Ciutat blindada

03-09 OCTUBRE 2020
No faces de la teua ignorància un argument
Joan Fuster
Felipe VI intenta d’esquivar les protestes
CIUTAT BLINDADA

2
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
SUMARI
03-09 OCTUBRE 2020
LA SETMANA
Crònica per Roger Graells.
ENTREVISTES
Meritxell Lluís
Per Andreu Barnils.
Ramon Gual
Per Andreu Barnils.
Enric Morera
Per Esperança Camps Barber.
Juanjo Álvarez
Per Clara Ardévol Mallol.
Jordi Matas
Per Roger Graells Font.
Attila Dabis
Per Andreu Barnils.
REPORTATGES
La jutgessa del cas Tamara acusa la
Guàrdia Civil de ser ‘poc seriosa’
Per Roger Graells Font.
El país de la ‘generació Guillem
Agulló’
Per Esperança Camps Barber.
Diego de Egea, el jutge que va
menystenir Corinna Larsen i va
confinar Tamara Carrasco
Per Josep Rexach Fumanya i Oriol Bäbler.
Serekaniye, la ciutat on ja no es pot
ser kurd
Per Amina Hussein.
Vist i no vist
Per Josep Rexach Fumanya.
RECULL FOTOGRÀFIC
Cremada popular de retrats de Felipe VI
arreu de Catalunya
Per Redacció.

3
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
LA SETMANA
TAMARA CARRASCO DERROTA
LA GUÀRDIA CIVIL
ROGER GRAELLS FONT
La mateixa premsa
que donava per bo i
amplificava el relat
de la violència no s’ha
fet ressò de la seva
absolució. Ni una
sola notícia breu a les
portades
La crítica de la magistrada en la sentència que absol l’activista
torna a evidenciar el mètode incriminatori del cos policíac,
mentre es reprodueixen les protestes contra Felipe VI a
Barcelona i la pandèmia desllueix el Nou d’Octubre
L’absolució de Tamara Carrasco, només
una setmana després del judici, ha posat
en evidència el mètode incriminatori de
la Guàrdia Civil. Passats dos anys i mig
de la seva detenció –arran d’un altre
muntatge policíac contra la dissidència
ideològica a l’estat espanyol–, Carrasco
ha guanyat contra la repressió. Va haver
d’estar un any i un mes confinada a Viladecans,
va rebre amenaces i fou víctima
de seguiments, va veure com l’Audiència
espanyola li negava un permís per a anar
a visitar la seva mare, que havia tingut
un accident, va ser assenyalada i criminalitzada
per la premsa espanyola i a les
xarxes i va haver de suportar la incertesa
d’esperar quin jutjat assumia el seu cas,
quines acusacions feia la fiscalia i quin
era el resultat de judici. Per a acabar-ho
d’adobar, la mateixa premsa que donava
per bo i amplificava el relat de la violència
no s’ha fet ressò de la seva absolució.
Ni una sola notícia breu a les portades.
L’estat espanyol i la seva justícia tenen
un problema greu en els cossos
policíacs. En un estat de dret normal,
els atestats haurien de ser ben fonamentats
per a esdevenir útils als
jutges. Però massa sovint s’utilitzen
per a fabricar relats amb proves falses
i incriminar la dissidència. A més,
molts jutges assumeixen acríticament
aquests atestats, com si fossin veritat
revelada, encara que no tinguin ni
cap ni peus. És difícil de determinar
si són la majoria de magistrats o no,
però casos com el de Tamara Carrasco
clamen al cel.
Allò que els agents hi escriuen va a missa
molt sovint, i causa un patiment extrem
a les víctimes de la repressió. La versió
de la policia és avalada per una fiscalia
inquisitorial i un codi penal reformat
expressament pel PP el 2015. S’hi va
introduir un canvi pactat entre el PP i
el PSOE que banalitza fins a l’extrem el
delicte de terrorisme. A més, això permet
que aquests casos els investigui un
tribunal d’excepció com l’Audiència espanyola.
S’ha vist en el cas de Carrasco i
es va fer palès al judici contra el procés al
Tribunal Suprem espanyol, entre molts
altres casos, com ara l’operació Judes
contra els activistes detinguts el 23 de
setembre de 2019, per posar exemples
recents relacionats amb l’independentisme.
És ben fàcil d’escriure una història
de ficció –un pla de sabotatge i
terrorisme dels CDR– si hi ha un jutge
ben predisposat a escoltar-la. L’objectiu
és aplacar la protesta atemorint els manifestants,
i els és indiferent el patiment
de la víctima del muntatge policíac i del
seu entorn.

4
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
LA SETMANA
Diuen que els jutges parlen mitjançant
les seves sentències. És tan greu i tan
flagrant que fins i tot la magistrada que
ha absolt Carrasco, Maria Lluïsa Maurel
Santasusana, ha deixat constància per
escrit que la investigació de la Guàrdia
Civil va ser ‘poc seriosa’. Les formes
són elegants i suaus, però la clatellada
que conté el fons encara ressona. No
és pas poca cosa que un membre de la
judicatura critiqui obertament un cos
com la Guàrdia Civil en una sentència.
De fet, en el judici els agents autors
de l’atestat ja van fer el ridícul quan
no van saber explicar a la magistrada
com havien obtingut l’àudio amb què
incriminaven Carrasco. No hi havia cap
autorització judicial per a intervenir les
comunicacions de l’activista, i segons la
jutgessa, no va quedar clar com l’havien
aconseguit.
De fet, el modus operandi sempre és el
mateix. Un agent de la Guàrdia Civil
elabora un atestat tendenciós on recull
suposades proves incriminatòries.
L’informe, que pot contenir fins i tot
valoracions polítiques i de caràcter
penal, es filtra als mitjans afins, disposats
a criminalitzar qualsevol dissidència
política. A continuació, es fa un
desplegament desproporcionat per a
executar una detenció ordenada per un
jutge i avalada per la fiscalia davant les
càmeres de televisió i s’omplen hores
de tertúlia en què es culpabilitza la
víctima. Quan ha arribat l’absolució,
el mal ja és fet i no ha servit per a obrir
cap portada ni cap programa matinal,
ni hi ha hagut cap disculpa. Es fa passar
la cortina i el cas es fon com llàgrimes
sota la pluja.
‘I qui pagarà per això?’ És una pregunta
recurrent aquests dies. Carrasco ha
demanat una indemnització al Ministeri
de Justícia espanyol pels danys
morals causats aquests anys. Però qui
jutja el paper galdós dels guàrdies civils
que la van incriminar i del magistrat
Diego de Egea? Ningú. Precisament
és aquesta impunitat que permet que
alguns agents del cos, com el tinent co-
ronel Daniel ‘Tácito’ Baena, actuïn amb
aquesta immoralitat i pràcticament al
marge de la legalitat, si no fora.
I a Adrià Carrasco, què li passarà? El jove
d’Esplugues de Llobregat es va exiliar a
Bèlgica per a evitar la detenció, i la magistrada
que ha absolt Tamara Carrasco
ha dictat sentència: les accions dels CDR
durant la Setmana Santa del 2018 eren
legals, emparades en el dret de protesta.
Què esperen els tribunals, que tanta
pressa tenen de vegades amb l’independentisme,
per a arxivar el cas i permetre
la tornada de l’Adrià sense riscs? Quina
arbitrarietat insòlita desposseeix l’Adri
de tota seguretat jurídica si decideix de
tornar a casa seva? Els acèrrims defensors
de l’estat de dret haurien d’exigir la
resolució immediata d’aquest cas, però
quan la música no els interessa fan com
si sentissin ploure.
Malgrat tot, els CDR s’han continuat
mobilitzant. I sempre han respost a
les visites oficials a Catalunya del rei
espanyol, Felipe VI. D’ençà del discurs
del 3 d’octubre de 2017, els viatges del
monarca al Principat han anat acompanyats
de manifestacions contràries
i força multitudinàries. El govern espanyol
vol refer les relacions amb la
Zarzuela una volta apaivagada la crisi
que es va desfermar a causa de la trucada
del rei al president del Consell General
del Poder Judicial, Carlos Lesmes, per
a expressar-li que li hauria agradat de
ser present a l’acte de lliurament dels
despatxos dels nous jutges. Un gest que
fou interpretat com un decantament de
la casa reial en favor del poder judicial, i
que va rebre crítiques del vice-president
segon espanyol, Pablo Iglesias, i del
ministre de Consum, Alberto Garzón.
A més de la cremada popular de fotografies
del rei dijous al vespre a les places
catalanes, els CDR i les entitats s’han
manifestat a la rodalia de l’estació de
França. En el pla polític, ni el govern ni
el parlament no han assistit a l’acte de
Felipe VI, ni tampoc la batllessa de Barcelona,
Ada Colau. A més, Quim Torra,
Carles Puigdemont i Artur Mas han fet
pinya contra la repressió. Els tres últims
presidents de la Generalitat, represaliats
per l’estat espanyol, han fet una conferència
de premsa conjunta a Perpinyà,
contraprogramant la presència del rei
a Barcelona, que ha arribat juntament
amb Pedro Sánchez. Al migdia, el consell
de ministres espanyol ha decretat l’estat
d’alarma a la Comunitat de Madrid.
La pandèmia també ha obligat a suspendre
la manifestació reivindicativa
del Nou d’Octubre al País Valencià, així
com la processó cívica i la mascletada
del migdia. Un acte institucional limitat
al matí i una concentració simbòlica al
vespre, en què la Comissió 9 d’Octubre
llegirà el manifest, seran els fets més
destacats. També s’ha fet una crida a
omplir les xarxes amb imatges d’altres
anys, i l’Ajuntament de València ha decidit
de recuperar les mascletades i els
castells de focs artificials que s’havien
preparat per a les falles i que es podran
seguir des dels balcons i les terrasses,
per a evitar concentracions de gent.
Què esperen els
tribunals, que
tanta pressa tenen
de vegades amb
l’independentisme,
per a arxivar el cas i
permetre la tornada
de l’Adrià sense riscs?

5
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
ENTREVISTA
ANDREU BARNILS
M
eritxell Lluís (1974) és l’actual
presidenta de l’Associació Catalana
pels Drets Civils (ACDC),
entitat que agrupa els familiars
de presos polítics i exiliats. La
senyora Lluís és l’esposa de Josep Rull,
el conseller català empresonat des del
2017 i condemnat a deu anys i sis mesos
de presó. En aquesta entrevista feta dimecres
a la Coral de Terrassa, local emblemàtic
del centre de la ciutat, Meritxell
Lluís reitera la denúncia feta per Laura
Masvidal i Diana Riba: els presos polítics
estan pitjor que mai dins les presons.
La caiguda del 100.2, el tercer grau i les
mesures per la covid-19 dins la presó han
significat un canvi de condicions brutal
el darrer mig any. En el cas de Rull, fa dos
divendres va veure per primer cop els
seus fills des del mes de febrer, gràcies
al primer vis-a-vis familiar en mig any.
Lluís ens parla d’això, però també de
l’opció de l’indult o l’amnistia, ella que
porta la política a la sang des que el 1992
va entrar a militar a la Joventut Nacionalista
de Catalunya. Ara és regidora de
Junts per Catalunya a Terrassa.
MERITXELL LLUÍS
‘Els presos ara estan
molt tocats’
Entrevista a la presidenta de
l’Associació Catalana pels Drets
Civils (ACDC), i esposa de Josep Rull,
conseller empresonat
—Expliqueu que els presos polítics
i els familiars esteu pitjor que mai.
Per què?
—Vam arribar a l’estiu que teníem
concedit el 100.2 i vam gaudir de dos
caps de setmana amb el tercer grau.
Sortien a treballar. I tot i que podíem
entreveure que la situació no duraria
gaire perquè la fiscalia ho recorreria sí
que fas una mica de planificació. I es va
estroncar d’un dia per l’altre. Va ser un
estiu molt complicat. Suma-hi les mesures
per la covid-19 a la presó, que les
arrosseguem des del març i això ha fet
que no hagi estat fins aquest divendres
que poguéssim fer un primer vis-avis.
Els meus fills no havien trepitjat
Lledoners des del febrer. Nosaltres
teníem un vis-a-vis familiar el 14 de
març, just el dia que va començar el
confinament. Cancel·lat. Per tant, ha
estat més de mig any sense veure els
fills. Molt dur.

6
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
MERITXELL LLUÍS
A la presó de Soto del
Real et recomanen
que els menors no
facin vidre perquè
veure i no tocar, per a
un nen, és angoixant
—Vosaltres vau decidir de no fer vidre.
Res de visita al locutori. Si no hi ha visa-vis,
per telèfon.
—A la presó de Soto del Real et recomanen
que els menors no facin vidre
perquè veure i no tocar, per a un nen,
és angoixant. Vam fer-ho una vegada
amb en Bernat quan tenia onze anys i
vam decidir que no ho faríem mai més.
Va ser una experiència horrorosa tant per
a ell, com per a nosaltres. Han estat mig
any parlant per telèfon i per als meus
fills el telèfon no és fàcil: ‘Hola, pare.
Adéu, pare.’ Demolidor per als nens,
per al Josep i per a mi. Poques vegades
han tingut conversa fluïda. És fals que es
pugui tenir relació amb el pare a través
de trucades.
—Ajuda amb els fills, en teniu?
—Per aquesta raó, no. En Bernat té
altes capacitats i té un seguiment, des
de la llar d’infants, on ho van veure. El
problema de les altes capacitats és que
la gent es pensa que tot és Hollywood.
I no veuen el desequilibri entre la vessant
intel·lectual i l’emocional. Sort de
l’escola, d’una sola línia, molt familiar.
Suport extraordinari. Pensa que no volia
anar a l’escola perquè s’avorria. I ho
han treballat molt bé. S’ha de fugir de
l’anomenada ‘normalitat’. A l’ajuntament
vam crear la regidoria de capacitats
diverses i accessibilitats. Tenia i tinc el
convenciment, de sempre, que les capacitats
de tots són diferents. Tots som
diferents. Normal no hi ha ningú.
—I en Roger, sis anys, amb malaltia.
—La vigília de Reis del 2019 en Roger
va caure a la presó de Lledoners durant
un vis-a-vis familiar. Es va fer un cop
monumental al cap. Tot allò que no ha
de passar després d’un cop al cap, va
passar: vòmits, s’adormia. Vam acabar
a l’Hospital de Manresa. I ens digueren
que potser acabaria amb discapacitat. A
Vall Hebron van descartar-ho, però li
van detectar hidrocefàlia. No drenava
prou bé el líquid limfàtic del cervell. Ara
sembla fàcil, sobretot perquè ha acabat
bé, en Roger ara està bé, però el neguit
ha estat molt gran. En Josep era a punt
de començar el judici, a Madrid, i no vam
voler explicar-li els detalls per evitar-li
l’angoixa. Sis mesos dissimulant. ‘Com
està?’ Bé, bé.’ ‘Passa’m en Bernat.’ ‘No,
que és el lavabo.’ Ajornem l’operació,
que coincidia amb el judici, per a l’estiu.
Finalment amb el doctor Raspall vam
anar a Lledoners i va ser llavors que en
Josep es va assabentar de tots els mesos
que portàvem. Del gener al juliol. Jo
pensava que en Josep s’emprenyaria. I
em va dir: ‘Em sap molt greu que hàgiu
passat per això i t’agraeixo que m’hagis
estalviat l’angoixa de l’espera en ple
judici, que tampoc m’haurien deixat
Meritxell Lluís, dimecres, al local la Coral de Terrassa. ADIVA KOENIGSBERG

7
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
MERITXELL LLUÍS
Aquest tres d’octubre,
si ho tenim ben
comptat, en Josep
arriba a un quart
de la pena. I ha de
ser quan comenci a
gaudir de permisos
de sortida, que ara no
en té
sortir.’ Al Roger li van posar un sensor
al cap i després una vàlvula. Fa un any, i
ara està tot molt bé.
—Per tant, fa dos divendres, primer
dia una mica normal gràcies al primer
vis-a-vis després de mig any.
—Considero que fa molts anys que no
hi ha normalitat a casa nostra. Hem
tornat a la rutina d’anar a Lledoners.
Això sí. Però veurem com acaba. Aquest
tres d’octubre, si ho tenim ben comptat,
en Josep arriba a un quart de la pena.
I ha de ser quan comenci a gaudir de
permisos de sortida, que ara no en té.
Seran trenta-sis dies l’any. La meva
reflexió: molt lamentable que després
de tres anys estiguem pendents d’un
primer permís. Recordo els advocats
parlant del dret penal de l’enemic. Ara
sembla que algú vulgui que se’ns apliqui
el règim penitenciari de l’enemic.
La progressió de graus i permisos que
tenen, és la de tots? Oi que no? El règim
penitenciari que pretenen aplicar
el fiscal i el tribunal suprem és el de
l’enemic. Si compleixes els requisits i
els tècnics dictaminen, doncs que es
compleixin. A banda, que hi ha una
altra cosa. Un familiar d’un pres, que
tampoc vaig preguntar per què hi era
–no es pregunta mai: codi no escrit.
El patiment de les famílies és igual
per a tothom– doncs un familiar em
va dir: ‘Nosaltres ja fa un any que som
a la presó i finalment tindrà el tercer
grau.’ Internament penses: ‘Nosaltres
ja fa tres anys som a la presó i el tercer
grau, esfumat.’
—Homes fent de pares. Parlant dels
fills. Per exemple, Josep Rull. Aquesta
imatge dels presos també s’ha vist molt,
aquest any.
—La gent es pensa que els polítics són
robots. I no és cert. A casa hem tingut
molt clar que quan la porta es tanca,
ningú no hi entra. Però per exemple,
el piulet de l’aniversari d’en Roger: va
fer sis anys, tres amb el pare a la presó.
S’ha de poder explicar. I vam fer el
piulet perquè són persones. I tot això
ho viuen com a persones. Que la gent
ho vegi, els ha humanitzat. La duresa.
I així i tot, la primera vegada que vaig
visitar Estremera en vaig sortir pensant
que, malgrat tot, érem uns privilegiats.
Tenim advocats, família i entorn estable.
Però allà hi ha gent que no té ningú.
Gent que té permisos per a sortir i que
no vol sortir perquè no sap on caure
mort. No tenen diners per a menjar.
Quan parlem de ser uns privilegiats
malgrat tot, és això.
—Parleu de la importància de la correspondència.
Quantes cartes ha rebut
en Josep Rull?
—Al voltant de 20.000 cartes rebudes.
—Perdó?
—Sí, en Josep ha rebut unes 20.000
cartes a la presó. Ens ajuda la Mariona,
historiadora, que ja havia tractat les
cartes del secretari del president Irla.
Una bona amiga. I les organitza seguint
els criteris de l’Arxiu Nacional de
Catalunya. Té 17.000 cartes entrades,
3.000 pendents d’entrar i un parell de
capses de cartes al cotxe, pendents de
comptabilitzar. Ella treballa amb una
base de dades dividida en categories:
Família, Amics, Partit, Altres partits,
Institucions, Entitats, Terrassa,
Conselleria Territori, Professionals,
Coneguts, Infants, Ciutadania amb
remitent, Ciutadania sense remitent
i Estrangers.
—Infants?
—Moltíssimes.
—Estrangers?
—Li han escrit persones de 46 països
diferents, de tots els continents i fins
al gener del 2020 van ser 1.225 cartes.
Justament ara faran un documental
sobre les cartes que vénen de l’estranger
destinades a ells. Gestionar tot el volum
de cartes ja és un món.
—I quants llibres han rebut?
—N’hem comptabilitzat 945, però en
falten molts per classificar. Tenim molts
llibres i cartes per endreçar, en bosses
de presidiari.

8
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
MERITXELL LLUÍS
—Bosses de presidiari?
—Les que surten a la televisió. Bosses
quadrades de plàstic, a ratlles. Formen
part de la nostra vida. Sempre tinc
bosses d’aquestes plenes de cartes.
Això de les cartes ha estat mitja vida
per a tots ells. Fonamental. Les
primeres trucades d’en Josep preguntant-me
si la gent els recordava,
jo ho tinc gravat. Al final li vaig dir:
‘Mira Josep, no m’ho tornis a demanar,
perquè quan surto de casa,
la gent m’atura i he de sortir mitja
hora abans.’ A Terrassa som la tercera
ciutat més poblada de Catalunya. No
ens coneixem, els veïns. Però no hi ha
un sol dia que la gent no em saludi o
em somrigui, també membres d’altres
partits. Com una senyora votant
del PSOE que em ve al cap ara. Amb
la covid-19 ha fet la sensació que la
gent no es mobilitzava tant. Però aquí
a Terrassa, cada dia, amb covid o no,
hem fet una concentració. Cada dia.
Cada dia. Cada dia. I això és mitja vida.
—M’expliquen que alguns presos ara
estan especialment tocats. Rull també?
—Estan tots molt tocats. Tornar a entrar
els ha tocat a tots. En Quim Forn té permisos,
però cada vegada que surt després
passa dies aïllat 22 hores a la cel·la per la
covid. Ara ens pot passar a nosaltres. És
molt greu. En Josep fa molt de temps que
no veu a la mare. Vuitanta i escaig. Des
que va entrar al juliol que no havia pogut
abraçar els seus fills. Els nostres fills. La
sensació és que estem molt pitjor del que
havíem estat. Diuen que el dia que obrin
les presons només n’hi deixaran set. Ja
saps quins són?
—Veig que no perdeu l’humor.
—La gent que em coneix diu que he
desenvolupat una fase d’humor negre.
El que no podem fer és plorar per les
cantonades tot el dia. Dins l’Associació
Catalana pels Drets Civils (ACDC) en fem
broma constantment. Perquè hi ha coses
que és impossible de no fer-les. L’humor
negre surt sol.
Li han escrit persones de 46
països diferents, de tots els
continents i fins al gener del
2020 van ser 1.225 cartes
El que no podem fer és plorar
per les cantonades tot el dia.
Dins l’Associació Catalana
pels Drets Civils (ACDC) en
fem broma constantment.
Perquè hi ha coses que és
impossible de no fer-les.
L’humor negre surt sol
Meritxell Lluís, dimecres, al local la Coral de Terrassa. ADIVA KOENIGSBERG

9
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
ENTREVISTA
RAMON GUAL
‘Quan us
adonareu que la
gran força són els
Països Catalans?’
Entrevista amb un dels primers professors de català
a l’estat francès, fill de refugiat del camp d’Argelers i
tresorer de la Universitat Catalana d’Estiu del Nord
ADIVA KOENIGSBERG
ANDREU BARNILS
R
amon Gual (1936) és història viva
de la Catalunya Nord. Primer
professor a ensenyar en català
–juntament amb Pere Verdaguer–,
fill de Julià Gual, presoner
al camp d’Argelers, actualment tresorer
de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE)
i ex-llibreter de la Llibreria Catalana
de Perpinyà. VilaWeb fa una entrevista
biogràfica al senyor Gual i a través dels
seus vuitanta-quatre anys, viatgem de
primera mà per moments i llocs clau del
país: els camps de concentració, l’exili
dels intel·lectuals que ell va conèixer de
petit –de Pompeu Fabra als Alavedra,
passant per Carner i Ventura Gassol–, els
anys de la llibreria catalana de Perpinyà,
i les dècades que porta com a tresorer
a la UCE, escenari d’aquesta entrevista
que Gual acaba tot alertant de la poca
empenta política que veu al sud.
—Sou fill d’un català del sud, i una
catalana del nord.
—El meu pare, de Mataró, i la meva
mare, de la Guingueta d’Ix, es van
casar a la Catalunya Nord, a casa de la
meva mare, l’any 1934. Però l’any 1936
nosaltres vam fer al revés de tothom i
quan va esclatar la guerra, el meu pare
va dir: ‘Hi hem d’anar’. I és per això
que jo vaig anar a néixer a Mataró, i la
El meu pare,
de Mataró, i la
meva mare, de la
Guingueta d’Ix,
es van casar a la
Catalunya Nord,
a casa de la meva
mare, l’any 1934

10
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
RAMON GUAL
meva mare es va trobar a casa dels seus
sogres i no dels seus pares. Jo vaig néixer
el mes de desembre de 1936, aviat farà
vuitanta-quatre anys. El meu pare es va
implicar en la guerra. Quan va veure que
la cosa anava per llarg ens va enviar a la
meva mare, jo, el seu pare i una refugiada
basca, a la Guingueta d’Ix el 1937. Ell s’hi
va quedar fins al final.
—A quin batalló lluitava?
—Ell era d’Esquerra Republicana i es va
quedar a Mataró perquè era periodista
del diari de la ciutat. El van col·lectivitzar
amb el Joan Peiró. Anarquista. El
diari es va dir primerament Combat i
després Llibertat. Tot i que el pare era
anti-catòlic (no els podia pas veure ni
en pintura) també era de la Junta de
Patrimoni de Mataró i es va implicar
en salvar les obres d’art de l’església
de Mataró fins a enfrontar-se amb els
anarquistes. El Peiró també ho va fer.
D’idees anaven junts, fins al final. Era
molt obert en aquestes coses.
—I quan acaba la guerra, què fa?
—Se’n va el mes de març de 1939, cap al
Nord. El van pescar a la frontera i el van
tancar al camp d’Argelers. S’hi va estar
fins a l’octubre del 1940, un any i mig.
Ma mare provava de fer-lo sortir, però
cada vegada que ho aconseguia, al cap
de tres dies el denunciaven i cap endins.
Set cops sortint i set cops entrant del
camp. Fins que va haver-hi una riuada
molt forta. L’aiguat del 1940 ho va destrossar
tot. I això va fer que haguessin
de treure els camps de concentració, que
eren al llarg de la platja. El d’Argelers,
el de Sant Cebrià i el Barcarès. Aquesta
va ser la primera sort, entre cometes,
que van tenir.
—I la segona sort?
—Que el setembre de l’any 1939 es va
declarar la guerra de França amb Alemanya.
Tots els homes van ser mobilitzats
i, per tant, aquí va faltar mà d’obra.
I amb l’aiguat, encara més. Van anar a
buscar mà d’obra als camps d’Argelers
i els van treure. Primer per treure sorra
amb una pala. Després fins i tot van posar
raïls de camí de ferro, amb vagonetes
per tirar el sall dins i cap al mar. El sall
és una sorra fina, llimó, que deixa l’aigua
L’aiguat del 1940 ho va
destrossar tot. I això va fer
que haguessin de treure els
camps de concentració, que
eren al llarg de la platja
ADIVA KOENIGSBERG

11
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
RAMON GUAL
quan es posa. Havien de treure un metre
de sall de totes les vinyes de la plana
del Rosselló. I finalment quan va faltar
gasolina, van necessitar homes per a fer
carbó de llenya als boscos.
—Recordeu res d’Argelers?
—Un record, que m’ha quedat marcat i
encara ara el tinc. Per anar a Argelers,
els darrers cinc quilòmetres hi anàvem
en una tartana. Un burro, o una mula
que portava un carretó de dues rodes
amb una tela blanca que era oberta davant
i darrere. I el record que tinc és el
vent, i la sorra, que ens queien als ulls.
I com ens tapaven amb bufandes per
fer aquests cinc quilòmetres. És l’únic
record que tinc.
—El vostre pare va quedar marcat per
Argelers?
—Difícil d’explicar. Diria que va quedar
més marcat pels anys del diari de Mataró.
I pensa que després de sortir del Camp,
el 1940, es troba el govern de Vichy,
Pétain, i les interdiccions als jueus, i
els francmaçons i els comunistes. I en
general, els estrangers. I mon pare, que
no era francmaçó, ni jueu, ni comunista,
era inclòs com a estranger. I a partir
d’aquest moment va sortir una llei que
prohibia als estrangers de viure a menys
de trenta quilòmetres de la frontera. Per
tant, no podia anar a casa la mare, a la
Guingueta d’Ix. Prohibició total. I és
per això que amb ma mare vam baixar
a Prada. I dos anys després, el 1942, el
meu pare no es pot quedar amb nosaltres
a Prada, perquè els alemanys busquen
estrangers per enviar-los a treballar a
Alemanya. I mon pare se’n va anar a
Andorra. Canviava cada nit de lloc. Cada
nit. Perquè els espanyols franquistes,
els francesos de Vichy i els alemanys,
entraven a Andorra de nit a buscar gent,
els pescaven i se’ls emportaven. Havien
d’anar rodejant d’un costat a l’altre. Fins
que l’any 1943 es va poder estabilitzar
una mica perquè els alemanys tenien
molt de respecte per Pau Casals.
—Perdó?
—Volien que el Pau Casals toqués al-
—A què fer-hi, a Perpinyà?
—Mon pare havia perdut la vista d’un
ull. I només somniava en tenir una llibreria.
I es volia comprar la llibreria de
Prada, que era en venda. Però hi va haver
una jugada, com en passen de vegades
a la vida. El notari de Prada, amb bona
intenció, va dir al meu pare: ‘Per comguns
concerts a Alemanya. I Casals s’hi
va negar sempre. Però Casals com a
mínim va servir de cobertura a tots els
seus amics, els refugiats que eren a
Prada: el meu pare, que en va ser secretari
després d’Alavedra, els Arnaus,
els Guix, la família Fors, aquest món
que havia cristal·litzat al voltant de Pau
Casals a Prada. Aquells anys una part de
la població nord-catalana va entrar en
resistència contra Vichy i els alemanys. I
es van crear xarxes de resistència. I això
va lligar molt els republicans de la guerra
d’Espanya. Però la vida és complicada. I
arriba tota l’època dels conflictes.
—Els conflictes?
—Els homes de la Catalunya Nord que
van anar a la guerra –i van ser empresonats–
van tornar al final de la guerra,
el 1945. Aquí s’havia quedat buit d’homes,
gairebé, i els que hi havia eren els
refugiats de la guerra d’Espanya. No t’he
de dir pas tots els casos de matrimonis
ADIVA KOENIGSBERG
que es van fer i desfer, en un cas com
aquest. Dones i filles que van conèixer
homes joves, i no tan joves, i amb qui
van tenir relacions. O s’hi van casar. I el
1945 van tornar els marits, els presoners.
I es van trobar que la dona vivia amb…
En fi. Conflictes. Va haver-hi aquests
anys difícils de 1945, 46, 47, 48. I els
pagesos es van quedar tancats una mica
en ells mateixos, cuidant-se de la terra.
I els intel·lectuals van continuar a viure
i sobreviure. Pau Casals obre el primer
festival el 1950. Mon pare era secretari
de Pau Casals, fins que vam anar a Perpinyà
el 1950.

12
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
RAMON GUAL
Teníem la clientela que
venia del sud, i la dels
refugiats. Es venia la
literatura prohibida
al sud, , com els llibres
d’en Trueta, ‘Spirit of
Catalonia’, el llibre del
Canonge Cardó, ‘Histoire
Spirituelle des Espagnes’
prar-te aquesta llibreria, que encara
és pas a la venda, no et quedis amb els
diners als dits. Compra’t qualsevol cosa,
i t’ho vens en el moment de comprar la
llibreria.’ I és el que va fer. Va comprar
una propietat als Masos amb els diners
de la casa de la Guingueta d’Ix que la
mare s’havia venut. I és amb aquests
diners que els que li van vendre la propietat
van comprar la llibreria.
—Hòstia.
—Així és la vida. El pare va tenir un
disgust enorme. I un amic seu, que
era agent immobiliari, li va dir: ‘Tinc
el problema salvat. Hi ha una llibreria
que es ven a Perpinyà. Se’n diu llibreria
de Catalunya.’ I sense veure-la, es va
vendre la propietat dels Masos i al matí
la va comprar. Només perquè se’n deia
llibreria de Catalunya, que és l’actual
llibreria Catalana de Perpinyà. L’any
1950 ens en vam anar a Perpinyà, a la
llibreria. Mon pare, ma mare, ma germana
i jo. I la vam portar disset anys.
Més o menys fins que mon pare va
morir d’accident, que només tenia 59
anys. Un cotxe el va atropellar.
—Parèntesi: com va perdre l’ull, el
vostre pare?
—També d’accident. Un dia pujava al
tren, cap a Perpinyà, dos que feien el
ximple i es perseguien van obrir la porta,
va caure i va perdre l’ull en aquell
moment.
—Quins clients recordeu a la llibreria
Catalana de Perpinyà d’aquells anys?
—De clients, Manuel Serra i Moret, artistes
com Paulí Macià, Balbino Giner,
Miquel Paredes i tots els escampats,
que venien dos o tres cops l’any, com en
Josep Tarradellas, Ventura Gassol, Josep
Carner. Tots els vaig conèixer. Teníem
la clientela que venia del sud, i la dels
refugiats. Es venia la literatura prohibida
al sud, com els llibres d’en Trueta, Spirit
of Catalonia, el llibre del Canonge Cardó,
Histoire Spirituelle des Espagnes. De Tarradellas
tinc correspondència guardada
amb mon pare de 150 cartes. S’escrivien
regularment del seu món de la política
interior. Mon pare era secretari d’ERC
a Perpinyà. L’any 1945 el primer monument
fet a Lluís Companys es va fer
a Perpinyà, al cementiri de l’oest, mon
ADIVA KOENIGSBERG

13
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
RAMON GUAL
pare traient la senyera i amb la presència
de Pompeu Fabra i Alavedra, que encara
eren a l’exili, com Rovira i Virgili, mort
el 1949.
—Què en recordeu de Pompeu
Fabra?
—A Prada érem veïns. Jo tenia dotze anys
quan ell va morir el 1948, el dia de Nadal.
Mon pare es va cuidar de l’enterrament.
Havíem passat el Nadal del 1945 junts, a
casa. Un personatge extraordinari, tant
ell com la seva dona. He conegut molt,
amb el benentès, les filles, la Carola i la
Dolors, i ens telefonem cada setmana
amb els néts. Peyo. Viu al sud. Es dedica i
és especialista mundial de la ciència dels
insectes. Jo he fet el major llibre sobre
Fabra: Pompeu Fabra. El seu exili en terra
catalana entre família i amics (1939-1948).
Recollit i presentat per Ramon Gual. Són els
deu anys de Pompeu Fabra a Prada, amb
Pau Casals, i amb els homenatges. Ara
n’hem fet una exposició.
—I quins estudis heu fet, vós?
—Des de la maternal fins a la tercera,
que se’n diu, dels cinc anys als quinze,
a Prada. Gran record de mestres
i companys que recordo tots, un per
un. Tot en francès. I sempre hi havia
algun alumne o altre de la classe, que
ens tractava d’espanyol. ‘Espanyol,
ruganyol, menja merda menja merda,
espanyol ruganyol, menja merda en un
bol’. Però això era un. Dos. Perquè, en
conjunt, els meus millors companys
els he tingut aquells anys. Anys particulars.
Alguns alumnes havíem viscut
l’exili dels pares a casa. D’altres, la
presó dels pares a Alemanya. No he
anat mai a la universitat i amb vint
anys, i amb els estudis que havia fet
al liceu de Perpinyà, podia ser mestre
d’escola. I me’n vaig anar de mestre
d’escola. Quan em vaig especialitzar,
ho vaig fer en llengües: literatura
francesa, castellà, català. Vam ser dos,
els primers a ensenyar català: en Pere
Verdaguer, a Perpinyà, i jo, a Illa. Va
ser l’any 1974. Van fer els ulls grossos.
Jo he donat classes de català fins a la
jubilació, el 1996.
—Sou casat?
—Des de fa seixanta anys. I amb la
mateixa. Dos fills. La filla, directora de
l’escola Arrels a Perpinyà, fa vint-i-cinc
anys. I el meu fill que canta i fa animacions
pels pobles. La meva dona es diu
Mònica Batlle, de Perpinyà. Catalana del
nord. Ens vam conèixer a la muntanya,
perquè de jove jo havia fet molta muntanya.
Però només a la Catalunya Nord.
Feia el recorregut dels límits: Coll de
Pimorent fins al mar. Del Pas de Salses
fins a Cervera, a la platja. I de Costabona
fins a Banyuls, amb el Joan Becat. Em
vaig casar l’any 1960, amb vint-i-quatre
anys. I ella, vint-i-u, mestra d’escola. I
vam fer el pacte: els dos treballant, no.
Qui es cuidarà de la mainada? I la va
cuidar ella.
—I per què no ho vau deixar vós?
—Oh, perquè ella em va dir: ‘Em quedo
a casa.’ Però si m’hagués dit: ‘Me’n
vaig de mestra’, jo em quedo a casa. Cap
mania. Cap problema. Però tots dos, no.
Què havíem de fer? Llogar algú per a
cuidar-los? I encendre la televisió per a
distreure’ls? A casa meu el televisor no
hi ha entrat mai. Mai. No tinc televisió,
no tinc internet, no tinc VilaWeb. No tinc
mòbil. No tinc carta bancària. No n’he
tingut mai. I no en compto tenir.
—No teniu televisor, ni internet. No
llegiu premsa?
—No.
—Quin fill de periodista.
—Justament. He après a no fiar-me dels
periodistes. Et fan dir una cosa, després
n’escriuen una altra. Abans-d’ahir va
venir un de La Vanguardia. I li vaig dir de
tot. I a l’article ha sortit només un tros.
Volia saber la meva relació amb el batlle
de Prada, que ara és primer ministre a
França. Jean Castex. I la relació que tinc
és molt bona. I com que els estranya,
et volen fer dir el que no tinc ganes de
dir-los.
—I quin titular buscava?
—Busquen conflicte. I que digués que
el Jean Castex era anti-català. Però els
Vam ser dos, els primers a
ensenyar català: en Pere
Verdaguer, a Perpinyà, i jo,
a Illa
vaig dir que no és català d’origen, però
parla català. ‘Oh, com és possible, com
és possible?’, deia. Doncs perquè la
seva dona és catalana. I jo l’he tinguda
a escola com alumna durant anys.
La Sandra. I els conec. De ben segur.
I al nostre nivell, ens ha ajudat sempre.
Quan fem la Universitat Catalana
d’Estiu (UCE) és ell que l’obre, com a
batlle de Prada, i fa el discurs en català.
Perquè el parla. Vaig explicar-li
al de La Vanguardia, i ara t’ho explico
a tu, perquè segur que no llegeixes La
Vanguardia, que el primer ministre
francès és occità, però tenia asma, i el
gran lloc per curar-se és la Cerdanya,
i particularment, Vallcebollera. Quaranta
habitants, tocant a Oceja. Adolescència
i joventut la va passar allà,
respirant aire fresc, i on va conèixer la
seva dona. Tenen quatre filles. Ell, que
no és català, el parla, i ha assimilat el
problema de Catalunya. És la diferència
amb el fill de puta del Valls, que no va
néixer així, ja que la seva mare era un
a santa dona, però que s’en ha tornat,
deshonorant la seva mare. Català d’origen,
també primer ministre, ha renegat

14
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
RAMON GUAL
Els que van quedar al nord
són tres blocs: un bloc es fica
a l’exèrcit francès a combatre
els alemanys. Uns altres
van quedar repartits per tot
l’estat francès. I un tercer
grup es va fondre amb la
població d’aquí
ADIVA KOENIGSBERG
totalment de la seva llengua i la seva
identitat i la seva família.
—Ressorgiment polític a la Catalunya
Nord, és cert?
—Qui ho diu? L’any 1939 hi havia
280.000 habitants a la Catalunya Nord.
Els exiliats són 550.000. Sé pas si us
adoneu què representa, això. I no saben
què fer-ne. Al cap d’uns mesos 200.000
persones se’n tornen al sud. Franco els
diu que si no tenen sang a les mans,
poden tornar. Doncs van acabar set i
vuit anys tancats a presons, afusellats
o pelats. Enganyats completament. Els
que van quedar al nord, són tres blocs: un
bloc es fica a l’exèrcit francès a combatre
els alemanys. Uns altres van quedar
repartits per tot l’estat francès. I un
tercer grup es va fondre amb la població
d’aquí. Sobretot els que parlaven català.
No hi ha municipi de la Catalunya Nord
que no hi hagi hagut republicans de la
guerra d’Espanya parlant català. És impossible.
Hi ha descendents de la segona
i tercera generació. Però als anys 50 i 60
hi ha un regirament total de l’economia
i de la manera de ser, viure i menjar a
Catalunya Nord. La Catalunya Nord és
un departament pobre. La gent se n’ha
d’anar a buscar feina. Migració interior.
Els joves fan exàmens i concursos per a
entrar al camí de ferro, duanes, policia,
mestres d’escola repartits a tot l’estat
francès. Va ser una de les maneres que
van tenir de descatalanitzar el país. Ara
som 400.000, dels quals només 150.000
catalans d’origen. A banda, que els pares
els van parlar en francès, per ajudar-los
a emigrar. I també van amagar que eren
fills de refugiats, per una qüestió social.
Van tallar i renegar dels seus pares. I
van escollir partits polítics contraris als
pares. I en comptes de ser d’esquerra es
passaven a la dreta, si no a la ultradreta.
Néts que ara són d’extrema dreta, tenen
l’avi refugiat! Però després arriba el maig
del 1968, hi ha la presa de consciència
dins l’estat francès que no tots venim
del mateix lloc. La Universitat Catalana
d’Estiu és filla del maig del 1968
i d’aquesta presa de consciència. Així
també és com neix la idea de fer una
escola en llengua. Va haver-hi la separació
entre la Bressola i Arrels, creades
per les mateixes persones. Però uns van
considerar que ens quedem com som,
escola privada –les escoles de la Bressola–
i uns altres que vam dir, entrem
al sistema educatiu nacional francès, i
ho fem canviar de l’interior –les escoles
Arrels. El resultat és que els mestres de
la Bressola són tots originaris del sud, i
els mestres d’Arrels, són tots del nord, i
amb doble titulació, catalana i francesa.
Poden ser mestres a qualsevol escola de
l’estat francès.
—Us llegeixo Terra Nostra a la vostra
samarreta. Què és això?
—Editorial i revista per a mainada als
instituts. Això és Terra Nostra, continuadora
de la revista Aigua Clara. Jo em vaig
inspirar en la revista de Célestin Freinet.
Quan vaig entrar de mestre d’escola hi
havia dues tendències grosses, també:
la tendència dels mestres que havien
passat a formar-se a les escoles normals,
on formataven els professors com a les
culleres de fer gelats. Una igual que l’altra.
L’altra tendència era filla de Célestin
Freinet. Pare de l’escola moderna. Va ser
el primer que va decidir fer un sistema
escolar al revés de l’escola normal.

15
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
RAMON GUAL
I vaig tenir la idea de fer
la mateixa revista que feia
Freinet, però amb els mestres
de la Catalunya Nord. I en
català. Això és Terra Nostra
—Per exemple?
—L’educació normal deia, la primavera
arriba el 21 de març. I aquell dia, tots els
mestres de l’estat francès, a la mateixa
hora, feien el mateix text oficial de la
declaració de la primavera: ‘Le premier
sourire du printemps’. El primer
somriure de la primavera. Però passa
que a Estrasburg nevava, i aquí feia un
sol espaterrant. A l’oest feia vent, i a
Marsella feia pluja. Doncs tothom estudiava
el mateix text. Això és el sistema
educatiu francès. Tots igual. El Freinet
va dir: ‘No. El que heu de fer és sortir
fora al carrer el 21 de març i mirar quin
temps fa. Si neva, digues que la primavera
aquest any arribarà tard. Si fa sol,
la primavera ja és aquí. I la mainada ens
ho envia, ho transposem i farem una revista
que reculli els textos dels mestres
i la mainada.’ I així van crear la revista
‘La Biblioteca del Treball’. Encara surt.
Això és el mètode Freinet. Els inspectors
d’educació nacional francesa es tornaven
folls contra aquest sistema. Perquè
potser arribaven a l’escola a les tres de
la tarda, no hi havia ningú a l’aula i a
la pissarra el mestre havia escrit: ‘Hem
anat a veure el correu llarg, que va de
Gornièrs a l’Àfrica’. Aquest tren o hi
ets, o el perds. Els inspectors, folls de
no trobar ningú a l’aula. Va haver-hi
una mica de tensió, fins que el sistema
Freinet va ser oficialment reconegut.
Jo, mètode Freinet, era el que portava
els alumnes a veure el correu llarg,
o els deia: ‘Sortiu a veure dòlmens’,
que a la Bretanya hi ha dòlmens, però
aquí també. I vaig tenir la idea de fer la
mateixa revista que feia Freinet, però
amb els mestres de la Catalunya Nord.
I en català. Això és Terra Nostra. Amb la
mainada fer recerca, i confrontar amb
els altres mestres. Vam fer dos anys amb
números ciclostilats, i després bvam
passar a fer números monogràfics.
N’hem fet 100, d’aquesta revista, que
surt quatre cops l’any.
—Vós sou una de les cares conegudes
de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE).
Quan hi entreu ?
—Els estudiants del maig del 68, del
Grup Cultural de la Joventut Catalana són
els que comencen l’UCE, i en aquest grup
hi ha la meva germana. El 1969, passa
a mans del GREC (el Grup Rossellonès
d’Estudis Catalans) i el secretari general
és en Pere Verdaguer, amic meu. El 1970
em diu: ‘M’has d’ajudar.’ I mai més me
n’he mogut. Sóc l’únic, segurament, que
les he conegudes totes, les edicions de
l’UCE. Les he fet totes. Durant deu anys
vaig ajudar en Pere Verdaguer i l’any
1985 quan van fer la reforma, en sóc
tresorer. No m’he mogut des de llavors.
Jo sóc el regional de la cursa ciclista.
Tothom se’n va, i el que es queda sóc jo.
Ja ho veus, l’edifici pràcticament buit,
i aquí em trobes. Jo visc a 500 metres
d’aquí.
—Vós sou optimista amb el procés?
—Tinc dos vessants. Quan veig en Puigdemont,
que va venir, i quan veig venir
Quim Torra, que hem menjat junts i
parlat, sóc optimista. Quan miro el poble
de Catalunya, sóc pessimista. Quan
va passar el que va passar teniu una
arma fatal: la vaga general. I no la vau
fer servir. Deu dies, dotze dies de vaga
general, fins que afluixessin. I no ho
vau fer. Al sud us vau cagar les calces.
No sóc optimista perquè no me’n doneu
raons. Viam. Pregunta general, a l’estat
espanyol, on hi ha catalans, bascos, castellans,
qui parla de la república? Ningú!
Segon, deixem-los fotre, cuidem-nos de
nosaltres. Països Catalans. Ningú en vol
saber res. Quan us adonareu que la gran
força són els Països Catalans? Amb una
mateixa llengua, que per ara és la sola
cosa que us uneix. Que tothom conservi
les seves maneres de fer, però a l’interior
d’una república. Primerament proclamem
la república, i després baralleu-vos
i foteu-vos els plats pel cap. Però primerament
la república! Doncs ningú en vol
sentir parlar. I saps per què? Perquè tots
pensen: ‘La república amb una condició:
tots darrere meu.’ Si el primer és l’altre,
ah no. Això és suïcidar-se. I els altres se
n’aprofiten.
—Res que hi volgueu afegir?
—No en tinc per res a fotre.

16
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
ENTREVISTA
ENRIC MORERA
‘Ens falta voluntat de ser. La voluntat
de ser poble valencià no és tan ampla
com voldríem’
El president de les Corts Valencianes repassa la
situació política i econòmica al País Valencià en
vigílies del Nou d’Octubre
PRATS I CAMPS
ESPERANÇA CAMPS BARBER
E
nric Morera (Oliva, 1964) ens rep
al despatx de la Presidència de les
Corts. És molt ample. Per a la fotografia
de posar tria de fons un
quadre de la sèrie de les multituds
que Joan Genovés va començar a construir
a l’última etapa de la seua vida.
Onades de persones que fan canviar
el món sense distància física. Damunt
la taula, una edició facsímil del Missal
de Nadal d’Alexandre VI, el papa Borja.
També hi ha un llibre de gravats d’Artur
Heras sobre Raimon.
Morera ix d’un ple en què ha rebut un
parell de reprimendes i peticions de
dimissió dels grups de la dreta perquè
ha fet un piulet en què diu que la inhabilitació
del president Quim Torra
empitjora el conflicte entre Catalunya i
l’estat espanyol. Insisteix en la qüestió
i posa exemples de més estats on s’han
fet referèndums d’independència sense
judicialitzar la qüestió.

17
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
ENRIC MORERA
Les Corts Valencianes acaben de fer el
debat de política general i es preparen
per a la gran cita de l’any, la discussió
i aprovació del pressupost. Les mesures
anticovid han obligat fins avui mateix
a retallar la cabuda fins a la meitat i a
limitar algunes pràctiques abans habituals,
com els rogles, les tertúlies i les
confessions a l’ombra del ficus. Quant
a l’activitat legislativa durant els mesos
més durs de la pandèmia, Morera emfasitza
que les Corts no han estat tancades
en cap moment.
—Hi ha res a celebrar aquest Nou d’Octubre?
—S’ha de celebrar sempre la voluntat de
ser. La voluntat de ser en un món global.
I ara més que mai, pensar en què volem
ser. Hi ha pocs pobles en el món que
tinguen una data de naixement. El nostre
en té. Hem de celebrar eixa voluntat de
ser i on volem ser una vegada superem
col·lectivament la pandèmia de la covid.
PRATS I CAMPS
—On volem ser?
—El valencianisme que jo represente, i
pel que sempre he lluitat, vol tindre un
espai en el món. Volem ser nosaltres
mateixos, amb la nostra identitat, amb
les nostres virtuts i els nostres defectes.
Ser el que som en un món global. I això
comporta canvis de molts tipus i tindre
els instruments per a ser nosaltres mateixos
en eixe món.
—Què ens falta?
—Ens falta la voluntat de ser. Hem sigut
un poble que durant més de tres-cents
anys ens han anul·lat, ens han subordinat,
ens han maltractat, ens han impedit
en molts casos fer servir la nostra llengua.
La voluntat de ser del poble valencià
no és tan ampla com la voldríem. Així
i tot, sí que hi ha molts sectors de la
societat valenciana que tenen eixa voluntat.
Per tant, jo personalment treballe
en buscar eixos denominadors comuns
del poble valencià. I els anem trobant.
I pose com a exemple que després de
més de tres-cents anys del Decret de
Nova Planta és la primera vegada que
tenim un element que ens agermana, als
valencians, i aquest element és la consciència
que l’infrafinançament perjudica
el nostre benestar. Igual que la manca
d’inversions públiques territorialitzades.
A mi m’agradaria també remarcar la necessitat
d’anar tots junts en la defensa de
l’agricultura valenciana davant la Unió
Europea. Hem de buscar en l’agenda valenciana
uns denominadors comuns que
permeten construir eixe futur col·lectiu.
—Aquestes ganes de futur col·lectiu que
descriviu, les podem anomenar país?
—Sí. De fet, la denominació ‘País Valencià’
és una denominació de la dreta
regional valenciana. A mi m’agradaria
que la dreta centralista que tenim ací la
fera seua. El nom de ‘país’ no és oficial,
però per a mi està plenament justificat i
necessari. Pere Maria Orts ja ho va dir en
el seu temps, i Emilio Attard, l’inventor
de la denominació ‘comunitat’ ja va dir
que era una imbecil·litat. Però ‘comuni-
El valencianisme ha caigut
massa sovint en els paranys
que ens han posat els altres,
els que volen una Espanya
uniformitzada i vénen d’una
tradició d’exclusió

18
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
ENRIC MORERA
Hi ha sectors de la
vida valenciana
que no entenen
el maltractament
secular, quasi de
colònia, que rebem
els valencians i que
reben els nostres
sectors productius
tat’ és l’oficial, l’hem de respectar i crec
que hem de treballar per aconseguir una
base suficient per a poder tindre una
denominació que ens identifique amb el
nostre passat i amb el futur que volem
construir més lliure.
—Com és que el terme ‘País Valencià’
encara esmussa tanta gent?
—Això va ser una maniobra d’un sector
de l’extrema dreta en un moment
molt determinat, l’any 1979, per mirar
d’aconseguir l’alcaldia de la ciutat
de València. Però és cert que al poble
valencià ens han intentat sempre dividir,
enfrontar, crear-nos conflictes en
qüestions com la de la llengua, quan
en l’àmbit acadèmic i científic és més
que superada i en l’àmbit institucional
també, amb la creació de l’AVL. Hem de
saber d’on venim, i venim d’una decisió
conscient de dividir el poble valencià.
Hem de ser conscients d’eixa realitat per
a superar-la amb intel·ligència.
—En quina situació es troba ara el nacionalisme
valencià?
—Això forma part de les reflexions
que faig cada dia. Vaig nàixer quan es
publicà Nosaltres els valencians i el
país que descriu Fuster no és el mateix
país que tenim ara. Han passat més de
cinquanta anys. El valencianisme ha
caigut massa sovint en els paranys que
ens han posat els altres, els que volen
una Espanya uniformitzada i que vénen
d’una tradició de l’exclusió. I el valencianisme
no ha estat capaç d’entendre
eixa realitat i s’ha anat arraconant en
espais molt reduïts de la nostra societat.
Per tant, ha estat poc permeable per a
poder exercir un lideratge més intens.
S’ha refugiat en uns racons i ha estat
criticat per uns sectors que volien un
valencianisme arraconat, inútil i estèril.
Jo m’he preocupat tota la vida perquè
el valencianisme progressara cap a àmbits
on, quan ens coneixen i plantegem
coses, ens accepten.
PRATS I CAMPS
—A quins sectors us referiu?
—En l’àmbit econòmic, posem per cas.
Hi ha sectors de la vida valenciana que
no entenen el maltractament secular,
quasi de colònia, que rebem els valencians
i que reben els nostres sectors
productius. Per exemple, en infrastructures
o en el preu de l’energia. Hi
ha una part del valencianisme al qual
li agrada estar en el seu racó. Jo no sóc
d’eixos. A mi m’agrada involucrar-me
en la societat, entendre que és molt
plural i que, per exemple, no té un
marc mediàtic propi. El marc mediàtic
que té el nostre poble és pràcticament
com el de Guadalajara. No té un espai
de comunicació en termes propis i això
és un dels handicaps que tenim com a
projecte polític.

19
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
ENRIC MORERA
—No considereu À Punt com un sistema
mediàtic propi?
—Em vaig involucrar molt en la recuperació
de la nostra ràdio i televisió pública,
és el que marca un poc la diferència,
però À Punt encara té una audiència
molt baixa.
—Les Corts Valencianes actuals, amb sis
grups polítics, són més plurals que mai,
però entre aquests grups hi ha aquells
que no ens volen ni país ni lliures. Com
es gestiona això des de la presidència?
—He de respectar el reglament i he de
respectar les normes que ens hem donat.
I una cosa és el respecte personal que tinc
per totes les persones i en un altre àmbit,
el de les idees, és on s’han de combatre
aquelles que ens intenten negar el pa i
la sal com a poble i fins i tot com a persones.
Gent que nega evidències com la
del terrorisme contra les dones i més
qüestions. En l’àmbit parlamentari he de
respectar les normes, no puc fer res més.
—Parleu de construir el país, però ens
trobem un tomb ideològic dels electors
cap a un sentit contrari, que ha permès
l’arribada de Vox a les Corts.
—Aquesta legislatura, s’ha adaptat l’activitat
de les Corts als temps de pandèmia,
però hem estat actius. Hem aprovat
lleis com la del pressupost; hem celebrat
les sessions de control i ha estat un parlament
dinàmic, diferent, amb sis grups
parlamentaris. La nostra activitat i els
nostres objectius sobre què hem d’anar
construint cap al futur són molt clars.
Hem de fer molta pedagogia envers el
nostre poble perquè cada vegada siguem
més els qui vulguem un futur en clau
valencianista.
—La gestió de la pandèmia ha posat
damunt la taula una certa pulsió recentralitzadora
del govern espanyol. Temeu
que això s’estenga a més àmbits?
—Eixe moviment recentralitzador i, per
tant, vulnerador dels pactes constituents
ja es van produir en el segon govern de
José Maria Aznar. Amb la llei de bases hi
hagué una dinàmica de reduir i esmicolar
l’anomenat estat autonòmic. Ara,
amb la pandèmia, hem vist actituds que
realment són molt negatives per la falta
de cooperació i de lleialtat institucional
entre comunitats autònomes i l’estat.
Perquè el virus sí que entén en territoris,
i si en alguna cosa no entén és en eixe
nacionalisme excloent que ens ha fet
caure en molts errors. Les comunitats
autònomes som estat, tenim unes competències
i veiem com cada vegada es van
reduint. Per exemple, ho hem vist en el
projecte d’ingrés mínim vital que trepitja
les competències de la renda valenciana
d’inclusió. I si no entenen eixa situació…
Imagineu els altres, els que actuen d’una
manera molt conscient per anul·lar l’estat
autonòmic i per reduir les comunitats
autònomes a una simple gestoria.
—Una altra pota de l’estat espanyol
que sembla que treballa en la mateixa
direcció és el poder judicial.
—Personalment, la preocupació que he
expressat en molts àmbits va en sintonia
amb allò que han expressat entitats
com Amnistia Internacional i el Grup de
Treball sobre Detencions Arbitràries de
l’ONU. És preocupant l’ús de les institucions
i com les degraden. La justícia és
un dels poders de l’estat que m’agradaria
que tinguera més independència i que
no fóra polititzada. Hi ha una falta de
voluntat de canviar eixes qüestions i
de reformar tot allò que no és bo per a
l’estabilitat institucional. Crec que tots
ens hauríem de llevar les caretes i cercar
solucions dels problemes que tenim davant
nostre, i aquestes solucions vénen
de la política, no de la justícia.
—Què en penseu de la inhabilitació
del president de la Generalitat de Catalunya?
—Ja ho he dit en una piulada: la sentència
no solucionarà res i agreujarà el
problema polític de fons. La sentència es
pot valorar. Sobta veure com un òrgan
administratiu com és la Junta Electoral
Central pot prendre una determinació
d’aquesta magnitud. Jo en tinc dubtes,
però tinc claríssim que això no solucionarà
res. Us ho diré d’una altra manera,
la Llombardia temps arrere va fer un
El virus, si en una cosa
no entén, és en eixe
nacionalisme excloent que
ens ha fet caure en molts
errors

20
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
ENRIC MORERA
PRATS I CAMPS
referèndum sobre la independència i
l’estat central va reaccionar en termes
polítics i no va passar res. No es va judicialitzar
el problema. Ací falta un bagatge
de més pes democràtic. Mariano Rajoy
va deixar podrir el problema en compte
de buscar una eixida institucional.
—Per aquesta piulada que mencioneu,
el PP ha demanat la vostra dimissió i fa
uns quants mesos Ciutadans us volia
reprovar per haver dit que llegíeu un
llibre de Quim Forn.
—Quim Forn i Josep Rull són amics
meus. Per a mi és una anomalia que
siguen a la presó. No ho entenc. Moltíssima
gent no ho entén i tampoc en l’àmbit
europeu. Però sí que és cert que aquestes
crítiques formen part de l’estratègia
d’intentar d’arraconar-nos. Hem d’eixir
del racó i parlar clar i dir les coses com
les entenem. Amb intel·ligència i humilitat.
Penseu que la transició espanyola, i
Guillem Agulló n’és un exemple, és una
història d’impunitat. Impunitat que han
tingut tots aquests que ens han agredit.
Des de les bombes de Joan Fuster a la
persecució a Sanchis Guarner o el que
va patir Guillem. Tenim un problema
greu per a la democràcia valenciana i
en general per a tots. Per això hem de
fer aliances amb tots els demòcrates
de l’estat que volen acabar aquest estat
de coses. I després hi ha això: pel fet de
manifestar la teua solidaritat personal
amb algunes persones has d’aguantar
moltes coses… És una situació que hem
d’anar superant amb intel·ligència i amb
molta pedagogia.
—La pandèmia fa que aquesta legislatura
siga estanya. Fins i tot les Corts han
estat acusades de treballar poc.
—Les Corts no han tancat durant la
pandèmia. S’ha fet molt de treball virtual,
però no vam tancar. Vam aprovar
la llei del joc, per exemple. La mateixa
gent que diu que les Corts no serveixen
per a res són els mateixos, per exemple,
que volen tancar À Punt… O entenem
que per a viure en democràcia les Corts
són necessàries per a identificar quins
són els problemes i per a donar eixida
institucional a mesures concretes a eixa
situació o és que al final esperarem que
vinga un salvador i donarem ales a les
posicions més autoritàries. Ací hi ha
grups que defensen que s’acaben les
autonomies i es recentralitze tot. A les
Corts Valencianes hem aprovat un acord
de reconstrucció amb els vots de cinc dels
sis grups parlamentaris. L’acord marca
un camí, un full de ruta.
—Aquest acord donarà solucions als
qui són víctimes de l’embat de la crisi,
o ho seran?
—Hem de situar-nos. Vindrà un problema
gros en l’àmbit polític i en el
social, i crec que les forces polítiques
no ho detecten. No som conscients de
què ve. L’altre dia, per a donar un poc
d’esperança a tot això, vaig parlar amb
el sector citrícola. És un sector que ha
funcionat molt bé. Ha crescut i ha creat
ocupació i riquesa. En canvi, alguns
altres, com el turístic o el comercial,
no. El turístic per la conjuntura, que
jo crec que la superarem, però el comercial,
per una situació estructural.
Què han de fer les Corts? Posar llums
llargs per veure quin és el problema
que ve i com el superem per eixir-ne
tots junts. Per exemple, necessitem
una indústria cultural valenciana potent.
Parlem de relocalitzar empreses.
Hem aprovat nou decrets llei d’urgència
i un era per a ajudar a instal·lar
indústries i empreses energètiques,
que n’hi ha moltes, per a afavorir la
transició energètica. I encara una altra
cosa, si volem parlar seriosament,
parlem de les diputacions. Què hi fa
una diputació gestionant un hospital,
o un teatre o una plaça de bous? Això
no té cap trellat: quan a la Generalitat
falten funcionaris per a gestionar, les
diputacions provincials gestionen uns
recursos enormes. I ningú no parla de
la necessitat de gestionar l’estructura
institucional que tenim al país.
—Deixem la institució i entrem en el
partit que representeu. El congrés del
Bloc s’ha hagut d’ajornar dues voltes
i ara sembla que es farà a la primave-

21
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
ENRIC MORERA
ra. Quin partit n’ha d’eixir, d’aquest
congrés?
—Hem de considerar moltes coses. A mi
m’agrada molt el debat de les idees. Ara
el valencianisme, gràcies a un treball
començat l’any 2003, i gràcies a una
reflexió estratègica de profunditat, és
present a les institucions. I, a més,
amb els companys de Compromís i en
un govern de coalició, coopera en la
governança del país. És una nova situació
que requereix una nova anàlisi del
paper que ha de tenir valencianisme en
aquesta conjuntura.
—El paper del valencianisme, del nacionalisme
valencià del Bloc s’ha diluït
dins la coalició Compromís?
—El paper del valencianisme ha començat
a ser transcendent. Jo no diria
diluït. És un valencianisme útil. És un
valencianisme que ha d’impregnar encara
més la societat. Coopera amb grups
que tenen unes altres sensibilitats,
com poden ser l’ecologisme i posicions
progressistes o d’esquerres. El valencianisme
ha de continuar progressant
i eixamplar-se. No ens podem situar en
un racó. Hem d’aconseguir un espai de
centralitat política, perquè impregne
molts àmbits de la vida política i social
d’aquest país. Ho hem aconseguit. El
valencianisme ha introduït els conceptes
del concert econòmic responsable,
d’infrafinançament, la infrainversió
pública territorialitzada. Ha
introduït tots aquests conceptes i els
ha fets seus. També la defensa del dret
civil valencià, o la defensa del model
productiu davant d’una economia
especulativa que destruïa el territori.
El Bloc com a instrument ho ha fet bé
i ho ha de continuar fent bé, perquè,
si no ho fem bé, perdrem el suport del
nostre poble. Però la reflexió que ens
hem de fer és com aconseguim ser
cada vegada més i més influents no tan
sols políticament sinó electoralment.
Aquest és el repte.
—Darrerament, s’han sentit veus crítiques,
hi ha un manifest en què es
demana més democràcia interna dins
el Bloc, més nacionalisme. Seran escoltades
aquestes veus?
—Sempre és bo que hi haja veus crítiques
i si són per a avançar i per a millorar,
millor. Això vol dir que el partit
és viu, que es planteja coses i que hi
ha dinàmiques internes. Jo sempre he
reconduït aquestes veus crítiques per
a buscar acords. I crec que s’ha de fer
això. Hi ha aquest manifest, crec que
això és un element, i n’hi haurà més
dins la dinàmica congressual. Espere
que siga un congrés participatiu i que
s’arbitren els mecanismes perquè totes
les veus puguen dir-hi la seua.
—Quin paper hi tindrà Enric Morera en
el congrés?
—El paper que sempre he tingut és el de
les idees. Tinc moltes idees sobre el camí
que hauríem de seguir perquè les idees són
el motor de la història. Les idees són les
que van produir la gran civilització grega,
la il·lustració… Ara hem de saber quin és el
camí que hem de continuar marcant per
ser útils al nostre poble i perquè el valencianisme
impregne més àmbits.
—Enric Morera on serà la legislatura
vinent?
—Al servei del meu poble com he fet
sempre. Però no hi pense en termes
personals. Es pot servir de moltes maneres.
Sempre és bo que al Bloc hi
haja veus crítiques, i si són
per a avançar, millor
PRATS I CAMPS

22
ENTREVISTA
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
JUANJO ÁLVAREZ
‘Han aconseguit
de fer callar
una infinitat de
casos, però el
de Pedro no’
Entrevista al pare de Pedro Álvarez, un jove assassinat a
l’Hospitalet de Llobregat el 1992 · El principal acusat del cas,
que prescriu aviat, va ser un agent de la policia espanyola
ALBERT SALAMÉ
CLARA ARDÉVOL MALLOL
‘Cada vegada estic més orgullós que em
diguin antisistema. “Anti” aquest sistema,
que només defensa l’elit i la burocràcia
i abandona el poble.’ Juanjo Álvarez es
defineix com un lluitador de carrer, que
sempre ha estat implicat en mil causes,
molt conegut entre el moviment veïnal
de Barcelona. Fa vint-i-vuit anys que
brega, juntament amb la seva família, en
la lluita de la seva vida: aconseguir que
l’assassinat del seu fill, Pedro Álvarez, no
resti impune. El principal acusat d’aquell
crim comès a l’Hospitalet de Llobregat,
un agent de la policia espanyola, va ser
empresonat preventivament durant sis
dies i, en acabat, posat en llibertat. Mal-
grat que el cas es va reobrir anys després,
no ha arribat mai a ser jutjat i és a punt
de prescriure.
Dilluns l’Audiència de Barcelona va refusar
el recurs de la família i no reobrirà
la investigació perquè considera que ja
ha prescrit per al principal investigat i
que s’han exhaurit els esforços d’investigació.
Tot i la mala notícia, ni la família
ni la defensa no es consideren vençuts:
ahir van presentar un recurs al Tribunal
Suprem espanyol per no perdre ni un dia
fins que el cas prescrigui del tot, d’ací a
tres mesos. Parlem amb Juanjo Álvarez,
que veu molt clarament que la lluita
La lluita de Pedro
continuarà, per
més traves que
hi posin

23
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
JUANJO ÁLVAREZ
continua, tant per a aclarir el cas del seu
fill com per a denunciar tots els casos
d’impunitat policíaca que fa anys que
resten silenciats. Álvarez té una fortalesa,
una persistència i un coratge admirables,
i alhora és també una persona encantadora,
afable i amb les idees molt clares:
‘Jo no em rendiré. Lluitaré fins al final.’
—Com esteu ara, després de la darrera
notícia sobre el cas?
—No ens ha agafat del tot per sorpresa,
veient l’actitud que van tenir a l’Audiència
de Barcelona. S’havia convocat
una vista que teòricament era pública,
però finalment van prohibir l’entrada de
familiars i de mitjans. El nostre advocat,
Benet Salellas, va dir que havia copat la
majoria del temps. Per tant, al·legacions
de fiscalia, ben poques... Personalment,
crec que entre fiscalia i jutges ja havien
parlat sobre què havien de fer, perquè
és incomprensible que una vista pública
es tanqui. L’emprenyada és majúscula,
veient la seva incompetència, però no
ens sorprèn. Entre la família ens donem
el màxim suport, el coratge no ens falta.
Dilluns vam fer cinquanta anys de casats,
i és quan em van donar la notícia. M’ho
van amargar força, però no van aconseguir
d’amargar-m’ho del tot...
—Com encareu la lluita d’ara endavant?
—La lluita continuarà, per més traves
que hi posin. I crec que la superarem,
sobretot pel suport que rebem del carrer.
Hem presentat un recurs al Suprem.
Després queda el Constitucional i Europa,
esgotarem totes les vies. També volem
fer denúncia social contra els ens públics,
que se suposa que ens han de representar,
però que no ho fan. Nosaltres ja no
volem agafar l’assassí i prou, sinó saber
què va passar i què hi ha darrere, perquè
cada vegada creiem menys la versió que
s’ha donat, veient el comportament que
té la judicatura, la fiscalia... Creiem que
hi ha alguna cosa molt grossa darrere
l’assassinat. No crec en les casualitats, i
aquell dia Pedro no havia de ser al carrer
a aquelles hores. L’únic àpat que fèiem
tots junts era el sopar. Aquell dia no es
presenta i és el dia que el maten...
—Com van anar els fets aquella nit?
—Cap a la una de la nit Pedro i la seva
Veient que no cessàvem
en la lluita, ens van començar
a trucar a totes les hores
de la nit
ALBERT SALAMÉ

24
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
JUANJO ÁLVAREZ
xicota travessaven un carrer. Va venir
un cotxe a tota velocitat, que va haver de
frenar per no envestir-los. Llavors la noia
i el conductor es van insultar mútuament.
El conductor va sortir, va clavar bufetades
a la noia i la va tirar a terra. Pedro va
anar a defensar-la i l’home el va agafar
pel braç, el va posar contra el cotxe, va
treure una pistola i va disparar-li al cap.
És la versió que nosaltres tenim. També
que l’acompanyant del conductor, una
dona, va cridar: ‘No ho facis, no ho facis!’
—Heu explicat que el tracte que vau
rebre després als jutjats no va ser bo.
—Dies després de l’enterrament, el secretari
del jutjat ens va dir que no teníem
el dret de rebre cap mena d’informació. Jo
vaig agafar una emprenyada de por. És un
trauma que no desitjo a ningú. Que després
de tot el que et passa et diguin això...
Has d’anar a buscar un notari per aixecar
una acta notarial per després buscar
un advocat i donar-li poders perquè et
representi. Tot això dura uns quants
dies. Durant aquests dies aquest element
va estar detingut. Quan el meu advocat
podia entrar en acció el van deixar anar...
ALBERT SALAMÉ
—En principi, semblava que hi havia
moltes proves contra el principal acusat,
l’agent de la policia espanyola, però
després el cas va fer un tomb i la jutgessa
el va deixar en llibertat. Què va passar?
—L’acusat va ser reconegut en una roda
de reconeixement, coincidia en l’aspecte
físic que havien descrit els testimonis,
dos dels nombres de la matrícula del seu
cotxe coincidien amb els dos nombres
que recordava la noia, tenia el mateix
cotxe que havia fugit... I l’arma que va
matar Pedro era una arma que utilitza
la policia, això és al sumari. Pel que fa
a la roda de reconeixement, la noia la
van venir a buscar a l’enterrament. Eren
cap a les onze del matí i la van tenir a la
prefectura fins a la una de la matinada...
Parlem d’una noia molt jove, amb
l’estat d’ànim que podia tenir en aquell
moment. Malgrat tot, no va dubtar ni un
segon a marcar l’acusat. Però si no interessa
allò que has dit, comencen a fer-te
dubtar, fins que va arribar un moment
que els va veure tots iguals. Vam tornar
a demanar una roda de reconeixement
i ens la van denegar perquè ens van dir
que ella ja coneixia l’acusat. Hi han posat
totes les traves possibles, han rebutjat
sistemàticament les proves...
—Quines altres irregularitats us vau
trobar?
—No van acordonar la zona del crim ni
van aïllar res. No es va fer res! Si al primer
moment no es fa res, tot desapareix. I el
cotxe, que era una prova pericial fins que
el cas es tanqués, va ser destruït l’any
2002. Va ser abandonat a Badalona i el
van destruir a consciència, perquè no es
pogués investigar més.
—Ningú de la policia no va mostrar
interès a investigar més a fons?
—Crec que la brigada de policia no ha
investigat mai. L’única persona que hi
ha tingut interès ha estat un tal Lacasta,
que llavors era cap de la brigada d’in-
vestigació criminal de Barcelona. Li vaig
donar un nom perquè investigués sobre
l’acompanyant de l’assassí. Al cap d’uns
quants mesos em va dir que no podia
continuar investigant perquè l’havien
ascendit. Jo, en canvi, crec que el van
degradar perquè no investigués més.
Enrique de Federico, cap superior de
la policia a Barcelona, em va demanar
què buscava. Em va dir que qualsevol
altre pare s’hagués assegut a plorar. ‘Jo
no sóc qualsevol altre pare’, li vaig dir.
‘Han matat el meu fill i tinc tota la vida
per a plorar-lo, però per a agafar al seu
assassí no sé quant temps tinc...’ Jo vinc
de la lluita del carrer. Tota la meva vida
he lluitat, i amb la lluita de Pedro amb
molta més ràbia i coratge.
—De fet, vau fer una vaga de fam i després
es va reobrir el cas. Les investigacions,
però, van anar encaminades a uns
altres individus. Com va ser?
—No sé qui les va fer fer, perquè els
indicis estaven sobre el mateix individu.

25
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
JUANJO ÁLVAREZ
Van portar dos membres de la Guàrdia
Civil per uns camins que no tenien res a
veure amb el cas: que si un cementiri de
cotxes que portaven unes persones de
l’est d’Europa, que si un havia dit no sé
què a la presó... No sabem qui va fer anar
la investigació cap aquí.
—Abans ja havien investigat una altra
persona, a més del principal sospitós.
—Sí, els primers dies. Volien carregar
el mort a un professor d’autoescola del
Prat que tenia permís d’armes perquè era
tirador olímpic. Quan vaig fer la vaga de
fam aquest home em va dir que l’havien
tingut cinc o sis dies al calabós sense
donar-li menjar ni res gairebé perquè es
declarés culpable.
—També heu parlat d’amenaces. De
quina mena?
—Quan va passar tot, veient que no
cessàvem en la lluita, ens van començar
a trucar a totes les hores de la nit. Vaig
anar al jutjat i ho vaig dir. Em van dir que
em canviés de telèfon. Vaig preguntar de
què em serviria, si qui trucava eren ells...
Ara no truquen de nit, però sí de dia.
Despenges i no respon ningú. A mi em
van despatxar de la feina suposadament
perquè s’havia de remodelar la plantilla,
però a un encarregat se li va escapar que
era perquè portava massa problemes. La
meva dona ha rebut amenaces i el meu
germà l’han seguit.
—Un dels principals arguments de la
defensa és que amb la tecnologia actual
es podrien revisar les proves, però
l’Audiència de Barcelona ho ha refusat.
—Sí, i que diguin que la tecnologia no ha
avançat no se sustenta...
—També heu demanat que els Mossos
d’Esquadra es facin càrrec del cas perquè
són els qui tenen potestat a l’Hospitalet,
perquè aquests últims anys han resolt
casos difícils amb noves tecnologies i
perquè és una mala praxi que un cos policíac
investigui un membre del seu cos.
—Sí, però el jutjat no vol que s’investigui.
Els Mossos em van dir que ells estaven
disposats a fer el que calgués, però que si
el jutge no dóna l’ordre en teoria no es pot
fer res. Però jo crec que podrien... Hi ha
un desinterès normalitzat i jerarquitzat.
—Quin paper hi han tingut en tot el cas
els polítics?
—Al congrés Pilar Rahola va presentar el
1993 una pregunta que va ser rebutjada
per falta de formulació. Encara esperem
que ens diguin com s’ha de formular...
M’agradaria preguntar on són els polítics
que van signar actes institucionals a
favor d’aclarir el cas, com ara Ada Colau,
Jaume Asens, Núria Marín, Gerardo
Pisarello... On és Gabriel Rufián? Li va
demanar a Juan Ignacio Zoido si coneixia
el cas, però ara hi ha ministres nous... Pisarello
va ser el primer que em va obrir les
portes de l’ajuntament, vint-i-tres anys
més tard. Això li ho agraïm, però només
han fet una moció de suport. Ningú no ho
ha volgut saber res mai. Ni Jordi Pujol, ni
Pasqual Maragall... Teresa Cunillera fa
uns anys em va rebre, però res més... No
es poden posar tots al mateix sac, però la
majoria menteixen molt.
—I els mitjans?
—Hi ha un documentari de l’any 1993
que s’havia d’emetre a Antena 3 que
va ser segrestat, mai no s’ha arribat a
emetre, tot i que nosaltres l’hem passat
a molts llocs. Tot el sistema és còmplice...
Ara té molta repercussió un documentari
nou, Nosotros no olvidamos. La pròxima
projecció la tenim el dia 15 a la CGT
de Barcelona, després el 16 a l’Ateneu
Llibertari de Gràcia i el 17 a la Bisbal
d’Empordà.
—Un documentari que ha vist la llum
gràcies, també, a la vostra persistència.
Com heu viscut aquests vint-i-vuit anys
de lluita?
—Quan va passar vaig estar quatre o
cinc mesos en xoc. No m’ho creia... Les
primeres mobilitzacions les va organitzar
el meu germà, amb una cinquantena
d’entitats, perquè jo era molt conegut als
moviments veïnals. Es va fer una cadena
humana, una tancada a l’església de Sant
Martí... Quan vaig agafar les regnes vam
crear l’Associació contra els Abusos de
Hi ha tota una sèrie de casos
que tenen una cosa en comú:
intervenció d’un cos de
policia amb resultat de mort
Poder i el 1995 vam fer una gran manifestació,
la primera que sortia de la plaça
de la Universitat. Llavors van començar
a agafar respecte al moviment de Pedro.
També vam fer una vaga de fam de divuit
dies acampats davant el jutjat. No
he volgut que cap partit polític utilitzés
el cas. És una lluita del carrer per al carrer,
que ha despertat molta solidaritat
i suport mutu. El suport de la gent és
allò que sempre ens ha donat força per
a continuar endavant, perquè sols poca
cosa podríem fer.
—A la Plataforma Pedro Álvarez no heu
denunciat només el cas de Pedro, sinó
molts més. Per què?
—És inqüestionable que no és tan sols
el cas de Pedro, que ha quedat impune.
N’hi ha molts més: Toni Cordero, Juan
Andrés Benítez, Jonathan Carrillo, el cas
4-F, Mustapha al-Marrakchi, Idrissa
Diallo, Wandi Ferreira, Sergio Escobar,
Juan Pablo Torroja, Iassir el-Younossi,
Bolan... Ens deien que això no tenia res
a veure amb el cas de Pedro, però tots
tenen una cosa en comú: intervenció
d’un cos de policia amb resultat de mort.
Tenim una infinitat de casos en què la
justícia s’inhibeix clarament. Només
durant l’octubre del 1993 hi ha una llista
llarguíssima d’abusos de poder per la po-

26
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
JUANJO ÁLVAREZ
licia. Com voleu que no tinguin privilegi
els policies, si són els qui defensen l’elit
i mantenen el sistema? Com voleu que
lluitin contra ells?
—Què en penseu del corporativisme en
els cossos de seguretat, que no ajuda a
aclarir aquests casos?
—És una cosa que no he entès mai, de cap
sector. Si hi ha una ovella negra s’ha de
treure, per la imatge que donen. Ningú
no és exempt de fer una barbaritat, però
si algú la fa s’ha de netejar per tenir un
mínim de credibilitat. Si ho van tapant,
demostren que tots són iguals.
—Després de tota aquesta lluita hi ha més
consciència de la importància de lluitar
contra la impunitat de la policia?
—És inqüestionable. Hi ha un infinitat
de casos que han aconseguit de fer callar,
però amb el de Pedro no ho han aconseguit.
No sé si mai arribarem a resoldre el
cas, però és cert que arran de la seva lluita
la gent s’ha atrevit a denunciar més, a sortir
més al carrer. Es va sortir al carrer amb
el cas Esther Quintana, per exemple, quan
sobre altres casos anteriors no s’havia dit
res. El de Juan Andrés Benítez també n’és
un reflex. La nostra lluita s’ha sostingut.
Hem persistit i hem estat coherents.
—Què creieu que hauria de canviar perquè
casos com el de Pedro no es repetissin?
—Hauria de canviar tot el sistema,
que el considero corrupte, caduc i prevaricador.
Cada vegada estic més orgullós
que em diguin antisistema. ‘Anti’
aquest sistema, que només defensa
l’elit i la burocràcia i abandona el poble.
Aquests senyors es manifesten de
manera prepotent, amb poca empatia.
No sé si quan fan el jurament juren impartir
justícia o impartir el codi penal
a partir de la seva manera d’interpretar-lo.
La jutgessa que va tancar el
cas, María José Magaldi, buscava un
ascens. Va ser ascendida després del
cas de Pedro. Al cap de dos o tres anys
va passar a formar part de la secció
novena de l’audiència provincial. Un
ascens meteòric... Ningú no té cap interès
que aquest cas s’investigui. Jo no
em rendiré. Lluitaré fins al final. Tant
si s’acaba tancant el cas com si no, els
mitjans que ells tenen per a fer-me
callar ja els saben: o agafar l’assassí o
venir a buscar-me a mi.
No sé si mai arribarem a
resoldre el cas, però és cert
que arran de la seva lluita
la gent s’ha atrevit a
denunciar més, a sortir
més al carrer
ALBERT SALAMÉ

27
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
REPORTATGE
La jutgessa del cas Tamara acusa la
Guàrdia Civil de ser ‘poc seriosa’
La sentència desmunta tot el relat incriminatori contra les accions de protesta
dels CDR durant la Setmana Santa del 2018
ALBERT SALAMÉ
ROGER GRAELLS FONT
La jutgessa del jutjat penal
25 de Barcelona, Maria Lluïsa
Maurel Santasusana, ha
absolt finalment l’activista
Tamara Carrasco. La sentència,
de nou pàgines i escrita
en català, només ha trigat
vuit dies des que se’n va fer el
judici, dilluns de la setmana
passada. Carrasco era acusada
d’incitació a cometre desordres
públics per les protestes
dels CDR durant la Setmana
Santa del 2018, quan es
van tallar carreteres i es van
aixecar peatges, entre altres
accions contra la detenció del
president Carles Puigdemont
a Alemanya.
El 9 d’abril de 2018, la fiscalia
va interposar una denúncia a
l’Audiència espanyola, que va
assumir el cas. Es va ordenar la
detenció de Tamara Carrasco
i d’Adrià Carrasco, acusats de
rebel·lió, sedició i terrorisme.
Adrià Carrasco va esquivar la
Guàrdia Civil i va exiliar-se a
Bèlgica. Tamara Carrasco va ser
detinguda durant setanta-dues
hores i confinada més d’un
any a Viladecans, amb compareixences
setmanals al jutjat.
L’Audiència espanyola va acabar
descartant els tres delictes
inicials i va inhibir-se del cas
a favor dels jutjats de primera
instància de Catalunya.
La sentència declara com a
fet provat l’àudio enviat per
Carrasco a un grup d’amics,
però no queda acreditat que
l’enviés a ningú més, que el
difongués per WhatsApp ni
que exercís de coordinadora
dels CDR. A més, adverteix que
la difusió per aquesta aplicació
de missatgeria no pot considerar-se
difusió pública. És més,
la jutgessa critica durament
la Guàrdia Civil, perquè durant
el judici ni l’instructor de
l’atestat ni el secretari no van
saber dir d’on havien extret
l’àudio de Carrasco. ‘Resulta
poc seriós que en una investigació
policial per delictes tan
greus com terrorisme, rebel·lió
i sedició no s’indiqui la font per
la qual es va obtenir un missatge
que és la base de tota la
investigació i acusació penal’,
resol. El biaix dels atestats de
la Guàrdia Civil ha estat molt
polèmic, especialment en el
judici contra el procés al Tri-

28
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
REPORTATGE
Carrasco va ser detinguda durant setanta-dues
hores i confinada més d’un any a Viladecans,
amb compareixences setmanals al jutjat
Fragment 1 Fragment 2
bunal Suprem espanyol i també
en la instrucció del jutjat 13
contra alts càrrecs del govern
per l’organització de l’1-O.
(Vegeu-ho al fragment 1)
La sentència, a més, desmunta
tot el relat de criminalització
dels CDR per les protestes
no violentes que van
fer aquells dies. Tallar vies de
comunicació, com autopistes,
autovies i carreteres, protestar
a la seu de la Seguretat
Social o envoltar l’estació de
Sants ‘no suposen actes de
violència contra les persones
o béns ni amenacen de
produir-los’. Perquè hi hagi
desordres públics, cal exercir
violència contra els béns i les
persones, segons el codi penal
espanyol.
La fiscalia, en el seu escrit,
argumentava que Carrasco
‘impartia directrius per a
accions reivindicatives dels
CDR durant la Setmana Santa
del 2018’ i que la nit del 26 de
març i durant el 27 hi hagué
actes d’una ‘multitud de persones
indeterminada’ per a
‘pertorbar la convivència i el
normal desenvolupament’.
Però la jutgessa també desfà
aquest relat, i diu que la
doctrina jurídica ha criticat el
codi penal per la indeterminació
del concepte de ‘manifestació’
o ‘reunió nombrosa’.
‘Si una manifestació
o reunió requereix un mínim
de 21 persones, quan es pot
dir que és nombrosa, quan hi
hagi més de 1.000, 100.000,
1.000.000? [...] En qualsevol
cas, el que ja resulta absolutament
impossible és determinar
quan es produeix la
incitació a cometre desordres
públics en una manifestació o
reunió nombrosa, i és evident
que en el missatge remès per
l’acusada no es dóna cap consigna
d’aquest tipus.’
(Vegeu-ho al fragment 2)
La detenció de Carrasco, en
una instrucció fictícia basada
en indicis molt febles, va
desencadenar una campanya
de criminalització contra
els CDR, equiparats a la violència
dels anys més durs
del País Basc. La fiscalia va
assegurar que Tamara Carrasco
i Adrià Carrasco havien
‘desenvolupat activitats
de direcció i coordinació en
els actes de sabotatge duts
a terme durant la Setmana
Santa de forma coordinada
pels denominats CDR,
concebuts per provocar un
clima d’agitació social’.
L’ex-ministre d’Interior
espanyol, José Ignacio Zoido,
també va contribuir-hi:
‘És veritat que les imputacions
que els fan són per rebel·lió
i terrorisme. Els CDR
són els que van començar a
fer accions violentes abans
de l’1 d’octubre i durant l’1
d’octubre.’

29
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
Ambient de la manifestació de València en rebuig
a les actuacions policials a Catalunya
El país de la ‘generació Guillem Agulló’
Parlem amb coetanis de Guillem Agulló perquè ens expliquen com, a
partir de la valencianitat, veuen el fet nacional
ESPERANÇA CAMPS BARBER
Molts lectors continuen
corpresos encara per
la cruesa de La mort
de Guillem, el film
que retrata el patiment
dels pares del jove antifeixista
valencià assassinat
a Montanejos l’11 d’abril de
1993. L’obra de Carlos Marques-Marcet
barreja imatges
de ficció amb altres del judici,
de les manifestacions i de
l’ambient de l’època. Sobre els
crèdits finals del film sona la
cançó que Xavi Sarrià, nascut
l’any 1977, ha escrit com a
homenatge a Guillem Agulló,
nascut a Burjassot l’any
1974, a les acaballes oficials
del règim de Franco. La cançó
parla de sobreviure a tots els
impossibles i de resistir. També,
d’històries prohibides que
ningú no ha explicat mai. És
una cançó generacional. De la
generació de Guillem Agulló.
‘La mort de Guillem va marcar
un abans i un després per
a la nostra generació i per a
nosaltres és la presa de contacte
amb la consciència més
militant que calia tirar endavant
malgrat tot’, diu Sarrià
quan reflexiona sobre la cançó
i sobre aquest fet generacional
d’obrir els ulls a la consciència
de ser país d’una manera
ben diferent de com ho havien
viscut els seus pares o els seus
germans grans.
El cantant i ex-líder d’Obrint
Pas no és una illa enmig d’un
oceà ideològic sempre en
construcció. Hi ha característiques
que entren a formar
part del seu pensament polí-
tic: l’antifeixisme, la recuperació
decidida de la llengua en
tots els nivells i el feminisme
són alguns dels trets que caracteritzen
la generació de valencians
que ara ocupen molts
llocs de responsabilitat en les
administracions anomenades
del canvi.
I és per això que hem cercat
altres mirades per a contar
aquesta història. Coetanis de
Guillem Agulló que ens expliquen
el quan, el com i el
perquè. Les pors, les esperan-

30
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
REPORTATGE
ces i les frustracions a l’hora
de descobrir i de construir el
país. A l’hora de descriure la
nació sencera des de la valencianitat.
El desvetllament
Lluïsa Cifre és d’Alfafar, a
l’Horta. Va nàixer l’any 1973 i
és professora d’institut i una
de les ànimes de Ca Revolta.
Diu que la sensibilització li
va arribar a l’institut, perquè
els seus orígens familiars
eren ben diferents. ‘Jo
vinc d’un entorn faller i era
molt blavera. A l’institut vaig
començar a adonar-me que
tot allò que m’havien contat
fins en aquell moment no era
d’aquella manera. I allí vaig
començar a tenir sensibilitat
política’, explica.
Mirant enrere, Cifre veu en
aquest blaverisme les bases
d’allò que després ha estat el
seu pensament: ‘Jo tenia un
sentiment valencianista que
estava associat al món blaver,
un món anticatalà, però
crec que això em va posar les
bases per a dir: “Sóc valenciana,
però ser valenciana és
molt més del que m’han dit
que era”.’ Per a ella, arribar
La mort de Guillem va marcar un abans i
un després per a la nostra generació i per
a nosaltres és la presa de contacte amb la
consciència més militant que calia tirar
endavant malgrat tot
XAVI SARRIÀ. PRATS I CAMPS
a la Facultat de Filologia Catalana
de la Universitat de
València va ser com entrar
en contacte amb uns altres
mons. Aquests mons es van
eixamplar amb una militància
que reuneix la llengua i
el fet nacional amb la lluita
feminista i la integració
en una mena de construcció
transversal a tota la societat.
Beatriu Cardona és de Cocentaina,
al Comtat, nascuda
l’any 1977, i és sindicalista
i professora associada de la
universitat. ‘A setze anys,
quan feia tercer de BUP, un
grup d’amigues i amics del
poble vam començar a reunir-nos
per parlar de coses.
Teníem la necessitat de parlar
d’una realitat que no era
exactament la que vèiem a
Canal 9. TV3 es veia quasi de
manera clandestina gràcies
al repetidor de la Carrasqueta
i era obvi que volíem viure
en un país diferent’, explica.
Cardona tenia setze anys
quan van assassinar Guillem
i no recorda que al poble es
fes cap homenatge.
Joanjo Garcia va nàixer al
barri d’Orriols de València
l’any 1977. És escriptor i professor
de català per a adults.
Son pare és d’un poble molt
menut de Conca i sa mare
és valenciana, però a casa
es parlava castellà. ‘Jo hauria
pogut ser blaver, però el
blaverisme, l’anticatalanisme,
es cura anant a escola’,
afirma.
Va ser a COU, a les lliçons
de sociolingüística del llibre
de llengua, on trobà la
resposta sobre què passava
en sa casa i en l’entorn dels
seus amics. Llavors va començar
a parlar català i això
va fer que també el parlassen
amics i cosins. ‘Jo arribe a
l’independentisme per un
buit, en un moment en què
no hi ha cap ideologia que em
satisfaça. Nosaltres ens trobem
que tot ha desaparegut.
Era complicat crear-se una
identitat política en una societat
sense política. Aquest
va ser un dels grans triomfs
del franquisme. Arribe a l’independentisme
perquè un
dia vaig a un Aplec del Puig
amb un amic de l’escola que
era un anarquista, rockabilly i
valencianista’, recorda.

31
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
REPORTATGE
‘A l’institut vaig
començar a adonarme
que tot allò que
m’havien contat
fins en aquell
moment no era
d’aquella manera. I
allí vaig començar
a tenir sensibilitat
política’
LLUÏSA CIFRE. PRATS I CAMPS
Sobre la mort de Guillem
Agulló, diu que sí, que després
va fer recompte i sí que
hi havia algú a l’institut
que participava en alguna
cosa. ‘Amb alguns companys
després coincidisc
en la militància en l’AEN,
l’Assemblea d’Estudiants
Nacionalistes, amb gent
com Aitana Guia, Muriel
Villanueva, Xavi Sarrià. Ja
érem uns quants’, explica.
Discrepa en això de la ‘generació
Guillem’. Si s’ha
d’identificar amb cap etiqueta,
prefereix ‘generació
Obrint Pas’.
ca que l’assassinat de Guillem
va passar quan feia tercer i que
sí que va entendre què significava
ser antifeixista.
Considera, com els altres
coetanis, que l’arribada a la
Universitat de València va
ser una mena d’epifania, el
fet de trobar portes obertes.
‘Vaig saber que volia deixar
la pell pel meu país i per la
meua llengua’, conclou. Es va
afiliar al BEA, el Bloc d’Estudiants
Agermanats, on també
van militar la vice-presidenta
Mónica Oltra, el president
de les Corts, Enric Morera, la
Rubén Trenzano va nàixer
l’any 1976 a l’Orxa, al Comtat.
Va estudiar filologia catalana
a la Universitat de València i
és, des del 2015, director general
de Política Lingüística
de la Generalitat. Va estudiar
el batxillerat intern en un institut
de Xest, dins el complex
de la Universitat Laboral. ‘Hi
vaig fer quatre anys i allí, amb
col·legues i professors, vaig
despertar-me. També al poble,
a casa, havia tingut un cert
interès per la nostra llengua,
però el desvetllament es produeix
els últims anys d’institut’,
recorda. Trenzano expliconsellera
Rosa Pérez Garijo
i el magistrat Joaquim Bosch,
per exemple.
Quin mapa dibuixem quan
parlem de país?
Els cinc protagonistes
d’aquest reportatge tenen
en comú una concepció desacomplexada
del País Valencià.
Sense gaires deutes. Amb
molts interrogants. L’observen
a partir de la valencianitat,
però per a tots el país
arriba on arriba la llengua
comuna. La normalització, la
dignificació de la llengua. Són
els primers fills de la ‘línia’.
Xavi Sarrià parla sovint dels
esforços que feien per a no
ser els rarets de l’institut, per
trencar barreres.
Lluïsa Cifre explica que a
l’institut va veure amb claredat
que el País Valencià era
alguna cosa més que una regió
d’Espanya. ‘Jo tenia clara la
idea de Països Catalans, però
és que molt prompte vaig diferenciar
entre el somni i la
utopia. Diferenciar el projecte
cultural ideològic i de futur
també polític, de la realitat de
què partim. Sempre he estat

32
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
REPORTATGE
JUANJO GARCIA. PRATS I CAMPS
RUBÉN TRENZANO. PRATS I CAMPS
entre dues aigües. Molt conscient
que calia lluitar des del
País Valencià i que, si volem
construir més enllà, no podem
negar que ací no hi ha
una base social per a parlar
d’uns Països Catalans. Podem
parlar d’una unitat cultural,
històrica, de la mateixa llengua,
però hem de construir
molt encara.’ Cifre explica que
té bona relació amb la gent
de Maulets i s’hi ha sentit a
gust, però que els ha separats
aquest sentit de la realitat que
li agrada aplicar a les seues
lluites.
Joanjo Garcia defineix un
país com una experiència.
‘A la Universitat de València
descobrim el país que tenim
i que va de la Marina a Castelló.
Érem a la Universitat
de València, que intenta capitalitzar
el valencianisme.
Descobreixes que els Països
Catalans són una fantasia
‘A la Universitat de
València descobrim
el país que tenim i
que va de la Marina
a Castelló’
‘Compartim un
espai cultural,
lingüístic, encara
que cadascun dels
territoris que
formen els Països
Catalans tinguem
els nostres trets més
polítics individuals’
perquè ningú de Barcelona
ve a estudiar a la Universitat
de València. Si els Països Catalans
són desvertebrats és perquè
tenim un país amb unes
ciutats molt potents: Alacant,
València o Barcelona.’ Quan
era petit, Garcia estiuejava al
poble del pare, a Conca. Quan
és a la Universitat, accepta
invitacions d’amics per anar a
Moros i Cristians i descobreix
Alcoi; o a Barcelona, l’Onze
de Setembre: ‘De sobte, no
només coneixes el país sinó
que el fas teu. És un moment
de molta efervescència. Ens
autogestionem.’
Rubén Trenzano comparteix
la idea dels seus coetanis:
‘Quan estava a la universitat,
els límits del país els tenia
molt vinculats a la llengua.
Jo em vinculava a l’espai on
era present la llengua. Compartim
un espai cultural, lingüístic,
encara que cadascun
dels territoris que formen
els Països Catalans tinguem
els nostres trets més polítics
individuals. I això no és
cap entrebanc perquè ens
puguem entendre i puguem
treballar braç a braç. Ho fem
i així ha de continuar així en
el futur.’
Xavi Sarrià va nàixer a Barcelona
i des de menut ja va
ser educat amb la consciència
de la llengua i la cultura.
Quan descriu el país, tampoc
no hi posa fronteres: ‘Per
a nosaltres era l’àmbit lingüístic.
Era el que començàvem
a descobrir en els concerts
que fèiem arreu del País
Valencià primer, i després
arreu de la geografia dels
Països Catalans. Eixes assemblees,
eixos joves, eixos
grups com nosaltres. Amb
l’assassinat de Guillem ens
vam adonar que formàvem
part d’un col·lectiu que anava
molt més enllà dels nostres
barris i de la gent que coneixíem.’
La música com a trencaglaç
En totes les converses amb els
cinc entrevistats, la música
apareix sempre com un dels
elements fonamentals per a
la descoberta i per a la transmissió
d’idees.

33
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
Xavi Sarrià s’entusiasma
i deixa anar els records
d’aquells anys que considera
un moment històric. ‘Moltíssima
gent que havíem nascut
després de la mort de Franco
començàvem a prendre partit
i a conèixer el nostre territori.
Tot era molt complicat, perquè
no hi havia xarxes socials,
ni infrastructures ni tampoc
festivals. Ens autogestionàvem
i gràcies a això grups com
el nostre tiràrem endavant
i fèiem front a una mena de
criminalització de la cultura
feta en la nostra llengua i
de tot allò que representava.
Hi havia, això sí, una xarxa
d’entitats, de casals, d’assemblees,
de gent voluntària
que organitzava els concerts.
Nosaltres tocàvem i la gent jove
cercava aquest relat propi,
el fet de no sentir-nos sols.
Sentíem que formàvem part
d’un col·lectiu, d’una manera
d’entendre la vida, el país i la
societat’.
A la primeria, Obrint Pas tenia
seguidors joveníssims, tant
com ho eren els músics, i uns
i altres van anar creixent junts.
Però a poc a poc s’hi van afegint
els que vénen darrere en
un relleu natural i, com diu
la cançó dedicada a Guillem,
són un ‘llegat de lluita inesgotable’.
Ixen als carrers i fan
florir la primavera valenciana
i no deixen de mobilitzar-se.
És el cas de Lluïsa Cifre, que
va entrar en la música en català
mitjançant els cantautors,
però després va descobrir els
Tirant de Rock. Se sent membre
de la generació Obrint Pas.
‘Al principi hi havia molt pocs
grups que cantaven en català
ací. Anàvem seguint-los als
concerts i la cosa va agafar una
dimensió brutal. A mi, que sóc
docent, la música m’ha ajudat
a acostar els xiquets a la cultura
catalana en general. Quan
estava a Requena, per l’institut
van passar Xavi Sarrià, Pau
Alabajos, i l’alumnat n’estava
encantat.’
Joanjo Garcia és taxatiu i
s’uneix a la tesi de la generació
‘Obrint Pas’ i del nomadisme
musical: ‘Jo he descobert pobles
del País Valencià per la
música. Anàvem darrere d’ells
i recorríem el país. En un cap
de setmana els seguíem a dos
o tres pobles on actuaven. Els
han arribat a contractar els
casals fallers i omplien el poble
de públic que els seguia.
La Gossa Sorda, els Zoo, que
en són una mica hereus. Veus
coses com el Feslloc i t’omples
d’esperança. Aquesta
connexió era bestial.’
Obrint Pas tenia seguidors joveníssims,
tant com ho eren els músics, i uns i altres
van anar creixent junts. Però a poc a poc
s’hi van afegint els que vénen darrere en
un relleu natural
Concert d’Obrint Pas a la sala Ku Manises.
Tirant de Rock, 1995. PRATS I CAMPS
Beatriu Cardona escoltava
Sau, els Pets i Obrint Pas.
‘Eren les tres potes. Quan la
Gossa Sorda va començar jo
ja m’ho mirava d’una altra
manera, però quan eres jove
la música t’ajuda molt a connectar
amb el món i, encara
que siga lúdicament, és una
manera de protestar, d’apel·lar
als nostres instints, com
l’art, la literatura. La música
pot transcendir més enllà d’un
missatge polític i et connecta
amb tota la humanitat.’
Quin país veuen quan miren
el futur
Beatriu Cardona troba a faltar
el caliu, l’escalforeta que hi
havia aquells anys. ‘Ara és el
moment de veure on som i
on volem arribar. Hi ha molt
jovent conscienciat però em
sembla que com a societat no
en tenim cura i l’aboquem a
una vida que serà pitjor que la
nostra i això, ideològicament,
els pot marcar negativament’,
lamenta.

34
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
Lluïsa Cifre és un pèl més optimista
i veu una xarxa de llocs
on es pot viure el fet nacional
amb tota normalitat, Encara
que a vegades faça la sensació
de viure en un gueto. ‘Així i tot,
es va normalitzant i hi ha espais
que no són estrictament
nacionalistes però veuen el fet
nacional d’una manera més
natural. Val la pena de treballar
a partir dels àmbits socials perquè
isca alguna cosa que il·lusione
per a donar continuïtat a un
projecte de país’, matisa.
Xavi Sarrià explica que totes
les generacions aporten la seua
mirada. ‘El concepte “nacionalisme”
ha estat molt criminalitzat,
però ara la gent jove
hi dóna la seua força pròpia.
Hem enderrocat eixos murs
que ens volien aïllar. Vas a un
concert de música en català
i veus milers de joves que es
donen força. Nosaltres no vam
tindre complexos i ells cada
vegada en tenen menys. Hem
de reivindicar tot el que fem ací.’
Joanjo Garcia reflexiona sobre
la visibilitat del país: ‘A
vegades pense que som un país
clandestí, que hi ha molta desconnexió
i molta desconfiança,
encara. Potser és perquè
no hem caminat a les mateixes
manis o si hi hem caminat
anàvem en blocs diferents.
I pel que fa a la relació amb
Catalunya, la nostra generació
no ve a reclamar res. Estem en
peu d’igualtat. Amb Obrint Pas
va ser la primera volta que ser
valencià engrescava molt.’
Qui veu més clar el futur és
Rubén Trenzano. Es posa la
jaqueta de polític en exercici i
explica que veu el futur positi-
vament i arribant a una maduresa.
‘Som una generació que
va nàixer després de la mort
del dictador, que hem estat
educats en unes altres claus.
Hi ha conflictes que perviuen.
Encara hi ha molts hereus del
franquisme, els tenim pel carrer
i a les institucions i també a
les estructures judicials, però
hem d’anar amb passos ferms,
amb els peus a terra. L’escola
ha jugat un paper importantíssim
en aquest futur i jo
sé que els meus fills heretaran
un país molt millor que el que
jo em vaig trobar.’
‘Quan eres jove la
música t’ajuda molt
a connectar amb el
món i, encara que
siga lúdicament,
és una manera de
protestar, d’apel·lar
als nostres instints,
com l’art, la
literatura’
BEATRIU CARDONA. PRATS I CAMPS

35
ENTREVISTA
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
JORDI MATAS
ALBERT SALAMÉ
‘Als síndics de
l’1-O, els rectors
no ens han
volgut donar
suport’
Entrevista a l’ex-president de la
Sindicatura Electoral de l’1-O, que
el mes vinent s’enfronta a un
judici amb penes de presó
ROGER GRAELLS FONT
Jordi Matas és catedràtic de Ciència
Política de la Universitat de Barcelona
(UB) i fou president de la Sindicatura
Electoral de l’1-O. Els dies 4 i 5 de
novembre s’enfrontarà a un judici
al jutjat penal 11 de Barcelona,
acusat de desobediència i usurpació
de funcions, juntament amb
Tània Verge, Marc Marsal, Josep
Pagès i Marta Alsina, tots ells
acadèmics reconeguts i exsíndics
de l’1-O. La fiscalia
els demana dos anys i nou
mesos de presó, una
multa i inhabilitació,
i per recomanació de
l’advocat no parla dels
fets ni de l’estratègia
de defensa que seguiran.
Matas atén VilaWeb
al seu despatx de la
UB. Diu que té ganes
ALBERT SALAMÉ

36
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
JORDI MATAS
que passi el judici i deixa entreveure el
patiment familiar que ha significat el fet
d’estar-se tres anys pendent d’una causa
que no té cap sentit. Els cinc síndics
van plegar a petició del govern quan
van rebre l’advertència del Tribunal
Constitucional espanyol el setembre del
2017. El professor agraeix les múltiples
mostres de suport, però és molt crític
amb el silenci dels rectors de les universitats
catalanes. Cap no els ha donat
suport públicament, tret del rector de la
Universitat Pompeu Fabra.
—Han passat tres anys d’ençà que va
començar la investigació contra els
síndics. Com afronteu el judici?
—Amb moltes ganes de treure-me’l
de sobre. És massa temps amb aquesta
pressió. La veritat és que tinc ganes
de poder explicar-me en seu judicial.
Fins ara hem rebut moltes mostres
de suport, però convindria que expliquéssim
les nostres raons a la jutgessa.
Els arguments de la fiscalia són
molt febles i no s’aguanten per enlloc.
No tenen res. S’inventen la realitat i
el codi penal, i l’escrit d’acusació és
molt feble.
—Teniu el dubtós honor de ser les
primeres persones amenaçades amb
multes –de 12.000 euros diaris– del
Tribunal Constitucional espanyol. Un
nou mecanisme de coerció que va aprovar-se
en la reforma que va fer el PP
el 2015.
—Hem rebut una doble repressió. Una
repressió de la fiscalia, sense cap argument
jurídic. I la repressió del Tribunal
Constitucional. Els 12.000 euros de multa
per als membres de la Sindicatura Electoral
i els 6.000 euros de multa per als
síndics territorials. En total, uns dos
milions d’euros. A més, el TC tenia la
possibilitat de pujar-ho als 30.000 euros
diaris. Se suposa que les sancions de les
administracions es poden assumir perquè
no hi ha voluntat d’arruïnar la gent.
En el nostre cas, 12.000 euros al dia. Hi
havia una voluntat d’arruïnar-nos. Això
és absolutament impresentable. Aquesta
capacitat del TC espanyol no hi és enlloc.
—Heu rebut molt de suport internacional
de les acadèmies de ciència política.
—Sí, estem molt agraïts i contents. Hem
rebut el suport de la principal associació
de ciència política del món, la nord-americana.
Va rebre moltes pressions de l’espanyola
perquè no ho fes, però va ratificar-lo.
També de la britànica, la canadenca,
la quebequesa, suports de molts
professors en un manifest que va tenir
un ressò extraordinari... Hem de pensar
dues coses. Aquestes associacions tan
potents no es pronuncien per qualsevol
cosa. De peticions, en reben a cabassos.
Seleccionen molt bé els casos sobre els
quals es pronuncien, que no arriben als
dos o tres l’any. Casos molt clamorosos
de vulneració de drets fonamentals. Les
associacions nord-americana i britànica
van basar els seus arguments precisament
en la vulneració de la llibertat acadèmica.
Són pronunciaments importants que
portarem al judici.
—L’acadèmia espanyola va pressionar
la nord-americana, dieu. L’Associació
Espanyola de Ciència Política s’ha po-
ALBERT SALAMÉ
sat en contacte amb vosaltres d’alguna
manera?
—Hem rebut suport de professors. Vam
demanar el suport de l’associació, però
ens el van denegar. Tampoc van donar
explicacions de per què no.
—En l’àmbit nacional, els síndics de
l’1-O heu rebut el suport del Col·legi de
Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, del
IEC, els claustres, la Secretaria d’Universitats,
professors... Heu trobat a faltar
algú, però?
—Hem rebut molts suports i val la pena
remarcar-ho, però hem trobat a faltar el
suport dels equips rectorals. Als síndics de
l’1-O, els rectors no ens han volgut donar
suport, excepte el de la Pompeu Fabra.
No hi ha hagut un pronunciament dels
equips rectorals. Alguns, de manera més
bel·ligerant que altres.
—Quins?
—Els de la UB i la UAB. S’han negat rotundament
a donar-nos suport explícitament
i públicament, i han volgut frenar el
suport conjunt de tots els rectors.

37
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
JORDI MATAS
—Com valoreu el paper de les universitats
l’1-O?
—Les universitats han d’estar atentes
al seu entorn. En aquell moment, no van
saber reaccionar bé, ni generar debats
interns ni solidaritzar-se contra la repressió
que hi va haver. Ni donar suport als
acadèmics imputats, alguns polítics que
són professors universitaris. No van saber
reaccionar, i no van voler-ho. Lamento
que en un moment de vulneració extrema
de drets fonamentals, la universitat miri
cap a un altre costat. Que amb una aparent
neutralitat, es pronunciïn en contra de la
defensa dels drets fonamentals. Això és
gravíssim i anem retrocedint. Es confon
allò que és un determinat moviment amb
els drets fonamentals.
—Per què hi ha tantes resistències, sobretot
dels rectorats?
—Tenim una fornada de rectors que tot
això els cau una mica lluny.
—Per por?
—No. Per ideologia.
—Els rectors han posat la seva ideologia
per davant de la defensa dels
drets fonamentals.
—Clarament.
—Heu criticat que la causa en contra
vostra és un atac a la llibertat acadèmica.
—Ho és. Més enllà de la defensa jurídica
que farà el nostre advocat, també farem
una defensa acadèmica. Dels 2.800 i escaig
represaliats, els únics que som perseguits
per la nostra condició d’acadèmics som
nosaltres cinc, per haver exercit l’encàrrec
del Parlament de Catalunya. D’acord amb
la llei del referèndum, ens van triar com a
juristes i politòlegs experts en processos
electorals. Vam exercir la nostra responsabilitat
acadèmica i ara som perseguits.
El concepte de llibertat acadèmica, com
reconeixen la UNESCO i el Tribunal Europeu
dels Drets Humans, no només té a
veure amb la docència i la recerca, sinó que
també hi ha una responsabilitat de contribuir
amb el nostre coneixement i expertesa
a la societat. Per tant, si tu exerceixes
com a acadèmic i participes en un encàrrec
del parlament, o si assessores l’administració
o un partit, és una responsabilitat
acadèmica i forma part d’aquesta llibertat.
Si ens volen escarmentar, es vulnera la
nostra llibertat acadèmica.
Els arguments de
la fiscalia són molt febles
i no s’aguanten per enlloc.
No tenen res. S’inventen
la realitat i el codi penal,
i l’escrit d’acusació és
molt feble
Hi ha presos que tenen
criatures petites, que veuen
que hi ha gent que vol que
siguin a la presó, imputats o
exiliats. Això és molt dur i és
una condemna estesa
ALBERT SALAMÉ

38
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
JORDI MATAS
—A l’acte de la setmana passada vau
assegurar que ho tornaríeu a fer.
—Només faltaria, i tant! Nosaltres
continuem essent acadèmics, i hem
d’acceptar els encàrrecs que ens facin,
sobretot si són nobles i per a enfortir
valors democràtics. Totes les universitats
tenen els principis democràtics
bàsics als seus estatuts. El dret de participació
dels ciutadans en els afers públics
pertany als drets fonamentals.
—Dilluns, una jutgessa va condemnar
la UB pel manifest de suport als presos
polítics. Què us sembla?
—Absolutament aberrant i fruit d’un
còctel explosiu. Encara hi ha professors
i jutges amb mentalitat reaccionària. Hi
ha un rebuig per part de múltiples sectors
de la comunitat universitària i un
greu atac a l’autonomia universitària.
És inacatable, perquè ataca l’essència
de les universitats i els seus principis.
És inacceptable i esperem que tingui
un recorregut amb un recurs i, si convé,
anar fins als tribunals europeus.
De pronunciaments polítics, n’hi ha
hagut sempre a les universitats, fins i
tot en època franquista, i a cabassos. A
més, amb aquest manifest ha estat la
primera vegada que totes les universitats
públiques catalanes en feien un
simultàniament.
—Hi ha tensió a la comunitat universitària
amb aquests professors?
—No crec que hi hagi tensió en la defensa
dels drets fonamentals, però hi ha un
context en què aquestes actituds i comportaments
afloren i són més visibles.
Els plantejaments contra el manifest
són reaccionaris, i a més la jutgessa que
ha condemnat la UB també ho és.
—Res més a afegir?
—Hi ha un tema més personal. Vaig
intervenir al claustre de la UB, el dia
que vam aprovar el manifest contra
la sentència del Suprem, per fer una
reivindicació de la llibertat acadèmica
i del referèndum com a expressió
democràtica. Vaig apel·lar també a les
qüestions més personals. Cadascú té
el seu entorn familiar. N’hi ha de més
febles i de més forts. En el meu cas, tenia
un entorn familiar que era difícil de preveure
com reaccionaria a la repressió.
Jo puc tenir la pell més gruixuda, però
a vegades hi ha criatures, i els costa
reaccionar i assimilar aquesta pressió.
Això és el que em sap més greu de tota
aquesta situació. No pas les conseqüències
que pugui tenir jo, sinó sobretot les
possibles seqüeles que pot tenir l’entorn
més feble. En el meu cas, criatures de
nou anys i onze. Quan va començar tot,
en tenien sis i vuit. També l’entorn dels
presos polítics i exiliats. Hi ha gent gran
que pateix molt en el tram final de la seva
vida. Que tinguis una sotragada d’aquest
tipus, des del punt de vista humà i vital,
és un daltabaix i n’hauríem de ser molt
conscients. També hi ha presos que
tenen criatures petites, que veuen que
hi ha gent que vol que siguin a la presó,
imputats o exiliats. Això és molt dur
i és una condemna estesa. S’haurien
de reivindicar més aquests entorns i
protegir-los.
ALBERT SALAMÉ

39
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
REPORTATGE
Diego de Egea, el jutge que va
menystenir Corinna Larsen i va
confinar Tamara Carrasco
Perfil del jutge que des de l’Audiència espanyola va ordenar la detenció
de l’activista de Viladecans i el confinament posterior
JOSEP REXACH FUMANYA
i ORIOL BÄBLER
‘L’Audiència Nacional ordena
la detenció de dos capitosts
dels CDR pels talls de la AP-
7.’ ‘Tamara Carrasco, la CDR
que va passar de fotografiar
amb Ciutadans a radicalitzar-se
en sis mesos.’ ‘La capitost
dels CDR detinguda per
terrorisme i rebel·lió va ser
candidata de Podem a Viladecans.’
Són alguns dels titulars
publicats per la premsa espanyola
el 10 d’abril de 2018.
Tamara Carrasco havia estat
detinguda unes hores abans
per la Guàrdia Civil en l’anomenada
operació ‘Cadera’
–en referència als CDR– i
ordenada des de Madrid pel
jutge de l’Audiència espanyola
Diego de Egea.
La fiscalia relacionava Tamara
Carrasco amb uns talls
de carreteres i altres accions
dels CDR després del referèndum
de l’1-O. La prova més
valuosa que tenia l’operació
era un àudio enviat per WhatsApp
en què, segons De Egea
i la Guàrdia Civil, Carrasco
donava instruccions i ordres
de com actuar. Amb això, el
jutge va acusar la jove de Viladecans
de rebel·lió, sedició
i terrorisme.
Aquesta prova es va desfer
dos anys i mig més tard, en
el judici de la setmana passada.
Els guàrdies civils van
declarar que no sabien com
La fiscalia relacionava
Tamara Carrasco
amb uns talls de
carreteres i altres
accions dels CDR. La
prova més valuosa que
tenia l’operació era
un àudio enviat per
WhatsApp

40
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
El magistrat va
tenir entre mans la
instrucció del cas
Villarejo, batejat com
a operació Tàndem,
que investiga delictes
d’emblanquiment i
organització criminal
l’havien obtinguda, i en la
sentència, en què Carrasco
va ser absolta, la jutgessa va
ser molt clara: ‘Resulta poc
seriós que en una investigació
policial per delictes tan greus
com terrorisme, rebel·lió i
sedició no s’indiqui la font
per la qual es va obtenir un
missatge que és la base de
tota la investigació i acusació
penal’.
Però abans de tot això, Carrasco
va passar un calvari.
Primer de tot, perquè després
d’haver estat detinguda De
Egea la va mantenir empresonada
durant dos dies. Quan
la va haver interrogat, la va
deixar en llibertat, aquesta
vegada, acusada només
de desordres públics. La rebel·lió,
la sedició i el terrorisme
havien caigut en tan
sols quaranta-vuit hores.
Amb tot, li va imposar com a
mesura cautelar haver-se de
confinar a Viladecans. Sense
indicis ni proves de rellevància,
De Egea va acabar enviant
la causa a l’Audiència de Barcelona
uns mesos més tard i,
finalment, un jutjat d’instrucció
li va aixecar el confinament
obligat. Carrasco va
haver de viure amb aquest
règim durant més d’un any.
De Egea es va fer càrrec del
cas de Tamara Carrasco en
qualitat de jutge de reforç
de l’Audiència espanyola. És
des d’aquest càrrec que va
ser un element cabdal per a
protegir el rei emèrit espanyol
Juan Carlos I tot acordant
l’arxivament d’una peça
separada sobre els enregistraments
fets pel comissari
José Manuel Villarejo a Corinna
zu Sayn-Wittgenstein,
més coneguda per Corinna
Larsen. En aquests àudios,
l’empresària alemanya i examant
de Juan Carlos I detallava
que el rei emèrit tenia
comptes oberts a Suïssa, cosa
que obria una via per a investigar-lo.
De Egea ni tan
sols va citar a declarar Corinna
Larsen, va considerar
que les acusacions eren una
conseqüència de la ruptura
entre ells i que no hi havia
prou proves.
Malgrat aquest arxivament,
el juliol passat un altre jutge
de l’Audiència espanyola no
va apreciar els indicis ‘extraordinàriament
dèbils’ que
observava De Egea i va reobrir
la causa. Suïssa també investiga
Juan Carlos, però no pas
a partir dels enregistraments
de Villarejo. La fiscalia del
país helvètic treballa per esclarir
la donació que sembla
que Juan Carlos va fer a Corinna
i que podria provenir
d’una comissió pel contracte
del TGV a la Meca. Alhora, la
fiscalia del Tribunal Suprem
espanyol també investiga
el paper del monarca en la
construcció d’aquest ferrocarril
i els guanys derivats.
Però aquí no acaben les decisions
polèmiques de De
Egea. El magistrat va tenir
entre mans la instrucció del
cas Villarejo, batejat com a
operació Tàndem, que investiga
delictes d’emblanquiment
i organització criminal.
Villarejo va ser empresonat
preventivament per aquest
cas juntament amb un altre
comissari, Carlos Salamanca.
I contra el criteri de la fiscalia,
De Egea va deixar en llibertat
Salamanca. Aquesta decisió
va provocar un sisme amb
el ministeri fiscal espanyol,
que es va fer més sonor dos
dies després, quan De Egea
va deixar en llibertar un altre
comissari proper a Villarejo,
Enrique García. I més encara
quan, dues setmanes més
tard, també va arxivar provisionalment
dues peces que
afectaven clients de Villarejo.
Algunes informacions assenyalen
que De Egea, fins
i tot, va arribar a considerar
de deixar en llibertat Villarejo,
però això no va passar.
L’enfrontament obert amb
els dos fiscals anticorrupció,
que estaven en desacord amb
totes les decisions que prenia
el magistrat, van portar De
Egea a renunciar a la plaça el
desembre del 2018.
Del cos militar a jutge de
reforç
Diego de Egea Torrón és llicenciat
en dret per la Universitat
Complutense de Madrid
(1980) i va començar la seva
carrera professional dins el
cos jurídic militar, on va ingressar
el 1985. No va ser fins
el novembre de 1991 que es va
fer càrrec per primera vegada
d’un jutjat: primera instància
i instrucció d’Hellín, un municipi
situat a 65 quilòmetres
al sud d’Albacete, on va exercir
fins el 1993.
A partir d’aquí, va començar
un periple que en sis anys
el va portar pels jutjats de
Torrelaguna, Las Palmas
de Gran Canaria, Móstoles i
Madrid, ciutat que ja no va
deixar. Primer va ser nomenat
responsable del jutjat
d’instrucció número 19, i
després del 14 i el 43, la seva
darrera destinació abans de
ser nomenat pel CGPJ, l’estiu
del 2017, jutge de reforç

41
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
REPORTATGE
És conegut per ser un judici d’ideologia
conservadora. De fet, els seus vincles socials
i familiars sempre l’han mantingut dins una
esfera elitista i tradicionalista.
al jutjat central número 6 de
l’Audiència espanyola, dirigit
per Manuel García-Castellón.
La maniobra de Lesmes
per a entrar a l’Audiència
Nacional espanyola
De totes maneres, De Egea
no va arribar a l’Audiència
espanyola per meritocràcia.
El candidat més ben posicionat
per a ocupar la plaça
era Alejandro Abascal, també
conservador, que va instruir
part de les causes Lezo i Púnica
quan ocupava el càrrec
de reforç el 2017 amb Eloy
Velasco dirigint el jutjat.
Tanmateix, el president del
CGPJ, Carlos Lesmes, va
maniobrar perquè la sala de
govern de l’Audiència espanyola
apartés la candidatura
d’Abascal, amb qui tenia fortes
desavinences. Així doncs,
la cursa per a fer de crossa
del jutge García-Castellón
va quedar reduïda a De Egea
i Miguel Ángel Torres Segura,
magistrat del jutjat penal
número 6 de Granada.
Però la maniobra de Lesmes
no va agradar gens a quatre
membres de la comissió
permanent del CGPJ, que van
forçar una nova votació amb
la candidatura d’Abascal sobre
la taula. Álvaro Cuesta,
Nuria Díaz Abad, Fernando
Grande-Marlaska i Juan
Martínez Moya van votar
a favor d’Abascal. Mar Cabrejas,
Rafael Mozo i Pilar
Sepúlveda van optar per Diego
de Egea. I Lesmes va fer
servir el seu vot de qualitat
per obrir-li la porta de l’Audiència.
Conservador i gendre d’un
ex-ministre
Tot i que no està afiliat a cap
de les principals associacions
judicials, De Egea és conegut
per ser un jutge d’ideologia
conservadora. De fet, els
seus vincles socials i familiars
sempre l’han mantingut
dins una esfera elitista i
tradicionalista. En aquest
sentit, és casat amb una de
les filles d’Aurelio Menéndez,
ex-ministre d’Educació
i Ciència del primer govern
espanyol d’Adolfo Suárez. El
seu sogre també fou magistrat
del Tribunal Constitucional,
co-fundador del bufet
d’advocats Uría Menéndez
i tutor de Felipe VI quan era
príncep.
Tamara Carrasco entrant al judici. ARNAU LLEONART

42
ENTREVISTA
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
ATTILA DABIS
‘Cerquem el
reconeixement
dels Països
Catalans dins la
Unió Europea’
Entrevista al portaveu de la
Iniciativa Ciutadana Europea,
que vol blindar els drets de les
minories nacionals a Europa
ANDREU BARNILS
L’hongarès Attila Dabis, de
trenta-tres anys, és portaveu
de la Iniciativa Ciutadana
Europea, que vol blindar
els drets de les minories
nacionals europees.
Segons Dabis, a Europa
hi ha uns cinquanta milions
de persones que
en formem part, de la
minoria hongaresa
de Romania als catalans,
dels bretons als
samis. ‘Units som
una força formidable’,
assegura.
Per forçar la Comissió
Europea
a emprendre
reformes le-

43
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
ATTILA DABIS
gislatives que protegeixin i reconeguin
realitats com la dels Països Catalans, el
projecte de Dabis necessita un milió de
signatures, que ja té, repartides com a
mínim en set estats europeus, cosa que
no té. Per això ara el senyor Dabis fa
campanya entre nosaltres, per aconseguir
les 40.000 signatures que li falten
de l’estat espanyol. En aquesta entrevista
telefònica, explica la Iniciativa
Ciutadana Europea i els seus objectius.
—Quin és l’objectiu de la Iniciativa
Ciutadana Europea?
—Us llegiré el nostre document: l’objectiu
de la Iniciativa Ciutadana Europea
és aconseguir que la política de desenvolupament
regional de la Unió Europea
presti especial atenció a les regions amb
característiques nacionals, ètniques,
culturals o lingüístiques que són diferents
de les regions que les envolten,
també denominades ‘regions nacionals’.
Un exemple de regió nacional serien
els Països Catalans. Si la Unió Europea
reconeix les regions nacionals, podran
ser la base de legislació comunitària.
Per exemple, Europa podria legislar que
el català fos idioma oficial perquè és
la llengua pròpia dels Països Catalans.
Actualment, cal que ho sol·liciti un estat
membre, i cap d’ells no ho ha fet.
—I en quin punt es troba la vostra iniciativa?
—Som al darrer mes de campanya. Vam
presentar aquesta iniciativa l’any 2013,
i vam passar una batalla legal de sis
anys per a aconseguir que la Comissió
Europea la registrés. Per ells era una
patata calenta. Finalment ho va fer, i
vam començar a recollir signatures el
7 de maig de 2019. Necessitàvem un
milió de signatures. Hem aconseguit de
reunir-ne 1,2 milions.
—Això són moltes.
—Però perquè la iniciativa tiri endavant,
has d’aconseguir signatures repartides
per tot el territori. En necessites, com
a mínim, a set estats membres. Hem
aconseguit de superar el llindar en tres
països (Hongria, Romania i Eslovàquia)
però ens en falten quatre. I un dels estats
és clarament Espanya, perquè moltes
de les nacionalitats que hi ha se’n beneficiarien.
—Quantes signatures necessitaríeu, a
l’estat espanyol?
—40.500. I ara en tenim 2.407. El termini
s’acaba al desembre.
—Què pot fer un lector que vulgui signar-la?
—Anar a la web de regions nacionals
i pitjar la icona de ‘Hi dono suport’.
Tardarà un minut a omplir les dades.
Encoratgem els lectors a fer-ho, perquè
volem que la Unió Europea pari atenció
a les regions nacionals en les polítiques
de cohesió. I volem finançament per a
aquestes àrees.
—Quines són, aquestes àrees?
—Catalunya, el País Basc, el País
Sícul, Còrsega, Bretanya, etc. La llista
sencera seria molt llarga, perquè parlem
de cinquanta milions de persones.
I cinquanta milions no és pas poca gent.
Unides, les minories nacionals d’Europa
som un poder formidable. Hem de
fer visible aquest poder. És una de les
coses que volem subratllar i reforçar
amb la Iniciativa Ciutadana Europea: les
regions nacionals són un poder formidable
a Europa, si van unides i actuen.
Aquesta iniciativa ho fa fàcil. Un dels
objectius clars és el reconeixement. Una
vegada tens personalitat jurídica, tens
eines legals per on canalitzar les aspiracions
nacionals. L’èxit de la iniciativa
implicaria el reconeixement legal de les
regions nacionals. Cerquem el reconeixement
dels Països Catalans dins la Unió
Europea, com el de la resta de regions.
—Suposem que aconseguiu les signatures.
Quin és el següent pas?
—Si tens prou signatures, aleshores
la Comissió Europea es veu obligada
a convocar una audiència pública, a
seure amb nosaltres, escoltar els problemes
que hi veiem i les solucions que
proposem. Després, caldria fer lobby
perquè es facin els canvis legislatius
L’objectiu és aconseguir
que la política de
desenvolupament regional
de la Unió Europea presti
especial atenció a les regions
amb característiques
nacionals, ètniques, culturals
o lingüístiques que són
diferents de les regions que
les envolten

44
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
ATTILA DABIS
Volem que la Unió Europea pari atenció a les regions
nacionals en les polítiques de cohesió. I volem finançament
per a aquestes àrees
Hongria. Jo tinc família a Ucraïna, on
també hi ha una minoria hongaresa.
Després de la Primera Guerra Mundial,
Hongria va perdre dos terços del seu
territori, i gairebé dos terços de la població.
Els qui vivien a la frontera amb
altres estats. És realment difícil trobar
algú a Hongria sense parents als estats
veïns. Jo els tinc a Ucraïna. A causa de
la meva política de defensa dels drets de
la minoria sícul de Romania, em va ser
prohibida l’entrada a Romania durant
tres anys.
dins la Unió Europea, mitjançant el
Parlament Europeu. Començaríem a
escriure l’esborrany de les noves normatives
sobre regions nacionals. I aquí
haurem d’anar novament a l’una. Confiem
en l’ajuda dels amics catalans de
Brussel·les, perquè el lobby català és
prou poderós. Si els catalans són prou
actius, i contribueixen a l’èxit, aleshores
els interessos catalans es veuran representats
del tot en la nova normativa.
—Formeu part del Consell Nacional del
País Sícul. Què és el País Sícul?
—És la minoria hongaresa dins Romania.
El País Sícul és una regió ben peculiar.
13.500 quilòmetres quadrats, situat
a Romania, al sud-est de Transsilvània.
Hi viuen 800.000 persones, 650.000 de
les quals parlen l’hongarès. Perquè, si
bé el País Sícul forma part de la nació
cultural hongaresa, té una marcada
identitat regional: bandera i himne inclosos.
El País Sícul havia format part de
la zona fronterera del Regne Hongarès
fins a la Primera Guerra Mundial, quan
va passar a formar part de Romania. Ara
fa cent anys que lluita per mantenir la
identitat contra l’hostilitat de les administracions.
—Sou del País Sícul?
—No. Vaig créixer i néixer a Budapest,
—Tres anys?
—Sí. Es podrien fer molts paral·lelismes
entre Romania i Espanya. Romania i
Espanya tenen presoners polítics. En
el vostre cas és obvi, amb els dirigents
del govern a la presó. Nosaltres tenim
el cas d’István Beke i Zoltán Szőcs. Tots
dos van tenir un judici que va ser una
farsa, motivat políticament. I el 2018,
els van condemnar a cinc anys sota
acusacions falses. Per tenir petards de
focs artificials i material esportiu. L’estat
romanès vol que el seu cas serveixi
d’exemple, de la mateixa manera que
l’estat espanyol vol que els presoners
polítics siguin exemple. Per desanimar-vos.
No se’n sortiran a Catalunya,
i no se’n sortiran al País Sícul.
—Tenen autonomia, al País Sícul?
—Un dels objectius principals a la
regió és aquest: tenir autonomia territorial
dins Romania. No hi ha sentiment
secessionista. La gent vol autonomia
dins el marc constitucional.
I, com fan els catalans, amb mitjans
pacífics i democràtics. No tenim organitzacions
independentistes, sinó
autonomistes.
—Res més que vulgueu afegir?
—Doncs que volem mobilitzar. Ha estat
difícil, en temps de pandèmia. Molts
periodistes només parlaven de la pandèmia,
i ja ho entenc. Ha estat difícil
entrar dins la roda. Però ara hi som, i
volem mobilitzar pels drets de les minories
a Europa. Dels Països Catalans i
de la resta.

45
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
REPORTATGE
Serekaniye, la ciutat
on ja no es pot ser kurd
Història de dues dones kurdes que es van trobar obligades a abandonar casa seva
per la invasió turca l’octubre de l’any passat i encara no hi han pogut tornar
AMINA HUSSEIN
Tot canvia en qüestió de
segons. Tens una vida normal,
casa, feina, records... De
sobte, et converteixes en un
desplaçat. Ho perds tot. Deixes
enrere els teus somnis, l’esperança
i els desitjos. Abandones
casa teva obligada. Els
qui ocupen la teva ciutat es
converteixen en els nous propietaris
i tu, en un convidat.
Et roben totes les coses que
tenies, fins i tot les fotografies
i les imatges que tenies
desades en algun racó de casa.
Neriman Avdke, escriptora
kurda, va fugir de Serekaniye
el 9 d’octubre de
2019 quan l’exèrcit turc amb
grups armats de l’oposició
siriana van atacar la ciutat.
En el moment de l’atac,
Neriman era a la tenda
de campanya de protesta
a la frontera amb Turquia.
Quan les primeres
bombes van caure sobre la
ciutat, Neriman Avdke va
tornar a casa per treure’n la
família i fugir.
‘Quatre helicòpters de
l’aviació turca bombardaven
Serekaniye. No diferenciaven
entre barris de
civils i seus militars. Amb
la meva família i els veïns,
vam anar-nos-en a un altre
barri més tranquil i lluny
de la frontera, però semblava
que l’aviació ens
perseguia’, diu l’escriptora.
‘Quan vam veure que
els atacs no paraven i eren
més forts cada minut, vam
decidir de sortir de la ciutat
Tot canvia en qüestió
de segons. Tens una
vida normal, casa,
feina, records... De
sobte, et converteixes
en un desplaçat. Ho
perds tot

46
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
REPORTATGE
Sabia que no veuria
mai més casa meva.
Poques setmanes
després, uns familiars
ens van dir que un
grup armat, amb el
suport de Turquia,
havia entrat a la ciutat
i havia cremat casa
meva amb tot el que hi
havia dins
Neriman Avdke, escriptora kurda
i deixar enrere la nostra
vida, els nostres records i
la casa’, continua.
Neriman Avdke prové d’una
família política. A casa seva
hi havia una llibreria que
tenia més de mil llibres, es
considerava una de les més
grans de la ciutat. ‘Quan
ens en vam anar, no vam
agafar res de casa, només
la meva bossa on guardava
passaports de membres
de la família i la medicina
de la meva mare, que està
malalta. Res més, ni la nostra
roba’, explica.
Ella encara no hi ha tornat,
com la majoria dels qui van
sortir de Serekaniye. ‘Sabia
que aquesta vegada la
tornada no seria fàcil. Sabia
que, potser, no veuria
mai més casa meva. Poques
setmanes després, uns familiars
ens van dir que un
grup armat, amb el suport
de Turquia, havia entrat a
la ciutat i havia cremat casa
meva amb tot el que hi havia
dins’, afegeix Avdke.
Dilsha Ayo, advocada kurda,
també és de Serekaniye.
Com la resta, va fugir per
la invasió turca. Ayo és una
de les poques persones que
van poder tornar a casa
després de la caiguda de la
ciutat en mans de l’ocupació
turca i els seus grups
armats.
‘Unes deu dones vam decidir
de tornar, no pas per quedar-nos-hi,
sinó per agafar
algunes coses de casa. Hi
vam tornar passat un mes.
Només dues érem kurdes.
A l’entrada de la ciutat, tot
havia canviat: les banderes,
la gent als punts de control,
l’idioma en què ens parlaven
i la seva roba. Ens van parar
i van demanar-nos si érem
kurds. Vam dir que sí, llavors
ens van preguntar per
què hitornàvem’, explica
l’advocada.
‘Ens hi van deixar entrar. La
ciutat era bruta. Feia pudor.
Hi havia llocs cremats. Edificis
bombardats. No era la
Serekaniye que havia deixat

47
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
REPORTATGE
La ciutat era bruta.
Feia pudor. Hi havia
llocs cremats. Edificis
bombardats. No era la
Serekaniye que havia
deixat un mes enrere
Dilsha Ayo, advocada kurda
un mes enrere. Vaig arribar a
la porta de casa, hi havien escrit
‘residència familiar’. Vaig
pensar que hi devia viure algú.
Vaig provar d’obrir la porta,
però havien canviat el pany.’
Quan ocupaven les ciutats del
nord de Síria i Rojava, saquejaven
les cases. Després,
aquests grups armats hi
portaven les seves famílies.
Les cases dels civils que ja
eren desplaçats es convertien
en centres militars, llocs de
culte religiós o, simplement,
cases per a familiars dels
grups armats. Això va passar
a Afrin quan va ser ocupada
el 2018, i a Serekaniye i Tel
Abyad, que van ser ocupades
l’octubre del 2019.
Dilsha Ayo no va poder entrar
a casa sense el permís
del punt de control del seu
barri. ‘Em va dir que només
tenia cinc minuts per a entrar-hi.
Quan van obrir la
porta, no semblava casa
meva. No puc dir què vaig
sentir perquè és impossible
d’explicar. Havien robat
moltes coses. Les nostresfotografies
eren a terra.
No em van deixar agafar
res. Vaig sortir-ne amb el
cor trencat. No vaig poder
acomiadar-me de casa meva’,
diu.
Aquestes dues dones, i altres
desenes de milers de civils
més, no van poder tornar a
la seva ciutat. Més de quatre
mil famílies viuen en un
camp de desplaçats, altres
viuen en col·legis, altres van
poder llogar pisos o cases
per viure en altres ciutats
de Rojava.
‘Fer fora la població kurda
originària d’aquestes ciutats
i no deixar-la tornar
té un únic objectiu: fer un
canvi demogràfic i posar fi a
l’essència kurda’, diu l’advocada.
‘Poques famílies
àrabs hi van poder tornar,
però cap kurd no va poder
endur-se cap record de casa
seva a Serekaniye.’

48
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
REPORTATGE
Vist i no vist: Felipe es confina una
hora a Barcelona
Crònica de la breu visita del monarca espanyol a Barcelona, aïllada
de les protestes gràcies a un gran dispositiu policíac
EFE
JOSEP REXACH FUMANYA
Hi ha una imatge que descriu
molt bé el pols del carrer si
el comparem amb fa un any,
quan Felipe VI va visitar Barcelona
per l’acte del lliurament
de premis de la Fundació
Princesa de Girona al Palau
de Congressos de Catalunya,
a l’avinguda Diagonal.
Havien passat pocs dies de
la sentència contra el procés
i aquell esdeveniment es va
veure gairebé desbordat. Una
de les imatges del dia la va
protagonitzar el regidor del
PP a l’Ajuntament de Barcelona
Josep Bou, acèrrim seguidor
de Felipe VI. Bou va tenir
moltes dificultats per a entrar
a l’acte i va ser escridassat
pels manifestants que protestaven
al voltant del recinte.
Avui ha entrat eufòric per la
catifa d’entrada a l’estació
de França: ‘El rei ja és aquí!
Barcelona cap amunt!’
Però aquesta aparent tranquil·litat
és producte d’un enorme
desplegament de mossos
i la policia espanyola, que tenien
des de bon matí protegida
l’estació de França, lloc
escollit per al lliurament de
premis de la Barcelona New
Economy Week, un esdeveniment
econòmic organitzat pel
Consorci de la Zona Franca.
L’objectiu no és sinó confinar
Felipe VI i aïllar-lo de les protestes
que hi ha convocades.
El punt d’entrada per als acreditats
és el passeig de Picasso.
A partir d’allà, només poden
Aquesta aparent
tranquil·litat és
producte d’un enorme
desplegament de
mossos i la policia
espanyola, que tenien
des de bon matí
protegida l’estació de
França

49
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
REPORTATGE
L’acte és un intent de
la Moncloa de refer
les relacions amb la
Zarzuela després de
la polèmica del vet del
govern espanyol a la
presència del monarca
al lliurament dels
despatxos dels nous
jutges a Barcelona
El Born convertit en un escenari apocalíptic
passar periodistes, assistents
als premis i els pares que porten
les criatures a l’escola Parc
de la Ciutadella. Les furgonetes
dels Mossos i les tanques
que tallen carrers converteixen
el Born en un escenari
apocalíptic per no deixar cap
escletxa als CDR, que en un
primer moment s’havien citat
davant l’estació i que més tard
es reubicaran a Arc de Triomf i
acabaran a Pla de Palau.
Davant l’estació, desenes i
desenes de mossos protegeixen
tots els carrers que
desemboquen a l’estació, braç
a braç amb el personal de la
casa reial espanyola. De fet,
és aquest personal qui demana
als mossos que retirin
una pancarta que Òmnium
Cultural ha desplegat allà on
més tard entraran les autoritats.
‘Joan Carles Primer, Felip
l’Últim’, s’hi podia llegir.
El carrer del Marquès de l’Argentera
és una bassa d’oli, tot
està sota control. Els únics
nervis són a la fila de periodistes.
Una veterana periodista
que segueix l’actualitat de la
casa reial irromp enfadada pel
lloc on han col·locat el control
d’accés, que en un primer moment
la delegació del govern
espanyol havia comunicat que
seria al passeig de Lluís Companys.
Discuteix amb un dels
membres de seguretat de la
casa reial i el talla fent-li saber:
‘Jo ja treballava abans que
tu entressis a la Guàrdia Civil.’
Després s’abraona contra els
membres de premsa, a qui
també els fa saber que fa més
de trenta anys que cobreix la
informació de la monarquia
espanyola: ‘Qui és el cap de
premsa? Doncs ja hi parlaré.’
Potser serà l’únic incident que
la casa reial no aconseguirà de
controlar en aquest confinament
a domicili que han preparat
a Felipe VI. Quan arriba,
encaixada de mans amb Pedro
Sánchez, una rendició o una
pau signada, segons com es
miri. L’acte és un intent de la
Moncloa de refer les relacions
amb la Zarzuela després de la
polèmica del vet del govern
espanyol a la presència del
monarca al lliurament dels
despatxos dels nous jutges a
Barcelona, cosa que va enervar
el poder judicial i va posar
en tensió l’executiu espanyol.
El reben la delegació del govern
espanyol i l’Ajuntament
de Barcelona, representats
per Teresa Cunillera i JaumeCollboni.
També Pere Navarro,
president del Consorci
de la Zona Franca. Per part de
la Generalitat, ningú. A dins,
l’esperen altres membres
destacats del món polític i
econòmic, com el primer secretari
del PSC, Miquel Iceta,
el president de Fira de Barcelona,
Pau Relat, i el president
de Foment del Treball, Josep
Sánchez i Llibre.

50
vilaweb.cat
Divendres 09 d’octubre 2020
REPORTATGE
El rei vist i no vist EFE
L’acte és un acomboiament
perquè tot sigui diferent de
l’última vegada que va trepitjar
Barcelona. No solament
fora, també dins, a l’acte.
L’any passat, un dels premiats
de la Fundació Princesa
de Girona, Xavier Ros-Oton,
doctor en Matemàtiques, va
rebre el guardó de mans de
Felipe VI i la infanta Leonor
amb un llaç groc, cosa que
va provocar el malestar de
la casa reial espanyola. Avui
els periodistes només poden
seguir l’acte per una realització
televisiva interna dels
organitzadors i el lliurament
de premis és ràpid. Sí que es
dóna paraula a un premiat,
Joan Sanmartí, que parla en
representació de tots ells.
Agraeix la visita de Felipe VI
i fins i tot deixa anar un ‘no
esteu sols, junts som molt
més forts’.
Felipe VI hi correspon amb
un discurs asèptic i un escàs
contingut polític. Només
s’adreça als representants de
la sala: ‘Espanya ha llaurat
merescudament una imatge
internacional associada a la
competitivitat i l’excel·lència
productiva. Treballem
junts per mantenir-la, per
augmentar-la on calgui; demostrem
una imatge d’unitat
que proporcioni un entorn
estable i beneficiós per
a les empreses i, d’aquesta
manera, crear més riquesa
i treball’.
S’apaga la realització televisiva
i ací acaba un acte de
vint minuts escassos. Felipe
VI pot desconfinar-se
de l’estació de França sense
problemes i surt en direcció a
la Zona Franca de Barcelona,
on visitarà una empresa que
fa impressions en 3D. Serà
l’últim acte que coneguem
i tornarà a Madrid, on ha
d’arribar abans no es decreti
l’estat d’alarma.

51
vilaweb.cat
Xxxxxxxxxxx
Divendres 02 d’octubre 2020
GALERIA
SIGNATURES VEUS ESPECIAL ACTUALITAT 7 DIES 24H DESCONNECTA
Barcelona torna a protestar
contra el rei dels espanyols

52
vilaweb.cat
Xxxxxxxxxxx
Divendres 02 d’octubre 2020
GALERIA
SIGNATURES VEUS ESPECIAL ACTUALITAT 7 DIES 24H DESCONNECTA

53
vilaweb.cat
Xxxxxxxxxxx
Divendres 02 d’octubre 2020
GALERIA
SIGNATURES VEUS ESPECIAL ACTUALITAT 7 DIES 24H DESCONNECTA

54
vilaweb.cat
Xxxxxxxxxxx
Divendres 02 d’octubre 2020
GALERIA
SIGNATURES VEUS ESPECIAL ACTUALITAT 7 DIES 24H DESCONNECTA

55
vilaweb.cat
Xxxxxxxxxxx
Divendres 02 d’octubre 2020
GALERIA
SIGNATURES VEUS ESPECIAL ACTUALITAT 7 DIES 24H DESCONNECTA

56
vilaweb.cat
Xxxxxxxxxxx
Divendres 02 d’octubre 2020
GALERIA
SIGNATURES VEUS ESPECIAL ACTUALITAT 7 DIES 24H DESCONNECTA