La revolució oblidada de Tosquelles

28
AGUSTÍ COLOMINES
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ANDREU BARNILS
Agustí Colomines (1957), professor
d’història a la Universitat de Barcelona,
escriptor, ex-director del
Centre UNESCO de Catalunya i de
la Fundació CatDem (2007-2013),
ara pivota el nou centre d’estudis del
Consell per la República. Home avesat al
conflicte polític, ara ha publicat el dietari
Tot el que el cor s’estima (Lleonard Muntaner),
un llibre tendre, que descol·locarà
el lector, i que permet de descobrir un
Colomines que parla sobre la mort de la
mare, la no relació amb els germans, la
narcolèpsia, l’arítmia, els suïcidis familiars,
els amors de la seva vida, el
desamor amb A, barrejat amb un viatge
intel·lectual pel segle XX i els arxius de
Joaquim Maurin (1896-1973), amb qui
Colomines es reconeix: “Tota la vida va
ser d’esquerres i el veien com un home de
dretes.” Va escriure aquest dietari durant
els tres mesos que va ser a la Universitat
de Stanford (EUA), convidat pel professor
Joan Ramon Resina. Ara VilaWeb ha
entrevistat un Colomines molt allunyat
del polemista, desencisat amb la política
més militant i que ha vist la mort de prop
per culpa d’un càncer recent.
—Què passa el 3 de juliol de 1972?
—El 3 de juliol de 1972 es va morir la
meva mare. Tenia catorze anys i estava
de vacances a Sant Andreu de Llavaneres,
amb el meu germà Lluís. La meva mare,
com passa a les famílies tradicionals, era
l’eix sobre el qual giravoltàvem tots. Per
les circumstàncies especials de la seva
mort, això va causar un fort enfrontament
dels meus tres germans grans amb
el meu pare. I, de cop i volta, tot allò que
havia estat un gran compacte va explotar.
D’ençà d’aquell moment em vaig sentir
com un fill únic. El dia que es mor la meva
mare, jo em converteixo en fill únic.
—Circumstàncies especials d’una mort
que, “per respecte als germans”, no
expliqueu. I va i no dieu com es mor la
vostra mare.
—No. Ni t’ho explicaré.
—Conteu que tots els germans se’n van
de casa menys vós, que viviu sol amb
el pare i la seva nova parella. Quan us
n’aneu de casa?
—Vaig marxar quan devia tenir uns
quinze anys o setze. Vaig aconseguir
que el meu pare m’emancipés davant
un notari. I vaig començar a viure a casa
d’un germà meu, en Jordi, que estava
casat amb la Mercè, i després a casa d’uns
amics, que són els meus germans reals.
La relació amb els germans de sang és
pràcticament inexistent.
—Una àvia se suïcida. Una altra, “cau del
balcó”, farta de la vida. I un avi s’intoxica.
A veure, he llegit entre línies.
—Sóc dels que pensen que tots tres es
van suïcidar, evidentment. Per raons diferents,
cadascun. La mare del meu pare,
que tenia vint-i-sis anys, perquè tenia la
Vaig aconseguir que el
meu pare m’emancipés
davant un notari. I vaig
començar a viure a casa
d’un germà meu, en
Jordi, que estava casat
amb la Mercè, i després
a casa d’uns amics, que
són els meus germans
reals. La relació amb
els germans de sang és
pràcticament inexistent