per descarregar-la - Ajuntament d'Alguaire

ACTUALITAT
REFLEXIONS
Animals que han deixat
la seva senyal al llarg dels temps
La paraula història, segons el diccionari,
és una narració ordenada i verídica dels
esdeveniments relatius a una persona,
objecte, succés… etc.
Com que els meus darrers escrits a la nostra
revista “CERCAVILA” han estat adreçat a persones,
he pensat en canviar radicalment i, en aquest cas, escriure
al voltant de dos animals que els situarem en
la història i que van deixar la seva particular petjada.
Concretament parlarem del CAVALL i del GAT.
Som-hi. Les pintures rupestres (dibuixos o pintures
sobre les roques), ens indiquen que l’home coneixia
el cavall molt abans de ser domesticat i el caçava
per l’obtenció de la seva carn, fent-los caure en
manades per precipicis, cingles o abismes.
El cavall domèstic, del llatí “Equus caballus”,
és originari d’Àsia i s’ha fet servir des de fa 5.000
anys, com animal de càrrega, ajuda a les feines
agrícoles, transport de mercaderies, utilitzat a les
guerres, en competicions hípiques o simplement
com animal de companyia. Com a resultat d’unes
restes arqueològiques trobades a Dereivka, al sud
de Kiev (Rússia), ens indica que, pel desgast de la
mandíbula per la presència d’un morrió, es calcula
que van ser domesticats en les estepes de l’Europa
central. D’això només en fa uns 4.000 anys abans
de Crist.
En quan al transport en carros, les primeres
rodes, han estat trobades en tombes sumèries, a la
vall dels rius Tigris i Eufrates (Àsia), les quals daten
al voltant de l’any 3.500 abans de Crist.
Des de llavors, la possessió d’un cavall i unes
armes servia per fer cavaller al seu amo i, per tant,
un guerrer de molta categoria.
Cal esmentar que, en els rituals funeraris, la
cursa de carros, era el més important en aquelles
cerimònies. Aquelles primitives curses, en el transcurs
dels anys donarien lloc als Jocs olímpics.
Alexandre Magne (356-323 a.C.), els va estendre
des de l’imperi grec fins a l’Índia, utilitzant la
nova tècnica de la guerra: la cavalleria. L’esmentat
general, va tenir un famós cavall que ha passat a
Jesús Guamis i Hortet
la història amb el nom de Búfalo, que només es
deixava muntar pel seu amo i que l’acompanyava
a tot arreu on anava, inclòs quan no el va poder
utilitzar per la seva avançada edat. A l’Imperi romà,
la cavalleria recolzava i servia d’ajut a la infanteria
i actuava sota les ordres del cap de la legió. Quasi
sempre, el seus genets eren mercenaris estrangers.
A l’igual que a Grècia a Roma, la possessió
de cavalls, com a les curses de carros, era privilegi
de la noblesa. Les curses de cavalls aixecaven veritables
passions als circs, que eren un gran espai
pla rectangular amb grades on hi cabien milers
d’espectadors. Podríem afirmar que la passió per
aquestes curses, era, en general, la mateixa que
per a nosaltres el futbol avui en dia. La muntura del
cavall en l’antiguitat es feia sense pujador, els quals
no es van utilitzar fins al segle V d.C., quan el gran
imperi romà, comença a desintegrar-se.
Els magnífics cavalls del desert, van permetre
l’expansió de l’Islam per quasi tot el vell món i van
estar a punt d’envair Europa.
Cuidar molt bé els cavalls era doctrina de fe
contemplat a l’Alcorà (llibre sagrat dels musulmans),
al qual se l’anomenava “Benedicció suprema”.
Els moros van procrear una raça de cavalls
molt ràpids i no massa alts. En canvi els cristians
utilitzaven una cavalleria pesada i procuraven una
cria de cavalls grans per poder portar als seus lloms
un genet cuirassat i pesant. En l’Espanya medieval
un cavall anomenat “Babieca”, va convertir al seu
amo “El Cid”, en un mite. El va servir durant 30
anys i explica la llegenda que quan el Cid va morir,
el van lligar sobre el seu cavall i la seva presència va
provocar una gran estampida entre els moros que
assetjaven València i guanyà la batalla.
Els conquistadors espanyols van portar el cavall
a Amèrica, que va causar un gran impacte entre els
indígenes, ja que no havien vist mai un animal com
aquell. D’aquesta manera, es va poder estendre per
tot el continent americà.
Dels exemplars perduts o abandonats, van sorgir
les manades de cavalls salvatges o “cimarrons”
52
7