tastet novembre-desembre 2018

8
i els nens, però gens menyspreable en els
que ja han abandonat la infantesa). Actors
i espectadors són l’home amb abric usat
i maleta vella que espera un tren que mai
no acaba d’arribar; la dona que crida i es
revolta contra una guerra que no comprèn i
que li ha arrabassat el fill; els nens i nenes
que tenen por de màquines boges; són cobdiciosos
i ridículs, o magnànims i dignes.
Convida a experimentar el plaer de l’exigència
interpretativa i la felicitat de l’expressió
refinada.
Permet desempallegar la consciència del
frenesí consumista i pot persuadir, especialment
els nois i noies joves, que els
camins de les descobertes, encara que més
llargs i difícils que els de les possessions
immediates, són més bells i alliberadors.
Tot i això, ni és un mètode infal·lible
d’educació, ni una garantia contra l’estultícia
o les pulsions destructores dels
éssers humans.
La construcció de l’objecte teatral
El plaer sensorial, sentimental, emotiu i
intel·lectual de la recepció depèn de l’originalitat
de l’objecte artístic i de la seva
qualitat. La singularitat imprescindible
s’ha de subratllar especialment des que els
espectacles estan sotmesos a una lògica
aliena a l’art: la de l’audiència.
La creació teatral, com tota creació artística,
ha de ser molt exigent. Obliga a
activar les immenses possibilitats de tots
els oficis que hi intervenen (m’agrada la
paraula ofici pel seu origen llatí: no significava
només feina o ocupació, sinó que
contenia l’obligació de ser útil a la societat,
de cultivar la cortesia i la consideració i
d’evitar la precipitació i la mandra; (Ciceró
l’usa sovint amb aquests matisos).
Participar en l’aventura de crear un espectacle
teatral és apostar pel treball en equip,
que exigeix compromís, responsabilitat,
capacitat dialèctica i voluntat crítica —els
grups de teatre no s’han de regir per cap
fidelitat, sinó per totes les lleialtats—. I
també seran indispensables llargues hores
de reflexió i treball individual, perquè les
aportacions en els assajos siguin riques i
estimulants.
La màxima responsabilitat l’assumirà el
director. El teatre ha passat per etapes
diferents en les quals ha destacat més un
ofici que els altres. Ara estem en l’era dels
Imatge de l’Escola El Sagrer
directors. Encara que aquesta figura em
sembla fonamental, no entenc la veneració
que alguns reclamen: no arribaria enlloc
sense la resta de l’equip.
Si no s’escull una obra ja escrita, s’haurà
d’elaborar un text guió de l’espectacle, és a
dir, s’haurà de començar per l’activació de
tots els factors de la ficció, especialment
els personatges i la trama, i fer la feina,
engrescadora i dura, de treballar amb les
paraules de la llengua, perquè els personatges
resultin consistents, dissemblants
i atractius, i perquè la trama estimuli les
sensacions, les emocions, els sentiments
i els coneixements que volem regalar a
l’espectador al qual suplicarem que «acabi»
l’obra artística.
Si l’obra ja està escrita s’haurà de posar
en pràctica l’ofici de dramaturg: repassar
el text original o traduït, adaptar-lo al grup
i construir el context on s’expressaran els
personatges i es produiran els fets.
Encara que els recursos siguin limitats,
s’ha de pensar a fons una escenografia, una
il·luminació i un àmbit sonor que entrin en
relació dialèctica amb els personatges. Els
espais, en el seu sentit més ampli —que
també conté els sons— han de tenir una
funció semblant a la dels personatges: de
vegades, han de ser protagonistes, altres,
antagonistes, d’altres, coadjuvants; han de
donar valor dramàtic a les situacions o les
han d’elevar al nivell simbòlic.
El vestuari i el maquillatge ajudaran a
acabar d’esculpir els personatges. Són el
resultat de dos oficis que es menystenen,
de vegades. La seva importància queda
palesa quan el treball està ben fet.
Segurament que l’ofici més agraït és el
de la interpretació, perquè permet ser un
altre, viure vides que mai no es viurien i
aproximar-se a goigs quasi prohibits o a dolors
insuportables mitjançant la simulació.
Un actor o una actriu necessiten una preparació
sòlida. Alguns aspectes demanen
una formació tècnica, d’altres, el treball
amb el director i els companys i companyes
per anar forjant la veritat de cadascuna de
les situacions.
Han de conèixer el seu cos, tenir consciència
de totes les seves possibilitats per posar-les
a disposició de la forma externa que el
personatge mostrarà i de les seves accions.
Han de saber respirar bé. La respiració és
la base de l’elocució, de l’expressió oral.
(L’entrenament de la respiració diafragmàtica
no només és fonamental per a la
interpretació de personatges, ho és per a
la salut, especialment de les persones que
han de parlar habitualment en públic, per
exemple, els mestres i professors.)
Han de tenir cura de l’articulació de tots els
sons. Als escenaris s’embelleix la llengua o
se l’embruta. Una pronunciació acurada dels
sons vocàlics i consonàntics, acompanyada
d’una execució correcta de la sintaxi dels
segments —i del vers, si és el cas— converteix
l’expressió en simfonia memorable.
La xarxa catalana necessària
La convicció de la participació de l’espectador
en la culminació de tots els actes
creatius serveix d’argument per proposar
el treball coordinat de les institucions amb
l’objectiu de construir una xarxa de debò
que, a part de permetre l’intercanvi d’experiències,
fundi i consolidi uns circuits
d’exhibició. Tots els festivals i els concursos
compleixen una funció apreciable, però
haurien de ser la guinda d’una activitat
mantinguda durant tot l’any. Hi ha molts
espectacles protagonitzats per nois i noies
joves (amateurs, afortunadament) que
mereixen ser recreats pels públics de tot
Catalunya.
9
MMONOGRÀFIC
novembre-desembre´18
402