La revolució oblidada de Tosquelles

18 - 23 DE JUNY DE 2022
No faces de la teua ignorància un argument
Joan Fuster
Una possibilitat de rehumanitzar-nos
LA REVOLUCIÓ
OBLIDADA
DE TOSQUELLES

2
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
PORTADA
ENTREVISTES
SUMARI
18 - 23 DE JUNY DE 2022
La revolució oblidada de Tosquelles.
Una possibilitat de rehumanitzar-nos
Per Montserrat Serra.
Francesc Tosquelles, un psiquiatre eminent perdut a l’exili
Per Xavier Montanyà.
Abel Mariné: “Quan mengem quinoa contribuïm que un peruà
estigui més fotut”
Per Josep Rexach Fumanya.
Agustí Colomines: “D’aquí n’he sortit com una persona nova”
Per Andreu Barnils.
Mariona Carulla: “Millet no volia que fos la presidenta,
però la junta es va plantar”
Per Txell Partal.
Bernat Lavaquiol: “A Vilagrà li van caure els jocs sobre la taula
i els va xutar endavant com una pilota”
Per Oriol Bäbler.
Gerardo Tecé: “Al PSOE li interessava deixar perdre Andalusia
perquè confiava en la fotografia de PP i Vox”
Per Josep Rexach Fumanya.
Àngels Gonyalons: “Per molts èxits que tingués, quan arribava
a casa estava sola”
Per Txell Partal.
Laura Castel: “La imatge d’Espanya es van anar degradant
en la reunió”
Per Per Josep Casulleras Nualart.
REPORTATGES
ANÀLISI
OPINIÓ
D’Olona a Le Pen: com juga l’extrema dreta la carta dels
lideratges femenins?
Per Clara Ardévol Mallol.
De les samarretes als dinarots de Puigdemont, una repassada
a la carrera de Mónica Oltra
Per Esperança Camps Barber.
L’oasi dels indults: principi i final d’un diàleg impossible
Per Odei A.-Etxearte.
Així s’ha burlat Espanya durant un any de l’informe del Consell
d’Europa sobre Catalunya
Per Josep Casulleras Nualart.
La desorientació del PSOE i d’Esquerra es comença a notar
Per Ot Bou Costa.
Quan Fukuyama veu Catalunya mentre repensa el valor
del nacionalisme
Editorial de Vicent Partal.
El nosaltres deixa pas
Mail Obert d’Andreu Barnils.
Una revetlla sense Netflix
Mail Obert de Carme Junyent.

3
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
PORTADA
La possibilitat de rehumanitzar-nos
LA REVOLUCIÓ OBLIDADA
DE TOSQUELLES

4
PORTADA
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
MONTSERRAT SERRA
Entrevistem, tot passejant, el co-comissari de l’exposició “Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp
de blat” · Ens parla de la personalitat d’aquest home, que va revolucionar la psiquiatria a mitjan segle XX
Una de les exposicions més sorprenents, fructíferes,
originals i amb més transcendència cultural i política
d’aquests últims anys és la que es pot veure fins al 28
d’agost al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
(CCCB), en què es descobreix Francesc Tosquelles,
un singular psiquiatre nascut a Reus a primers del segle XX,
exiliat a França després del 1939, que va revolucionar la institució
psiquiàtrica i va influir en el pensament crític del segle
passat. Es diu “Tosquelles, Com una màquina de cosir en un
camp de blat” i l’hem visitada acompanyats de Carles Guerra,
comissari de la mostra juntament amb Joana Massó. Amb ell
descobrim el personatge.
El CCCB ens presenta Tosquelles en aquests termes: “Francesc
Tosquelles (Reus, 1912 – Granges d’Òlt, 1994) va ser un
psiquiatre català format en l’experiència política i cultural de
la Mancomunitat de Catalunya i la República que, després de
lluitar al Front d’Aragó i a Extremadura durant la Guerra Civil,
es va haver d’exiliar a França l’any 1939. Des del camp de
concentració de Sètfonts i, sobretot, a l’hospital psiquiàtric de
Saint-Alban, Tosquelles va revolucionar la institució psiquiàtrica
amb una pràctica experimental que vinculava l’exercici
clínic amb la política i la cultura, i que va humanitzar la vida de
milers de pacients. Saint-Alban es va convertir en un refugi per
a artistes d’avantguarda que convivien amb interns, pagesos,
monges, metges i infermeres, en una pràctica que vetllava
per obrir l’hospital psiquiàtric i fomentar el vincle social dels
malalts, i que veia en el teatre, el cinema, l’art i l’escriptura
una eina terapèutica fonamental.”
Francesc Tosquelles en un moment de l’entrevista feta per Jean-
Claude Polack i Danielle Sivadon i filmada per François Pain el 1987
Però la vida i l’obra de Tosquelles és tan intensa i exuberant,
tan plena de valors socials, polítics i culturals enxarxats, que la
seva descoberta ha interessat, inspirat i fructificat en diferents
direccions. El crític d’art i docent Carles Guerra i la crítica literària
i investigadora de la UB Joana Masó van començar a fer-ne
la recerca, finançada per la Fundació Privada Mir-Puig. Aquesta
recerca primer va donar lloc al llibre de Joana Masó Tosquelles.
Curar les institucions (Arcàdia), reconegut amb el premi Ciutat
de Barcelona d’assaig, humanitats i història 2021 i el Premi de
Recerca de l’ACCA – Associació Catalana de Crítica d’Art 2021.
D’aquí també en va sorgir el film de Mireia Sallarès Història
potencial de Francesc Tosquelles. I mentrestant es va articular
aquesta exposició al CCCB, que ja s’ha presentat a Les Abattoirs.
Musée FRAC Occitanie, de Tolosa, i després viatjarà al MNCARS
i a l’American Folk Art Museum de Nova York. A més, fins a
primers de juliol, també es pot veure al Museu d’Art Modern
de Tarragona “Àlbum Tosquelles”, que aplega fotografies i
films de Tosquelles, seguint una proposta de Carles Guerra.

5
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
PORTADA
—Tosquelles ha estat fins aquests darrers anys un personatge
desconegut a Catalunya, malgrat la seva importància i transcendència
en el camp de la psiquiatria.
—El trajecte de Tosquelles és un trajecte desconegut, que no
forma part del cànon ni dels homenots ni dels homenets. És
una figura que dins la cultura catalana trenca aquest moment
de victimització de l’exili, que és molt legítim, però en el seu
cas és un exili gloriós. Perquè pot traduir a França tots els
grans avenços de la Mancomunitat i de la Generalitat, pel que
fa a la descentralització dels hospitals psiquiàtrics, l’experiència
en el cooperativisme, la revolució de la salut mental.
Els grans avenços en la psiquiatria en l’època de la República
troben una certa continuïtat a l’exili en el cas de Tosquelles. A
França és recordat com un refugiat republicà i comunista, tot
i que de fet era anarquista i militant del POUM. I allò que hem
defensat sempre Joana Masó i jo en aquest projecte és que no
ens interessa la psiquiatria per la psiquiatria: ens interessa el
cas de Tosquelles, que fusiona l’avantguarda psiquiàtrica amb
l’avantguarda política, a Catalunya i a la França ocupada, com
també l’avantguarda cultural, que és la del surrealisme, perquè
quan Tosquelles arriba a Sent Alban aquest lloc es converteix
Carles Guerra, co-comissari de l’exposició.
en un refugi polític per a artistes com el poeta Paul Éluard, que
fuig perseguit pels nazis; o el metge i filòsof Georges Canguilhem
que ha estat vinculat amb la resistència… Jo sempre faig la
broma de dir que l’hospital de Sent Alban és com una Bauhaus
del sud d’Europa, que reuneix cultura, una manera de viure i
un model polític.”
Un esquema elaborat per Tosquelles per a formar metges al Pere Mata, a la dècada dels seixanta.

6
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
PORTADA
—Les institucions psiquiàtriques d’aquella època, els “manicomis”,
tal com els anomenaven, s’assemblaven més a una
presó que no a un centre hospitalari…
—Sempre hem tingut la institució psiquiàtrica com una
institució marginal. Era per als segregats a causa de la malaltia
mental. Avui tothom parla del malestar psíquic, que ja
no és la malaltia. Per tant, amb la descoberta de Tosquelles
ens aproximem a l’abisme que era el patiment psíquic, la
neurosi, les psicosis col·lectives… I per a la cultura, l’hospital
psiquiàtric no comptava. En canvi, Tosquelles el situa
al centre del segle XX com un laboratori polític i cultural, de
noves formes de vida.
En l’exposició es pot veure un exemplar de la Torxa, l’òrgan del
POUM al Baix Camp.
—Dieu que Tosquelles va revolucionar la institució psiquiàtrica
i va influir en el pensament crític del segle passat. A què
us referiu?
—Tosquelles representa un catalanisme hereu de la República,
que entra en el segle XX per la porta gran. Perquè de Tosquelles
avui se n’escriuen llibres a Harvard, a Columbia, i entra en la
nòmina dels grans pensadors crítics del segle XX. Fa poc que
ha sortit un llibre de la professora Camille Robcis, de la Universitat
Columbia, que es diu Disalienation, en què Tosquelles
precedeix Frantz Fanon, el gran líder de la descolonització i
la independència d’Algèria, i Félix Guattari. Tosquelles és al
principi de tota aquesta família de pensadors. Ell va ser el tutor
de Frantz Fanon entre el 1952 i el 1953 i quan Fanon el nomenen
director de l’Hospital de Blida-Joinville, a Algèria, aplica el
model de Tosquelles. I això ara fascina la gent. Perquè Fanon
és qui inspira la crítica antiracista, la descolonització… Però,
d’on surt Fanon? Amb Tosquelles tens una part de la resposta.
Perquè Tosquelles connecta amb el llegat de la catalanitat,
els problemes de l’exili, del nacionalisme, de l’alteritat, de
l’opressió colonial…
—Francesc Tosquelles va adquirir la base dels conceptes
renovadors de la psiquiatria a Catalunya, no pas a França. En
quin context?
—Tosquelles deia: jo ja tenia tots els ous a la cistella abans de la
guerra i després s’obren. Vol dir que ell es va formar a Catalunya
en el moment que arriben de l’Europa central tot de psicoanalistes
i psiquiatres de referència, que són jueus perseguits
pel nazisme. És el cas de Werner Wolff, Alfred Strauss…, i això
crea a Barcelona la idea de ciutat refugi, “la petita Viena”, en
deien. El coneixement que ells aporten es creua amb l’escola
de psicotècnia d’Emili Mira, que va ser el mestre de Tosquelles.
Emili Mira treballa a Reus, a l’Institut Pere Mata, que ja el pensa
com un hospital obert de final del segle XIX, amb una estructura
que permet un altre tractament de la malaltia.
—Com el vau descobrir?
—L’any 2011, durant l’acampada a la plaça de Catalunya
del moviment del 15-M, em van impressionar molt unes
noies que feien esquizoanàlisi a l’aire lliure. I invocaven
el nom d’en Tosquelles. Aleshores aquell nom a mi no em
deia res. Però, mitjançant el treball de la videoartista Angela
Melitopoulos i el filòsof Maurizio Lazzarato, vaig descobrir
l’entrevista a Tosquelles que havien fet Jean-Claude
Polack i Danielle Sivadon i que havia filmat François Pain
el 1987. En aquella entrevista, Tosquelles repassa la seva
vida, totes les etapes. Aquesta entrevista és plena de moments
fantàstics. Tosquelles em va atrapar. Veient aquell
interviu em vaig adonar que no el coneixíem ni coneixíem
aquelles experiències.
—Sembla que Tosquelles va començar en l’àmbit de la maternitat…
—Tosquelles estudia a la Universitat de Barcelona i viu en un
pis al carrer de Tallers, número 8. A Reus comença a treballar a
l’Institut Pere Mata l’any 1933-34 i també treballa a la Gota de
Llet, que és una iniciativa del doctor Alexandre Trias, de puericultura,
que transforma la manera d’entendre el “maternatge”,
com ells en deien. Tosquelles, encara molt jove, s’estava a la
recepció d’aquell espai i allà parlava amb les mares i aprenia
què era el “maternatge”. Per a ell serà una ocupació important.
Quan va sortir del camp de Sètfonts i se’n va anar a treballar a
l’hospital psiquiàtric de Sent Alban, l’any 1940, primer el van
col·locar amb els nens autistes, que aleshores els tenien en un
corral de vaques. L’any 1958, durant el seu període gloriós, a
Sent Alban, també treballa amb fills de militars francesos amb

7
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
PORTADA
Un moment del film de Mireia Sallarès, en què apareix Núria Martínez-Vernis.
problemes… La qüestió de la infantesa sempre és molt present
en la seva trajectòria.
—Abans parlàveu de la seva militància política i la importància
que hi doneu i que té per a Tosquelles.
—Els canvis en l’àmbit de la salut mental calia fer-los mitjançant
la política. Per això Tosquelles és molt actiu políticament,
milita en partits, fa mítings, escriu articles a la revista la Torxa,
l’òrgan del POUM al Baix Camp… Tosquelles es va afiliar
al POUM, però abans havia estat del Bloc Obrer i Camperol i,
encara abans, de la Federació Comunista Catalano-balear,
que aplegava agrupacions d’esquerres que actuaven en contra
de l’estalinisme i promulgava un comunisme totalitari.
En l’entrevista explica que als anys vint, juntament amb més
camarades de la federació, va escriure una carta a Stalin explicant-li
que si volia instaurar el comunisme a Catalunya no ho
havia de fer mitjançant els soviets, sinó mitjançant les penyes.
Deia: les penyes són la base de la força social. I si ho vol fer en
castellà, anem malament, perquè el castellà és la llengua dels
opressors i lluitem contra això. Aquesta carta no s’ha trobat,
ni tan sols sabem si és cert que la va escriure. Però Tosquelles
té la valentia de parlar a la cara a la història.
—Aquesta carta a Stalin és en l’origen del film de Mireia Sallarès,
que també es pot veure en l’exposició.
—Sí, en l’exposició també es mostra el film Història potencial de
Francesc Tosquelles, Catalunya i la por, de Mireia Sallarès, que és
una reconstrucció de la carta a Stalin, agafant textos dels anys
vint i trenta que donen sentit en aquesta hipotètica carta. Les
llegeixen poetes com ara Pol Guasch, Núria Martínez-Vernis
i altres.
—Abans d’arribar a Sent Alban, Tosquelles combat a la guerra
del 1936-39, pren el camí de l’exili, passa per un camp de
concentració… És una història molt dura.
—Tosquelles desperta molta fascinació en aquest vessant: ha
llegit molt, però quan arriba el moment de la veritat actua amb
un gran sentit de l’oportunitat i de pragmatisme. Oportunitat
en el sentit més noble de la paraula. I és el que el fa reeixir davant
algunes d’aquestes situacions per les quals ha de passar,
que són catastròfiques, com quan l’internen en el camp de
concentració de Sètfonts, que és el moment de màxima deshumanització,
a banda que passa pel front de la guerra.
—I què fa?
—Ell té un aspecte de Groucho Marx, però després té la capacitat
d’arribar al camp de concentració, que sembla la fi de la
humanitat, i allà munta una unitat terapèutica col·locada a la
frontera del camp. I com curava? No ho sabem gaire, però sí
que sabem que hi havia presos que entraven per la porta de la
unitat terapèutica i s’escapaven per una altra. Si la psiquiatria
serveix per a això, ja anem bé.

8
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
PORTADA
—I durant la guerra?
—Tosquelles primer se’n va al front d’Aragó com a milicià del
POUM. Quan això s’acaba, els comunistes el sentencien a mort,
però acaba a Almodóvar del Campo, a Ciudad Real, i allà no hi ha
personal. Hi arriba amb Jaume Sauret, un altre metge del Pere
Mata, i se’n va al poble del costat i visita el prostíbul. Per què?
Treballa amb les prostitutes perquè a elles els és més fàcil que
els soldats traumatitzats els expliquin coses. I elles escriuen
allò que els soldats els expliquen, la seva història personal. A
partir d’aquí Tosquelles podia començar a treballar amb ells.
Tosquelles sempre deia que preferia treballar amb gent que no
tingués coneixements de psiquiatria. I, com veiem, treballava
la psiquiatria, d’entrada en llocs que no eren un hospital.
—Parleu-me de la revolució que va originar a l’hospital psiquiàtric
de Sent Alban.
—Tosquelles arriba a Sent Alban l’any 1940, en un moment en
què als hospitals psiquiàtrics moren milers i milers de pacients.
Es calcula que en aquella època en van morir entre 40.000 i
45.000 pacients. A França aquest període el coneixen amb el
nom de “l’extermini dolç”, perquè les administracions encarregades
de centres i hospitals psiquiàtrics havien dictaminat
una alimentació infracalòrica, una mica per sota del mínim que
necessites per sobreviure. Els nazis van ser clars: enviaven els
malalts psiquiàtrics crònics al camp d’extermini. A França la
situació era més perversa, no era un extermini obert, però no
els donaven prou menjar i això acabava amb la mort de molts
d’aquests pacients, per “misèria fisiològica”, com s’anomena.
—I què fa Tosquelles per capgirar aquesta atrocitat?
—Obrir l’hospital, perquè els malalts puguin anar a treballar
als camps de conreu a canvi de quatre patates i una mica de
mantega. Durant el dia, els malalts anaven a ajudar als pagesos
i al vespre tornaven a l’hospital i podien menjar allò que els
donaven per la feina. Així va evitar que morissin molts dels
pacients condemnats a morir-se.
—En l’exposició es mostren moltes filmacions que feia a
l’hospital ell mateix.
—L’any 1953 Tosquelles té un accident de cotxe, es trenca el
braç i amb la indemnització es compra una càmera de 20 mm
i no para de filmar. L’exposició mostra alguns d’aquests enregistraments.
I què filma? Les festes, les obres de l’hospital,
les representacions, una missa fins i tot… A l’exposició es pot
veure la pel·lícula que va presentar l’any 1958 al quart Congrés
Internacional de Psicoteràpia, que es va fer a la Universitat de
Barcelona, organitzat per Ramon Sarró. És un moment important
perquè és la primera vegada que Tosquelles retorna a
Catalunya després de l’exili. És una pel·lícula que demostra els
avenços que han fet a l’hospital de Sent Alban. Són uns avenços
molt articulats gràcies al club de malalts que promou Tosquelles.
El club té autonomia econòmica i organitza activitats de

9
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
PORTADA
Carles Guerra assenyalant moments dels films de Tosquelles a Sent Alban.
teatre, ball, circ... Reben comandes, publiquen un periòdic… I
tot això es veu a la pel·lícula. A l’exposició hi ha les tres bovines
desmuntades per veure-les simultàniament. Una porta per títol
Socioteràpia, la segona, Ergoteràpia i la tercera, Festes. Les festes
són cabdals, perquè són el lloc en què coincideixen la gent del
poble, les monges, el personal professional, els malalts.
—Fa impressió.
—Tosquelles fomentava tota mena de relacions dels malalts.
D’aquí ve que es parli d’un conjunt terapèutic. Un lloc destinat
a reorganitzar-se per construir una bogeria vivible, mitjançant
aquestes relacions socials. Aquest canvi de visió lliga amb la
tesi de Lacan de l’any 1932, en què parla de la paranoia com
a element constituent de la personalitat. Ve a dir que tothom
té un grau de paranoia. La qüestió és com es gestiona aquesta
paranoia. Hi ha qui no la pot gestionar i fa una psicosi i hi ha
qui se les enginya i la sap gestionar. Però la paranoia és constitutiva
de la personalitat i de la humanitat. El gran projecte de
Tosquelles podríem resumir-lo dient que va intentar erosionar
la distinció entre el que és normal i el que és patològic.
—Tosquelles canvia el punt de vista. Entén que no s’ha de
guarir malalts sinó que cal guarir institucions, com assenyala
el títol del llibre de Joana Masó.
—Quan fem la recerca amb Joana Masó, trobem que Tosquelles
reformula la relació amb la bogeria d’una manera
fascinant. La bogeria no es cura. L’objectiu és aconseguir que
la institució psiquiàtrica sigui un lloc digne de viure i que la
bogeria sigui digna de ser viscuda. En el primer fragment de
l’entrevista, Tosquelles explica que quan tenia set anys (era el
1919), el seu padrí el va portar al Pere Mata un diumenge i van
dinar amb el director, amb el qual era molt amic. Però abans
van anar a veure un partit de futbol entre malalts i metges. Al
petit Tosquelles li va cridar l’atenció que l’àrbitre no parava de
xiular faltes inexistents, xiulava quan ni tan sols els malalts
s’havien tocat. I diu Tosquelles: “Tot dinant el director em
va explicar que els bojos eren persones que no aconseguien
controlar la seva agressivitat. […] Finalment vaig entendre
que l’àrbitre dictava la llei i que no era la llei que regulava
la relació violenta que mantenen els malalts entre ells, sinó
la llei que ell mateix imposava a partir de la por que li feia la
violència dels malalts i que, arran d’aquesta violència, ell feia
un moviment contrafòbic. En lloc de facilitar que els malalts
evolucionessin i tinguessin accés a la llei –una cosa molt útil–,
impedia que el malalt accedís a una llei que no fos la llei de la
por del propietari.”
—Quina relació té Tosquelles amb l’anomenat art brut, una
part important de l’exposició?
—Una relació escèptica. Dins l’hospital promou la creació
artística entre els malalts. I la relació amb Dubuffet (artista
que va posar l’obra dels malalts als museus, equiparant-la
gairebé a l’art etnogràfic) la permet, ja li va bé. Però més tard
entén que aquest fet perpetua una situació de desavantatge
dels malalts davant els visitants dels museus. És un tipus de
representació de l’alteritat, molt influïda per les campanyes de
l’Àfrica: extreure i oblidar-nos de les circumstàncies originals.
Avui aquest art suscita preguntes de reparació històrica. Per
una altra banda, a l’exposició fem notar que Dubuffet, entre els
dibuixos d’art brut, no tan sols hi va col·locar peces i dibuixos
fets per malalts, sinó que n’hi ha de tres exiliats republicans,
que no eren malalts, només eren homes derrotats, perdedors
polítics, malalts de nostàlgia, que parlen malament el francès,
que viuen sols. Es deien: Joaquim Vicenç Gironella, Miguel
Hernández i Pepe García Tella.

10
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
PORTADA
—Als anys quaranta, Sent Alban, a més d’hospital, és refugi.
—L’hospital de Sent Alban feia funcions d’hospital, de refugi de
presoners polítics (jueus, gent de la resistència…) i a l’exposició
hi trobem una part dedicada als artistes que s’hi van refugiar.
Per exemple, el poeta Paul Éluard i la seva dona, Nusch. També
hi passa Tristan Tzara el 1945. I d’aquestes estades en surten
dos megallibres: Records de la casa dels bojos (Souvenir de la
maison des fous) d’Éluard i Parlar tot sol (Parler seul), de Tzara,
que il·lustra Joan Miró. Són els llibres que representen l’escolta
de la bogeria per a l’avantguarda del surrealisme.
—Tosquelles i Miró es van arribar a conèixer?
—Creiem que no. Amb qui Tosquelles va tenir relació va ser
amb Dalí, a l’Ateneu Barcelonès. I s’explica que Dalí li va preguntar
que què feia. Tosquelles li va dir que era psiquiatre. I
Dalí: “I això com es menja?” I Tosquelles va respondre: “Amb
els dits.” Tosquelles era molt dalinià. Deia que la catalanitat,
per si mateixa, era surrealista. Aquests metges psiquiatres
tenien l’avantguarda psiquiàtrica, l’avantguarda política i
l’avantguarda surrealista.
—Això ens fa pensar en el títol de l’exposició.
—“Com una màquina de cosir en un camp de blat” ve d’una
definició surrealista que diu que la bellesa és una trobada entre
una màquina de cosir i un paraigua sobre una taula de dissecció.
I Tosquelles l’any 1970 cita aquesta frase d’una manera
diferent. Diu: “Nosaltres als anys vint i trenta deixàvem fer
allò de posar una màquina de cosir en un camp de blat.” Es
referia a les “masies costura”, per a la formació de noies, un
tractament mèdic i alhora pedagògic. Recordem que ell va rebre
una educació Montessori.
—Parleu-me de Tosquelles i els peus.
—Tosquelles considerava els peus com a principi de tota
forma de coneixement. Els peus són el principi d’un treball
intel·lectual. I diu coses com ara que l’exili s’escriu amb els
peus, perquè és caminant que es passava la frontera. Amb tot,
hi ha molt de misteri sobre aquest tema dels peus. La realitat
és que als anys trenta l’Institut de Psicotècnia de Barcelona,
a l’Escola del Treball, on hi havia l’Emili Mira i López
i en Tosquelles hi col·laborava, feien molts estudis sobre la
relació del treball intel·lectual i el treball muscular. Perquè
allà formaven els conductors d’autobusos; després, durant
la guerra, també els que disparaven les metralletes… Als
anys trenta, en aquest institut s’obren unes investigacions
pioneres. I Tosquelles escriu en una foto el terme “mètode
hipocràtic”. No sabem què vol dir. Però el peu també va molt
lligat al surrealisme.
Dibuixos de malalts de Sent Alban, considerats art brut.

11
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
PORTADA
La peça de Perejaume.
—En aquest àmbit de l’exposició, hi trobem una peça de
Perejaume.
—És una mena de catifa feta de trossos de suro. És un treball
on no has de llegir res, simplement descalçar-te i caminar. És
la peça més fotografiada de la mostra.
—Tosquelles va tornar a treballar a Catalunya, al Pere Mata,
el 1967. Com va anar aquell retorn?
—Té una certa influència en el col·legi d’educadors socials, amb
la nova generació de psicoanalistes que l’han sentit parlar en
els seminaris de Lakan a París. Però quan Tosquelles torna a
Catalunya ja no genera un impacte. Posa totes les energies en
la formació, però ja no té la capacitat de transformar l’hospital
com ho va fer a Sent Alban.
—És vigent avui el pensament de Tosquelles?
—Als anys noranta, la psiquiatria, els serveis de salut mental
fan un tomb cap a un paradigma biològico-conductual, que
fa que les teràpies de Tosquelles i aquests esforços d’organització
de l’hospital semblin ineficients, perquè requereixen
molt de temps, molt d’espai, una socialització que no se sap
ben bé quin efecte tindrà. Si més no, no té un efecte immediat
i visible, mentre que la pastilla, la medicació, és una mena de
tractament ràpid, de xoc, i aparentment verificable. El nostre
món va cap aquí.
—Que Tosquelles es reivindiqui avui amb el món de l’art, el
món dels museus, què vol dir?
—A mi sempre m’ha preocupat la institució museu: per a què
serveix, com tractem la gent… No tan sols què exposes. És clar,
la feina de Tosquelles representa un model claríssim. Un model
que no exclou fer cultura, produir col·lectivament. Vivim una
cultura que difícilment pot representar els esforços col·lectius.
Sempre es redueix a una figura, a un nom, on sovint les dones
desapareixen, on sovint els animals també desapareixen, i on
sovint el treball col·lectiu queda amb el nom d’un home. Aquest
és Tosquelles i, no obstant, és un treball en què ell sempre fa
l’esforç de reconèixer la situació i amb qui està. A l’exposició
hi ha, per exemple, l’informe d’Agnès Masson, una pionera,
la primera directora dona d’un hospital psiquiàtric a França
l’any 1936. I és la primera que reforma l’hospital on va a parar
Tosquelles: hi posa aigua calenta, electricitat i aconsegueix que
els malalts tinguin si més no un lavabo per a cada dos. I que
les habitacions siguin per a pocs pacients. I és la primera que
entén que el radi d’acció dels malalts no s’acaba amb les quatre
parets de l’hospital. Tosquelles sempre li reconeixerà aquestes
aportacions, que anticipen els canvis, la humanització de la
institució. Al voltant de Tosquelles hi ha moltes altres històries
potents i la d’Agnès Masson n’és una.
—En general, per què interessa tant la figura de Tosquelles
avui? Què ens ensenya?
—Jo crec que l’actualitat de Tosquelles ve del fet de pensar que
tenim en la socialització, en la cura mútua, una possibilitat
de rehumanitzar-nos. Perquè vivim un tipus de vida que ens
aboca a una deshumanització. Per Tosquelles va ser la guerra,
el camp de concentració, el mateix hospital psiquiàtric. I ell
recupera aquesta capacitat humana de superar catàstrofes i
adversitats. Crec que avui dia ens trobem en una situació molt
semblant. I, sobretot, és bo de redescobrir aquesta relació amb
la bogeria, que la humanitat conté.

12
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
PORTADA
Francesc Tosquelles,
un psiquiatre eminent perdut a l’exili
La seva experiència psiquiàtrica a la guerra, al camp de concentració i a la França
ocupada van revolucionar el guariment i el tracte social i cultural dels bojos
Francesc Tosquelles a Sent Alban, cap al 1944-1945. Arxius de la família Tosquelles. REPRODUCCIÓ FOTOGRÀFICA: ROBERTO RUIZ

13
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
PORTADA
XAVIER MONTANYÀ
Al llibre Tosquelles. Curar les institucions (Arcàdia), la crítica
literària, traductora i professora Joana Masó recupera i descobreix
l’important llegat científic i cultural del psiquiatre
català Francesc Tosquelles Llauradó (Reus 1912 - Granges
d’Òlt, Occitània 1994), una figura de primera fila europea, un
home innovador i revolucionari, desconegut a Catalunya. Va
ser un dels precursors a Europa de la psicoteràpia institucional,
un veritable català universal, lliure d’esperit, totalment independent
i, per descomptat, mai no reconegut ni subvencionat.
El llibre es va gestar en complicitat amb l’art contemporani,
a partir d’una idea original de Carles Guerra quan era director
de la Fundació Antoni Tàpies.
El psiquiatre reusenc fou militant del Bloc Obrer i Camperol
(BOC) i del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Entenia
la psiquiatria com una forma d’anticultura radicalment
situada en un paisatge. Estava convençut que tan sols guarint
les institucions psiquiàtriques vuitcentistes es podien guarir
els malalts. En contrast amb l’experiència de les fàbriques
col·lectivitzades, va aplicar amb èxit mètodes de socialització
i convivència entre malalts a les comunitats terapèutiques
que va organitzar al front de l’Ebre, a Extremadura i a Toledo
durant la guerra. Fou capità metge, cap dels serveis psiquiàtrics
de l’exèrcit republicà a Extremadura i director de la clínica
d’Almodóvar a Ciudad Real.
Acabada la guerra, per protegir-se dels feixistes i dels estalinistes
es va exiliar a Occitània. Va estar uns mesos internat al
camp de Sètfonts on dirigí una unitat psiquiàtrica, i després
va treballar a l’hospital psiquiàtric de Sent Alban (Occitània),
institució que reorientà i dirigí durant vint anys fins a convertir-la
en el centre de la nova psiquiatria del segle XX. Va
col·laborar i fer amistat amb científics de primera línia, com
ara Jacques Lacan i el metge Frantz Fanon, i amb artistes, en
especial els surrealistes. A Dalí ja l’havia conegut a Barcelona;
a França va tractar Paul Éluard, Antonin Artaud, Tristan Tzara,
Cécile Éluard (filla de Gala), entre més.
L’experiència de la guerra i la revolució des d’una perspectiva
que bevia del marxisme no estalinista, de l’anarquisme i el
col·lectivisme influïren en l›experimentació i la innovació
de la seva pràctica mèdica. Com també ho feren els canvis
radicals que provocaren els artistes surrealistes i de l›Art
Brut, el cinema verité i experimental, el teatre i totes les idees
socials i culturals d’avantguarda de l’època. Tosquelles establí
ponts entre els bojos i el seu entorn geogràfic i social, entre el
deliri i l’anomenada realitat, entre la ciència i l’art, sempre
experimentant amb els pacients i la seva visió del món i de les
coses, emprant el dibuix, la pintura, la fotografia, el teatre, el
cinema i l’escriptura.
Francesc Tosquelles. Arxius de la família Tosquelles. REPRODUCCIÓ FOTOGRÀFICA: ROBERTO RUIZ

14
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
PORTADA
Són els peus, que ens porten als llocs
En la seva manera d’entendre la pràctica terapèutica no es
parlava de malalties mentals, sinó de problemes socials i ètics.
La base es pot definir en una frase que va repetir al llarg de la
vida: “Són els peus, que ens porten als llocs.” Sempre es va
inspirar en la seva ideologia revolucionària i profundament
humanista i igualitària com a manera d’entendre el món, la
salut mental i la vida dels malalts mentals a les comunitats
que impulsà i dirigí.
Val a dir, com a dada històrica important, que durant l’ocupació
nazi de França, entre el 1940 i el 1945, entre trenta-cinc
mil pacients psiquiàtrics i quaranta mil moriren als hospitals
francesos. Un capítol de la història que Max Lafont anomenà
“l’extermini dolç”.
profunditat de camp, unes altres perspectives, obren portes i
finestres per poder abastar en tota la seva magnitud el paisatge
del passat col·lectiu.
De fet, és un recorregut per la vida del protagonista que representa
un passeig radicalment innovador per a comprendre
millor algunes de les claus ignorades i silenciades dels posicionaments
humanistes, científics i artístics més moderns i
revolucionaris d’aquell temps. Tot plegat en perfecta i oportuna
harmonia per a accedir a noves intuïcions per entendre
les convulsions històriques i sociopolítiques del segle XX a
Catalunya, Espanya i Europa.
Les innovacions i experiències terapèutiques de Tosquelles
foren admirades pel seu amic Jacques Lacan i per moltes més
figures principals de la psiquiatria de l’època. Però, malgrat la
seva importància, el geni Tosquelles i la seva obra han desaparegut
de l’imaginari col·lectiu. Aquest llibre, el treball de Joana
Masó i el seu equip, és fonamental per a recuperar-lo i també
perquè és un avenç revelador contra la censura de la nostra
memòria històrica i cultural, en dictadura i en democràcia.
Per primera vegada es tradueixen al català assaigs i articles
de Tosquelles escrits en francès i es descobreixen i recuperen
films, fotografies, conferències, obres d’art, texts i entrevistes
fins avui inèdites aquí. I també escrits científics i literaris com,
per exemple, un interessantíssim assaig a partir del poema “In
Memoriam” de Gabriel Ferrater.
Per primera vegada es tradueixen al
català assaigs i articles de Tosquelles
escrits en francès i es descobreixen
i recuperen films, fotografies,
conferències, obres d’art, texts i
entrevistes fins avui inèdites aquí. I
també escrits científics i literaris com,
per exemple, un interessantíssim
assaig a partir del poema “In
Memoriam” de Gabriel Ferrater.
L’experiència, reflexions i treballs del savi Tosquelles, que
aquest llibre rescata des de més enllà de l’oblit, il·luminen
amb noves peces la reconstrucció del mirall trencat i censurat
del nostre passat. Com escriu Joana Masó: “Volíem que el
llegat oblidat de Francesc Tosquelles parlés d’un passat que
desconeixíem i, alhora, d’una aventura col·lectiva que pogués
parlar en present i de nosaltres: de les nostres institucions i dels
nostres malalts; de pràctiques institucionals experimentals que
ens permetessin imaginar, avui, altres maneres de viure i de
refer la vida en les nostres institucions sense estar condemnats
a estar-hi sempre i només en guerra.”
L’edició és molt atractiva a l’hora de combinar escrits, entrevistes,
obres d’art, dibuixos, fotogrames, fotografies, notes clíniques
i policíaques i cartes personals. Com en un bon collage,
totes les peces que conformen el llibre contribueixen a donar
més força i realisme a la vida, l’obra i les idees de Tosquelles.
Assenyalen camins de comprensió i experiència, ens donen més

15
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
PORTADA
Francesc Tosquelles. Arxius de la família Tosquelles. REPRODUCCIÓ FOTOGRÀFICA: ROBERTO RUIZ

16
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
PORTADA
Inicis, guerra i revolució
De ben jove Tosquelles va decidir de dedicar-se a la psiquiatria.
Estudià a Barcelona i els seus primers treballs foren a l’Institut
Pere Mata de Reus. És allà on va aprendre, a deu anys, quan
visitava el centre amb els seus pares, els fonaments de la seva
teoria d’emancipació psicològica. Una de les primeres tasques
que va idear fou ensenyar els malalts a no fer el boig: “Al·lucineu,
delireu tant com vulgueu mentre siguem aquí dins, però
apreneu a no fer-ho fora, en família, amb la policia! Apreneu
a no fer el boig públicament, o en cas contrari us caçaran i us
tancaran en un forat.”
A l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, Tosquelles
va participar en debats i seminaris de caràcter sociopolític i
psicoanalític. Quan va esclatar la guerra va començar el seu
treball en psicoteràpia infantil i juvenil en uns masos col·lectivitzats
pel POUM. Després anà de voluntari al front d’Aragó.
A la guerra ocupà càrrecs importants tot experimentant amb
els traumes de soldats i metges i amb la creació de comunitats
terapèutiques on a més dels malalts hi havia prostitutes,
pagesos, artistes i capellans.
Creia en institucions obertes, transversals i d’avantguarda, en
consonància amb les lluites contra el feixisme i l’estalinisme
dels anys trenta i quaranta. Va introduir la psicoanàlisi als
manicomis. Va crear institucions d’experimentació artística,
literària i pedagògica de base antiautoritària, amb clubs de
malalts, diaris murals, treballs col·lectius, que canviessin radicalment
la idea comuna de manicomi, per transformar-los
en escoles de llibertat. És de gran interès llegir els esforços
que es van fer a la República i durant la guerra per a reformar
les institucions psiquiàtriques. Tant per la via oficial com
per l’acció i el treball incansable de metges com ell i el seu
professor Emili Mira.
Al seu assaig del 1985 sobre el poema “In Memoriam” de
Gabriel Ferrater, publicat al llibre, expressa la vivència i
reflexió militant i vital durant aquells anys com un complement
generacional necessari per a entendre el poema,
el trauma i l’ànim d’aquell temps que va afectar després
Ferrater i tanta gent. Tosquelles ens introdueix en la seva
vivència inicial i les seves comprensions adultes sobre
la guerra, la vida, la mort, la poesia i la realitat. Analitza
Ferrater, a si mateix i l’època, tot donant vida i contingut
polític a alguns dels noms que apareixen al poema, i que ell
va conèixer arran de la seva activitat militant a Reus, com
ara el poumista Oliva.
Ferrater i Tosquelles es van conèixer a la Universitat
Catalana d’Estiu de Prada. El psiquiatre va elogiar la conferència
del poeta per la precisió i saviesa lingüística. Els
van presentar i, segons que recorda Tosquelles, van xerrar
una estona i quan li va comentar que ell també era de Reus,
no el va veure mai més. Potser li va tornar a agafar la por,
aventura Tosquelles...
Francesc Tosquelles, cap al 1970. Arxius de la família Tosquelles. REPRODUCCIÓ FOTOGRÀFICA: ROBERTO RUIZ

17
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
PORTADA
Francesc Tosquelles amb una escultura d’Auguste Forestier a Sent Alban. Arxius de la família Tosquelles.
REPRODUCCIÓ FOTOGRÀFICA: ROBERTO RUIZ

18
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
PORTADA
Francesc Tosquelles amb una escultura d’Auguste Forestier a Sent Alban. Arxius de la família Tosquelles.
REPRODUCCIÓ FOTOGRÀFICA: ROBERTO RUIZ

19
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
PORTADA
El surrealisme al servei de la revolució... psiquiàtrica
A Occitània, després de muntar un departament de psiquiatria
al camp de refugiats de Sètfonts, va accedir l’any 1940 a l’hospital
psiquiàtric de Sent Alban. Allà col·laborà amb el psiquiatre
Lucien Bonnafé, que estava en contacte amb la Resistència i
l’avantguarda. Per això a la institució es van refugiar el poeta
Paul Éluard, el pintor Gerard Vulliamy, el filòsof i metge Georges
Canguilhem, l’historiador de cinema Georges Sadoul,
el poeta dadaista Tristan Tzara, l’artista i teòric de l’Art Brut
Jean Dubuffet, entre més. Tots ells van aportar idees i creacions
artístiques en la línia dels treballs de Tosquelles, tot
alimentant i estimulant els envits que comportaven les seves
investigacions pràctiques.
L’any 1938, al llibre El teatre i el seu doble, Antonin Artaud
escrivia: “Defensar una cultura, l’existència de la qual no ha
salvat mai un home de la preocupació de viure millor i de tenir
fam, no em sembla pas més urgent que extreure del que hom
anomena cultura unes idees dotades d’una força viva idèntica
a la de la fam.”
L’important en l’home és encertar la seva bogeria
A Sent Alban, Tosquelles va comptar l’any 1952 amb l’ajuda del
metge de Martinica Frantz Fanon, qui va esdevenir anys més
tard militant del Front Nacional d’Alliberament d’Algèria. Allà
dirigí un psiquiàtric on aplicava els mètodes de la socioteràpia
i la psicoteràpia institucional apresos amb Tosquelles. Els treballs
del geni català van estar connectats amb els grans envits
ideològics i humans del seu temps. Fanon és un dels teòrics
més importants de l’anticolonialisme i les psicopatologies de
la colonització. El seu llibre Els condemnats de la terra és una
bíblia dels moviments d’emancipació anticolonial.
El llibre ens mostra les riques influències i reflexions creuades
de científics com ell, amb la visió del món que tenien els artistes
d’avantguarda, sobretot els surrealistes, interessats de sempre
en l’inconscient, els somnis, Freud i més maneres d’interpretar
i subvertir la realitat política i cultural que consideraven opressiva,
també (i sobretot) per als anomenats malalts mentals.
Algunes de les seves idees, extretes d’escrits i d’entrevistes
publicades al llibre, dibuixen un perfil molt clar del seu pensament.
Tosquelles parlava molt clar i de manera provocativa
per reafirmar-se i fomentar el debat. Ho va fer tota la vida.
“Els comunistes no en volien saber res perquè al front no hi
ha bojos.” “Si a la gent que a la guerra es torna ximple els fots
al darrere, ja s’ha acabat, no tenen sortida. S’han de guarir
allà mateix on passen les coses.” “Mai no he fet tan bona psiquiatria
com al camp de concentració. Allò va servir també per
a fer possible que alguna gent fotés el camp.” “L’important
en l’home és encertar la seva bogeria. El destí de la bogeria és
l’essència de l’home.”
El retorn a Catalunya. La indiferència gremial
La primera vegada que Francesc Tosquelles va tornar a Catalunya
des de l’exili el 1939, va ser amb motiu del IV Congrés
Internacional de Psicoteràpia a la Universitat de Barcelona,
l’any 1958. Era la primera vegada, i en ple franquisme, que es
feia un congrés amb mil dos-cents especialistes, l’elit de la
psiquiatria mundial.
Era la primera vegada, també, que Jacques Lacan feia una
conferència a l’estat espanyol. Per primera vegada, Tosquelles
mostrava a la comunitat científica el treball fet amb els
interns de Sent Alban en un film mut rodat a la institució, que
ell mateix havia dirigit i filmat. En unes cartel·les el film informava
com havia augmentat a Sent Alban el nombre d’interns
guarits. El 1936 eren el 42%, el 1946 el 69%, i el 1956 el 89%.
Malauradament, el congrés no va tenir la repercussió que es
mereixia. Ni tan sols la conferència de Jacques Lacan. Un cop
més, com ja havia succeït durant la República, les idees de
Tosquelles no quallaven en el relat col·lectiu científic i cultural.
A final dels anys seixanta, la gerència de l’Institut Pere Mata de
Reus va recuperar-lo com a director per impulsar la reforma
de la institució, càrrec que va exercir a distància fins a la seva
mort a Granges d’Òlt, el 25 d’octubre de 1994.
El llibre Tosquelles. Curar les institucions, de Joana Masó,
explica que el retorn intermitent de Francesc Tosquelles
a partir dels anys seixanta a la Catalunya franquista no va
fructificar com hauria estat lògic i necessari. Ja hi havia
un cert interès per l’obra de Michel Foucault i de Franco
Basaglia, i l’antipsiquiatria es divulgava a les revistes més
progressistes. Però la psicoteràpia institucional, que duia
implícita la crítica absoluta a les institucions mentals, no va
formar part d’aquest espai crític que havia de ser-ho també
en el pla polític i cultural.
Allò que ell havia començat al terreny de la psicoteràpia institucional
a Reus els anys trenta no va servir per a articular
psiquiatria i psicoanàlisi. De fet, les seves idees i experiències
no tenien terreny per a germinar en un panorama arrasat per
franquistes i reaccionaris.

20
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
PORTADA
Francesc Tosquelles amb Jaume Sauret al camp de Sètfonts, 1939. Arxius de la família Tosquelles.
REPRODUCCIÓ FOTOGRÀFICA: ROBERTO RUIZ

21
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
PORTADA
“Mai no he fet tan bona psiquiatria
com al camp de concentració. Allò
va servir també per a fer possible
que alguna gent fotés el camp.”
“L’important en l’home és encertar
la seva bogeria. El destí de la bogeria
és l’essència de l’home.”
“En un país i en una època en què no es va arribar a enllaçar
la psiquiatria i la psicoanàlisi, ni la clínica institucional amb
la política, ni la psicoanàlisi amb la crítica literària, potser el
treball de Francesc Tosquelles estava condemnat a ser il·legible
o anecdòtic”, conclou Joana Masó, que afegeix, i és important
a tenir en compte: “Potser perquè el nou espai democràtic no
va teixir vincles amb les experiències radicals de la República,
un llegat com el de Tosquelles va quedar sense transmissió.”
Una idea interessant per a entendre algunes de les mancances i
oblits de la transició cultural a Catalunya imposada des del 1977
per les elits polítiques i culturals, majoritàriament formades
durant la dictadura franquista.
Podeu comprar Tosquelles. Curar les institucions a la Botiga de
VilaWeb

22
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ENTREVISTA
ABEL MARINÉ
“Quan mengem
quinoa contribuïm
que un peruà
estigui més fotut”
Entrevista al nutricionista i divulgador científic,
que acaba de publicar ‘El gran llibre de la nutrició’
ALBERT SALAMÉ

23
ABEL MARINÉ
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
JOSEP REXACH FUMANYA
Abel Mariné (Barcelona, 1943)
és catedràtic de nutrició de la
Facultat de Farmàcia de la Universitat
de Barcelona, però el
gran públic el coneix per la seva
faceta més divulgativa. Acaba de
publicar, amb Imma Amadeo, El gran
llibre de la nutrició (Comanegra, 2022).
És el resultat de molts anys de feina
i aspira a convertir-se en un manual
de referència entre els molts llibres de
nutrició que hi ha a les prestatgeries de
les llibreries.
—Mengem pitjor que no pas ara fa cinquanta
anys?
—Sí, sens dubte. Hi ha un fet molt
il·lustratiu. Segons alguns estudis observacionals,
l’època en què els anglesos
van tenir millor salut cardiovascular va
ser del 1940 al 1945, durant la Segona
Guerra Mundial. Per què? Doncs pel racionament.
La Gran Bretanya va proposar
un racionament, que estava planificat
perquè feia anys que veien a venir una
guerra i quedar-se aïllats del continent,
molt adaptat a les seves possibilitats de
producció i amb base científica per a
completar una bona nutrició. El racionament
anglès és una dieta perfectament
pautada. I les estatístiques d’alteracions
cardiovasculars van baixar. Després, van
guanyar la guerra.
—Menjar poc i bé. I què va passar, aleshores?
—Van tornar els ous amb bacó cada dia
i van tornar a tenir més infarts. Jo vaig
néixer el 1943 i als anys quaranta encara
teníem racionament. Era una dieta
modesta, amb molts vegetals, amb molt
de llegum, poca carn, perquè era cara, i
força ous. I era una dieta perfectament
racional. A Catalunya, ara, i al món occidental,
en general, mengem més que
no ens cal. Els que podem, perquè n’hi
ha molts que no poden. I a vegades passa
que allò més barat no és allò de què més
hem de menjar.
—Ací entra en joc la manca de temps. És
el culpable principal de la mala nutrició
de l’occident?
—Sí. Al capítol “Menjar fora de casa” expliquem
que hem perdut l’hàbit de seure
a menjar, dedicar-li temps. Ens omplim
molt la boca de la dieta mediterrània,
però dieta mediterrània no és solament
la manera d’alimentar-se, sinó un estil
de vida. I entaular-se en forma part. Al
migdia, si dinem a la feina, dinem de
qualsevol manera i amb un embut. I el
problema no és el menjar ràpid, sinó
menjar amb pressa, que no és el mateix.
Un dels papus que hi ha entre els progres
és que menjar hamburgueses és una porqueria.
No. De carn no n’hem de menjar
molta, s’ha de menjar amb moderació.
Però una hamburguesa de McDonald’s és
un producte discret, barat, correcte i amb
proteïna de bona qualitat. La qüestió no
és l’hamburguesa sinó menjar-ne més
del compte. En canvi, la fruita i l’amanida
no és tan barata. Mengem poca fruita pel
preu i també, cal dir-ho, perquè ens fa
mandra pelar-la.
ALBERT SALAMÉ
—Al llibre dieu: “La carn no és moda.”
Per què?
—Perquè ara hi ha una visió negativa
per part de certs sectors molt vinculats
a un ecologisme mal entès. Es basa en
dues coses: en la relació carn-càncer i
en els costos ecològics i ambientals que
té la producció animal. Cal dir que totes
dues coses tenen un cert fonament, però
cal matisar.
—La relació càncer-carn existeix.
—Ja sabíem des de fa anys que un excés
de carn és un factor de risc de certs càncers
digestius. Però parlem d’excés, no
pas de consum.
—Quin és el màxim de carn recomanable
setmanalment?
—Una mitjana de setanta grams el dia
de totes les formes de carn, és a dir, mig
quilo la setmana, és una xifra recomanable.
Carn fresca, preferentment. No tant
les processades o elaborades. Elaborades
són mandonguilles o hamburgueses,
processades és embotit. L’embotit porta

24
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ABEL MARINÉ
un additiu permès per raons higièniques
justificades que es diu nitrit, i que crea
unes nitrosamines que, si es consumeixen
en excés, es converteixen en un
factor de risc. Normalment, els grans
menjadors de carn, són gent de poca
amanida i poca verdura. I, en general,
els vegetals i la fruita contenen factors
protectors enfront del càncer. Si et fas
uns grans tips de carn i menges poques
amanides, per una banda, fas créixer
les probabilitats de risc i, per una altra
banda, et prives dels factors de protecció.
La dieta ha de ser preferentment vegetal,
però els productes d’origen animal hi
tenen un paper. Ara, sempre amb moderació.
—I la qualitat? Hi ha supermercats en
què puc comprar un paquet de sis hamburgueses
per un euro i mig. Què em
poso a la boca?
—Un producte correcte, però més aviat
mediocre. La diferència en comparació
amb una bona carn és el gust. Però nutricionalment
és bastant semblant. Els
remugants, com ara les vaques, tenen un
sistema de digestió que fa que, els donis
el que els donis, produeixin una carn que
sempre és del mateix estil. En canvi, els
porcs, que són monogàstrics, segons què
els donis et faran un greix de més qualitat
o de menys.
d’alguna manera, és la variada i la que
inclou de tot. Abans, quan el vocabulari
es feia servir seriosament, un vegetarià
era qui no menjava productes d’origen
animal. Hem pervertit el llenguatge.
Ser vegetarià vol dir no menjar productes
d’origen animal. Ara, per entendre
que una persona no menja res d’origen
animal, ens hem tornat cosmopolites i,
per fer veure que sabem anglès, en diem
vegà. I ara fem ús d’una altra paraula
que s’usa amb frivolitat i que és el que
en diem flexitarians, que és un vegetarià
flexible, i que de tant en tant menja carn.
Això és el que fem tots, és un omnívor
que menja poca carn, que és el que toca.
—I els que no mengen res d’origen animal
–els vegans d’ara– poden tenir una
dieta nutritiva?
—Els vegans estrictes no ingereixen
vitamina B12, que tan sols es troba en
productes d’origen animal, i també en
alguns llevats fermentats, però que, en
qualsevol cas, t’has de fer o comprar.
Han de suplementar-la amb pastilles
o preparats líquids. Si és un vegà molt
estricte, també pot tenir dèficits de calci
i de ferro.
—Per què?
—De calci n’hi ha a les llegums, però hi
ha una cosa que no sempre es té present.
Una cosa és el valor nutritiu potencial que
té un aliment, perquè ho diu el laboratori;
i una altra cosa el que tu absorbeixes, que
passa la barrera intestinal, arriba al medi
intern i és aprofitat per l’organisme. Si a
una persona no experta en nutrició li demanes
per un aliment ric en ferro, podria
El que hauríem de fer,
i ja sé que és somiar, és
anar més al mercat. I així
promoure el producte de
proximitat. En canvi, ho
mengem tot elaborat i
processat
—El conill es perd.
—Sí, i és una llàstima. És una carn molt
saludable, perquè té poc greix i el té bo.
Igual que amb els menuts, que tenen
un valor nutritiu molt interessant. Especialment
el fetge, que té molt ferro.
L’estandardització ha fet perdre moltes
d’aquestes coses. El que hauríem de fer, i
ja sé que és somiar, és anar més al mercat.
I així promoure el producte de proximitat.
En canvi, ho mengem tot elaborat i
processat.
—Què ha de tenir en compte un vegetarià
per a poder tenir una dieta rica en
nutrients?
—Un vegetarià pot tenir una dieta nutritiva,
però la dieta més natural, per dir-ho
ALBERT SALAMÉ

25
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ABEL MARINÉ
pensar en els espinacs d’en Popeye i les
llenties. Tots dos tenen ferro, però és un
ferro del qual s’absorbeix un 1% o un 2%.
En canvi, del ferro de la carn n’absorbim
entre un 30% i un 40%.
—I el calci?
—També pot ser que no en tinguin prou
amb l’alimentació que segueixin. Per
això s’ho han de controlar. Perquè l’organisme
és molt savi i d’allò que en té
poc, se’n guarda més. Si una persona
té poc ferro, n’elimina menys. Però, en
definitiva, el veganisme no és una alimentació
prou variada. I sobretot! Les
embarassades veganes i les criatures
veganes han d’anar molt amb compte.
—Dediqueu un capítol als productes
ecològics. Però en contra del corrent
habitual, us mostreu força escèptic respecte
dels seus avantatges. Per què?
—Des d’un punt de vista ambiental i de
contaminació dels aliments, l’agricultura
ecològica s’ha de promocionar. La
gran producció intensiva, en molts casos,
s’ha passat de voltes. Però, atenció, sense
tecnologia no podem produir aliments per
a tots. L’agricultura ecològica més pura i
més radical no pot atendre avui les necessitats
alimentàries de tota la humanitat si
continuem creixent al ritme que creixem.
Perquè la productivitat és més baixa.
—I el valor nutritiu?
—És pràcticament el mateix. Sembla
que d’antioxidants en produeixen més
els productes ecològics, però, per exemple,
de proteïnes, en alguns casos en
tenen menys. A grans trets, els aliments
ecològics no són més nutritius que els
convencionals. Ara, si compares una pera
convencional de cambra amb una pera
ecològica fresca, des del punt de vista del
gust sí que hi ha diferència. Tanmateix,
una fruita madura acabada de collir l’has
de consumir en un temps curt, i no tenim
els fruiters al voltant de Badalona. Abans
sí que hi tenies horts, però ara, no.
—Què en penseu de la gran proliferació
de dietes que apareixen, especialment
ara, a tocar de l’estiu?
—La millor recepta per a l’obesitat la diu
una dita castellana: “Para llegar a viejo
y sano, poca cama, poco plato y mucha
suela de zapato.” [“Per a arribar a vell i
sa, poc llit, poc plat i molta sola de sabata.”]
La majoria de la gent que té obesitat,
i sento dir-ho d’aquesta manera, no vull
que ningú s’enfadi, la responsabilitat és
seva. La majoria, no tots, perquè hi ha
persones amb problemes de mobilitat,
genètics, tiroides... Gent que necessita
medicaments o intervencions quirúrgiques,
però això li ha de dir un metge,
no pas un influencer. Hi ha moltes dietes
fruit de pseudociència, inventades per
gent que no té els coneixements i hi ha la
tendència que creu que per alimentar-te
correctament has de fer una cosa original.
Si algú s’engreixa, has de començar
per dir-li que mengi bledes. Això és molt
vulgar. En canvi, si li dius que consumeixi
unes algues determinades que vénen del
Japó o d’algun altre producte que ve de
lluny i és raret, sembla que fa més. Hi ha
molts llibres que proposen grans solucions
màgiques, però la majoria tenen
coses bones i originals, però les bones no
són originals i les originals no són bones.
—Algunes es basen en allò que es coneix
com a “superaliment”, productes
que fins fa pocs anys no sabíem ni que
existien. Em refereixo a la quinoa, la soja
o l’alvocat. Què en penseu?
—Superaliment és un concepte que no té
cap mena de sentit. El tomàquet també
és un superaliment, però com que no és
raret, doncs no l’etiquetem com a tal.
Em dius la soja. És un aliment molt interessant
i amb una proteïna d’una gran
qualitat, però no és la panacea de res. I a la
llet de soja no li hauríem de dir llet. Llet és
el que produeixen els mamífers, i la llet de
soja no té ni de bon tros el valor nutritiu
de la llet. Les seves proteïnes no són tan
bones, té menys calci, menys vitamina
B; però sí que té més fibra.
—I la quinoa?
—M’ho poseu en safata. La quinoa és
un exemple que sempre el fem servir
per il·lustrar la irracionalitat del món en
què vivim. És una planta que no és un
cereal, sinó un pseudocereal. La FAO fa
dècades que ja la promocionava en països
relativament pobres en què els era
assequible i rica nutricionalment. Per
tant, se’n fomentava el consum per a
prestigiar-la. Aquests països, com ara el
Perú, com que la quinoa era un producte
seu, no la valoraven, però allà creix amb
facilitat perquè les condicions dels pobles
andins són favorables. Tot d’una el món
occidental la descobreix, i com que és
exòtica, es posa a consumir-ne desmesuradament.
El preu ha augmentat, el
capitalisme salvatge en què vivim hi ha
invertit en mercats de futur i la quinoa
s’ha encarit. En conseqüència, la gent
pobra del Perú i de Bolívia estan fotuts
perquè poden consumir menys quinoa.
Només pel caprici dels occidentals, a qui
no fa falta per a res.
—A quin producte és equiparable?
—Tenim uns altres productes semblants,
però mengem raret perquè vesteix molt
dir que menges quinoa. Aquí a Catalunya
tenim el fajol o el blat negre de la Garrotxa,
que podrien fer el mateix paper.
Però, és clar, com que és una vulgaritat
‘Superaliment’ és un
concepte que no té cap mena
de sentit. El tomàquet també
és un superaliment, però
com que no és raret, doncs no
l’etiquetem com a tal

26
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ABEL MARINÉ
dels pagesos d’aquí i fa de pobre, doncs
preferim quinoa. Doncs que sapiguem
que quan mengem quinoa contribuïm
que un peruà estigui més fotut. I dic el
mateix per uns altres productes, com ara
el goji. I pensem en la despesa energètica
que implica el seu transport, i aquí sí que
hi podem intervenir. Hem de consumir
productes de proximitat. Al pas que
anem, serà més difícil fer un pagès que
un sant. Parlem molt bé dels pagesos i els
hem convertit en una atracció, però no els
comprem els productes i no els paguem
el producte al preu just.
—Al llibre trenqueu alguns mites. Els
congelats sí que conserven els valors
nutricionals.
—Sí. El gust, no tant, però els valors
nutricionals, sí. I si es congelen acabats
de collir, fins i tot poden tenir més valor
nutritiu que un de fresc. Pensa que
un producte fresc és collit pel pagès, és
transportat al mercat, potser passa la nit
a la cambra, l’endemà es posa a la venda
a la parada, li toca el sol i finalment el
compra el client. Amb aquest temps, ha
perdut una mica de valor nutritiu. El congelat
de cop, no. Ara, respecte del gust, jo
prefereixo la verdura fresca.
llet, a veure si arrenca a córrer o si se la
beu. Els animals no prenen llet d’adults
perquè no poden, perquè la mare els
engega a dida perquè ve una alta cria.
Recomano de dues a quatre tasses de llet
el dia, o l’equivalent en derivats.
—Un got de vi el dia va bé per al cor.
Veritat o mentida?
—Això d’un got de via al dia és bo per al
cor ve arran d’unes observacions que es
van fer ara fa quaranta anys d’allò que es
va dir la paradoxa francesa i que ningú no
ha invalidat fins ara. Què deia? Es va fer
una observació entre població anglesa
i població francesa, perquè la mena de
greix que mengen tots dos és semblant.
I van observar que els anglesos tenien
molts més trastorns cardiovasculars que
no pas els francesos. I la dieta de tots dos
és molt similar. Què hi havia de diferent?
Que els francesos es prenien un got de
via amb l’àpat i els anglesos, no. Alguns
atribueixen aquest efecte a una dosi
moderada, uns altres, als components
que donen gust i color al vi, com ara els
antocians, que són antioxidants i tenen
efectes beneficiosos cardiovasculars.
També hi ha estatístiques que analitzen,
en relació amb el càncer, i especialment
el de la dona, que sembla no haver-hi
una dosi segura d’alcohol, és a dir, que
no n’has de prendre gens.
—Conclusió?
—La conclusió que fem al llibre és que el
consum d’alcohol no cal, és prescindible.
Però un consum moderat, que es xifra
en vint grams d’alcohol el dia, cosa que
equival a dos gots de vi el dia, una cervesa
o un gotet de ratafia, es pot considerar no
aconsellable, però tolerable. Com que en
aquesta vida tenim dret d’un cert plaer,
si la dieta és equilibrada i l’estil de vida
és equilibrat, diria que l’alcohol amb
moderació no li farà mal; no obstant això,
si em dieu que ho signi davant de notari
i ho juri per l’eternitat, us diré que no us
ho puc fer.
Podeu comprar El gran llibre de la
nutrició a la Botiga de VilaWeb
—Si em faig un suc, la vitamina C desapareix
de pressa?
—És un rumor. Aguanta hores.
—La fruita, millor sencera o en suc?
—Sencera, rotundament. Es neteja bé i
es pot menjar amb pela, que conté alguns
nutrients. Si en fas suc, conserves
els sucres, bastants vitamines, tot i que
algunes menys, i de fibra, poca. I a més,
el suc passa de pressa. I si et fas passar
la set amb sucs, acabaràs prenent més
sucre del compte. El suc és una manera
de prendre fruita, no de fer passar la set.
La set es fa passar amb aigua.
—Corre aquella teoria que diu que els
humans som els únics mamífers que,
quan som adults, continuem bevent llet,
i que és un error. Mentida?
—Agafeu un gat o un gos adult i doneu-li
ALBERT SALAMÉ

27
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ENTREVISTA
AGUSTÍ COLOMINES
“D’aquí n’he sortit
com una persona
nova”
Entrevista a l’historiador, i periodista, que ha superat un
càncer i és autor d’un dietari tendríssim sobre l’amor, el
desamor i la política escrit dels EUA estant, ‘Tot el que el
cor s’estima’ (Lleonard Muntaner)
ADIVA KOENIGSBERG

28
AGUSTÍ COLOMINES
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ANDREU BARNILS
Agustí Colomines (1957), professor
d’història a la Universitat de Barcelona,
escriptor, ex-director del
Centre UNESCO de Catalunya i de
la Fundació CatDem (2007-2013),
ara pivota el nou centre d’estudis del
Consell per la República. Home avesat al
conflicte polític, ara ha publicat el dietari
Tot el que el cor s’estima (Lleonard Muntaner),
un llibre tendre, que descol·locarà
el lector, i que permet de descobrir un
Colomines que parla sobre la mort de la
mare, la no relació amb els germans, la
narcolèpsia, l’arítmia, els suïcidis familiars,
els amors de la seva vida, el
desamor amb A, barrejat amb un viatge
intel·lectual pel segle XX i els arxius de
Joaquim Maurin (1896-1973), amb qui
Colomines es reconeix: “Tota la vida va
ser d’esquerres i el veien com un home de
dretes.” Va escriure aquest dietari durant
els tres mesos que va ser a la Universitat
de Stanford (EUA), convidat pel professor
Joan Ramon Resina. Ara VilaWeb ha
entrevistat un Colomines molt allunyat
del polemista, desencisat amb la política
més militant i que ha vist la mort de prop
per culpa d’un càncer recent.
—Què passa el 3 de juliol de 1972?
—El 3 de juliol de 1972 es va morir la
meva mare. Tenia catorze anys i estava
de vacances a Sant Andreu de Llavaneres,
amb el meu germà Lluís. La meva mare,
com passa a les famílies tradicionals, era
l’eix sobre el qual giravoltàvem tots. Per
les circumstàncies especials de la seva
mort, això va causar un fort enfrontament
dels meus tres germans grans amb
el meu pare. I, de cop i volta, tot allò que
havia estat un gran compacte va explotar.
D’ençà d’aquell moment em vaig sentir
com un fill únic. El dia que es mor la meva
mare, jo em converteixo en fill únic.
—Circumstàncies especials d’una mort
que, “per respecte als germans”, no
expliqueu. I va i no dieu com es mor la
vostra mare.
—No. Ni t’ho explicaré.
—Conteu que tots els germans se’n van
de casa menys vós, que viviu sol amb
el pare i la seva nova parella. Quan us
n’aneu de casa?
—Vaig marxar quan devia tenir uns
quinze anys o setze. Vaig aconseguir
que el meu pare m’emancipés davant
un notari. I vaig començar a viure a casa
d’un germà meu, en Jordi, que estava
casat amb la Mercè, i després a casa d’uns
amics, que són els meus germans reals.
La relació amb els germans de sang és
pràcticament inexistent.
—Una àvia se suïcida. Una altra, “cau del
balcó”, farta de la vida. I un avi s’intoxica.
A veure, he llegit entre línies.
—Sóc dels que pensen que tots tres es
van suïcidar, evidentment. Per raons diferents,
cadascun. La mare del meu pare,
que tenia vint-i-sis anys, perquè tenia la
Vaig aconseguir que el
meu pare m’emancipés
davant un notari. I vaig
començar a viure a casa
d’un germà meu, en
Jordi, que estava casat
amb la Mercè, i després
a casa d’uns amics, que
són els meus germans
reals. La relació amb
els germans de sang és
pràcticament inexistent

29
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
AGUSTÍ COLOMINES
El meu pare no va pagar,
i per no pagar, no em va
pagar ni els estudis
ADIVA KOENIGSBERG
malaltia de la gelosia patològica. El meu
avi Ramon, viatjant, era el seu marit i ella
es pensava que se n’anava al llit amb mig
món, pobre home. L’àvia es va matar a
vint-i-sis anys, davant el meu pare i la
seva germana, aleshores petits. El marit
d’aquesta es va intoxicar al cap de molts
anys, perquè no va acabar mai de superar
aquesta situació. I l’altra, que és l’única
que he conegut, l’àvia materna, estava
fins als nassos de la vida. I un dia es va
fotre daltabaix i adeu. Però oficialment
tan sols hi ha un suïcidi.
—“Sóc un home que plora.”
—No tinc cap inconvenient a plorar en
públic. No sóc d’aquests que s’amaga, ni
ho considero una falta de masculinitat.
Ben al contrari. Plorar, ho trobo molt
alliberador. Expressar els meus sentiments
des del plor em sembla la cosa
més normal.
—“Joan Colomines.” Un nom que no
surt al llibre.
—Les coses van com van. El meu pare
va desaparèixer bona part de la meva
vida. Vaig escriure aquest llibre amb total
llibertat, i he intentat d’explicar per què
no sóc un Colomines. No sóc aquesta
persona que tothom diu que sóc. No sóc
un nen de l’Eixample, fill del doctor Colomines,
que ha tingut una vida regalada.
No és veritat. Si hagués estat així, hauria
anat als Estats Units a formar-me. El meu
pare no va pagar, i per no pagar, no em va
pagar ni els estudis. Però jo, durant tota
la meva vida, he acceptat un relat. Vaig

30
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
AGUSTÍ COLOMINES
començar a escriure aquest llibre quan
vaig anar als Estats Units, quan en tenia
prou de la vida pública tal com l’havia
vist fins aleshores, i em va fer sorgir una
reflexió de la meva vida per l’impacte
que vaig tenir a la universitat. Em va fer
pensar en la vida que segurament hauria
pogut tenir si les coses haguessin anat
d’una altra manera.
—Ángeles, néta el mític general republicà
Vicente Rojo. La vostra primera dona.
—Com més anys passen, més m’adono
que és el puntal de la meva vida, aquesta
dona. Hi tinc una gran relació. Mare del
meu fill Gabriel, es va separar de mi al
cap de pocs anys, i és la persona que
em va ensenyar a llegir. Geòloga, i gran
lectora de novel·les, em va fer entendre
que jo també podia reflexionar sobre les
coses que em preocupaven per mitjà de
la literatura. Coses molt importants en
la política, i ben reals, i amb molta influència,
com és el rumor, per exemple.
Intangible i ben significatiu. Però ho
trobes més en la literatura que no pas en
l’assaig de ciència política.
—Quants anys vau estar casat amb Ángeles
Rojo?
—Pocs. Set o vuit. Tots els accidents de
moto i cotxe m’han canviat molt la vida.
M’han destarotat molt i m’he pogut
autojustificar per les bestieses que he fet.
Després d’un accident de cotxe em vaig
embolicar amb la fisioterapeuta i l’Ángeles
em va fotre al carrer. Directament.
—Sou coix per aquest accident?
—No. Sóc coix per l’accident del 1977.
He tingut dos accidents de cotxe i dos
de moto. M’han operat les cames una
desena de vegades.
—Apocarid, Eliquis, Octadite, B12,
xeringues. Brutal la quantitat de medicaments
que us preneu.
—Prenc quatre píndoles diàries, una
injecció mensual, dues de quinzenals.
Em tracto arítmia, narcolèpsia, Eliquis
per a la circulació, tinc un problema de
tiroides, i he superat fa poc un càncer.
La idea és escriure un
llibre sobre Maurin,
en castellà, perquè
la gran majoria de
la correspondència i
documentació és en
castellà. A l’única persona
que escriu en català és a
Pau Casals, a qui té una
admiració brutal
El Primer d’Octubre em van descobrir
que tenia un infart pulmonar, que si
en comptes de tenir-lo venós, l’arribo
a tenir arterial, és un ictus. Un parell
de dies a l’hospital. Em van posar
elèctrodes al cor un parell de vegades.
Ho explico al llibre perquè així s’entén
com sóc.
—Escriviu el llibre als Estats Units, on
aneu a regirar les trenta-una caixes de
l’arxiu Joaquim Maurin perquè voleu escriure
un llibre sobre aquest sindicalista
de la CNT, militant del POUM, i exiliat als
EUA. Per què us atrau, Maurin?
—M’hi sento molt identificat personalment.
A banda, si veiessis les fotografies...
Victòria Ocampo s’assembla
a la meva mare, i per això tinc aquesta
obsessió amb aquesta dona. I Maurin és
alt, espigat, i té un biaix que s’assembla
molt al meu. Ell pateix del mateix: no
deixa mai de ser un senyor d’esquerres
a qui tothom diu que és de dretes.
Senzillament per què no és comunista.
M’atrau, tot i que la seva concepció
nacional no té res a veure amb la meva.
Ell és el pare putatiu de les tesis de Solé
Tura. El catalanisme és sempre burgès.
Però m’atrau molt la seva curiositat intel·lectual,
autodidacta, el viatge cap a la
democràcia. Joaquim Maurin, després
de deu anys a les presons espanyoles,
arriba als Estats Units, on tenia la dona,
amb una mà al davant i una al darrere.
Va crear una mena de Project Syndicate,
i n’era l’administrador. Va començar escrivint-hi
ell mateix, utilitzant vint-i-un
noms diferents. El va presentar a Víctor
Alba, Neruda, Sender, i va anar creixent.
Va sortir de la presó essent un anticomunista
total, tot i haver estat un dels grans
dirigents comunistes de Catalunya. La
idea és escriure un llibre sobre Maurin,
en castellà, perquè la gran majoria de la
correspondència i documentació és en
castellà. A l’única persona que escriu
en català és a Pau Casals, a qui té una
admiració brutal.
—En la vostra estada aneu a una conferència
de Timothy Garton Ash (1955)

31
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
AGUSTÍ COLOMINES
sobre la revolució de vellut, que us impacta.
—Perquè a Catalunya no hi ha ningú que
faci conferències així. Era molt culta,
molt profunda, gens pedant i molt comunicativa.
Hi ha gent que somnia ser
president de la Generalitat. Jo sempre
he somniat ser catedràtic d’universitat.
Des que era jovenet. La cosa intel·lectual
m’atrau. Sóc hereu de Josep Termes, però
qui tenia les idees originals era ell, no jo.
No he trobat mai cap idea original.
—Al llibre parleu poc de política. Ho feu
pel desencís del vostre pas dirigint la
fundació CatDem. Parleu de l’entorn del
president Artur Mas d’aquesta manera:
“Em sento tan lluny d’aquesta gent que
fins i tot em pregunto per què els he
aguantat durant tants anys.”
—Em sento molt lluny d’aquesta gent.
Molt. Vaig militar a Bandera Roja, el
PSUC, Nacionalistes d’Esquerra. I he
estat votant d’ERC fins el 2004 segur.
Passa que em vaig manifestar de manera
rotunda contra el tripartit PSC-ERC-ICV.
I aquí va començar la relació amb l’entorn
de l’Artur Mas. I mantinc allò que
pensava, que fins que CDC no virés cap al
sobiranisme era impossible de somniar
amb tot això que ha passat. Vaig acceptar
de treballar per ells. I me’n penedeixo.
Tan sols tinc el meu currículum, el meu
ego i el meu prestigi. I aquesta gent m’ha
posat una llufa que es diu 3%. I em causa
un malestar profund. A banda que són
mentiders crònics. Persones que ni en
privat, si fas les preguntes que has de fer,
són capaces de dir-te la veritat.
—La Fundació CatDem va servir per a
fer el viratge cap a l’independentisme
Aquesta gent m’ha posat
una llufa que es diu 3%.
I em causa un malestar
profund. A banda
que són mentiders
crònics. Persones que
ni en privat, si fas les
preguntes que has de fer,
són capaces de dir-te la
veritat
ADIVA KOENIGSBERG

32
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
AGUSTÍ COLOMINES
ADIVA KOENIGSBERG
He acceptat de pivotar
això del centre d’estudis
del Consell per la
República perquè tinc
un deute amb l’exili,
amb ell. No puc fer veure
com si això no existís
de CDC i, alhora, per al 3%?
—Sembla que va ser així. A mi solament
em va correspondre la primera
part. Ara, és culpa meva. Quan vaig
arribar allà vaig dir-los que tanquessin
la fundació Trias Fargas i obrissin una
altra cosa. I ells van dir que no. I ja he
entès perquè no. Ja ho he entès, ara. En
el meu pas per la política, ni jo mateix
m’he arribat a agradar. És molt poc edificant.
L’acadèmia no és que sigui molt
més bona, però et permet de destacar
individualment. En política ets dins un
ecosistema. I el català és molt dolent. I
no és d’ara.
—Ara sou al centre d’estudis del Consell
per la República.
—He acceptat de pivotar això del centre
d’estudis del Consell per la República
perquè tinc un deute amb l’exili, amb ell.
No puc fer veure com si això no existís.
Hi és, és allà, i és un fanal que hem de
cuidar, perquè ens serveix, és molt útil.
A més, crec que tota aquesta colla de
Junts necessiten una fusió nuclear. Han
de desaparèixer les arrels, els orígens, de
cada sector, s’ha de convertir en una cosa
fusionada, no unida, en la qual costi molt
de reconèixer d’on prové cadascú, o no
funcionarà. Vaig ajudar-los en el pacte
que després els altres es van fumar, i ara
ho han acabat de solucionar. Espero que
funcioni. No sóc militant de Junts, perquè
ja no ho penso fer més. Ja no m’implicaré
en política si no és per alguna cosa molt
concreta.
—Qui és Marina Falcó?
—Directora general d’Exteriors. Per un
acte a Brussel·les, se la van carregar. Ella
i jo som els dos únics directors generals
que van destituir pel 155. Van destituir
consellers, el delegat a Madrid, i més
càrrecs. Però de directors generals, ella
i jo, i prou.

33
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
AGUSTÍ COLOMINES
—“No sé si li he sabut explicar l’amor
que li tinc.”
—El meu fill Gabriel. És veritat. Ara ja
té trenta-quatre anys. Quan vius separat
del teu fill, no li vius el dia a dia.
Jo sóc molt sec. He agafat el meu pare
de contraexemple. Què faria ell? Això.
Doncs jo, el contrari. I de vegades no
m’ha sortit bé.
—Feu una cosa molt bonica. Escriviu el
llibre a partir de l’amor cap a A. Al final,
A us deixa. I vós decidiu de deixar els
trossos amorosos del llibre intactes, no
retocar-ho, no carregar-vos-ho, no
passar comptes.
—Què vols que faci? Ho sentia d’aquesta
manera. Falsejaria. Quan explico l’escena
de San Francisco, i que li compro
un anell, havia de dir que no va passar?
Va passar. M’ho creia. I em pensava que
havia trobat la segona Ángeles. Però no
va ser així. M’ha decebut molt, al final?
Sí. Bàsicament les mentides, intentar de
negar una cosa que es veu que sabia tot
Catalunya menys jo. Quina havia de ser
la meva actitud? De revenja? No. Precisament
perquè aprecio les dones. Ara, m’ha
costat molt de superar-ho. La seqüència
de covid, separació i càncer costa molt
de superar. Molt. No tinc trenta anys. Hi
ha una cosa que no m’havia passat amb
els accidents i sí amb el càncer. Amb el
càncer, m’ha entrat al cos la sensació de
mort. No havia tingut mai aquesta sensació
de mort, de finitud. Però també he
descobert el meu fill. Amb la malaltia s’ha
lliurat a mi d’una manera brutal. M’ha
reconfortat des d’una altra perspectiva.
D’aquí n’he sortit com una persona nova.
I he tingut converses amb gent per demanar-li
perdó, perquè crec que no ho
havia fet bé. No volia anar-me’n sense
explicar una cosa que tota la vida havia
tingut al cap.
llibre sobre política i el procés donant
canya. No n’escriuré cap. Estic en contra
de tots els llibres que s’han escrit. Tots.
Aquesta mena de llibres tan sols s’escriuen
quan o s’ha guanyat, o has entès
que has perdut i llances la tovallola. Algú
ha escrit com els espanyols van arribar a
Catalunya amb el 155? Ningú. Ells han fet
l’acció, i punt. Nosaltres, aquí, ensenyant
les misèries. I això desorienta, desanima.
Tinc ganes de fer una segona part del
llibre des de Barcelona. Tinc centenars de
biografies. En sóc fan. Hi ha grans llibres.
Hobsbawm, per exemple, escriu gràcies a
un equip de treball que llegeix llibres i li
fa resums. No crec en Déu, ni sóc religiós,
però si hi ha reencarnació, demano ser
catedràtic a Stanford.
Amb el càncer, m’ha
entrat al cos la sensació
de mort. No havia tingut
mai aquesta sensació
de mort, de finitud. Però
també he descobert el
meu fill. Amb la malaltia
s’ha lliurat a mi d’una
manera brutal
—Fareu un altre llibre com aquest?
—Aquest llibre les grans editorials no el
van voler publicar. Tots volien la gresca.
Aquest personatge que surt aquí no els
quadrava. Volien canya. I no escriuré cap

34
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ENTREVISTA
MARIONA CARULLA
“Millet no
volia que fos la
presidenta, però
la junta es va
plantar”
Entrevista a Mariona Carulla, ara que deixa la
presidència del Palau de la Música i l’Orfeó Català
ALBERT SALAMÉ

35
MARIONA CARULLA
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
TXELL PARTAL
Mariona Carulla és a punt d’acabar
el tercer i últim mandat com a
presidenta del Palau de la Música
i l’Orfeó Català. Va assumir el
càrrec en el moment més complicat
per a l’entitat, quan es va descobrir
el frau de Millet i Montull a la institució.
La seva presidència ha estat marcada per
aquest cas i per la feina que ha fet per
demostrar el frau i rescabalar els diners
robats. “No m’hauria pensat mai que
seria presidenta del Palau de la Música,
no era en les meves aspiracions.” Diu que
va assumir la presidència en funcions
perquè la junta la hi va obligar. Així ho
marcaven els estatuts. Si hagués estat per
Millet, no l’haurien triada. “Volia que fos
president Arcadi Calzada.”
es pot quantificar: amb el nombre de
concerts que fem, amb la inversió, amb
el pressupost, les entrades, en públic...
Totes són xifres ascendents.
—Vau assumir la presidència en el moment
més complicat d’aquesta institució,
quan es destapà tot el frau. Com
recordeu aquells dies?
—Els recordo amb gran neguit i tensió.
La meva família tenia amistat amb Millet.
El meu pare i el seu havien estat fundadors
d’Òmnium Cultural, havien fet moltes
coses junts. No érem gaire amics, però
ens coneixíem des de petits. Els primers
dies no m’ho podia creure. Crec que, en
realitat, no s’ho creia ningú. Va ser amb
les auditories que vam anar veient que
era veritat. Ens va anar demostrat tot
allò que havien defraudat. El 3 d’agost
ja tenien papers que demostraven que
havien robat sis milions. Va ser aleshores
que vam veure que havíem de fer canvis.
—Quins canvis?
—El setembre vam reunir el patronat,
en què hi havia més d’un centenar de
persones, per dir-los que havíem de ferne
un de nou. Amb el format actual era
impossible de fer els canvis necessaris.
Per a fer un canvi, necessitaves la meitat
més un dels membres del patronat. I aquí
no venien més de setanta persones cada
vegada que els convocaves. En aquell
moment ningú no es creia que Millet
hagués robat, es pensaven que era una
d’aquestes coses que passen al nostre
país, que havien mogut fils contra seu.
Però gràcies a aquesta auditoria vam
demostrar que no era així, que se’ls havien
endut i, per tant, era molt important
de fer una reestructuració molt seriosa.
Vam demanar a la gent del patronat que
hi renunciessin per crear un petit patronat
més àgil que pogués fer totes les
modificacions que havíem de fer. Ho vam
aconseguir.
—Els primers mesos devien ser complicats...
—Anàvem d’ensurt en ensurt. Eren dies
llarguíssims. Començàvem a les nou del
En aquesta entrevista, Carulla repassa
aquells dies convulsos i fa balanç dels
seus tres mandants: “La valoració és
molt positiva.”
—Una dècada després d’haver començat,
toca posar punt final a la presidència
del Palau de la Música i de l’Orfeó Català.
Quina valoració en feu?
—És molt positiva. Naturalment, ara
venim d’una època complicada amb la
covid-19. Però no en tenim cap culpa i,
malgrat tot, ho hem passat de la millor
manera possible, molt professionalment.
Hem estat un exemple en la gestió
d’aquesta situació. De seguida que vam
poder vam tornar a obrir i vam programar
concerts. Traient aquest parèntesi,
de totes les coses que van passar un cop
es va haver arreglat allò que va fer Millet,
la valoració és molt positiva. Tot plegat
ALBERT SALAMÉ

36
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
MARIONA CARULLA
matí i a les nou del vespre encara érem
aquí. La gent era fora, feia vacances. I vam
demanar que, quan toqués una secció, el
cap vingués al Palau. Tots van respondre,
i els que no ho van fer, ja vèiem per què
no ho feien...
—Quan vau assumir la presidència éreu
vice-presidenta de l’entitat. Per tant,
quan va passar tot plegat éreu dins la
institució, teníeu una responsabilitat.
No havíeu sospitat res? No vau notar
res estrany?
—Millet era molt hermètic. No et deixava
penetrar a la institució. Ni a mi, ni
a ningú de la junta. Vèiem que es feien
coses. Per exemple, es va construir
aquest edifici on som ara, es va fer el
Petit Palau... No hi havia deutes. Era
impossible de veure. La comptabilitat i
la gestió, la portaven entre en Montull,
la filla d’en Montull i en Millet. Eren
molt tancats. Tenien una comptabilitat
doble. La que ens ensenyaven a nosaltres
i als auditors i la real. L’auditoria
sortia bé, i això feia que tinguessin una
sensació de tranquil·litat. Quan ets en
un patronat, si els auditors et diuen
que tot està bé, t’ho creus. També sóc
al patronat de la Sagrada Família, i
me’n fio molt, d’allò que em diuen els
auditors. Però és que, a més, hi havia
un auditor de la Generalitat i no va
trobar mai res.
—Els cors no n’estaven contents, de
Millet. No us va arribar?
—No, no arribava. És veritat que va anar
bandejant l’Orfeó i traient-li pressupost.
No li sortien els comptes, i els treia de
l’Orfeó. Fins i tot va arribar a crear un
fòrum, que en deia Amics del Palau, per
substituir els socis de l’Orfeó, que li feien
nosa. En aquell moment, no te n’adonaves,
perquè tothom seguia aquesta
estratègia. Ara és molt fàcil de dir, però
no és una cosa d’avui per a demà, ho va
anar fent progressivament. Millet ja es
preocupava de no transmetre cap sensació
de res. I mira que no anava mai a
escoltar els cors. En canvi, la meva mare
i jo ens en fèiem un tip.
—I s’ha canviat res perquè, si tornés a
passar, els canals funcionessin més bé?
—Hi ha hagut una reforma dels estatus
i de la governabilitat. Els estatus tenen
l’objectiu que el president sigui una
persona que la societat vegi amb bons
ulls. Per això es demanen cent avals. És
un filtre. Sembla que no, però costen
d’aconseguir. L’entrada de socis també
l’ha d’acceptar la junta. D’aquesta manera
es vol assegurar que no comenci a
entrar gent que no estimi la institució i
tingui uns altres interessos. Qui entra al
Palau s’ha d’estimar el país i la institució.
De cara a la governabilitat, ha canviat que
ara és una sola fundació. A més, dins la
fundació hi ha representats els tres actors
que tenim al Palau de la Música: els
socis de l’Orfeó Català, els mecenes i les
institucions públiques. S’ha obtingut un
equilibri perquè tothom hi sigui representat.
Tothom se sent confortable, i en
qualsevol moment pot vetar alguna cosa.
ALBERT SALAMÉ
Millet era molt hermètic.
No et deixava penetrar a
la institució. Ni a mi, ni a
ningú de la junta. Vèiem
que es feien coses. Per
exemple, es va construir
aquest edifici on som ara,
es va fer el Petit Palau...
No hi havia deutes. Era
impossible de veure

37
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
MARIONA CARULLA
Millet tenia un altre nom
sobre la taula. No volia que
jo fos la presidenta, volia
que ho fos Arcadi Calzada.
Però la junta es va plantar
i va dir que no podia ser. Hi
havia uns estatuts i s’havien
de complir. Per tant, no vaig
tenir alternativa
Hi ha hagut molt de consens i transparència.
Ara seria molt difícil que tornés a
passar una cosa semblant a la de Millet.
perquè m’hi van obligar. Per estatuts, la
vice-presidenta havia d’assumir aquesta
responsabilitat si el president s’absentava.
No m’hauria pensat mai que seria
presidenta del Palau de la Música, no era
en les meves aspiracions. Millet tenia un
altre nom sobre la taula. No volia que jo
fos la presidenta, volia que ho fos Arcadi
Calzada. Però la junta es va plantar i va dir
que no podia ser. Hi havia uns estatuts i
s’havien de complir. Per tant, no vaig tenir
alternativa. Millet em va dir que serien tan
sols dos mesos, perquè després tot s’aclariria.
Vaig pensar que, per dos mesos, ho
podia fer. Ara, quan vaig entrar i vaig veure
tota la problemàtica, vaig veure clar que
no me’n podia anar. Tinc molt de sentit de
compromís. I tenia clar que havíem de treballar
d’una manera imparcial. Hem anat
a buscar qui va fer el frau i hem aconseguit
el màxim de rescabalament. Ningú no ens
ha pogut fer canviar de parer. Sempre hem
fet costat a les investigacions.
—I com vau passar de pensar que no ho
podíeu assumir a estar-vos més d’una
dècada a la presidència?
—De mica en mica, vaig veure que podia.
Al cap d’un any i mig, quan hi va
haver les eleccions, ja tenia un coneixement,
una estima i un compromís. Vaig
pensar que era la persona adequada per
a continuar. Calia continuar perquè tota
la neteja que la institució necessitava no
s’havia acabat. Calia tornar a fer brillar
el Palau de la Música i l’Orfeó Català.
Els cors van ser una prioritat des del
primer minut. Quan en vam saber les
dificultats, de seguida en vam triplicar
el pressupost. Vam veure claríssim què
havíem de fer. A més, ens vam adonar
que hi havia gent que volia arribar a la
direcció del Palau amb objectius que
no eren bons per a la institució. No
volien programar concerts. Volien que
el Palau fos dels socis i que el fessin
servir per a celebrar les festes familiars.
Hauria estat un palau molt pobre.
Vaig presentar-me per això... A més,
tenia la consciència molt tranquil·la. És
veritat, no me n’havia adonat, però les
institucions, tampoc.
—Quan va passar tot plegat, les assemblees
de socis de l’Orfeó eren molt concorregudes.
Molta gent anava a votar.
Ara tot ha anat a la baixa. Us preocupa?
És important que els socis controlin la
feina que es fa?
—No em preocupa. Vés a qualsevol institució
i veuràs que passa això mateix.
Quan tot va bé i no hi ha problemes, la
gent perd el compromís d’anar a les assemblees.
En canvi, quan les coses van
malament, la gent es preocupa. I també
està bé que sigui així.
—Després d’assumir la presidència en
funcions, vau decidir de presentar-vos
a les eleccions. Hi va haver gent que va
dir que no tenia sentit, que tota la junta
havia de dimitir perquè éreu responsables
d’allò que havia passat. En algun
moment vau pensar a dimitir?
—Voleu que us digui la veritat?
—És clar...
—Vaig assumir la presidència en funcions
ALBERT SALAMÉ

38
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
MARIONA CARULLA
—Si mirem la vostra presidència, podem
dir que hi ha dues etapes. I totes dues
tenen dos noms molt destacats: Joan
Llinares i Joan Oller.
—Sí. Crec que tots dos directors generals
van ser molt adequats per al moment.
Joan Llinares per la seva formació, i
la seva manera de ser, va ser adequadíssim
per a resoldre el desgavell que
tenia la institució després de l’entrada
dels Mossos d’Esquadra i el frau de Millet.
Sabia molts secrets de la justícia.
Sabia què s’havia de fer perquè no ens
posessin una administració judicial,
que hauria estat molt perjudicial per
a la institució. Va saber anar a buscar
Deloitte perquè fes una auditoria molt
profunda per saber tot el que havia passat.
És expert en corrupció, i, per tant,
ho coneixia tot molt bé. I, a més, va ser
un bon gestor en la part artística. Perquè,
tot i la situació en què estàvem a
final de juliol, i tot el que va passar, vam
treballar de valent tot l’estiu per reobrir
la temporada el 3 d’octubre, amb tota
l’esplendor, com si no hagués passat
res. Ho vam fer expressament, perquè la
gent retornés la confiança a la institució.
Totes les institucions i els mecenes
ens van donar suport. Volíem deixar
clar que, a partir d’aquell moment, la
programació del Palau de la Música era
normal. La lluita judicial continuava,
però no havia d’afectar el nostre dia a
dia. Havíem de dir que continuàvem, que
érem els de sempre. Vam fer molta feina
perquè l’Orfeó fos la cara més amable.
Ens vam inventar el concert de nadales
a la plaça del Rei, que ara s’ha convertit
en una tradició. Estem molt agraïts a la
feina de Joan Llinares. Es volia agafar un
any sabàtic, però quan va passar tot això
va acceptar aquesta feina i s’hi va abocar.
—I va arribar el dia que va decidir que
se n’anava...
—Sí, va ser molt honest, i va arribar un
punt en què em va dir que ja no em servia.
Em va fer veure que necessitàvem algú
que realment en sabés, de música, i que
pogués fer una bona programació. Aleshores
vam anar a buscar en Joan Oller.
Perquè,tot i la situació en què estàvem a final
de juliol, i tot el que va passar, vam treballar
de valent tot l’estiu per reobrir la temporada
el 3 d’octubre, amb tota l’esplendor, com si no
hagués passat res
—Com ha estat treballar amb Joan Oller
tot aquest temps?
—Joan Oller és una persona molt formada.
Hi ha poca gent amb la seva qualitat.
Té la carrera d’ESADE, que li dóna tota
la formació en gestió. Però després té
la carrera de música, que li dóna formació
per a ser un gran programador
artístic. I, a més, té una tercera carrera,
de filosofia, que li va molt bé per a tenir
les idees clares. Li va fer molta il·lusió
venir al Palau. Se sap tota la història de la
institució. Se sent seu el Palau com si hi
hagués estat tota la vida. El Palau atreu,
és una institució que es fa estimar.
—Què signifiquen, per a vós, el Palau de
la Música i l’Orfeó Català?
—Tinc molta admiració per la gent que
ho va impulsar tot plegat. He llegit molt
sobre això. La institució va començar
amb una força que es va transmetent de
generació en generació. Per això estic
convençuda que el Palau durarà molts
anys. Perquè m’entengueu... L’Orfeó
Català va començar amb el cor d’homes.
Però de seguida van tenir la valentia
i la modernitat de fer un cor “de senyoretes”,
que en deien aleshores. Cal
recordar que en aquell moment això era
molt malvist. Ho van fer i així van poder
cantar les obres simfòniques corals, que
és allò que Millet tenia al cap. Però és que
al cap de quinze anys d’haver-se fundat,
ja es van proposar de fer un edifici per a
poder assajar i van tenir la valentia de
fer un palau com aquest... És claríssim,
aquesta gent creava coses per al futur,
per a la posteritat. La història de l’Orfeó
Català és meravellosa. Té una potència...
També és veritat que la gent en aquella
època era molt potent. Tinc una admiració
grandíssima per aquesta institució. I
te’n diré més, tinc una admiració molt
gran pels cantaires. Que d’una manera
voluntària, la gent hi dediqui temps que
podria dedicar a la família o als amics per
venir assajar... m’admira molt.
—Hi ha una part d’aquesta estima per la
institució que ve de família, no?
—Sobretot de la mare. S’ho estimava
molt. Venia a tots els concerts, coneixia
tots els treballadors de la casa i els directors.
S’ho estimava molt!
—Us emocioneu quan parleu de la mare...
—Sí, mira com era la mare. Es va morir
a noranta-sis anys. Saps què és l’última
cosa que va fer abans d’ingressar i morir?
—...
—Va venir a un concert del Cor Jove
de l’Orfeó Català al Palau de la Música.
Cantaven el Rèquiem de Fauré. Va demanar
un taxi i va venir. Tota sola, amb
la companyia d’una infermera. Mira si
s’ho estimava. Va ser l’últim acte que
va fer voluntàriament. A la nit, quan
va sortir, ja li feia mal la cama. Era una
embòlia, i ja no se’n va sortir. Però, per

39
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
MARIONA CARULLA
sort, va poder veure la meva presidència.
Quan va morir ja havíem superat la part
més complicada. Em va ajudar molt. La
primera vegada que em vaig presentar,
va patir molt. I va decidir de fer-se una
oficina i va trucar a totes les amistats
perquè em donessin el vot. Devia trucar
al voltant de dues-centes persones. Va
fer una feina tremenda...
—Mariona Carulla és qui és pels seus
pares? Tenen un paper clau?
—Sí, els meus pares són grans exemples
de compromís i rigor. Ma mare tenia el
sentit de compromís al moll de l’os. Si
s’havia compromès amb res, era capaç
de deixar de fer coses que realment li
venien molt de gust. I això et queda. Per
una altra banda, mon pare ens va ensenyar
moltíssim. Era molt bon gestor. Va
ser una persona molt capdavantera. Era
advocat. Volia ser notari, però durant
la guerra del 1936-1939 es van aturar
les oposicions i aleshores va decidir de
començar l’empresa. Tenia molta visió
amb la publicitat, i així va aconseguir que
l’empresa tingués molt bona marca. A
casa, mentre sopàvem, sempre veia com
ho gestionava. I va fer pòsit. De fet, això
s’ha quedat per sempre en mi. Sempre
ho he dit, el logo sempre ha de ser molt
present.
—Era un empresari molt implicat en tot
allò que passava a la societat.
—S’implicava molt en qüestions culturals.
En cert moment, va deixar Agrolimen
i es va dedicar a la cultura. Mon pare
ens va transmetre l’amor per la cultura
i el país. I els germans ho hem seguit.
Tenim un sentit de deure amb la societat i
per això hem decidit de continuar la Fundació
Carulla. De fet, ara ja impliquem la
generació següent. Per nosaltres és molt
important de transmetre aquests valors
que ens van ensenyar els pares.
—Com vau viure el procés?
—A l’empresa sempre ho hem tingut
clar. Has d’anar molt amb compte, perquè
l’objectiu és vendre. Pots ajudar, però
no cal manifestar-se. Sempre hem tingut
aquesta idea que ens van ensenyar els
pares. Si t’hi fixes, sortim molt poc. Els
meus germans gairebé no surten mai. I,
de fet, els esverava que hagués de sortir
tant als mitjans com a presidenta del
Palau. Ara descansaran. Trobaven que
era massa exposició.
—I al Palau?
—He procurat que els nostres propòsits
siguin la música i la catalanitat d’arrel.
Pensa que ho fem tot en català. Treballem
molt per afavorir la cultura catalana i els
músics d’aquí. La meva visió ha estat que
cap polític no vingués al Palau, el volíem
preservar. Ara, sí que hem permès que els
cantaires ensenyessin estelades o el llaç
groc. No ho hem fomentat, però és un
exercici de llibertat i l’hem permès. Ara,
el Palau no s’ha polititzat.
—Durant una època precisament us van
atacar per això...
—Sí, la gent sempre diu moltes coses.
Una cosa que he après de l’empresa és
que no s’ha de desmentir res. Hi ha un
escrit que et molesta sobre l’empresa i
el llegeix poquíssima gent. Si respons
per desmentir-ho, li dónes visibilitat i
és pitjor. I amb això igual... Tenim molt
clar què volem ser.
—I ara, què?
—Continuar amb el mateix que he fet
sempre. He estat molt vinculada a institucions.
Sóc la vice-presidenta del patronat
de la Sagrada Família i la presidenta
del concurs Maria Canals. La presidència
del Palau m’ha robat molt de temps i no
he pogut dedicar-me tant com voldria
a aquestes altres institucions. Ara m’hi
vull centrar.
—És a dir, que no us n’aneu a casa, no?
—No! Tinc quatre fills, i deu néts, i els
he deixat de banda per moltes coses del
Palau de la Música. Ara no pararé de fer
coses, però els podré dedicar més temps.
Durant aquest temps tenia un moment
intocable per ells. Cada dimarts venien a
dinar a casa, i això sí que sempre he dit a
la secretària que era sagrat. Tenia clar que
He procurat que els nostres
propòsits siguin la música i
la catalanitat d’arrel. Pensa
que ho fem tot en català.
Treballem molt per afavorir
la cultura catalana i els
músics d’aquí

40
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
MARIONA CARULLA
si jo començava a fallar algun dimarts,
aleshores podrien fallar ells. En canvi, si
jo sempre hi vaig, ells tampoc no fallen...
—Què us agrada fer en el vostre temps
lliure?
—M’agrada fer excursions. I, és clar, la
gent de la meva edat, com que no treballa,
pot fer excursions entre setmana.
Jo normalment no podia perquè tenia
coses del Palau o de l’empresa. Ara podré
anar-hi. I fer esport m’agrada molt.
També m’apuntaré a cursets. M’agrada
molt aprendre. Tinc moltes inquietuds.
A l’Ateneu Barcelonès fan uns cursos
magnífics, però no podia apuntar-m’hi.
Ara sí. Tot això m’enriquirà més.
—Finalment, quin consell donaríeu al
nou president de l’Orfeó Català, Joaquim
Uriach?
—Ja li he donat alguns consells personalment.
Però sobretot li diria que estudiés
bé els orígens de l’Orfeó Català, perquè
és allò que et dóna la tònica del que has
de fer. Una gent valenta, que s’avançava
al seu temps. I hem volgut continuar-ho
fent. Per exemple, ara amb la plataforma
digital. És una feina molt pionera, i cal
continuar per aquí.
—No sé d’on traieu les hores i l’energia.
—Tinc molta energia. No paro en tot el
dia, i arribo a la nit tan fresca. És una sort.
Mon pare ens va transmetre l’amor per la cultura i el país.
I els germans ho hem seguit. Tenim un sentit de deure amb
la societat i per això hem decidit de continuar la Fundació
Carulla. De fet, ara ja impliquem la generació següent
ALBERT SALAMÉ

41
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ENTREVISTA
BERNAT LAVAQUIOL
“A Vilagrà li van caure els jocs sobre
la taula i els va xutar endavant com
una pilota”
Entrevista al portaveu de Stop JJOO, que celebra el
fracàs de la candidatura olímpica, però alerta que
el govern pensa ara en el 2034

42
BERNAT LAVAQUIOL
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ORIOL BÄBLER
El govern espanyol i el Comitè Olímpic
Espanyol han filtrat a tort i a dret
que desaran en un calaix la candidatura
olímpica del 2030, després de
setmanes i setmanes d’enganxades
i retrets entre els governs de Catalunya
i l’Aragó. Les desavinences polítiques
i institucionals són un factor clau que
explica l’enfonsament del projecte, però
també ho és l’aparició, al Pirineu, de
grups en contra dels jocs, com ara Stop
JJOO.
Per analitzar el panorama que deixa la
mort de la candidatura, parlem amb Bernat
Lavaquiol i Colell (Andorra, 1994),
portaveu d’aquesta plataforma, que
destaca el grau d’organització i d’apoderament
aconseguit a les comarques
pirinenques arran de l’oposició als jocs.
Així mateix, lamenta que el govern no
tingui un pla alternatiu per a tota aquesta
zona, més enllà dels grans esdeveniments.
“Cal fer autocrítica perquè no
pot ser que el govern s’arrossegui i faci
constantment el ridícul, mentre les nostres
comarques queden abandonades i a
la deriva”, declara. Està convençut que
la Generalitat farà mans i mànigues per
ressuscitar el fantasma olímpic amb una
candidatura per al 2034.
—Com valora Stop JJOO el fracàs de la
candidatura olímpica del 2030?
—Avui és un bon dia [riu]. Era un projecte
que havia nascut mort, però avui
s’ha consumat de manera definitiva. Que
la candidatura olímpica s’hagi estim-
Que la candidatura olímpica s’hagi estimbat té
molt a veure amb la mobilització que hi ha hagut
de manera permanent i sostinguda al Pirineu i a
les comarques de muntanya. N’és un gran exemple
la manifestació del 15 de maig a Puigcerdà, la més
gran que s’ha fet mai en contra d’uns jocs olímpics
bat té molt a veure amb la mobilització
que hi ha hagut de manera permanent i
sostinguda al Pirineu i a les comarques
de muntanya. N’és un gran exemple la
manifestació del 15 de maig a Puigcerdà,
la més gran que s’ha fet mai en contra
d’uns jocs olímpics. El fracàs de la candidatura
és una cosa que cal celebrar i hem
de felicitar tots els qui s’han organitzat i
han treballat per aturar-la, fent xerrades,
muntant parades en mercats, tallant carreteres,
participant en assemblees, etc.
—Sense Stop JJOO això no hauria estat
possible?
—El Comitè Olímpic Espanyol, com el
Comitè Olímpic Internacional, a l’hora
d’impulsar una candidatura, miren que
hi hagi consens polític i suport entre la
població que ha d’acollir els jocs. Amb
aquesta candidatura no hi havia consens
polític, però sobretot no hi havia pau social
al territori. Stop JJOO ha estat un dels
factors determinants per a canalitzar la
voluntat de la gent del Pirineu i aturar els
peus al govern. Però no hem estat només
nosaltres que hem alçat la veu. Aquesta
és una victòria de l’organització popular.
—ERC i Junts per Catalunya, per boca de
Marta Vilalta i Josep Rius, no han tardat
ni un segon a culpar Javier Lambán i el

43
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
BERNAT LAVAQUIOL
govern espanyol del fracàs de la candidatura.
—El govern tenia observadors repartits
pel territori per a palpar el xup-xup, és
a dir, l’ebullició social, que s’ha forjat en
contra dels jocs. Ara, amb les ruïnes de
la candidatura entre les mans, al govern
l’interessa vendre el relat que els jocs no
es faran per manca d’acord polític i per
l’anticatalanisme de Lambán. D’aquesta
manera, no haurà de posar el focus en les
àmplies capes de la societat pirinenca que
fa temps que reclamaven d’aturar aquesta
bogeria. La Generalitat dedicarà tots
els esforços a culpar Lambán i Espanya,
però aquí continuarem exigint un full
de ruta de deu i vint anys per al Pirineu.
Aquest capital polític, aquest apoderament,
que hem guanyat els darrers
mesos no s’aturarà. Al Pirineu ningú no
se’n va cap a casa, ara és el moment de
posar sobre la taula una alternativa per
a millorar la vida de la gent.
—Per què creieu que el govern s’estima
més el victimisme en lloc d’admetre el
fracàs i retre comptes?
—És la seva feina, viuen d’això [riu]. El
govern és conscient de les mancances
estructurals que té el Pirineu, però no
té cap full de ruta per a revertir-ho. Al
govern, però la consellera Vilagrà en
particular, li van caure els jocs sobre la
taula, un macroprojecte especulatiu, i
els va xutar cap endavant com si fossin
una pilota. Els ha importat entre poc i
gens que els jocs fossin la bandera de
la temporalitat, la feina mal pagada i la
destrucció del territori i la biodiversitat.
Sense cap mena de planificació per a ajudar
els veïns, treballadors, pagesos, joves
i gent gran del Pirineu, és més fàcil plorar
i assenyalar Lambán com a gran culpable.
El govern hauria de fer autocrítica, però
ja sabem que això en política és demanar
la lluna. Cal fer autocrítica perquè
no pot ser que el govern s’arrossegui i
faci el ridícul constantment, mentre les
nostres comarques queden abandonades
i a la deriva.
—Esteu preparats per si d’aquí a quatre
dies apareix la cantarella de Barcelona-Pirineu
2034?
—La setmana passada, la consellera Vilagrà,
quan ja havia estat informada
pel COE que no es farien els jocs, va assegurar
que Catalunya estava preparada
per a tirar endavant una candidatura tota
sola el 2030 o el 2034. Aquesta cantarella
encara no se sent gaire, però ja la tenen
fent xup-xup per si de cas. Fins ara, al
Pirineu s’han intentat de fer set candidatures
olímpiques, totes s’han estimbat...
—Els jocs segurament són l’excusa...
—Els interessa bastir i preparar una
candidatura, tant si s’acaba formalitzant
com si no, perquè això és una menjadora
pública. Són centenars de milers d’euros
que omplen moltes boques. No cal ni
arribar al final del procés. Engegar la maquinària,
tal com ha passat ara, ha servit
per a pagar a tota mena d’assessors i
persones ben connectades amb el govern
que han fet poca cosa més que redactar
informes. Això deixant de banda les
campanyes de màrqueting, la consulta i
altres històries. La candidatura olímpica
és una menjadora per als càrrecs i per als
amics dels partits polítics que lideren el
país. Ens cal que deixin de malbaratar
els nostres diners i es posin a treballar
per fer una planificació econòmica de les
comarques de muntanya.
—Potser, tal com dèieu, no tenen cap
idea per al Pirineu.
—Si no tenen cap idea per al Pirineu, els
convidem a venir i a parlar amb la gent.
La gent sap molt bé què necessita i quin
ha de ser el model socioeconòmic per a
fer possible el desenvolupament de les
nostres comarques. No pot continuar
passant com la setmana passada, que
el país cremava de dalt a baix, però
el govern continuava capficat que la
prioritat era formalitzar la candidatura
olímpica. Economia i clima no són
dos sistemes separats. Ens calen idees
clares perquè l’emergència climàtica
Els ha importat entre
poc i gens que els jocs
fossin la bandera de la
temporalitat, la feina mal
pagada i la destrucció del
territori i la biodiversitat

44
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
BERNAT LAVAQUIOL
tan sols empitjorarà la debilitat del
Pirineu.
—Abans heu esmentat la consellera
Vilagrà, amb qui us heu trobat unes
quantes vegades. Què us ha semblat el
seu paper?
—A nosaltres, la consellera Vilagrà,
però també la resta del govern, ens han
transmès sempre un desconeixement
profund de les polítiques públiques i les
problemàtiques que afecten el Pirineu.
Han actuat sempre sota el dictat de la
improvisació, com si el projecte dels jocs
no fos cosa seva. Sincerament, crec que
ni ells mateixos no hi creien gaire. Tan
sols cal veure com l’han intentat de vendre
fent una campanya esperpèntica de
greenwashing (ecoemblanquiment). S’ha
arribat a dir que es farien servir canons
de neu ecològics [riu].
—Què en penseu del paper del diputat
Joan Canadell, segurament la persona
que ha estat més vehement en la defensa
dels jocs. “Fer un hub tecnològic
a la Cerdanya tindrà molt més èxit si es
fan els jocs, que si no es fan. Generar
nous polígons industrials, fer valer el
romànic, els esports de riu, el turisme
rural, els formatges i altres productes”,
va piular el dia de la manifestació
a Puigcerdà.
—Ho vaig llegir... Per evitar entrar en la
polèmica, crec que és urgent elevar el
nivell de la política catalana. No pot ser
que el nivell discursiu, que el nivell de
debat, sigui aquesta demagògia barata i
incendiària. De fet, durant la campanya,
nosaltres teníem previst de fer una colla
de debats amb la gent del sí per confrontar
idees i projectes. La majoria de debats
programats eren amb gent del govern i
alts càrrecs, però s’han anat anul·lant
tots. La gent del sí no ha volgut confrontar
propostes amb nosaltres.
sament en contra d’aquesta candidatura,
però ja posem fil a l’agulla. Aquesta nit
mateix farem la primera reunió per veure
cap a on dirigim la plataforma. Una cosa
és clara: la plataforma ha aconseguit de
teixir una organització popular que no
s’havia vist mai al Pirineu. Ningú no se’n
va a casa, tant si hi ha candidatura el 2034
com si no. Nosaltres continuarem treballant
i ara ho farem d’una manera més
agradable. Ja no serem els del no, com
ens han volgut etiquetar tota aquesta
temporada, i començarem a treballar, a
ser propositius i proactius, per millorar
la nostra societat.
—Ara fa poques setmanes, Javier Lambán,
vestint-se d’estadista, va assegurar
que la candidatura olímpica era una
operació d’estat per tornar Catalunya i
l’independentisme a la cleda constitucional.
Creieu, que malgrat el fracàs de
la candidatura, s’ha aconseguit amansir
encara més al govern?
—Sobre això, nosaltres no tenim contactes,
no ens arriben informacions. No
sabem realment quina voluntat hi havia
rere d’això que va comentar Lambán.
Seria interessant que ERC i Junts per
Catalunya expliquessin, ara que el projecte
s’ha enfonsat, per què hi havia tant
d’interès a fer aquests jocs. Si era per
la pressió dels lobbies de la construcció
i el turisme, com ens han apuntat alguns
alts càrrecs del govern, o era per
l’agenda del retrobament i la taula de
diàleg. Estaria bé que el govern fes aquest
exercici de transparència. La ciutadania
agrairia saber quins eren els interessos
de la candidatura i quines pressions ha
rebut la Generalitat per estirar el xiclet
fins al final.
Seria interessant que
ERC i Junts per Catalunya
expliquessin, ara que el
projecte s’ha enfonsat,
per què hi havia tant
d’interès a fer aquests jocs.
Si era per la pressió dels
‘lobbies’ de la construcció
i el turisme, com ens
han apuntat alguns
alts càrrecs del govern,
o era per l’agenda del
retrobament i la taula de
diàleg
—Quin serà el futur de Stop JJOO?
—Ara ens agafem unes hores de celebració
amb la gent que ha lluitat inten-

45
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ENTREVISTA
ÀNGELS GONYALONS
“Per molts èxits que
tingués, quan arribava
a casa estava sola”
Entrevista a l’actriu Àngels Gonyalons, que actualment
representa amb gran èxit l’obra ‘Teràpia integral’ a la
Villarroel de Barcelona
JÚLIA PARTAL

46
ÀNGELS GONYALONS
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
TSELL PARTAL
Fa més de quaranta anys que és dalt
els escenaris. Àngels Gonyalons ha
estat una de les actrius amb més èxit
al teatre de casa nostra. I, malgrat
que reconeix que aquests darrers
anys ha decidit de canviar les prioritats
i afluixar el ritme de vida, continua enamorant
els espectadors. Ara actua a la
Villarroel, amb Una teràpia integral, una
obra amb un argument que d’entrada
sembla simple: «En Toni Roca fa més de
deu anys que imparteix un curs intensiu
de quatre setmanes per aprendre a fer
pa. Hi ha poques places i bufetades per
apuntar-s›hi.» Però a mesura que hom
va entrant dins l›obra, es veu que darrere
les rialles hi ha moltes reflexions que
acaben renovant i fent reflexionar els
espectadors. Parlem de tot plegat amb
Àngels Gonyalons.
—Havíeu fet mai pa, abans?
—[Riu] Sí. Més ben dit, havia intentat fer
pa. M’han sortit més aviat cagarros. No
m’acaba de sortir bé.
haver-ho tingut. Almenys ho he tingut
una època. Sóc positiva.
—Moltes vegades em pregunten: “Com
estàs?”, i la resposta automàtica és “bé”.
No hi donem gaires voltes.
—Segurament responem això perquè
no volem donar maldecaps a la gent. En
realitat, la gent no té gaires ganes de sentir
problemes. Els més amics t’escolten.
Però ja sabem que hi ha d’haver un límit,
perquè si no...
—A l’obra es diu que per sentir-se bé
amb si mateix, hi té un paper molt important
el sentiment de pertinença, de
tenir una tribu.
—Ho necessitem tots. Per això de vegades
és tan sobrevalorada la família. Si
tens una família i hi estàs bé és meravellós.
Però en nom de la família es cometen
molts abusos. La gent està més pendent
En realitat, la gent no té
gaires ganes de sentir
problemes. Els més
amics t’escolten. Però ja
sabem que hi ha d’haver
un límit, perquè si no...
—En l’obra dieu: “Per fer un bon pa,
no cal ni la millor farina ni el llevat més
fresc; per fer un bon pa el que cal és estar
bé amb un mateix.” Hi estaríeu d’acord?
—És l’eslògan de l’obra, però vull creure
que malgrat que no em surt bé el pa, estic
bé amb mi mateixa. De fet, crec que ara
és el moment que estic millor amb mi
mateixa. D’ençà que vaig fer cinquanta
anys, estic molt millor.
—Ho heu dit molt convençuda... però
de vegades costa de saber si realment
estem bé, no?
—Quan no estem bé en som conscients.
El que no som conscients és quan estem
bé. Jo intento ser-ne conscient. Cada
dia penso que tinc dues cames que em
porten, i les valoro. Valoro molt tot el
que tinc. I quan ho he tingut i ja no ho
tinc, no ho lamento. Dono les gràcies per
JÚLIA PARTAL

47
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ÀNGELS GONYALONS
JÚLIA PARTAL
Es pot ser feliç. Quan dic
feliç, vull dir tenir pau i
tranquil·litat, no aquesta
idea màgica de felicitat
que de vegades es té. A
mi els escenaris m’han
donat grans alegries, els
estic molt agraïda
de quedar bé amb els de fora que amb els
de casa. Els de casa els castiguem i els
traiem tot el suc, els faltem el respecte.
Massa sovint passen aquestes coses en
nom de la família. Ara, tots necessitem
sentir-nos identificats en un grup. Tots
necessitem tenir algú amb qui parlar.
Tenir alguna persona de forma incondicional.
—Quina és la vostra tribu?
—Sóc afortunada perquè tinc molts bons
amics. A veure, no en tinc una quinzena,
però crec que tenir-ne tants és impossible.
No seria viable. Tinc uns quants bons
amics. I aquesta és la meva tribu. Es diu
molt, fins i tot a l’obra, però els amics
són la família que tries.
—També hi ha un sentiment de pertinença
als llocs. Sou més de Menorca o
de Barcelona?
—No puc triar. Tinc un greu problema. A
Menorca, hi tinc tres o quatre persones
que m’estimo molt, i m’estimen. Però em
falta aquest moviment cultural. He nascut i
crescut en una ciutat com Barcelona. I quan
sóc aquí, em falten els meus arbres, el meu
taller... Fer coses amb les mans, que per mi
és terapèutic. En realitat és terapèutic per a
tothom, s’ha demostrat. Jo necessito molt
l’activitat física. Necessito gastar energia.
Podar els arbres per mi seria una mena de
meditació. Puc passar hores podant i em
deixa el cap molt relaxada. L’ideal per a mi
és una combinació de Menorca i Barcelona.
No és fàcil. Vols i dols.

48
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ÀNGELS GONYALONS
—Aquest refugi que és Menorca, el vau
descobrir en un moment que no estàveu
bé i vau decidir d’anar-hi a viure. El
vostre refugi d’infantesa.
—Sí, hi va haver un moment que me’n
vaig anar a Menorca. Però més que anarme’n
a Menorca, vaig abandonar una
manera de viure que m’arrossegava durant
vint anys. Arriba un moment que
em pregunto: “Jo què volia, realment?”
I veig que sí que volia fer teatre, però
sobretot, volia tenir una família. Segurament
està sobrevalorada, però jo volia
crear la meva família. De petita vaig ser
molt feliç. Els meus pares són molt importants
per a mi. No he estat ambiciosa.
Volia fer teatre i ja està. I llavors em vaig
trobar amb molts d’èxits. El problema és
que em vaig adonar que per molts èxits
que tingués quan arribava a casa estava
sola. Al final vaig veure que no feia allò
que volia. I fer un canvi com aquest no és
fàcil. Vaig haver d’agafar distància de tot
plegat. Des dels disset anys fins al trenta-vuit
havia treballat molt intensament.
—No éreu feliç dalt els escenaris?
—A dalt de l’escenari sí; el problema el
tenia quan baixava. No era feliç. Durant
molts anys vaig pensar que la vida era això.
I no, es pot ser feliç. Quan dic feliç, vull
dir tenir pau i tranquil·litat, no aquesta
idea màgica de felicitat que de vegades es
té. A mi els escenaris m’han donat grans
alegries, els estic molt agraïda. Però va
haver-hi un moment que vaig tenir una
mena de desenamorament de la meva
feina. Ara he aconseguit tornar-me a
enamorar. De fet, estic molt enamorada.
Ara, em dóna alegries, però també
maldecaps.
—S’ha de trobar un punt just entre la
feina i la vida personal?
—Hi ha oficis que són maneres de viure.
La nostra feina ens implica veure d’una
manera particular i diferent la vida, en
comparació amb la majoria de la societat,
que tenen feines més convencionals. En
aquests oficis, crec que sí que hi ha una
edat en què vius per a això. Només vols
La nostra feina ens
implica veure d’una
manera particular i
diferent la vida, en
comparació amb la
majoria de la societat,
que té feines més
convencionals
parlar d’això. Però et vas fent gran i, per
sort, veus que hi ha moltes altres coses a
la vida. Ara, també estic convençuda que
hi ha una edat, quan ets jove, que has de
lluitar per allò que vols. Sobretot, si ho
tens clar. Però hi ha vida més enllà. Has
de mantenir certes distàncies, per tenir
perspectiva. Si no és molt malaltís.
—Com era el vostre dia a dia? Heu dit
que ara heu pensat alguna vegada com
és que gent del vostre entorn us va deixar
treballar d’aquella manera.
—Ara han canviat les coses. Ara hi ha el
paper del cover i swing, que poden substituir-te.
Jo no n’havia sentit parlar mai.
Com a caps de cartell, nosaltres teníem
molta responsabilitat. Sentíem que si
no hi érem, no es podia aixecar el teló. I
hi havia molta gent que menjava d’això.
Vaig començar fent teatre infantil. Anaven
amunt i avall amb furgoneta. Després
vaig passar a actuar amb en Paco
Morán. Aquella època fèiem doble funció
cada dia, menys dilluns. Fèiem dotze
funcions setmanals, de dues hores. Vaig
arribar a treballar amb una costella
trencada, o amb onze punts al genoll. I
amb un aforament de mil persones. No
hi havia micros. Treballaves, ho havies
de fer. Segurament hem fet heroïcitats,
que ara, mirat amb perspectiva, no s’havien
d’haver fet. Ara, també tinc un conflicte.
En realitat, sóc un dubte en potes.
Hem viscut injustícies, abusos de poder
i molta pressió en alguns moments. No
ho justifico, no crec que hagi de ser així.
Però per què punyetes només aprenem
amb l’adversitat? Entre cotons, no aprenem.
Crec que hauríem de buscar el punt
mitjà. He viscut moments molt durs,
però també molt gratificants i bonics.
Estic molt agraïda a la vida. També estic
agraïda a les castanyes que m’he emportat,
perquè fan que avui sigui aquí i
sigui com sóc.
—Com vau aconseguir de tornar-vos a
motivar per pujar els escenaris?
—Crec que el que cal preguntar-se és
per què em vaig desenamorar dels es-

49
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ÀNGELS GONYALONS
cenaris. Hi havia molta intensitat. Hi
havia moltes coses barrejades, treballava
molt amb la que era la meva parella,
en Ricard Reguant. Em vaig separar i
necessitava molta distància de tot, per
reconciliar-me amb la professió. No va
ser una cosa d’un dia per un altre, va ser
un procés. Vaig anar a Menorca, vaig
aprendre a relativitzar les coses. Em vaig
renyar i perdonar certes coses.
—Sóc d’una generació en què Àngels
Gonyalons era la gran estrella.
—Sí, ho van fer una mica, això. Suposo
que els interessava, a la gent que treia
diners de tot plegat. Jo no ho vaig buscar.
—No sé fins a quin punt treure-us de
sobre aquesta etiqueta us va ajudar a
tornar a pujar als escenaris d’una altra
manera.
—Jo he tornat a néixer unes quantes
vegades. No passa res per deixar de ser
aquesta estrella. És bo i tot. Sempre cito
Sartre, que deia que només els llestos es
recuperen de l’èxit, els ximples mai. Els
anys noranta no podia fer ni una passa.
Tothom m’aturava. Tot plegat també té
una altra cara. No tot és bonic. Era jutjada
per cada cosa que feia.
—Ara teniu més llibertat.
—I tant. Tinc clar que en el meu cas tot
plegat ha consistit a fer-se gran. Potser
hi ha actors que a vint anys ja tenen una
gran maduresa. Jo em vaig fer popular
molt jove. Queia bé a tothom. I al final era
un peix que es mossegava a la cua. Pensava
que a tota hora havia de ser aquella
dona encantadora que tothom esperava
que fos. I no, som persones com tothom.
Anem al lavabo i si no ens dutxem
Sempre cito Sartre,
que deia que només els
llestos es recuperen de
l’èxit, els ximples mai
JÚLIA PARTAL

50
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ÀNGELS GONYALONS
JÚLIA PARTAL
A mi la popularitat no
em va venir gràcies a la
televisió, sinó al teatre.
Va venir amb ‘Mar i cel’,
‘Estan tocant la nostra
cançó’ i ‘Memory’
fem pudor. La nostra societat està molt
acostumada a mitificar. A mi em fa gràcia
perquè hi ha gent que ve i em diu: “No
canviïs mai.” I a mi només em sortiria
dir-li: “Vostè no sap que burra que puc
arribar a ser.” Però el que em consola és
pensar que hi ha la voluntat de ser millor.
Hi ha dies que estàs brillant, i hi ha dies
que no acabes de trobar el personatge.
Però aquests dies, malgrat les dificultats,
no et converteixes en mala actriu. En realitat,
tampoc no era una meravella quan
tot eren elogis. De fet, els mateixos que
em van dir que era meravellosa, després
van començar a trobar tots els errors. És
important tenir criteri propi i saber que
un val per fer la feina que fa. I no vals per
una ciència divina, sinó perquè treballes
dia a dia per valer. Però malgrat això, no
som infal·libles, ens podem equivocar. No
sempre aconseguim la fórmula, i per això
no ens convertim en un frau.
—De vegades sembla que si sortiu a la
televisió sou el súmmum, però, en canvi,
si feu teatre no existiu.
—Si, sovint hi ha persones que vénen i
em diuen que feia molt que no em veien.
I jo fa quaranta-dos anys que pago
el lloguer fent d’actriu; per tant, no he
desaparegut. Em guanyo el sou al teatre.
També és veritat que la meva carrera va
ser diferent. A mi la popularitat no em va
venir gràcies a la televisió, sinó al teatre.
Va venir amb Mar i cel, Estan tocant la
nostra cançó i Memory. Fins i tot gent
que no anava al teatre va venir a veure’ns.
—Ara que parlàveu de Mar i cel, va ser
un punt d’inflexió a la vostra carrera?
—No ho sé. Et diria que Memory va ser
més important. Però Mar i cel va ser molt
important, i això potser ho he sabut més
endavant. Quan fèiem Mar i cel no érem
conscients que participàvem en una cosa

51
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ÀNGELS GONYALONS
molt important dins les arts escèniques
de Catalunya. No sabíem que això seria
tan important. Nosaltres fèiem una feina
que ens agradava molt. Érem feliços
perquè ens havien triat per fer-la. No ens
sentíem una elit, ni res d’això.
—Potser també perquè el fenomen
va anar creixent amb els anys. Jo sóc
d’aquella generació que no va veure el
primer Mar i cel al teatre. Però sí que el
vaig veure milers de vegades en una cinta
de vídeo que hi havia a casa.
—Sí, segurament és la màgia de Mar i
cel. Hi ha gent que encara ens recorda a
nosaltres, als actors que ho van fer per
primera vegada. Però molts altres ho van
descobrir amb uns altres actors. Tothom
estima Mar i cel amb els actors amb què el
va descobrir. Sempre dic als alumnes del
Memory: “Ningú no és imprescindible. El
món continuarà girant si tu desapareixes.
No obstant això, l’espai que tu omples en
el món, només el pots omplir tu, de la
manera que ho fas tu. Ets únic fent-ho
d’aquesta manera.” Per tant, no ens hem
de creure que som indispensables, però
tampoc que no som ningú. Fins l’ésser
més discret porta al món una part que és
única. La gent que l’envolta, el necessita
i l’estima.
—Parlant de Dagoll Dagom: han anunciat
que tanquen, però abans tornaran
a fer Mar i cel.
—Ei!, però no encara, que hem de fer una
cosa junts abans.
—Ah, sí?
—Sí, em fa molta il·lusió tornar a treballar
amb ells. Actuaré amb Dagoll Dagom
en un projecte dirigit per Marc Rosich...
Puc dir-ne poca cosa més. Comencem a
assajar el mes de gener.
—En el panorama teatral actual hi ha
lloc per a companyies com Dagoll Dagom?
Cada vegada veiem més musicals
impulsats per grans productores amb
molts actors. Fan el mateix musical a tot
el món. Ha canviat aquest model?
—Crec que s’hi ha afegit un model.
Fins i tot diria que quan van arribar
aquestes multinacionals va ser bo. Van
donar feina a molta gent. De fet, jo vaig
participar en un, Sister Act. Però, en el
meu cas, vaig tenir la sort que no era
una franquícia, sinó que la directora
dirigia segons els actors que tenia. I
això va ser molt gratificant, perquè
vam poder crear el personatge. Com
tot, hi ha aspectes bons, i n’hi ha que
no m’agraden tant. Ser actor implica
un punt de mercenari, però en aquestes
produccions ho has de ser molt més.
De cop, treuen un actor de Miserables,
i el posen a fer Sister Act. Juguen com
si fossin uns peons. Tot és correcte, i ja
està. Hi ha molta gent que canta molt
bé. I fins i tot, hi ha bons actors. Però
realment, és diferent veure una persona
que canta bé que veure un bon actor.
Quan trobes un bon actor tot canvia.
Agafa una volada especial.
—Per fer musicals cal ser un bon actor?
—Sempre ho he dit: no m’agrada fer
diferències, o ets actor o no ho ets. Els
musicals no tenen prestigi perquè s’ha
triat molta gent que canta molt bé, però
no són bons comunicadors. No són actors.
Els actors han de fer-te empatitzar
amb el que els passa. Encara que no tot es
culpa dels actors, també hi ha arguments
molt fluixets. Per molt que sigui un musical,
no deixa de ser teatre.
—Això que expliqueu és el que intenteu
ensenyar a la vostra escola, a Memory?
—Si, això és el que intento. No tan sols
formem actors, sinó que intentem formar
gent amb iniciativa. Actors que no
esperin que els soni el telèfon, sinó que
s’organitzin i facin coses. És important
que tinguin iniciativa. No podem esperar
que ens caguin els projectes del cel, s’han
de crear. De l’escola, n’han sortit noms
com Marta Rovira, Ferran Gonzàlez,
Alícia Serrat, Joan Maria Segura, Vicky
Luengo, Elena Terrats... Però també gent
no ha acabat fent d’actor, sinó que ha
creat i ha fet altres coses.
No tan sols formem
actors, sinó que
intentem formar gent
amb iniciativa. Actors
que no esperin que els
soni el telèfon, sinó que
s’organitzin i facin coses

52
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ENTREVISTA
LAURA CASTEL
“La imatge d’Espanya es van
anar degradant en la reunió”
Entrevista a la senadora d’ERC i membre de l’Assemblea
Parlamentària del Consell d’Europa sobre l’informe que ha
incomodat Espanya

53
LAURA CASTEL
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
JOSEP CASULLERAS NUALART
La sessió del comitè d’afers jurídics i
drets humans del Consell d’Europa
de dimarts a la tarda va ser moguda.
Els representants espanyols, del PP
i del PSOE, van provar de silenciar
l’informe de seguiment sobre la repressió
contra l’independentisme català que
havia elaborat el letó Boris Cilevics. La
gran majoria dels diputats assistents
ho va impedir: van votar a favor de la
desclassificació del document, que és
tan impactant o més que l’informe que
va fer ara fa un any sobre els excessos de
les autoritats espanyoles contra l’independentisme.
Laura Castel, d’ERC, única
diputada independentista a l’Assemblea
de Representants, era a la reunió i hi va
intervenir. En parla en aquesta entrevista.
—Hi ha hagut pressions espanyoles,
abans?
—Sé que l’any passat n’hi va haver, no sé
si prèviament també. Per part nostra hi
ha hagut iniciatives per a fer complir la
resolució i no s’ha complert. En la sessió
del comitè sí que hi ha hagut pressions
perquè no s’aprovés una declaració i
perquè no es publiqués l’informe.
—Ho podeu explicar?
—Pablo Hispan, del PP, va sortir molt
content de la reunió dient que no s’havia
aprovat la declaració. Però aquesta declaració
és un paper de vint-i-cinc línies en
què es fa un resum de l’informe. Cilevics
volia que aquesta declaració de resum la
fes el comitè com a tal, i ho va sotmetre
a debat. Però dels tres paràgrafs que hi
havia, els espanyols volien esborrar-ne
el darrer, que era el dedicat a Espanya, i
va dir que no tenia cap sentit d’aprovar
Allò important és l’informe, les dotze pàgines
que destapen les vergonyes perquè Espanya no
ha complert res, llevat dels indults i de manera
parcial. I això sí que s’ha publicat
una declaració que no parlés d’Espanya,
tenint en compte que la meitat de l’informe
tractava sobre Espanya. Per això
va retirar la declaració i va mantenir
l’informe, que és molt potent, fins i tot
més que no el de l’any passat.
—Però quin valor polític té la declaració
que Cilevics va retirar?
—Allò important és l’informe, les dotze
pàgines que destapen les vergonyes perquè
Espanya no ha complert res, llevat
dels indults i de manera parcial. I això sí
que s’ha publicat.
—Es va aprovar la desclassificació de
l’informe, doncs.
—Sí, per fer-lo públic.
—Es va votar?
—Sí. La primera votació, la de la declaració,
es va retirar. I la següent, sobre
la desclassificació de l’informe,
es va guanyar per una gran majoria.
Perquè en aquest cas molta gent que
fins i tot s’alineava amb els espanyols
en la qüestió de la declaració, com ara
representants del PP europeu, se’n va
desmarcar, en veient que volien mantenir
en secret l’informe. Hi va haver
intervencions importants que deien
que era sorprenent que com a membres
del parlament volguessin mantenir en
secret un document, que s’omplissin
la boca que eren una democràcia plena
i després no volguessin fer públic un
document de seguiment com aquest. I
això ho va dir gent de nivell. La imatge
d’Espanya es van anar degradant, tant
pels socialistes com pel PP, perquè una
cosa és no voler publicar una declaració
i una altra és no voler desclassificar un
document com aquest.
—Per què té tant de valor, aquest document?
—És molt transparent. Nosaltres hem
treballat aquest any perquè quedés cons-

54
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
LAURA CASTEL
Em sembla que és un informe
molt potent, que ha posat
les vergonyes d’Espanya
damunt la taula i, sobretot, la
nul·la voluntat de complir els
estàndards europeus
Tornen a parlar de referèndum il·legal,
que la base sobre la qual s’ha fet l’informe
és errònia, que no es persegueix
la gent per les seves idees, que el síndic
és un independentista… Ens critiquen a
nosaltres, al síndic, a Cilevics, i és una
cosa que no agrada. I per això, com va
passar dimarts, han de recórrer a gent
dels partits més ultradretans, polonesos,
hongaresos i turcs, i els italians de la
Lliga Nord, perquè són els qui els donen
suport en això.
—Aquesta gent anava alineada amb els
espanyols?
—Sí, com ja va passar en el debat de l’any
passat. Aquests discursos es repetien
amb gent molt i molt de dretes. Quins
companys de viatge que es busquen,
doncs, sobretot els socialistes.
això surt de la feina que s’ha fet aquests
mesos.
—L’impacta el cas d’Albert Royo.
—Sí, i també el cas dels bombers encausats
per haver fet sonar la sirena per
protestar contra la violència de la Guàrdia
Civil l’1-O. Són coses absurdes. És clar
que Turquia i Espanya no són el mateix,
i això no ho diem en cap moment. Però
surten al mateix informe. I aquí hi ha una
multitud de batlles i de regidors, igual
que passa amb l’HDP a Turquia. No és la
mateixa quantitat, però anem pel camí.
S’intenta arruïnar econòmicament i civilment
la vida de les persones. Espanya
no és Turquia, però fa coses similars. I Cilevics
també critica la lentitud de la taula
de diàleg; anuncien que es farà i aquí es
queda. Li hem anat explicant tot això.
tància que el govern espanyol no té intenció
de complir res d’això. Hem fet
diverses iniciatives al congrés i al senat
amb interpel·lacions a la ministra de
Justícia, mocions, preguntes, sol·licituds
de comissió de seguiment d’aquest
informe… I ho hem fet perquè, després,
hi ha un diari de sessions en què surt
plasmat que el govern espanyol no té en
l’agenda legislativa immediata la intenció
d’incloure la reforma de la sedició.
Quan teníem això, jo ho enviava bo i
traduït, i ara veiem en l’informe moltes
coses d’aquestes que nosaltres enviàvem.
L’hem posat al dia del Tribunal
de Comptes, quan va començar aquest
assetjament econòmic. I més gent ho
feia, com Òmnium i el síndic. Amb tot
això ha fet un informe de seguiment del
qual estic contenta.
—La sessió al comitè va ser tensa?
—Sí. Els espanyols, i fico al mateix sac
PSOE i PP, es prenen així aquest tema…
—I qüestionaven fins i tot el ponent?
—Sí. I això que Cilevics és una persona
molt respectada, que fa molts informes.
És un dels més veterans. I el qüestionaven.
Això no agrada aquí, i malbarata
la imatge dels espanyols en general a
l’Assemblea Parlamentària.
—Quina és la qüestió més potent
d’aquest nou informe?
—El fet que és més exhaustiu que no
l’anterior, hi ha més dades. Hi afegeix
més detall. Diu que el codi penal s’ha
de reformar sense més demora. També
critica que hi hagi inhabilitacions per
càrrec públic, i que els indults tornin a
ser en mans del Suprem, cosa que diu que
no s’entén. Critica que encara es mantinguin
les euroordres, perquè no tenen
sentit després dels indults, que hi hagi
procediments oberts contra set-centes
persones, que hi hagi la causa del Tribunal
de Comptes… En l’informe de l’any
passat no l’esmentava, parlava de les
acusacions de malversació. Però li hem
fet veure la politització que hi ha darrere
d’aquest organisme, que és un òrgan
administratiu que actua com un jutge
sense les garanties d’un procediment
penal. Explicar això a Cilevics és fer-li un
informe i que ho pugui comprovar. Tot
—I el Catalangate.
—Sí, a propòsit del Catalangate diu que
Espanya continua en el mode de crisi.
Que s’hi ha estancat, i espera que en
pugui sortir. Per això els diu que facin
una comissió d’investigació sobre el
Catalangate al congrés.
—També parla del cas Vólkhov. Diu que
és interessant i que, si es confirmés, justificaria
la persecució de càrrecs polítics.
Com ho enteneu?
—Això va sortir al debat, els espanyols
van treure-ho per dir que els independentistes
catalans tenen lligams amb
Rússia. Van dir barbaritats, mentides. Ell
ho ha recollit. És una línia, però l’informe
és el que és.
—Voleu afegir res més?
—Em sembla que és un informe molt
potent, que ha posat les vergonyes d’Espanya
damunt la taula i, sobretot, la
nul·la voluntat de complir els estàndards
europeus.

55
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
REPORTATGE
D’Olona a Le Pen: com juga l’extrema
dreta la carta dels lideratges femenins?
A Europa hi ha força partits d’extrema dreta encapçalats per dones, o amb
dones que hi tenen un paper destacat · Analitzem aquests lideratges i les
trampes de la seva estratègia en clau de gènere
CLARA ARDÉVOL MALLOL
“L’home no viola, viola un violador.
L’home no mata, mata
un assassí”. És la cantarella
que la cap de Vox a Andalusia,
Macarena Olona, ha repetit
tota la campanya electoral.
Entre crides a un macarenazo
que ha resultat fallit, vestits
de flamenca i gests de complicitat
amb la Guàrdia Civil,
Olona ha dit repetidament
que “la violència no té gènere”
i que no accepta unes
quotes que la converteixen
en “ciutadana de segona”. El
negacionisme de la violència
masclista i l’intent de destrucció
de l’agenda feminista
en general no són novetats
en l’estratègia de Vox, i de
fet és una de les prioritats
dels seus votants. Tanmateix,
aquest eix tan central per al
partit és també un dels seus
punts dèbils: el CIS calcula que
només el 33% de votants de
Vox són dones, en un context
en què com més va més dones
joves es defineixen com a feministes.
Com guanyar l’hegemonia,
doncs, si defenses polítiques
contra la meitat de la població?
Impulsar més dirigents
femenines i bastir un discurs
“adaptat als temps”, que dissimuli
el masclisme inherent
a les seves proclames, sembla
una de les estratègies de l’extrema
dreta, especialment a
l’Europa occidental. “Un bon
exemple és Marine Le Pen i el
procés de desdiabolització del

56
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
REPORTATGE
seu partit”, explica Nuria Alabao,
experta en extrema dreta
i feminismes. “Ha aconseguit
de captar més vot femení i de
persones LGBTI gràcies a la
presència de dones als lideratges
i a un canvi de discurs,
que diu que els defensa.” De
fet, Le Pen ha passat de criticar
l’avortament a esquivar el
tema i no es mostra en contra
del matrimoni homosexual,
tot i que fa cinc anys sí que
n’era contrària.
La trampa del
feminacionalisme
Tant Le Pen com Olona, entre
més dirigents, fan servir
constantment l’estratègia
dels anomenats feminacionalisme
i homonacionalisme,
que consisteix a instrumentalitzar
la defensa dels
drets de les dones i les persones
LGTBI per justificar la
xenofòbia i el racisme. “Amb
aquesta estratègia denigren
els feminismes, amb discursos
que diuen ‘oculteu que hi
ha una relació entre immigració
i violació!’”, afegeix
Alabao. “Diuen que aquí la
igualtat ja s’ha aconseguit, i
que això demostra que la nostra
cultura és superior a les
altres, com les relacionades
amb l’Islam. Elles no conceben
que hi ha una desigualtat
estructural, més enllà de
la llei. Per tant, consideren
que qualsevol llei destinada
a mitigar aquesta desigualtat
és una discriminació als
homes.”
suïssa originària de Sri Lanka
amb qui té dos fills adoptats.
Però això no li impedeix d’estar
en contra del matrimoni
homosexual i la immigració,
i empra la islamofòbia per
defensar la seguretat de les
persones LGTBI. De fet, té un
discurs més dur que Frauke
Petry, l’ex-dirigent del partit.
Un fals empoderament
Tot i que totes coincideixen
en la xenofòbia, no hi ha un
patró completament comú
en qüestions de gènere, fins al
punt que algunes no refusen la
paraula ‘feminisme’. És el cas
de Le Pen o de Rocío Monasterio,
que defensa el seu “feminisme
veritable” contra el
“feminisme supremacista”
que considera que és el de les
esquerres. “Hi ha una línia
que no estaria tan allunyada
d’allò que diu el feminisme
liberal, el discurs d’Ana Botín.
Refusen la “col·lectivització”,
com l’anomenen –ajuntar-se
per reivindicar drets–, i parlen
de ser una dona forta i
arribar als llocs per mèrits
propis”, explica Alabao. Un
discurs individualista que
obvia un context marcat per
l’escletxa salarial, la manca de
dones en llocs de poder, el repartiment
desigual de les tasques
de la llar, la feminització
dels treballs precaris, etc.
8-M: vuit indicadors que
mostren la desigualtat entre
dones i homes
Les dirigents de la ultradreta
alemanya també tenen la
mateixa estratègia. Alice Weidel,
cap actual d’Alternativa
per Alemanya, és lesbiana i
la seva parella és una dona
Aquesta performance de cert
apoderament femení, de dona
forta que no necessita el
feminisme d’esquerres, es
desfà ràpidament. De manera

57
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
REPORTATGE
més o menys explícita, acaben
parlant de relegar la dona als
rols de sempre. L’extrema
dreta a l’Europa de l’est, amb
dirigents com ara Beata Szydło
o Katalin Novák, ha tingut
més tendència a considerar
la maternitat essencial en la
vida de les dones i a acusar el
feminisme de no valorar-la.
Les dones de Vox no sempre
ho fan de manera tan explícita,
però les referències a la
família tradicional són habituals.
“A Espanya aquest
discurs té molts problemes
a l’hora d’aconseguir vots,
perquè la major part de les
dones volen treballar fora de
casa”, afegeix Alabao. “Vox
adapta el discurs al context,
el modula. No és igual si va a
una xerrada amb gent catòlica
d’Hazte Oír que si parla per
la televisió.” Però les seves
aliances els delaten: a banda
d’Hazte Oír, Vox està vinculat
a ISSEP, el think tank creat per
Marion Maréchal, la neboda
de Le Pen, que va abandonar
el partit perquè ella és
obertament antiavortista i
pro-família.
Per tant, sembla que Vox és
lluny d’adoptar fil per randa
l’estratègia de Le Pen: malgrat
alguns intents d’Olona
de presentar-se com a menys
radical –dient, per exemple,
que no tindria cap problema si
tingués un fill homosexual–,
també ha fet un míting amb
Giorgia Meloni sense complexos.
La presidenta de Fratelli
d’Italia, partit de clara
herència feixista com més
va amb més pes, no va tenir
por de fer un discurs radical,
tant en les formes com en el
contingut.
L’estètica i les formes
L’estètica i les formes també
estan força estudiades en
aquests lideratges. “El lideratge
d’ultradreta i de tot
el populisme sempre ha fet
servir quatre emocions: la
por, la frustració, l’odi i la
ira”, explica Patrycia Centeno,
periodista especialitzada
en política, moda i llenguatge
no verbal. “En les dones,
funciona la mateixa fórmula.
Repeteixen o imiten un lideratge
testosterònic. Els gests
són d’agressivitat, però alhora
també proven de suavitzar
missatges tan radicals mitjançant
les formes, perquè
arriba un moment que ja no
pots escoltar més algú que et
crida i que et diu que tot és una
merda. Aquests missatges del
populisme funcionen, però
només a curt termini. Suavitzar
les estratègies estètiques
funciona molt bé, ho va proposar
Steve Bannon.”
De fet, la suavització de Le
Pen quant als continguts s’ha
fet també en l’estètica: “Va
començar a suavitzar el seu
vestuari, la manera de gesticular
i, fins i tot, l’interiorisme
de casa seva”, explica
Centeno. “Somriu molt més,
porta colors més càlids, un
maquillatge més suau, s’ha
posat més rossa...”
Sobre Macarena Olona, l’experta
la considera un personatge
força interessant: “A
vegades intenta de fer servir
alguns trets del lideratge
femení, com podrien ser la
persuasió, la seducció –que
ha estat criminalitzada per
associar-se a la feminitat– o
l’amabilitat, però la delata
el seu llenguatge corporal,
amb gests de fàstic, arronsant
el nas, les celles, sempre
d’agressivitat.”
Centeno parla de lideratge masculí
i femení perquè considera
que les diferències en l’educació
i la socialització d’homes
i dones generen diferències a
l’hora de liderar, a més de les
diferències corporals que poden
implicar diferents gests i
postures. Però diu que ambdós
lideratges els poden practicar
tant homes com dones. “Les
dones només hem tingut un referent
visual de lideratge, el de
l’home, i l’hem imitat”, explica.
Per això no considera estrany
que dirigents d’extrema dreta,
tot i reivindicar la feminitat tradicional,
acabin practicant-lo.
“Consideren que han de masculinitzar-se
per arribar a un
lloc de poder, i això no deixa de
ser masclisme.”
Alabao no creu que hi hagi un
lideratge femení més assertiu

58
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
REPORTATGE
o serè, sinó que són diferents
formes d’expressar-se que no
han d’anar associades necessàriament
a un gènere. Totes
dues expertes sí que coincideixen
en el model estètic
de feminitat que sembla que
proposa l’extrema dreta. “Les
figures femenines de Vox són,
en general, molt guapes. Potser
aposten per una figura femenina
que representi valors
com la bellesa. Tenen un perfil
social de classe mitjana-alta,
o volen aparentar-lo”, explica
Alabao. “Olona va molt femenina
i pot combinar un escot
generós amb un collaret amb
la creu. Té un punt de femme
fatale que compleix els canons
d’erotisme”, afegeix Centeno.
Una estètica que, diu, no és
incompatible amb certs gests
de complicitat amb el falangisme:
“El cartell electoral
d’Olona sembla que vulgui
reproduir l’estètica de Pilar
Primo de Rivera. I hi ha moltes
imatges en què tot el partit,
però sobretot les dones,
vesteixen de blau maó, el color
de la Falange”.
El paper del feminisme
I què ha de fer el feminisme,
amb aquesta extrema dreta
que vol captar el vot femení?
Centeno defensa de mantenir
el discurs i no caure en
l’emotivitat negativa a què
sovint recorre la ultradreta.
Alabao ressalta, entre més,
la importància d’assenyalar
les polítiques neoliberals
de Vox. “Una cosa que fa bé
l’extrema dreta és identificar
les contradiccions dins els
discursos d’esquerres”, diu,
a més. “Jo crec que també hi
ha un feminisme que és una
mica victimitzant de les dones
o que ens dibuixa sempre com
a necessitades de protecció
estatal.”
De fet, hi ha molts debats entre
feministes sobre l’enfocament
que es dóna a certes
polítiques. Per exemple, hi ha
sectors que matisarien algunes
parts de la llei del “només
sí és sí”, i la baixa per dolor
menstrual incapacitant va
suscitar divergències perquè
algunes feministes consideren
que pot comportar discriminació
laboral o, fins i tot,
temen que les dones puguin
ser considerades “dèbils”.
Baixa per dolor menstrual:
qui podrà demanar-la i com
funcionarà?
Però les dones d’extrema
dreta despatxen les complexitats
d’aquests debats
reduint-los a les mateixes
conclusions: les esquerres
infantilitzen les dones
i odien els homes. A aquest
discurs també s’han afegit
algunes dirigents del PP,
com ara Cayetana Álvarez
de Toledo o Isabel Díaz Ayuso,
que acusa el feminisme
d’esquerres de tenir “debats
carrinclons”. “Un silenci és
un no? De debò vostès van
dient ‘sí, sí, sí’?”, deia Álvarez
de Toledo sobre la llei del
consentiment. També Carla
Toscano, de Vox, en criticava
altres aspectes: “És una
pena que el seu odi a l’home
i a la bellesa ens facin perdre
mostres d’enginy”, deia, sobre
els homes que comenten
els cossos de les dones pel
carrer.
L’estratègia consisteix, en
part, a mostrar-se com a
abanderades de la llibertat, tot
i que ràpidament les delati un
puritanisme que fins i tot està
en contra de l’educació sexual.
Especialment sobre les qüestions
de gènere, l’extrema
dreta es presenta com a antisistema,
un cop el feminisme
ha arribat a les institucions.
Defensen que el feminisme és
l’statu quo que volen destruir i
aquest discurs, que es ven com
a contracultural, ha persuadit
un sector del jovent, que té
menys vergonya de reconèixer
que vota Vox. Optar per
dirigents femenines que es
presentin com a fortes i alliberades
pot ser un intent de
cercar empatia també entre
les joves, tot i que sembla que
de moment a Vox no li acaba
de sortir bé. Al cap i a la fi, el
moviment que volen destruir
és el mateix que ha permès
que totes aquestes dirigents
ocupin l’espai públic.
Joves i masclisme: com es
manifesta la reacció antifeminista
entre els nois?

59
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
REPORTATGE
De les samarretes als dinarots de
Puigdemont, una repassada a la carrera
de Mónica Oltra
Perfil de la dirigent de Compromís, obligada a dimitir per l’encausament del TSJ
ESPERANÇA CAMPS BARBER
Al final del llibre Mónica Oltra
o el compromís, de Tomàs
Escuder, publicat el 2020 per
Lletra Impresa, la vice-presidenta
del Consell fins avui i
consellera d’Igualtat i Polítiques
Inclusives, Mónica Oltra,
respon a un qüestionari Proust
per arredonir-ne la descripció
biogràfica, pràcticament
hagiogràfica, que en fa l’autor.
A les primeres respostes,
Oltra diu que la característica
que més destacaria de la seua
manera de ser és la constància;
que la qualitat que prefereix en
una persona és que siga afectuosa;
que valora la lleialtat
dels amics i que el seu pitjor
defecte és la ira.
[VÍDEO] “Guanyen els dolents”:
els quinze moments
més significatius de la dimissió
d’Oltra
Probablement, la constància
és el motor que l’ha mantinguda
adherida al càrrec d’ençà
que va saber que el Tribunal
Superior de Justícia valencià
l’encausaria. Sabia que quan
això passara, tots els focus es
dipositarien damunt seu, però
també tot el Botànic. Només la
constància ha fet que divendres
rere divendres s’assegués
a la taula de portaveu del
Consell, recitant la salmòdia

60
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
REPORTATGE
dels acords d’aquell dia tot sabent
que cap dels periodistes
l’escoltava perquè tots esperaven
que acabàs el recital per
demanar-li si dimitiria o no,
o quan, o si no trobava que...
La constància deu ser això.
L’ha poguda mantenir mentre
ha durat la lleialtat dels
amics. Dels companys de coalició
i de govern, en aquest
cas. Aquestes setmanes,
aquests mesos, s’ha vist com
la contundència del suport
s’anava dissolent. Primer, de
manera poc perceptible, com
la mar que de mica en mica
erosiona un castell d’arena
fet massa a prop de l’aigua.
Però els darrers dies, sobretot
d’ençà de dijous, quan la van
encausar, el bressoleig suau
s’havia convertit en un tsunami,
una rissaga que pujava
i quan es retirava s’enduia tot
allò que descobria pel camí.
També el capell de color carabassa
i les músiques de la
festa del llit del riu. “Cap al
tercer Botànic” era el lema del
míting que Compromís havia
organitzat per llançar un nou
govern de progrés al País Valencià
amb Compromís com
a protagonista, amb Mónica
Oltra com a cap de llista. Serà
el que vulga, repetien els seus
companys. Però la mar de fons
ja era massa forta. I no hi ha
lleialtat que en puga suportar
l’embat. Sobretot, quan preservar
un nàufrag significa
posar en perill la tripulació
sencera.
Nascuda a Alemanya,
luterana de formació
Mónica Oltra Jarque va nàixer
a Neuss, a Alemanya, l’any
1969. Els seus pares eren emigrants,
però també una mica
El naixement a Alemanya i el fet de rebrehi
la primera formació fa que Oltra es
definesca com a luterana. Aquesta doctrina
predica que la rectitud moral és la base del
comportament de les persones. N’ha fet
bandera, d’això, Mónica Oltra
exiliats. Anar-se’n de l’estat
espanyol va ser l’única manera
que tenien de viure en
parella quan el franquisme
encara penava l’adulteri i tantes
altres coses considerades
pecat mortal. Juan Oltra, el
pare, es va separar de la dona
quan la llei del divorci era un
somni molt llunyà. Els primers
anys de vida, Mónica
Oltra va ser Monica Jarque,
el cognom de sa mare.
El naixement a Alemanya i
el fet de rebre-hi la primera
formació fa que Oltra es
definesca com a luterana.
Aquesta doctrina predica que
la rectitud moral és la base del
comportament de les persones.
N’ha fet bandera, d’això,
Mónica Oltra.
La família només va poder
tornar a l’estat quan Fernández
Ordóñez va fer possible la
llei del divorci. Llavors, tant
ella com el germà ja podien
tenir el cognom de son pare.
A la Universitat de València
va ser membre del sindicat
BEA i de les joventuts comunistes.
És en aquesta època
quan va conèixer Miquel Real,
qui encara avui és el seu fidel
escuder, el seu cap de gabinet,
la seua ombra lleial vaja on
vaja. Sempre tres passes per
darrere.
Diu Gustau Muñoz al pròleg
del llibre esmentat que Mónica
Oltra és una figura destacada
del valencianisme pràctic,
que no es deté en grans
elaboracions, però defensa
l’autogovern i l’ampliació de
tots els marges possibles.
I més endavant, l’autor reprodueix
un fragment en què
Oltra reflexiona sobre les seues
conviccions més profundes:
“Crec més en els pobles
que en les nacions. En el dret
dels pobles de decidir. L’autodeterminació?
És un dret que
tenen els pobles. I sóc partidària
del mestissatge. A ma casa,
hi tinc mostres de tot això.
Mon pare, de Quatretonda,
la Vall d’Albaida, ens parlava
en castellà, no en valencià.
Ma mare és de Conca i lògicament
parlava en castellà també.
Jo als meus fills els parle
en valencià, i el meu ex-home,
Luis, argentí, els parla
en castellà. Vinc d’una família
diglòssica i això et fa veure les
coses de manera diferent. Vaig
nàixer a Alemanya i els anys
que hi vaig passar també em
permeten una mirada distinta
i més comprensiva. En
aquest sentit, no m’importen
les fronteres ni les banderes.
M’interessen les persones.
Eixe és el meu nacionalisme.”
Les samarretes, una icona
Mónica Oltra és diputada a les
Corts Valencianes d’ençà del
2007, quan el PP governava
el País Valencià amb mà de
ferro, amb una falta absoluta
de transparència i amb una
clara tendència de beneficiar
només els seus amics amb
les decisions polítiques i econòmiques
que prenien. L’arribada
d’Oltra a les Corts va
ser rebuda com una bavarada
d’aire fresc. Era l’època en què
exhibia samarretes al·lusives
als casos de corrupció que criticava.
Francisco Camps va
ser el seu gran objectiu. Eren
els anys de les discussions
amb Juan Cotino, que presidia
el parlament i la va expulsar
unes quantes vegades sense
cap motiu. Va ser també quan
el mateix Cotino va emprar
informació privilegiada que
tenia l’obligació de custodiar
per a provar d’avergonyir-la
davant tothom per l’afer dels
seus pares i el fet de ser filla
de mare soltera. Allò va ser
un bumerang contra Cotino.
Amb Rafael Blasco també va
protagonitzar discussions
aferrissades, quan es va anar

61
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
REPORTATGE
sabent què feia Blasco amb
els diners que, en teoria, havien
de ser per a la cooperació
internacional. Són esfereïdores
les mirades de fàstic que
l’ex-conseller, condemnat a
presó, li feia de l’escó estant.
Encara a l’oposició, el carisma
i la imatge de Mónica Oltra
van transcendir les fronteres
valencianes i, molt aviat, la
seua imatge i les seues frases
construïdes amb enginy van
ser una alenada d’aire fresc
a l’adotzenament de la política
mesetària. Era habitual
veure-la opinar o participar
en tertúlies de televisions espanyoles.
Les samarretes de Mónica
Oltra s’han fet tan populars
que, ja en el poder, diversos
col·lectius i organitzacions
li n’han continuat regalant i
ella les manté exposades al
despatx de la Conselleria de
Polítiques Inclusives.
El triomf del 2015
Mónica Oltra va ser la cap de
cartell per a les eleccions del
2015. Compromís va obtenir
uns resultats boníssims, i juntament
amb els del PSOE, que
van ser els pitjors que havia
tingut mai, sumaven la majoria.
La celebració d’aquell
canvi, amb balls fins a la matinada
a l’escenari instal·lat
a la plaça del Pilar, van desembocar
en el començament
d’unes negociacions que van
ser duríssimes.
Era el primer Botànic. Les declaracions
d’Oltra, donant entenent
que no regalaria la presidència
a Ximo Puig a canvi
de res, van rebre crítiques
molt dures. Miquel Real diu,
a l’epíleg del llibre esmentat,
que fins i tot hi va haver
comportaments masclistes i
misògins.
Però, finalment, el Botànic
va reeixir i ella va ser la vice-presidenta
del Consell,
la portaveu i la consellera de
Polítiques Inclusives. En tots
aquests anys, tant en el primer
Botànic com en el segon,
ha tingut enfrontaments amb
companys de gabinet socialistes,
com ara Gabriela Bravo,
Ana Barceló o Vicent Soler,
que fins fa poc era el conseller
d’Hisenda i amb qui topava
cada any a l’hora d’elaborar
el pressupost.
Els “dinarots”
de Puigdemont
Mónica Oltra té una gran habilitat
per a fabricar frases que
es converteixen immediatament
en titulars. Sempre sap
com fer un gir en una argumentació,
com descol·locar
l’adversari i com col·locar un
missatge. L’any 2019 ho va
aconseguir quan va dir, en
unes declaracions a elDiario.
es, que el president Puigdemont
anava pel món “fotent-se
dinarots”. La reacció
de l’independentisme va ser
ferotge contra la vice-presidenta.
El cas que l’ha feta dimitir
Sobre Luis Ramírez, a la biografia
autoritzada només
es diu que es van conèixer a
Alemanya el 1994. “Argentí
de Córdoba. Educador social
i traductor en terres alemanyes.
Es casen i ell es trasllada
a viure a València. Finalment,
es divorcien. Aquesta relació
acaba amb una decepció molt
forta i dolorosa per a Mónica.”
Tan forta i tan dolorosa que ha
estat la causa per la qual Oltra
ara deixa, momentàniament,
si més no, la primera línia de
la política, la seua passió, el
motor que la fa aixecar cada
matí.
Ramírez va ser jutjat i condemnat
per haver abusat
sexualment d’una menor en
un centre tutelat per la Generalitat.
Per la conselleria
que dirigia Mónica Oltra. Els
fets van ocórrer quan Oltra
i Ramírez encara convivien,
tot i que havien començat
els tràmits per a separar-se.
“Diguem que compartíem el
mateix immoble”, va voler
matisar a la darrera compareixença
de premsa que va fer
com a portaveu del Consell.
El cas del marit de Mónica
Oltra ha estat el mos que l’extrema
dreta, capitanejada pel
cap d’España 2000 i Cristina
Seguí, no ha volgut amollar.
L’acusen de voler encobrir els
fets, de no creure’s les denúncies
de la menor i de no actuar
de manera respectuosa amb la
persona agredida.
Ella sempre ho ha negat. Diu
que va saber els fets quan va
rebre la comunicació judicial
i etcètera.
Fins a última hora ha mantingut
que el seu comportament
havia estat correcte, i que dimitir
dels càrrecs seria donar
un triomf a l’extrema dreta.
“Ells no han de guanyar mai”,
va repetir. José Luís Roberto és
l’advocat de la jove abusada,
és el fundador d’España 2000
i és qui va protagonitzar un
escarni a la porta de la casa
d’Oltra quan hi havia els seus
fills menors. No han de guanyar
mai, o les nostres polítiques
molesten molta gent, o
l’extrema dreta no condicionarà
les polítiques del Botànic,
és la cantarella amb què s’ha
sostingut la presència d’Oltra
dins el govern del Botànic. Fins
avui, quan ha arribat per sorpresa
a la reunió de l’executiva
de Compromís tot i haver dit
que no hi aniria.
No han de guanyar mai, o les nostres
polítiques molesten molta gent, o l’extrema
dreta no condicionarà les polítiques del
Botànic, és la cantarella amb què s’ha
sostingut la presència d’Oltra dins el govern
del Botànic

62
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ANÀLISI
L’oasi dels indults: principi i final
d’un diàleg impossible
L’excarceració dels presos polítics va obrir un miratge de negociació
que el Catalangate ha acabat de rematar
ODEI A.-ETXEARTE
“Traiem nou persones de la
presó, però n’afegim milions
per a la convivència.” Dimarts
farà un any que el president
del govern espanyol, Pedro
Sánchez, va defensar els indults
als presos polítics en un
acte al Liceu. Un acte que volia
ser especialment solemne,
amb l’objectiu que la sortida
dels presos permetés definitivament
d’obrir una etapa
de normalitat en les relacions
amb Catalunya. Per al president
espanyol havia de ser el punt
final del període de l’octubre de
2017; el tancament d’un cercle
impossible amb l’existència
dels exiliats, però que a Sánchez
li calia per a transmetre una
imatge internacional interessada,
de presumpta resolució
del conflicte polític. Una prova
de la necessitat de Sánchez
és que, aquell mateix dia, el
Consell d’Europa va exigir-li
la llibertat dels presos, el retorn
dels exiliats i la fi de la repressió
amb l’aprovació d’un informe
demolidor per a la projecció
d’Espanya a l’exterior.
Finalment, hi va haver el moviment
esperat. “Concòrdia i
convivència”, va dir Sánchez,
i un avís: “No hi ha camins
fora de la llei.” L’endemà, el
consell de ministres va aprovar
els indults. Unes hores
abans de la revetlla de Sant
Joan, els presos dels Lledoners
i les preses de Wad-Ras
i el Puig de les Basses van ser
excarcerats amb uns indults
parcials –mantenien les penes
d’inhabilitació i extingien
les de presó– i condicionats
pel fet que si cometien un delicte
greu durant un termini
entre tres anys i sis, segons
cada pres, el Tribunal Suprem
espanyol podia anul·lar l’indult.
Sánchez els necessitava
fora de la presó, però els volia
lluny de la política institucional.
Amb els indults pretenia
d’esmorteir el moviment independentista
a les institucions
i als carrers i eliminar
l’argument de la repressió a
escala internacional.
Durant mesos, els indults
van greixar l’engranatge del
diàleg, ara acorralat pel Catalangate
i la nul·la voluntat
del govern espanyol de concretar
cap avenç. Va ser un

63
ANÀLISI
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
intent de negociacions que
va contribuir a difondre una
imatge externa de resolució
del conflicte i a consolidar
amb fets l’estratègia d’ERC
per a la negociació i l’acumulació
de forces. Sánchez i
Pere Aragonès es van reunir
el 29 de juny a la Moncloa:
van acordar que la taula de
diàleg es reuniria la tercera
setmana de setembre a Barcelona
i que es convocaria la
comissió bilateral aquell estiu.
Però l’aparent normalització
de les relacions autonòmiques
entre tots dos governs, a cavall
de l’intent d’enfilar una
complicada negociació per a
resoldre el conflicte, va topar
de seguida amb la realitat
d’una repressió que continuava
viva i es desenvolupava
més enllà d’allò que passava a
la primera línia política. L’endemà
de la cita a la Moncloa,
el Tribunal de Comptes espanyol
va quantificar en 5,4
milions d’euros la liquidació
del cas per l’acció exterior de
la Generalitat i, el primer de
juliol, el Tribunal Suprem va
confirmar la condemna de 5,2
milions pel procés participatiu
del 9-N. Dos recordatoris
en forma de titulars. Un dia
més tard, Sánchez es fotografiava
amb el secretari general
de l’ONU, favorable a l’aposta
pel diàleg de l’espanyol. La
Moncloa volia això.
sar del Ministeri de Política
Territorial al de Cultura, va
perdre un pes polític evident
i va deixar enrere l’esperança
d’alguns que un dirigent coneixedor
de la realitat catalana
pogués afavorir la millora
de les relacions entre tots dos
governs. La nova ministra,
Isabel Rodríguez, era tot el
contrari: una defensora ferma
de la uniformitat i l’harmonització,
en detriment de les
perifèries i els contrapesos
territorials. El relat oficial era
que Sánchez deixava enrere
el govern de l’epidèmia i
presentava un nou cartipàs
ministerial per a l’etapa de
recuperació que s’entreveia,
amb vista a les eleccions municipals
i autonòmiques del
2023 i, sobretot, a les espanyoles.
El president espanyol
no podia preveure aleshores
que la guerra d’Ucraïna i la
crisi que s’acostava capgirarien
els seus plans. Però sí que
estava clar que els indults significaven
un punt final amb
Catalunya. I així ho va anar
confirmant el pas dels mesos,
malgrat que el PSOE comptava
que ERC continuaria facilitant-li
la governabilitat al
congrés espanyol. També es
va aparcar el projecte de la
reforma del delicte de sedició,
mentre l’exili continuava amb
la batalla judicial europea.
La reunió de la bilateral va
arribar acompanyada d’un
anunci inesperat, tancat pel
vice-president Jordi Puigneró
amb el Ministeri de Transports
espanyol, sobre la remodelació
de l’aeroport de
Barcelona. El projecte va sembrar
la discòrdia entre tots
dos socis del govern i va obrir
una esquerda amb la CUP, que
Al president
espanyol li
convenia un
independentisme
desactivat i dividit
després dels indults,
enmig de l’intent
negociador. I, a
Aragonès, la imatge
contrària
Però l’oasi de l’entesa va durar
poc. A mitjan juliol, Sánchez
va remodelar el govern
espanyol. Volia marcar un
punt i a part a la legislatura.
Desfer-se de qualsevol conseqüència
electoral negativa
dels indults Catalunya enfora.
Miquel Iceta, penalitzat
pel fet de ser català, va pasva
acabar essent definitiva.
Era un altre miratge d’entesa
política impossible amb Madrid.
La promesa d’inversió
de 1.700 milions va topar amb
una contestació important
a peu de carrer –també entre
les files d’ERC i Junts– i,
sobretot, amb les dificultats
per a tirar endavant el projecte
sense perjudicar un espai
natural protegit i que havia
de complir els requisits ambientals
de la Unió Europea,
especialment quan no s’havia
escoltat el territori ni les demandes
de la Generalitat. “El
govern espanyol i AENA han
fet una operació de xantatge i
no han tingut mai la voluntat
d’invertir a Catalunya ni de fer
de l’aeroport del Prat un hub
internacional”, va denunciar
Aragonès després de la suspensió
de la inversió per part
del govern espanyol.
La segona –i, ara per ara, última–
reunió de la taula de
diàleg al Palau de la Generalitat
va ser una operació de
maquillatge. Sánchez s’havia
tancat en banda respecte de
les peticions d’un referèndum
i de l’amnistia, i Aragonès no
podia renunciar-hi. El govern
espanyol va mantenir fins al
darrer moment la incògnita
sobre si Sánchez hi assistiria.
Al president espanyol li convenia
un independentisme
desactivat i dividit després
dels indults, enmig de l’intent
negociador. I, a Aragonès, la
imatge contrària. Però la taula
es va reunir després d’una
nova crisi entre ERC i Junts
per la composició de la part
catalana, sense cap membre
de JxCat. La notícia de la jornada
va ser una fotografia,
perquè Sánchez, que va vo-

64
ANÀLISI
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ler reunir-se tan sols amb el
president català, es va deixar
fotografiar assegut durant
uns moments a la taula.
La reunió no va servir per a
fixar una nova data ni per a
acordar la metodologia de
treball. I la voluntat del govern
d’Aragonès de tornar-la
a reunir a principi d’enguany
ha acabat en no-res per la
impossibilitat d’acostar posicions,
els interessos electorals
del PSOE a Castellà i Lleó
i Andalusia, i per l’allunyament
progressiu entre tots
dos governs, que tampoc no
ha fet viable que la bilateral
es reunís aquest estiu, després
dels escassos avenços
de la comissió en una segona
reunió al febrer.
I això que, per a Aragonès, la
taula havia de donar “resultats
tangibles” enguany. N’ha
passat mig i JxCat n’ha tingut
prou per a confirmar el vaticini
que el diàleg no fructificaria.
Ara prepara una auditoria
sobre el pacte de govern amb
ERC de conseqüències encara
incertes. Però els partits independentistes
han arribat
fins ací sense cap alternativa
estratègica, després del darrer
intent fallit, a l’hivern,
d’ERC, JxCat, la CUP, Òmnium,
l’ANC i el Consell per
la República per a crear una
direcció estratègica del procés
i tancar un primer marc genèric
d’estratègia compartida.
Mentrestant, l’independentisme
continua trencat al parlament.
L’allunyament definitiu
es va palesar amb l’aprovació
del pressupost amb el
suport dels comuns. Malgrat
les reticències públiques de
Va ser ERC qui en va
pagar el preu polític
més alt, perquè
va haver de forçar
Ernest Maragall a
facilitar l’aprovació
del pressupost
d’Ada Colau a
l’Ajuntament de
Barcelona
Junts, i d’una tensió entre el
partit i el govern palpable a
l’hemicicle, el departament
de Jaume Giró va negociar els
comptes amb els comuns i
va ser ERC qui en va pagar el
preu polític més alt, perquè
va haver de forçar Ernest Maragall
a facilitar l’aprovació
del pressupost d’Ada Colau
a l’Ajuntament de Barcelona.
Els comuns es van tornar a
convertir, a la pràctica, en el
soci preferent del govern. I
han estat clau per a consolidar
aquest allunyament amb
la CUP, que ha portat ERC a
desdir-se de la qüestió de
confiança que van pactar en
l’acord d’investidura.
Els anticapitalistes tampoc no
van avalar el polèmic acord
tancat entre el PSC, ERC, Junts
i els comuns per reformar la
llei de política lingüística que
després es va transformar en
la nova llei del català. Ni tampoc
donaran suport, segons
que sembla, al decret de resposta
a la imposició del 25%
de castellà del Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya
que el govern validarà al parlament,
una altra vegada, amb
el suport del partit de Jéssica
Albiach. Un altre punt d’inflexió
en les relacions amb la CUP
va ser la retirada de l’escó de
Pau Juvillà. Un episodi que va
evidenciar els límits de la retòrica
de la confrontació en un
parlament no exempt de més
polèmiques per les condicions
laborals dels seus diputats i
treballadors, i amb qüestions
irresoltes com ara la retallada
de les dietes dels diputats
o l’eliminació o substitució
de les llicències per edat. Tot
plegat, mentre el futur polític
de Laura Borràs resta pendent
de l’obertura de judici oral
pel cas de la Institució de les
Lletres Catalanes.
També s’ha anat coent, contra
corrent, un canvi de les
relacions d’ERC amb el PSOE.
Després dels indults, Esquerra
va continuar prioritzant de
mantenir-se com a soci preferent
del govern espanyol
quan va avalar l’aprovació
del pressupost de Sánchez,
malgrat l’incompliment dels
acords anteriors. El gest anava
lligat al compromís d’arribar
a un altre pacte per a l’aprovació
de la llei de l’audiovisual,
tan important per al futur
del català. Esquerra era molt
conscient que aquells podien
ser els darrers comptes imprescindibles
per a Sánchez,
que podia optar per una pròrroga
a partir d’aleshores. Però
va mantenir l’opció política.
Aquell peatge va acabar amb
un empitjorament progressiu
de les relacions entre el PSOE
i ERC, que l’aprovació ara fa
poc de la llei de l’audiovisual,
amb l’abstenció del PP i el
vot en contra d’Esquerra, ha
acabat de consolidar, després
del refús dels republicans a
la reforma laboral i al decret
espanyol contra la crisi per la
guerra d’Ucraïna.
El punt d’inflexió definitiu va
ser a l’abril amb el Catalangate,
que va posar en evidència
un espionatge en massa a dirigents
independentistes, sobretot
entre el 2017 i el 2020.
Sánchez es va negar a fer caure
la ministra de Defensa espanyola,
tal com li ho demanava
Aragonès. Ha volgut tancar el
cas presentant-se a si mateix
i més membres del seu govern
com a víctimes de Pegasus i

65
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ANÀLISI
acotant l’autocrítica sistèmica
a la comissió de secrets
oficials del congrés espanyol i
una futura reforma de les lleis
de secrets oficials i del CNI.
Tampoc no s’ha reunit amb
Aragonès, tal com pretenia el
president de la Generalitat, i
la doble vara de mesurar de
l’Audiència espanyola, amb
la investigació de l’espionatge
de Sánchez, i dels tribunals
que arxiven el que van patir
polítics, advocats i periodistes
catalans, ha acabat de tancar
l’oasi del diàleg. Una falsa
entesa que s’explica, també,
amb xifres: la de l’execució
del 36% de les inversions en
infrastructures l’any passat
contra el 184% de les de Madrid.
O amb més moviments,
com ara la posada en escena
de l’anunci d’inversions pel
Quart Cinturó que han obert
un altre front de discòrdia
amb ERC, contrària al projecte.
Mentrestant, el govern
català ha volgut mantenir les
relacions amb el govern espanyol
congelades, malgrat que
hi ha hagut contactes polítics
més enllà de les enteses de
funcionament tècnic. L’atzucac,
formalment, s’allarga.
També sembla esvair-se el
miratge dels Jocs Olímpics
d’Hivern del 2030. Una candidatura
que, segons que
va admetre el president de
l’Aragó, Javier Lambán, era
una operació d’estat per a
provar d’amansir l’independentisme,
per mitjà de
relligar-lo gairebé una dècada
en un projecte conjunt
entre Catalunya i l’Aragó.
“Amb aquesta candidatura
es pretenia que l’independentisme
català tornés a la
pleta constitucional per mitjà
d’implicar-los en un projecte
d’estat”, va dir Lambán en
una entrevista a la cadena
Cope. Tot apunta ara que, atès
el desacord amb l’Aragó, el
COE no donarà suport a una
candidatura tan sols catalana,
malgrat els intents del
govern.
L’aparent idil·li polític dels
indults s’ha anat esvaint
amb els mesos, mentre continuava
aflorant l’evidència
de la dificultat del conflicte.
Un any després, tan sols depèn
de l’independentisme
que l’esllanguiment de les
relacions amb Madrid desemboqui
en la represa d’un
full de ruta compartit encara
per escriure per a mirar de
culminar el procés. Amb els
relleus a Òmnium i l’ANC, i
amb Carles Puigdemont fora
de la presidència de Junts, els
únics dirigents de l’1-O que
es mantenen en posicions
de direcció executives per al
conglomerat del moviment
són Oriol Junqueras, Marta
Rovira i Raül Romeva, a ERC, i
Jordi Turull a JxCat. Una altra
cosa són les conseqüències
que pugui tenir l’amenaça
de la reincidència o la determinació
del Tribunal Suprem
espanyol de revisar els
indults. L’independentisme
manté l’esperança en les escletxes
que obriran els tribunals
europeus, però la represa
del procés depèn, sobretot,
dels moviments d’ací.
La vida després de l’indult:
un any després d’haver sortit
de la presó
L’independentisme
manté l’esperança
en les escletxes
que obriran els
tribunals europeus,
però la represa
del procés depèn,
sobretot, dels
moviments d’ací

66
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ANÀLISI
Així s’ha burlat Espanya durant
un any de l’informe del Consell
d’Europa sobre Catalunya
Els indults van ser un gest públic que va amagar l’incompliment del gruix
de les demandes de l’informe
JOSEP CASULLERAS NUALART
Ara fa just un any que l’Assemblea
Parlamentària del
Consell d’Europa va aprovar
un informe molt dur sobre la
repressió política de l’estat
espanyol contra l’independentisme.
Un dels episodis
injustificadament i continuaven
essent perseguits
judicialment, tant a l’estat
espanyol com a més països.
Per això, l’informe, elaborat
pel socialista letó Boris Cilevics,
demanava que els premés
vergonyosos en l’àmbit
internacional per a l’estat de
dret espanyol, perquè constatava
que hi havia hagut un
abús contra dirigents polítics
independentistes, que
havien estat empresonats
sos polítics fossin alliberats.
I, tres dies després, sortien
indultats pel govern espanyol.
Hi va haver un efecte
causa-conseqüència gairebé
immediat entre l’aprovació
d’aquell informe (que s’havia

67
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ANÀLISI
anat cuinant durant més d’un
any) i l’aprovació dels indults
(que s’havien anat preparant
al llarg d’uns quants mesos).
El president espanyol, Pedro
Sánchez, va voler presentar
els indults, que eren parcials
i reversibles, com a gran
gest amb l’independentisme
català que en justifiqués el
suport polític a Madrid i la fi
del conflicte. Però l’informe
de Cilevics anava molt més
enllà, i hi ha tot un seguit de
peticions que, un any més
tard, encara no han estat
ateses per les autoritats espanyoles.
Les claus de l’informe del
Consell d’Europa que ha fet
saltar les alarmes a l’estat
espanyol
Cilevics ja enllesteix un nou
informe sobre el grau de
compliment d’aquelles recomanacions,
que sotmetrà
demà a debat en el Comitè
d’Afers Legals i Drets Humans
de l’Assemblea Parlamentària
del Consell d’Europa.
Caldrà veure a quines
conclusions ha arribat, però
és evident que la major part
de les recomanacions s’han
incomplert. La sortida dels
presos polítics amb els indults
la vigília de Sant Joan
de l’any passat amaga el
gruix d’una repressió que
continua, perquè la maquinària
judicial espanyola no
s’atura i perquè no hi ha hagut
cap intent per part de
les institucions de l’estat
d’aturar els procediments
judicials oberts, sigui contra
càrrecs polítics, sigui contra
activistes.
L’informe del Consell d’Europa
es concentrava en la
persecució de càrrecs polítics
independentistes. Era l’objectiu
de la investigació que
va fer Cilevics durant un any
i mig: comprovar quina era la
situació dels presos polítics
catalans a l’estat espanyol i
dels kurds a Turquia. El fet
d’aparèixer al costat de Turquia
en un mateix informe del
Consell d’Europa va enfurismar
les autoritats espanyoles.
Encara més les conclusions,
que eren rotundes: demanava,
a més de l’excarceració dels
presos, de reformar el delicte
de sedició per evitar penes
desproporcionades i instava el
govern espanyol a començar
un diàleg obert i constructiu
amb totes les forces polítiques
de Catalunya. També instava
les autoritats espanyoles:
“Que s’abstinguin d’exigir
als polítics catalans presos
que reneguin de les seves profundes
opinions polítiques a
canvi d’un règim penitenciari
més favorable o una possibilitat
d’indult.”
D’una altra banda, el text reclamava
a Espanya que retirés
l’acusació contra la resta de
càrrecs de baix rang en la causa
de l’1-O i que no sancionés
els successors dels empresonats
per accions simbòliques
que tan sols expressen la seva
solidaritat amb els detinguts,
en referència al president
Quim Torra.
Doncs bé, no s’ha fet res de tot
això, ni del punt de vist judicial,
ni del punt de vista polític:
els presos polítics van sortir
amb uns indults que els mantenien
les penes d’inhabilitació,
i amb l’amenaça explícita
Cilevics ja enllesteix un nou informe
sobre el grau de compliment d’aquelles
recomanacions, que sotmetrà demà a
debat en el Comitè d’Afers Legals i Drets
Humans de l’Assemblea Parlamentària
del Consell d’Europa
en el decret que serien reversibles
si mai eren condemnats
per algun altre delicte greu. A
més, en una maniobra inèdita,
la sala contenciosa administrativa
del Tribunal Suprem
espanyola ha fet marxa enrere
i ha tramitat les demandes de
revisió dels indults demanades
per partits i associacions
de la dreta espanyola, cosa
que fa possible una anul·lació
de la mesura de gràcia aquests
mesos vinents. No solament
això: el diàleg polític que Cilevics
i el Consell d’Europa
demanaven no ha arribat; la
promesa de negociació per a la
resolució del conflicte polític
és en el mateix punt que ara
fa un any, quan es va aprovar
l’informe.
Però segurament l’incompliment
més flagrant és el del
manteniment de les causes
obertes contra els exiliats.
Per la doble vara de mesurar
que l’estat espanyol aplica
en els uns i en els altres. Era
una de les demandes explícites
d’aquell informe: “Que
es retirin els procediments
d’extradició contra els polítics

68
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ANÀLISI
catalans que viuen a l’estranger
que són en cerca pels mateixos
motius [d’organització
del referèndum de l’1-O].”
No solament no s’han retirat
les euroordres, sinó que
el jutge Pablo Llarena les ha
mantingudes fins i tot després
d’haver formulat qüestions
pre-judicials al TJUE sobre
com s’havien d’executar, i va
fer detenir el mes de setembre
de l’any passat, dos mesos
després d’aquell informe de
Cilevics, el president Carles
Puigdemont a l’Alguer.
En una entrevista a VilaWeb,
Cilevics deia: “No és coherent
que indultis aquests dirigents
i al mateix temps insisteixis
en les extradicions dels seus
companys, que van fer exactament
el mateix. Les acusacions
contra ells són idèntiques,
però simplement van
marxar fora d’Espanya, i quan
es va formalitzar l’acusació,
no hi eren físicament. No seria
coherent de detenir-los i després
condemnar-los.”
Tampoc no s’ha reformat el
delicte de sedició, per més que
fos una promesa del govern de
Pedro Sánchez per aconseguir
el suport d’ERC al congrés espanyol.
Era un compromís fet
públic per primera vegada a
final del 2020, però no s’ha
fet realitat. La darrera novetat
fou a començament d’enguany,
quan el ministre de la
Presidència espanyol, Félix
Bolaños, va dir que no era pas
una prioritat i que no es faria
absolutament cap pas en
aquest sentit al llarg de l’any.
Quan l’informe del Consell
d’Europa demanava que
s’aturessin les causes judicials
obertes contra càrrecs
polítics de baix rang es referia
a les causes penals obertes al
jutjat número 13 i al número
18 de Barcelona contra desenes
de persones acusades per
l’organització del referèndum
del Primer d’Octubre. I també
als procediments oberts
al TSJC pel mateix cas contra
uns altres acusats, que són
aforats, com ara els diputats
Joan Josep Jové i Lluís Salvadó
i la consellera Natàlia Garriga.
Però també hi ha pendents
de judici al TSJC el conseller
Roger Torrent pel seu paper
com a president del parlament
per haver permès la tramitació
de proposicions sobre
l’autodeterminació i contra la
monarquia. Torrent és acusat
conjuntament amb els altres
membres independentistes
de la mesa Josep Costa, Eugeni
Campdepadrós i Adriana
Delgado.
A més, hi ha encara causes
obertes al Tribunal de Comptes
que amenacen el patrimoni
de desenes de càrrecs dels
governs de Mas i de Puigdemont,
tant per l’1-O com per
l’acció exterior de la Generalitat.
A l’acció repressiva incessant
de l’estat espanyol contra
l’independentisme s’afegeix
la inacció de l’estat mateix a
l’hora d’esclarir i investigar
l’escàndol més gran d’espionatge
polític destapat dins
la UE: el Catalangate. Més de
seixanta personalitats de l’independentisme
espiades amb
Pegasus: totes les denúncies
presentades a la justícia espanyola
s’han encallat, i el
govern espanyol s’ha negat
fer cap investigació seriosa
sobre la responsabilitat dels
cossos policíacs i del CNI en
aquest cas.
És el bagatge de l’estat espanyol
en relació amb l’independentisme
un any després
de l’informe del Consell
d’Europa. Els indults van ser
un gest públic que va amagar
l’incompliment del gruix de
les demandes.
És el bagatge de l’estat espanyol en relació
amb l’independentisme un any després de
l’informe del Consell d’Europa. Els indults
van ser un gest públic que va amagar
l’incompliment del gruix de les demandes

69
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ANÀLISI
La desorientació del PSOE
i d’Esquerra es comença a notar
És ben lògic que la primera melodia a desafinar sigui la relació del PSOE amb Esquerra
Republicana, perquè és la relació que ha estructurat la fase de què sortim ara
OT BOU COSTA
La por que han infós els resultats
d’Andalusia ja es comença
a palpar. Per l’horitzó treu el
cap una Espanya nova i és ben
lògic que la primera melodia a
desafinar sigui la relació del
PSOE amb Esquerra Republicana,
perquè és la relació que
diàtic espanyol i la seva progressia,
amb el vent del cicle
electoral a favor, enllustressin
la imatge dels republicans
com l’opció més assenyada
a Catalunya. Ha estat el color
de l’època. Aquest pacte,
no explícit però políticament
ha estructurat la fase de què
sortim ara. En això s’ha basat
la mecànica d’aquests últims
cinc anys: Esquerra ha premut
l’accelerador de la reculada i
la desnacionalització mentre
donava estabilitat al PSOE, en
canvi que l’ecosistema meefectiu,
ha apuntalat la transició
entre l’Espanya en conflicte
i l’Espanya constreta i
estable. Per això ha afectat tot
l’engranatge, més enllà dels
dos partits: perquè Podem, el
PNB, Compromís i més partits
perifèrics essencials li perme-

70
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ANÀLISI
tessin de governar, el PSOE
havia d’oferir una aparença
de solució per a Catalunya, ni
que fos ínfima.
La victòria demolidora de
Juanma Moreno i la remuntada
de Núñez Feijóo als
sondatges els ha fet aguantar
l’alè. El PSOE veu com creix
el PP i Esquerra tem la tenalla
entre el PSC i Junts –partit
on es va imposant el retorn
convergent–, perquè sap que
poden esgrimir un nou pragmatisme
sense la llufa del
ridícul. Tant socialistes com
republicans se senten acorralats:
a mesura que el tauler
es trasbalsa i el canvi s’albira,
es fa més evident que la seva
col·laboració era estrictament
partidista i que, per tant, no té
cap fruit, cap benefici net més
enllà del temps que han pogut
governar. El teatre que han
organitzat no s’aguanta si ells
no en tenen el comandament.
La por no és tan sols la por orgànica
de perdre el poder, sinó
les pors personals de perdre el
relat. Pedro Sánchez sembla
fora de joc. En la sessió parlamentària
d’avui ha retret a la
portaveu del PP, Cuca Gamarra,
que el seu partit consideri
el govern espanyol il·legítim.
És mentida: no tan sols Feijóo
ho ha deixat de fer, sinó que li
ofereix pactes d’estat dia sí nit
també i li ha estat respectuós
en tot moment.
El president espanyol no sap
què dir si el seu interlocutor
no és el Pablo Casado més virulent,
perquè el seu mandat
i la seva obra no s’han fonamentat
sobre cap projecte,
sinó sobre el mer servei que ha
fet a l’estat: netejar la imatge
corrupta del PP de Mariano
Rajoy i endreçar Catalunya.
Sánchez serà sempre el president
dels indults i de la covid:
quin altre llegat li restarà?
Probablement cap. Ha gaudit
del benefici de la centralitat
durant aquest temps perquè,
després de la sotragada del
2017, al PP, als partits independentistes
i a Podem els ha
costat de trobar el seu lloc, un
lloc que poguessin mantenir
a llarg termini, i el PSOE, que
ja era al poder, ho ha pogut
aprofitar. A mesura que l’han
anat trobant, però, Sánchez
s’ha quedat despullat. Ara li
passa exactament com li passa
a Esquerra, que s’ha quedat
sense paraules a mesura
que el PSC s’ha desprès del
record del 155 i que Junts ha
desmentit barroerament la
confrontació que prometia.
En Sánchez, tot això s’observa
perquè fa servir un marc mental
desfasat, que no forma part
del present sinó de l’Espanya
que li va tocar de governar
al principi. L’extrema dreta,
la il·legitimitat. En Esquerra,
perquè han perdut el sentit de
la humiliació: sembla que estiguin
disposats a assumir un
menysteniment darrere l’altre,
com si no existís la gran
vergonya mansa dels lladrucs.
La consellera Laura Vilagrà ha
representat avui la Generalitat
en la represa del diàleg aparent
amb el govern espanyol,
en una reunió a Madrid amb
el ministre Félix Bolaños. El
glaç que havia forçat el distanciament
va ser l’escàndol
de l’espionatge i les dades de
l’execució pressupostària, i la
no-convocatòria de la taula de
diàleg, i la sentència del 25%,
que deriva d’un recurs que el
govern del PSOE hauria pogut
retirar, i l’espectacle patètic
de la candidatura olímpica, i
la riota que ha fet la Moncloa
de l’informe del Consell d’Europa.
Una rere l’altra. Tant se
val: amb el terror que els ha
fet San Telmo, tot això resta
a segon pla. Com Sánchez,
Esquerra no sap sortir de l’esquema
del 2019. Com més va
menys temps els resta.
El PSOE veu com creix el PP i Esquerra
tem la tenalla entre el PSC i Junts –partit
on es va imposant el retorn convergent–,
perquè sap que poden esgrimir un nou
pragmatisme sense la llufa del ridícul

71
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
VICENT PARTAL
QUAN FUKUYAMA VEU CATALUNYA MENTRE REPENSA
EL VALOR DEL NACIONALISME
En un article a Foreign
Affairs reconeix el valor
del nacionalisme i avisa
que les democràcies
liberals no poden “cedir la
nació als seus oponents”
El professor Francis Fukuyama, un dels intel·lectuals més escoltats per
les elits mundials, m’ha sorprès amb un article que publica en el darrer
número de Foreign Affairs, la prestigiosa revista del Council on Foreign
Relations d’ençà del 1922. El text és, segons que indica la publicació, una
mena d’avançament del seu nou llibre i cal dir que conté una evolució molt
interessant a partir de les idees incloses en el seu volum anterior, Identity.
En aquell text Fukuyama s’acostava encuriosit a la força mostrada per les
identitats, pel nacionalisme mateix, sempre des de la seua consistent posició
liberal –no ho reduïu a allò que no és: liberal en el sentit intel·lectual,
ampli i americà del terme. I en aquest sembla que fa un pas més. Perquè,
en vista de la guerra d’Ucraïna, Fukuyama no sols reconeix obertament el
valor que té el nacionalisme, sinó que avisa de manera molt rotunda que el
món liberal, és a dir, el món democràtic que creu en la tolerància envers la
diferència, el respecte als drets humans i l’imperi de la llei, no pot “cedir
la nació als seus oponents”.
A primers del 2020 vaig entrevistar Francis Fukuyama al seu despatx de
Stanford, sota l’atenta mirada del professor Resina, precisament a partir
de la publicació del seu llibre Identity. La conversa va ser extremadament
agradable i educada, però a mi se’m va fer molt evident, i ell ho va reconèixer,
que estava clarament incòmode a l’hora de parlar sobre el fet català, fins i
tot a l’hora de parlar amb un periodista català –podeu rellegir-la ací per
a comprovar-ho.
En aquell llibre Fukuyama, malgrat l’aproximació que ja començava a fer,
encara advertia unes quantes vegades que les “polítiques d’identitat” són
una amenaça per a les democràcies liberals. Ho feia matisadament i treballadament,
com ho fa tot. Però ara, tot llegint l’article de Foreign Affairs, la
veritat és que se’m fa molt difícil de no remarcar allò que veig com un canvi
de to, com una evolució, del seu discurs: no tan sols en termes generals,
pel que fa al nacionalisme, al poder mobilitzador i constructor que té, al rol
cohesionador de les societats, sinó fins i tot pel que fa a Catalunya.
Fukuyama escriu en aquest article: “Catalunya, el Quebec i Escòcia són
regions amb tradicions culturals i històriques pròpies on hi ha nacionalistes
partidaris de separar-se completament del país al qual ara estan vinculats. I
no hi ha cap dubte que aquestes regions continuarien essent societats liberals
que respectarien els drets humans si aconseguissen de separar-se’n...”
Que no és dir poca cosa venint d’on ve i publicant-se on es publica.
I encara, immediatament després, escriu: “Les identitats nacionals repre-

72
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
“El liberalisme
tindrà problemes
si la gent el veu
tan sols com un
mecanisme per
a manejar de
manera pacífica la
diversitat, sense
un sentit més
ampli de propòsit
nacional.”
senten un perill obvi, però són també una oportunitat. Són una construcció
social i poden servir per a donar suport als valors liberals, i no per a soscavar-los.”
Aquesta generalització favorable a alguns models de nacionalisme,
Fukuyama la justifica dient que l’universalisme de les idees liberals no és
incompatible amb el concepte de nació, però alhora reconeixent que la “natura
agnòstica” del pensament liberal crea un “buit espiritual” que molts
ciutadans omplen d’identitat. D’ací, en conclou: “El liberalisme tindrà problemes
si la gent el veu tan sols com un mecanisme per a manejar de manera
pacífica la diversitat, sense un sentit més ampli de propòsit nacional.”
La crítica, per això, aquesta vegada es gira cap a allò que es podria entendre
com a obsessió per l’universalisme buit que ha caracteritzat el món liberal
i cap a les conseqüències d’aquest fet. I ho torna a reblar parlant de Catalunya
quan escriu: “No hi ha, per exemple, una clara teoria liberal sobre com
redibuixar les fronteres nacionals, un dèficit que ja ha conduït a conflictes
intraliberals sobre el separatisme en regions com ara Catalunya, Quebec o
Escòcia.”
És evident la inexistència, ara per ara, d’un format democràtic mundialment
acceptat que es puga fer servir per redibuixar les fronteres. Però també
és ben clar que cada dia hi ha més veus que, o bé la reclamen –d’alguna manera,
Fukuyama ho fa–, o bé posen fil a l’agulla per provar de construir-la,
com ha fet, per exemple, Timothy William Waters –llegiu ací una entrevista
amb ell d’Andreu Barnils.
I, atenció, que el fet que aquest debat es vaja obrint pas d’una manera tan
clara entre la intel·lectualitat global més influent és una cosa que, particularment,
els catalans hauríem d’apreciar i de tenir molt en compte. Sobretot
en un moment com l’actual, quan el debat intel·lectual dins el sobiranisme
català és d’un perfil lamentablement infantil i quan l’espanyolisme més
provincià i il·liberal pretén fer-nos creure que els rars som nosaltres –que
precisament som els qui centrem l’atenció global– i no pas ells.
PS. El govern català ja ha donat per fet que no hi haurà Jocs Olímpics d’Hivern
el 2030. Però, incomprensiblement, diuen que continuaran lluitant per fer
els jocs tots sols –com si no haguessen après res de tot això que ha passat, de
l’oposició popular i de la manera com Espanya els ha humiliat i els ha posats
en ridícul. En fi, jo ja vaig dir tot allò que n’havia de dir en aquest editorial
i no crec que calga repetir-ho.

73
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
MAIL OBERT
ANDREU BARNILS
ANDREU BARNILS
EL NOSALTRES DEIXA PAS
Després d’anys, el
grup comença a cedir
protagonisme a la força,
també inspiradora, de
l’individu
El tu, l’ell, el jo, ja em torna a atrapar més que no pas el nosaltres. L’individu
ja em torna a encuriosir més que no pas el grup. Durant anys, i dic anys,
m’havia atrapat la força creativa, l’ímpetu, la intel·ligència i el poder del
grup. En canvi, els relats, les històries personals i les obsessions individuals,
incloent-hi les meves, m’interessaven menys. Clars exemples de la potent
força del grup van ser els primers temps de Twitter o l’octubre del 2017 català.
La plataforma Twitter és irrecognoscible d’aquells primers anys que em van
fer descobrir, en directe, la intel·ligència col·lectiva. Mai com amb el primer
Twitter vaig experimentar l’enorme plaer de veure grups de persones pensant
a la vegada, de manera anònima, sobre cinema, política, sexe o religió.
Un caos ordenat, un ordre caòtic, gairebé improvisat, d’on treies idees que
havien sorgit del diàleg entre el grup. Desenes de persones en contribució
amb centenars de persones. Res d’un savi sol en una torre de vori. La intel·
ligència era la suma de tots. Una assemblea addictiva d’on treies llibres per
a llegir, persones per a conèixer, accions a fer.
I què no dir de l’octubre del 2017 de l’independentisme català, amb aquella
força creativa de grups anònims: uns sense-nom feien entrar urnes, uns
estudiants tocaven la marxa de l’estrella de la mort davant el pas dels ‘piolines’,
uns tercers, punks altruistes, posaven en marxa el sistema informàtic
del col·legi del Primer d’Octubre, en una harmonia que evidentment tenia
part de cosa planificada, i organitzada, però que també incloïa una part
d’improvisació que funcionava, de grup que va sol, de gent autoorganitzada.
Aquesta primavera que dijous s’acabarà els intensos relats personals m’han
seduït, atrapat, impactat, com abans ho havia fet el grup. Un grup, sigui
Twitter, o la política organitzada, que no viu el millor moment. Amant com
sóc de biografies, i de la importància de l’individu, tinc un respecte sagrat
a les opcions personals, il·luminadores, salvadores, inspiradores. Anar a la
teva no ha de voler dir ser egoista. També pot voler dir ser independent. Jo
aquests dies em torno a refugiar en vides que semblen de pel·lícula, relats
inspiradors de persones que he entrevistat, dels llibres que n’he llegit,
conegut una mica i que, per un atzar, aquest mes m’han seduït com poques
vegades. Individus sols que m’han seduït com abans m’havia seduït el grup.
I no sóc jo sol. Amb la gent del meu voltant ja no parlem de coses que fan els
grups. Parlem de coses que fan els individus.
Jo he sabut gaudir de la impactant infantesa a l’exili de luxe mexicà de Víctor
Hurtado, home que va acabar tornant a Catalunya per fer mapes preciosos
de la història de Catalunya (mapes sobre els almogàvers que diries que ell
ha seguit a peu abans, per tota la mediterrània, abans de dibuixar-los a mà),

74
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
MAIL OBERT
ANDREU BARNILS
El grup de gent s’obre per deixar pas a les maces individuals durant la Patum de Berga
Si la força creativa
del grup és
inspiradora, la vida
de tots i cadascun
de nosaltres també
ho ha de ser. La teva
vida és teva, no
badis
a enamorar-me de la cabana de fusta que el poeta Albert Roig es va fer al
Brasil, on va viure anys en un tros de platja (mig any a Catalunya, mig any al
Brasil), que explica a Els Ulls de la Gossa (62), home que llueix independència
intel·lectual en un país de capelletes. De quedar seduït per la bellesa de l’escriptura
de Milena Busquets, que et fa entrar al seu món amb elegància, sense
amagar mai la cruesa de les relacions complexes, per exemple amb la mare,
lluitant per aconseguir un racó de vida pròpia. O retenir en la memòria detalls
que ja no em deixaran (Anna Schlegel, una de les poquíssimes directives
de Silicon Valley, catalana nascuda a Olot, que va a estudiar a la universitat
de Barcelona vestida de British Airways, on treballava mentre estudiava),
a la tendresa inesperada de les memòries d’Agustí Colomines, entrevista
que publiquem avui, on l’home, polemista com pocs, es despulla parlant
de l’amor, el desamor, la narcolèpsia, els suïcidis i el càncer d’una manera
que et convencen que la vida, faci què faci el grup, l’hem de viure nosaltres,
intensament. I que si la força creativa del grup és inspiradora, la vida de tots
i cadascun de nosaltres també ho ha de ser. La teva vida és teva, no badis.
Grups autònoms de ciutadans lliures. Grups lliures de ciutadans autònoms.
Aquest és el somni. Estaria bé de viure totes dues coses alhora, no pas separades.

75
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
MAIL OBERT
CARME JUNYENT
CARME JUNYENT
UNA REVETLLA SENSE NETFLIX
El català també pot ser
una festa i si la celebrem
junts ens anirà bé a tots
El dissabte 11 de juny vaig anar al programa Preguntes freqüents, de TV3.
Havíem de parlar del futur del català i, per parlar dels audiovisuals, van
convidar Laura Grau i Toni Garcia Ramon. Parlant de la monetització i les
dificultats de sobreviure a les xarxes amb una llengua amb pocs parlants,
Garcia Ramon va parlar de Netflix. Va venir a dir que a Netflix només li
interessen els números i que els governs no podien fer cap pressió. La
veritat és que, mentre ho explicava amb el seu estil característic, es feia
evident que nosaltres per a Netflix no som res. Però aleshores va dir que
el que sí que entendrien és que de cop es donessin de baixa 700.000 socis.
Quan vaig sortir del plató, la productora em va comentar que una senyora
havia fet un tweet dient que s’havia esborrat de Netflix. Era Maria Antònia
Casajoana i la piulada deia: “Ara mateix acabo de donar-me de baixa de
Netflix. Estic contenta perquè ja era hora. Gràcies a na Carme Junyent,
però sobretot al raonament de Toni Garcia Ramon. Sóc un petit granet de
sorra, però aquest petit gest d’amor a la meva llengua fa que senti autoestima.”
En aquell moment no en vaig fer gaire cabal, però, un cop al taxi
que em portava a casa, vaig obrir el mòbil i jo, que l’utilitzo ben poc, me’l
vaig trobar inundat de missatges. Quan vaig ser a casa vaig mirar Twitter
i, a part d’una pujada sobtada de seguidors, també em vaig trobar una
allau de piulades. Diumenge la cosa va continuar, fins i tot em van aturar
pel carrer. Els missatges eren de tota mena, però molts m’interpel·laven
sobre la qüestió de Twitter i aleshores vaig decidir de fer una enquesta.
L’enquesta la vaig fer el pitjor dia (diumenge) i a la pitjor hora (cap a les
19.00). La pregunta deia: “Després del missatge de @tgarciaramon ahir al
@FAQSTV3 se m’està adreçant molta gent, així que us ho pregunto directament:
si fos una acció conjunta, us donaríeu de baixa a Netflix fins que
posessin més continguts en català? (El resultat seria significatiu a partir
de 10.000 vots.)” Vaig posar el llistó molt alt pensant que tot acabaria
en res. Dilluns al matí, a la feina, la Mònica Barrieras em va dir que ja li
havia arribat la convocatòria per WhatsApp. Quan es va acabar el temps
de l’enquesta, no havíem arribat als 10.000 vots, però n’hi havia més de
8.000, i 8.000 persones em sembla molt i, sobretot, em va fer pensar que
no els podia deixar així. Aleshores vaig fer un fil.
Vaig suposar que dels més de 4.000 que havien dit que ho farien, a l’hora
de la veritat només serien 1.000, i 1.000 em sembla una quantitat molt
respectable. Aprofitant que s’acosta Sant Joan, vaig proposar el 23 de juny
com a data per a donar-nos de baixa: a part del solstici, el foc nou i la
màgia de la nit de Sant Joan, ens dóna temps per negociar amb la família
o amb qui sigui que compartim la plataforma i també per rumiar-hi i

76
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
MAIL OBERT
CARME JUNYENT
Però això no és pensat en termes d’èxit o de
fracàs. És pensat com a forma d’interpel·lar-nos
a nosaltres mateixos. Volem viure en català a casa
nostra i, si no ens deixen, ens espavilem
parlar-ne. No tindria sentit fer-ho durar més perquè una acció espontània
es va diluint en el temps. Això no deixa de ser una flashmob per expressar
el que deia en el fil: “Si a ells només els preocupen els números, jo no vull
ser el seu número. Si ells ens menystenen, almenys no pagaré perquè
ho facin. Si ells menystenen la meva llengua, jo sempre puc dir que no.”
I aquí ve una part fonamental que lliga amb la piulada de na Maria Antònia:
ja sabem que no som res, però no ho fem per ells, ho fem per nosaltres.
Perquè dir prou és una forma d’alliberament. No som tan ingenus. Aquests
dies he vist que Netflix té cent quaranta-set milions d’abonats, és evident
que no ens necessiten, però no en volem formar part mentre ens ignorin.
A partir del fil, hi va haver reaccions de tota mena. Molts diuen que això,
a Netflix, no li fa res. Ja ho he dit: no li volem fer res a Netflix, ho fem per
nosaltres. Uns altres diuen que això ho haurien de fer el govern, la Plataforma
per la Llengua, Òmnium... Bé, el cas és que no ho han fet. També hi
havia qui qüestionava que fos Netflix i no unes altres plataformes i aquí
l’explicació és ben clara: perquè va ser la plataforma que va mencionar
Garcia Ramon. Tothom és lliure de donar-se de baixa (i d’alta) d’on
vulgui, però l’espurna no és cap altra. O els que diuen que, en lloc d’anar
a la contra, hauríem de promoure unes altres plataformes. Que ho facin
ells, jo no estic per fer propaganda. Naturalment, també hi ha qui diu
que, respecte de la llengua, hi ha coses més importants que Netflix. (Amb
tots els respectes: m’ho diuen a mi?) I no falten els que diuen que serà un
fracàs. Però això no és pensat en termes d’èxit o de fracàs. És pensat com
a forma d’interpel·lar-nos a nosaltres mateixos. Volem viure en català a
casa nostra i, si no ens deixen, ens espavilem.
En fi, que d’iniciatives n’hi ha moltes, però crec que sóc fidel a l’esperit de
la gent que m’ha anat interpel·lant aquests dies i per això la proposta és
donar-se de baixa el 23 de juny, vigília de Sant Joan, i anar ben contents
a la revetlla. A més, els que no s’han fet de Netflix pel tractament que fan
del català aquell dia poden fer piulets etiquetant-los i explicant-ho; i els
que ja s’han donat de baixa pel mateix motiu també ho poden explicar a
Twitter. El català també pot ser una festa i si la celebrem junts ens anirà
bé a tots.

LA FOTO DE LA SETMANA
Mónica Oltra ha anunciat la dimissió
com a vice-presidenta i diputada abans que Ximo Puig la destituís,
com ja havia filtrat a la premsa que faria.
FOTOGRAFIA: EFE / ANA ESCOBAR.