Fes un tast de les revistes Infància. Infancia i Perspectiva Escolar Septembre 2018

Editorial
SETEMBRE 2017:
UNA PERSPECTIVA (ESCOLAR)
3
EE DITORIAL
setembre-octubre ´17
395
Afirmen veus autoritzades que a Catalunya estem a les
portes d’una tercera primavera pedagògica (després de la
viscuda al primer terç del segle xx, que seria la primera, i
de l’agombolada entorn de l’Escola de Mestres Rosa Sensat
durant el franquisme), protagonitzada per centres de nova
creació o amb projectes educatius singulars i lideratges
forts, que ha eclosionat arran del projecte d’Escola Nova
21 i de Xarxes per al Canvi, però també per la presència
plenament consolidada de la Xarxa d’Educació Lliure
de Catalunya o l’impacte de l’Horitzó 2020 de Jesuïtes
Educació. Tot plegat ha contribuït a crear un imaginari
col·lectiu favorable a la innovació i al canvi (sense més
matisos) que fa que els centres que no s’hi apunten semblin
quedar en la marginalitat o l’antigor i que moltes famílies
es deleixin per apuntar els seus fills en aquells que més
han aparegut als mitjans.
No és pas aquest el lloc per dibuixar una cartografia de la
innovació pedagògica que ordeni tota aquesta efervescència,
però sí que ens sembla oportú aportar alguns criteris,
algunes certeses i alguns interrogants per –amb tota la
modèstia– fer una mica de llum i ajudar a destriar el gra de
la palla, el màrqueting de la coherència i la consistència,
la fe de la ciència i de la justícia.
Hi ha unes pedagogies amb fonaments sòlids. Són pedagogies
de l’essència, que tenen clar el model de persona
que volen ajudar a formar, que s’adhereixen sense embuts
a uns referents vitals clars, que atorguen un sentit a la
seva acció i aposten per radicalitzar, avui més que mai, els
valors fundacionals de l’escola pública: l’emancipació de
l’individu, fer-lo capaç de pensar críticament, de decidir
per si mateix, de fer-se responsable de les seves decisions
i accions, capaç de viure amb els altres i –a través del
diàleg, la negociació i la democràcia– defensar-se del mal,
treballar pel bé comú i procurar ser feliç. Seria el cas, per
posar un exemple emblemàtic, de la pedagogia Freinet:
una pulsió ètica i política diàfana; primacia de l’activitat
i l’autonomia de l’aprenent; creació d’un
medi educatiu càlid i de treball; ús sense
restriccions de les tecnologies disponibles;
eclecticisme metodològic, i la cooperació
com a valor i com a instrument.
Hi ha unes pedagogies que podríem anomenar
càndides –pel Càndid de Voltaire–,
que fan una pedagogia i una escola fora
del món, com si els condicionaments
socioeconòmics i culturals no comptessin.
Una escola amb regles pròpies, on el
que prima és el desig i les emocions dels
individus, on es renuncia a la intervenció
pedagògica explícita i directa per fer-ho de
manera invisible i aparentment innòcua, on
sembla que l’únic que compta és la família,
els vincles personals i el desenvolupament
interior dels infants, sense mai entrar en
conflicte amb l’entorn i amb la realitat.
Potser l’exemple més paradigmàtic del
que volem expressar el trobaríem en la
pedagogia sistèmica: ciència o pseudociència?
Un nou determinisme genetista o un
reconeixement explícit del paper educador
de les famílies? Pedagogia per a creients i
convençuts o al servei de tothom?
El tercer bloc de pedagogies les podríem
qualificar de populistes en el sentit que
inclouen gairebé tot el que avui resulta
atractiu, el que sembla políticament i pedagògicament
correcte, el que els mitjans
i l’opinió pública volen sentir, sigui cert o
fals, sigui contrastat o no, i en el sentit que
estableixen una línia divisòria clara entre
les pedagogies actuals i les del passat, entre
els centres que innoven i tots els altres.
Treball per projectes, competències per a
la vida, posar l’alumne al centre, tenir en
compte les emocions, connectivitat horitzontal,
treball globalitzat i interdisciplinari,
creativitat, aules obertes, pensament crític,
aprenentatge basat en problemes,
treball cooperatiu, intel·ligències múltiples,
neurociència, dispositius digitals,
autoavaluació, coavaluació, excel·lència,
qualitat dels resultats, flexibilitat... Són
pedagogies que fan bandera de la seva
capacitat d’adaptació als nous temps, de
la seva focalització en la metodologia, en
sintonia amb els temps líquids que vivim,
i que s’alineen sense complexos amb les
prioritats dictades per organismes com
l’OCDE: la planificació, l’aprenentatge i
l’avaluació per competències, una fixació
per l’avaluació estandarditzada de l’alumnat,
una potenciació de l’autonomia dels
centres i de les direccions escolars, i una
personalització de l’aprenentatge...
Som conscients que aquesta és una mirada
discutible, simplificada i controvertida,
però podria ser un bon punt de partida per a
un debat més aprofundit, més fonamentat,
més científic, socialment i políticament
compromès, més plural i diversificat. Nosaltres
–i desitjaríem que els nostres lectors
també– hi estem disposats.
Bon curs 2017-2018!