La revolució oblidada de Tosquelles

25
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ABEL MARINÉ
pensar en els espinacs d’en Popeye i les
llenties. Tots dos tenen ferro, però és un
ferro del qual s’absorbeix un 1% o un 2%.
En canvi, del ferro de la carn n’absorbim
entre un 30% i un 40%.
—I el calci?
—També pot ser que no en tinguin prou
amb l’alimentació que segueixin. Per
això s’ho han de controlar. Perquè l’organisme
és molt savi i d’allò que en té
poc, se’n guarda més. Si una persona
té poc ferro, n’elimina menys. Però, en
definitiva, el veganisme no és una alimentació
prou variada. I sobretot! Les
embarassades veganes i les criatures
veganes han d’anar molt amb compte.
—Dediqueu un capítol als productes
ecològics. Però en contra del corrent
habitual, us mostreu força escèptic respecte
dels seus avantatges. Per què?
—Des d’un punt de vista ambiental i de
contaminació dels aliments, l’agricultura
ecològica s’ha de promocionar. La
gran producció intensiva, en molts casos,
s’ha passat de voltes. Però, atenció, sense
tecnologia no podem produir aliments per
a tots. L’agricultura ecològica més pura i
més radical no pot atendre avui les necessitats
alimentàries de tota la humanitat si
continuem creixent al ritme que creixem.
Perquè la productivitat és més baixa.
—I el valor nutritiu?
—És pràcticament el mateix. Sembla
que d’antioxidants en produeixen més
els productes ecològics, però, per exemple,
de proteïnes, en alguns casos en
tenen menys. A grans trets, els aliments
ecològics no són més nutritius que els
convencionals. Ara, si compares una pera
convencional de cambra amb una pera
ecològica fresca, des del punt de vista del
gust sí que hi ha diferència. Tanmateix,
una fruita madura acabada de collir l’has
de consumir en un temps curt, i no tenim
els fruiters al voltant de Badalona. Abans
sí que hi tenies horts, però ara, no.
—Què en penseu de la gran proliferació
de dietes que apareixen, especialment
ara, a tocar de l’estiu?
—La millor recepta per a l’obesitat la diu
una dita castellana: “Para llegar a viejo
y sano, poca cama, poco plato y mucha
suela de zapato.” [“Per a arribar a vell i
sa, poc llit, poc plat i molta sola de sabata.”]
La majoria de la gent que té obesitat,
i sento dir-ho d’aquesta manera, no vull
que ningú s’enfadi, la responsabilitat és
seva. La majoria, no tots, perquè hi ha
persones amb problemes de mobilitat,
genètics, tiroides... Gent que necessita
medicaments o intervencions quirúrgiques,
però això li ha de dir un metge,
no pas un influencer. Hi ha moltes dietes
fruit de pseudociència, inventades per
gent que no té els coneixements i hi ha la
tendència que creu que per alimentar-te
correctament has de fer una cosa original.
Si algú s’engreixa, has de començar
per dir-li que mengi bledes. Això és molt
vulgar. En canvi, si li dius que consumeixi
unes algues determinades que vénen del
Japó o d’algun altre producte que ve de
lluny i és raret, sembla que fa més. Hi ha
molts llibres que proposen grans solucions
màgiques, però la majoria tenen
coses bones i originals, però les bones no
són originals i les originals no són bones.
—Algunes es basen en allò que es coneix
com a “superaliment”, productes
que fins fa pocs anys no sabíem ni que
existien. Em refereixo a la quinoa, la soja
o l’alvocat. Què en penseu?
—Superaliment és un concepte que no té
cap mena de sentit. El tomàquet també
és un superaliment, però com que no és
raret, doncs no l’etiquetem com a tal.
Em dius la soja. És un aliment molt interessant
i amb una proteïna d’una gran
qualitat, però no és la panacea de res. I a la
llet de soja no li hauríem de dir llet. Llet és
el que produeixen els mamífers, i la llet de
soja no té ni de bon tros el valor nutritiu
de la llet. Les seves proteïnes no són tan
bones, té menys calci, menys vitamina
B; però sí que té més fibra.
—I la quinoa?
—M’ho poseu en safata. La quinoa és
un exemple que sempre el fem servir
per il·lustrar la irracionalitat del món en
què vivim. És una planta que no és un
cereal, sinó un pseudocereal. La FAO fa
dècades que ja la promocionava en països
relativament pobres en què els era
assequible i rica nutricionalment. Per
tant, se’n fomentava el consum per a
prestigiar-la. Aquests països, com ara el
Perú, com que la quinoa era un producte
seu, no la valoraven, però allà creix amb
facilitat perquè les condicions dels pobles
andins són favorables. Tot d’una el món
occidental la descobreix, i com que és
exòtica, es posa a consumir-ne desmesuradament.
El preu ha augmentat, el
capitalisme salvatge en què vivim hi ha
invertit en mercats de futur i la quinoa
s’ha encarit. En conseqüència, la gent
pobra del Perú i de Bolívia estan fotuts
perquè poden consumir menys quinoa.
Només pel caprici dels occidentals, a qui
no fa falta per a res.
—A quin producte és equiparable?
—Tenim uns altres productes semblants,
però mengem raret perquè vesteix molt
dir que menges quinoa. Aquí a Catalunya
tenim el fajol o el blat negre de la Garrotxa,
que podrien fer el mateix paper.
Però, és clar, com que és una vulgaritat
‘Superaliment’ és un
concepte que no té cap mena
de sentit. El tomàquet també
és un superaliment, però
com que no és raret, doncs no
l’etiquetem com a tal