(Fauna del Pantà de Foix 09)

Fauna del Pantà de Foix
- Estudi de la fauna vertebrada del pantà de Foix i entorns -
1: Còbit
Humbert Salvadó 1,3 , Xavier Bayer 1,2 , i Cisco Guasch 1,2
2: ICO: Institut Català d’Ornitologia
3: Departament de Biologia Animal, Facultat de Biologia, Universitat de Barcelona.
1

El nostre agraïment a diverses persones que ens han aportat la seva
col·laboració en aspectes diversos del treball: Pere Xavier Albornà Rovira,
Blanca Amengual, Manel Bonilla López, Josep Maria Calaf, Martí Cardona
Melgarejo, Salvador Carranza, Frederic Casas Font, Jordi Cruells Rosset, Emili
Esteve Puntí, Eduardo Fernandez Martín, Joaquim Gosàlvez, Joan Guash
Gonzàlez, Pep Guasch Marlès, Daniel Imbernón Vigara, Montse Jané, Marc
López-Roig, Marc Magem Bofill, Albert Martínez Silvestre, Anna Mascaró,
Montse Mercadé Soler, Pau Mundó, Marc Olivé Vázquez, Xavier Parellada
Viladoms, Xavier Parra Cuenca, Vittorio Pedrocchi Rius, Marc Peris Miras, Joan
Real Ortiz, José Luís Romero Romero, Sergi Sales Asensio, Jordi Serra-Cobo,
Domingo Serrano Corredor, Manel Serrano Sánchez, Joaquim Soler Massana ,
Antonio Somalo Alique, Adolf de Sostoa, Josep Torrentó, Pedro Torres
Expósito.
El nostre agraïment a Pere Mestre i Raventós mort el juny del 2007, als 87
anys. Pioner de l’ornitologia al Penedès i a Catalunya, i que ens va introduir en
el fascinant món de l’ornitologia.
El nostre agraïment al Parc del Foix pel suport que ens ha donat al llarg dels
anys. Amb qui a més, hem compartit molts treballs i també l’interès en la
conservació d’aquest espai natural.
Totes les fotografies del present treball són de Xavier Bayer, Cisco Guasch o Humbert Salvadó. Hi
han estat incloses per tal d’il·lustrar una petita mostra de les espècies que podem trobar al Parc del
Foix, i també per fer més amena la lectura del text.
No es permet el seu ús ni la seva reproducció sense el permís previ dels seus autors.
2

Índex
1- Introducció
2- L’entorn geogràfic i natural
3- Antecedents històrics
- Els grans canvis en l’entorn
- La protecció de l’espai
4- Estat actual i futur
5- L’estudi de la fauna del pantà
- Els estudiosos i l’aportació d’informacions
- Sistemàtica, nomenclatura i delimitació de l’espai
- Metodologies de camp
- Les espècies i la seva protecció
6- Els peixos
- Els peixos del Parc del Foix
- Les espècies de peixos del Parc del Foix
7- Els amfibis
- Els amfibis del Parc del Foix
- Les espècies d’amfibis del Parc del Foix
8- Els rèptils
- Els rèptils del Parc del Foix
- Les espècies de rèptils del Parc del Foix
- Espècies al·lòctones introduïdes de forma expressa o fortuïta
que no formen poblacions consolidades
9- Els ocells
- Els ocells del Parc del Foix
- Les espècies d’ocells del Parc del Foix
- Espècies al·lòctones introduïdes de forma expressa o fortuïta
que no formen poblacions consolidades
10- Els mamífers
- Els mamífers del Parc del Foix
- Les espècies de mamífers del Parc del Foix
11- Annex I – Espècies protegides
12- Bibliografia
3

1- Introducció
Les terres del Penedès des de fa una colla d’anys compten amb un
singular espai natural de gran valor paisatgístic i ecològic. L’extensa massa
d’aigua que conforma el pantà de Foix ha adquirit una notable rellevància des
de diferents òptiques. Fonamentalment però, ha anat dibuixant un ecosistema
únic, enmig d’un territori envoltat de muntanyes més o menys àrides i de planes
agrícoles. A l’entorn d’aquest embassament, a més, hi trobem una interessant i
variada diversitat d’ambients naturals.
El present estudi pretén apropar-nos al coneixement del nostre entorn més
immediat en un dels aspectes, la fauna silvestre, que sovint ens resulten més
desconeguts. El coneixement del territori i de totes les seves característiques és
una eina fonamental per tal de poder copsar la seva vàlua. En general es té una
informació molt incompleta o poc precisa sobre les espècies animals que viuen
als camps, boscos i rius més propers. Una primera aproximació a aquest tema
sovint ens descobreix tot un món que desperta gran interès i que permet anar-hi
aprofundint de mica en mica.
Per tal de dur a terme aquest treball ha estat necessari realitzar un
intens recull d’observacions a aquest espai natural al llarg dels darrers anys.
Els autors hem visitat regularment el pantà de Foix i els seus entorns,
pràcticament cada setmana des de fa més de 30 anys. Una part de les dades
han estat presentades en diversos estudis i memòries a la Diputació de
Barcelona, al Consorci del Parc del Foix, a la Fundació Catalunya i Territori i
també a l’Institut Català d’Ornitologia, a més en alguns casos han estat
publicats en monografies, revistes o llibres.
Les dades recollides en el present treball han de constituir una eina de
gran utilitat per al coneixement del territori i per la seva preservació. El paisatge
i la fauna del Foix formen part de la vida de la gent que vivim a aquestes
comarques. Un major coneixement del nostre entorn ens ha de permetre
estimar-lo amb més intensitat. I si cal, també ens ha de portar a treballar per
preservar-ne el seu encant i perquè les futures generacions el puguin gaudir
amb tot el seu esplendor.
2- L’entorn geogràfic i natural
El pantà de Foix queda ubicat en un extrem de la serralada Litoral
Catalana, just al sud-oest d’aquesta carena muntanyosa. De fet, en aquest
punt, els darrers vessants de la serralada conflueixen amb les planes de la
depressió Prelitoral. És un espai natural protegit mercès a la figura del Parc del
Foix, que a més de l’embassament abasta el territori que hi llinda, amb un total
de 2.900 hectàrees. Forma part de la comarca de l’Alt Penedès, per bé que és
fronterer amb les comarques del Garraf i del Baix Penedès.
El relleu del Parc és força marcat pels contrastos; amb àrees molt
muntanyoses, on hi ha un predomini dels espais forestals, i d’altres àrees que
flanquegen el Foix i que són ben planeres. En aquests sectors propers al riu
l’agricultura hi ocupa la major part del sòl. A la part més muntanyosa del Parc hi
trobem el cim més elevat; el Turó de les Tres Partions, de 435 metres d’altitud.
Just uns pocs metres al seu costat, tot i que queda fora els límits del Parc, hi ha
el Puig de l’Àliga, amb una alçada de 464 metres. Altres muntanyes destacades
4

de la zona són el Pujol de Romegosa i el Turó de la Sanabra. En aquestes
contrades hi trobem petites extensions de relleu suau, tals com els Plans de
Bellestar, la Plana Morta, la Plana Barquera i el Pla de les Palmeres.
Gaudeixen de força tranquil·litat i sobretot d’una personalitat natural ben
singular, forjada per una vegetació adaptada al terreny àrid i rocós del lloc. Els
cims de la Pòpia, del Pujol Florit, de la Talaia i el Turó de la Picarola junt amb
d’altres de menor entitat s’estenen envers el sectors més meridionals del Parc.
Tots plegats conformen un conjunt d’elements elevats de poca altitud, que
destaquen respecte el seu entorn i que a més estan caracteritzats per un bon
estat de conservació natural.
Aquest espai protegit, diríem que reposa al damunt d’un vessant encarat
a ponent. Ja que si la majoria de cims queden situats a la part oriental del Parc,
pel sector occidental hi llisca el Foix. Finalment però, quan el riu arriba a
l’embassament, gira cap a xaloc i de forma sinuosa es disposa a travessar les
darreres formacions de la serralada Litoral. Tanmateix, hi ha una bona quantitat
de fondalades i de torrents encarats envers l’oest per arribar cap al riu Foix, o
bé cap al sud per arribar a l’embassament o aigües avall de la presa. En
trobem de força recòndits, de difícil accés i per tant amb un alt interès natural;
aquest és el cas del fondo del Llampeig, del fondo del Cau de Toixó i del fondo
de la Garsosa. D’altres com el fondo de Cova Pineda, el barranc de Sant
Llorenç o el torrent de Mata Rectors són més accessibles i també ofereixen
paratges de notable bellesa. A més ens cal destacar el torrent de les Bruixes i
el fondo de la Bovera amb cingleres de formidable encant, com són les Roques
Boveres. La riera de Llitrà, s’uneix al Foix ben a prop de Santa Margarida i els
Monjos, ve flanquejada per uns nodrits i ufanosos boscos de ribera i a més
aporta molt cabal. L’altre curs fluvial que hem de destacar és la riera de
Marmellar, en aquest cas s’uneix al Foix just uns metres abans de la cua de
l’embassament. És una riera que té moltes filtracions i per tant, normalment duu
poca aigua o bé arriba seca.
El Foix és un riu típicament mediterrani, el seu curs fluvial presenta un
règim torrencial. Tot i que no transporta aigua regularment, en el tram
immediatament anterior a l’embassament es veu beneficiat pel cabal constant
que li arriba de l’aigua tractada de la depuradora de Vilafranca a través de la
5

iera de Llitrà. Els aiguats que solen produir-se a la primavera o a la tardor
poden comportar riuades amb efectes notables.
El poblament humà en aquesta contrada està datat des de la prehistòria.
I és que encara es conserven algunes sitges i altres vestigis dels antics
habitants que fa uns mil·lennis van poblar aquesta terra. La petja d’altres
moments de la història es pot copsar a través d’elements arquitectònics
diversos, que en algun cas són de remarcable interès. Així per exemple de
l’edat mitjana hi trobem el castell de Penyafort o el de Castellet. El llegat que el
pas dels anys ens ha deixat es pot assaborir a través d’un patrimoni ric i variat,
farcit d’esglésies i ermites, de masies, de ponts, de barraques i de moltes
construccions més.
Durant els darrers cent o cent cinquanta anys hi ha hagut un
despoblament dels masos que estaven assentats a les terres muntanyoses
dels entorns del pantà de Foix. A l’actualitat la població perviu concentrada en
alguns nuclis urbans. N’hi ha que es mantenen dins mateix de l’espai natural
protegit com és el cas de Castellet. D’altres són a tocar dels límits, com és el
cas de Torrelletes o Santa Margarida i els Monjos. I encara n’hi ha que estan
molt a prop; ens referim a les Masuques, Clariana, la Ràpita, Moja i l’Arboç.
A nivell geològic, a les terres del Parc del Foix hi ha un predomini dels
terrenys calcaris. Les parts més muntanyoses són constituïdes per una
continuació dels materials que formen el massís del Garraf. La pedra calcària,
en contacte amb l’aigua ha sofert processos càrstics que han originat algunes
coves, avencs i rasclers. Els entorns de l'embassament són formats per
materials geològics dels períodes quaternari, miocè i cretàcic inferior. En
determinats sectors s’hi han conservat molts fòssils d’animals marins, a més en
alguna zona s’hi han trobat també restes fòssils de mamífers terrestres que ens
deixen constància de l’evolució del poblament animal al llarg dels temps
geològics. A les extensions planeres que envolten el curs del Foix hi
conflueixen materials menys rocosos. En alguns punts hi podem trobar
materials sedimentaris diversos, com ara les margues sorrenques.
L’abundor dels materials calcaris ha estat aprofitada per a l’extracció
mineral des de fa molts anys. A molts punts de muntanya hi trobem antics forns
de calç que són el testimoni d’un passat no massa llunyà. Més actuals són
diverses canteres de grans dimensions, algunes ja han estat clausurades,
mentre que d’altres funcionen a ple rendiment.
La conca calcària que conformen els rius i torrents que envolten
l’embassament, fa que hi hagi una circulació d'aigua subterrània força
important. Així doncs, en alguns punts hi afloren fonts que habitualment ens
ofereixen aigua durant tot l’any. Val la pena destacar la font de Sant Llorenç, la
font del Llop, la font de Penyafel, la font de Sal-i-Pebre o la font d’Horta.
El pantà de Foix i els seus entorns ens brinden un interessant mosaic
d'ambients naturals. Els boscos més abundants són les pinedes, per bé que
també hi ha algun alzinar. D’entre les bosquines més desenvolupades hi
podem esmentar per exemple l’obaga de cal Bladet, el fondo de l’Alzina o algun
sector del fondo de la Garsosa.
A molts indrets hi trobem una vegetació baixa amb predomini arbustiu,
es tracta de brolles, garrigues i màquies. Les parts més muntanyoses en són
una bona mostra. En algun cas es tracta de zones que han estat afectades per
incendis forestals i que estan en plena successió. En d’altres sectors l’aridesa
6

d’un terreny predominantment rocós forja el caràcter aspre i singular de la
massa verda cobertora.
Els conreus, sobretot les vinyes, també hi són presents. En menor
proporció hi trobem alguns conreus arbrats dedicats a les oliveres i als
ametllers. També hi ha d’altres arbres fruiters, però estan en clara regressió,
com és el cas dels garrofers, o bé estan plantats de forma més esparsa, aquest
és el cas d’algunes figueres, algun cirerer, etc. Les terres dedicades a
l’agricultura, sobretot es mantenen a la plana. A muntanya s’han anat perdent,
tot i que a molts racons encara s’hi percep el llegat d’un passat que havia estat
capaç de treballar feixes ben emparrades en racons força costeruts.
Els ambients rupícoles els trobem representats a través d’alguns punts
on hi ha cingleres de diversa magnitud; abric d’espècies animals de gran
interès per a la conservació. També en trobem d’originats per la presència de
canteres que s’han obert per tal d’extreure’n pedra calcària. En aquest cas, les
zones que s’han deixat d’explotar poden oferir racons interessants per la fauna.
De forma molt localitzada hi trobem el que en podíem anomenar ambients
troglòfils; hi ha unes quantes coves i avencs. En general poden acollir una
interessant mostra faunística que s’hi arrecera. Les cavitats naturals que hi
podem trobar són de poc recorregut i sobretot de difícil accés. Algunes havien
quedat perdudes i per al present estudi ha estat necessari fer una recerca
enmig de bardisses i zones emboscades. Hi destaquen la Cova de l’Or, l’Avenc
de la Falç de l’Or, l’Avenc d’en Tort, la Cova de la Xoriguera o la Cova del Cau
de Toixó. D’altres cavitats com la Cova Fosca, la Cova Montaner, la Cova del
Noguer o la Coveta de la Font d’Horta són ben petites, pràcticament una balma.
I encara hi ha l’Avenc de la Garsosa que no s’ha pogut localitzar.
Possiblement però, el que més caracteritza aquest espai són els
ambients naturals que estan més lligats a l'aigua de l'embassament. Així doncs,
aquesta zona humida ens ofereix des de boscos de ribera fins a frondosos
canyissars o platgetes. Sobretot la gran massa d’aigua ofereix un espai vital per
al peixos, però també és un punt de destacada vàlua a nivell ornitològic, ja que
centenars d’ocells hi fan escala en els seus vols migratoris, d’altres hi nien i
encara n’hi ha que hi vénen a passar l’hivern.
7

Així doncs, tal i com podem veure el paisatge és ric i variat. En una
extensió relativament reduïda de territori hi trobem representats un bon grapat
d’ambients naturals, alguns dels quals són ben contrastats. Amb tota aquesta
diversitat, el pantà de Foix pot acollir un gran nombre d'espècies animals,
cadascuna de les quals atreta per un o altre ambient natural.
3- Antecedents històrics
- Els grans canvis en l’entorn
El pas dels anys ha anat modificant aquesta zona. D'entrada, al llarg
dels darrers cent anys, ens cal tenir presents tres grans canvis produïts per
l'home que han estat molt notoris des d'un punt de vista natural, i més
concretament des d'una òptica enfocada a l'estudi de la fauna. Entre aquests
canvis en un primer terme hi hauria la mateixa construcció de la presa. En la
qual s’hi va treballar entre els anys 1901 i 1943, encara que va ser inaugurada
l’any 1928. Aquesta obra va implicar poder omplir d'aigua l'embassament i
interrompre el curs del riu.
La notable contaminació que més endavant va arribar a través del riu,
durant les dècades dels setanta i vuitanta, i la seva posterior millora, també han
estat canvis fonamentals (la sequera d'alguns anys va agreujar encara més
aquesta contaminació).
El tercer canvi destacable ha estat la creació del Parc del Foix, amb
totes les accions que ha implicat, sobretot les encarades a la preservació de
l'espai natural.
En parlar de l'evolució de la fauna a l'entorn del pantà de Foix ens cal
tenir presents aquests tres grans canvis que acabem d'esmentar. També hi
hauria altres modificacions de menor envergadura que hi haurien incidit de
forma més puntual; incendis, urbanització de zones forestals, increment
d’activitats de lleure, despoblament de les masies a muntanya i l’abandó dels
conreus en aquests indrets, que han propiciat l’augment potencial de la massa
forestal, etc.
- La protecció de l’espai
El valor natural d’aquest espai no es va fer palès fins les darreres
dècades del passat segle XX. Després d’una continua i persistent degradació
de les zones humides naturals del Penedès, a partir de meitats del segle XX
l’embassament del Foix es converteix en la zona humida de major envergadura
i interès per a la fauna aquàtica de les comarques penedesenques. Al pantà de
Foix, les primeres referències d'aus lligades al medi aigualós són de fa
quaranta o cinquanta anys. Aleshores els hiverns que feia molt de fred
arribaven alguns ànecs, fotges i polles d'aigua. Al pantà tan sols s'hi estaven
uns dies, ja que hi havia força pressió cinegètica i per tant la caça els
foragitava. En aquells moments la qualitat de l'aigua no era massa bona.
Fa uns vint anys es va començar a notar una millora en el tema de la
caça i també en la qualitat de l'aigua. Poc a poc, dia rere dia, es van anar
observant cada vegada més ocells aquàtics hivernants, i que a més s'hi
establien per períodes de temps més llargs. Aquesta tendència va anar
creixent, i de fet ha seguit en augment fins als nostres dies. A més del bon
nombre d'espècies que hivernaven a l'embassament, l’espai va agafar pes
8

també per a aus migradores, i fins i tot algunes aus aquàtiques hi van
començar a nidificar. Aquestes millores naturals, reflectides sobretot en el grup
dels ocells són les que van promoure que des de la mateixa societat civil
s’iniciessin accions per tal de protegir l’espai.
El 1986 es va redactar un primer informe en què s’exposaven els valors
naturals de l’embassament del Foix i dels seus entorns, i en què a més, es feia
evident la important necessitat de protegir aquest espai. Mercès a aquest
informe l’ajuntament de Castellet i la Gornal va poder iniciar els tràmits per
sol·licitar una primera figura legal encaminada a preservar la zona.
L'any 1992 es va fer una primera catalogació de totes les espècies
d'ocells observades al pantà de Foix i entorns, el total va ascendir fins a 144
espècies diferents. En els darrers anys, i després d’intenses campanyes
d’estudi, la xifra d'espècies d'aus observades al Parc del Foix s’ha situat en
239. Aquest és un nombre força alt, i sobretot, un bon indicador de l'interès
natural que ens ofereixen les terres del pantà i els seus entorns.
El mateix 1992 es va incloure l’embassament i els seus entorns en el Pla
d’Espais d’Interès Natural (PEIN) de la Generalitat de Catalunya, la qual cosa
va significar un primer reconeixement de la vàlua biològica del lloc.
El juliol del 1993 es va aprovar el Pla Especial de Protecció de l'Espai
Natural de l’Embassament del Foix. Aquest pla, de fet, va ser la primera
mesura protectora que garantia la preservació dels valors naturals i culturals de
l’espai. En aquells moments es van protegir 1.900 hectàrees. que pertanyien al
terme municipal de Castellet i la Gornal. D’alguna manera es va aturar un
urbanisme en creixement que de forma descontrolada, especulativa i en alguns
casos fora de la legalitat, havia començat a malmetre i seguia amenaçant
aquest paratge natural.
La creació del “Consorci de l'Espai Protegit de l'Embassament del Foix”
es produeix a l’any 1997, encara que ja s’hi treballava des del 1995. De primer
fou compost per l’Ajuntament de Castellet i la Gornal i per la Diputació de
Barcelona. Aquestes dues entitats són les que a través de la figura del consorci
permeten que el Parc del Foix s’integri definitivament a la Xarxa de Parcs
Naturals de la Diputació de Barcelona. AI 2001 el consorci es passa a
denominar “Consorci del Parc del Foix”. A més de les dues institucions
impulsores, el 2002 l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos també
s’integra al Consorci. En aquest moment la superfície del Parc s’incrementa fins
a les 2.900 hectàrees.
L’any 2006 s’aprova la proposta d’incloure la major part el Parc del Foix
a la Xarxa Natura 2000. L’interès per protegir aquest espai contempla espècies
animals en perill d’extinció o amb poblacions amenaçades; entre els vertebrats
s’hi inclouen rèptils, aus i mamífers (quiròpters).
L’any 2007 el Parc del Foix és declarat ZEPA (Zona d’Especial Protecció
per a les Aus) per la comunitat europea. Això significa que aquest espai rep el
reconeixement al més alt nivell, i que cal assegurar la seva màxima
preservació, ja que acull a espècies d’aus estrictament amenaçades i en perill
d’extinció.
El Pla Director Territorial de l’Alt Penedès aprovat l’any 2008, contempla
les zones protegides fins a l’actualitat. D’acord amb el Pla Territorial General de
Catalunya del 1995, crea una xarxa de sòl no urbanitzable de protecció
especial, que té com a objectius per una banda la connectivitat territorial dels
espais protegits (PEIN i Xarxa Natura 2000) i de l’altra permetre la permeabilitat
9

ecològica del territori. Així doncs, en relació al Parc del Foix, s’amplien les
zones protegides de manera significativa; s’hi inclou la riera de Marmellar,
l’extrem sud-oest del Parc del Foix i l’extrem nord-est, que arriba a connectar
amb el Parc del Garraf.
4- Estat actual i futur
Ens cal ressaltar la gran importància natural del pantà de Foix, sobretot a
nivell de les tres comarques que l'envolten. La millora de la qualitat de les
aigües i la preservació de l'espai n'han estat factors decisius. És un espai únic
que dia a dia va guanyant importància. El fet que durant les darreres dècades
s’hagin anat eliminant la majoria dels aiguamolls costaners del país encara li
dóna major valor.
També ens cal esmentar que a nivell europeu els darrers anys hi ha
hagut tot un seguit de millores. Sobretot s'han preservat espais humits que
estaven amenaçats. La tendència a la baixa que fins fa aproximadament una
trentena d'anys mostraven moltes espècies animals, i en especial d'ocells, s'ha
invertit. Ara aquesta tendència diríem que va en alça, espècies que fa uns anys
tenien les seves poblacions amenaçades s'han recuperat.
La creixent sensibilització envers la natura, sobretot a nivell de molts
països de la comunitat europea, potser és un dels elements que han permès
arribar a la situació actual. Des del Parc del Foix també s'està treballant en
aquesta sensibilització a través d’activitats com ara estudis científics,
alliberament d'ocells salvatges guarits de ferides, campanyes informatives,
publicacions, etc.
Queda molta feina per fer: Encara hi ha contaminació a les aigües.
Algunes espècies estan amenaçades d'extinció...
5- L’estudi de la fauna del pantà
- Els estudiosos i l’aportació d’informacions
D'abans de la construcció de la presa en tenim poques referències, ja
que els estudis de fauna del Penedès fets en aquelles èpoques són escassos i
sobretot molt superficials. Per tant, sobretot ens centrarem en l'evolució dels
darrers anys, aproximadament els darrers 50 anys. En aquest període de
temps hem de destacar que hi ha hagut una millora notable. El pantà a partir de
la segona meitat del segle XX va anar acumulant aigües contaminades. En
anys secs la densitat de contaminants havia esdevingut molt alta. Mercès a la
construcció de depuradores els contaminants van minvar. D'uns anys ençà les
aigües residuals de Vilafranca, després de passar per la depuradora, arriben a
l'embassament. Abans, enlloc de desviar-se al Foix, anaven cap a la riera de
Canyelles. Aquesta modificació ha suposat un notable increment en les
aportacions de cabal.
Disposem d’informacions i publicacions corresponents a treballs de camp
realitzats al pantà de Foix i als seus entorns a partir de l’any 1957. En concret
hem de reconèixer la important tasca realitzada pel prestigiós ornitòleg Pere
Mestre i Raventós, que va ser pioner en l’estudi dels ocells a les comarques del
Penedès. Els pocs treballs publicats d’aquests anys sobre fauna són de Pere
Mestre, i tracten sobre diversos aspectes de les aus.
10

Els autors del present treball iniciem les visites a l’embassament el 1975,
per bé que fins el 1976 no comencem la recollida de citacions de manera regular
en els nostres quaderns de camp. D’aleshores fins a l’actualitat hem realitzat
centenars de sortides a aquest espai natural. Els darrers dotze anys, per
exemple, hem efectuat aproximadament un centenar de visites anuals, alguns
anys més de cent. Des del 1997 es col·labora amb els gestors del Parc del Foix
i anualment es redacta una memòria ornitològica amb les dades recopilades al
llarg de l’any. En aquest document, a més, s’hi inclouen diversos apèndix que
fan referència a la resta de vertebrats (peixos, amfibis, rèptils i mamífers).
Els anys 1994 i 2005 impartim uns cursets d’introducció a l’ornitologia per a
la gent de les comarques penedesenques (Baix Penedès, Alt Penedès i Garraf).
El primer s’organitza amb la secció ornitològica del Museu de Vilafranca i el segon
a través del Molí del Foix. En aquests cursets, a més de visitar l’embassament
per ensenyar la riquesa ornitològica de la contrada, es contribueix a la formació
de diversos naturalistes. Diríem doncs, que els darrers anys hi ha hagut un
increment dels aficionats i estudiosos de l’ornitologia, també en la resta
d’aspectes de la natura s’ha notat un augment de la gent sensibilitzada en temes
de medi ambient.
L’aportació puntual d’informació per part d’aficionats a la natura, de
guardes forestals, dels mateixos habitants de la zona, de gent que hi treballa o
que n’ha visitat puntualment la contrada ha suposat una font d’informació de
gran valor. De tota manera hem de reconèixer que a vegades és difícil aprofitar
les informacions perquè es detecta una falta de precisió en el coneixement més
aprofundit de les espècies. En tot cas cal agrair als informants i als
col·laboradors les dades que ens han passat.
En el text les citacions procedents d’aquests naturalistes van seguides
d’uns codis amb les seves inicials, que en molts casos és el mateix que ha
emprat l’Institut Català d’Ornitologia en algunes de les seves publicacions. Els
codis utilitzats són els següents:
(ASA) Antonio Somalo Alique
(DIVA) Daniel Imbernón Vigara
(DSCA) Domingo Serrano Corredor
(EEPA) Emili Esteve Puntí
(EFM) Eduardo Fernandez Martín
(JGGF) Joan Guash Gonzàlez
(JSMD) Joaquim Soler Massana
(MBLA) Manel Bonilla López
(MCMF) Martí Cardona Melgarejo
(MMBA) Marc Magem Bofill
(MMSA) Montse Mercadé Soler
(MOVA) Marc Olivé Vázquez
(MPMB) Marc Peris Miras
(MSSA) Manel Serrano Sánchez
(PARA) Pere Xavier Albornà Rovira
(PMRA) Pere Mestre Raventós
(PTEA) Pedro Torres Expósito
(SSAA) Sergi Sales Asensio
(VPRA) Vittorio Pedrocchi Rius
(XPCA) Xavier Parra Cuenca
A més s’ha fet un buidatge bibliogràfic, que ha aportat unes poques
dades. S’han tingut en compte doncs, algunes petites ressenyes o citacions
11

puntuals publicades, que han ampliat la nostra informació. Els articles
consultats s’esmenten a la bibliografia.
Així doncs, el present treball és un reflex dels centenars de visites a
l’espai natural del Parc del Foix que hem realitzat els autors. Les desenes de
milers de registres obtinguts es complementen amb les dades bibliogràfiques i
les citacions procedents de diversos col·laboradors i informadors. L’anàlisi de
les dades ens permet de copsar l’evolució faunística de l’espai al llarg dels
darrers anys i sobretot ens demostra la creixent importància de l’espai.
- Sistemàtica, nomenclatura i delimitació de l’espai
En relació a l’ordenació sistemàtica i a la nomenclatura de les espècies
s’han seguit criteris d’acord amb la Història Natural dels Països Catalans. En
alguns casos concrets s’ha actualitzat d’acord amb publicacions més actuals,
per exemple en el cas de les aus s’ha seguit la “Llista patró dels ocells de
Catalunya” o en el cas dels quiròpters s’ha emprat l’obra publicada recentment
“Ratpenats: Ciència i mite”. Les obres utilitzades en l’ordenació sistemàtica i la
nomenclatura estan esmentades a la bibliografia del present treball. També han
estat de gran importància i utilitat la informació i les recomanacions facilitades
pels eminents científics: Adolf de Sostoa, Salvador Carranza, Joaquim
Gosàlvez i Jordi Serra-Cobo, tots ells pioners en l’estudi de diferents
especialitats de la fauna del nostre país.
A nivell de nomenclatura hem contemplat unes mínimes excepcions;
mots que ens han semblat poc arrelats a les nostres comarques i que en canvi
ja tenien un vocabulari àmpliament consolidat, aquest és el cas d'àliga (enlloc
d'àguila), de còbit (enlloc de còlit), o de fredulega (enlloc de fredeluga).
En la delimitació de la zona estudiada s’han seguit els límits del Parc del
Foix. De tota manera no hem estat absolutament estrictes amb aquests límits, ja
que són unes fronteres dissenyades pels humans i que són traspassades amb
facilitat per la fauna. Sovint el comportament dels animals implica evidents
desplaçaments enllà d’aquestes partions. En el cas del riu Foix s’ha seguit amb
força assiduïtat la zona que queda enmig de les dues franges protegides. En
d’altres sectors també s’han resseguit els entorns immediats per tal de poder
copsar millor la realitat de l’espai.
12

5 Km
Mapa de la zona estudiada, en negre els límits del Parc del Foix.
13

Distribució dels ambients naturals del Parc del Foix i entorns
14

- Metodologies de camp
El treball de localització de les espècies de peixos ha estat força dificultós,
ja que per una banda a l’hivern es concentren als llocs on les aigües tenen certa
profunditat, allà l’aigua manté una temperatura menys freda que a l’exterior. A
l’estiu el problema és la major proporció de contaminants. Per tal de cercar peixos
s’han fet algunes sortides de camp i s’han seguit diverses estratègies com ara
visitar l’embassament, el riu Foix i la riera de Marmellar al llarg de diferents
períodes de l’any. També s’han observat amb detall les basses i altres punts
d’aigua susceptibles de poder tenir peixos. Ocasionalment s’han capturat peixos
alevins per tal de poder observar-los amb detall, ja que quan són petits costa
molt de determinar l’espècie. Els peixos capturats tot seguit han estat retornats
al mateix lloc. S’ha recollit informació procedent de pescadors, de guardes
forestals i d’estudis de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona.
Finalment, s’ha declinat usar el mètode de la pesca elèctrica. Ja que per una
banda la seva posta en funcionament requereix una sèrie de permisos legals, i
per una altra banda cal la intervenció de personal especialitzat.
El seguiment de les poblacions d’amfibis és una tasca que requereix d’un
treball força sistematitzat. Hi ha diverses tècniques i metodologies que ens
permeten d’introduir-nos en el coneixement d’aquest grup. En el cas concret del
Parc del Foix sobretot s’han visitat punts d’aigua com ara fonts, basses, rius i
rieres, pous, cups de vinya, cocones, cisternes velles i fins i tot piscines o basses
de depuració en desús. En molts d’aquests llocs s’hi han trobat exemplars adults,
postes d’ous i també larves. També s’han fet escoltes al vespre i a la nit,
sobretot a la primavera i a l’estiu. En aquests moments és quan més canten els
amfibis. De tota manera alguna espècie es pot escoltar a cantar de dia. La
salamandra és l’únic dels amfibis presents al Foix que no canta, ja que només
canten els anurs. S’ha fet algun recorregut per les carreteres després d’un dia de
pluja (o millor encara després d’una nit de pluja) per tal de trobar animals
atropellats. Malauradament és habitual de trobar-ne en aquestes circumstàncies.
A les carreteres que hi ha molt de trànsit aviat desapareixen les restes, a les
petites carreteres i camins hi perduren amb major facilitat.
En el cas dels rèptils les metodologies emprades per a la recollida de
dades tenen molt en compte els seus hàbits, estretament relacionats amb la
temperatura ambiental. Així, en les sortides de camp, per tal de recopilar
informació sobre els rèptils s’han planificat i seguit diverses estratègies. En primer
lloc s’han visitat indrets variats de tots els ambients naturals possibles. A més
d’estar atents als rèptils que podem trobar a l’entorn d’un camí, s’ha mirat als rius,
rieres i bassals per tal de localitzar espècies aquàtiques. També s’ha buscat en
els marges de pedra seca i a l’entorn de les construccions rurals. S’ha fet algun
recorregut per les carreteres en dies assolellats per tal de trobar animals que
prenien el sol o bé per si hi havia exemplars atropellats. Malauradament és
habitual de trobar-ne en aquestes circumstàncies, ja que es tracta d'animals
que en travessar-la o que en reposar-hi una estona a prendre el sol, moren
atropellats pel pas d'un vehicle. A les carreteres que hi ha molt de trànsit aviat
desapareixen les restes, a les petites carreteres i camins hi perduren amb
major facilitat. Sovint acudeixen a l’asfalt perquè s’escalfa més aviat que els
terrenys immediats com ara conreus o zones forestals. També s’han buscat
exemplars caiguts a forats dels quals no poden sortir (pous de vinya, basses
seques, avencs...). I restes d’exemplars depredats, per exemple en egagròpiles.
15

Per tal de recopilar informació sobre els ocells s’han planificat i seguit
diverses estratègies. En primer lloc s’han fet diferents visites a indrets variats de
tots els ambients naturals possibles. En algunes d’aquestes visites o bé s’ha fet
un itinerari que podia ser d’uns quants quilòmetres, o bé s’ha restat en un punt
fix per anar veient el moviment de les aus. S’han fet prospeccions diürnes i
nocturnes. Durant les visites sobretot s’ha fet observació i escolta dels ocells.
Hem de dir que en una sortida de camp la major part d’ocells no es veuen, tan
sols se n’escolta el cant o les veus i reclams. També s’ha recopilat informació
dels ocells morts a la carretera. El nombre de vehicles cada vegada és major, i
n’hi ha que cada vegada corren més. Molts ocells moren en travessar la
carretera. A més s’han recollit dades d’exemplars que havien estat depredats
per ocells rapinyaires o bé per mamífers carnívors. I quan n’hi ha hagut ocasió
s’han recollit egagròpiles per tal d’estudiar els ocells nocturns que les havien fet
i també si hi havia restes d’ocells depredats. L’anellament científic d’ocells ha
estat una altra de les tècniques emprades. En aquest cas s’ha pogut realitzar
mercès a la col·laboració de dos anelladors experts; el Marc Olivé i el Manel
Bonilla, que pertanyen a l’Institut Català d’Ornitologia.
El grup dels mamífers és força complex i amb uns hàbits ben diferenciats
entre moltes famílies o fins i tot entre alguns gèneres. Així doncs, a l’hora de
realitzar les recerques al camp es fa necessària la utilització de tècniques molt
diverses i l’ús de metodologies força variades. Per tal de recopilar informació
sobre els mamífers en les sortides de camp s’han planificat i seguit diverses
estratègies. En primer lloc s’ha practicat l’observació directa. I per tant s’ha pres
nota de tots els mamífers que es veien. Per tal d’obtenir millors resultats ha
estat necessari fer sortides destinades a la cerca de mamífers. Així per
exemple s’han fet caminades al capvespre, a la nit o a la matinada, que és
quan per exemple les guineus i altres mamífers són més actius. També s’han
fet recorreguts amb vehicle pels camins i carreteres per sorprendre’ls en
travessar aquestes vies. Per tal de buscar ratapinyades ha estat necessari de
fer sortides a les petites coves i avencs que hi ha al Parc del Foix. A les
carreteres s’ha estat a l’aguait de trobar exemplars atropellats. Aquesta és una
font que també proporciona dades sobre alguns mamífers habituals i també
sobre els més difícils de trobar. Així per exemple els eriçons diríem que es
troben més vegades atropellats que no pas vius. Els caus i refugis que utilitzen
alguns animals també ens indiquen la seva presència. Un exemple ben clar és
el del talpó; els seus caus característics ens descobreixen les seves àrees
d’alimentació. Les restes d’aliment que es troben pel bosc, o en certs refugis
també ens evidencien quins animals viuen en aquell entorn. Així per exemple
les pinyes que menja l’esquirol, el ratolí de bosc o la rata negra, ens donen
pistes sobre aquestes espècies, ja que cadascuna les rosega de forma diferent.
Els excrements són un altre dels elements que ens aporten bastanta
informació. Sovint, a més de poder veure restes del que s’ha consumit, ens
poden donar evidències sobre la presència d’algunes espècies. Les latrines del
toixó per exemple són inconfusibles. La fagina i la guineu també marquen el
seu territori amb excrements molt característics. A més, en alguns casos
simplement la detecció de marques olfactives territorials ja pot indicar la
presència recent de l’espècie, en concret les guineus s’hi reconeixen fàcilment.
Les petjades són un dels elements que més informació aporta. En podem
trobar de marcades a la sorra o a la terra seca, i també podem trobar petjades
marcades al fang. Així doncs, després d’uns dies de pluja cal estar atents quan
16

passem pels llocs on hi travessa un rierol o una rasa, també és bo de visitar els
punts d’aigua com ara fonts i basses. En alguns casos a més de les petjades
podem trobar altres rastres; per exemple als llocs de fang a vegades hi podem
veure les empremtes que ha deixat un senglar al rebolcar-s’hi, i si mirem pels
voltants és probable que hi hagi algun arbre amb la soca bruta de fang, ja que
segurament s’hi han anat a gratar després del bany de fang. L’anàlisi de restes
òssies d'animals morts i d’egagròpiles és un altre mètode per localitzar alguns
mamífers, en concret ratolins, musaranyes i talpons. Aquests micromamífers
són l’aliment d’algunes aus nocturnes, i en les restes que han deixat hi trobem
cranis i ossos que ens donen informació sobre quins mamífers hi ha pels
entorns. En alguns casos s’han realitzat captures per tal de determinar amb
precisió la classificació d’espècies molt similars. En concret s’han utilitzat
diverses metodologies per capturar ratapinyades, ja que hi ha espècies que són
molt semblants entre elles. Fins i tot s’han marcat alguns exemplars amb
anelles especials per a quiròpters. Això ha estat fet en col·laboració amb l’equip
de recerca sobre quiròpters de la Facultat de Biologia de la Universitat de
Barcelona, que realitza un programa de seguiment de la biologia, la dinàmica
poblacional i les migracions de determinades espècies. Finalment s’han fet
escoltes al vespre i a la nit, per exemple per detectar les guineus quan estan en
zel. En el cas dels quiròpters també s’han fet escoltes i enregistraments
d’ultrasons amb l’ajuda d’un aparell específic per recollir freqüències auditives
d’aquests ultrasons que l’orella humana no sent. El material que s’ha
enregistrat a moltes zones del Foix i entorns ha estat analitzat en el laboratori
acústic d’Areambiental en col·laboració amb el biòleg Jordi Serra-Cobo i ha
permès obtenir moltes dades sobre la presència de ratapinyades.
És evident que tot i haver dissenyat metodologies específiques per
cercar un o altre tipus d’animals, en molts casos s’han aconseguit citacions
d’altres espècies. Així per exemple, en alguns censos nocturns específics per
escoltar cants d’amfibis, també s’han escoltat crits de guineus i d’aus
nocturnes. A més, habitualment s’han realitzat recorreguts de força distància
per diversos ambients naturals del Parc, en els quals s’han aplicat diferents
estratègies i metodologies per tal de treure’n el màxim profit.
En el text corresponent a cada espècie, quan ens referim a les dades de
reproducció (número de cries, construcció del niu, etc.), en molts casos s’han
utilitzat informacions recollides pels mateixos autors del treball. A vegades les
dades són procedents del mateix embassament i del seu entorn, en alguns
casos, a més, s’han contrastat amb dades recollides a les comarques del
Penedès. En d’altres ocasions també s’ha emprat bibliografia específica. En el
cas dels peixos: Muus et al., 1975; Sostoa et al., 1990 ; Doadrio, 2001. En el
cas dels amfibis i rèptils: Llorente et al., 1995; Barbadillo et al., 1999;
Pleguezuelos et al. (eds.), 2002. En el cas de les aus: Mestre et al., inèdit;
Harrison, 1977; Muntaner et al., 1983; Estrada et al. (eds.), 2004. En el cas dels
mamífers: Gosàlvez, 1987; Ruiz-Olmo et al., 1995; Palomo et al., 2002; Serra-
Cobo et al., 2009.
- Les espècies i la seva protecció
El total d’espècies silvestres observades al Parc del Foix és de 311. En
concret; 7 espècies de peixos, 7 espècies d’amfibis, 20 espècies de rèptils, 239
espècies d’ocells i 38 espècies de mamífers. Tanmateix, hem de ser conscients
que aquest treball abasta un període delimitat en el temps, que s’ha intensificat
17

al llarg dels darrers dotze anys i fins al moment de tancar-ne la redacció. Els
mostreigs de camp i totes les tasques de recerca han aportat dades d’aquestes
311 espècies. Hem de tenir present que l’evolució que en el futur experimenti el
Parc del Foix i els seus entorns produiran una sèrie de modificacions que
afectaran d’una o altra manera a la fauna. De forma més general, els canvis
que es produeixin a nivell nacional, continental o mundial també seran factors a
tenir en compte de cara a les alteracions en la fauna del Foix. Hi ha espècies
que semblen abocades a la seva extinció, d’altres en canvi, es veuen
afavorides per determinats factors o adaptacions. Hem d’esmentar també que
al llarg dels darrers anys hi ha hagut un augment de les observacions
d’espècies al·lòctones, en concret hem recollit dades de 26 espècies
introduïdes. En alguns casos com la carpa o el faisà, aquestes introduccions
foren realitzades fa molts segles. En d’altres casos es tracta d’espècies
escapades o introduïdes recentment, que algunes d’elles s’han adaptat al medi
i s’hi reprodueixen i d’altres no.
La legislació vigent a Catalunya i a Europa regula la protecció de moltes
de les espècies que podem trobar al Parc del Foix. Així queda palès en la
consulta de les següents normatives i dels següents annexes: Directiva
79/409/CEE del consell 2-4-1979 relativa a la conservació de les aus silvestres.
Aquesta normativa determina les espècies objecte de mesures de conservació
especial. Directiva 82/72/CEE del consell 19-9-1979 relativa a la conservació de
la vida silvestre i el medi natural a Europa (Conveni de Berna). Aquesta normativa
en el seu annex II determina les espècies de fauna estrictament protegides i en el
seu annex III determina les espècies de fauna protegides. Directiva 92/43/CEE
del consell 21-5-1992 relativa a la conservació d’hàbitats naturals i de fauna i flora
silvestres. Aquesta normativa en el seu annex II determina les espècies d’interès
comunitari per a la conservació de les quals és necessari designar zones
especials de conservació i en el seu annex IV determina les espècies d’interès
comunitari que requereixen una protecció estricta. Decret legislatiu 2/2008 de
la Generalitat de Catalunya, de 15-4-2008, pel qual s'aprova el Text refós de
la Llei de protecció dels animals 12/2006. Aquesta normativa determina les
espècies protegides de la fauna silvestre autòctona. En la següent taula vegem
el nombre d’espècies protegides total per a cadascuna de les normatives que ens
trobem al Parc del Foix.
Especie
conservació
especial
79/409/CEE
conservació
aus
Estrictament
protegida
82/72/CEE
vida
silvestre
Protegida Interès
comunitari
prioritari
82/72/CEE
vida
silvestre
92/43/CEE
fauna
Interès
comunitari
protecció
estricta
92/43/CEE
fauna
Espècie
protegida
2/2008
Gen. Cat.
protecció
animals
Amfibis 2 5 0 3 6
Rèptils 5 10 3 4 15
Aus 50 133 90 183
Mamífers 14 9 5 16 18
Total 50 154 114 8 23 222
18

Hem de destacar que en la seva majoria les espècies presents al Parc
del Foix estan protegides per una o altra normativa europea o catalana. Cal
advertir que mentre que algunes espècies no tenen cap mena de protecció, n’hi
ha que estan protegides per més d’una de les normatives. Del total de 285
espècies autòctones 272 tenen algun tipus de protecció, vegeu l’annex I, a la
pàgina 160.
6- Els peixos
- Els peixos del Parc del Foix
Els peixos són molt sensibles als canvis produïts per la humanitat. Són un
grup faunístic que al Pantà de Foix compta amb poques espècies autòctones, tan
sols dues. La major part de les espècies que s’han localitzat recentment
corresponen a peixos no autòctons, introduïts a través de diversos mecanismes,
però sobretot amb la finalitat de pescar-los. Per ara, hi ha dades de cinc espècies
al·lòctones observades amb regularitat. També es té notícia d’alguna més, però
cal esperar a veure si es confirma la seva supervivència a l’embassament.
Fonamentalment els trobem a l’embassament. A vegades també se’n
poden veure a determinats trams del riu Foix, sobretot a la part més pròxima a la
cua de l’embassament. En comptades ocasions hi ha una altra zona del Parc del
Foix on també es poden observar algunes espècies de peixos; la riera de
Marmellar, que és un afluent que s’uneix al Foix just uns metres abans d’iniciar-se
el pantà.
Per altra banda també s’han observat peixos en basses properes a
masies. Aquí, clarament podem afirmar que hi han estat introduïts per les
persones. A més, en aquests casos diríem que el seu interès per al nostre estudi
és menor, ja que pràcticament no interactuen amb l’entorn natural.
La qualitat de les aigües del Foix al llarg dels anys ha anat experimentant
alts i baixos. Durant la darrera centúria s’ha passat d’un estat molt bo a la pitjor de
les èpoques que ha patit. Els darrers anys hi ha hagut una millora, però malgrat
aquesta lleu millora, l’embassament del Foix és un dels més contaminats
d’Europa. Durant la primera meitat del segle XX l’aigua es mantenia amb una
qualitat força òptima; fins hi tot hi havia alguna llúdriga. Als anys seixanta i setanta
la qualitat va empitjorar tant que no va quedar cap peix viu a tot l’embassament.
Aquests anys foren els pitjors a nivell de contaminació de les aigües. La millora va
iniciar-se tímidament a finals dels anys setanta. Tot i seguir amb alts índexs de
contaminants s’hi van tornar a veure alguns peixos i algunes aus aquàtiques
pescadores. Aquesta minsa evolució positiva va veure’s afavorida per l’arribada
d’un major volum d’aigua procedent de la depuradora de Vilafranca del Penedès
(fins aleshores les aigües residuals de la capital penedesenca eren derivades a
una altra conca).
A l’actualitat la mala qualitat de les aigües de l’embassament del Foix es
manté. Per una banda puntualment hi arriben abocaments industrials i productes
químics procedents de tractaments fitosanitaris agrícoles. Per una altra banda les
depuradores de la conca del Foix en general sembla que han quedat petites a
causa del creixement de les poblacions; van ser construïdes per netejar un volum
d’aigua menor del que tracten a dia d’avui. Entre les principals problemàtiques
ens cal esmentar que hi ha una acusada eutrofització. Això causa una greu
manca d’oxigen i altes concentracions de nutrients; en concret fòsfor i nitrogen,
que afavoreixen la proliferació d’algues. Darrerament, en concret resulta
19

preocupant la presència d’una alga del grup dels cianobacteris anomenada
Microcystis aeruginosa, que té capacitat de produir una toxina; la microcistina
(González et al. en premsa). Aquesta toxina pot afectar tant a peixos com a
ocells, fins i tot a les persones. Si a l’estiu plou poc, els efectes de la sequera
ocasionen un increment en concentració de contaminants al riu i a
l’embassament, aleshores tot plegat empitjora temporalment. A principis del 2009
s’ha arribat a l’extrem d’haver-se de prohibir la pesca a l’embassament, a causa
dels alts nivells de contaminació.
La introducció d’espècies no autòctones al pantà de Foix és un fet que s’ha
produït al llarg dels darrers anys. Alguns pescadors han introduït repetidament
peixos a l’embassament amb més o menys encert, però de forma totalment
descontrolada. Cal tenir present que la introducció d’espècies al·lòctones
d’entrada altera l’equilibri ecològic i acostuma a afectar negativament a les
poblacions d’espècies pròpies del país. A més, pot comportar perills a nivell de
transmissió de malalties foranes. Ara per ara, hi ha un clar i contundent predomini
de les espècies foranes sobre les autòctones, algunes de les quals es troben
completament amenaçades a nivell local. La gairebé total absència de peixos
autòctons en els ambients naturals del Parc del Foix és un fet preocupant. I més
encara, si tenim present que no s’entreveuen millores a curt termini.
- Les espècies de peixos del Parc del Foix
Anguila (Anguilla anguilla)
És una espècie fàcil de reconèixer per la seva singular morfologia. Ha
estat observada amb bastanta freqüència tant a l’embassament com al riu Foix.
En certa mesura, sembla que li agrada desplaçar-se per la profunditat de les
aigües. De tota manera a vegades se la pot veure nedar per la mateixa
superfície de l’aigua, i fins i tot, momentàniament i de forma excepcional, poden
desplaçar-se per fora de l’aigua.
El seu cicle vital és complex. Es reprodueixen al mar, en concret al mar
dels Sargassos, a la zona del Carib, i de petites realitzen una important migració
que les dispersa per bona part del món. En els seus primers estadis són
anomenades angules i arriben en grans concentracions a les desembocadures
dels rius. En el cas del Foix, s’han observat remuntant el riu des de Cubelles. El
seu creixement es produeix a la part alta dels cursos fluvials i passats uns anys,
un cop són adultes, tornen al mar per retrobar-se al lloc de reproducció. Així
doncs, hem de tenir present que aquest cicle vital al riu Foix es veu interromput
per la presa de l’embassament. La presa és una barrera que difícilment poden
superar, tant a l’hora d’ascendir les angules com a l’hora de baixar els adults.
Tan sols quan el nivell de l’embassament és alt i l’aigua se sobreïx hi ha unes
petitíssimes possibilitats de superar l’obstacle que representa la presa. Alguns
anys els agents rurals han contribuït en el desplaçament de les anguiles.
A destacar l’observació puntual d’algun exemplar capturat i engolit pel
corb marí gros. I també la mortalitat d’algunes desenes d’exemplars en un racó
de la cua de l’embassament durant l’agost i setembre del 2004.
20

Barb cua-roig (Barbus haasi)
Aquesta és l’espècie autòctona que hauríem de trobar amb més normalitat
al Foix. Ara per ara però, s’ha extingit als trams de riu que han quedat afectats
per la contaminació. El barb cua-roig és molt sensible a la mala qualitat de l’aigua
i desapareix als llocs on no hi ha bones condicions ambientals. En el cas del
Parc del Foix hem de dir que ha passat a ser un peix molt escàs o millor dit; de
presència excepcional. Al llarg dels darrers anys tan sols ha estat observat en
comptades ocasions al sector final de la riera de Marmellar, just abans d’unir-se
al Foix. Tanmateix és una espècie que es manté amb bones poblacions lluny de
l’embassament, a la part alta de la conca del Foix.
El barb cua-roig és reprodueix entre abril i juny, a diferència d’altres
espècies de barbs més grans, no fa desplaçaments significatius a l’hora de
reproduir-se, ja que als llocs on viu hi troba condicions favorables. Ponen entre
2000 i 7000 ous.
De fet és una espècie autòctona molt exigent i estrictament sensible a la
bona qualitat ambiental. A més, el barb cua-roig és una espècie endèmica a
diversos rius del territori català i dels entorns. Això vol dir, que aquest peix només
viu a uns quants rius del nord-est ibèric i que no el trobarem enlloc més del món.
Alburn (Alburnus alburnus)
Es tracta d’una espècie que ha estat introduïda a l’embasament de forma
no legal. Aquest fet també s’ha produït a altres zones humides de Catalunya.
És un peix que suporta un cert grau de contaminació i s’ha adaptat bé a
l’embassament. Per altra banda hem de dir que al pantà de Foix hi ha hagut
tota una colla d’espècies que s’han convertit en depredadors d’alburns, aquest
és el cas, per exemple, de les gavines vulgars. En el cas del Parc del Foix el
trobem a l’embassament, també remunten cap a la part de riu propera a la cua
de l’embassament i alguns anys, segons el cabal del Foix, poden desplaçar-se
fins a l’alçada de les Masuques. Les primeres observacions es van produir l’any
2001, la qual cosa indica que la seva introducció s’hauria produït poc abans.
És un peix que acostuma a nedar a prop de la superfície. La seva
reproducció es produeix a finals d’hivern i principis de primavera. La seva
tendència poblacional al llarg dels darrers anys ha anat en augment, i ara
sembla que s’ha estabilitzat.
21

Carpí vermell (Carassius auratus)
Aquesta és una espècie que la trobem tan sols a l’embassament i a
algunes basses particulars. A l’embassament hi ha estat introduïda
aproximadament durant les dues darreres dècades. Habitualment es desplaça pel
fons de l’aigua, encara que a l’embassament del Foix acostuma a estar més
amunt, a causa que la qualitat de l’aigua empitjora amb la profunditat. És un peix
que pot viure adaptat a un cert grau de contaminació.
S’assembla molt a la carpa, i fins i tot pot hibridar amb aquesta altra
espècie. La coloració vermellosa que tenen molts dels exemplars introduïts, al
cap de tres o quatre generacions es va perdent i esdevé marronosa. Al Foix les
seves poblacions no són massa abundants, però es van mantenint de forma força
estable.
Carpa (Cypinus carpio)
La carpa és una espècie que tot i no ser pròpia del nostre país, hi ha estat
introduïda des de temps molt antics. És un peix que tolera fins a cert punt la
presència de contaminants i per tant al riu Foix hi pot viure sempre i quan les
condicions ecològiques ofereixin uns mínims de qualitat. La trobem en grans
quantitats a l’embassament. També la podem trobar als sectors del riu Foix més
pròxims a l’embassament, encara que hi ascendeix amb poca quantitat i en funció
del cabal.
Durant els mesos de primavera efectuen les postes a les vores inundades,
en llocs soms del pantà. En aquests moments se’ls pot arribar a veure una part
del llom fora l’aigua i s’escolta el soroll que fan en remoure’s.
És un peix que es manté amb abundància. Suporta bastant bé la mala
qualitat dels rius. No obstant això, puntualment hi pot haver alguna mortalitat
alta deguda a una coincidència de períodes de sequera amb abocaments de
contaminants. Malgrat que a vegades en puguin morir moltes de seguida la
seva població torna a ser elevada.
Gambúsia (Gambusia holbrooki)
És un peix molt menut que ha estat introduït a molts llocs. En un principi es
deia que havia estat introduït per combatre les plagues de mosquits, però ha
resultat ser molt perjudicial per altres espècies autòctones. La gambúsia
22

acostuma a ocupar les vores de l’embassament; llocs de poca profunditat o bé
amb abundant vegetació aquàtica. Ho fa per evitar de ser depredada per altres
peixos més grossos.
La seva reproducció és força complexa, ja que són ovovivípars. Hi ha un
acoblament entre el mascle i la femella. Els mascles tenen l’aleta anal adaptada
per copular. Els ous es desenvolupen dins l'aparell reproductor de la femella i les
cries ja neixen ben formades.
La seva tendència poblacional al pantà de Foix sembla força
estabilitzada.
Silur (Silurus glanis)
El silur és un peix de grans dimensions. Pot arribar a fer més de 3
metres de llargada i fins a 300 quilograms. És una espècie pròpia dels grans
rius de l’est d’Europa que a Catalunya ha estat introduïda de primer, l’any 1974,
a l’Ebre (als embassaments de Mequinensa i Riba-roja), i els darrers anys a
molts altres embassaments. En el cas del pantà de Foix ja feia uns quants anys
que se’n parlava, però no va ser fins el 2007 que es va confirmar la seva
presència. És un peix que viu a les parts profundes. És un gran depredador que
pot capturar altres peixos de talla menor i fins i tot alguna au aquàtica.
El silur és reprodueix de maig a juliol a temperatures superiors als 20ºC,
pon en aigües poc fondes i amb abundant vegetació aquàtica. El mascle fa un
niu poc treballat on la femella pon els ous. El mascle vigila el niu fins que
neixen els petits. Les larves acabades de sortir dels ous és fixen a la vegetació
aquàtica, fins que absorbeixen el gran sac vitel·lí.
Al Foix, el silur és una espècie escassa. Possiblement l’hàbitat no li és
prou favorable degut a la contaminació del fons. En general els pocs exemplars
que s’han trobat o bé eren de mida molt petita (és a dir que s’havien introduït
recentment) o bé han estat exemplars trobats morts (en aquest cas destaquem
l’exemplar que vam trobar el 23-5-2008 i que mesurava 160 centímetres).
7- Els amfibis
- Els amfibis del Parc del Foix –
El grup dels amfibis al Parc del Foix és poc nombrós. Només hi trobem set
espècies representades. D’aquestes espècies tan sols hi trobem un urodel; la
salamandra. En canvi d’anurs en podem trobar fins a sis; el tòtil, el gripauet, el
gripau comú, el gripau corredor, la reineta comuna i la granota verda.
La vida d’aquests animals va molt lligada als espais amb aigua. En general
són força sensibles a la contaminació i escullen els indrets que ofereixen una
qualitat natural òptima. Tan sols dues espècies poden conviure amb un cert nivell
de contaminació (per bé que poc elevat); la reineta comuna i la granota verda. La
resta d’amfibis necessiten aigües perfectament netes.
Hi ha anys que són molt dolents per als amfibis. La causa principal és la
falta de pluges, i més en concret si això passa a la primavera. Aquests animals
necessiten aigua a l’època de pondre els ous i si no plou tenen problemes; o bé
no poden pondre, o bé s’asseca el lloc on estan creixent, i moren totes les larves.
Hi ha espècies que es veuen més afectades que d’altres per la sequera.
23

Els amfibis són un grup molt sensible als canvis produïts per la humanitat.
En determinats estudis són utilitzats com a bioindicadors. Així per exemple, sovint
són dels primers animals que noten els canvis que provoquen els pesticides.
Malgrat que algunes espècies tenen mala reputació i hi ha qui les
considera dolentes, o envoltades de misteri, cal dir que formen part del nostre
entorn natural i que hi desenvolupen un paper clau. Les llegendes i creences que
s’expliquen sobre verins, sobre gripaus que t’escupen als ulls, o sobre altres
coses són falses, es tracta de fantasies ben esteses. L’únic que sí que és cert i
que s’ha demostrat, és que algun d’aquests amfibis té pigmentacions
d’advertència a la pell, ja que tenen glàndules paròtides que segreguen toxines
irritants de les mucositats. Són una defensa per tal de poder repel·lir als seus
enemics naturals. Així per exemple, una guineu rebutjarà a una salamandra
perquè la pell li dóna mal gust i li provoca coïssor a la boca. Quan la guineu trobi
una altra salamandra la identificarà amb la coloració d’advertència groga i negra i
ja no la tocarà. Mercès a aquesta estratègia es poden salvar d’alguns
depredadors. Així doncs, res de verins. En tot cas sempre serà millor de no
molestar els amfibis i per tant no tocar-los.
Per acabar, ens cal esmentar una espècie més, que podria ésser present
al Parc del Foix; el gripau d’esperons (Pelobates cultripes). Per ara, es tracta
d’una informació que no ha estat verificada. Aquesta és l’espècie d’amfibi més
escassa i més difícil de trobar al Penedès. Per la nostra part l’hem localitzat a
poquíssims llocs de la comarca. El gripau d’esperons té predilecció pels hàbitats
sorrencs i terrosos, ja que és de costums excavadors i passa molt de temps
enterrat sota terra.
- Les espècies d’amfibis del Parc del Foix
Salamandra (Salamandra salamandra)
Aquest és l’únic amfibi urodel del Parc del Foix. La salamandra viu
localitzada en llocs humits i més aviat obacs. Sovint resta amagada entre les
pedres o en forats, i només surt els dies de pluja o de nit quan hi ha molta
humitat.
La reproducció de la salamandra és ovovivípara, és a dir que porta els
ous romanen dins la femella. Quan eclosionen allibera les larves a un punt amb
aigua (una bassa, un pou, una font...), aquesta aigua ha de ser ben neta. En
aquests dies és quan resulta més fàcil d’observar. El naixement de les larves
es sol produir de setembre a maig. A les zones mediterrànies, com el Parc del
Foix, semblen més freqüents a la tardor i a l’hivern, possiblement per esquivar
l’assecament estiuenc de molts tolls i basses. A vegades es poden trobar
reproduint-se a la tardor a causa que la primavera anterior no havia estat
suficientment plujosa. El desenvolupament de les larves normalment s’efectua
durant els mesos de primavera i estiu. De tota manera, si no hi ha hagut bones
condicions, a vegades es pot allargar fins a l’any següent.
24

Al Parc del Foix és una espècie poc abundant, sempre la trobem amb
una densitat baixa. Tanmateix, pot ocupar tant a les muntanyes dels entorns de
l’embassament com d’altres fondalades i sectors més àrids.
Tòtil (Alytes obstetricans)
Aquest és un gripau menut que és present a l'àrea estudiada de forma
força corrent. Sobretot el trobem a l'entorn de les torrenteres i dels conreus,
també en punts aïllats de les pinedes i la garriga. Habitualment ha estat localitzat
a partir del seu singular cant o mercès a les larves. És d’hàbits més aviat
nocturns, i de dia tan sols s’observa en èpoques plujoses. Sovint resta amagat
sota les pedres o enterrat a la sorra.
Després de l’aparellament els mascles arrosseguen els ous entortolligats
entre les potes del darrere. De tant en tant van a algun bassal, font o riu a
humitejar-los i quan estan a punt de néixer les larves, alliberen els ous en un punt
d’aigua que han seleccionat. Això sí, l’aigua ha de ser ben neta i si pot ser que hi
hagi una mica de profunditat. Hi ha larves que arriben a la metamorfosi el mateix
any en què han estat postes. Tanmateix és habitual que hi hagi larves que no
acabin de completar el seu cicle fins a la propera primavera. Per tant doncs,
durant tot l’any podem trobar larves de tòtil.
Gripauet (Pelodytes punctatus)
El gripauet és un amfibi que en general passa molt desapercebut. És
una espècie molt amagadissa, i en general només es detecta la seva presència
a l’època reproductora. Canta molt poc. Viu amb certa preferència a les zones
forestals i als seus entorns. De dia resta amagat en forats entre les pedres i
només surt a la nit si fa certa humitat o si plou. No és una espècie abundant,
però tampoc és escassa. Durant els mesos en què no es reprodueix pot viure
allunyat dels punts d’aigua.
Si els mesos de tardor i d’hivern han estat plujosos i poc freds al
desembre o gener ja poden iniciar el període de la reproducció. Els mascles i
les femelles es concentren a les basses. Allà s’aparellen i ponen fileres d’ous
enganxats a les tiges de les plantes que queden dins de l’aigua. D’aquests ous
aviat en neixen les larves que acostumen a assolir la metamorfosi abans del
juny.
25

Gripau comú (Bufo bufo)
El gripau comú és el major dels amfibis que viuen al Parc del Foix. El
podem trobar preferentment a les zones més forestals, com ara a algunes
extensions de garriga i sobretot als boscos. Al sector del riu Foix que hi ha més
avall de la presa hi és relativament abundant, també el podem localitzar amb
certa densitat als boscos dels entorns de l’embassament. A altres contrades del
Parc és una espècie escassa o absent. En períodes humits de la primavera i la
tardor es desplacen força, és aleshores quan alguns individus moren atropellats a
la carretera.
Per reproduir-se busca basses d’aigües permanents i pot fer centenars
d’ous. És una de les espècies que es reprodueixen més aviat, molts anys al gener
ja se senten els seus cants. A més, són molt fidels als llocs de reproducció, any
rere any hi tornen.
Gripau corredor (Bufo calamita)
Es localitza principalment a les zones de conreu, però també el podem
trobar a algunes àrees forestals. Fins i tot, encara que amb poca quantitat, se’n
poden situar als ambients més rocosos i àrids de les muntanyes del Parc del Foix.
El gripau corredor és poc aquàtic, se sol reproduir en tolls temporals de
poca profunditat, com els que es formen amb la mateixa pluja. Aquesta és una
estratègia que té per evitar depredadors (com ara els peixos, les serps d’aigua...).
Tot i això, els anys que plou poc pot tenir dificultats i arribar a perdre les postes.
Posen centenars d’ous. Aquests ous tenen un desenvolupament ràpid. El mateix
els passa amb la metamorfosi, la solen accelerar al màxim per evitar morir abans
que s’assequi el bassal. Així doncs, les problemàtiques en la reproducció
ocasionades per la sequera que abans comentàvem, es veuen equilibrades els
anys plujosos; en els quals poden arribar a superar la metamorfosi centenars de
larves.
Reineta comuna (Hyla meridionalis)
Aquesta és una granota relativament comuna a l’entorn dels rius i les
rieres; la trobem de forma força abundant a la cua de l’embassament i al tram de
la riera de Marmellar proper al pantà. A altres zones del Foix també hi és
present, però en menor quantitat. Pot tolerar fins a cert nivell de contaminació,
encara que sempre que pot se situa en llocs d’aigua neta.
Als vespres i a les nits de primavera i estiu és fàcil d’escoltar els seus
cants, que tot i recordar el d’altres amfibis resulten més potents i incisius. En
especial canta després dels períodes plujosos d’abril i maig.
Per reproduir-se pot buscar algun racó d’aigües tranquil·les o bé alguna
bassa. Fixa petites bossetes amb algunes desenes d’ous a la vegetació
submergida dins l’aigua. Les larves tenen un desenvolupament lent, i tan sols
perviuen als llocs on l’aigua s’hi manté fins ben entrat l’estiu.
Granota verda (Pelophylax perezi)
Possiblement aquest és l'amfibi més abundant del Parc del Foix, ocupa
pràcticament tots els punts on hi ha aigua; fonts, basses, rieres, embassament...
No sol allunyar-se gaire d'aquests indrets. Sembla mostrar una clara preferència
26

per les terres planeres on hi ha els conreus, i que a més són travessades per
torrents. On es fa menys present és a les masses boscoses, a no ser que hi hagi
punts d’aigua permanent.
Els exemplars adults s’aparellen força tard, i no és fins a l’abril que es
troben les primeres postes. En funció de les condicions climatològiques algunes
larves poden realitzar la metamorfosi durant l’estiu i la tardor, mentre que d’altres
poden esperar a completar-la a la primavera de l’any següent.
8- Els rèptils
- Els rèptils del Parc del Foix
Els rèptils són un grup, que al nostre país el trobem representat pels
quelonis, els saures i els ofidis. Els primers abasten totes les espècies de
tortugues. Els saures inclouen les famílies dels llargandaixos, les sargantanes i
els dragons. Finalment hi ha els ofidis que són les serps. En total al Parc del Foix
hi hem localitzat vint espècies diferents de rèptils.
Els rèptils són animals de sang freda. Necessiten l’escalfor del sol per
poder estar actius. La vida dels rèptils per tant, va molt lligada als períodes anuals
calorosos. A l’hivern, quan les temperatures són baixes resten en hibernació,
enterrats o amagats en caus i forats. De tota manera si ha fet un dia assolellat i
les temperatures no són gaire baixes, hi ha dies d’hivern que poden estar actius.
A l’estiu és quan la seva vida segueix un ritme més intens. Algunes espècies,
quan el sol d’estiu és molt fort i fa massa calor surten de nit.
La reproducció dels rèptils és per ous. Acostumen a ser ovalats o bé en
alguns casos força allargats. Poden tenir la closca dura o més tova, com de
pergamí. Hi ha algun cas com el de l’escurçó que és ovovivípar.
Els rèptils són força sensibles als canvis produïts per l’acció de l’home. Així
per exemple espècies com la sargantana ibèrica, que abans eren molt abundants,
ara cada cop són més escasses. Els pesticides i contaminants que s’aboquen als
conreus en són una de les causes. Un altre dels factors que han incidit
negativament en les poblacions de rèptils és la desaparició de molts marges,
sobretot els de pedra seca. Enmig de les escletxes que es formen entre pedra i
pedra hi trobaven refugi, protecció i un lloc prou segur per fer-hi les postes d’ous.
Un altre dels problemes amb què es troben moltes espècies és amb els
27

atropellaments. Les vies de comunicació gairebé sempre tallen els passos de
fauna sense que s’hagi fet cap previsió de l’impacte que poden tenir sobre les
espècies. La introducció d’espècies al·lòctones també pot comportar certs perills
per a la fauna del nostre país. Així per exemple la gent que allibera tortugues
exòtiques pot estar contribuint a ocasionar danys a les tortugues de casa nostra,
ja sigui per la competència alimentària que els suposen, o bé perquè poden
transmetre malalties pròpies d’altres continents.
De manera similar als amfibis hi ha rèptils que també gaudeixen de molt
mala fama, i hi ha qui els considera dolents. Les serps són les que són més mal
vistes per determinada gent, però també són mal vistos altres rèptils com els
dragons o els llargandaixos. En primer terme ens cal recordar que formen part del
nostre entorn i que suposen un graó imprescindible dins les cadenes alimentàries,
i per tant que juguen un paper fonamental en el manteniment de l’equilibri
ecològic. En segon lloc cal que sapiguem que la majoria de llegendes i creences
que s’expliquen no tenen cap mena de credibilitat ni de fonament científic.
Al Parc del Foix tan sols hi ha una serp que té verí. Es tracta de la serp
verda. Aquesta és opistòglifa, és a dir la dent per on secreta el verí és la més
endarrerida i a més la té girada cap endarrere. Li serveix per acabar de matar les
seves preses i per començar la digestió, ja que com totes les serps la té molt
lenta.
La resta de serps que podem trobar al Foix tenen altres mètodes de caça,
com ara per ofegament, o bé capturen preses molt petites. En cap cas són
verinoses.
D’entre els altres rèptils que gaudeixen de mala fama entre un sector de la
població ens cal esmentar a la serp de vidre. Hi ha qui diu que és la més verinosa
de les serps. Però en realitat ni una cosa ni l’altra; és completament inofensiva i ni
tan sols és una serp (està més emparentada amb les sargantanes que amb les
serps).
Dels dragons s’explica que entren a les cases per anar als armaris a
menjar-se la roba. En realitat mengen insectes, i si algun dragó ha anat a parar
dins d’un armari era per alimentar-se de les arnes, que sí que mengen la roba.
Finalment, ens cal parlar de dues espècies més que podrien ésser
presents al Parc del Foix; la bívia tridàctila (Chalcides striatus) i l’escurçó ibèric
(Vipera latasti). Per ara, la informació de què es disposa sobre aquestes espècies
no ens dóna prou garanties, són comentaris de gent poc experta que diu haver
vist aquests animals. Val a dir que en tots els casos són rèptils que han estat
observats a altres zones del Penedès, com ara al proper massís del Garraf. Per
tant la hipòtesi que els puguem trobar al Parc del Foix no és gens descabellada.
Pel que fa a la bívia tridàctila disposem d’observacions en espais
relativament propers al Parc del Foix. És un tipus de saure molt difícil de detectar
ja que s’enterra i viu amagat enmig de densos herbassars. És possible que en
determinats punts de les muntanyes del Parc n’hi hagi una població molt petita,
però per ara no es disposa de cap citació verificada.
En relació a l’escurçó ibèric l’hem observat recentment en altres punts
pròxims de la serralada Litoral com és el cas de les muntanyes d’Ordal, i també
tenim coneixement de citacions al Parc del Garraf. A les muntanyes del Parc del
Foix hi ha gent que diu haver-ne vist, però cal ser un bon expert per diferenciar
aquesta serp d’altres espècies d’ofidis i per tant cal verificar l’autenticitat de les
observacions. L’escurçó és una espècie de serp verinosa. L’animal utilitza el verí
28

per caçar les seves preses, és una serp lenta en els seus desplaçaments i el verí
és l’eina que té per poder aconseguir l’aliment.
- Les espècies de rèptils del Parc del Foix
Tortuga de terra (Testudo hermanii)
És una espècie que pràcticament havia arribat a extingir-se a les
comarques del Penedès i a tot Catalunya. De tota manera sembla ser que
alguns exemplars aïllats o en molt poca quantitat han perviscut de forma isolada
a determinades muntanyes de la comarca.
Des de fa uns quants anys al Parc del Garraf s’hi han fet alliberaments per
recuperar les seves poblacions. A més, fa anys que hi havia particulars que en
tenien a casa o al jardí com a animal de companyia. Més endavant la tinença
d’aquestes tortugues es va prohibir, perquè les seves poblacions salvatges
estaven molt amenaçades al nostre país.
Habita a les zones del nostre país que gaudeixen d’una climatologia
relativament càlida; en general prop de la costa o en muntanyes que rebin la
influència del litoral. La podem trobar en àrees de muntanya baixa, en terres
d’alzinar, en zones de pastura i de cultius abandonats i també en ambients
dunars.
L’activitat reproductora s’inicia cap a l’abril amb els aparellaments. Al maig
ja poden iniciar les postes, en poden fer dues cada any. Ponen de tres a cinc ous
que enterren en un niu excavat a terra. Els ous eclosionen aproximadament cap
al mes de setembre.
Tenim notícia que s’havia vist fa temps al proper Parc d’Olèrdola. El 26-5-
2009 (MSSA) es troba una tortuga de terra al fondo de les Boveres. L’exemplar,
que mostra un comportament poc salvatge i algunes anomalies es recollit i
examinat al CRARC (Centre de Recuperació de Rèptils i Amfibis de Catalunya),
que confirma que l’animal ha viscut en captivitat durant un temps.
Tortuga de rierol (Mauremys leprosa)
La tortuga de rierol tot i tenir les poblacions amenaçades a nivell nacional,
al Parc del Foix hi és força abundant. La trobem tant a l’embassament com a
diversos trams del riu Foix i de la riera de Marmellar. Encara que mostra
preferència per les aigües netes, quan no té altre remei ha de suportar la
contaminació de l’aigua (sempre i quan no sigui excessiva). Si hi ha un excés de
contaminants moren. Els dies que fa sol surten fora de l’aigua a prendre el sol.
En principi es queden a un o dos pams de l’aigua, sobre una pedra o sobre la
vegetació. Quan ensumen algun perill o quan detecten la presència d’algú, amb
un gest ràpid es deixen caure a l’aigua i s’amaguen entre els llots, les pedres o la
vegetació i les fulles mortes del fons.
La reproducció es produeix a la primavera o estiu. No gaire lluny del riu o
de l’embassament busquen un terreny terrós i assolellat, hi excaven un forat i hi
enterren els ous. Normalment en fan entre sis i nou, però a vegades aquesta
xifra pot variar. Passat un temps, quatre o cinc setmanes, neixen les petites
tortugues, que de seguida van a cercar l’aigua.
29

Al Parc del Foix les principals problemàtiques que aquest rèptil pateix
són la contaminació fluvial i els efectes produïts per les tortugues exòtiques,
que a més de la competència per l’aliment li poden transmetre malalties.
Tortuga d’estany (Emys orbicularis)
Les poblacions catalanes de la tortuga d’estany són molt minses. En
general sembla que hi ha ben pocs exemplars i en alguns llocs podria haver-se
extingit per complet. Al Parc del Foix l’hem observat diverses vegades, entre el
2002 i el 2006, sempre un o dos exemplars com a màxim.
A les comarques del Penedès hi ha poquíssimes citacions d’aquesta
espècie. Algunes de les quals són de fa uns quants anys. Per altra banda és
una espècie que a altres llocs de la península hi pot arribar a ser abundant, i on
hi ha gent que n’agafa com animal de companyia. Així doncs, en relació als
exemplars observats al pantà de Foix, no es descarta que puguin ser animals
alliberats per particulars vinguts d’altres contrades.
El fet que les observacions hagin estat poques, de pocs exemplars i
sense una suficient continuïtat, ens fa pensar que aquest queloni ha de tenir
problemes per reproduir-se al Parc del Foix, i que possiblement no ho faci.
Caldrà veure en un futur si es segueix observant aquesta espècie
autòctona. I també de quina manera li afecten els entrebancs que suposen la
contaminació de l’aigua i les tortugues invasores.
Tortuga de temples roges (Trachemys scripta elegans)
Popularment també és anomenada tortuga de Florida. Aquesta és una
espècie pròpia d’algunes zones del continent americà (però no de Florida). Fa
anys la gent en comprava cries per tenir-les a casa com a mascotes. En fer-se
grans hi ha qui les ha abandonat al camp o a la muntanya perquè són força
agressives o perquè a casa eren un destorb. Quan algú vol desfer-se’n, el que
cal és entregar-les als guardes forestals, que les portaran a un centre adient.
Darrerament la Unió Europea va prohibir la venda d’aquestes tortugues, però
se’n porten d’altres espècies també exòtiques. S’ha vist que aquestes tortugues
poden transmetre malalties tant a les tortugues autòctones com als mateixos
humans.
D’entre les tortugues al·lòctones és l’espècie més abundant del nostre
país. A l’embassament hi és present amb molta quantitat des de fa uns quants
anys (almenys des del 1997). S’han realitzat algunes campanyes per tal de
capturar-ne i portar-les al Centre de Recuperació d’Amfibis i Rèptils de Catalunya
ubicat a Masquefa. De tota manera la seva població es manté i no ha disminuït
significativament.
30

A l’embassament del Foix entre els mesos de juny i agost realitzen les
postes d’ous. És en aquestes dates quan les femelles s’allunyen de l’aigua de
l’embassament per excavar uns forats a terra i pondre-hi els ous. Ho fan de nit,
però també se les pot trobar de matinada. Als entorns del pantà hi hem trobat
femelles realitzant la posta i també exemplars que retornaven a l’aigua després
d’haver post els ous. També en determinades ocasions, s’ha trobat més d’una
vintena de postes de tortuga depredades per la guineu.
Dragó comú (Tarentola mauritanica)
Aquest és un dels saures que es presenta amb major abundància al Parc
del Foix, i també dels que presenta una distribució més àmplia. El trobem als
edificis antics i actuals, als marges i altres construccions de pedra seca, i en
general a qualsevol zona rocosa com ara en petits o grans penya-segats. De fet li
va bé qualsevol punt on hi hagi roca natural, ciment o materials similars, i hi
puguem trobar esquerdes, escletxes o forats. En tots els casos ha de tenir opció a
prendre el sol, però sovint amb poc en té prou i adopta hàbits nocturns. A
vegades n’hem trobat a dins els forats de les totxanes d’alguna construcció.
Puntualment hem localitzat exemplars reproductors que havien post ous
amagats en foradets. Alguns dels ous també els hem trobat eclosionats. Els
naixements es produeixen a partir de la segona meitat de juliol i a l’agost.
Dragó rosat (Hemidactylus turcicus)
Aquest rèptil habita en espais rocallosos i a més està adaptat a ocupar els
ambients més humanitzats. És d’hàbits marcadament crepusculars i nocturns.
La presència del dragó rosat al Parc del Foix és molt escassa. Tan sols
l’hem localitzat en dues zones que llinden amb els límits de l’espai natural
protegit. D’aquestes dues zones, la que queda un xic més apartada és la que
acull una població més nombrosa. Els mesos freds de l’any s’hi arreceren en
certa quantitat per hibernar, els mesos més càlids es distribueixen pels entorns
del refugi.
Al mes d’abril ja poden iniciar el zel i els aparellaments, que es poden
allargar fins al juny. Hi pot haver baralles entre mascles per tal d’aconseguir la
femella desitjada. Poden fer dues o tres postes, d’un o dos ous cadascuna.
Acostumen a deixar-les enterrades o amagades en forats, entre pedres, en
troncs, etc. A vegades, les postes poden ser de vàries femelles que han utilitzat
el mateix amagatall.
31

Llargandaix ocel·lat (Timon lepida)
El llargandaix ocel·lat és el major dels sauris que habita les terres del Parc
del Foix. Se'l pot trobar preferentment a llocs eixuts i ben assolellats. En especial
li agraden els espais oberts amb poca cobertura vegetal, en tot cas àrees
arbustives. Així per exemple el podem localitzar en terrenys de garriga, als
llindars del bosc i també en determinats sectors agrícoles. A vegades es refugia
entre les pedres o els matolls, també ho pot fer enmig dels marges de pedra i en
algunes barraques o altres velles construccions abandonades. És un animal que
acostuma a observar-se de dia, sovint se’l veu prenent el sol.
Tot i no presentar grans densitats és una espècie relativament abundant i
ben distribuïda per les terres del Parc del Foix. Hi ha una bona colla d’animals
que en regulen les seves poblacions, diríem que el llargandaix ocel·lat s’ha
d’enfrontar a molts depredadors. Així per exemple, entre els seus enemics
naturals, al Foix hi hem observat algunes aus rapinyaires i també la guineu.
Tanmateix la principal amenaça a la que s’enfronta són els atropellaments a la
carretera. I és sobretot per aquesta causa que les seves poblacions semblen
tendir a una regressió lenta però progressiva.
La reproducció d’aquesta espècie al Parc la podem donar per segura,
atès que en diverses ocasions s’han observat exemplars juvenils. Per pondre
els ous busca forats força inaccessibles o bé ho fa sota pedres o troncs. Al llarg
de l’any poden realitzar diverses postes, que tenen un nombre força variable
d’ous; d’entre cinc i vint aproximadament.
Sargantana ibèrica (Podarcis hispanica)
Aquesta és una espècie que pot ocupar una àmplia gamma d’ambients
naturals sempre que hi hagi una bona insolació. Als entorns del Foix, un dels
hàbitats preferits el troba a les terres de conreu, on els marges i les construccions
de pedra seca li proporcionen resguard. A vegades pot anar lligada als llocs on
viu l'home. Se la pot observar a les parets d'algunes masies, ocasionalment a les
urbanitzacions i també en talussos i espais rocosos.
Fins fa uns quants anys era una espècie molt habitual i nombrosa.
Actualment no és una sargantana gaire abundant, ja que ha patit i segueix sota
els efectes d’una marcada regressió. La seva desaparició sobretot s’atribueix als
canvis que ha sofert el món rural. Sembla que la reducció dels marges de pedra
seca, l’augment de la cobertura vegetal i l’ús dels insecticides han influït en la
davallada de les seves poblacions.
La pèrdua d’una àmplia varietat
agrícola on hi abundaven els
cultius cerealistes també li era
millor enfront de la pobra diversitat
agrària actual, on pràcticament tot
són vinyes.
A finals d’hivern, els dies
que fa bonança, ja poden iniciar el
zel i els aparellaments.
Habitualment ho fan entre els
mesos de febrer i abril. Ponen
d’abril a juliol, dues vegades o
ocasionalment tres. A cada posta
32

hi poden fer d’un a cinc ous. Aproximadament als dos mesos neixen les cries, tot
depèn de les temperatures d’aquest període.
Sargantaner gros (Psamodromus algirus)
A aquest rèptil també se’l coneix com a sargantana cuallarga. És una
sargantana que pot ésser força gran. Sobretot ocupa les àrees forestals. En
trobem a les extensions més àrides amb predomini arbustiu de les muntanyes del
Parc, a les zones de brolles i garrigues que es recuperen dels incendis forestals, i
també a les parts del bosc més esclarissades o a la perifèria dels boscos
espessos. En terres de conreu potser és menys abundant i queda arraconada a
les torrenteres, als marges, als ermots i a les vorades, sempre que hi hagi una
mínima cobertura de matolls.
És dels saures més abundants del Parc del Foix. D'entre els rèptils és una
de les espècies que ha estat observada en més ocasions. La seva distribució
també és molt àmplia. És de costums marcadament diürns i tan sols s’anota
activa quan hi ha condicions climatològiques favorables, és a dir quan fa sol i les
temperatures són altes. La seva hibernació és força llarga.
A partir de l’arribada de la primavera inicien els aparellaments. El
desenvolupament dels ous s’inicia a dins de la femella, i no els pon fins passades
unes setmanes. Habitualment fan dues postes per any, d’entre dos i deu ous. El
naixement de les cries arriba a l’agost, per bé que en la segona posta es pot
allargar fins a l’octubre.
Vidriol (Anguis fragilis)
Se la coneix també amb els noms de serp de vidre, lliseta, noia i grívia.
Encara que tingui l’aparença d’una serp i la denominació de serp de vidre, aquest
rèptil no és un ofidi, sinó que es tracta d'un saure que en la seva evolució ha
adoptat una morfologia singular; sense potes.
La podem trobar a alguns dels boscos més frescals i obacs, ja que és un
rèptil que necessita poca escalfor per estar actiu. També li agraden els barrancs
amb cobertura herbàcia relativament abundant i on a més hi hagi certa humitat.
En diferents ocasions l’hem trobat ben a prop de l’embassament, a l’entorn dels
bardissars que flanquegen alguns conreus.
33

És de costums preferiblement crepusculars i fins i tot nocturns, cosa que fa
difícil la seva localització. Tanmateix, de tant en tant es pot observar de dia,
sobretot de matinada o abans de la posta de sol.
La seva reproducció és ovovivípara. Inicien el zel a l’abril o poc abans,
són força territorials i poden realitzar baralles amb d’altres exemplars invasors.
Durant la còpula el mascle mossega el coll de la femella. Les cries neixen en
ple estiu, a l’agost o poc abans, però aquest període es pot allargar fins a
l’octubre. Tenen de sis a dotze cries, encara que excepcionalment algunes
femelles poden arribar a produir-ne més de vint.
Als territoris que abasta el Parc del Foix és una espècie poc abundant. Les
tendències poblacionals d’aquest saure àpode semblen negatives,
possiblement es veu afectat per les morts provocades pels humans (a la
carretera o de forma directa). Hi ha qui diu que la serp de vidre és terriblement
perillosa, però en realitat és completament inofensiva.
Serp de ferradura (Hemorrhois hippocrepis)
Aquesta és una serp que té una marcada predilecció pels llocs secs i
assolellats. És bastant termòfila, i a Catalunya hi té el seu límit nord de
distribució. És de costums diürns. La podem trobar a l’entorn de les àrees més
pedregoses, com ara a alguna tartera, i també en terrenys on hi hagi un
predomini de la vegetació arbustiva.
A alguns sectors muntanyosos del Parc del Foix hi és present amb certa
quantitat, en canvi a d’altres àrees hi és completament absent.
La reproducció d’aquesta serp s’inicia cap a finals d’abril o al maig, que és
quan s’aparellen. Al juliol ponen cinc o sis ous, a vegades algun més. Els
amaguen en un lloc càlid, sovint entre pedres, o en algun cau de ratolí. Les cries
no neixen fins passats uns dos mesos.
Serp blanca (Rhinechis scalaris)
Li agraden sobretot les zones de secà. La podem trobar a prop d'alguns
conreus si es mantenen els marges de pedra seca o altres racons on es pugui
amagar. També és habitual als espais on hi ha un predomini arbustiu, i on s’hi
combinen pedreguers. En àrees boscanes la trobem o bé a les vores, o bé en
alguns reclaus esclarissats del bosc. És una de les preses preferides de l’àliga
marcenca, la qual cosa influeix en què les seves poblacions es mantinguin
34

estables. Aquesta àliga sols caça els exemplars grans, ja que els petits li aporten
poc aliment, i per tant és millor esperar a què creixin.
És una serp molt agressiva, si algú la molesta o quan es veu acorralada.
Per defensar-se bufa de forma amenaçadora i intenta mossegar, de tota manera
no és verinosa.
Aquesta és una de les serps més abundants al Penedès i també al Parc
del Foix. Tot i això, la seva densitat en cap cas es pot considerar alta. Sembla que
a causa dels atropellaments a la carretera les seves poblacions estiguin en lenta
regressió.
La reproducció de la serp blanca és difícil de detectar perquè amaga els
ous molt ben enterrats en forats i entre pedres. Malgrat això, amb relativa
facilitat hem observat exemplars juvenils nascuts recentment. Els
aparellaments es produeixen a partir de l’abril, i fins a l’entrada de l’estiu. En
funció de la mida de la femella poden arribar a fer postes de fins a una vintena
d’ous, encara que per norma general en fan menys. Les cries neixen a partir
d’agost. Els exemplars juvenils es reconeixen fàcilment pel dibuix en forma
d’escala que llueixen a l’esquena. Aquest caràcter és el que dóna el nom
científic a l’espècie i també la denominació catalana de serp d’escala que és
usada a més de la de serp blanca.
Serp llisa meridional (Coronella girondica)
A aquest ofidi també se’l coneix amb els noms de colobra bordelesa i de
colobra llisa meridional.
No és una espècie molt abundant, però sí que la podem trobar
puntualment a diferents sectors del Parc del Foix. Especialment ha estat
localitzada a l’entorn de zones boscoses o de predomini arbustiu. Les terres on hi
ha unes bones masses forestals, sembla que són les més favorables per aquesta
serp. En general passa el dia amagada i surt a caçar al capvespre, la qual cosa
ens referma que no és massa
termòfila. A vegades també
l’hem localitzat de matinada,
abans que el sol escalfi
massa.
Inicien els
aparellaments al maig i juny, i
a partir del juliol fan les postes.
Els dipositen en forats al terra,
entre pedres o en soques
velles. Habitualment fan cinc o
sis ous, però aquesta xifra pot
variar força. A partir de les sis
setmanes ja poden començar
a eclosionar.
Serp verda (Malpolon monspessulanus)
La serp verda és l'ofidi més gran de la nostra fauna, pot arribar a fer més
d’un metre i mig i excepcionalment més de dos metres. De tota manera
35

habitualment és troben exemplars juvenils d’uns dos pams, o bé adults de fins
a cinc o sis pams. L’àliga marcenca també té preferència pels exemplars
grossos d’aquesta espècie. Al Parc del Foix, tot i no ser massa abundant,
presenta una distribució molt repartida arreu.
És molt termòfila i sovint
s’està a les vores dels camins i
carreteres prenent el sol. Això
sovint li costa la vida, i en moren
bastantes d’atropellades.
Viu als llocs que estan ben
assolellats, és habitual a l'entorn
dels marges i de les terres de
conreu, també la podem trobar
als ermots, a les brolles i als
boscos poc densos.
Just en acabar la
hibernació ja poden iniciar el zel. Les còpules es produeixen a partir d’abril.
Passat un mes, ponen entre cinc i vint ous, depèn de la disponibilitat d’aliment i
de la mida de la femella. Utilitzen forats naturals com els que pot deixar una
arrel podrida o bé caus de conill, de rata o nius d’abellerol situats a poca
alçada. Un cop han passat aproximadament uns dos mesos de la posta, neixen
les cries.
Serp d'aigua (Natrix maura)
Hi ha qui coneix aquesta serp amb el nom de serp d’aigua escurçonera,
perquè té certes semblances amb l’escurçó. A vegades, com a estratègia
defensiva adopta postures que recorden aquesta serp verinosa. No obstant això,
aquesta serp no és verinosa.
Té preferència per les localitats que estan més o menys ben assolellades.
Es distribueix principalment pels llocs on hi ha aigua neta; en fonts, basses, rieres
i al mateix embassament. En algunes ocasions es pot allunyar força dels punts
d’aigua. És capaç de tolerar cert grau de contaminació, com el que troba
habitualment a l’embassament. Quan la quantitat de contaminants augmenta en
excés poden morir.
La seva densitat no és massa elevada al Parc del Foix, ja que la
contaminació dels rius i rierols li ha suposat un descens en les seves poblacions.
També és preocupant la quantitat de serps que moren atropellades a la carretera
que flanqueja l’embassament.
La reproducció d’aquesta espècie s’inicia amb l’arribada de la primavera,
que és quan realitzen els aparellaments. Entre juny i juliol ponen cinc, sis o set
ous, encara que a vegades poden fer-ne bastants més. Els situen amagats entre
pedres o en forats no massa allunyats de l’aigua. L’eclosió dels ous no es
produeix fins passades les sis setmanes, per bé que en funció de la climatologia
es pot allargar força més.
36

Colobra de collar (Natrix natrix)
Aquesta serp també és coneguda amb els noms de serp de collar, serp de
collaret i serp d’aigua. Aquesta darrera denominació pot portar confusions amb
una altra espècie que també s’anomena així, i per tant en l’àmbit científic cal
evitar-ho. De tota manera hem de saber que la veu popular a vegades usa
aquesta nomenclatura indistintament per a les dues espècies que amb major
assiduïtat viuen entorn de l’aigua.
Viu a l’entorn de les masses d’aigua; els rius i rieres, les basses i també a
embassament. Habitualment resta a l’aigua en llocs amb vegetació aquàtica,
però també pot fer vida relativament apartada dels punts humits.
Fa uns anys era força abundant a l’embassament, on pràcticament no hi
trobava enemics que depredessin sobre ella. Actualment ha esdevingut una serp
molt escassa i difícil de localitzar. Sembla que la contaminació també li ha portat
problemes per a la seva supervivència.
Acostumen a iniciar el zel a la primavera, però a la tardor també s’han
detectat comportaments similars. És una serp que es pot reunir en grups de
deu o vint exemplars per exemple i realitzar còpules col·lectives. Cap al juny o
juliol arriben les postes, que també poden ser comunes. Les cries neixen a
l’entorn de les set setmanes. Al Parc, tant hi hem detectat exemplars joves,
com exemplars adults.
- Espècies al·lòctones introduïdes de forma expressa o fortuïta que no formen
poblacions consolidades
Tortuga d’orelles grogues (Trachemys scripta scripta)
Es tracta d’una espècie no autòctona que ha estat introduïda a l’embassament de forma
il·legal. Quan es va prohibir la venda de tortugues de temples roges es va començar a
comercialitzar aquesta espècie. I de fet ha passat el mateix que amb l’espècie anterior; quan la
gent se’n cansa de tenir-les a casa les abandona, sense haver previst el mal que poden produir a
la fauna del país.
En haver estat introduïda de forma més recent, no n’hi ha tantes com l’espècie anterior.
Hem començat a observar-ne amb regularitat a partir del 2002. En general es detecten uns pocs
exemplars, de tota manera, cada vegada semblen més abundants. Per ara al pantà de Foix no
s’han observat indicis reproductors.
Tortuga comuna de Florida (Pseudemys floridiana)
Es tracta d’una espècie de tortuga exòtica originària d’Amèrica, concretament es localitza
a la regió de Florida i als estats veïns. Viu en zones d’aigües estancades on hi ha abundant
vegetació i surt a prendre el sol damunt les plantes o els troncs que hi suren.
L’exemplar localitzat al pantà de Foix hauria estat utilitzat com a animal de companyia i
quan els propietaris se’n van cansar l’haurien abandonat al pantà de Foix. Hi ha dades d’un
exemplar citat el 2000 (Martínez et al., 2006).
Tortuga xinesa de closca tova (Pelodiscus sinensis)
Aquesta és una espècie que té la seva àrea natural de distribució a l’est del continent
asiàtic. Viu a països com ara Japó, Corea, Xina, Indoxina o Mongòlia. Sobretot ocupa espais amb
aigües estancades en els quals hi hagi una bona profusió de vegetació aquàtica.
És una tortuga que al nostre país es comercialitza i possiblement algun particular es va
cansar de tenir aquest animal a casa i el va abandonar a l’embassament. Hi ha dades d’un
exemplar capturat el 2005 (JSMD).
37

Tortuga falsa mapa (Graptemys pseudogeographica)
Aquesta és una altra tortuga que té la seva àrea natural de distribució al sud dels Estats
Units d’Amèrica. Al Parc del Foix hi han estat introduïdes de forma descontrolada per particulars
que s’han cansat de tenir-les com a mascota.
Les primeres observacions es van efectuar l’any 2001 (Martínez et al., 2006). D’aleshores
ençà tan sols hem observat exemplars solitaris i de forma poc regular els anys 2003, 2006 i 2008.
Pensem doncs, que la seva població a l’embassament es limita a comptats exemplars. Es
descarta que hagin arribat a reproduir-se, ja que no s’ha observat cap indici, ni tampoc exemplars
joves.
9- Els ocells
- Els ocells del Parc del Foix
El grup dels ocells és el més nombrós entre els vertebrats. Al gran
Penedès s’han citat més de 300 espècies, entre les quals n’hi ha més d’un
centenar de nidificants. Al Parc del Foix s’han obtingut menys registres, però tot i
això, la xifra és prou alta. Per ara hem recollit dades de 239 espècies d’aus. De
les quals n’hi ha 90 que hi nidifiquen regularment. I disset més, que o bé ho han
fet de forma regular fins fa pocs anys (la gralla, el corb i el roquerol), o bé de
forma esporàdica (el cames llargues), o bé han mostrat indicis de nidificació
probable o possible (el faisà, el martinet de nit, l’agró roig, l’àliga calçada, el falcó
pelegrí, el blauet, el boscaler comú, la boscarla de canyar, el tallarol gros, el
teixidor, el pinsà, el sit negre i l’hortolà).
L’adaptació al vol dels ocells és un dels trets diferencials respecte a
d’altres vertebrats (exceptuant els quiròpters). El vol els permet de realitzar
desplaçaments força llargs. D’aquesta manera és com es poden adaptar a les
adversitats climàtiques. Cadascuna de les espècies segueix diferents estratègies.
Hi ha espècies que tenen un comportament sedentari, és a dir que les
podem observar al llarg de tot l’any a l’entorn d’un mateix territori. Altres espècies
són migrants, o sigui que es traslladen d’una banda a una altra en funció de les
temperatures, o de l’aliment... D’entre les espècies migrants n’hi ha que als
entorns del Foix sols les podem observar durant l’època de les migracions
(aproximadament a la primavera i a la tardor); per exemple passen l’hivern a
l’Àfrica i l’estiu al nord d’Europa, i aquí sols s’hi aturen a reposar, a dormir o a
menjar. D’altres migrants aquí tenen una fenologia estival, és a dir que els podem
veure durant els vols migratoris i també a l’època de reproduir-se (primavera i
estiu), a l’hivern marxen cap al sud on no hi fa tant de fred. Uns altres ocells
migrants, a casa nostra tenen una fenologia hivernal, i per tant aquí els trobem a
l’hivern. Són ocells que han criat als Pirineus, o en zones més nòrdiques, i que
vénen a passar l’hivern entre nosaltres perquè no hi fa tant de fred.
Aquestes quatre possibles estratègies fenològiques en algunes espècies
són molt clares, en canvi hi ha d’altres espècies que tenen poblacions que
segueixen un comportament i altres exemplars que en segueixen un altre. Ho
explicarem amb un exemple; el pit-roig és un ocell que al Parc del Foix pot ser
sedentari, migrant i hivernant. N’hi ha uns quants que hi són tot l’any i es
reprodueixen en alguns racons concrets de les muntanyes i fondalades del Foix.
A l’època de les migracions se’n veuen alguns que viatgen cap al sud a la tardor i
cap al nord a la primavera. A l’hivern però, és quan hi ha més pit-roigs, ja que se
n’afegeixen molts que vénen del nord i es queden aquí per un temps.
38