Mister Sofà - Diari de Girona

U na
amenaça sobrevola la conversa amb
l’artista fins al punt de monopolitzar-ne,
a la pràctica, els continguts: es tractava
de parlar de pintura, però s’acaba parlant de
la perversió d’un mercat capritxós a l’hora de
seleccionar –i després encimbellar– els seus
productes, del depauperat teixit galerístic de
Girona, que sembla ferit de mort o, encara pitjor,
instal·lat còmodament en una mena d’agonia
sostinguda similar a la de l’existència dels
fòssils, del silenci administratiu davant de la realitat
d’uns artistes –sí, sí, «artistes» malgrat tot,
persones que van decidir fa un grapat d’anys
guanyar-se la vida amb la pràctica de l’art– que
contemplen, mig astorats i mig fastiguejats,
com s’accepta aquest nou ordre de les coses
marcat pel signe sempre equívoc de la indolèn
cia; i és que allò que més inquieta Pep
Camps (Girona, 1962) és veure com es desactiven
lentament les diferents energies contestatàries,
com es dissol tota una generació de
creadors fidels a la pintura en un món, el de
l’art contemporani, decididament entestat a
confondre i confondre’s sense reconèixer, malgrat
tot, als seus immediats antecessors. Hom
té la sensació que l’assassinat programàtic del
pare –en el sentit freudià del terme– s’ha dut
massa lluny: el que resta del magnicidi és justament
això, artistes dislocats i autors orfes malaltissament
àvids de novetat al preu que sigui,
fins i tot al de l’art.
El repte de ser pintor, per tant, avui dia, està
més condicionat per l’aspresa de la subsistèn-
cia diària, per la decepció constant enfront de
la impossibilitat de trobar canals raonables per
arribar a un públic cada dia més divorciat amb
la cultura de qualitat i, en canvi, més amic dels
espectacles –etimològicament, un deambular
d’espectres–, que no pas amb allò que li seria
propi, és a dir, la reflexió a l’entorn d’un mitjà
expressiu antic com l’home i que, en tant que
immediat, conté en forma de latència els moviments
pulsionals i la memòria del seu artífex
i, en un sentit global, de tota la història de l’art
precedent. Per això, fer d’artista i optar per la
militància pictòrica implica un acte de resistència
que, sense proposar-s’ho, ha esdevingut
heroic: no es tractava de res més que de
seguir pintant i, en l’acte de pintar mateix, mantenir
viu aquell atàvic plaer enfront de l’inconegut.
Ho explicava Antoni Llena al seu exquisit
–i imprescindible– llibre La gana de l’artista:
«De què parlo, quan parlo de plaer? Del
plaer de destil·lar solitud (i què és la solitud
sinó estar despert al misteri), de fer-ne un espai
on tot allò que ha estat, o que no ha estat
El repte
de ser pintor
Entramats de línies de colors bàsics com a referència a la mort
i a la inabastabilitat del món caracteritzen l’obra de Pep Camps
i vol ésser, pugui covar-hi el vol. Pinto per
plaer. Per no haver de demostrar res. Pinto per
plaer perquè tinc una fe debilíssima. Pinto per
plaer, per més que la pintura no em deixi satisfet
ni amb la consciència tranquil·la».
Mentrestant, les grans teles i els dibuixos més
íntims s’acumulen a l’estudi empordanès de
Pep Camps: són enregistraments temporals que
han acabat testimoniant un viatge, real i imaginari
alhora, per la visibilitat que fa possible
la pintura. En aquest sentit, potser són els seus
característics degoteigs de color, verticals o horitzontals,
allò que millor simbolitza el repte de
què parlàvem. Ell mateix ens regala les pistes
necessàries: «Un factor que apareix en tota la
seva senzillesa i contundència [a les meves
obres] és la llei de la gravetat: els regalims de
pintura comencen i acaben el seu viatge en un
lloc antròpic; així com l’atzar en el recorregut
de la pintura que pot ser alterat per petits condicionants,
tots aquests factors ens deixen un
entramat de línies de colors bàsics. Són referències
a la mort (la gravetat), i a la impossibilitat
de poder captar el món en tota la seva
significació i plenitud». D’això es tracta: de seguir
pintant malgrat tot, per necessitat, contra
tota lògica utilitària, fidel a aquella «fe debilíssima»
de la qual ens parla Antoni Llena.
EUDALD CAMPS
Noms i llocs de
l’art a Girona
11 Dominical
Diumenge 16
de gener de 2011
Eudald
Camps
Crític d’art