Diari de Girona Reportatge Els gravats de la guerra Reuneixen i ...

Entrevista
10 Dominical
Diumenge 23
de maig de 2010
“
Hi ha molta
gent que diu
que no sap el
que vol.
Doncs ja sap
alguna cosa.
Costa tant dir
el que no
volem, és una
qüestió
cultural.
Imagina’t un
nen petit que
li diuen que
no toqui un
got, toca tant
el got que
acaba a terra.
No hauria
estat més
fàcil dir-li:
«Agafa el got
i posa’l al mig
de la taula?».
“
SERGI Bonilla Màster en programació neurolingüística, especialista en «coaching» no dirigit
Les empreses contracten aquest Màster en programació neurolingüística per millorar el rendiment
i les relacions laborals. Des del «coaching», intenta fer dels reptes laborals i humans una manera
de superar-se a un mateix, i d’aprendre a enfrontar-se a situacions adverses.
S ergi
Bonilla Diví (Badalona, 1978), és personal
coach, Màster en Programació Neurolingüística
i Enginyer Tècnic Agrícola
per la Universitat de Girona. Des de l’empresa
GironaCoaching es mou en un dels camps amb
més projecció actual: la de facilitar el creixement
personal en l’àmbit empresarial i personal,
amb el coaching no dirigit. Rep encàrrecs
d’empres es o de persones individuals per aconseguir
objectius molt concrets i realitzables.
Què és un personal coach? Es fonamenta en
el fet que el client té totes les respostes i les troba
per ell mateix. Si fos el teu assessor, et diria:
«El millor per a la teva situació és això, i
això». Però t’ho explicaria segons la meva subjectivitat.
Allò que faria en el teu lloc, pot ser
completament diferent d’allò que faries tu. Jo
et pregunto: «Què és el millor per a tu en la teva
situació?»
Acompanya l’altra persona? Exacte, no es
guia ningú, perquè si el guies, l’estàs dirigint.
Coach ve de l’anglès medieval, i vol dir carruat -
ge. És portar les persones d’un costat a l’altre:
portar-los d’un estat no desitjat a un altre de
desitjat. El present és conseqüència del nostre
passat, i el futur serà conseqüència del present.
Treballem el present per construir un bon futur,
no ens mortifiquem en el passat. Això formaria
part de la teràpia o la psicoanàlisi. I el
coach no és psicòleg o terapeuta.
Quan es parla de coach, tenim la imatge
americana d’un paio que deixa convençut
un grup, però que quan surts al carrer, et
trobes el problema. Els americans fan motivació
instantània. Hi ha tres tipus de coaching:
l’americà, l’europeu i el sud-americà o ontològic.
Aquest últim és filosòfic, classista i tancat.
Segons l’Institut Coach Federation, que marca
les regles del coaching, és molt quadriculat i
farregós. Els principals difusors són argentins,
com Sastre. El nord-americà és molt canyer, power.
I no té en compte les conseqüències; si
allò funcionarà. L’europeu té quatre fases: la
frustració, perquè això et motiva a buscar en el
coach una solució. Després passaràs la de confusió:
«Com ho aconseguirem, això?». I després
a la fase de curiositat: «Ara ja començo a tenir
les eines per trobar l’objectiu». La darrera és la
motivació: «Ja sé el que vull». En aquesta fase
hi ha un 40% de frustració.
Et trobes les portes tancades? Si l’objectiu no
va bé, m’enfonso del tot. Porto tant de temps
treballant sobre això, i no em surt bé, és una
putada! I aquí el coach ha de crear plans B al
client. És la diferència amb el coach americà.
Quina mena de consultes rep? De tota mena.
En el coaching pots trobar el coaching executiu,
el personal i l’empresarial. L’executiu són
gerents, encarregats o caps de secció que volen,
en un canvi d’empresa, adaptar-se al nou
lloc de treball. Està basat en que ell té el coneixement.
L’empresarial és conseqüència de
l’executiu, el gerent ha d’organitzar l’estructura
de l’empresa.
Però vostè no analitza l’empresa. Això ho
fa el consultor. Jo pregunto al gerent: «Com organitzaries
l’empresa per millorar; quines habilitats
ha de tenir el personal?». Vaig als empleats
i els parlo dels canvis: ells els comenten.
Faig un diagnòstic de les dues opinions i li dic
al gerent que ho fusioni.
I troba opinions diferents? Pots trobar-te
gent que pensa una cosa, i els treballadors el
contrari. S’han de matitzar les coses, l’empleat
sempre recorda aquella cosa que li vas dir un
dia i el va marcar. Són generalitzacions. Com
una persona que se separa i diu que tots els homes
o les dones són iguals.
Veu caps que es creuen dialogants i no ho
són? Qui dels dos té raó? El meu objectiu és
“El nostre
cervell no
entén el no”
TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
unir els punts de vista. Si agafes les coses bones
de les dues parts, tirarem endavant.
El caràcter influeix? Depèn de l’interlocutor.
El caràcter no es pot treure, es pot moldejar.
Mira, una persona que se m’emprenya, si serveix
per aconseguir objectius, com el típic cascarrabias,
és bo que tingui aquest pronto. Quan
això és patològic, és un problema. Tinc clients
que són introvertits, i d’altres que són pesats
de tant enraonar amb els treballadors. Però allò
important és l’eficàcia.
Un botiguer pot millorar el negoci? Tothom.
Tu pots millorar les entrevistes. Et puc preguntar
si fas les entrevistes diferents o sempre
igual; què vols comunicar.
Si tu i jo sortíssim
a fora et descriuria
aquesta sala, i
en canvi la teva visió,
com que estàs assegut
a l’altre costat, seria
diferent.
Hi ha un termini
per solucionar les
situacions? El termini
el marca el
client, no el coach:
quan s’ha aconseguit
l’objectiu. El client
diu: «Vull aconseguir
tal cosa, a tal data». El
que jo no faré és crear
dependència. El
coach és responsable
del procés, però
no del resultat, què
ho és el client. Perquè
quinze dies després
d’haver quedat,
tu m’havies dit que
faries unes coses, i si
no les fas, és responsabilitat
teva.
Hi ha autoengany
en les explicacions
del client? T’expliquen
una cosa, i tu
veus el problema
allà. Li diem tirar focs
artificials. I a ell ja li
està bé, perquè no li
interessa entrar-hi. Jo
li puc dir: «I això que
m’expliques, que té a
veure amb els objectius?».
Els fa por enfrontar-se
amb els
objectius que cerquen.
Quina mena de
clients té a Girona? He començat en l’àmbit
empresarial, però el boca-orella em porta més
casos individuals. Ens costa fixar-nos objectius.
Hi ha molta gent que diu que no sap el que vol.
Doncs ja sap alguna cosa. Costa tant dir el que
no volem, és una qüestió cultural. Imagina’t un
nen petit que li diuen que no toqui un got, toca
tant el got que acaba a terra. No hagués estat
més fàcil dir-li: «Agafa el got i posa’l al mig de
la taula?».
Ens perdem en revolts? Sempre. El nostre
cervell no entén el no. Si et dic: «No pensis en
un elefant blanc;» tu hi penses. El cervell ha de
pensar en aquella cosa per després eliminarla.