per descarregar-la - Ajuntament d'Alguaire

CARTES
Una situació millorable
La descripció que acabo de fer correspon al
que està passant amb els vells a la nostra
societat. No és la descripció del que la
nostra societat creu que hauria de passar amb els
vells. De fet, la nostra societat no té una idea clara
sobre quin és el lloc i la funció dels vells i en certa
manera es mantenen encara les idees vigents en el
passat immediat donat que no han estat substituïdes
per altres. Això produeix un sentiment de culpa més
o menys generalitzat. Tost tenim la impressió que
la nostra societat és injusta i cruel amb els vells, un
sentiment que s’acostuma a traduir en reclamar de
l’Estat i a les administracions públiques que s’ocupin
més dels seus problemes.
Igual com abans he posat en guàrdia contra la
temptació d’imaginar un passat de color de rosa,
ara vull prevenir igualment contra la temptació del
catastrofi sme en parlar del present. Seria un disbarat
considerar que el nostre temps sols presenta trets
negatius en relació amb els vells. Tots coneixem
exemples de vells perfectament integrats en el seu
medi familiar i en el seu medi social, de vells actius
que se saben mantenir útils, i de vells físicament
disminuïts que viuen envoltats d’afecte i d’atencions.
I també es veritat que els sistemes actuals de
protecció social asseguren uns recursos mínims a
ancians que en altres temps haurien acabat a l’asil
o a la mendicitat. Però una vegada fetes totes les
excepcions i matisacions que calgui, el que no he
dit sobre la situació difícil i incòmoda dels vells en
la nostra societat continua sent rigorosament cert.
Una vegada coneguda i reconeguda la tendència
de la societat contemporània a una progressiva
marginació dels vells, cal afegir immediatament que
aquesta tendència com res en la història, no és fatal
i irreversible sinó que pot ser modifi cada i corregida
en el sentit de fer-la més solidària i més humana, que
aquesta és la nostra responsabilitat, i per assumir-la
cal ser a la vegada realista i agosarat. No és realista
pensar que, en un espai de temps previsible, la
Antoni Domingo i Serramona
nostra societat canviarà les seves característiques
més profundes i de ser una societat competitiva es
convertirà en una comunitat moguda només per la
generositat i l’interès comú. I és igualment utòpic
creure que podem renunciar al progrés tècnic per
tornar a una societat agrària tradicional. Realisme
vol dir renunciar a la utopia i reconèixer els marges
reals d’actuació i els objectius possibles. Però el realisme
no està renyit amb l’audàcia ni amb el coratge,
audàcia per proposar els objectius més ambiciosos
possibles i coratge per lluitar fi ns a aconseguir-los.
Quan pensem en els objectius possibles per
millorar la situació de les persones grans en la nostra
societat, tot seguit ens adonem de dos tipus de
problemes i d’actuacions.
En primer lloc hi ha el fet que els vells, en el
nostre temps i en la nostra societat tenen problemes
de molt tipus: recursos econòmics, possibilitats de
treball, vivenda, assistència, desplaçaments, etc,
que per la seva solució requereixen mesures legals
i inversions econòmiques i que per tant sols poden
ser abordats per l’administració pública o per altres
institucions d’àmbit igualment públic, cal doncs
reclamar una política enèrgica en aquest sentit,
molt més enèrgica que la que es porta a terme en
l’actualitat i que resulta notòriament insufi cient, una
política que per merèixer aquest nom no ha de reduir-se
a una suma d’iniciatives aïllades sinó que ha
de respondre a un pla conjunt i per tant en una idea
clara de la situació a què es vol arribar. Tot fa suposar
que una política així sols es formularà i s’intentarà
aplicar el dia que siguin els mateixos interessats
els qui pressionin per aconseguir-lo. Atès que les
expectatives de vida són cada dia més llargues i que
el nombre de persones d’edat en la nostra societat
és cada dia més gran, aquesta pressió un dia o altre
haurà de produir-se.
Però una vegada dit això, cal afegir tot seguit
que, encara que un conjunt de mesures administratives,
legals i econòmiques facin més fàcil la vida
dels vells, el que he considerat com el seu problema
bàsic en el nostre temps, la sensació d’inutilitat i de
soledat seguiria existint perquè per a aquest problema
les solucions ja no poden ser institucionals
sinó personals.
52
33