament als 8 dies de la febre (màx. 14 dies - mínim 5). Tractament 

amb AAS (70-100 mg/kg) i gammaglobulina endovenosa (2 g/kg) a excepció 

de dos; un va rebre 2 dosis a 1 g/kg i l’altre 3 bols a 2 g/kg + 3 

tandes de metilprednisolona (30 mg/kg) + 1 tanda d’Infliximab (5 

mg/kg). Tots excepte aquest últim van quedar afebrils a les 24 h del 

tractament. 

Conclusions. 1) Franja d’edat majoritària d’1 a 5 anys (predomini sexe 

masculí). 2) Presentació incompleta en 25% dels casos (67% menors 

d’1.5 anys). 3) No s’han detectat complicacions degudes al tractament. 

4) No s’han detectat alteracions coronaries, fet que atribuïm al 

diagnòstic i tractament precoços. 

Quists ossis aneurismàtics en lactants: tumors 

benignes amb una falsa aparença agressiva 

J. Prat, FJ. Parri, ME. Muñoz, J. Mora, A. Parareda, 

E. Perich, L. Krauel, L. Morales 

Servei Cirurgia, Servei d’Hematooncologia. Agrupació Sanitària Hospital Sant Joan 

de Déu-Clínic. Barcelona 

Introducció. Els quists ossis aneurismàtics (QOA) són tumors benignes 

que apareixen en les metàfisis dels ossos llargs. La seva aparença 

radiològica és la d’una lesió expansiva que insufla l’os durant les dues 

primeres dècades de la vida. Revisarem la presentació inusual a la cara 

de lactants, amb una aparença molt agressiva. 

Cas 1. Nena de 10 mesos amb tumoració expansiva malar esquerra. Les 

proves d’imatge (radiografia i TC) van revelar lesió suggestiva de malignitat. 

Resecció completa, amb un diagnòstic peroperatori de cèl·lules 

blaves, rodones i petites que va desencadenar el protocol d’estudi d’un 

tumor maligne i la col·locació d’un catèter central. El diagnòstic patològic 

definitiu fou de QOA. 

Cas 2. Lactant de 3 mesos que presentava tumor mandibular de creixement 

progressiu des de la primera setmana de vida. Les proves 

d’imatge van revelar tumor mandibular esquerre mal definit que aprimava 

molt el còrtex mandibular i inflava el periosti fins a arribar als teixits 

tous. Aportava una biòpsia d’un altre centre de referència, informada 

com a tumor maligne indiferenciat. Es va fer una exèresi en-bloc i una 

osteosíntesi amb plaques. El resultat final fou de QOA. 

Discussió. Tots dos casos es presenten com un tumor de característiques 

clíniques i radiològiques molt agressives, que suggereixen un diagnòstic 

diferencial de rabdomiosarcoma, sarcoma d’Ewing o osteosarcoma. 

De la mateixa manera com passa en la fase proliferativa dels hemangiomes, 

els estadis inicials d’un QOA poden presentar una alta proliferació 

cel·lular que pot malinterpretar-se com a maligne. Les biòpsies 

peroperatòries poden confondre i només l’estudi patològic definitiu 

demostra l’absència d’atípies cel·lulars. Com a conclusió, creiem que és 

necessari esperar a disposar de l’estudi patològic definitiu previ a la 

presa de decisions terapèutiques davant d’un lactant amb una tumoració 

de característiques clinicoradiològiques molt agressives. 

Displàsia ectodèrmica. Tractament integral 

maxil·lofacial 

L. Krauel, FJ. Parri, E. Garcia, Muñoz, J. Prat, L. Saura, 

L. Morales. 

Hospital Sant Joan de Déu. Esplugues de Llobregat 

Introducció. La displàsia ectodèrmica és una rara entitat clínica 

d’herència lligada al cromosoma X que es caracteritza per l’afectació 

d’estructures derivades de l’ectoderma embrionari que inclou pèl, pell, 

ungles i dents amb diferent severitat clínica. Entre les afectacions facials 

destaca la hipoplàsia mandibular i mentoniana amb hipodòncia. 

Presentem dos casos clínics. 

Cas 1. Nen d’11 anys amb afectació completa maxil·lofacial al qual se li 

van fer dos empelts d’os en maxil·lar superior i tres empelts d’os en 


Resums 

maxil·lar inferior procedents de la cresta ilíaca per col·locar-li posteriorment 

implants integrats per a pròtesi dental. L’evolució al cap de tres 

anys de seguiment és excel·lent, sense problemes als implants i amb 

una gran millora psicològica. 

Cas 2. Nena de 10 anys amb unes característiques clíniques idèntiques 

al cas 1, pendent d’intervenció. 

Discussió. La displàsia ectodèrmica és una entitat molt poc freqüent, i 

amb poques referències bibliogràfiques pel que fa al tractament. Pensem 

que un tractament i una rehabilitació oral precoç millora la qualitat 

del pacient tant en l’àmbit funcional com en el psicològic. Després de 

la nostra experiència en el cas 1, ens plantegem un mateix tractament 

quirúrgic per al cas 2. 

Presentació atípica de la púrpura de 

Schönlein-Henoch 

Agnès Huguet, Isabel Badell, Glòria Fraga, Anna Borrull, 

Pedro Gómez, Zoraida Rubio, Montse Torrent, 

Josep Cubells 

Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Barcelona 

La púrpura de Schönlein-Henoch és la vasculitis més freqüent en la 

infància. És de petits vasos mitjançada per mecanismes immunològics 

de tipus IgA. El diagnòstic és clínic. És típica la púrpura no trombopènica, 

dolor abdominal, artràlgies o artritis, nefritis. La dificultat diagnòstica 

sorgeix quan falta la púrpura o es presenten abans alguns dels 

altres símptomes. 

Pacient de 2 anys que consulta en un altre centre per febrícula i inapetència, 

5 dies més tard torna al centre per afectació de l’estat general, 

motiu pel qual ingressa. En l’exploració presenta signes de deshidratació 

i pal·lidesa mucocutània. Analíticament presenta alcalosi metabòlica, 

hiponatrèmia, hipoalbuminèmia, hiposiderèmia i hipocalcèmia. 

Augment de la IgA i Ig antitransglutaminasa negatius. Durant l’ingrés 

presenta deposicions melèniques amb progressiva disminució de la Hb 

fins a 8 g/dl. Eco abdominal normal. Quatre dies després de l’ingrés inicia 

una púrpura palpable en EEII amb discret edema de turmells i escrot. 

Derivat al nostre centre per estudi, persisteix la pal·lidesa mucocutània i 

la púrpura palpable en EEII, però no les melenes. Analíticament: anèmia 

ferropènica, hipovitaminosi B12, hipoproteïnèmia (prot. totals 54.4 g/l i 

albúmina 28). Immunitat: Ig A augmentada i complement disminuït. 

Alfa-1- antitripsina en femta: augmentat (suggestiu d’enteropatia amb 

pèrdua de proteïnes). Balanç renal: funció renal normal i proteïnúria 

(16.27 mg/h/m2 ). Durant l’ingrés presenta millora clínica, però augmenta 

la proteïnúria (rang nefròtic, 54.58). En el seguiment posterior es produeix 

una normalització de l’anèmia, del proteïnograma i de la proteïnúria 

als 6 mesos de l’alta i es manté als 18 mesos. 

La púrpura de Schönlein-Henoch pot ser de difícil diagnòstic i pot complicar-se 

amb hipoproteïnèmia per síndrome nefròtica (més freqüent), 

però també per enteropatia perdedora de proteïnes, com en aquest cas. 

Abdominoplàstia en adolescents. Els cirurgians 

pediàtrics hauríem d’aprendre procediments 

relacionats amb l’obesitat? 

L. Krauel, J. Prat, F.J. Parri, Muñoz, L. Saura, L. Morales 


Introducció. L’obesitat infantil és motiu creixent de preocupació a la 

nostra societat, atès l’augment progressiu de la incidència. És principalment 

en l’adolescència quan es produeixen la major part de les consultes 

relacionades amb l’obesitat. Pel que fa als cirurgians pediàtrics, 

aquestes consultes van adreçades vers el tractament quirúrgic i les possibles 

seqüeles estètiques. En la major part dels casos el tractament és 

sobretot dietètic i de canvi dels hàbits sedentaris. Després d’una bona 

resposta al tractament es pot produir un excés de pell i flacciditat de la 

paret abdominal. 

Cas clínic. Presentem el cas d’un adolescent de 14 anys i 115 kg de pes 

amb un IMC de 35. Es va fer un tractament dietètic amb molt bona 

col·laboració i resposta. Finalitzat el tractament, el pacient presentava 

un excés de pell i flacciditat de la paret abdominal molt important per 

la qual cosa es va fer una abdominoplàstia. 

Discussió. L’abdominoplàstia és una tècnica molt utilitzada en els 

adults després d’una bona resposta a la cirurgia bàrica, i és molt poc


freqüent en pediatria. És probable que en un futur ens trobem amb 

més pacients candidats a cirurgia relacionada amb l’obesitat, per això 

ens qüestionem si és una tècnica que hem d’aprendre i utilitzar als nostres 

hospitals. 

Limfoangioma omental gegant simulant ascites 

massiva 

Rosa Pino, Maria Cols, José Luis Séculi, Xavier Tarrado, 

Joaquim Badosa, Jordi Pou 


Introducció. Els limfoangiomes són tumors benignes del sistema limfàtic. 

Es localitzen a cap i coll, i en rares ocasions, es troben a l’aixella, extremitats, 

mediastí o mesenteri. La forma clínica de presentació depèn de la 

localització, així com de la mida, del compromís de les estructures adjacents 

i de les complicacions: torsió, hemorràgia, infecció o ruptura. Es 

presenta el cas d’una pacient amb dolor abdominal recurrent i ascites clínica 

massiva que va resultar un limfoangioma quístic abdominal gegant. 

Cas clínic. Pacient de 4 anys de raça negra nascuda a Catalunya, que 

consulta per dolor abdominal recurrent de característiques còliques de 

4 mesos d’evolució. En ocasions, vòmits alimentaris que s’autolimiten 

en 2-3 dies. Augment del perímetre abdominal progressiu. Havia rebut 

en diverses ocasions tractament antibiòtic oral per processos febrils catalogats 

d’infeccions de vies altes. Afebril en el moment de la consulta. 

En l’exploració física destaca un abdomen distès, tou i depressible, no 

dolorós a la palpació, sense masses ni megàlies. Matitat en buits, canviant 

amb la posició i el signe de l’onada. Perímetre abdominal de 52 

cm. Amb diagnòstic d’ascites, s’inicia estudi: analítica sanguínia normal, 

sense hipoalbuminèmia, amb funció renal i hepàtica normals. Sediment 

d’orina normal. Radiografia de tòrax normal sense cardiomegàlia. L’ecografia 

abdominal mostra gran col·lecció líquida que ocupa tot l’abdomen, 

que desplaça nanses intestinals a buit esquerre. Resta d’òrgans 

abdominals normals. Es fa RMN que confirma col·lecció líquida abdominal 

que suggereix ascites loculada versus limfoangioma abdominal. 

Es practica laparoscòpia exploratòria que objectiva un gran quist 

omental multiloculat, de contingut serohemàtic, amb petits quists que 

arriben fins a l’hil esplènic. Es practica exèresi del limfoangioma i 

omentectomia total. L’anatomia patològica confirma teixit limfoangiomatós. 

Rep controls clínics i ecogràfics des de fa un any, sense recidives. 

Comentaris. Els limfoangiomes són tumors benignes del sistema limfàtic. 

La localització intraabdominal és poc freqüent (0.05) entre ambdós grups 

per les variables estància hospitalària (12.72±7 vs 14.16±7.1), durada 

del drenatge (6.03+/-5.7 vs 6.05±2.9), febre postoperatòria (3.91±4.8 vs 

5.47±6.6) i estància postoperatòria (11.44±6.7 vs 12.68±5.9). El 23% 

dels casos varen precisar d’una segona intervenció (9 de DF i 5 de VATS) 

i el 5% d’una tercera (1 de DF i 2 de VATS). 

Conclusions. Segons la nostra experiència, els resultats de VATS davant 

DF com a tractament inicial de l’empiema tabicat són molt similars. 

Però, sembla existir una major taxa de fracassos amb necessitat de reintervenció 

en els tractats inicialment amb DF. 


Aquest estudi té com a limitació no ser randomitzat, pel que podria 

existir un biaix en la selecció dels pacients, amb tendència a tractar quirúrgicament 

els casos més complicats. 

Intoxicació accidental per baladre 

Amalia Arce, Antoni Martínez-Roig, Santiago Grau, 

Mónica Marín 

Hospital del Mar (Institut Municipal d’Assistència Sanitària). Barcelona 

Introducció. El baladre (Nerium oleander) és un arbust de fulles verdes 

i flors roses o blanques, propi de zones mediterrànies. Els seus components 

són tòxics, ja que contenen el 2% de glicòsids esteroides, entre 

els quals destaca l’oleandrina. Són substàncies del mateix grup que la 

digoxina, i amb una activitat cardiotònica fins i tot més potent. La ingesta 

accidental o voluntària pot originar un quadre clínic similar a la 

intoxicació digitàlica. 

Cas clínic. Nen de 13 mesos que acudeix per ingesta de fulla de baladre 

30 minuts abans. Presenta excel·lent estat general, exploració per aparells 

i constants normals. Es procedeix a fer rentat gàstric sense obtenció 

de restes vegetals i s’administra carbó activat. Es realitzen nivells 

plasmàtics de digoxina amb tres tècniques diferents, i s’obté resultat 

positiu (0.83 ng/ml) per la tècnica EMIT mitjançant Viva ® Dade-Behring. 

L’evolució és bona amb monitoratge cardíac normal. 

Discussió. Les intoxicacions per ingesta de baladre poden ser diagnosticades 

utilitzant tècniques d’immunoassaig que es fan servir per determinar 

les digoxinèmies. Són més útils les menys específiques pel fet de 

donar reaccions creuades entre glicòsids cardiotònics. Si el resultat és 

positiu, confirmarem la ingesta, encara que no és un marcador de gravetat 

ni hi ha correlació clínica. 

El quadre clínic originat per la intoxicació seria sobreposable a la intoxicació 

digitàlica (símptomes digestius, arítmies, símptomes neurològics). 

En cas d’intoxicació, hi ha bibliografia que dóna suport a l’administració 

d’anticossos Fab digoxin específics. 

Conclusions. La intoxicació per baladre es pot confirmar per tècniques 

de detecció de digoxinèmia (d’elecció les menys específiques). El resultat 

no es pot correlacionar amb la gravetat, però pot ser útil en el 

seguiment. 

La Targeta de l’Especialista ja és una realitat a 

Catalunya. Presentació 

Susana Bello 1 , Blanca Prats 2 , Rosa Fernández 2 , 

Mireia Jané 2 , Ramon Prats 2 

1 Corporació de Salut del Maresme i la Selva. 2 Direcció General de Salut Pública. 

Generalitat de Catalunya 

Objectiu. Presentar la Targeta de l’Especialista, implantada recentment 

a Catalunya, per tal de fer arribar a tots els pediatres de llengua catalana 

informació sobre aquesta eina de treball. 

Material i mètodes. Estudi de la problemàtica que té lloc en l’atenció 

mèdica, especialment en situacions d’urgència, dels infants amb malalties 

de baixa incidència o que necessiten tractaments o controls mèdics 

poc habituals. 

Disseny de la Targeta. Presentació a diversos pediatres de capçalera i 

de diferents subespecialitats pediàtriques, a metges, pediatres o no, 

que atenen infants a urgències i a alguns pares d’aquests infants. Discussió 

d’aquest projecte amb el Departament de Salut de la Generalitat 

i la Societat Catalana de Pediatria. 

Hem escoltat l’opinió de tots ells sobre la Targeta, per intentar aconseguir 

una eina de treball realment pràctica i útil. 

Resultat. Elaboració i distribució de la Targeta de l’Especialista des del 

Departament de Salut de la Generalitat i la Societat Catalana de Pediatria. 

Informació sobre la Targeta als pediatres catalans i als directius 

dels centres sanitaris. 

Conclusió. Davant la impossibilitat de protocol·litzar aquestes malalties, 

bé per la diversitat, bé per l’àmplia variabilitat individual que comporten, 

creiem que la Targeta de l’Especialista pot ser una eina molt útil 

com a mitjà de transmissió ràpida i clara d’informació entre els professionals. 

Pensem que aquesta comunicació en el marc de la Reunió de 

pediatres de llengua catalana pot ser un bon mitjà per difondre-la, ampliar 

la informació sobre la utilitat que té i sobre com aconseguir-la per 

tal de donar una empenta al projecte. 

Expansió cutània en cuir cabellut: vuit anys 

d’experiència 

FJ. Parri, J. Prat, E. Muñoz, L. Krauel, MA. Sancho, 

L. Morales 

Servei de Cirurgia Pediàtrica. Agrupació Hospital Sant Joan de Déu-Clínic 


Resums 

Introducció. El tractament de grans defectes de cuir cabellut constitueix 

un repte per al cirurgià infantil. Els mètodes convencionals no estan 

exempts de complicacions i de resultats incomplets. Avui en dia 

s’utilitza amb freqüència l’expansió cutània. La seva base fisiològica és 

un fenomen tan natural com la distensió de la pell durant l’embaràs. El 

principi de l’expansió cutània és: col·locació d’un expansor buit sota la 

pell sana veïna a la lesió, ompliment progressiu, expansió de la pell i un 

segon temps quirúrgic que combina l’exèresi de la lesió amb la cobertura 

del defecte mitjançant una plàstia lliscant amb la pell expandida. 

Presentem la nostra experiència en aquest camp. 

Material i mètodes. Setze pacients (1-16 anys) han estat sotmesos a expansió 

de cuir cabellut. Les indicacions eren: set nevus i nou alopècies 

amb mida superior a 6 cm de diàmetre. S’avalua: tipus, mida, forma i 

nombre d’expansors col·locats per procediment. S’analitza la tècnica 

quirúrgica segons relació de pell sana existent, via de col·locació, tipus 

de vàlvula utilitzada, velocitat d’ompliment i temps d’expansió. 

Resultats. En catorze pacients s’aconseguí extirpar la zona compromesa. 

En dos pacients amb alopècia, un del tipus congènit i l’altra 

traumàtica, s’expulsà l’expansor, cosa que obligà a retirar-los i recol·locar-los 

6 mesos després. El temps d’ompliment varià entre 2 i 3 mesos, 

depenent del volum que s’havia d’infondre. La velocitat d’ompliment 

equival al 10% del volum del total de l’expansor un cop per setmana. 

Les vàlvules utilitzades van ser totes subcutànies. S’observà en tots una 

disminució de la densitat pilosa. En els nevus s’utilitzà la via intralesional, 

en canvi en els casos d’alopècia les incisions s’efectuen en pell sana. 

Conclusió. L’expansió tissular del cuir cabellut és una tècnica que ha demostrat 

ser de gran utilitat en defectes cutanis del cuir cabellut. Disminueix 

les grans cicatrius, i evita la necessitat de penjolls complexos i zones 

donadores residuals. L’expansió en el cuir cabellut és més lenta i sobre 

una pell de menor elasticitat que altres zones cutànies. Com tot 

mètode, té les seves indicacions precises i involucra una tècnica depurada 

per evitar complicacions. 

Aplàsia del cutis 

M. Corradini, J. Prat, L. Krauel, ME. Muñoz, FJ. Parri, 

L. Morales 

Servei de Cirurgia Pediàtrica. Agrupació Hospital Sant Joan Déu-Clínic. Barcelona 

Introducció. L’aplàsia del cutis congènita és una absència de la pell detectada 

al naixement. Generalment es localitza a la regió cranial, al 

voltant de la línia mitjana, amb presentacions de diferent gravetat que 

comprenen des d’àrees d’alopècia o úlceres de diferents mides, fins a 

un defecte complex de pell i os. L’aplàsia del cutis congènita pot ser 

transmesa com caràcter autosòmic dominant o recessiu (quan hi ha 

consanguinitat entre els pares) i pot trobar-se com a manifestació 

clínica inclosa en diferents síndromes. 

Presentem dos casos clínics tractats recentment al nostre servei. 

Casos clínics. Cas 1. Nounada preterme de 34 setmanes de gestació gemelar, 

que presenta una àmplia zona de 5 x 3 cm d’aplàsia del cutis de 

cuir cabellut, des de la fontanel·la posterior fins a la fontanel·la anterior, 

on hi ha també un important defecte ossi, de manera que queda 

al descobert el sinus sagital. 

Cas 2.Nounada preterme de 34 setmanes de gestació, amb antecedents 

de consanguinitat dels pares, que presenta una zona de 3 x 4 cm 

d’aplàsia del cutis a la fontanel·la posterior amb petita ulceració i sense 

defecte ossi; també presenta defecte de paret abdominal a l’hipocondri 

esquerre tipus gastròsquisi i atrèsia ileal. 

Discussió. El problema principal del maneig neonatal d’aquests pacients 

és el risc de sobreinfeccions bacterianes que, en els casos amb 

exposició de les meninges requereixen cobertura antibiòtica profilàctica. 

Per al tractament de defectes cutanis utilitzem cures periòdiques i 

apòsits Hydrofiber ® amb plata fins a aconseguir l’epitelització completa. 

Més endavant es farà el tractament de les seqüeles com l’alopècia.


Cutis lax. A propòsit d’un cas 

M. Corradini, L. Saura, R. Carrasco, M. Castañón, 

L. Morales 

Servei de Cirurgia Pediàtrica. Agrupació Hospital Sant Joan Déu-Clínic. Barcelona 

Introducció. Amb l’expressió «cutis lax» volem indicar un grup heterogeni 

de malalties del teixit connectiu, clínicament caracteritzades per 

presentar pell laxa i distintes afectacions sistèmiques. El complex de 

símptomes és el resultat d’una deficiència de fibres elàstiques en el mateix 

teixit connectiu. Les formes congènites de cutis lax (CCL) són rares, 

i han estat classificades en cinc tipus, depenent del tipus de transmissió de 

l’expressió fenotípica: autosòmica dominant (AD); autosòmica recessiva 

(AR) de tipus I, II, i III; i recessiva X-linked (XR). 

Cas clínic. Nadó d’aspecte marfanoide; pell laxa; tòrax allargat i prim; 

aracnodactília; pols femorals presents i simètrics; buf sistòlic 3/6 amb 

tons rítmics; diferència de tensions a les extremitats; hipotonia axial; 

hipoactivitat; plor i reflexos febles; una malformació de l’arc aòrtic i del 

tronc supraaòrtic, persistència de ductus i de fossa oval permeable; 

anomalia vascular d’artèries pulmonars i sistèmica; intolerància a l’alimentació 

enteral amb vòmits freqüents. El trànsit esofagogastroduodenal 

objectiva hèrnia hiatal gran important sever reflux gastroesofàgic 

i buidament gàstric normal. Es realitza intervenció quirúrgica amb 

tancament dels pilars diafragmàtics, reconstrucció de l’angle de His, piloromiotomia 

extramucosa, gastropèxia, apendicectomia. 

Discussió. Les troballes clíniques semblen orientar al diagnòstic de CCL- 

AR tipus I per presència de cutis lax; fàcies dismòrfica; hèrnia de hiat; 

anomalies cardíaques i circulatòries; aracnodactília i deformitat de l’esquelet 

toràcic. El cas està encara estudiant-se, ja que entre les troballes 

no hi ha algunes característiques típiques de la CCL-AR de tipus I: retard 

de creixement pre/postnatal, enfisema pulmonar, diverticles (de tracte 

digestiu/urinari), retard mental. 

Situació professional actual dels pediatres 

formats pel programa MIR en un hospital 

comarcal. Resultats preliminars 

Josep Maria Sans, Amalia Zuasnabar, Marta Abad 

Servei de Pediatria. Hospital General de Granollers. Granollers 

Objectiu. Avaluar retrospectivament la situació professional actual dels 

pediatres formats pel programa MIR al nostre hospital. 

Material i mètodes. Hem estudiat 14/16 pediatres formats al Servei de 

Pediatria de l’Hospital General Granollers en el període 1985-2005. 

L’enquesta remesa (directament, fax, correu electrònic) demanava: dades 

demogràfiques i curriculars, vida familiar, situació i satisfacció professionals; 

formació continuada i activitat científica durant 2005. 

Resultats. Participants: 14/16 (87.5%); 78.5%; edat mitjana 39.7 anys; 

92.5% parella estable; 86% amb fills, tots residents a Catalunya. 

El 92.5% treballa en l’àmbit públic, 1 privat. Contracte laboral 100%. 

Atenció primària 10/14 (71.4%); hospitals de nivell 2 11/14 (78.5%), 

hospitals de nivell 3 2/14 (14.3%). Hores treballades/setm. = 43.5 (26-60 h), 

71.5% treballen ≥ 36 h/setm., 57.1% fan guàrdies. El 57% desenvolupen 

especialitats pediàtriques. El 50% mantenen relació professional 

amb el nostre Hospital. El 64% es desplaça ≤ 30 km fins a la feina. L’any 

2005 tots van fer activitats de formació continuada. La participació com 

a ponent, en comunicacions i en publicacions és menys freqüent (50%, 

43% i 22% respectivament). 13/14 participants es mostren satisfets/ 

molt satisfets amb la seva situació professional actual. 

Conclusions. Els pediatres MIR formats al nostre hospital presenten un 

perfil de predomini femení, residència a Catalunya, situació familiar 

estable. 

Les seves condicions de treball són de contracte laboral, la majoria en 

centres públics i comparteixen atenció primària i atenció hospitalària, 

incloent-hi guàrdies i feines d’especialitats pediàtriques. 

La formació continuada és constant, amb menys participació en altres 

activitats curriculars. Les publicacions són poc habituals. 

Demostren un bon grau de satisfacció professional. 

Quist mesentèric: a propòsit de 2 casos 

Ester Cañadell, Cristina Parra, Emma Barrera, 

Josep Quilis, Peter Glasmeyer, Marta De Diego 

Consorci Sanitari de Terrassa 

Introducció. Es presenten dos casos de quist mesentèric, una patologia 

poc freqüent, amb manifestacions clíniques variables. El diagnòstic es 

fa per tècniques d’imatge i el tractament és quirúrgic. 

Casos clínics. Cas 1. Nena de 10 anys que presenta distensió abdominal 

progressiva de 5 dies d’evolució, amb dolor abdominal còlic. Presenta 

un abdomen distès, no dolorós, dur a la palpació, ocupat d’una massa 

gegant que ocupa tot l’abdomen des de la símfisi del pubis fins a 

l’apèndix xifoide. Analítica normal. Radiografia simple d’abdomen 

amb una massa central que desplaça les nanses intestinals. L’ecografia 

abdominal i la tomografia computada confirmen una massa gegant 

unilobular, amb parets fines, sense visualitzar-se l’origen del quist. Es 

va intervenir i extirpar un quist mesentèric gegant amb 3.5 litres de 

líquid quilós. L’anatomia patològica va confirmar un quist mesentèric, 

amb cultius negatius. 

Cas 2. Nen de 3 anys que ingressa per abdomen agut. Ecogràficament 

es constata una important col·lecció de líquid intraperitoneal, amb alguns 

septes, suggestiu de peritonitis aguda. S’intervé i s’extirpa un 

quist mesentèric a nivell de mesocòlon amb uns 500 cc de líquid infectat, 

amb peritonitis. S’instaura tractament antibiòtic. L’hemocultiu, el 

coprocultiu i el cultiu del líquid del quist van confirmar Campylobacter 

jejuni. L’evolució posterior va ser favorable. 

Conclusions. Els quists mesentèrics són lesions rares. Acostumen a presentar-se 

en l’intestí prim i solen ser únics, encara que poden ser múltiples. La 

clínica és molt variable, des de pacients asimtomàtics, dolor abdominal 

crònic, estrenyiment, diarrees, vòmits o abdomen agut. El diagnòstic és 

difícil per la inespecificitat dels símptomes. Cal usar tècniques d’imatge 

com l’ecografia, la TC o la RMN. El tractament és quirúrgic. 

Litiasi salival en la infància 

J. Lerena, MA. Sancho, F. Cáceres, ME.Muñoz, 

FJ. Parri, L. Morales 

Servei de Cirurgia Pediàtrica. Agrupació Hospital Sant Joan de Déu-Clínic 

Barcelona 

Introducció. Les glàndules submaxil·lar i sublingual són, amb la paròtide, 

les glàndules salivals principals. La patologia infecciosa i tumoral 

predomina en la paròtide, mentre que la litiàsica ho fa en les glàndules 

submaxil·lar (més freqüència) i sublingual. 

Material i mètodes. Revisió de 18 casos amb diagnòstic de litiasi salival, 

tractats en el nostre Servei els últims 13 anys. Se’n van comparar les formes 

de presentació, els mètodes de diagnòstic (ecografia, sialografia i 

TAC), el tractament i l’evolució. 

Resultats. S’estudiaren 18 pacients, d’edats compreses entre 4-16 anys. 

El 72% dels pacients eren de sexe masculí i el 18% de sexe femení. 

Dels deu casos amb afectació de glàndula paròtide, en el 70% es demostrà 

origen infecciós i van ser catalogats posteriorment de parotiditis 

crònica; el 30% tenia veritable litiasi (3 casos). 

Sis casos correspongueren a glàndula submaxil·lar i dos casos a glàndula 

sublingual. 

La litiasi salival es presentà, doncs, amb més freqüència en la glàndula 

submaxil·lar. 

Clínicament es presentaren amb quadre de dolor i tumefacció. 

El tractament quirúrgic va estar indicat en el 100% dels pacients amb 

patologia litiàsica i consistí en l’obertura del conducte excretor i extracció 

del càlcul. Es va fer després de la remissió del quadre inflamatori 

inicial amb antibioticoteràpia i antiinflamatoris. 

En el seguiment es constatà una bona evolució postoperatòria en tots 

els casos, i no van haver-hi recidives. 

Conclusió. La història clínica, l’exploració minuciosa i les tècniques per 

imatge permeten establir el diagnòstic de litiasi salival. El tractament 

és quirúrgic i s’ha de fer de manera diferida després del tractament 

mèdic del quadre inflamatori. 


Epúlide congènita 

J. Lerena, MA. Sancho, F. Cáceres, J. Prat, L. Krauel, 

FJ. Parri, L. Morales 

Servei de Cirurgia Pediàtrica. Agrupació Hospital Sant Joan Déu- Clínic. Barcelona 

Introducció. L’epúlide congènita, tumor de Neumann o tumor de cèl·lules 

de la granulosa congènit, és un tumor poc freqüent, de naturalesa benigna, 

que es presenta en nounats, i que predomina en el sexe femení 

(85% dels casos). 

Cas clínic. Nena nascuda a terme, que és derivada al nostre Servei perquè 

presenta una tumoració maxil·lar des del moment del naixement. 

Entre els seus antecedents personals no destaquen dades d’interès. En 

l’exploració física s’objectiva una massa arrodonida, ovalada, rosada, 

de superfície llisa, que protrudeix per la cara vestibular de la cresta 

alveolar i hi està fermament adherida. En la inspecció s’apreciava dificultat 

per a la respiració i alimentació. Sota anestèsia general es va fer 

exèresi simple del tumor. S’envià la peça al Servei d’Anatomia Patològica: 

les seccions histològiques s’informaren com a tumor ben delimitat 

i entapissat d’epidermis normal, constituït per abundants cèl·lules grans 

de nucli petit sense atípia, amb citoplasma ampli molt granular. Immunohistoquímica: 

S-100 (-). Diagnòstic d’epúlide congènita. L’evolució 

postoperatòria va ser bona. 

Comentari. Cas poc freqüent. Estem davant una entitat que, tot i ser 

d’histologia benigna, segons les dimensions de la tumoració es pot 

comprometre la vida del nounat (complicacions respiratòries o alimentàries). 

Comparteix característiques histològiques amb el tumor de 

cèl·lules granuloses adquirit, però es diferencia mitjançant tècniques 

d’immunohistoquímica (negativitat per a la proteïna S-100). Quant a la 

conducta terapèutica, alguns autors recomanen la pauta conservadora 

en epúlide de mida petita (ja que en la literatura hi ha casos descrits 

d’involució). D’altra banda, es recomana l’exèresi simple, amb extirpació 

completa del pedicle, per la possibilitat d’interferir amb l’alimentació i 

la respiració del pacient. No s’han presentat fins al moment recurrències 

del tumor ni alteracions en la dentició. 

Empelt costocondral bilateral en el tractament 

de l’anquilosi temporomandibular 

ME. Muñoz, FJ. Parri, E. García, L. Krauel, MA. Sancho, 

E. Perich, L. Morales 

Servei de Cirurgia Pediàtrica, Agrupació Hospital Sant Joan de Déu-Clínic, 

Barcelona 

Introducció. El tractament de l’anquilosi temporomandibular és controvertit 

per la complexitat de l’articulació, i requereix un equip multidisciplinari 

coordinat. Presentem el cas d’una pacient tractada amb 

empelt condrocostal per al tractament d’una anquilosi temporomandibular 

bilateral. 

Cas clínic. Nena de 9 anys amb limitació d’obertura oral 4-5 mm i marcada 

microretrognàtia. Antecedents patològics: hidrocefàlia congènita 

i epilèpsia; sèpsia neonatal per Streptococcus agalactiae. Hipoplàsia 

mandibular progressiva i anquilosi temporomandibular que ha requerit 

tractament en dos ocasions. Als dos anys traqueotomia, resecció 

bloc anquilòtic ATM esquerre i distracció entre branca ascendent mandibular 

i arc zigomàtic. Un any més tard va necessitar distracció bidireccional 

mandibular bilateral. 

En el seu seguiment s’ha constatat una hipoplàsia mandibular greu 

amb microretrognàtia. Després d’estudi d’imatge amb ortopantomografia, 

cefalometria lateral i reconstrucció 3-D d’imatges de TAC es 

planteja tractament quirúrgic amb empelt costocondral bilateral, que 

es va fer sense incidències. Presentem els resultats satisfactoris als cinc 

mesos de seguiment. 

Discussió. Les alteracions als còndils mandibulars durant la infància poden 

provocar afectació del creixement i anquilosi mandibular. L’etiologia 

més freqüent són els traumatismes i les infeccions, com en el nostre cas. 

L’objectiu del tractament persegueix una millora estètica de simetria i 

contorn facial i una recuperació de la funcionalitat (masticació, deglució 

i llenguatge). 

L’empelt condrocostal presenta similitud anatòmica amb el còndil mandibular 

per la qual cosa és una tècnica adequada per al tractament de 

l’anquilosi. Es pot utilitzar en infants, encara que el creixement de 

l’empelt és impredictible. 

Nefrologia 


Resums 

Encefalopatia hipertensiva com a presentació de 

glomerulonefritis aguda postestreptocòccica 

Núria Pumares, Teresa Gili, Sílvia Sánchez-Pérez, 

Valentí Pineda, Jordi Costa, Alejandro Pérez-Casares 

Servei de Medicina Pediàtrica, Hospital de Sabadell, Corporació Parc Taulí. Sabadell 

Introducció. La glomerulonefritis aguda postestreptocòccica (GNAPS) 

produïda per l’estreptococ betahemolític del grup A és la glomerulonefritis 

més freqüent en la infància. En la majoria dels casos s’observa hipertensió 

arterial i el 5% presenten encefalopatia hipertensiva, que és 

la complicació més greu. 

Es presenta el cas d’un nen diagnosticat d’abscés retrofaringi que evoluciona 

a una encefalopatia hipertensiva secundària a una síndrome 

nefrítica. 

Cas clínic. Nen de 13 anys, obès, sense antecedents patològics d’interès 

que consulta a urgències per torticoli, odinofàgia i febre de 38.5 ºC de 

4 dies d’evolució. 

En l’exploració s’observa massa adenopàtica laterocervical esquerra, 

trisme important i hiperèmia faringoamigdalina no exsudativa. L’analítica 

de sang mostra 17.020 leucòcits, 13.445 neutròfils i PCR: 25.57 

mg/dL. La TAC cervical confirma la presència d’abscés retrofaringi. 

S’ingressa amb amoxicil·lina-clavulànic endovenós, i resta afebril al cap 

de 24 hores, amb una millora important del trisme. Des de l’ingrés mostra 

tendència a la hipertensió arterial, i al tercer dia presenta dolor 

precordial irradiat a braç esquerre que precedeix a dues convulsions 

generalitzades amb TA de 218/138 i 225/150 que cedeixen amb l’administració 

de nifedipina sublingual i hidralazina ev. Es fa TAC cranial, 

electrocardiograma i fons d’ull, que són normals. Es trasllada a UCIP 

amb bomba d’urapidil, nifedipina oral, captopril oral, furosemida i restricció 

salina. Presenta quadre d’oligúria amb edema pulmonar, hematúria 

macroscòpica i proteïnúria en rang nefròtic. En el control analític 

s’observa C3 i CH50 disminuïts i augment de creatinina, urea i ASLO, 

que confirma el diagnòstic de GNAPS. Segueix una bona evolució clínica. 

A l’alta presenta alguna adenopatia residual, tires reactives amb 

mínima hematúria sense proteïnúria i TA normals amb tractament amb 

nifedipina. 

Conclusions. L’associació d’infecció estreptocòccica i hipertensió arterial 

ens ha de fer sospitar el diagnòstic de GNAPS. 

La GNAPS es pot presentar com una encefalopatia hipertensiva amb 

mínimes alteracions urinàries. 

Evolució natural de la displàsia renal 

multiquística 

Marta Abad, Margarita Català, Amalia Zuasnabar, 

Jose Luis Simón, Josep Maria Sans 

Hospital General de Granollers. Granollers 

Introducció. La displàsia renal multiquística es caracteritza per la 

presència de múltiples quists en un ronyó no funcionant, a conseqüència 

d’atrèsia ureteral o pieloureteral. Es diagnostica precoçment des 

que s’utilitza l’ecografia prenatal. L’evolució natural és cap a la involució 

espontània. 

Objectius. Conèixer l’evolució natural dels ronyons amb displàsia multiquística 

controlats al nostre centre, i el creixement del ronyó contralateral. 

Material i mètodes. Estudi de 17 pacients diagnosticats de displàsia renal 

multiquística des del 1988 fins al 2005, controlats a nefrologia pediàtrica. 

S’exclouen 2 pacients nefrectomitzats remesos d’un altre centre. 

El diagnòstic es va fer per ecografia i es confirmà amb UIV o DMSA. 

El seguiment consta d’examen físic, pressió arterial, analítica i ecografia 

renal. S’avalua l’evolució del ronyó displàstic, el creixement del contralateral, 

les anomalies urogenitals associades i la patologia nefrourològica 

familiar. 

Resultats. Dels 15 pacients, 8 són nenes i 7 nens. Tots els diagnòstics 

s’efectuaren per ecografia prenatal. La mitjana de seguiment ha estat 

de 6.7 anys. En deu l’afectació és dreta i en cinc esquerra. Cinc s’associen 

a malformacions urogenitals. Cinc (33.3%) han presentat una in-


volució total del ronyó multiquístic, amb un temps mitjà de 4 anys, i la 

resta continuen en seguiment. Un cas presenta hipoplàsia del ronyó 

contralateral per nefropatia de reflux, i la resta presenta hipertròfia 

compensadora, amb controls analítics i tensionals normals. 

Conclusions. 1. Distribució igual en tots dos sexes. 2. Predomini de 

l’afectació renal dreta. 3. El 33% dels pacients presenta anomalies urogenitals 

associades. 4. La involució és total en el 33% dels casos i parcial 

en la resta. 5. Catorze casos presenten hipertròfia compensadora del 

ronyó contralateral i normalitat en la funció renal i la tensió arterial. 

Neonatalogia 

Tractament amb octreòtide en nounats afectes 

de quilotórax refractari al tractament 

convencional 

Lucila Caridad Davidovich, Carme Farran Balcells, 

Félix Castillo Salinas, Cristina Copons Fernández, 

Ignacio Benítez Segura, Carmen Ribes Bautista 

Hospital Materno-Infantil Vall d’Hebron 

Objectiu. Avaluar l’eficàcia d’un protocol terapèutic del quilotórax 

neonatal en el qual està inclòs l’octreòtide com a tractament de rescat. 

Material i mètodes. El protocol consisteix en administrar Octreòtide 

endovenós en infusió contínua (0.5-1.5 micrograms/Kg/hora) durant 

una setmana si després d’ una setmana a dieta absoluta amb nutrició 

parenteral, no s’obté resposta .En els pacients que no milloren es 

suspén l’octreòtide a les 72 hores i es perllonga la nutrició parenteral 

durant 21 dies més. En els pacients rebels a aquestes mesures es procedeix 

a la lligadura del conducte toràcic i pleurodesi. Es defineix resposta 

com a disminució del dèbit del drenatge a < 10 ml/kg/dia, moment 

en el que es retira i s’inicia l’alimentació enteral amb fórmula de 

triglicèrids de cadena mitja (MCT). 

Resultats. Sis recent-nascuts afectats tots ells de cardiopatia congènita 

intervinguda quirúrgicament com a causa del seu quilotòrax, van rebre 

octreòtide. Tres van respondre a l’octreòtide disminuint el dèbit del 

quilotòrax i després de dues setmanes de nutrició parenteral i altres 

dues de nutrició enteral amb MCT van ser donats d’alta sense complicacions. 

Els altres tres van ser intervinguts quirúrgicament al no respndre 

al tractament amb octreòtide. No vam observar efectes adversos en els 

pacients tractats. 

Conclusions. L’octreòtide pot ser una eina terapèutica eficaç en el quilotòrax 

que no respon al tractament convencional de repòs intestinal 

absolut. 

Diagnòstic diferencial radiològic de la 

malformació adenomatoide quística 

Albana Puig, Xavier Bringué, Rosa Ferrer, Javier Alija, 

Eduard Solé, Jordi Garcia-Martí, Juan José Marco, 

Josep Ortega, Zaira Ibars, Anton Robert Gomà 

Hospital Universitari Arnau de Vilanova. Lleida 

La malformació adenomatoide quística (MAQ) és un hamartoma pulmonar 

infreqüent caracteritzat per la formació de masses multiquístiques 

de teixit pulmonar amb creixement bronquiolar excessiu i supressió 

alveolar. 

Aportem un cas viscut en la nostra unitat neonatal i plantegem el 

diagnòstic diferencial radiològic amb altres casos també viscuts en el 

nostre servei. 

Es tracta d’un prematur de 33 setmanes d’edat i pes de 2.510 g. Fruit 

de 3a gestació, amb curs sense incidències i sense antecedents familiars 

d’interès. Part cesària per sospita de pèrdua de benestar fetal. Apgar 8- 

10. Va presentar destret respiratori a les poques hores de vida que va 

requerir CPAP amb millora ràpida, però amb empitjorament clínic al 

cap de 6 dies; a la radiografia de tòrax s’apreciaven imatges quístiques. 

El diagnòstic radiològic no és fàcil en el nadó, i es planteja el diagnòstic 

diferencial amb altres entitats que poden donar imatges d’aspecte 

quístic, com emfisema lobular congènit, pneumatocele, hèrnia diafragmàtica, 

segrest pulmonar, pneumotòrax i altres. 

La presència d’una massa d’aspecte quístic fa necessària la valoració 

dels antecedents, les manifestacions clíniques i ocasionalment l’ús altres 

tècniques radiològiques per establir el diagnòstic correcte, que té 

una gran importància per als diferents abordatges terapèutics i la implicació 

pronòstica de les diferents patologies. 

Hipofosfatàsia 

Thomas Budniok 

Hospital Sant Joan. Perpinyà 

Una malaltia genètica rara que afecta a menys d'una persona sobre 

100.000. Aquesta patologia té cinc formes clíniques molt diferents segons 

l'edat d'aparició dels símptomes: neonatal, infantil, juvenil, adult, 

odontològic (anomalies dentals). La malaltia és deguda a una carència 

d'un enzim, la fosfatasa alcalina, produïda pel fetge, els ossos i els ronyons. 

La seva funció és fixar el calci i el fòsfor sobre l'esquelet. 

Una malaltia sense cap remei curatiu fins avui dia. 

Una malaltia greu amb formes molt diferents, que es pot explicar per 

l'existència de més de 160 mutacions genètiques diferents. 

El primers senyals de la malaltia són una taxa de fosfatasa alcalina en la 

sang molt feble, una calciúria molt alta i una mineralització molt baixa 

de l'esquelet que ocasiona, generalment, fragilitat i deformació dels 

ossos. La deambulació és difícil o gairebé impossible i la majoria de 

malalts no poden caminar. La pèrdua de dents ocasiona dificultat per 

alimentar-se. 

Els signes més freqüents són: 

- craniostenosi, emfisema i asma 

- anomalies metafisàries, incorbació de les diàfisis 

- talla baixa, nanisme, raquitisme 

- anomalies de la dentició, pèrdua de dents 

- fossetes cutànies, sinus 

- transmissió autosòmica recessiva 

- fontanel·la àmplia, endarreriment de la clausura 

Els signes freqüents són: 

- anèmia, hipotonia 

- hipercalcèmia, mort durant la infantesa 

- convulsions, epilèpsia, problemes respiratoris 

- desordre de la conducta 

- fractures espontànies, feblesa dels ossos 

Els signes ocasionals són: 

- fetus nascut mort, mort neonatal 

Una esperança de vida que depèn del grau de la malaltia: les formes 

prenatals són les responsables de les morts fetals. Entre les altres formes 

greus depèn de les complicacions afegides. Les formes mínimes no 

són observades en aquest treball. 

I la recerca? 

Hi ha molt poca cosa per fer avançar la descoberta d'una teràpia contra 

l'hipofosfatàsia. Els diners privats poden ser decisius per accelerar els 

progressos en el seu estudi ! Dos projectes científics són ajudats des de 

2005 per l'associació. 

Gran cor sobre petita pantalla 

Aquest vespre, un petit Salseen serà una estrella. Julien, de 3 anys, està 

afectat d'hipofosfatàsia, una malaltia orfe. Un reportatge mostra la 

batalla de la seva família. 

Osmolaritat de les formes farmacèutiques orals 

líquides en nounats 

Ana Castelló, Núria Roca-Cusachs, Aurora Montoro, 

Félix Castillo, Aurora Fernandez, Maria José Cabañas, 

Núria Tomasa 

Hospital Maternoinfantil de la Vall d’Hebron 

Objectius. L’enterocolitis necrotitzant neonatal és un procés multifactorial 

i freqüent en les unitats neonatals. L’administració de solucions 

hipertòniques és un dels factors etiològics associats a aquesta patologia. 


L’objectiu de l’estudi és determinar l’osmolaritat de les formes farmacèutiques 

orals líquides (FFOL) utilitzades amb més freqüència a neonatologia 

i establir recomanacions de dilució amb aigua i/o llet per obtenir 

una osmolaritat (Osm) de 330-350 mOsm/kg H2O. 

Material i mètodes. Selecció de les FFOL utilitzades a la unitat d’hospitalització 

de nadons. Determinació de la seva osmolaritat mitjançant el 

mètode de descens del punt de congelació o descens crioscòpic utilitzant 

l’osmòmetre Advanced MICRO-OSMOMETER. En el nostre hospital 

l’osmolaritat màxima enteral es fixa en 350 mOsm/kg H2O. 

Resultats. S’han estudiat 26 FFOL, i totes presenten una osmolaritat 

molt superior als 350 mOsm/kg H2O recomanats. El 15.4% de les FFOL 

presentaven una Osm < 1.500 mOsm/kg H2O, el 84.6% una Osm > 1.500 

mOsm/kg H2O i el 23% una Osm extremadament alta (6.788-11.080 

mOsm/kg H2O). 

Conclusions. El coneixement de l’osmolaritat de les FFOL administrades 

a l’UCI neonatal permet valorar el risc d’agressivitat intestinal, disminuir 

el risc d’aparició d’enterocolitis necrotitzant i individualitzar la dilució 

segons la clínica i els factors de risc de lesió intestinal del pacient. 

Tractament in utero de l’hèrnia diafragmàtica 

(FETO). Descripció d’una modificació cap a la 

simplificació del protocol terapèutic 

M. Castañón, E. Gratacós, J. Prat, A. Albert, L. Krauel, 

J. Lerena, L. Morales 

Programa de Cirurgia Fetal Sant Joan de Déu. Grup Euro-CDH CDH 

(Agrupació Sanitària HSJD-HCB, University Hospital Leuven, University College 

London) 

Introducció. El tractament intraúter de l’hèrnia diafragmàtica congènita 

greu, segons el consorci europeu Euro-CDH, consisteix en la realització 

d’una fetoscòpia per a l’oclusió traqueal amb un baló i la retirada 

posterior per fetoscòpia o tècnica en EXIT. Es descriu una modificació 

recent de la tècnica per retirar el baló que, en casos seleccionats, permet 

obviar la segona fetoscòpia. 

Tècnica. Quan la presentació del fetus i la localització de la placenta ho 

permeten, s’ha introduït la punció ecoguiada del baló, que resol l’oclusió 

traqueal amb menys risc d’iniciar una dinàmica uterina. La tècnica 

és possible a través d’un trajecte anterior i un altre de posterior, i es 

pot fer, aproximadament, el 50% de les vegades. Els casos tractats fins 

ara amb aquesta tècnica en el grup (n=7) han presentat resultats similars 

als tractats amb una segona fetoscòpia, però han permès una reducció 

substancial de l’agressivitat del tractament. 

Conclusions. La modificació del procediment descrit pot permetre 

menys agressivitat, en reduir la necessitat d’una segona fetoscòpia i/o 

simplificar la tècnica en EXIT, cosa que dóna més marge de temps per a 

intubar i practicar rentats exhaustius de l’arbre traqueobronquial amb 

surfactant abans de la ventilació neonatal. 

Tractament mitjançant la tècnica d’EXIT d’una 

malformació congènita obstructiva de via aèria 

superior 

Silvia Redondo, Cristina Marimon, Marcos Lines, 

Félix Castillo, José Luis Peiro, Elena Carreras 

Hospital Maternoinfantil Vall d’Hebron. Barcelona 

Objectiu. Presentar la nostra experiència de tractament d’una malformació 

obstructiva de via respiratòria alta de diagnòstic prenatal mitjançant 

la tècnica d’EXIT. 

Material i mètodes. El tractament ex utero intrapart s’ha fet servir de 

manera satisfactòria en el tractament de diverses formes d’osbtrucció 

aèria fetal, de manera que permet un control de la via aèria en néixer. 

Per a l´EXIT és necessari una coordinació d’un equip multidisciplinari. 

En primer lloc s’administren tocolítics a la mare i es fa una relaxació 

uterina. Es manté una perfusió fetoplacentària correcta. Es fa una curarització 

i sedació fetal mitjançant una injecció intramuscular. Posteriorment 

es fa una histerotomia i s’exposa el cap fetal o la part del fetus 

afectada de la malformació. Una vegada s’ha completat el procediment, 

es posa un clamp al cordó umbilical i es trasllada el nadó al bressol 

de reanimació per curar-lo. 


Resums 

Resultats. Multípara, 36 anys, gestació a terme. Diagnòstic prenatal 

ecogràfic i mitjançant ressonància magnètica cerebral de teratoma cervical 

de 55 x 54 mm que desplaça tràquea i caròtida. S’intervé mitjançant 

la tècnica EXIT, i s’assoleix la intubació endotraqueal després 

de la disecció i el desplaçament de la massa. Posteriorment es practica 

exèresi total de la massa amb resecció d’hemitiroides. El pacient presenta 

una bona evolució clínica i es dóna d’alta, tot i que persisteix una 

discreta laringomalàcia. 

Conclusions. La tècnica EXIT permet assegurar la permeabilitat de la 

via aèria en les malformacions que comprometen la vida del nadó per 

compressió. És un exemple de maneig multidisciplinari d’una alteració 

fetal diagnosticada prenatalment. 

Infart cerebral isquèmic i hemorràgic en nadons 

a terme 

Jacobo Pérez-Sánchez, Joan Badia, Carme Figaró, 

Mònica Domingo, Marta Fletas, Mònica Vilà de Muga, 

Inés Loverdos 


Objectiu. Analitzar les característiques de l’accident vascular cerebral 

en nadons a terme al nostre hospital. 

Material i mètodes. Estudi descriptiu des de gener de 1995 fins al desembre 

de 2005 dels nounats a terme diagnosticats d’infart cerebral. Es 

van excloure els nadons amb pèrdua de benestar fetal o infecció. 

Resultats. Es van revisar 9 casos (incidència d’1 per cada 3.320 nadons 

vius). Edat gestacional mitjana de 38.5 setmanes (37-40). Part eutòcic 

en 5/9 casos, instrumentat en 2/9 casos i cesària en 2/9 casos. Pes en 

néixer entre 2.120 g i 3.650 g. 

La clínica va aparèixer els dos primers dies de vida en 6/9 casos i el sisè dia 

de vida en 2 casos. Cinc nounats presentaren convulsions i la resta letargia, 

irritabilitat, apnees i dificultats de l’alimentació, respectivament. 

L’ecografia cerebral va detectar lesió hiperecogènica corticosubcortical 

en 7/9 casos i en ganglis de la base en 2/9 casos. En un cas va ser normal. 

En 7 nadons es va confirmar la lesió mitjançant RM o TC, sense detectar 

malformacions vasculars. 

En un nadó es va relacionar l’infart amb el consum de cocaïna de la 

mare durant l’embaràs. En els altres es va fer un estudi de coagulació i 

es va detectar una mutació heterozigota del gen de la protrombina PT 

20210A en un cas i en tres casos una alteració persistent de les proteïnes 

C i/o S. 

Es va fer seguiment en 7 casos; es va observar un desenvolupament 

normal en 3 casos, hemiparèsia dreta en 3 casos i dèficit cognitiu en 1 

cas. Un cas va ser exitus. 

Comentaris. La incidència d’infart en nadons a terme a la nostra unitat 

és de 3 per 10.000 nadons vius, similar a la descrita a la bibliografia. 

La clínica més freqüent són les convulsions. La seva aparició en un nadó 

a terme durant els primers dies de vida ha de fer pensar en una possible 

lesió cerebral. 

Els estudis de coagulació permeten conèixer l’etiologia en alguns casos. 

L’assistència domiciliària del nadó preterme. 

Anàlisi dels primers 404 casos 

M. Teresa Esqué, Lourdes Arroyo, Julia Bella, 

José M. Pérez-Fernández, Mercedes Cuadrado, 

Josep Figueras, Xavier Carbonell 

Servei de Neonatologia. ICGON. Hospital Clínic. Universitat de Barcelona. 

Barcelona 

Objectiu. Analitzar el programa d’assistència domiciliària (AD) del 

nadó preterme. 

Material i mètodes. S’estudien els infants acollits al programa d’AD des 

de l’1 de desembre de 2002 fins al 20 d’octubre de 2005, valorant el pes 

i l’edat gestacional, les dades demogràfiques, el nombre de visites domiciliàries, 

l’increment de pes a l’hospital i al domicili, les incidències 

presentades i els reingressos.


Resultats. S’han valorat 404 infants, 214 (53 % nenes) amb un pes mitjà 

en néixer de 1.670 g ± 375 g (420-2.400 g). i una edat gestacional mitjana 

de 33.2 setmanes ± 2.5 (23-37); amb un pes mitjà a l’alta hospitalària 

de 1.880 g ± 108 g (1.615-2.275 g) i una edat corregida mitjana de 

36.5 setmanes ± 1.6 (32-44). El 60% dels nens amb un pes de naixement 

< 1.500 g que van sobreviure van rebre AD. El 77% dels nens eren de 

raça blanca, el 13% llatinoamericans i el 2.7% àrabs. El 41% dels pares 

tenien estudis secundaris o formació professional, el 29.5% tenien estudis 

universitaris i el 27.7% estudis primaris. Van rebre una mitjana de 

3.2 visites ± 1.5 (1-11) d’infermeria/nen. L’increment de pes la setmana 

prèvia a l’alta va ser de 21 g (10-31) mentre que l’increment pes/dia durant 

l’AD va ser de 40 g (31-54). Va generar 0.6 reingressos/mes, 3 trucades 

telefòniques/mes i 0.82 visites urgència/mes. Els motius de reingrés 

més freqüents van ser les infeccions respiratòries i les sospites 

d’ennuegament. 

Conclusions. És un programa eficaç, tant per al nadó com per a la família. 

Sèpsia neonatal tardana per Streptoccocus 

agalactiae del grup B: transmissió vertical o 

horitzontal? 

E. Gargallo, S. Ricart, MD. Salvia, 

JM. Rodríguez-Miguélez, J. Figueras, X. Carbonell 

Agrupació Sanitària Hospital Sant Joan de Déu - Hospital Clínic. Universitat de 

Barcelona. Barcelona 

Introducció. La sèpsia neonatal per Streptoccocus agalactiae del grup B 

(SGB) es pot presentar de manera precoç o tardana. La principal via de 

transmissió és vertical, i la via horitzontal de vegades és inadvertida. 

Cas clínic. Nounat del sexe femení de 23 dies que consulta per febre i 

mal estat general. Com a antecedents perinatològics destaquen gestació 

gemel·lar bicoriònica biamniòtica i mare portadora de SGB. Cesària 

electiva a les 35 setmanes sense profilaxi antibiòtica intrapart, bossa íntegra 

i absència de dinàmica uterina. Es fa analítica (anèmia, leucopènia 

i PCR normal), es recullen cultius i s’inicia ampicil·lina i gentamicina. 

Presenta depressió neurològica i respiratòria, i requereix intubació i 

ventilació mecànica. El sediment orina, Ag SGB orina i la bioquímica 

del LCR resulten negatius. Al cap de 48 hores es confirma SGB a hemocultiu 

i LCR. La segona punció lumbar persisteix normal i amb cultiu negatiu. 

Rep tractament durant 14 dies, l’evolució és favorable i a l’alta 

l’exploració neurològica, l’ecografia i la RNM cerebral són normals. Es 

fa un estudi familiar (frotis rectals de mare i pare positius) i reben tractament 

amb ampicil·lina i eritromicina durant 7 dies, respectivament. 

Els frotis del bessó foren negatius. 

Discussió. La sèpsia tardana per SGB cursa habitualment amb meningitis 

(25%). En ocasions la transmissió és horitzontal i difícil de demostrar 

(casos descrits de la mateixa soca a través de llet materna, personal 

sanitari i familiars portadors). És important el rentat de mans, l’antibiograma 

i el serotip, i l’estudi de portadors. No s’ha demostrat l’eficàcia 

del tractament eradicatiu (casos descrits tractats amb rifampicina i ampicil·lina). 

Destaquem, com a particularitats del cas, la sèpsia tardana 

per SGB en nadó de mare portadora sense profilaxi antibiòtica intrapart, 

seguint les recomanacions actuals (cesària electiva, bossa íntegra i 

absència de dinàmica), i la meningitis amb presència de bacterioràquia 

i bioquímica del LCR normal. 

L’assistència domiciliària del nadó preterme. 

Anàlisi d’una enquesta familiar prospectiva 

M. Teresa Esqué, Lourdes Arroyo, Julia Bella, 

José M. Pérez-Fernández, Mercedes Cuadrado, 

Josep Figueras, Xavier Carbonell 

Servei de Neonatologia. ICGON. Hospital Clínic. Universitat de Barcelona. 

Barcelona 

Objectiu. Analitzar el desenvolupament del programa d’assistència domiciliària 

(AD) del nadó preterme mitjançant una enquesta adreçada 

als pares en el moment de l’alta definitiva. 

Material i mètodes. Valoració del programa mitjançant una enquesta 

adreçada als pares on es valora la informació i el suport rebut, les xerrades 

d’educació sanitària, les visites domiciliàries i a consultes externes 

i el tracte rebut, així com la impressió dels pares en explicar-los el 

programa. 

Resultats. Des de l’1 de desembre de 2002 fins al 20 d’octubre de 2005 

s’han acollit al programa 404 nens. Posteriorment a l’inici del programa 

es va desenvolupar una enquesta dirigida als pares per valorar-ne l’eficàcia 

i com que per conservar l’anonimat són ells els que l’han de dipositar 

en una bústia, hem pogut recollir solament 80 enquestes. El 92% 

troba que la informació rebuda és tranquil·litzadora, el tríptic el van 

llegir el 100% dels pares i la puntuació va ser de ≥ 7 en el 100%, les visites 

domiciliàries van satisfer les expectatives en el 100%, amb una valoració 

de 10, i a les consultes externes el tracte rebut va obtenir una 

puntuació ≥ 8. Globalment el programa va rebre una puntuació ≥ 9 en 

el 100% dels casos. 

Conclusions. El programa d’AD és un programa ben acollit pels pares, 

amb un alt grau de satisfacció ja que es normalitza la situació familiar, 

se senten millor perquè poden ocupar-se directament dels seus fills i 

valoren el conjunt de manera altament satisfactòria. 

Anèmia aguda neonatal per transfusió 

fetomaterna. A propòsit de dos casos 

Pere Genaró, Jaume Rosal, Antoni Sorní, 

Adelaida Cardona, Anna Hostalot, Josep Mercé 

Hospital de Tortosa. Verge de la Cinta. Tortosa 

La transfusió fetomaterna implica el pas de sang fetal cap a la mare durant 

la gestació o al moment del part. És una causa rara d’anèmia neonatal 

que pot manifestar-se d’una manera crònica o subaguda amb mínima 

repercussió clínica, o de manera aguda amb greu afectació del 

nadó, que necessitarà teràpia intensiva. El test de Kleihauer practicat a 

la mare confirma el diagnòstic. 

Cas 1. Prematura de 34 setmanes. Cesària d’urgència per ritme sinusoïdal. 

Pes 2.000 g. Apgar 4/5. pH 7.09. Hemoglobina 2.3 g/dl. Presenta pal·lidesa 

intensa, hipotensió i destret respiratori. Cal transfusió immediata 

de concentrat d’hematies, que s’ha de repetir al cap de 24 hores. L’evolució 

és bona i sense complicacions. 

Cas 2. Prematur de 32 setmanes. Ritme sinusoïdal amb desacceleracions 

al registre tocogràfic. Ascites fetal. Cesària urgent. Pes 2.200 g. Apgar 

2/6. pH 6.98. Hemoglobina 2.9 g/dl. Marcada pal·lidesa, destret respiratori 

sever, hipotensió refractària, disfunció cardíaca ventricular. Cal 

transfusió immediata, ventilació assistida i fàrmacs vasoactius; es complica 

amb coagulopatia i insuficiència renal. Alta hospitalària al mes de 

vida. 

En tots dos casos el test de Kleihauer és positiu, fet que demostra la 

presència d’hematies fetals a la sang materna, i confirma el diagnòstic. 

Les transfusions immediates al naixement són un punt clau en el 

pronòstic evolutiu. 

Sèpsia neonatal per Lysteria monocytogenes. 

Revisió dels darrers deu anys 

Alejandro Pérez-Casare, Carme Figaró, Joan Badia, 

Isabel Sanfeliu, Mònica Vilà de Muga, M. Domingo, 

M. Fletas 


Introducció. Lysteria monocytogenes (Lm) és un bacteri grampositiu 

ubicat a l’ambient. La infecció en la gestant pot produir corioamnionitis, 

part prematur, avortament o mort fetal. La sèpsia precoç del nadó per 

Lm usualment s’associa a meningitis i sovint afecta diversos òrgans. Durant 

els últims anys sembla que hi ha tendència a l’augment d’infeccions 

neonatals per Lm. 

Material i mètodes. Revisió dels casos de sèpsia per Lm del nostre centre, 

durant el període 1996-2005, analitzant les dades del part, el tractament, 

les proves complementàries i l’evolució. 

Resultats. Durant el període 1996-2005 es van registrar quatre casos de 

sèpsia neonatal per Lm, tots els últims cinc anys, i tres l’any 2005. En 

tots els casos la mare presentava febre intrapart i el part va ser prematur 

(tres a les 34 setmanes i un a les 33 setmanes de gestació). En tres 

casos el líquid amniòtic va ser meconial. Tots quatre prematurs van presentar 

test d’Apgar alterat en néixer i en tots quatre es va obtenir algun 

cultiu positiu a Lm (un d’ells al frotis vaginal, dos a la sang i un a la 

sang i al LCR). Tots els pacients van presentar signes clínics i analítics de 


sèpsia i dos d’ells l’exantema típic macular. D’entrada es va pautar tractament 

antibiòtic d’ampli espectre en tots els casos (ampicil·lina i gentamicina 

en tres casos i gentamicina i cefotaxima en un cas). Tres pacients 

tenien l’ecografia cerebral patològica (una hemorràgia subependimàtica 

bilateral, una hemorràgia intraventricular, una hemorràgia intraventricular 

i parenquimatosa). En un pacient es va produir l’exitus i 

els altres tres van evolucionar a la curació sense seqüeles neurològiques 

fins al moment actual. 

Comentaris. 1. L. monocytogenes és un dels microorganismes causants 

de sèpsia neonatal que cal continuar tenint en compte, ja que els últims 

anys sembla que està augmentant la seva incidència. 

2. La combinació ampicil·lina (altament eficaç davant L. monocytogenes) 

i gentamicina continua sent d’elecció en el tractament empíric de 

les sèpsies en el període neonatal. 

3. Considerem molt important el cultiu de placenta quan hi ha sospita 

de corioamnionitis i frotis vaginal en la sospita de sèpsia neonatal per 

ajudar a obtenir el germen causant. 

Com influeix l’ètnia de la mare en les condicions 

perinatals dels 5.830 parts atesos a l’hospital 

entre els anys 2003-05 

Robert Cilveti, Antoni Natal, Wifredo Coroleu, 

Joan Bel, Emilio Pérez-Picañol 

Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona (Barcelona) 

Objectiu. Relacionar la procedència ètnica de la mare amb les condicions 

obstètriques i perinatals de tots els nadons nascuts al nostre hospital 

en els darrers 3 anys. 

Mètode. El 100% dels naixements a l’Hospital entre els anys 2003-05 

(N=6089) s’agrupen segons les 3 ètnies majoritàries (n=5830): ètnia 

blanca (caucàsica i sud-americana) [83%], magrebina/àrab [7%] i oriental 

[5%]. Es descarten altres ètnies per representar petits percentatges 

del total de naixements. 

Resultats. El nombre global de naixements augmenta significativament 

en totes les ètnies, amb una proporció de gestacions prèvies major 

entre les mares magrebines/àrabs. 

Des del punt de vista infecciós, tots els parts de mares HIV positiu pertanyen 

a gestants d’ètnia blanca (0.5%); la proporció de casos amb HbsAg 

positiu és significativament major entre les mares orientals (9%); i 

el cultiu del SGB a les 37w és desconegut més freqüentment entre les 

mares orientals (38%) i les magrebines/àrabs (30%). 

Les mares orientals tenen significativament més parts eutòcics (66%) i 

menys parts per cesària (16%). 

En l’ètnia blanca, la mortalitat prenatal (4.75/1000) és significativament 

menor que en l’ètnia magrebina/àrab (17.3 /1000) i oriental 

(10.4/1000). 

El nadons de l’ètnia blanca tenen un pes, talla i PC significativament 

menors segons els estàndards de referència; s’observen significativament 

més nadons d’ètnia blanca amb un pes al néixer 5 mmol/L com a anormals. Es correlacionen els valors 

de lactat amb les dades perinatals relacionades amb risc de pèrdua de 

benestar fetal (PBF). L’estudi estadístic es fa amb el programa SPSS.12, 

mitjançant les proves estadístiques: correlació de Pearson, prova T i 

ANOVA. 

Resultats. S’observa una correlació forta positiva entre les dues determinacions 

de lactat amb p


Estudi de la incidència de la sensibilització Rh en 

la gestant i la seva implicació patològica en el 

nadó 

C. Vila, A. Pineda 1 , X. Demestre; P. Sala, MJ. Elizari, 

S. Martínez, T. Agut, F. Raspall 

Servei de Neonatologia i Pediatria. 1 Laboratori d’Hematologia. SCIAS- Hospital de 


Objectiu. Conèixer la incidència de la sensibilització Rh en les gestants 

ateses els últims 2 anys i la seva participació en la incidència d’hiperbilirubinèmies 

neonatals. 

Material i mètode. S’ha fet un estudi d’ABO, Rh i test de Coombs directe 

poliespecífic en totes les mostres de sang de cordó umbilical dels 

nadons nascuts entre els anys 2004 i 2005, mitjançant tècnica en micropouet 

(Diamed ID). En els casos amb test de Coombs directe positiu, 

l’estudi es va completar amb la determinació i el cribratge d’anticossos 

eritrocitaris irregulars en sang materna i elució àcida dels anticossos fitxats 

a les hematies de sang de cordó per tècnica àcida (R-E-S, Dominion Biologicals 

Limited), assajant el producte eluït davant un panell d’hematies 

ABO (O) ampli per la identificació d’altres especificitats. 

Resultats. De les 3.831 mostres estudiades, es van identificar 99 casos 

de test de Coombs directe positiu (2.6%). En el 82.8% dels casos es va 

poder determinar una especificitat antigènica responsable. En 18 casos 

hi havia una especificitat del sistema antigènic Rh (22%), en 15 ho va 

ser per l’antigen D, en 2 per C+E i un per D+E. En 9 casos consta l’antecedent 

de l’administració de gammaglobulina anti Rh (D) durant el tercer 

trimestre. En nou casos hi ha una sensibilització real (2.3 o/oo). 

Dues mares tenien Rh positiu. Cap nadó va néixer amb hidrops; cinc 

van necessitar ingressar per fer el tractament, quatre abans de les 12 

hores de vida, i en tres es va practicar exsanguinotransfusió (16.6%). 

Conclusions. Malgrat els controls analítics durant l’embaràs i la generalització 

de la utilització de la gammaglobulina anti-Rh com a prevenció 

de la malaltia hemolítica neonatal, el problema continua existint en el 

nostre medi. L’11% de les gestants sensibilitzades tenen un Rh positiu, 

cosa que fa necessari fer un test de Coombs indirecte a totes durant els 

tres trimestres. Continua sent freqüent la interferència per la gammaglobulina 

anti Rh circulant en el sèrum matern sense sensibilització real 

encara que sense expressivitat clínica en el nadó. L’ingrés d’aquests nadons 

es produeix a les poques hores de vida i és important el nombre 

d’exsanguinotransfusions realitzades. La majoria de les sensibilitzacions 

reals podrien haver-se evitat seguint les recomanacions que fa sobre 

això la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia. 

Infecció neonatal precoç per estreptococ del 

grup B 

Gemma Pujol, Joan Badia, Carme Figaró, 

Mònica Domingo, Marta Fletas, Lídia Batalla 

Unitat de Neonatologia. Servei de Medicina Pediàtrica. Corporació Parc Taulí. 


Introducció. La infecció precoç per estreptococ del grup B (SGB) (primers 

7 dies de vida) és fonamentalment de transmissió vertical, i la sèpsia 

és la presentació clínica més freqüent. Els últims anys, les mesures 

de prevenció han portat a un descens important de la incidència d’aquestes 

infeccions. L’objectiu del treball és avaluar la incidència d’infecció neonatal 

precoç per SGB i l’evolució d’aquesta en els últims anys. 

Mètodes. Anàlisi dels casos d’infecció neonatal precoç per SGB en el 

període 1990-2005 a l’Hospital de Sabadell. Com a mesura preventiva, 

des del 1998 s’administra profilaxi antibiòtica a les mares amb risc d’infecció 

(fill previ amb malaltia per SGB, infecció d’orina per SGB durant 

la gestació, cultiu vaginal i/o rectal positiu per SGB a les 5 setmanes 

prèvies al part i SGB desconegut amb un dels factors associats següents: 

febre materna intrapart, ruptura de membranes superior a 18 hores o 

part prematur). Considerem malaltia per SGB quan l’hemocultiu o el 

cultiu de LCR és positiu per aquest germen. 

Resultats. Entre el 1990 i el 2005 s’han registrat 36.331 nounats vius al 

nostre centre (15.493 del 1990 al 1997, i 20.838 del 1998 al 2005). En 

aquests 16 anys s’han detectat 51 casos de malaltia per SGB, 28 dels 

quals corresponen a infecció neonatal precoç. En el primer grup (abans 

de la profilaxi antibiòtica) s’han registrat 20 casos (1.29 per mil nounats 

vius). Del 1998 al 2005 s’han registrat 8 casos (4 en el 2005) (0.38 per 

mil nounats vius). La presentació clínica en tots els casos va ser la sèp- 

sia, 6 amb meningitis. Dels 8 casos, 2 presentaven frotis per SGB positiu 

(un d’ells rebé profilaxi antibiòtica completa i l’altre no) i 6 SGB negatius 

(en un d’ells el frotis es va fer 6 setmanes abans del part, i un presentava 

ruptura perllongada de membranes). 

Comentaris. En el nostre medi, la utilització de la profilaxi antibiòtica a 

mares amb factors de risc ha portat a un descens important en la incidència 

de la infecció neonatal precoç. L’augment de casos en el 2005 

ens indica la necessitat de continuar utilitzant profilaxi antibiòtica si el 

cultiu és positiu i repetir el cultiu si aquest ha estat fet 5 setmanes 

abans del part. Cal continuar fent el seguiment postnatal dels nadons 

amb risc. 

Vàlvules d’uretra posterior: tractament prenatal 

i evolució postnatal 

S. Ricart Campos, E. Gargallo Burriel, MD. Salvia, 

JM. Rodríguez Miguélez, J. Figueras, X. Carbonell 

Agrupació Sanitària Hospital Sant Joan de Déu - Hospital Clínic. Universitat de 


Introducció. Les vàlvules d’uretra posterior (VUP) són la causa més freqüent 

d’uropatia obstructiva que condueix a insuficiència renal crònica 

en la infància. El pronòstic a llarg termini depèn principalment del 

grau de preservació de la funció renal, per la qual cosa els últims anys 

s’efectuen intervencions prenatals per descomprimir la via urinària. Recentment 

s’ha desenvolupat la cistoscòpia fetal percutània, que pretén 

oferir un tractament prenatal més definitiu. Presentem el cas de dos 

nadons amb VUP i diferent maneig prenatal, i la comparació de l’evolució 

a curt i mitjà termini. 

Descripció dels casos. Cas 1. Troballes ecogràfiques: 20 setmanes de 

gestació (sg) èctasi pièlica; 30 sg ureterohidronefrosi bilateral; 31 sg 

signes compatibles amb VUP. Cesària urgent a les 316/7 sg per dinàmica 

uterina amb pèrdua del benestar fetal. Nadó de 2.140 g, Apgar 9/10. 

Presenta globus vesical i s’efectua sondatge urinari. Augment progressiu 

de creatinina (0.7 mg/dl a 6.63 mg/dl al cap de 8 dies) amb acidosi 

metabòlica. Presenta infart cerebral dret evolucionat (d’instauració 

prenatal). La cistografia miccional seriada confirma el diagnòstic, i als 

15 dies de vida s’efectua cistoscòpia amb resecció completa de vàlvules. 

Les cistografies posteriors mostren absència de vàlvules residuals; lenta 

millora de la funció renal (al cap d’un mes: creatinina 0.84 mg/dl, urea 

70 mg/dl). 

Cas 2. A les 23 sg, hidronefrosi bilateral; 25 sg megabufeta i signe de 

“keyhole”. A les 26 sg vesicocentesi fetal; l’estudi urinari mostra funció 

renal fetal al límit, per la qual cosa s’indica cistoscòpia fetal percutània. 

No s’aconsegueix resecció valvular, però els controls ecogràfics successius 

mostren descompressió del sistema urinari. A les 28 sg, recidiva la 

hidronefrosi; es repeteix fetoscòpia amb resultats similars. Sospita de 

corioamnionitis a les 29 sg, de manera que es deixa evolucionar el part. 

Nadó de 1.700 g, Apgar 6/9. Presenta orifici a abdomen amb protusió 

d’epipló. Precisa intubació, surfactant, sondatge i tancament quirúrgic 

de l’orifici abdominal. Als 34 dies cistoscòpia amb fulguració de les vàlvules. 

Al cap d’un mes: creatinina 0.6 mg/dl, urea 13 mg/dl; valors normals 

als 2 mesos. 

Comentaris. Aquests casos exemplifiquen dues concepcions diferents 

en el tractament de les VUP. En el primer es descriu l’abordatge «clàssic» 

(estabilització del pacient i resecció valvular). La lesió renal que 

s’instaura ja prenatalment condicionarà el pronòstic a llarg termini. En 

el segon cas l’objectiu és una intervenció precoç per evitar la lesió renal 

prenatal; tècnicament complexa i amb morbiditat associada. En el nostre 

pacient, s’aconsegueix descompressió temporal de la via urinària, 

però sense resecció completa de vàlvules; es complica amb protusió 

d’epipló. No obstant això, l’evolució postnatal a curt termini sembla 

més satisfactòria que en l’abordatge clàssic: millor funcionalitat renal i 

menys comorbiditat associada greu (infart cerebral). 

En casos seleccionats de VUP la fetoscòpia amb resecció valvular es configura 

com una eina terapèutica vàlida, que cal desenvolupar en els 

propers anys. 


Atrèsia esofàgica long-gap: tractaments clàssics i 

tractaments innovadors 

Josep Lluís Peiró, Gloria Royo, Carles Giné, Josep 

Lloret, Claudia Marhuenda, Jesús Broto, Javier Bueno, 

Vicenç Martínez-Ibáñez 

Departament de Cirurgia Pediàtrica. Hospital Vall d’Hebron. Barcelona 

Introducció. L’atrèsia esofàgica (AE) pot tenir una distància àmplia entre 

els extrems esofàgics (long-gap). Davant aquesta circumstància, 

clàssicament, es practicava una gastrostomia per a alimentació i se 

esperava el creixement espontani del esòfag superior. En pocs casos 

s’obté una anastomosi esofàgica diferida i aquests pacients solen acabar 

amb un reemplaçament esofàgic. Comprovada la capacitat de 

creixement dels teixits sotmesos a un estímul de tracció persistent, pensem 

que una tècnica que estiri ambdós extrems esofàgics pot aconseguir 

la seva aproximació. 

Mètode. Quan es sospita una AE long-gap, hem aplicat la tècnica descrita 

per Foker amb tracció esofàgica continuada. Ambdós extrems 

esofàgics es disequen per una toracotomia lateral dreta. Quan no 

s’obté contacte entre ambdós extrems, es coloquen 4 punts de sutura 

no penetrants de prolene a cada banda per ejercir tracció progresiva a 

través de uns botons exteriors. La gastrostomia no és necessària i s’administra 

nutrició parenteral durant 15 dies. Després que aquest període, 

s’intenta una anastomosi esofàgica definitiva. 

Resultats. Des del gener 2000 hem tractat 48 atrèsies esofàgiques, de 

les quals 9 (20%) casos es van considerar long-gap. Només en un cas es 

va aconseguir anastomosi diferida, i 5 casos van precisar una esofagogastroplastia. 

Des del gener 2005, tres pacients amb AE-long-gap van 

ser operats amb tècnica d’allargament esofàgic. Els controls radiològics 

van mostrar el creixement esofàgic. Després d’una mitja de 15 dies, es 

va assolir una anastomosi esofàgica, encara que dos casos mostressin 

un estrip a l’extrem superior. En el primer cas, no es van presentar complicacions 

postoperatòries. Una petita dehiscència i una estenosi que 

es va resoldre amb dilatació, van aparèixer en els altres 2 casos. Fins 

ara, tots elspacients tenen un bon esòfag propi sense necessitar el 

reemplaçament. 

Conclusions. L’esòfag té potencial d’allargament davant d’un estímul 

de tracció. Aquesta nova tècnica assoleix acostar els extrems esofàgics i 

permet una anastomosi que conservi el propi esòfag en els pacients 

amb AE tipus long-gap. 

Neurodisplàsia intestinal associada a Fibrosi 

Quística. Presentació neonatal inusual 

Núria Brun, José Luís Peiró, Concepció Barceló, Josep 

Lloret, Núria Torán, Vicenç Martínez-Ibañez 

Departament de cirurgia pediàtrica Hospital Vall d’Hebron. Barcelona 

Introducció. La fibrosis quística (FQ) és una patologia freqüent que sol 

presentar-se en el període neonatal com obstrucció per ileo meconial. 

La neurodisplàsia intestinal (NID) és poc freqüent i es pot presentar en 

forma d’obstrucció o perforació intestinal. L’associació d’ambdues entitats 

és altament inusual. 

Cas clínic. RN a terme amb distenció abdominal progressiva a les primeres 

24h. L’ecografia a les 48h mostra líquid lliure intraperitoneal 

abundant. Una paracentesis va mostrar líquid fecaloideo que sugereix 

perforació intestinal. Es va intervenir d’urgència trobant abundant líquid 

meconial amb perforació de colon transvers i un canvi de calibre 

per obstrucció en íleon terminal. Es va practicar resecció còlica a nivell 

de la perforació i ileostomies de descàrrega en la zona d’obstrucció a 

15 cm vàlvula íleo-cecal, motivada per la impactació d’un meconi espès 

que sugeria mucoviscidosis. L’anatomia patològica va mostrar troballes 

compatibles amb fibrosi quística que es va confirmar amb proves genètiques 

(F508del), i a part va trobar una neurodisplàsia intestinal tipus B 

(hiperplàsia de fibres nervioses del plexe mientèric). Només hem trobat 

un cas descrit a la literatura amb associació FQ i NID. 

Es va instraurar tractament substitutiu amb enzims pancreàtics via oral. 

Es van tancar les ileostomies tres setmanes desprès. L’evolució posterior 

ha estat satisfactòria. 

Conclusions. La FQ associada a NID és altament infreqüent . Les NID es 

poden associar a perforacions del colon, mentres que la FQ té una 

presentació més típica com a obstrucció per íleo meconial. Davant la 

coincidència d’ambdues troballes, tot i que és rar, hem de pensar en 


Resums 

la possible associació de les dues entitats i obtenir biòpsies durant 

l’acte quirúrgic per confirmar el diagnòstic. 

Càrregues familiars associades a la prematuritat 

J. Quintero, C. Margareto, A. Torrent, A. Vázquez, 

R. Rossich, J. Perapoch 

Servei de Neonatologia. Hospital Universitari Vall d’Hebron, Barcelona 

Introducció. La prematuritat representa un fenomen de gran impacte 

en les famílies, ja que han d’afrontar un seguit de càrregues, especialment 

durant el primer any de vida, que poden alterar l’equilibri del 

funcionament social, laboral i emocional. 

Objectiu. Analitzar les càrregues familiars associades a la prematuritat 

durant el primer any en famílies de nens pretermes. 

Material i mètodes. Estudi prospectiu descriptiu mitjançant qüestionaris 

completats a les visites de seguiment als 12 mesos d’edat corregida 

dels nens de menys de 31 setmanes de gestació nascuts entre novembre 

de 2001 i desembre de 2004. 

Resultats. Es van estudiar 160 famílies amb 197 nens de menys de 31 

setmanes de gestació (67% gestació única, 24% bessons, 9% trigèmins). 

El 32% dels nens va reingressar a l’hospital, dels quals el 32% ho 

va fer en més d’una ocasió. El 56% dels nens va acudir a un centre d’estimulació 

precoç. El 21% va presentar trastorns de conducta, el 19% 

trastorns de l’alimentació i el 20% trastorns del son. Als dotze mesos 

només el 9% dels nens estaven escolaritzats. 

Conclusions. La prematuritat implica càrregues familiars importants 

durant el primer any de vida. Les necessitats assistencials augmentades 

(ingressos hospitalaris, visites a centres d’atenció primària), l’elevat 

nombre de trastorns dels hàbits i conductuals i les poques expectatives 

d’escolarització poden ser factors estressants per a la vida familiar i 

repercutir en la situació laboral dels seus components. 

Repercussió familiar de la prematuritat 

R. Rossich, A. Torrent, C. Margareto, J. Quintero, 

A. Vázquez, J. Perapoch 

Hospital Universitari Vall d’Hebron, Barcelona 

Introducció. En les tres últimes dècades els avenços en l’assistència perinatal 

i neonatal han millorat significativament la supervivència dels 

nounats prematurs. Això ha anat lligat a una estada hospitalària prolongada, 

més morbiditat associada i una repercussió sobre l’entorn familiar 

en aspectes emocionals, laborals i socials. 

Objectiu. Analitzar la repercussió familiar de la prematuritat durant el 

primer any en les famílies de nens pretermes. 

Material i mètodes. Estudi prospectiu descriptiu mitjançant qüestionaris 

completats a les visites de seguiment als 12 mesos d’edat corregida 

dels nens de menys de 31 setmanes de gestació nascuts entre novembre 


Resultats. Es van estudiar 160 famílies amb 197 nens de menys de 31 

setmanes de gestació (67% gestació única, 24% bessons, 9% trigèmins). 

El 21% de les famílies va requerir suport psicoterapèutic durant 

el primer any (70% mares, 17% pares, 13% els dos). En el 9% dels casos 

es van produir canvis en l’estructura familiar (4 casos de separació i 4 

nous embarassos). Les expectatives laborals de les mares van presentar 

canvis en el 57% dels casos: el 28% va deixar de treballar, el 12% va reduir 

la jornada laboral, el 46% va retardar la seva incorporació i el 6% 

dels casos va ser objecte d’acomiadament. 

Conclusions. La prematuritat té un impacte important sobre l’entorn 

familiar, especialment sobre les mares. Caldria tenir en compte de manera 

rutinària la repercussió sobre la salut mental dels progenitors 

quan es valoren les complicacions associades a la prematuritat, com 

també s’hauria de poder disposar d’una major protecció sociolaboral 

per a aquestes famílies.


Prematuritat i patologia respiratòria 

A. Vázquez, C. Margareto, A. Torrent, R. Rossich, 

J. Quintero, J. Perapoch 

Servei de Neonatologia. Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona 

Introducció. La prematuritat representa un factor de risc important per 

al desenvolupament de patologia respiratòria durant els primers mesos 

de vida. 

Objectiu. Analitzar la incidència de patologia respiratòria durant el primer 

any de vida en nens prematurs de menys de 31 setmanes de gestació. 

Material i mètode. Estudi prospectiu descriptiu mitjançant qüestionaris 

completats a les visites de seguiment als 12 mesos d’edat corregida, 

dels nens de menys de 31 setmanes de gestació (SG) nascuts entre novembre 


Resultats. Es van estudiar 197 nens de menys de 31 setmanes de gestació 

(67% gestació única, 24% bessons, 9% trigèmins). Un 93% van rebre 

profilaxis per a virus respiratori sincitial amb palivizumab. Un 61% 

van presentar algun episodi de bronquiolitis (77% dels nens menors a 

26 SG, 52% dels nens entre 27 i 29 SG, i 53% dels nens de 30 i 31 SG), 

dels quals un 40% van ingressar a l’hospital. Van ser diagnosticats de 

pneumònia un 6% dels pacients. Globalment un 23% dels pacients van 

ingressar per problemes respiratoris, dels que un 23% van requerir assistència 

al servei de cures intensives. 

Conclusions. Més de la meitat dels nens estudiats (61%) van presentar 

un episodi de bronquiolitis, sent més freqüent en nens per sota de les 

26 setmanes de gestació (77%), i requerint l’ingrés hospitalari en un 

40% dels casos. Respecte al total un 23% dels nens estudiats va ingressar 

a l’hospital per problemes respiratoris, necessitant assistència al 

servei de cures intensives només la quarta part. 

Abscés cerebral neonatal. Presentació de 2 casos 

Inés Loverdos, Carme Figaró, Mònica Domingo, 

Joan Badia, Mònica Vilà de Muga, Jacobo Pérez-Sánchez 

Unitat Neonatal. Servei de Pediatria. Hospital de Sabadell. Corporació Parc Taulí. 


Introducció. L’abscés cerebral és una patologia poc freqüent en el període 

neonatal, normalment secundària a meningitis i/o sèpsia. Els gèrmens 

etiològics més freqüents són els gramnegatius (Citrobacter, Serratia, Proteus 

i altres enterobacteris). El tractament consisteix en antibioteràpia 

d’ampli espectre durant 3-6 setmanes, i en molts casos és necessari fer 

drenatge quirúrgic. 

Casos clínics. Cas 1. Nadona femella de 36 3/7 setmanes de gestació i 

pes de 2.185 g. Als 8 dies de vida presenta quadre d’irritabilitat i febrícula 

amb afectació de l’estat general. S’inicia tractament amb vancomicina 

i cefotaxima prèvia recollida de cultius. Al cultiu de LCR s’aïlla Citrobacter 

koseri. L’ecografia cerebral detecta lesió cerebral frontal 

esquerra, confirmada mitjançant TAC i RM, compatible amb abscés cerebral, 

i es completen 21 dies de tractament. Presenta evolució favorable 

i desapareixen les lesions en els controls de neuroimatge posteriors. 

Actualment té 6 anys i el seu desenvolupament és normal. 

Cas 2. Nadó mascle de 30 4/7 setmanes de gestació i pes de 1.710 g. Als 

6 dies presenta conjuntivitis per Serratia marescens, que es tracta amb 

tobramicina i rifampicina tòpiques. Als 12 dies presenta hipotonia amb 

inestabilitat hemodinàmica i s’inicia tractament amb vancomicina i cefotaxima 

prèvia recollida de cultius. La bioquímica de LCR mostra meningitis 

i els cultius són negatius. L’ecografia cerebral detecta múltiples abscessos, 

confirmats per RM, i s’afegeix metronidazol al tractament. Al 

centre de referència es fan puncions evacuadores i col·locació de drenatge 

ventricular per hidrocefàlia. Es manté l’antibioteràpia durant 60 

dies. Actualment té 2 anys i presenta retard psicomotor i convulsions. 

Comentaris. Els gèrmens aïllats en els dos casos són causa freqüent 

d’abscés cerebral. Està descrita l’aparició d’abscés cerebral secundari a 

conjuntivitis com creiem que va succeir en el segon cas. Davant un 

nadó amb signes d’infecció s’ha de fer cultiu de LCR i ecografia cerebral, 

especialment en infeccions per gramnegatius, per la possibilitat 

de complicació a abscés cerebral. 

Presentació clínica i evolució dels pacients amb 

defectes cardíacs congènits (DCC) en una unitat 

de referència 

Marta Simó 1 , Ana Riverola de Veciana 1 , Julio Moreno 1 , 

Joaquim Bartrons 2 , Fredy Prada 2 , Xavier Krauel 2 

1 Servei de Neonatologia, Secció de Cardiologia 2 Unitat Integrada Pediatria 

(Prof. R. Jiménez). Hospital Universitari Sant Joan de Déu. Barcelona. 

Objectiu. Conèixer la incidència, la clínica, el tractament i l’evolució 

dels pacients amb DCC. 

Material i mètode. Anàlisi retrospectiva dels nadons ingressats al nostre 

centre entre l’1 de maig de 2000 i el 31 de maig de 2005 que van ser 

diagnosticats de DCC. 

Resultats. Durant el període d’estudi: 20.104 nascuts vius a la nostra 

maternitat; 3.195 ingressos al Servei de Nadons, 321 pacients (9.6%) 

amb DCC. Ingressos interns: 128 (40%), incidència de DCC de 6.4/1.000 

nounats vius. Pes mitjà: 2.835 g, EG mitjana: 37.8 setmanes. Edat de debut 

clínic: 2.8 dies de vida (rang 1-28). Diagnòstic prenatal: 83 (26%). 

Diagnòstics: defectes septals 95 (30%), transposició de grans vasos 54 

(18%), obstrucció esquerra 46 (14%), obstrucció dreta 40 (12%), tetralogia 

de Fallot 40 (12%), trúncul arteriós 12 (4%), síndrome de cor esquerre 

hipoplàstic 12 (4%), altres 21 (6%). 

Clínica: asimptomàtic 34 (11%), buf 141 (44%), buf i cianosi 46 (14%), 

només cianosi 36 (12%), destret respiratori 38 (12%), insuficiència cardíaca 

24 (7%). 

Tractament: PGE1 168 (52%), quirúrgic total: 136 (42%), quirúrgic amb 

CEC 71 (22%). 

Evolució: supervivència global: 284 (89%). Supervivència en pacients intervinguts: 

123/136 (90%). 

Conclusions. La incidència de pacients amb DCC és similar a la reportada 

a la literatura. L’índex de diagnòstic prenatal ha estat baix. 

El buf amb cianosi o sense és la forma de presentació més freqüent, i 

apareix entre el 2n i el 3r dia de vida (una dada que cal tenir en compte 

de cara a l’alta precoç dels nadons). 

Tot i el grau de complexitat dels DCC, la supervivència global i dels pacients 

quirúrgics és alta (90%). 

Inhibidors selectius de la recaptació de la 

serotonina (ISRS) durant l’embaràs i síndrome 

d’abstinència neonatal. A propòsit d’un cas 

T. Agut Quijano, S. Martínez Nadal, MJ. Elizari Saco, 

P. Sala Castellví, C. Vila Cerén, X. Demestre Guasch, 


Servei de Neonatologia i Pediatria. SCIAS-Hospital de Barcelona. Grup Assistència. 

Barcelona. 

Fonament i objectiu. El nombre de dones gestants en tractament amb 

ISRS ha augmentat en els darrers anys. El seu ús durant la gestació, a les 

dosis recomenades, no té efectes teratogènics. S’ha descrit, però, una 

síndrome neonatal d’abstinència associat als ISRS en nadons fills de mares 

exposades a aquests fàrmacs durant l’últim trimestre de la gestació. 

Observació clínica. Nadó mascle de 36 setmanes d’edat gestacional que 

ingressa per depressió respiratòria. Correspon a una segona gestació 

(un abort previ) d’una mare de 37 anys amb síndrome ansiosa-depresiva 

en tractament des de fa 8 anys amb paroxetina (20mg/dia) i lorazepam 

(0.25mg/dia). En intentar retirar la medicació a l’inici de la gestació 

empitjora la simptomatologia depressiva motiu pel que es torna a 

reintroduir la paroxetina a les 20 setmanes d’edat gestacional. 

La clínica respiratòria millora en les primeres 24 hores. Als pocs dies de 

vida presenta símptomes compatibles amb una síndrome d’abstinència; 

consistint en irritabilitat amb plor constant, tremolors, augment del to 

muscular, moviments coreiformes i problemes per l’alimentació. Els 

símptomes desapareixen a les dues setmanes de vida, únicament amb 

tractament de suport. 

Comentari. L’exposició intrauterina als ISRS durant el tercer trimestre de 

gestació pot ser la causa d’una síndrome d’abstinència neonatal, generalment 

autolimitada i que només requereix tractament de suport. 

Aquests nounats haurien de ser seguits durant els primers dies de vida i 

disposar d’una escala de valoració per els símptomes i signes d’abstinència. 

És necessari un major coneixement de la farmacocinètica i els efec- 


tes dels ISRS en l’època neonatal i són necessaris més estudis per a determinar 

si el seu ús durant l’últim trimestre de la gestació és segur. S’hauria 

de determinar quin és el fàrmac d’elecció durant l’embaràs amb 

menys efectes secundaris pel fetus. També és necessari determinar si poden 

estar associats a dèficits neurològics o conductuals a llarg termini. 

Síndrome de Möbius a propòsit d’un cas clínic 

J. Cubells, G. Ginovart, E. Moliner, R. Morales, 

B. Pineda, Z. Rubio, P. Gómez-González 

Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Barcelona 

Introducció. La síndrome de Möbius és una malaltia poc freqüent, 

caracteritzada per paràlisi facial i del motor ocular extern (VI) no progressives 

i presents des del naixement. Pot associar-se, entre d’altres, a 

paràlisi de l’hipoglòs o del motor ocular comú (III), retard mental, hipoacúsia 

neurosensorial o malformacions de les extremitats. S’ha atribuït a 

l’agenèsia o lesió isquèmica dels seus nuclis a nivell del tronc encefàlic. 

El seu diagnòstic és clínic. La majoria dels casos són esporàdics. 

Cas clínic. Nadó fruit de la primera gestació d’una dona sana de 21 

anys fumadora d’un paquet al dia i sense altres factors de risc. A l’ecografia 

del tercer trimestre es detecta retard del creixement intrauterí 

(FUR-5). Inducció del part a les 38+0 setmanes, que requereix cesària. 

Test d’Apgar 9/10/10 i pes 1.820 g. 

En l’exploració física destaquen retard del creixement de tipus harmònic, 

hipotonia, fàscies hipomímica amb micrognàtia, parèsia facial 

dreta i de l’hipoglòs esquerre, parèsia ocular externa bilateral, buf cardíac 

i deformitat en adducció del metatars dret. 

Per RMN es detecta una discreta dilatació global del sistema ventricular 

de predomini esquerre. Les otoemissions i els potencials evocats, tant 

visuals com auditius, són normals. L’ecocardiografia mostra estenosi de 

la branca pulmonar esquerra lleugera. 

Durant el període neonatal presenta dificultats per a l’alimentació, 

amb reflux gastroesofàgic moderat que requereix tractament farmacològic. 

Conclusions. Les característiques de la síndrome de Möbius són presents 

des del moment del naixement. El tractament de les diverses manifestacions 

és simptomàtic. S’ha de fer despistatge de patologia visual o auditiva, 

així com un seguiment del desenvolupament psicomotor. La correcció 

quirúrgica de l’endotropia serà necessària en tots els casos. No es pot 

establir consell genètic, encara que s’han descrit casos familiars. 

Pneumatosi gàstrica. Una afectació poc freqüent 

en l’enterocolitis necrotitzant 

L. Krauel, M. Castañón, J. Prat, L. Saura, J. Lerena, 

L. Gómez, L. Morales 


Introducció. La presència de pneumatosi intestinal és una troballa habitual 

en l’enterocolitis necrotitzant (ECN). S’ha descrit que l’afectació 

del tracte intestinal pot afectar des de l’esòfag fins al recte. L’afectació 

gàstrica (caracteritzada per la presència d’aire intramural) és molt poc 

freqüent i d’extrema gravetat. 

Cas clínic. Prematura de 30 setmanes d’edat gestacional amb quadre 

clínic d’ECN amb pneumatosi extensa, incloent-hi la cambra gàstrica. 

Cirurgia: resecció de 10 cm de jejú i 25 cm d’ili amb vàlvula ileocecal 

conservada i colostomia i ileostomia. Als 79 dies de vida, tancament de 

les ostomies amb anastomosi termino-terminal i apendicectomia. Reingrés 

a la setmana de l’alta per vòmits. Rx TEGD: gastroparèsia. Ecografia 

abdominal: normal. Endoscòpia digestiva: cos gàstric distorsionat 

sense solució de continuïtat vers l’antre on s’observa una sortida al 

duodè mitjançant un pas de 2 mm. Cirurgia: lesió fibrosa i indurada a 

la curvatura major de l’estómac. Resecció de la porció antral amb anastomosi 

termino-terminal. 

Discussió. L’afectació gàstrica a l’ECN és molt poc freqüent, tot i que 

està descrita l’afectació de tot el tub digestiu (esòfag-recte). La presència 

de pneumatosi gàstrica implica una afectació greu i en els pocs casos 

descrits associada a molt mal pronòstic. Com a causa de la pneumatosi 

gàstrica estaria implicat l’augment de pressió a nivell gàstric, com a 

conseqüència d’una obstrucció a la sortida com ara l’estenosi hipertrò- 


Resums 

fica de pílor o l’estenosi duodenal. També s’han publicat casos secundaris 

a la implantació intramural d’un catèter d’alimentació i després de 

cirurgia cardíaca al període neonatal per hipoperfusió durant la derivació 

cardiopulmonar amb lesió de la mucosa. En els casos descrits d’ECN 

s’associa a mal pronòstic i pneumatosi massiva. 

Neurologia 

Lisencefàlia 

Dolors Casellas Vidal, Anna Ruiz Llobet, Andreu Pañas 

Aguilera, Alex Luque Moreno 

Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta. Girona 

Objectiu. Estudi de retard psicomotor en lactant de 3 mesos. 

Material i mètodes. Lactant de 3 mesos de vida, amb antecedents de 

RCIU, polihidramni, CIV i criptorquídia unilateral, que ingressa per estudi 

de retard psicomotor. A l'exploració clínica crida l'atenció fenotip 

peculiar amb front ample, implantació baixa del cabell, fontanel·la àmplia 

i hipotonia flexora cervical. Presenta absència de fixació i seguiment 

visual, mirada desconjugada i estrabisme divergent, amb fons 

d'ull normal. Durant l'ingrés es realitza analítica en què destaca elevació 

de eosinòfils, transaminases, LDH amb IgA i IgG disminuïdes, presenta 

serologies positives per IgG VEB i IgG VH tipus I. Presenta lactat i 

piruvat elevats i cariotip sense alteracions. Es realitza RMN on s'observa 

lisencefàlia clàssica associada a aplanament cortical i agenèsia parcial 

de cos callós. S'orienta el quadre de possible síndrome de Miller-Dieker 

i es continua l'estudi sol·licitant probes metabòliques que presenten 

lleu alteració del perfil d'àcids grassos que no justifica la clínica. Posteriorment 

presenta episodis d'absència amb espasmes en flexió i desviació 

de la mirada amb EEG que orienta el quadre d'Hipsaritimia, motiu 

pel qual s'inicia tractament amb fenobarbital. 

Discussió. Orientació dels possibles diagnòstics diferencials en pacients 

afectats de lisencefàlia i agenèsia de cos callós. 

Convulsions benignes en el context de 

gastroenteritis aguda lleu per rotavirus 

S. Martínez Nadal, T. Agut Quijano, MJ. Elizari Saco, 

P. Sala Castellví, C. Vila Cerén, X. Demestre Guasch, 


Servei de Pediatria i Neonatologia. SCIAS-Hospital de Barcelona. Grup Assistència. 

Barcelona 

Fonament i objectiu. Presentar dos casos de convulsions benignes en el 

context d’una gastroenteritis aguda lleu per rotavirus. 

Observació clínica. Cas 1. Nena de 19 mesos, sense antecedents d’interés, 

que ingressa per gastroenteritis aguda lleu (deshidratació


ciona favorablement, pel que es dóna d’alta sense incidències posteriors 

i amb exploració neurològica normal. 

Comentari. S’han descrit crisis convulsives afebrils durant una gastroenteritis 

viral amb deshidratació < 5%, apareixen en nens sans amb edats 

entre 6 mesos i 3 anys. Tot i que un dels casos que presentem supera 

aquesta edat, clínicament correspon a aquesta entitat. Poden recorrer 

durant varis dies. No es coneix la seva fisiopatologia. El rotavirus a 

femta s’identifica en el 34-83% dels casos. La bioquímica sanguínia i estudi 

en LCR són normals. L’EEG interictal és normal i les crisis tenen durada 

generalment < 5 minuts però poden durar 10-20 minuts sense 

progressió a estatus convulsiu. És habitual que s’agrupin en brots (1-11 

crisis). Generalment són crisis generalitzades o secundàriament generalitzades. 

S’aconsella no tractar-les, en cas de fer-ho el fàrmac més efectiu 

sembla ser la lidocaina en infusió contínua. Tenen bon pronòstic. 

Convulsions benignes afebrils en el context de 

gastroenteritis aguda. La nostra casuística en el 

darrer brot epidèmic 

Mariano Plana, Albana Puig, Zaira Ibars, 

Mónica García-García, Anna Fernàndez-López, 

Aurora López-Gil, Teresa Vallmanya, Alba Gairí, 

Anton Robert Gomà 

Hospital Universitari Arnau de Vilanova. Universitat de Lleida. Lleida 

Introducció. La presentació de convulsions afebrils en el context de gastroenteritis 

aguda (GEA) sense deshidratació ni alteracions hidroelectrolítiques 

és una entitat clínica descrita en pediatria. 

Material i mètodes. Estudi descriptiu prospectiu que inclou els casos de 

convulsió afebril associada a GEA ingressats al servei de Pediatria de 

l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida des de desembre de 2005. S’exclouen 

les convulsions febrils i els casos amb alteració hidroelectrolítica 

o antecedent previ de convulsió. 

Observacions clíniques. Entre els mesos de desembre de 2005 i febrer 

de 2006 han ingressat 86 infants per GEA. En 30 es detectà rotavirus, 

en dos adenovirus i en cinc ambdós. El coprocultiu fou positiu per Salmonella 

enterica en quatre i per Campylobacter jejuni en dos. Cinc lactants 

entre 14 i 23 mesos d’edat ingressaren per convulsions afebrils 

generalitzades en el context de GEA. Quatre van tenir noves crisis durant 

les 24 hores posteriors, amb rang entre dos i quatre. Tots van necessitar 

diazepam rectal, un valproat endovenós i un altre fenitoïna. 

L’analítica sanguínia va ser normal en tots i es va fer TAC cranial en un, 

que va ser normal. Es detectà rotavirus en femta en tres i en un d’ells 

també Campylobacter jejuni. L’evolució fins al moment actual és satisfactòria 

i solament en un lactant es pautà valproat oral domiciliari. 

Comentaris. 1. L’associació entre GEA i convulsions benignes afebrils és 

també freqüent en el nostre medi i s’ha publicat algun cas associat a 

brots estacionals d’infecció per rotavirus. 2. Tots els treballs publicats 

coincideixen en la benignitat i bon pronòstic del procés. 3. És important 

considerar aquesta entitat per evitar exàmens complementaris innecessaris 

o tractaments antiepilèptics perllongats. 

P. social i adolescència 

Utilitat de la gammagrafia òssia en el diagnòstic 

diferencial del maltractament infantil 

Jaume Carrasco, Ana Isabel Curcoy, Victoria Trenchs, 

Jordi Pou 


Introducció. Les terribles conseqüències d’una errada en el diagnòstic 

de maltractament augmenten la necessitat d’uns criteris precisos. Sovint, 

la manca de dades objectives dificulta el diagnòstic. Es presenten dos 

casos on la gammagrafia òssia (γgrafia) és la clau que permet assegurar 

aquest diagnòstic. 

Cas 1. Nen de 16 mesos amb lesió equimòtica (15 x 9 cm) semblant a 

una petjada a la cuixa dreta, 3 lesions lineals (15 x 10 cm) similars als 

dits d’una mà a l’esquena i lesions petequials a la parpella esquerra. 

Resta d’exploració normal. Se sospita maltractament i es duu a terme 

protocol d’abús (TC cranial, fons d’ull i sèrie esquelètica) amb resultat 

normal. El tipus de lesions fa que es profunditzi més en aquest possible 

diagnòstic i es fa una γgrafia que mostra augment patològic de radiotraçador 

a la diàfisi humeral dreta. 

Cas 2. Lactant de 7 mesos amb tumefacció i impotència funcional de 

l’extremitat inferior esquerra, febre i irritabilitat. En l’exploració 

s’aprecia otitis mitjana, hematoma a flanc dret i excoriació a cama esquerra 

amb inflamació i dolor a la palpació. La radiografia demostra 

fractura espiroide del fèmur. Davant aquesta lesió i la manca d’explicació 

de la seva causa es fa protocol d’abús que no mostra altres alteracions, 

però es fa una γgrafia que objectiva activitat osteogènica reparadora a 

diàfisi de tíbia i peroné, a zona metafíticoepifisial distal d’húmer i a diàfisi 

de radi esquerres. 

Comentaris. El maltractament no existeix si no hi ha algú capaç de 

diagnosticar-lo, i una γgrafia pot ser la clau diagnòstica. Hauria de fer-se 

sempre que hi hagi una sospita clara i no s’objectivin fractures a la sèrie 

esquelètica. Si s’obvia, la manca de proves farà que a vegades no pugui 

aclarir-se el diagnòstic i el pacient quedi en situació de risc de nous episodis 

de maltractament. 

Síndrome de l’infant sacsejat: la nostra casuística 

Montserrat García-Puig, Ana Isabel Curcoy, 

Victoria Trenchs, Marta Morales, Alicia Serra, Jordi Pou 

Agrupació Sanitària Hospital Sant Joan de Déu - Clínic. Universitat de Barcelona. 

Barcelona 

Introducció i objectius. La síndrome de l’infant sacsejat (SBS) és una 

forma de traumatisme cranial (TCE) per maltractament que ocorre 

quan l’infant és sotmès a forces ràpides d’acceleració i desacceleració, 

cosa que dóna lloc a lesions intracranials, intraoculars i de la medul·la 

espinal. L’objectiu d’aquest treball és descriure la forma de presentació, 

els estudis fets i l’evolució dels infants amb SBS. 

Mètodes. Estudi retrospectiu d’històries clíniques dels infants diagnosticats 

de SBS al nostre centre durant 10 anys (1995-2005). 

Resultats. Es recullen 10 pacients (7 de sexe masculí). La mediana d’edat 

és 4.5 mesos (21 dies - 19 mesos). Els motius de consulta són: 3 convulsions, 

2 politraumatisme, 2 TCE, 1 macrocefàlia, 1 vòmits, 1 episodi aparentment 

letal (EAL). Només dues famílies expliquen una sacsejada del 

nadó en el moment de l’ingrés: en el nen de l’EAL, com a mesura perquè 

reaccionés, i en el nen dels vòmits per evitar una caiguda. Els infants 

amb politraumatisme presenten hematomes i fractures suggestius 

de maltractament per la qual cosa s’aprofundeix en l’estudi. En els 

de TCE i convulsions, la TAC mostra hematoma subdural, fet que fa sospitar 

la SBS. Als dos infants restants es fa tot l’estudi de maltractament 

davant la història descrita pels pares per descartar lesions associades. A 

tots se’ls fan proves de coagulació, al menys una prova d’imatge cerebral 

(10 TAC, 5 RMN), 1 sèrie esquelètica ± gammagrafia òssia (2 casos) 

i 1 fons d’ull. Cap nen té coagulopatia. Tots presenten hematomes subdurals; 

5 fractures i 6 hemorràgies retinianes (5 bilaterals). A conseqüència 

de les lesions detectades, 4 nens presenten seqüeles i 8 queden 

sota la tutela de la DGAIA. 

Comentaris. Els motius de consulta en una SBS són diversos. Davant de 

lesions físiques no justificables per l’explicació donada pels cuidadors del 

nen, és important fer un estudi exhaustiu per tal de descartar la síndrome. 

Estudi sobre gestació en adolescents en una 

àrea rural. Diferències entre població autòctona 

i immigrada 

Anna Moyà, Imma Jou, Pere Plaja, Josep M. Inoriza, 

Mercè Tuset 

CAP La Bisbal d’Empordà 

Objectius. Conèixer en la nostra àrea la incidència de gestació en dones 

menors de 18 anys, la gestió de la seva salut reproductiva i les diferències 

entre la població autòctona i la immigrada. 

Material i mètodes. Població de referència: 115.166 habitants el 2004, 

unes 3.000 dones entre 14 i 18 anys. Estudi retrospectiu descriptiu de 

tots els parts, consultes a les llevadores de les ABS i sol·licitud d’anti- 


concepció postcoital que hi ha hagut entre el 2000 i el 2004 al nostre 

hospital i a les ABS vinculades en dones fins a 18 anys. 

Resultats. En aquest període hi ha hagut 3.609 parts, i l’any 2004 el 

36.8% de mares immigrants. Parts en adolescents: 34 (0.94% del total). 

D’elles, 22 espanyoles (64.7%), 7 magribines (20.5%), 3 gambianes 

(8.8%), 2 sud-americanes (6.2%). La proporció de parts en adolescents 

immigrants és similar a la general (35.8%). Però, a més, en les històries 

ginecològiques es recullen fins a 84 parts en menors de 18 anys: els 34 

ja comptats i la resta que han parit en altres hospitals o al país d’origen. 

El tant per cent d’adolescents que haurien parit pujaria al 2.32% 

del total. Es recullen, en aquest període i franja d’edat, 46 IVE que corresponen 

a 41 dones. El 35.3% de les gestacions adolescents haurien 

acabat en IVE, però ens consta que molts no es registren a les HC. Per 

orígens, 33 espanyoles (80.4%), 3 magribines (7.3%), 3 sud-americanes 

(7.3%), 1 índia (2.4%), 1 de l’Europa de l’Est (2.4%). Cap centreafricana. 

Des d’abans del 2000 se subministra, a qui ho sol·licita a urgències, anticoncepció 

postcoital. En aquest període ho han sol·licitat 772 dones 

menors de 18 anys (20.2% del total subministrat). 

Comentaris. L’embaràs en adolescents és prevalent, però amb diferents 

connotacions segons l’origen de la jove. Entre les espanyoles, la majoria 

d’embarassos són accidentals, i molts acaben en IVE. Entre les magribines 

i centreafricanes l’embaràs sol ser buscat en un matrimoni. El percentatge 

d’IVE per gestacions d’adolescents del Departament de Sanitat 

era del 65.4 l’any 2000. Nosaltres no en registrem tants, en part per 

l’elevada proporció de població africana en la nostra comarca, i possiblement 

bastants dels que es duen a terme en altres zones no es registren. 

L’anticoncepció postcoital és coneguda i usada entre les joves. La 

sensació, no quantificada, dels professionals que la subministren és que 

la usen sobretot espanyoles i sud-americanes. No consta una morbiditat 

superior en els parts d’adolescents comparats amb els generals. 

Pediatria primària 

Estudi del risc de malalties respiratòries en 

fumadors passius 

Rosa Olivé Vilella, Isabel Noguera Vilà, Rosa Lara Ibáñez, 

Ester Ras Vidal, Soledad Gallardo Moreno 

ABS Sant Pere i Sant Pau 

Objectiu. Valorar el major risc de patir malaltia respiratòria en nens fills 

de pares fumadors respecte no fumadors. 

Material i mètodes. Estudi observacional analític (cas-control), d’una 

mostra de 103 nens de 0 a 5 anys, obtinguts del registre E-cap de forma 

sistemàtica. Es determina: edat, sexe, hàbit tabàquic dels pares i número 

de processos respiratoris de vies altes (otitis, adenoïditis, amigdalitis) 

i baixes (asma/bronquitis, pneumònies, tuberculosi), càncers i hospitalitzacions 

per causes respiratòries. S’utilitza com a mesura de força 

d’associació odds-ratio (OR). 

Resultats. Mostra de 103 nens (56.3% homes i 46.7% dones), d’edats 

compresses entre 0 i 5 anys (0: 11.6%, 1: 30%, 2: 20.3%, 3: 19.4%, 4: 

15.5%, 5: 3%). Pares no fumadors: 41.7% i pares fumadors: 58.1% ( 

pare fumador: 17.4%, mare fumadora: 11.6% i ambdós pares fumadors: 

29.1%). Van haver-hi 6 hospitalitzacions (5.8%): 2 bronquiolitis i 4 

pneumònies; dels que un 83.3% eren fumadors passius (OR: 3,8). Es 

consideraren casos els que presentaren > 3 processos: otitis (OR: 1.2), 

amigdalitis (OR: 1.4), adenoïditis (OR: 1.8), bronquitis (OR: 1.08) i 

pneumònies (OR: 3.8). No va haver-hi cap cas de tuberculosi ni càncer. 

Conclusions. Els fills de pares fumadors tenen un major risc de patir 

malalties respiratòries respecte els fills de no fumadors encara que 

aquest risc no és significatiu, excepte en el número d’ingressos hospitalaris 

i pneumònies en que la diferència és significatica. Una tasca important 

dels pediatres d’atenció primària és la promoció d’hàbits saludables 

en pares i fills. 


Resums 

Experiències amb nens immigrants a primària 

C. Serrano 1 , R. Casademont 1 , P. Gimeno 1 , R. Minguell 2 , 

J. Pérez-Gañán 2 

1 Pediatres. 1 Infermers. EAP Pere Virgili. Barcelona 

Introducció. Durant els últims anys, l’assistència pediàtrica s’ha vist 

afectada pel fenomen de l’emigració, que ha comportat nous reptes 

per adaptar-nos a unes necessitats i de vegades unes dificultats de comunicació 

importants. 

Descripció. Aproximadament el 30% d’infants atesos a les zones de 

Sant Gervasi i Vallcarca són immigrants (incloent-hi els adoptats). Presentem 

tres casos en què les dades aportades pels familiars complicaven 

el diagnòstic. 

Cas 1. Motiu de consulta: refredat, tos, epistaxi. Exploració: buf paraesternal, 

esplenomegàlia. Anamnesi impossible de fer: el pare no ha conviscut 

amb el nen durant els últims anys, no sap si ha tingut febre, icterícia... 

Només podem saber que vivia en un suburbi en contacte amb 

animals. L’anàlisi és sospitosa, a Urgències confirmen diagnòstic de 

leishmaniosi. 

Cas 2. Conec el nen i els pares, estan desbordats per problemes. Venen 

per «un gangli que li ha sortit al coll des de fa dos dies». L’exploració 

de la massa és sospitosa d’oncològica, però l’anamnesi va a favor de 

l’origen inflamatori. L’anàlisi és normal. A la setmana la massa està 

igual. Biòpsia: cèl·lules sospitoses que es confirmen per punció de medul·la 

òssia. 

Cas 3. Queratocon d’un ull que ha passat inadvertit. 

Conclusions. A causa de la situació que pateixen moltes famílies immigrants, 

trobem interferències com la d’acompanyant passiu o informació 

errònia. Per això cal estar alerta davant la interpretació de l’anamnesi. 

Pensem que en cas de contradicció, preval la troballa sospitosa de 

l’exploració. 

Pneumologia 

Fístula traqueoesofàgica amb hipoplàsia 

pulmonar 

Josep Escolà, Sonia Yeste, Jaume Mulet, Joan Figuerola, 

Manel Herrera, Borja Osona, Juana María Román 

Unitat de Pneumologia Infantil. Servei de Cirurgia Pediàtrica. Servei de Radiologia 

infantil. Hospital Universitari Son Dureta. Palma de Mallorca 

Introducció. La fístula traqueoesofàgica (FTE) és una malformació que 

s’origina durant l’embriogènesi per un mecanisme desconegut. Sol associar-se 

amb atrèsia d’esòfag (AE) i síndrome de VATERCL. La FTE aïllada, 

o FTE tipus H, és poc freqüent, i el seu diagnòstic pot ser més tardà, ja 

que pot presentar-se amb menys simptomatologia. En la clínica d’aquests 

pacients destaquen episodis de tos, cianosi, dificultat en la ingesta i 

pneumònies recurrents per aspiració. 

Cas clínic. Pacient mascle de 7 anys que ingressa per dolor abdominal 

recurrent de 4-5 mesos d’evolució, amb tos i febrícula els darrers dies. 

Antecedents personals: hipoplàsia pulmonar dreta, traqueomalàcia i 

crisi de cianosi neonatal. Bronquitis de repetició. Pneumònia. 

Exploració física a l’ingrés: destaca hipoventilació pulmonar en hemitòrax 

dret, amb distensió abdominal. Radiografia tòrax-abdomen: 

atelèctasi massiva de pulmó dret amb desplaçament mediastínic. Gran 

luminograma aeri esofàgic. Hiperpneumatització intestinal. TAC pulmonar: 

atelèctasi massiva de pulmó dret. Fibrobroncoscòpia: s’identifica 

orifici de FTE, equidistant entre carina i subglotis. Esofagogastroscòpia: 

s’identifica orifici de FTE a nivell d’esòfag. TAC toràcica helicoïdal: Es 

confirma la presència de FTE. 

Comentaris. El pacient presenta una FTE congènita, que havia passat 

inadvertida. Les proves complementàries prèvies no aconseguiren identificar 

la presència de FTE. 

Per obtenir el diagnòstic ha estat essencial la sospita clínica i la fibrobroncoscòpia 

amb instil·lació esofàgica de blau de metilè. Estudis de 

trànsit esofagogàstric i fibrobroncoscòpia negatius no exclouen l’existència 

de FTE.


Cal descartar la presència de FTE en pacient amb infeccions respiratòries 

recurrents. 

No s’ha trobat, en la bibliografia revisada, l’associació de FTE i hipoplàsia 

pulmonar. 

És poc freqüent, si bé possible, l’associació de FTE amb altres anomalies 

digestives o respiratòries. 

Revisió de cossos estranys intrabronquials els 

darrers 11 anys 

Josep Escolà, Borja Osona, Jaume Mulet, Joan Figuerola, 

Juana María Román 

Unitat de Pneumologia Infantil. Servei de Cirurgia Pediàtrica. Hospital Universitari 

Son Dureta. Palma de Mallorca 

Objectiu. Revisar els casos d’aspiració de cos estrany (CE) els darrers 11 

anys al nostre hospital. 

Material i mètodes. S’han revisat pacients fins a 14 anys d’edat en el 

període 1995-2005. S’ha utilitzat el programa Excel i revisió d’imatges 

gravades en vídeo. 

Resultats. S’han registrat 62 casos. L’edat mitjana era de 3 anys (89% 

entre 1-6 anys), amb predomini dels nens (1.6:1) i una mediana d’ingrés 

de 4 dies/pacient. L’11% va necessitar ingrés a UCIP i el 6.5% ventilació 

mecànica. En el 66% dels pacients es va arribar al diagnòstic més de 24 

hores després de l’episodi d’ennuegament, de manera que van rebre 

tractaments inadequats i van presentar més complicacions posteriors. 

El 84% dels pacients presentà auscultació pulmonar (AP) suggestiva de 

CE. La radiografia de tòrax fou molt suggestiva d’aspiració de CE en el 

56% dels casos. 

Es va extreure el CE en el 81% de casos amb la broncoscòpia rígida i en 

el 8% amb la flexible. En el 5% de casos l’expulsió fou espontània, i en 

un altre 5% presentaren millora clínica. Sols en un cas l’extracció fou 

parcial i fou traslladat a Barcelona per raons tècniques. 

El 71% de CE eren d’origen vegetal (61% fruits secs). La localització més 

freqüent fou el bronqui principal, amb una relació entre dret i esquerre 

d’1.5:1. 

Conclusions. L’aspiració de CE suposa una alta morbimortalitat entre 

els preescolars i un elevat cost sanitari. 

La sospita diagnòstica i una adequada anamnesi és vital per evitar complicacions 

derivades del retard de diagnòstic. 

L’AP i la radiografia de tòrax suggereixen el diagnòstic en el 94% dels 

casos. 

La broncoscòpia rígida és la millor eina terapèutica, si bé la flexible té 

un paper important en la confirmació diagnòstica, l’extracció i la revisió 

posterior. 

S’evitarien la meitat de casos (52%) restringint l’accés als fruits secs als 

menors de 3 anys. 

Pneumònia i insuficiència renal 

C. Velásquez, M. Samper, P. Terradas, A. Clopés, 

R. Rovira, F. Sanchís 

Pius Hospital de Valls. Valls 

Objectiu. La insuficiència renal aguda (IRA) en el context d’una 

pneumònia és poc freqüent en la població pediàtrica. La IRA prerenal 

és la més freqüent, però s’han de valorar altres causes d’IRA (obstrucció 

i intrínseca). 

Material i mètodes. Cas clínic. Pacient de 4 anys que ingressa per febre 

de 6 dies d’evolució, acompanyada de tos, vòmits i empitjorament de 

l’estat general. Tractat amb AINES (ibuprofèn). 

E/F: Mal estat general. Febre (39 ºC). 132 ppm. 40 rpm. TA = 85/50 mmHg. 

Pal·lidesa cutània. Deshidratació, oligúria. Hipofonesi i buf tubàric LSD. 

Hepatomegàlia 2 cm. 

Resultats. En l’analítica destaca: desviació esquerra (14.070 leucòcits 

amb 64% neutròfils de banda). Hb 9.7 g/dl. Urea 161 mg/dl. Cr 0.9 mg/dl. 

No esquistòcits. PCR 30.52 mg/dl. 

Analítica orina: Na 3, K 41.5 mEq/l. EFNa: 0.03%. IFR: 0.17. FG: 45 

ml/min/1.73 m2. Ag pneumococ positiu. Rx tòrax / Ecografia toràcica: 

condensació LSD i vessament pleural dret. Doppler color normal. 

Ingressa i s’inicia tractament amb cefotaxima + eritromicina, i s’afegeix 

vancomicina al 4t dia per persistència de pics febrils. Davant les dades 

d’IRA prerenal, s’inicia tractament amb càrregues de líquids, i cal afegir 

tractament amb furosemida i dopamina per ICC. 

Normalització dels índexs renals al cap de 72 h. L’evolució clínica és 

favorable a partir del 5è dia, amb controls posteriors normals. 

Conclusions. Discussió. L’IRA fa pensar en patologia renal de base i/o 

IRA intrínseca, però les dades analítiques indiquen IRA prerenal, que 

pot ser empitjorat per la ingesta d’AINES en inhibir la síntesi de prostaglandines 

amb una situació de flux renal disminuït. 

Probablement una ràpida recuperació de la volèmia, amb una probable 

situació de baix inotropisme cardíac per la infecció, va afavorir 

l’aparició d’ICC. 

Avaluació de l’estat respiratori i nutricional 

actual en els infants diagnosticats de fibrosi 

quística per cribratge neonatal 

Jordi Costa, Montserrat Bosque, Òscar Asensio, 

Laura Valdesoiro, Helena Larramona, 

Maria Teresa Marco, Nuria Pumares, 

Alex Pérez-Casares 


Introducció. La fibrosi quística (FQ) és la malaltia genètica més freqüent 

de la raça caucàsica, i afecta aproximadament 1/5.300 nounats a 

Catalunya. L’afectació és multisistèmica, amb una predominància especial 

dels sistemes digestiu i respiratori; aquest últim és el marcador de 

la morbimortalitat. Un diagnòstic precoç permet un control més acurat 

de l’estat respiratori i nutricional dels pacients, i millora el pronòstic de 

la malaltia. A Catalunya, des de setembre de 1999 es fa de manera sistemàtica 

el cribratge neonatal d’aquesta patologia. 

Objectiu. Analitzar la funció respiratòria, l’afectació pulmonar a partir 

de proves d’imatge, l’adquisició de Pseudomonas aeruginosa (PA) i l’estat 

nutricional dels infants diagnosticats de FQ durant els dos primers 

anys de cribratge neonatal. 

Material i mètodes. Es tracta d’un estudi descriptiu en què analitzem 

l’actual estat respiratori i nutricional dels infants diagnosticats de FQ 

per mitjà del cribratge neonatal a l’Hospital de Sabadell entre el setembre 

del 1999 i el setembre del 2001. Aquesta anàlisi es fa a partir de 

l’estudi dels cultius d’esput mensuals, radiografia i TAC de tòrax, funcionalisme 

respiratori, estadiometria, vitamines liposolubles i lípids en 

femta (test de Sobel). 

Resultats. Hem inclòs 8 infants, 6 de sexe masculí i 2 de femení. Tots 

han presentat una primera colonització per PA entre els 3 i 31 mesos 

(mitjana 12.75). Un té colonització crònica per PA. Cap té un FEV1 inferior 

al 70%, dos en tenen entre 70-90% i sis més del 90%. Totes les radiografies 

de tòrax són normals (Brasfield 0). La TC d’alta resolució mostra 

mínimes lesions parenquimatoses en tres nens, petites bronquièctasis 

localitzades en un i és normal en els quatre restants. El pes d’un nen es 

troba per sota del percentil 25, el de quatre entre 25-50 i el de tres entre 

50-75. En referència a la talla, dos es troben per sota del percentil 

25, tres entre 25-50, dos entre 50-75 i un per sobre del 75. Sis dels infants 

estudiats presenten insuficiència pancreàtica amb alteració del 

test de Sobel, i en l’actualitat dos presenten valors normals. 

Comentaris. El diagnòstic precoç de la FQ a partir del cribratge neonatal 

permet un control més acurat de la malaltia respiratòria, que es manifesta 

amb un funcionalisme respiratori i una radiologia normals, i 

evita la colonització crònica per PA de manera majoritària als 5 anys 

d’edat. Malgrat la dificultat de control de l’esteatorrea per mitjà dels 

enzims pancreàtics, un bon seguiment nutricional permet un desenvolupament 

somatomètric adequat en la majoria. 


Urologia 

Displàsia renal multiquística: revisió 

clinicopatològica 

Yolanda Royo, Carlos Pueyo, Joaquín Maldonado, 

Francesc García, Salomé García-Arnaldich, Carlos Bardají 

Hospital Universitari Joan XXIII. Tarragona 

Objectiu. La displàsia multiquística és la segona malformació renal de 

diagnòstic prenatal, amb un maneig postnatal discutible. Presentem la 

nostra experiència en el tractament quirúrgic d’aquesta entitat; s’afegeix 

un estudi histològic detallat, un punt de vista poc valorat fins ara en la 

literatura. 

Material i mètodes. Hem analitzat les històries dels casos de displàsia 

renal multiquística tractats al nostre hospital els darrers deu anys. A 

tots se’ls va practicar un cribratge urològic. Així mateix, hem revisat les 

troballes anatomopatològiques de les nefrectomies fetes. 

Resultats. Hem recollit 18 casos (7 nenes i 11 nens), tots amb lesió unilateral. 

En tots el diagnòstic ha estat prenatal, excepte un cas de 

diagnòstic ecogràfic casual als 5 anys d’edat. El 50% presentava patologia 

associada, principalment urològica. 

S’han practicat 17 nefroureterectomies profilàctiques, amb una edat 

mitjana de 4.7 mesos per als casos de diagnòstic prenatal. No hi ha hagut 

cap complicació postoperatòria. L’estudi histològic va confirmar 

sempre el diagnòstic de displàsia renal, i es va trobar blastema metanèfric 

en 13 i metaplàsia cartilaginosa en 10. 

En el control evolutiu s’ha objectivat un creixement compensador del 

ronyó contralateral en tots els casos, sense patologia associada. 

Conclusions. Donada la freqüència de patologia urològica associada, 

cal fer sempre els estudis complementaris pertinents. 

Crida l’atenció l’alt percentatge de blastema metanèfric, tenint en 

compte que aquesta lesió ha estat considerada per diferents autors 

com a precancerosa. 

Recomanem la nefrectomia precoç com una opció terapèutica, ja que 

és una cirurgia de baix risc i amb bona tolerància en el lactant, i així 

s’evita la possibilitat de complicacions posteriors. 

Diverticles d’uretra en el nen 

J. Rodó 1 , J. Margarit Mallol, CA Grande Moreillo 2 

1 Servei de Cirurgia. Hospital Sant Joan de Déu, Esplugues de Llobregat. 

2 Unitat de Cirurgia Pediàtrica, Hospital Mútua de Terrassa 

Objectiu. Presentar dos casos nous i fer palesa la importància del 

diagnòstic clínic en contraposició a altres dilatacions de la uretra, les 

quals en no sobrepassar el cos esponjós romanen alienes a l’exploració 

clínica. 

Casos clínics. El primer cas, de 2 mesos d’edat, es va diagnosticar arran 

d’un quadre de pielonefritis i el segon, de 9 mesos, perquè els pares 

van observar una dilatació de la cara ventral del penis durant la micció. 

L’ecografia de l’arbre urinari va demostrar una ureterohidronefrosi 

bilateral moderada en el més petit, i va ser normal en el gran. La 

cistouretrografia (CUMS) va demostrar el gran diverticle en tots dos i 

l’absència de reflux. Els dos pacients van ser operats. En la intervenció 

es va ressecar la mucosa diverticular i es va tancar el defecte uretral. No 

hi va haver complicacions, i el control, al cap de pocs mesos, va demostrar 

una uretra normal. 

Discussió. El diverticle d’uretra del nen és una patologia rara. Embriològicament 

es produeix com a conseqüència d’un defecte en el desenvolupament 

del cos esponjós i no secundàriament a una obstrucció. 

Anatòmicament n’hi ha dos tipus: sacular i peduncular. Clínicament es 

presenta com una tumoració a la cara ventral del penis durant la micció. 

En el nen gran pot haver-hi degoteig postmiccional i, en funció del 

grau d’obstrucció, canvis en el raig miccional, o d’altres símptomes. 

Normalment no hi ha afectació del tracte urinari alt. El diagnòstic s’estableix 

en la CUMS o mitjançant una uretrografia retrògrada. Cal fer el 

diagnòstic diferencial amb altres dilatacions de la uretra anterior 

(diverticles del c. de Cowper i vàlvules). El tractament és quirúrgic. 


Resums 

Evolució de la funció renal diferencial pre i 

postoperatòria en pacients amb hidronefrosi 

unilateral obstructiva 

Concepció Barceló, Carmen Piró, Isabel Roca, Paloma 

Pifarré, Juan Antonio Martin, Marino Asensio 

Hospital Materno-Infantil Vall d’Hebron. Barcelona 

Introducció. El renograma MAG3 amb diurètic és l’exploració estàndard 

per evaluar la funció renal i el drenatge urinari en la hidronefrosi 

i indicar la cirurgia si escau. La funció renal pot estar disminuida, normal 

o augmentada. 

L’objectiu és valorar la funció renal diferencial (FRD) pre i postquirúrgica 

en nens amb estenosi pieloureteral(EPU) obstructiva unilateral sotmesos 

a pieloplàstia. 

Material i mètode. Del juliol 1997 al desembre 2004, s’han estudiat de 

forma prospectiva, 42 nens amb EPU unilateral, sotmesos a pieloplàstia, 

evaluant-se mitjançant control prequirúrgic (evaluació clínica, renograma 

amb diurètic-RNG1, ecografia i cistografia miccional), control 

postquirúrgic immediat (renograma amb sonda de pielostomia oberta- 

RNG2), i postquirúrgic tardà (ecografia 3 mesos i renograma 6 mesos 

post-cirurgia-RNG3). 

Resultats. Dels 42 nens, 10 presentaven en el renograma prequirúrgic 

una FRD disminuida (55%). Al comparar la FRD del RNG1, RNG2 i RNG3 en tots els grups, 

s’han trobat diferències estadísticament significatives entre els 3 

(p


rúrgic comparant les tres tècniques. En canvi, hi ha diferència estadística 

respecte a l’estada mitjana, amb una p < 0.012 per la NR i una p < 0.001 

per la NL. No hi va haver complicacions majors peroperatòries; es va 

reconvertir en dos casos de NR per trencament accidental del peritoni. 

Conclusions. La nefrectomia per patologia renal benigna s’ha de fer 

mitjançant tècniques mínimament invasives via laparoscòpica o retroperitoneoscòpica. 

Presenten menys morbiditat, menys disconfort postoperatori, 

millor resultat estètic, i es redueix l’estada mitjana hospitalària. 

Anàlisi prospectiva entre la ressonància 

magnètica (RM) i les exploracions tradicionals 

utilitzades en l’estudi de les uropaties de l’infant 

amb afectació funcional 

F. Cáceres 1 , J. Rodó-Salas 1 , A. Capdevila 2 , J. Badosa 2 . 

J. Lerena 1 , L. García-Aparicio 1 , J. Prat 1 , L. Morales 1 

1 Cirurgia Pediàtrica. 2 Diagnòstic per la imatge. Hospital Sant Joan de Déu. 

Universitat de Barcelona. Barcelona 

Objectiu. Correlacionar la informació anatòmica i funcional obtinguda 

mitjançant la RM versus les tècniques que s’utilitzen tradicionalment 

en l’estudi de les uropaties, comparant-ne les repercussions físiques, 

humanes i econòmiques. 

Material i Mètode. Estudi prospectiu d’11 mesos que inclou 22 pacients 

de tots dos sexes i edats compreses entre 1 i 180 mesos, afectats de diversos 

tipus d’uropatia. El 55% dels pacients procedien de la consulta 

externa i el 45% havien tingut diagnòstic prenatal. Les tècniques comparades 

amb la RM van ser: ecografia, renograma, gammagrafia, urografia 

i cistografia. En la RM es va utilitzar gadolini i va caldre anestèsia 

en alguns casos. 

Resultats. La RM va ser estadísticament significativa per al diagnòstic 

d’estenosi pieloureteral (p < 0.033) i específica per identificar anomalies 

vasculars. Comparada amb el renograma, hi va haver el 75% de concordança 

en els resultats. Va ser igualment específica per: hidronefrosi, 

ronyó en ferradura, duplicitat renal, displàsia renal i multiquística, ureterocele, 

urèter bífid, absència renal, estenosi vesicoureteral i atrofia de 

l’artèria renal. No va ser així pel reflux. Comparada la RM i el grup convencional 

d’exploracions, la mitjana de visites va ser de 2:5, i la d’absències 

laborals d’1:3 respectivament. El cost de la RM respecte la resta d’exploracions 

va ser inferior (8.145 € : 11.570 € respectivament, p < 0.001). 

Conclusions. La RM aporta la mateixa informació dinàmica i morfològica 

que l’obtinguda amb les tècniques tradicionals, a més d’informació 

sobre l’arbre vascular. La irradiació amb la RM és nul·la. Té l’inconvenient 

de necessitar anestèsia en alguns casos. Amb la RM es 

disminueixen les despeses, les visites, les absències laborals i els desplaçaments. 

En un futur, si en el curs de la seva realització s’aconsegueix 

fer la cistografia i la sobrecàrrega hídrica/diürètica, encara se 

n’incrementarà més l’eficàcia.

Societat Catalana de Pediatria

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?