Diari de Girona Reportatge Els gravats de la guerra Reuneixen i ...

Diari de Girona Reportatge
Els gravats de la guerra
Reuneixen i classifiquen més de
200 imatges relacionades amb la
Diumenge 23
de maig de 2010
Dominical
Guerra del Francès a les
comarques gironines. PÀGINES 2, 3 i 4
Reportatge Gironins al món Ester Sala, d’Olot, viu a Berlín. PÀGI NA 5 Reportatge Parents neandertals PÀ GINES 6 i 7 Repor -
tatge Jutges jutjats D’Estevill a Garzón. PÀGINES 8 i 9 Entrevista Sergi Bonilla «El nostre cervell no entén el no». PÀGI NA 10
SUPLEMENT
✱
Referència cupè: L’Audi TT, un dels grans protagonistes d’aquest mercat, es reforça encara més. PÀGINES 18 i 19

FOTO PORTADA: UN DELS GRAVATS REUNITS
PER JOAN MARIA BRUGULAT, PUBLICAT EN UN
LLIBRE DE 1861, MOSTRA LA RECUPERACIÓ DE
LA TORRE DE SANT LLUÍS.
23 de maig de 2010
SUMARI
5 Reportatge
Gironins al món
Ester Sala és d’Olot i fa quatre
anys que resideix a Alemanya,
on, segons diu, molta gent creu
que el català és un dialecte.
6 i 7 Reportatge
Parents neandertals
Una investigació revela que els
neandertals van aportar entre
l’1% i el 4% dels gens que
formen el genoma humà actual.
8 i 9 Reportatge
Jutges jutjats
De Lluís Pascual Estevill a
Baltasar Garzón, una repassada
als jutges que han tingut
problemes amb la Justícia.
10 Entrevista
Sergi Bonilla
Màster un programació
neurolingüística i especialista en
«coaching» personal, sostè que
«el nostre cervell no entén el no».
11 Noms i llocs de l’art
Joan Mateu
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Cap de redacció
Alfons Petit
Administrador
Fèlix Noguera
Publicitat
Paco Martí
2 Dominical
Diumenge 23
de maig de 2010
1
2 3
A mb
aquest recull d’imatges es pretén reconstruir
l’imaginari gràfic que es creà
al voltant de la Guerra del Francès i de
l’ocupació napoleònica a les comarques gironines.
Escenes bèl·liques, vistes urbanes i retrats
de diferents protagonistes, d’entre els
quals cal fer esment al general Álvarez de Castro,
formen aquest corpus d’imatges localitzades
principalment en llibres i reproduïdes mitjançant
les tècniques del gravat i de l’estampa
ció». D’aquesta manera es defineix el conjunt
de 238 gravats datats entre 1808 i 1977
que des de fa uns dies es pot consultar a la
pà gina a Internet del Servei de Gestió Documental,
arxius i publicacions (SGDAP) de l’Ajuntament
de Girona, dins de l’apartat que dedica
a reunir material relacionat amb la Guerra
del Francès. L’adreça http://www.girona.cat/sgdap/cat/guerra_frances_gravats.php
dóna accés a una completíssima galeria d’imat
ges molt ben documentada i catalogada
gràcies al treball de recerca que ha fet Joan
Maria Bragulat, amb la col·laboració de Joan
Boadas i David Iglésias per la part municipal.
Les imatges, representatives de diferents tècniques
d’estampació de la imatge (aiguaforts,
xilografies, litografies, cromolitografies, fotogravats,
etc...), estan organitzades a la web en
una base de dades, «de manera que l’usuari
pot accedir a la totalitat de les imatges però
també cercar continguts determinats a partir
de qualsevol criteri. Cada imatge es mostra
juntament amb la fitxa descriptiva que conté
totes les dades referides a l’autoria, la datació,
la tècnica emprada, les publicacions de les
quals en formen part i d’altres informacions».
Quan se li demana a Joan Maria Bragulat
(professor a l’Institut de Cassà de la Selva i antic
gravador, que ha mantingut la passió per
aquest ofici) quin sistema de treball va fer servir
per a una recerca tan exhaustiva, sorprèn
afirmant que «anava a pescar». Però tot seguit

Els gravats
de la guerra
Reuneixen, classifiquen i posen a disposició del públic a través d’Internet més de 200 imatges
relacionades amb la Guerra del Francès a les comarques gironines, datades entre 1808 i 1977
4
ho detalla: «Quan acabava el meu horari laboral
a l’Institut me n’anava a la biblioteca, l’arxiu
o la col·lecció particular que toqués aquell
dia, demanava d’entrada si tenien constància
de disposar de llibres que incloguessin aquest
material i sinó començava a agafar llibres i a
passar pàgines, a veure què pescava. I certament
he pescat». Per donar una idea de com
n’ha estat, de feixuga, la recerca, Bragulat calcula
que la trobada de gravats interessants per
a aquest recull ha estat en una proporció de
500/1: «Per cada 500 pàgines que he mirat, en
una hi havia un gravat que em servís». Però es
mostra molt satisfet del conjunt d’imatges que
ha reunit, i admet que en aquest procés el va
ajudar que durant un any es va poder dedicar
únicament a fer aquesta tasca de recerca, perquè
està preparant un llibre més ampli sobre
gravats relacionats amb les comarques gironiens
que veurà la llum properament.
Joan Maria Bragulat ha limitat la seva recer-
TEXT: ALFONS PETIT
5 6 7
ca a l’àmbit geogràfic de les comarques gironi
nes, i es mostra orgullós d’aquesta opció: «Hi
ha hagut persones que, contemplant alguna
imatge, m’han comentat que semblava treta de
la Biblioteca Nacional de Catalunya, quan la
gent no sap que a Girona hi ha un material interesantíssim
que encara no ha estat prou estudiat».
A més de biblioteques i arxius públics,
Bragulat també ha consultat col·leccionistes
privats i mercats de llibres antics: «He disposat
en ocasions de llistats d’obres creades per
un determinat gravador; es tractava de buscar
els llibres en els quals havien estat publicades».
Molts d’aquests llibres els ha incorporat
a la seva col.lecció particular sobre el gravat,
una manera de continuar relacionat amb una
activitat que li havia agradat de sempre, que
va practicar un parell d’anys quan va haver
acabat els estudis d’Història, i que va haver de
deixar per problemes amb la vista.
Joan Maria Bragulat recorda amb precisió el
dia que se li va despertar la passió per investigar
sobre els gravats: «Va ser a Castelló d’Empúries,
en la primera edició del Festival Terra
de Trobadors. Vaig entrar en un bar i hi tenien
una litografia sensacional d’en Parcerisa. Quan
li’n vaig demanar detalls a l’amo del local em
va dir que no en sabia ben res, que tenia el
quadre i prou. Em va semblar indignant que
hi hagués tan poca informació d’una obra tan
excepcional i vaig decidir dedicar-me a fer recerca
en aquesta matèria».
A més de voluntat, coneixements i sensibilitat,
Joan Maria Nragulat ha demostrat paciència,
amb el projecte que l’ha portat a reunir
les 238 imatges ara a disposició dels gironins,
perquè hi va començar a treballar l’any
2003. Però n’està content –entre d’altres coses
perquè ha pogut determinar quina va ser la
primera publicació d’imatges que després han
estat repetides diverses vegades en edicions
ben variades– i mentre es- (Continua a la pàgina 4)
Reportatge
3 Dominical
Diumenge 23
de maig de 2010
Fotos:
Sobre aquestes lí -
nies, «El Castillo de
Figueras», imatge
d’una série commemorativa
del primer
centenari de la
Guerra del Francès,
obra del fotogravador
Josep Thomas
Bigas.
1
«Los horrores de un
sitio», extreta del llibre
«Atras el estrangero»,
de Manuel
Angelón i Broquetas
(1831-1889).
2
Boquica dibuixat per
Josep Puiggarí i
Llobet (1821-1903).
3
Les escales de la
Catedral durant els
setges, segons la
visió del dibuixant
barceloní Josep Lluís
Pellicer i Fenyé.
4
Imatge bèl·lica extreta
del llibre «Voyage
pittoresque & militaire
en Espagne», de
Jean-Charles Lan -
glois, publicat per
fas cicles entre 1826 i
1830.
5
Gravat anònim de
Sant Narcís amb els
distintius de Genera -
líssim i Protector de
la plaça.
6
Dibuix de Bacler
d’Al be (1761-1824),
topògraf de Napo -
leó.
7
«Torre del Carmen y
muro de los invencibles
en Gerona»,
obra del gravador
madrileny Bernardo
Rico y Ortega
(1825–1894).

4 Dominical
Diumenge 23
de maig de 2010
Fotos:
8
Un gravat de l’impressor
alemany
Gottfried En gelmann
mostra les muralles
de Girona.
9
Una obra sobre els
setges de Girona de
Josep Serra i Pau -
sas, considerat un
dels més grans creadors
d’imatges per
a revistes i llibres
il·lustrats del segle
XIX a Catalunya.
10
«La inmortal
Gerona», de Vicente
Urrabieta, dibuixant
del segle XIX.
8
9 La veritable
cara d’Álvarez
de Castro
10
Ve de la pàgina 3) pera la publicació d’aquest llibre
de gravats sobre les comarques gironines
del període 1610-1915, ja fa bullir noves idees:
«M’interessaria treballar en el camp de les
revistes il·lustrades, que em sembla molt interessant,
i també m’agradaria fer algun llibre
sobre la iconografia d’Álvarez de Castro, per
mostrar com les imatges van contribuir a la
seva mitificació tant com els textos». Posa com
a exemple, en aquest sentit, que «tinc una
col.lecció de cromos de la dècada de 1950 on
la imatge d’Álvarez de Castro sembla ben bé
la d’un actor de Hollywood del moment».
SETGES I SANT NARCÍS
A més d’imatges relacionades amb Álvarez de
Castro (veure peça, a la dreta d’aquestes línies),
la recopilació de gravats n’inclou sobre
episodis dels Setges de Girona o imatges dedicades
al protector de la ciutat, Sant Narcís.
Quant als Setges de Girona, tal com expliquen
els responsables del SGDAP, «trobem diverses
representacions d’escenes bèl·liques
però també un conjunt d’imatges que mostren
alguns espais de la ciutat després dels
setges, durant l’ocupació napoleònica, les
quals ens permeten identificar els diferents
elements arquitectònics i comparar-los amb
Entre les imatges recopilades, analitzades
i classificades n’hi ha del general
Álvarez de Castro, governador militar
de Girona durant el setge de 1809. Un
total de 17 imatges, segons els responsables
de la selecció dels gravats, que «ens
permeten constatar les diferents representacions
que s’han fet del general al llarg
d’aquest temps. Per conèixer la fidelitat
dels retrats amb el seu model, podem
comparar-los amb el retrat d’Ambroise
Tardieu (sobre aquestes línies) que va ser
declarat “oficial” per l’Ajuntament de Girona,
després d’un procés de recerca portat
a terme pel secretari municipal i historiador
Julián de Chía. De Chía va localitzar
els quadres i gravats existents que foren
mostrats a cinc veterans que havien
conegut personalment Álvarez de Castro.
Tots coincidiren que el bust de Tardieu
era el més similar al rostre del general. L’Ajuntament
de Girona, en la sessió municipal
de 17 d’agost de 1868, acordà que:
“se tenga como retrato auténtico el del
Grál. Dn. Mariano Álvarez de Castro el
qué se halla impreso en el gravado de Mr.
Ambrosio Tardieu”»./A.P.B.
l’actualitat. Pel que fa pròpiament a les escenes
bèl·liques podem destacar, per exemple,
la que es troba en la publicació Atras el estran -
gero de Manuel Angelón i Broquetas (1831-
1889), una de les poques que mostra amb tota
la cruesa el sofriment dels assetjats (reproduïda
a la pàgina 2 d’aquest reportatge). Altres
imatges sobre el mateix tema són, per exemple,
la publicada al volum primer de la Historia
de la guerra de la Independencia en el antiguo
Principado (1861) d’Adolfo Blanch i Cortada,
on es narra l’episodi de la recuperació
de la torre de Sant Lluís (la seva forma és ideal)
el 16 d’agost de 1808» (és la imatge que
il.lustra la portada d’aquest Dominical).
Entre les imatges que representen el patró
de la ciutat, Sant Narcís, els resposnsables del
SGDAP en destaquen una amb molta història:
«El 4 de juliol de 1808, després que el general
Duhesme aixequés el primer setge de Girona,
la Junta de la ciutat acordà nomenar Sant Narcís
Generalíssim i Protector de la plaça. Es lliuraren
al sant els distintius del càrrec: un bastó
de comandament amb empunyadura d’or, una
espasa amb empunyadura d’or cisellat i una
faixa bellament brodada, elements que podem
contemplar en alguns gravats anònims» (com
el reproduït a la pàgina 3).

ESTER Sala Bosch Enginyera química d’Olot, de 27 anys, resident a Berlín
El Dominical del Diari de Girona obre amb aquest una série de reportatges dedicats a gironins
que viuen a l’estranger, en qualsevol indret del món. Ester Sala, d’Olot i resident a Berlín, és la
primera a explicar les seves vivències en un entorn diferent al de les comarques gironines.
L a
majoria d’alemanys no coneixen Girona
en si, sinó més aviat Barcelona i alguns
també Loret del Ma (o sigui Lloret
de Mar)... i evidentment Mallorca!», assegura
Ester Sala, per a qui el problema de fet és més
profund: «La majoria de la gent d’aquí no té
gaire clara la realitat de Girona o de Catalu -
nya. Pensen, per exemple, que el català és un
dialecte del castellà i que en el fons són la mateixa
cosa (això els que saben que existeix).
També pensen que a Catalunya anem pel
carrer vestits de faralaes i ballem sevillanes.
Seria comparable a la idea que tenim els catalans
o els espanyols, que tots els alemanys
són com els bavaresos, vestits amb pantalons
curts de cuiro i bevent cervesa i menjant bretzels
tot el dia. I no és així, tampoc; bé, la cervesa
potser sí, però no tanta com a Baviera».
Nascuda fa 27 anys a Olot, Ester Sala Bosch
va estudiar enginyeria Química a la UPC, a Barce
lona i va arribar a Alemanya el gener del
2006: «Vaig estar-me uns nou mesos a Berlín,
tres anys a Rostock i des del novembre de 2009
torno a viure a Berlín». S’hi va traslladar perquè
ja hi residia la seva parella –també català,
és enginyer mecànic i aeronàutic i fa sis anys
que treballa a Alemanya en la construcció de
motors d’avió– i també perquè volia aprendre
l’idioma. No va tenir, per tant, problemes per
trobar allotjament, però sí per trobar feina:
«Quan vaig arribar tenia 23 anys, parlava molt
poc alemany i tot just havia acabat la carrera,
cosa que als alemanys no els feia gaire gràcia
(sobretot per ser enginyera tan jove). A més,
em demanaven per a gairebé qualsevol cosa
un doctorat que en aquells moments no tenia».
Per això es va decidir a fer-lo, i des de llavors
està a l’atur, buscant feina.
El fet de tenir-hi la parella residint va facilitar
l’aclimatació d’Ester Sala a Alemanya. A
més, «crec que sempre he estat una mica germà
nica, vull dir que no m’agraden gaire les
aglomeracions de gent o que la gent cridi gaire
m’estressa». Un altre element que va jugar
al seu favor en aquest sentit va ser coincidir
amb estudiants mentre feia el doctorat: ella de
fet també era estudiant i a més «la gent amb la
qual jo treballava era molt maca i hi mantinc
molt bon contacte». Això sí, admet que «no m’acabo
d’adaptar a la manera tan directa que tenen
els alemanys de dir les coses... No m’hi
adaptaré mai, em temo».
UN DIA NORMAL
Quan se li demana com és un seu dia normal
a Alemanya, avança que «com que ara estic a
l’atur, de dies normals no en tinc gaires». Però
tot seguit detalla que quan encara treballava a
Rostock, fent el doctorat, «solia treballar de 8
del matí a 4 o 5 de la tarda. M’aixecava cap a
les 7, més o menys, m’arreglava i anava cap a
la feina en bicicleta (si el temps ho permetia).
Cap a les 12 fèiem la pausa per dinar i després
hi tornàvem. Cap a les 4 o les 5 de la tarda plegava
i anava al gimnàs o a comprar. Cada dia
solia arribar a casa entre les 6 i les 8 del vespre
(depenent del que feia). I solia sopar bastant
aviat (cap a les 8 o dos quarts de 9)».
Ester Sala i la seva parella dediquen els caps
de setmana a l’oci però sense fer en general
gaires activitats per conèixer altres indrets d’Alemanya:
«Alguna vegada he anat amb amics
a veure ciutats a prop de Berlín, però no gaire
sovint. A Alemanya existeix un bitllet de tren
que es diu Schönes Wochenende Ticket (“Bitllet
del cap de setmana maco”) amb el qual
podem viatjar fins a cinc persones il·limitadament
durant un dia per uns 35 euros. Val molt
la pena fer excursions d’un dia (si no els trens
alemanys són molt cars, i jo no tinc cotxe)». En
canvi sí que aprofiten els caps de setmana més
llargs (ponts) «per anar a llocs més lluny dins
d’Alemanya, com per exemple Munic o Frankfurt,
o a ciutats que queden més a prop des
de Berlín, com Copenhaguen o Praga».
Després del temps que fa que resideix a Berlín,
considera que el que més cridaria l’atenció
dels gironins que anessin a la ciutat és
«l’àmplia oferta cultural que hi ha i també el
El català,
un dialecte
1
3
baix preu dels restaurants i del menjar en general».
I apunta, com a anècdota, que «la gent
de Girona que m’ha vingut a visitar fins ara diu
que els sobta que no hi hagi muntanyes, i és
que de fet Berlín és pràcticament pla».
SUÏSSA O EL SUD D’ALEMANYA
Ester Sala no es planteja si el trasllat és definitiu
o provisional –«de moment estem bé aquí,
però quan deixem d’estar-hi, tornarem», diu,
deixant la porta oberta a tornar a residir a les
comarques gironines– i assegura que no es penedeix
«gens» d’haver decidit anar a viure a
Alemanya: «He acomplert el que volia, que era
aprendre alemany, i a més he conegut molta
gent molt maca». Afegeix, però, que tampoc
no li importaria viure ni que fos un temps «a
Suïssa o al sud d’Alemanya, que són llocs com
aquí, però amb muntanyes i la gent és més
oberta. A Suïssa ja hi vaig passar sis mesos fent
un Erasmus i hi vaig estar molt bé».
TEXT: ALFONS PETIT
2
4 5
Malgrat mostrar-se tan satisfeta de laseva experiència
alemanya, Ester Sala torna sovint a
casa: «Intento tornar un cop al mes, o cada dos
mesos, sobretot a l’estiu per gaudir de les platges
de la Costa Brava, que aquí no tenim (el
Mar Bàltic és fred i de color verd). Tot i que
últimament, tal com s’han posat els preus dels
avions, torno menys del que voldria». Mentres -
tant, «intento mantenir el contacte amb els
amics i amb la família sobretot per telèfon o a
través d’Internet. I quan vaig cap a Olot, intento
quedar amb tothom, ni que sigui per fer
un cafè, tot i que a vegades és difícil».
Ester Sala també intenta «estar al cas del que
passa a Catalunya i a Espanya en general». Confessa
que «no sóc gaire de llegir diaris, sobretot
si són per Internet,» i per això «miro TV3
online». I encara té una altra font d’informació
ben directa: «El que m’expliquen els meus pares
per telèfon, tot i que des de l’estranger és
més difícil».
Gironins
al món
5 Dominical
Diumenge 23
de maig de 2010
Berlín
ALEMANYA
DISTÀNCIA DE GIRONA:
1.413 quilòmetres.
SUPERFÍCIE:
891,85 km².
POBLACIÓ:
3.429.870 habitants
(2008).
DENSITAT:
3.845 hab./km².
MONEDA:
Euro.
IDIOMA OFICIAL:
Alemany.
QUÈ ÉS EL QUE MÉS LI HA
AGRADAT DE BERLÍN
A ESTER SALA:
La multiculturalitat i la
gran oferta d’espectacles
i altres coses a fer.
I EL QUE MENYS:
El fred que fa a l’hivern i
el fet que quan neva la
neu queda al carrer un
mes.
QUÈ ÉS EL QUE MÉS TROBA A
FALTAR DE GIRONA:
El sol, les muntanyes i la
família i els amics.
I EL QUE MENYS:
Parlant concretament
d’Olot, el fet que entre
setmana a partir de les
10 del vespre no es pot
gairebé ni anar al cine,
sobretot a l’hivern.
Fotos:
1 i 2
Dues imatges
d’Ester Sala als Alps;
és una gran aficionada
a la muntanya.
3
Davant de la porta
de Brandenburg, a
Berlín, on resideix.
4
A Bremen, davant
del monument als
personatges del
conte infantil «Els
músics de Bremen».
5
A Rostock.
Amb la col·laboració de

6 Dominical
Diumenge 23
de maig de 2010
Escenari evolutiu de sàpiens i neandertals
L’espècie de Neardental es va desenvolupar a Euràsia a partir de les poblacions humanes arribades de l’Àfrica que van evolucionar en el continent europeu.
Els primers fòssils que presenten característiques neardentals se situen en una època de fa entre 400.000 i 250.000 anys, ells representen els primers europeus.
Va ser molt més tard entre fa uns 70.000 i 100.000 anys quan l’homo sapiens (home modern) inicia la seva sortida de l’Àfrica endinsant-se a l’Orient Mitjà
per després colonitzar la resta de continents.
Fa entre 70.000 i 80.000 anys Fa entre 30.000 i 40.000 anys
Èxode de
H. sapiens
L’Homo sapiens
(home modern)
inicia la seva sortida
de l’Àfrica
endinsant-se per
l’Orient Mitjà per
després colonitzar
la resta de la Terra.
Homo
neanderthalensis
?
Homo
sapiens
Área
d’hibridació
Homo
erectus
? Homo
floresiensis
En l’avanç
d’aquestes
migracions hi va
haver contactes
genètics
(hibridació) entre
neandertals i
sapiens.
Homo
neanderthalensis
(sense hibridació)
El rastre genètic
neandertal en les
poblacions actuals
europees és escàs
perquè la hibridació
va ser només ocasional
i no duradora.
Àrea
d’hibridació
Homo sapiens
africans
Trajectòries de
l’expansió de
l’Homo sapiens
Els descendents
d’ambdues
espècies
s’expandeixen pels
diferents continents
menys a l’Àfrica
subsahariana.
L’esborrany del genoma neandertal ha donat a conèixer el contacte genètic entre neandertals i sapiens al Pròxim Orient, com indica el mapa de l’esquerra.
A la dreta es pot veure l’expansió pels diferents continents, excepte l’Àfrica, dels descendents d’aquesta hibridació
T enim
els gens dels neandertals però això
no significa que ens hi assemblem. De
fet, els nostres trets físics gairebé no tenen
res a veure amb els del grup humà que va
viure fa 49.000 anys a la Terra. Tenia una capacitat
cranial en alguns casos superior a la
nostra però el seu aspecte era més arcaic, amb
menys estatura i una envergadura potent que
rares vegades és igualada pels humans moderns,
llevat d’excepcions. Ara sabem que
aquesta espècie, que durant molt temps es va
considerar inferior, es va creuar amb els sapiens
i que l’intercanvi genètic va fructificar.
Va ser un moment concret en l’espai i el temps
però suficient perquè el seu rastre arribés fins
a nosaltres. La notícia de la hibridació no ha
aga fat els experts per sorpresa, alguns ja intuïen
que alguna cosa així podia haver passat,
però com diu José María Bermúdez de Castro,
paleoantropòleg i codirector de les excavacions
a Atapuerca, «faltaven les dades».
El projecte Genoma Neandertal acaba de
demostrar que no tot està dit en el terreny de
l’evolució i obre diferents vies que possibiliten
un major coneixement de la nostra pròpia
espècie. Conèixer la genètica neandertal dóna
les claus per saber què ens va fer humans.
GENOMA COMPARTIT
La revista Science compartia fa uns dies el primer
esborrany del genoma dels neandertals,
«gesta» aconseguida pel Max Planck Institute
de Leipzig. Quatre anys de treball, liderats per
Richard Green i Svante Pääbo, han servit per
confirmar que aquesta espècie va contribuir
entre un 1% i un 4% al genoma humà actual.
Considerat un estudi de primera magnitud,
tots els experts coincideixen a assenyalar el
ventall de possibilitats que obre. Bermúdez
de Castro subratlla la importància de la investigació
i considera que «és una notícia excitant
perquè generarà un debat no aliè a la
controvèrsia, però que demostra que la ciència
evoluciona». A l’expert no li ha agafat de
sorpresa saber que hi va haver sexe entre les
dues espècies perquè «ja en el Pròxim Orient
havíem vist que van ocupar les mateixes coves,
el que d’alguna manera permetia intuir
que hi va haver convivència». Al seu judici, la
controvèrsia que es generarà els propers anys
serà interessant, però no creu que posi en perill
el concepte d’espècie. Sap que per a molts
experts dos llinatges diferents no poden tenir
descendència fèrtil, però aquesta negació és
matisable, ja que està demostrat que ocasionalment
dues espècies molt pròximes encara
que diferents poden hibridar.
L’ADN demostra ara que en el cas de neandertals
i sapiens es va donar aquesta possibilitat.
En vista d’aquestes dades, Bermúdez
Parents
neandertals
La revista «Science» avançava fa uns dies el primer esborrany del
genoma dels neandertals, que confirma que aquesta espècie va
contribuir entre un 1% i un 4% al genoma humà actual
TEXT: M. S. MARQUÉS/CARLES MULET
va més enllà i es pregunta si hi va poder haver
contacte genètic amb altres poblacions,
com va ser el cas de l’homo erectus d’Àsia. Ara
només demana seny als investigadors i que alguns
no aprofitin la circumstància per sostenir
El gen de
l’esquizofrènia
U n
total de 83 gens difereixen entre
humans moderns i neandertals. Són
gens amb funcions diferents i algunes
encara poc conegudes. Alguns han de
permetre saber més sobre el funcionament
del cervell, com el «AUTS2», perquè
codifica una proteïna que s’expressa en la
ment durant el desenvolupament neuronal
i està implicat en casos d’autisme. Altres
com el gen «NRG3» poden oferir informació
sobre els trastorns psíquics, perquè
està implicat en l’esquizofrènia. Són
només alguns exemples, perquè a mesura
que s’estudiïn aquests 83 gens es podrà
aprofundir en aspectes fisiològics, metabòlics,
morfològics i cognitius que semblen
presentar diferències entre sapiens i
neandertals. Carles Lalueza, expert en paleogenètica,
sosté que ara caldrà analitzarlos
amb «estudis funcionals in vitro i ratolins
transgènics neandertalizats».
que ja havien defensat aquest mestissatge a
partir dels fòssils.
Si per a Bermúdez, morfològicament, la diferència
entre neandertals i sapiens és notòria,
per al científic gironí Eudald Carbonell el fet
que les dues espècies es creuessin pot tenir a
veure amb el fet que mantenien substrats genètics
potents i semblants que es van mantenir
malgrat portar milers d’anys separats. «Potser
van tenir tenir un ancestre comú a l’Àfrica
els gens del qual perduren». Per a aquest antropòleg,
que codirigeix l’excavació d’Atapuerca,
cal parlar d’una hibridació marginal,
és a dir, sabem que va existir però que va ser
poc significativa, perquè els resultats indiquen
que després d’aquest episodi de la tropbada
al Pròxim Orient no es manté el contacte a Europa.
«Els resultats del genoma neandertal pertorben
el paradigma», assegura. «S’hauran d’establir
noves formes de discussió perquè hi ha
noves incògnites». Es refereix al cas del fòssil
recentment trobat en una cova de Sibèria que
va ser contemporani del sapiens, amb un aspecte
similar però genèticament diferent.
Arcadi Navarro, professor de genètica de la
Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, es distancia
del fet que les dues espècies es creuessin.
No creu que aquesta dada sigui el més impor
tant del projecte Genoma Neandertal. Prefereix
parlar de dues subespècies en lloc de
dues espècies, i sosté que encara que no hi havia
evidències se sospitava ja des de fa algun
temps que podia haver-hi hagut intercanvi ge-
Homo
erectus
? Homo
floresiensis

Morfologia física
Neandertal Sapiens
Front molt deprimit amb
arcs superciliars
Bòveda cranial baixa i
allargada
Paladar avançat i grans
sines
Rostre pronunciat amb
la regió nasal sortint
Nas molt gran i sortint
Mandíbula llarga i
bastant esvelta
Robust i d’extremitats
més curtes
Caixa toràcica en forma
de bóta i profunda
Membres
superiors
relativament
curts i
robustos
nètic. També defensa que «morfològicament,
l’home modern i les poblacions de nean dertals
no són tan distants», i ni tan sols a questes diferències
li semblen acusades en primats. Dit
això, defensa que la dada «tot i essent impor-
N o
Crani
és la notícia científica de la setmana.
Ni la de l’any. És, juntament amb l’obtenció
del genoma humà, la notícia més
espectacular del que portem de segle. La setmana
passada, la revista Science va anunciar
la publicació en línia del primer esborrany
del genoma dels neandertals. L’equip que ha
aconseguit la gesta el lidera Richard Green,
membre del Department of Evolutionary Genetics
que dirigeix Svante Pääbo –el profeta
i emperador, tot a la vegada, de la recuperació
de DNA antic– al Max Planck Institute de
Leipzig (Alemanya). Green és la primera figura
d’un equip en el qual ha col·laborat de
mane ra crucial l’empresa de biotecnologia
454 Life Sciences, i que compta amb científics
espanyols de l’Institut de Biologia Evolutiva
(Universitat Pompeu Fabra), de l’Àrea de
Prehistòria (Universitat d’Oviedo) i del departament
de Paleobiologia del Museu Nacional
de Ciències Naturals de Madrid. Entre
tots ells, i a partir de mostres minúscules d’os
procedents dels jaciments de Vindija (Croàcia),
sobretot, però també de Sidrón (Espanya),
Feldhofer (Alemanya) i Mezmaiskaya
(Rússia), s’ha obtingut el primer ma pa que in-
Rostre
Esquelet
locomotor
Front recte
Bòveda molt alta
Paladar curt
i cap enrere
Rostre molt petit
Nas estret i més petit
Esbveta i amb
mentó
Longilini i robust
En forma de bóta
i poc profunda
Membres
superiors
relativament
curts
tant, no és la gran sorpresa». «El més important
són les característiques que fan que els humans
moderns es puguin explorar amb més precisió».
Fins ara les comparacions es feien amb
xim panzés i orangutans, espècies molt allun-
Hola,
cosins
dica com va ser el genoma dels neandertals.
Green i els seus col·la boradors han usat les
tècniques posades a punt fa un any en un
avanç que cobria un milió de parells de bases
nitrogenades dels més de 3.000 milions
del total. Aquests procediments aconsegueixen
rebutjar les contaminacions produïdes
pel DNA bacterià, i fins i tot omplir els buits
que deixa el material genètic recuperat.
El resultat és esbalaïdor, sense més. Fins
ara, dos models descrivien la possible aparició
dels humans moderns –nosaltres mateixos–.
El primer assegurava que es va produir
mitjançant encreuaments continus d’Homo
erectus i neandertals amb els primers croma -
nyons. L’alternativa a aquesta «hipòtesi multirregional»,
amb el nom «Des d’Àfrica», sos-
yades de nosaltres, per això «al poder comparar
la nostra genètica amb la del neandertal es
poden precisar molt més els canvis experimen -
tats des que vam sortir de l’Àfrica. Estem més
a prop de conèixer les capacitats que defineixen
els humans i aquesta informació és en 78
gens bàsics que no coneixíem fins ara».
EL FIL PER DESFER LA TROCA
Per a Navarro, això és molt més rellevant
que el mer fet que neandertals i sapiens
haguessin tingut sexe. «Podem estudiar
amb més precisió les capacitats de la
nostra espècie, hem trobat el fil del
qual estirar per desfer la troca, i això
és preciós». També indica que les noves
conclusions posen en dubte algunes
de les aportades en la comparació
amb el ximpanzé. «Miràvem el
problema amb prismàtics i això ens
ofereix un potent telescopi».
Qui més dissenteix és Emiliano
Aguirre, el patriarca d’Atapuerca. Per a
ell estem davant d’una sola espècie. Defensa
que des de l’homo Ergaster, que va
viure fa 1.800.000 anys «podem ser la mateixa
espècie». Afirma que sempre va sostenir que
alguns fòssils, com els trobats al Llevant o en
un jaciment marroquí, eren mestissos perquè
tenien trets físics dels dos llinatges. «M’alegro
que ara hi hagi una confirmació genètica». Sobre
el fet que les dues poblacions van viure
separades, la seva explicació és que «tenien diferents
maneres de vida».
En contrast, l’antropòleg Camilo José Cela
Conde assegura trobar-se proper a l’«esglai» per
la notícia: «Els neandertals resulten ser, doncs,
no només els nostres cosins més pròxims, sinó
una espècie tan pròxima com per poder barrejar
els seus gens amb els nostres, en ocasions
especials». Cela Conde alerta, però, contar
el molt i «frívolament» que s’ha escrit els darrers
dies sobre la troballa: « No som una mica
neandertals, malgrat la seva aportació als nostres
gens. És la pitjor conclusió que es pot treure,
significa no haver entès res». De fet, afegeix,
l’esborrany abans que res corrobora, «que
humans i neandertals som molt semblants,
però dues espècies diferents» i que «les diferències
són menors de les pensades». Segons
ell, «el més probable és que un grup petit de
neandertals, segurament mascles, s’unís a les
poblacions humanes que van entrar a Europa
des d’Àfrica, entre 90.000 i 150.000 anys enrere.
Va ser un episodi localitzat, amb poca transferència
genètica, per la qual cosa les espècies
es van mantenir separades».
Per a Camilo José Cela Conde, però, el gran
repte ve ara: «Hem localitzat els gens compartits.
Ara hem de veure què podem fer amb ells,
descobrir en quina mesura ens fan ser els humans
que ara som». Així, localitza aquí el següent
pas a donar: «Encara no sabem fins a
quin punt les diferències entre espècies són
només relatives al material genètic, fins a quin
punt els gens compartits s’expressen en els
nostres valors morals, en el nostre llenguatge
o en l’estètica; tant de bo algun dia puguem
descobrir què més compartim».
tenia el contrari: que els humans moderns van
aparèixer al continent africà desplaçant després
les altres espècies humanes a Àsia i Europa
però sense creuar-se amb elles.
El genoma neandertal mostra que totes
dues hipòtesis estaven equivocades. Si bé els
humans moderns vam aparèixer a l’Àfrica
com una espècie diferent de qualsevol altra,
un grup petit de neandertals es va creuar amb
els cromanyons a l’Orient Mitjà abans que
aquests colonitzessin Europa i Àsia. Així, els
neandertals han contribuït entre un 1% i un
4% al genoma humà actual. Poc com perquè
es pugui parlar de la mateixa espècie, cosa
que plantejava la hipòtesi multiregional. Massa
com per ignorar-ho sostenint, d’acord amb
els partidaris de la hipòtesi «Des d’Àfrica», que
no hi va haver hibridació. Els neandertals resulten
ser, doncs, no només els nostres cosins
més pròxims sinó una espècie tan pròxima
com per poder barrejar els seus gens
amb els nostres en ocasions especials. Què
més van poder compartir amb els humans
moderns és una cosa que caldrà calibrar a la
llum d’aquest focus esplèndid que s’acaba
d’encendre./CAMILO JOSÉ CELA CONDE
Reportatge
7 Dominical
Diumenge 23
de maig de 2010
Fotos:
A l’esquerra, imatge
de les excavacions a
la cova asturiana de
Sidrón, on s’han trobat
algunes de les
restes de Nean der -
tals que s’han utilitzat
en l’elaboració
de l’estudi que ara
ha donat a conèixer
la revista «Science».

8 Dominical
Diumenge 23
de maig de 2010
Fotos:
En aquesta pàgina,
el jutge Baltasar
Gar zón el dia de la
seva última compareixença
al Tribunal
Suprem, la setmana
passada. Foto: EFE.
Jutges jutjats
Baltasar Garzón té tres querelles pendents davant del Tribunal Suprem, una de les quals ja l’ha portat
al banc dels acusats i ha suposat la seva suspensió cautelar a l’Audiència Nacional; el «jutge estrella»
està imputat per haver volgut investigar el franquisme, fet que dóna un caràcter excepcional al cas.
Però no és l’únic: se suma a una llarga llista de jutges que ja han estat a l’altra banda de la Justícia
E l
jutge Baltasar Garzón, fins la setmana passada
titular del Jutjat número cinc de l’Audiència
Nacional, haurà de seure al banc
dels acusats, imputat per prevaricació al Tribunal
Suprem per haver investigat els crims del franquisme.
Aquest acte li ha suposat de moment la
suspensió cautelar com a jutge. Però té dues causes
més pendents en el mateix tribunal, per les
factures dels cursos a Nova York i per les escoltes
entre els principals imputats del cas Gürtel. El
«jutge-estrella» per excel·lència a l’Estat espanyol
i el més emblemàtic a l’exterior pot haver acabat
la seva carrera judicial després que divendres passat
el Poder Judicial decidís la seva suspensió fins
que se celebri el judici. Llavors, si el tribunal considera
que hi ha delicte, el portaria a la inhabilitació
–20 anys demanen les acusacions–.
Però el seu cas, amb ser el més cridaner, no és
únic. Altres jutges, algun d’ells també de les altes
esferes de la magistratura –de l’Audiència Nacional
i un president d’una Audiència Provincial– ja
han passat per aquest camí i s’han enfrontat a l’altra
banda de la Justícia, la de ser jutjats.
ESTEVILL, EL GRAN PREVARICADOR
Un dels processos més sonats de jutges al banc
dels acusats va ser el de Lluís Pascual Estevill,
condemnat pel cas de corrupció judicial més greu
a l’Estat espanyol. Acabat d’estrenar l’any 2005,
el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
(TSJC) va condemnar Estevill a nou anys i quatre
mesos de presó, quatre mesos d’inhabilitació
i una multa de més d’1.800.000 euros pels delictes
de suborn i prevaricació comesos en la seva
etapa de magistrat d’instrucció a Terrassa i Barcelona
en la dècada de 1990. La sentència consi -
dera provat que Estevill, juntament amb el famós
lletrat barceloní Piqué Vidal –advocat de Jordi Pujol
en el cas Banca Catalana–, també condemnat,
van acordar extorsionar diversos empresaris entre
1990 i 1994. El judici s’havia celebrat l’octubre
de 2004 i el jutge va quedar en llibertat sota
fiança de 600.000 euros. Per llavors Estevill ja havia
estat inhabilitat i havia passat a la categoria
d’ex. I és que el 2001 ja havia estat condemnat a
set anys de presó per delicte fiscal i una sentència
anterior, de juliol de 1996, li va imposar sis
anys d’inhabilitació per prevaricació continuada.
La decisió va ser recorreguda i va arribar al Suprem,
que va sentenciar el setembre de 2006 i va
ratificar en gairebé tots els seus punts la condem -
na del TSJC, és a dir, nou anys de presó per sis
casos de suborns, xantatges i actuacions arbitràries
comeses entre 1990 i 1994 i per les quals va
cobrar 450.759 euros. Per al Suprem estava clar
que el llavors jutge i l’advocat Piqué van ordir un
insidiós pla per extorsionar els empresaris als
quals el primer investigava i el segon defensava.
Els empresaris van abonar diverses quantitats de
diners al jutge i a l’advocat per no ingressar a la
presó o per sortir al cap d’uns dies d’entrar. El
Suprem també va condemnar l’exjutge a quatre
mesos d’arrest per aixecament de béns i a sis anys
d’inhabilitació pel delicte de detenció il·legal.
A Estevill li agradava dir en la seva etapa de
jutge la frase «l’ocell a la gàbia» i el 20 d’octubre
de 2006, amb 72 anys d’edat, l’ocell va ingressar
a la gàbia de Quatre Camins, a Barcelona, un lloc
que li era conegut perquè hi va passar diversos
mesos per altres causes. Havia esgotat el termini
de tres dies que el TSJC li havia donat per al seu
ingrés voluntari. Enrere va deixar una carrera judicial
que fins i tot el va portar, de la mà de CiU,
a ser vocal del Consell General del Poder Judicial
(CGPJ), del qual també va ser expulsat després
de la seva primera condemna a sis anys d’inhabilitació
per prevaricació, el 1996. Estevill, als
seus 76 anys, segueix a la presó. Encara que s’es-
TEXT: JUAN M. CARRETERO
peculava que per la seva edat obtindria el tercer
grau penitenciari, no ha estat així.
GOMEZ DE LIAÑO VA TOPAR AMB PRISA
Francisco Javier Gómez de Liaño, gallec de naixement,
va saltar a la premsa després d’assumir
el 1997 una denúncia contra el Grup PRISA i processar
al seu president, Jesús de Polanco, a Juan
Luis Cebrián i a tot el consell d’administració de
Sogecable. És l’antecedent més semblant a l’actual
de Baltasar Garzón: era un jutge famós, vocal
del CGPJ entre 1990 i 1995, que també va arribar
a l’Audiència Nacional, on va assumir casos
relacionats amb el GAL, com el de Lasa i Zabala.
A aquest alt tribunal va arribar la denúncia contra
Sogecable i Canal Plus per presumptes delictes
d’estafa, falsedat i apropiació indeguda, en relació
amb els 23.000 milions de pessetes de fiances
dipositades pels abonats del canal de televisió
de pagament. Gómez de Liaño, com a jutge
d’instrucció de l’Audiència Nacional, va instruir
la querella, però va adoptar diverses mesures cautelars
que alguns dels querellats van entendre
com a constitutives de prevaricació, per la qual
cosa es van querellar contra ell. I, com Garzón,
Gó mez de Liaño va passar de l’Audiència a ser
imputat en el Suprem. El 1999, Jesús de Polanco
el va denunciar per prevaricació en la instrucció
del cas i el magistrat va ser condemnat i apartat
de la carrera judicial per sentència del Suprem
que el va condemnar a penes de multa i d’inhabilitació
de 15 anys per a l’exercici de funcions
judicials per un delicte continuat de prevaricació.
El jutge va iniciar llavors tot d’actuacions contra
els tribunals espanyols. Va recórrer en diverses
instàncies, va sol·licitar al Suprem la recusació
dels magistrats que componien la Sala que
portava el seu cas al Constitucional, on va al·legar
la vulneració del seu dret a un jutge imparcial
i va portar el cas al Tribunal d’Estrasburg.
Però mentre el Tribunal Europeu de Drets Humans
decidia, va ser indultat l’any 2000 pel Govern
de José María Aznar per tornar a la carrera
judicial, amb la condició de no incorporar-se a
l’Audiència Nacional durant 25 anys. Encara que
ell ha preferit des d’aleshores exercir d’advocat.
El 2008 Estrasburg li va donar la raó: si bé no
el va absoldre dels delictes pels quals va ser condemnat
ni va anul·lar les sentències del Suprem
ni del Constitucional, sí va reconèixer que Espanya
va violar el dret a ser jutjat per un tribunal
independent i imparcial, ja que els tres magistrats
que el van jutjar ja havien intervingut prèviament
en nombrosos passos de la instrucció del cas. Els
jutges de la Cort europea van condemnar Espanya
i van acordar que l’Estat indemnitzés l’exmagistrat
amb 5.000 euros per «danys morals».
ASSESSOR D’UN NARCOTRAFICANT
El Consell General del Poder Judicial va decidir

Lluís Pascual Estevill
Empresonat per extorquir empresaris
Té en el seu haver diverses condemnes.
L’última del Tribunal Suprem és de nou
anys de presó per extorquir empresaris.
Va ingressar l’any 2006 a la presó barcelonina
de Quatre Camins.
Francisco Javier de Urquía
Roca li va pagar els seus favors judicials
Va ajudar Roca en una demanda judicial i
l’exassessor d’Urbanisme de Marbella el
va compensar pagant-li 73.800 euros per
ajudar-lo a pagar una casa. Condemnat per
suborn i amb un judici pendent.
l’abril passat expulsar de la carrera judicial l’expresident
de l’Audiència de Las Palmas, José Antonio
Martín, per quatre infraccions molt greus
comeses per afavorir un narcotraficant. Encara
que el Suprem va considerar que els fets que se
li imputen no són constitutius de delicte i va ser
absolt, la via disciplinària va seguir el seu curs i
l’òrgan dels jutges va decidir apartar Martín, en
considerar les faltes de les quals se l’acusava com
a molt greus –per activitats incompatibles amb el
càrrec de jutge, inobservança del deure d’abstenció
i intromissió en l’exercici de la potestat jurisdiccional
d’un altre jutge o magistrat–.
Martín havia estat condemnat pel Tribunal Superior
de Justícia de les Canàries a un any i mig
de suspensió i a una multa de 7.200 euros per les
seves reunions i assessorament a la família d’un
narcotraficant sobre la posada en llibertat sota
fian ça del qual havia de decidir. Abans de la vista
oral, Martín va suggerir al Fiscal Antidroga que
demanés una fiança, encara que fos milionària,
perquè l’acusat no entrés a la presó, i també va
intentar convèncer als seus companys de Sala,
encara que no ho va aconseguir. Malgrat això, va
ser absolt pel Suprem que va con siderar que el
pretès assessorament a un narcotraficant del qual
se l’acusava no tenia rellevància per ser considerat
delicte, una sentència molt discutida i qualificada
d’«escandalosa» per alguns jutges.
Després de la condemna del TSJ de les Canàries,
José Antonio Martín es va convertir, fa quatre
anys, en el primer president d’una Audiència
Provincial expulsat de la carrera judicial. Després
de l’absolució del Suprem va demanar la incorporació
i fa dos mesos va ocupar la plaça de president
de la secció primera de l’Audiència de Las
Palmas, que ara, amb 70 anys acabats de complir,
es veu obligat a deixar per la inhabilitació
amb la qual l’ha castigat el poder Judicial.
URQUÍA, L’AMIC DE ROCA
El jutge alacantí Francisco Javier de Urquía, que
va ser titular del Jutjat d’Instrucció número 2 de
Marbella, és un altre dels membres de la judicatura
que ha estat condemnat per prevaricació.
Qui fou assessor d’Urbanisme de l’Ajuntament de
Marbella i cervell de la trama Malaia, Juan Antonio
Roca, va declarar davant el Tribunal Superior
de Justícia d’Andalusia el 2008 que havia lliurat
en mà 73.800 euros al jutge per ajudar-lo en l’adquisició
d’un habitatge. A penes dos dies abans
de rebre els diners, Urquía havia resolt a favor de
Francisco J. Gómez de Liaño
El Tribunal d’Estrasburg li va donar la raó
Condemnat pel Suprem i el Constitucional
per dictar resolucions injustes en el
procediment contra Sogecable, el Tribunal
Europeu li va donar la raó i va concloure
que no havia tingut un judici imparcial.
Fernando F. Calamita
Condemnat per prevaricació
El retard, considerat maliciós pels magistrats
corresponents del Tribunal Surem,
a l’hora de resoldre l’adopció d’una
menor per una dona lesbiana li ha suposat
una condemna de 10 anys d’inhabilitació.
Rafael Tirado
Va deixar lliure l’assassí de Mari Luz
El jutge va deixar sense executar la sentència
condemnatòria de Santiago del
Valle, considerat el presumpte assassí de
la nena Mari Luz. Multat amb 1.500 euros.
Roca en una demanda presentada per aquest contra
el propietari de la televisió local Telemar.
Aquesta decisió va servir perquè suspengués, el
mes de març del 2006, l’emissió d’un programa
televisiu crític amb l’exassessor d’Urbanisme. Urquía
fins i tot va assessorar Roca per solucionar
alguns defectes formals que l’obligaven a arxivar
la denúncia. L’alt tribunal andalús va condemnar
Urquía el 2008 per prevaricació i suborn, però el
Suprem va decidir l’any passat absoldre el jutge
del primer càrrec i mantenir-li el de suborn, amb
una condemna de dos anys de presó, multa de
73.800 euros i set anys d’inhabilitació.
Però, a més, Urquía està implicat en un altre
procediment pel qual ha estat jutjat aquesta setmana
al TSJA. Concretament, Urquía està acusat
d’oferir suposadament favors judicials a canvi de
benefici econòmic durant la coneguda com a
«Operació Hidalgo». La Fiscalia li atribueix els delictes
de prevaricació i suborn i demana per a ell
dos anys de presó, 30 d’inhabilitació i una multa
de 8,1 milions d’euros. Segons la investigació,
Urquía va aprofitar la seva competència com a
instructor de la causa per posar-se d’acord amb
dos dels seus amics, que coneixien persones afectades
pel procediment, per obtenir benefici econòmic
a canvi d’oferir favors judicials.
LES LESBIANES, SENSE FILLS
Al jutge de Família de Múrcia Fernando Ferrín
José Antonio Martín
Expulsat de la carrera judicial
Qui fou president de l’Audiència Provincial
de Las Palmas ha estat expulsat
de la carrera judicial pel CGPJ per afavorir
un narcotraficant, malgrat que havia estat
absolt en el Suprem.
Laura Alabau
Es nega a casar homosexuals
La magistrada de Dénia es va negar reiteradament
a casar i inscriure matrimonis
d’homosexuals en el seu jutjat. Ha estat
traslladada a un jutjat de Castelló i assegura
ser víctima d’una «persecució».
Calamita li va arribar un expedient que no li va
agradar. Es tractava de l’adopció d’una menor per
una dona lesbiana. Passava el temps i l’expedient
no sortia dels calaixos del seu despatx. Calamita
va reiterar sempre que va actuar en defensa de
l’interès de la menor, però va ser condemnat per
prevaricació, en entendre la Justícia que hi va haver
un retard maliciós a atendre la sol·licitud de
l’adopció de la nena. El Tribunal Superior de Justícia
de Múrcia el va condemnar el 2008 a dos
anys, tres mesos i un dia d’inhabilitació, però un
any més tard, el Suprem va atendre en part els
recursos del fiscal i l’acusació particular i va pujar
la condemna a deu anys d’inhabilitació.
Tampoc li va agradar a la magistrada del Jutjat
de Primera Instància i d’Instrucció de Dènia, Laura
Alabau, haver de casar homosexuals, a la qual
cosa es va negar. El juliol de 2005 va recórrer davant
el Constitucional la llei que permet el matrimoni
entre persones del mateix sexe i va paralitzar
un expedient de matrimoni sol·licitat per
dues dones. L’Alt Tribunal va desestimar la qüestió
plantejada per la magistrada. No obstant això,
el 2006, dues parelles més d’homosexuals van
sol·licitar al Registre Civil de Dénia autorització
per contraure matrimoni, petició que la jutgessa
va rebutjar perquè els sol·licitants eren britànics
i s’havien de casar d’acord amb la seva llei nacional.
Uns mesos més tard va rebutjar un informe
de capacitació matrimonial presentat per una
altra parella d’estrangers i va rebutjar la seva unió.
Alabau es va sentir víctima i es va queixar
d’ha ver patit «una persecució per part de l’aparell
propagandístic del Govern». El Ministeri de
Justícia va demanar al CGPJ que actués i la comissió
disciplinària li va obrir un expedient per
la possible comissió d’una falta greu. Es va saldar
amb una multa de 350 euros, encara que finalment
va ser retirada. Alabau va ser trasllada,
diu que a petició pròpia, a un jutjat de Castelló.
EL CAS MARI LUZ
El jutge Rafael Tirado va deixar sense executar
una condemna. Però el condemnat no era un altre
que Santiago del Valle, el presumpte assassí
de la nena de Huelva Mari Luz Cortés. El Poder
Judicial va imposar al jutge una sanció de 1.500
euros (considerada escassa en molts àmbits) per
una falta greu per retard injustificat, sanció que
va ser confirmada pel Suprem. La pitjor part de
l’afer, però, se la va endur la secretària judicial,
Juana Gálvez, suspesa per sis mesos.
Reportatge
9 Dominical
Diumenge 23
de maig de 2010

Entrevista
10 Dominical
Diumenge 23
de maig de 2010
“
Hi ha molta
gent que diu
que no sap el
que vol.
Doncs ja sap
alguna cosa.
Costa tant dir
el que no
volem, és una
qüestió
cultural.
Imagina’t un
nen petit que
li diuen que
no toqui un
got, toca tant
el got que
acaba a terra.
No hauria
estat més
fàcil dir-li:
«Agafa el got
i posa’l al mig
de la taula?».
“
SERGI Bonilla Màster en programació neurolingüística, especialista en «coaching» no dirigit
Les empreses contracten aquest Màster en programació neurolingüística per millorar el rendiment
i les relacions laborals. Des del «coaching», intenta fer dels reptes laborals i humans una manera
de superar-se a un mateix, i d’aprendre a enfrontar-se a situacions adverses.
S ergi
Bonilla Diví (Badalona, 1978), és personal
coach, Màster en Programació Neurolingüística
i Enginyer Tècnic Agrícola
per la Universitat de Girona. Des de l’empresa
GironaCoaching es mou en un dels camps amb
més projecció actual: la de facilitar el creixement
personal en l’àmbit empresarial i personal,
amb el coaching no dirigit. Rep encàrrecs
d’empres es o de persones individuals per aconseguir
objectius molt concrets i realitzables.
Què és un personal coach? Es fonamenta en
el fet que el client té totes les respostes i les troba
per ell mateix. Si fos el teu assessor, et diria:
«El millor per a la teva situació és això, i
això». Però t’ho explicaria segons la meva subjectivitat.
Allò que faria en el teu lloc, pot ser
completament diferent d’allò que faries tu. Jo
et pregunto: «Què és el millor per a tu en la teva
situació?»
Acompanya l’altra persona? Exacte, no es
guia ningú, perquè si el guies, l’estàs dirigint.
Coach ve de l’anglès medieval, i vol dir carruat -
ge. És portar les persones d’un costat a l’altre:
portar-los d’un estat no desitjat a un altre de
desitjat. El present és conseqüència del nostre
passat, i el futur serà conseqüència del present.
Treballem el present per construir un bon futur,
no ens mortifiquem en el passat. Això formaria
part de la teràpia o la psicoanàlisi. I el
coach no és psicòleg o terapeuta.
Quan es parla de coach, tenim la imatge
americana d’un paio que deixa convençut
un grup, però que quan surts al carrer, et
trobes el problema. Els americans fan motivació
instantània. Hi ha tres tipus de coaching:
l’americà, l’europeu i el sud-americà o ontològic.
Aquest últim és filosòfic, classista i tancat.
Segons l’Institut Coach Federation, que marca
les regles del coaching, és molt quadriculat i
farregós. Els principals difusors són argentins,
com Sastre. El nord-americà és molt canyer, power.
I no té en compte les conseqüències; si
allò funcionarà. L’europeu té quatre fases: la
frustració, perquè això et motiva a buscar en el
coach una solució. Després passaràs la de confusió:
«Com ho aconseguirem, això?». I després
a la fase de curiositat: «Ara ja començo a tenir
les eines per trobar l’objectiu». La darrera és la
motivació: «Ja sé el que vull». En aquesta fase
hi ha un 40% de frustració.
Et trobes les portes tancades? Si l’objectiu no
va bé, m’enfonso del tot. Porto tant de temps
treballant sobre això, i no em surt bé, és una
putada! I aquí el coach ha de crear plans B al
client. És la diferència amb el coach americà.
Quina mena de consultes rep? De tota mena.
En el coaching pots trobar el coaching executiu,
el personal i l’empresarial. L’executiu són
gerents, encarregats o caps de secció que volen,
en un canvi d’empresa, adaptar-se al nou
lloc de treball. Està basat en que ell té el coneixement.
L’empresarial és conseqüència de
l’executiu, el gerent ha d’organitzar l’estructura
de l’empresa.
Però vostè no analitza l’empresa. Això ho
fa el consultor. Jo pregunto al gerent: «Com organitzaries
l’empresa per millorar; quines habilitats
ha de tenir el personal?». Vaig als empleats
i els parlo dels canvis: ells els comenten.
Faig un diagnòstic de les dues opinions i li dic
al gerent que ho fusioni.
I troba opinions diferents? Pots trobar-te
gent que pensa una cosa, i els treballadors el
contrari. S’han de matitzar les coses, l’empleat
sempre recorda aquella cosa que li vas dir un
dia i el va marcar. Són generalitzacions. Com
una persona que se separa i diu que tots els homes
o les dones són iguals.
Veu caps que es creuen dialogants i no ho
són? Qui dels dos té raó? El meu objectiu és
“El nostre
cervell no
entén el no”
TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
unir els punts de vista. Si agafes les coses bones
de les dues parts, tirarem endavant.
El caràcter influeix? Depèn de l’interlocutor.
El caràcter no es pot treure, es pot moldejar.
Mira, una persona que se m’emprenya, si serveix
per aconseguir objectius, com el típic cascarrabias,
és bo que tingui aquest pronto. Quan
això és patològic, és un problema. Tinc clients
que són introvertits, i d’altres que són pesats
de tant enraonar amb els treballadors. Però allò
important és l’eficàcia.
Un botiguer pot millorar el negoci? Tothom.
Tu pots millorar les entrevistes. Et puc preguntar
si fas les entrevistes diferents o sempre
igual; què vols comunicar.
Si tu i jo sortíssim
a fora et descriuria
aquesta sala, i
en canvi la teva visió,
com que estàs assegut
a l’altre costat, seria
diferent.
Hi ha un termini
per solucionar les
situacions? El termini
el marca el
client, no el coach:
quan s’ha aconseguit
l’objectiu. El client
diu: «Vull aconseguir
tal cosa, a tal data». El
que jo no faré és crear
dependència. El
coach és responsable
del procés, però
no del resultat, què
ho és el client. Perquè
quinze dies després
d’haver quedat,
tu m’havies dit que
faries unes coses, i si
no les fas, és responsabilitat
teva.
Hi ha autoengany
en les explicacions
del client? T’expliquen
una cosa, i tu
veus el problema
allà. Li diem tirar focs
artificials. I a ell ja li
està bé, perquè no li
interessa entrar-hi. Jo
li puc dir: «I això que
m’expliques, que té a
veure amb els objectius?».
Els fa por enfrontar-se
amb els
objectius que cerquen.
Quina mena de
clients té a Girona? He començat en l’àmbit
empresarial, però el boca-orella em porta més
casos individuals. Ens costa fixar-nos objectius.
Hi ha molta gent que diu que no sap el que vol.
Doncs ja sap alguna cosa. Costa tant dir el que
no volem, és una qüestió cultural. Imagina’t un
nen petit que li diuen que no toqui un got, toca
tant el got que acaba a terra. No hagués estat
més fàcil dir-li: «Agafa el got i posa’l al mig de
la taula?».
Ens perdem en revolts? Sempre. El nostre
cervell no entén el no. Si et dic: «No pensis en
un elefant blanc;» tu hi penses. El cervell ha de
pensar en aquella cosa per després eliminarla.

S i
les pedres no l’ofeguen, vol dir que és
un home fort. La presència monolítica de
Sant Pere de Galligans, la compacta i desacralitzada
Sant Nicolau, la pujada cap a Sant
Daniel, la plaça tectònica dels Jurats i, és clar,
la Catedral, que segueix fent ombra a la seva
ciutat, són, en major o menor mesura, poders
atàvics que han servit per limitar els excessos
urbanístics però que, al mateix temps, fan difícil
repensar el lloc on les persones intenten viure.
Des de l’estudi de Joan Mateu (Salt, 1976),
la Girona monolítica fa difícil sospitar les grans
ciutats de gratacels que apareixen a les seves
pintures o els interiors domèstics, homenatges
velats a la memòria de Vermeer...
No es tracta tant d’insistir en la qualitat dels
moments com en la seva condició fràgil, en la
seva realitat efímera, en la seva essència sempre
tenyida pel fantasma de la desaparició imminent:
a les pintures de Joan Mateu es constata
per sobre de tot una lluita molt humana
que és la que es porta a terme contra la tirania
de la temporalitat. I el més sorprenent és que
Mateu aconsegueix il·lustrar aquesta tensió gràcies
a una paradoxa: la memòria fotogràfica de
les seves pintures, el seu «aquí i ara» barthesià,
deixa de ser pura representació per esdevenir
«cosa» gràcies a la realitat incontestable d’una
pintura que s’esdevé en temps real davant dels
nostres ulls. L’íntima contradicció que existeix
en el fet de pintar fotografies resta en suspens
gràcies a un exercici de restitució de la realitat
de l’objecte representat. A les pintures de Mateu
la qualitat dels moments s’ajorna a favor de
la duració de la pintura. El seu estudi és, justament
per això, un taller d’alquímia on la pedra
filosofal té nom i cognoms d’artista.
És en aquest sentit que s’ha de llegir l’aparent
indolència de les escenes representades: a
les antípodes de qualsevol forma d’èpica, allò
que importa a Mateu no és la història o l’anècdota
sinó la seva íntima possibilitat, l’interstici
que ocupa el seu silenci enmig de la cacofonia
global. Aquesta és, en darrera instància, la seva
subtil forma de dissidència: pintar en silenci la
intranscendència del moment a la recerca d’aquell
tipus de veritat que només habita a les
coses petites, en els relats minúsculs. Més enllà
de modes absurdes o debats estèrils sobre
el mitjà expressiu que s’escull, Mateu aposta
decididament per la rutina del món com a forma
de coneixement. L’espai que ocupa n’és ple,
d’objectes rutinaris. I les seves pintures: ens
imaginem les converses que deuen tenir els avis
que sovint poblen les seves teles, sobre el
temps present i passat, sobre política elemen-
tal («són tots uns mentiders», per exemple,
deuen dir quan surt el nom d’algun il·luminat),
sobre com la joventut ha perdut valors importants
com ara el respecte per la gent gran...
Amb tot, on l’univers de Joan Mateu troba el
seu millor aliat és en els personatges abstrets:
lectores, dones que senzillament reposen, a la
cuina amb la mirada perduda davant d’unes fulles
d’enciam, mirant les aigües del Ganges, o
personatges esperant asseguts en una escala
EUDALD CAMPS
EUDALD CAMPS
Històries
mínimes
Joan Mateu aposta per la rutina del món com a forma de
coneixement a través de la seva pintura sincera i sense artificis
qualsevol... L’anonimat és sempre l’opció democràtica
escollida per algú que s’interroga
constantment pel misteri que amaguen les coses
aparentment intranscendents. Però que ningú
s’enganyi: les històries mínimes de Joan Ma-
EUDALD CAMPS
teu són màximes, plenes de tot allò que només
el silenci és capaç de contenir, saturades d’humanitat,
sòlides gràcies al treball pacient d’un
jove que encara creu en la pintura sense artificis,
immediata i, per descomptat, sincera.
EUDALD CAMPS
EUDALD CAMPS
EUDALD CAMPS
Noms i llocs de
l’art a Girona
11 Dominical
Diumenge 23
de maig de 2010
Eudald
Camps
Crític d’art

Establiments
antics
12 Dominical
Diumenge 23
de maig de 2010
Història
L’empresa va
nèixer al carrer
de Clivillers d’Olot,
en una impremta
on es
feien treballs artesanals
d’alta
qualitat. Més
tard es van adquirir
noves màquinesd’impressió
i durant
la Guerra Civil
no van tancar
les portes. Poc
després de la
postguerra es
va iniciar una
etapa de creixement,
que va
seguir amb la
creació d’una
nova nau al Pou
del Glaç per pasar
després a
Sant Cosme, a
Sant Joan les
Fonts. Alzamora
també té una
planta a Girona.
Origen
1900.
Fundador
Pedro Alzamora
Michel.
Propietària
actual
Anna Alzamora
Planagumà.
Treballadors
Cent seixanta.
Activitat
Arts gràfiques,
impressions en
paper i cartó.
P edro
Alzamora Michel havia nascut a
Cuba l’any 1877 i era militar. Als 18 anys
va arribar a Olot i al maig de 1900 va
comprar un negoci de llibreria i impremta
que hi havia al carrer de Clivillers. El va anomenar
Imprenta Olotense i s’hi feien estampacions
artístiques, tricomies, treballs policromats
i de gran luxe, prospectes, programes,
circulars i altres impresos senzills, documents
comercials, llibres, revistes, cartells
i tota mena de publicacions.
L’any 1934, els tallers gràfics Alzamora ja
eren considerats uns dels tècnicament més
avançats que hi havia en tota la província de
Girona, ja que podien fer qualsevol tipus de
treball d’impressió, tant a nivell competitiu
com de fantasia. L’empresa va adquirir dues
màquines de la marca Minerva, automàtiques,
de gran rendiment, la cèlebre Michele
Vertical i la Super Heildelberg, que permetien
superar-se en rapidesa i economia, i era
també capdavantera en la fabricació de capses
folrades, aconseguint esdevenir una de
les principals proveïdores en aquest mercat.
En aquells anys, Olot era una ciutat indus -
trial i molt activa. La major part de la població
treballava en el ram del tèxtil si bé hi havia
altres sectors destacats. Tot això va quedar
trencat per la Guerra Civil, però la impremta
de la família Alzamora no va tancar
mai les portes; va continuar amb la seva activitat
tot i que va patir, de vegades, per la
manca de matèria primera.
CONEGUDA ARREU DEL PAÍS
L’any 1951 va morir Pedro Alzamora i Michel;
va agafar el relleu a l’empresa, que ja tenia
molta fama, el seu fill, Pere Alzamora i Carbonell.
Aleshores, amb el suport de la seva
família, s’inicia una etapa de progressiu creixement,
tant en la fabricació de capses de
cartró ondulat com en la impressió, procés
que va anar associat amb la consolidació del
negoci i la seva expansió en diversos camps
productius i econòmics.
L’any 1961 l’empresa es va traslladar a un
nou edifici, situat al carrer Pou del Glaç, que
es va construir per poder atendre les necessitats
derivades del seu constant creixement
Alzamora Olot
Dedicada a la impressió clàssica des dels seus origens, en una
botiga d’Olot, s’ha convertit en un referent en cartonatges i arts
gràfiques, amb plantes a Girona i Sant Joan les Fonts
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
i per facilitar la incorporació de noves màquines
que perfeccionaven, a nivell tècnic i
de qualitat, els treballs d’impressió i els de
manipulació del cartró ondulat. Va ser en
aquesta mateixa època quan es va adquirir
la primera màquina d’impressió òffset instal·lada
a Olot, sistema que va suposar un important
avenç dins del sector de les arts gràfiques
i va permetre la impressió amb molta
més qualitat. Les instal·lacions van anar creixent
i l’edifici va ser objecte d’ampliacions
en les següents dècades, sempre d’acord amb
l’evolució i les necessitats del mercat.
L’any 1998 es construeix un edifici nou al
polígon Mas Xirgu de Girona (Gràfiques Alzamora),
on s’imprimeixen llibres, fulletons,
catàlegs, així com altres treballs a tot color.
El 2004, l’empresa Alzamora Packaging es
trasllada a Sant Cosme, dins del terme muncipal
de Sant Joan les Fonts.
Pere Alzamora està casat amb Glòria Plana
gumà i Plana i tenen tres fills, Glòria, Pere
i Anna. Glòria i Anna porten el negoci en l’actualitat.

E ls
horts del món ens ofereixen altres hortalisses
de gustos, formes i textures interessants
i que, tant a través dels viatges
com de la irrupció d’altres cuines, sovint
trobem aquí, ja que els migrants les utilitzen.
Comencem pel gombo (quimbombó a Cuba,
okra a molts països), una mena de cogombre
amb una bava característica, que ara ja es troba
aquí. Fa les delícies de la cuina caribenya,
del Magreb i Egipte, de Grècia i Turquia. Es
ven ja en alguns mercats i, majoritàriament, es
cultiva al Pla de l’Estany –el 90% de la producció
espanyola, pel que sembla–. La llavor
es comer cialitza en sobres i a fi que prosperi
es necessita força calor. En alguns països s’asseca.
No té un gust gaire definit, però aporta
una gelatina al fons de cocció que és considerada
molt agradable. Se’n fan sopes i guisats
–vedella, xai o pollastre amb gombos; jo
l’he fet com si fos un pollastre amb albergínies
i m’ha sortit molt bé–.
Esmentem el daikon, una mena de gran rave
(o nap) japonès i xinès, de gust picant, dolcenc
i refrescant, base per a tota mena de salses
–acompanya el sashimi o peix cru– sopes
i guisats en aquestes cuines. Ja es cultiva al
nostre país. Als països de l’Europa més freda
hi ha també un rave picant que serveix per fer
salses de gust amostassat, que potser correspon
al que en els textos medievals se’n diu
rave rusticà, i també dit raifort. A més a més
hi ha reves blancs, no coents. És un dels clàssics
de la cuina centroeuropea. De la Xina ens
vénen els lotus, els tanys de bambú, els espinacs
d’aigua, les castanyes d’aigua, el cebollí
xinès –que es menja amb flor i tot–, la col xinesa
–que s’assembla a un enciam llarg–...
El cogombre amarg sembla un cogombre
amb pell molt clivellada. Deixa de ser amargant
en coure’l, però fa les delícies dels hindús
en forma de confitat, així com de les riques
cuines del sudest asiàtic. També es troba
als països del Carib; a Curaçao rep el nom
de komkomber. En aquests països hi ha el cogombre
rodó o pepino chiquito, dit també pepino
de limón o pepino de manzana, per la
forma: va ser dut amb els esclaus, al segle XVII.
Del Japó també ens ve l’anomenada escalunya
japonesa, que, de fet, no té res a veure
amb l’escalunya pròpiment dita.
I d’Amèrica el zapallo, una mena de carbassa,
molt utilitzada, per exemple, a Xile.
NO CAL ANAR TAN LLUNY
Per trobar hortalisses «exòtiques» com aquestes
no cal anar tan lluny. Al País Valencià hi ha
l’alficós (de nom i origen àrab), variant de cogombre;
a Mallorca un gran rave blanc i una
curiosa i deliciosa pastanaga morada. Fregida
amb panses i pinyons –un clàssic de la cuina
mallorquina– és deliciosa. Recordem que les
pastanagues, abans del s. XVII, eren de color
blanc, com les xirivies. El color, doncs, és una
aportació moderna, que devem als experiments
dels horticultors o a mutacions espontànies.
Comentem el cas dels pebrots de morro de
bou: no fa pas gaire que han arribat els de color
groc, abans una raresa, ja que només coneixíem
els verds (immadurs) i els vermells.
Pel que fa als tomàquets, a part dels de penjar
de Girona, de color groc, també n’hi ha d’amanir
d’aquest color, així com els «negres» –ti-
Aquest plat procedent de Grècia és a
base de gombos i pollastre, una deliciosa
combinació. Es fa, de forma similar,
a Turquia, a l’Orient Pròxim i al Magrib.
(Kotopoulo me bamies és el nom del plat en
grec; bamia és el nom del gombo).
Elaboració
Talleu la part superior dels gombos, deixantla
de forma cònica. Cal fer-ho amb compte
per no perforar la part interior gelatinosa. Poseu-los
a purgar durant mitja hora amb aigua,
dues cullerades de sal i dues de vinagre o suc
de llimona. També els podeu posar en un colador,
amb sal i vinagre, però sense aigua.
Verdures
Gastronomia
13 Dominical
del món
Procedents d’indrets en ocasions molt llunyans, la majoria ja es
poden trobar aquí i aporten gustos, formes i textures interessants
1
2 5
pus Tigre o Raf–. L’anomenat tomàquet verd
correspon a una altra fruita, d’un arbre –«tomàquet
d’arbre», anomenat tomatillo a Mèxic
i tamarillo a Nova Zelanda, on s’hi ha fet popular.
També ja és correntíssim el plátano macho
(o burro), o plantain, un plàtan gros, que no
és dolç (així n’hi ha de «verd» i «madur»), molt
apreciat en la cuina del Carib i les diverses cui-
Renteu-los bé. Després escorreu-los molt bé
i assequeu-los amb un drap.
– Poseu una cassola al foc amb oli i feu-hi rossejar
els trossos de pollastre, salats, o bé el
pollastre sencer. Si ho voleu amb salsa po-
nes africanes. Del mateix origien, i ja a la venda
arreu, tenim la iuca, un gros tubercle... Ara
ens falta l’arribada del nyam (ñame, en espanyol),
també apreciat en tots els països subtropicals
o tropicals.
La «raresa» d’altres verdures recau en la seva
mida. Així trobem mini pastanagues, mini capses
de blat de moro, mini carxofetes morades,
etc...
Pollastre amb gombos
Ingredients
● Un pollastre
d’un quilo o un
quilo i mig.
● Mig quilo de
gombos.
● Suc de llimona
o vinagre.
La recepta
● Aigua.
● Sal.
● Una ceba grossa.
● Dos tomàquets
mitjans.
● Dos grans d’all.
● Oli.
3
4
seu-hi la ceba, pelada i tallada a trossos com
per a sofregit, els alls, i al cap d’uns cinc minuts,
el tomàquet, pelat, sense llavors i trinxat,
que s’adiu molt amb els gombos. Deixeuho
reduir uns cinc minuts. Cobriu-ho amb aigua
i deixeu-ho coent, a foc baix, una hora.
– Uns vint minuts abans de servir-ho, hi afegiu
els gombos, saltats en oli. Saleu-ho i serviu-ho.
Notes
Una variant consisteix en posar els ingredients
a la cassola en cru, amb aigua i oli
(carn, gombos, tomàquets, etc.), tapar-ho
hermèticament i fer un estofat.
Diumenge 23
de maig de 2010
Jaume
Fàbrega
«Bona Vida»
http://blocs.mes -
vilaweb.cat/jau -
mefabrega
http://jaumefabre
ga.blogspot.com
Fotos:
Sobre aquestes
línies, el nyam.
1
Daikon.
2
«Plátano macho».
3
Gombo.
4
Alficós.
5
Iuca.

14 Dominical
Diumenge 23
de maig de 2010
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
del Gironès,
amb la
col·laboració
de l’alumna
Gisela Solà
Lafuente.
Xavier
Romero
D
’un terreny de naturalesa franco-argilosacalcària,
amb continguts mitjans-baixos de
matèria orgànica i elaborat amb una de les varietats
de cep més antigues arreu del món, ha
nascut aquest vi de color groc pàl·lid amb reflexes
verdosos, molt net i brillant. Gran potència
aromàtica que expressa inconfusiblement
la seva varietat, aromes de fruites d’arbre,
el prèssec i l’albercoc. L’entrada en boca
E l
El vi
Sumarroca Muscat
grup Cortés/Sarrias de Girona,
juntament amb l’associació
Joguetmanàtics i amb
la col·laboració de l’Ajuntament, ha
organitzat per al proper dissabte
dia 29 de maig la seva Tercera Fira
de Col·leccionisme, més coneguda
per Papermaniàtics, que durant tot
el dia es desenvoluparà al passeig
Vilaret de Cassà de la Selva, en el
segon dia de festa major. A partir
de les 10 del matí, aquest emblemàtic
i espaiós indret serà l’escenari
per segon any consecutiu de
la trobada dels comerciants i intercanvistes,
que coincidirà amb el tradicional
mercat dels dissabtes de la
fruita i la verdura. La vintena de parades
que han anunciat la seva concurrència,
algunes d’elles vingudes
de Barcelona, podran oferir al públic
un ampli ventall de material relacionat
especialment amb el paper
imprès, que de ben segur farà
les delícies dels aficionats a multitud
d’aquestes temàtiques de claríssim
contingut cultural.
Com és habitual, els organitzadors
han editat un superb punt de
llibre que mostra un cop més un
indret ben conegut de la localitat,
en aquest cas can Frigola i l’església,
al fons, vistos des del carrer
Avall, i en un primer plànol un grup
de col·leccionistes de targetes postals
en el moment de la repassada
dels seus àlbums. Els anteriores
exemplars van estar dedicats a l’estació
del ferrocarril, i a la cobla-orquestra
Selvatana.
Enguany, a Cassà s’està commemorant
el centenari de La Principal,
motiu pel qual se li ha dedicat a
aquesta històrica formació sardanista,
recentment recuperada pel
mateix Ajuntament, el llibret monogràfic
que per la festa major edita
el GREC –Grup de Recerca i Estudis
Cassanencs–, així com l’exposició
paral·lela, que mostrarà durant
un dies a la sala l’Estació material
al·lussiu a la cobla, i d’altre de
contingut sardanista en general. Aquests objectes
i documents han estat aportats per col·leccionistes
locals i músics de diverses èpoques.
D’altra banda, i també molt relacionat amb el
2009
Col·leccionisme
és fina, amb recorregut elegant, untuós, deixant
al seu pas sensacions dolces i afruitades
i un reregust persistent i harmoniós. És un vi
encisador per als més golosos. Resulta ideal
per maridar amb entrants suaus i frescos com
un tàrtar de llobarro amb amanida de fruites.
Preu aproximat: 5,50 euros.
El celler elaborador: Finca Sumarroca, situat
a la comarca de l’Alt Penedès, entre els pobles
Papermaniàtics
a Cassà
La Fira de col·leccionisme se celebra enguany per la festa major
col·leccionisme,
s’ha d’afegir el programa
d’impremta
de la present festa
grossa cassanenca
està dedicat als
exemplars antics de
la mateixa festa,
arrencant des dels
primers coneguts,
de l’any 1926, i arribant
fins als volts
dels cinquanta. Tant
les portades reproduïdes
com alguns
dels seus continguts
en forma d’articles,
de fotos o d’anuncis
publicitaris, s’han
vist complementats
per altra documentació
del tipus postals,
etiquetes, bitllets,
monedes, programes
individuals
d’impremta, tant
d’espectacles com
de cinema, i uns comentaris
explicatius
de diferents trets ja
desapareguts de la
població, que ha recollit
i coordinat la
regidoria de Cultura
i Comunicació. La
intenció és la de
prosseguir l’any vinent
amb un altre
període posterior de
programes. L’any
passat, el llibret es
va dedicar a presentar
l’actualitat de la
cinquantena d’entitats
de tota mena
que funcionen en
aquest municipi.
El programa que
estem comentant es
convertirà segurament,
atenent al seu
interès didàctic i històric,
en un altre exemplar ben subsceptible
d’ésser arxivat, repassat i recordat amb el pas
dels anys, tractament aquest del que sens dubte
els col·leccionistes en tindran bona cura.
Narcís
Duran
de Sant Sadurní d’Anoia
i Monistrol d’Anoia,
va adquirir
l’any 1999 aquesta
finca, situant-se com
el més important viticultor-elaborador
del Penedès en qualitat
de vinya. Sumarroca
té com a filosofia
dissenyar el vi a
la vinya i amb el vi
recepcionat elaboren
una gran gamma
de vins monovarietals
i d’ensamblatge
amb Denominació
d’Origen Penedès.
Gironins del segle XIX
quells pins, aquells penya-segats abrup-
Ates i aquell mar blavíssim eren com els
de casa. O gairebé, perquè a casa tot era més
petit... En canvi, aquí tot era immens... L’oceà,
les cingleres, els arbres. La costa de Califòrnia
era terra de titans i la terra empordanesa
paisatge d’orfebreria.
Narcís Duran va néixer a Castelló d’Empú
ries el 1776 i amb només disset anys ja va
ingressar al convent que l’orde dels franciscans
tenia a la ciutat de Girona. Després de
seguir la formació preparatòria, i coincidint
amb el canvi de segle, va ser ordenat sacerdot
a Barcelona. El 1803 va marxar cap a Mèxic
per incorporar-se al col·legi de San Fernan
do, on hi havia una destacada colònia
de religiosos catalans. A partir de 1806 va
quedar adscrit a la missió de San José, situa -
da a l’Alta Califòrnia. Allà, a més de complir
amb les obligacions pròpies d’aquesta mena
d’establiments, Duran també va aprofitar per
dedicar-se a la música. Va organitzar un cor
amb nadius i va aconseguir crear una orquestra
simfònica amb una trentena de músics
locals. A més a més, va compondre algunes
obres. Entre les més destacades convé
remarcar Misa de Cataluña on, segons
els estudiosos, va saber combinar el classicisme
amb les tonades populars del Principat.
Altres peces de la seva creació van ser
Misa vizcaína i Liber Chori.
Les cròniques expliquen que Narcís Duran
era un sacerdot amb una personalitat extraordinària.
D’una banda perquè era molt
respectuós amb els indígenes i això va fer
que les comunitats locals el tinguessin en
gran estima; però d’altra banda també era
respectat entre els seus companys de congregació,
tal com ho demostra que el 1825
fos nomenat president de les missions franciscanes
de Califòrnia. Per tot plegat no és
estrany que, quan dos anys més tard es va
aprovar una llei que decretava l’expulsió
dels espanyols d’aquell territori americà, ell
fos l’únic que en quedés exempt. El 1833,
quan les missions del nord de San Miguel
van ser transferides al col·legi de Zacatecas
de Mèxic, ell va deixar el càrrec. Ara bé, cinc
anys més tard va accedir
a ser el comissari
prefecte de les missions
fernandines de
l’Alta Califòrnia.
Narcís Duran va morir
el 1846 a la localitat
californiana de
Monterrey, quan tenia
70 anys. Tota la seva
documentació i producció
musical es con-
serva a l’arxiu-biblioteca
de Mission Santa
Barba ra, és a dir, el
centre que els franciscans
havien establert
en aquella ciutat homònima
de Califòrnia.
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista

La cita cinematogràfica de la costa francesa és una excusa més perquè les
estrelles del cel·luloide llueixin alguns dels vestits més bonics, elegants i cars;
els noms de les més admirades d’aquest any van des de Naomi Watts a Kate
Beckinsale passant per Pilar López de Ayala o Eva Longoria Parker
1
TEXT: ANA RODRÍGUEZ
3 4
5 6
2
Tendències
15 Dominical
Diumenge 23
de maig de 2010
1
Naomi Watts,
amb un vestit de
Gucci.
2
Eva Longoria
Parker, d’Emilio
Pucci i amb
joies de
Grisogono.
3 i 4
Camilla Belle i
Salma Hayek,
vestides de
Gucci Première.
5 i 6
Evangeline Lilly i
Michelle Yeoh,
també d’Emilio
Pucci.

Cinema
16 Dominical
Diumenge 23
de maig de 2010
Peixos
amb gana
El francès Alexandre Aja ha dirigit un «remake» de l’esplèndida
«Piraña» per al qual només va posar dues condicions: poder-la
rodar en 3D i mantenir la violència de la pel·lícula original
E l
1978, Joe Dante aconseguia convertirse
en una veritable promesa del cinema
fantàstic gràcies a Piraña, esplèndida
sèrie B sobre una plaga de peixos carnívors
que, tot i aprofitar-se sense escrúpols de l’estela
d’èxit deixada per Tiburón, tenia prou
entitat com per generar la seva pròpia legió
de seguidors. De fet, va tenir una seqüela realment
espantosa firmada, per més que ell ara
en renegui, per James Cameron. El cas és que
el film de Dante es va guanyar fama i fortuna
gràcies a la seva deliciosa incorrecció política
(poques cintes de terror dels 70 tenen
el seu acarnissament amb les descerebrades
víctimes de la bèstia) i un sentit de l’humor
que ha aconseguit resistir el pas del temps.
Feia uns anyets
que es parlava
d’un remake, pe -
rò aquest no va
agafar forma fins
que el cineasta
francès Alexandre
Aja, autor de les
molt reivindicables
Las colinas tienen ojos i Reflejos, va presentar
un projecte amb cara i ulls. Només va
posar dues condicions: preservar la violència
de l’original (és a dir, que no volia dirigir un
producte per a adolescents) i rodar-la en 3D.
Això últim ha estat, precisament, un dels principals
motius dels seus problemes de postproducció,
ja que sembla ser que la primera
còpia de laboratori presentava nombroses deficiències
tècniques.
Resolts els contratemps, i després d’haver-
TASSES CERÀMICA AMB MOTIUS GAUDÍ, MIRÓ… REPRODUCCIÓ FIGURES KLIMT, DALÍ…
TEXT: PEP PRIETO
se passat de pressupost (ha costat 24 milions,
el doble de les anteriors produccions del director),
Aja ja té a punt una pel·lícula que fa
pinta d’obrir una nova franquícia. Com l’original,
Piraña 3D comença quan un moviment
sísmic altera la tranquil·litat del llac Victòria,
destinació turística que no està gaire acostumada
a les sorpreses. Però aquestes només
han fet que començar, ja que el sisme ha alliberat
un autèntic exèrcit de piranyes prehistòriques
amb moltes ganes de devorar el personal.
Els incidents es van succeint i les autoritats
proven d’ocultar-ho a la premsa, però
la xèrif local, Julie Forester, no triga a adonarse
que s’imposa una evacuació immediata de
la zona.
Atac de piranyes prehistòriques
Elisabeth Shue interpreta la xèrif que dirigeix
la lluita contra les bestioles, alliberades
després d’un moviment sísmic al llac Victòria
Ara ens trobareu a
Aja ha comptat amb un repartiment realment
singular encapçalat per la recuperada
Elisabeth Shue, Adam Scott, Richard Dreyfuss
(fent més explícit que mai l’homenatge a Tiburón),
Dina Meyer, Christopher Lloyd, Kelly
Brook (model britànica que s’ha erigit en una
autèntica musa de la sèrie Z), Ving Rhames,
Jerry O’Connell, Cody Longo, Jessica Szohr i
Eli Roth, director de la saga Hostel i descobert
com a actor gràcies al seu amic Tarantino i
Malditos bastardos.
El hombre lobo
Director: Joe Johnston.
Intèrprets: Benicio Del
Toro, Emily Blunt.
Distribuïdora: Universal.
Durada: 125 minuts.
Una curiosíssima aproximació
al mite que, tot i les inevitables
concessions a
l’artilleria digital (com l’irrisori
enfrontament final entre
Del Toro i Anthony Hopkins),
la veritat és que gasta un sentit del classicisme
i un respecte per la iconografia del gènere
gens menyspreable. Johnston aposta per un producte
atmosfèric, amb més d’una troballa narrativa
i visual (la seqüència de la transformació durant
el judici) que es beneficia, a més, d’un encertat
repartiment i una notable banda sonora de
Danny Elfman. No passarà a la Història, però tampoc
no la desmereix. P. P.
Todo incluido
Director: Peter Billingsley.
Intèrprets: Vince Vaughn,
Malin Akerman.
Distribuïdora: Universal.
Durada: 107 minuts.
Una comedieta més aviat
irritant (per moralista) i oblidable
(per previsible) sobre
un grup de parelles que
viatja a una platja paradisíaca
amb la intenció d’alliberar-se de les tensions
domèstiques. Però, per descomptat, els embolics
sexuals no pararan de succeir-se. Sembla un subproducte
dels anys 70 en la seva ridícula captació
del paisatge, i fa una mica de pena veure bons comediants
com Jason Bateman, Kristen Bell o Jean
Reno perdent el temps d’aquesta manera. Devien
pagar molt bé. P. P.
El padrastro
DVD
Director: Nelson McCormick.
Intèrprets: Dylan Walsh,
Sela Ward, Penn Badgley.
Distribuïdora: Sony.
Durada: 101 minuts.
No té la mala llet de l’original
ni aconsegueix treure
tanta punta a les perversitats
sexuals apuntades a la
trama, però és un remake correcte que se centra
més en les gestes del psicòpata que en les seves
motivacions. Walsh fa una bona feina i el film destil·la
una certa elegància formal, però també incorre
en recursos tirant a impresentables com els falsos
finals o el pueril exhibicionisme de l’anatomia
d’Amber Heard. La versió del DVD és un muntatge
del director amb més violència. P.P.
La decisión de Anne
Director: Nick Cassavetes.
Intèrprets: Abigail Breslin,
Cameron Diaz.
Distribuïdora: Tripictures.
Durada: 109 minuts.
Un melodrama lacrimògen,
manipulador i decididament
tòxic sobre una nena que es
rebel·la contra la decisió
dels seus pares de procrear-la per curar la seva
germana gran, malalta de càncer. Tot i que prova
de ser més sòbria de l’habitual en aquest tipus de
productes, Cassavetes acaba destapant les seves
intencions en un segment final que pot indignar
els amants de la mesura i la contenció. Entre els
secundaris destaquen Alec Baldwin, Jason Patric i
la protagonista de Bones, Emily Deschanel. P.P.
Ferreteries Velles, 8 - Girona - Tel. 972 41 16 81 - uregal@grupnorfeu.es

1
Fotos: 1 Una actuació en l’edició del festival de l’any passat. 2 El duet Cocorosie. 3 Wilco. 4 Pavement. 5 Pixies.
Deu anys
U na
gran minoria d’afeccionats a músiques
que naveguen pel rock, el pop, el punk,
el folk, l’electrònica, el noise, el hardcore
o la cançó d’autor –per aturar-ho en algun
lloc– i que solen adjectivar-se amb qualificatius
com alternatiu o independent, espera la setmana
vinent amb candeletes: la del primer gran
festival d’estiu, el San Miguel Primavera Sound,
que entre dijous i dissabte ocuparà el parc del
Fòrum de Barcelona amb set escenaris i més de
150 artistes que posaran a prova la capacitat
d’organització i de resistència dels seus assistents.
En la seva desena edició, el festival ha sabut
combinar les darreres tendències amb propostes
més que madures, recuperar noms de
culte en el món del rock’n’roll i presentar novetats
discogràfiques que gairebé no han tingut
opció a ser tocades en directe.
Encara que el festival s’emmarqui entre el 27
i el 28 de maig, la música ja va començar a sonar
el cap de setmana passat amb actuacions
prèvies al metro i a diferents sales barcelonines.
A més, dimecres se celebrarà una festa al
castell de Montjuïc per celebrar els deu anys del
Primavera Sound, a la qual només es pot accedir
amb invitació i que comptarà amb l’actuació
de Los Planetas i Chrome Hoof.
La primera dècada del Primavera Sound –San
Miguel des d’aquest any– l’ha portat del Poble
Espanyol al parc del Fòrum, ja que el recinte
inicial va quedar petit per encabir un públic que
ha passat de les 8.000 persones de la primera
edició a les gairebé 74.000 de l’última. En aquest
temps, hi han actuat més de 800 artistes i alguns
d’ells repetiran el cap de setmana vinent
per decisió popular: van ser dels més votats en
una enquesta que proposava triar les millors actuacions
de totes les edicions del festival i, a
partir de les coincidències, escollir les bandes
que agradaria tornar a veure. El resultat és que
vuit dels artistes més votats formen part del cartell
del 2010: Pixies, Wilco, Built To Spill, The
Fall, Wire, Shellac, Grizzly Bear i Les Savy Fav.
Pavement, una de les bandes més importants
de l’indie rock nord-americà dels anys 90, van
ser els primers caps de cartell confirmats per al
desè aniversari del San Miguel Primavera
Sound. Després d’anys d’especulacions, els autors
d’àlbums com Slanted and Enchanted i
Crooked Rain, Crooked Rain, s’han tornat a reunir
el 2010 per fer una llarga gira que dijous els
portarà a Barcelona. Aquesta també serà la jornada
de Broken Social Scene, The XX o Tor-
en primera línia
Pixies, Pavement, Wilco i Pet Shop Boys encapçalen el cartell
del San Miguel Primavera Sound, que comença aquest dijous
2
4
toise. Pixies –el gran retorn al Primavera Sound–
i Wilco regnaran divendres, dia que també sonaran
Cocorosie, Low, Marc Almond, Panda
Bear o The New Pornographers. Mentre que el
dissabte serà el torn de Health, Orbital, The
Charlatans, de Camarón –a través d’un espectacle
coral que l’homenatjarà–, de Van Dyke
Parks, Pet Shop Boys, Standstill, The Antlers...
El festival farà els seus últims cops de cua diumenge
a la tarda al Parc Joan Miró i s’acomia-
TEXT: PILI TURON
3
5
darà a la nit amb una festa a la sala Apolo.
L’oferta es completa amb la quarta edició de
l’espai Minimúsica –on actuaran Manos de Topo
o El petit de ca l’Eril– i una fira oberta a segells
discogràfics independents i a professionals del
sector; relacionat amb això últim, aquest any
s’estrena el PrimaveraPro, una àrea específica
per a professionals de l’àmbit de la música que
tindrà escenari propi i reservat a grups emergents
que podrà escoltar tot el públic.
L’ART DEL DESCANS
COLECTIVO ANGUILA
Música
17 Dominical
Diumenge 23
de maig de 2010
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 ▲ My World
2.0 Justin Bieber
2 ▲ BSO Iron
Man 2 AC/DC
3 ▼ Hijo de la
luz y de la sombra
Joan Manuel
Serrat
4 ▲ No hay im -
posibles Cha -
yanne
5 ▼ Cardio Mi -
guel Bosé
REGNE UNIT
1 ▲ Night train
Keane
2=The defamation
of Strick -
land Banks
Plan B
3 ▲ The Remix
Lady Gaga
4 ▲ The fame
Lady Gaga
5 ▲ The National
High Violet
ESTATS
UNITS
1 ▲ The Oracle
Godsmack
2 = Need you
now Lady Ante -
bellum
3 ▲ The generous
Mr. Love -
well MercyMe
4 ▲ Live at The
Troubadour Ca -
role King & Ja -
mes Taylor
5 ▼ My World
2.0 Justin Bieber
C/ Rutlla, 11
17002 GIRONA
Tel./Fax 972 20 34 23
C/ Maluquer Salvador, 3
17002 GIRONA
Tel. 972 22 33 43
Pl. Rector Ferrer, 4
17800 OLOT
Tel. 972 26 20 98

SUMARI
23 de maig de 2010
El concessionari
Subaru canvia d’adreça
Nicauto s’encarrega des del
passat mes d’abril de la
distribució de la marca japonesa
La novetat
Eficiència i disseny
El Punto Evo amb els nous motors
Multiair garanteix el consum més
baix i una imatge impecable
Celrà
Vilamalla
Palamós
SUPLEMENT
Blanes
Olot
Ripoll
MOTOR
Vic
GIRONA
Suplement de Diari de Girona.
Director: Jordi Xargayó i Teixidor.
Coordinador: Àlex Chenoix.
Disseny: Joan Montaner.
Redacció, Distribució i Publicitat:
Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002
Girona.
Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:
motor.diaridegirona@epi.es
Fax 972 20 20 05
Referència
Cupè
El mercat dels cupès esportius té en l'Audi TT un
dels seus principals protagonistes. Una gamma
que es reforça en aquesta generació 2010
L'Audi TT es va convertir, des del moment
de la seva aparició, en un dels
esportius per excel·lència del mercat
de l'automòbil. Ara, les seves versions
Coupe i Roadster mostren una
encertada remodelació. En primer lloc, el robust
para-xocs davanter integra entrades d'aire
més grans amb plàstics al voltant; els fars
antiboira, per la seva part, vénen emmarcats
en anells cromats. També presenta un nou disseny
la reixeta de la graella Singleframe, de
color negre brillant, i els fars opcionals xenó
plus, on es troben dotze díodes lluminosos
blancs que serveixen d’enllumenat diürn.
A la part del darrere, els grans tubs finals
Diari de Girona
del sistema d'escapament (dobles en el cas de
2.0 TFSI) i el difusor de major mida decolor negre
mat aporten un toc més de distinció. Les
modificacions han incrementat en gairebé dos
centímetres la longitud tant del cupè com del
descapotable, que passen a mesurar 4.187 milímetres.
L'amplada i l’alçada es mantenen invariables.
L'interior del TT sorprèn pel seu caràcter esportiu,
la seva dinàmica elegància i per una excel·lent
qualitat d'acabats. Entre d'altres detalls
destaca per les seves noves insercions d'alumini
i els anells, marcs i detalls en negre brillant
aporten el toc d'elegància; la motllura inserida
en la tapa de la guantera es presenta

Diari de Girona
d’alumini raspallat. A més, la personalització augmenta
i ara són tres els colors disponibles per configurar
l’interior.
De la seva banda, les tapisseries de cuir han
estat sotmeses a imprimació per reduir el seu escalfament
fins a 20 graus centígrads quan s’aparca
el vehicle en una zona extremadament aso-
GAMMA
Motor
19 Dominical
Diumenge 23
de maig de 2010
El catàleg d'aquests cupè i càbrio d'Audi compta amb
quatre versions gasolina i una atractiva motorització
dièsel 2.0 TDI quattro de 170 CV de potència
LA GAMMA TT CUPÈ ARRENCA AMB ELS 32.510
EUROS DE L’1.8 TFSI I ARRIBA FINS ALS 64.500
DEL TTRS. LES VERSIONS ROADSTER TENEN UN
SOBREPREU D'ENTRE 2.000 I 4.000 EUROS
lellada.
El catàleg Coupe/Roadster del TT s'ofereix en
combinació amb dos motoritzacions de gasolina
TFSI i una tercera variant TDI. Tots els propulsors
es combinen amb un sistema de recuperació d'energia
capaç d'emmagatzemar l'energia generada
en desacceleració i en marxa per inèrcia i els
seus valors de consum s'han vist reduïts en fins a
un 14%. La principal novetat és el nou 2.0 TFSI de
211 CV, amb unes excel·lents prestacions de 245
km/h de velocitat màxima. De manera opcional pot
equipar el canvi S tronic de sis velocitats i la tracció
integral permanent quattro. Les versions S i
RS, de 272 i 340 CV, respectivament, representen
el límit de la gamma TT. DdG

Motor
20 Dominical
Diumenge 23
de maig de 2010
Fotos:
Exposició i taller
Situat a la Carretera
Nacional II, 18, de
Fornells de la Selva,
Nicauto es decideix a
mimar la marca japonesa
Subaru. Tot i
compartir la zona de
taller amb la firma
Saab, la marca japonsesa
compta amb una
zona d’exposició
exclusiva on destaca
l’Impreza i els diversos
tot terreny.
FOTOGRAFIES: ÀLEX CHENOIX
Una nova llar
Subaru ja té una nova llar a Girona.
La firma japonesa ara es
troba al centre neuràlgic del
motor a la província, la carretera
Nacional II a Fornells de la
Selva, de la mà de Nicauto SL. Després
d’haver estat en altres mans en la capital
gironina, des del passat 1 d’abril el
concessionari de Josep Lluís Martos és
l’encarregat de donar el tractament que
es mereix una de les marques més famoses
del món de la competició.
La marca de l’oval i les estrelles comparteix
1.000 metres quadrats d’instal·lacions
amb la marca Saab, si bé que
compta amb una zona d’exposició exclusiva
on els clients poden assebentarse
de totes les peculiaritats de Subaru.
D’altra banda, la zona de tallers ofereix
tots els serveis de manteniment i reparació
de vehicles que els conductors poden
necessitar amb les garanties que suposa
efectuar aquestes operacions en
un concessionari oficial.
L’èxit ha acompanyat de bon principi
la nova sucursal, ja que en el primer mes,
i pràcticament sense cap tipus de presentació
al públic de les noves instal·lacions,
han sigut molts els curiosos que
han visitat l’exposició per conèixer millor
els peculiars models Subaru i en només
trenta dies les vendes han sigut molt superiors
a les esperades. «Tot i la crisi,
crec que hem escollit el millor moment
Nicauto Girona, situat a la carretera Nacional II de
Fornells de la Selva, s’engarrega des del passat 1
d’abril de la distribució de la marca Subaru
per iniciar aquest projecte», afirmava el
gerent Martos fa uns quants dies. I és
que les característiques del motor boxer
dièsel i l’inici de les campanyes de pu-
AUTOS
Diari de Girona
blicitat han donat un fort impuls a la marca.
Ben lluny de centrar-se en trets emocionals
com la majoria dels fabricants
TONI
d’automòbils, Subaru s’ha definit com un
constructor de cotxes «fets per enginyers
per enginyers». Així doncs, es tracta
de cotxes que destaquen per les seves
característiques tècniques. El buc insígnia
és, sens dubte, la seva tracció integral.
Subaru és pionera en la implementació
d’aquest tipus de tracció en turismes;
tots els seus models (excepte un
subcompacte que només es ven al japó)
disposen d’aquest sistema, ja sigui de
sèrie o en opció. El Symmetrical All-Wheel
Drive, dissenyat al món dels ral·lis, distribueix
la força del motor de manera totalment
uniforme entre els dos eixos
(50% a cadascún) i amb això s’obté un
comportament excel·lent, ja sigui al damunt
d’asfalt sec, moll, sobre fang o neu.
L’altra joia de la corona japonesa de
Subaru és la gamma de motors boxer
dièsel. La configuració única dels cilindres
oposats i situats longitudinalment
permeten al bloc motor oferir un consum
més ajustat i un parell motor més elevat
que la resta; fet que permet recuperar
velocitat ràpidament sense haver de
canviar de marxa.
Tot i no disposar d’aquesta tecnologia
dièsel, l’estrella de la gamma és, sens
dubte, l’Impreza WRX STI. Un model
que es ven a partir de 44.900 euros però
que es pot definir com un autèntic esportiu
per les seves sensacions i pel rendiment
del motor boxer de 2.5 litres. À.C.
COMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET
FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS
NISSAN
VANETE
CAMPING
ANY 88
4.200 €
NISSAN
ALMERA
2.2 DI
ANY 01
4.300 €
FORD
KA
1300
ANY 99
2.300 €
CITRÖEN
XSARA 1.9
TD
ANY 00
2.900 €
SUZUKI
VITARA 1.6
ANY 92
3.600 €
VOLKSWAGEN
POLO 1.6
16 V.
ANY 99
2.900 €
QUAD
HAMEL
250 4T
ANY 07
2.600 €
PEUGEOT
206 XRD
ANY 99
3.300 €
Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km 33 (Ctra. Anglès-Sta. Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLA
Tel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail:toni@autostoni.com

Una evolució
Fiat inicia una nova etapa en matèria de motoritzacions
gasolina amb la seva innovadora tecnologia Multiair
Enfront de l'imparable creixement
de les motoritzacions dièsel,
Fiat ha desenvolupat una
nova generació de propulsors
sota la seva exclusiva tecnologia
Multiair. Una alternativa de destacades
prestacions, amb un funcionament
suavitzat i una ajustada economia,
que ha marcat una nova referència
en el sector dels utilitaris compactes.
El model més adequat per a la seva
estrena era, sens dubte, el recentment
presentat Punt Evo. Un model que iniciava
l'any amb una atractiva posada
al dia. La nova versió està caracteritzada
per la seva imatge completament
renovada, amb nous para-xocs i la incorporació
d’innovadors i originals fars
davanters i pilots del darrere. D'altra
banda s'ha allargat el cotxe fins als 4,06
metres, amb unes modificacions externes
que el converteixen en el cotxe
més llarg del seu segment i, el que és
més important, el que ofereix major espai
en les seves places posteriors.
D'altra banda, els interiors han estat
completament redissenyats amb
materials de primera qualitat i una excel·lent
atenció als detalls. El resultat
és un tauler de control totalment nou,
seients completament renovats, incorporació
de diferents espais d'emmagatzematge
i una nova instrumentació
per al conductor.
L'excel·lència tecnològica del Punto
Evo es recolza, sobretot, en l'àmplia
i completa gamma de motors, entre els
quals destaquen els dos propulsors 1.4
Multiair, de 105 i 135 CV. Desenvolupada
i patentada per FPT (Fiat Powertrain
Technologies) la tecnologia
Multiair serà implementada de mica en
mica a tots els motors del Grup Fiat.
Gràcies a un control directe de l'aire,
mitjançant les vàlvules d'admissió del
motor, sense la utilització de la papallona,
el Multiair redueix les emissions
i també millora el rendiment, a l'augmentar
la potència i el parell motor.
Aquest nova generació aconsegueix,
així, importants avantatges en termes
d'emissions, consums, sonoritat, parell
i potència. Sempre al darrere de les reduccions
de consum i emissions, els
Multiair equipen de sèrie el sistema
Start&Stop, que gestiona l'apagat provisional
del motor durant detencions
momentànies.
Associat a l’ Start&Stop»es
troba el dispositiu Gear Shift
Indicator (GSI), un verdader
copilot que suggereix
discretament al conductor
que efectuï un canvi
de marxa, aconseguint
el funcionament més
eficient del motor en
termes de consum. Finalment,
el Punto Evo
s'assegura un comportament
a la carretera
constant i predictible, gràcies
als més avançats sistemes
de control dinàmic.
DdG
cap a la
lògica
FIAT Punto Evo emotion
1.4 multiair 135 CV
Diari de Girona
Motor
21 Dominical
Diumenge 23
de maig de 2010

22 Publicitat
Diumenge 23
de maig de 2010
PUBLIREPORTATGE
AM 94 Motor presenta el nou tot terreny
Mitsubishi ASX, dinàmic i atractiu
La
marca torna a sorprendre amb aquest nou model de disseny compacte i alta qualitat pel que fa a prestacions
GIRONA | DdG
El concessionari a Girona d’AM
94 Motor SA, situat al carrer Doctor
Joan Torró Cabratosa, 38 de Girona
van acollir fa quinze dies la
presentació oficial del nou Mitsubishi
ASX, un SUV compacte amb
motor dièsel 1.8 l., disponible en
la seva versió d'inici, 200 DI-D
Motion, de tracció davantera. En
el límit de la gamma hi ha un 200
DI-D Kaiteki de tracció total.
Aquest és el més petit dels tot
terrenys que comercialitza actualment
Mitsubishi ja que mesura
4,30 m, 66 centímetres menys
dels 4,66m del Mitsubishi Outlander
i 60 centímetres menys
dels 4,90 m del Mitsubishi Montero.
L’ASX, possible contrincant de
models com el Nissan Qashqai,
Ford Kuga, Skoda Yeti, Hyundai
Ix35 i el Dacia Duster, juga amb la
carta de comptar amb una mecànica
dièsel de 150 CV, molt baix ràtio
de compressió i un control
electrònic d'alçat variable de vàlvules
(per primera vegada en un
propulsor dièsel).
A més disposa de sistema d'elecció
de tracció amb tres opcions:
2WD (tracció davantera),
4WD (tracció integral amb distribució
de parell variable) i 4WD
LOCK (repartiment equitatiu del
parell motriu entre eixos per a
condicions especials de baixa adherència).
Es complementa amb
caixa de transmissió manual de 6
velocitats.
Tecnologia
El nou ASX porta incorporada la
tecnologia ClearTec de MMC que
persegueix la reducció d'emissions
de CO2. Per això compta
amb sistema «Automatic Stop &
Go» (desactivable mitjançant in-
Model color blau metal·litzat.
Un moment de la presentació del nou vehicle.
terruptor), direcció elèctrica, sistema
de recuperació d'energia de
frenat, pneumàtics de baixa resistència,
filtre de partícules de cicle
tancat, òptiques del darrere de
LED, i oli de baixa viscositat.
També cal destacar els darrers
avenços dins l’apartat de Seguretat
del vehicle tant passiva com de
vianants: control actiu d'estabili-
tat, control de tracció, assistència
a l'arrencada en terrenys pendents,
ABS, distribuïdor electrònic
de frenada, assistent a la frenada,
sistema de senyalització de parada
d'emergència i set coixins de
seguretat.
De l'equipament sobresurt el
sostre de vidre panoràmic (954
mm per 860mm) tant diürn com
lunar (il·luminació per LEDS que
perfila el sostre).
Les òptiques davanteres Xenó
nSúper HiD de 160 graus, sensor
de pluja, sensor de foscor i encès
automàtic de llums, climatitzador
automàtic amb filtre anti-pol·len,
control de creuer, connexió auxiliar
d'àudio i USB, Bluetooth per
a mòbils, llandes d'aliatge de 17
L’espai del conductor, amb tot els avenços.
ANIOL RESCLOSA
polzades i vidres del darrere amb
tractament de privacitat són altres
elements destacats de l'equipament.
La personalització del cotxe en
funcions com enllumenat, eixugaparabrises,
obertura de portes,
plegat de miralls, etc. es pot programar
bé des del concessionari,
o bé de manera particular.

Publicitat 23
Diumenge 23
de maig de 2010