Com podem estalviar benzina?

11 - 17 DE JUNY DE 2022
No faces de la teua ignorància un argument
Joan Fuster
COM PODEM
ESTALVIAR
BENZINA?

2
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
PORTADA
ENTREVISTES
SUMARI
11 - 17 DE JUNY DE 2022
Com podem estalviar benzina?
Per Marc Belzunces.
Alexandra Usó: “Quin nom posem a no tenir requisit lingüístic
després de dos Botànics?”
Per Esperança Camps Barber.
Antònia Vicens: “Escric amb una destral”
Per Esperança Camps Barber.
Meritxell Blay: “L’ESO s’ha convertit en una escola bressol”
Per Ot Bou Costa.
Agustí Carles: “Si Rajoy no comparegués al judici, l’haurien d’extradir
a Andorra”
Josep Casulleras Nualart.
Anna N. Schlegel: “Sóc independentista, i em sembla que ja ho sap tothom”
Per Andreu Barnils.
Josep Lluís Albinyana: “Espanya és un estat fallit, inexistent,
fantasmagòric”
Per Esperança Camps Barber.
Marc Clotet: “He tingut moments en què se m’accelerava el cor a l’hora
de prendre decisions”
Per Clara Ardévol Mallol.
REPORTATGES
Houria Laghlid, la marroquina que ha fet que els seus veïns parlessin català
Per Blai Avià.
Què hi passa, a la AP-7? Els problemes d’una situació límit
Per Josep Rexach Fumanya.
Un TC caducat desencadena una crisi institucional amb el govern espanyol
Per Oriol Bäbler.
ANÀLISI
Aquell dia de maig en què no ens van dir la veritat sobre el castellà a l’escola
Per Josep Casulleras Nualart.
La reunió d’urgència del BCE no aporta novetats
Per Jordi Goula.
L’informe Szpunar sobre Junqueras: unes conclusions inquietants
per als exiliats
Per Josep Casulleras Nualart.
“Si un dia em veig imputada…”, va dir Mónica Oltra a Francisco Camps
Per Esperança Camps Barber.
OPINIÓ
La AP-7? Doncs mireu, d’això tracta precisament la independència
Editorial de Vicent Partal.
De la minifaldilla al tapagots
Mail Obert de Marta Rojals.
En català, quin acudit!
Mail Obert d’Estel Solé.

3
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
PORTADA
COM PODEM ESTALVIAR BENZINA?
Els preus elevats
dels combustibles
van per llarg i ens
cal repensar la
mobilitat diària
SHUTTERSTOCK

4
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
PORTADA
MARC BELZUNCES
Aquests darrers mesos som enmig
d’una crisi energètica amb pocs
precedents i amb uns preus desorbitats.
Tanmateix, els analistes apunten que
això podria ser la nova normalitat.
Tant per la nova etapa geopolítica en
què hem entrat, com pels efectes de la
transició a les renovables. En el primer
cas, la seguretat del subministrament
passarà per sobre del preu. En el segon,
les petrolieres reduiran la inversió en
noves infrastructures fòssils, que no
podran amortitzar en vista que l’any
2050 pràcticament tot el consum
energètic s’haurà d’haver electrificat.
Una tempesta perfecta que és un peix
que es mossega la cua: com més cars
siguin els combustibles fòssils, més
incentiu hi ha per electrificar-se. I
com més electrificació hi hagi, menys
incentiu per a invertir i mantenir les
infrastructures fòssils que encara
siguin necessàries. Més enllà d’això, la
realitat diària actual és que la factura
de la benzina s’ha encarit molt, i en
alguns casos supera els 300 € i 400
€ mensuals. Quines mesures podem
prendre per disminuir aquesta despesa?
Tot seguit apuntem els consells que
acostumen a donar els experts, però us
n’avancem la conclusió final: haurem
de pensar a canviar la mobilitat diària.
UN MANTENIMENT ADEQUAT
I UNA CONDUCCIÓ MÉS EFICIENT
El primer supòsit és que no podem renunciar de cap manera a
desplaçar-nos amb el vehicle de combustió. En aquest cas, hi ha
un seguit de recomanacions per a gastar menys benzina. Primer
de tot, hem de fer un manteniment adequat del nostre vehicle
i seguir les recomanacions del fabricant o del nostre mecànic
de confiança. Un vehicle amb un bon manteniment consumeix
menys combustible. Hem de comprovar periòdicament
si la pressió dels pneumàtics és la correcta. Si normalment
el condueix una persona, la pressió haurà de ser en la banda
baixa de la recomanada. Si normalment hi van quatre persones,
o hi duem càrrega, n’ha de ser la més alta. Un altre aspecte
important és l’aerodinàmica del vehicle. Si hi tenim barres
per dur objectes, cofres externs, tendals, tendes de campanya
desplegables o portabicicletes, les haurem de treure en els
nostres desplaçaments habituals, atès que frenen el vehicle
i fan consumir fins un 40% més de benzina. I ara que som a
l’estiu, tot i que pot semblar que és millor obrir les finestres
que no pas fer servir l’aire condicionat, obrir-les perjudica
l’aerodinàmica i consumeix més. És molt millor tancar-les del
tot. Si ens cal engegar l’aire condicionat, l’hauríem de posar a
una temperatura suau. Un altre aspecte crucial és el pes, atès
que farem servir més benzina com més pesi el vehicle. Si el cotxe
ha esdevingut un traster, és hora de fer-hi neteja i deixar-hi
tan sols les coses imprescindibles, per no dur amunt i avall un
pes innecessari. En el cas de tenir dos cotxes familiars, serà
millor optar pel de menys consum (generalment el més petit
i menys potent) per als desplaçaments quotidians.
Una vegada tenim el cotxe ben mantingut, amb la millor aerodinàmica
i el pes mínim, toca millorar la manera de conduir. En
primer lloc, hem de planificar els desplaçaments. En compte de
fer-ne de petits separats en el temps, és millor combinar-los
i evitar d’aturar-nos més de vint minuts. D’aquesta manera
mantenim una bona temperatura del motor en tot moment i
en millorem el rendiment. Mentre conduïm, hem d’evitar les
accelerades i frenades brusques, perquè malbaraten energia

5
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
PORTADA
Les bicicletes elèctriques poden ser una opció molt bona per a substituir el cotxe en els desplaçaments urbans. URBAN ARROW
–cremen més benzina. Això vol dir que hem d’avançar-nos
per evitar les frenades: treure el peu de l’accelerador abans i
així aprofitar la inèrcia del vehicle i el fre motor. Hem de mirar
d’accelerar suaument i sense pujar gaire les revolucions. És
millor canviar de marxa tot sovint i no allargar-la, sense arribar
a “ofegar” el cotxe. En general, això vol dir mantenir el règim
del motor per sota de les dues mil revolucions per minut. En
molts cotxes moderns, la pantalla del comptaquilòmetres ens
recomana el canvi de marxa en el moment òptim per evitar un
sobreconsum. Els cotxes automàtics són més eficients perquè
tenen més marxes per evitar que el motor es revolucioni massa.
Quan conduïm per l’autopista, és millor posar el control de
velocitat de creuer, una opció que a hores d’ara incorporen la
major part de vehicles. Tanmateix, si anem per carreteres de
muntanya, pot fer créixer el consum, quan fem accelerades més
brusques per recuperar la velocitat programada una vegada
hem sortit d’una corba a baixa velocitat. També com més va
més vehicles disposen de perfils de conducció. Si triem el mode
eco, tant les revolucions del motor com el canvi de marxes i
l’aire condicionat es reprogramen per consumir menys. Sense
oblidar que és millor tenir activat l’start&stop, l’opció que
atura del tot el motor quan som aturats en un semàfor o enmig
d’una retenció. Pot ajudar-nos a reduir el consum fins d’un 8%,
especialment en circulació urbana. Mentre conduïm, no hem
de superar la velocitat legal de la via, a banda d’augmentar la
nostra seguretat i dels qui ens envolten, ajuda a cremar menys
combustible. Fins i tot podem anar una mica més lents que la
velocitat marcada, a condició que no entorpim el trànsit. Finalment,
a l’hora d’omplir el dipòsit, caldrà que cerquem una
benzinera de baix cost, atès que tenen preus significativament
més baixos que les grans distribuïdes. Fins i tot hi ha empreses,
com ara supermercats amb benzineres pròpies, que ofereixen
un descompte addicional si ens en fem una targeta de soci o
de fidelització.
MINIMITZAR L’ÚS DEL VEHICLE I
OPTAR PER MITJANS ALTERNATIUS
Les mesures anteriors poden fer reduir el consum del vehicle
significativament. Però sens dubte la millor manera d’estalviar
en benzina és fer-lo servir tan poc com sigui possible. Haurem
de mirar, en cada desplaçament, si tenim una alternativa, com

6
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
PORTADA
ara el transport públic o anar a peu. De cara a desplaçaments
rutinaris al voltant dels 5 km (ideal) i fins als 10 km (si som
més joves), podem avaluar de comprar una bicicleta o un
patinet elèctric. No solament per a nosaltres, sinó també per
als nostres fills, i així ens estalviem de fer servir el cotxe per
als seus desplaçaments, com ara anar a l’escola i a activitats
esportives. Una altra opció és que ens coordinem amb més
pares per agrupar la canalla en menys cotxes. Encara que
aquestes alternatives no ens puguin servir per a cada dia, si
les fem servir parcialment –com ara alternar dies entre cotxe i
transport públic, bicicleta i patinet– ens pot fer estalviar força.
Podem aplicar aquesta estratègia mateixa quan anem a la feina:
agafar el transport públic, encara que no sigui cada dia, i compartir
vehicle amb més companys. Una altra opció és provar de
teletreballar alguns dies a la setmana i negociar amb l’empresa
un complement econòmic per l’encariment del combustible, si
no tenim més alternativa que treballar presencialment. D’una
altra banda, ara que sembla que el preu elevat dels combustibles
es pot mantenir indefinidament, i que alguns analistes apunten
una pujada a 3 €/litre –ara per ara no demostrada–, haurem de
reflexionar si és sostenible que fem grans desplaçaments diàriament
a la feina. Això pot implicar que canviem de residència –per
ser-hi més a prop– o de feina, si en tenim opció. Si no hi ha més
remei, podem canviar el cotxe per una moto, que generalment
consumeix la meitat de combustible, a banda d’evitar-nos les
retencions en gran manera. No cal comprar-ne una de nova,
pot ser de segona mà, sempre que compleixi les regulacions
d’emissions dins les ciutats, com més va més presents.
ADQUIRIR UN VEHICLE ELÈCTRIC
Finalment, i si no en tenim prou amb les opcions anteriors,
caldrà prescindir del vehicle de combustió i adquirir-ne un
d’elèctric. Hem de considerar-ho una inversió, atès que,
d’entrada, ens sortirà més car. Però a partir del primer quilòmetre
estalviarem una quantitat molt significativa de diners
en combustible i manteniment del vehicle. Per calcular quants
diners conservarem al compte corrent, hem de considerar que
un cotxe elèctric típic consumeix uns 20 kWh/100 km, xifra que
baixa a 15 kWh en circulació urbana i que pot pujar a 25 kWh
en autopista. En el cas d’una moto, el consum combinat típic
és de 5 kWh/100 km, que es pot gairebé doblar a una velocitat
de 120 km/h. Hem de multiplicar aquests valors pel cost del
kWh i els quilòmetres totals que fem al mes, i comparar-ho
amb el preu de la benzina. L’estalvi segur que és molt significatiu,
però també podem aplicar mesures per abaixar el preu
de l’electricitat.
Els cotxes elèctrics –i els híbrids endollables– ens poden ajudar a estalviar molt combustible. SEAT

7
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
PORTADA
Carregador elèctric. ANDREW ROBERTS / UNSPASH
En primer lloc, podem carregar el vehicle de nit. Cal tenir en
compte que els vehicles elèctrics es carreguen cada dia. No ens
calen supercarregadors per fer una única càrrega que ens duri
tota la setmana, atès que l’electricitat a les electrolineres és
molt més cara. Tan sols necessitem carregar els kWh necessaris
per fer els desplaçaments diaris, habitualment per sota dels 50
km i, per tant, uns 10 kWh diaris. A casa n’hi ha prou amb una
càrrega lenta típica per sota de 3 kWh. Tornant a les tarifes,
també podem optar per una tarifa fixa anual, la qual cosa ens
dóna seguretat enfront de la inestabilitat de preus i ens permet
de no haver de mirar quines són les hores òptimes per a carregar
el vehicle. Una altra opció que ens pot fer disminuir la factura
elèctrica és carregar el vehicle a la feina. Moltes empreses ho
assumeixen o fan pagar l’electricitat a preu de cost, sovint per
sota del que paguem a casa. Tampoc no ens hem d’oblidar que
hi ha molts llocs on encara podem carregar el nostre vehicle
de franc: en punts de càrrega promoguts pels ajuntaments
o per empreses privades (supermercats, centres comercials,
restaurants...).
A l’hora de comprar el vehicle, també cal fer un seguit de
consideracions. Si mantenim el vehicle de combustió per als
viatges esporàdics més llargs, podem optar per un cotxe elèctric
de segona mà –amb menys autonomia que els actuals– o un
de nou amb bateria petita, atès que són més barats que els que
la tenen gran. Tan sols caldrà considerar quins quilòmetres
típics fem cada dia i que amb els anys perdrem fins a un 20%
de l’autonomia –capacitat de bateria– en el pitjor dels casos
(tal com passa amb totes les bateries de liti). D’aquesta manera
obtenim la xifra d’autonomia mínima que ens cal en un vehicle
elèctric. Per a la resta de desplaçaments, tenim el vehicle de
combustió vell. Si diàriament no fem gaires quilòmetres, un
híbrid endollable també pot ser una bona opció. Tenen autonomies
elèctriques al voltant dels 40 km. És important de tenir
en compte que un híbrid endollable és un vehicle que pesa més,
i això vol dir que quan circulem en mode combustió el consum
de benzina és més gran que no pas el dels vehicles tradicionals.
Si normalment fem servir la combustió, ens pot sortir més car
en benzina que un cotxe tradicional.
Alguns lectors de VilaWeb ens han explicat la seva experiència
i informat d’estalvis de 250 € mensuals en combustible amb
vehicles elèctrics de segona mà i poca autonomia (poc més de
150 km) amb què han substituït completament els desplaçaments
diaris laborals i familiars que abans feien amb cotxes
de combustió. Això desmunta la creença que cal que els cotxes
elèctrics tinguin una gran autonomia, especialment quan conservem
un segon cotxe familiar de combustió per als viatges

8
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
PORTADA
més llargs. En el cas que optem per una moto elèctrica, l’estalvi
pot ser encara més gran, atès que consumeixen tres vegades
menys electricitat que un cotxe. Normalment tenen uns cent
quilòmetres d’autonomia, amb què sol haver-n’hi prou per als
desplaçaments laborals. A més, la majoria de models d’escúters
elèctrics incorporen una bateria extraïble, cosa que ens permet
de carregar-la en un endoll normal a la feina o en qualsevol
altre lloc, a banda de casa nostra.
Finalment, instal·lar plaques solars a casa ens pot fer abaratir
encara més el rebut elèctric. Torna a ser una inversió que ens
sortirà més cara d’entrada, però que amortitzarem de pressa
pels estalvis produïts. A partir d’aleshores ens proporcionarà
electricitat pràcticament de franc. Ens desplaçarem sense
pagar res en combustible, l’estalvi màxim. Si bé a l’hivern
segurament quan tornem a casa de la feina ja no hi haurà sol,
durant l’estiu encara disposem de llum fins passades les 21.00.
O si algun dia a la setmana treballem a casa, podem carregar
el vehicle durant tot el dia per poder anar a la feina l’endemà
amb electricitat solar. També podem considerar d’adquirir una
bateria, aprofitar al màxim la producció de les plaques solars
i carregar el vehicle durant la nit. Malgrat tot, amb el preu actual
de les bateries–elevat, tot i que continua baixant–, haurem de
calcular si ens surt a compte en relació amb la compensació econòmica
que proporciona la companyia elèctrica pels excedents
que injectem a la xarxa. En els millors dels casos, la relació és 3
a 2: per cada 3 kWh que donem a la companyia durant el dia pels
excedents de les plaques que no aprofitem a casa, a la nit podrem
obtenir fins a 2 kWh de franc de la xarxa elèctrica general.
Hem vist un gran nombre de consells que ens permetran d’estalviar
en benzina en un grau més gran o més petit. Tanmateix,
hem de fer una reflexió a llarg termini, considerant que som
enmig d’una transició energètica que electrificarà tot el consum
energètic. Els combustibles fòssils es començaran a consumir
menys, cosa que farà que n’augmenti el preu –les mateixes
infrastructures s’hauran de pagar amb menys vendes. Sense
oblidar-nos de la nova situació geopolítica amb Rússia, que afecta
directament el preu dels combustibles fòssils, i que tot apunta que
es mantindrà durant anys. Si els nostres desplaçaments diaris
ens han dut l’economia familiar al límit, haurem de considerar
de canviar com ens movem.
Tenir plaques solars a casa ens pot permetre de desplaçar-nos sense pagar combustible

9
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ENTREVISTA
ALEXANDRA USÓ
“Quin nom posem
a no tenir requisit
lingüístic després
de dos Botànics?”
Entrevista a la nova presidenta d’Escola Valenciana,
elegida a l’assemblea anual de l’entitat amb el
98% dels vots
PRATS I CAMPS

10
ALEXANDRA USÓ
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ESPERANÇA CAMPS BARBER
Alexandra Usó (Bétera, 1963) és
d’ençà d’ahir la nova presidenta
d’Escola Valenciana. Aquesta
volta, per succeir Natxo Badenes,
va decidir de presentar una
candidatura completa amb predomini
de dones, joves i amb la intenció de representar
tot el País Valencià.
En el discurs de presa de possessió, Usó,
que treballa a l’institut les Alfàbegues de
Bétera (el Camp del Túria), va recordar
que agafava el testimoni de tanta i tanta
gent que l’ha precedida amb l’objectiu
que l’entitat continue forta i moderna i
que involucre amplis sectors de la ciutadania.
Com a Escola Valenciana
no volem tornar a la doble
línia
cretària de l’equip de Natxo Badenes i la
proposta perquè em presentara va eixir
a les jornades de Catarroja i, a poc a poc,
m’ho vaig anar plantejant com una cosa
possible fins que vaig dir: “Per què no?”
—Què podeu aportar a l’organització?
—La primera cosa que m’inquieta un
poc és això de “presidenta d’Escola Valenciana”,
perquè som un equip. Hi ha
una vice-presidenta i un vice-president,
l’únic home de l’equip. Faré el rol de
presidenta, però la idea és que tot siga
molt horitzontal. Amb el vist-i-plau
de la junta, no vaig presentar la meua
candidatura, sinó la de tot l’equip. Un
equip molt jove, feminitzat, i la meua
intenció era que arreplegara les diferents
realitats del País Valencià, però encara és
massa centralista. Hi ha una persona del
Vinalopó i una de la Plana, però la resta
som d’ací.
En aquesta entrevista, la nova presidenta
expressa el desig que Escola Valenciana
arribe a ser autosuficient del punt de vista
econòmic, sense dependre dels ajuts
públics. Actualment gestiona un pressupost
anual de 810.000 euros i té prop de
mil socis, que l’entitat anomena amics.
Una altra tasca per la qual vol fer feina
la nova junta directiva és la d’aconseguir
que quan els joves acaben l’etapa d’escolarització
mantinguen una vinculació
amb l’entitat.
Usó es mostra crítica amb certes polítiques
que ha fet fins ara la conselleria i
demana més mitjans per a poder aplicar
la llei de plurilingüisme amb garanties
d’èxit.
—Com es troba, de salut, Escola Valenciana?
—L’estat de salut d’una associació que
fa més de trenta anys que treballa és boníssim.
Per què? Doncs perquè ha tingut
una trajectòria constant, sense interrupcions.
Tenim les Trobades, que són
una activitat molt aglutinadora i la que
més es coneix, però en tenim més per a
arribar a unes altres franges d’edat. Amb
les trobades i el concurs literari Sambori
arribem a gent escolaritzada. També amb
el cinema, però volem arribar a la gent
que ja ha depassat aquesta fase i per això
l’any passat vam engegar el Foguera, un
espai de reflexió. Enguany repetirem.
—Per què heu volgut ser la presidenta
d’Escola Valenciana?
—Quan feia feina a Benaguasil, una mare
volia que formàrem la coordinadora de
la nostra comarca. Fa vint-i-tres anys, i
no en teníem. Ens vam ajuntar un grup
de dones amb moltes ganes de fer coses.
Em vaig adonar que Escola Valenciana
és una manera de fer activisme. Una de
les coses que més em preocupen, com a
ciutadana i com a docent, és l’ús social
de la llengua. L’entitat és molt engrescadora
perquè quan depasses l’àmbit
comarcal, coneixes la realitat del País
Valencià i veus que és molt diversa, molt
complicada, molt diferent, segons on
mires. Et relaciones amb gent que respira
al mateix ritme que tu, que veu les coses
de manera semblant, i això és fantàstic.
Tenim un objectiu comú, ens reunim
per fer coses i sempre tenim més idees
que possibilitats. Fins ara he estat la se-
—Arribeu a la presidència d’Escola Valenciana
en un moment de canvi a la
Conselleria d’Educació. Creieu que el
mandat de Raquel Tamarit serà continuista?
—Són persones diferents, però eixa governança
en coalició no permetrà gaires
canvis. Almenys, els desitjables.
—Quins serien, aquests canvis desitjables?
—No em referesc solament a Educació.
La qüestió més recent és la d’organitzar
la titulació de la funció pública. Quaranta
anys d’autogovern! S’han aconseguit
moltes coses, però és molt trist que encara
ara tornem a la qüestió de si per a
treballar a l’administració pública s’ha de
tenir el C1 o no. És clar que s’ha de tenir!
Però l’ha de tenir la persona que atén el
públic i la persona que redacta els informes.
La llei es va aprovar la primavera de
l’any passat i tornem a ser en la casella
d’eixida. Mirant si amb el títol de batxillerat
o amb l’EBAU n’hi ha prou. C1 i C2 i a
mesura que vas pujant a la funció pública,
vas pujant en titulació. Però és que també
hi ha la qüestió de la reciprocitat televisiva.
Quin nom li posem, a això, després

11
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ALEXANDRA USÓ
de dos Botànics? I tot el que fa referència
a l’ús social del valencià. Sembla que la
gent que fem feina en educació som els
responsables de l’ús social del valencià. I
sí que som responsables d’una part, però
hi ha àmbits molt importants que depenen
de les institucions públiques, que els
han de preocupar i l’han de promoure.
Això és una emergència tan greu com la climàtica,
per exemple. El que no fem, anirà contra nosaltres
—I penseu que no la promouen?
—No prou. No prou per als perills que
hi ha. Per exemple, el meu alumnat és
jove. Segons un informe d’UNICEF, els
xiquets tenen el primer mòbil entre els
deu anys i els onze, i un 33% l’usa, entre
setmana, cinc hores al dia. I estic segura
que pràcticament el 90% dels continguts
que veuen són en castellà. N’hi ha en
anglès, sí, però en valencià, segur que
poquíssims.
—Teniu al cap un decàleg de mesures
per a fomentar l’ús social de la llengua?
—D’entrada, dotar els mitjans de comunicació
públics de més pressupost
perquè puguen fer més programació en
valencià. La reciprocitat. Que pugues anar
a l’ajuntament, a l’administració i que
t’atenguen, amb qualitat, en valencià.
Segons l’informe de drets lingüístics del
2021, una queixa de cada quatre es referia
a l’administració pública. No podem
anar amb humilitat o dir que a poc a poc.
No! De “a poc a poc”, res. Això és una
emergència tan greu com la climàtica,
per exemple. El que no fem, anirà contra
nosaltres.
—Natxo Badenes, el vostre predecessor,
va comparar la llei del plurilingüisme
valenciana amb la que Ciutadans volia
aplicar a Catalunya.
—No compartisc eixa opinió.
—Per què?
—La llei de plurilingüisme, a la gent que
tenim fills que anaven a la línia en valencià
o que treballem en la docència, no
ens agrada. Però hem d’admetre que les
línies eren una bombolla. També és cert
que això dels percentatges d’ara mareja
qualsevol. Una cosa és el que consta en els
PRATS I CAMPS

12
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ALEXANDRA USÓ
papers d’un centre, el projecte educatiu,
i una altra és la realitat de l’aula. I és cert
que ara que ja s’aplica a l’ESO es veu que
hi ha coses a millorar.
—Com ara quines?
—Si crees una llei que intenta de fer
canvis i no la dotes amb un pressupost,
en què queda? En etiquetes. I en això
ens perdem tant els docents com les
famílies. Però si la dotes amb assessors
que acompanyen els centres quan tenen
dubtes o quan han de fer reunions amb
les famílies per a explicar-los els avantatges
de tenir uns fills plurilingües, si
ho acompanyes amb una bona inspecció
educativa que també acompanya i valora,
la llei funciona.
—Com que tot això no passa, hi ha famílies
i professors que continuen pensant
que el sistema de línies era millor.
—Aquesta llei no és la que m’agradaria.
Si m’ho preguntes, et diré que el meu fill
estava millor abans, en la línia, amb el seu
grupet. Però això tenia la contrapartida
dels guetos. El fet que ara tots estudien el
mateix programa, amb una tria de percentatge
feta per la comunitat educativa
del centre, és ideal. Però ací hi ha la part
de la justícia que també té moltes coses
a dir. I en la meua opinió, a la justícia no
li correspon dir res sobre això. S’aferren
a la vulneració de drets de certes famílies,
però a la resta se’ns vulneren, com
sempre, i no passa res. Alguns companys
meus pensen que el que hem de fer els
valencianoparlants és seduir. Seduir els
altres perquè vulguen parlar en valencià.
El que hem de fer és vehicular en valencià.
El Pepli s’ha de millorar, però ara, quan
hi falta un any per les eleccions, crec que
no és el moment de fer canvis radicals,
perquè seria tornar a la casella d’eixida.
I això no es pot fer.
—Hi ha un col·lectiu de professors que
recull signatures per tornar al sistema
de línies.
—En el primer Botànic es va fer una llei
d’inclusió que va ser un avanç increïble
sobretot per a l’alumnat vulnerable,
que n’hi ha moltíssim. Si continuàrem
fent línies, entraríem en incongruències
amb la llei d’inclusió. Tinc moltíssimes
coses en comú amb aquestes persones,
i poquíssimes diferències. Com a Escola
Valenciana no volem tornar a la doble
línia. Volem avançar amb la nova llei.
Vivim al país on vivim i tenim la justícia
que tenim. I ací ho deixe.
—Parlant de jutges, al Principat s’acaba
d’aprovar la llei del català a l’escola que
s’ha fet per respondre la petició d’un
grapat de famílies que van demanar
empara judicial. Això ha liquidat el sistema
d’immersió. Com pot afectar el País
Valencià?
—Vaig aprovar les oposicions a Catalunya
i hi vaig treballar sis anys. Són
dues realitats molt diferents. Però et
responc la pregunta recordant que el
curs vinent s’aplicarà la LOMLOE, una
nova llei feta per un govern de coalició
que se suposa que va cap a l’esquerra.
Amb aquesta llei, Madrid decideix el
60% dels continguts de l’ensenyament.
Això ens afecta a nosaltres i a totes les
comunitats autònomes. Si la resta de
continguts no es banyen per l’única cosa
que ens diferencia, que és la nostra llengua
i la nostra cultura, continuem en la
mateixa farsa. Això que ha passat ara a
Catalunya és un error. Un error històric.
Però ja m’agradaria a mi ser en eixa realitat.
Amb tot, la part bona que tenen és
que si ara garanteixen eixe percentatge
de castellà, s’ha de fer que els centres
garantesquen el percentatge de català.
Ací, això no passa. No hi ha implicació.
—Per part de qui?
—Per part de qui? En general. Al País
Valencià passen coses tan estranyes
com que a la universitat –a primària,
no, però en alguns instituts, també– on
hi ha professorat jove, ja format en valencià,
el primer dia de classe s’atreveix
a preguntar a l’alumnat com volen l’assignatura.
I potser tots tenen el llibre en
valencià perquè és estipulat així. Però,
tranquil·lament, pregunten, i ja et pots
imaginar la resposta de la gran majoria.
Hi ha professorat jove,
format en valencià, que
el primer dia de curs
s’atreveix a preguntar als
alumnes com volen les
classes, en castellà o en
valencià
“En castellà! En castellà!” I això l’administració
no ho pot permetre. Si véns
destinat a un centre educatiu i posa ben
clar que la teua plaça necessita el requisit,
com t’atreveixes a preguntar? Fa molta
vergonya que passen aquestes coses. I
passen, al País Valencià.
—Passa perquè no funciona la inspecció?
—Passa perquè no hi ha interès en eixe
tema. Hi ha uns altres interessos, però
eixe, no.
—Quins interessos?
—Unes altres coses, la inclusió, la paperassa...
Parle d’uns altres interessos
educatius. És que forma part de la nostra
idiosincràsia. Molta gent no ens pren
seriosament. Som massa humils. I no
podem continuar així perquè ja veiem
on ens duu la humilitat, el saber fer, el
seduir, que diuen molts... Tot això està
molt bé, però tenim uns drets que l’estatut
té anotadets.
—El vostre mandat com a presidenta
d’Escola Valenciana serà més bel·ligerant
que no ho ha estat l’etapa que ara
es tanca?
—No m’agrada la paraula bel·ligerant.
Segurament, perquè ho sóc una mica.
A la nostra entitat, les decisions es
prenen en una junta, som una mica

13
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ALEXANDRA USÓ
assemblearis. Evidentment, la mirada
serà la nostra i intentarem que quan es
produesquen debats vagen cap allà on
creiem. Però jo represente una entitat, i
eixa entitat té una imatge i una responsabilitat
social que vull continuar. Això
no vol dir no mullar-se quan toque, però
sempre tenint en compte que no som un
equip de sis persones i prou. Som moltíssimes
persones de tot el País Valencià.
I posaré un exemple. Potser jo, des del
Camp del Túria, puc dir que l’exempció
del valencià no té sentit actualment perquè
representa un sistema lingüístic de
dues velocitats. Doncs bé, els companys
que treballen al sud del país es posen les
mans al cap i em diuen: “No, per favor,
no encetem aquest meló una altra volta
perquè s’aprofitaria políticament.” Són
realitats diferents i entre els uns i els
altres ens equilibrem.
No podem anar a poc a
poc, som en emergència
lingüística
—Fa la sensació que no obrir determinats
melons a voltes frena els avanços.
— A Escola Valenciana no som estrategs.
No som un partit polític. No tenim
assessors i assessores. Som gent, fins
i tot, molta de jubilada, amb una professionalitat
i una visió de la vida, i en
parlem i arribar a un consens. Els nostres
interessos són culturals i educatius. Quan
diem “no encetem eixe meló”, és perquè,
tot i la nostra falta d’estratègia, volem
ser mínimament intel·ligents. Si ara hi
ha més comentaris feixistes que abans,
no els alimentem.
—Fa un moment comparàveu la situació
de la llengua al nostre país amb l’emergència
climàtica. Teniu una llista de
mesures per a fer front a l’emergència
lingüística?
—Parla en valencià des que t’alces fins
que et gites. Digues bon dia, encara
PRATS I CAMPS

14
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ALEXANDRA USÓ
que et contesten buenos días. Demana
al teu ajuntament que els rètols, els
anuncis, tot el que faça, siga en valencià,
també. Sigues exigent com a
família, i quan arribe un professor a
classe i pregunte si volen les classes
en valencià o en castellà, i tu ja havies
triat, vés a la direcció del centre, i si
no quedes satisfet, vés a la inspecció.
L’administració té pocs mitjans per
l’infrafinançament, però amb els que
té, ha de prioritzar la llengua, que és
una prioritat tan gran com la sostenibilitat.
I saben fer-ho. Saben fer front
a les prioritats. Una cosa molt positiva
del conseller Marzà és que en la pandèmia
va respondre de manera exemplar.
Al cap d’una setmana, les persones
més vulnerables ja tenien les tauletes
i la wi-fi a casa, i el bo menjador. Això
és per a traure’s el barret.
—Amb el conseller Marzà, molta gent
d’Escola Valenciana va passar a ocupar
càrrecs a la conselleria.
—Alguns, sí, però fixa’t, molta gent que
tenia comissió de serveis, que no eren
funcionaris, i que eren de l’època del PP,
es va quedar a la conselleria, cosa que jo
no puc entendre. Som tan tolerants!
—Us referiu al cas de la inspecció?
—[Fa el gest de cosir-se la boca.]
—Us ho demanava per saber si és complicat
d’articular accions i reclamar
millores quan hi ha tants amics a la
conselleria.
—Els meus amics. A la conselleria no
diria que tenim molts amics. Tenim gent
que ha estat d’Escola Valenciana, com
Marzà, com Jaume Fullana. Complicat?
Evidentment, però no perquè no pugues
ser crític, sinó perquè esperes que facen
allò en què creies que ells també creien.
Però després arribes allà i et trobes tot
aquell vaixell, a més, conseller de Compromís,
un secretari autonòmic d’un
altre partit... És complicat.
—Això us fa ser comprensius?
—No, no.
PRATS I CAMPS

15
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ALEXANDRA USÓ
—Em referia a si teniu intacta la capacitat
de ser crítics o és més fàcil contra
el PP.
—Intacta, no. Però tampoc no crec que
contra el PP ho féssem millor, ni m’agrada
quan la gent diu: “Recordeu com estàvem
quan manava la dreta?” No és això.
—Us ho recorden?
—A mi, molt. Últimament m’ho recorden
moltíssim. Sí. Esperem que la dreta al govern
continue essent el passat d’aquest
territori, que la gent siga intel·ligent.
Però això no vol dir que hàgem de viure
amb eixa por. S’ha de ser dinàmic i
constructiu. Fa quatre dies va esclatar
allò del Consell Social de les Llengües.
Com vols que siguem comprensius amb
això? No ho som, de comprensius. Què
vols? Per què després de tant de temps
d’haver-se constituït eixe consell, que es
formà a petició d’Escola Valenciana, tan
sols s’han reunit dues vegades? A això
em referia abans quan deia que hi havia
d’haver intencionalitat en les polítiques.
—A què l’atribuïu, aquest silenci tan sols
trencat per Alfons Esteve?
—Quan pertanys a un grup social, a vegades
fer el primer pas té diferents contestacions.
Una és que de sobte et diguen:
“Si jo ja ho deia...” Però no és cert, no
ho deia ningú. O que de sobte et diguen:
“Aquest, què diu?” Pam! Fins que no isqué
la notícia d’Alfons, ningú no deia res.
—Com qualifiqueu la política lingüística
del govern valencià?
—Com a Alexandra Usó, docent, no em
convenç. S’han de fer més coses. No n’hi
ha prou.
—La llei d’ús i ensenyament del valencià
farà quaranta anys l’any vinent i ha estat
vigent en governs del PSOE, del PP i, ara,
del Botànic. És útil, encara?
—Si penses que és del 1983, quan ni fèiem
part de l’Europa comunitària, ni hi havia
les noves tecnologies i, almenys en la
meua experiència, vivíem en una societat
agrícola i en què el valencià era la llengua
que es parlava a tot arreu i la família era
el lloc on es transmetia... Això ha canviat
completament. Ja no som aquella societat,
aquella època en què l’escola era el
motor del valencià. No hi havia mitjans,
no hi havia premsa... Cal canviar la llei.
S’ha de fer una llei valenta. Si llegeixes
l’estatut, veus que parla de dues llengües
cooficials, però no és el mateix el que
nosaltres entenem com a cooficial i el que
entenen a Madrid o entenen els jutges.
—Un dels vostres objectius és que l’entitat
siga autosuficient econòmicament.
Ara quines són les principals fonts de
finançament?
—La principal són les subvencions públiques.
Generalitat, diputacions, ajuntaments.
No és que tinguem una partida
fixa de cap institució. Ens presentem en
concurrència a les convocatòries que
pensem que s’ajusten als nostres programes.
Això ens permet de fer les activitats
que fem. Ens agradaria de rebaixar el
percentatge de subvencions i augmentar
el que ens arriba dels socis i sòcies, a qui
nosaltres diem amics i amigues d’Escola
Valenciana.
—Heu parlat de les trobades, que són el
vostre vaixell insígnia, que mou milers
i milers de persones per tot el país. Què
hi aportarà, el vostre mandat?
—Volem dinamitzar molt la comissió
d’educació, volem que siga el gran
rebost d’activitats i de projectes innovadors.
Aprofundirem en les activitats
de Foguera, per a un públic més major.
I continuarem amb els projectes
que tenim en marxa, com el cinema en
valencià, que va acompanyat de guies
didàctiques elaborades per nosaltres
i que permet de treballar la temàtica
del film que es veu a l’aula de manera
transversal. Tenim els projectes de voluntariat
lingüístic, que ara també es
pot fer telemàticament, cosa que facilita
molt l’activitat. El Feslloc. Continuarem
impulsant projectes cent per cent en
valencià que ens arriben per l’Escola
Lab. No hi guanyem res, però hi guanya
la llengua. Tenim la comissió d’igualtat,
els drets lingüístics.
Ens agradaria de rebaixar el
percentatge de subvencions
i augmentar el que ens
arriba dels socis i sòcies,
a qui nosaltres diem
amics i amigues d’Escola
Valenciana
—Sou la segona dona que presideix
Escola Valenciana. Al primer discurs
que vàreu fer com a presidenta, vàreu
recordar que agafeu el relleu d’aquells
que us han precedit.
—El primer, Josep Chaqués, que té un
do de gents... Després, Carme Miquel,
que dius el seu nom i t’arranca un somriure,
perquè era una dona impressionant
en tots els nivells. Vicent Romans,
inquiet com ell sol. Diego Gómez, que
és tan pràctic i que sap arribar allà on
vol. L’entusiasme de Vicent Moreno, o
l’honestedat de Natxo Badenes, que és
impressionant com a persona.

16
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ENTREVISTA
ANTÒNIA VICENS
“Escric amb
una destral”
Entrevista a l’escriptora de Santanyí, que avui
rebrà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
ALBERT SALAMÉ

17
ANTÒNIA VICENS
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ESPERANÇA CAMPS BARBER
Diu Antònia Vicens (Santanyí, 1942)
que, quan Jordi Cuixart li va telefonar
per comunicar-li que li havia
estat concedit el Premi d’Honor
de les Lletres Catalanes, es va
abraçar al llimoner per no caure. Ella, que
diu que quan escriu no té gens d’interès
a complaure el lector, sinó que no fa res
més que provar de respondre la caterva
de preguntes que l’acompanya d’ençà
que era una nina, encara se sorprèn i
s’impressiona quan li passen aquestes
coses. “Somrius, i penses que, quan tens
més de vuitanta anys, t’han passat coses
bones i coses dolentes, i aquesta és de
les coses millors que t’han passat.” Diu
això i passa full, i explica que aquesta
horabaixa de juny el cel del Terreno, als
afores de Palma, és gris, com si volgués
ploure. Tot d’una, brolla la narradora,
la contadora d’històries. “El cel és gris
com si volgués ploure, però llavors hi ha
el que cadascú té dins. Pot ser que el cel
sigui gris, però jo el vegi clar.”
Tenim molta estona per davant per fer
aquesta entrevista. Antònia Vicens, que
ha rebut la majoria de premis del país
tant per obres com per trajectòria, s’arma
de paciència i fa memòria. De tant
en tant, el to de veu li canvia i regala un
microrelat, una metàfora brillant o un
plany que incrusta dins la resposta a una
pregunta qualsevol.
“L’heura està molt verda, el llimoner,
carregat de llimones, i la buguenvíl·lia
també trau flor que és una meravella.
Cada dia hi pas una estona, amb ells.”
Per quan calgui tornar a abraçar-s’hi.
Antònia Vicens i la paleta de paraules
de la Premi d’Honor
—Avui rebreu el Premi d’Honor de les
Lletres Catalanes. Impressiona?
—Quan m’ho van dir, sí que em va impressionar.
Em vaig abraçar al llimoner
per no caure. No t’ho esperes gens. Només
la paraula, “Premi d’Honor de les
Lletres Catalanes”, és impressionant.
Després somrius. Estic molt agraïda a
Òmnium Cultural, al jurat que va optar
per la meva trajectòria, perquè crec que
és un regal que et fan. No crec que vos
donàs res, perquè he fet el que he volgut,
el que m’ha agradat, que és escriure. Escric
perquè vull. És la meva llibertat i la
meva passió. Escric per egoisme, perquè,
sense escriure, sense les paraules, pens
que no seria res.
—Cada vegada que us donen un premi
per la trajectòria, els periodistes us
demanam que mireu enrere, que feu
balanç. Us molesta?
—No! Perquè, enrere, què és? Tot el
passat és ben present. La memòria és
un misteri. No cal anar enrere per veure
enrere, tot hi és en un moment. Tot, condensat.
Les coses bones i les dolentes, les
lluites i els moments de tranquil·litat, tot
esclata en un moment.
—Viviu al Terreno, retirada de Palma,
en aquest barri alterós i tan literari, un
poc allunyat del trui de la ciutat turística.
Quan guaitau, què veieu?
—Quan guait, com una persona normal,
veig algú que passa amb el seu ca, veig
gent en bicicleta, gent en patinet... Moltes
vegades no passa res. Però després,
enmig del carrer desert, hi pos tot el que
passa al món. És que el món és molt petit.
Només que estiguis amb un poc de silenci,
veus tota aquesta incongruència, tot
aquest dolor, tot aquest tràfic d’armes,
tota aquesta injustícia, totes aquestes
guerres que es fan pels interessos d’algú.
Interessos econòmics i de poder, no
Què faig escrivint? No té
importància, escriure.
És un acte d’egoisme,
escriure

18
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ANTÒNIA VICENS
Crec que no he deixat
mai de ser aquella nina
que sempre deia “per
què?”. I em deien “les
nines no demanen”.
I et quedaves amb el
“per què?”
hi veig gaire ideologia. I dius, per què
provoquen tant de dolor, per què? I al
Terreno m’arriba tot això.
—Tots aquests per què us acompanyen
sempre. Trobau respostes?
—Crec que no he deixat mai de ser aquella
nina que sempre deia “per què?”. I
em deien “les nines no demanen”. I et
quedaves amb el “per què?”. I encara
ara, em deman “per què?” davant totes
les coses. Però és que si tenguéssim resposta,
possiblement, encara seríem més
infeliços. No hi ha resposta.
—Passau molts dies tota sola. Per què
estau tan còmoda, amb la soledat?
—La soledat és molt important per viure
amb una certa harmonia amb una
mateixa. Ens eduquen que sempre has
de viure amb algú, amb una parella, o el
que sigui, que has de sortir, que has de
fer vida social, això pot causar frustració,
fins i tot. Tenc les meves amistats i hi ha
el telèfon per a comunicar-me si un dia
sent el vertigen de la soledat, però puc
passar mesos dins ca meva. Estic encantadíssima
dins un món de soledat. Que
no sé si la soledat existeix, perquè seria
el res, quasi, i les persones tenim molt
de què parlar amb nosaltres mateixes,
tenim molt a projectar, molt a recordar,
moltes coses a fer. Jo no em cans mai
d’estar tota sola.
—Dieu que ara fa estona que no escriviu,
que encara notau la buidor que us va
deixar el darrer poemari.
ALBERT SALAMÉ

19
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ANTÒNIA VICENS
ALBERT SALAMÉ
—No. No torn a escriure. Quan vaig acabar
Pare, què fem amb la mare morta?,
vaig quedar com si alguna cosa m’hagués
buidat. Però, a més, les circumstàncies no
m’han ajudat. Per escriure, necessit estar
mentalment concentrada amb el que vull
escriure, i com que m’han anat passant
coses, i he col·laborat amb festivals i en
actes literaris, no em puc concentrar.
Necessit la soledat absoluta, però no
física, sinó mental, i no l’he tenguda.
Estic dispersa, i d’aquesta manera no
puc escriure.
—En teniu ganes?
—No m’ho planteig, perquè pens que si
vas a una llibreria, ja no parlem d’una
biblioteca gran, veus tants de llibres, hi
ha tants de llibres importants, de noms
pesants, que sempre em deman: “Què
faig, escrivint?” No té importància, escriure.
És un acte d’egoisme, escriure.
Crec que la literatura ja no ens necessita.
—…
—Ni a jo ni a ningú. Hi ha obres importantíssimes.
Hi ha monuments literaris
i si algú deixa d’escriure, no passa res.
No hi don gens d’importància, a escriure
o no escriure. He escrit tota la vida. De
vegades he pensat que sense escriure
ni existiria, a vegades m’he confós jo
mateixa amb les paraules. He tengut
aquesta mena de bogeria, però tenc una
relaxació total, ara. No sent la urgència
d’escriure.
—Podria ser que aquest no escriure,
aquesta relaxació sigui perquè, sense
voler, sense saber-ho, escriviu dins
el vostre cap i que algun dia els versos
tornaran a caure de cop?
—Tot és possible. A mi, la poesia sempre
m’ha caigut de manera inesperada, no
l’he cercada mai. És possible. Ara mateix
tenc projectes de petits viatges, de petites
col·laboracions en festivals... i això fa que
No sé per què és
important vendre cent
llibres o vendre’n set
mil. Si tens cent lectors
ja és una meravella

20
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ANTÒNIA VICENS
el meu cap, la meva ment, no pugui estar
atenta a si cau res.
—Una imatge: Antònia Vicens en un avió
volant cap a Barcelona per començar una
vida nova. Havíeu guanyat el Sant Jordi
i la capital us esperava amb els braços
oberts. Però en vau fugir.
—Ja m’havien cercat feina, un lloc on
estar i una senyora que em rentaria la
roba i em faria el menjar. A l’avió em
vaig trobar amb en Jaume Vidal Alcover
que anava a viure amb na Maria Aurèlia
Campmany, i en Jaume em diu: “Vine a
sopar a ca na Maria Aurèlia.” Jo hi vaig
anar, a aquell àtic del carrer Mallorca.
Ella em va acollir molt bé i em va dir que
una dona escriptora a Barcelona hauria
de col·laborar a programes de ràdio,
hauria de fer entrevistes, articles a la
premsa... Tot el que ella feia i que era
necessari per a viure a Barcelona. Em
vaig atabalar. “Quan seré jo?”, pensava,
“si he de fer tantes coses, quan podré
escriure?”. A més, vaig guaitar per la
finestra de la pensió i vaig veure el cel
molt gris, perquè l’any 1967 a Barcelona
encara hi havia fàbriques, i el vaig comparar
amb el cel de Cala d’Or. Aquella
aigua verda, el cel també verd amb aquella
lluminositat. Per un tros de cel més
blau i per escriure el que volgués, me’n
vaig anar a l’aeroport i vaig comprar un
passatge. Escriure no és una obligació,
és una passió i una llibertat, i tot allò em
semblava un esclavatge.
—Heu pensat com hauria canviat la
vostra vida si no haguéssiu tengut aquell
rampell?
—Dins el món literari hauria estat més
coneguda, per ventura, alguna obra
s’hauria llegit més, però no ho canviaria
per res. Crec que aquell rampell em va
salvar. Escriure ha estat la llibertat que he
tengut, i aquestes coses es fan en solitari.
Crec que va ser un
maneig molt hàbil del
franquisme. Destruïen el
paisatge i la identitat
ALBERT SALAMÉ

21
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ANTÒNIA VICENS
—A pesar d’això que dieu, sí que sou
molt reconeguda i molt respectada dins
el món literari. Us fa recança no vendre
més llibres?
—No! En absolut! No sé per què és important
de vendre cent llibres o vendre’n
set mil. Si tens cent lectors, ja és una
meravella. Amb tants llibres com es publiquen!
Ara, a tot li’n diuen literatura.
He dit cent, però podria dir cinquanta o
vint. Crec que tenc un parell de lectors
fidels. Mai he pretès de tenir moltes
vendes ni agradar al lector. Em sap greu
per aquests pocs lectors que tenc, però
mai pens en ells. Pens en allò que escric,
en allò que vull dir. La resta, m’és
indiferent.
—…
—Vull burxar el lector, no complaure’l.
M’agradaria tenir aquesta capacitat de
burxar i de sacsejar-lo. No escric perquè
el lector passi una estona còmoda ni
perquè somrigui. Per ventura es pot complaure,
però quan sóc davant el paper, em
ve una realitat molt dura, i aleshores ja
no tenc compassió ni de jo, ni del món.
Escric amb una destral.
—Els lectors les notam, aquestes ferides
fetes amb el tall de la destral.
—M’agrada que m’ho diguis perquè el
que jo voldria és deixar de ser complaent.
El món és d’una gran bellesa, però és un
desastre d’injustícies. És incomprensible
que les persones hàgem creat tant de
dolor. M’agrada agafar els personatges,
els pobres personatges, de vegades, i
em deman què ha passat perquè hagi
arribat a una decrepitud tan gran. Quins
somnis se li han romput? Per les placetes
veus homes que seuen amb una botella
de cervesa a la mà i notes clarament que
esperen un camell que els durà un porro
o alguna altra cosa. Els veus que remenen
contenidors i jo em deman per tots
aquests somnis romputs. Possiblement,
són més intel·ligents i tenen més sensibilitat
que nosaltres. L’altre dia, davant
ca meva passava un home, pareixia feliç,
duia uns globus penjats a la bicicleta i
No escric perquè el
lector passi una estona
còmoda ni perquè
somrigui
cornetes i saludava somrient. I jo deia,
aquest home té un esperit infantil, és
feliç. Ahir un veí em va dir que l’home de
la bicicleta i els globus s’havia penjat en
un pi del bosc de Bellver. Què és aquest
horror que es passeja dins la gent, de
vegades? Això és el que vull entendre,
i em fic dins aquests pous quan escric.
—Quan començau, amb 39° a l’ombra,
entrau al pou dels obrers de la construcció
i dels treballadors de l’hostaleria en
aquella Mallorca que es despertava al
turisme.
—M’interessava molt el món obrer,
l’esclavatge en què vivia aquella gent, i ho
volia veure de prop. A Cala d’Or ho veia de
prop. Les coses que cont són personatges
de bon de veres. Escrivia i feia literatura
sobre uns personatges i unes situacions
que no m’agradaven. Deia que aquest
món no hauria d’existir i hi volia furgar.
Viure en una ciutat i estar en una oficina
un poc sofisticada, no tocar la realitat de
la gent, no era el que volia. Volia veure la
realitat i tocar-la.
—No era gens gran, l’oficina on vau
escriure la novel·la que, a més, us va fer
guanyar el Sant Jordi.
—La vaig escriure dins un vàter. Quan ets
davant una pàgina, l’espai desapareix, i
la pàgina es pot tornar tan gran com el
món. Una cadireta, una tauleta petita,
però aquella pàgina en blanc, o la pantalla
de l’ordinador, es pot tornar immensa.
—Les vostres primeres novel·les destapaven
els canvis socials i culturals que
s’esdevenien a Mallorca. Uns canvis que,
moltes vegades, van tenir uns efectes
que encara s’arrosseguen.
—Va passar a Mallorca i també a Catalunya,
aquesta destrossa de la costa.
Però a Mallorca va ser tristíssim perquè
anava amb l’explotació del paisatge i de la
llengua. Caramulls d’obrers d’Andalusia
que, pobra gent, no sabien ni llegir ni
escriure el seu nom. Encantadors, si vols,
però això feia que la gent de Mallorca els
hagués de parlar en castellà. Crec que va

22
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ANTÒNIA VICENS
ser un maneig molt savi del franquisme.
Destruïen el paisatge i la identitat.
—I no ho vam saber veure venir.
—No hi donaven importància. Record
que un matí, en un hotel, quan la gent es
va despertar, va veure una gran bastida
i un munt de picapedrers. Semblava ciència-ficció.
Un hotel estrenat feia pocs
mesos era ple de goteres. Això demostra
la via que feien amb el ciment. No els
importava res.
—Vós ho denuncieu mentre treballeu en
un hotel. Vau tenir problemes?
—Els directors van llegir per curiositat
la novel·la. Es van enfadar moltíssim.
Em van dir que si continuava escrivint
sobre el turisme no trobaria feina en tot
Mallorca. Però vaig continuar, perquè
vaig pensar que no eren gaire lectors, ells.
M’interessava la destrucció del paisatge,
però sobretot els personatges. Com viu
una persona enmig de tots els traumes?
No hi havia sindicats i els amos feien allò
que volien amb la gent. Em sentia una
escriptora obrera en aquells anys i ho feia
amb tota la meva passió, amb tot el meu
abrandament. Denunciar i fer literatura,
perquè m’interessaven les paraules. Denunciar,
però posar-hi tot l’art possible.
—Els vostres pares van entendre que
volguéssiu ser escriptora i que, a més,
fóssiu tan compromesa?
—Mon pare no ho entenia de cap manera,
però tampoc no s’hi posava. Que fos
sindicalista, no se’n temien. Ells vivien a
Santanyí i no en sabien res, de tot aquell
altre món. I que fos escriptora, mon pare
em va enviar la primera màquina d’escriure
de contraban. Era contrabandista.
Passaven tabac i niló, que era un pecat en
aquells temps, perquè era transparent, i
una mitja de niló deixava veure les cames
de les dones. Mon pare era contrabandista
del pecat.
—Se’n parlava, a casa, d’això del contraban?
—Era una cosa normal. Després de la
guerra, per no passar gana, la majoria
En aquell temps, els
pares no eren amorosos
amb els fills perquè
obeïen l’Església
Catòlica
d’homes que vivien a la costa se’n van
haver d’anar en barques. Hi havia molta
misèria. Molta gent ja no se’n recorda.
Era una misèria moral i cultural. No hi
havia res. No hi havia llibres, i la gent
només anava a Palma quan tenia una
malaltia per veure un metge especial.
Era com viure dins un clot, dins un pou.
No es veia res.
—M’impressiona un poema vostre en
què explicau el dia en què tota la família
anau a comprar una llibreria. La primera
llibreria que vàreu tenir.
—Volia llibres i necessitava un lloc on
posar-los. En Bernat Vidal Tomàs me’n
deixava. Els meus pares ja començaven a
estar una miqueta més... no diré contents,
però ja em toleraven. La seva filla els
havia sortit rara i volia una llibreria. Un
horabaixa vam anar a Manacor, la ciutat
dels mobles, a comprar-la. La petita llibreria
va ser un esdeveniment molt gros
a la meva vida. Van començar a arribar
llibres. Van venir na Carson McCullers, va
venir na Virginia Wolf, na Víctor Català...
Tota aquesta gent venia a ca meva, i allò
era extraordinari.
—Dieu que no pertanyeu a grups o a
cercles literaris, però vau ser ben rebuda
pels grans noms de les lletres del
moment.
—En Bernat Vidal i Tomàs, santanyiner
com jo, em va salvar les paraules i em va
acollir molt bé. Feia la meva vida laboral
a Cala d’Or i els veia poc, però sí que tractava
en Josep Maria Llompart, en Jaume
Vidal Alcover. Quan vaig posar la botiga
d’artesania a Palma, vaig comprar una
cadira amb uns braços revinguts, com
d’església i sempre passava gent interessant.
En Tomeu Fiol, n’Estellés, que
a vegades venia a Mallorca amb la dona
i el fill, un canonge de la seu. Venien i
feien tertúlia. Era entranyable. Però jo no
anava a bars o a llibreries a fer tertúlies.
—A l’entrevista biogràfica que us va fer
en Sebastià Portell, dieu que no heu estat
mai preparada per a viure en parella.

23
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ANTÒNIA VICENS
Tanmateix, us vàreu casar.
—Em vaig casar. Per això puc dir amb
tota certesa que no estava preparada. No
va ser una bona experiència, viure en parella.
No, de cap manera. No em trobava
còmoda amb una altra persona dins la
casa en tot moment. No m’ho vaig passar
bé, jo, i, segurament, la meva parella
tampoc. La cosa bona de tot això és que
tenc un fill, que és el que més m’estim,
i ara un nét.
—No heu tingut germans. Com era la
vostra relació amb els pares? Eren persones
amoroses?
—En aquells anys, els pares no eren
amorosos amb els seus fills, perquè obeïen
l’Església Catòlica i l’Església Catòlica
deia que havien de ser molt durs amb els
fills, que els havien de fer anar rectes, i
si tenien sentiments amorosos, gairebé
se’ls guardaven. Les filles, sobretot,
havien de tenir respecte i obediència als
pares. No havien de tenir confiança. Això
de l’obediència era sagrat.
—Com és la vostra relació amb n’Héctor,
el vostre fill?
—Tenim una relació d’amistat i de
respecte i confiança. Molt de marassa.
Tenc molt de respecte per les coses que
creixen, i quan n’Héctor creixia, li tenia
respecte i quasi adoració. Em semblen
sagrades, les coses que creixen. I ara, estic
encantadíssima amb tots els projectes
que fa. Sempre li don ànims i continua,
aquesta amistat de la infantesa.
—Ara sou la padrina d’en Lluc. Com ho
viviu?
—Tot d’una, quan veia aquella criatura,
m’escarrufaven els seus ulls. Em sem-
Esper que en Lluc i la
majoria de criatures
tenguin la necessitat
una altra vegada d’una
vida mental, d’una vida
espiritual i de fer un
món millor
ALBERT SALAMÉ

24
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ANTÒNIA VICENS
blava que els ulls d’en Lluc connectaven
amb els meus. No entenc aquest misteri
de la sang. Jo mir en Lluc i veig connexions
amb la meva infantesa i amb la
meva vida.
—Com serà el món on viurà en Lluc?
—El món que deixem a les criatures és
un món d’anar superficialitzant. Esper
que en Lluc i la majoria de criatures
tenguin la necessitat una altra vegada
d’una vida mental, d’una vida espiritual
i de fer un món millor. Esper que hi hagi
una generació que faci un món millor
del que nosaltres hem desfet. Amb tanta
gent pobra que no té ni on viure. Crec que
toca una generació que ens redimeixi
d’alguna manera.
—Teniu una malaltia a la vista. Us ha
canviat la manera de veure el món?
—Tenc un glaucoma a cada ull, i en
tenc un que em penja d’un fil. En els
moments més complicats pensava, “em
podrà passar el que sigui, però un ull no
em deprimirà”. Em vaig fer forta, preparada
pel que fos i és quan vaig escriure
Fred al ulls, perquè, amb els ulls clucs,
em va venir el poemari, em va surar
enmig de la fosca. Quan acluques els
ulls, desapareixen les parets, les portes,
i era allà, enmig de l’univers, com si fos
una estrella.
—Us ha canviat la manera d’escriure?
—Pens que no. M’ha fet la punyeta perquè
tenc molt de temps per llegir i llegesc
menys perquè els ulls se’m cansen. Trob
una mica injust això que m’han fet els
ulls, però en comptes de plànyer-me’n,
els menysprei totalment. Hi pos gotes i
no hi pens gaire.
—No hem parlat de política, encara.
—Mir molt poques notícies. He llevat
els dos televisors que tenia. No mir cap
notícia perquè som massa desgraciada
quan les mir. Sí que mir qualque diari
i veig que hi ha gent que acota el cap, i
em deman si l’acoten ara o ja van nàixer
amb el cap acotat. Veig que hi ha massa
Si no lluites, és que no
estimes
gent cofoia, i els que, de veres, són en la
lluita, o no tenen nom, o són invisibles,
o estan tancats.
—No sé si demanar-vos pel futur.
—[Riu.] Voldria que hi hagués una generació
més neta, amb més llum, amb més
cor, amb més compassió. Ja està bé! Som
a l’any 2022 i encara hem de parlar de la
llengua. Per l’amor de Déu!
—La llengua, el territori, les mateixes
lluites de sempre.
—Tenc la impressió que hi ha molta
gent, alguns dels que governen, que fan
el paper que han de fer perquè governen,
però després, res. Si sentissin amor per
la llengua, per exemple, lluitarien per la
llengua. Perquè la gent lluita per allò que
estima, sigui un ocell o un gerani. Per
tant, falta estimació. Si no lluites, és que
no estimes. És molt bàsic, això que dic,
però no hi veig res més.
—Com serà el discurs d’acceptació del
Premi d’Honor?
—Tenc una pagineta de donar gràcies i
de dir alguna cosa més. Trob que no t’ho
he de dir.
—Us ho havia de demanar.
—Tan sols et puc dir que serà molt breu
perquè la gent ja haurà vist un espectacle
i parlarà més gent. Seré breu, però alguna
coseta hauré de dir.
—Haureu de tornar a sortir de casa.
—Em fa vessa sortir de ca meva, però
quan surt i em pos dins un taxi, ja m’és
igual si em duen a la plaça Major o a
l’aeroport. Els hotels m’encanten. No he
de fer res, m’ho fan tot ells. Podria viure
dins una habitació d’hotel. El meu espai
pot ser molt petit. Em va molt bé.

25
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ENTREVISTA
MERITXELL BLAY
“L’ESO s’ha convertit
en una escola bressol”
Entrevista a la presidenta de l’Associació
de Professors de Llengües Clàssiques de
Catalunya (APLEC)

26
MERITXELL BLAY
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
OT BOU COSTA
És temps de canvis profunds i
d’inestabilitat als centres educatius
de Catalunya, que fa anys que
arrosseguen dificultats greus de
precarietat. A més de la sentència
del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya que evapora definitivament
la immersió lingüística, el curs ha
estat marcat per unes quantes jornades
de vaga i manifestacions, i per les
desavinences sistemàtiques entre
molts mestres i el conseller, Josep
Gonzàlez-Cambray. Els canvis en els
currículums que impulsa el Departament
d’Educació segueixen les petjades
de la LOMLOE, coneguda com a llei
Celáa, i proposen un canvi de model
pedagògic en què les competències i
els alumnes prenen el protagonisme
al coneixement i als professors. De
tot plegat en parlem amb Meritxell
Blay, que fa dues dècades que ensenya
i que ara presideix l’Associació de
Professors de Llengües Clàssiques de
Catalunya (APLEC).
—Quin canvi de model pedagògic implica
la LOMLOE?
—Diuen que pretén d’adaptar-se als
temps actuals. Primer problema. L’escola
s’ha d’adaptar a la moda? O ha de ser un
baluard que es mantingui més o menys
al marge de modes i de lleis polítiques?
El govern espanyol, que ha impulsat la
llei, intenta que l’ensenyament es torni
competencial. És a dir: l’alumne no ha de
saber, sinó saber fer. S’ha convertit en un
mantra. “L’alumne ha de saber fer.” És
com un enigma de l’esfinx. Si t’ho repeteixes
moltes vegades potser t’ho creus,
però és un mantra buit.
—Per què?
—L’alumne tan sols pot saber fer
si sap. Si no sap, no pot saber fer. Si
ensenyes a saber fer, però els nens
no saben, no aprendran bé. I això ho
acompanyen de noves metodologies.
Cada generació i cada govern pensa
que l’escola s’ha d’adaptar a les noves
metodologies. Què vol dir? Renovació
total dels llibres de text, introducció
de les noves tecnologies. Però tot això
ja fa molts anys que ho fem. Fa vint
anys que sóc professora i vaig guanyar
les oposicions amb una programació
amb mètode Moodle. Ja no feia servir
ni llibre de text. Arriben tard.
—Els canvis que proposa el departament
no s’allunyen d’aquest model.
—A les comunitats autònomes amb llengua
pròpia, la LOMLOE tan sols marca
un 50% del currículum. L’altre 50% el
marca la Generalitat. Per què no s’ha
aprofitat per a donar una singularitat
catalana a la normativa? Més història
de Catalunya o més hores de llengua
catalana, per exemple. Sembla que el
Departament d’Educació hagi volgut
complir la LOMLOE, per una banda, i
l’altra meitat d’hores deixar-les en mans
de les direccions perquè organitzin els
projectes. En unes altres comunitats
s’han pres decisions diferents.
—També volen fer treballar per situacions
i per projectes. Què vol dir?
—Que a secundària es treballi com a primària.
Amb la teoria del constructivisme:
l’alumne construeix el seu aprenentatge
a partir d’una situació. Això, quan el nen
és petit i ple de curiositat, pot funcionar.
Arriba un ocell al pati i pensen d’on ha
vingut, busquen informació... Però a
secundària, en què els professors som
especialistes, un projecte vol dir treballar
amb professors de diferents àmbits. El
de matemàtiques, el de química, el de
llengua, tots hem d’ajuntar-nos i muntar
projectes que abastin totes les matèries.
És una utopia.
L’alumne tan sols pot saber
fer si sap. Si no sap, no pot
saber fer. Si ensenyes a saber
fer, però els nens no saben,
no aprendran bé

27
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
MERITXELL BLAY
—Per què?
—Primer, perquè no tenim temps, i perquè
hi ha unes ràtios a secundària de
gairebé quaranta nens, amb unes necessitats
socials tremendes. Hi ha molts
centres de màxima complexitat, hi ha
una taxa d’abandonament escolar molt
alta. La idea no em desagrada, ja miro
d’ensenyar així. “Imagina’t que ets un
romà i...” Però és que tot això ja ho fèiem
quan jo aprenia. És com si haguéssim
tornat enrere, a l’ensenyament hippie.
Me’ls voldria creure, els mantres que
repeteixen. Si em donessin aules on cabessin
els alumnes, on pogués reunir-me
amb companys.
—L’obstacle no és solament logístic.
—L’ensenyament es devalua. Abans
tenies un currículum per a cada matèria,
però per ells això ja no és important. Hi ha
unes matèries troncals, que són escriure,
llegir, sumar i restar; i la resta, totes les
optatives, tant de ciències com de lletres,
les redueixen i augmenten les hores per
projectes. És la primera vegada des del
1857 que “llatí” i “grec” no apareixen
en una llei educativa. Ni a Espanya, ni a
Catalunya. Un nen podrà acabar l’Educació
Secundària Obligatòria sense haver
fet cap matèria de cultura clàssica ni de
filosofia. Ni una.
—Aquesta opció per “saber fer” en
compte de “saber” com perjudica les
humanitats, i particularment les disciplines
com ara les llengües clàssiques?
Són àmbits en què la gràcia és el saber.
—Ells creuen que el saber ja no és enciclopèdic.
Ens titllen d’enciclopedistes.
Però ni tan sols Google no és enciclopedista.
És un exemple una mica de broma,
però funciona: si busquen “Homer” a
internet, el primer que els surt és Homer
Simpson. Han d’aprendre a discriminar.
Han de tenir uns continguts de referència
que els permetin de saber discriminar,
saber ser crítics. No tot es pot aplicar
a una situació real. Ja entenc que puc
treballar el llatí des del patrimoni o des
de l’etimologia. Però hi ha coses que
s’han d’aprendre. “No cal que facis això
perquè ho fa la calculadora.” “No cal que
estudiïs música si no has de ser músic.”
Em sembla molt tendenciós. Si tot ho ha
de construir l’alumne a partir d’allò que
sap, el seu coneixement serà molt limitat.
—A més, l’anàlisi sintàctica en llatí, o
la solfa, o el càlcul, van molt bé per a
estructurar el discurs mental.
—I tant. I per a estructurar el pensament
crític. Són tres matèries tècniques que
requereixen una tècnica i saber-la fer
anar. Però ells ho veuen antic. En la llei
catalana, ens han fet canviar “llatí” i
“grec” per “llengua i cultura llatines”
i “llengua i cultura gregues”. Deien que
“llatí” i “grec” era antic. No ho sé, jo no
sóc antiga, sóc molt moderna. Què té
d’antic dir-ne “llatí”? Tenen una concepció
de l’escola que no es correspon al
concepte que hi ha vigent. Amb el català
també passa. Quan els escoltes a la ràdio,
penses: “No han trepitjat ni un pati.”
Són teòrics que han fet el seu llibre des
de la seu de Via Augusta i tenen la seva
teoria. Hi ha una part de la teoria que no
em sembla incorrecta. Està bé combinar
classes, treballar amb noves tecnologies.
Però hi ha d’haver un terme mitjà. I no
per a tots els alumnes et serveix el mateix
mètode. I aquesta és la gràcia. Que el professor,
que és qui en sap, pugui buscar la
manera que els seus alumnes excel·leixin.
—Us sembla que d’uns anys ençà s’ha
escampat que els alumnes no s’ho poden
passar malament i que l’escola ha de
servir també per a divertir-se?
—Totalment. Tot això va començar amb
un grup que es deia “Canviem el batxillerat”.
Van sortir al Telenotícies dos
instituts amb nens molt angoixats que
deien que el batxillerat era una tortura,
que era gairebé impossible d’aprovar,
que els professors els exigien molt. Què
ha passat? L’ESO s’ha convertit en una
escola bressol, en un pàrquing de nens
que no poden repetir i ja ni tan sols
És la primera vegada des
del 1857 que “llatí” i “grec”
no apareixen en una llei
educativa. Ni a Espanya, ni
a Catalunya. Un nen podrà
acabar l’Educació Secundària
Obligatòria sense haver
fet cap matèria de cultura
clàssica ni de filosofia. Ni una

28
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
MERITXELL BLAY
suspendre, perquè els has de dir que
“no han assolit” els continguts. Van
passant, aprenen allò just, i quan arriben
a batxillerat tenen dos anys per enfrontar-se
a la selectivitat. I aleshores és clar
que els hem de pressionar. El sistema
d’entrada a la universitat és aquest. Ara
diuen que la selectivitat també serà més
competencial. Em sembla molt correcte,
però que “competencial” no vulgui dir
baixada de nivell per a maquillar les
proves PISA. Que no sigui un aprovat per
a tots per a complir els estàndards que
demana Europa, que diu que tenim molt
baix nivell d’aprovats i molt d’abandonament
escolar.
—El nou currículum de llatí per a batxillerat
estableix com a ensenyament
fer: “Lectura, traducció i interpretació
de texts llatins de dificultat baixa que
formin l’alumnat en valors com ara el
pacifisme, la solidaritat, el respecte a
les minories, etc., tot evitant aquells que
fomenten el bel·licisme, l’enfrontament
entre cultures i totes aquelles actituds
contràries als conceptes anteriorment
exposats.” Les autoritats educatives
com més va més miren de condicionar
els valors que s’ensenyen per mitjà de
les matèries?
—Sí. Hi ha dogma. No sé si és ben bé la
paraula, però comença a ser intervencionisme.
Ara tots ens hem convertit
en professors de valors. Abans els nens
feien ètica i valors a cada curs, i normalment
se n’encarregava el professor de
filosofia. Ara ho han eliminat i tots hem
de ser professors de valors. Em sembla
bé educar en valors, ja hi educo. Traduir
un text bèl·lic no vol dir promoure la
guerra. És obvi. Què vol dir, que filtraran
els textos que podem traduir? Que hi
haurà fragments de la Ilíada i de l’Odissea
que no podrem traduir? Pots no explicar
la Guerra de les Gàl·lies, però donaràs
una visió condicionada del món clàssic.
Si el currículum és obert i molt ampli,
sense gairebé continguts marcats, em
puc passar tot el curs fent només textos
de dones. O no fent cap text bel·licista.
Qui em dirà el contrari, si ho diu el currículum?
S’ha de vigilar les lectures que
se’n poden fer.
—El feminisme és un dels valors que
indiquen les autoritats.
—Diuen que hem d’adaptar els ensenyaments
antics, desfasats, a l’actualitat.
I els hem de donar una pàtina de
dos principis bàsics: per una banda, la
sostenibilitat i l’ecologia, i per una altra,
el feminisme. Hi ha professors preocupats
per com avaluaran el masclisme i
el feminisme dels seus alumnes. Això
no són sabers. Depèn del concepte que
tenim de l’escola. De si és un lloc on es
va a aprendre o és un lloc on suplim totes
les mancances de les famílies, de la
societat, dels horaris. Si és així, ens hem
d’adaptar a les necessitats socials, però
no als sabers.
—El secretari de Política Lingüística,
Francesc Xavier Vila, va dir això:
“Ens podem trobar perfectament que
dins una aula hi hagi alumnes diferents
–per origen, etc.–, i que el mestre
digui: ‘Aquesta activitat vosaltres l’heu
de fer en aquesta llengua i vosaltres, en
aquesta altra.’”
—Això ja passa. Sempre van una mica
tard. Però tot això vindrà determinat
pel projecte lingüístic. Fins ara, quan
algú em deia: “Et puc fer en castellà la
part de llatí que no és en llatí?” Jo deia:
“No, la llengua vehicular és el català.”
I m’ho feien i ningú no protestava. Ara
ja veurem com va, dependrà de cada
projecte lingüístic.
—Penseu que els mestres s’han protegit
prou amb la resposta del Departament
d’Educació a la sentència que estableix
el 25% de castellà?
—No, gens. No tenen clares les instruccions.
Són instruccions improvisades
per la qüestió judicial i els directors no
les tenen clares. És una improvisació i
tindrà efectes en els alumnes.
Són instruccions improvisades
per la qüestió judicial i els
directors no les tenen clares

29
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ENTREVISTA
AGUSTÍ CARLES
“Si Rajoy no comparegués al judici,
l’haurien d’extradir a Andorra”
L’advocat de Drets relata en aquesta entrevista
les maniobres tèrboles del govern espanyol per
a pressionar les autoritats andorranes

30
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
AGUSTÍ CARLES
JOSEP CASULLERAS NUALART
A
Andorra s’ha obert una via judicial
inèdita per a passar comptes de les
il·legalitats comeses per la cúpula
de la policia espanyola en l’operació
Catalunya contra l’independentisme.
La batlle Stéphanie Garcia
Garcia ha notificat que són investigats
per delictes molt greus l’ex-president
del govern espanyol Mariano Rajoy, els
ex-ministres Cristóbal Montoro i Jorge
Fernández Díaz, l’ex-secretari d’estat de
Seguretat Francisco Martínez i membres
de la cúpula policíaca d’aleshores, com
l’ex-director general de la policia Ignacio
Cosidó, el comissari Eugenio Pino i la seva
mà dreta, l’inspector Bonifacio Díez.
La querella que van presentar contra tots
l’Institut de Drets Humans d’Andorra i el
col·lectiu Drets per un atac a la sobirania
andorrana mitjançant les coaccions, les
amenaces, l’extorsió i el xantatge ha
fet forat. I la comissió rogatòria que ha
enviat la batlle a Espanya pot ser un pas
endavant per a fer-los seure finalment
al banc dels acusats, tot i que encara s’ha
fer un bon camí.
Un dels advocats que han impulsat la
querella, Agustí Carles, de Drets, en parla
en aquesta entrevista, en què repassa
de quina manera tan agressiva el govern
de Rajoy va pretendre de manipular
les autoritats andorranes per als
seus propòsits. Perquè, com deia un dels
responsables del seu govern, “l’estat
espanyol està en guerra”.
S’hauria de concretar
finalment quins són els
delictes, perquè anem
treballant sobre extorsió,
coacció, amenaces...
querella, el 2020, ha anat recollint la informació
que anava sortint del cas Kitchen
a Madrid i que nosaltres li anàvem
traslladant. I va arribar un moment que
va demanar de traduir-ho tot al castellà,
perquè ha vist que és el moment d’enviar
una comissió rogatòria a Espanya per
notificar-los a tots que són investigats,
per donar-los còpia de tot i perquè en
quinze dies designin un advocat. No els
pren declaració encara.
—I quan els citarà?
—Després d’haver practicat un seguit de
proves. Per exemple, prendre declaració
a testimonis, com Antoni Martí mateix. O
Villarejo. Vol fer-ho amb totes les parts
personades, que hi hagi els advocats de
Rajoy, de Montoro, de tots, i que facin
preguntes a Villarejo o a qui sigui. I quan
tota aquesta prova s’hagi fet, aleshores
ja els prendrà declaració.
—La batlle aniria a Madrid a prendre’ls
declaració?
—Sí, en seu judicial.
—Si després els citen a declarar, hi pot
haver cap resistència dels querellats, o
bé de la justícia espanyola a cooperar?
—No. Si ets citat a declarar i no hi compareixes,
l’ordre de citació d’un querellat
es pot convertir en una ordre de detenció
internacional. Normalment, quan
s’ha d’agafar declaració a tanta gent
són convocats tots a un mateix lloc,
que pot ser l’Audiència espanyola. El
fet de no comparèixer pot ser motiu de
detenció, sí.
—Però els caldria la cooperació de les
autoritats espanyoles.
—Sí, perquè hi ha el tractat de cooperació
penal.
—Però amb Celestino Barroso, l’agregat
a l’ambaixada espanyola, van frenar la
comissió rogatòria, al·legant que tenia
immunitat.
—És que Barroso quan actuava a Andorra
tenia immunitat diplomàtica. Actuava
com a diplomàtic. El primer jutge va
demanar que li aixequessin la immunitat
i el govern espanyol va dir que no. Fins
i tot quan va deixar de ser diplomàtic.
La hi poden mantenir indefinidament.
De manera que a Barroso no el podran
processar i quedarà impune.
—La situació dels altres querellats és
diferent?
—Sí.
—I la decisió d’ara és un pas important
per a poder processar i jutjar Rajoy,
Montoro, Fernández Díaz i companyia
a Andorra?
—Sí, a Andorra. Una part del delicte passa
a Andorra, i les víctimes són ciutadans
andorrans, de manera que la competència
a l’hora de jutjar-los se la quedaria
Andorra. El judici, si es fes, es faria al
Tribunal de Corts.
—Quan els cridaran a declarar com a
investigats?
—Encara no. La batlle fa una cosa més
intel·ligent. D’ençà de l’admissió de la
—Si passen aquests quinze dies i no
mouen cap dit, què passa?
—Els adjudicaran un advocat d’ofici i les
diligències continuaran.
—Hauria de ser extradit?
—En cas que no hi compareguessin voluntàriament
els haurien d’extradir. El
conveni europeu d’extradició del 1957 és

31
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
AGUSTÍ CARLES
En la conferència de premsa posterior, les preguntes dels
periodistes eren si havien parlat de Pujol, i Rajoy responia:
“No hem parlat de persones.” Cert, havien parlat de bancs
el vigent i aplicable a tots els països que
no són a la UE.
—Els delictes de què podrien ser acusats,
quines penes poden implicar?
—S’hauria de concretar finalment quins
són els delictes, perquè anem treballant
sobre extorsió, coacció, amenaces...
Hem de veure la qualificació, i
alguns se sobreposen. Però tots són
delictes que impliquen uns sis anys
de presó, com també el de falsedat de
document, que va de sis anys a vuit. I
el més greu és el de coacció a òrgans
constitucionals, la intimidació al cap
de govern i els seus ministres, que pot
significar deu anys de presó.
—Quan comença tot plegat?
—Tot comença el 10 de març del 2015,
amb la nota del FinCEN sobre la BPA.
Aleshores va començar aquella causa
judicial. Durant la investigació va anar
declarant gent diversa. L’agost del 2016
li va tocar al senyor Higini Cierco, màxim
accionista de BPA. Quan va haver acabat
de declarar, va fer una pausa, i va dir:
“Senyoria, vull comunicar una cosa a la
Batllia molt important. Us vull explicar
que nosaltres vam ser extorsionats, hem
estat en silenci tot aquest temps i ja no
puc més.” Va dir que l’extorsió per part
de la policia espanyola havia començat el
2014, quan l’agregat d’Interior a l’ambaixada
espanyola a Andorra, Celestino
Barroso, s’hi va posar en contacte... I
fou quan va començar tot, quan els van
demanar els comptes de polítics catalans
i s’hi van negar...
—El començament de l’extorsió fou el
maig del 2014 amb la visita de Barroso a
Higini Cierco?
—Sí. Barroso li va trucar, i li va dir: “Senyor
Cierco, vostè no em coneix, però jo
sí. Ens podem veure? Li he de donar un
missatge. Hauria de fer cas a una gent
de Madrid que li trucarà. Ha de fer cas a
l’estat espanyol perquè, si no, els seus
bancs es moriran.” Barroso li deia que
l’estat espanyol estava en guerra. Cierco
va quedar parat i va dir que parlés
amb Joan Pau Miquel, conseller delegat,
que era càrrec executiu. Va avisar Miquel
que hi havia un senyor espanyol que li
deia tot això, i el va rebre. Va enregistrar
la conversa que va tenir amb Barroso,
que va tornar a fer-li l’advertiment, que
“havien de col·laborar”. Li va recordar
la situació del Banco de Madrid, filial de
la BPA, que era inspeccionada aleshores,
i que si els ajudaven podrien tancar la
inspecció.
—Què els demanaven ben bé?
—Barroso va dir a Miquel que ja li trucaria
un tal Félix per trobar-se tots dos
a Madrid, i que els havia de fer cabal, que
en cas contrari els seus bancs es moririen.
“Perquè els americans ja saben com està
tot”, li va dir. L’endemà el tal Félix el
va convocar a l’Hotel Villa Magna de Madrid.
Com que en Joan Pau Miquel era director
general de Banco Madrid hi anava
sovint. De manera que es van trobar tres
vegades. I curiosament hi ha reportatges
fotogràfics d’aquelles reunions, fets per
la policia espanyola i que recentment els
va acabar aportant en Villarejo.
—En Félix era en realitat Marcelino
Martín Blas, ex-cap de la unitat
d’Afers Interns de la policia espanyola.
Què va passar en les reunions?
—Joan Pau Miquel diu que en Martín
Blas li va obrir un diari, per no
haver de parlar, i allà hi havia escrit
a mà: “Volem els comptes d’Artur
Mas, Oriol Junqueras, els Pujol i tots
els seus familiars, i que ens els lliureu
la setmana vinent.” L’amenaça era
que si no ho feien els farien tancar
els bancs.
—I els els van lliurar?
—Ell diu que mai no va lliurar-los res
de BPA. I sembla que els va donar un
captura de pantalla de la transferència
dels diners dels Pujol que havien rebut
des d’Andbank. La famosa deixa.
—No en van tenir prou.
—No. Els van demanar què més tenien,
on era la resta de la informació que els
demanaven. I Joan Pau Miquel els va
dir que no tenien res més. Malgrat les
pressions. Després de tot això van trucar
a l’advocat Fuster Fabra, que havia estat
advocat de policies, per demanar-li si tot
plegat anava de debò. Fuster Fabra els
va dir que sí, que això era seriós, que era
una qüestió d’estat. Els responsables de
la BPA es trobaven que no podien donar
més informació, que hi havia el secret
bancari.
—Fuster Fabra...
—Sí, i encara va tenir la pensada de convidar
aquell estiu Cierco al casament d’un
nebot seu, i el va col·locar a la mateixa
taula que Eugenio Pino i Marcelino Martín
Blas amb les mullers respectives. Un
casament horrorós, es veu.
—I després?
—Hi va haver silenci. La inspecció de les
autoritats espanyoles al Banco Madrid
va continuar, fins que el gener de l’any
següent, el 2015, va haver-hi la visita
oficial de Rajoy a Andorra.

32
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
AGUSTÍ CARLES
—Una visita important en la vostra causa.
—Sí, es va reunir amb el cap de govern,
Antoni Martí. Hi havia també Cristóbal
Montoro i el ministre Jordi Cinca.
Era important que la visita fos al gener,
perquè a Andorra hi havia eleccions el
primer de març. Pensem que Rajoy els
va dir que si guanyaven les eleccions amb
majoria absoluta ho executarien. Els calia
la majoria absoluta, necessitaven Martí.
—Per què?
—L’Antoni Martí havia estat rebut a la
Moncloa mesos abans, el juliol del 2014.
Sabem que l’agost d’aquell any, Rajoy
el va tornar a rebre, aquesta vegada a
Sanxenxo, a Galícia, a casa seva. El setembre
el va tornar a rebre oficialment
a la Moncloa. Fou aleshores que Martí
va anunciar que havia convidat Rajoy
a anar a Andorra. Tot plegat quan feia
molt poc de la confessió de Pujol. L’excusa
de la visita de Rajoy a Andorra era
que havien de signar un conveni sobre la
doble imposició entre els dos estats. En
la conferència de premsa posterior, les
preguntes dels periodistes eren si havien
parlat de Pujol, i Rajoy responia: “No
hem parlat de persones.” Cert, havien
parlat de bancs.
—Per què dieu que Rajoy li va dir a Martí
que si aconseguien la majoria absoluta
“ho executarien”? Què executarien?
—Entenem que l’estat espanyol ja havia
obtingut la informació sobre Pujol.
Els havia anat bé. I necessitaven anar
més enllà, volien els comptes de Mas i
Junqueras. Com que amb la pressió que
van fer no la van obtenir, van passar al pla
B, que era tancar el banc i aconseguir la
informació que volien. Es pensaven que
si tancaven Banco Madrid la tindrien,
però no van comptar que totes les dades
bancàries eren a Andorra, i no a Madrid,
perquè la matriu és andorrana.
—Necessitaven entrar a Andorra.
—Com hi entrem?, rumiaven. I van pensar
que a través dels americans. S’hi van
reunir, els van advertir que en aquell banc
andorrà hi havia diners d’origen sospitós,
etc. Van voler forçar-ne la intervenció,
amb la idea d’accedir al banc de dades
tot seguit. Si les autoritats americanes,
el FinCEN, feien una nota sobre BPA, calia
que les autoritats andorranes anessin per
feina. Un govern normal hauria donat un
temps al banc perquè fes al·legacions,
perquè comencés tota una tramitació. Un
banc no es tanca de cop i volta.
—Penseu que hi va haver complicitat
d’Antoni Martí i el seu govern amb el
govern espanyol?
—O hi va haver complicitat o els van
intimidar. Tenim el dubte. Antoni Martí
aleshores volia fer un bon tractat amb
la UE, i Rajoy els devia prometre ajuda.
—Era una manera de coaccionar-los.
—Els espanyols li devien dir que si els
ajudaven els aconseguirien un bon tracte
amb la UE. Per això l’ensabonava i el feia
anar a la Moncloa. Eren les declaracions
que es feien aleshores. I Martí anava
venent que Espanya els ajudaria. Però, a
canvi, Andorra els havia de fer un favor;
els deien que els americans estaven al cas
de la situació de la BPA i que si emetien
una nota havien de prendre decisions.
Pensem que va anar així, havent-ne
parlat també amb altres banquers.
—Per això Rajoy volia que Martí guanyés
amb majoria?
—Sí. Si obtenien majoria absoluta allò ja
es podia fer immediatament. El primer de
març, Demòcrates va obtenir la majoria
absoluta per un marge de només cent
vots. Fixeu-vos-hi: el 8 de gener, la reunió
amb Rajoy a Andorra; el primer de
març, majoria absoluta i govern; el 10 de
març, la nota dels americans, i tot seguit
l’execució.
La imatge d’Andorra ha
estat molt malmesa per una
operació política de persecució
de l’independentisme i què
cercaven desesperadament uns
comptes que no han trobat
—Antoni Martí és citat com a testimoni
a la vostra causa. Pot passar a ser
investigat?
—S’escau que els Cierco van presentar
simultàniament una altra querella
contra Martí i el govern, acusant-los
d’estar conxorxats. És una querella
paral·lela, que va ser admesa fa tres
setmanes. I ens podem trobar que quan
vinguin aquí de testimonis diguin que
no poden declarar perquè són investigats
en l’altra causa.
—L’operació Catalunya no s’ha investigat
encara a la justícia espanyola. I a
Andorra ara s’ha obert aquesta escletxa.
—Sempre diem que la justícia l’hem
d’anar a cercar més enllà dels Pirineus, i
aquesta vegada sembla que la trobem als
Pirineus. I ara volem continuar en aquesta
línia d’aportar informació i de treballar
sense forçar res, que siguin els òrgans
jurisdiccionals que valorin, i arribarem
fins on calgui.
—Voleu afegir-hi res més?
—Sí, que Drets col·labora amb l’Institut
de Drets Humans d’Andorra, que
va comparèixer en aquesta causa com
a acusació popular per defensar la sobirania
andorrana, perquè és això que
s’ha posat en joc. Això i la imatge d’un
país, i la seva plaça bancària, que n’ha
sortit molt tocada. La imatge d’Andorra
ha estat molt malmesa per una operació
política de persecució de l’independentisme
i què cercaven desesperadament
uns comptes que no han trobat mai.
I que ho facin anant a un tercer país,
violant-ne la sobirania... Algú haurà de
pagar per tot això.

33
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ENTREVISTA
ANNA N. SCHLEGEL
“Sóc independentista,
i em sembla que ja ho
sap tothom”
Entrevista a una de les poquíssimes directives
de Silicon Valley, nascuda a Olot i Creu de Sant Jordi
ANNA N. SCHLEGEL, EN UNA IMATGE D’ARXIU

34
ANNA N. SCHLEGEL
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ANDREU BARNILS
Anna N. Schlegel (1968) és una
de les altes directives de Silicon
Valley. Nascuda a Olot, Anna Navarro
Descals (Schlegel és el nom
de casada) és una de les darreres
distingides amb la Creu de Sant Jordi. En
aquesta entrevista feta per Zoom, Schlegel
ens explica com es passa d’estudiar
filologia alemanya a guanyar el premi de
Dona de l’Any a Silicon Valley el 2018, de
la seva patent en intel·ligència artificial,
de les raons del seu independentisme
desacomplexat, de la seva infantesa a
Olot i Girona i del seu dual ambient familiar.
—Qui era la vostra mare, la senyora
Descals?
—La meva mare és artista, pintora. A
casa seva tenien la fàbrica Ros (metal·lúrgia),
can Descals (menjar) i ca l’Hostench
(paper). Molts empresaris. Mon pare era
enginyer industrial de la Nestlé. I després
el van destinar a Girona, que és quan ens
vam traslladar tots. Cap d’operacions,
el pare anava amb un beeper (cercapersones).
El dissabte li trucaven que anés
corrents a la fàbrica. A mi m’agrada molt
anar amb ell a veure com funcionaven
les màquines i entrar dins les màquines.
Del meu pare, en veia la part matemàtica
i química. Anàvem a mirar el pH de
l’aigua dels rius de Girona. I amb la mare
recordo agafar autobusos i anar a Suïssa,
a Art Basel, per veure art. Ens hi podem
passar hores, encara avui, a Londres,
San Francisco. Sóc la germana mitjana.
Hi ha un germà més gran, dissenyador
industrial a Girona. I el meu germà petit
és comptable.
—El pare, Navarro, era nascut on?
—A Barcelona, de pares de Cartagena i
Múrcia. Vaig veure les dues parts de la
família: la catalana i la del sud d’Espanya.
I entendre per què havien vingut a Catalunya,
tot el que varen passar. Vinc de
gent que ha pencat molt per sortir-se’n.
A casa només parlàvem català. Sempre,
també amb el pare. I l’àvia el parlava.
L’avi no, i jo no ho entenia gaire, però
era com jo practicava el castellà de petita.
Era d’aquelles persones que no el van
parlar. Però per tots dos cantons, tothom
se sent molt català i ens estimem molt
Catalunya.
—Catalanistes, a casa?
—Sóc d’Olot.
—Ha! L’Anna Navarro és independentista?
—Sóc independentista, i em sembla que
ja ho sap tothom. No és cap sorpresa.
—Per què ho sou?
—Vaig créixer entenent i veient que Catalunya
és preciosa, amb gent molt pencaire,
unes tradicions bestials, una història i
una cultura àmpliament rica, amb grans
valors humans. Ara de més gran he anat
veient la disminució de recursos per als
catalans, la falta de polítiques en molts
aspectes. Podríem tenir la millor sanitat,
Podríem tenir la millor
sanitat, les millors
escoles, universitats,
carreteres, transport
públic... Però tot sembla
una gran lluita
les millors escoles, universitats, carreteres,
transport públic... Però tot sembla una
gran lluita. Vàrem veure el Primer d’Octubre.
I l’espionatge és molt preocupant.
I les multes. Jo als polítics els dono molt
de mèrit, perquè els ho fan molt difícil.
No poder votar, per exemple, em sembla
un punt molt important per a arribar a
la veritat. Es deixa fer a molts països del
món. Ho veig tot complicadíssim i molt
més per als milers d’afectats. També veig
massa partits polítics per a un país tan
petit. Però ja et dic, que des de fora és
molt fàcil opinar. Potser els que som fora
ho veiem tot d’una manera molt diferent.
Quan ets fora potser et veus més valent

35
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ANNA N. SCHLEGEL
Jo em passo el dia dient
que no. Vols donar el
telèfon? No. Correu?
No. S’ha de dir que
no. I quan arriben els
correus que no vols,
els has de posar a la
brossa. I deixar de ser
subscriptors. I molta
gent està en el negoci de
vendre dades. És un gran
descontrol
—Parleu català, castellà, francès, anglès
i alemany.
—Vaig començar a estudiar filologia
anglesa, i veia que hi havia molta gent,
que havia de competir amb massa gent.
Vaig pensar que l’alemany seria fàcil.
Vaig fer alemany. Va ser molt difícil els
dos primers anys, però allà em vaig quedar,
pencant.
—Us ha servit, l’alemany?
—El pare dels meus fills és alemany!
He estat dos o tres anys a Alemanya,
treballant, estudiant, i a la Universitat
Humboldt, boníssima, a l’Alemanya de
l’est. Va ser una de les millors experièn-
cies. Vaig ser-hi el 1987, fins que va caure
el mur. La bogeria de tota la transició
dels alemanys de l’est, sobretot per als
avis dels meus fills. Berlín em fascina, hi
tenim família. Les empreses on he estat
m’han enviat a Alemanya, i ara obrim
oficina a Munic. Viatjar m’ha agradat: la
Xina, l’Àfrica, el Japó. Si comptes quant
de temps he estat en aquests països,
potser són dos anys.
—I quan acabeu la carrera aneu a la
British Airways.
—No. Mentre estudiava. A partir de tercer
anava a classe vestida de British Airways.
Tinc molta energia i era dels pocs estudiants
que tenia feina de vuit hores. Faig
anar vint coses a la vegada. Vaig fer de
tot. Verificació (check-in), mirar maletes,
arribades i finalment fer rutes.
—I com vau saltar als Estats Units?
—Quan treballava a British Airways
em va sorgir l’oportunitat de passar
un any a San Francisco. Era jove i no
m’ho vaig pensar. I d’allà ja no n’he marxat.
Al cap de poc vaig obrir una empresa.
Era una empresa que cercava la manera
d’entrar productes a uns altres països.
Eren productes tecnològics i calia veure
com adaptar-los lingüísticament a cada
país i a cada continent. Jo venia del món
de les llengües i sabia que als productes
tècnics, per tal que es puguin presentar
en els altres idiomes, cal canviar-los el
codi i fer una reenginyeria del producte.
Si no, no poden entrar-hi perquè hi ha
molts problemes de xifratge i de seguretat.
I això és el que vaig començar a
aprendre.
—Com us vau formar, més enllà de la
filologia?
—Quan vaig entrar a Cisco, a vint-i-sis
anys, ja em varen passar per la Cisco
Networking Academy a fer els estudis
d’enginyeria. També a VMware, a VeriSign,
etc. També vaig anar a Stanford
a estudiar estratègia i la Universitat de
Santa Clara a fer una graduació sobre com
coordinar juntes directives. Ara m’han
fet passar cinc cursos del món de la construcció
a dins d’on treballo, per exemple.
No pots estar dins d’aquestes empreses
a nivells molt alts sense entendre exactament
l’estratègia, els productes i els
processos de dins.
—Netapp (2008-2021) és la vostra gran
empresa. Emmagatzematge de dades.
Què vol dir?
—Com més gran és l’empresa, més sofisticades
són les dades. Facebook sabrà
exactament a quina hora has entrat, quan
has sortit, què has comprat. Depèn de
l’empresa, captura més dades o menys.
Netapp fa des de servidors a centres de
dades al núvol, ofereix aquests productes.
De quina manera Facebook o Apple
facin servir aquest producte, no depèn
de Netapp. Netapp et ven la caixa. És el
sistema operatiu més gran del món. Té
moltíssims serveis i ajuda Google, Amazon,
Microsoft... per darrere.
—Tots hi entrem amb por, precisament
per això de les dades. Practiques abusives
que s’han de millorar?
—Miro gent de la meva família que no
són d’aquest món, i els agafen les dades
molt ràpidament. Hi ha lleis als EUA i a
la UE, però no és clar que s’acabin complint.
Jo em passo el dia dient que no. Vols
donar el telèfon? No. Correu? No. S’ha
de dir que no. I quan arriben els correus
que no vols, els has de posar a la brossa.
I deixar de ser subscriptors. I molta gent
està en el negoci de vendre dades. És un
gran descontrol. Les lleis hi són, però
no hi ha gaire gent pera controlar tota
aquesta bestiesa.
—Vau ser Dona de l’Any a Silicon Valley
el 2018. Diu que feu lobby a favor de les
dones.
—Molt. He començat tres ONG. Una és
per a ajudar nens i nenes a jugar amb el
món de la tecnologia, i les altres per a
dones que ens ajudem entre nosaltres.
No vèiem, ni veiem, dones amb càrrecs.

36
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ANNA N. SCHLEGEL
En el món tecnològic, a Silicon Valley,
el nombre de dones vice-presidents, o
presidents, és el 2%. És molt i molt reduït.
Jo sóc un d’aquest 2% des de fa sis anys.
—Per què és tan reduït?
—Perquè competeixes amb el 98%, que
estan més acostumats a donar-se la feina
entre ells, és com un club. Les descripcions
de les feines són molt masculines.
Anem molt de pressa, a Silicon, i has de
ser molt fort per a ser vice-president,
perquè s’hi treballen moltíssimes hores.
I les dones encara som les que cuinem
més a casa, fem els deures amb els nens,
o busquem els tutors. Avui veig que els
joves ajuden més –ho veig a la feina– i
agafen baixa de paternitat. Però quan jo
vaig tenir els fills no existia.
—Un home vol ajudar. Què fa?
—Doncs quan vagis a contractar algú,
entrevista tants homes com dones; quan
les dones entrin dins les feines, les ajudes
amb una tutoria. Les dones entren i surten
a vegades, perquè els ambients són
molt masculins, que de vegades espanten.
Per això les dones a vegades s’ajuden
entre elles.
—Ara sou en una constructora.
—No. Som una plataforma, un sistema,
que dóna servei a les grans constructores.
Tenim de client, Ferrovial, Amazon,
o Exxon. Nosaltres som la plataforma
que ens fan servir per guardar tota la
documentació, alguna d’anys, on hi ha
la inversió, els arquitectes, enginyers
que necessitaven per al projecte, els
documents per als subcontractistes,
l’apartat de finançament, el calendari,
la seguretat. També oferim la part de
trobar la gent o les dades: qui no ha anat
a treballar, qui ha arribat tard, qui s’ha
fet mal. Tot això barrejat amb intel·ligència
artificial.
—Artificial?
—Totes la fan servir si estan al dia. La fan
servir per ajudar el client: us heu estalviat
aquests cèntims, aquest temps, aneu endarrerits.
Jo tinc patent en intel·ligència
artificial.
—I quina patent teniu?
—Som tres persones. Vam veure que
els desenvolupadors de codi feien molts
errors quan escrivien el codi, i això fa
molt difícil d’extreure les línies que es fan
servir per traduir. Per exemple, per poder
tenir el teu telèfon en diversos idiomes.
Si el codi està molt encallat i no es pot
desfer, no pots enviar frases a traducció.
Tenim la patent per a solucionar aquest
problema. Encara que el programador
hagi escrit malament el codi, podem
treure les frases igualment, enviar-les
a traducció.
—Vau escriure un llibre com una defensora
de la globalització, que es contraposa
a Trump.
—Bé, els republicans s’ho varen prendre
per aquí. Però al llibre explico com globalitzar
un producte. O una empresa. Què
passa, què s’ha de fer?
—I què s’ha de fer?
—És com una orquestra. Mirar que cada
departament de l’empresa vagin tots allà
mateix. Com s’entra a França? Això s’ho
ha de mirar màrqueting, enginyeria, disseny,
oficines, no només el departament
de vendes. Tots.
—Si Catalunya fos un producte, us agafarien
de consellera.
—Ja m’agradaria que Catalunya es mirés
més com una empresa, però no ens
deixen. Em sembla que no ens deixen.
—Ens espien, ara i aquí?
—No sap / no contesta.
—Quin llibre us ha impressionat, darrerament?
—American Dirt, és la història d’una
família mexicana que emigra als Estats
Units. Els llatinoamericans intentant
entrar a altres països és un tema que em
Anem molt de pressa,
a Silicon, i has de ser
molt fort per a ser vicepresident,
perquè s’hi
treballen moltíssimes
hores. I les dones encara
som les que cuinem més
a casa, fem els deures
amb els nens, o busquem
els tutors
fa patir molt, perquè a Califòrnia ho vivim
molt de prop i he viatjat molt a Mèxic, i
quasi que la meitat de la gent de Califòrnia
és llatinoamericana. És un llibre
molt fort de llegir, però és una història
molt real que mira les coses amb molta
perspectiva. Al món hi ha moltíssima
gent patint.

37
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ENTREVISTA
JOSEP LLUÍS ALBINYANA
“Espanya és un estat fallit,
inexistent, fantasmagòric”
Entrevista al president del Consell pre-autonòmic valencià ·
Albinyana va dimitir el càrrec quan va veure que els partits
espanyols pactaven un estatut descafeïnat
PRATS I CAMPS

38
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
JOSEP LLUÍS ALBINYANA
ESPERANÇA CAMPS BARBER
Josep Lluís Albinyana (València,
1943), va ser president del Consell
del País Valencià, l’equivalent a
la Generalitat provisional, entre
els anys 1978 i 1979. Van ser quatre-cents
dies que van començar amb
il·lusió, però que van acabar
amb la constatació que Espanya
no deixaria mai que
el País Valencià tingués un
estatut d’autonomia ampli i
amb totes les competències
desplegades.
Albinyana va descobrir molt
aviat que la UCD i el PSOE anaven
a l’una per a lligar curt les
esperances d’un autogovern
sense complexos. El president
Albinyana, com encara li diu
tothom, va penjar la senyera sense el
blau al Palau de la Generalitat. En aquesta
entrevista no es mossega la llengua i
recorda alguns dels episodis més durs
d’aquells anys, les renúncies i alguna
traïció.
Quan va deixar la política tornà a la seua
carrera de jurista, primer com a advocat
i després com a jutge. Ha estat jutge de
vigilància penitenciària i magistrat a
l’Audiència de Barcelona. També ha fet
tasques de cooperació internacional per
a la Comissió Europa. Ara ja està jubilat i
va acceptar de ser el candidat d’Esquerra
Republicana a les eleccions espanyoles
del 2019.
—Per què no vàreu anar a l’acte de celebració
del quarantè aniversari de l’estatut?
—No vaig mai a actes d’aquests. No m’hi
sent concernit. No tinc una vinculació
personal, afectiva ni institucional amb
les institucions actuals. Com a ex-polític
no m’hi sent representat. No us puc ser
més sincer.
El País Valencià i les Illes no tenen cap altra
possibilitat que continuar a l’òrbita de
Catalunya
—Quaranta anys d’estatut. Hi ha res a
celebrar?
—Per a aclarir-nos, Fuster deia que hi
ha una evolució que fa molta gent, que
primer és valencianista, després regionalista
i, en acabat, catalanista. Crec
que ací Fuster es confonia. L’afirmació
és equívoca si s’interpreta com una progressió
aritmètica d’unes seqüències
que se sumen i evolucionen. I no és així.
Són estadis antagònics que rivalitzen i
que s’enfronten. Ser regionalista no és
ser valencianista. Manegen valors molt
diferents i no complementaris. Jo no tinc
res a celebrar amb aquest estatut perquè
considere que és fruit de la vocació
regionalista dels autors. I tampoc no
estic agraït amb cap dels quaranta-un
parlamentaris que el van parir.
—Per què?
—Eixe desviament el sent com una bufetada.
No a mi, personalment, sinó a tota
la gent que va donar suport a una petició
autonòmica tan forta i tan explícita. No
és rancúnia. Aquella gent s’excusen en
la batalla de València, que és un drama
engrandit i aprofitat per a justificar allò
que van fer. Ells volien que
fracassara la petició autonòmica
que havien fet,
per exemple, el 99% dels
ajuntaments.
—Quan dieu “ells”, a qui
us referiu?
—Als partits polítics espanyolistes.
Hi ha tres
responsables. PSOE, PP
o UCD i Partit Comunista.
Ningú no els pot rentar la
cara. I hi ha persones significativament
més responsables. Emilio
Attard, com a cap de l’oposició; Ruiz
Mendoza, com a president del plenari; i
Antonio Palomares, com a representant
del PCE.
—En quin moment us adoneu que la
batalla del 151 es perdia?
—Tard. Va ser el moment que es van
destapar les cartes de la transició. Va
haver-hi un fet claríssim, que va ser
com la caiguda del cavall de sant Pau, i
és quan aproven la llei de referèndum. Jo
encara pensava que no tindrien el cinisme
d’aplicar-la amb efectes retroactius,
perquè les peticions autonòmiques ja
s’havien presentat. Però l’abandonament
del Consell que fa el PSOE i la passivitat
dels parlamentaris del PSOE i la UCD
per a reclamar el referèndum autonòmic,
el fet no protestar gens, ho deixa tot en
evidència. És la clau. I malgrat això, jo en-

39
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
JOSEP LLUÍS ALBINYANA
Jo no tinc res a celebrar
amb aquest estatut
perquè considere que
és fruit de la vocació
regionalista dels
autors. I tampoc no
estic agraït amb cap
dels quaranta-un
parlamentaris que el
van parir
PRATS I CAMPS

40
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
JOSEP LLUÍS ALBINYANA
Hi ha algun valencià amb
sentit comú que vulga ser
murcià en compte de català?
cara confiava que les persones no fossen
tan miserables, que no hi haguera una
renúncia explícita. Però n’hi va haver. I,
hi insistisc, malgrat aquestes paraules,
no hi ha rancúnia.
—A l’acte de Correus, el president Lerma
va dir que el retard en l’aprovació de
l’estatut havia estat per la mala maror
originada per la UCD… Això no és el que
dieu vós.
—Jo dic que s’ha fet un mite justificatiu,
una coartada de la batalla de València.
Siguem honestos i contem la veritat. La
batalla de València tenia una importància
mínima, absolutament gestionable.
Qui eren els protagonistes? Quatre ties
maries, entranyables i nostres, i quatre
gats fatxes jugant a almogàvers que no
molestaven ningú. A mi no em molestaven.
Malgrat tot el que s’ha dit, això és
una epopeia com quan la gent parla de
terrorisme i de violència. Sí, la violència
sempre és dolenta i no és bona, i és un
acte incívic. Però voleu dir que no hi ha
batalla de València en els quatre decennis
posteriors? O és que el moviment fatxa es
va desarborar amb l’estatut i València és
una ciutat que no té una extrema dreta
sempre en les seues manifestacions?
—A qui afavoria que la batalla de València
s’engrandís o es convertís en mite?
—Afavoria el col·lapse del projecte
polític del consell. Era un míssil destinat
a impedir els tràmits que atorgava la
constitució. Nosaltres, amb l’esperança
d’una transició que crèiem que era
verídica, reclamàvem la taula i el procés
constituent valencià paral·lel al de l’estat.
Això eren les quimeres i les utopies
de la ruptura. Ens férem polítics i ens
adaptàrem a la realitat del títol vuitè de
la constitució. Per tant, com que no érem
nacionalitat històrica, perquè el País Valencià
no s’havia pronunciat mai en favor
d’una autonomia d’una manera democràtica,
havíem de “passar l’examen”. En
eixe passar l’examen és on hi havia els
impediments. No hi havia una voluntat
real. La tenia jo i la tenien uns quants que
crèiem en allò que fèiem. La batalla de
València naix com una expressió de rebel·
lia testimonial dels franquistes postergats
pels resultats democràtics. Quatre
gats. I amb un desconcert enorme sobre
quin és el seu valencianisme. Les entitats
que fan costat a la batalla de València són
totes entitats del franquisme, residuals.
—Però exercien la violència. Vós la sofríreu,
el batlle Pérez Casado, també i,
segons els estudiosos, tenien una mena
de suport tàcit de la policia.
—No puc negar els testimonis, la crema
de senyeres… Jo les vaig patir, sí. Hi ha
una foto molt expressiva del Palau de la
Generalitat assetjat per eixos almogàvers
que cridaven “som valencians i no
catalans”. Els uixers del palau tenen la
porta oberta i no es llança ni una pedra.
És una violència cridanera, una violència
contra la senyera, però durant molts
mesos la batalla de València és més una
propaganda en els mitjans de comunicació,
concretament a Las Provincias o
a Levante, que un fet real. Us demane
que mireu les entitats que sostenen les
reivindicacions de la batalla de València.
Són entitats que han desaparegut. Amb
tot, eren l’únic element per a aturar un
Consell que despertava unes adhesions
i unes voluntats de fer país que eren absolutament
imparables i ingovernables.
—Quan ara es parla de l’estatut del 1982
també es parla de consens. És un mite?
—No. És una fórmula justificativa. Jo
ja fa anys que manifeste la meua dissidència
de les fórmules de consens. No
hi crec. Crec que el consens és contrari
al pluralisme polític, i fins i tot a la vitalitat
democràtica. Al consens li passa
com als pesticides en la biosfera, maten
la biodiversitat. Consens és que les majories
socials i polítiques apliquen unes
regles del joc i que qui no les compartisca,
que no hi participe. Si vols jugar, has de
renunciar a tots els objectius. L’estatut
naix d’eixe consens, és clar! Però no és
mateix el consens que el pacte polític. Jo
entenc el pacte polític i l’accepte, perquè
en política, cal pactar. El consens és
una perversió perquè és una renúncia al
projecte polític. I en qüestions nacionals,
els projectes polítics són molt delicats,
extraordinàriament febles i sensibles.
—Què voleu dir?
—El nacionalisme no es defensa per uns
vots, perquè avui ens gitem espanyolistes,
però demà, quan ens despertem, ja
hi haurà una àmplia majoria nacionalista
i serem tots nacionalistes. Cal una evolució,
com passa amb els irlandesos o els
escocesos. I és el que passa a Catalunya.
Per tant, quin consens es vol trobar sobre
un projecte polític? Renunciar, per
exemple, al nom del país, no és pactable,
perquè darrere l’expressió “País Valencià”
hi ha tot un projecte polític mobilitzador.
A llarg termini, és clar.
—El lema oficial de la celebració és
“Quaranta anys fent país”.
—[Riu.] Mireu, us rep perquè sou molt
amables, però no sé per què gasteu el
vostre temps parlant amb mi.

41
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
JOSEP LLUÍS ALBINYANA
Espanya l’hem de construir
els nacionalistes, ells no ho
faran, en són incapaços
PRATS I CAMPS
—…
—Fem taula rasa i no parlem ni de Benicàssim
ni de la batalla de València que va
justificar aquell consens. D’acord? Parlem
de “la Comunidad Valenciana en la actualidad”.
Què és? Quin nacionalisme fa? Per
a ser correctes, és una política purament
gestual. L’altre dia, vèiem les tres conselleries
reunides a la casa de Joan Fuster
[riu]. Que content que estaria, diuen.
Home, més content estaria si haguéreu
entrat a l’Institut Ramon Llull, i encara
més, amb la reciprocitat de les televisions
i amb l’homologació ben feta del català.
De què parlem? Què podem dir d’aquest
Consell en temes de valencianisme? Que
ha netejat la corrupció del PP? Ens oblidem
de Canal 9 i Amadeu Fabregat? Això
és tocar nafres, però tinc setanta-nou
anys i molta memòria. Que tinguem la
mateixa Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià,
encara, fa feredat. De què parlem
sense enfadar-nos?
—A pesar del poc temps que vàreu presidir
el Consell pre-autonòmic, la gent
parla amb respecte del “president Albinyana”.
A vegades, com del símbol d’allò
que es va trencar pràcticament abans de
començar.
—Van ser quatre-cents dies. Estic molt
agraït. Entre altres coses, perquè el pas
del temps m’ha confirmat que la decisió
de renunciar a la política va ser encertada.
Quan veig els canvis en el Consell, veig
que no és una pèrdua personal meua,
que no és una batalla política més, sinó
que té una dimensió més rellevant. Jo
era incompatible amb el pas següent.
Jo havia de mantenir la visibilitat que
alguna cosa fallava en el nou escenari. I
la manera de fer-ho era essent-ne fora.
I amb això també conteste la primera
pregunta que em fèieu. No vaig als actes
no per cabuderia o nostàlgia, sinó perquè
és el testimoni que la gent i jo en aquell
moment pensàvem d’una manera que
trobem a faltar.
—Imagine que heu reflexionat molt
sobre què hauria passat si no haguéssiu
dimitit?
—Sí. Molt. Pense que tot hauria sigut
molt pitjor. No hauríem aconseguit res.
La força del moviment espanyolista era
molt gran per la importància geopolítica
de castrar, de bloquejar la possibilitat
d’un País Valencià en l’òrbita d’una
Catalunya emergent. El que hauríem
obtingut és diluir com un terròs de sucre
les esperances que s’havien despertat i
les voluntats que s’havien reflectit en la
breu etapa anterior. Vaig estar mesos,
quasi anys, esperant que hi haguera una
reacció que impedira aquella desfeta i que
recuperara el sentit comú i es tingueren
en compte tots aquells batlles i regidors
i institucions que s’havien manifestat a
favor d’una autonomia molt clara. A poc
a poc, vaig adonar-me que un projecte
sense protagonistes que el defensen
queda arraconat.
—Quan es parla de la negociació de l’estatut,
sempre es diuen tres noms que
els valencians tenim fixats com les tres

42
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
JOSEP LLUÍS ALBINYANA
bèsties negres: Abril Martorell, Emilio
Attard i Alfonso Guerra. N’hi ha més?
—Sí. Jo crec que això és fals. Crec que forma
part de la llegenda negra de la batalla.
S’han escrit llibres, alguns fins i tot els he
prologat, i m’alegra que hi haja gent que
haja estudiat el fenomen. I, hi insistisc, la
batalla de València va ser utilitzada per a
justificar la renúncia a un projecte polític
nacional. Ara, l’evolució posterior? Home,
la UCD s’agafà a la batalla de València d’una
manera electoral. El PSOE s’agafà a la batalla
de València d’una manera electoral.
Nasqué Lizondo, que els guanyà tots dos
utilitzant els blavers… Tot el que vulgueu,
però els realment dolents o responsables
del que passà, són els 41 diputats de la primera
i la segona legislatures al congrés dels
diputats. Diré una cosa que és cruel, però
els seus retrats haurien d’estar penjats
cap per avall al costat de Felip V a Xàtiva.
No tinc res a agrair-los. Es quedaren aturats
davant les peticions autonòmiques
presentades. Esperant. Són responsables.
—En aquests quaranta anys, no s’ha fet
res, per a redreçar els errors? O està tan
enquistat que és impossible?
—[Pensa] La simplificació és dialècticament
molt útil per a manifestar opinions,
i realment, sembla difícil que en quaranta
anys no haja passat res, però és que la
qüestió espanyola està sense resoldre. El
problema és que aquest és un estat fallit. Un
estat inexistent. Un estat fantasmagòric.
Espanya és un problema tan greu que tots
els problemes tenen una cosa sistèmica i no
es poden resoldre. Per tant, una autonomia
regionalista no pot fer res que passe a la
història com una fita. Que la gestió haja
sigut correcta no ho negue ni ho negaré.
Però és que això no em diu absolutament
res, davant dels grans problemes que em
plantege. La pregunta és què passarà a
Catalunya i que passarà al País Valencià
segons què passe a Catalunya?
—En teniu la resposta?
—Jo, personalment, pense que el País
Valencià va a l’abisme i que no té cap
altra possibilitat, igual que a les Illes,
que continuar en l’òrbita del que passe a
Catalunya. Per què? Per raons de supervivència.
Per una raó molt simple, perquè la
gent vol ser catalana i no murciana. O no?
—Als polítics valencians els fa molta por
que els qualifiquen de catalanistes, no sé
si admetrien això que dieu.
—Jo diferenciaria la resposta políticament
correcta que donen els polítics,
d’allò que a la gent, d’una manera natural,
li interessa. No faig enquestes, però
és que hi ha algú que vulga ser murcià i no
català? Algú que tinga sentit comú, dic.
—Us respondrien que volen ser valencians.
—D’acord, però quin valencià vols ser?
Aquell que es queixa perquè no ven la
taronja i pensa que els bous al carrer ja els
feia son pare i el seu besavi i és allò que el
Sembla difícil que en
quaranta anys no haja passat
res, però és que la qüestió
espanyola està sense resoldre
PRATS I CAMPS

43
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
JOSEP LLUÍS ALBINYANA
caracteritza com a valencià? I un grapat
de cacaus i tramussos i un parral de vi? O
vols ser l’empresari que es planteja entrar
en els circuits econòmics europeus,
transnacionals, mundials i fer el que fan
els seus homòlegs a Catalunya? Què volen
ser? Una policultura que siga atractiva
mundialment pel seu cosmopolitisme
sent valencianoparlants i oferint un grau
d’hospitalitat mundial? O ser uns fallers
casolans…? No vull parlar més.
—…
—És que a mi el dilema no me’l planteja
el polític políticament correcte. Perquè
d’això ja n’estic cansat. Tinc massa anys
per a acceptar el que és correcte en la política.
A la política cal ser molt incorrecte,
que no vol dir ser mal educat. Vol dir dir
les coses com són, parlar de veritat. No
hi ha cap ciutadà del País Valencià a qui
no interesse entrar en el corredor mediterrani
entès com a Països Catalans, per
entendre’ns, perquè s’hi juga el futur.
Estar amb la gent tan rival i competitiva
i intel·ligent, amable, i sentir que ens
entenen, i no veure que la gent que no
ens entén ens ridiculitza, o s’entesta a
xafar-nos el futur.
—Com hauria de ser la relació del País
Valencià amb Espanya?
—[Riu] Això és una quimera. La pregunta
és molt important. Espanya l’hem de
resoldre els nacionalistes. Perquè ells
no ho faran. Estan ancorats. Si no foren
espanyols no tindrien eixa incapacitat
de construir un estat de convivència.
Eixa convivència s’ha d’imposar des de
la perifèria. No m’estranyaria que, en el
millor dels escenaris, hi haguera un País
Valencià dividit, horitzontal o vertical,
tant me fa. La millor solució seria arribar
a una república federal, confederal
perquè no valen aspiracions utòpiques
sinó realitats. Ara, és evident que hi ha
obstacles que són molt greus, com la
monarquia. No podem demanar raonabilitat
allà on no n’hi ha ni es preveu
que n’hi haja. Espanya és una hostilitat
manifesta d’un perill extrem. D’Espanya
no podem esperar la solució i nosaltres
hem de canviar moltes coses i fer-nos
càrrec d’Espanya. No tenir l’actitud de
servei, sinó la d’autor. Ser creatius.
—El federalisme de què ara parla el
president Puig és possible?
—[Silenci] Si el federalisme de què parla
tant és l’herència o el llegat de Maragall,
no ho veig, però bé, és una bona aportació
del punt de vista que no és el pan y toros
del PSOE centralista.
—Hi ha un cert allunyament institucional
entre el País Valencià i el Principat.
Adés dèieu que a cap dels dos territoris
no els convé d’allunyar-se.
—Sí. Vull ser molt prudent en aquesta
resposta. No tothom ho fa tot bé sempre.
I, dit això, crec que uns i altres s’han
d’adonar que es necessiten mútuament.
—A les passades eleccions vàreu encapçalar
la candidatura d’ERC. Per què?
—Sempre estic disponible per als amics
que em mereixen confiança. Sempre he
tingut simpatia amb alguns dirigents
d’Esquerra, per exemple, vaig gaudir
molt amb l’amistat d’Heribert Barrera.
PRATS I CAMPS
He tingut bona relació amb tots els secretaris
generals, però durant el govern
tripartit, vaig ser molt crític amb ells
i quasi ens deixem de parlar. Però ara
amb tot el procés, amb la presó… Aní a
veure Oriol Junqueras, que em sembla
un polític fantàstic, i crec que ERC és
el partit amb què més simpatitze. Em
van demanar que fos candidat i no m’hi
podia negar.
—Vau ser molt crític amb el paper d’alguns
membres del govern valencià durant
la repressió judicial i policíaca,
durant el referèndum, amb la presó o
amb l’exili.
—Des del meu punt de vista, va ser una
conducta simplement indecent. No té
cap justificació que no siga la covardia.
“No guaite a aquest escenari perquè no
em diguen res.” Què t’han de dir si tu fas
tot el contrari, si defenses l’estructura
espanyola? No t’adones de què passa?
Si això haguera passat a Extremadura,
per exemple, no hauries perdut el cul
per manifestar la teua solidaritat democràtica?
Què passa? Què passa en el
discurs de la por catalanista? Neguem

44
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
JOSEP LLUÍS ALBINYANA
els principis més bàsics de la convivència
per la possibilitat que t’acusen
d’alguna cosa? Aquest és un discurs que
em sacsa des del punt de vista d’això de
les famoses senyes d’identitat que ha
manejat aquesta comunitat autònoma.
S’ha alimentat un odi visceral als veïns.
Un odi que no té més justificació que
l’enveja i, tanmateix, s’han atiat uns
senyals d’identitat per allunyar-nos-en.
Els bous al carrer, les ofrenes i la mare
que els ha parit, que ens converteixen en
un poble ibèric. Un neandertal a la teua
terra. I torne al principi. El regionalisme
no és el pas previ al valencianisme. No.
És una actitud contra el valencianisme. I
això impedeix que jo puga connectar-me
amb la meua personalitat autèntica i, per
tant, construir ponts. Això és el que s’ha
fet. Conscientment o inconscient. Jo no
em reconec. Sóc un estrany per a aquest
poble, no puc sentir-me faller ni moltes
altres coses. I no és que vulga ser el més
fi del barri.
—Quina sensació us fa veure que Vox,
l’extrema dreta, en definitiva, siga a les
institucions?
—Aquesta gent naix del fracàs de les
polítiques anomenades d’esquerra. En
aquest país l’esquerra va aprendre de
Goebbels que una mentida quan es repeteix
moltes vegades acaba consolidant-se.
I de tant que algú repeteix que
és d’esquerres, que és d’esquerres, que
porta la veritat i la revolució i el progrés,
un acaba pensant que Felipe González és
com Pancho Villa. Cal plantejar-se d’on
venen els vots de la gent d’extrema dreta.
Evidentment, l’amo del cortijo té un vot,
ara els cortijeros sí que voten i voten l’amo
del cortijo. Això és estrany, no? No pots
dir que som uns desesmats i uns canalles.
Passa que estaven farts de tanta mentida.
De tant d’immobilisme, i creuen que
l’últim que arriba, i els diu que ho farà
millor, és el que val. Creure avui dia que la
justícia social es fa amb una redistribució
de renda basada en… això em sona com
el conte de la Caputxeta. No m’ho digues
més, no vull saber-ne res més. Les grans
mentides funcionen, com ara la terrible
guerra d’Ucraïna, que és una vergonya
mundial. Tornem al crit armamentista
i al militarisme. Ja ens hem oblidat de
totes les filosofies i tots els esforços per
a construir una pau estable. La bogeria de
la venda d’armament. Com que no tenim
obra pública, el negoci són les armes a
més de les indústries negres que per raó
d’estat no es publiquen.
—Heu parlat de Joan Fuster. El vàreu
conèixer bé.
—Que no me’l toquen [riu]. Pense que era
un dels amics de Fuster. N’he gaudit moltíssim.
De Fuster m’ho crec tot. Aquells
que hem tractat Fuster diferenciem entre
l’obra i la conversa. I no saps quina és més
enriquidora. L’impacte que et deixa la
seua conversa és tan inesborrable que no
pots sinó dir que vull ser com ell de major.
Fuster és el personatge clau del segle
XX. Immortal. Sobretot per a identificar
allò que sí que són els autèntics senyals
d’identitat del valencianisme. Eixa persona
culta, erudita, estudiosa, crítica
fins a la negació de la pura evidència…
I profundament amorós i entranyable
amb la seua terra i amb la seua gent. És
un còctel explosiu. Emocionalment i
racional. És incombustible. Va renunciar
a viure a Barcelona on hauria sigut una
gran estrella. I a Sueca, sempre les portes
obertes als amics.
—Després de deixar la política tornàreu
a l’advocacia i després heu fet carrera
judicial, però també heu treballat en
cooperació internacional per a la Comissió
Europea.
—És on més he gaudit. M’he obert a uns
escenaris que m’eren desconeguts. Com
a director d’un programa de cooperació,
he viscut uns quants anys al Paraguai.
Els meus camps eren la modernització
de l’estat i els sistemes penitenciaris. A
Haití, a les eleccions, vaig treballar per
a l’ONU. He après que hi ha escenaris i
fronteres que oxigenen. L’última experiència
ha sigut brutal, perquè he treballat
a Algèria en qüestions d’islamisme, i
Des de l’Armada Invencible,
Espanya no ha fet política
exterior, no sap què és
encantat. M’he deslliurat de les pors que
tenim i he vist els lligams tan forts que hi
ha al voltant del Mediterrani. La nostra
segona pàtria natural. Primer els Països
Catalans i després, el Mediterrani. Tenim
més lligams amb ells que amb gallecs,
andalusos i extremenys.
—El govern espanyol no ho acaba de
veure això, darrerament.
—Des de l’Armada Invencible, Espanya
no ha fet política exterior mai més. Ni sap
què és. La clavada pota de Sánchez amb la
qüestió del Marroc i el Sàhara demostra
que és la política exterior. Fa pànic. La
política i l’economia no poden deslligar-se
i encara que fos per a mantenir el
gas algerià és l’última cosa que havien de
fer. Que ho facen a canvi de Ceuta i Melilla
és per a pegar-se un tir. La madre patria a
l’Amèrica Llatina… El que ha fet Obrador
a Mèxic és el que s’espera. Tu saps l’espoliació
de les multinacionals espanyoles
per tot Llatinoamèrica! Espanya només
sap esprémer allà on va.
—Què és el País Valencià?
—[Pensa.] Què és? [Riu.] Una realitat demanant
un futur i una exigència d’acord
amb eixa realitat.

45
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ENTREVISTA
MARC CLOTET
“He tingut
moments en què
se m’accelerava
el cor a l’hora
de prendre
decisions”
Entrevista a l’actor i membre del jurat de ‘Eufòria’
sobre el fenomen que ha significat el programa
ADIVA KOENIGSBERG

46
MARC CLOTET
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
CLARA ARDÉVOL MALLOL
Fa anys que coneixem la faceta interpretativa
de Marc Clotet (Barcelona,
1980), però no l’havíem vist
mai com a membre del jurat d’un
concurs de talents. Eufòria (TV3)
ha estat la seva primera experiència en
aquest sentit, i explica que n’ha gaudit
molt, malgrat la responsabilitat. Ara
mateix compagina assaigs i filmacions
amb la feina en aquest concurs, que demà
tanca la seva primera temporada. Parlem
amb Clotet sobre què implica ser membre
del jurat d’Eufòria, sobre el fenomen que
ha significat el programa i també sobre
la campanya “Jo em corono”, que va
impulsar juntament amb la seva parella,
Natalia Sánchez, i el seu pare, el doctor
Bonaventura Clotet.
—No tenim cap mena de pressió per part
de ningú, i això t’allibera. També et responsabilitza,
però que fa que en gaudeixis
molt més. Tenim una orellera perquè
si passa res, ens han de poder avisar, però
nosaltres decidim individualment.
—És una posició incòmoda. Com ho
heu viscut?
—Ho és, sobretot perquè saps com costa
fer el que fan. Tenen quatre dies per a
memoritzar una cançó que potser no han
sentit mai, memoritzar una coreografia,
cantar-la bé, transmetre... És pràcticament
impossible. Només pot guanyar
un, i hem de jutjar segons allò que veiem
i allò que fan la resta de companys per
dir qui és l’artista 360. Però és dur, he
tingut moments en què em suaven les
mans i se m’accelerava el cor a l’hora de
prendre decisions.
Com serà la gala final de ‘Eufòria’?
L’elecció del guanyador es farà en
dues rondes
—I en la majoria de gales havíeu de
prendre la decisió molt ràpidament.
—Sí. Hem intentat que totes les valoracions
fossin constructives, que fóssim
nosaltres mateixos. No ens surt minar
ningú, perquè no ajuda. Són uns concursants
boníssims que ja són artistes.
Ara depèn d’ells. És com els premis per
als actors, que no són garantia de res. Qui
va guanyar OT no ha estat l’únic que ha
treballat, i a vegades el qui van eliminar
a la quarta gala és qui més ha triomfat.
Tots poden arribar a fer una carrera en
el món de la música.
—Ho teniu més clar en algun cas en
concret?
—Personalment, no he tingut cap favorit
clar des de l’inici, han anat canviant i crec
que tots són molts favorits en un segment
del públic. Hi ha concursants que
tenen un estil molt propi i que en aquest
estil estan molt definits. Buscàvem que
fos una mica més global, 360. El Triquell,
la Mariona, l’Edu, la Núria, l’Scorpio, el
Pedro, la Llum, que és espectacle en estat
pur... No hi ha cap concursant que pensi
que no té potencial.
—Us heu penedit d’alguna decisió?
—Et penedeixes de totes les que prens
perquè sempre et sap greu que hagin de
—Com viviu l’èxit d’Eufòria?
—Amb sorpresa i alegria. Quan vam començar
vèiem que hi havia il·lusió, però
no esperàvem aquest fenomen. És molt
bonic anar pel carrer i que la gent et digui
que Eufòria ha aconseguit tornar a ajuntar
la família davant el televisor. Estic
molt satisfet de ser un granet d’aquest
engranatge tan ben organitzat, amb un
càsting meravellós i gent que estima la
professió. I hi ha molta bondat darrere.
No hem viscut cap situació d’estrès, tenim
tota la llibertat del món com a jurat.
—A vegades es pensa que hi pot haver
pressions…
ADIVA KOENIGSBERG

47
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
MARC CLOTET
marxar. Tot i que l’última paraula la té
el públic, i abans el VAR musical. Totes
les valoracions les hem fetes des de la
nostra subjectivitat, que intenta de ser
objectiva, però no ho acaba essent mai.
Hem pres bones decisions i, a la final, hi
ha tres grans artistes. N’hi podria haver
uns altres, però també estic content amb
els que han arribat.
Hi ha certes coses que ajuden que el missatge
arribi: la implicació, les ganes, la calma, si es mira
el públic, si es fa des de la sinceritat, si es pensa la
lletra, si s’explica una història..
‘Eufòria’ programa un segon concert
al Palau Sant Jordi de Barcelona
—Rebeu la pressió del públic? La gent
us diu coses pel carrer, sobre aquestes
decisions?
—Sí, constantment te’n diuen i constantment
sents qui són els favorits de
cadascú. Però tothom entén que és la
dinàmica del joc. En la meva part, és molt
allò que comunica, allò que es transmet,
que arriba, des d’on es fa, la implicació
que hi ha... Més enllà de l’afinació, que
també és molt important. Però hi ha artistes
molt bons que, tot i que no afinen
tant, transmeten molt. S’ha de buscar
aquest equilibri.
—Però el fet de transmetre o no és una
cosa molt subjectiva.
—Sí, és com l’art, t’agrada un quadre
perquè et transmet coses. Pots analitzar
per què i, amb els anys d’experiència
com a actor, saps que hi ha certes coses
que ajuden que el missatge arribi: la
implicació, les ganes, la calma, si es mira
el públic, si es fa des de la sinceritat, si
es pensa la lletra, si s’explica una història...
L’Elena i el Dami també valoren
coses que no són purament tècniques.
Estic molt content d’haver format part
d’aquesta primera edició amb ells dos,
ens hem entès molt bé. He tingut ganes
que arribés el divendres cada setmana,
hem viscut moments molt èpics.
—Repetireu la temporada vinent?
—No ho sabem. Tant de bo, perquè a mi
em faria molta il·lusió. Estic molt content
del que he après, el que he pogut aportar
ADIVA KOENIGSBERG

48
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
MARC CLOTET
i d’haver viscut aquest primer Eufòria,
que serà recordat durant molt de temps.
—Què diríeu que és el millor que ha
aportat Eufòria, a banda del que heu
comentat?
—Que ajunti tota la família respon al
fet que té diferents ingredients que fan
que sigui atractiu per a nens. El share de
l’última gala era d’un 75% de quota de
pantalla entre 0 i 12 anys, això és brutal.
I les cançons han estat molt ben triades
i són de totes les èpoques. La gent jove
en sap algunes i n’ha descobert unes
altres, cançons que potser van marcar la
generació dels seus pares i als pares els
ha fet il·lusió que els fills les sentissin. I
venim de la pandèmia, la gent tenia ganes
d’eufòria i festa. La inclusió també és un
element important.
I venim de la pandèmia, la gent tenia ganes
d’eufòria i festa. La inclusió també és un element
important
—La visibilització de les persones LGBTI.
—Sí, seria ideal que es deixés de parlar
d’inclusió perquè ja fos el que representa
la societat, però el càsting no s’hauria
pogut fer més bé, perquè són molt bons
professionals i bones persones. L’equip
que han fet i els coaches han ajudat a
construir aquesta imatge de gent sana.
Els han permès de tornar a fer les segones
veus i que tot el grup s’hagi mantingut
cohesionat. I no s’ha anat a buscar cap
cosa personal per aconseguir audiència.
Si s’han explicat coses personals és perquè
eren importants per als concursants.
Tret d’això, el programa ha estat molt
blanc.
—També s’ha destacat molt que un programa
en català tingui tanta audiència
entre la gent jove.
—Sí, és la nostra llengua i hi ha molta
gent que segueix TV3. Al final, la qüestió
és la qualitat del contingut, que és molt
alta, i està molt bé que sigui en català.
En detriment d’altres cadenes, que són
majoria, tenir un programa que arribi a
tanta gent és d’agrair.
—Encara sobre el català, es va fer viral
un vídeo en què l’actriu Natalia Sánchez,
la vostra parella, parlava amb un
perfecte català en una entrevista. Ella
és madrilenya, com ha estat el procés
d’aprenentatge?
—Jo en tinc molt poca culpa. Fa vuit anys
que estem junts i des del tercer o quart
any ja el parlava bé. Té molta facilitat per
als idiomes i una oïda molt musical. Va
ser ella qui em va dir que li parlés en català,
que així aprendria la llengua i quan
vingués aquí ho podria entendre tot,
sense haver de canviar al castellà. Té una
memòria prodigiosa. Li dic “forquilla” o
“cullera” i se’n recorda des del minut u.
Li faig petites correccions, però no li he
fet cap classe. Demostra que és un idioma
molt pròxim, i que si hi poses una mica
de ganes, és possible aprendre’l. Tots els
idiomes són molt bonics i, per petits que
siguin, si formen part d’un territori, val
la pena aprendre’ls, si no, et perds una
realitat. Igual com m’encanta que els
meus fills parlin un castellà perfecte,
s’agraeix que la gent aprengui el català.
—Moltes vegades no passa.
—Però cada vegada més sento que entre
gent de Madrid hi ha una estima cap a
les llengües de l’estat. Com més ens les
estiméssim, més rics seríem com a país:

49
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
MARC CLOTET
el basc, el gallec, el bable... És una pena
viure en un lloc amb tants idiomes i que
a vegades només es vulgui que hi sigui el
predominant. La diversitat és riquesa, i
qui no ho entengui és que parla un idioma
diferent, però un idioma diferent a l’hora
de veure el món.
—Per acabar, m’agradaria demanar-vos
per la campanya “Jo em corono” per a
recaptar fons per a la lluita contra el
coronavirus. Ara sembla que hi ha poca
preocupació per la pandèmia, però encara
és molt important la investigació.
—Sí, per salut mental, la gent necessita
fer net i reprendre la vida, tot i que
continuï havent-hi casos. Vam crear el
“Jo em corono” en un moment de crisi
absoluta. La necessitat de recursos era
brutal, sobretot perquè la investigació
pogués avançar ràpidament. Ha ajudat
moltíssim a avançar en la recerca de la
vacuna i dels tractaments i en la creació
del primer centre per a malalts amb covid
persistent.
—Què es fa en aquests moments?
—El “Jo em corono” investiga i capitaneja
la captació de fons dins la Fundació
Lluita contra la Sida, que ara és la
Fundació Lluita contra les Infeccions:
covid, càncer, alzheimer, microbiota
intestinal... Tot allò que impliqui bacteris
i virus, ho estudiaven perquè els
havia servit per a descobrir com treballa
el sistema immunitari per avançar en el
món del VIH, i aquest coneixement els
va permetre liderar la investigació de la
covid en l’àmbit estatal i ser capdavanters
al món. Durant la pandèmia, tothom
va ser conscient que s’havia d’ajudar a la
investigació i els sanitaris.
El “Jo em corono” investiga i capitaneja la captació de fons
dins la Fundació Lluita contra la Sida, que ara és la Fundació
Lluita contra les Infeccions: covid, càncer, alzheimer,
microbiota intestinal...
al món, amb més de cent vint persones
que s’hi dediquen en cos i ànima.
—De fet, el vostre pare, Bonaventura
Clotet, va tenir una implicació especialment
intensa durant la pandèmia.
—Sí, vint-i-quatre hores i caps de setmana
ajudant tothom, liderant l’equip.
Quan veus això, l’única cosa que pots
fer és mirar d’ajudar i continuar pensant
accions per a recaptar diners. El
nom va néixer del joc de paraules entre
coronavirus i coronar-se, que es diu quan
algú aconsegueix una fita important.
Nosaltres ens hem de coronar ajudant
en la investigació de totes les infeccions
i virus que puguin arribar. No ho deixem
vinculat només al coronavirus, pot tenir
una trajectòria llarga.
—I encara és necessari.
—Creure que la covid serà l’última
pandèmia és una mica il·lús, perquè en
vindran més i hem d’estar preparats.
Cal continuar aportant a la investigació
perquè només amb els ajuts governamentals
no n’hi ha prou. Els fons del “Jo
em corono” es destinen a un dels grups
d’investigació capdavanters a Espanya i
ADIVA KOENIGSBERG

50
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
REPORTATGE
Houria Laghlid, la marroquina que ha
fet que els seus veïns parlin català
Laghlid, en la presentació del programa ‘Català per a la inclusió’. ÀNGEL RIOSALIDO/LO PORTAL
L’èxit del programa “Català per a la inclusió” de Sudanell, creat gràcies a la iniciativa
d’una veïna marroquina, inspira ara més municipis
BLAI AVIÀ
El català és la llengua materna
de la gran majoria dels 844
habitants de Sudanell, una
petita vila dels afores de Lleida
banyada per les aigües del riu
Segre. Però aquest no és pas
el cas d’Houria Laghlid, una
ciutadana marroquina que
arribà a Sudanell l’any passat
i que aviat constatà que la
llengua dels seus nous veïns
no era pas el castellà que ella
sabia. La preeminència del
català a Sudanell despertà ràpidament
l’interès de Laghlid,
però el seu afany d’aprendre’l
es va topar de bon començament
amb un obstacle inesperat:
a Sudanell no hi havia
cap curs de català orientat a
nouvinguts.
Lluny d’arronsar-se en el
seu afany, Laghlid va deci-
dir aleshores de recórrer als
seus conciutadans, i finalment
l’associació veïnal Lo
Portal s’oferí a organitzar-li
un curs de català que va començar
aquest passat mes de
febrer. El projecte ha estat un
èxit rotund: s’hi han apun-

51
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
REPORTATGE
tat gairebé tots els no-catalanoparlants
del poble, una
setantena llarga de persones
de deu nacionalitats diferents.
Ara, després de l’interès de
l’administració i diverses
entitats de la societat civil,
la iniciativa s’ha estès més
enllà dels termes de Sudanell,
en un programa pilot que els
impulsors esperen que acabi
abraçant Catalunya sencera.
“He d’entendre on sóc”:
la lluita de Laghlid per
aprendre català
“Jo volia ajudar els meus fills
amb els deures i no entenia
res; rebia comunicacions de
l’ajuntament i tampoc entenia
res. Per això cercava alguna
cosa per a entendre millor el
català, per a aprendre a parlar-lo
i poder treballar”, diu
Laghlid, que confessa que
quan va arribar a Sudanell i
va veure que tothom parlava
català va sentir que li ho “canviaven
tot”. Però els motius de
la marroquina per a aprendre
català, segons que explica, no
han estat mai purament utilitaris.
“Jo ho veig així: si sóc
aquí, he d’aprendre català. Hi
ha gent que diu que com que
ja es fa entendre en castellà,
doncs no cal, però jo no ho crec.
A mi en castellà també m’entenen,
però la solució no pot
ser aprendre tan sols castellà”,
diu. I afegeix: “Si jo sóc en un
altre lloc, en un altre país, he
d’entendre on sóc i parlar la
llengua que s’hi parla.”
Laghlid també explica que un
escull per a aprendre català
com a nouvingut és l’actitud
de molts catalanoparlants,
que s’hi solen adreçar
directament en castellà. “Si
et parlen en català acabaràs
entenent-lo, no hi ha més remei.
Però com que et parlen
en castellà, t’hi acostumes
i deixes d’interessar-te pel
català, perquè ja t’entenen.”
Això, afegeix, desincentiva
els nouvinguts a aprendre
la nostra llengua. “Si no hi
tens interès, no l’aprendràs,
el català, perquè ja et parlen
la llengua que saps. Però si hi
tens interès, sigui per feina,
per a integrar-se amb els altres,
o bé per qualsevol altre
motiu, l’has d’aprendre. Si
no, et quedaràs amb el castellà
tota la vida, que hi ha gent
que fa molts anys que és aquí
i tampoc l’entén!”
Tu què vols, parlar català o
que et curin?
A Sudanell, explica Laghlid,
aquest problema no és tan
prevalent. “Aquí ens coneixem
tots, i es parla en català”,
diu. Però fora de Sudanell la
gent rarament se li adreça
en català: “Em passa sovint
que em parlen directament
en castellà. Com saben si parlo
català o no? Entres a una botiga
i tothom parla en català,
tot és en català, però, així i
tot, a tu et parlen en castellà”,
lamenta.
Més enllà de l’aula: el català,
eina d’inclusió
La gran rebuda del programa,
batejat amb el nom de “Català
per a la inclusió”, evidencia
que Laghlid no és l’única
nouvinguda de Sudanell que
veu la situació de la llengua
en aquests termes. “Quan vaig
veure la demanda que hi havia,
al principi vaig pensar,
ui, això no arribarà a final de
“Si jo sóc en un altre lloc, en un
altre país, he d’entendre on sóc i
parlar la llengua que s’hi parla”
Parelles lingüístiques conversen a Sudanell.
ÀNGEL RIOSALIDO/LO PORTAL

52
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
curs. I la sorpresa ha estat
que m’han aparegut alumnes
nous a les classes perquè
ha corregut la veu, i això és
el més important”, explica
Paula Mollet, professora del
curs. Les classes es fan en tres
torns d’una hora dos dies la
setmana, el dimarts i el dijous,
i funcionen amb un format
obert, al qual Mollet assegura
que els alumnes responen millor:
no es treballa amb llibres
sinó a partir de fitxes específiques,
cosa que permet de
personalitzar l’aprenentatge
i adaptar-lo als interessos
dels alumnes.
“Adaptem les classes a les
seves necessitats”, explica
Mollet. “Molts han començat
ara a buscar feina per a la
campanya d’estiu, i jo fa uns
dies els vaig ajudar a preparar
entrevistes i el currículum.”
Un altre dels objectius de les
lliçons és acostar la cultura
catalana als alumnes: a l’abril,
per exemple, es va dedicar
una classe sencera a tractar
la diada de Sant Jordi.
Al capdavall, diu Mollet, el
català no és sinó un pretext
per a la inclusió social dels
nouvinguts. “Jo sempre els dic
el mateix: amb dues hores que
fem la setmana no en tindreu
prou, vosaltres heu d’anar al
poble i parlar amb la gent en
català”, diu. Per això, el programa,
tal com explica el soci
de Lo Portal Àngel Riosalido,
“va molt més enllà d’unes
classes”: “Buscàvem cobrir
totes aquestes necessitats
d’inclusió. No tan sols serveix
de curs, sinó que també pot
servir per a trobar solucions
als problemes de la seva vida
quotidiana, com ara renovar
els papers, portar la família
a Sudanell o bé accedir a la
beca de menjador dels nens,
entre més.”
Gerard Furest: “Vull guanyar,
no pas que el català
estigui millor que l’occità”
Les classes són merament
una de les quatre potes de la
iniciativa, explica Riosalido:
també hi ha un servei d’assessorament
jurídic una vegada
el mes, un programa de
parelles lingüístiques amb
catalanoparlants de la zona
i un èmfasi en la participació
dels alumnes a les diverses
festes populars que se celebren
anualment a Sudanell.
Per Carnestoltes, per exemple,
l’associació Lo Portal va
organitzar un sopar popular
en què els alumnes d’origen
marroquí van dur les postres.
Durant la festa, “totes les persones
del poble que van venir
van acabar parlant amb els
alumnes de català, i et deien,
ostres, doncs són simpàtics, o
bé, ostres, doncs no sabia que
vivien aquí. Així aconseguim
la inclusió de les persones que
sempre han viscut al poble
amb les persones no catalanoparlants
que fan el curs”,
explica.
La iniciativa, fins i tot, ha servit
per a promocionar Sudanell
a la resta del país. “Hem
tingut ponents que han vingut
a presentar llibres, o bé a tocar
en concerts, que no ens
haguéssim imaginat mai que
vindrien a un poblet de vuitcents
habitants del Segrià”,
afegeix Riosalido. “Tots ens
sortim beneficiats”, celebra.
Més suport institucional
Tot i la repercussió que ha
acabat tenint, el programa
va començar de manera més
aviat modesta. “Un bon dia,
va aparèixer l’Houria i ens va
dir, hola, vull aprendre català.
I jo, amb el moment d’emergència
lingüística en què estem,
amb l’auge del discurs
feixista, vaig dir, trobarem un
curs de català per a tu”, explica
Riosalido. La sorpresa fou
que, després de dos mesos de
trucar a tort i a dret, els veïns
van ser incapaços de trobar
un curs que s’adaptés a les
necessitats de Laghlid. “Vam
començar a picar a diverses
portes, no ens van respondre
i vam decidir de muntar-lo
nosaltres.”
Eventualment, la iniciativa va
atreure l’interès de l’Ajuntament
de Sudanell, el Consell
Comarcal del Segrià i la
Diputació de Lleida, que es
van oferir a abonar el salari
dels professors, i entitats
com Òmnium i la cooperativa
Abacus cobreixen els costos
de material i col·laboren en
l’organització d’activitats
culturals. El programa ha rebut
l’interès de la Generalitat
de Catalunya, i els impulsors
treballen ara per implementar
el model a altres municipis,
a partir de l’experiència de
Sudanell com a prova pilot.
Quan el català ‘no toca’
“La idea és intentar replicar la
iniciativa, amb l’ajuda de les
administracions, a tots els pobles
que tinguin una situació
com la nostra, perquè nosaltres
ho hem fet sols com hem
pogut”, explica Riosalido. En
certa manera, aquest objectiu
ja és una realitat: a Vilanova
de Bellpuig (Pla d’Urgell), fa
poc que ha començat un programa
d’aprenentatge de català,
inspirat en el de Sudanell,
amb els refugiats ucraïnesos
que s’han establert al poble
enguany.
Tant per Riosalido com per
Mollet, la salut de la llengua
és al cor del programa de Sudanell
i tots el que se’n derivin
en un futur. “Com a mestra,
m’adono que el català es va
perdent”, lamenta Mollet. “Si
no fem projectes d’aquesta
mena, no sé què passarà en
un futur”, conclou.
“La idea és
intentar replicar
la iniciativa, amb
l’ajuda de les
administracions, a
tots els pobles que
tinguin una situació
com la nostra,
perquè nosaltres
ho hem fet sols com
hem pogut”

53
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
REPORTATGE
Què hi passa, a la AP-7? Els problemes
d’una situació límit
Els experts assenyalen que les mesures del govern català podrien alleugerir el trànsit,
però que la solució final és un canvi de model
JOSEP REXACH FUMANYA
No passa ni un dia que la AP-
7 no sigui notícia. Un incendi
a la mitjana, la caiguda d’un
arbre que va tallar dos carrils,
accidents diversos... Això només
és una mostra dels incidents
que hi ha hagut aquesta
última setmana. El resultat
és desenes de quilòmetres de
cues que han obligat el govern
català a anunciar un conjunt
de mesures per a mitigar la
congestió d’aquesta via. Però
aquestes mesures no resolen
pas un problema endèmic que
va més enllà de construir nous
carrils o limitar la velocitat.
La AP-7 ja era una via força
limitada abans d’alliberar els
peatges i no era estrany de
veure-hi cues en períodes de
molta mobilitat. Ara, d’ençà
de l’aixecament de les barreres
–primer el tram Tarragona-Alacant,
el 31 de desembre
del 2019, i més tard el tram
Tarragona - la Jonquera, el
setembre de l’any passat–,
l’afluència ha crescut enormement,
perquè vehicles que
normalment circulaven per
unes altres vies ara transiten
per la AP-7.
El conseller d’Interior, Joan
Ignasi Elena, calcula que
l’augment del trànsit arran
de l’alliberament dels peat-
ges és del 40%. “Aquesta xifra
és una bestialitat. Això vol
dir que de cada deu vehicles
que ara hi ha a la AP-7 quatre
no hi circulaven abans d’eliminar
els peatges”, exclama
Jordi Rosell, economista de la
Universitat de Girona i expert
en infrastructures.
En vista d’aquesta situació
límit, que ha fet augmentar
els accidents –s’han triplicat

54
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
Tanmateix, no tothom ho veu
bé. Hi ha qui creu que el mètorespecte
del 2019–, el govern
ha aprovat un conjunt
de mesures. S’habilitarà un
carril addicional nou entre
Sant Celoni i Parets del Vallès,
es distribuiran més grues en
diversos punts estratègics per
retirar vehicles accidentats
ràpidament, s’establirà una
limitació de velocitat per a camions
i s’imposaran sistemes
de velocitat variable en punts
determinats.
No és un problema de carrils
Amb aquestes mesures es
pretén de donar més capacitat
a la via i compensar l’augment
que hi ha hagut amb
l’aixecada de barreres, però
els experts creuen que tan
sols s’aconseguirà d’alleugerir
la situació. Tampoc no
fóra cap solució ampliar el
nombre de carrils, tot i que
és un recurs útil aparentment.
Sergi Saurí, director
del Centre d’Innovació del
Transport (CENIT) de la UPC,
creu que perpetuaria el problema:
“L’experiència ens
diu que si fomentem encara
més la carretera, hi continuarem
tenint trànsit. En llocs
concrets es pot fer, sobretot
on hi ha colls d’ampolla, com
ara la connexió amb la C-60.
Però, com a mesura general,
augmentar la capacitat per
carretera es traduirà en més
vehicles i més congestió.”
Jordi Rosell creu que les
mesures anunciades pel
govern tampoc no encaren
el problema. “Volen donar
més capacitat a una infrastructura
que és la mateixa,
però la qüestió hauria de ser
una altra: com puc treure’n
aquests vehicles de més que
hi han entrat?”, diu.
Històries de VilaWeb: La AP-
7: el carrer Major que fa por
a Espanya
Tots els experts assenyalen
que la solució és un canvi de
model que doni més presència
al transport ferroviari,
tal com marquen les directrius
ecològiques de la UE. El
corredor mediterrani donaria
sortida a les mercaderies,
cosa que ajudaria a oxigenar
la AP-7 i les altres vies per on
circulen camions. I, per una
altra banda, millorar el servei
de rodalia faria que els usuaris
no depenguessin tant del cotxe.
També ho sap el conseller
Joan Ignasi Elena, que ahir
manifestava el seu enuig.
Però aquesta és una reclamació
històrica que no es
desencallarà pas, si més no
a curt termini. Per això hi ha
diverses veus que demanen
de prendre en consideració
la implantació d’un sistema
de pagament. Com ja ha
expressat el govern català
alguna vegada, Sergi Saurí
defensa com a model de
transició una vinyeta. És una
mena de tarifa plana anual
que permet de circular per
totes les autopistes i autovies.
Això serviria per a recaptar
diners i reutilitzar-los per a
potenciar el transport públic i
el manteniment de vies. “Més
tard hauria d’evolucionar cap
a un pagament per ús més
sofisticat, on es tinguessin
en compte els quilòmetres
recorreguts i el tipus de vehicle”,
afegeix.
de de la vinyeta no dissuadiria
pas de circular per la AP-7 i
que valdria més establir un
pagament cada vegada que
s’hi circulés. Però això no ho
pot pas decidir la Generalitat
perquè no en té la competència.
La AP-7 és competència
de l’estat espanyol.
Rosell remarca que això és
una anomalia a la qual ja
ens hem avesat i que també
caldria corregir: “Als EUA els
propietaris de les vies de gran
capacitat són els governs federals,
que poden prendre les
decisions més adients perquè
són l’administració més
acostada als ciutadans. Aquí
la Generalitat pot posar cons
i grues, però no pot anar més
enllà i si vol posar un peatge
ho ha d’autoritzar l’estat.”
També és cert que ningú no
vol tenir el desgast polític de
demanar o proposar d’establir
un peatge, una de les mesures
més impopulars en l’imaginari
col·lectiu català.

55
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
REPORTATGE
Un TC caducat desencadena una crisi
institucional amb el govern espanyol
La Moncloa valora d’aprofundir la crisi amb el poder judicial tot nomenant dos
magistrats del TC sense comptar amb els dos que depenen del CGPJ
ORIOL BÄBLER
El govern espanyol, sota la
mirada vigilant de la Comissió
Europea, afronta una nova
crisi institucional amb el poder
judicial, ara per la renovació
de quatre magistrats del
Tribunal Constitucional (TC)
que d’ençà de dilluns tenen el
mandat caducat. Els afectats
són el president de l’òrgan,
Pedro González-Trevijano,
el vice-president, Juan Antonio
Xiol, Santiago Martínez
Vares i Antonio Narváez.
Els xocs entre el govern espanyol
i el Consell General
del Poder Judicial (CGPJ) vénen
de lluny, concretament
del desembre del 2018, quan
van caducar els mandats dels
membres de l’òrgan judicial,
incloent-hi el president Carlos
Lesmes. De llavors ençà,
Pedro Sánchez ha intentat
debades d’acordar-ne la renovació
amb el PP, que s’ha
tancat en banda, per electoralisme
i per preservar la majoria
afí i conservadora.
El CGPJ va continuar fent i
desfent dins el poder judicial
fins el març del 2021, quan
el PSOE i Unides Podem van
aprovar una llei que impedeix
que l’òrgan de govern
dels jutges pugui fer nomenaments
de cap mena mentre
tingui el mandat caducat.
Amb aquesta maniobra, es

56
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
REPORTATGE
volia forçar Pablo Casado a
negociar un nou CGPJ.
Més d’un any després, Casado
no dirigeix el PP i Alberto
Núñez Feijóo ha deixat clar
que prioritza les eleccions andaluses
i no pas involucrar-se
amb el PSOE i Unides Podem a
remenar el meló de la justícia,
tenint en compte que, si canvia
de parer, l’extrema dreta de
Vox i veus internes com Isabel
Díaz Ayuso ho faran servir
com a munició per a crivellar
el seu lideratge al capdavant
de l’oposició espanyola.
La bomba latent del
Tribunal Constitucional
El novembre passat, el PSOE,
Unides Podem i el PP van
assolir un acord per a renovar
el terç de magistrats del
TC que depenen del congrés
espanyol. Les negociacions,
comandades per Félix Bolaños
i Teodoro García Egea,
van desencallar uns nomenaments
que eren congelats
d’ençà del 2019. Amb els
canvis, no es va alterar pas la
majoria conservadora i, a més
a més, el PP va aconseguir de
col·locar-hi dos magistrats
extremadament conservadors
i agressius amb l’independentisme,
Concepción
Espejel i Enrique Arnaldo.
en una bomba molt difícil de
desactivar.
El procediment habitual dicta
que el govern espanyol nomeni
dos magistrats i el CGPJ
dos més, que seguidament
reben el plàcet del ple del TC.
Tanmateix, en la situació actual,
en què el CGPJ no pot
fer nomenaments, la fórmula
queda coixa i s’obre un esvoranc
que desemboca cap a
una crisi institucional fins ara
desconeguda.
La porta per a renovar el CGPJ
amb el PP i evitar el descarrilament
de la imatge de l’estat
en l’àmbit internacional
està completament tancada.
Aquesta setmana, i de Madrid
estant, la comissària europea
de Valors i Transparència,
Vera Jourová, ha retret als
partits espanyols que, malgrat
els avisos constants de
Brussel·les, siguin incapaços
d’acordar un sistema
estable i despolititzat per a
l’elecció dels jutges. “No volem
que aquests consells –en
referència al CGPJ— estiguin
polititzats”, ha exigit, en plena
sintonia amb les peticions
reiterades del GRECO.
La via unilateral del govern
espanyol
Atesa la impossibilitat que el
CGPJ nomeni els seus magistrats,
la Moncloa valora
seriosament, segons que ha
admès Félix Bolaños, de tirar
pel dret i renovar de manera
unilateral els dos magistrats
que li pertoquen. Això significaria
declarar la guerra
públicament al poder judicial,
però evitaria que quatre
magistrats amb el mandat
caducat es pronunciessin sobre
qüestions cabdals com
l’avortament, l’eutanàsia, la
reforma educativa i la retirada
dels escons d’Alberto Rodríguez
i Pau Juvillà.
El govern de Pedro Sánchez té
entre mans els successors del
president del TC, Pedro González-Trevijano,
i Antonio
Narváez. Ambdós magistrats
han estat elements centrals
de l’univers judicial del PP,
van ser elegits per Mariano
Rajoy i tenen un llarg historial
d’estirabots en contra de
l’independentisme i el nacionalisme
català. El president
en funcions, per exemple, va
escriure a l’ABC un article titulat
“L’elixir nazionalista”
Quin és el problema ara? Dilluns
van caducar els mandats
dels quatre magistrats
que depenen del govern i el
CGPJ. Aquest retoc dins el tribunal,
que també comporta
canviar-ne el president, ja
no depèn d’una simple negociació
entre partits. La llei
del PSOE i Unides Podem que
volia encotillar el CGPJ i Carlos
Lesmes s’ha convertit ara
Aquesta setmana, i de Madrid estant, la comissària europea
de Valors i Transparència, Vera Jourová, ha retret als partits
espanyols que, malgrat els avisos constants de Brussel·les,
siguin incapaços d’acordar un sistema estable i despolititzat
per a l’elecció dels jutges

57
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
REPORTATGE
sobre la reforma de l’estatut, i
Narváez fou recusat perquè en
una conferència va comparar
l’1-O amb el cop d’estat del
23-F.
Amb el canvi de cartes, que es
podria executar després de les
eleccions andaluses, el PSOE
modificaria la majoria del TC
a favor seu. Ara mateix, el tribunal
és integrat per set magistrats
afins al PP i cinc que
orbiten en posicions menys
conservadores i pròximes
al PSOE. Si es consumessin
els nomenaments –ara per
ara no s’han filtrat noms–,
el PP es quedaria amb cinc
magistrats afins, dels quals
un, Antonio Montoya Melgar,
fa mesos que no assisteix als
plens perquè es recupera d’un
ictus.
La trinxera conservadora vol
parar els peus a Sánchez
Arran dels plans del govern
espanyol, fonts de la majoria
conservadora del TC han
explicat a El País que faran
tot el possible per a impedir
que Sánchez col·loqui dos
magistrats nous al tribunal
sense que el CGPJ nomeni els
substituts de Juan Antonio
Xiol –conegut pels seus vots
particulars en les decisions
sobre el procés– i Santiago
Martínez Vares.
situació que no s’ha vist mai
i que seria l’esclat definitiu
de les hostilitats entre el poder
executiu i el legislatiu.
Una altra via per a escapçar
els plans de Sánchez, segurament
menys bel·licosa, són
els recursos del PP i Vox en
contra de la llei que limita les
funcions del CGPJ quan té el
mandat caducat. Si el tribunal
decreta la inconstitucionalitat
de la mesura, gràcies a la
majoria conservadora, desembussaria
de cop i volta la
renovació parcial del TC. Ara
bé, sobre aquest tema no hi
ha projecte de sentència i els
ponents, María Luisa Balaguer
i Juan Antonio Xiol, són
afins al PSOE.
L’estratègia de la majoria
conservadora, si el govern
espanyol opta per la via unilateral,
consistiria a tombar
els nous magistrats en el
ple de nomenament. Aquest
acte, que sempre ha estat un
pur formalisme, podria esdevenir
per primera volta la
trinxera que impedís la renovació
parcial del TC. Una
L’estratègia de la majoria conservadora, si el govern espanyol
opta per la via unilateral, consistiria a tombar els nous magistrats
en el ple de nomenament

58
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ANÀLISI
Aquell dia de maig en què no ens van
dir la veritat sobre el castellà a l’escola
Allò que no gosaven dir i que aquesta setmana s’ha constatat és que la llei
acordada “estableix un ús més ampli del castellà” a l’escola
JOSEP CASULLERAS NUALART
La tarda del 24 de maig van
anar desfilant a la sala de conferències
de premsa del parlament
els portaveus dels grups
que havien tancat l’acord
per una llei sobre el català a
l’escola. Tots satisfets. Deien
que havien preservat el consens
històric sobre aquesta
qüestió. I, per arribar-hi, van
pactar que el castellà havia de
tenir el tracte de llengua d’ús
curricular i educatiu en l’ensenyament
no universitari.
Què volia dir, això? A tots els
portaveus, aquella tarda els ho
van demanar, i les respostes
van ser desconcertants, perquè
eren divergents segons
qui les deia i perquè en alguns
casos no s’acabava d’entendre
què volien dir.
Alícia Romero, portaveu socialista,
va respondre que aquella
definició equivalia a donar
al castellà un tractament de
llengua vehicular: “Si diem
‘l’ensenyament i ús curricular’
d’aquestes llengües vol
dir que les incorporem en els
currículums; i si les incorporem
en els currículums, vol dir
que les podem utilitzar en més
matèries, i això és evident que
és una vehicularitat. És el que
creiem que diu aquest text.
I pensem que dóna més bon
compliment a la sentència
[del 25% del TSJC].”
Però és que poca estona abans
tant els portaveus de Junts,
Mònica Sales i Jordi Sànchez,
com la d’ERC, Marta Vilalta,
havien dit el contrari sobre
un mateix text. Un pregunta
per a Vilalta era en què es traduiria
a la realitat dels centres
que el castellà tingués aquesta
consideració de llengua d’ús
curricular.
—Vol dir que l’aprenentatge
i ús del català i del castellà
serà determinat pel projecte

59
ANÀLISI
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
lingüístic de centre d’acord
amb uns criteris.
—Però quin és el canvi respecte
del castellà? —li insistia
la periodista.
—Queda clar que el català és
vehicular i que el castellà es
regula com a llengua d’aprenentatge.
Això és el que genera
consens i garanteix la
protecció del model d’escola
catalana. [...] Si hi ha alguna
llengua que en sortirà reforçada,
probablement serà el
català.
A Sales i Sànchez, de Junts, la
pregunta era la mateixa, i Sànchez
responia: “En qualsevol
cas, d’aquesta proposició
de llei no es desprèn un augment
de la llengua castellana
en els currículums educatius.
Això dependrà de cada centre,
de cada projecte educatiu.”
Doncs bé, dues setmanes després,
el Consell de Garanties
Estatutàries deia en el seu
dictamen sobre la proposició
de llei: “La proposició de
llei estableix un ús més ampli
del castellà en el sistema
educatiu respecte de les previsions
contingudes a la llei
d’educació de Catalunya i la
llei de política lingüística, en
la mesura que, com a novetat
respecte d’aquestes dues lleis,
recull explícitament el seu ‘ús
curricular i educatiu’.”
I la llei, precisament
pel fet de ser-ho,
obre una porta que
no s’havia obert mai
fins ara en quaranta
anys d’immersió:
la de l’entrada
del castellà com a
llengua vehicular
És una observació en la línia
de la interpretació que feia el
PSC del sentit de la definició
del castellà en el text acordat.
I encara ho argumentava
més: “En aquest context, el
currículum es defineix com
el conjunt d’objectius, competències,
continguts, mètodes
pedagògics i criteris
d’avaluació de cadascun dels
ensenyaments regulats. I, per
tant, la previsió de l’ús curricular
d’una llengua suposa
reconèixer la possibilitat que
s’estengui sobre tot aquest
conjunt d’elements que integren
el sistema educatiu.”
Per si no fos prou clar, el
Consell de Garanties reblava:
“A la llengua declarada
d’ús curricular i educatiu, se
li reconeix un ús que és obvi
que va més enllà de la seva
utilització només en la impartició
d’aquesta llengua com a
matèria, assignatura o àrea.”
I això, a la pràctica, equival a
fer allò que ja van pretendre
de fer el mes de març quan els
mateixos quatre partits, ERC,
Junts, el PSC i els comuns, van
pactar una modificació de la
llei de política lingüística que
feia una referència explícita
al castellà per primera vegada
com a llengua d’ús a l’escola.
El terrabastall que va originar
aquell pacte fou tan fort que
Junts se’n va despenjar, i els
quatre partits van mirar de
trobar una fórmula alternativa
que va ser aquesta llei ad
hoc aprovada aquesta setmana
al parlament. I es van
empescar aquesta referència
al castellà com a llengua d’ús
curricular i educatiu. Volien
incorporar tant sí com no
els socialistes dins el pacte,
sempre invocant la necessitat
del consens. Però el PSC
ja fa temps que se’n va anar,
d’aquest consens, quan va
admetre la possibilitat que el
castellà també sigui llengua
vehicular i va trencar el principi
del model d’immersió en
català. Per mirar de preservar
els socialistes en aquest
tan esgrimit consens polític
sobre la llengua a l’escola, si
ells no tornaven a la posició
de defensa de la immersió,
calia que es moguessin els altres,
és a dir, calia fer alguna
concessió. I això tan sols podia
significar que el castellà
guanyés més pes. Si el castellà
el guanya, el català el perd.
Vet ací el sentit d’aquesta nova
llei: deixar per escrit, en un
text legal propi, que el castellà
pot tenir més pes, però fer-ho
d’una manera que no sigui
gaire explícita. Això permetia
a Marta Vilalta, Mònica Sales
i Jordi Sànchez de dir, aquell
dia de maig, que el castellà
no tindria més espai que el
que té ara, que el català és la
llengua vehicular i punt, que
el fet que siguin els centres
els qui hagin de definir el pes
que ha de tenir cada llengua
segons el seu context sociolingüístic
era una manera
deixar el català protegit dels
percentatges que el poder judicial
volia imposar. Però allò
que no gosaven dir (tret de
la portaveu socialista) i que
bategava en el fons del text és
que el castellà pot tenir més
espai, sigui perquè s’utilitza
com a llengua d’ús en més
assignatures, o perquè entra
sense impediment mitjançant
uns altres materials didàctics.
El cas és que és reconegut per
llei.
I la llei, precisament pel fet de
ser-ho, obre una porta que no
s’havia obert mai fins ara en
quaranta anys d’immersió: la
de l’entrada del castellà com a
llengua vehicular.

60
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ANÀLISI
La reunió d’urgència del BCE
no aporta novetats
El consell de l’autoritat monetària s’ha limitat a dir allò que ja sabíem i a estudiar un
instrument que eviti la fragmentació financera, mentre la Reserva Federal sorprèn
amb una forta alça, del 0,75%, en el seu tipus director
JORDI GOULA
El Banc Central Europeu “no
té límits en el compromís de
defensar l’euro”, va assegurar
ahir a París l’alemanya
Isabel Schnabel, membre del
consell de govern de l’autoritat
monetària. Han estat les
paraules més clares de tot allò
que s’ha dit aquests últims
dies, des que el BCE va decidir
que apujaria el preu dels
diners a partir de la reunió
del juliol. Han estat si fa no fa
com el famós “farem tant com
calgui” del juliol del 2012, que
va dir el qui era president de
l’entitat, Mario Draghi, i que
va tallar de soca-rel l’especulació
que amenaçava de posar
fi a l’euro.
El fer que aquest matí s’hagi
fet a correcuita una reunió
de l’òrgan més important del
BCE ha tranquil·litzat molt
els ànims dels mercats, que
hi han vist un gest de preocupació
per l’augment de les
primes de risc dels països del
sud d’Europa aquests darrers
dies, quan s’han posat en
venda milions dels seus títols
de deute públic. A primera
hora del matí ja es veia que
la convocatòria del BCE, feta
pública abans de l’obertura
dels mercats europeus, havia
fet efecte. Les primes de risc
han baixat respecte d’ahir.
L’espanyola ha baixat de 17
punts bàsics (de 140 a 123) i la
italiana de 25 (de 250 a 225).
Les borses europees han recuperat
entre un 1% i un 2%.
De totes maneres, la sorpresa
ha estat el breu comunicat que
ha fet públic el banc després de

61
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ANÀLISI
Esperem que la imaginació dels “savis”
del BCE els ajudi a trobar ben aviat la clau
de l’instrument que els han encarregat
per evitar mals pitjors
la reunió. I ha sorprès perquè
no ha dit res de nou, res que
no s’hagués dit la setmana
passada. Per què, doncs, s’han
reunit d’urgència? Probablement
ha estat un gest de cara
a la galeria. En el comunicat
difós al final de la reunió, el
consell de govern ha anunciat
que havia donat un mandat als
comitès de la institució per a
accelerar el disseny d’un nou
vehicle amb què es pogués
combatre la fragmentació
financera a la zona euro. És
a dir, un programa nou que
contingui l’escalada de les
primes de risc. Ara com ara,
com ja es va dir, recorrerà a
la reinversió dels venciments
del programa extraordinari
antipandèmia (PEPP). És una
alternativa –amb moltes limitacions–
per a afrontar de
manera efectiva els moments
d’estrès més que possibles
que travessaran els mercats,
per la qual cosa el BCE s’ha
trobat forçat a dissenyar una
nova eina.
Crec, i tant de bo m’equivoqui,
que no n’hi haurà prou, amb
la promesa d’avui. I que, per
tant, aviat tornaran les vendes
en massa de deute italià,
espanyol, portuguès i grec.
L’especulació no dorm i si no
veu una posició més forta de
l’autoritat monetària, a més
de la disposició a posar sobre
la taula els milions que
calguin per a desanimar-la,
continuarà fent via. Cal pensar
que el BCE no s’hi ha pas de
gastar una milionada: només
cal l’amenaça seriosa que està
disposat a fer-ho. Això sí, ha
de ser creïble.
Aquesta setmana Goldman
Sachs ha advertit que el bo
italià ja cotitza al nivell en què
la ràtio de deute sobre PIB pot
entrar en un camí a l’alça molt
perillós si no hi ha ajusts fiscals
significatius. Com es pot
fer un ajust fiscal en un país
en plena recuperació? A l’estat
espanyol també se n’ha de
prendre bona nota. El deu-
te italià ja és el 150% del PIB
del país, un percentatge que a
l’estat espanyol és del 118%.
Per a Goldman Sachs, el deute
sobirà espanyol o portuguès
cotitzen encara a nivells relativament
més confortables,
però l’italià ja ha entrat en
zona d’alt risc.
La situació s’ha complicat una
mica més per l’actuació que
haurà de fer Lagarde, perquè
aquest vespre la Reserva
Federal dels Estats Units
ha apujat 75 punts bàsics els
tipus d’interès, en la reunió
de política monetària que ha
culminat avui. Amb això, el
nou rang de la taxa d’interès
puja de l’1% a l’1,75% i
es converteix en l’augment
més alt d’ençà de l’any 1994
i en el tercer ajust a l’alça que
fa enguany el banc central
nord-americà, després de
quatre anys de mantenir-la
sense canvis. És una pujada
forta, i en seguiran més,
segons el comunicat. Un comunicat
que obre una altra
porta: la por que el país entri
en recessió. No crec que
agradi gaire a molts estats
del món endeutats en dòlars,
que tindran dificultats importants
amb l’encariment dels
diners americans. Ni tampoc
crec que entusiasmi els mercats.
Demà ho veurem.
Tampoc no ha estat positiva
la publicació avui de l’actualització
de les previsions
macroeconòmiques, perquè
la Fed n’ha empitjorat les
perspectives. Ha reduït fins a
l’1,7% el creixement del PIB
del país el 2022, que contrasta
amb el 2,8% estimat al març.
Recordem que l’economia
americana va tenir una contracció
del 0,4% del PIB el
primer trimestre, segons la
segona estimació de la dada,
publicada per l’Oficina d’Anàlisi
Econòmica del govern.
De moment, això significarà
que l’euro es desvalorarà
enfront del dòlar, perquè
el diferencial de tipus d’interès
entre totes dues monedes
és prou important i creix
molt de pressa. Per exemple,
avui l’euro valia 1,04 dòlars i
fa una setmana 1,07. La baixada,
que ja ha començat,
afavorirà les exportacions a
l’àrea del dòlar, però encarirà
encara més les importacions,
sobretot les del petroli,
que es paga amb bitllets verds.
Esperem que la imaginació
dels “savis” del BCE els ajudi
a trobar ben aviat la clau
de l’instrument que els han
encarregat per evitar mals
pitjors.

62
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ANÀLISI
L’informe Szpunar sobre Junqueras:
unes conclusions inquietants per als
exiliats
L’aval de l’advocat general del TJUE a la pèrdua de l’escó de Junqueras pot complicar
un dels fronts de la batalla judicial dels exiliats
JOSEP CASULLERAS NUALART
Ara ja arriba l’hora de la veritat
en la batalla judicial al Tribunal
de Justícia de la UE contra
la repressió espanyola. A partir
d’ara i durant els mesos
vinents s’aniran resolent els
litigis oberts tant pels exiliats
com per Oriol Junqueras. El cas
de Junqueras, per a la defensa
del seu escó com a eurodiputat,
no té un bon pronòstic, ateses
les conclusions que n’ha tret
Aquest advocat general, Szpunar,
coneix molt bé la situl’advocat
general del TJUE, el
polonès Maciej Szpunar. Perquè
si fa no fa diu que el Parlament
Europeu no podia fer res
més sinó entomar la retirada
de l’escó que es va empescar
el Tribunal Suprem espanyol
malgrat la sentència europea
que li confirmava la immunitat.
Caldrà veure si aquesta
opinió –que no és vinculant,
però sempre tinguda molt en
compte– l’assumirà el tribunal
quan dicti sentència. I si
les coses que hi diu sobre la
immunitat acabaran tenint
cap efecte sobre Carles Puigdemont,
Toni Comín i Clara
Ponsatí. Si més no, d’entrada,
serveix per a advertir que el
camí no els serà pas gens fàcil.
ació de Junqueras i el contenciós
entre l’independentisme
català i l’estat espanyol. Ell va
fer el 2019 l’escrit de recomanacions
al TJUE perquè Junqueras
tingués reconeguda la
immunitat com a eurodiputat.
I el tribunal així ho va sentenciar,
el desembre d’aquell any.
Fou una de les sentències més
transcendents del Tribunal de
Luxemburg dels darrers anys;

63
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ANÀLISI
va obrir la porta del Parlament
Europeu a Puigdemont
i Comín (i després a Ponsatí)
i va fixar una doctrina nova
segons la qual un eurodiputat
té aquesta condició a partir del
moment que és elegit, sense
necessitat de jurar constitucions
ni més cerimònies.
Per això hi havia l’esperança
que Szpunar enfoqués el cas
de Junqueras d’una manera
diferent que el Tribunal General
de la UE, que fins ara
sempre ha tombat els recursos
del president d’ERC, amb
l’argument que el Parlament
Europeu no podia qüestionar
la decisió del Suprem espanyol
de retirar-li l’escó.
On ensopega Junqueras
Però no: l’advocat general diu
que el recurs de Junqueras al
TJUE no és admissible. En cap
de les dues demandes que feia,
principalment per corregir
el TGUE: que es deixés sense
efecte la decisió del president
de l’eurocambra de mantenir
vacant el seu escó i que s’acceptés
la petició d’empara feta
a la presidència mateix per a
defensar la seva immunitat
com a eurodiputat quan encara
no li havien retirat aquesta
condició. L’advocat no accepta
la pretensió de la defensa de
Junqueras de crear en aquest
cas una doctrina nova. El tribunal
haurà de decidir si ho
vol fer o no. La defensa, encapçalada
pels advocats Marc
Marsal i Andreu Van den Eynde,
pretén que es corregeixi
la doctrina existent segons la
qual el Parlament Europeu es
limita a executar la decisió que
prenen les autoritats judicials
d’un estat membre sobre la
pèrdua de la condició d’un
eurodiputat.
Ni el TGUE ni Szpunar no accepten
de canviar això, perquè
l’elegibilitat o la pèrdua de
l’elegibilitat d’un diputat per
circumstàncies sobrevingudes
com ara una condemna penal
és tota una part del dret de la
Unió que no s’ha desenvolupat
i que és regulada pel dret intern
de cada estat. Ho diu l’advocat
general en el seu informe:
“L’elegibilitat d’una persona
que exerceix un mandat electoral
es pot perdre, cosa que
normalment porta a l’anul·lació
del mandat. Tanmateix, a
manca de disposicions en sentit
contrari en el dret de la Unió,
l’elegibilitat es continua regint
pel dret dels estats membres.”
Aquesta mancança en el dret
de la Unió fou explotada per
Marchena fins a l’extrem. La
seqüència de les seves accions
és perversa: el maig del 2019
Junqueras surt elegit eurodiputat
per ERC; el juliol, amb
el judici vist per a sentència,
el magistrat espanyol envia
unes preguntes pre-judicials
al TJUE sobre l’abast de la
immunitat de Junqueras com
a eurodiputat; el 14 d’octubre
es fa la vista oral a Luxemburg
sobre aquesta qüestió i el mateix
dia el Suprem comunica a
Junqueras la seva condemna a
tretze anys de presó; el 19 de
desembre el TJUE sentencia
que Junqueras tenia immunitat
d’ençà del mes de juny,
quan fou proclamat electe; el
6 de gener de 2020 el Parlament
Europeu reconeix Junqueras
com a eurodiputat; el 9
de gener el Suprem comunica
a l’eurocambra que no el deixarà
sortir de la presó i que,
com que va ser condemnat, ha
de perdre l’escó; i l’11 de gener
el Parlament Europeu ho
accepta i li retira la condició
d’eurodiputat.
La defensa de Junqueras al·lega que
el Parlament Europeu havia d’haver
advertit tota aquesta maniobra de
Marchena encaminada a incomplir d’una
manera flagrant una sentència del TJUE
que li garantia la immunitat
La defensa de Junqueras al·lega
que el Parlament Europeu
havia d’haver advertit tota
aquesta maniobra de Marchena
encaminada a incomplir
d’una manera flagrant una
sentència del TJUE que li garantia
la immunitat. Si no hi
havia una demanda de suplicatori,
s’havien d’haver negat
a acatar la decisió del Suprem.
Però Szpunar diu: “El parlament
no té competència per a
controlar les decisions nacionals
per les quals es declara la
pèrdua de l’elegibilitat.”
Un avís per als exiliats
És un avís per als exiliats pendents
de resolucions judicials
al TJUE. Com que els seus casos
de persecució política són
tan excepcionals dins de la
UE –tret de Polònia, gairebé
no n’hi ha precedents–, tampoc
no hi ha jurisprudència
que serveixi per a resoldre els
litigis, que permeti de respondre
d’una manera clara
la denúncia de violacions de
drets fonamentals i del dret
de la Unió en les euroordres
enviades per la justícia espanyola.
En aquest cas, els
exiliats catalans obren camí i
proposen als magistrats europeus
que s’endinsin en vies
inexplorades.
És el cas, per exemple, de la
causa de les pre-judicials de
Pablo Llarena sobre la viabilitat
de les euroordres. Ja es
va veure el mes d’abril que hi
havia una disparitat d’opinions
i d’enfocaments entre
els jutges de la Gran Sala del
TJUE, i que l’èxit dels exiliats
en aquest litigi dependrà en
bona part del fet que el tribunal
desenvolupi una nova
doctrina sobre la particularitat
del seu cas, que és el cas
de la persecució política dels
dirigents independentistes
catalans pel fet de ser qui són.
I ara l’informe Szpunar en el
cas Junqueras constata que
cal afinar molt perquè les innovacions
doctrinals siguin
acceptades, i més encara si
allò que es pretén és que els

64
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ANÀLISI
magistrats fins i tot corregeixin
una doctrina ja existent.
Vet aquí el gran envit de
la batalla judicial no tan sols
de Junqueras sinó de tots els
exiliats al tribunal europeu.
El toc d’atenció a Marchena
Ara, l’advocat general, en el
seu informe, fa una observació
que no sembla pas gens
anecdòtica, tenint en compte
que ell fou un dels artífexs
de la sentència Junqueras.
Perquè s’entén que diu que
el Suprem espanyol la va incomplir,
aquella sentència,
i que, d’aquesta manera, tot
mantenint-lo empresonat,
va vulnerar el principi de cooperació
lleial entre institucions
europees i estatals. Ho
deixa apuntat, per a qui vulgui
llegir-ho: “Pel que fa a l’obligació
de cooperació lleial, pot
semblar efectivament que el
comportament del Tribunal
Suprem, en l’assumpte relatiu
al recurrent, no compleix
aquesta obligació.” És pràcticament
una acusació.
El problema ve tot seguit, en
el mateix paràgraf, quan diu:
“Tanmateix, no es pot considerar
que una iniciativa del
president del Parlament [Europeu]
adoptada sobre la base
de l’article 8 del reglament
intern [de l’eurocambra] pugui
ser una solució eficaç per
posar remei a aquest eventual
incompliment.” És a dir, una
altra vegada que el Parlament
Europeu no hi podia fer res. I
en aquest apartat ho diu sobre
l’altra part de la demanda de
Junqueras, sobre la petició
d’empara de la seva immunitat
que l’eurodiputada d’ERC,
Diana Riba, va fer al president
de l’eurocambra i que no va
ser atesa.
Precedent per als exiliats
Aquesta és la part que afecta
més els exiliats, perquè
Puigdemont, Comín i Ponsatí
tenen oberta una causa al
TGUE per una demanda molt
semblant a la de Junqueras
sobre la petició d’empara de
la immunitat que Diana Riba
va demanar, també per a ells,
a la presidència del parlament.
És un mecanisme previst al
reglament del parlament: la
petició a la presidència perquè,
en cas d’una situació que
amenaci o vulneri la immunitat
d’un eurodiputat, se li
confirmi aquesta immunitat.
En aquell moment, el desembre
del 2019, amb Junqueras a
la presó i Puigdemont i Comín
sense haver estat encara acreditats,
Sassoli no va atendre
les peticions de Riba.
I en el cas de Junqueras, tant
el TGUE com Szpunar diuen
que Sassoli va fer ben fet. O,
més ben dit, que no va fer pas
res mal fet, perquè no té pas
l’obligació d’acceptar la tramitació
de peticions d’aquesta
mena, sinó que és una decisió
absolutament discrecional seva.
I, d’una altra banda, i això
és important, que en cas que
el president del parlament acceptés
la petició de confirmació
de la immunitat, aquesta
decisió no tindria efectes jurídics
vinculants sobre l’estat
concernit, en aquest cas l’estat
espanyol. “Aquesta iniciativa
no crea en si mateixa efectes
jurídics vinculants que puguin
portar aquest estat membre
a complir les obligacions que
l’incumbeixen.”
Junqueras haurà d’esperar la sentència
del TJUE, però la contundència de les
recomanacions de l’advocat general no li
permeten de ser gaire optimista
Si el TJUE fes seu aquest argument,
els eurodiputats
exiliats podrien trobar entrebancs
en la pretensió de
garantir i protegir plenament
totes les seves immunitats,
inclosa aquella que els hauria
de protegir també dins l’estat
espanyol. La causa al TGUE en
què demanen al Parlament
Europeu que rectifiqui la decisió
del desembre del 2019 i
els tramiti la petició de confirmació
de la seva immunitat
persegueix això: la protecció
completa de totes les seves
immunitats.
Perquè els eurodiputats en
tenen unes quantes, d’immunitats,
recollides en l’article
9 del protocol sobre
privilegis i immunitats de la
UE. La primera, la de l’apartat
a), és la que els protegeix
dins l’estat en què han estat
elegits. En segon lloc, hi ha
la immunitat b), que diu que
els eurodiputats “no podran
ser detinguts ni processats
en el territori de qualsevol
altre estat membre”. I hi ha
un darrer apartat de l’article
segons el qual els diputats
“gaudiran igualment d’immunitat
quan s’adrecin al lloc
de reunió del Parlament Europeu
o en tornin”. El Suprem
diu que no tenen la primera,
la de l’apartat a), perquè
van perdre-la quan van ser
processats en la causa penal
contra el procés. Però això és
discutible, i els exiliats volen
que en aquesta causa judicial
el tribunal europeu s’hi pronunciï
per primera vegada, i
que rectifiqui l’afirmació de
Llarena.
Si la resposta que obtinguessin
fos en la línia de la resposta
que ha tingut Junqueras, no
tindrien aquesta oportunitat.
Aquest camí el seria barrat.
Junqueras haurà d’esperar la
sentència del TJUE, però la
contundència de les recomanacions
de l’advocat general
no li permeten de ser gaire
optimista. Li quedarà la via
del recurs al Tribunal Europeu
dels Drets Humans, quan
l’altre recurs que té interposat
al Tribunal Constitucional
espanyol contra la decisió del
Suprem i la JEC de llevar-li
l’escó sigui previsiblement
desestimat.

65
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ANÀLISI
“Si un dia em veig imputada…”,
va dir Mónica Oltra a Francisco Camps
Es complica la situació de la vice-presidenta del Consell, ara que el jutge l’ha citada a
declarar per, presumptament, haver maniobrat per encobrir els abusos del seu exmarit
a una menor tutelada
ESPERANÇA CAMPS BARBER
La notícia era esperada, perquè
és una passa més en el
procés judicial contra Mónica
Oltra. Però, així i tot, la
resolució del TSJ valencià ha
sacsejat els fonaments de la
política valenciana. El tribunal
li imputa els delictes de prevaricació,
abandonament de
menors i omissió del deure,
i la cita a declarar el dimecres,
6 de juliol, a les deu del matí.
Falten vint dies.
Aquest cas té a veure amb
l’acusació contra el seu
ex-marit per uns abusos
sexuals a una jove de setze
anys tutelada en un centre de
menors on ell treballava com
a educador. Aquest home va
ser condemnat pels fets. Com
que van ocórrer entre els anys
2016 i 2017, quan encara eren
parella, el tribunal diu textualment:
“S’aprecien una sèrie
d’indicis plurals que fan sospitar
de la possible existència
d’un concert entre l’aforada
i diversos funcionaris per a
protegir qui era la seua parella
o bé per a protegir la carrera
política de l’aforada.”
La querella que ha donat peu
a tot el procediment judicial
la van interposar Cristina
Seguí, cofundadora de Vox
i col·laboradora de diversos
mitjans d’extrema dreta, i la
jove abusada, que ja és major
d’edat i que és representada
legalment per José Luis Roberto,
fundador i líder del grupuscle
feixista España 2000.

66
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ANÀLISI
Hi veuen una cacera
És a la naturalesa de la part
acusadora a què s’agafa amb
força Mónica Oltra per no deixar
els càrrecs de vice-presidenta
del Consell i de consellera
d’Igualtat i Polítiques
Inclusives. Parlen de persecució
política i defensen, ella i
el seu grup polític –la coalició
Compromís–, que la querella
és una maniobra de la dreta i
l’extrema dreta per a fer trontollar
el govern del Botànic.
I que això no ho toleraran. I
que, per tant, la coalició dóna
suport a Mónica Oltra i ella
continuarà al Consell.
Externament, res no ha fet
canviar el ritme de Compromís.
Cap reunió comunicada
per a avaluar els danys, cap
conferència de premsa per a
expressar el suport incondicional
a la vice-presidenta.
Silenci. Tret d’una declaració
feta a corre-cuita per la coordinadora
Àgueda Micó, i una
piulada del diputat al congrés
espanyol, Joan Baldoví.
ting esdevindrà un acte de
suport i d’adhesió a la vice-presidenta,
no tan sols
per part dels dirigents que
hi intervindran, sinó de tota
la militància.
En alguna ocasió han afermat
la decisió de mantenir
Oltra en el càrrec recordant
els casos de dos càrrecs més de
Compromís que també van ser
encausats i jutjats. I absolts.
Enric Nomdedéu, secretari
d’Ocupació, i Rubén Trenzano,
director general de Política
Lingüística. Si ja ha passat
dues voltes, pot passar una
tercera, diuen.
Dubtes i crítiques internes
Els equips de comunicació de
Compromís s’escarrassen a
preservar el bloc compacte,
a evitar escletxes, a impedir
que s’escape cap crítica. De
cara al públic, és clar. Una
altra cosa és què pensa la
militància, què es diu en les
agrupacions i a les comarques,
què circula pels grups
de WhatsApp sobre el desgast
immens que la situació
personal de la vice-presidenta
causa a Compromís i al
Botànic. Només la disciplina
de partit, la necessitat de no
donar carnassa als adversaris
i l’obediència impedeix
també a diversos alts càrrecs
de fer públic allò que diuen
en privat, que de cap manera
Mónica Oltra no pot ser la
candidata de Compromís. I
que serà molt complicat que
arribe a les eleccions ocupant
el càrrec.
Les altres dues potes del govern
de coalició també han
Fonts de Compromís han dit
a VilaWeb que el que va passar
ahir ja se sabia que passaria
i que tot transcorre dins
la normalitat. Han dit també
que Mónica Oltra participarà,
com era previst, en l’acte
polític de demà dissabte a
l’antic riu del Túria. “Cap al
tercer Botànic”, l’han titulat,
i ha de servir per a considerar
llançada la pre-campanya
electoral. Al cartell hi ha els
noms de Mónica Oltra, Joan
Baldoví, Joan Ribó, Àgueda
Micó i Juan Ponce. Estan
segurs, a la sala de màquines
de la coalició, que aquest míromàs
en silenci. El president
Puig era en un acte amb empresaris
quan es va saber la
notificació del jutjat. Va evitar
de donar suport explícit
a Oltra i es va excusar dient
que no havia pogut llegir els
papers. Amb tot, sí que va
manifestar el respecte més
absolut a la justícia. Unides
Podem, tampoc no va emetre
cap comunicat
Els equips de comunicació de Compromís
s’escarrassen a preservar el bloc
compacte, a evitar escletxes, a impedir
que s’escape cap crítica

67
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ANÀLISI
Reunió del Consell
Com cada divendres, a primera
hora del matí avui hi
ha reunió del Consell. Serà
el primer moment en què la
vice-presidenta primera es
veurà cara a cara amb els socis.
Què passarà a la reunió
serà secret, però s’intueixen
moments de tensió. Fa unes
quantes setmanes, quan feia
poques hores que el jutjat
havia demanat d’encausar
Oltra, la consellera de Justícia,
Gabriela Bravo, li va recomanar,
en públic, que fes
un pensament. Compromís
va botar ràpidament per a
defensar la vice-presidenta.
Mónica Oltra compareixerà
a les dotze davant la
premsa. Ahir va prometre
que respondria preguntes.
Com fa cada setmana.
D’ençà que va esclatar el cas,
el ritual de la lectura dels
acords del Consell, separats
pels eixos que constitueixen
el pacte, és sempre el preàmbul
de les preguntes a
la vice-presidenta sobre la
seua situació. La pregunta
que li fan cada setmana és
si dimitirà.
Fa més d’un any que Oltra
ha de donar explicacions sobre
aquesta qüestió. El mes
d’abril de l’any passat ja va
comparèixer a les Corts amb
l’esperança que totes les dades
i tota la documentació
que havia aportat convencessen
els partits de l’oposició
que no s’havia aprofitat del
seu càrrec per a protegir el
seu ex-marit. Però no. A les
corts, PP, Ciutadans i Vox, i
als tribunals l’extrema dreta,
han mantingut el setge i la
pressió.
Mantenir-se en el càrrec
Mónica Oltra s’ha manifestat
sempre disposada a romandre
en el càrrec. Justament
per a no facilitar una victòria
a la dreta que la vol fora del
govern. A ella i tot el Botànic.
Està disposada a no anar-se’n
encara que siga encausada,
allò que abans es deia “imputada”.
Encara que això vulga
dir facilitar desenes de titulars,
d’ací al 6 de juliol, que
taparan qualsevol proposta
que faça el Consell. Encara
que cada membre del govern
que vaja a un acte, que cada
diputat dels grups del Botànic,
hagen de respondre una
volta i una altra a la mateixa
pregunta.
I diu que no se’n va, encara
que d’ací a vint dies serà la
protagonista de la fotografia
que cerca amb deler la dreta
i l’extrema dreta per a erosionar
el Consell, quan arribe
al TSJ per a declarar com a
encausada. I a aquesta imatge
en succeiran més: Mónica
Oltra assetjada per desenes de
càmeres i micròfons; Mónica
Oltra responent les preguntes
a la sala de vistes; Mónica
Oltra obrint tots els informatius...
I mentre aquell dia no arribe,
la imatge d’una Mónica Oltra
implacable i de llengua esmolada
contra Francisco Camps,
Juan Cotino, Rafael Blasco i
tots els corruptes dels governs
de PP, les samarretes que lluïa,
les intervencions àcides
als mitjans de comunicació
espanyols, tornaran com un
bumerang enverinat cap al
partit i cap al Consell. “Si jo un
dia em veig com vostè, imputada,
marxaré a casa”, li va dir
a Camps a les Corts.
I les xarxes bulliran amb tot
l’entorn mediàtic de l’extrema
dreta que hi suca pa
i que exhibeix ja, abans que
comence el judici i tot, un trofeu
de cacera.
I diu que no se’n va, encara que d’ací
a vint dies serà la protagonista de la
fotografia que cerca amb deler la dreta
i l’extrema dreta per a erosionar el
Consell, quan arribe al TSJ per a declarar
com a encausada

68
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
VICENT PARTAL
LA AP-7? DONCS MIREU, D’AIXÒ TRACTA
PRECISAMENT LA INDEPENDÈNCIA
No fer el corredor
mediterrani i no invertir
als Països Catalans és
una decisió estratègica
espanyola, un autèntic
projecte nacional
El col·lapse de la AP-7 es podria convertir en un dels grans problemes de
l’estiu. Ja era una via clarament insuficient abans, per la inexistència del
corredor mediterrani. Però ara, després de la desaparició dels peatges, el
drama derivat de la manca d’inversions de l’estat en infrastructures clau
als Països Catalans és mostra en tota la grandesa.
Especialment a les tres grans àrees metropolitanes. El bypass de València
és un coll d’ampolla permanent. Els accessos de les eixides de Barcelona
o la mobilitat en àrees com el Vallès, igualment. I el caos a la conurbació
d’Alacant-Elx ja no es pot dissimular. Per una altra banda, però clarament
connectat amb això, la gestió desastrosa, insultant, dels trens de rodalia
de Renfe –que ha motivat manifestacions i protestes tant a València com a
Barcelona– ha originat un conflicte de tal dimensió que amenaça gairebé
de col·lapsar el país.
En vista d’això, és evident que calen solucions provisionals, reconduir el
caos amb pegats i improvisacions: carrils addicionals, mesures per a reduir
l’impacte dels camions i totes aquestes coses de què ahir parlava el govern
de Catalunya. Però alhora cal fer política d’altura. I això vol dir parlar clar
i posar les coses en context . AP-7? Mireu, d’això precisament tracta la
independència.
Històries de VilaWeb: La AP-7: el carrer Major que fa por a Espanya
Perquè aquest conflicte no és natural i només s’explica com a resultat de
decisions polítiques gravíssimes que durant dècades i més dècades han
adoptat els governs espanyols –del PSOE o del PP, que en això, com en tantes
altres coses, tant hi fa. Decisions que són conscients i sorgides d’un projecte
nacionalista espanyol que consisteix a convertir Madrid en el tot i impedir
especialment qualsevol contacte i relació entre el País Valencià i Catalunya.
I en aquest àmbit hi ha dues decisions estratègiques que no són de cap manera
anecdòtiques ni desconnectades entre si, sinó la mare dels ous: negar-se
a fer el corredor mediterrani, cosa que implica un trànsit de mercaderies
en camions que és impossible de gestionar racionalment, i deixar morir el
servei de rodalia i causar, doncs, un caos en la mobilitat.
No repetiré ara i ací la desproporció entre les inversions que l’estat espanyol
fa a Madrid i les inversions als Països Catalans. Però sí que diré que aquesta
distribució de les inversions reflecteix un programa polític, un programa

69
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
És evident que calen solucions provisionals, reconduir el caos amb
pegats i improvisacions: carrils addicionals, mesures per a reduir
l’impacte dels camions i totes aquestes coses de què ahir parlava el
govern de Catalunya. Però alhora cal fer política d’altura. I això vol
dir parlar clar i posar les coses en context
“nacional”, que perjudica tots els ciutadans del nostre país, siguen independentistes
o no. De manera que no hi ha solució que no demane la independència,
i és això que cal remarcar i fer evident.
PS1. Més d’una vegada us he explicat un llibre d’uns analistes militars
americans que, a parer meu, dóna una pista molt interessant sobre quan i
com l’estat espanyol va decidir que havia de fer tant com calgués per ofegar
els Països Catalans. En parlava, per exemple, en aquest editorial de fa deu
anys que, tanmateix, i ho dic amb ràbia, hauria pogut escriure avui mateix.
PS2. Rere el conflicte entre el Marroc, Algèria, el Sàhara i Espanya, que tanta
tinta mou aquestes darreres setmanes, hi ha un gran interès estratègic pel
control del Sahel. Ho explique en aquesta Pissarreta.

70
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
MARTA ROJALS
DE LA MINIFALDILLA AL TAPAGOTS
La qüestió és posar l’ull
en la víctima: si es droga,
perquè es droga; si la
droguen, perquè l’han
drogat
No me’n sé avenir i me’n sé avenir alhora: diu que una vintena de discoteques
de Barcelona i Eivissa repartiran tapes per als gots perquè ningú no hi pugui
ficar drogues per a violar ningú. La idea no és nova. La de les tapes, tampoc.
A final de l’any passat, el Regne Unit va viure una onada de casos de noies
drogades en pubs i discoteques: en dos mesos, vora dues-centes a través
de la beguda i vora una seixantena directament amb xeringues (!). Com a
protesta, clientes de cinquanta ciutats van iniciar campanyes de boicot als
locals per reclamar mesures de seguretat, entre d’altres, tapes per al beure,
testos gratuïts per a detectar-hi drogues i, també, (més) escorcolls als hòmens.
L’exemple del Regne Unit va ser molt noticiat perquè ho té tot, però
el nombre de casos –de denúncies– no para de créixer a totes les ciutats
europees. A Catalunya, els Mossos parlen d’un “problema greu”, i que no
hi ha cap setmana que no se’ls adrecin una o dues persones que han patit
una agressió sexual després que les hagin drogades.
Per a un violador, l’anul·lació de les percepcions de la presa és el mètode que
l’acosta més al crim perfecte: la possibilitat de no ser vist, sentit, ensumat
ni recordat per la víctima supera la fantasia de la capa d’invisibilitat. Fins i
tot l’arma primera del crim –la química, que precedirà la física– s’esvaeix
de l’“escenari” del crim sense deixar rastre: les substàncies conegudes
popularment com a “drogues dels violadors” només es mantenen unes
quantes hores al cos per on han circulat. Si ja es fa difícil de denunciar una
agressió sexual amb tots els sentits de punta, aquesta modalitat té el perill
de quedar-se en xifres per a l’estadística.
Per a treure ferro al debat, molts cunyats ens recorden que drogar gent per
aprofitar-se’n és una cosa que s’ha fet sempre. Però, amb el recordatori,
toquen el moll de l’os sense voler: perquè mentre el “com” es diversifica i
se sofistica, el “què” roman intacte a través dels temps. De fet, els diferents
“com” són fruit de l’afany per a fer més fàcil el “què”: satisfer-se un hom(e)
amb un cos que no el vol, quan ell vol i perquè pot. I per a això no cal pensar
en predadors foscos i parafílics amb una bosseta o una xeringa a l’infern de
la gavardina, perquè el “com” del qual s’aprofiten més agressors per al seu
“què” és l’alcohol, droga universal i transversal, que no entén de classes ni
de condicions.
I és que, amb la droga dita alcohol, fa l’efecte que la pel·lícula canvia. Estirem
una mica la veta, a veure si és veritat, i anem fins un parell de mesos
enrere, a les paraules que es van fer virals de l’streamer ElXokas, ídol d’un
milió de seguidors a Twitch, sobre el “trucàs” d’uns “col·legues” seus que
“s’emportaven les paies col·locades i tal”: “si tu estàs serè”, va dir, és “xu-

71
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
I així, mentre anem parlant del “com”, que va variant, ens
continuem distraient del “què” de sempre, que no sé quina
solució té i que només puc deixar-lo en interrogant
pat!”. (Allò que dèiem del “què” atemporal: a la meua època, hom parlava
entre rialles d’esperar a l’última hora per passar el rasclet a la discoteca –i la
resta, he-he, es donava per entesa.) Així descrivia l’streamer un seu “amic”
que, amb la tàctica, “se n’anava amb una paia sempre”: “un crac, un fora de
sèrie, de puto pro”. A quin públic s’adreçava? Doncs a nanos com els vostres
fills i néts. Quin era el missatge implícit? Que si no hi ha consciència per a
consentir, no hi ha problemes amb el consentiment: “trucàs!”, compares.
Perquè és de consentiment, que parlem des del primer paràgraf: aquest
invent de les feministes que, amb cada dret a favor de la llibertat sexual de
totes, fa sortir doctors cum laude en Cultura de la violació a demanar si per
sucar el melindro hauran d’acabar signant un paper davant de notari. Com
a mínim, amb la submissió química la seua condemna és unànime: gràcies
a Déu, una dona amb els sentits anul·lats no dóna peu al ventall de matisos
i interpretacions androcèntriques que els suscita el rebuig d’una femella
conscient –interpretacions provinents, en el millor dels casos, d’una ignorància
profunda del funcionament del desig femení.
Encara més: quan es tracta d’una violació per submissió amb drogues, el
focus canvia màgicament de costat segons si la violada havia estat drogada
sense voler o si, fent ús de la seua llibertat, s’havia drogat tota sola. Ara mateix,
mentre la societat encara responsabilitza les víctimes que havien pres
drogues desinhibidores com l’alcohol, el consum d’aquestes substàncies
resulta un atenuant per als seus agressors. Coses del codi patriarcal, també
dit penal, que considera la submissió química un agreujant quan es tracta
d’un robatori, elevant-lo a robatori amb violència, mentre que una violació
amb el mateix sistema només la considera “abús sexual”, perquè no hi ha
violència ni intimidació ni cap “no” que pugui ser interpretat com a tal.
Senyores, no hi ha al món prou contenidors per cremar.
Justament, moltes víctimes renuncien a denunciar les agressions amb
submissió a causa de la culpabilització social per haver consumit substàncies
desinhibidores. La qüestió és posar l’ull en la víctima: si es droga, perquè
es droga; si la droguen, perquè l’han drogat. Per la vella lògica de culpar la
minifaldilla, que és la que encara ens fa culpar el mam, ves que no acabem
responsabilitzant de la submissió química a qui no s’ha tapat el got. I així,
mentre anem parlant del “com”, que va variant, ens continuem distraient
del “què” de sempre, que no sé quina solució té i que només puc deixar-lo
en interrogant; perquè no sé entendre què fa que un individu pugui trobar
desitjable penetrar un cos mort, una carn inerta, desposseïda de la capacitat
de sentir i de consentir, i que l’endemà pugui tornar a treballar, a estudiar,
a dinar a cals sogres, a ballar a la festa major, i que de saber-se’n capaç no
li vingui l’instint de tirar-se daltabaix d’un pont.

72
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
MAIL OBERT
ESTEL SOLÉ
ESTEL SOLÉ
EN CATALÀ, QUIN ACUDIT!
Resulta patètic que
ens hagin condemnat
a pidolar per gaudir
de la nostra llengua, i
a haver de fer-ho de
manera suposadament
clandestina
—Mama, t’explico un xiste?
—Un acudit?
—És diu xiste.
—En castellà, sí. En català es diu “acudit”, amor.
—Però dic xiste perquè és en castellà i perquè en català no fa riure.
Patapam. Martellada lingüística al mig del meu cap. No és la primera vegada
que m’ho diu. De fet, aquesta és la segona conversa que tinc amb el meu fill
sobre aquest tema. L’altra vegada vaig demanar-li que m’expliqués l’acudit,
el vaig traduir al català i va acabar rient. Li vaig dir que el podia explicar en
català l’endemà a l’escola, però em va mirar amb ulls de “si l’explico en català
seré l’únic desgraciat que fa acudits en català i això no mola”. Bé, no sé si deia
això la seva mirada, però jo la vaig interpretar així. Té cinc anys, gairebé sis,
encara és lluny de l’adolescència, aquella etapa que sovint diem que és clau
per al futur del català. Tanmateix, ell, que fa poc que té consciència del fet
que parlem una llengua diferent del castellà, ja considera que el català no fa
riure. Bé, concretament considera que els acudits en català no fan riure. No
sé si ho creu de debò o bé repeteix el que ha sentit, o potser no ho ha sentit a
dir tal qual, però dedueix que només fan riure els acudits en castellà perquè
quan juguen, la canalla, la gran majoria d’acudits que fan són en castellà.
Però, analitzem-ho amb més profunditat. El meu fill ha rigut davant meu
de bromes i d’humor fet en català. Ha rigut, i molt. Per exemple, veient dibuixos
del Dr. Slump. El recordeu? També en diem l’Arale. Un dels dibuixos
que van marcar la infància de gran part de la meva generació. Uns dibuixos
que amb els nostres impostos es van doblar al català, però que ara no
podem trobar a la web de TV3, ni a YouTube. Per poder-los descobrir heu
de submergir-vos fins als baixos fons de la ma-paternitat catalana i heu
d’aprendre a moure-us pel mercat negre digital, per aconseguir, d’estraperlo,
l’enllaç d’un canal de Telegram que porta per nom Contingut en
Català. Un grup format per unes mil cinc-centes persones que es passen, a
l’ombra de la legalitat, continguts audiovisuals en català. Suposo que, arribats
a aquest punt, esteu d’acord amb mi que resulta patètic que ens hagin
condemnat a pidolar per gaudir de la nostra llengua, i a haver de fer-ho de
manera suposadament clandestina. Ens han condemnat a conformar-nos
amb les molles d’una barra de pa que cada dia és més seca, però que, malgrat
tot, encara serveix de munició perquè la gentola de Ciutadans & Co continuï
vetllant per trepitjar els nostres drets amb l’aval de la justícia espanyola.
Doncs bé, com us deia, gràcies a un canal de Telegram i connectant el dispositiu
mòbil a la televisió, el meu fill ha conegut l’Arale. Si fa temps que no en
veieu cap capítol, potser no recordeu el llenguatge tan ric, divertit, enginyós

73
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
MAIL OBERT
ESTEL SOLÉ
I al final la canalla
acaba fent el
que nosaltres
fem. Nosaltres
cedim i entomem
les patacades
de ciutadans
i tribunals,
entomem les
flaqueses del
govern i ens deixem
collar. Elles i ells,
de moment, ja han
cedit el joc, ja han
cedit l’humor
amb què parlaven aquells personatges. Un llenguatge al qual devem l’espurna
de la nostra militància actual per la llengua catalana. Dies després de començar
a veure Arale, el meu fill, inconscientment, va començar a parlar fent
servir paraules que fins aleshores no havia dit mai o gairebé mai: “tanoca”,
“tap de bassa”, “curt de gambals”... Hi ha qui ho nega, però el llenguatge de
l’oci, d’allò que ens diverteix, crea els nostres referents lingüístics, segella la
nostra identitat i determina la nostra manera de pensar, de ser i d’interactuar
amb el món. I evidentment determina també el nostre humor. I, al final, els
referents d’humor i l’imaginari de la canalla que veu audiovisual en castellà
i que fa servir només el català dins l’escola s’acaben imposant, i la minoria
es torna encara més minoria. I la canalla acaba deduint que en català no es
pot fer humor, i que si s’hi fa humor no farà riure o farà riure poca gent, no
tindrà tanta audiència ni tantes oportunitats. Si arriben a aquesta conclusió
a quatre anys, cinc, sis, evidentment, quan siguin adolescents poc terreny
tindrem per córrer o per corregir en aquest sentit.
I nosaltres, els adults, els seus referents lingüístics, sí, fem militància i
encoratgem les nostres filles i els nostres fills a parlar català, però després
ens veuen canviar de llengua a la mínima i s’adonen que el català és una
dèria nostra, un vell amor que ja té més de nostàlgic que de realitat. I al
final la canalla acaba fent el que nosaltres fem. Nosaltres cedim i entomem
les patacades de ciutadans i tribunals, entomem les flaqueses del govern i
ens deixem collar. Elles i ells, de moment, ja han cedit el joc, ja han cedit
l’humor.

LA FOTO DE LA SETMANA
Incendis sense control
Els Bombers de la Generalitat treballen en l’extinció de diversos incendis.
Els de més magnitud són el d’Artesa de Segre (Noguera) i el de Corbera d’Ebre (Terra Alta).
FOTOGRAFIA: RAMON GABRIEL.