Revista Gidona Juliol 2019

GiDONA|juliol 2019
< cultura |
75
La perruca rosa
Anna Carreras
Escriptora
A la pel·lícula Lost in Translation, dirigida per Sofia Coppola
l’any 2003 i interpretada amb una destresa excepcional
per Scarlett Johansson i Bill Murray s’hi parla
d’amor, de solitud i d’autoconeixement. En Bob és un
actor famós en hores baixes que viatja a Tòquio per fer
una campanya publicitària de whisky. La Charlotte és una
jove acabada de llicenciar en Filosofia i de casar-se amb
un fotògraf d’èxit bastant llardós, una mena d’hipster lleuger
i pseudomodernet. Tots dos s’allotgen al mateix hotel
de luxe a la capital del Japó. Sota l’aparença d’una comèdia
romàntica, Coppola ens submergeix en una melangia
radical blava com ella sola. La pel·lícula abandona la frivolitat
a l’ús i exposa els petits moments de joia i les grans
connexions que podem arribar a establir amb segons qui
enmig de tanta misèria i solitud.
Lost in Translation. Perduts en la traducció. Perduts i incompresos
per l’entorn, en Bob i la Charlotte es fonen i, a
estones, es fan u. Perduts no només perquè són en un
país d’idioma desconegut ple de brogit i de neons en cadena,
sinó perquè no es comuniquen amb fluïdesa ni amb
el seu entorn immediat. Un cinquantí i una filòsofa de vinti-pocs
que s’agraden d’una manera senzilla i real, sense
enamoraments passionals ni castells de focs. El seu és un
amor de mirades cansades a l’ascensor, de somriures sincers
enmig d’una conversa. Una intimitat sensual als antípodes
del sexe. La millor de les escenes de la pel·lícula és
la del karaoke. La Charlotte canta a casa d’uns coneguts
amb una perruca rosa de tall cleopàtric i serrell deliciós,
absolutament seductora. Sense dir res, són els ulls qui
parlen. Els silencis parlen. La perruca parla. La tendresa
parla. Que ella recolzi el cap amb la perruca a l’espatlla
d’ell sense dir-se res. Aquesta escena parla. I molt.
En Bob i la Charlotte es completen, no només perquè
estan sols i es fan companyia, sinó perquè tenen una personalitat
complementària, com Oniria i Insomnia dels Love
of Lesbian. La Charlotte gasta un esperit assossegat i pregon
que va més enllà de la seva edat. Gaudeix de l’aïllament
i la calma, el passeig i la contemplació asocial, i no
se sent atreta per l’escàndol i el glamur de l’extravertida
Tòquio, una metròpoli que, com Nova York, no dorm mai.
Ella és una outsider, no té els mateixos interessos que el
seu marit i, per contra, la mirada li brilla com als feliços
pocs que somnien en un canvi vital. Aquesta actitud anima
en Bob, li facilita l’explosió del seu millor sentit de l’humor.
En resum: en Bob se sent més viu al costat de la singular
Charlotte. La necessita com l’aire. La bellesa i la tristesa
de tot plegat és que quan se separen cadascú a la seva
habitació d’hotel es retroben amb el propi buit existencial,
insadollable, infinit.
No hi ha neó ni extravagància ni acció desfermada, a Lost
in Translation. Tot és naturalitat i elegància, com en
un envelat de festa major on les bombetes de colors
són una cadena d’instants de bellesa visual,
de Pantone fred ruixat pel pes
melancòlic, ombrívol, de poca llum.
Quan la Charlotte, des d’una solitud
crònica, mira per la finestra
de l’habitació de l’hotel impersonal
en què s’allotja
hi veu una ciutat borrosa,
capitalista,
superficial. Ella
és poesia. I el
món no la sap
llegir.