Revista Gidona Juliol 2019

52 | entrevista > anna santolària GiDONA|juliol 2019
i quin any es va realitzar, però també i per quines restauracions
ha passat i quin és el material original conservat. Perquè
com que té una naturalesa tan fragmentària, són tot
peces que estan ajuntades entre elles amb aquest metall
que pot haver estat reemplaçat en algun moment, i això vol
dir que les peces han pogut canviar de posició. De fet, a vegades
et trobes amb uns puzles considerables, i has de passar
moltes hores per posar-hi ordre. Per tant, si en
descobreixes l’autor, pots trobar fons documentals que et
poden ajudar a recuperar la seva composició original.
Quan fa que vas instal·lar el teu taller a Girona?
Fa cinc anys, però podem dir que va ser una inauguració
simbòlica, perquè just després vaig anar a treballar a Suècia
durant uns mesos. Ara, a poc a poc m’han anat coneixent
i cada vegada tinc més feina a Girona. He mirat de
fer promoció del vitrall, perquè penso que és indispensable
per posar en valor el vitrall Gironí. Amb el Museu d’Art
hem muntat una exposició permanent sobre els vitralls
gòtics de la Catedral. I miro de fer xerrades i conferències
sobre els vitralls que tenim més a prop i sovint desconeixem.
Però és una feina lenta, i he tingut molta sort de
mantenir els contactes de la Universitat de York. Gràcies
a ells treballo tant a Girona com a l’estranger. Aquest
Nadal vaig estar treballant a la catedral de Naumburg, a
Alemanya, amb vitralls datats del 1250. Aquí he restaurat
tots els vitralls de l’església de Bordils, i la gran rosassa
de l’Escala, entre altres feines.
Més que un negoci, és una passió?
Totalment. Sempre tinc més interès per la peça en si que pel
client, poso en primer terme el que la peça necessita, i intento
fer entendre al client o a l’arquitecte per què aquell vitrall
necessita una actuació determinada. A vegades és
complicat perquè diuen que qui paga mana! És un ofici en
què és millor no comptar les hores que t’hi passes, tant en
restauració com en creació, si ets perfeccionista les hores
volen. Però és una feina que no canviaria per res, ho té tot: la
part creativa, en la qual fas el disseny i les noves peces; la
part de bastides, que sempre és excitant, i la part més de recerca
i mecànica que pot tenir la restauració. El que he evitat
sempre és assistir a fires i crear peces petites per vendre,
aquestes hores no les gaudiria.
És una feina que té grans recompenses quan guanyes
premis d’àmbit internacional, com és el teu cas.
No passa gaire sovint, però sí. Haig de dir que recompenses
són quan veus la teva feina reinstal·lada, o quan un
client confia en tu per fer la restauració d’una peça. Això
ja és un premi. El premi de les arts de la construcció és
un reconeixement que m’ha donat la Fundació de Richard
H. Driehaus pels meus treballs. Driehaus és un filantrop
enamorat de les tècniques tradicionals de l’arquitectura.
La subdelegació de la fundació a Madrid, juntament amb
INTBAU i el Ministeri de Foment entreguen cada any quatre
premis, i aquest any en la categoria de ferro i vidre
m’han triat a mi. Encara no m’ho crec! És un reconeixement
important a escala estatal, amb una organització
molt acurada. Van venir a fer un reportatge sobre el meu
taller i han organitzat una exposició a Las Arquerías del
Ministeri de Foment a Madrid, que es pot visitar fins al 29
de juliol. Ara em sento empoderada per seguir fent el que
he fet fins ara, i seguir esforçant-me per millorar.
I, a més, has posat en valor les taules del vitraller de
Girona, fruit de la teva tesina...
Sí, l’Institut Català de Recerca del Patrimoni Cultural va
voler publicar-la en edició bilingüe. Finalment, el món anglosaxó,
sempre molt interessat per aquest objecte únic,
té accés a aquesta informació. Pensa que hi ha gent d’arreu
del món que ve a Girona expressament per veure les
taules de vitraller del Museu d’Art. Els taulons emblanquinats
eren les eines més importants a l’hora de realitzar
els vitralls: en aquestes s’hi dibuixaven els ploms, es tallaven
els vidres i s’emplomaven els vitralls. Avui contenen
molta informació encara per desxifrar. Girona ha tingut la
gran sort de conservar l’única taula de vitraller que es coneix
i que encara conserva els vitralls que s’hi van fer al
damunt. Com que només era una eina, les fustes no es
conservaven, per això és una peça tan important. Ara
aquesta peça s’exposa envoltada de fragments de vitrall
gòtic del mateix mestre i del mestre Letumgard. Una exposició
que no us podeu perdre.