Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
4 - 10 DE JUNY DE 2022<br />
No <strong>fa</strong>ces de la teua ignorància un argument<br />
Joan Fuster<br />
ARMAMENT RUS<br />
UNA INDÚSTRIA QUE FA AIGÜES<br />
ELS EUA I LA XINA APROFITEN LA GUERRA PER AGAFAR<br />
AVANTATGE EN LA FABRICACIÓ D’ARMAMENT
2<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
SUMARI<br />
4 - 10 DE JUNY DE 2022<br />
PORTADA<br />
ENTREVISTES<br />
<strong>Armament</strong> <strong>rus</strong>: una <strong>indústria</strong> <strong>que</strong> <strong>fa</strong> <strong>aigües</strong>. Els EUA i la Xina aprofiten<br />
la guerra per aga<strong>fa</strong>r avantatge en la <strong>fa</strong>bricació d’armament<br />
Per Terrence Guay.<br />
Albert Serra: “El cinema no m’interessa”<br />
Per Andreu Barnils.<br />
Jules Boykoff: “Com més oposició hi hagi als jocs, menys probabilitats<br />
<strong>que</strong> el COI seleccioni la candidatura”<br />
Per Josep Rexach Fumanya.<br />
REPORTATGES<br />
ANÀLISI<br />
Rut Carandell: “Oblidem <strong>que</strong> la sentència del 25% es va dictar per inacció de la<br />
Generalitat”<br />
Per Josep Rexach Fumanya.<br />
El cas insòlit d’un guàrdia civil de l’1-O <strong>que</strong> persegueix un català indignat a París<br />
Per Arnau Lleonart Fernàndez.<br />
El contraatac de Tamara Carrasco: com ho pot fer pagar a Espanya?<br />
Per Josep Casulleras Nualart.<br />
Ja hem protestat molt: i ara, què?<br />
Per Jordi Goula.<br />
La justícia espanyola escanya el Catalangate<br />
Per Josep Casulleras Nualart.<br />
Rufián i l’estigmatització de Puigdemont: història d’una trajectòria<br />
de quatre anys<br />
Per Josep Casulleras Nualart.<br />
OPINIÓ<br />
La patacada de Borràs i el destí amarg de la fornada rupturista<br />
Per Ot Bou.<br />
Manuel Valls o com l’autoritarisme pot destruir una persona fins i tot<br />
més enllà de la política<br />
Editorial de Vicent Partal.<br />
Llegir a contrapèl<br />
Mail Obert de Joan Ramon Resina.<br />
Tu què vols, parlar català o <strong>que</strong> et curin?<br />
Mail Obert de Marta Rojals.<br />
Informació és poder<br />
Mail Obert de Julià de Jòdar.
3<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
PORTADA<br />
ARMAMENT RUS: UNA INDÚSTRIA QUE FA AIGÜES<br />
ELS EUA I LA XINA APROFITEN LA GUERRA<br />
PER AGAFAR AVANTATGE EN LA FABRICACIÓ D’ARMAMENT<br />
TERRENCE GUAY<br />
La guerra de Rússia a Ucraïna sacseja la <strong>indústria</strong> armamentística<br />
mundial. Mentre els EUA i els seus aliats abo<strong>que</strong>n molts<br />
diners a armar Ucraïna i Rússia té una sagnia de tancs i soldats,<br />
hi ha estats d’arreu del món <strong>que</strong> repensen el pressupost<br />
de defensa, les necessitats de material i les relacions militars.<br />
Països <strong>que</strong> històricament han tingut nivells baixos de despesa<br />
en defensa, com ara el Japó i Alemanya, es reforcen, mentre<br />
<strong>que</strong> les nacions <strong>que</strong> compren la majoria d’armes a Rússia en<br />
qüestionen la fiabilitat i el lliurament futur.<br />
La meva investigació en a<strong>que</strong>sta àrea suggereix <strong>que</strong>, encara<br />
<strong>que</strong> la guerra s’acabi, les repercussions per a la <strong>indústria</strong> mundial<br />
de defensa i per als països amb empreses <strong>que</strong> dominen el<br />
sector seran enormes. Heus ací quatre conclusions:<br />
EFE/EPA/VASILIY ZHLOBSKY
4<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
PORTADA<br />
1. Rússia en serà<br />
el gran perdedor<br />
L’argument principal de Rússia per a fer créixer les vendes<br />
d’armes ha estat <strong>que</strong> són més econòmi<strong>que</strong>s i més fàcils de<br />
mantenir <strong>que</strong> no pas les occidentals. Per això, Rússia va fer el<br />
19% de les exportacions mundials d’armes del 2017 al 2021,<br />
tan sols per darrere dels EUA, <strong>que</strong> en féu el 39%.<br />
Tanmateix, a<strong>que</strong>st argument pot deixar de ser eficaç per a<br />
molts països, <strong>que</strong> han vist pèrdues i errades dels equips <strong>rus</strong>sos<br />
a Ucraïna. Fins ara, els EUA calculen <strong>que</strong> Rússia ha perdut<br />
gairebé un miler de tancs, almenys 50 helicòpters, 36 caces<br />
bombarders i 350 peces d’artilleria, segons Business Insider.<br />
Milers de soldats <strong>rus</strong>sos s’han mort, amb estimacions <strong>que</strong> van<br />
d’uns 15.000 a uns 30.000, i Rússia encara no pot controlar<br />
l’espai aeri ucraïnès.<br />
La situació s’ha tornat tan greu <strong>que</strong> hi ha informes <strong>que</strong> diuen<br />
<strong>que</strong> els comandants proven de preservar el material tot prohibint<br />
<strong>que</strong> les tropes el <strong>fa</strong>cin servir per evacuar soldats ferits o<br />
per donar suport a unitats <strong>que</strong> han avançat massa.<br />
Les armes ofensives de Rússia també han estat decebedores: el<br />
percentatge de <strong>fa</strong>llades de míssils (els <strong>que</strong> no es van llançar,<br />
van <strong>fa</strong>llar durant el vol o van <strong>fa</strong>llar l’objectiu) pot arribar a ser<br />
entre el 50% i el 60% a causa de defectes de disseny i equips<br />
antiquats o de baixa qualitat.<br />
A<strong>que</strong>stes dificultats, juntament amb el progrés lent de l’exèrcit<br />
<strong>rus</strong> per assolir qualsevol dels propòsits declarats per Vladímir<br />
Putin, han suscitat dubtes seriosos entre els clients tradicionals<br />
de les exportacions armamentísti<strong>que</strong>s. Rússia ven gairebé<br />
el 90% de les armes a tan sols deu països, entre els quals hi<br />
ha l’Índia, Egipte i la Xina.<br />
A més, la capacitat de Rússia per a reemplaçar les pèrdues<br />
d’equipaments ha estat obstaculitzada per les sancions<br />
econòmi<strong>que</strong>s, <strong>que</strong> impedeixen <strong>que</strong> hi arribin components<br />
estrangers fonamentals, com ara les pla<strong>que</strong>s de circuits. I és<br />
gairebé segur <strong>que</strong> Rússia haurà de substituir el material militar<br />
propi abans no n’exporti a l’estranger.<br />
Això vol dir <strong>que</strong> fins i tot els països <strong>que</strong> volen continuar<br />
comprant tancs i avions de caça <strong>rus</strong>sos hauran de fer cua<br />
o recórrer a uns altres venedors per satisfer les necessitats<br />
de defensa.<br />
SERVEI DE PREMSA DEL MINISTERI DE DEFENSA D’UCRAÏNA, VIA AP
5<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
PORTADA<br />
EFE/EPA/STR<br />
2. La pèrdua de Rússia<br />
és el benefici de la Xina<br />
El país <strong>que</strong> probablement obtindrà més beneficis del desplaçament<br />
de Rússia com a principal proveïdor d’armes és la Xina.<br />
A<strong>que</strong>sts darrers anys, ha arribat a una quota del 4,6% del<br />
comerç mundial d’armes, cosa <strong>que</strong> la situa en quart lloc, darrere<br />
l’11% de l’estat francès. Alhora, set de les vint empreses<br />
de defensa <strong>que</strong> van obtenir més ingressos per vendes al món<br />
són xineses, cosa <strong>que</strong> indica les grans ambicions del sector.<br />
Ara per ara, el govern xinès compra la majoria d’armes i vehicles<br />
a a<strong>que</strong>sts <strong>fa</strong>bricants, però té la capacitat d’exportar més<br />
productes militars a l’estranger. Per exemple, ja és el constructor<br />
naval més gran del món, per la qual cosa el següent<br />
pas natural és exportar més vaixells. La Xina amplia el paper<br />
de nínxol en la tecnologia de drons i prova d’aprofitar la modernització<br />
de la seva força aèria amb avions de construcció<br />
pròpia per augmentar-ne les exportacions.<br />
En a<strong>que</strong>sts moments, tan sols tres dels quaranta importadors<br />
d’armes més grans del món (el Paquistan, el Bangladeix i<br />
Myanmar) compren la major part de les armes a la Xina. Però<br />
això podria canviar si el país s’aprofita de la debilitat <strong>rus</strong>sa<br />
per posicionar-se com a soci polític, econòmic i de seguretat<br />
nacional fiable, un aspecte fonamental de la iniciativa de la<br />
“nova ruta de la seda”.<br />
La Xina no és capaç de suplantar les armes nord-americanes<br />
i europees, <strong>que</strong> es consideren “de primera línia” per l’alta<br />
qualitat i preu, però pot omplir el nínxol de mercat <strong>que</strong> dominaven<br />
els <strong>fa</strong>bricants <strong>rus</strong>sos, augmentar el paper de Pequín<br />
com a gran exportador d’armes i obtenir els beneficis polítics<br />
i econòmics <strong>que</strong> implica. Ara, un dels reptes més grans serà<br />
demostrar <strong>que</strong> les seves armes funcionen bé en situacions de<br />
combat real.
6<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
PORTADA<br />
3. Els <strong>fa</strong>bricants d’armes<br />
americans també se’n<br />
beneficiaran<br />
Els <strong>fa</strong>bricants d’armes nord-americans dominen la <strong>indústria</strong><br />
armamentística mundial i la guerra d’Ucraïna probablement<br />
garantirà <strong>que</strong> continuï essent així durant un temps.<br />
Les cinc companyies d’armes més grans del món són nordamericanes:<br />
Lockheed Martin, Raytheon, Boeing, Northrop<br />
Grumman i General Dynamics. De fet, la meitat dels cent<br />
productors més grans d’armes tenen la seu als EUA. Vint són<br />
europeus. Solament n’hi ha dos de <strong>rus</strong>sos, malgrat ser la segona<br />
potència d’armes del món.<br />
Les quantitats enormes d’armes <strong>que</strong> es transfereixen dels EUA<br />
a Ucraïna mantindran ocupats els <strong>fa</strong>bricants nord-americans<br />
un cert temps. Per exemple, els Estats Units han transferit<br />
aproximadament un terç del seu estoc de míssils antitancs<br />
Javelin a Ucraïna, i l’empresa conjunta Raytheon-Lockheed<br />
Martin trigarà entre tres anys i quatre a substituir-los. El pa<strong>que</strong>t<br />
d’ajuda de 40.000 de dòlars signat <strong>fa</strong> poc pel president<br />
Joe Biden inclou 8.700 milions de dòlars per a reposar les<br />
existències d’armes dels EUA.<br />
L’augment dels preus de les accions de les empreses és un senyal<br />
<strong>que</strong> els inversors creuen <strong>que</strong> la cosa continuarà anant bé. El preu<br />
de les de Lockheed Martin ha augmentat més d’un 12% d’ençà<br />
<strong>que</strong> va començar la invasió, i la major part dels guanys es van<br />
obtenir immediatament després. Les de Northrop Grumman han<br />
augmentat d’un 20%. Al mateix temps, el mercat de valors més<br />
ampli, mesurat per l’S&P 500, ha caigut vora d’un 4%.<br />
EFE/EPA/MARIA SENOVILLA
7<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
PORTADA<br />
EFE/EPA/MARIA SENOVILLA<br />
4. Més països seran<br />
<strong>fa</strong>bricants d’armes<br />
L’altra cara de la moneda és <strong>que</strong> alguns països <strong>que</strong> depenien<br />
d’uns altres per a cobrir les necessitats de defensa poden provar<br />
de ser més autosuficients. L’Índia, <strong>que</strong> ha depès de Rússia per a<br />
gairebé la meitat de les importacions d’armes a<strong>que</strong>sts darrers<br />
anys, s’adona <strong>que</strong> Rússia necessitarà la major part de la seva<br />
capacitat de producció, o tota, per reemplaçar tancs, míssils,<br />
avions i més armes usades o perdudes a Ucraïna, i <strong>que</strong> tindrà<br />
menys sobrants per a exportar.<br />
Això significa <strong>que</strong> l’Índia haurà d’obtenir peces de recanvi per<br />
a vehicles i armes d’antics clients d’armes de Rússia, com ara<br />
Bulgària, Geòrgia i Polònia, o bé construir una <strong>indústria</strong> de<br />
defensa pròpia. A l’abril, l’Índia va anunciar <strong>que</strong> augmentaria<br />
la producció d’helicòpters, motors de tancs, míssils i sistemes<br />
d’alerta aèria precoç per compensar qualsevol possible reducció<br />
de les exportacions <strong>rus</strong>ses.<br />
d’a<strong>que</strong>sts darrers anys per a construir la una base industrial<br />
de defensa nacional pròpia.<br />
El Brasil, Turquia i més països de mercats emergents també<br />
han desenvolupat indústries de defensa pròpies durant les dues<br />
darreres dècades per reduir la dependència de les importacions<br />
d’armes. La guerra d’Ucraïna ho accelerarà.<br />
Putin probablement no s’esperava fer capgirar el mercat mundial<br />
d’armes amb el seu esforç per annexionar-se Ucraïna, ni<br />
causar el declivi del sector armamentístic del seu país. Però<br />
a<strong>que</strong>sta és solament una cara més del terratrèmol geopolític<br />
<strong>que</strong> causa la seva guerra.<br />
La preocupació sobre la fiabilitat <strong>rus</strong>sa també creix a l’Índia.<br />
Al maig, va cancel·lar un acord de cinc-cents vint milions de<br />
dòlars en helicòpters amb Rússia. Tot i <strong>que</strong> hi ha informes <strong>que</strong><br />
la pressió nord-americana hi va tenir un paper important,<br />
també sembla <strong>que</strong> forma part de l’estratègia del govern indi<br />
Terrence Guay és professor de negocis internacionals i director<br />
del Center for Global Business Studies de la Universitat Estatal<br />
de Pennsilvània. A<strong>que</strong>st article va ser publicat originàriament a<br />
The Conversation.
8<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
ENTREVISTA<br />
ALBERT SERRA<br />
“El cinema no<br />
m’interessa”<br />
Entrevista al director, <strong>que</strong> ha presentat a Canes el seu<br />
darrer film, ‘Pacifiction’, una reflexió sobre el poder<br />
i la política contemporània<br />
Albert Serra, dimecres al seu local de Barcelona. ADIVA KOENIGSBERG
9<br />
ALBERT SERRA<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
ANDREU BARNILS<br />
Albert Serra (1975), director i productor<br />
de cinema, va presentar<br />
la setmana passada el seu darrer<br />
film a Canes. El film Pacifiction<br />
és una reflexió sobre el poder i la<br />
política contemporània per mitjà d’un<br />
prefecte francès a Tahití <strong>que</strong> ha de gestionar<br />
si el rumor sobre possibles proves<br />
nuclears és cert. En a<strong>que</strong>sta entrevista<br />
feta al local <strong>que</strong> Serra té a l’Eixample de<br />
Barcelona, ciutat on viu, parla del film,<br />
de la seva afinitat amb França (divendres<br />
va rebre la distinció Chevalier de l’Ordre<br />
de les Arts i les lletres de la República<br />
Francesa), de la distància creixent entre<br />
poderosos i manats <strong>que</strong> inspira el film,<br />
però també parla de cinema, de per què<br />
li interessa molt més la literatura, i de la<br />
seva passió per Michael O’Leary, conseller<br />
delegat de Ryanair.<br />
—Us he sentit dir <strong>que</strong> a<strong>que</strong>st és un film<br />
<strong>que</strong> explica el distanciament entre els<br />
qui manen i els manats.<br />
—Tot i <strong>que</strong> no m’interessa la política<br />
en general, a<strong>que</strong>st tema en concret sí<br />
<strong>que</strong> m’interessa: la diferència entre rics<br />
i pobres ha crescut força, en especial<br />
els darrers vint anys. Hi ha la gent <strong>que</strong><br />
pren les decisions (i no se sap ben bé on<br />
és el poder, si a les empreses, als estats,<br />
als governs) i després hi ha la resta de<br />
la gent, els manats, els esclaus. Abans,<br />
entre a<strong>que</strong>sts dos, hi havia tot un gruix<br />
de gent <strong>que</strong> feia la connexió entre ells. Els<br />
funcionaris, els polítics, la burgesia. <strong>Una</strong><br />
gent <strong>que</strong> intentava de suavitzar a<strong>que</strong>st<br />
forat, <strong>que</strong> ja s’intueix <strong>que</strong> sempre hi és,<br />
perquè no fos tan acusat. Però de mica<br />
en mica els últims anys es va veient com<br />
això es va descosint. Hi ha descosits, hi<br />
ha forats, i cada vegada més. De tal manera<br />
<strong>que</strong> en a<strong>que</strong>st punt intermedi, cada<br />
vegada hi ha menys gent <strong>que</strong> pugui fer<br />
a<strong>que</strong>sta connexió. Molta burgesia –l’alta<br />
no, però la gran majoria– es van tornant<br />
com més va més pobres, i se’n van cap<br />
allà, cap als esclaus. Els funcionaris, en<br />
cas de pressions extremes i canvis en el<br />
poder adquisitiu, veurem com acaben.<br />
I els polítics, per salvar-se, tendeixen<br />
a mirar cap a dalt, <strong>que</strong> viure a prop dels<br />
rics escal<strong>fa</strong> més. Schröder treballant per a<br />
Gazprom, Durão Barroso per a Goldman<br />
Sachs. Al mig no hi ha ningú.<br />
—Heu fet ara un guió amb diàleg? He llegit<br />
<strong>que</strong> és el vostre film més accessible.<br />
—Accessible no sé si seria la paraula.<br />
Però sí, hi havia un guió, molt més extens<br />
<strong>que</strong> en altres films meus. Hi ha un cert<br />
argument sobre el prefecte. Al guió no hi<br />
havia diàlegs, era com una novel·la, amb<br />
un detallisme extrem sobre què pensaven<br />
els personatges en cada escena. Escrivia<br />
no el <strong>que</strong> deien, sinó el <strong>que</strong> pensaven.<br />
Després, alguns d’a<strong>que</strong>sts pensaments<br />
eren transformables en diàlegs.<br />
Tot i <strong>que</strong> no m’interessa<br />
la política en general,<br />
a<strong>que</strong>st tema en concret<br />
sí <strong>que</strong> m’interessa: la<br />
diferència entre rics i<br />
pobres ha crescut força,<br />
en especial els darrers<br />
vint anys
10<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
ALBERT SERRA<br />
La gent no diu el <strong>que</strong><br />
pensa. I la pel·lícula sí<br />
<strong>que</strong> reflectia <strong>que</strong> darrere<br />
el personatge no acabes<br />
mai de saber què el<br />
mou, què hi ha, a<strong>que</strong>sta<br />
incertesa psicològica<br />
—Per exemple?<br />
—Per exemple: “Ara vull lligar amb tu.<br />
Potser me’l lligaré. El portaré a sopar,<br />
l’Andreu. Anirem a beure alguna cosa<br />
i potser s’anima.” La part de “ara vull<br />
lligar amb tu” no es pot fer diàleg, però<br />
“et convido a sopar”, sí. La primera part<br />
serveix per a direcció d’actors i la segona,<br />
per al diàleg. Com en la vida en general,<br />
els pensaments dels personatges eren<br />
força recaragolats. La gent no diu el <strong>que</strong><br />
pensa. I la pel·lícula sí <strong>que</strong> reflectia <strong>que</strong><br />
darrere el personatge no acabes mai<br />
de saber què el mou, què hi ha, a<strong>que</strong>sta<br />
incertesa psicològica. Això és el <strong>que</strong> <strong>fa</strong><br />
la pel·lícula extremadament ambigua,<br />
interessant. Al costat d’a<strong>que</strong>sta pel·lícula,<br />
totes les altres <strong>que</strong> podies veure són<br />
pel·lícules didàcti<strong>que</strong>s, per a nens petits.<br />
A partir de l’ambivalència acaba sortint<br />
una pel·lícula molt més interessant.<br />
—El protagonista del film qui és?<br />
—Un alt funcionari francès a Tahití.<br />
Un prefecte. Aquí ho entendríem com<br />
un delegat del govern. El més alt representant<br />
de l’estat a Polinèsia. Allà<br />
tenen un parlament i un president, com<br />
aquí, però com aquí, l’estat es guarda<br />
les competències militars, del control.<br />
I a<strong>que</strong>st home es troba en a<strong>que</strong>st punt<br />
intermedi, completament sol. I li sembla,<br />
li han dit, hi ha rumors, <strong>que</strong> tornaran a<br />
fer proves nuclears, i assaigs. Però no se<br />
sap del tot. I com <strong>que</strong> el tema nuclear és<br />
tan impopular, ell té por <strong>que</strong> l’estat <strong>fa</strong>ci<br />
les proves sense dir-ne res. I ell, precisament,<br />
el <strong>que</strong> ha de fer és la interacció.<br />
ADIVA KOENIGSBERG
11<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
ALBERT SERRA<br />
ADIVA KOENIGSBERG<br />
Ha de comunicar amb el poble a<strong>que</strong>sta<br />
decisió i ha de vendre la decisió, com<br />
s’havia fet en el passat.<br />
—És una crítica als polítics?<br />
—No. No és cap crítica. Per a les pel·lícules,<br />
tenir idees és dolent. No serveix de<br />
res i només simplifica les coses. A<strong>que</strong>sta<br />
pel·lícula ho demostra especialment. La<br />
meva manera de treballar és dir <strong>que</strong> com<br />
més idees tens, més simplifi<strong>que</strong>s. En el<br />
cinema d’autor es tracta de ser fidel a<br />
la realitat, <strong>que</strong> sempre serà molt més<br />
complexa, i no simplificar-la. Aproximar-se<br />
a tota la seva complexitat, fins i<br />
tot enriquir-la, i complexificar-ho amb<br />
qüestions visionàries i conjuntar-ho<br />
estèticament, <strong>que</strong> ja dóna una altra capa<br />
amb l’objectiu estètic i formal. I aleshores<br />
les connexions <strong>que</strong> en resulten no<br />
són mai clixés. De fet, cap dels temes<br />
<strong>que</strong> he tractat a les pel·lícules no m’ha<br />
interessat mai. D’entrada, el cinema no<br />
m’interessa.<br />
—Perdó? No us interessa el cinema?<br />
—No. M’interessa més la literatura.<br />
—“Creadors, no mireu films, llegiu<br />
llibres.” Werner Herzog.<br />
—La meva vida privada, a banda de la<br />
<strong>fa</strong>bricació de les meves pròpies pel·lícules,<br />
no té absolutament res a veure amb<br />
el cinema. No vaig mai a veure pel·lícules.<br />
Només als festivals. Quasi tota la informació<br />
l’obtinc dels llibres. Del cinema sí<br />
<strong>que</strong> m’interessa una cosa molt específica.<br />
—Quina?<br />
—L’evolució de les imatges. I específicament<br />
les de cinema, <strong>que</strong> tenen, o<br />
haurien de tenir, una particularitat <strong>que</strong><br />
les diferencia de les imatges d’Internet,<br />
o altres formes, <strong>que</strong> és, per exemple, la<br />
complexitat. La permeten. Si tu ets a casa<br />
mirant una pel·lícula per una plataforma,<br />
així <strong>que</strong> la imatge et planteja una dificultat,<br />
pares o canvies. Si has de veure una<br />
mica d’ambigüitat a les cares, en petit ja<br />
La meva vida privada,<br />
a banda de la <strong>fa</strong>bricació<br />
de les meves pròpies<br />
pel·lícules, no té<br />
absolutament res a<br />
veure amb el cinema
12<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
ALBERT SERRA<br />
no es veu bé. Si el so et suggereix coses<br />
contràries a la imatge, en petit tampoc ho<br />
captes. Hi ha mil coses en què la pantalla<br />
petita no serveix. I en això sí <strong>que</strong> hi estic<br />
ficat. I crec <strong>que</strong> només som al principi<br />
d’enriquir les imatges de cinema. Però<br />
a part d’a<strong>que</strong>st aspecte específic, res de<br />
la meva vida té a veure amb el cinema.<br />
—En a<strong>que</strong>st film, de quina escena, de<br />
quina complexitat, esteu més content?<br />
—Hi ha una escena, <strong>que</strong> és la més estranya<br />
de la pel·lícula, i <strong>que</strong> destrueix gairebé<br />
tots els clixés, <strong>que</strong> és quan el prefecte és<br />
amb una parella <strong>que</strong> sembla <strong>que</strong> té i li diu<br />
<strong>que</strong> ella ha de succeir-lo i ocupar el seu<br />
lloc, amb un llenguatge inversemblant,<br />
absurd. I, no obstant això, és emocionant.<br />
La raresa d’a<strong>que</strong>sta atmosfera en<br />
a<strong>que</strong>st moment és completament única,<br />
no s’ha vist mai a la història del cine.<br />
Són atmosferes completament inèdites<br />
i n’estic completament orgullós. Cada<br />
pel·lícula meva en té alguns, d’a<strong>que</strong>sts,<br />
però a<strong>que</strong>sta en té diversos.<br />
—Quina més?<br />
—Uns retrats d’un militar estranys, amb<br />
iconografia gai, amb un to lleuger, còmic<br />
i tràgic <strong>que</strong> tampoc no crec <strong>que</strong> s’hagi vist<br />
mai. L’obsessió és fer creure l’increïble.<br />
Això es <strong>fa</strong> treballant amb els actors. I amb<br />
les tres càmeres. Jo treballo amb tres càmeres.<br />
El director de fotografia en porta<br />
una. No hi ha assistent de càmera. Tots<br />
es posen el seu trípode i la seva càmera.<br />
I fem servir càmeres petites, només amb<br />
zoom.<br />
—Dieu <strong>que</strong> traieu la informació dels<br />
llibres. En a<strong>que</strong>st film, de quin llibre heu<br />
tret la informació?<br />
—De l’autobiografia de Tarita Tériipaia,<br />
dona de Marlon Brando. <strong>Una</strong> dona<br />
del costat de Tahití. El fill de Brando<br />
va matar el xicot de la filla, i la filla es<br />
El cine no serveix per a<br />
donar voltes sobre coses<br />
a les quals altra gent ja<br />
ha donat 70.000 voltes<br />
ADIVA KOENIGSBERG
13<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
ALBERT SERRA<br />
va acabar suïcidant. Va haver-hi judici.<br />
L’autobiografia està marcada per a<strong>que</strong>st<br />
fet. I quan arriben els americans a filmar<br />
pel·lícules a Tahití, per a ella és sinònim<br />
de corrupció d’allò <strong>que</strong> era pur de Tahití.<br />
Digues corrupció pels nord-americans<br />
en un rodatge, digues corromput per la<br />
presència dels enginyers francesos <strong>que</strong><br />
van arribar en massa, tots homes, milers<br />
i milers, a l’illa. És a<strong>que</strong>sta idea del paradís<br />
perdut, <strong>que</strong> <strong>que</strong>da corromput, també<br />
amb l’ajuda dels habitants de l’illa.<br />
—Quins serien els personatges corromputs<br />
de l’illa?<br />
—Curiosament, això, <strong>que</strong> ho vam filmar<br />
(vaig filmar 540 hores), vaig veure<br />
<strong>que</strong> era un tema <strong>que</strong> s’assemblava més<br />
a coses <strong>que</strong> ja hem vist a sèries i altres<br />
pel·lícules. Per tant, tota la temàtica de<br />
corrupció, fora. Qualsevol cosa, qualsevol<br />
imatge <strong>que</strong> remotament hagi vist, fora.<br />
En a<strong>que</strong>st cas, per exemple, qualsevol<br />
cosa <strong>que</strong> remetés a una idea de social,<br />
problema social, conflicte social, automàticament<br />
fora.<br />
—Per què?<br />
—Perquè ho hem vist 50.000 vegades i és<br />
molt vulgar, és una cosa estúpida, i no té<br />
cap sentit, i el cine no serveix per a donar<br />
voltes sobre coses a les quals altra gent<br />
ja ha donat 70.000 voltes. També vaig<br />
mirar altres pel·lícules de l’actor Benoît<br />
Magime, molt conegut a França. I qualsevol<br />
moment <strong>que</strong> recordi una cosa <strong>que</strong><br />
ja havia fet, ni <strong>que</strong> fos per intuïció, fora.<br />
Jo sóc l’equivalent<br />
idèntic [de Tom Cruise]<br />
en la tradició europea.<br />
A mi em preocupa<br />
obsessivament la forma<br />
actors (la majoria francesos, una petita<br />
part catalans)... El xoc crea una mena<br />
d’innocència i <strong>fa</strong> <strong>que</strong> en el rodatge em<br />
mogui més bé.<br />
—Us he sentit comparar-vos amb Tom<br />
Cruise.<br />
—Ell va dir <strong>que</strong> no ensenyaria mai una<br />
pel·lícula seva en una plataforma. Està<br />
obsessionat amb la idea del gran espectacle.<br />
En el seu cas, amb mentalitat<br />
americana, l’espectacle és una cosa naïf,<br />
optimista, de realització col·lectiva, <strong>que</strong><br />
no es preocupa per la forma sinó per la<br />
tècnica. Ell té molt de respecte a l’espectador.<br />
Dóna més del <strong>que</strong> rep. El 95%<br />
de les pel·lícules volen fotre els calés<br />
a l’espectador. Aprofitar-se’n. Ell vol<br />
donar-li el màxim. Evidentment <strong>que</strong> se<br />
sosté sobre una lògica econòmica, però<br />
l’obsessió no és a<strong>que</strong>sta. Jo sóc l’equivalent<br />
idèntic en la tradició europea. A mi<br />
em preocupa obsessivament la forma.<br />
La tècnica no tant com ell, i d’una altra<br />
manera, com Godard, <strong>que</strong> als seixanta<br />
va col·laborar amb les càmeres AtomOne<br />
per fer-les portàtils, com els equips de<br />
so. Jo ara sóc el primer del món <strong>que</strong> ha<br />
filmat amb la Blackmagic Pocket, <strong>que</strong><br />
—I en directe paràveu?<br />
—No. Al muntatge. Al directe no dic res.<br />
No jutjo res. No m’interessa jutjar, no<br />
jutjo res.<br />
—Vau anar a Tahití a filmar?<br />
—Sí. Però va haver-hi la covid, vam aturar,<br />
i vam haver de tornar-hi una segona<br />
vegada. I no m’agrada. A mi m’agrada<br />
anar a llocs <strong>que</strong> no conec, i una vegada i<br />
prou. El fet d’anar a un lloc nou, el xoc <strong>que</strong><br />
ens produeix a l’equip tècnic (la majoria<br />
catalans, una petita part francesos), i als<br />
ADIVA KOENIGSBERG
14<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
ALBERT SERRA<br />
és una càmera <strong>que</strong> només costa 2.000<br />
dòlars o 3.000. Cruise és l’optimisme<br />
americà, i la tradició europea és més<br />
autocrítica, anticanònica, iconoclasta,<br />
destruint el <strong>que</strong> hi havia abans. Ens<br />
basem més en la introspecció i l’autocrítica.<br />
—Us veieu filmant als Estats Units?<br />
—A mi m’és igual. Jo vaig on em cridin.<br />
Jo estimo els qui m’estimen. A veure, hi<br />
ha gent <strong>que</strong> m’estima i jo no l’estimo.<br />
Però jo només estimo els qui m’estimen.<br />
—No heu estimat mai sense retorn?<br />
—No! No m’ha passat mai. Per principis.<br />
Ni a escala professional, ni personal,<br />
ni social. A mi, exclusivament, només<br />
m’agrada la gent a qui jo agrado. Al revés<br />
pot passar. Que algú no m’agradi i jo<br />
a ell li agradi. Pot passar. Però intento<br />
d’evitar-ho, també. Perquè és una forma<br />
d’injustícia. I no m’agrada.<br />
—Per què teniu tendència pel món francès,<br />
darrerament? Els tres darrers films,<br />
amb actors francesos i en francès.<br />
—Diners. És on hi ha els diners. Jo sempre<br />
he estat un gran admirador de la<br />
cultura francesa. No tant del seu sistema<br />
polític, però sí de la cultura. I ells són molt<br />
respectuosos amb la cultura, en especial<br />
amb el cinema d’autor; tenen tradició, hi<br />
ha hagut afinitat natural.<br />
—A canvi, us voldran fer seu. Albert<br />
Serra, cinéaste français.<br />
—A mi m’és igual. Jo sóc d’allà on em<br />
permeten treballar.<br />
—Heu fet films en català i francès. I en<br />
espanyol?<br />
—Encara no s’ha donat la casualitat.<br />
Ara <strong>fa</strong>ré una pel·lícula sobre toreros, i<br />
segurament serà en espanyol. No es pot<br />
dir el nom dels toreros, encara, perquè<br />
són contractes amb gent molt <strong>fa</strong>mosa.<br />
Jo sempre he estat un<br />
gran admirador de la<br />
cultura francesa. No<br />
tant del seu sistema<br />
polític, però sí de la<br />
cultura. I ells són molt<br />
respectuosos amb la<br />
cultura, en especial amb<br />
el cinema d’autor; tenen<br />
tradició, hi ha hagut<br />
afinitat natural<br />
per tota la gent <strong>que</strong> ha de fer coses grans<br />
i compromeses, si s’ha d’arriscar, això<br />
és un llast. La gent acaba tenint una tendència<br />
més conservadora, en <strong>fa</strong>mília: no<br />
<strong>fa</strong>cis això, no <strong>fa</strong>cis allò altre.<br />
—Picasso va tenir fills. Hi ha militars<br />
<strong>que</strong> arris<strong>que</strong>n la vida, amb fills.<br />
—Tampoc hi he pensat gaire. No és una<br />
cosa <strong>que</strong> em plantegi. Però sí <strong>que</strong> es podria<br />
dir <strong>que</strong> a<strong>que</strong>st grau de radicalisme<br />
<strong>que</strong> he tingut per fer coses hauria estat<br />
impossible. D’entrada, econòmicament,<br />
no seria raonable.<br />
—Per anar acabant, us demanaria recomanacions<br />
de films, però dieu <strong>que</strong><br />
no en mireu. Quin llibre us ha interessat<br />
darrerament?<br />
—Com <strong>que</strong> estava tan cansat de la<br />
pel·lícula, llegia coses una mica més<br />
superficials. Per exemple, dues biografies<br />
del modista Karl Lagerfeld, <strong>que</strong> han<br />
sortit ara, és un personatge <strong>que</strong> em <strong>fa</strong>scina<br />
molt. M’agrada la seva filosofia de<br />
vida. Extremadament original. <strong>Una</strong> vida<br />
de somni. Això és el <strong>que</strong> m’influencia<br />
per a les pel·lícules: la gent <strong>que</strong> admiro.<br />
Sóc un gran <strong>fa</strong>n de Michael O’Leary, el<br />
CEO de Ryanair. Tinc sis llibres sobre ell.<br />
Dec ser l’única persona al món <strong>que</strong> té<br />
sis llibres sobre ell. És una personalitat<br />
molt interessant. La cosa <strong>que</strong> més em<br />
<strong>fa</strong>scina és <strong>que</strong> a<strong>que</strong>st home ha insultat el<br />
primer ministre d’Irlanda, els ministres<br />
de transport de la Unió Europea, fins i<br />
tot caps d’estat. Els ha dit de tot. I resulta<br />
<strong>que</strong> és en un negoci ultraregulat, <strong>que</strong><br />
depèn de concessions públi<strong>que</strong>s. I a part<br />
d’insultar-los, ha creat la companyia<br />
més gran d’Europa, la <strong>que</strong> transporta<br />
més passatgers. Més <strong>que</strong> Lufthansa, Air<br />
France en un negoci ultraregulat. Això té<br />
cap explicació racional en el teu cap?<br />
—Teniu quaranta-sis anys. Tindreu<br />
fills?<br />
—No, perquè com es veu a la història,
15<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
ENTREVISTA<br />
JULES BOYKOFF<br />
“Com més oposició hi hagi als jocs,<br />
menys probabilitats <strong>que</strong> el COI<br />
seleccioni la candidatura”<br />
Entrevista al professor associat de ciències<br />
políti<strong>que</strong>s a la Pacific University d’Oregon i teòric<br />
de l’antiolimpisme
16<br />
JULES BOYKOFF<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
JOSEP REXACH FUMANYA<br />
moviment olímpic <strong>que</strong> continuen essent<br />
actuals.<br />
L’antiolimpisme és un moviment<br />
<strong>que</strong> ha arrelat, en nivells de força<br />
diferents, a les ciutats on s’han<br />
volgut organitzar uns jocs olímpics.<br />
En alguns casos s’aconsegueix el<br />
propòsit, en alguns altres no. Però és un<br />
fenomen <strong>que</strong> a<strong>que</strong>sts darrers anys ha<br />
crescut, alhora <strong>que</strong> augmentava la sensibilitat<br />
per la sostenibilitat i la crítica a la<br />
globalització. Ho veiem ara a Catalunya,<br />
on la plataforma Stop JJOO s’ha creat<br />
expressament per evitar <strong>que</strong> el govern<br />
català porti els Jocs Olímpics d’Hivern<br />
al Pirineu el 2030.<br />
Un dels exponents més destacats i escoltats<br />
per l’antiolimpisme és Jules Boykoff,<br />
ex-jugador de la selecció olímpica de<br />
futbol dels EUA. Actualment és professor<br />
associat de ciències políti<strong>que</strong>s a la Pacific<br />
University d’Oregon i ha escrit i teoritzat<br />
a bastament sobre la joia del COI.<br />
—Quan vau començar a ser crític amb<br />
els jocs olímpics i per què?<br />
—La meva recerca acadèmica sobre els<br />
jocs olímpics va començar l’any 2009,<br />
quan vaig anar a Vancouver, al Canadà,<br />
a instàncies de nombrosos activistes<br />
<strong>que</strong> em van dir <strong>que</strong> els jocs olímpics<br />
canviaven la ciutat d’una manera <strong>que</strong><br />
perjudicava els treballadors i <strong>que</strong> apartava<br />
encara més els qui vivien en la marginalitat.<br />
Essent a Vancouver vaig veure<br />
<strong>que</strong> les forces de seguretat feien servir els<br />
jocs olímpics perquè s’aprovessin lleis<br />
especials i armes <strong>que</strong> els havien de servir<br />
per a contenir la dissidència política quan<br />
el gran esdeveniment hagués abandonat<br />
la ciutat. Vaig veure com a activistes i<br />
artistes els suprimien drets amb l’única<br />
raó de salvaguardar els jocs. Els activistes<br />
de Vancouver van fer unes críti<strong>que</strong>s al<br />
—Com definiríeu el moviment antiolímpic<br />
i qui el forma?<br />
—El sentiment antiolímpic ha existit des<br />
de bon començament. Els primers jocs<br />
olímpics de l’era moderna, <strong>que</strong> es van<br />
fer a Atenes el 1896, ja van despertar la<br />
preocupació entre els locals per si eren<br />
massa costosos. Als jocs del 1932, a Los<br />
Angeles, els manifestants duien pancartes<br />
<strong>que</strong> deien “Queviures, no jocs”.<br />
Activistes d’arreu del món van protestar<br />
perquè Adolf Hitler va ser elegit pel Comitè<br />
Olímpic Internacional per hostatjar<br />
els Jocs Olímpics de Berlín del 1936. El<br />
moviment antiolímpic d’avui és format<br />
per activistes de nombroses ciutats del<br />
món: antics amfitrions olímpics, futurs<br />
amfitrions olímpics i ciutats <strong>que</strong> estudien<br />
de participar en els jocs. Com <strong>que</strong> els jocs<br />
olímpics salten d’un lloc a un altre, els<br />
activistes antiolímpics intenten de construir<br />
un moviment transnacional <strong>que</strong><br />
també pugui viatjar de ciutat olímpica a<br />
ciutat olímpica i compartir coneixements<br />
sobre com lluitar contra la maquinària<br />
del COI.<br />
—Podem dir <strong>que</strong> el moviment antiolímpic<br />
és internacional? Vull dir: hi ha similituds<br />
entre un moviment antiolímpic a<br />
Catalunya i un del Canadà?<br />
—Hi ha un conjunt de críti<strong>que</strong>s centrals<br />
<strong>que</strong> la majoria dels activistes antiolímpics<br />
desta<strong>que</strong>n, independentment de<br />
la seva situació geogràfica. La primera<br />
crítica és la despesa excessiva. Els jocs<br />
olímpics són coneguts perquè costen<br />
molt més <strong>que</strong> no prometen els licitadors<br />
durant la <strong>fa</strong>se de candidatura. La segona<br />
crítica és la militarització de l’espai<br />
públic: les forces de seguretat els <strong>fa</strong>n<br />
servir de caixer automàtic, és a dir, per<br />
assegurar totes les lleis i equipaments<br />
especials <strong>que</strong> no podrien aconseguir en<br />
un context de normalitat. En tercer lloc,<br />
hi ha la gentrificació i el desplaçament<br />
forçat. Els urbanistes <strong>fa</strong>n servir els jocs<br />
Els jocs olímpics són<br />
coneguts perquè costen molt<br />
més <strong>que</strong> no prometen els<br />
licitadors durant la <strong>fa</strong>se de<br />
candidatura<br />
olímpics per “embellir” la ciutat, amb<br />
la qual cosa sovint volen dir netejar la<br />
ciutat dels treballadors pobres en nom de<br />
l’acumulació de capital. I, en quart lloc,<br />
hi ha l’ecoemblanquiment (greenwashing):<br />
prometre <strong>que</strong> els jocs olímpics<br />
serviran per a fer millores ambientals<br />
però no complir a<strong>que</strong>stes promeses.<br />
A<strong>que</strong>stes quatre qüestions apareixen<br />
en unes quantes de les últimes ciutats<br />
olímpi<strong>que</strong>s.<br />
—Poseu-me algun exemple d’a<strong>que</strong>sta<br />
tàctica d’ecoemblanquiment.<br />
—A la dècada del 1990, el COI va fer<br />
de la sostenibilitat la punta de la seva<br />
llança retòrica. No obstant això, no ho<br />
compleixen. Dit d’una altra manera, els<br />
jocs olímpics <strong>fa</strong>ciliten l’ecoemblanquiment:<br />
<strong>fa</strong>n promeses ambientals sense<br />
complir-les. Als Jocs Olímpics de Londres<br />
2012, els organitzadors van crear<br />
una nova categoria de patrocinadors<br />
corporatius: “socis de sostenibilitat”.<br />
Hi van incloure BP; sí, BP, juntament<br />
amb BMW, BT, Cisco, EDF Energy i GE.<br />
Un grup de control independent (anomenat<br />
Comissió per a un Londres Sostenible<br />
2012) va revelar <strong>que</strong> el programa<br />
de patrocini era simplement una <strong>fa</strong>rsa<br />
de pagament. De fet, no hi havia cap<br />
requisit ambiental <strong>que</strong> calgués complir<br />
per esdevenir un “soci de sostenibilitat”.
17<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
JULES BOYKOFF<br />
—Algun altre?<br />
—Els licitadors dels jocs de Rio van prometre<br />
de netejar la badia de Guanabara,<br />
molt contaminada, filtrant el 80% de<br />
l’aigua <strong>que</strong> hi desembocava. Però no es va<br />
complir. Cada dia, uns 640 milions de litres<br />
d’<strong>aigües</strong> residuals no tractades continuaven<br />
fluint a la badia de Guanabara.<br />
I a Pyeongchang 2018, els licitadors de<br />
Corea del Sud van prometre <strong>que</strong> <strong>fa</strong>rien<br />
uns jocs olímpics de “somnis verds” amb<br />
“les estratègies més avançades i respectuoses<br />
amb el medi”. Després es van<br />
girar i van talar 58.000 arbres en un bosc<br />
sagrat de cinc-cents anys d’antiguitat a<br />
la muntanya Gariwang per construir-hi<br />
una pista d’esquí olímpica. A Tòquio, els<br />
organitzadors dels jocs van prometre<br />
els “jocs de la recuperació” <strong>que</strong> havien<br />
d’ajudar els residents de Fukushima a<br />
recuperar-se del desastre nuclear. Però<br />
quan vaig visitar Fukushima, el juliol<br />
del 2019, la gent amb qui vaig parlar<br />
em va contar <strong>que</strong> havia passat al revés:<br />
preparar-se per als Jocs Olímpics de Tòquio<br />
significava menys equipaments. En<br />
resum, els jocs olímpics ofereixen grans<br />
promeses ecològi<strong>que</strong>s, però molt sovint<br />
no es compleixen.<br />
—Segons el COI, és imprescindible <strong>que</strong><br />
les candidatures <strong>fa</strong>cin uns jocs sostenibles<br />
del punt de vista ambiental i<br />
econòmic. No ho veieu possible?<br />
—Un estudi acadèmic de la Universitat<br />
d’Oxford va concloure <strong>que</strong> tots els jocs<br />
olímpics entre el 1960 i el 2020 van tenir<br />
sobrecost, <strong>que</strong>, de mitjana, va ser del<br />
172%, molt superior al d’alguns altres<br />
megaprojectes. Els jocs olímpics recents<br />
han estat alguns dels menys responsables<br />
amb el medi, de manera <strong>que</strong>, en<br />
molts aspectes, el Comitè Olímpic Internacional<br />
i els organitzadors olímpics<br />
locals avancen en la direcció contrària<br />
<strong>que</strong> els criteris de sostenibilitat.<br />
—L’oposició organitzada contra els Jocs<br />
Olímpics Barcelona-Pirineus pot danyar<br />
la candidatura?<br />
—I tant. La clau per a evitar <strong>que</strong> els jocs<br />
olímpics arribin a la vostra ciutat és protestar<br />
aviat i sovint, sobretot durant la<br />
<strong>fa</strong>se de candidatura. Entre el 2013 i el 2018<br />
una desena de ciutats van refusar els jocs<br />
olímpics durant la <strong>fa</strong>se de candidatura.<br />
Un cop assignats a la teva ciutat, ja és<br />
molt més difícil fer-los fora.<br />
—Es <strong>fa</strong>rà un referèndum entre la població<br />
per a validar la candidatura. Si<br />
guanya el sí, la candidatura serà legítima<br />
des del vostre punt de vista?<br />
—Si hi ha una discussió pública sòlida en<br />
què totes les parts del debat tinguin una<br />
oportunitat justa d’opinar, i la població<br />
igualment vota <strong>que</strong> sí, seria difícil d’argumentar<br />
<strong>que</strong> la gent va contra els Jocs<br />
Olímpics. No obstant això, si s’obstrueix<br />
el debat, o si un bàndol és molt més finançat<br />
<strong>que</strong> l’altre i, per tant, no és capaç<br />
de fer arribar el seu missatge en igualtat<br />
de condicions, sí <strong>que</strong> es condicionaria.<br />
En teoria, fer un referèndum significa<br />
avivar un debat <strong>que</strong> permeti a la gent de<br />
prendre una decisió col·lectiva sobre si<br />
vol organitzar els jocs olímpics. Al meu<br />
entendre, un referèndum hauria de ser<br />
un element obligatori de totes les candidatures<br />
olímpi<strong>que</strong>s.<br />
—Creieu <strong>que</strong> la candidatura té possibilitats<br />
de guanyar?<br />
—Qualsevol candidatura <strong>que</strong> arribi fins<br />
aquí té l’oportunitat de ser seleccionada<br />
pel Comitè Olímpic Internacional. Ara,<br />
els qui segueixen acuradament les ofertes<br />
olímpi<strong>que</strong>s creuen <strong>que</strong> Salt Lake City<br />
i Sapporo tenen més opcions. El COI té en<br />
compte el suport popular a la candidatura<br />
i també l’activisme contra els jocs olímpics,<br />
de manera <strong>que</strong> com més oposició hi<br />
hagi als Jocs, menys probabilitats <strong>que</strong> el<br />
COI seleccioni la candidatura.<br />
—Molta gent té un bon record dels Jocs<br />
Olímpics de Barcelona 92 a Catalunya.<br />
—En els cercles olímpics, la gent sovint<br />
assenyala Barcelona 1992 com un èxit<br />
olímpic, almenys en termes econòmics.<br />
Els urbanistes <strong>fa</strong>n servir els<br />
jocs olímpics per “embellir”<br />
la ciutat, amb la qual cosa<br />
sovint volen dir netejar la<br />
ciutat dels treballadors pobres<br />
en nom de l’acumulació de<br />
capital<br />
Tanmateix, l’economista Andrew Zimbalist<br />
Zimbalist diu quines són les quatre<br />
condicions particulars <strong>que</strong> van permetre<br />
a Barcelona de tenir un èxit fiscal. Per una<br />
banda, una gran part –cosa inusual– del<br />
pastís olímpic el va pagar el sector privat;<br />
hi havia una situació macroeconòmica<br />
oportuna en un context d’expansió<br />
econòmica; l’entrada d’Espanya a la<br />
Comunitat Econòmica Europea, <strong>que</strong> va<br />
impulsar el comerç, el turisme i la inversió;<br />
i Barcelona era una joia relativament<br />
amagada, una ciutat <strong>que</strong> tenia un marge<br />
de creixement sense aprofitar. A<strong>que</strong>stes<br />
característi<strong>que</strong>s específi<strong>que</strong>s de la Barcelona<br />
dels anys vuitanta serien difícils,<br />
si no impossibles, de repetir-se avui dia.<br />
—I econòmicament, quina interpretació<br />
en feu?<br />
—El “model Barcelona”, tan lloat, té<br />
alguns inconvenients notables. Els licitadors<br />
de Barcelona van quantificar els jocs<br />
en 667 milions de dòlars, però després el<br />
cost van superar els 11.000 milions. Això<br />
posa de manifest la tendència de les ciutats<br />
candidates a subestimar els costs per<br />
aconseguir el suport públic; i una vegada<br />
els concedeixen els jocs, hi ha un augment<br />
de les despeses. Quan els membres del<br />
COI pugen a l’avió i se’n van de la ciutat<br />
olímpica, l’amfitrió és responsable dels<br />
sobrecosts.
18<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
ENTREVISTA<br />
RUT CARANDELL<br />
“Oblidem <strong>que</strong><br />
la sentència del<br />
25% es va dictar<br />
per inacció de la<br />
Generalitat”<br />
Entrevista a la directora de Plataforma per la<br />
Llengua, crítica amb la gestió <strong>que</strong> <strong>fa</strong> el govern<br />
de la sentència del 25%
19<br />
RUT CARANDELL<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
JOSEP REXACH FUMANYA<br />
Rut Carandell va aterrar a la direcció<br />
de Plataforma per la Llengua enmig<br />
de la batalla contra la sentència<br />
del 25% de castellà, <strong>que</strong> el TSJC<br />
va declarar ferma a començament<br />
d’any. D’aleshores ençà, govern i entitats<br />
cívi<strong>que</strong>s, cadascú pel seu compte, han<br />
presentat sengles estratègies per a plantar<br />
cara a la resolució judicial. El conflicte<br />
ha erigit l’entitat en una de les veus més<br />
críti<strong>que</strong>s amb la gestió del Departament<br />
d’Educació.<br />
Carandell, advocada de formació, sap<br />
de què parla. Reconeix <strong>que</strong> li agrada el<br />
tema i alerta dels passos <strong>que</strong> <strong>fa</strong> el govern.<br />
Diu <strong>que</strong> la llei pactada entre ERC,<br />
Junts, PSC i comuns obre la porta a donar<br />
la potestat al govern espanyol perquè<br />
fixi un 50% de castellà a l’escola. Explica<br />
didàcticament quin creu <strong>que</strong> és l’origen<br />
del conflicte judicial, en què van <strong>fa</strong>llar els<br />
serveis jurídics de la Generalitat i què es<br />
pot fer d’ara endavant.<br />
—Llengua vehicular és llengua curricular?<br />
—La llengua vehicular és la llengua<br />
d’aprenentatge. La llei aprovada dimecres<br />
pel govern diu <strong>que</strong> el castellà<br />
serà una llengua d’aprenentatge perquè<br />
serà llengua curricular. A<strong>que</strong>st adjectiu,<br />
“curricular”, s’introdueix per primer cop<br />
aquí. Però el concepte “curricular” ja era<br />
present en la llei d’educació estatal, la<br />
LOMLOE. A l’article 6.5 hi diu <strong>que</strong> el 50%<br />
de les matèries curriculars les fixarà l’estat<br />
i l’altre 50%, allà on hi hagi llengua<br />
oficial diferent del castellà, el fixarà la<br />
comunitat autònoma. Per tant, trobem<br />
<strong>que</strong> hi ha un article de matèries curriculars<br />
<strong>que</strong> fixa a<strong>que</strong>sts percentatges.<br />
—I què és matèria curricular?<br />
—El punt 1 de l’article 6 assenyala <strong>que</strong><br />
s’entén per currículum qualsevol tècnica<br />
pedagògica o contingut. La clau de tot<br />
El govern ha anat<br />
tardíssim<br />
és <strong>que</strong> no hi havia un canal per lligar-ho<br />
amb la llengua, perquè enlloc no es feia<br />
referència a la llengua com un aspecte<br />
del currículum. Però ara ho diem explícitament<br />
en la nostra llei. Per tant, hem<br />
volgut no aplicar una sentència del 25%<br />
i eliminar percentatges, però adjectivem<br />
la llengua com una matèria curricular <strong>que</strong><br />
ens remet a un article de la normativa<br />
bàsica <strong>que</strong> diu <strong>que</strong> l’estat pot fixar-ne<br />
el 50% dels continguts. Per tant, l’estat<br />
podria dir <strong>que</strong> les matèries <strong>que</strong> ell considera<br />
curriculars es poden fer en castellà.<br />
—Llavors, quan Junts i ERC diuen <strong>que</strong><br />
a<strong>que</strong>st nou marc normatiu no converteix<br />
el castellà en llengua vehicular menteixen?<br />
—Jo crec <strong>que</strong> és interessant veure què<br />
diu l’informe del Consell de Garanties<br />
Estatutàries, <strong>que</strong> corrobora això <strong>que</strong><br />
diem. La nova llei dóna entrada a un ús,<br />
<strong>que</strong> fins ara no hi havia, més intensiu del<br />
castellà a les escoles. Llavors, es converteix<br />
en una llengua d’aprenentatge. Fins<br />
ara era un idioma <strong>que</strong> s’ensenyava i se<br />
n’havia d’acreditar el coneixement. Ara<br />
es va un pas més enllà i els continguts<br />
formatius també han de ser en a<strong>que</strong>sta<br />
llengua. I el departament ho sap perquè<br />
en la instrucció dels centres pregunta<br />
als centres si el castellà és llengua curricular<br />
o no. Els demana sobre a<strong>que</strong>st ús<br />
curricular. “Curricular” és un succedani<br />
de “vehicular”.<br />
—Han renunciat al fet <strong>que</strong> el català sigui<br />
l’única llengua vehicular?<br />
—Sí, jo crec <strong>que</strong> sí. Han empitjorat allò<br />
<strong>que</strong> teníem fins ara en el nostre marc<br />
normatiu.<br />
—Plataforma per la Llengua volia introduir<br />
una esmena a la llei. Quina era?<br />
—Que eliminessin la paraula “curricular”,<br />
simplement. Havíem estudiat la<br />
proposició de llei i vam parlar amb tots<br />
els partits. Tots els de l’acord i la CUP.<br />
—I què us van dir?<br />
—Que ja hi havia un consens i <strong>que</strong> era<br />
segellat.<br />
—Junts i ERC també?<br />
—Sí, <strong>que</strong> ja havien arribat a un pacte.<br />
Som en una legislació reactiva per a fer<br />
front a una sentència. Però ens oblidem<br />
<strong>que</strong> la sentència es va dictar per inacció<br />
de la Generalitat. I què aturaria de debò la<br />
sentència? Desplegar la llei d’Educació de<br />
Catalunya (LEC). Tot just dos dies abans<br />
d’entrar la proposta de modificació de la<br />
llei de política lingüística, es va presentar<br />
un projecte de decret per a fer a<strong>que</strong>st<br />
desplegament. És el <strong>que</strong> demanava la<br />
sentència: reglamentar, desplegar la LEC.<br />
A<strong>que</strong>st decret tot just és en tràmit de<br />
consultes.<br />
—I no es podia desplegar abans <strong>que</strong><br />
expirés el termini d’execució de la sentència?<br />
—No. Ara és en <strong>fa</strong>se de consultes amb les<br />
entitats; és un procés participatiu per garantir<br />
<strong>que</strong> tota la comunitat educativa hi<br />
pot dir la seva. El govern ha anat tardíssim.<br />
Fa anys <strong>que</strong> l’hauria pogut desplegar<br />
i no ho ha fet. I si s’hagués fet, potser no<br />
hauríem tingut la sentència del 25%. La<br />
sentència del 25% es va dictar per una<br />
inacció de la Generalitat basada en tres
20<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
RUT CARANDELL<br />
motius: <strong>que</strong> no hi havia hagut el desplegament<br />
normatiu de la llei d’educació i,<br />
per tant, no es podia executar; <strong>que</strong> no hi<br />
havia accions <strong>que</strong> concretessin en què<br />
consistia la immersió; i <strong>que</strong> no hi havia<br />
un control de la manera com s’aplicava<br />
la llei i, per tant, en el re<strong>que</strong>riment de<br />
dades <strong>que</strong> feia el tribunal, li contestaven<br />
coses tan etèries com <strong>que</strong> era inabastable.<br />
Caldria buscar un consens amb la comunitat educativa,<br />
cosa <strong>que</strong> no s’ha fet, i <strong>que</strong> sigui una normativa propositiva<br />
buscant un consens ampli en què també intervingui la CUP.<br />
És una oportunitat d’arreglar les coses<br />
—Però si en a<strong>que</strong>st desplegament de la<br />
llei d’educació no s’hagués fet visible<br />
una presència o vehicularitat més gran<br />
del castellà, tal com també exigia el TC,<br />
creieu <strong>que</strong> el TSJC no hauria dictat la<br />
mateixa sentència?<br />
—No, perquè la sentència només ha<br />
entrat per la inacció de la Generalitat<br />
i supleix a<strong>que</strong>sta inacció. Si s’hagués<br />
desplegat la llei no haurien pogut dir res.<br />
Però es considera <strong>que</strong> hi ha una inacció i,<br />
mentre hi sigui, el tribunal, d’acord amb<br />
a<strong>que</strong>sta construcció jurídica de la residualitat<br />
d’una llengua oficial, s’inventen el<br />
25%. Però si no hi hagués hagut a<strong>que</strong>sta<br />
inacció, no hi haurien pogut entrar.<br />
—I per què no s’ha fet? Costa d’entendre<br />
<strong>que</strong> només per no haver arribat a un<br />
consens previ sobre com desplegar una<br />
llei ens trobem aquí.<br />
—Això s’hauria de preguntar als successius<br />
governs <strong>que</strong> hi ha hagut des del<br />
2012. I especialment a partir del 2015,<br />
perquè any rere any el tribunal va demanar<br />
dades <strong>que</strong> no li van ser <strong>fa</strong>cilitades.<br />
No hi va haver una acció reglamentària<br />
ni accions concretes <strong>que</strong> demostressin<br />
<strong>que</strong> la Generalitat actuava. Els governs<br />
successius han fet de la inacció la seva<br />
estratègia d’acció, i han permès una via<br />
d’entrada subsidiària de la justícia. Ara<br />
s’ha fet a<strong>que</strong>st desplegament, però, és<br />
clar, trigarà mesos. I entremig han hagut<br />
de fer a<strong>que</strong>stes lleis, <strong>que</strong> no les demanava<br />
pas la sentència. La interlocutòria demanava<br />
una instrucció del conseller.<br />
—En a<strong>que</strong>sta situació, quina proposta<br />
feu?<br />
—El decret llei aprovat, el <strong>que</strong> elimina<br />
percentatges i inclou l’assumpció de<br />
responsabilitats per part del conseller,<br />
és una oportunitat per a esdevenir una<br />
proposta de llei. I així tenir una legislació<br />
<strong>que</strong> no sigui reactiva, sinó proactiva. Si<br />
es <strong>fa</strong>n esmenes, podria ser un camí de<br />
tramitació parlamentària com si fos un<br />
projecte de llei. Caldria buscar un consens<br />
amb la comunitat educativa, cosa <strong>que</strong><br />
no s’ha fet, i <strong>que</strong> sigui una normativa<br />
propositiva buscant un consens ampli<br />
en què també intervingui la CUP. És una<br />
oportunitat d’arreglar les coses.<br />
—I teniu constància <strong>que</strong> vulguin emprendre<br />
a<strong>que</strong>st camí?<br />
—No en tinc constància. I tampoc no sé<br />
com s’aprovaria, perquè el govern només<br />
són dos partits i re<strong>que</strong>reix consensos<br />
parlamentaris. És a dir, <strong>que</strong> per fer-ho<br />
també necessita un consens parlamentari.<br />
—S’ha cercat el suport del PSC per una<br />
qüestió de consens, o per més motius de<br />
fons <strong>que</strong> ignorem?<br />
—Bé, creiem <strong>que</strong> l’ofensiva judicial es<br />
pot veure suavitzada amb el consens.<br />
Però hem vist <strong>que</strong> això, el <strong>que</strong> <strong>fa</strong>n els<br />
polítics, no atura els tribunals. L’error<br />
d’entrada és no denunciar <strong>que</strong> a<strong>que</strong>stes<br />
sentències no segueixen criteris pedagògics,<br />
sinó criteris polítics. Aleshores,<br />
amb coherència, crec <strong>que</strong> s’hauria de
21<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
RUT CARANDELL<br />
fer un front judicial i no assumir a<strong>que</strong>sts<br />
arguments com a reacció a la sentència.<br />
No s’ha volgut fer a<strong>que</strong>st front i s’ha<br />
cercat un consens amb uns aliats <strong>que</strong> pot<br />
implicar <strong>que</strong> els tribunals tinguin menys<br />
ganes d’executar la sentència. Però no.<br />
—En el moment <strong>que</strong> hi ha la sentència<br />
del TSJC, com hauria d’haver actuat el<br />
govern, més enllà de desplegar la LEC?<br />
—Havia d’haver fet tres coses: desplegar<br />
la LEC; fer accions a <strong>fa</strong>vor dels projectes<br />
lingüístics per explicar com es <strong>fa</strong>n,<br />
com es <strong>fa</strong> la immersió i amb quin assessorament<br />
–això també ho denuncia<br />
la sentència–; i lluitar-hi judicialment.<br />
Perquè la Generalitat no posa el recurs<br />
d’inconstitucionalitat al TC quan pertoca<br />
de fer-ho. No ha portat el front judicial<br />
fins al final; s’ha doblegat a la sentència.<br />
I no sols això. L’altre dia unes quantes<br />
entitats vam presentar una acció de nul·<br />
litat denunciant uns defectes <strong>que</strong> poden<br />
donar la nul·litat de la sentència i <strong>que</strong> la<br />
Generalitat havia de saber, perquè és part<br />
del procés. Són defectes de forma greus<br />
contra els quals no havia recorregut i ho<br />
hem hagut de fer nosaltres.<br />
—El fet de no haver tingut en compte cap<br />
d’a<strong>que</strong>sts dos camins, és per innocència<br />
o mala praxi?<br />
—Jo crec <strong>que</strong> ni innocència ni mala praxi.<br />
Crec <strong>que</strong> pels fets es reconeix <strong>que</strong> és una<br />
sentència política i se cerca la resposta<br />
per la via política, però els tribunals<br />
segueixen una altra lògica i donen lloc<br />
a tercers legitimats perquè s’executi la<br />
sentència. Ara l’estat ja no hi té res a dir<br />
perquè ja hi ha un tercer interessat <strong>que</strong><br />
actua per la seva banda.<br />
—L’Asamblea por una Escuela Bilingüe.<br />
Vosaltres també heu demanat de personar-vos-hi.<br />
Us ho acceptaran?<br />
—De moment no s’ha resolt. Ara proveiran<br />
els nostres escrits a les parts per<br />
saber què opinen <strong>que</strong> en siguem part.<br />
La justícia a vegades va molt ràpida i<br />
de vegades molt lenta, i amb nosaltres<br />
va molt lenta. El fet més perillós és <strong>que</strong><br />
reconeix legitimació activa també a les<br />
<strong>fa</strong>mílies <strong>que</strong> acreditin <strong>que</strong> tenen un fill en<br />
un centre. Això és l’execució a l’infinit;<br />
és la manera <strong>que</strong> crec <strong>que</strong> té el tribunal<br />
de passar per alt el control.<br />
—Què voleu dir?<br />
—L’alta inspecció de l’estat, per executar<br />
la interlocutòria, ha de veure si la<br />
instrucció del conseller s’ajusta a allò <strong>que</strong><br />
demanava el TSJC. Però no poden fer res<br />
perquè no poden entrar als centres. De<br />
manera <strong>que</strong> són cecs, no veuen què hi<br />
passa, als centres. Traient-se a<strong>que</strong>st as<br />
de la màniga, vulnerant la doctrina del<br />
TSJC i permetent <strong>que</strong> qualsevol <strong>fa</strong>mília<br />
pugui aixecar el dit i demanar l’execució<br />
de la sentència al seu centre, obren els<br />
ulls a tot Catalunya. És molt gruixut.<br />
—Sobre la responsabilitat dels directors<br />
de centres, hi ha hagut força confusió.<br />
—No calia protegir-los amb un decret<br />
perquè la interlocutòria no s’adreça a<br />
ells i només obliga el conseller. S’ha jugat<br />
amb la confusió dient <strong>que</strong> la responsabilitat<br />
l’assumeix el departament, perquè<br />
és el conseller qui té l’obligació de dictar<br />
una instrucció. Qui ha de fer els projectes<br />
educatius, per llei, són els centres, i tu no<br />
pots assumir una responsabilitat <strong>que</strong> no<br />
tens. L’única cosa <strong>que</strong> pot fer el conseller<br />
és executar la sentència, donant instruccions.<br />
D’aquí al fet <strong>que</strong> a<strong>que</strong>sta sentència<br />
pugui arribar als centres, han de passar<br />
moltes coses.<br />
—Ara el govern ha al·legat “impossibilitat<br />
legal” de complir la sentència a<br />
l’empara de l’article 105. Hi veieu cap<br />
possibilitat?<br />
—És una al·legació processal, no tan sols<br />
pel canvi de marc normatiu, sinó també<br />
perquè sostenen <strong>que</strong> ja s’acaba el curs. Ja<br />
ho veurem. Penso <strong>que</strong> si hi ha dues vies,<br />
a<strong>que</strong>st tribunal sempre triarà la pitjor.<br />
—I quina seria?<br />
—Dir-li al conseller <strong>que</strong> la instrucció no<br />
és clara i <strong>que</strong> s’ha de referir en a<strong>que</strong>sts<br />
termes. Només ho dirà al conseller i li<br />
<strong>fa</strong>rà un re<strong>que</strong>riment. I recordem <strong>que</strong> en la<br />
interlocutòria, el tribunal es guarda una<br />
Si nosaltres creguéssim<br />
en l’escola en català, si<br />
no afluixéssim, si no ens<br />
excuséssim i el govern<br />
hi posés els mitjans <strong>que</strong><br />
toqués, la immersió seria<br />
real<br />
potestat; és una amenaça implícita. No<br />
ho concreta, però podria dictar ell mateix<br />
directament la instrucció.<br />
—Per tant, podria ser <strong>que</strong> –aleshores<br />
sí– s’adrecés personalment als centres?<br />
—Podria ser... En a<strong>que</strong>st cas, hauria de<br />
fer un re<strong>que</strong>riment a tots els directors i<br />
a tots els consells escolars de Catalunya<br />
i llavors crec <strong>que</strong> s’arribaria a la impossibilitat<br />
d’execució. Allò <strong>que</strong> protegeix<br />
més els centres no és el decret aprovat pel<br />
govern, sinó <strong>que</strong> la interlocutòria és tan<br />
aberrant <strong>que</strong> executar-la pot esdevenir<br />
impossible si s’adreça a tots els centres.<br />
—Què hi pot perdre la llengua en a<strong>que</strong>st<br />
litigi?<br />
—Tiro pedres al meu negoci, <strong>que</strong> és el<br />
jurídic, però el fet més important és l’actitud<br />
lingüística de tots nosaltres. Si nosaltres<br />
creguéssim en l’escola en català,<br />
si no afluixéssim, si no ens excuséssim i<br />
el govern hi posés els mitjans <strong>que</strong> toqués,<br />
la immersió seria real. I tombar una cosa<br />
real és molt difícil. A<strong>que</strong>sta sentència, per<br />
molt <strong>que</strong> volgués, no es podria executar.<br />
Al final és una qüestió de voluntat. Si<br />
tenim la voluntat de fer-ho, com altres<br />
coses hem fet per voluntat, ningú no<br />
ens tombarà. El repte és no pensar <strong>que</strong><br />
canviant la llei –<strong>que</strong> és important perquè<br />
sempre és millor amb un marc normatiu<br />
<strong>fa</strong>vorable– ho solucionarem.
22<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
RUT CARANDELL<br />
—Segurament l’errada civil i política<br />
és haver cregut, o haver volgut creure,<br />
<strong>que</strong> la immersió era real i efectiva arreu?<br />
—La immersió és un sistema <strong>que</strong> garanteix<br />
cohesió social i origina adhesió,<br />
i <strong>que</strong> s’ha vist <strong>que</strong> és necessari, i <strong>que</strong> ens<br />
ha construït com a comunitat lingüística,<br />
però en alguns llocs hem aclucat els<br />
ulls i no hem volgut saber què passava.<br />
I sobretot, des de la inspecció, no s’han<br />
articulat els mitjans per a saber realment<br />
què passava. La inspecció no ha inspeccionat<br />
mai, no ha sabut mai si el sistema<br />
es complia. Ha funcionat més per voluntat<br />
de la gent <strong>que</strong> no per un sistema de<br />
control <strong>que</strong> garantís recursos. Amb una<br />
sabata i una espardenya, ho hem fet. Però<br />
passa <strong>que</strong> si continuem no fent res els<br />
donarem la raó en la inacció, i per això cal<br />
passar a l’acció per l’escola en català.<br />
Si continuem no fent res els donarem la raó<br />
en la inacció, i per això cal passar a l’acció<br />
per l’escola en català
23<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
REPORTATGE<br />
El cas insòlit d’un guàrdia civil<br />
de l’1-O <strong>que</strong> persegueix un català<br />
indignat a París<br />
Francesc Xavier Torta, veí de la Ràpita però resident a París, haurà de declarar<br />
demà per videoconferència, acusat d’incitació a l’odi · L’agent <strong>que</strong> l’acusa és el<br />
mateix <strong>que</strong> persegueix la mestra jubilada Mariona Reig<br />
ARNAU LLEONART FERNÀNDEZ<br />
<strong>Una</strong> de les particularitats de<br />
l’actuació de la policia espanyola<br />
per a mirar d’impedir<br />
el referèndum del Primer<br />
d’Octubre de 2017 va ser <strong>que</strong><br />
moltes de les incursions no<br />
s’entenien per la voluntat de<br />
f<strong>rus</strong>trar el vot de tants cata-<br />
lans com fos possible. Moltes<br />
ciutats grans o mitjanes<br />
van escapar de l’operatiu i,<br />
en canvi, es van acarnissar en<br />
pobles de pocs milers d’habitants<br />
o menys. A les Terres<br />
de l’Ebre, una de les zones<br />
menys poblades de Catalunya,<br />
un comboi de la Guàrdia Civil<br />
va carregar a Sant Carles de la<br />
Ràpita, primer, i a Ro<strong>que</strong>tes<br />
després, i va deixar-hi un rastre<br />
de votants ferits. De París<br />
estant, Francesc Xavier Torta,<br />
veí de Sant Carles de la Ràpita<br />
però resident a França d’ençà<br />
del 2012, rebia amb indignació<br />
les imatges <strong>que</strong> ja feien la volta<br />
al món. Des de la distància,<br />
pensava <strong>que</strong> el <strong>fa</strong>vor més gran<br />
<strong>que</strong> podia fer al seu poble era<br />
compartir a les xarxes tot allò<br />
<strong>que</strong> li arribava perquè tothom<br />
en fos conscient.
24<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
REPORTATGE<br />
Guàrdies civils acarnissats<br />
en pobles petits<br />
“El telèfon bullia”, recorda.<br />
Entre els molts missatges <strong>que</strong><br />
va compartir, va fer córrer el<br />
nom i la fotografia d’un guàrdia<br />
civil de paisà <strong>que</strong>, segons<br />
es veia a les imatges de Sant<br />
Carles de la Ràpita i Ro<strong>que</strong>tes,<br />
semblava <strong>que</strong> dirigia els<br />
operatius. A causa d’a<strong>que</strong>lls<br />
missatges fruits de la indignació<br />
per la violència contra<br />
ciutadans desarmats, l’investiguen<br />
per suposats delictes<br />
d’incitació a l’odi, injúries,<br />
calúmnies i amenaces, en una<br />
causa on hi ha set investigats.<br />
Torta va publicar els missatges<br />
de París estant, però la<br />
causa s’ha instruït al jutjat de<br />
Tortosa. Demà, prop de cinc<br />
anys després dels missatges<br />
de Facebook, és citat a declarar<br />
per videoconferència des<br />
del jutjat de Nanterre.<br />
pressió. Montserrat Vinyets,<br />
advocada de Mariona Reig,<br />
ja va manifestar els dubtes<br />
sobre els suposats perjudicis<br />
morals, físics i psicològics <strong>que</strong><br />
l’agent diu <strong>que</strong> va sofrir, perquè<br />
els informes mèdics no<br />
estableixen una relació clara<br />
amb els missatges a les xarxes<br />
socials.<br />
Mariona Reig: “Interessa<br />
<strong>que</strong> una persona de setanta<br />
anys invàlida també sigui<br />
cridada a declarar”<br />
Torta i Reig no es coneixien,<br />
però quan ell va veure <strong>que</strong><br />
el mateix guàrdia civil <strong>que</strong><br />
l’acusava havia denunciat<br />
una mestra jubilada de setanta<br />
anys va cercar-la per<br />
les xarxes socials i li va enviar<br />
un missatge de suport. “Vam<br />
parlar i ens vam fer amics”,<br />
diu. “Em va dir <strong>que</strong> no m’ho<br />
prengués de broma i busqués<br />
un grup de suport.” Va ser<br />
arran d’això <strong>que</strong> va contactar<br />
amb el CDR de París i l’ANC de<br />
França, <strong>que</strong> l’han acompanyat<br />
durant el procés judicial.<br />
Un cas <strong>que</strong> s’allarga en el<br />
temps<br />
A<strong>que</strong>sta no és la primera vegada<br />
<strong>que</strong> el citen, però fins ara<br />
no ha pogut comparèixer. La<br />
primera citació judicial la va<br />
rebre el 2020, quan va baixar<br />
a Sant Carles de la Ràpita<br />
amb la filla a passar-hi l’estiu.<br />
“Primer em va fer una mica<br />
de riure, em semblava inversemblant<br />
una acusació per un<br />
missatge al Facebook”, diu,<br />
però va parlar amb una amiga<br />
advocada <strong>que</strong> el va advertir<br />
<strong>que</strong> podia ser més seriós <strong>que</strong><br />
no semblava. “Em vaig co-<br />
mençar a preocupar pel <strong>que</strong><br />
pogués passar”, explica.<br />
Es va posar en contacte amb<br />
Juristes per les Llibertats,<br />
<strong>que</strong> d’ençà d’aleshores en<br />
porta la defensa. L’havien citat<br />
el 3 de novembre de 2020,<br />
però com <strong>que</strong> era a París, van<br />
presentar un escrit demanant<br />
d’ajornar-ho. Finalment, es<br />
va acordar <strong>que</strong> la declaració<br />
es <strong>fa</strong>ria per videoconferència<br />
des del jutjat de Nanterre,<br />
però al jutjat de Tortosa<br />
“Este senyor tenia un perfil<br />
públic a Facebook i la gent,<br />
quan el va veure en uns vídeos<br />
on semblava <strong>que</strong> dirigia<br />
l’operació, el va trobar. Em va<br />
arribar un missatge amb una<br />
captura de pantalla del seu<br />
perfil a Facebook i jo el vaig<br />
compartir dient ‘el mercenari<br />
en cap’, però no el vaig<br />
amenaçar, ni el vaig insultar<br />
ni res”, explica. El guàrdia<br />
civil <strong>que</strong> l’ha denunciat és el<br />
mateix <strong>que</strong> persegueix Mariona<br />
Reig, una mestra jubilada<br />
de Palafrugell a qui també<br />
va portar als tribunals per un<br />
comentari a les xarxes socials.<br />
Segons <strong>que</strong> explica Francesc<br />
Xavier Torta, el guàrdia civil<br />
els acusa de ser responsables<br />
d’una baixa laboral per deno<br />
van ser capaços de connectar-s’hi<br />
i es va tornar a<br />
ajornar. Espera <strong>que</strong> demà el<br />
procés comenci d’una vegada<br />
i no el demorin més.<br />
“Jo no he amenaçat ningú,<br />
simplement he difós uns vídeos”,<br />
diu Torta, <strong>que</strong> lamenta<br />
haver-se vist enredat en un<br />
cas així per la denúncia d’un<br />
guàrdia civil <strong>que</strong> dirigia la violència<br />
policíaca contra els<br />
votants de Sant Carles de la<br />
Ràpita i Ro<strong>que</strong>tes.<br />
“Jo no he amenaçat ningú, simplement he<br />
difós uns vídeos”, diu Torta, <strong>que</strong> lamenta<br />
haver-se vist enredat en un cas així per la<br />
denúncia d’un guàrdia civil <strong>que</strong> dirigia la<br />
violència policíaca contra els votants de<br />
Sant Carles de la Ràpita i Ro<strong>que</strong>tes
25<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
ANÀLISI<br />
El contraatac de Tamara Carrasco:<br />
com ho pot fer pagar a Espanya?<br />
Prepara una reclamació de responsabilitat patrimonial contra el Ministeri<br />
de Justícia espanyol pels perjudicis causats durant quatre anys<br />
JOSEP CASULLERAS NUALART<br />
Vivia en una presó de vint quilòmetres<br />
quadrats. Durant més<br />
d’un any, entre el 12 d’abril de<br />
2018 i el 24 de maig de 2019,<br />
Tamara Carrasco va haver de<br />
viure confinada per ordre de<br />
l’Audiència espanyola. No podia<br />
sortir del terme municipal<br />
de Viladecans. Era una mesura<br />
cautelar <strong>que</strong> el jutge Diego de<br />
Egea havia imposat mentre la<br />
investigaven, inicialment, per<br />
rebel·lió i terrorisme i, després,<br />
per incitació als desordres públics.<br />
Dos dies després d’haver<br />
estat detinguda a casa per una<br />
desena d’agents amb armes<br />
llargues i passamuntanyes,<br />
d’haver-se trobat una munió<br />
de càmeres de televisió <strong>que</strong><br />
n’enregistraven la detenció<br />
quan sortia al carrer, d’haver<br />
estat traslladada a Madrid<br />
i d’haver passat dues nits a<br />
l’Audiència espanyola, Tamara<br />
Carrasco va tornar a casa,<br />
a Viladecans, en una llibertat<br />
provisional limitada. Estava<br />
confinada. I fins <strong>que</strong> un jutjat<br />
de Barcelona no va assumir la<br />
causa no va recuperar la llibertat.<br />
Després va ser absolta, però<br />
la fiscalia va recórrer en contra<br />
de l’absolució. L’Audiència de<br />
Barcelona la va tornar a absoldre,<br />
i la fiscalia del Suprem hi<br />
va tornar a recórrer en contra.<br />
Finalment, el Suprem l’ha absolt<br />
definitivament, malgrat<br />
Marchena i Llarena, <strong>que</strong> la volien<br />
condemnar. I ara, quatre<br />
anys després, Tamara Carrasco<br />
vol <strong>que</strong> paguin per tot allò <strong>que</strong> li<br />
van fer. El camí serà llarg, però<br />
el seu advocat, Benet Salellas,<br />
ja té al cap la manera de començar<br />
el contraatac.<br />
De Zaragoza a Susanna Griso:<br />
així fou el gran muntatge<br />
contra Tamara Carrasco <strong>que</strong><br />
s’ha esmicolat<br />
Tamara Carrasco presentarà<br />
una reclamació de responsabilitat<br />
patrimonial contra el<br />
Ministeri de Justícia espanyol<br />
pels perjudicis <strong>que</strong> li ha causat<br />
el funcionament anormal de<br />
la justícia. La demanda, encara<br />
trigarà a presentar-la (i,<br />
de fet, disposa d’un any per<br />
a presentar-la tan bon punt<br />
la sentència <strong>que</strong> l’absol és<br />
ferma), perquè primer caldrà<br />
tenir a mà tota la informació<br />
necessària, i això inclou<br />
la resolució del Suprem, <strong>que</strong><br />
encara no s’ha fet pública. Salellas<br />
haurà d’examinar tot<br />
allò <strong>que</strong> sigui quantificable,
26<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
ANÀLISI<br />
per a poder exigir una quantitat<br />
concreta d’indemnització<br />
al ministeri, tenint en compte<br />
els perjudicis <strong>que</strong> li van causar,<br />
sobretot, els tretze mesos<br />
<strong>que</strong> va restar confinada, i les<br />
conseqüències <strong>que</strong> això va tenir<br />
per a la seva feina.<br />
Però el patiment <strong>que</strong> va sofrir<br />
durant tot el temps de confinament<br />
és difícilment quantificable:<br />
el dany moral i anímic<br />
fou enorme. “No puc sortir de<br />
Viladecans. Només puc anar<br />
el dilluns a Gavà per signar al<br />
jutjat, fer visites mèdi<strong>que</strong>s i<br />
anar a treballar a Barcelona.<br />
Sóc presa en un poble”, explicava<br />
en una entrevista a<br />
VilaWeb. No la van deixar ni<br />
anar a Sant Vicenç dels Horts a<br />
visitar la mare quan es va trencar<br />
la cama. I li van deixar clar<br />
<strong>que</strong> la vigilaven, però no sabia<br />
com; van jugar amb la pressió<br />
psicològica: “Potser ara em vigilen,<br />
no ho sé. A<strong>que</strong>sta també<br />
és una forma de repressió. Et<br />
tenen pressionada perquè al<br />
final ja no saps si la furgoneta<br />
<strong>que</strong> tens aturada al davant és<br />
la Guàrdia Civil de paisà. O si<br />
em tenen el telèfon punxat.<br />
Juguen amb la por psicològica”,<br />
deia aleshores. Com es<br />
quantifica a<strong>que</strong>st dany?<br />
Tan bon punt la defensa de<br />
Carrasco hagi presentat la<br />
demanda, el Ministeri de<br />
Justícia disposarà de mig any<br />
per a tramitar-la. Haurà de<br />
demanar informes al Consell<br />
General del Poder Judicial<br />
(CGPJ) sobre l’expedient de<br />
Carrasco, per a comprovar<br />
quines han estat en tot moment<br />
les mesures <strong>que</strong> se li<br />
han aplicat. Haurà de veure<br />
<strong>que</strong> va passar tretze mesos<br />
confinada per unes sospites<br />
de delicte <strong>que</strong> han estat desmentides<br />
tres vegades: per un<br />
jutjat de primera instància,<br />
per l’Audiència de Barcelona<br />
i pel Tribunal Suprem. Però<br />
també haurà de veure <strong>que</strong> la<br />
seva situació de privació de<br />
llibertat es va allargar encara<br />
més temps per una decisió<br />
insòlita del jutge De Egea, de<br />
l’Audiència espanyola, quan<br />
va decidir traspassar el cas a<br />
un jutjat de Catalunya. Perquè<br />
no es va inhibir en <strong>fa</strong>vor<br />
de cap jutjat en concret, sinó<br />
<strong>que</strong> ho va fer genèricament als<br />
jutjats d’instrucció de Catalunya.<br />
De manera <strong>que</strong> durant<br />
uns quants mesos hi va haver<br />
la incertesa si el cas aniria a<br />
parar a un jutjat de Gavà o a un<br />
de Barcelona, fins <strong>que</strong> l’Audiència<br />
de Barcelona va decidir<br />
<strong>que</strong> el portés el número 24 de<br />
Barcelona.<br />
A<strong>que</strong>sta petició de responsabilitat<br />
patrimonial és habitual<br />
<strong>que</strong> la formulin les persones<br />
absoltes després d’haver passat<br />
per una situació de presó<br />
preventiva injusta. I el cas de<br />
Carrasco, amb el confinament<br />
<strong>que</strong> va sofrir, seria equiparable.<br />
Previsiblement, el CGPJ<br />
es pronunciarà sobre la conveniència<br />
d’atendre la petició<br />
d’indemnització de Carrasco, i<br />
el ministeri tant pot fer-ne cabal<br />
com no. La decisió és seva.<br />
I si la resposta fos finalment<br />
negativa, a Tamara Carrasco<br />
li <strong>que</strong>daria la possibilitat de<br />
recórrer contra la decisió per<br />
la via judicial, amb la dificultat<br />
afegida <strong>que</strong> la demanda no<br />
aniria a parar pas a un jutjat a<br />
Catalunya, sinó <strong>que</strong> se n’encarregaria<br />
algun dels jutjats<br />
centrals contenciosos administratius<br />
<strong>que</strong> hi ha a l’Audiència<br />
espanyola, a Madrid.<br />
Però el patiment <strong>que</strong> va sofrir durant tot<br />
el temps de confinament és difícilment<br />
quantificable: el dany moral i anímic fou<br />
enorme<br />
El camí és llarg i complicat,<br />
i no garanteix pas a Tamara<br />
Carrasco la indemnització<br />
pel calvari <strong>que</strong> va passar. Si<br />
més no, a curt termini, perquè<br />
sempre <strong>que</strong>daria en l’horitzó<br />
la possibilitat de portar la reclamació<br />
al Tribunal Europeu<br />
dels Drets Humans, previ recurs<br />
al Tribunal Constitucional<br />
espanyol.<br />
Però a més de demanar responsabilitat<br />
patrimonial pels<br />
perjudicis causats per quatre<br />
anys de calvari judicial,<br />
Tamara Carrasco també vol<br />
saber com va anar a parar un<br />
missatge d’àudio privat en un<br />
grup de WhatsApp en mans de<br />
la Guàrdia Civil i de l’Audiència<br />
espanyola. Ha estat l’única<br />
prova <strong>que</strong> han esgrimit contra<br />
ella tot a<strong>que</strong>st temps, i fins ara<br />
cap responsable policíac o judicial<br />
no ha sabut, o no ha volgut,<br />
explicar-ho. La defensa de<br />
Carrasco també té intenció de<br />
demanar al Ministeri d’Interior<br />
espanyol <strong>que</strong> ho expliqui,<br />
i en cas de negativa, considera<br />
de presentar una demanda<br />
judicial per accés il·legal a les<br />
comunicacions privades.<br />
I encara hi haurà pendent<br />
una altra qüestió: <strong>que</strong> els responsables<br />
polítics i de mitjans<br />
de comunicació (principalment<br />
espanyols, però<br />
no tan sols) li demanin perdó<br />
per haver-la tractada de<br />
terrorista, vulnerant en tot<br />
moment la seva presumpció<br />
d’innocència, i per haver-la<br />
situada al centre de la diana<br />
repressiva de l’estat. Amb el<br />
gran impacte <strong>que</strong> ha tingut<br />
en la seva vida. Tot i l’absolució<br />
definitiva d’a<strong>que</strong>sta<br />
setmana, van aconseguir<br />
l’efecte <strong>que</strong> perseguien: van<br />
infligir a Tamara Carrasco<br />
un llarg patiment i, com a<br />
cap de turc, van aconseguir<br />
<strong>que</strong> el seu cas ressonés prou<br />
per a generar el chilling effect,<br />
l’efecte dissuasiu <strong>que</strong> pretenien<br />
d’escampar entre el<br />
moviment independentista.<br />
El cas de Tamara Carrasco i<br />
el d’Adrià Carrasco van ser<br />
un primer cop important per<br />
als CDR, per a atemorir la<br />
població davant la possibilitat<br />
d’exercir simplement<br />
un dret fonamental com el<br />
de manifestació i de protesta.
27<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
ANÀLISI<br />
Ja hem protestat molt: i ara, què?<br />
A la societat catalana no semblem prou conscients de l’immens mal <strong>que</strong><br />
impli<strong>que</strong>n, per al futur benestar del país, les retallades d’inversions <strong>que</strong> <strong>fa</strong><br />
l’estat espanyol, any rere any<br />
JORDI GOULA<br />
Ja ha passat gairebé una setmana<br />
des <strong>que</strong> vàrem saber<br />
<strong>que</strong> l’execució del pressupost<br />
d’inversions per al 2021 havia<br />
estat tan sols una tercera part<br />
del previst. De llavors ençà, hi<br />
ha hagut un sac de protestes.<br />
Patronals, cambres, sindicats,<br />
institucions... tothom hi<br />
ha dit la seva, contra a<strong>que</strong>st<br />
insult als catalans. Alguns les<br />
han dites grosses, o han cridat<br />
més... Però, al capdavall, la<br />
gran pregunta <strong>que</strong> avui ens<br />
hauríem de fer tots és: i ara,<br />
què? Doncs em <strong>fa</strong> l’efecte <strong>que</strong><br />
res de res. Em jugo un pèsol<br />
<strong>que</strong>, passada la flamarada,<br />
tot tornarà al seu lloc. Això<br />
sí, podem recordar <strong>que</strong>, per<br />
a enguany, ens han tornat<br />
a prometre més inversions<br />
<strong>que</strong> a ningú, cosa <strong>que</strong> va fer<br />
remugar i dir les ximpleries<br />
habituals a molta gent de<br />
l’Espanya profunda. Passarà<br />
també, finalment, com als<br />
anys anteriors? No tinc cap<br />
bola de vidre, però si m’he de<br />
refiar de les estatísti<strong>que</strong>s diria<br />
<strong>que</strong> sí, com sempre. Temps al<br />
temps.<br />
Hi ha un fet <strong>que</strong> encara em<br />
preocupa més: <strong>que</strong>, després<br />
del gran xivarri d’a<strong>que</strong>sts<br />
quatre dies o cinc , tothom<br />
calli i giri full. Fa molts anys<br />
<strong>que</strong> estem igual i cada vegada<br />
perdem més pistonada.<br />
“Barcelona i l’àrea metropolitana<br />
han perdut terreny<br />
davant Madrid, és una evidència<br />
empírica, no necessita<br />
subjectivitat, les dades<br />
són òbvies”, deia la setmana<br />
passada el candidat a presidir<br />
el Cercle d’Economia, Jaume<br />
Guardiola. I tenia tota la raó.<br />
Com voleu <strong>que</strong> no en perdi?<br />
Aquí han executat el 35% del<br />
pressupost inversor previst i<br />
a Madrid el 184%! I pregunto:<br />
què ha fet la seva institució<br />
per evitar-ho? Doncs res. Parlar,<br />
parlar i parlar, com totes<br />
les altres. Ah! I reunions, moltes<br />
reunions, és clar. Però aquí<br />
sembla <strong>que</strong> ens desfoguem<br />
així, mentre els diners continuen<br />
anant cap a millorar<br />
Madrid.<br />
El dirigent del PSC, Salvador<br />
Illa, ha admès, arran d’a<strong>que</strong>st
28<br />
ANÀLISI<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
enrenou: “A Catalunya, fruit<br />
de governs del PP, hi havia un<br />
dèficit inversor.” No obstant<br />
això, des <strong>que</strong> governa el Partit<br />
Socialista, diu, “s’ha invertit<br />
a<strong>que</strong>sta tendència”. A<strong>que</strong>sta<br />
frase és molt dura. Jo, amb les<br />
xifres <strong>que</strong> tinc, no ho sé veure.<br />
Més aviat veig <strong>que</strong> tot continua<br />
igual. Illa afegeix: “El<br />
PSC treballa per revertir una<br />
tendència <strong>que</strong> es va originar<br />
en uns anys de govern del PP”,<br />
mentre <strong>que</strong> la Generalitat “no<br />
s’ocupava d’a<strong>que</strong>stes coses”.<br />
Amén. Tampoc no és cert.<br />
Sembla <strong>que</strong> tot s’acaba fent<br />
reunions. Precisament, sobre<br />
la de la comissió bilateral<br />
d’infrastructures <strong>que</strong> tenen<br />
pendent de fer els governs<br />
català i espanyol per analitzar<br />
a<strong>que</strong>stes qüestions, va<br />
dir: “Hi ha d’haver reunions<br />
tècni<strong>que</strong>s, políti<strong>que</strong>s i de tota<br />
mena. [...] Catalunya mereix<br />
tenir unes inversions a<br />
l’altura de la seva representativitat<br />
i del pes de la seva<br />
economia i demografia.” Les<br />
seves paraules i les xifres <strong>que</strong><br />
comentem ho diuen tot. Senzillament,<br />
es contradiuen. Res<br />
a afegir.<br />
va justificar dient: “Mai com<br />
ara no hi havia hagut un volum<br />
d’obres en marxa tan importants.”<br />
Això sí. Va dir <strong>que</strong><br />
confiava <strong>que</strong> s’arribés als nivells<br />
d’execució “<strong>que</strong> mereix<br />
Catalunya” i <strong>que</strong> no estiguin<br />
per sota de les altres comunitats<br />
autònomes o per sota de<br />
la mitjana. I va defensar <strong>que</strong><br />
s’havia d’arribar almenys a<br />
la mitjana. Gràcies, ministra!<br />
(de moment, ens hem <strong>que</strong>dat<br />
a la meitat d’a<strong>que</strong>sta mitjana).<br />
Anem bé.<br />
Estic segur <strong>que</strong><br />
a Catalunya<br />
no vindran les<br />
inversions <strong>que</strong><br />
necessitem mentre<br />
no tinguem la mà<br />
directa a l’aixeta<br />
dels diners<br />
Més enllà de la frontera, el<br />
president Puigdemont deia<br />
dissabte a Argelers <strong>que</strong> això<br />
ha estat un aporellos pressupostari,<br />
i <strong>que</strong> volen <strong>que</strong> hi<br />
hagi un govern socialista per<br />
deixar anar la pasta. Doncs,<br />
veient la història <strong>que</strong> hem<br />
vist des de <strong>fa</strong> molts anys, la<br />
veritat és <strong>que</strong> no sé si això és<br />
així o va més enllà dels socialistes<br />
o del PP. Madrid té<br />
un a<strong>fa</strong>ny centralitzador molt<br />
arrelat en el curs dels anys,<br />
dels decennis... I el bo i millor<br />
sempre ha de ser per a la capital<br />
espanyola. El fenomen<br />
de l’Espanya buidada és prou<br />
significatiu. La ciutat creix tot<br />
xuclant als altres i crea desert<br />
al voltant. I Barcelona no li <strong>fa</strong><br />
gràcia. Gens ni mica. No li n’ha<br />
fet mai. La retallada constant<br />
de les inversions n’és només<br />
un exemple. Tots en tenim<br />
molts més al cap. En el fons, el<br />
comportament global és com<br />
una mena de versió posada al<br />
dia –i incruenta, és clar– de la<br />
<strong>fa</strong>mosa proclama del general<br />
Espartero a la primera meitat<br />
del segle XIX: “Pel bé d’Espanya,<br />
cal bombardar Barcelona<br />
cada cinquanta anys.” La cosa<br />
ve de lluny.<br />
<strong>que</strong> no n’hi ha prou. En pocs<br />
anys ens adonarem de l’error<br />
de no haver estat molt més<br />
combatius en a<strong>que</strong>st punt.<br />
L’altre dia sentia a RAC1 el<br />
psicòleg Javier Wilhelm, especialista<br />
en resolució de conflictes,<br />
<strong>que</strong> parlava sobre “les<br />
<strong>que</strong>ixes”. I em va fer pensar<br />
una mica en la nostra actuació<br />
social. Deia <strong>que</strong> la clau<br />
és <strong>que</strong> la <strong>que</strong>ixa vagi lligada<br />
a l’acció i la corresponsabilització.<br />
“Si la persona no es<br />
corresponsabilitza d’allò de<br />
què es <strong>que</strong>ixa, no <strong>fa</strong> res més<br />
<strong>que</strong> tirar pilotes fora.” Això,<br />
segons Wilhelm, és una conducta<br />
típicament adolescent,<br />
un simple mecanisme de defensa<br />
en situacions <strong>que</strong> produeixen<br />
angoixa, malestar o<br />
rebuig. Potser sí <strong>que</strong> tots som<br />
encara una mica adolescents.<br />
Però no acabava aquí. “Un excés<br />
de <strong>que</strong>ixa <strong>que</strong> només es<br />
<strong>que</strong>di en paraules –deia–, té<br />
conseqüències negatives per<br />
a la persona i el seu entorn.”<br />
D’entrada, una “retroalimentació<br />
del malestar”, i també<br />
“f<strong>rus</strong>tració, impotència i la<br />
sensació de no saber què fer”.<br />
No hi puc estar més d’acord.<br />
Tampoc no és <strong>que</strong> la ministra<br />
de Transports espanyola hagi<br />
ajudat gaire a aclarir per què<br />
ha passat això. I, amb el temps<br />
<strong>que</strong> ha estat batllessa de Gavà,<br />
sap perfectament quina<br />
és la situació <strong>que</strong> vivim aquí.<br />
Ra<strong>que</strong>l Sánchez subratllava<br />
<strong>que</strong> el ritme de les execucions<br />
de les obres previstes a<br />
Catalunya “té un seguit de<br />
complexitats i tramitacions<br />
llargues” – insinuava la història<br />
(<strong>fa</strong>lsa) <strong>que</strong> a Catalunya<br />
som més ineficients <strong>que</strong> a la<br />
resta de l’estat espanyol. I es<br />
I m’irrita molt <strong>que</strong> a<strong>que</strong>stes<br />
infrastructures tercermundistes<br />
<strong>que</strong> tenim i <strong>que</strong><br />
impedeixen <strong>que</strong> millorin no<br />
sacsegin la ciutadania, com<br />
sí <strong>que</strong> la sacsegen alguns altres<br />
aspectes de la vida. Potser<br />
perquè a<strong>que</strong>st punt no toca la<br />
butxaca directament o no és<br />
prou emocional. No ho sé. De<br />
totes maneres, no és pas <strong>que</strong><br />
no n’hi hagi mil motius. Viatgeu<br />
en rodalia? Heu de voltar<br />
per les carreteres del Vallès?<br />
Voleu <strong>que</strong> parlem del corredor<br />
mediterrani?... Però sembla<br />
També estic segur <strong>que</strong> a Catalunya<br />
no vindran les inversions<br />
<strong>que</strong> necessitem mentre<br />
no tinguem la mà directa a<br />
l’aixeta dels diners. Vull dir<br />
quan no se’n perdin tants pel<br />
camí, en el viatge d’aquí a Madrid<br />
i de tornada, de Madrid<br />
cap aquí. O ho tenim ben clar<br />
o continuarem en el malaltís<br />
estat actual entre la f<strong>rus</strong>tració<br />
i la impotència.
29<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
ANÀLISI<br />
La justícia espanyola<br />
escanya el Catalangate<br />
Són les dues vares de mesurar de la justícia espanyola sobre un mateix delicte:<br />
amb Sánchez van per feina i amb els catalans, silenci<br />
JOSEP CASULLERAS NUALART<br />
El juliol del 2020 el diari The<br />
Guardian va destapar <strong>que</strong> el<br />
president del Parlament de<br />
Catalunya, Roger Torrent,<br />
havia estat víctima d’una<br />
infecció amb el programari<br />
espia Pegasus al seu telèfon<br />
mòbil. No pas ell i prou: també<br />
es va saber <strong>que</strong> Ernest Maragall,<br />
Anna Gabriel, un tècnic<br />
del Consell per la República i<br />
un soci de l’ANC havien estat<br />
espiats. Dos anys després, la<br />
denúncia de Torrent i de Maragall<br />
en un jutjat de Barcelona<br />
ha estat provisionalment<br />
arxivada. I això <strong>que</strong> el seu cas<br />
fou la punta de l’iceberg d’un<br />
gran escàndol d’espionatge,<br />
el Catalangate. Però allò<br />
<strong>que</strong> la defensa del president<br />
del parlament no ha aconseguit<br />
en dos anys, per més<br />
<strong>que</strong> disposés de les proves<br />
aportades per un organisme<br />
independent i de prestigi com<br />
Citizen Lab, ho ha tingut en<br />
po<strong>que</strong>s setmanes el president<br />
del govern espanyol, Pedro<br />
Sánchez: una comissió rogatòria<br />
a Israel i la citació perquè<br />
declari com a testimoni el ministre<br />
de la Presidència, Félix<br />
Bolaños. Perquè així ho ha<br />
decidit el jutge de l’Audiència<br />
espanyola José Luis Calama<br />
en la investigació del suposat<br />
cas d’espionatge al president<br />
espanyol i a la ministra Margarita<br />
Robles.<br />
Són les dues vares de mesurar<br />
de la justícia espanyola<br />
sobre un mateix delicte. Deu<br />
dies després d’haver esclatat<br />
l’escàndol del Catalangate, el<br />
govern espanyol va anunciar<br />
sorprenentment <strong>que</strong> Sánchez
30<br />
ANÀLISI<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
i Robles havien estat espiats el<br />
maig i el juny de l’any passat.<br />
I <strong>que</strong> no ho havien sabut fins<br />
ara, després d’haver sotmès<br />
sengles telèfons mòbils a una<br />
anàlisi del Centre Criptològic<br />
espanyol, depenent del CNI.<br />
Cap organisme internacional<br />
independent –<strong>que</strong> se sàpiga–<br />
no ha validat les anàlisis<br />
forenses dels mòbils.<br />
Però en a<strong>que</strong>st cas el jutge de<br />
l’Audiència espanyola ha anat<br />
avançant a una gran velocitat,<br />
després d’haver desestimat<br />
<strong>que</strong> la Generalitat de Catalunya<br />
pogués presentar-se a la<br />
causa com a acusació popular:<br />
ja va prendre declaració a<br />
l’ex-directora del CNI Paz Esteban<br />
i al funcionari d’a<strong>que</strong>st<br />
organisme encarregat d’elaborar<br />
els informes sobre espionatge;<br />
ha acordat d’ampliar<br />
la comissió rogatòria a Israel<br />
perquè una comissió judicial<br />
<strong>que</strong> ell mateix encapçalaria<br />
vagi a prendre declaració a<br />
Shalev Hulio, el director general<br />
de la companyia propietària<br />
de Pegasus, NSO, i ha<br />
citat a declarar Bolaños el 5 de<br />
juliol vinent a les nou del matí<br />
com a testimoni.<br />
Txell Bonet, Jordi Bosch i Elena<br />
Jiménez), els de l’ANC (Elisenda<br />
Paluzie, Jordi Sànchez,<br />
Sònia Urpí, Jordi Domingo<br />
i Arià Bayé) i una part dels<br />
espiats d’ERC, a<strong>que</strong>lls <strong>que</strong> no<br />
formen part del govern.<br />
La pretensió de tots era de<br />
formar una macrocausa al<br />
jutjat 32, <strong>que</strong> ja tenia oberta<br />
la de Torrent i Maragall.<br />
Però el jutge no va pas acceptar<br />
d’acumular les noves<br />
<strong>que</strong>relles <strong>que</strong> li han anat arribant,<br />
<strong>que</strong> han acabat en uns<br />
altres jutjats d’instrucció de<br />
Barcelona, el 21, el 22 i el 24,<br />
<strong>que</strong> ara han de decidir què en<br />
<strong>fa</strong>n. La fiscalia tampoc no és<br />
partidària d’acumular-ho<br />
tot en una sola causa i vol limitar<br />
les investigacions, tot<br />
deixant fora la petició dels<br />
demandants perquè s’investigui<br />
qui va comprar Pegasus,<br />
quin organisme estatal va ser<br />
responsable d’utilitzar-lo. La<br />
resposta a les pretensions dels<br />
demandants es mou entre el<br />
silenci i la negativa dels jutges.<br />
Les <strong>que</strong>relles dels afectats<br />
d’Òmnium i la CUP anaven<br />
enfocades a investigar NSO,<br />
per estirar el fil i arribar fins<br />
als responsables espanyols.<br />
Això mateix pretenia l’advocat<br />
Andreu Van den Eynde<br />
amb la <strong>que</strong>rella de Torrent<br />
i de Maragall, però ha topat,<br />
primer, amb la lentitud<br />
exasperant de la instrucció<br />
i, després, amb la negativa<br />
del jutge a continuar prorrogant-la<br />
si no tenia resposta<br />
a les comissions rogatòries<br />
demanades a Israel. Si hi<br />
hagués cap resposta a les<br />
peticions d’informació <strong>que</strong><br />
<strong>fa</strong> temps <strong>que</strong> es van fer, el<br />
jutge podria reobrir el cas.<br />
Van den Eynde va demanar<br />
al jutge, José Antonio Cruz<br />
de Pablo, <strong>que</strong> reconsiderés<br />
l’arxivament provisional,<br />
però encara ara no n’ha obtingut<br />
resposta.<br />
Els afectats de l’ANC encara<br />
esperen resposta a les <strong>que</strong>relles<br />
<strong>que</strong> van presentar, també<br />
al jutjat 32. El fet <strong>que</strong> les<br />
seves demandes no anessin<br />
adreçades contra NSO els <strong>fa</strong><br />
pensar <strong>que</strong> potser en el seu cas<br />
hi haurà més sort, perquè ells<br />
demanaven empara al jutjat<br />
per violacions de drets, i assenyalaven<br />
el CNI, la policia<br />
espanyola i la Guàrdia Civil.<br />
Però ara com ara, en a<strong>que</strong>st<br />
cas també hi ha silenci. Cap<br />
resposta.<br />
A l’estat espanyol encara hi<br />
ha oberta una altra <strong>que</strong>rella,<br />
la de l’advocat Gonzalo<br />
Boye, presentada al jutjat 39<br />
de Madrid. Fa més d’un mes,<br />
<strong>que</strong> la va presentar, i tampoc<br />
no n’ha tingut resposta.<br />
Boye es <strong>que</strong>rellava contra els<br />
responsables jurídics de NSO.<br />
La seva estratègia, <strong>que</strong> seguiran<br />
els afectats de Junts en<br />
el Catalangate, és presentar<br />
les <strong>que</strong>relles en diversos jutjats,<br />
d’acord amb el lloc on<br />
s’esdevingués l’espionatge<br />
documentat per Citizen Lab.<br />
Això implica <strong>que</strong> hi haurà<br />
més d’una vintena de noves<br />
<strong>que</strong>relles <strong>que</strong> es presentaran<br />
en jutjats de l’estat espanyol,<br />
però també de l’estat francès,<br />
Alemanya, Portugal, Bèlgica<br />
i Suïssa. L’objectiu d’a<strong>que</strong>sta<br />
estratègia és mirar de jugar a<br />
més d’una carta, i, tot aprofitant<br />
jurisdiccions europees<br />
diverses, superar una situació<br />
de blocatge i d’ofec de les<br />
demandes com la <strong>que</strong> ja es va<br />
veient.<br />
Si l’Audiència espanyola s’ha<br />
arromangat amb la denúncia<br />
<strong>que</strong> va presentar-hi l’advocacia<br />
de l’estat, el titular del<br />
jutjat 32 de Barcelona ha anat<br />
deixant <strong>que</strong> s’esllanguís la<br />
investigació <strong>que</strong> va obrir per<br />
l’espionatge a Torrent i Maragall,<br />
i s’ha tret del damunt –o<br />
no ha respost– les <strong>que</strong>relles<br />
<strong>que</strong> <strong>fa</strong> poc van presentar-hi<br />
més afectats per l’espionatge<br />
amb Pegasus, com ara els<br />
de la CUP (David Fernàndez,<br />
Carles Riera i Albert Botran),<br />
els d’Òmnium (Marcel Mauri,<br />
Si l’Audiència espanyola s’ha arromangat<br />
amb la denúncia <strong>que</strong> va presentar-hi<br />
l’advocacia de l’estat, el titular del jutjat<br />
32 de Barcelona ha anat deixant <strong>que</strong><br />
s’esllanguís la investigació <strong>que</strong> va obrir<br />
per l’espionatge a Torrent i Maragall
31<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
ANÀLISI<br />
Rufián i l’estigmatització<br />
de Puigdemont: història d’una<br />
trajectòria de quatre anys<br />
Les paraules de Rufián culminen una trajectòria de desqualificació<br />
i estigmatització de l’exili <strong>que</strong> encarna Puigdemont<br />
JOSEP CASULLERAS NUALART<br />
Mai com ara una sortida de to de Gabriel Rufián no havia causat<br />
un terrabastall com a<strong>que</strong>st. Les declaracions en què ahir<br />
va qualificar de “tarats” els qui van proclamar la independència<br />
han sacsejat el seu partit i tot. Perquè ja no ha insultat<br />
tan sols el president a l’exili, Carles Puigdemont, a qui ja feia<br />
temps <strong>que</strong> <strong>fa</strong>ltava al respecte, sinó <strong>que</strong> ha menystingut tots els<br />
protagonistes del procés cap a la independència. Ha anat tan<br />
lluny <strong>que</strong> el president Pere Aragonès el va desautoritzar ahir<br />
de manera contundent i Rufián es va trobar forçat a demanar<br />
disculpes i a dir clarament <strong>que</strong> s’havia equivocat. Però els mots<br />
de Rufián al programa Planta baixa no són anecdòtics, sinó <strong>que</strong><br />
culminen una trajectòria de desqualificació i estigmatització<br />
de l’exili <strong>que</strong> encarna Puigdemont, i de viratge des de posicions<br />
unilateralistes defensades amb dents i ungles durant el 2017<br />
cap a una via pactista a Madrid <strong>que</strong> fins ara no li ha donat pas<br />
el resultat <strong>que</strong> esperava.<br />
Rufián va fer a<strong>que</strong>stes declaracions en un moment en què<br />
companys seus de partit havien assenyalat precisament Puigdemont<br />
pel seu discurs crític amb l’estratègia negociadora<br />
d’ERC durant el congrés de Junts, a<strong>que</strong>st cap de setmana passat<br />
a Argelers. Marta Rovira, tot just <strong>fa</strong> tres dies, havia fet un parell<br />
de piulets crítics amb Puigdemont: “Desitjo <strong>que</strong> comenci una<br />
nova etapa, en la qual s’abandonin els retrets incomprensibles<br />
dirigits a companys de viatge <strong>que</strong> avui encara hem tornat a<br />
sentir”, piulava la secretària general d’ERC. I en a<strong>que</strong>sta línia
32<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
ANÀLISI<br />
crítica amb el discurs de Puigdemont s’expressava també ahir<br />
un dels homes més influents en el partit, Sergi Sol, en un article<br />
a El Periódico en què es demanava: “Per què Puigdemont va<br />
ser tan agressiu, tan tens, tan cridaner, va estar tan en<strong>fa</strong>dat?”<br />
Les paraules de Rufián deixaven malparada particularment<br />
Marta Rovira, perquè precisament feia allò <strong>que</strong> ella criticava, i<br />
ho duia a un altre nivell, el de l’insult i la desqualificació, no tan<br />
sols contra el president sinó contra tots els diputats independentistes<br />
de <strong>fa</strong> dues legislatures. Per això la incomoditat dins d’ERC<br />
a<strong>que</strong>sta vegada ha estat més gran i més visible. No solament<br />
hi ha hagut una desautorització immediata de Pere Aragonès<br />
i del president del grup d’ERC al parlament, Josep Maria Jové,<br />
sinó <strong>que</strong> alguns diputats d’ERC van expressar disconformitat<br />
amb Rufián. Per exemple, José Rodríguez, <strong>que</strong> va piular: “La<br />
generació actual de diputats i diputades independentistes devem<br />
massa a l’anterior generació de líders i representants polítics<br />
independentistes <strong>que</strong> se la van jugar i van aconseguir fer el<br />
Primer d’Octubre. Com a mínim els devem el nostre respecte.”<br />
El terratrèmol a ERC era evident, i Rufián va convocar els periodistes<br />
al passadís del congrés per fer un missatge inequívoc<br />
de disculpa i rectificació, després d’haver fet un piulet amb<br />
l’habitual afirmació <strong>que</strong> les paraules s’han tret de context i<br />
també l’assenyalament al missatger, amb la crítica a un titular<br />
<strong>que</strong> reproduïa allò <strong>que</strong> ell havia dit:<br />
I amb més indignació, Ruben Wagensberg, <strong>que</strong> va qualificar<br />
d’indecent i repugnant el tracte dispensat a Puigdemont, retreia<br />
a Rufián no tenir cap mena de cultura antirepressiva i li<br />
deia <strong>que</strong> no patiria mai la repressió.
33<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
ANÀLISI<br />
Immediatament després de les disculpes, Marta Rovira va<br />
tornar a piular, tot aplaudint la rectificació i amb voluntat de<br />
girar full.<br />
esmorzars informatius de Madrid just després de l’èxit de convocatòria<br />
dels exiliats en el gran acte <strong>que</strong> es va fer a Perpinyà<br />
el febrer del 2020. “Està molt bé <strong>que</strong> t’aplaudeixin a Perpinyà<br />
però el desafiament és <strong>que</strong> t’aplaudeixin a Cornellà, a Santa<br />
Coloma o a Sabadell”, va dir.<br />
Però la polèmica encesa per Rufián respon més a una actitud<br />
i a una trajectòria discursiva <strong>que</strong> ja <strong>fa</strong> anys <strong>que</strong> dura <strong>que</strong> no<br />
pas a un incident o a una relliscada aïllada en una entrevista<br />
en directe a la televisió, en un context distès. Perquè precisament<br />
Puigdemont, en a<strong>que</strong>ll discurs del cap de setmana, feia<br />
referència a una altra sortida de to ben recent de Rufián, quan<br />
va etzibar al portaveu dels comuns al congrés, Jaume Asens,<br />
<strong>que</strong> deixés d’anar tant a Waterloo. Ho va fer a l’acabament<br />
d’una intervenció en un debat parlamentari tens entre el dirigent<br />
d’ERC i el dels comuns sobre l’espionatge polític amb<br />
Pegasus i el possible benefici <strong>que</strong> n’havia tret Ada Colau. Enmig<br />
d’a<strong>que</strong>ll intercanvi, Rufián va disparar, de sorpresa i sense<br />
venir a tomb, contra el <strong>fa</strong>ctor humà d’Asens; contra l’amistat<br />
<strong>que</strong> té amb Toni Comín i <strong>que</strong> va fer <strong>que</strong> l’ajudés tant com va<br />
poder en la sortida a l’exili, i contra el respecte i consideració<br />
<strong>que</strong> sempre ha demostrat envers el president Puigdemont i la<br />
resta d’exiliats per la seva situació personal i pel seu combat<br />
polític i judicial.<br />
Era un dard més contra Waterloo, una pedra més en el mur de<br />
separació <strong>que</strong> tant ell com tants mitjans i polítics espanyols<br />
(i també catalans) han anat construint entre l’exili i la presó,<br />
entre la valentia de qui es <strong>que</strong>da i la covardia de qui fuig, la<br />
responsabilitat de qui gira full del passat i s’arromanga per<br />
negociar i aconseguir beneficis per a la població i les quimeres<br />
dels qui branden la validesa del mandat del Primer d’Octubre.<br />
Com a exemple, les declaracions <strong>que</strong> va fer en un dels cèlebres<br />
Però si hi va haver un moment <strong>que</strong> les seves paraules van tesar<br />
especialment la relació entre Junts i ERC (abans de les declaracions<br />
d’ahir) fou quan, acabada d’esclatar la guerra d’Ucraïna,<br />
va fer seu el relat d’una bona part de la premsa espanyola<br />
sobre la trama <strong>rus</strong>sa, sobre els suposats contactes de l’entorn<br />
de Carles Puigdemont amb Rússia per a aconseguir el suport<br />
del Kremlin a la independència de Catalunya. A mitjan mes de<br />
març, alguns diaris de Madrid van tornar a publicar informació<br />
del sumari del cas Vólkhov <strong>que</strong> anava en a<strong>que</strong>sta línia, i<br />
un periodista d’extrema dreta, Javier Negre, va aprofitar una<br />
compareixença de Rufián per demanar-li per les informacions<br />
<strong>que</strong> s’havien esbombat sobre a<strong>que</strong>stes reunions.<br />
I si bé anteriorment Rufián s’havia negat a respondre a preguntes<br />
de mitjans ultres, a<strong>que</strong>ll dia va plegar el guant de Negre i va<br />
dir: “Ja sabeu <strong>que</strong> jo intento no parlar mai de Junts o d’a<strong>que</strong>st<br />
espai de l’antiga Convergència, però com <strong>que</strong> van mal dades ho<br />
<strong>fa</strong>ré. Crec <strong>que</strong> són senyorets <strong>que</strong> es passejaven per Europa tot<br />
reunint-se amb la gent equivocada perquè d’a<strong>que</strong>sta manera,<br />
durant una estona, es pensaven <strong>que</strong> eren James Bond. No ens<br />
representen. És d’una frivolitat terrible. Només era per fer-se<br />
una selfie en segons quins despatxos. I les explicacions les han<br />
de donar ells. Mai no ha representat la nostra línia de política<br />
internacional reunir-nos amb sàtrapes. I us puc assegurar <strong>que</strong><br />
el conseller d’Afers Estrangers <strong>que</strong> va acabar a la presó, Raül<br />
Romeva, ho hauria pogut fer i no ho va fer.”
34<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
ANÀLISI<br />
I en el camí entre l’un Rufián i l’altre no tan sols han anat rebent<br />
desqualificacions Puigdemont i els altres exiliats de Junts, sinó<br />
també més figures destacades de l’independentisme <strong>que</strong> no<br />
en comparteixen l’estratègia. Elisenda Paluzie recordava ahir<br />
<strong>que</strong> Rufián va dir, fent referència a ella i enmig de les fortes<br />
mobilitzacions contra la sentència del procés, <strong>que</strong> “no ens<br />
representa la gent <strong>que</strong> duu un còctel Molotov.” ERC s’apartava<br />
del to de les protestes d’Urquinaona, i Rufián ho expressava<br />
així quan s’acostaven les eleccions espanyoles.<br />
Aleshores, els dirigents de Junts ja van advertir <strong>que</strong> Rufián havia<br />
travessat una línia vermella, però la direcció d’ERC va mantenir<br />
el silenci; Aragonès va dir <strong>que</strong> no volia contribuir al soroll<br />
i, passada una primera reacció de protesta, el vice-president<br />
Puigneró, tampoc. La demanda de compareixença de Rufián al<br />
parlament perquè s’expliqués sobre el vincle <strong>que</strong> establia entre<br />
l’entorn de Puigdemont i Rússia va fracassar, perquè el PSC i els<br />
comuns van sumar els vots amb ERC per impedir-ho. I la crisi va<br />
passar, sense més conseqüències per part de Junts per Catalunya.<br />
Tot plegat s’esdevenia en el moment en què el nom de Gabriel<br />
Rufián sonava com a possible candidat d’ERC a les eleccions<br />
municipals a Santa Coloma de Gramenet, on va néixer tot i <strong>que</strong><br />
no hi ha fet vida. Hi va haver un cert enrenou, perquè Rufián<br />
posava com a condició <strong>que</strong>, passés què passés, volia romandre<br />
al congrés espanyol. A<strong>que</strong>lles paraules sobre Puigdemont li van<br />
servir, si més no, per a desviar l’atenció i fer sortir dels focus<br />
el debat sobre a<strong>que</strong>sta possible candidatura.<br />
Al congrés s’hi sent còmode. Després d’uns primers anys en<br />
què corria el risc de caure en una caricatura per les seves intervencions<br />
en què treia de polleguera els diputats del PP, de<br />
Ciutadans i del PSOE, Rufián va anar canviant el to. Ja no és el<br />
Rufián <strong>que</strong> exhibia una impressora a l’hemicicle poc abans del<br />
Primer d’Octubre per demanar al govern de Rajoy <strong>que</strong> deixés<br />
de perseguir paperetes i urnes. Ara Rufián és el <strong>que</strong> reivindica<br />
dia sí i dia també la taula de diàleg, el qui negocia i acorda el<br />
pressupost, la llei audiovisual i la llei Celáa, tot i <strong>que</strong> el temps<br />
ha demostrat <strong>que</strong> en tots a<strong>que</strong>sts casos ha anat caient en els<br />
paranys <strong>que</strong> li ha anat parant el PSOE per aprofitar-se’n. Perquè<br />
la llei Celáa no ha blindat el català a l’escola, la llei audiovisual<br />
deixa al català una presència testimonial, ha beneficiat els<br />
grans grups i s’ha acabat aprovant amb el PP, i Catalunya és<br />
la comunitat més maltractada pel <strong>que</strong> <strong>fa</strong> a l’execució de les<br />
inversions previstes en el pressupost.<br />
“Curiosament, a<strong>que</strong>ll dia el govern de l’estat m’infectava amb<br />
Pegasus, el 29 d’octubre del 2019”, deia Paluzie.<br />
A<strong>que</strong>sts darrers anys, passada la tardor del 2017, les declaracions<br />
de Rufián han irritat i incomodat molts dels seus<br />
adversaris polítics, independentistes inclosos. Ara, a<strong>que</strong>stes<br />
en què qualificava de “tarat” Puigdemont han incomodat<br />
també la direcció d’ERC. Falta saber si a<strong>que</strong>sta trajectòria de<br />
desqualificacions <strong>que</strong> ha anat seguint Rufián s’acaba aquí o si<br />
té continuïtat d’alguna mena; si l’allunyament i la distància<br />
respecte de l’independentisme <strong>que</strong> representa el president a<br />
l’exili es <strong>fa</strong> encara més gran; si la mostra de complicitat <strong>que</strong><br />
adreçava en l’entrevista del Planta baixa a Xavier Domènech (i<br />
a un cert sector dels comuns) i a Eduardo Madina (i a un cert<br />
sector del PSC) té també una traducció política. Si, en definitiva,<br />
l’exabrupte culmina res o ho comença.
35<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
ANÀLISI<br />
La patacada de Borràs i el destí amarg<br />
de la fornada rupturista<br />
Si una llista única desmobilitza els afins de Borràs i no pas els de Turull, és<br />
perquè els de la presidenta ja no creuen <strong>que</strong> hi hagi cap diferència significativa<br />
OT BOU COSTA<br />
Novembre del 2020. Damià<br />
Calvet té el suport públic de<br />
Josep Rull i Joaquim Forn i de<br />
la vella guàrdia convergent.<br />
Laura Borràs, <strong>que</strong> té a <strong>fa</strong>vor<br />
l’enrenou de la base però cap<br />
pes pesant no li <strong>fa</strong> explícitament<br />
campanya, l’ensorra,<br />
així i tot, amb un 75,8% dels<br />
vots a les primàries de Junts i<br />
el retira de la primera línia política.<br />
Mesos abans, al juliol, el<br />
quistada dins el nou partit.<br />
D’ençà de la derrota de Borràs<br />
a les eleccions, el febrer<br />
següent, a<strong>que</strong>st procés no ha<br />
tingut cap més rèplica sísmica.<br />
I a<strong>que</strong>st cap de setmana ha<br />
nascut, finalment, el procés<br />
invers.<br />
Borràs és la presidenta del<br />
partit i té més poder executiu<br />
<strong>que</strong> no tenia Puigdemont,<br />
president Carles Puigdemont<br />
i Jordi Sànchez <strong>fa</strong>n la fissura<br />
final amb el PDECat: li arrabassen<br />
les sigles, estripen la<br />
negociació amb David Bonvehí<br />
i hi descarten cap acord<br />
electoral. Tots dos episodis<br />
entusiasmen molts independents<br />
de Junts, <strong>que</strong> en privat<br />
o en públic els presenten com<br />
un procés de despreniment<br />
de la rèmora convergent enperò<br />
el resultat del congrés<br />
fou molt més <strong>que</strong> una patacada.<br />
No tan sols perquè<br />
fos tercera, darrere Jordi<br />
Turull i Anna Erra, ni perquè<br />
el secretari d’Organització<br />
proposat per ella no obtingués<br />
el mínim suport <strong>que</strong> es<br />
re<strong>que</strong>ria, ni per la victòria<br />
general dels antics militants<br />
de Convergència sobre la nova<br />
fornada. El congrés va ser
36<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
ANÀLISI<br />
No hi ha un cervell gris a dins<br />
de Junts <strong>que</strong> en planifiqui la<br />
moderació. L’ol<strong>fa</strong>cte els diu<br />
<strong>que</strong> a<strong>que</strong>st espai <strong>que</strong>darà lliure<br />
i galopen per ocupar-lo. No<br />
és <strong>que</strong> els pragmàtics s’imposin<br />
als rupturistes, és <strong>que</strong><br />
la taca d’oli del pragmatisme<br />
s’escampa per la pura inèrcia<br />
del país rendit. Per això Puigdemont<br />
–<strong>que</strong> és sincer quan<br />
diu <strong>que</strong> no creu en el diàleg ni<br />
en cap invenció autonomisuna<br />
derrota personal perquè<br />
la candidatura unitària s’havia<br />
construït –en part– sobre<br />
la por de Turull, <strong>que</strong> pensava<br />
<strong>que</strong> si s’encarava amb Borràs<br />
la presidenta l’escombraria<br />
com havia fet amb Calvet. La<br />
idea <strong>que</strong> abonava a<strong>que</strong>sta por<br />
era <strong>que</strong> Borràs dominava el<br />
múscul del partit, i a<strong>que</strong>sta<br />
idea ja no té fonament,<br />
ni tan sols retrospectivament.<br />
Calvet, ja tou i lluny<br />
dels focus, ha obtingut ara<br />
més vots (1.362) <strong>que</strong> no pas<br />
Aurora Madaula (919), David<br />
Torrents (918), Salvador<br />
Vergés (1.315), Ester Vallès<br />
(908) o Jaume Alonso-Cuevillas<br />
(1.337), cinc noms de<br />
confiança de Borràs.<br />
Però perquè hi hagués pacte<br />
no tan sols Turull havia de<br />
témer perdre-hi alguna cosa.<br />
Per què Borràs no es va atrevir<br />
a desafiar-lo és la clau <strong>que</strong><br />
explica la derrota de dissabte.<br />
Hi ha dues explicacions: o<br />
bé Borràs ja no vol combatre<br />
l’aparell convergent i de cop<br />
i volta s’ha fet partidària de<br />
reconciliar-s’hi, o bé també<br />
dubtava <strong>que</strong> pogués guanyar<br />
el torcebraç. Totes dues són<br />
un peix <strong>que</strong> es mossega la<br />
cua. Borràs sabia el desencís<br />
<strong>que</strong> en molts fidels va originar<br />
el cas Juvillà, però no<br />
veia prou clar quant suport li<br />
havia fet perdre. <strong>Una</strong> batalla<br />
oberta tenia un final incert;<br />
un pacte li permet de sostenir<br />
el càrrec per a mirar<br />
de recuperar-se. Fins i tot<br />
l’anàlisi més benèvola amb<br />
la presidenta, la desmobilització,<br />
li és demolidora. Si<br />
una llista única desmobilitza<br />
els seus afins i no pas el grup<br />
de Turull, és perquè els seus<br />
ja no creuen <strong>que</strong> hi hagi cap<br />
diferència significativa entre<br />
allò <strong>que</strong> pot fer cadascú si<br />
comparteixen direcció.<br />
A<strong>que</strong>sta diferència ha estat la<br />
base d’allò <strong>que</strong> fins ara distingia<br />
Junts per Catalunya<br />
de la vella Convergència. No<br />
pas els fets –perquè Junts<br />
no ha provat cap confrontació<br />
superior a la <strong>que</strong> va<br />
provar el PDECat, malgrat<br />
tot–, ni tampoc exactament<br />
la direcció, sinó l’esperança<br />
d’una part del partit –sobretot<br />
de la fornada nova <strong>que</strong><br />
no havia militat mai a Convergència–<br />
<strong>que</strong> Junts podia<br />
ser una cosa diferent perquè<br />
el paradigma havia canviat.<br />
A<strong>que</strong>sta és la diferència <strong>que</strong><br />
Junts va començar a enterrar<br />
dissabte. L’aire pragmàtic<br />
de la formació, <strong>que</strong> ja navega<br />
obertament, no cessarà,<br />
creixerà: la seva estratègia ja<br />
no és –tan sols– capturar el<br />
vot dels enfurismats amb el<br />
tomb d’Es<strong>que</strong>rra, sinó recuperar<br />
els qui d’entrada el van<br />
entendre i ara troben <strong>que</strong> els<br />
republicans no l’han sabut<br />
portar. Un pragmatisme més<br />
nacionalista i més realista.<br />
Convergència no torna: es<br />
drena el pantà, no hi ha alternatives<br />
i la retòrica buida<br />
no resisteix l’envestida.<br />
ta, mal <strong>que</strong> sigui per la raó<br />
íntima del seu exili– va fer<br />
sortir dissabte la seva versió<br />
més iracunda dels últims cinc<br />
anys quan va parlar d’infrastructures.<br />
“36 a 184, collons!<br />
Que ja està bé!”, va bramar.<br />
Els rupturistes <strong>que</strong> per lleialtat<br />
al president van adherir-se<br />
a la seva amalgama,<br />
<strong>fa</strong> cinc anys, i els qui després<br />
s’hi han mantingut per confiança<br />
en el president Torra i<br />
en Borràs hauran de decidir si<br />
abandonen el partit, si encara<br />
proven de trinxar-lo per dins,<br />
o si, com Borràs, es deixen<br />
arrossegar per l’aigua <strong>que</strong> va<br />
cap a les comportes.<br />
Borràs sabia el desencís <strong>que</strong> en molts<br />
fidels va originar el cas Juvillà, però no<br />
veia prou clar quant suport li havia fet<br />
perdre
37<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
EDITORIAL<br />
VICENT PARTAL<br />
VICENT PARTAL<br />
MANUEL VALLS O COM L’AUTORITARISME POT DESTRUIR<br />
UNA PERSONA FINS I TOT MÉS ENLLÀ DE LA POLÍTICA<br />
El ressentiment i l’odi,<br />
i no saber controlar<br />
les pulsions personals,<br />
han enfonsat un polític<br />
<strong>que</strong> havia aspirat a ser<br />
diferent<br />
Al meu despatx de la redacció de VilaWeb tinc des de <strong>fa</strong> molts anys un dels<br />
primers llibres de Manuel Valls. És un volum publicat per Robert Laffont<br />
el 2006, titulat Les habits neufs de la gauche. Recorde bé la sorpresa de<br />
trobar-lo i l’interès amb què vaig llegir-lo. Valls era en a<strong>que</strong>ll moment una<br />
persona encara bastant desconeguda, batlle socialista d’Évry i poca cosa<br />
més. Òbviament, el fet de ser català, condició <strong>que</strong> ell reivindicava aleshores,<br />
em va cridar molt l’atenció, però també em va interessar especialment<br />
a<strong>que</strong>ll llibre, malgrat ser un poti-poti d’articles, perquè proposava debats<br />
innovadors i parlava obertament de problemes <strong>que</strong> l’es<strong>que</strong>rra més aviat no<br />
volia mirar. Alguns dels seus enfocaments reconec <strong>que</strong> m’incomodaven,<br />
però en a<strong>que</strong>ll moment encara no vaig saber detectar exactament per què.<br />
Tinc el vici, la mania, <strong>que</strong> m’interessa molt escoltar i pair bé allò <strong>que</strong> diu la<br />
gent <strong>que</strong> pensa diferent de mi.<br />
D’aleshores ençà, he seguit amb atenció la carrera meteòrica <strong>que</strong> va portar<br />
a<strong>que</strong>st home a ser primer ministre de la república francesa, el moment del seu<br />
màxim triomf personal –per dir-ho així–, i d’allí a l’infern. Certament cada<br />
vegada més incòmode amb ell i la seua degradació personal i intel·lectual. Crec<br />
<strong>que</strong> avui ja tots som conscients <strong>que</strong> la seua ambició personal voreja el ridícul<br />
i <strong>que</strong> té massa eixides de to capricioses i absurdes. Però la cosa <strong>que</strong> trobe més<br />
interessant d’a<strong>que</strong>sts anys, si ho puc dir en termes gairebé entomològics,<br />
ha estat d’observar i documentar la constant degradació del personatge,<br />
<strong>que</strong> fins a un cert punt és un reflex i alhora una mostra exagerada de la<br />
degradació intel·lectual de l’es<strong>que</strong>rra francesa i europea.<br />
I dic això d’a<strong>que</strong>sta manera perquè, des de la perspectiva del temps passat,<br />
veig cada dia més clar <strong>que</strong> el seu creixent autoritarisme no sols l’ha destruït<br />
políticament –fent malbé allò <strong>que</strong> podia tenir d’interessant encara el 2006–,<br />
sinó <strong>que</strong> també l’ha destruït personalment. A ell mateix. I observar com la<br />
deriva autoritària d’algú pot arrossegar-lo personalment és una cosa <strong>que</strong>,<br />
tot i no ser nova en la història, sempre m’impressiona molt.<br />
La premsa francesa <strong>fa</strong> escarn del fracàs de Valls<br />
Siguem clars: Manuel Valls avui és un ninot patètic, un home esmicolat en<br />
mil bocins, una deixalla personal i política. I si ha arribat a a<strong>que</strong>st punt estic<br />
convençut <strong>que</strong> en bona part és a conseqüència del mal <strong>que</strong> <strong>fa</strong> l’autoritarisme,<br />
del mal <strong>que</strong> et causa, <strong>que</strong> ens pot causar a qualsevol, arribar a a<strong>que</strong>sta<br />
convicció <strong>que</strong> la imposició i el domini sobre els altres no sols és possible<br />
sinó <strong>que</strong> és convenient. Com més autoritari políticament ha anat esdevenint
38<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
EDITORIAL<br />
VICENT PARTAL<br />
Manuel Valls avui és un ninot patètic, un<br />
home esmicolat en mil bocins, una deixalla<br />
personal i política<br />
Manuel Valls menys persona ha estat –menys original, per tant– i més s’ha<br />
enfonsat en el seu <strong>fa</strong>ngar.<br />
Ja <strong>fa</strong> dècades <strong>que</strong> Erich Fromm o Theodor Adorno ens van fornir eines per a<br />
comprendre què els passa, a la gent com Manuel Valls. Fromm va establir <strong>que</strong><br />
en la mentalitat d’una persona autoritària no existeix el concepte d’igualtat<br />
i el món simplement es divideix entre els qui tenen poder i els qui no en<br />
tenen, entre els qui són a dalt en l’escala social i els qui són a baix. I d’això<br />
Manuel Valls n’és un exemple paradigmàtic. Ell vol formar part com siga,<br />
compulsivament, del primer grup i <strong>que</strong> no s’oblide mai <strong>que</strong> n’ha format part.<br />
Ho diu tot a<strong>que</strong>sta imatge de Valls –arrossegant-se d’una manera indigna de<br />
qui ha estat primer ministre– en la festa de la victòria de Macron, colant-se<br />
literalment en una celebració a la qual ningú no l’havia convidat i donant<br />
colps de colze per aparèixer en totes les fotografies.<br />
Però Adorno va anar més lluny, sobretot en el llibre Authoritarian Personality, i<br />
crec <strong>que</strong> ens serveix per a entendre’l encara millor. Jo no tinc prou preparació<br />
per a parlar-ne en propietat –i, per tant, ja em disculpareu l’atreviment i<br />
espere <strong>que</strong> algun subscriptor ho expli<strong>que</strong> millor <strong>que</strong> no ho podré fer jo. Però<br />
sí <strong>que</strong> recorde la tècnica per a discernir els autoritaris –a<strong>que</strong>lla “escala F”,<br />
en què la lletra venia de “feixisme” i en la qual Valls cau de ple– i la tesi <strong>que</strong><br />
diu <strong>que</strong> la gent agressiva, plena de ressentiment, redirigeix políticament i<br />
socialment l’agror interna cap a allò <strong>que</strong> caracteritzen com “els altres”, cap<br />
a a<strong>que</strong>lls qui no són com ells. Especialment contra les minories.<br />
I he de dir <strong>que</strong> la carrera de Valls, en a<strong>que</strong>st cas, és de manual. Gitanos,<br />
catalans i musulmans, entre més però sobretot, hem estat objecte de la<br />
seua ira descontrolada i víctimes de les seues maniobres. I no deixa de ser<br />
especialment aclaridor sobre la seua jerarquia de principis <strong>que</strong> ell, amb els<br />
seus vots, fes possible <strong>que</strong> Ada Colau fos batllessa –robant la batllia a Ernest<br />
Maragall– mentre <strong>que</strong> ara, en el moment del comiat, ha dit adeu demanant<br />
als votants <strong>que</strong> impedes<strong>que</strong>n la victòria del “cartel mélenchoniste”, és a dir,<br />
dels qui serien l’equivalent dels comuns a l’estat francès. Per això és lícit<br />
de demanar-se com pot la mateixa persona posar els seus vots al servei del<br />
qui ell creu <strong>que</strong> és l’extrema es<strong>que</strong>rra a Barcelona i en canvi avisar <strong>que</strong> cal<br />
fer mans i mànegues per a frenar l’extrema es<strong>que</strong>rra a l’estat francès. La<br />
resposta és allò d’Adorno: per damunt de tot hi ha l’odi, irreductiblement<br />
personal però transformat en polític, i la creença autoritària <strong>que</strong> ell i els qui<br />
són com ell han d’imposar-se, si cal menystenint la voluntat de la gent.<br />
PS. Molts records a Enric Juliana.
39<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
MAIL OBERT<br />
JOAN RAMON RESINA<br />
JOAN RAMON RESINA<br />
LLEGIR A CONTRAPÈL<br />
No portar aurèola té certs<br />
avantatges. Ara ja pot<br />
cometre baixeses i lliurarse<br />
a la cràpula com el<br />
comú dels mortals<br />
Des <strong>que</strong> l’estatística i l’anàlisi de dades començaren a desplaçar la literatura<br />
com a eina per a entendre la societat, el rigor en l’estudi l’ha abandonada. Hi<br />
ha hagut succedanis de rigor i obscurantisme terminològic per a compensar<br />
la theory envy de les ciències “dures”, però allà on les ciències avancen pel<br />
principi popperià de la <strong>fa</strong>lsificabilitat, és a dir, descartant teories comprovadament<br />
<strong>fa</strong>lses, la teoria literària ha tendit a embolicar la troca del text més<br />
<strong>que</strong> no pas a desenredar-la. Per això no sorprèn <strong>que</strong> hi hagi lectors <strong>que</strong> tirin<br />
pel dret i desdenyin olímpicament el trellat d’un argument o el sentit d’una<br />
opinió. L’espècie en via d’extinció <strong>que</strong> som els professors de literatura estem<br />
<strong>fa</strong>miliaritzats amb l’estudiant <strong>que</strong> pretén importar els seus prejudicis (en el<br />
sentit estricte de judicis previs, d’idees solidificades i sovint encarcarades)<br />
als textos en lloc d’exportar-ne el sentit. Hi estem avesats. Però de vegades<br />
la diferència entre allò <strong>que</strong> diu el text i allò <strong>que</strong> li <strong>fa</strong>n dir és tan gran <strong>que</strong><br />
meravella la llibertat <strong>que</strong> hom arriba a prendre’s amb la lletra.<br />
D’alguna manera en tenim la culpa els docents, car <strong>fa</strong> quaranta anys <strong>que</strong><br />
vam acceptar de “descentrar” el text, d’entronitzar el lector i engegar en<br />
orris el sentit, diferint-lo a les calendes gregues de la semiosi inacabable. Si <strong>fa</strong><br />
no <strong>fa</strong> com difereixen la independència substantiva els partits <strong>que</strong> en prenen<br />
l’adjectivació. L’autor ja havia estat expulsat del text durant el regnat del New<br />
Criticism; el pas següent fou eliminar-ne el sentit, diluint-lo en una xarxa<br />
d’estructures amb semantemes flotants. Amb a<strong>que</strong>sta operació el crític, el<br />
professional de l’exegesi, renunciava a la seva autoritat i, per tant, a la responsabilitat.<br />
Feia temps <strong>que</strong> ningú, ni els crítics marxistes nord-americans,<br />
no creia en el “compromís” predicat per Sartre al primer volum de Situations,<br />
darrer intent d’unificar el text amb la subjectivitat edificant de l’autor. Als<br />
anys setanta la literatura es democratitzava i s’obria pas la idea <strong>que</strong> totes<br />
les interpretacions són bones, <strong>que</strong> totes valen igual i totes són “legítimes”<br />
(per dir-ho amb l’expressió <strong>que</strong> actualment empasti<strong>fa</strong> els debats d’opinió).<br />
Contra això no hi pogueren fer res arguments com els d’Umberto Eco, l’autor<br />
d’Opera aperta, quan anys després de publicar a<strong>que</strong>st llibre sobre la col·laboració<br />
del lector es <strong>que</strong>ixava d’haver estat entès massa unívocament i advertia<br />
contra la lectura analògica desfermada. El perill era <strong>que</strong> per a molts lectors<br />
“des <strong>que</strong> es pot establir qualsevol tipus de relació, el criteri ja no importa”.<br />
I una vegada es prescindeix del criteri <strong>que</strong> ha de governar la relació entre<br />
els elements del text, o entre el text i la competència cultural de la societat a<br />
la qual pertany, tant se val de què parla realment el text, perquè hom el pot<br />
ventriloquar a plaer. Tot és doncs interpretable. Ara, com diu Eco, si decidir<br />
de què versa un text és una mena d’aposta interpretativa, tenir en compte<br />
el context <strong>fa</strong> l’aposta molt menys incerta <strong>que</strong> no pas apostar al vermell o al<br />
negre d’una ruleta.
40<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
MAIL OBERT<br />
JOAN RAMON RESINA<br />
D’alguna manera<br />
en tenim la culpa<br />
els docents, car <strong>fa</strong><br />
quaranta anys <strong>que</strong><br />
vam acceptar de<br />
“descentrar” el<br />
text, d’entronitzar<br />
el lector i engegar<br />
en orris el sentit,<br />
diferint-lo a les<br />
calendes gregues<br />
de la semiosi<br />
inacabable<br />
Eco considerava <strong>que</strong> una cosa era interpretar un text i una de diferent utilitzar-lo.<br />
Per exemple, posant-lo al servei d’una causa o ideologia alienes.<br />
El filòsof Richard Rorty, format en la tradició del pragmatisme, rebutjà la<br />
distinció entre interpretació i ús. Pels pragmatistes, efectivament, tot és ús.<br />
Però Rorty ho afinà dient <strong>que</strong> un dels usos a què se sotmet un text és convèncer<br />
els altres <strong>que</strong> tenim raó en la manera d’entendre’l. Per aconseguir-ho<br />
no n’hi ha prou de glossar un parell de línies; cal dir alguna cosa coherent<br />
sobre què hi <strong>fa</strong>n al text les altres línies.<br />
El problema transcendí de l’aula i la indisciplina lectora s’estengué com<br />
una taca d’oli per la societat. Si tota lectura valia tant com qualsevol altra, la<br />
literatura perdia la funció social i en conseqüència tota raó de ser acadèmica.<br />
Aprendre de llegir i no sols de confegir esdevenia superflu. <strong>Una</strong> conseqüència<br />
ha estat invalidar la dita <strong>que</strong> parlant la gent s’entén. Hi ha ningú <strong>que</strong> encara<br />
cregui en el diàleg entenedor, socràtic, davant l’espectacle de les tertúlies<br />
televisades? I de la mateixa manera <strong>que</strong> s’ha perdut la capacitat d’escoltar,<br />
s’ha perdut la de llegir, <strong>que</strong> hauria de ser una activitat tan activa com la de<br />
parar l’orella. Avui qualsevol <strong>que</strong> sigui capaç de capir les instruccions de<br />
muntatge d’un aparell o les indicacions d’un fàrmac es creu competent per a<br />
grapejar una obra literària, si en llegeix, o desballestar un article d’opinió. Tot<br />
cofoi de parlar en prosa com monsieur Homais, qualsevol es preua de saber<br />
les intencions ocultes d’un text, perquè allò <strong>que</strong> ha dit l’autor, les paraules<br />
impreses, no compten si no és en referència a un altre text <strong>que</strong>, per excés o<br />
per defecte, coincideixi amb la intenció del lector.<br />
Allò <strong>que</strong> vaig exposar en termes polítics la setmana passada i <strong>que</strong> algun<br />
Übermensch de la interpretació considerà insuficientment “acadèmic” podria<br />
exposar-ho en termes més escolàstics recordant, per exemple, el poema<br />
en prosa –en prosa de monsieur Homais– de Baudelaire, Perte d’auréole.<br />
És un poema sobre el canvi de paradigma a la república de les lletres. A un<br />
poeta modern –neoclàssic o romàntic, tant li <strong>fa</strong>–, travessant el bulevard<br />
amb pressa per no ser atropellat, li llisca l’aurèola del front i li cau al <strong>fa</strong>ng<br />
del carrer. El poeta confessa <strong>que</strong> no ha tingut valor de tornar enrere per recollir-la<br />
i <strong>que</strong> s’estima més perdre les seves insígnies <strong>que</strong> no pas deixar-se<br />
trencar l’espinada pels cotxes <strong>que</strong> circulen caòticament. No portar aurèola<br />
té certs avantatges. Ara ja pot cometre baixeses i lliurar-se a la cràpula com<br />
el comú dels mortals. Heus aquí, diu, <strong>que</strong> ja sóc com vosaltres. Penseu reclamar<br />
l’aurèola?, <strong>que</strong> li pregunten. I ara?, respon. Anar d’a<strong>que</strong>sta manera<br />
em prova. Vós sou l’únic <strong>que</strong> m’ha reconegut. A més, la dignitat m’enutja. I<br />
després m’omple de joia pensar <strong>que</strong> algun mal poeta la collirà i se la posarà<br />
impúdicament.<br />
Si l’aurèola havia estat un signe de glòria literària, el poeta de la modernitat<br />
en prescindeix per envilir-se amb la delectança d’igualar-se als seus lectors.<br />
L’aurèola resta al mig del <strong>fa</strong>ng, a disposició de qui tingui el valor de jugar-se<br />
la vida per alçar-la. Però sempre hi ha el risc, és clar, <strong>que</strong> l’arreplegui algú<br />
<strong>que</strong> en lloc de provocar admiració <strong>fa</strong>ci riure.<br />
Ecce Panis Angelorum in figuris praesignatur. Qui sàpiga llegir <strong>que</strong> llegeixi.
41<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
MAIL OBERT<br />
MARTA ROJALS<br />
MARTA ROJALS<br />
TU QUÈ VOLS, PARLAR CATALÀ O QUE ET CURIN?<br />
Paradoxalment, els<br />
supremacistes catalans<br />
som els <strong>que</strong> entenem <strong>que</strong><br />
un metge català no està<br />
més dotat <strong>que</strong> cap altre<br />
per a exercir en un idioma<br />
diferent<br />
Diuen <strong>que</strong> el món no són les xarxes, és a dir Twitter, i a vegades penses <strong>que</strong><br />
tant de bo. Com per exemple amb les denúncies de discriminació lingüística,<br />
<strong>que</strong> a la comunitat digital catalana ja són un crit ininterromput: “El metge<br />
de capçalera de la meva mare m’interromp [...] i em demana <strong>que</strong> li parli en<br />
castellà. No m’entén. Fa vint-i-cinc anys <strong>que</strong> treballa a Catalunya”; “Amb el<br />
meu pare [...] amb els nervis no ens sortia la paraula en castellà i el metge no<br />
entenia què li feia mal”; “[...] La pediatra era castellanoparlant i nosaltres<br />
anem traduint el <strong>que</strong> li diu a la nena al català”; “Sóc al metge. [...] Mon fill<br />
té dos anys, és valencianoparlant i ja li han vulnerat els drets lingüístics.”;<br />
“Ma mare de vuitanta-quatre anys amb poc domini del castellà, al metge<br />
de capçalera: ‘Que puc parlar en mallorquí?’ ‘Mejor en castellano, <strong>que</strong> lo<br />
entiendo mejor.’ I així sempre, d’humiliació en humiliació, d’imposició en<br />
imposició.”<br />
En efecte: la discriminació lingüística en l’àmbit de la salut és dels subgèneres<br />
de la cosa <strong>que</strong> ens provo<strong>que</strong>n més sensació d’impotència, perquè ens<br />
aga<strong>fa</strong> en les situacions <strong>que</strong> som més vulnerables davant de l’interlocutor.<br />
Mentre tens un còlic nefrític, mentre estàs parint, mentre et <strong>fa</strong>n proves neurodiagnòsti<strong>que</strong>s,<br />
mentre t’anuncien les pitjors notícies <strong>que</strong> et pots esperar,<br />
diguem <strong>que</strong> no estàs en les condicions més <strong>fa</strong>vorables perquè et neguin els<br />
drets <strong>que</strong> et poden negar en una oficina de correus, en un centre comercial<br />
o en una aula de la Pompeu Fabra.<br />
Per una altra banda, l’opinió pública de masses, cada cop més ferotge a<br />
l’hora de deshumanitzar la minoria nacional catalana –una deshumanització<br />
<strong>que</strong> ningú no dubtaria a qualificar de delicte d’odi si fos sobre altres<br />
col·lectius històricament oprimits–, justifica la discriminació amb un acarnissament<br />
pervers: què preferiu, ens demanen sempre, <strong>que</strong> un metge sigui<br />
un bon metge o <strong>que</strong> parli català? Un <strong>fa</strong>ls dilema <strong>que</strong> ens ve a voler dir, en cru:<br />
què preteneu, parlar la vostra llengua i <strong>que</strong> a sobre us curin com a tothom?<br />
I la idea ha calat fins al punt <strong>que</strong> molts catalanoparlants han assumit amb<br />
naturalitat <strong>que</strong>, donat el cas, i a diferència dels castellans, hauran de triar<br />
entre dos drets (<strong>que</strong> són intrínsecament seus!): el de l’atenció mèdica i el<br />
de ser entesos –ja no dic atesos– en la seua llengua. Qui us heu cregut <strong>que</strong><br />
sou, per merèixer-vos tal privilegi, un pacient de Saragossa o de Badajoz?<br />
A Catalunya, <strong>que</strong> de tots els Països Catalans és on figura <strong>que</strong> estem més<br />
bé, es dóna una combinació <strong>fa</strong>tal per a tota llengua minoritzada i sense la<br />
protecció d’un estat –i, segons com, ni tan sols d’un govern:<br />
–Primerament, com <strong>que</strong> ens <strong>fa</strong>lten metges, els hem d’importar, mentre<br />
<strong>que</strong> els d’aquí se’n van a exercir a fora. Per notícies recents hem sabut <strong>que</strong>
42<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
MAIL OBERT<br />
MARTA ROJALS<br />
THIDMAN / PEXELS<br />
A Catalunya, <strong>que</strong><br />
de tots els Països<br />
Catalans és on<br />
figura <strong>que</strong> estem<br />
més bé, es dóna una<br />
combinació <strong>fa</strong>tal<br />
per a tota llengua<br />
minoritzada i sense<br />
la protecció d’un<br />
estat –i, segons<br />
com, ni tan sols<br />
d’un govern<br />
la meitat dels col·legiats en medicina són formats fora de la UE, la majoria<br />
a Llatinoamèrica, mentre <strong>que</strong> un 57% dels residents, generalistes o futurs<br />
metges es plantegen marxar del país quan acabin la residència. De fet, no<br />
és més <strong>que</strong> un altre sector en què les condicions laborals propicien l’exportació<br />
de talent propi i la importació de professionals disposats a assumir la<br />
precarietat vacant.<br />
–A<strong>que</strong>st primer punt ens porta al segon, <strong>que</strong> com <strong>que</strong> l’hem tractat diverses<br />
vegades l’enllestirem de seguida: la utilització sistemàtica dels nouvinguts<br />
per part de l’espanyolisme i del catalanisme “simpàtic” –el <strong>que</strong> amaga la<br />
llengua per racisme o classisme– en la seua lluita per acció o per omissió<br />
contra la normalització del català. Aprofitant-se de la manca d’oportunitats<br />
d’a<strong>que</strong>sts treballadors per decidir des del coneixement –condició necessària<br />
per a establir vincles amb la cultura del seu país d’acollida–, se’ls apropien<br />
per defecte, posant les servituds de la seua precarietat al servei de la causa<br />
anticatalanista, posicionant d’a<strong>que</strong>sta manera la baula feble contra la<br />
llengua feble.<br />
–El tercer punt encara s’acaba més ràpid i ja l’havíem avançat abans: si un<br />
govern no és capaç de fer complir les pròpies lleis, doncs ja ho tens: en la<br />
salut i en la malaltia, pum i pam.<br />
Enfilant els tres punts, la conclusió és clara: mentre els metges catalans<br />
se’n van a exercir a fora en altres llengües, els seus col·legues nouvinguts, per<br />
alguna limitació cognitiva <strong>que</strong> els suposa el supremacisme castellà, no seran<br />
mai capaços de fer el mateix per atendre els drets dels seus pacients. Paradoxalment,<br />
els supremacistes catalans som els <strong>que</strong> entenem <strong>que</strong> un metge<br />
català no està més dotat <strong>que</strong> cap altre per a exercir en un idioma diferent. Ara
43<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
MAIL OBERT<br />
MARTA ROJALS<br />
Doncs resulta <strong>que</strong> les prestigioses <strong>fa</strong>cultats<br />
de Medicina catalanes, per gràcia del sistema<br />
de districte únic dins l’estat, tenen un 30%<br />
d’estudiants vinguts de fora de Catalunya<br />
bé: si l’administració també s’ho creu, no sé què espera a oferir-los cursos<br />
especialitzats a manta, a tota hora, gratuïtament. O això, o els ofereixen<br />
salaris i condicions laborals dignes, el <strong>que</strong> sigui primer, perquè es veu <strong>que</strong><br />
el català cau de rebot amb els zeros del compte corrent.<br />
Dit tot això, ara suposem <strong>que</strong> es fes el miracle: <strong>que</strong> el país produís tants<br />
metges com ens calen i <strong>que</strong> els <strong>fa</strong>cultatius de quilòmetre zero no es veiessin<br />
obligats a ser de kilòmetres a mils. Doncs resulta <strong>que</strong> les prestigioses <strong>fa</strong>cultats<br />
de Medicina catalanes, per gràcia del sistema de districte únic dins l’estat,<br />
tenen un 30% d’estudiants vinguts de fora de Catalunya. A la Facultat de<br />
Lleida són més de la meitat del total. A la Rovira i Virgili, els alumnes de fora<br />
dels Països Catalans passen del 40%. Sense tenir-ne ni idea, em demano<br />
si Medicina deu ser cap excepció respecte d’altres graus, allò de si un sol<br />
alumne ho demana, la llengua de la classe es gira com un mitjó. Perquè “un<br />
volum important” dels alumnes de fora –les cometes acoten paraules del<br />
doctor Antoni Trilla– vénen amb la idea de formar-se i tornar, i no me’ls<br />
imagino pas en una consulta de les espanyes excusant-se <strong>que</strong> se’ls escapi<br />
el vocabulari mèdic en català.<br />
Acabem amb un altre supòsit, i és <strong>que</strong> els doctors no catalanoparlants,<br />
i sanitaris en general, entenguessin i fins enraonessin la llengua del país.<br />
Que, un cop rebuts els cursos corresponents, sabessin entendre i replicar a<br />
ta padrina amb demència, a ton fill amb trastorn de l’espectre autista, a ta<br />
mare balbucejant mentre es desperta de l’anestèsia. De fet, a<strong>que</strong>sts metges i<br />
sanitaris ja existeixen o estan en procés d’existir, així <strong>que</strong> canviaré els temps<br />
verbals per dir <strong>que</strong>, així i tot, encara hi ha catalanets <strong>que</strong> quan els llegeixen<br />
el nom a la placa, o els veuen el color de la pell, o els senten l’accent, canvien<br />
al castellà perquè ells “no tenen cap problema amb la llengua”, donant-los<br />
a entendre <strong>que</strong> a<strong>que</strong>ll idioma <strong>que</strong> s’han pres la molèstia d’aprendre tampoc<br />
no el parla tanta gent i <strong>que</strong>, al final, era una pèrdua de temps. I així es tanca el<br />
cercle de la padrina <strong>que</strong> no sap escriure el català i de la mare <strong>que</strong> va estudiar<br />
a l’escola franquista: ensenyant als fills <strong>que</strong> la llengua de casa, la <strong>que</strong> no val<br />
per a jugar, tampoc no serveix per a estar malalt.
44<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
MAIL OBERT<br />
JULIÀ DE JÒDAR<br />
JULIÀ DE JÒDAR<br />
INFORMACIÓ ÉS PODER<br />
Un procés per la<br />
independència necessita<br />
un aparell d’informació<br />
i propaganda destinat<br />
a contrarestar la de<br />
l’enemic i foradar els seus<br />
rengles<br />
Un dels efectes del procés d’independència obert <strong>fa</strong> setze anys amb la manifestació<br />
de la Plataforma pel Dret de Decidir (febrer del 2006) i culminat<br />
amb el referèndum guanyat l’1-O de 2017 haurà estat comprovar <strong>que</strong> l’estat<br />
espanyol és una màquina perfecta de boicot de la seva autopropaganda com<br />
a garant de la democràcia. Mentre els seus mitjans públics i privats, columnistes<br />
i escriptors, acadèmics i locutors de ràdio, ex-ministres i gasetillers<br />
pugnaven per oferir una estampa criminalitzadora del procés català (“supremacista”,<br />
autoritari, racista...) enfront de la democràcia constitucional<br />
representada per la monarquia, les pràcti<strong>que</strong>s dels aparells de l’estat han<br />
estat un reguitzell d’actes realment criminals tant a l’exterior, amb una<br />
persecució dels exiliats digna dels mortadelos, com a l’interior, des dels fons<br />
de les clavegueres fins a la pàtina ronyosa dels Llarena i Marchena, des de la<br />
repressió continuada a tots els nivells fins a l’espectacle d’una monarquia<br />
més caduca <strong>que</strong> en temps d’Isabel II, des de la corrupció generalitzada del<br />
PP fins al suport dels fons de rèptils al feixisme caduc de Ciudadanos i la<br />
seva xaranga “civil” i a l’ascendent de Vox i les seves esquadres, des de les<br />
anades i vingudes dels villarejo de torn fins a l’ocultació de proves cabdals<br />
en els atemptats d’agost del 2016 a Barcelona, amb la cirereta de l’escàndol<br />
sense precedents de l’espionatge amb la maquineta Pegasus. (No parlarem<br />
de la qüestió de les inversions a Catalunya, perquè això ja representava el<br />
màxim de “politització” de les classes agenollades en temps de la dictadura<br />
franquista, de manera <strong>que</strong> treure-ho ara en processó retrotrau els <strong>que</strong>ixosos<br />
de torn als temps dels Porcioles i companyia.)<br />
El cas és <strong>que</strong> al moviment per la independència no li haurà calgut fer<br />
grans esforços per a contrarestar la maquinària propagandística del règim<br />
borbònic, però, és clar, esperar les errades i marrades de l’enemic per vèncer<br />
és <strong>que</strong>dar-se a mig camí, perquè continua formant part de la dependència (i<br />
fomentant-la). <strong>Una</strong> qüestió <strong>que</strong>, sigui dit de passada, també afecta el tema<br />
de la desobediència, <strong>que</strong>, en un primer moment, és el primer senyal de no acceptar<br />
el poder d’altri, però <strong>que</strong> no garanteix la teva capacitat de crear-ne un<br />
de propi. Com és notori, vam demostrar la nostra voluntat de ser (ex-posada<br />
democràticament per a destituir el sistema vigent), però no la nostra voluntat<br />
de poder (im-posada democràticament per a constituir el nou sistema). Vam<br />
arribar a posar en pràctica el fet <strong>que</strong> les minories oprimides i sotmeses tenen<br />
el “dret natural” a la resistència, a utilitzar mitjans il·legals, un bon punt es<br />
comprova <strong>que</strong> els legals resulten insuficients, com bé es va demostrar al llarg<br />
del 2017 i, sobretot, arran de les lleis de desconnexió aprovades el 5 i el 6 de<br />
setembre al parlament. Però, quan l’estat va recórrer a la violència, no vam<br />
trencar la violència establerta, tenint ben present <strong>que</strong> la resistència adequada<br />
només obliga la consciència pròpia a trencar la violència establerta sense crear,<br />
al seu torn, injustícia nova. I el <strong>que</strong> volíem, precisament, era una nova justícia.
45<br />
vilaweb.cat<br />
Divendres, 10 de juny de 2022<br />
MAIL OBERT<br />
JULIÀ DE JÒDAR<br />
Al moviment per la independència no li haurà calgut<br />
fer grans esforços per a contrarestar la maquinària<br />
propagandística del règim borbònic, però, és clar,<br />
esperar les errades i marrades de l’enemic per vèncer és<br />
<strong>que</strong>dar-se a mig camí, perquè continua formant part de<br />
la dependència (i fomentant-la)<br />
Un procés per la independència necessita un aparell d’informació i propaganda<br />
destinat a contrarestar la de l’enemic i foradar els seus rengles,<br />
a disciplinar tàcticament i estratègicament els lluitadors i activistes, i a<br />
informar i convèncer els ciutadans en general del seu programa polític,<br />
econòmic, social i cultural. No em refereixo als mitjans <strong>que</strong>, com a<strong>que</strong>st<br />
mateix on escric, han donat i continuen donant suport al moviment, perquè<br />
la seva tasca, en la mesura <strong>que</strong> funcionen dins un sistema informatiu amb<br />
unes exigències deontològi<strong>que</strong>s precises, imposa uns límits per a no caure,<br />
precisament, en els vicis dels mitjans al servei de l’estat, contra les mentides,<br />
la desinformació i la política reaccionària dels quals han de lluitar. Tampoc<br />
em refereixo a revistes, butlletins, fulls o qualsevol altre mitjà d’expressió<br />
d’entitats i plataformes, sinó, bàsicament, a mitjans sorgits directament de<br />
la praxi activista, nodrits d’informació viva i immediata, fets per gent lligada<br />
a la lluita quotidiana, escrits amb competència i rigor: una tasca informativa<br />
com a extensió de la direcció política del moviment i un mitjà de debat públic<br />
per a forjar a<strong>que</strong>sta direcció i els seus lideratges al marge del poder delegat a<br />
mans indecises, dubtoses o parcials. Creant una xarxa pròpia d’informació<br />
al marge del sistema.<br />
I el tema primer i principal és el finançament, <strong>que</strong> hauria de ser capil·lar, fet<br />
des de baix i controlat amb rigor i claredat des del primer moment. D’a<strong>que</strong>lls<br />
dos milions llargs de votants de l’1-O, la meitat eren clients de la Caixa? Van<br />
aprovar les maniobres dels seus directius en <strong>fa</strong>vor de l’estat? Segur <strong>que</strong> no,<br />
però tampoc no van poder contrarestar la propaganda de la por i neutralitzar<br />
a<strong>que</strong>lles maniobres amb un tancament massiu de comptes. No hi va haver<br />
una direcció <strong>que</strong> incités a fer passos endavant col·lectivament per no tancar-se<br />
individualment en la <strong>que</strong>ixa i el desànim. La direcció política no cau del cel,<br />
s’ha de construir en contacte directe amb el moviment. I, entre altres coses,<br />
re<strong>que</strong>reix informació veraç, ràpida i difosa a tots els àmbits. Atès <strong>que</strong> no<br />
es van tancar massivament comptes de la Caixa fins a doblegar-la, potser<br />
caldrà anar pensant <strong>que</strong> cal finançar des de tots els racons mitjans propis<br />
de difusió i propaganda, controlats pel propi moviment, més necessaris <strong>que</strong><br />
mai quan la institució i els mitjans públics adopten postures <strong>que</strong> no tenen<br />
la independència com a objectiu present i realitzable.<br />
No diem res de nou, però la informació és poder. I si el poder ha de sorgir<br />
directament de la praxi col·lectiva, la informació <strong>que</strong> ajudi a crear-lo, a nodrir-lo<br />
i a difondre’l no podrà ser res menys <strong>que</strong> directa, eficaç i col·lectiva.
LA FOTO DE LA SETMANA<br />
COMENÇA LA SELECTIVITAT<br />
Alumnes de Menorca al firal de Maó, un dels centres on es <strong>fa</strong>n<br />
les proves per a accedir a la universitat. Avui han començat a les Illes<br />
i al País Valencià i d’avui en vuit es <strong>fa</strong>ran les primeres proves a Catalunya.<br />
FOTOGRAFIA: DAVID ARQUIMBAU SINTES.