Processat de Senyals d'Acceleració i Metodologia d'Ajust de Zero

Processat de Senyals d’Acceleració i Metodologia d’Ajust de Zero
2.3.5. Tria del Bus de Dades
Un cop hem vist tots els possibles candidats i les seves
característiques, per sobre, ha arribat el moment de prendre la
decisió de quin bus implementar en el nostre sistema.
Si hem d’escollir el protocol més complet, sense dubte el CAN
resulta el més adient, però ens carregarà massa el bus per només
un tipus de dades que volem enviar.
Si el que volem és facilitats a l’hora d’enviar les dades, sigui
quina sigui el seu format, el més adient és el port sèrie, és a dir, el
mòdul UART. Aquest mòdul, però, no ens permet tenir més de dos
nodes a la comunicació, per tant també queda descartat.
Les diferències entre QSPI i I 2 C són d’arquitectura. Mentre
que la primera utilitza 7 canals dels quals 4 són per a la selecció del
node destí, la segona empra adreçament per evitar-se aquests bits
de selecció. A més, mentre QSPI utilitza un canal d’entrada i un de
sortida, I 2 C converteix l’entrada i la sortida en un únic canal.
En quant a la implementació, I 2 C resulta molt més senzill, ja que
només es tracta d’indicar l’adreça i les dades, el microcontrolador
s’encarrega de la resta. QSPI, en canvi, ha de seleccionar el node
destí, activar-lo, assegurar-se que està actiu, etc.
Sembla clar, doncs, que per motius de senzillesa, baixa
utilització de recursos, i gran capacitat d’adreçament emprarem el
bus I 2 C per a la comunicació del nostre sistema amb l’exterior.
33