La revolució oblidada de Tosquelles

51
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ÀNGELS GONYALONS
molt important dins les arts escèniques
de Catalunya. No sabíem que això seria
tan important. Nosaltres fèiem una feina
que ens agradava molt. Érem feliços
perquè ens havien triat per fer-la. No ens
sentíem una elit, ni res d’això.
—Potser també perquè el fenomen
va anar creixent amb els anys. Jo sóc
d’aquella generació que no va veure el
primer Mar i cel al teatre. Però sí que el
vaig veure milers de vegades en una cinta
de vídeo que hi havia a casa.
—Sí, segurament és la màgia de Mar i
cel. Hi ha gent que encara ens recorda a
nosaltres, als actors que ho van fer per
primera vegada. Però molts altres ho van
descobrir amb uns altres actors. Tothom
estima Mar i cel amb els actors amb què el
va descobrir. Sempre dic als alumnes del
Memory: “Ningú no és imprescindible. El
món continuarà girant si tu desapareixes.
No obstant això, l’espai que tu omples en
el món, només el pots omplir tu, de la
manera que ho fas tu. Ets únic fent-ho
d’aquesta manera.” Per tant, no ens hem
de creure que som indispensables, però
tampoc que no som ningú. Fins l’ésser
més discret porta al món una part que és
única. La gent que l’envolta, el necessita
i l’estima.
—Parlant de Dagoll Dagom: han anunciat
que tanquen, però abans tornaran
a fer Mar i cel.
—Ei!, però no encara, que hem de fer una
cosa junts abans.
—Ah, sí?
—Sí, em fa molta il·lusió tornar a treballar
amb ells. Actuaré amb Dagoll Dagom
en un projecte dirigit per Marc Rosich...
Puc dir-ne poca cosa més. Comencem a
assajar el mes de gener.
—En el panorama teatral actual hi ha
lloc per a companyies com Dagoll Dagom?
Cada vegada veiem més musicals
impulsats per grans productores amb
molts actors. Fan el mateix musical a tot
el món. Ha canviat aquest model?
—Crec que s’hi ha afegit un model.
Fins i tot diria que quan van arribar
aquestes multinacionals va ser bo. Van
donar feina a molta gent. De fet, jo vaig
participar en un, Sister Act. Però, en el
meu cas, vaig tenir la sort que no era
una franquícia, sinó que la directora
dirigia segons els actors que tenia. I
això va ser molt gratificant, perquè
vam poder crear el personatge. Com
tot, hi ha aspectes bons, i n’hi ha que
no m’agraden tant. Ser actor implica
un punt de mercenari, però en aquestes
produccions ho has de ser molt més.
De cop, treuen un actor de Miserables,
i el posen a fer Sister Act. Juguen com
si fossin uns peons. Tot és correcte, i ja
està. Hi ha molta gent que canta molt
bé. I fins i tot, hi ha bons actors. Però
realment, és diferent veure una persona
que canta bé que veure un bon actor.
Quan trobes un bon actor tot canvia.
Agafa una volada especial.
—Per fer musicals cal ser un bon actor?
—Sempre ho he dit: no m’agrada fer
diferències, o ets actor o no ho ets. Els
musicals no tenen prestigi perquè s’ha
triat molta gent que canta molt bé, però
no són bons comunicadors. No són actors.
Els actors han de fer-te empatitzar
amb el que els passa. Encara que no tot es
culpa dels actors, també hi ha arguments
molt fluixets. Per molt que sigui un musical,
no deixa de ser teatre.
—Això que expliqueu és el que intenteu
ensenyar a la vostra escola, a Memory?
—Si, això és el que intento. No tan sols
formem actors, sinó que intentem formar
gent amb iniciativa. Actors que no
esperin que els soni el telèfon, sinó que
s’organitzin i facin coses. És important
que tinguin iniciativa. No podem esperar
que ens caguin els projectes del cel, s’han
de crear. De l’escola, n’han sortit noms
com Marta Rovira, Ferran Gonzàlez,
Alícia Serrat, Joan Maria Segura, Vicky
Luengo, Elena Terrats... Però també gent
no ha acabat fent d’actor, sinó que ha
creat i ha fet altres coses.
No tan sols formem
actors, sinó que
intentem formar gent
amb iniciativa. Actors
que no esperin que els
soni el telèfon, sinó que
s’organitzin i facin coses