La revolució oblidada de Tosquelles

72
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
“El liberalisme
tindrà problemes
si la gent el veu
tan sols com un
mecanisme per
a manejar de
manera pacífica la
diversitat, sense
un sentit més
ampli de propòsit
nacional.”
senten un perill obvi, però són també una oportunitat. Són una construcció
social i poden servir per a donar suport als valors liberals, i no per a soscavar-los.”
Aquesta generalització favorable a alguns models de nacionalisme,
Fukuyama la justifica dient que l’universalisme de les idees liberals no és
incompatible amb el concepte de nació, però alhora reconeixent que la “natura
agnòstica” del pensament liberal crea un “buit espiritual” que molts
ciutadans omplen d’identitat. D’ací, en conclou: “El liberalisme tindrà problemes
si la gent el veu tan sols com un mecanisme per a manejar de manera
pacífica la diversitat, sense un sentit més ampli de propòsit nacional.”
La crítica, per això, aquesta vegada es gira cap a allò que es podria entendre
com a obsessió per l’universalisme buit que ha caracteritzat el món liberal
i cap a les conseqüències d’aquest fet. I ho torna a reblar parlant de Catalunya
quan escriu: “No hi ha, per exemple, una clara teoria liberal sobre com
redibuixar les fronteres nacionals, un dèficit que ja ha conduït a conflictes
intraliberals sobre el separatisme en regions com ara Catalunya, Quebec o
Escòcia.”
És evident la inexistència, ara per ara, d’un format democràtic mundialment
acceptat que es puga fer servir per redibuixar les fronteres. Però també
és ben clar que cada dia hi ha més veus que, o bé la reclamen –d’alguna manera,
Fukuyama ho fa–, o bé posen fil a l’agulla per provar de construir-la,
com ha fet, per exemple, Timothy William Waters –llegiu ací una entrevista
amb ell d’Andreu Barnils.
I, atenció, que el fet que aquest debat es vaja obrint pas d’una manera tan
clara entre la intel·lectualitat global més influent és una cosa que, particularment,
els catalans hauríem d’apreciar i de tenir molt en compte. Sobretot
en un moment com l’actual, quan el debat intel·lectual dins el sobiranisme
català és d’un perfil lamentablement infantil i quan l’espanyolisme més
provincià i il·liberal pretén fer-nos creure que els rars som nosaltres –que
precisament som els qui centrem l’atenció global– i no pas ells.
PS. El govern català ja ha donat per fet que no hi haurà Jocs Olímpics d’Hivern
el 2030. Però, incomprensiblement, diuen que continuaran lluitant per fer
els jocs tots sols –com si no haguessen après res de tot això que ha passat, de
l’oposició popular i de la manera com Espanya els ha humiliat i els ha posats
en ridícul. En fi, jo ja vaig dir tot allò que n’havia de dir en aquest editorial
i no crec que calga repetir-ho.