18 fars dels Països Catalans

2 - 8 DE JULIOL DE 2022
No faces de la teua ignorància un argument
Joan Fuster
18 FARS
DELS PAÏSOS CATALANS
PER A DESCOBRIR AQUEST ESTIU

2
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
PORTADA
ENTREVISTES
SUMARI
2 - 8 DE JULIOL DE 2022
18 fars dels Països Catalans per a descobrir aquest estiu
Per Marina Arbós.
Julià Blanco: “Que fins ara no t’hagis infectat de covid no vol dir que
hi siguis immune”
Per Txell Partal.
Ulrike Guérot: “Rússia ha guanyat i cal una república europea”
Per Vicent Partal.
Jaume Morron: “Tal com anem, ens convertirem en colònia energètica
de l’estat espanyol”
Per Andreu Barnils i Marc Belzunces.
Lluís Puig: “Aguantaré fins al final i una mica més si puc”
Per Odei A.-Etxearte.
REPORTATGES
“No va ser prioritari fins que no els ho vam demostrar”:
el Twitter en català fa deu anys
Redacció.
Les propostes fonamentals del Consell Assessor per a recuperar
la llengua a l’escola
Per Jordi Badia i Pujol.
ANÀLISI
Barrientos, la humiliació inesperada del virrei de Marchena
Per Josep Casulleras Nualart.
El Botànic al divan: presències, absències i ponts
Per Esperança Camps Barber.
El problema no van ser mai els percentatges
Per Or Bou Costa.
Per què Puigdemont i Comín han perdut al TGUE?
Les claus de la sentència i una novetat important
Per Josep Casulleras Nualart.
La feblesa de l’euro, un obstacle addicional
Per Jordi Goula.
OPINIÓ
Marchena, increpat: el valor d’una protesta magnífica
Editorial de Vicent Partal.
El veí Sagarra
Mail Obert de Mercè Ibarz.
La demagògia dominant
Mail Obert de Julià de Jòdar.
La caverna contra el savi: sempre ho prova i sempre perd
Mail Obert de Núria Cadenes.
FOTOGRAFIA DE PORTADA: FAR DE CAVALLERIA / ENRIC RUBIO RUS

3
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
18 FARS
18 fars
dels Països Catalans per a descobrir
aquest estiu
Si resseguim la costa del país, veurem que
és custodiada per un munt de fars, de torres
guardianes, que, amb les espurnes de llum
que emeten, fa segles que il·luminen els
navegants. A més, la majoria són situats en
indrets privilegiats i formen part del nostre
patrimoni cultural i paisatgístic.
Els fars ens parlen també d’un estil de
vida: no tan sols de la dedicació i l’esforç
dels mariners, sinó de la constància dels
torrers, que començaven a treballar abans
de la posta de sol i no acabaven fins a l’alba.
Amb el temps i amb l’arribada de l’automatització,
la feina diària i rutinària dels
faroners va començar a ser substituïda, i
avui ja no n’hi ha que visquin als fars.
Tanmateix, no se n’ha pogut prescindir,
dels fars, i encara es mantenen en funcionament,
per bé que molts s’han reconvertit
i exerceixen funcions noves: espais d’interpretació,
museus o restaurants.
Hem fet una selecció de divuit dels fars més
representatius de la nostra costa i us n’expliquem
la història i les característiques.
Formen part del nostre patrimoni desconegut,
però que cal preservar. Us animem,
doncs, a descobrir-los aquest estiu.
MARINA ARBÓS
Far de Biarra
Far de Cala Nans
Far de Sant Sebastià
Far de Tossa de Mar
Far de la punta
de la Galera
Far de la Banya
Far de Barcelona
Far de Sant Cristòfol
Far de la Punta del Fangar
Far de Columbretes
Far de Cavalleria
Far d’Artrutx
Far de Capdepera
Far de Cullera
Far de la Nau
Far de Tabarca
Far de Punta Albir
Far de Barbaria

4
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
18 FARS
FAR DE BIARRA
El Far del Cap de Biarra és situat a la vila de Portvendres.
La torre que té actualment va ser construïda l’any 1905,
però d’ençà de l’any 1836 que en aquest punt hi ha una
torre guardiana per a guiar els mariners. El primer far
era més petit i cilíndric i el d’ara fa gairebé trenta metres
d’alçada i és a vuitanta metres sobre el nivell de la mar. És
una torre piramidal de secció quadrada, feta amb pedra
vista de granit i marbre rosa, coronada per una llanterna
metàl·lica de color vermell. Als baixos hi ha els antics
allotjaments dels faroners, que avui ja no calen, perquè el
far s’ha automatitzat i es controla a distància. Emet una
llum de tres esclats blancs, cada vint segons. A prop, hi
ha indrets defensius, principalment de la Segona Guerra
Mundial, i també hi passa un tram del camí de ronda,
de manera que d’aquí estant es pot fer una caminada
resseguint la costa.
Localització: Portvendres
(Rosselló)
Molt a prop, a menys de quatre quilòmetres, hi
ha el far metàl·lic del moll de Portvendres. Va ser
construït el 1885 sobre un sòcol hexagonal. A la
part superior hi ha una plataforma octogonal que
abans era regentada pel faroner, però que ara és
buida. Encara més amunt, hi ha la llanterna del far.
Abans, a la part central dels pilars hi havia una escala
de caragol per a accedir al capdamunt de la torre,
però ha acabat desapareixent a causa de tempestes
fortes. Aquest far va ser inscrit com a monument
històric l’any 2011.
ARTICO2/ WIKIMEDIA COMMONS/ CC BY-SA 3.0

5
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
18 FARS
FAR DE CALA NANS
El Far de Cala Nans –situat dins el parc natural del Cap
de Creus– va ser construït l’any 1864. És un edifici de
planta rectangular amb una torre cilíndrica al centre. A
començament del segle XX, quan va decaure l’activitat
marítima i comercial del port de Cadaqués, aquesta torre
va perdre valor, perquè ja no era necessària d’un punt de
vista estratègic i pràctic. L’abandonament de l’espai va
fer que, de mica en mica, anés agafant un aspecte descurat,
fins al punt que l’any 1982 es va voler enderrocar i
substituir per un altre de nou, però l’oposició dels veïns
de Cadaqués ho va impedir. Durant molt de temps el
custodiava un faroner, però a partir dels anys seixanta
es va automatitzar i ja no té personal de manteniment.
La llum que emet és blanca, en grups de quatre esclats
cada 25 segons.
Localització: Cadaqués
(Alt Empordà)
Si el voleu visitar, heu de tenir en compte que no s’hi
pot arribar amb cotxe, de manera que haureu fer un
tros a peu. Això us permetrà de fer una passejada pel
camí de ronda i descobrir un dels trams més verges
de la badia de Cadaqués.
JOSEPBC/ WIKIMEDIA COMMONS/ CC BY-SA 4.0

6
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
18 FARS
FAR DE SANT SEBASTIÀ
El Far de Sant Sebastià –que delimita l’extrem sud del
golf de Lleó– va ser inaugurat l’any 1857 i, segons el pla
d’enllumenament, havia de ser el més important del
Principat, l’únic de primer ordre. Fa un llampec blanc
cada cinc segons i la força de la llum el converteix en un
dels més potents del litoral català. Es va automatitzar el
1999, quan va plegar el darrer faroner.
De primer, es va sospesar de construir-lo cap a Begur,
però era massa a prop del cap de Creus i no permetia
d’il·luminar ni Sant Feliu de Guíxols ni Palamós, cosa
que era possible de fer si se situava a Palafrugell. Ací hi
sol haver fortes tempestes, fins al punt que l’any 1883 un
llamp va entrar a la cambra d’il·luminació i va abatre el
torrer que hi feia nit.
El far i el seu entorn han agafat gran anomenada gràcies
als escrits que hi va dedicar Josep Pla. “Vaig tractar d’escriure
els sentiments que em produïa la visió de la terra
diversa i de la blava mar escampada. No m’enamoraré mai
Localització: Palafrugell
(Baix Empordà)
tant de cap deessa, ni de cap melodia, com em vaig
enamorar d’aquelles coses”, explica a El meu país,
fent referència a aquest indret. Ara hi ha la possibilitat
de fer un recorregut literari i bibliogràfic –una
de les rutes Josep Pla– pels llocs de la muntanya que
va descriure. La ruta parteix del mirador Joaquim
Turró, des d’on es veu la badia de Llafranc, un altre
dels punts més emblemàtics.
A més, del far estant, a gairebé cent setanta metres sobre
el nivell de la mar, hi ha una bella panoràmica de la costa
i, per aprofitar al màxim el privilegi de ser aquí, uns metres
més amunt es pot fer nit al Far Hotel Sant Sebastià,
amb unes vites magnífiques del far. Si no, sempre podreu
tastar algun dels plats de cuina japonesa que ofereixen
al restaurant que s’ha instal·lat a l’interior.
QUERALT / WIKIMEDIA COMMONS / CC BY-SA 2.0

7
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
18 FARS
FAR DE TOSSA DE MAR
El Far de Tossa de Mar, situat en un dels punts més alts
del municipi, més enllà de les muralles medievals, va
ser construït l’any 1917 perquè calia senyalitzar la costa
entre Calella de Palafrugell i Palamós. És un edifici de
planta quadrada amb una petita torre que es dreça al
centre. Per culpa de la guerra de 1936-1939, de l›octubre
del 1936 al març del 1939 es va establir una base de
guàrdia militar dalt el far i per això va deixar d’il·luminar
permanentment durant la nit. Actualment, el far acull el
Centre d’Interpretació dels Fars de la Mediterrània, un
espai per a endinsar-se en la història d’aquest patrimoni
singular i descobrir com era la vida dels faroners.
Localització: Tossa de Mar
(Selva)
ISIDRE BLANC/ WIKIMEDIA COMMONS/ CC BY-SA 3.0

8
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
18 FARS
FAR DE BARCELONA
La Torre del Rellotge del port de Barcelona havia tingut
una llanterna i havia estat el far de la ciutat. La construcció
que hi ha avui dia data de l’any 1772, però prèviament
–l’any 1616– ja s’havia aixecat un fanal al Moll de Pescadors.
Amb la industrialització i el creixement del port,
de mica en mica, va anar perdent utilitat i a la fi va ser
substituït pel de Montjuïc, encara actiu. Finalment, el far
del moll es va apagar l’any 1907, però el bon estat de la
torre va fer que decidissin d’instal·lar un rellotge a cada
paret, cada un encarat a un dels punts cardinals. Per això
que s’ha acabat popularitzant com la Torre del Rellotge. La
torre, a més, és al punt exacte on confluirien dues grans
avingudes de la ciutat, la del Paral·lel i la Meridiana, si
s’allarguessin fins a encreuar-se. Aquest edifici ara té el
reconeixement de Bé Cultural d’Interès Local.
Localització: Barcelona
PERE LÓPEZ/ WIKIMEDIA COMMONS/ CC BY-SA 3.0

9
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
18 FARS
FAR DE SANT CRISTÒFOL
Conegut popularment per “la Farola”, el Far de Sant
Cristòfol encara compleix la funció natural de guiar els
mariners del Garraf emetent tres llampecs de llum cada
vuit segons. Tot i que el primer fanal es va construir l’any
1843, l’actual és del 1905 i només va aturar l’activitat durant
la guerra de 1936-1939. La torre, de planta circular,
és coronada per una cúpula argentada amb una balconada
de ferro. El far és adossat a una construcció de planta
rectangular, que és on vivia el torrer i des d’on se’n feia
el manteniment. Avui dia també funciona com un gran
espai de divulgació i conservació de la cultura marinera,
perquè és la seu de l’Espai Far, un equipament museístic
que mostra el patrimoni de Vilanova i la Geltrú en tres
espais d’exposició permanents.
Localització: Vilanova i la Geltrú
(Garraf)
AJUNTAMENT DE VILANOVA I LA GELTRÚ

10
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
18 FARS
FAR DE LA PUNTA DE LA GALERA
El Far de la punta de la Galera, situat a Torredembarra, va
ser construït a causa de la necessitat d’il·luminar la costa
entre Salou i Vilanova i la Geltrú. És situat al penya-segat
més sobresortint del roquer del terme, anomenat punta de
la Galera, i emet cinc esclats de llum cada trenta segons.
Té la particularitat que és el far amb la torre més alta del
Principat i que, a més, s’hi pot pujar. A dins hi ha una
escala –amb un total de dos-cents disset graons i una
cinquantena de finestres– que serveix als visitants de
contemplar unes vistes privilegiades. A més, és el darrer
far que s’ha estrenat al país, atès que no va començar a
funcionar fins el primer de gener de l’any 2000, i és un
dels pocs construïts a Europa durant el segle XXI.
Localització: Torredembarra
(Tarragonès)
AURELIANO/ WIKIMEDIA COMMONS/ CC BY-SA 2.0

11
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
18 FARS
FAR DE LA BANYA
Actualment, el Far de la Banya és al port de Tarragona i
es considera un dels símbols identificadors de la ciutat.
El far té el reconeixement de Bé Cultural d’Interès Local.
Abans era a la punta de la Banya, al delta de l’Ebre, però
estava en molt males condicions i va ser traslladat peça
per peça fins a Tarragona per poder-lo restaurar. El far de
la Banya és l’últim testimoni de les antigues estructures
metàl·liques faroneres. De l’any 1993 ençà, a l’espai
que servia d’habitatge per al torrer, hi ha una exposició
permanent sobre el món dels fars i sobre l’entorn marítim
de la zona. A més, el 2003 també es va convertir en el
Museu de Fars i alhora en una extensió del Museu del
Port de Tarragona.
Localització: Tarragona
NICOLAS VIGIER/ WIKIMEDIA COMMONS/ CC0

12
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
18 FARS
FAR DE LA PUNTA DEL FANGAR
Una de les particularitats del Far de la Punta del Fangar
és l’entorn privilegiat. Envoltada de desert i dunes de
sorra, la torre blanca i vermella del far esdevé un dels
símbols paisatgístics del delta de l’Ebre. Va començar a
funcionar l’any 1864, però aquella primera estructura
es va anar modernitzant fins a la torre que coneixem
avui. Actualment, emet una llum blanca cada dotze
segons. Podeu arribar-hi fent una passejada d’uns quatre
quilòmetres per la platja.
Localització: Deltebre
(Baix Ebre)
JOMATEIX RIPOLL/WIKIMEDIA COMMONS/ CC BY-SA 3.0

13
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
18 FARS
FAR DE CULLERA
El Far de Cullera és entre el cap de Sant Antoni i el port
de València i va ser encès per primera vegada l’any 1858.
L’edifici, tot de color blanc, és circular i al centre s’hi erigeix
una torre cònica, coronada amb una barana circular on hi
ha instal·lada la llanterna del far. Tot i que la construcció
actual s’assembla força a la primigènia, s’hi han fet unes
quantes modificacions. Durant la guerra de 1936-1939 es
va ordenar d’aturar-hi l’activitat amb l’objectiu de no
revelar informació en cas de possibles desembarcaments
o bombardaments. Emet tres llampades de llum cada vint
segons i, tot i que no se’n pot visitar l’interior, val la pena
de contemplar l’edifici i fer una passejada pel passeig de
la Farola.
Localització: Cullera
(Ribera Baixa)
AURELIANO/ WIKIMEDIA COMMONS/ CC BY-SA 2.0

14
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
18 FARS
FAR DE PUNTA ALBIR
El Far de Punta Albir va començar l’activitat l’any 1863.
Té el reconeixement de Bé d’Interès Cultural d’Alfàs
del Pi d’ençà dels anys noranta. Al costat, al penyasegat
mateix, hi ha la torre Bombarda, una torre de
guaita del segle XVI que, gràcies a la seva posició
privilegiada, servia per a avisar dels atacs dels pirates.
Hi va viure gent fins a començament dels anys seixanta,
que se’n va automatitzar el funcionament. Ara, després
d’unes quantes modificacions, es fa servir de centre
d’interpretació, amb una sala d’exposició que aplega la
cultura marinera de la zona del parc nacional de Serra
Gelada.
Localització: l’Alfàs del Pi
(Marina Baixa)
JESÚS ALENDA/ WIKIMEDIA COMMONS/ CC BY 2.0

15
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
18 FARS
FAR DE TABARCA
El Far de Tabarca –situat a l’extrem oriental de l’illa–
es va inaugurar l’any 1854 amb l’objectiu d’alertar els
mariners que s’acostaven a l’illa i als illots rocosos
que l’envolten, moltes vegades invisibles de nit. És
una construcció neoclàssica. La part inferior servia
d’habitatge per als faroners. Al damunt, s’hi alçava la
torre que sostenia el mecanisme d’il·luminació, avui ja
desmantellat. Ara l’edifici és restaurat i a dins s’hi ha
instal·lat un laboratori biològic que serveix de base a la
Reserva Marina.
Localització: illa de Tabarca
(Alacantí)
MOS810/ WIKIMEDIA COMMONS/ CC BY-SA 4.0

16
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
18 FARS
FAR DE LA NAU
El Far de la Nau és situat al cap de la Nau, a l’extrem sud
del golf de València, i funciona d’ençà del 1928. Emet centelleigs
de llum constantment. Tot i que es va subhastar
l’any 1914 no va engegar fins anys més tard perquè va
caldre construir una carretera per a arribar-hi i transportar-hi
els materials. L’edifici és de planta octogonal i
és a 122 metres sobre el nivell de la mar.
Localització: Xàbia
(Marina Alta)
De l’entorn natural d’aquest indret, se’n destaquen els
penya-segats i la microreserva vegetal, reconeguda pel
Consell. Als peus del cap, es pot visitar la cova dels Òrguens,
una cavitat natural on solament es pot entrar des
de la mar i amb petites embarcacions. I una curiositat, al
cap de la Nau, abans de construir-se el far, s’hi van fer les
proves de telegrafia sense fils entre la península i Eivissa,
amb un sistema dissenyat per l’enginyer i comandant
valencià Julio Cervera.
A prop de Xàbia, també val la pena d’arribar fins al
Far del Cap de Sant Antoni, a menys de vint quilòmetres
del cap de la Nau. Es va construir aprofitant
una antiga torre de vigilància costanera del segle
XVI i es va encendre per primera vegada l’any 1861.
És de planta cilíndrica i a la base hi ha adossada
l’antiga casa del faroner.
JOSE MANUEL/ WIKIMEDIA COMMONS/ CC BY-SA 3.0

17
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
18 FARS
FAR DE COLUMBRETS
El Far de Columbrets és al nord de l’Illa Grossa, dins
el parc natural de les Illes Columbretes. Va començar a
funcionar l’any 1859 amb una llum fixa i blanca. Durant
la guerra de 1936-1939 va ser desallotjat i ocupat per
l’exèrcit. A causa de l’aïllament, quan encara hi vivien
faroners l’administració havia de fer mans i mànigues
per aconseguir que algú hi volgués anar a viure. Els
faroners havien d’acceptar una permanència d’un mínim
de dos anys i com a incentiu cobraven una pesseta més
el dia. D’ençà de l’any 1961 que és automatitzat, però
per a garantir-ne el manteniment un tècnic visita l’illa
periòdicament. A més, ara també es fa servir de seu per a
investigacions científiques.
Localització: els Columbrets
(Plana Alta)
JAVIER VALENCIA 2005/ WIKIMEDIA COMMONS/ CC BY-SA 4.0

18
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
18 FARS
FAR DE CAVALLERIA
El Far de Cavalleria és situat al cap de Cavalleria, al nordoest
de Menorca. Emet dos llampecs blancs cada deu
segons. Es va acabar de construir l’any 1858 i és un dels
més antics de l’illa. Abans que entrés en funcionament,
en aquest punt hi havia hagut molts naufragis. Gràcies a
la il·luminació del far van disminuir, però encara no prou.
Per això van acabar construint el Far de Favàritx –al nordest–
i el Far de Punta Nati –al nord-oest–, de manera que
la costa nord restava completament protegida. El Far de
Cavalleria és, probablement, un dels més concorreguts de
l’illa, per la fama que s’han guanyat les postes de sol en
aquest indret i per la possibilitat de visitar-ne l’interior,
on hi ha el Centre d’Interpretació del Cap de Cavalleria.
Si resseguiu la costa nord, trobareu el Far de Favàritx. Es
va inaugurar l’any 1922 i és el primer far de formigó de
les Illes, amb una espiral negra que s’enfila per la torre
Localització: el Mercadal
(Menorca)
blanca. És situat dins el parc natural de l’Albufera
del Grau i el paisatge que l’envolta és de roca agresta
i de color negre. El far és un bon lloc per a veure la
sortida de la lluna.
El darrer de la costa nord és el Far de Punta Nati,
al qual es pot arribar caminant des de Ciutadella.
Té dos edificis rectangulars i independents i una
torre de planta hexagonal. En aquest punt es poden
veure bones postes de sol i, si el dia és clar, s’albira
Mallorca a l’horitzó.
PRATS I CAMPS

19
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
18 FARS
FAR D’ARTRUTX
El Far d’Artrutx –construït l’any 1858– és al cap que duu
al mateix nom, a l’extrem sud-oest de Menorca, molt a
prop de Ciutadella. Juntament amb el Far de Capdepera,
de Mallorca, avisa els mariners dels límits del canal més
estret entre les dues illes, el canal de Menorca. L’edifici
és una casa blanca amb una torre de bandes blanques i
negres. Actualment, tot i que manté les seves funcions,
alberga un restaurant a les cambres on vivien els faroners.
Des del port de Ciutadella es pot arribar passejant fins
al Far de la Farola, també anomenat Far de Ciutadella,
a la bocana del port. Es va inaugurar l’any 1863 i, com
alguns altres, es dissenyà amb franges blanques i negres.
Com que és solament a vint metres sobre el nivell de la
mar, sovint les onades hi entraven a dins; per això van
construir-hi un mur al voltant. Davant el far hi ha una
petita ermita i la platja de la Farola, que pràcticament se
Localització: Ciutadella
(Menorca)
l’ha menjada la mar. Tanmateix, per a banyar-s’hi
hi ha uns replans amb escales que permeten d’arribar
a l’aigua des de les roques. Un punt on es pot
contemplar el far és el Castell de Sant Nicolau, just a
l’altra banda de l’entrada al port antic de Ciutadella.
Menorca és coneguda com l’illa dels cinc fars. El
darrer és el Far de l’illa de l’Aire, situat a l’altra
punta, l’extrem sud-est.
SÖNKE BIEHL/ WIKIMEDIA COMMONS/ CC BY 2.0

20
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
18 FARS
FAR DE CAPDEPERA
El Far de Capdepera és un dels més emblemàtics de
Mallorca i un dels cinc que es mantenen actius. Va ser
construït l’any 1861, amb una torre de planta circular. Té
diverses cambres adossades, que servien d’habitatge per
al faroner i d’espai per al manteniment. Combina una llum
blanca amb un centelleig vermell cada dos minuts. Alçat
en un entorn natural imponent marcat pels penya-segats,
del far estant es pot veure l’illa de Menorca si el dia és
clar. Hi ha unes quantes rutes –i uns quants nivells– per
a arribar-hi a peu i descobrir-lo, tot i que no és possible
d’entrar-hi.
Localització: Capdepera
(Mallorca)
FRANK VINCENTZ/ WIKIMEDIA COMMONS/ CC BY-SA 3.0

21
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
18 FARS
FAR DE BARBARIA
El Far de Barbaria es va construir l’any 1971 i emet un
centelleig de llum intermitent. És al cap de Barbaria, el
més meridional, un dels primers territoris de l’illa que
es va habitar, ara fa quatre mil anys. A prop, hi ha la torre
de defensa del Garroveret –del segle XVIII– i la Cova
Foradada, un dels atractius turístics més destacats de
l’illa. De dins estant, es veu el final del penya-segat i la
mar. A més, cap al vespre es pot gaudir del paisatge i de la
posta de sol, que paga molt la pena, com ja deia Aspencat:
“De Sant Francesc al cap de Barbaria en moto, no em puc
llevar del cap eixa foto, ni eixa posta de sol de postal.”
Localització: Formentera
TOMMY FERRAZ/ WIKIMEDIA COMMONS/ CC0

22
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
ENTREVISTA
JULIÀ BLANCO
“Que fins ara no t’hagis
infectat de covid no vol dir
que hi siguis immune”
Entrevista a l’investigador de l’IrsiCaixa i l’Institut de
Recerca Germans Trias i Pujol Julià Blanco per a parlar
sobre la setena onada

23
JULIÀ BLANCO
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
TXELL PARTAL
Ens podem tornar a infectar, ja no estem protegits pel
simple fet d’haver passat l’òmicron. Aquesta variant
va mutant
“ Que fins ara no t’hagis infectat de
coronavirus no vol dir que hi siguis
immune”, adverteix Julià Blanco,
investigador de l’IrsiCaixa i l’Institut
de Recerca Germans Trias
i Pujol. Malgrat tot, l’ADN dels qui
no s’han arribat a encomanar en aquestes
set onades podria tenir la clau de la
cura. Per això, un estudi internacional ho
investiga. Tot i que en cada variant que
apareix hi ha més gent que es contagia.
“Molta gent que no s’havia infectat durant
les sis onades anteriors, s’encomana
ara. No tothom que no l’havia passat era
per factors genètics. A més, el virus no
solament evoluciona per saltar-se els
anticossos.”
En aquesta entrevista, Julià Blanco aprofundeix
en la situació actual. Una setena
onada més invisibilitzada que mai, de la
qual es tenen molt poques dades, i que ha
estat causada per l’aparició de la subvariant
BA.5 de l’òmicron. Un variant que
encara s’estudia, però de la qual ja hi ha
les primeres conclusions. “Vacunar els
vulnerables hauria de ser una prioritat.”
—Ja ha començat, la setena onada?
—Ara mateix, no tenim una quantificació
de què passa, i, per tant, és molt
complicat parlar d’onades. Sobretot és
molt difícil de saber la magnitud de la
que tenim. Ara, tots som conscients que
hi ha un augment del nombre de casos
positius. Però no sabem si és realment
una setena onada o si la sisena no va arribar
a caure mai. Sembla que en realitat
el virus no ha parat de circular des de la
sisena. No hi ha hagut una aturada en la
circulació. Hi ha hagut una baixada de
casos, i ara veiem un repunt. La qüestió
és que és molt complicat de quantificar.
—La doctora Magda Campins deia ara
fa uns dies que hi havia un 75% de casos
ocults.
—És clar, la gent que té una prova positiva
de coronavirus no la registra al
sistema sanitari. És més, hi ha molta
gent que s’infecta i no ho sap. Per tant, és
impossible de tenir un valor quantitatiu
d’incidència del virus en aquest moment.
Ara, tots tenim la sensació que el virus
circula molt, últimament.
—S’haurien de tornar a controlar tots
els casos, tenint en compte que augmenten?
—Ara s’ha de tenir molta cura dels vulnerables.
La majoria de la població estem
ben protegits davant la malaltia greu,
sigui perquè estem ben vacunats, sigui
perquè ja hem passat l’òmicron. Els
anticossos generats per les terceres dosis
o per infeccions de la sisena onda van
minvant. I els anticossos no reconeixen
tan bé la subvariant BA.5, per tant, ens
fa a tots més susceptibles a la infecció.
Però això no vol dir que desenvolupem
una malaltia greu. Al contrari, la majoria
de gent que s’infecta té una malaltia lleu i
al cap de poc està bé, tot i que sembla que
aquesta nova subvariant dura més dies.
Amb aquesta nova situació, no podem
sobrecarregar el sistema sanitari fentlos
comptar tots els casos. El sistema
s’ha de protegir una mica i focalitzar-se
sobretot en les persones que realment
tenen un risc de desenvolupar la malaltia
greu. Al final, això representarà
beneficis per a tots. Si sobresaturem el
sistema sanitari amb els que no requereixen
atenció, limitarem l’atenció dels
qui sí que ho necessiten.
—Amb aquesta nova subvariant, els
anticossos ens protegeixen menys? Algú
que ja hagi passat l’òmicron es pot
tornar a infectar?
—Sí, ens podem tornar a infectar, ja no
estem protegits pel simple fet d’haver
passat l’òmicron. Aquesta variant va
mutant. Fins ara, el virus evolucionava
molt aleatòriament. És a dir, apareixien
variants que no tenien res a veure l’una
amb l’altra. Ara ja no és així. Segurament
el virus ha trobat la zona de confort. Ha
descobert una variant que és molt transmissible,
l’òmicron, i evoluciona dins
aquesta variant. No apareixen variants
completament diferents, sinó que tenim
una evolució de l’òmicron. Per això, els
infectats per l’òmicron BA.1 o BA.2 poden
tornar a contagiar-se per la BA.5. Encara

24
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
JULIÀ BLANCO
És un bon moment per
a posar-se la tercera
dosi, tothom hauria de
vacunar-se del tot. I si fa
sis mesos que s’ha passat
la malaltia, sempre és
millor rebre la vacuna que
no pas reinfectar-se amb
l’òmicron BA.5
que serà una infecció lleu, perquè malgrat
que els anticossos no la reconeixen
bé, tenim la memòria immunològica que
ens protegeix de la malaltia greu.
—El Departament de Salut insisteix que
és important que qui encara no s’hagi
posat la tercera dosi es vaccini.
—Com deia abans, els qui es va vacunar
o va passar la covid-19 el mes de gener o
febrer perden anticossos. Per tant, si van
passar la infecció i no van rebre la tercera
dosi, és important que se la posin ara.
Així els augmentaran els anticossos i de
retruc estaran més protegits. Poc o molt,
això també servirà per a frenar la transmissió
del virus. És un bon moment per
a posar-se la tercera dosi, tothom hauria
de vacunar-se del tot. I si fa sis mesos que
s’ha passat la malaltia, sempre és millor
rebre la vacuna que no pas reinfectar-se
amb l’òmicron BA.5.
—Què és millor, vaccinar-se ara o esperar
que arribin els nous vaccins que
preparen Pfizer i Moderna, basats en
l’òmicron?
—Hem tingut una petita sorpresa. Pensàvem
que les vacunes basades en l’òmicron
serien molt millors que no les que
tenim ara, basades en la variant original. I
no ha estat ben bé així. Els estudis clínics
diuen que són una mica més efectives,
però que la diferència no és gaire gran.
Si li donem a algú la quarta vacuna de
les originals, i a algú altre, la vacuna
d’òmicron, el primer tindrà dues vegades
més anticossos. És millor, però és
una diferència petita. I tenint en compte
això, crec que no val la pena d’esperar les
vacunes noves. Sobretot pensant en la
població més vulnerable, els més grans
de vuitanta anys, que són qui pot tenir
més complicacions. Reactivar la quarta
dosi per a gent fràgil hauria de ser una
prioritat. Ja ho podem fer, amb les vacunes
que tenim.
—Això vol dir que cada mig any ens
haurem de tornar a vaccinar? Serà per
sempre?
—No, no és viable. No té sentit que ens
vacunem cada sis mesos, sobretot la població
general. Podríem provar de mantenir
els nivells d’anticossos molt alts en
tota la població amb aquesta vacunació
cada sis mesos, però això forçaria que
hi ha hi hagués més evolució viral. Les
vacunes perdrien eficàcia. No és una bona
estratègia. El virus continuaria circulant i
seria un cercle viciós. Hauríem de pensar
més a llarg termini. Cal fer molta més
recerca per a trobar vacunes efectives
contra tots els coronavirus, o que siguin
capaces de generar una immunitat a les
mucoses; és a dir, al nas o a la gola, que
és on necessitem els anticossos per a
protegir-nos contra la infecció.
—Hi ha recerca en aquest sentit?
—Sí, per descomptat. Hi ha moltes iniciatives
que cerquen una vacuna pancoronavirus,
que neutralitzi totes les variants.
Hauria de funcionar en les que coneixem
i en les futures. A més, s’investiga molt
sobre vacunes que s’administrarien per
via internasal, que farien que tinguéssim
la resposta immune allà on és més necessària
–a la porta d’entrada del virus: el
sistema respiratori–, i no per tot el cos.
—Hi ha gent que, dos anys després de
l’arribada del coronavirus, encara no
s’ha infectat. Podrien tenir la resposta
a la cura?
—Sí, de fet és un model que s’ha estudiat
en més virus. Per exemple, en el VIH,
l’estudi dels resistents a la infecció ens
ha donat moltíssima informació sobre
quins són els mecanismes protectors.
En aquest cas, hi ha un gran estudi en
marxa. És una col·laboració internacional
molt important, que identifica
gent que ha estat exposada al virus i
no s’ha infectat. Miren de saber quins
factors genètics determinen aquesta
resistència a la infecció. Encara no hi
ha dades, però quan les tinguem, podrem
aconseguir una vacuna que generi
mecanismes de protecció que facin que
no ens infectem.
—Per tant, parlem d’una qüestió d’ADN?
També s’havia parlat que podrien ser els
grups sanguinis?
—El grup sanguini s’ha associat a la celeritat
de la infecció. També sabem que
hi ha defectes genètics que van associats
a una malaltia més greu. Allò que no
sabem són els factors genètics associats
a la protecció. S’ha estudiat molt la gent
que ha tingut una covid greu. Però fins
ara no s’havien pogut estudiar els qui no
s’han infectat mai.

25
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
JULIÀ BLANCO
—Si algú fins ara no s’ha infectat, és
immune?
—No, que fins ara no t’hagis infectat de
covid no vol dir que hi siguis immune. I
menys amb aquesta evolució viral. Molta
gent que no s’havia infectat durant les sis
onades anteriors, malgrat haver tingut
contacte estret amb un cas, sí que s’encomana
de la BA.5. No tothom que no s’ha
infectat ha estat per factors genètics. En
molts casos és perquè la seva exposició al
virus ha estat mínima. Per això, l’estudi
dissenyat en l’àmbit internacional mira
d’identificar persones que han estat exposades
al virus –n’hi ha d’haver alguna
prova– i no s’han infectat. En definitiva,
en el fet d’infectar-se o no, també hi
ha un factor viral. El virus no solament
evoluciona per saltar-se els anticossos.
També evoluciona per saltar-se uns altres
mecanismes del sistema immunitari.
És possible que la variant BA.5 infecti
gent menys sensible al contagi amb la
variant original.
—Abans heu dit que sembla que els
símptomes de la subvariant BA.5 duren
més.
—El sistema de salut francès ha publicat
unes dades que ho diuen. Amb aquesta
subvariant, hi ha bones notícies i dolentes.
Una de les dolentes és aquesta: la
simptomatologia és més llarga. A més,
hi ha estudis que diuen que, en models
animals, és una variant més patogènica
que no la BA.2, que va ser la gran responsable
de l’onada anterior. Per tant, hem
de vigilar molt amb els més vulnerables,
la gent gran i els immunodeprimits. Cal
protegir-los, perquè si es confirmen
aquests resultats, la mortalitat associada
a aquesta onada podria ser més gran que
no s’espera, sobretot entre aquesta gent.
—Com es pot protegir, la gent vulnerable?
—Bàsicament, amb sentit comú. Si tenim
símptomes, hem de procurar protegir el
nostre entorn. Cal que duem la màscara
i ens fem proves d’antígens quan anem
a veure els nostres avis. Tot i que cal ser
conscients que una prova d’antígens negatiu
avui, no vol dir que demà no pugui
ser positiu. En cas de tenir símptomes, cal
anar amb màscara i ventilar bé. És més, si
podem, hauríem d’evitar d’anar a veure
persones vulnerables, com els nostres
avis. És millor esperar-nos a confirmar
que som negatius. Cal protegir-los, perquè
probablement molt dels nostres avis
poden infectar-se amb BA.5 i no tenir una
malaltia greu, però alguns poden tenir
complicacions importants, sobretot els
que tenen patologies prèvies.
—I el sistema sanitari, què pot fer?
—Cal reactivar les quatre dosis de vacunes
per als més grans de vuitanta anys.
No és la solució perfecta, evidentment.
Però pot ajudar. També tenim bones
notícies, la BA.5 encara sembla sensible
a alguns dels fàrmacs que tenim contra
la covid. Tant els antivirals com els
anticossos monoclonals. No sembla més
resistent als anticossos que administrem
als immunodeprimits que no reaccionen
a la vacuna. Això ens ha de permetre
protegir-los.
—Fins ara, quan hi havia una onada, es
frenava amb més restriccions. Com s’ha
de fer, ara?
—No podem tornar a les restriccions.
Seria poc útil i contraproduent. Com ho
aturem? El virus circula, per tant, si som
positius, procurem no anar a treballar.
No hi haurà baixes per covid, tan sols si
et trobes malament, però s’ha de provar
de fer teletreball sempre que es pugui.
I fora de la feina, quedem-nos a casa.
Evitem qualsevol contacte. Sobretot,
cal que protegim la gent gran. Fem-nos
proves quan tinguem qualsevol dubte.
Les persones més vulnerables haurien de
continuar portant la màscara. En realitat,
és fer servir el sentit comú. Amb les vacunes
no podrem aturar aquesta setena
onada. Però amb la quarta dosi podem
protegir la gent vulnerable. Com més
aviat s’activin aquestes quartes dosis del
vaccí, millor.
—Parlant de vaccins, aviat també s’espera
que se n’aprovin de nous, com ara
Amb les vacunes no podrem
aturar aquesta setena
onada. Però amb la quarta
dosi podem protegir la gent
vulnerable. Com més aviat
s’activin aquestes quartes
dosis del vaccí, millor
el d’Hipra, fet a Catalunya.
—Sí, hi ha més vacunes que són a punt
d’aprovar-se i que mostren bons resultats.
Tot i que no es basen en l’òmicron,
sembla que funcionen una mica més bé.
Quan s’aprovin –i esperem que sigui
aviat, almenys en el cas d’Hipra–, seran
un nou arsenal per a intentar de protegir
la nostra gent gran. Però, de moment,
aquestes persones fràgils s’haurien de
poder començar a protegir amb les vacunes
vigents.

26
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
ENTREVISTA
ULRIKE GUÉROT
“Rússia ha
guanyat i cal
una república
europea”
Entrevista a la politòloga alemanya, que defensa
la creació d’una república europea que superi els
estats · Creu que la guerra d’Ucraïna demostra que
els interessos europeus i americans són diferents
ALBERT SALAMÉ

27
ULRIKE GUÉROT
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
VICENT PARTAL
Ulrike Guérot és una politòloga alemanya,
professora universitària,
directora i fundadora de l’European
Democracy Lab, institució
on desenvolupa conceptes sobre
el futur de la integració europea. Guérot
apareix sovint en mitjans europeus amb
opinions sempre contundents. Ara ha
estat a Barcelona convidada per l’Institut
Goethe.
L’abril del 2013, Guérot va publicar amb
Robert Menasse un manifest sobre la
fundació d’una república europea en
què defensaven la creació d’una Europa
postnacional basada en la igualtat de tots
els ciutadans més enllà de les fronteres
estatals. En aquest disseny, defensen que
les ciutats i les “regions històriques”
com Catalunya haurien de guanyar pes
i substituir els estats actuals perquè són
més arrelades.
Durant la pandèmia del coronavirus,
Guérot va ser molt crítica amb les mesures
que es van prendre i va avisar que
el camp de debat es reduïa a còpia d’estigmatitzar
els ciutadans que no estaven
d’acord amb el govern. Això va suscitar
fortes polèmiques a les xarxes socials,
especialment quan va ser acusada de ser
una provocadora i de fer servir mitges
veritats en els debats públics.
Amb motiu de la guerra d’Ucraïna, Guérot
ha estat crítica amb l’ajut alemany
a Ucraïna. Considera que l’OTAN és un
obstacle per a la integració europea, creu
que Rússia és un país difícil, però no pas
un enemic, i per això ha explicat el sentiment
rus de ser una nació amenaçada,
cosa que també li ha causat problemes,
fins i tot a la universitat on ensenya.
—Sou una persona molt conflictivitzada
davant l’opinió pública. Com us
definiríeu?
—Sóc una persona crítica amb el sistema.
Per això vaig manifestar-me contra
les mesures tan dràstiques que es van
prendre durant el coronavirus i per això
sóc favorable a la pau a Ucraïna. Però he
de dir que al mateix temps puc treballar
per a Soros. Sóc una persona complexa i
això em dóna grans avantatges.
—Quins?
—Que parlo amb tothom, amb gent de
posicions molt diferents, i sempre dic
les mateixes coses als uns i als altres.
Sobre Europa, per exemple. O sobre el
meu intent d’entendre aquest temps
complicat que ens ha tocat de viure. I dic
les mateixes coses en privat que a la televisió,
igual, de la mateixa manera. Una
altra qüestió és si el jo de la televisió és
el mateix que jo. Perquè caldria recordar
allò que ens va ensenyar Hannah Arendt:
quan regales les teues paraules al públic
ja no pots controlar què en farà, el públic,
de les teues paraules...
—Parlem d’Europa?
—Parlem d’Europa.
—Vós direu...
—Si entenem que la polarització destrueix
la vida política i no volem acabar
amb una gran confrontació entre els
populistes i el sistema, i si no volem
passar-nos el dia parlant de Brexit, Polexit,
Italexit i tot els “exit”, és molt
evident que ens cal repensar Europa. I
cal que assumim que més Europa, però
no pas aquesta Europa que tenim avui,
pot ajudar a guarir aquesta divisió entre
el sistema i el populisme. Un professor
Caldria recordar allò que
ens va ensenyar Hannah
Arendt: quan regales les
teues paraules al públic ja
no pots controlar què en
farà, el públic, de les teues
paraules...

28
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
ULRIKE GUÉROT
polonès de seixanta anys un dia em va
dir: “Us comprenc bé, vós no esteu a
favor d’aquesta Unió Europea perquè
és problemàtica i no funciona. I voleu
una república europea que sigui la fusió
dels espais jurídics i polítics en un estat
europeu.” Exacte! Això vull jo.
—Aquesta és, per tant, la vostra proposta:
fer una república europea, no una
unió d’estats com ara.
—Aquí sóc jo. Tinc una utopia practicable.
A la Unió Europea tenim un dret
híbrid i diversos espais polítics que no es
fusionen. I per tant tenim un problema
estructural. Que ve de l’arrel, del concepte,
del mateix concepte polític de la Unió
Europea. Jo no dic que tingui les respostes
de tot, però sé que els problemes estructurals
reclamen respostes estructurals.
—Una república europea seria una resposta
estructural, això és cert.
—I em sembla que ens permetria d’alleujar
la tensió actual creada per la polarització.
Perquè, per exemple, podríem discutir-nos
tranquil·lament amb l’extrema
dreta quan ells diuen que Europa ha de
canviar i que aquesta Europa no funciona.
D’acord. Doncs parlem-ne, perquè això
és així. A més, el fet de parlar-ne ja crea
un espai comú per a tots. La idea d’una
república europea podria ser la chambre
de la discussion dels europeus, que ens
podria ajudar a superar aquesta polarització
que ara veiem en tots els espais.
—No és gens senzilla la proposta que
feu.
—Crec que va ser Rilke que va demanar:
“I tu què tens contra la dificultat? Perquè
les coses simples no funcionen.”
—Som al 2022.
—Sí. I tenim el coronavirus i aquesta
guerra d’Ucraïna, una guerra proxy
en què participen els americans però
sense involucrar-se en les hostilitats.
Europa es fa mal a ella mateixa aplicant
constantment polítiques destructives
contra la seua població. Aquesta guerra
d’Ucraïna ens demostra que els interessos
americans i els interessos europeus
no són congruents, no són els mateixos.
Si més no, això es pot dir amb certesa.
Però, malgrat això, nosaltres ens aïllem
La idea d’una república
europea podria ser la
‘chambre de la discussion’
dels europeus
ALBERT SALAMÉ

29
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
ULRIKE GUÉROT
de Rússia. I empenyem Rússia als braços
de la Xina –mentre acceptem, per cert,
que la Xina construeixi la línia ferroviària
de Belgrad a Budapest. I acceptem
que cal augmentar els pressuposts de
defensa al 2% i que Suècia i Finlàndia
entrin a l’OTAN. En definitiva, acceptem
el domini americà. Però, ai!, resulta que la
guerra econòmica que volíem fer contra
Rússia ja ha fracassat. No hi ha inflació
a Rússia, o no hi ha massa inflació i el
ruble Déu n’hi do com és d’estable. De
manera que si alguna volta vam tenir
la sensació, la pretensió, que podíem
assecar Rússia i ofegar-la, això ja s’ha
acabat. Rússia ha guanyat. Ja ho entenc,
que costa d’acceptar-ho, però crec que en
tot cas cal analitzar si hem pres decisions
equivocades i jo crec que sí. A Europa ara,
n’hi ha prou de mirar la realitat, sí que
tenim inflació, problemes energètics,
tallarem el gas a l’hivern...
—Però no es pot reduir un conflicte
com el d’Ucraïna i les aspiracions dels
ucraïnesos a part del joc entre els Estats
Units i Europa.
—És clar. Òbviament, Putin és un agressor.
No ho puc negar, això. És evident. Jo
no nego els fets. Però això no evita que
em pugui preguntar obertament per què
Europa no és capaç de mirar pels seus
interessos i es deixa arrossegar d’aquesta
manera. Aquesta és la qüestió clau i jo
espero que Europa es vagi despertant i
pugui tornar a ser un projecte emancipador,
com ho havia estat.
—Quan ho havia estat?
—Els projectes europeus del 1992 eren
emancipadors. Un era la unió política,
Maastricht, una unió més gran entre
nosaltres. I l’altre era la creació d’una
pau eurasiàtica, d’una associació que
havia d’anar de Lisboa a Vladivostok.
Però tots dos projectes han fracassat.
Trenta anys després ho hem d’acceptar.
Ara, ens hem de demanar si aquests dos
projectes encara són els nostres projectes
intel·lectualment, emocionalment, políticament,
financerament, socialment,
estratègicament. Si la resposta és que
sí, hem de pensar si tenim encara cap
opció. O si potser ja no hi ha res a fer
davant Xinamèrica. Però fins i tot si fos
el cas i ja no poguéssim impedir que la
Xinamèrica es mengi els nostres ports i
tot això sempre podríem tornar enrere,
a pensar si aquells dos objectius del 1992
es poden realitzar encara avui.
—I com es fa això?
—Oposant-se al transhumanisme, a
aquesta idea que transitem d’humans a
posthumans i a l’agenda digitalitzadora.
Jo ho vull. Jo vull oposar-m’hi. També
perquè així crec que defensaríem el continent
europeu. No tan sols els territoris i
les precioses ciutats, i l’àgora i la cultura
grega i llatina i l’arquitectura i el renaixement
i tot això que ha fet i és Europa.
Una Europa que no és Amèrica –que
comença, per entendre’ns, el 1776. I que
tampoc no és l’Àfrica. Ni la Xina, és clar,
que té una gran cultura, però és tota una
altra cosa.
—Com definiu l’essència d’aquesta Europa
que dibuixeu?
—Aquí a Europa tenim una cosa molt
específica que, si l’hem de resumir en
una paraula, jo en diria “república”. És
el concepte que ens explica com la gent
ha de viure junta, i pot viure junta, en
un mateix projecte polític compartit.
Això és Plató i Aristòtil i és Ciceró i Kant
i Rousseau, és l’evolució de la nostra Europa.
La pregunta ara és si volem salvar
l’estructura mental d’Europa, d’aquesta
res publica amb tot allò que ha implicat i
implica, encara avui: economia i democràcia,
àgora, liberté, égalité, fraternité,
tot allò que fa la república europea i que
a més és una joia del pensament intel·lectual
mundial.
—Imaginem-nos que sí, que ho volem
salvar...
—Doncs si ho volem fer hem de pensar
primer de tot d’on partim, de quins teixits
socials, físics o territorials hem de
partir per a aconseguir-ho. Com l’hem de
pensar. I la meua resposta és que Europa
necessita una república europea.
Jo espero que Europa es
vagi despertant i pugui
tornar a ser un projecte
emancipador, com ho
havia estat

30
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
ULRIKE GUÉROT
Moltes estructures
que hem creat amb la
Unió Europea ara cal
desconstruir-les
—Concretament per a què?
—Fins als anys setanta, abans que s’imposés
l’agenda neoliberal, les coses eren
encara força clares, però ara es va destruint
de manera accelerada aquella estructura
europea de col·laboració entre
allò que era públic i privat i es van diluint
els elements que ens definien com a continent.
El teixit industrial europeu se’l va
menjant Amazon, això és visible a cada
cantonada de cada ciutat. I els xinesos
s’hi escolen amb la seua transformació
de la vigilància sobre les societats. Jo dic
que si volem pensar en un projecte europeu
hem de pensar en aquests teixits
bàsics, el teixit social, el teixit industrial,
el teixit cultural... Fa poc a Torí em va
passar que en una reunió amb industrials
d’allà ens enteníem perfectament perquè
aquesta és la mena de gent que necessita
Europa, gent responsable i arrelada. Si
només actues per ser gran –big data, big
business, big american, big GAFA, big el que
sigui–, això ja no és un model republicà,
perquè és incontrolable a escala humana.
—Com la penseu, doncs, aquesta república?
—Jo penso en una república europea
teixida a partir de la subsidiarietat, horitzontal,
basada en les regions i en les
identitats culturals històriques –la dels
catalans, per exemple– i desconstruïda.
Hem de combinar l’origen, el fet local,
amb un estat funcional europeu i emancipador.
Per això moltes estructures que
hem creat amb la Unió Europea ara cal
desconstruir-les.
—Per haver suscitat debats com aquest,
hem rebut atacs forts a les xarxes socials.
Com ho feu per resistir aquesta pressió?
—No és fàcil quan tanta gent comença
a mirar i a fer amalgames de qualsevol
cosa que fas o que dius, des d’angles tan
diferents. De moment em salva la creença
que a mi no se’m poden emportar,
que no poden convertir-me en allò que
ALBERT SALAMÉ

31
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
ULRIKE GUÉROT
Tu pots entendre algú
sense que això signifiqui
justificar què fa
diuen que sóc. Sóc una persona complexa.
He treballat amb la CDU i amb l’SPD; i a
l’European Council on Foreign Relations.
Conec Javier Solana. I he treballat per a
Soros? Doncs, sí, també!
—Us heu queixat molt d’allò que anomeneu
“la disminució de l’espai per a
debatre”.
—Això és evident i és un gran problema.
—Respecte del coronavirus, heu tingut
una posició molt crítica i això ha fet que
alguns us consideressin negacionista...
—Ho deia abans: hi sóc jo i “el fenomen
Guérot”. Jo faig el que faig i parle amb
tothom i confie en aquells que em coneixen.
Però als mitjans es veu “el fenomen
Guérot”, que el fan servir perquè així
l’espai de la conversa pública es redueix.
Si no pots combatre l’argument mata la
persona, tan simple com això. Ens neguen
la facultat de canviar d’opinió, ens
neguen el dret de ser convençuts, és una
cosa totalment irracional.
—I qui en té la culpa?
—Crec que és important d’analitzar què
té de dolent internet i les bombolles que
crea. I, evidentment, és important, molt
important, de saber qui paga aquestes
campanyes d’assetjament. Qui finança
els atacs a les xarxes socials? Al final intenten
de polaritzar, tant hi fa si parlem
del coronavirus, d’Ucraïna, del canvi
climàtic... Volen que es perdi la diferenciació,
que es perdin les dades tangibles.
—Opinar és sempre posar-se en perill,
no?
—Sí. Però tu pots entendre algú sense
que això signifiqui justificar què fa. I jo
m’alarmo quan veig com es nega això,
de quina manera perdem les estructures
mentals europees, les ordres de pensament
europees. Observeu què passa. Si
sobre algun tema concret penso, posem
per cas, com l’extrema dreta, tindré por
de parlar-ne, perquè no m’acusin de
pensar com ells i m’organitzin una campanya
dient que sóc d’extrema dreta. I el
resultat quin és? Doncs que acabo callant
i amb això reforço la gent que crec que
ho fa malament, simplement perquè no
goso dir què penso, perquè no m’encaixin
en un lloc que no és el meu. És una
intimidació permanent.
—Tot va massa de pressa?
—Sí. Hi ha la pressa. Vinga tot de pressa,
els smartphones, els piulets de Twitter,
vinga, tot ben ràpid. Però aturem-nos
un segon: això ho necessitem de debò?
Sí? Per a fer què? De debò ens cal l’Alexa
per a omplir la nevera o podem obrir
la porta i mirar què hi ha i què ens cal
comprar? No paren de dir-nos que ens
simplifiquen la vida, però no és clar que
sigui així. Jo vull agafar un tren però no
hi ha cap humà a l’estació. He d’anar a
internet i clicar no sé a quin lloc per a
trobar les instruccions que necessito. O
he d’exposar el meu problema a un bot
telefònic. I encara no ens n’adonem i li
descrivim els nostres problemes a una
màquina! Vinga intel·ligència artificial i
tot això que al final no és sinó una deformació
del nostre pensament i un estrès
afegit a tothom.
—Com ho atures això?
—Podem llegir la literatura. I t’hi trobes,
què sé jo, Sándor Márai descrivint-nos
un Budapest dels anys 1920, 1930, quan
la gent tenia un dia sencer per a discutir
i pensar mentre seia al voltant del foc i
parlava. O llegeixes sobre aquelles estacions
de tren on un tren passava cada
hora marcant una vida lenta i rítmica. I és
un contrast per a pensar què passa amb
aquesta agenda transhumanista. Potser
no som prou conscients d’on som. Stefan
Zweig ens explicava allò que la gent que
és dins un període que encara no s’ha
acabat no pot llegir-lo complet ni bé,
precisament perquè és al mig...
—Però vos intenteu llegir-lo, malgrat
tot.
—Ah!, sí. Ho intento, sí. Però el que veig
és, per exemple, que els meus alumnes no
saben quines monedes hi havia a Europa
abans de l’euro. I en compte de llegir llibres
llegeixen internet. El paper ha des-

32
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
ULRIKE GUÉROT
ALBERT SALAMÉ
aparegut –tinc ja alumnes mil·lennistes
i aquesta generació té un problema amb
els llibres. Però internet, per exemple,
no té paginació. Allò tan racional d’obrir
per l’índex i saber on hi ha cada cosa. Tot
acaba originant un analfabetisme històric
que sembla que fa que no importi res
d’allò que va existir abans. I és fascinant
de veure com canviem la realitat fent
servir les paraules i com les paraules ens
canvien les estructures de pensament.
Aleshores veus que hi ha un monstre ben
actiu que intenta que tots pensem igual,
que limitem al màxim la nostra capacitat
de debat. I que a l’altra banda hi ha gent
embogida que creu en coses en què és
impossible de creure. Nosaltres volem
ser racionals i hem de deixar que tothom
expressi allò que vol, però aleshores et
trobes gent que nega Galileu i diu que
la terra és plana. Bah, home, bah! Sigui
com sigui, la qüestió interessant és com
podem negociar en una democràcia la
convivència de diversos sistemes de creences
i que ningú no tingui un monopoli
de les creences. I tu ets al mig de tot això
i sents que aquesta tensió entre els dos
extrems et podria matar.
—Metafòricament...
—O no. L’any passat vaig rebre seixanta
amenaces de mort per correu. La democràcia
necessita gent que sigui capaç de
discutir, que sigui capaç de pensar, que
sigui capaç de reconèixer el sentit comú. I
la democràcia té problemes si viu angoixada.
A voltes, per això, tinc la sensació
que tornem al segle XV i al XVI. És com
si Descartes no hagués existit. Torna a
haver-hi moviments religiosos molt
potents que erosionen la democràcia, i
això ara ja no és una discussió abstracta.
Mira què passa amb l’avortament als
Estats Units.
L’any passat vaig rebre
seixanta amenaces de
mort per correu. La
democràcia necessita
gent que sigui capaç de
discutir, que sigui capaç
de pensar, que sigui capaç
de reconèixer el sentit
comú. I la democràcia
té problemes si viu
angoixada

33
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
ENTREVISTA
JAUME MORRON
“Tal com anem, ens convertirem en
colònia energètica de l’estat espanyol”
Entrevista al gerent d’Eoliccat, associació d’empreses
eòliques de Catalunya, molt crític amb la lentitud de la
transició energètica
Jaume Morron, en una imatge d’arxiu. JM

34
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
JAUME MORRON
ANDREU BARNILS I MARC BELZUNCES
Jaume Morron és fundador de dialEc
- Comunicació per a la Sostenibilitat,
empresa de comunicació
que dóna suport als projectes
d’energia renovable que
s’impulsen a Catalunya, i s’encarrega
de la gerència d’Eoliccat, patronal de
les empreses eòliques catalanes. A final
dels anys setanta, Morron va militar en
el Comitè Antinuclear de Catalunya, i ara
els lectors de Twitter el coneixen perquè
és l’home del DOGC, l’home que segueix
fil per randa tots els projectes de renovables
que es publiquen al Diari Oficial de
la Generalitat de Catalunya. I en treu una
conclusió clara: Catalunya va molt lenta,
però molt, en la transició energètica.
VilaWeb entrevista un Morron crític per
a parlar-ne.
—Feu un seguiment minuciós DOGC. En
quin punt som de projectes aprovats de
renovables?
—Anem molt malament, tot i
que s’ha de reconèixer que pot
haver-hi hagut un canvi de
tendència, molt incipient, de
mida lil·liputenca, que veurem
si es consolida. Jo no tan sols
miro el DOGC, sinó també els
butlletins oficials de la resta
de comunitats autònomes de
l’estat espanyol. Els butlletins
són el termòmetre, la mesura,
de si es fa la transició energètica o no. És
on apareixen les informacions públiques
de projectes que hi surten, autoritzacions
que es donen. Catalunya va molt lenta.
Molt lenta.
—Quin és l’últim projecte que heu vist
publicat al DOGC?
—S’ha posat a informació pública una
petita instal·lació fotovoltaica a la Selva
del Camp, de 2.925 megawatts. Aquesta
central funcionarà 1.600 hores. És a dir,
Lil·liput. Necessitem que es publiquin
informacions públiques de projectes
grans. Aquí parlem de substituir l’electricitat
que ens aporten tres nuclears de
1.000 megawatts cadascuna, 8.000 hores
l’any. El 52% de l’electricitat. Necessitem
posar a Catalunya, abans del 2030, més
de 4.000 megawatts fotovoltaics, i més
de 4.000 d’eòlics nous. I això no ho farem
a còpia de petites instal·lacions. Que
tenen tot el mèrit, i són necessàries, però
no seran la columna vertebral del nostre
sistema energètic.
—Per què anem lents? Pels lobbies, que
ho frenen? Per l’administració catalana,
burocràtica? Pel centralisme espanyol?
—Aquí hi ha una administració poc musculada,
que no té la musculatura que ha
de tenir per a fer aquesta allau necessària
de nous projectes que han de venir, i que
s’han de tramitar, autoritzar, instal·lar,
posar en servei fins el 2030. I després hi
Necessitem que es publiquin informacions
públiques de projectes grans
ha una absoluta falta de consciència en
la societat catalana sobre el problema a
què ens enfrontem. Tal com anem, ens
convertirem en colònia energètica de
l’estat espanyol. O ens trobarem sense
llum. I tot això no serà de franc. Si no ens
en sortim, això portarà a la desindustrialització
de Catalunya.
—Hi ha un projecte de gran parc a l’Aragó,
que podria portar electricitat a Catalunya.
Com ho veieu?
—No em sembla bé. És clar que no. Perdem
la gran oportunitat que significa
desenvolupar les energies renovables
al nostre jardí. Si desplegues energies
renovables crees coneixement. Necessitem
experts que dissenyin la instal·lació,
els projectes, per a construir-los. I això
són salaris bons i situats en el país rural,
on tenim despoblació. Posar 4.000 megawatts
en potencia eòlica (ara en tenim
1.200) significa que molta gent jove pot
dedicar-se a aquestes carreres necessàries
per a poder operar instal·lacions eòliques
i fotovoltaiques. A banda, hi ha els
beneficis econòmics immediats de tenir
aquestes instal·lacions quant a impostos
que plouen sobre els municipis. Si es fa a
l’Aragó, aquests diners aniran a l’Aragó.
I les feines, igual. Hem de triar. Per una
altra banda, si no fem els deures, no ens
podem quedar a les fosques. I ens portaran
l’electricitat de l’Aragó.
—Tot això, com afecta
el sector? Les empreses
eòliques ara han de
tancar? Han d’acomiadar
gent? No contracten
gent? Treballen fora de
Catalunya?
—Nosaltres hem estat
sota un decret llei del
tripartit, durant deu
anys, que impedia de fer
parcs eòlics a Catalunya.
La indústria eòlica s’ha deslocalitzat. El
decret llei que aprova el govern Torra el
26 de novembre del 2019 el deroga, i ha
tornat una mica l’esperança. La prova és
que dels 14.440 megawatts en projectes,
uns 6.660 eren eòlics. La indústria
confia, o confiava, en el decret 16/2019.
Però han passat gairebé tres anys i no
s’ha autoritzat cap projecte, encara. Cap
projecte eòlic autoritzat en tres anys. Sis
han sortit a informació pública. Cinc més
per part de l’estat espanyol, perquè hi ha
promotors que diuen: “Si la Generalitat

35
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
JAUME MORRON
La Generalitat sí que té
competències per a fer la
transició energètica. En té.
No hi ha excusa per a dir
“Madrid no m’ho deixa fer”
no ho fa, vaig a Madrid.” Catalunya té
competències per a aprovar parcs de 50
megawatts. Més grans, Madrid.
—La legislació l’ha definit Madrid. Quin
marge de maniobra té la Generalitat?
Intentem de fer una cosa amb les mans
lligades a l’esquena? O la Generalitat
realment pot fer la transició energètica
independentment, sense limitacions pel
marc legal espanyol?
—La Generalitat sí que té competències
per a fer la transició energètica. En té. No
hi ha excusa per a dir “Madrid no m’ho
deixa fer”. Madrid no deixa fer un munt
de coses als catalans. Per exemple, la
independència. No ens la deixa fer. Però
als molins de vent, i a les plaques fotovoltaiques,
per sota de 50 megawatts, no
hi posa cap impediment. Al contrari. La
Generalitat pot autoritzar projectes fins
a 50 megawatts. I les empreses ho volen.
Aquí ens ha vingut, estimulats pel decret
llei aprovat pel president Torra, una de
les millors empreses energètiques del
món. Statkraft. I una empresa alemanya,
ABO Wind. Però com que la Generalitat
triga, va lenta, al final totes dues han
anat a Madrid.
—Quants funcionaris o treballadors té
la Generalitat per a aprovar projectes?
—Molt pocs. Per això parlava de l’administració
poc musculada. Què han fet
altres comunitats autònomes? Què ha fet
l’estat? El ministeri ho ha subcontractat
a una empresa pública que va a tota velocitat.
Castella - la Manxa ha contractat
40 persones noves. I Aragó, 23. I el govern
actual em consta que ho fa, però les coses
són molt lentes.
—La consellera d’Acció Climàtica, Teresa
Jordà, com la valoreu?
—Amb un any no n’hi ha prou. Fer la
valoració ara és injust. Ha de liderar.
Posar-se al capdavant d’això i liderar. De
fet, qui hauria de fer-ho és el president
Aragonès. La màxima autoritat d’un
país, que, en vista del repte més gran que
té Catalunya, s’ha de posar davant. I ha
d’explicar el país que farem. I per què.
Sense por. La cancellera Merkel va dir als
alemanys: acollirem 1,5 milions de sirians.
Això és un líder. La transició energètica
és a les mans del Molt Honorable
President Pere Aragonès i de l’Honorable
Consellera Teresa Jordà. Catalans, necessitem
10.000 megawatts i ara en tenim
1.300. Els necessitem, perquè si no serem
dependents de l’energia espanyola o de la
nuclear, o serem un pària a Europa. Hem
de posar màquines, artefactes, al nostre
jardí, que es diu Catalunya. I explicar el
perquè a la televisió i a tot arreu.
—És reversible l’anomenat NIMBY
[moviments de protesta contra els parcs
eòlics i altres a tot el país]?
—Tu mires els ecologistes preocupats
pels aspectes ambientals i socials –no
tan sols ambientals–, com Greenpeace,
Fons Mundial de la Conservació de la
Natura, Ecologistes en Acció, i en general
estan claríssimament a favor de les
renovables. Hi ha gent en contra? Sí. A
vegades no saps si la gent va en contra
dels molins de vent o de la propietat dels
molins. Perquè Iberdrola, Enel, RWE són
uns canalles, es veu. Però aquí es necessita
tothom. Un parc eòlic de 50 megawatts
val cinquanta milions d’euros.
Això són molts diners. I hem de fer 4.000
megawatts. Multiplica. Es necessitaran
inversions en massa.
—El projecte de llei de la Generalitat
dóna prioritat a la propietat petita i local.
—Si vol això, això no quadra amb els
projectes d’informació pública. Només el
6% són petits, de menys de 5 megawatts.
Probablement, la meitat són de 50. Jo
coincideixo molt més amb el discurs per
les energies renovables, d’hidrogen i de
la societat que tindrem que fa el director
general d’Enel, que no pas amb el senyor
Saladié (ex-diputat de la CUP). El
senyor Saladié no m’aporta solucions. El
director general d’Enel,sí. I no em prohibeix
plaques fotovoltaiques al teulat.
El senyor Saladié sembla que vulgui que
només funcionin els petits productors. I
necessitem tothom.
—Quins són els millors llocs per a instal·lar
parcs eòlics?
—S’ha estudiat dels anys 1930 ençà.
Es concentra al nord i al sud: terres de
l’Ebre, Terra Alta, Ribera d’Ebre, Anoia,
la Segarra, Conca de Barberà i Alt Empordà.
Aquí hi ha el recurs eòlic. També
és veritat que la tecnologia va millorant.
Abans a la Segarra no hi anàvem a fer
projectes. Ara hi podem anar amb màquines
més altes i pales més llargues.
—Comenteu la frase “El bosc ha de ser
negoci”.
—L’única manera que el bosc no es cremi
és que sigui negoci. I quan dius ha de ser
negoci, algú ja deu pensar automàticament
en un paio maligne, amb banyes i
cua. El bosc ha estat negoci tota la vida,
a Catalunya. I el bosc es pot utilitzar per

36
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
JAUME MORRON
fer paper, bigues, podem substituir el
formigó. I no necessàriament cremar.
—Solució d’un conflicte clàssic: pagès
contra ecologista.
—Agrovoltaica. Plaques solars que permeten
que l’herba de sota creixi. El bestiar
menja herba en un camp de plaques.
Una altra cosa és la casuística del pagès
català. El propietari de les terres d’Alcarràs,
la pel·lícula, és qui posa les plaques
fotovoltaiques, i fot fora la família de pagesos
que cultivava els préssecs. Aquí tenim
un problema. Jo sé d’algun projecte a
Catalunya, gran projecte de fotovoltaica,
que arrasa unes vinyes. Però el propietari
de l’extensió de vinya vol fer el projecte,
és ell que vol fer el projecte. En canvi, el
pagès, que treballa les vinyes... Què s’ha
de fer? Doncs si això es fa, s’ha de buscar
una solució per a aquestes persones, que
potser es poden incorporar a la gestió de
la planta fotovoltaica. En comptes de fer
raïm, potser poden fer quilowatts. Ha
d’haver-hi intervenció de l’administració
forta. L’administració les ha de
veure a venir, aquestes coses. I preparar
aquest país, en el món rural, per a això.
Els digestors de metà, un altre.
—Digestors de metà? Què són?
—Tots els residus que generen els porcs
es poden convertir en metà. Es fa com
una mena de digestió, en un dipòsit. I va
emetent metà. Cada quilo de metà biològic
substitueix un quilo de gas de Putin o
d’Algèria. És evident, tot això. Treballem
amb els recursos propis. Fem-ho de
manera sostenible i guanyant diners.
I fem-nos més resilients, més forts, i
menys dependents. Doncs a Catalunya
no en tenim, de digestors, pràcticament.
Tres o quatre. A Holanda, milers.
Doncs n’hi ha d’haver més. Holanda
acaba d’aprovar un projecte per a reduir
d’un 70% les emissions de nitrogenats a
l’ambient. Ha posat en peu de guerra els
grangers d’Holanda. El govern vol una
aigua que es pugui utilitzar, netejada
de purins. Anem a l’Anoia, la Garrotxa,
Osona. Com tenim els aqüífers. Qui els
ha embrutats? I som idiotes, i amb perdó.
Una cosa que podríem convertir en font
d’ingressos econòmics i prosperitat, en
metà, la convertim en font de conflictes
i problemes.
—Els molins de vent són un perill per
als ocells?
—Els molins de vent maten ocells. És
clar. Ara, aniquilen espècies, els molins
de vent? La pregunta és aquesta. I la resposta
és no. No aniquilen espècies, sinó
que maten algun individu. Què hem de
fer els homes? Protegir tots i cadascun
dels individus, com fa la Generalitat ara?
O protegir les espècies? Si la resposta és
la segona, no ha d’haver-hi cap conflicte
entre l’energia eòlica i la fauna salvatge.
I s’ha de dir que els gats feréstecs maten
molts més ocells que els molins de vent. I
no. No parlo d’àligues cuabarrades. Però
a la història de l’energia eòlica, tampoc
no se n’ha matat mai cap. Una, a Castella
- la Manxa. Algun voltor ha caigut
quan els parcs eòlics són mal dissenyats.
Els gratacels de vidre maten molts més
ocells que no els molins de vent. Hem de
buscar solucions.
—Quines són les xifres generals de la
transició energètica?
—La llei de canvi climàtic diu que l’any
2030 la meitat de l’electricitat sigui renovable,
i que el 2050 ho sigui tota. Avui
l’electricitat és el 25% de l’energia que
utilitzem. El 2050 haurà de ser el 75%.
Avui el gasoil (32%) és el primer vector
energètic, cosa que no diu gaire d’una
economia pretesament desenvolupada i
moderna. La resta és gas fòssil que cremem,
gasolina, querosè per a l’aviació i
importacions d’electricitat (un 10% l’any
passat). A Noruega, el 50% és electricitat,
que fan bàsicament amb energies renovables,
com la hidràulica. L’eòlica, el 2050,
serà, segons la Generalitat, la primera
energia de generació elèctrica. I som a les
beceroles d’aquest repte. I sobta una mica
que es faci tan a poc a poc. És la Generalitat
que posa aquests objectius i alhora va tan
lenta, com el DOGC demostra.
—Voleu afegir res?
—Que m’heu espremut com una llimona.
Els gratacels de vidre maten
molts més ocells que no
els molins de vent. Hem de
buscar solucions

37
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
ENTREVISTA
LLUÍS PUIG
“Aguantaré fins al final i una mica
més si puc”
El conseller a l’exili assegura que no renunciarà a la
delegació de vot ni al seu escó i creu que el parlament
hauria de defensar tots els diputats de les ingerències
judicials

38
LLUÍS PUIG
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
ODEI A.-ETXEARTE
Lluís Puig està decidit a mantenir la
seva delegació de vot i l’acta de diputat
al Parlament de Catalunya. En
aquesta entrevista, feta ahir per videoconferència,
el conseller a l’exili
es mostra satisfet i agraït de la defensa
del seu vot que han fet els membres independentistes
de la mesa, i interpreta
aquest moviment dins un possible canvi
de tendència dins l’independentisme.
Creu que el parlament hauria de defensar
tots els diputats de les ingerències
judicials, també els drets i deures de
Laura Borràs. Considera que el cas de
la presidenta del parlament forma part
d’una gran causa d’estat contra l’independentisme.
—Creieu que els membres de la mesa fan
tant com poden per garantir l’efectivitat
del vostre vot?
—Sí, n’estic absolutament convençut,
perquè m’imagino que després del
cas Juvillà, la CUP, ERC i Junts devien
veure quina part de responsabilitat hi
tenien, perquè no ho havien fet prou
bé o perquè no havien avantposat uns
drets a uns d’altres. No és que això
sigui més important que el cas de Pau
Juvillà, sinó que el cas Juvillà va ser
un aprenentatge. I si van estar tantes
hores parlant a la mesa entenc que va
ser perquè van travar l’estratègia que
ara duen endavant. En la votació, el
plafó electrònic es va il·luminar amb
133 vots i la presidenta en va comptar
134. Caldria que la gent entengués que
ha de prevaler la veu de la presidenta
davant un element electrònic o mecànic
que controla qui sigui. Estic més que
content. Estic enormement agraït que
aquestes tres forces polítiques facin
aquesta feina. No per a mi, sinó per a
qualsevol diputat del parlament –fos
qui fos– a qui es vulnerés el dret de vot.
En aquests anys d’exili, tots hem après molt
el codi penal. Les lleis s’han d’interpretar i no
és automàtic que allò que la mesa va fer sigui
usurpació de funcions
—En una entrevista del gener a VilaWeb,
dèieu que si la defensa del vostre
vot havia de dur més pèrdues que beneficis,
no calia que hi anessin a perdre.
Quina reflexió heu fet per a mantenir la
delegació de vot?
—Vaig dir això, efectivament. Pensava
que no calia que algú prengués gaire mal
per mi. Però també és veritat que aquestes
últimes setmanes les coses van canviant.
La Cambra de Comerç s’ha plantat
davant una ingerència judicial increïble,
hi ha hagut la manifestació de l’ICAB
per a malrebre el jutge Marchena, i hi ha
aquest clima d’entesa en coses concretes,
que per primera vegada tenen tots tres
partits. Per mi, hi ha un canvi de paradigma
o un principi de canvi d’actuació.
M’agradaria que això fos progressiu; un
moviment uniformement accelerat, des
d’aquests fets que passen fins al cinquè
aniversari de l’1-O, que hauria de ser la
continuïtat de tot. Evidentment, sap greu
quan una persona és represaliada, però
quan represalien una persona represalien
tot el moviment. Les víctimes de
represàlies no seran més importants que
els qui cada setmana es presenten davant
jutjats per haver fet un tall a l’autopista
o haver-se manifestat a l’aeroport. Tot
el moviment independentista ha de ser
molt solidari: el que té representació
parlamentària i el que no.
—Els membres independentistes de la
mesa assumeixen ara la responsabilitat
de tasques administratives dels funcionaris
del parlament que es neguen a ferles,
i el lletrat major els va advertir que
això podia ser un delicte d’usurpació de
funcions, amb penes d’un any a tres anys
de presó. Voleu dir que els representants
polítics han d’estar disposats a assumir
penes altes?
—Abans d’aquest article de la usurpació
de funcions del codi penal hi ha un altre
article, i després, un altre. L’opinió del
lletrat pot ser interessant de ser escoltada
però no és vinculant ni és ell cap
jutge. No entenc que sigui això el que fa
la mesa. Si tothom criminalitza l’acció i
diu que els acusaran d’això, posem oli a
l’engranatge de la repressió. No ho dic
ara per la pregunta, ho dic en general. En
aquests anys d’exili, tots hem après molt
el codi penal. Les lleis s’han d’interpretar
i no és automàtic que allò que la mesa va
fer sigui usurpació de funcions. S’ha de
demostrar si n’hi ha, i jo crec que no. En
poden sortir perjudicats o demandats?
Em sembla que sí. Cs ja feia córrer per
les xarxes socials el text de la denúncia.

39
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
LLUÍS PUIG
Quines ganes de lluïment que tenen! Ja
la devien tenir a punt abans de començar
el ple. També demanen al jutge que
investigui quants euros cobro per dietes.
Mira que és fàcil. Em poden telefonar i
preguntar-m’ho, i sabran que les meves
dietes són zero euros des del dia u que
vaig prendre l’acta de diputat. Els agrada
abocar carnassa als voltors i les hienes,
perquè l’engranatge repressiu no s’aturi.
Són maneres de fer més indignes que el
comportament dels micos.
—Considereu que el fet que el TC hagi
anul·lat la vostra delegació de vot
aprovada el març del 2021 però no la
de l’octubre, que és la que és vigent, la
salva de l’anul·lació? O és afectada per la
jurisprudència?
—No sóc jurista, però no crec que salvi
de res, perquè no hi ha res a salvar. És la
ingerència d’uns tribunals en un parlament
democràtic. La delegació de vot de
l’octubre no és explícitament anul·lada
perquè ningú no ho ha reclamat. El PSC
va interposar el recurs d’empara a la
primera delegació de vot i devia considerar
que ja n’hi havia prou. Si no n’hi ha
prou, faran ràpidament el següent. I com
que ja hi ha jurisprudència, no trigaran
tants mesos a resoldre-ho. La sentència
dels vots de Comín i Puigdemont ha
trigat més temps i la meva ha anat més
ràpida perquè ja tenien l’anterior. Però
fixeu-vos que no han anul·lat cap votació.
Et prohibeixen de votar però no anul·len
el que has votat fins ara, i en el meu cas
passa igual. Com s’entén? Per mi és una
irregularitat gran. Si des del març no
puc votar, s’hauria d’anul·lar aquest vot
de totes les votacions i modificar totes
les actes. No sé si no ho fan per mandra,
perquè els funcionaris no les hagin de
modificar.
—Fins quan creieu que serà sostenible
mantenir la delegació de vot?
—No en tinc ni idea. Són capaços de fer de
tot. I si t’imagines una possibilitat dolenta,
encara pot empitjorar. No sé fins quan
podrà resistir la mesa del parlament. Naturalment,
pressionaran per totes ban-
No sé fins quan podrà resistir
la mesa del parlament.
Naturalment, pressionaran
per totes bandes. I és quan
més pressionin que hem
de ser més forts, quan
més capaços hem de
ser d’enfrontar-nos-hi
conjuntament
des. I és quan més pressionin que hem de
ser més forts, quan més capaços hem de
ser d’enfrontar-nos-hi conjuntament.
En circumstàncies normals, si hi hagués
una malifeta hi hauria un jutge natural,
una fase d’instrucció, un calendari... Però
en el cas de l’independentisme, tot això
no existeix. Fins i tot el TSJC demanava
al TC que invalidés la llei del català. No
sé per on sortiran, si seran més forts en
contra meu o de la mesa.
—En qualsevol cas, no us plantegeu de
renunciar a la delegació de vot ni deixar
l’escó?
—No, no em plantejo de renunciar ni a
la delegació de vot ni a l’acta de diputat.
Aguantaré fins al final i una mica més si
puc. Fins al final vol dir que si hi ha una
sentència d’un tribunal, que no sé com
m’haurà jutjat, que decideix que m’ha de
retirar l’acta, segurament el parlament
haurà d’executar-la encara que no sigui
ferma. Però fins en aquell moment no
penso deixar-la. Com més malestar causi
la meva presencialitat –encara que no
sigui present físicament– més aconseguiré
el que volia. I no jo, sinó Junts i tots
els partits que defensen la independència
i lluiten contra la repressió.
—A partir d’ara, el parlament ha de fer
una confrontació contínua en tots els
casos de diputats afectats per ingerències
judicials?
—Si t’agenolles una vegada, t’has agenollat
per sempre més, ja no aixeques el
cap. I hi ha diputats i diputades al parlament
pendents de judicis. Hi ha la causa
de Laura Borràs, la de Josep Maria Jové
o Lluís Salvadó. Si anem tractant causa
per causa, i sempre hem d’anar decidint
si són bons o dolents aquests encausats,
malament. És evident que això és una
gran causa, una causa d’estat contra
l’independentisme, i qualsevol tema els
va bé per a sumar, i per a gestionar-lo de
la manera que els interessi. El cas de Jové
i Salvadó és del 20 de setembre de 2017 i
són capaços d’anar-ho mantenint i gestionant...
És una sola causa, amb vestits
o disfresses diferents. Per això dic que

40
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
LLUÍS PUIG
quan ataquen algú, hem d’entendre que
ens ataquen a tots.
—No creieu que Laura Borràs hagi de ser
suspesa com a diputada en aplicació de
l’article 25.4 del reglament quan li obrin
judici oral, com defensen alguns partits?
—Contractes de 15.000 euros se’n fan
milers i centenars de milers cada any
a totes les administracions públiques
de Catalunya i de l’estat espanyol, a la
mateixa empresa i durant el mateix any.
Que aquests de Laura Borràs siguin tan
dolents m’estranya molt. Per mi, hi ha
unes ganes claríssimes de carregar-li una
responsabilitat. Com més ha avançat el
seu lideratge polític, la instrucció del seu
cas ha anat augmentant. Només falta que
li surtin banyetes, cua i faci ferum de sofre
perquè sigui el dimoni personificat. Poso
el cas de Laura Borràs en el de tots els represaliats
i no vull que se li apliqui el 25.4.
—Hi ha partits independentistes que
vinculen el seu cas amb una presumpta
corrupció i el diferencien dels casos
estrictament lligats al procés.
—Primer s’ha de demostrar que hi ha
corrupció. Hi ha d’haver una sentència
i un judici just i això no ha tingut
lloc. Sembla que ja hagi estat jutjada i
condemnada. M’amoïna la presumpció
d’innocència. Estem lluitant contra uns
tribunals –i en això sí que puc dir que
nosaltres ho demostrem– que tenen
una manera d’interpretar les lleis que
no té res a veure amb la manera com
s’interpreten les lleis europees. Tampoc
no té res a veure com es trien els alts
càrrecs judicials. Europa ha avisat moltes
vegades que l’estat espanyol ha de ferho
bé, de manera despolititzada i amb
patrons europeus. La cúpula falla en el
sistema judicial espanyol i qui porta la
toga amb més penjolls continua essent
el rei d’Espanya. No ens podem quedar
enganxats interpretant les coses com si
fóssim un país normal amb una judicatura
i un sistema judicial normal.
—Si ERC avalés la suspensió de Laura
Borràs, Junts hauria de sortir del govern?
—No sé quines repercussions hauria de
tenir, però tristament alguna cosa passaria.
No seria bo que no passés res ni que
passés això que dieu. Són president de la
mesa del congrés de Junts, i fem la feina
d’organitzar les propostes d’esmenes
i transaccions per a arribar al congrés
de la setmana vinent amb les ponències
molt democràtiques i treballades. Hi
ha una nova executiva a Junts. Tothom
l’esbudellava perquè deien que eren dos
mons diferents i no podien funcionar bé,
i treballen molt bé i sabent cap on es va.
Si s’arriba a aquest supòsit, serà aquesta
executiva ferma que hi ha ara la que decidirà
cap a on s’ha d’anar.
—Aquest canvi que veieu en l’independentisme
podria ser el començament per
a la culminació futura del procés? Perquè
ERC, per exemple, manté l’estratègia
del diàleg.
—En aquest ple, escoltava el president
Pere Aragonès amb molta fortalesa quan
rebia els atacs de Cs i Vox. Ara hi ha una
segona reunió entre la consellera de la
Presidència i el ministre Bolaños. Però
si s’acceleren aquestes reunions, potser
és perquè van arribant al final del temps
d’escenificar i de començar el diàleg amb
el govern de Pedro Sánchez. És evident
que ha estat una trampa fins ara i no
ha tingut cap mena de repercussió en
res. Ja ningú no es creu que les agendes
siguin tan complicades de coincidir. És
evident que el problema és què negociar
i què posar sobre la taula. El PSOE ha
estat collat per l’avenç de la dreta, com
s’ha vist a Castella i Lleó i a Andalusia i
va veient que arribarà un final en què no
triomfarà en res. Per tant, l’any i mig que
queda de legislatura a Madrid, dubto molt
que pugui servir per a gran cosa més que
el que s’ha fet fins ara. Sempre ens han
mentit i han fet falses promeses. No han
complert mai. Espero que aquest canvi de
tendència que es comença a generar ens
torni a acostar a una mobilització forta.
La crisi sanitària ja no ho impedeix, la
crisi econòmica empitjorarà. Arribar a
final de mes cada vegada és més difícil
per a més gent. Tot això només pot dur
Europa ha avisat moltes
vegades que l’estat
espanyol ha de fer-ho bé,
de manera despolititzada i
amb patrons europeus. La
cúpula falla en el sistema
judicial espanyol i qui porta
la toga amb més penjolls
continua essent el rei
d’Espanya

41
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
LLUÍS PUIG
He pogut fer molta feina
com a diputat des de
Catalunya Nord físicament
i tota l’altra feina l’he feta
amb pantalles. És una
feina molt enriquidora.
Continues coneixent i
connectant amb moltes
persones que treballen
arreu dels Països Catalans
a un augment de la conflictivitat laboral,
sindical, ciutadana... I aquí som també el
moviment independentista. Si volem la
independència és perquè volem fer-ho
millor i decidir com redistribuïm els
recursos.
—Tornant a la vostra feina com a diputat,
creieu que el reglament del parlament
s’hauria de reformar perquè poguéssiu
participar sempre en els debats,
no tan sols durant la pandèmia?
—I tant. Al principi no es volia reformar
perquè no fos cas que Puigdemont pogués
ser investit, cosa que era una amenaça.
Jo sóc menys amenaça, però és que no
és per a mi, és per a qualsevol diputat i
diputada del parlament. Hi ha diputats
de la Vall d’Aran o de les Terres de l’Ebre
que haurien de poder utilitzar les eines
telemàtiques amb total normalitat, amb
la seguretat que qui exerceix el vot és el
diputat o diputada. He pogut participar en
comissions en època de covid, però no el
dia abans i l’endemà. És absurd. És evident
que aquest reglament es troba desfasat. És
un mètode de funcionament antic.
—Fins ara us heu sentit lluny del parlament?
—Les videoconferències van molt bé,
trenquen la distància quilomètrica i
geogràfica, però marquen una fredor.
Per a poder exercir la meva feina com
a diputat, viatjo molt i vaig molts dies a
Catalunya Nord. He d’agrair a totes les
persones, entitats, empreses i gremis,
sobretot del món de la cultura, amb què
m’he reunit, que hagin tingut la condescendència
de venir fins a Perpinyà. A
alguns els és millor anar a Perpinyà que
fins a Barcelona, a fer reunions. Cal que la
gent es tregui la frontera del cap. He pogut
fer molta feina com a diputat des de
Catalunya Nord físicament i tota l’altra
feina l’he feta amb pantalles. És una feina
molt enriquidora. Continues coneixent
i connectant amb moltes persones que
treballen arreu dels Països Catalans.
Què n’espereu, de la resolució de les
pre-judicials?
—Fa molt de temps que esperem el 14
de juliol! No és un informe vinculant al
cent per cent però sí que indicarà com
pot ser la resolució final. Sobre el meu
cas, espero un semàfor verd perquè es
digui que ja he estat jutjat i que Europa no
m’extradirà. A la pràctica, en el meu dia
a dia, la meva victòria seria aquesta: que
diguin que Espanya continua sense tenir
un jutge natural que li pertoqui al senyor
Puig, que hi ha alts indicis que no li serà
respectada la presumpció d’innocència, i
que recomanen que no sigui mai extradit
des de cap país democràtic europeu.
—Pel fet de no ser eurodiputat, i no
tenir immunitat, pot ser més difícil el
vostre possible retorn al Principat? Us
l’imagineu?
—Només puc dir que quan sóc a Catalunya
Nord sóc a Catalunya, sóc a casa.
Tenir la casa uns quilòmetres més amunt
o avall tampoc no és diferent. Estic disposat
a resistir tant com calgui, mentre no
variïn les circumstàncies que deia. No sé
si els tres eurodiputats entraran o sortiran
de la frontera espanyola, però no serà
el meu cas, és evident. Ara la percepció
de sentir-me en llibertat és molt gran,
quan sóc a Bèlgica i a Catalunya Nord. I
això m’alimenta molt.
—L’advocat general del TJUE presentarà
el seu informe setmana vinent.

42
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
REPORTATGE
“No va ser prioritari fins que no els
ho vam demostrar”: el Twitter en
català fa deu anys
Avui fa deu anys de la primera versió de Twitter en català, després d’una llarga
reivindicació de la societat civil
REDACCIÓ
El 5 de juliol de 2012, pocs
abans de mitjanit, el compte
oficial de Twitter va fer de San
Francisco estant una piulada
en anglès que va tenir repercussions
a milers de quilòmetres
de Califòrnia. “Twitter
és disponible en català i
ucraïnès. Gràcies i дякую als
nostres traductors”, deia el
missatge. Era la culminació
d’una llarga campanya ciutadana
que havia fet possible
allò que molts, segurament,
avui dia veiem ben normal:
que Twitter, una de les plataformes
amb més influència
i amb més usuaris d’internet,
parli la nostra llengua.
“Es pensaven que el català
no servia per a internet”
Si bé les primeres campanyes
en suport de la llengua
a Twitter es remunten a final
de la dècada del 2000, el clam
pel català no agafà força fins
el 2010, quan un periodista
especialitzat en tecnologia,
Albert Cuesta, visità la seu de
la companyia a San Francisco
per explorar la possibilitat
d’una versió en català. Aleshores
la reivindicació era un
objectiu llunyà dels defensors
del català, com també era objecte
d’escarn recurrent per
l’espanyolisme més recalcitrant.
“L’única vegada que he
sortit al diari La Razón és quan
van fer un article vantant-se
que els catalans fèiem tweets
en castellà. Creien que el català
no servia per a internet, que
ja es podia fer tot en castellà”,
explica el periodista.
El setembre del 2011, amb
Cuesta al capdavant, milers
d’internautes participaren
en la piulada multitudinària
#twitterencatala, que fou

43
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
trending topic a l’estat espanyol.
Tres dies més tard, el
secretari de Comunicació de la
Generalitat de Catalunya, Josep
Martí, va enviar una carta
en suport d’aquesta petició a
Dick Costolo, executiu en cap
de la companyia.
Així i tot, el govern no s’hi
va implicar més activament
i deixà la tasca en mans de
la societat civil. Carles Flamerich,
que era director de
Telecomunicacions i Societat
de la Informació, va dir amb
motiu de la campanya que la
reivindicació de traduir Twitter
al català, “òbviament”,
rebria “la influència del govern”,
però insistí que aquest
objectiu solament seria possible
amb la pressió de tots els
usuaris que ho demanessin.
El Barça, aliat clau
En canvi, sí que exercí un
paper crucial el FC Barcelona,
que setmanes més
tard s’afegí a la campanya
tot demanant públicament
a la companyia que habilités
una versió en català. “Per a
Twitter el català no va ser
prioritari fins que no els ho
vam demostrar”, diu Cuesta.
I reconeix que el punt d’inflexió
fou la implicació del
FC Barcelona: “Tot va anar
bastant rodat tan bon punt
el Barça va demanar-ho.”
En aquell moment, tal com
explica, Twitter encara era en
fase d’expansió, i la captació
de grans clients potencials
com ara el FC Barcelona era
un dels pilars de la seva estratègia
creixement. “Tinc
la sensació que el Barça era
una entitat que Twitter perseguia”,
diu.
Fins llavors –afegeix–, l’actitud
de la companyia envers
les reclamacions dels usuaris
catalans havia estat d’una inoperància
absoluta: a ell mateix,
per exemple, originalment
no el deixaren participar
en la traducció comunitària al
català perquè ja havia participat
en la traducció al castellà.
El febrer del 2011, de fet, Costolo
va prometre a Cuesta en
una piulada que el posaria en
contacte amb un responsable
de la companyia per coordinar-ne
la traducció comunitària,
però fins que el FC
Barcelona no va entrar en escena,
Twitter no es decidí. “El
veritable desllorigador va ser
el Barça”, insisteix. Aquesta,
de fet, és una estratègia que
el club ja ha seguit més vegades:
el mes d’abril passat el FC
Barcelona condicionà l’acord
de patrocini amb Spotify al
fet que habilités una versió
en català, un requeriment a
què la companyia sueca no va
posar traves.
Tan bon punt la pressió féu
efecte i Twitter obrí l’accés al
sistema de traducció, el procés
s’accelerà notablement:
en qüestió d’un mes i mig,
explica, uns 5.000 voluntaris
–dels quals 2.000 s’apuntaren
en les primeres vint-iquatre
hores, cosa que deixà
bocabadats els executius de
la plataforma– van enllestir
una primera versió en català,
que s’anà perfeccionant
progressivament. Al juliol,
Twitter considerà la traducció
prou completa per a ser
publicada i l’habilità en la
versió web, quan feia poc que
els ordinadors Apple també
havien començat a incorporar
la llengua d’ací al sistema
operatiu. Però el català encara
trigà anys a arribar a la versió
mòbil de Twitter: fins el 2016.
Avui dia, totes les versions de
Twitter són disponibles en la
llengua del país.
Un llegat ambivalent
Tot i la satisfacció per l’èxit de
la campanya, Cuesta se’n mira
el desè aniversari amb uns
altres ulls. “No faria una altra
campanya com aquella”,
diu. “He arribat a la conclusió
que a les grans plataformes
només els mou una cosa: la
butxaca.” Ara, explica, és més
partidari de deixar de fer servir
els serveis que menystenen
la llengua. Un dels casos
més sonats de portals que no
respecten el català, recorda, és
Trip Advisor, que no solament
no és disponible en català,
sinó que a més compta amb
un equip d’administradors
que es dediquen a esborrar
les ressenyes escrites en la
nostra llengua. “Vam interposar-hi
una queixa, però no
ha passat res”, lamenta Cuesta.
I afegeix: “L’única cosa
que entendrien és que abandonéssim
la plataforma i ens
passéssim tots a Booking”,
una companyia rival que sí
que té el català incorporat.
Un altre factor que preocupa
Cuesta és que molts usuaris
catalanoparlants tenen
el perfil configurat en castellà,
i això fa que constin
com a usuaris en castellà als
registres de Twitter, per bé
que piulin en català i tinguin
l’aplicació configurada en català.
“Molta gent no s’ha pres
la molèstia de fer el canvi”,
diu. “L’interès que hi ha pel
català no es reflecteix en la
realitat, i molts usuaris catalanoparlants
no es compten
com a tals.”
Cuesta ho resumeix així: “La
traducció al català ens ha posat
al mapa, sí. Però crec que ens
hi hauria pogut posar més.”
Sigui com sigui, no dubta a
reconèixer que els avenços
d’aquesta darrera dècada pel
que fa a la presència del català
a les xarxes, si bé inconclusos,
han estat notables. “Ara
el català t’apareix automàticament
com a llengua a la
majoria de grans plataformes
–diu–. Això fa uns quants
anys no era així.”
“La traducció al
català ens ha posat
al mapa, sí. Però
crec que ens hi
hauria pogut posar
més.”

44
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
REPORTATGE
Les propostes fonamentals del
Consell Assessor per a recuperar la
llengua a l’escola
El document elaborat pel Consell Assessor Lingüístic és un bon punt de partença
per a tornar a fer créixer el català a l’ensenyament
JORDI BADIA I PUJOL
Fa pocs dies el Consell Lingüístic
Assessor va lliurar al conseller
d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray,
les “Propostes
per impulsar l’ús de la llengua
catalana en els centres educatius”.
El consell, constituït el
mes de març, és presidit per
la lingüista M. Carme Junyent
i integrat per membres del
món acadèmic (Teresa Cabré,
Carla Benet, Joan Manuel del
Pozo, Jaume Ametller, Marina
Massaguer i Héctor Ruiz),
del camp de la divulgació (Pol
Gisé), de l’àmbit de llengua,
interculturalitat i cohesió social
(Immaculada Buñuel), del
Consell Escolar de Catalunya
(Jesús Viñas), del camp de
les entitats (Marina Gay) i de
l’àmbit de la docència (Conxita
Gimeno, Olga Quesada, Alba
Granell i Carla Benet).
El text elaborat pel consell
consta d’una introducció i de
cinquanta propostes, agrupades
en diversos blocs: “Idees
generals”, “Professors i mestres”,
“El Projecte Lingüístic”,
“L’avaluació”, “Entorn,
xarxes i plataformes” i “Acollida”.
Tot seguit us presentem els
elements d’aquesta llista de
propostes que fan que sigui
un document fonamental per
a capgirar la situació lingüística
de les escoles i instituts
del Principat.
Discriminació positiva
En tot el document, hi plana
la discriminació positiva en
favor del català, cosa que
ens allunya del parany del
bilingüisme que ha dominat

45
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
REPORTATGE
el discurs oficial d’ençà dels
anys vuitanta. Sí que hi surt
una vegada (proposta 7) la
referència a la plena competència
dels alumnes en català
i castellà al final de l’ESO,
però a tot arreu s’insisteix
en l’ús preferent del català
(i de l’occità a l’Aran). N’és
una prova la freqüència amb
què apareixen els termes
“català” o “llengua catalana”
(31 vegades), “occità” o
“llengua occitana” (13 vegades)
i “castellà” o “llengua
castellana” (3 vegades). El
document, a més, diu explícitament
que els centres han
d’afavorir l’ús de les llengües
minoritzades: “L’actuació
dels centres educatius ha de
tenir un caràcter compensatori
pel que fa al coneixement
i la possibilitat d’ús
de la llengua catalana i de
l’aranès” (proposta 2).
Les cinquanta mesures per
a reactivar el català a les escoles:
sense C1 automàtic i
proves als professors
El mestre no tria la llengua
S’hi manifesta clarament una
intenció de reconduir el desgavell
en què s’ha convertit
la immersió en molts centres
educatius, especialment de
les àrees més poblades i amb
més presència d’alumnes i
professors castellanoparlants.
En primer lloc, el text
diu clarament que l’ús de les
llengües no el decideix cada
mestre: “La llengua emprada
als centres no pot respondre a
una tria personal” (proposta
15); i deixa clar quina és la
llengua preferent i per què:
“Els docents han de fer ús
de la llengua catalana com a
mitjà per aconseguir que els
alumnes tinguin les mateixes
oportunitats” (proposta 16).
En aquest paper del català
com a element cohesionador,
el document és clarament
contrari a la segregació per
raons de llengua: “El model
educatiu català s’ha de caracteritzar
pel compromís
lingüístic i educatiu en la
defensa de la cohesió social
i el rebuig a la separació en
centres o grups per raó de la
llengua inicial” (proposta 6).
Contra la deixadesa,
avaluació contínua
En segon lloc, el text inclou un
seguit de mesures per a afermar
un sistema d’avaluació
dels projectes lingüístics. Són
propostes que han de servir
per a garantir que el català
arriba com ha d’arribar a tots
els alumnes. Si s’instaurés el
sistema que proposa el Consell
Lingüístic Assessor, no
tornaria a passar que en els
centres s’arracona l’ús del
català per deixadesa. L’esquema
parteix d’una comissió
de seguiment i avaluació creada
pel Departament d’Educació
(proposta 29) que té en
compte els resultats de proves
objectives dels alumnes a
primària i a secundària (proposta
30) i que, per a millorar
aquests resultats, compromet
els centres a fer canvis
en els projectes lingüístics
quan sigui convenient (propostes
32, 33, 34 i 35). La clau
de l’engranatge és la feina de
la comissió de seguiment i del
cos d’inspectors, que fins ara,
en general, han defugit aquest
paper (proposta 31).
Si s’instaurés el sistema que proposa el
Consell Lingüístic Assessor, no tornaria a
passar que en els centres s’arracona l’ús
del català per deixadesa
Carme Junyent: “Hem de ser
més llestos que ells”
Mestres lingüísticament
competents
El text es fa ressò d’un clam
cada vegada més estès: cal
que els mestres siguin competents
en l’ús de la llengua.
I això vol dir, per començar,
revisar-ne la formació inicial:
“Es revisarà la formació
inicial, en relació amb la
competència i l’ús de la llengua
catalana i la valoració de
la diversitat lingüística, de
tot el personal que intervé
en el procés educatiu formal
i no formal” (proposta 17);
l’exigència abans d’incorporar-se
a la docència: “El
Departament d’Educació ha
d’incorporar l’avaluació de
la competència lingüística
(oral i escrita) dels docents
en el procediment d’incorporació
al sistema educatiu”
(proposta 18); i la formació
per als qui ja l’exerceixen:

46
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
REPORTATGE
“El Departament d’Educació
ha d’implementar plans
per millorar la competència
i la formació lingüístiques
dels docents”. En un entorn
plurilingüe i de conflicte lingüístic,
és normal que també
hi hagi preocupació per la
competència sociolingüística
dels professors (proposta
20).
El C1 no es regala
També hi ha propostes destinades
a enfortir l’avaluació
lingüística dels alumnes.
Una ja l’hem esmentada a
propòsit de l’avaluació general.
És la proposta 30, que
diu: “L’avaluació haurà de
tenir en compte l’anàlisi de
les proves diagnòstiques de
4t de primària i 2n d’ESO;
les proves de competències
bàsiques de 6è de primària
i 4t d’ESO, i els diversos
indicadors d’usos per tal
d’assegurar que els alumnes
acaben les etapes de primària
i secundària amb un ple
domini oral i escrit de les
llengües catalana i castellana
(i occitana, en el cas
de l’Aran).” Però es destaca
també la 36, que si s’apliqués
posaria fi a l’automatisme
actual que serveix perquè als
alumnes que aproven l’ESO
obtinguin, de regal i sense
cap prova afegida, el títol
del nivell C1 de català. Diu
així: “Al curs darrer de l’ESO,
els centres educatius oferiran
la possibilitat d’obtenir,
mitjançant una prova específica,
un certificat oficial
que acrediti la competència
lingüística en català (o de
l’occità, en el cas de l’Aran)
d’acord amb els nivells del
MECR.”
Alumnes nouvinguts,
acollits en català
El text diu del dret i del revés
que l’acollida dels alumnes
nouvinguts s’ha de fer en català.
Ho especifica ja en les
idees generals: “Es planificaran
mesures organitzatives
i pedagògiques necessàries
per afavorir l’aprenentatge
del català per part dels alumnes
nouvinguts, i per atendre
i preveure’n l’atenció personalitzada”
(proposta 9). I,
d’una manera més explícita,
en el darrer apartat –titulat
“Acollida”–: “El PLC [Projecte
Lingüístic de Centre] ha
de recollir i assegurar l’aprenentatge
i ús de la llengua
catalana per als alumnes
nouvinguts” (proposta 47).
Prèviament, ha deixat clar
que en aquesta tasca, s’hi
havia de comprometre tot el
claustre: “L’aprenentatge i
ús de la llengua catalana és
una tasca que ha d’implicar
a tots els mestres i professors
dels centres” (proposta
45); una proposta que s’entén
que té un abast general, però
amb èmfasi en els nouvinguts.
Sens dubte, és un principi –i
un recordatori– bàsic, que
ha estat massa oblidat. Si es
recupera aquest compromís,
la tendència pot fer un tomb.
És imprescindible encara més
avui, perquè un bon gruix de
la “nova” immigració és castellanoparlant.
Una llengua de referència,
tots els colors de la
diversitat
El text és especialment sensible
a remarcar la necessitat
de respectar la diversitat
lingüística dels nouvinguts.
L’objectiu és guanyar parlants
tot aprofitant la riquesa
d’aquesta diversitat: “Els
centres afavoriran el reconeixement
de les llengües
d’origen dels alumnes i les
seves competències plurilingües
per facilitar l’acolliment
d’aquest alumnat al nostre
sistema educatiu, i potenciar,
alhora, el sentiment de pertinença
a la nostra societat i
l’aprenentatge de la llengua
catalana (i de l’aranès, en el
cas de l’Aran)” (proposta 8).
En el darrer apartat, dedica
tres propostes més a aquesta
qüestió. Diu que el reconeixement
de les llengües no oficials
ha de servir de punt de
partida per a aprendre el català
(proposta 46); que aquesta
riquesa s’ha d’aprofitar per
establir ponts entre les llengües
dels alumnes i l’aprenentatge
del català (proposta
48) i que els professors han de
rebre formació sobre aquestes
llengües (proposta 49).
La llista de propostes no deixa
de banda tampoc la llengua
de signes catalana: “Als
centres acollidors d’alumnat
amb sordeses severes i
de centres PAL (agrupament
El text diu del dret i del revés que l’acollida
dels alumnes nouvinguts s’ha de fer en
català

47
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
REPORTATGE
d’alumnes amb sordesa en
centres ordinaris), una de les
llengües d’aprenentatge per a
tot l’alumnat hauria de ser la
llengua de signes catalana”
(proposta 50).
El català: llengua viva, al
centre i a fora
Els membres del Consell Lingüístic
Assessor saben que
l’ús de la llengua de nens i
joves no s’acaba a l’escola,
sinó que té molta importància
el temps de lleure. Dins
els centres, proposen de parar
atenció a l’ús real de la
llengua: “S’impulsaran els
aspectes més dinàmics de la
comunicació i de l’ús social
quotidians de la llengua catalana
(i de l’aranès a l’Aran)
en tots els àmbits escolars i
de l’entorn, perquè les llengües
només tenen sentit si
es fan servir” (proposta 10).
S’atreveixen fins i tot a proposar
mesures per a estimular
aquest ús “dinàmic”, com
ara activitats conjuntes amb
professionals de les xarxes
socials (propostes 38 i 40),
difusió a les xarxes socials
d’activitats en català o occità
(proposta 39), concursos interescolars
de produccions a
internet (proposta 41)... I tot
plegat, d’una manera planificada
i organitzada, seguint
el model dels plans educatius
d’entorn per a promoure l’ús
del català i de l’occità (proposta
37).
De Salses a Guardamar
Els redactors de les propostes
fan una referència implícita
als Països Catalans,
tot proposant de mantenir
vincles amb centres educatius
del país fora del Principat:
“S’impulsaran les relacions
amb centres educatius
d’altres territoris de llengua
catalana per afavorir-ne el
reconeixement mutu i enfortir
l’àmbit lingüístic comú”
(proposta 14)
Més material de suport
Una dificultat grossa amb què
es troben molts docents és
la manca de material de suport
en català. A internet hi
ha una gran quantitat de vídeos
educatius, per exemple,
però n’hi ha pocs en català,
de manera que molt sovint
els professors aprofiten els
que hi ha en castellà. Això fa
que es vagi reduint el temps
efectiu en què el català és
llengua vehicular de debò.
En aquest àmbit, es proposen
dues mesures per millorar la
situació. Per una banda, un
augment –poc definit– de
l’oferta: “S’incrementarà
l’oferta de materials audiovisuals
en català (i en occità)
susceptibles de ser utilitzats
com a suport a la docència”
(proposta 43). I, per una altra,
una coordinació efectiva
amb la Corporació Catalana
de Mitjans Audiovisuals per
aprofitar esforços: “Es crearà
un òrgan de coordinació entre
el Departament d’Educació,
Política Lingüística i la CCMA
per apropar els continguts de
la CCMA a les aules, i promoure
l’ús de la llengua catalana”
(proposta 44).
De segur que hi ha aspectes a
millorar, però aquest document
del Consell Lingüístic
Aquest document del Consell Lingüístic
Assessor és un magnífic punt de
partença per a capgirar la tendència que
s’ha instaurat ja fa anys en els centres
educatius, on la presència del català és
cada vegada més reduïda
Assessor és un magnífic punt
de partença per a capgirar la
tendència que s’ha instaurat
ja fa anys en els centres
educatius, on la presència del
català és cada vegada més reduïda.
Aquest és, potser, el
document que s’havia d’haver
aprovat i aplicat quan es
va estrenar el sistema d’immersió
lingüística a l’ensenyament,
fa quaranta anys.
Ara cal actuar amb urgència.
Anem tard, però encara s’hi
és a temps.
A la presentació del document,
els autors fan una reflexió
que va al moll de l’os:
“Redreçar aquesta situació
requereix mesures decidides
que impliquin tota la comunitat
educativa i el compromís
del Departament d’Educació
d’acompanyar els centres en
la seva implementació i, sobretot,
de fer-les complir.”
El consell ha fet la seva feina.
Si les mesures es desen en un
calaix o es fan complir depèn
del govern.

48
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
ANÀLISI
Barrientos, la humiliació inesperada
del virrei de Marchena
Aquell dia no es podia imaginar que acabaria essent apartat pel seu tribunal del judici
contra el president a qui en aquell moment desdenyava
JOSEP CASULLERAS NUALART
La cara que feia Maria Eugènia
Gay era un poema, i s’anava
desencaixant a mesura que
parlava Roger Torrent. Era
l’acte més solemne de l’any al
Col·legi d’Advocats de Barcelona,
el 23 de febrer de 2018, en
la festivitat de Sant Ramon de
Penyafort, patró dels juristes.
El president del parlament,
dempeus i amb un llaç groc visible,
feia un discurs molt dur
contra la repressió que patien
els presos polítics i els exiliats:
“Cal denunciar l’existència
de presos polítics, acusats de
rebel·lió i sedició per delictes
inexistents.” Jesús María Barrientos,
president del TSJC i
una de les autoritats presents
a la sala, és el primer que s’alça
i deixa plantat el president del
Parlament de Catalunya. El
segueixen el fiscal general de
Catalunya, Francisco Bañeres;
la fiscal de Barcelona, Concha
Talón, i l’ex-degà i ex-magistrat
del TC, Eugeni Gay, entre
més gent. Quan la degana veu
que Barrientos s’alça, es tomba
de seguida cap a Torrent, li
posa la mà a braç i li deixa anar:
“Si us plau, president, no era la
idea, no era la idea. L’ha feta
bona. Moltes gràcies. No ho
podies fer, això.”
Barrientos potser es podia
imaginar, aquell dia de febrer
del 2018, que un dia o altre li
tocaria de jutjar Torrent, que
era una qüestió de temps, perquè
aquella era la seva missió:
fer de flagell judicial a Catalunya
contra els alts càrrecs
de l’independentisme de la
presidència del TSJC estant.
En aquell moment ja duia
penjada la medalla d’haver

49
ANÀLISI
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
Jesús María
Barrientos (Lleó,
1958) és una de les
personificacions
de la gran operació
contra el procés
independentista
que es va ordir en
moltes instàncies
de l’estat espanyol
a partir del 2015
condemnat per desobediència
el president Artur Mas, la
vice-presidenta Joana Ortega
i la consellera Irene Rigau
pel 9-N, just un any abans
d’aquell acte al Col·legi d’Advocats.
Però potser no es podia
imaginar que acabaria essent
apartat pel seu tribunal del
judici contra el president a
qui en aquell moment desdenyava.
Això va passar divendres:
el TSJC va acceptar
la recusació presentada per
l’ex-vice-president Josep
Costa contra Barrientos per
manca d’imparcialitat en el
judici que havia de començar
el 12 de juliol contra ell, contra
el president Torrent i els
ex-membres de la mesa Adriana
Delgado i Eusebi Campdepadrós
i que s’ha acabat
suspenent.
Una peça clau de la gran
operació del 2015
Jesús María Barrientos (Lleó,
1958) és una de les personificacions
de la gran operació
contra el procés independentista
que es va ordir en moltes
instàncies de l’estat espanyol
a partir del 2015, després de
la humiliació del 9-N i de
l’embranzida del 27-S. Es va
llicenciar en dret per la Universitat
Autònoma de Madrid
l’any 1981. Però ha passat
molts anys a Catalunya, on
primer va ser jutge de primera
instància a Barcelona i el
1988 fou ascendit a magistrat i
destinat a l’Audiència. Durant
força anys va fer classes a la
Universitat Pompeu Fabra i
a la UB, i va ser professor al
Centre d’Estudis i Formació
Especialitzada de la Generalitat
de Catalunya. Tot i els
anys que fa que viu i treballa
a Catalunya fa servir poc el
català. En una compareixença
de fa poc al parlament, els diputats
li retreien el puc ús del
català a la justícia, i ell els va
respondre que sí, que era cert
que es feia servir poc, però
que tampoc no hi havia tantes
queixes. I els ho va dir en
castellà, perquè deia que així
s’explicava millor.
A començament del 2016,
doncs, en un context en què
el PP va aprofitar la seva majoria
absoluta per endurir el
codi penal, per dotar de noves
atribucions punitives al Tribunal
Constitucional espanyol
i quan, en la foscor de la
claveguera, es desencadenava
l’Operació Catalunya, el Consell
General del Poder Judicial
espanyol també va preparar el
terreny per una repressió molt
planificada, en què el TSJC i
Jesús María Barrientos tam-
bé havien de jugar un paper
important.
Per això, arribat el moment,
poc després de la victòria
independentista del 27-S i
amb un causa general d’investigació
prospectiva contra
l’independentisme en marxa,
ordenada pel fiscal de l’Audiència
espanyola d’aleshores
Javier Zaragoza, Miguel Ángel
Gimeno va ser apartat del
càrrec de president del TSJC i
l’òrgan de govern dels jutges,
presidit per Carlos Lesmes,
hi va posar Barrientos. Va assumir
la presidència el 2016,
just dues setmanes després
de la investidura de Carles
Puigdemont com a president
de la Generalitat. En aquell
moment ja tenia a l’horitzó un
primer gran objectiu: el judici
del 9-N.
Era un dels seus, amb un perfil
que prometia fer de fre a
les pretensions de la majoria
política al parlament. Hi havia
tanta satisfacció a Madrid
amb aquest nomenament
que el ministre d’Interior
espanyol d’aleshores, Jorge
Fernández Díaz, el va voler
condecorar amb una medalla
al mèrit policíac, però Barrientos
la va rebutjar perquè
mancaven pocs mesos per al

50
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
ANÀLISI
És un cas força insòlit, que el president del
tribunal i del TSJC sigui apartat per aquest
mateix tribunal per una recusació. Ell no se
n’ha apartat; l’han apartat
judici contra el 9-N que ell
havia de presidir i hauria estat
massa escandalós.
I sempre, tant amb aquell
judici, com amb els que van
venir un temps després, com
ara el del president Quim Torra
i el dels membres independentistes
de la mesa del
parlament que presidia Carme
Forcadell, amb el designi
d’acabar fent prou mèrits per
a poder esdevenir algun dia
magistrat de la totpoderosa
sala segona del Tribunal
Suprem espanyol, presidida
per Manuel Marchena. S’hi
va posar de valent, en sintonia
plena amb la línia hostil i
bel·ligerant contra l’independentisme
de Lesmes.
Sota la seva presidència, i en
connivència amb un CGPJ
absolutament controlat per
Lesmes, es van anar succeint
unes maniobres silencioses
i il·legals per mirar de tenir
encara més controlats de Madrid
estant els magistrats a
Catalunya just quan venia la
culminació del procés d’independència
amb el referèndum
del Primer d’Octubre.
El CGPJ va acabar eliminant
de facto l’anomenat segon
magistrat autonòmic, aquell
que corresponia de designar al
parlament per matisar la presència
de jutges de carrera al
TSJC, designats directament
a Madrid.
Tot plegat passava simultàniament
amb el judici del
9-N, i després amb el de la
mesa del parlament i el del
president Torra. En aquest
darrer cas, els advocats de
Torra també van provar de
recusar Barrientos, perquè
era evident la seva animadversió
envers l’independentisme.
Si Barrientos es va alçar
i se’n va anar de la sala
quan va escoltar que parlaven
de presos polítics, un temps
després Barrientos va presidir
el tribunal que va jutjar
Torra per haver mantingut
una pancarta de denúncia per
la situació dels presos polítics.
La defensa de Torra no va
aconseguir aleshores que Barrientos
fos apartat del judici,
i el president fou condemnat
per desobediència. Tant en el
judici (en què no li va dispensar
mai el tracte de president)
com en la publicació mateixa
de la condemna, Barrientos
va fer gala de manera desvergonyida
d’una visió de la
justícia entesa com a arma
política. Perquè va decidir que
la sentència contra el president
de la Generalitat la faria
pública el 19 de desembre de
2019, just el mateix dia que es
publicava l’escandalosa sentència
del Tribunal de Justícia
de la Unió Europea declarant
que Oriol Junqueras tenia immunitat
quan fou condemnat
pel Suprem espanyol. La va
publicar poca estona després,
mirant d’eclipsar la sentència
europea.
Barrientos feia de virrei de
Marchena a Catalunya, amb
la calculada sentència contra
el president Torra i també
amb la condemna per desobediència
als membres independentistes
de la mesa
del parlament de Carme
Forcadell. Ell va fer la seva
part; Marchena va aconseguir
el botí gros i va jutjar i
sentenciar la presidenta del
parlament i ex-presidenta
de l’ANC, pel valor simbòlic
d’escarment contra l’independentisme
que tenia, i
per més que això violés de
manera flagrant el dret del
jutge predeterminat per la
llei. A final d’aquell 2017, hi
va haver veus que van vincular
Barrientos amb el fiscal
José Manuel Maza a l’hora de
decidir que la causa contra
els dirigents principals del
procés s’havia de traslladar
a Madrid, i que per això calia
acusar-los de rebel·lió. Ell
sempre ho ha negat en les
respostes a les recusacions
que li han formulat.
Fins que aquesta vegada, per
aquell gest irrespectuós amb
el president Roger Torrent,
ha estat apartat del judici.
És un cas força insòlit, que
el president del tribunal i del
TSJC sigui apartat per aquest
mateix tribunal per una recusació.
Ell no se n’ha apartat;
l’han apartat. Una decisió
humiliant que pot tenir raons
de fons encara desconegudes.
Per què ara sí? El judici contra
Torrent, Costa, Delgado
i Campdepadrós s’ha ajornat.
I ara el president Quim
Torra tindrà més munició
contra Barrientos en el recurs
que els seus advocats ja
enllesteixen per presentar al
Tribunal Europeu dels Drets
Humans. Potser és aquí on
hi ha la resposta: després de
cinc anys de repressió desbocada
(que continua a molts
nivells, sobretot contra activistes),
entrem en una fase de
decisió i resolució en l’àmbit
europeu. I ara, a corre-cuita,
hi ha jutges que pensen que
cal començar a tenir cura de
les formes.

51
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
ANÀLISI
Un moment del concert de dissabte amb Joan Sifre, Rosa Pérez Garijo, Rafael Climent, Mireia Mollà i Raquel Tamarit
a la primera fila i Vicent Soler, Papi Robres i Vicent Marzà a la segona. PRATS I CAMPS
El Botànic al divan:
presències, absències i ponts
El Botànic no acaba de fer net i les tensions entre els socis es fan visibles en l’acte
de celebració de l’estatut
ESPERANÇA CAMPS BARBER
L’atzar, sempre tan juganer,
ha volgut que enguany confluesquen
dues efemèrides
antagòniques al País Valencià:
el centenari del naixement
de Joan Fuster i el quarantè
aniversari de l’aprovació de
l’estatut d’autonomia. Tots
dos esdeveniments conviuen
en un any ple de convulsions
polítiques i econòmiques, tant
locals com foranes, i tot just
quan s’acaren els darrers mesos
de la segona legislatura del
govern del Botànic. Això vol
dir peus de plom i càlcul electoral
abans, durant i després
de cada acció, de cada omissió,
de cada compareixença.
De cada absència.
De la sala de màquines de
presidència de la Generalitat
ixen diàriament tot de frases
enginyoses i suggerents. Hi ha
aquella de l’Espanya polifònica,
la del país dels valencians...
I, darrerament, “a la valenciana”.
Se suposa que per contraposició
a “a l’espanyola”,
o, més concretament encara,
“a la madrilenya”.
“A la valenciana” és, si fa no
fa, no posar etiquetes, parlar
de germanor, de diàleg, d’un
territori que no pot ser més
bonic i de comboi. Dir que som
una terra que avança gràcies
a la falta d’enfrontaments i
verbalitzar tot de sinònims de
la desideologització de l’acció
de govern.
A la presidència de la Generalitat,
Joan Fuster el celebren,
però poc. I l’estatut el rellegeixen
acríticament. Reclamen

52
ANÀLISI
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
més bon finançament, és clar.
Però fluixet per no enutjar gaire
el govern de Pedro Sánchez.
I sobre el dret civil valencià,
bones paraules, però ni un bri
d’influència perquè es canvie
l’article de la constitució que
ho ha de fer possible. Diuen
país, però no País Valencià, sinó
país dels valencians. Diuen cent
anys de Joan Fuster, però tan
sols per a cobrir l’expedient.
Es queden amb la bromera dels
dies i de les nits i fan que l’anècdota
ocupe tant d’espai com
siga possible perquè així coste
més d’arribar al moll de l’os
que, en el cas de Fuster, és un
espill. Un espill que va començar
a escriure fa seixanta anys,
que va posar nom al país i a la
llengua, i que encara mostra la
realitat valenciana tan clara i
llampant que als dirigents polítics
els cal posar-hi cortines
opaques per no veure-hi el seu
rostre deformat.
A Fuster no li agradava l’estatut,
i al PSOE no li agrada Fuster:
empat tècnic i antagonia
a l’arena de la plaça de bous.
L’aniversari de l’estatut
enmig de les desavinences
internes
La celebració dels quaranta
anys de l’aprovació del text
legal que convertia el País
Valencià en una comunitat
autònoma de segona, allò del
cafè reescalfat per a tothom,
ha tingut, fins ara, tres fites
marcades en roig al calendari.
La primera va ser una festa, un
dimecres, primer de juny, a
l’antic edifici de correus, ara
Palau de les Comunicacions.
Allí tot el govern, la societat
civil, representada per associacions
cíviques i culturals, i les
L’atzar, sempre
tan juganer, ha
volgut que enguany
confluesquen
dues efemèrides
antagòniques al
País Valencià:
el centenari del
naixement de
Joan Fuster i el
quarantè aniversari
de l’aprovació
de l’estatut
d’autonomia
autoritats polítiques, militars
i policíaques, van participar
en un acte de lloa del text. Van
actuar-hi Al Tall i el Diluvi.
Joan Lerma va contar algunes
batalletes i allò d’aquells dies
de Setmana Santa tancats a
l’hotel Azor de Benicàssim, i
les maniobres de la UCD per
a atiar la batalla de València i
endarrerir l’aprovació de l’estatut
tant com fos possible. A
les renúncies s’hi va referir
poc. El president Ximo Puig
va parlar de concòrdia i de
diàleg i de mirar cap al futur.
Cap a uns altres quaranta anys
plens de bondats que vindran
gràcies a l’estatut i la fàbrica
de bateries de Volkswagen a
Sagunt (és el que posa com
a exemple de bona gestió i
de carta de presentació de la
fiabilitat i estabilitat institucional
al País Valencià).
Divendres proppassat, quan
coincidia dia per dia amb
l’aniversari de l’aprovació de
l’estatut pel ple del congrés
espanyol, el primer de juliol de
1982, el Consell es va reunir a
Benicàssim. Una ofrena simbòlica
al magnolier plantat
per a evocar la fita i un altre
discurs del president amb
tot el govern present van
tancar la celebració. Austera,
va ser, en aquest cas. Tot feia
preveure que es reservaven
les forces per a la festa grossa
de l’endemà: el gran concert
anunciat amb bombo i platerets,
que es va fer dissabte
a la plaça de bous de València.
El cartell era ecumènic i equilibrat:
músics actuals i de fa
quaranta anys, representacions
festives i culturals d’arreu
del país, pocs discursos i molta
música. Hi cabia tothom,
encara que s’hi va trobar a
faltar, per exemple, Carraixet,
que ja cantava fa cinquanta
anys i encara canta ara.
L’absència de Ximo Puig i
els consellers del PSOE marquen
la celebració musical
de l’estatut
Absències clamoroses i
inexplicades
Del govern tampoc no hi va
anar tothom. El president Ximo
Puig no hi era. Tampoc no
hi havia cap membre socialista
del Consell. Ningú. Sí que
hi havia tots els membres de
Compromís, excepte Aitana
Mas, que acaba d’aterrar i es
va excusar en el fet que encara
resol problemes domèstics i
de conciliació. També hi havia
la consellera Rosa Pérez Garijo,
d’Unides Podem i responsable
dels actes de celebració.
El vice-president segon, Héctor
Illueca, havia excusat la
presència. I amb els consellers
presents, Joan Sifre, un antic
sindicalista a qui el Consell va
nomenar comissionat per a la
commemoració dels quaranta
anys. Hi havia més absències,
com ara la del president de les
Corts, Enric Morera, i la del
batlle de València, Joan Ribó...
Els ex-consellers Vicent Soler
i Vicent Marzà no es van voler
perdre l’espectacle. L’un,
perquè va deixar molts pèls a
la gatera en la lluita antifranquista.
L’altre, perquè sent
que durant set anys ha fet part
d’un govern que és hereu de
totes aquelles lluites i que ha
de deixar un país millor a les
generacions futures.
La contumàcia de Vicent
Marzà a defensar el Botànic
Una altra casualitat va fer que
dijous li tocara a Marzà fer
una pregunta de control a qui
fins encara no fa dos mesos va
ser company de govern, Ximo
Puig. Havia d’inquirir sobre
la falta d’inversions de l’estat
espanyol al País Valencià,
i hi havia molta morbositat
per veure quant de pebre empraria
per fer-la. Marzà en va
usar molt, de pebre, però en
forma de càrrega de profunditat
contra la bancada socialista
de les Corts, contra els
seus ex-companys de gabinet.
Vicent Marzà va fer servir els

53
ANÀLISI
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
cinc minuts reglamentaris
per fer una oda entusiàstica al
govern del Botànic, a la necessitat
de governar de manera
col·legiada tots tres partits
que en fan part. “El Botànic és
més necessari que mai, tenim
una responsabilitat enorme
davant la situació que viu el
nostre poble”, i va recordar
que l’única manera de governar
és fer-ho en coalició.
I Marzà diu això perquè fins fa
no res ha estat dins la cuina.
Sap com s’elaboren els plats,
sap qui és el xef. Sap, en definitiva,
que a pesar de la façana,
el govern del Botànic és,
en realitat, el govern del PSOE
amb alguns additius que el fan
bonic, que permeten de posar
algunes etiquetes imprescindibles
actualment, com ara
la sostenibilitat, el rescat de
les persones, i tot això que
aporten els dos partits que hi
fan de guarnició.
I això, el PSOE, ho té molt
interioritzat. És al seu ADN.
Tan sols cal veure que quan un
conseller socialista es refereix
al govern de què fa part diu “el
govern Ximo Puig”, en un atac
de presidencialisme exacerbat.
Quan en parla algú de Compromís
o d’Unides Podem, es
refereix al govern del Botànic.
Ximo Puig va fer allò que
fan els presidents: destituir
membres del govern
Vicent Marzà va emprar la
primera oportunitat que va
tenir a la trona de les Corts
per recordar al PSOE, però
sobretot a Compromís, que
governar en coalició és pactar,
sí, però, això no obstant, que
potser no cal fer tantes renúncies.
A les paraules de Marzà,
entusiastes i sinceres, hi havia
un deix de recança i de mal
regust de boca per la darrera
acció que va fer el president:
destituir Mónica Oltra.
Ximo Puig no va fer res més
que allò que li permet l’estatut
que ara se celebra: nomenar
i destituir els membres del
govern. Aquesta prerrogativa
resta, en part, anul·lada pel
Pacte del Botànic. A pesar de
les amenaces prèvies de Compromís,
el 21 de juny Ximo
Puig va destituir Mónica Oltra.
I a Compromís ho saben.
Havia començat a fer-ho uns
quants dies, potser setmanes,
abans. La frase del president:
“No estic per a festes”, hauria
pogut tenir un segon sintagma
que digués: “I que semble
un accident.” En aquest cas,
“que semble una dimissió”.
“La destituiré, però diré
tot de coses bones de la vice-presidenta”...
Aitana Mas, una enginyera
corredora de fons per a
reconstruir ponts dins el
Botànic
La substituta de Mónica Oltra,
Aitana Mas, ha dit en totes les
intervencions públiques que
ha fet fins ara que la seua tasca
seria la de reconstruir ponts,
refer tot allò que el desgast
del dia a dia ha trencat dins
el Botànic.
Un país no és una comunitat
de veïns
Ha passat massa poc temps,
encara, sembla. Dissabte, a
la plaça de bous, no n’hi havia
cap, de pont, i sí molts
càlculs electorals. El president
Ximo Puig no va anar
al concert organitzat per la
seua Conselleria de Participació,
Transparència i Qualitat
Democràtica per celebrar un
estatut que ell considera que
és el motor del futur del país
dels valencians. Tampoc no va
demanar a cap dels membres
del seu partit que el representàs.
Però sí que va fer que la
Presidència aigualira el lema
inicial: “40 anys fent país.”
Puig es va doblegar a les crítiques
de la dreta, de l’extrema
dreta i també de Joan Lerma,
i va imposar un afegitó: “40
anys fent país – Comunitat
Valenciana 1982-2022.” La
majoria dels cantants que van
intervenir a la festa van recordar
que la comunitat és la
de veïns i que aquest territori
és el País Valencià. També es
van sentir molts crits de les
grades que, ara i adés, ho remarcaven.
Coda final
No hi havia ponts a la plaça
de bous de València, dissabte.
Dijous i divendres, el mateix
recinte va rebentar costures
de tant de públic com hi havia
per a celebrar la ronda de
comiat de Joan Manuel Serrat.
Dijous, entre el públic, hi havia
Mónica Oltra, que va ser
molt ovacionada. Divendres,
hi havia Ximo Puig. A Twitter,
el president va penjar una foto
amb el cantant i va reproduir
uns versos de la magnífica
cançó “Lucia”: “No hay nada
más bello que lo que nunca he
tenido, nada más amado que
lo que perdí.”
La majoria dels
cantants que van
intervenir a la festa
van recordar que la
comunitat és la de
veïns i que aquest
territori és el País
Valencià

54
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
ANÀLISI
El problema no van ser mai
els percentatges
L’objectiu autèntic de l’atac judicial contra el català era crear un clima
de conflicte i d’enfrontament, esmicolar el vell consens de la immersió
OT BOU COSTA
El triomfalisme del conseller
Josep Gonzàlez-Cambray
no treu cap a res. “Som
davant d’una gran victòria
i una fantàstica notícia que
ens diu que a les aules del país
no s’hi aplicaran percentatges”,
ha dit aquest migdia.
Tal victòria no existeix. En
una providència, el TSJC ha
dit avui que de moment no es
pot aplicar la sentència que
estableix el 25% de castellà,
perquè la nova legislació –
pactada entre Esquerra, Junts,
el PSC i els comuns– preval
sobre l’anterior. En primer
lloc, el tribunal no ha dictat
pas això perquè reconegui que
la nova legislació hagi resolt
res. Ans al contrari: l’ha duta
al Tribunal Constitucional
espanyol perquè diu que és
inconstitucional. És exactament
allò que preveien uns
quants experts juristes, que
ja van alertar que la resposta
del govern era un nyap per
a sortir del pas, però que no
salvava res de res. En segon
lloc, el problema ja no és pas la
sentència del TSJC, sinó pre-

55
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
ANÀLISI
cisament la nova legislació
que el TSJC diu que preval.
El conseller Gonzàlez-Cambray
ha celebrat la providència
com si fos la prova que en
tot moment va tenir raó, però
la seva reacció es basa en una
pura il·lusió. És la versió més
actualitzada de les declaracions
de Gabriel Rufián i Montse
Bassa, quan van avalar la
llei Celáa, dient que havien
blindat la immersió lingüística.
D’ençà del primer dia,
l’objectiu d’aquest govern ha
estat d’organitzar una argúcia
jurídica que li permetés
d’acatar la sentència sense
fer-ho obertament i de no
reconèixer uns percentatges
de manera explícita. A tot estirar,
la providència d’avui
és una victòria parcial de les
excuses de la Generalitat, a la
qual els jutges han concedit
per clemència un curs escolar
de marge en què no s’haurà
de comprometre. No pas un
curs sense més castellà a les
aules, sinó sense que el govern
hagi d’admetre que n’hi
haurà. Ara: el català no és més
protegit avui que ahir.
lació, perquè un tribunal no
pot legislar, i de fet el mateix
tribunal ja digué que establia
els percentatges perquè no
ho havia fet la Generalitat.
L’objectiu autèntic de l’atac
judicial, en canvi, era crear
un clima de conflicte i d’enfrontament,
esmicolar el vell
consens de la immersió, basat
en el respecte formal a la prevalença
del català –mal que
no es complís en molts llocs–,
i, amb l’ajut dels socialistes i
els comuns, esporuguir Junts
i Esquerra perquè posessin
per escrit que el català no té
prevalença.
Ja hem explicat repetidament
que la nova normativa diu
que el castellà haurà de tenir
garantit un “ús curricular i
educatiu”, com també diu del
català, i així sobreescriu la
El problema de la sentència
del TSJC no va ser mai que
establís uns percentatges –tot
i que també–, sinó que feia
evident que la immersió lingüística
no havia tingut mai
cap consistència legal, cap
coixí jurídic protector. Simplement
es basava en un consens
polític tàcit, molt delicat,
de funàmbuls, mitjançant el
qual el català es podia normalitzar
a l’escola si a Catalunya
el conflicte restava adormit.
L’objectiu de l’atac judicial
contra el català a les aules no
va ser mai d’establir la legisllei
d’educació de Catalunya,
que deia que les activitats, el
material didàctic i les avaluacions
havien de ser normalment
en català. A més a
més, dient que la quantitat
de castellà resta subjecta a la
realitat sociolingüística dels
centres, i amb el castellà ja
reconegut com a vehicular a
Catalunya per la sentència de
l’estatut, les escoles estan tan
abandonades si volen fer valer
el català com legitimades si
volen fer valer el castellà. Ara
som en un laberint. Si el TC
dicta que la nova legislació és
inconstitucional, tornarem
exactament on érem, amb el
govern inhibit per no rebre,
els mestres acorralats en la
desobediència i les aules abocades
al conflicte. Si dicta que
és constitucional, la sentència
ja haurà fet la seva funció.
D’ençà del primer dia, l’objectiu d’aquest
govern ha estat d’organitzar una argúcia
jurídica que li permetés d’acatar la
sentència sense fer-ho obertament i de no
reconèixer uns percentatges de manera
explícita

56
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
ANÀLISI
Per què Puigdemont i Comín han
perdut al TGUE? Les claus de la
sentència i una novetat important
El tribunal avala la tenalla Tajani-Rajoy contra els eurodiputats, però els reconeix
per primera vegada explícitament la immunitat
JOSEP CASULLERAS NUALART
La primera sentència del
Tribunal de Luxemburg sobre
el llarg combat judicial
dels exiliats contra l’estat espanyol
i les institucions europees
per fer valer els seus
drets s’ha acabat, de moment,
en una derrota. De les quatre
causes obertes que tenen els
exiliats als tribunals europeus
és segurament la menys
transcendent, però la sentència
d’avui del Tribunal
General de la Unió Europea
(TGUE) conté elements molt
importants a tenir en compte
per a la resolució de les
batalles que hi ha pendents.
D’entrada, perquè allò que
semblava, a priori, la causa
més senzilla de guanyar, s’ha
perdut, i amb uns arguments
en alguns casos sorprenents
dels jutges; i també perquè per
primera vegada una sentència
del Tribunal de Luxemburg
diu explícitament que tant
Carles Puigdemont com Toni
Comín tenien la condició
d’eurodiputats i immunitat
d’ençà del 13 de juny del 2019,
i això pot tenir conseqüències
jurídiques.
Puigdemont i Comín volien
que el TGUE digués que
l’ex-president del Parlament
Europeu, Antonio Tajani, havia
actuat contra el dret europeu
quan va acceptar allò
que li deien les institucions
espanyoles i es va negar a admetre’ls
com a eurodiputats.
La premeditació d’aquell vet,
i la conxorxa entre Tajani i
els seus serveis jurídics, per
una banda, i la Junta Electoral
espanyola, per una altra,
van ser evidents. El 13 de juny
del 2019 el BOE publicava una
llista d’eurodiputats electes
en la circumscripció espanyola
que incloïa els noms
de Puigdemont, de Comín i
d’Oriol Junqueras. Però la JEC
va remetre a l’eurocambra

57
ANÀLISI
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
una “llista oficial”, el 17 de
juny, que els excloïa perquè
no havien jurat la constitució
espanyola. I Tajani ho va
acceptar. La complicitat per
a excloure’ls també es va fer
evident quan, pocs dies després
de les eleccions del 26 de
maig, el totpoderós secretari
general del Parlament Europeu,
Klaus Welle, va donar
l’ordre de barrar-los el pas
a les instal·lacions perquè no
poguessin obtenir les acreditacions
provisionals.
I, tanmateix, en aquesta sentència
el TGUE exculpa Tajani
absolutament; diu que
no podia fer res més sinó acceptar
la llista del 17 de juny.
L’argument dels advocats de
Puigdemont i Comín era que el
parlament sabia que les autoritats
espanyoles no els havien
traslladat la llista completa
de tots els eurodiputats electes,
entre més raons perquè
ells mateixos s’havien encarregat
de fer-los-la arribar
poc després d’haver-se publicat
al BOE. Però el tribunal
no ho accepta. “El parlament
ha de confiar en la llista de
candidats electes oficialment
comunicada per part de les
autoritats nacionals, que, en
teoria, és feta d’acord amb els
resultats electorals declarats
i després de la resolució per
part d’aquestes autoritats de
les objeccions que s’hi hagin
fet segons la legislació nacional”,
diu la sentència.
És un argument a primera
vista sorprenent, perquè d’alguna
manera admet la capacitat
de les autoritats estatals
d’imposar condicionants per
a l’obtenció de la credencial
d’eurodiputat. I això topa
frontalment amb la sentència
del Tribunal de Justícia
de la UE (TJUE) sobre Oriol
Junqueras del 19 de desembre
del 2019. Perquè la sentència
Junqueras, que és una de
les més transcendentals de la
història recent del tribunal,
deixa clar que no hi pot haver
condicionants ni tràmits
imposats per part dels estats
per tenir la condició d’eurodiputat.
De fet, és una sentència
invocada constantment
per part del TGUE al llarg de
la sentència d’avui sobre el
vet a Puigdemont i Comín, i
en algun cas, com veurem,
en un sentit molt positiu per
al president i el conseller a
l’exili. Però, al mateix, temps,
arriba a reinterpretar-la, en
un esforç argumental per a
justificar en tot moment l’actitud
de Tajani.
La sentència Junqueras, a
més, va motivar una desautorització
molt dura del TGUE
(que és la primera instància
judicial del Tribunal de Luxemburg)
per part del TJUE
(que és la cort suprema europea,
la segona instància
judicial). El TJUE va dir que el
TGUE havia actuat contra el
dret de la Unió quan no havia
acceptat les mesures cautelars
que Puigdemont i Comín
havien demanat el primer
de juliol del 2019 a fi que els
deixessin accedir a la sessió
inaugural de la legislatura a
la seu del Parlament Europeu,
a Estrasburg. Les havien
d’haver acceptades, els va dir
la vice-presidenta del TJUE
d’aleshores, l’espanyola Rosario
Silva de Lapuerta, en
una ordre molt contundent.
Entre diverses raons, perquè
deia que era ben possible que
I, tanmateix,
en aquesta
sentència el TGUE
exculpa Tajani
absolutament; diu
que no podia fer res
més sinó acceptar la
llista del 17 de juny
la llista de candidats proclamats
del 13 de juny, i no la
del 17 de juny (la que la JEC
va enviar al Parlament Europeu)
fos la que s’hagués hagut
d’assumir com a oficial. I allà
sí que hi havia Puigdemont i
Comín.
Ara, aquella ordre era feta amb
consideracions prima facie (‘a
primera vista’), sense entrar
en el fons de la qüestió. I el
TGUE, quan hi ha entrat i ha
sentenciat, ho ha resolt d’una
altra manera. La sentència
Junqueras era prou clara sobre
la prevalença del concepte
d’una democràcia més directa
entre allò que voten els electors
i el resultat que se’n deriva, és
a dir, sobre la necessitat d’eliminar
la burocràcia estatal que
s’interposa entre el sentit del
vot dels ciutadans i el resultat.
El TGUE tenia l’oportunitat de
traduir la sentència Junqueras
a un altre cas concret per dir al
Parlament Europeu que ha de
tenir en compte aquesta nova
doctrina, que ha d’admetre
els eurodiputats proclamats
sense haver passat cap filtre
imposat per les autoritats estatals.
Però no ho ha fet: “Fins i tot
suposant que el Regne d’Espanya
no tingués competència
per a establir l’esmentat requisit
en el seu dret nacional.
L’ex-president del parlament
no disposava de cap potestat
per a assenyalar aquesta incompetència
i, a fortiori, per
a posar en dubte la legalitat
de la llista de candidats electes
oficialment notificada per
les autoritats espanyoles el
17 de juny del 2019.” I no diu
solament això, sinó que se’n
renta les mans i passa la pilota

58
ANÀLISI
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
al TJUE: “Convé recordar, a
més, que el Tribunal General
tampoc no és competent per a
dir, per una banda, si el Regne
d’Espanya tenia competència
[...] per a establir el requisit”
del jurament de la constitució
i, “per una altra banda, si
aquest requisit s’ajusta al dret
de la Unió, perquè aquestes
qüestions són competència
dels òrgans jurisdiccionals nacionals
i, si escau, del Tribunal
de Justícia si s’hi interposa un
recurs per incompliment o es
formula una qüestió pre-judicial.”
I, finalment, en la sentència
el tribunal fa una afirmació
xocant: “Els demandants no
poden sostenir que la negativa
de l’ex-president del parlament
a reconèixer-los la
condició de diputat europeu
tingués com a efecte jurídic
privar-los de la possibilitat
d’assumir les seves funcions,
d’exercir els seus mandats i
d’ocupar els seus escons en
el parlament.” Però és evident
que sí que va tenir aquest
efecte, durant pràcticament
mig any.
Un aspecte positiu
Els advocats de Puigdemont i
Comín presentaran un recurs
de cassació contra aquesta
sentència al TJUE, on esperen
que els donin la raó, i que
Tajani sigui finalment assenyalat
com a culpable d’haver
violat els drets de centenars
de milers d’electors
europeus. Curiosament, és al
TJUE on tant els exiliats com
Junqueras han aconseguit
resolucions favorables, mai
al TGUE. Un exemple recent:
la decisió del TJUE de tornar
cautelarment la immunitat
als eurodiputats Puigdemont,
Comín i Ponsatí que el TGUE
els havia denegat pel risc real
de detenció i d’extradició a
l’estat espanyol que corrien
amb unes euroordres encara
vigents.
I és als en els procediments
encara oberts tant al TGUE
com al TJUE, sobre les pre-judicials
de Pablo Llarena i sobre
la demanda contra el suplicatori
aprovat al Parlament Europeu,
que Gonzalo Boye vol
fer valer un dels pocs aspectes
positius de la sentència d’avui:
el reconeixement explícit de la
immunitat de Puigdemont i de
Comín d’ençà del 13 de juny del
2019, en virtut de la sentència
Junqueras sobre el moment
en què és adquirida. Per això
és certament contradictòria
aquesta sentència, perquè,
d’una banda, els reconeix
la condició d’eurodiputats a
tots els efectes en una data tan
concreta, i, per una altra banda,
diu que Tajani no ho havia
de tenir en compte.
Però el fet és que el TGUE diu
això: “Cal considerar que els
demandants, els noms dels
quals constaven en la proclamació
del 13 de juny del 2019,
van adquirir la condició de diputat
europeu en aquella data,
i gaudien, en conseqüència,
per aquest simple fet, de la
immunitat prevista en l’article
9, paràgraf segon del
Protocol número 7 [de Privilegis
i Immunitats de la UE].”
Aquesta immunitat, que és la
immunitat de desplaçament
per a anar a les sessions del
parlament, va ser greument
amenaçada el 2 de juliol de
2019, el dia que començava
la legislatura a Estrasburg,
quan Puigdemont i Comín es
van haver de quedar a Kehl, al
costat alemany del Rin, perquè
si traspassaven la frontera
francesa haurien pogut
ser detinguts i traslladats a
l’estat espanyol.
El reconeixement d’aquesta
condició d’eurodiputats d’ençà
del 13 de juny de 2019 implica,
segons Gonzalo Boye,
que les euroordres de Pablo
Llarena contra ells són il·legals.
Perquè van ser emeses
l’octubre i el novembre del
2019 i si aleshores eren eurodiputats
el jutge del Suprem
havia d’haver demanat el suplicatori
corresponent. Què
vol dir això? Que tot allò que
es deriva d’aquelles euroordres
hauria de ser considerat
il·legal, inclòs el suplicatori
que a començament del 2020
Llarena va demanar i que el
març del 2021 va aprovar al
Parlament Europeu enmig
d’una forta controvèrsia. I si
això és així, el suplicatori amb
què els van retirar una part
de la seva immunitat com a
eurodiputats s’hauria de declarar
nul. Aquest cas ara és a
les mans del TGUE, i Boye ja
té previst d’aportar a la causa
–ara pendent de data per a la
vista oral– aquesta sentència
d’avui.
Tanmateix, les contradiccions
en què incorre avui el TGUE i
la cautela amb què tracta el
paper de Tajani fan pensar que
no serà fàcil de guanyar-hi
la causa contra el suplicatori,
malgrat tot aquest arsenal
jurídic favorable. Avui era favorable
i han perdut. Quedarà,
això sí, la decisió del TJUE, que
hi tindrà sempre la darrera
paraula.
El reconeixement
d’aquesta condició
d’eurodiputats
d’ençà del 13 de juny
de 2019 implica,
segons Gonzalo
Boye, que les
euroordres de Pablo
Llarena contra ells
són il·legals

59
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
ANÀLISI
La feblesa de l’euro,
un obstacle addicional
La moneda europea, a mínims de vint anys en relació amb el dòlar, encareix més les
importacions d’energia, primeres matèries i el cost dels transports, que es paguen
amb bitllets verds, i alhora afegeix pressió a la inflació interna
JORDI GOULA
La moneda europea, a mínims
de vint anys en relació
amb el dòlar, encareix més
les importacions d’energia,
les primeres matèries i el cost
dels transports, que es paguen
amb bitllets verds, mentre
afegeix pressió a la inflació
interna.
Per si no hi hagués prou enrenou
al nostre entorn econòmic,
ve’t aquí que l’euro
es va convertint en un maldecap
més. Avui, la moneda
única es troba sotmesa a una
immensa pressió per l’anomenada
“tempesta perfecta”
que s’ha desfermat a la
zona euro, entre la inflació,
el temor creixent de caure en
recessió, la guerra d’Ucraïna...
i l’enorme fortalesa del dòlar.
El motor principal i immediat
de la caiguda de l’euro a mínims
de vint anys en aquests
moments en relació amb el
dòlar, cal anar-lo a cercar en
la lenta marxa del Banc Central
Europeu (BCE) cap a la
normalització de la seva política
monetària i el contrast
amb el ritme gairebé frenètic
que sembla que vol imprimir
la Reserva Federal dels
EUA (Fed) en les pujades de
tipus. De moment, des de començament
d’any, l’euro s’ha
depreciat respecte del dòlar de
més d’un 9% i avui marcava
un canvi d’1,0181. I això és bo
o és dolent per a nosaltres?,
ens podem demanar.
La veritat és que hi ha de tot.
Per exemple, per a les empreses
que exporten a països
de l’àrea del dòlar és bo, perquè
els preus dels productes
catalans s’abarateixen per
als compradors americans.
Però la realitat ens diu que a
la zona euro hi exportem més
del 60% i als Estats Units i a
l’Amèrica del Sud solament
un 9%. Per tant, sembla que

60
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
ANÀLISI
no seran pas majoria les empreses
que s’aprofitaran de
la situació. En canvi, les importacions
comunitàries són
sols d’un 50%, si fa no fa. Això
vol dir que un territori com
el nostre, que no té riquesa
en el subsòl, ha d’importar
petroli i primeres matèries,
que sempre es paguen amb
dòlars. D’aquí ve que la balança
es decanti –sobretot en
aquests moments de preus
alts en tots aquests productes–
clarament en contra de
la majoria, perquè no fa sinó
atiar els preus de fabricació
interiors.
Per fer-nos una idea de la
importància que té la caiguda
de l’euro, com a afegitó
de la crisi, tenim l’exemple
del petroli. Habitualment, les
pujades i baixades del preu
del Brent ens arriben en dòlars.
Bé, doncs en un any, per
a nosaltres, les pujades que
hi ha hagut són més altes, a
causa de l’euro. Si en dòlars el
barril de petroli ha pujat d’un
67%, en euros l’augment del
mateix barril ens ha costat
més del 82%.
I que pot fer el BCE? Hem de
pensar que històricament s’ha
posat un preu teòric d’equilibri
per a l’euro –ateses les
transaccions comercials entre
ambdós blocs– entorn d’1,10
dòlars. Quan l’euro cau per sota,
vol dir que s’encén un llum
vermell i ara ja fa temps que el
tenim encès. Passa que el vermell
és com més va més intens.
Per una altra banda, els analistes
saben que el BCE es troba
entre l’espasa i la paret, perquè
ha d’apujar els tipus d’interès
per tallar la inflació i impulsar
la seva moneda i, alhora, donar
Si en dòlars el barril de petroli ha pujat
d’un 67%, en euros l’augment del mateix
barril ens ha costat més del 82%
suport a unes economies que
les passen magres i que amb
prou feines es van recuperant
de dos anys de dificultats relacionades
amb la pandèmia.
I ha d’enfrontar-se, a més, a
una zona euro on hi ha risc de
fragmentació, és a dir, que el
cost de l’endeutament augmenti
molt més de pressa en
uns països que en uns altres. La
resolució d’aquesta qüestió a
tres bandes és molt complexa,
i això fa que alguns analistes
pensin que la pujada de tipus
a Europa no serà excessiva,
una raó addicional perquè la
diferència amb els EUA sigui
més gran i faci guanyar més
força al dòlar.
Aquesta és la cara financera
de la qüestió. Però hi ha
més. Als mercats d’ahir van
fer molt mal dues notícies.
Per una banda, la publicació
de l’índex compost dels directors
de compres (PMI) per
Europa i, per una altra, la forta
baixada de les exportacions
alemanyes al maig.
“Caiguda històrica de les
exportacions a Alemanya”,
titulava Die Welt per informar
sobre les xifres de comerç
exterior del maig, les
pitjors per al país d’ençà de
la reunificació. “Per primera
vegada des del 1991, la balança
comercial alemanya és negativa”,
admetia. I assenyalava
dos culpables: la Xina i Rússia,
els seus dos principals socis
exportadors. La dada és molt
seriosa. El comerç amb Rússia
s’ha enfonsat d’ençà de la
invasió d’Ucraïna, però va ser
amb la Xina on Alemanya va
registrar el dèficit més gran
al maig, amb 8.000 milions
d’euros. Les dificultats de la
cadena de subministrament
i les restriccions, a causa de
la pandèmia, també hi pesen,
en aquesta balança. Tot plegat
és un “avís molt seriós sobre
l’estat econòmic del país”. A
més, Alemanya ja sap molt
bé quins maldecaps li origina
la dependència de les importacions
d’energia. Per això
tornen a preparar les velles
centrals de carbó...
Sobre els PMI, l’informe global
referit al juny assenyalava:
“El fort deteriorament en el
ritme de creixement de l’activitat
empresarial de la zona
euro fa créixer el risc que la
regió caigui en un declivi econòmic
el tercer trimestre.” La
lectura del juny assenyala una
moderació del creixement del
PIB trimestral fins al 0,2%, i
els indicadors amb vista al futur,
com les noves comandes
i expectatives empresarials
de l’enquesta, indiquen una
caiguda de l’activitat total els
mesos vinents.
I ho reblava una dada: el sector
manufacturer ja ha entrat
en contracció, per primera
vegada en dos anys, mentre
el sector dels serveis ha tingut
una forta pèrdua d’impuls
de creixement per l’augment
del cost de la vida. La despesa
familiar en productes i serveis
no essencials s’ha trobat
especialment sota pressió,
per l’encariment dels preus.
I, mentrestant, la despesa i la
inversió empresarial també
van disminuint, en resposta
a unes perspectives més preocupants
i a l’enduriment de
les condicions financeres.
Cal afegir que l’estat espanyol
és el que en surt més ben parat,
al juny. Segons l’informe,
dels estats de la zona euro estudiats,
és el que va registrar
l’expansió més ràpida, si bé
l’índex ajustat estacionalment
va assenyalar el ritme
de creixement més lent del
març ençà. Però el fet és que
les desacceleracions van ser
generalitzades a la resta de
les economies de la zona euro,
sobretot a Irlanda i França,
on els ritmes d’augment
de l’activitat total van caure
bruscament fins a assolir els
mínims de setze mesos i catorze,
respectivament.
Caldrà, en definitiva, a més
dels indicadors habituals,
seguir també de molt a prop
l’euro, en el camí cap a la par
amb el dòlar. Avui, això sembla
indeturable.

61
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
VICENT PARTAL
MARCHENA, INCREPAT:
EL VALOR D’UNA PROTESTA MAGNÍFICA
No hi havia gest més
aclaridor i contundent
possible, més opositor
en el sentit profund
de la paraula, que
desplegar davant seu
l’estelada, a la cara
El Col·legi d’Advocats de Barcelona va viure ahir una jornada de protesta
tan necessària i justa com significativa i positiva. Molts juristes i ciutadans
van respondre a la convocatòria de quinze associacions representatives dels
sectors judicials per a rebutjar la presència del polèmic magistrat del judici
contra el procés, l’inefable Manuel Marchena.
La concentració de togues que vam viure ahir i la plantada al conferenciant
va ser un gest d’una dignitat important. Remarcable. Especialment important
i remarcable en aquest moment en què les institucions espanyoles volen
aprofitar-se de la inèrcia i del pas del temps per normalitzar la seua presència
a Barcelona. I per la “chulería” –permeteu-me el mot– que implicava.
Els advocats, jutges i juristes que encapçalaven la protesta tenien raons de
sobres per a encarar-se amb Marchena i denunciar el seu comportament.
Aquests darrers anys hem sentit, ara i adés, la sorpresa de molts per les coses
que van passar en el judici del Tribunal Suprem. Perquè és una evidència que
en el judici es va recaragolar el dret fins a deixar-lo incognoscible. Podem
confiar que els tribunals europeus ja s’encarregaran de desmuntar la farsa i
anul·lar-lo. Però ni això no podrà esborrar el comportament manipulador i
venjatiu de Marchena durant la vista i després –com es va veure amb aquell
gest tan insòlit de retenir la capacitat de decidir sobre els permisos, o amb
aquell informe sobre els indults farcit d’insults als presoners polítics i de
consideracions fora de lloc.
És ben sabut que en tots els codis de conducta judicial dels països a què
hauríem d’aspirar a assemblar-nos es posa l’èmfasi no tan sols en la necessitat
que el jutge siga imparcial, sinó també en la necessitat que el jutge
respecte l’aparença d’imparcialitat –que no és ben bé igual, però sí igualment
important–, tant en la vida professional com en la privada. Marchena
el coneix, aquest principi, n’estic segur, però no el vol aplicar. I no el vol
aplicar perquè la defensa de la unitat d’Espanya, per a ell –i per a la cúpula
judicial espanyola–, passa per damunt de la democràcia, cosa que temps
endarrere va arribar a verbalitzar Carlos Lesmes.
Bons deixebles com són del tenebrós Carl Schmitt –Lesmes mateix no va
tenir gens ni mica de vergonya de reivindicar en públic el gran jurista del
nazisme–, per a ells la bandera espanyola representa més que els codis i les
lleis: val més que els drets i les llibertats i pesa més que la consciència i el
coneixement que hauria de guiar els seus actes.
De manera que no hi havia gest més aclaridor i contundent, més opositor
en el sentit profund de la paraula, que desplegar davant seu l’estelada, a la

62
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
És ben sabut que en tots els codis de conducta judicial
dels països a què hauríem d’aspirar a assemblar-nos
es posa l’èmfasi no tan sols en la necessitat que el jutge
siga imparcial, sinó també en la necessitat que el jutge
respecte l’aparença d’imparcialitat
cara. I no perquè els juristes catalans compartesquen aquella visió autoritària
i tronada de la nació i la bandera, que ja han prou demostrat que no. Però sí
perquè l’estelada representa l’oposició a tot allò que ell significa. L’única
oposició sòlida a tot allò que aquesta Espanya fa.
PS. Que Marchena hagués d’entrar d’amagatotits en el Col·legi de l’Advocacia
i hagués d’eixir-ne després mossos ajudeu-me i enmig d’una altra
gran operació policíaca és un fet que cal apreuar en la justa mesura. És molt
important que aquesta gent entenga que no és benvinguda.

63
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
MAIL OBERT
MERCÈ IBARZ
MERCÈ IBARZ
EL VEÍ SAGARRA
Homenatge al cronista
aspre i sentimental a la
llibreria del barri
Ben poques persones deuen conèixer més o menys de debò l’home, però
moltes ens sabem el personatge: aspre, condescendent, olímpic, venerable
ploma esmolada de la crònica ciutadana, sentimental vanitós sense remei,
de cara i d’escriptura superbioses. Un personatge de l’estirp de la gran
folklòrica Lola Flores, que va dir allò de ‘em dec al meu públic’. Perquè poca
pràctica, tret de la seva, subsisteix de nissagues nostrades en què encabir
aquest home, la primera serà sempre la de les gamberrades poètiques del
seu pare i la colla formidable d’abans de la guerra, fa d’això una barbaritat
de temps, la memòria que en queda és esquifida i trencada com el mirall
rodoredià, la novel·la que es clou amb una rata, l’última a morir en la torre
senyorívola del Sant Gervasi que, com la casa, no existeix més: no hi queda
ni una rata, ens diu Rodoreda.
És Joan de Sagarra, de sempre, i sempre ho serà. No esperis que et faci
bona cara ni que et saludi quan us trobeu pel barri ni que te’n faci si, en reconeixement
de l’edat (hi crec, en això) i en honor al seu millor periodisme,
l’atures i hi parles. No hi fa res, al barri l’adoren, i el barri és el del passeig de
Sant Joan de Dalt. Ho vam veure dimecres a la llibreria Obaga del carrer de
Girona, plena a vessar de veïnes (i veïns, oi tant). Acomiadàvem el veí Sagarra,
que amb la seva néta polonesa està buidant el pis del 128 del passeig i aviat
deixarà el barri on ha viscut més temps, va dir amb melangia gens cínica, els
ulls humits. Carrers on tantes coses han desaparegut, algunes relacionades
amb el pare Sagarra, com ara el cafè Guinea, a Pau Claris / Diagonal, davant
del bar Bauma, des del qual el fill ha evocat sovint el pare en silenci.
Convocava l’Associació de Veïns i Amics del Passeig de Sant Joan que, com
el nom indica amb subtilesa, no és un sòsia de les antigues associacions de
veïns sinó un actiu grup de socis que paguen una quota de vint euros l’any.
Preocupació pel barri, per la història, pel futur. Enmig dels al·legats i el fulgor
d’un Sagarra rumbós com antany als seus vuitanta-quatre, ens en parlava
el principal cronista històric del barri, Antoni González Moreno-Navarro,
autor de Sant Joan de Dalt. Història, gent i arquitectura, autoeditat el 2010, una
edició limitada que esperem que torni aviat, és un tresor d’aquests carrers
que com en tots els barris han tingut i tenen els seus personatges històrics
i presents. En Sagarra n’ha estat un dels més icònics, estimat perquè en les
cròniques dels darrers anys, que ha deixat fa poc, hi ha fet sortir racons, bars,
terrasses i gent sense més pretensions que viure la vida.
Un altre dels personatges va ser a finals dels seixanta i primeríssims setanta
l’actual president del Barça, Joan Laporta, líder d’una colla de vàndals,
de nom “Los del Mola”, en al·lusió al nom que llavors tenia el nostre tros
de passeig de Sant Joan. El nom d’aquest militar franquista, ens va explicar

64
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
MAIL OBERT
MERCÈ IBARZ
A la llibreria Obaga, amb la sempiterna petaca de whisky, Jameson, és clar. MERCÈ IBARZ
Trobo formidable
que un grup de veïns
hagi volgut retre
homenatge al més
punyent, cínic i de
renom dels seus
cronistes de la vida
quotidiana
Antoni González, es va posar de primer al passeig de Gràcia: hi va durar
vint-i-cinc dies. El batlle Miquel Mateu, el primer de la Barcelona ocupada,
va ser segurament qui va fer adonar les forces d’ocupació (així es deien ells
mateixos) que el passeig de Gràcia no podria canviar de nom mai dels mais.
I el del general assassí va passar al nostre barri. Me’n recordo ben bé de quan
vaig arribar a la ciutat el 1971 i per força havia de fer cas dels noms de les
plaques dels carrers, places i passeigs.
Naturalment, a l’Obaga hi havia Joaquim Carbó. No es perd cap dels homenatges
als seus col·legues, una virtut que també cal reconèixer-li. En un
racó, tirant fotos, la gran amiga de l’homenatjat, Pilar Aymerich, sempre
discreta. El sarau era orquestrat per la dinàmica presidenta de l’associació.
Servidora, que a diferència de Carbó assisteix a ben poques coses, hi era
perquè l’Obaga és la meva llibreria (en tinc més) i perquè trobo formidable
que un grup de veïns hagi volgut retre homenatge al més punyent, cínic i de
renom dels seus cronistes de la vida quotidiana.
I què carai, també hi vaig anar perquè trobaré a faltar pels carrers, per les
terrasses del Bauma, el Morryssom i l’Ollé, aquest paio malcarat que no
saps mai si saludar o no, si paga o no la pena endur-te’n un moc i prou.
Però tret que el vegi abstret i capcot, m’emporto el moc com una moneda
no diré que preciosa però sí que ben gastada. Ara Sagarra se’n va a viure a
Reus. Ens quedem sense els seus miquels, queden massa pocs monstres i
quimeres de soca.

65
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
MAIL OBERT
MERCÈ IBARZ
Desterrem de la
cruïlla del passeig
amb la Diagonal els
xiprers que taponen
el monument a
Verdaguer!
Deixem-lo respirar!
Acabo amb una nota cívica sobre el barri adreçada a qui correspongui,
que d’això han anat les millors cròniques de Joan de Sagarra. Em sumo a
ell i González, radicals: desterrem de la cruïlla del passeig amb la Diagonal
els xiprers que taponen el monument a Verdaguer! Deixem-lo respirar! El
corb, com se’n diu al barri, potser s’ho va empescar el cronista malcarat. Un
monòlit ben erecte, com correspon a la ciutat fàl·lica que va definir Barcelona
l’escriptor francès tan sovint citat en les cròniques sagarrianes, André Pieyre
de Mandiargues, en la seva novel·la sobre el Xino, de traducció catalana
descatalogada, Al marge (original del 1967). Un monument encara més
ocultat des de fa temps per obres, com si fos una instal·lació dels Christo. El
poeta Verdaguer viu mal que bé mirant d’esquitllentes la Diagonal per on
entraren les forces d’ocupació, d’esquena al mussol lluminós dalt de tot de
l’altra banda, antic reclam publicitari per sort conservat. Mentrestant, al
passeig, prop de la Travessera, Anselm Clavé és sempre a punt d’encendre
el cor del barri. Au revoir, Sagarra.
La néta polonesa de J. de S. sosté el record del barri ofert al periodista. MERCÈ IBARZ

66
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
MAIL OBERT
JULIÀ DE JÒDAR
JULIÀ DE JÒDAR
LA DEMAGÒGIA DOMINANT
El militarisme hauria
d’entrar a formar part
de l’índex de matèries
prohibides per la moral
pública
A la memòria d’Eva Serra
En una revista francesa, vaig trobar fa temps un text militar de la Primera
Guerra Mundial que em servirà, espero, per a una reflexió de gran importància.
(Quan llegiu poilu, sapigueu que és el motiu amb què es designava el soldat
ras francès. I, en llavis francesos, boche es refereix als soldats alemanys.)
«Comandància a 8 d’octubre de 1916
Dotzena Divisió d’Infanteria
Estat Major
El general en cap de la divisió ha constatat que, en termes generals, la salutació
era executada maldestrament pels homes i tornada amb desgana
pels oficials.
En conseqüència, la salutació serà executada a la dotzena divisió d’infanteria
d’acord amb les disposicions següents:
–La salutació de l’autèntic poilu (tres temps).
Primer temps: Com un veritable gall de la Gàl·lia, redreçar-se enèrgicament
sobre els esperons, ajuntar vigorosament els talons. Portar lentament la mà
dreta a la posició de salutació reglamentària, tensar tots els músculs, el pit
inflat, les espatlles arronsades, el ventre encongit, la mà esquerra oberta,
el dit petit sobre la costura dels pantalons. Fixar els ulls en els del vostre
superior, aixecar el mentó, i dir-vos: “Estic orgullós de ser un poilu”.
Segon temps: Baixar imperceptiblement el mentó, alegrar els ulls i dir-vos
mentre penseu en el vostre superior: “Tu també n’ets un, a vegades brames,
però no hi fa res, pots comptar amb mi”.
Tercer temps: Aixecar el mentó, engrandir-se amb una expansió del tronc,
pensar en els boches i cridar per dins: “Pelarem aquests cabrons”.
–La salutació de l’oficial (dos temps).
Primer temps: Embolcallar el soldat amb una mirada afectuosa, tornar-li
la salutació mirant-lo fixament als ulls, somriure-li discretament i dir-li
per dins: “Ets un pollós, però ets maco”.

67
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
MAIL OBERT
JULIÀ DE JÒDAR
Diran que és per
defensar-nos, però
el poder sempre
comença a prendre
cos quan uns
pocs s’arroguen
la capacitat
de designar,
en nom d’una
majoria amanida
a les enquestes,
l’“enemic exterior”
Segon temps: Aixecar el mentó, pensar en els boches i dir-se: “Gràcies a tu,
pelarem aquests porcs”.
Aquests textos s’han d’aprendre de cor.
Signat: General Brissaud.»
Qui hagi vist Paths of glory (de Stanley Kubrick, amb Kirk Douglas com a
protagonista, estrenada en espanyol com a Senderos de gloria) entendrà de
seguida el que hi ha sota aquest comunicat de l’estat major francès: l’abjecció
dels senyors de la guerra. Mentre milers i milers d’homes morien al front, al
general només li preocupaven les formes. Al poder sempre l’han preocupat
molt, les formes. I n’hi ha que encara no n’ostenten cap, de poder, i ja s’estan
empescant la manera de formalitzar-lo en termes militars. Diran que és per
defensar-nos, però el poder sempre comença a prendre cos quan uns pocs
s’arroguen la capacitat de designar, en nom d’una majoria amanida a les
enquestes, l’“enemic exterior”: sempre, a qualsevol lloc i tothora, l’excusa
de la defensa contra l’“enemic exterior” per “defensar-nos”, diran quan
calgui, de l’“enemic interior” –els votants de l’1-O, sense anar més lluny.
Aleshores, sota les formes, treu el nas la jerarquia suprema: el poder necessita
víctimes propícies per justificar la seva raó de ser. I s’embolcalla en banderes
i treu pit amb himnes per imposar la seva lògica. El militarisme hauria
d’entrar a formar part de l’índex de matèries prohibides per la moral pública.

68
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
MAIL OBERT
JULIÀ DE JÒDAR
Entretant, a la
capital de l’estat
que ens espolia,
la firma Cartier fa
entrar Espanya,
diuen, en la “nova
escala de la ruta
del luxe” a l’antiga
ambaixada dels EUA
a Madrid, mentre la
inflació s’emporta
els derelictes de
l’estat del benestar
dels pencaires
amb conveni i dels
precaris sense
I quan el govern de l’estat que ens espolia vol demanar un crèdit de 1.000
milions d’euros per a augmentar un 10% la seva despesa militar (mentrestant,
com assenyala Antoni Soy, la despesa en sanitat al cap de sis onades
pandèmiques no ha crescut en la mateixa proporció que la despesa militar),
nosaltres contemplem sense parpellejar i, sobretot, sense informar, que
hi ha tres vegades més d’ingressats i de morts per la covid que fa un any
(dades de Salvador Macip); el conseller de Sanitat recomana de no anar a
emprenyar els CAP, quan tanta gent gran trobarà a les urgències dels hospitals
el rètol de “tingueu paciència, que el personal fa vacances”, perquè,
de setena onada, no n’hi havia d’haver (“populisme pandèmic”, en diu el
citat Macip, amb feliç troballa); i el jovent nostrat i de part de l’estranger
aconsegueix un massiu Barcelona Beach Festival amb un pacte sectàriament
sensacional entre bombers i ajuntaments, segurament per a contenir les
onades que ens esperen...
Entretant, a la capital de l’estat que ens espolia, la firma Cartier fa entrar Espanya,
diuen, en la “nova escala de la ruta del luxe” a l’antiga ambaixada dels
EUA a Madrid, mentre la inflació s’emporta els derelictes de l’estat del benestar
dels pencaires amb conveni i dels precaris sense; per assegurar-se el glacis
oriental pensant en l’estratègia de bloquejar la Xina, l’OTAN considera Rússia
l’etern enemic a batre, perquè, règims a banda, que al capitalisme imperialista
sempre li han importat un rave en política exterior, no queda cap Irac ni cap
Afganistan on clavar la urpada, i els esperen els 750.000 milions per un cap baix
que costarà la reconstrucció d’Ucraïna, aportats humanitàriament, és clar, per
la banca hereva de la crisi del 2007-2008; i les senyores dels capos atlantistes
sopen al Museu del Prado i es retraten sota el Gernika al cap de quatre dies de
la matança de Melilla, tan comprensivament entesa pels voluntariosos hereus
socialdemòcrates de l’exèrcit que es va revenjar de les seves derrotes al Marroc
provocant la guerra civil del 36 i la raó de ser del quadre de Picasso...
Mentre tot això succeeix, en infeliç amalgama, la consellera d’Acció Exterior
de la Generalitat escriu en un diari de la situació que “defensar que
l’Aliança Atlàntica és una organització útil és un acte de realisme”... Com
si no estiguéssim realment aixoplugats dins l’OTAN sota l’ala del nostre
opressor espanyol, que n’és un partidari tan descarat; o com si els kurds
visquessin la mar de feliços Orient Mitjà enllà, massacrats pel soci turc de
l’OTAN, demòcrata com Putin, si no més; o com si la UE, que no sap trobar
“unitat” si no és a recer de l’atlantisme expansionista sota el fariseisme
de la “defensa dels valors occidentals”, estigués disposada a fer una crisi a
Espanya quan, dirien els seus buròcrates, torçant el gest, només la meitat dels
catalans demana ampliar els drets humans a l’àmbit de l’autodeterminació.
Entretant, l’independentisme espera, a còpia de voluntarisme, com en temps
del malaguanyat 10 d’octubre de 2017, l’enèsim mediador internacional
–aquest cop, via Pentecosta a l’escocesa– per fer com si anés a fer allò que
tanta por li fa de fer...
Ja dispensaran l’exabrupte estiuenc, que s’acosta el 18 de juliol i, tot i que
encara sembli lluny el 12 d’octubre, quan el neofranquisme celebra la seva
victòria transaccional, nosaltres encara no sabem què ens faran fer la Diada
d’enguany.

69
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
MAIL OBERT
NÚRIA CADENES
NÚRIA CADENES
LA CAVERNA CONTRA EL SAVI:
SEMPRE HO PROVA I SEMPRE PERD
Que Joan Francesc Mira va
ser fundador i president
d’Acció Cultural del País
Valencià, que Carme
Miquel va ser presidenta
d’Escola Valenciana, i que
aquesta dedicació al país i
a la llengua i al progrés de
la seva gent diu la caverna
que “traspassa els límits
del que creiem acceptable
com a mèrits”
Després de llegir Borja papa vaig quedar estabornida. És una d’aquelles novel·
les que et poden canviar la vida. Perillosa. Grandiosa. Si, a sobre, tens la dèria
de la literatura, de mirar de fer-ne, encara és pitjor, perquè aleshores entra
en joc l’enveja verda, allò d’anar llegint i pensant alhora que què donaries
per haver-ho escrit tu. Per haver-ho sabut escriure.
No és, ni de bon tros, l’única aportació de Joan Francesc Mira a aquesta
trasbalsada cultura nostra (i, per tant, a la igualment sempre trasbalsada
cultura europea), però n’és un cim. Altíssim. Aquest escriptor, antropòleg,
observador, columnista, traductor, activista cultural i cívic ha forjat, al llarg
dels seus vuitanta-dos-tres anys (va néixer durant el gran esfondrament,
el 1939, com per demostrar que el món rodola i que no s’acaba quan ho
estableixen per decret), una obra extensa, intensa, palpable (diguem-ne
llibres, diguem-ne Museu Valencià d’Etnologia) i intangible també (les
coses que aprens i que et transformen després d’un d’aquells seus articles
rodons i fondos d’erudició i d’ironia, si tens la sort de sentir-lo conversar
sobre els arxius del Vaticà o sobre els plecs històrics de la cultura popular).
Joan Francesc Mira ens ha traduït els Evangelis i la Divina comèdia i l’Odissea
i no sé per quin ordre però la sola enumeració ja posa la pell de gallina.
Perquè és una ambició que ens parla amb perspectiva. Perquè el resultat és
formidable. No sé si som del tot conscients de la sort que tenim de formar
part d’una cultura que pot discutir si és millor la traducció de l’Odissea feta
per Carles Riba o la de Joan Francesc Mira. O quina en què. I les diferències
de plantejament. I tot. Quin debat preciós a les altures!
Entre Dante i Homer i Roma i els camins del grec clàssic i els assaigs sobre
sant Vicent Ferrer o Blasco Ibáñez o la família Borja o l’Europa que el defineix
i que el commou ensems, Joan Francesc Mira ha escrit el seu cant d’amor a
València. A la ciutat de València i a la gent que la fa. No és tan sols que li hagi
dedicat llibres explícits, que també ho ha fet, sinó que aquesta ciutat viva,
amb les seves ferides i amb les seves contradiccions i amb la seva bellesa
cívica de pedres ordenades en gòtic i de llum esclatant i d’olor de tarongina,
forma part del teixit íntim de l’obra de Joan Francesc Mira.
I ara, tan encertadament, la ciutat li ho ha reconegut. El 30 de juny, el ple
de l’ajuntament feia oficials els reconeixements i honors que atorga el 2022.
I hi havia Joan Francesc Mira (Fill Predilecte) i la mestra i escriptora, la incansable
activista del somriure permanent, Carme Miquel (Filla Adoptiva).
Massa altura, massa cultura, per a la insondable, per a la inefable caverna
de la dreta espanyolista. Que va fer allò que sap fer: bruelar, esgarrinxar,
estirar-se els cabells. Que qui no té vergonya no en gasta, i durant uns dies

70
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
MAIL OBERT
NÚRIA CADENES
I dic la caverna i parlo de l’artefacte feixistoide que és
Vox, és clar, però també de l’artefacte anterior que és
(pràcticament “era”, ja, avui dia) Ciudadanos, i del
partit del saqueig sistemàtic que és el PP
es van dedicar a exposar la pròpia mancança a la llum del sol, anunciant que
votarien en contra d’aquests reconeixements i escampant ridiculeses com
si fossin justificació del seu ressentiment. Que Joan Francesc Mira va ser
fundador i president d’Acció Cultural del País Valencià, que Carme Miquel
va ser fundadora i presidenta d’Escola Valenciana, i que això, aquesta dedicació
al país i a la seva llengua i al progrés de la seva gent, diu la caverna que
“traspassa els límits del que creiem acceptable com a mèrits”. I que Països
Catalans o qualsevol altre dimoni pelut. Aquest excés de rancúnia i aquesta
falta de cultura que són capaços d’exhibir impúdicament.
Perquè, per a la caverna, allò que compta no és l’art sinó la filiació. I els
premis es donen als seus, mai als “altres”. És inútil de provar de raonar-hi i
de dir-los que no es tracta de cap monolítica aquiescència ideològica (quina
por!), sinó de reconèixer l’obra, allò que dèiem i tant més: els Borja, el tramvia,
els Evangelis, o Aigua en cistella, Milotxa, Topi. La caverna menysprea
la cultura i tot ho supedita a l’intent de reduir el món a la seva monocroma
condició.
I dic la caverna i parlo de l’artefacte feixistoide que és Vox, és clar, però
també de l’artefacte anterior que és (pràcticament “era”, ja, avui dia) Ciudadanos,
i del partit del saqueig sistemàtic que és el PP. Tots tres van practicar
públics esgarips i tots tres van votar en contra de la distinció per a Mira i per
a Miquel. També aquest PP que ara diu que es torna a disfressar de centre
moderat per provar d’aconseguir els vots que li continuen faltant. Que cada
vegada que li interessa l’escenificació, el PP treu a passejar la pobra mona
de la moderació, però que l’experiència i la crua realitat demostren fins a
quin punt la dreta espanyolista, quan es tractaria de fer veure que cultura
i que respecte i que simple sentit democràtic, mai no perd l’oportunitat de
perdre una oportunitat.
Però ja s’ho farà.
Nosaltres, per sort, tenim, per a créixer, i per a pensar i per a contradir-nos
i tornar-hi, la saviesa d’un intel·lectual de la talla de Joan Francesc Mira.
L’home que escriu coses com aquesta: “Vinguen els temps que vinguen,
el llibre serà encara el gran vehicle: les paraules escrites, sobre pàgines de
paper, o sense paper, i si pot ser ben compostes, correctes i netes. La vida
és breu, però afortunadament l’art (l’art d’escriure i de llegir) és tan extens
que ens permet ‘ser’ moderns i antics, homes i dones, infants i ancians, i
habitants de qualsevol època o país. Poc més podem demanar, en aquesta
vida tan curta, ara que el món és redó i que tota la literatura és nostra.”

LA FOTO DE LA SETMANA
Protesta a les portes del Col·legi d’Advocats de Barcelona
amb motiu d’una conferència del magistrat Manuel Marchena.
FOTOGRAFIA: ALBERT SALAMÉ.