18 pobles de menys de 1.000 habitants

2 - 8 D’ABRIL DE 2022 

No faces de la teua ignorància un argument 

Joan Fuster 

18 POBLES 

DE MENYS DE 1.000 HABITANTS 

QUE US SORPRENDRAN

2 

vilaweb.cat 

Divendres, 8 d’abril de 2022 

SUMARI 

2 - 8 D’ABRIL DE 2022 

PORTADA 

ENTREVISTES 

18 pobles de menys de 1.000 habitants que us sorprendran 

Per Marina Arbós. 

Sergio Caballero: “TV3 ha maltractat ‘Després de tu’ com a producte” 

Per Esperança Camps Barber. 

Oriol Mitjà: “La quarantena era la pedra angular de l’estratègia de 

control; no s’hauria de retirar mai” 

Per Josep Rexach Fumanya. 

Alfonso Zenon: “El CNI va fer escoltes al marge de la llei i va 

contaminar tota la causa” 

Per Oriol Bäbler. 

Gonzalo Boye: “Aquell dia sabia què havia de fer al tribunal però 

no a la vida” 

Per Josep Casulleras Nualart. 

REPORTATGES 

ANÀLISI 

Txetxènia, un camp de concentració dins Rússia 

Per Marta Ter. 

L’orfenesa endèmica dels nord-catalans en les presidencials 

franceses 

Per Josep Rexach Fumanya. 

El camí que deixa lliure Sànchez: Borràs en la cruïlla i el pas esperat 

de Turull 

Per Odei A.-Etxearte. 

L’exili pateix per fer valer el seu cas a Luxemburg però albira una 

gran oportunitat 

Per Josep Casulleras Nualart. 

Barcelona, ciutat tancada? 

Per Jordi Goula. 

OPINIÓ 

Són moltes les coses que canvien després d’un cap de setmana 

com aquest 

Editorial de Vicent Partal. 

Contra els guardians del tabú 

Opinió Contundent de Clara Ponsatí. 

Companys, el president malaguanyat 

Mail Obert de Joan Ramon Resina. 

Lo important es ke s’antengui 

Mail Obert de Marta Rojals.

3 

vilaweb.cat 



18 pobles 

de menys de 1.000 habitants 

que us sorprendran 

De les valls del Pirineu a la serra de Tramuntana i dels 

peus del Canigó a l’illa de Tabarca. Descansar en un 

poble de pescadors o aprofitar una escapada per fer 

una ruta de muntanya. Prepareu la maleta o la motxilla 

i deixeu-vos sorprendre per l’encant dels pobles més 

menuts.. 

Marcats pel paisatge, per la història o pel patrimoni, 

us acostem a aquests llogarets de menys d’un miler 

d’habitants per descobrir què s’hi amaga. Heus ací un 

recorregut, de cap a cap del país, per divuit indrets que 

no us deixaran indiferents. 

Bagergue 

Pal 

Vilafranca 

de Conflent 

Eus 

MARINA ARBÓS 

Esterri 

d’Àneu 

Beget 

Els Hostalets 

d’en Bas 

Mura 

Sant Martí 

Vell 

Miravet 

Ares del 

Maestrat 

Fanzara 

Fornalutx 

Xulilla 

Otos 

Escorca 

Alcaufar 

Illa de 

Tabarca

4 

vilaweb.cat 



EUS 

Eus és un municipi del Conflent situat a la vall de 

la Tet, entre Prada i Marqueixanes. Al bell mig dels 

Pirineus Orientals, el poble és esglaonat damunt un 

turó granític. Passejant pels carrerons tortuosos del 

poble, us trobareu l’església de Sant Vicenç, un edifici 

romànic construït el 1053 i reformat el 1213. És situada 

a la part baixa i fou dreçada sobre les ruïnes de l’antic 

castell d’Eus, que encara avui es poden veure. La nova 

església, en canvi, és al capdamunt, al cim del turó 

que antigament coronava el castell. Fa segles va ser 

una zona de defensa que va servir per a combatre les 

tropes franceses –al segle XVI, en l’intent frustrat 

d’envair el Rosselló– i per a frenar l’exèrcit espanyol 

–al segle XVIII. Visitar el poble, que conserva l’aspecte 

tradicional i pintoresc, és recomanable especialment a 

la primavera, en què sovint es pot gaudir del contrast 

dels primers paisatges florits amb les altes muntanyes, 

encara nevades. 

NUNO JOSE DE MATOS 

Comarca: Conflent 

Habitants: 388 

ALBERT TORELLÓ

5 

vilaweb.cat 



VILAFRANCA DE CONFLENT 

Vilafranca de Conflent, a la vall de la Tet, és un petit 

municipi emmurallat. Conserva l’empremta medieval 

i alhora el caràcter d’emplaçament defensiu. Precisament 

les muralles són un dels principals atractius 

turístics i un dels emblemes de la riquesa patrimonial 

de Vilafranca. Van ser construïdes al segle XI i reforçades 

al segle XVII per Sébastien Le Preste de Vauban. 

L’estructura defensiva de les muralles es completa amb 

el Fort Libèria, construït el 1681 i situat a mig vessant de 

la muntanya de Bell-lloc. Si el voleu descobrir, agafeu 

forces perquè haureu de pujar 734 esglaons, amb un 

desnivell de 180 metres. Ara, l’esforç paga la pena per 

poder contemplar les vistes de les valls i de l’imponent 

Canigó. Tant la muralla com el Fort Libèria són considerats 

patrimoni mundial de la UNESCO, juntament 

amb els negocis i les cases d’antics comercials i l’església 

romànica de Sant Jaume. Vilafranca de Conflent 

també és el punt de partida dels 63 quilòmetres que 

recorre el Tren Groc, un segell de la Catalunya Nord. 

Conegut popularment per “el canari”, aquesta línia 

ferroviària va néixer amb la voluntat d’unir el Conflent 

i la Cerdanya. 

Comarca: Conflent 


MERIA Z GEOIAN 

MOSSOT

6 

vilaweb.cat 



PAL 

Pal és un nucli de població alçat a més de mil cinc-cents 

metres i situat a la parròquia de la Maçana, al Principat 

d’Andorra. Lluny dels hotels i les botigues, aquest racó 

perdut entre muntanyes ofereix mostres del romànic 

pirinenc, especialment l’església de Sant Climent, 

construïda entre final del segle XI i principi del XII. A Pal 

també hi ha un centre d’interpretació d’art romànic. 

Allò que identifica el poble són les casetes de pedra, les 

teulades de pissarra i un paisatge blanc a l’hivern i verd 

a la primavera. Als qui us agradi esquiar, a Pal també hi 

trobareu una estació d’esquí, inaugurada l’any 1982, 

que actualment forma part de Vallnord. 

Territori: Andorra 


C DANI 

ANGELA LLOP

7 

vilaweb.cat 



BAGERGUE 

Bagergue és el poble més alt de la Vall d’Aran, situat a 

més de 1.400 metres d’altitud. El nucli històric forma 

part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de 

Catalunya. De l’estiu a l’hivern, la fesomia del poble 

canvia completament: els mesos de fred les teulades 

de pissarra es cobreixen de neu, però així que arriba el 

bon temps els balcons es vesteixen de flors i els prats 

agafen un verd enlluernador. Bagergue és un racó per 

a perdre-s’hi, envoltat de muntanyes, lluny dels esquiadors 

i dels apartaments. S’hi destaquen l’església 

romànica de Sant Feliu, del segle XIII, i el santuari de 

Santa Margarida, que trobareu seguint el curs del riu 

Unhòla. Al Museu d’Art Nacional de Catalunya (MNAC), 

a Barcelona, hi ha una creu de fusta policromada que 

prové d’aquesta parròquia. També val la pena de visitar 

el museu Eth Corrau, que explica la història i la cultura 

de la vall amb objectes d’artesania; i agafar forces a la 

petita formatgeria Hormatges Tarrau, impulsada per 

dos germans que volen recuperar les receptes de l’àvia, 

tot mantenint l’essència de l’antic formatge aranès. 

Actualment n’hi trobareu de cinc menes: el blanquet, 

el lenguat, el vaquer d’Aran, el petit i el gran. 

Comarca: Vall d’Aran 


JAUME BOLDÚ

8 

vilaweb.cat 



ESTERRI D’ÀNEU 

Als peus de la vall d’Àneu i banyat per la Noguera Pallaresa, 

hi trobareu aquest petit poble. Esterri d’Àneu 

és un indret de tradicions mil·lenàries, documentat 

ja a l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, que 

data de l’any 839, en què s’esmenta l’església de Sant 

Pere. D’aquesta església ara solament en queden restes 

als afores d’Esterri, però al Museu Nacional d’Art de 

Catalunya se’n conserva una part dels murals decoratius. 

Carrers estrets, places petites, pallers i un pont 

construït al segle XVIII configuren l’escena d’aquest 

llogaret. A més, com que us hi trobareu envoltats de 

natura, és ideal per a fer-hi excursions de muntanya 

i descobrir-ne l’entorn. Els qui us estimeu més de 

quedar-vos a la vora, teniu l’opció de resseguir el curs 

del riu i fer una passejada tranquil·la per gaudir d’unes 

vistes úniques. 

Comarca: Pallars Sobirà 

Habitants: 756

9 

vilaweb.cat 



BEGET 

Situat a la subcomarca de l’Alta Garrotxa, Beget és 

un poblet on sembla que s’ha aturat el temps, perquè 

conserva plenament l’aspecte medieval. És considerat 

bé cultural d’interès nacional. Paga la pena de visitar 

l’església romànica de Sant Cristòfol, del segle X. A 

dins, s’hi conserva la Majestat del retaule de l’altar 

major, del segle XII, que fa dos metres d’alçada i és 

una de les talles romàniques més reconegudes que es 

conserven a Catalunya. Si passegeu pels carrerons i 

places de Beget, descobrireu la torre del rellotge i un 

munt de ponts de pedra. L’any 1969, el poble va perdre 

la independència municipal i es va incorporar al terme 

de Camprodon. Ha anat perdent habitants i ara tan sols 

en conserva una vintena, per bé que atreu força turistes. 

A més, hi passa el sender de gran recorregut GR-11 i és 

el punt de sortida i d’arribada d’unes quantes rutes i 

excursions. Així doncs, per als amants del senderisme 

també és una bona elecció. 

Comarca: Ripollès 

Habitants: 19 

JORDI ARMENGOL 

JORGE FRANGANILLO

10 

vilaweb.cat 



ELS HOSTALETS D’EN BAS 

Els Hostalets d’en Bas és un dels poblets més pintorescs 

de la vall d’en Bas i ha estat declarat bé cultural 

d’interès nacional. Situat a l’antic camí d’Olot a Vic, de 

seguida us cridaran l’atenció les cases amb balcons de 

fusta plens de geranis i els carrerons empedrats –amb 

el carrer de Teixeda especialment–, que s’han convertit 

en un segell d’aquest indret. És imprescindible de 

visitar-hi també l’església de Santa Maria, del segle 

XVIII. Per una altra banda, si us agrada menjar bé la 

Garrotxa és sempre un encert. Als Hostalets d’en Bas 

hi trobareu un forn de pa de debò –el forn Bataller– i 

un seguit de restaurants ideals per a tastar l’anomenada 

cuina volcànica. Aquesta població va néixer al 

segle XVIII, entorn d’un petit hostal, l’Hostalet, que 

va acabar donant nom al municipi. 

Comarca: Garrotxa 


JOSEP MARIA VIÑOLAS 

JORGE FRANGAILLO

11 

vilaweb.cat 



SANT MARTÍ VELL 

Situat al nord del massís de les Gavarres, Sant Martí 

Vell és un poble d’origen medieval. Tot i que no conserva 

ni castell ni muralla, sí que manté l’estructura 

de l’edat mitjana. Val la pena d’aturar-se a l’església 

parroquial de Sant Martí –d’origen romànic i reconstruïda 

al segle XVI– i reposar en alguna de les places 

florides. Aquest llogaret combina les façanes de pedra 

amb les flors i plantes enfiladisses que acoloreixen 

el paisatge. D’aquí estant és fàcil d’arribar al cim del 

Puig Alt i visitar el santuari dels Àngels, un dels més 

visitats d’aquestes comarques, inclòs a l’Inventari del 

Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Si suscita tant 

d’interès és, sobretot, perquè té unes vistes esplèndides 

de l’Empordà, el Gironès i la Selva. A més, com que és 

a tan sols a mitja hora amb cotxe de la Costa Brava, 

us permet d’arribar-vos a alguna caleta per fer una 

remullada. Sant Martí Vell té un vincle estret amb Elsa 

Peretti, la reconeguda dissenyadora de Tiffany’s que 

va revolucionar el món de la joieria. Quan va deixar Nova 

York s’hi va instal·lar, fins que es va morir, l’any passat. 

Durant anys va patrocinar la restauració del poble. Per 

això, des del 2014, hi ha la delegació catalana de Nando 

& Elsa Peretti Foundation. 

Comarca: Gironès 


ESTUDI FGH

12 

vilaweb.cat 



MURA 

Mura és un poble petit situat a l’entrada del parc natural 

de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. La imatge que 

hi corprèn el visitant combina el verd de la vegetació 

i el marró de les pedres centenàries. El centre històric 

és configurat per carrers estrets i costeruts, placetes i 

arcs, tot envoltat d’un paisatge pintoresc que conserva 

l’encant medieval. Aquesta essència l’ha convertit en 

un reclam per als turistes i rep milers de visitants cada 

any. Si hi aneu, us heu d’aturar al passatge de Camil 

Antonietti, un dels indrets més característics de Mura. 

També val la pena de visitar-hi l’església de Sant 

Martí, d’estil romànic, que forma part de l’Inventari 

del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Mura és un 

excel·lent punt de partida per a fer excursions i gaudir 

de la natura. Dues bones opcions són la Mola (1.103 

metres) i el Montcau (1.056 metres), els dos cims més 

importants del parc. També podeu fer una passejada 

fins al gorg del Pare, un salt d’aigua situat a prop del 

municipi. 

Comarca: Bages 


ENRIC RUBIO 

ENRIC RUBIO

13 

vilaweb.cat 



MIRAVET 

Miravet és un poble d’interior emplaçat en un dels 

meandres del riu Ebre. Si hi aneu, no us estigueu de 

caminar pels carrerons empedrats del centre històric 

i contemplar les vistes del riu, impressionants. Un 

dels espais més pintorescs de Miravet és, sens dubte, 

l’embarcador, on podreu admirar la silueta del poble, 

enclavat al damunt d’una paret rocosa i marcat per les 

cases de colors. Al capdamunt, hi podreu veure el castell, 

que cal que aneu a visitar. D’origen islàmic –segle 

IX– l’any 1153 els cristians el van conquerir i Ramon 

Berenguer IV el va lliurar a l’orde del Temple. Tot i que 

manté trets andalusins, els templers el van convertir en 

una fortificació amb monestir d’estil romànic cistercenc. 

L’envolta una imponent muralla de vint-i-cinc 

metres d’alçada. La muralla, juntament amb la posició 

privilegiada del poble, van convertir Miravet en un 

indret clau en diversos conflictes històrics, com ara la 

guerra de Successió i la batalla de l’Ebre. 

ANGELA LLOP 

Comarca: Ribera d’Ebre 


ALBERT TORELLO 

ALBERT TORELLO 

FUTURE75

14 

vilaweb.cat 



ARES DEL MAESTRAT 

Ares del Maestrat és un llogaret de traçat medieval 

que reposa sobre una imponent elevació rocosa, on 

hi ha restes d’un castell. Aquesta configuració dóna 

al municipi una imatge singular, que, unida a una 

posició privilegiada, permet als visitants de gaudir 

d’unes vistes panoràmiques del Maestrat. El llegat 

cultural d’aquest municipi té orígens prehistòrics, 

tal com evidencien les pintures rupestres de la cova 

Remígia, declarades patrimoni de la humanitat per la 

UNESCO. Per a veure-les, és parada obligatòria el Museu 

de la Cova del Castell. Tampoc no podeu passar per 

alt l’església parroquial de l’Assumpció, amb façana 

barroca i un campanar més baix que l’església. Ares 

del Maestrat, envoltat de natura, és un lloc ideal per 

a fruir de pau i tranquil·litat. I si us ve gana, hi podreu 

tastar l’olla, un plat de cullera tradicional que conté 

carn, patata, cigrons i botifarra negra. 

Comarca: Alt Maestrat 


ÀNGELA LLOP 

ENFO

15 

vilaweb.cat 



FANZARA 

Fanzara és un municipi situat als peus del riu Millars. 

Aquest indret envoltat de grans muntanyes, s’ha alçat 

com un referent de l’art urbà. Passejant pels carrers i 

places de Fanzara, podreu contemplar façanes vestides 

d’obres d’artistes de tot el món. Fruit d’aquest 

entusiasme, s’ha creat el Museu Inacabat d’Art Urbà, 

el MIAU, un museu a l’aire lliure que ha esdevingut un 

reclam cultural. Cada any s’organitza un festival amb 

l’objectiu de decorar les façanes del poble, un punt de 

trobada que ja forma part de l’agenda dels artistes que 

volen compartir els seus dibuixos. Més enllà de l’art, 

també és recomanable de visitar les ruïnes del castell i 

fer una passejada fins a la cova de la Mola, una cavitat 

que ha aparegut arran de l’erosió del terreny calcari. 

Comarca: Alt Millars 

Habitants: 276

16 

vilaweb.cat 



XULILLA 

Xulilla és una petita població d’origen mil·lenari. En 

són elements essencials el castell, que encara conserva 

bona part de l’estructura, i les muralles de l’antiga 

fortalesa. És a partir d’aquest punt que ha anat creixent 

fins a arribar a la riba del riu Túria. Cases blanques 

amb teulades d’estil àrab i carrers costeruts marquen 

el caràcter del nucli urbà. El paisatge tampoc no deixa 

indiferent: l’erosió del riu ha creat el salt de Xulilla, 

una gorja de cent seixanta metres de profunditat i deu 

metres d’amplada. Per a visitar-la, des del centre de 

Xulilla podeu emprendre una caminada pel canyó del 

riu i descobrir-ne l’encant, bo i travessant ponts de 

ferro ancorats a la roca. En aquesta passejada, també 

hi trobareu un dels emblemes de Xulilla, el Toll Blau: 

una bassa d’aigües cristal·lines encabida entre dos 

barrancs, que s’ha convertit en una mena de piscina 

natural per als qui es volen refrescar. 

MARCELA ESCANADELL 

Comarca: Serrans 


FALCONAUMANNI

17 

vilaweb.cat 



OTOS 

Otos és a l’ombra de la serra de Benicadell, on podeu 

contemplar unes vistes espectaculars de la Vall d’Albaida. 

Amb una fesomia estreta i allargada, el municipi 

no supera en cap punt un quilòmetre d’amplada. Una 

de les curiositats més destacades d’Otos és que és el 

municipi d’Europa amb més densitat de rellotges de 

sol. Actualment, n’hi ha més d’una trentena i la xifra 

no para de créixer, amb rellotges de mides i de formes 

ben variades. Allò que en un moment de la història era 

un element necessari, ha esdevingut un reclam cultural 

i turístic de la zona. Com un museu d’art contemporani 

a l’aire lliure, d’ençà del 2005 s’ha dibuixat una ruta 

que és seguida cada any per milers de persones. Alguns 

rellotges són d’artistes de renom, com ara Andreu 

Alfaro, Antoni Miró, Manuel Boix, Arcadi Blasco i, 

especialment, de Joan Olivares, un autèntic expert, que 

és qui va tenir la idea de convertir Otos en un museu 

de rellotges de sol. 

Comarca: Vall d’Albaida 


DANIEL ALFONSO 

DANIEL ALFONSO

18 

vilaweb.cat 



ILLA DE TABARCA 

L’illa de Tabarca –que pertany a la ciutat d’Alacant– és 

l’única illa habitada del País Valencià. Amb menys de 

dos quilòmetres de llargada en té prou per a deixar bocabadat 

qualsevol visitant. Aigües cristal·lines, platges 

ideals per a desconnectar, un far des d’on es poden contemplar 

postes de sol i una llarga història són alguns 

dels valors més remarcables de l’illa. Entre els segles 

XV i XVI, va servir de refugi als pirates barbarescs, que 

es movien pel nord d’Àfrica. Avui encara conserva les 

muralles, amb tres portalades: la de Sant Rafael, la de 

Sant Gabriel i la de Sant Miquel. Després d’un dia de 

sol i platja, a Tabarca també hi podreu assaborir, per 

exemple, un bon arròs caldós. Durant l’any només hi ha 

una cinquantena d’habitants, però els mesos de calor 

atreu centenars de turistes. Per a arribar-hi cal agafar 

un dels vaixells que surten des d’alguns municipis de 

la Costa Blanca, com ara Alacant i Santa Pola. 

PRATS I CAMPS 

Comarca: Alacantí 

Habitants: 51 

PRATS I CAMPS

19 

vilaweb.cat 



FORNALUTX 

Al capdamunt de la serra de Tramuntana, als peus del puig 

Major i al límit amb el terme de Sóller, hi ha Fornalutx. És 

un poble de muntanya configurat per un entramat de cases 

de pedra i envoltat de camps d’arbres fruiters, com ara 

ametllers i garrovers. Passejant pels carrers empedrats 

de Fornalutx, us serà fàcil de contemplar-hi la bellesa 

de la natura i de l’arquitectura tradicional. En l’origen 

la vila va ser una alqueria islàmica i al segle XIII, amb la 

conquesta de Jaume I, va començar a adquirir la fesomia 

que té actualment. Dos punts d’interès indispensables són 

l’ajuntament, amb una torre de defensa del segle XVII, i 

l’església, que combina el gòtic inicial amb les reformes 

barroques posteriors. També és una destinació ideal 

per als excursionistes i els ciclistes, perquè és al mig de 

diverses rutes que travessen la serralada. Per acabar-ho 

d’adobar, a set quilòmetres hi trobareu platges per a 

remullar-vos. 

Illa: Mallorca 

Habitants: 682

20 

vilaweb.cat 



ESCORCA 

Escorca és un poble situat al cor de la serra de Tramuntana, 

on hi ha les muntanyes més altes de Mallorca. El 

monument més important del municipi és el monestir 

de Lluc, on es conserva una figura d’una marededeu 

moreneta documentada d’ençà del segle XVII. En 

aquest punt, a més, arrenquen uns quants itineraris i 

excursions per la serralada. Un altre tresor paisatgístic 

és el congost del torrent de Pareis, amb unes parets 

de roca calcària de més de dos-cents metres d’altura. 

Amb un alt valor natural i unes vistes espectaculars, 

cada any, durant la primera setmana de juliol, s’hi 

fa un concert a l’aire lliure. Finalment, la cala de la 

Calobra s’obre entre aquestes dues roques i deixa una 

imatge magnífica. 

Illa: Mallorca 


RONDAIES 

MARCO VERCH

21 

vilaweb.cat 



ALCAUFAR 

Alcaufar és un petit nucli pescador situat a primera línia 

d’una cala, al sud-est de Menorca. Al començament de 

la cala hi ha la Torre d’Alcaufar i l’illot des Torn. La 

primera caseta hi va ser construïda l’any 1896, trenta 

anys més tard ja se n’hi havien edificat una quinzena 

i el 1935 es va habilitar la carretera des de Sant Lluís, 

municipi al qual pertany aquest llogaret. La cala d’Alcaufar 

és compresa entre el caló Roig –una minúscula 

platja que paga la pena de visitar– i la punta del Rafalet 

i forma part del Camí de Cavalls, el recorregut que fa 

la volta a l’illa. La calma i la bellesa del paisatge, a més 

de les aigües netes de la mar, l’han convertit en un lloc 

d’estiueig sobretot dels menorquins. 

Illa: Menorca 


EFE / DAVID ARQUIMBAU

22 

vilaweb.cat 


ENTREVISTA 

SERGIO CABALLERO 

“TV3 ha maltractat 

‘Després de tu’ 

com a producte” 

Entrevista a l’actor protagonista de la sèrie 

‘Després de tu’, que emeten TV3, IB3 i À Punt 

PRATS I CAMPS

23 


vilaweb.cat 


ESPERANÇA CAMPS BARBER 

Sergio Caballero (Vil-real, 1974) 

és Pau, un dibuixant amb dos fills 

adolescents que acaba de perdre 

la dona de manera sobtada a la 

sèrie Després de tu, que s’emet a 

TV3, À Punt i IB3. També és Miquel, un 

professor de literatura amb idees suïcides 

a L’abraçada dels cucs, i abans ha estat 

molts personatges a Maniàtics, Nissaga 

de Poder, El cor de la ciutat i Autoindefinits. 

També voldria ser el Calígula de Camus, 

un personatge que té dins, però que mai 

no ha pogut representar. 

El verí del teatre que tan bé va descriure 

Rodolf Sirera el va infectar quan era molt 

jove i estudiava educació física. A casa no 

ho va tenir fàcil. Nét de guàrdia civil com 

era, els pares haurien preferit que el seu 

fill hagués tingut una vida “normal”. 

Que es casàs, que tingués un gos i que 

es posàs a viure al costat de casa. Ara 

els pares freguen la vuitantena, i amb 

ells troba l’espill en què pot reflexionar 

sobre fer-se vell, la mort i totes aquestes 

preguntes que ja ha començat a fer-se. 

En aquesta entrevista, Sergio Caballero 

reflexiona sobre la situació del sector 

audiovisual al País Valencià i sobre l’ofici 

d’actor, que va començar damunt unes 

xanques fent teatre de carrer. 

Intente d’alçar la veu 

contra la precarietat i a 

vegades pagues el preu 

de la independència 

tres vegades aprovava, però no tenia 

plaça. Un examen el vaig fer a Madrid, 

fins i tot... I també vaig aprovar. Eren 

quaranta-poques places i no entrava 

mai. I vaig decidir d’anar al Col·legi del 

Teatre, que era on acabàvem tots els que 

no entràvem a l’Institut. La morralla. 

Vaig intentar d’anar a acadèmies... La 

vida m’ha anat bé. No em queixaré. Els 

actors i les actrius que ixen de l’Institut 

tenen una característica molt especial, 

una dicció molt marcada. A Catalunya 

tot és molt correcte i envasat al buit. Jo 

els dic: “Redeu, sembla que no cagueu, 

que aneu pul·lulant amb una copa de vi 

per l’Eixample.” Ací som una miqueta 

més barroers. 

—Acostumeu a canviar l’accent quan 

actueu al Principat. És una exigència o 

és voluntari? 

—Sí, sí, i tant. Voluntàriament. Crec que 

la qualitat dels actors és poder interpretar 

en idiomes, en personalitats, en sexes... 

Vaig tenir a Mercè Lleixà, que era de 

Tortosa, de professora, era molt bona. 

Parlava en oriental i em va demanar: 

“Tu què vols fer, les classes on oriental 

o en occidental?” I jo li vaig dir que el 

meu dialecte ja me’l sabia i que tenia la 

necessitat d’obrir-me un poc, perquè no 

m’encasellassen. Els valencians que anaven 

cap allà sempre feien dels masovers, 

dels criats, dels pobres, i jo vaig intentar 

que no fos així. I vaig tenir la fortuna de 

començar a Nissaga de poder i de fer coses 

que em van obrir les portes. 

—Al vostre compte de Twitter hi diu: 

València, Barcelona, Madrid. Aquest és 

el vostre triangle vital? 

—Hi faltaria Vila-real, que és la més important. 

És la columna vertebral i la seu. 

Vaig anar a Barcelona i m’hi he criat artísticament. 

A València, hi sóc de fa molts 

anys. I Madrid és on sempre he anat a fer 

teatre o a fer una sèrie. I la parada per a 

carregar piles, sempre, Vila-real. 

—Vàreu estudiar a Barcelona, però no a 

l’Institut del Teatre. 

—No. Ho vaig intentar tres vegades. Les 

—Fa prop de trenta anys que sou actor, 

sempre heu fet com de jovenet... 

—Em pintaven les canes. [Riu.] No tinc 

fills, però en el moment que et posen 

fills... La bufetada més forta va ser el 

2017, a La riera, que em van posar tres 

fills i un tenia dènou anys. Jo deia que 

no tenia edat de tenir fills, i em deien 

que tenia edat de tenir néts! La percepció 

que tenim de nosaltres mateixos no és la 

mateixa que té un jove que passa per ací i 

em veu com un senyor major. Quan vaig 

fer Autoindefinits, em tocava fer de jove, 

i en Maniàtics, em tintaven les canes.

24 

vilaweb.cat 



PRATS I CAMPS 

El teatre m’ha donat 

l’oportunitat de ser molt 

més empàtic amb la gent, 

encara que també em posen 

molt nerviós, perquè moltes 

vegades pense: “Per què això 

no ho enteneu?” O “per què 

sou així?” 

Era molt bonic, però quan s’acabava la 

jornada laboral, tornaves a la realitat i 

em deia: jo sóc aquest... 

—Ser actor és això? 

—Sí. És l’art de la mentida, amb molta 

veritat. De la màgia, de la il·lusió, és com 

poder disfressar-te i entrar dins estats 

de persones, de mentalitats que et fan 

entendre la societat. El teatre m’ha donat 

l’oportunitat de ser molt més empàtic 

amb la gent, encara que també em posen 

molt nerviós, perquè moltes vegades 

pense: “Per què això no ho enteneu?” O 

“per què sou així?” 

—Quan interpreteu qualsevol dels personatges, 

Sergio Caballero desapareix? 

—De tot, no. És impossible. Els meus 

personatges tenen part de mi. Els aporte 

alguna cosa i em deixen un residu vital, 

sentimental, intel·lectual... Moltes vegades 

intentes dur la veu o el cos a un terreny. 

Ara, per exemple, a Després de tu, he 

hagut de fer una persona més gran que jo 

i he provat de deformar la meua actitud. 

Veia el personatge com si carregara un 

pes molt gran. Aquestes coses m’ajuden a 

refugiar-me. No sé si és per a fugir de mi, 

de dir “eixe no sóc jo”, o perquè la gent 

no pense que sempre faig el mateix. No 

m’agrada que se m’encaselle. És mediocre 

pensar que els actors només sabem 

fer un personatge. És la meua veu, són 

els meus ulls, però el vestuari canvia, les 

lentilles, les perruques, la psicologia del 

personatge. 

—Ara han eixit les nominacions als 

premis de l’Associació d’Actors, en teniu 

tres. L’abraçada dels cucs opta als Max... 

Després de trenta anys, us fan gràcia les 

candidatures? 

—Sí. Les mire com una barreja de moltes 

coses. A vegades m’han proposat per a 

treballs i he considerat que uns altres 

companys possiblement es mereixien 

més la candidatura o el premi. Que valoren 

que en aquest cas hi ha tres treballs 

que són dignes de nominació està bé. 

Ja veurem si guanyen. Crec que seré la 

Meryl Streep valenciana i no m’enduré 

cap premi, però no passa res, perquè els 

premis són un moment per a l’ego, i l’endemà 

t’has d’alçar i has de començar a

25 

vilaweb.cat 



treballar. Sóc un manobre, em considere 

un operari del teatre o de l’audiovisual, 

de la interpretació. 

—Després de tu és una producció de tres 

televisions amb més èxit en unes que en 

unes altres. 

—A TV3 han deteriorat el producte. 

—... 

—Les sinergies són molt importants en 

els temps que corren i amb l’audiovisual 

tan tendre com el que tenim ací, a 

València, que mai acaba d’arrancar. És 

important d’unir-se, i agafar-se la mà, 

però no amollar-la a mitjan camí. Amb 

això que vull dir? Que la reciprocitat 

hauria d’existir, i que és important que 

també tinguem eixa columna vertebral 

de la nostra cultura i la nostra llengua per 

a unir, però el camí s’ha de recórrer fins 

al final. Farà cosa de dos caps de setmana, 

als Gaudí, i un altre dia en un especial de 

la guerra d’Ucraïna, TV3 va llevar la sèrie. 

Entenc que cada casa gestione les coses 

com vulga, i és clar que un percentatge 

molt gran de producció naix d’ací, la 

idea es gesta a València, és À Punt qui ha 

d’apostar per aquesta ficció. 

—Deia això de l’èxit per a demanar-vos 

si hi hauria segona temporada. 

—Personalment, crec que sí. Oficialment, 

no hi ha res signat, però sé que la 

cadena dobla la quota de pantalla amb 

l’emissió de la sèrie. Vam començar amb 

més d’un vuit per cent i en l’última, un 

cinc per cent. Els números són més que 

bons perquè hi haja una segona i una 

tercera temporada, perquè no passe que 

un any després, tornem a treballar. Què 

passa durant eixe any? No hi ha una 

continuïtat laboral de l’audiovisual valencià. 

Els polítics no són conscients que 

la inversió a l’audiovisual repercuteix en 

molts terrenys. 

—Aquest rodatge es va fer en unes 

condicions molt complicades. Teniu la 

sensació que l’audiovisual va cap a una 

precarització endèmica? 

—Recorde els primers sous que tenia 

a TV3 i no han estat comparables amb 

aquests vint-i-cinc o trenta anys que fa 

que treballe a l’audiovisual. La tècnica 

ha avançat molt, però qui cuida el treballador? 

S’exigeix més, però en menys 

temps i amb menys diners. S’arriba a 

un punt que comença a repercutir en la 

salut mental i física del treballador. Les 

set setmanes de rodatge de Després de tu 

han estat trenta-cinc dies en els quals 

jo no tenia ni una seqüència de descans. 

Em vaig tancar per a estudiar i va ser com 

si un ovni se m’haguera emportat. Vaig 

canviar hàbits durant tres mesos per la 

concentració i l’exigència que havia de 

ser molt bèstia. La producció ha estat 

molt ajustada econòmicament. Molts 

treballadors ja els vam dir que no podem 

tornar a repetir la mateixa experiència. 

O s’escurcen els guions, o el temps, o 

menys capítols, però no podem repetir 

el mateix patró. Tot i que jo tinc una cosa 

sadomasoquista i m’agrada la meua 

feina. 

—Així, ho faríeu igual? 

—No! Perquè n’he après. He après a 

gestionar i a posar altos en el camí. Fins 

ací. Com a experiència, tot el que vulgues, 

però no hem de maltractar ni hem 

d’abusar del treballador. 

—Per tant, no us resigneu davant aquesta 

precarització. 

—Hem de lluitar. Jo intente d’alçar la veu. 

A vegades m’escolten i a vegades, no. I 

també pagues el preu de la independència. 

Ets el rar. A vegades he dit que no o he 

eixit de produccions perquè considerava 

que no es podia fer tot a costa de la salut. 

—Heu hagut de dir que no moltes vegades? 

—És complicat. Quan era menut anava 

als Carmelites i un frare em va dir que 

era important saber dir que no. I em vaig 

quedar amb la idea. Per caràcter, no sé si 

és per família o per cultura, o per religió, 

el sí, parar la galta, ha estat molt innat 

en mi, i he après a desaprendre-ho, per 

una qüestió de respecte. No és orgull ni 

vanitat, és amor propi. És estimar-te un 

S’exigeix més, però en 

menys temps i amb menys 

diners. S’arriba a un punt 

que comença a repercutir 

en la salut mental i física 

del treballador 

poc i fer-te respectar. A vegades costa 

de dir que no, per la por que potser eixe 

“no” puga representar més “no” que et 

vinguen d’una productora o d’un director. 

Però no passa res per dir que no i no 

has de donar certes explicacions. 

—Tornant a la qüestió de l’audiovisual, 

els mitjans públics compleixen el paper 

de motor pel qual van ser reoberts? 

—No. No el compleixen. Vam tenir una 

sequera durant molt de temps, quan van 

tancar Canal 9, i et parle sempre amb la 

boca molt menuda perquè em sent dels 

actors privilegiats en el País Valencià. He 

tingut feina i quan no n’he tingut, dins la 

meua companyia m’he gestionat els espectacles. 

Però quan va arrancar la nova 

etapa, amb una direcció diferent, intentant 

de fer una televisió de qualitat, o de

26 

vilaweb.cat 



donar productes que es distanciaren del 

passat, vam començar amb La vall, amb 

La forastera... Però si el més característic 

ha de ser l’Alqueria Blanca, amb tots els 

respectes, hi ha alguna cosa que no fem 

bé, perquè és tornar a la naftalina. Com 

si ens haguérem de conformar a somniar 

en xicotet. Com si la nostra professió no 

tinguera la possibilitat de somniar en 

gran i contar històries. Que les xicotetes 

són molt importants, però tampoc no 

podem fer sempre històries xicotetes. 

—No s’inverteix prou en l’audiovisual? 

—Políticament, la cultura ha estat sempre 

l’aneguet lleig, i s’hauria de cuidar. 

És intrínsec a l’ésser humà el fet de comunicar-se, 

de cantar, de ballar... Si no 

s’hi inverteix, sempre estem encaixats. 

Sembla que hàgem de demanar permís 

A l’audiovisual valencià és 

com si haguérem de somniar 

en xicotet 

PRATS I CAMPS

27 

vilaweb.cat 



per a fer les coses. Sempre he tingut la 

sensació d’estar alçant el braç, de ser 

l’últim de la fila i dir: “Ep! La professió 

l’has de dignificar, que ser actor no són 

putes ni maricons ni vicis.” També pense 

que la professió no ha sabut anar braç a 

braç, sinó colzada a colzada. Per mirar 

de traure un tros de pastís més gran. És 

molt important que ens cuidem i que 

respectem el treball dels companys. Per 

exemple, tinc la sensació que els catalans 

han valorat més Després de tu, a pesar 

que les audiències d’allà no han estat tan 

bones. He notat més caliu dels catalans, 

de la direcció de TV3 o dels professionals, 

que no dels companys d’ací. 

—L’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual, 

serveix de res? 

—Hauria de servir. L’any 2020, vaig rebre 

un premi d’interpretació per Coses a 

fer abans de morir i no era acadèmic. Pensava 

que ho havies de ser, igual que sóc 

del sindicat d’actors. A l’acadèmia, unes 

coses les fan molt bé i unes altres, no. 

Una és la projecció dels premis. Atès que 

es creen per donar difusió als professionals 

d’ací, això s’ha de resguardar. Vaig 

entrar a l’acadèmia, però no per a pagar 

una quota i prou, sinó perquè s’escolte 

la meua veu sempre que tinga alguna 

cosa a dir. Què passa? Vénen uns premis i 

nominen Paz Vega, Susi Sánchez, actrius 

no valencianes. Alerta, he treballat amb 

totes dues i sempre hi he tingut molt bon 

tracte, però, sincerament, crec que cap 

de les dues no necessita una projecció. 

Què fem? M’avergonyeix. L’acadèmia 

no em representa. I ho vaig dir. Vaig dir 

que hauríem de fer un pensament per als 

premis vinents, que són els d’enguany. 

Els catalans ho han sabut fer, i tenen els 

seus problemes, però han sabut guardar 

la seua llengua, la seua identitat, fer-se 

respectar. L’AVV ho hauria de fer. Es 

treballa perquè vinguen produccions, i 

en vénen, els donen un pressupost, els 

tècnics són tots valencians i nosaltres 

acabem fent el secundari o l’actor de repartiment. 

Ara es fa La ruta. Els valencians 

eixim amb un combinat o darrere un 

altaveu perquè va de la ruta del bakalao. 

—Parlem de l’star system valencià? 

—No m’agrada la paraula. 

—Quina diríeu? 

—Professió. Un sector de la professió 

que crea un PIB prou elevat. Star system 

és prou americà, que sí que ho han sabut 

fer. A Catalunya he vist que hi ha públic 

perquè hi ha teatre, i si no n’hi ha, hi ha 

un audiovisual. Les sèries, les TV movies, 

el cinema català, han fet que aquests 

actors de teatre que potser eren desconeguts 

ara isquen a la televisió i la gent té 

ganes d’anar a veure’ls al teatre. És com 

un engranatge, una teranyina. Intenta de 

crear una casa, un espai segur, que sosté. 

És una manera de respectar aquest star 

system. No és una qüestió de catifa roja 

ni de joies. Ho diuen cada any als Goya. 

Un 90% de la professió no té feina i el 

10% que en té, no la té tot l’any. Sóc un 

operari d’aquesta professió. Igual que ho 

ha estat ma mare amb les taronges i mon 

pare amb els taulellets. 

—Amb els vostres anys d’experiència, 

aquests són els pitjors temps per a la 

vostra professió? 

—És un dels pitjors. Vaig començar a 

PRATS I CAMPS 

L’acadèmia no em 

representa. I ho vaig dir. 

Vaig dir que hauríem de 

fer un pensament per als 

premis vinents, que són els 

d’enguany

28 

vilaweb.cat 



fer teatre de carrer dalt unes xanques 

i ja sentia la precarietat. Trenta anys 

després, continua. He tingut la fortuna 

de tenir èpoques molt bones i èpoques 

no tan bones, però crec que això forma 

part de la professió. A la crisi del 2008, 

quan tot el món començava a no tenir 

feina, jo me’ls mirava i no entenia per 

què estaven espantats, perquè jo vaig 

aprendre a viure i a conviure amb mi 

mateix, amb el que representa ser actor, 

que no és una professió, sinó una manera 

de viure. Eixa inestabilitat juga a favor 

perquè et fa traure les castanyes del foc. 

Sempre proves de sobreviure. Sempre 

hem jugat amb el cinturó estret. Hem de 

fer règim, hem de fer règim, sí, sí, però 

arriba un punt que tens ganes de menjar-te 

un donette. Molta gent ha emigrat, 

em sembla trist... 

—Com sou com a director? 

—Sóc actor. Director ho dic amb la boca 

xicoteta. Dirigir és com somniar i portar 

la gent al teu món, al que consideres que 

ha de ser una textura, uns colors, uns sorolls. 

Allò que t’imagines en llegir un text. 

El primer espectacle que vam fer, amb la 

primera companyia, va ser molt curiós, 

perquè va venir Joan Raga i em va dir: 

“L’espectacle està de puta mare, Estela 

Martínez –que era l’actriu, ara brilla–, 

mira’t a tu.” Per a l’ego això va ser... 

uf. Havia posat tota l’energia a dirigir i 

m’havia oblidat de la meua feina d’actor. 

Vaig pensar que no m’havia de tornar 

a passar. I quant als actors, m’agrada 

molt veure com treballen, el procés de 

creació, la matèria tan tendra de què són 

fets. És molt bonic veure que ells veuen 

unes altres coses, o que eren reticents 

i que quan veuen el resultat, s’adonen 

que és bo. Quan s’entreguen, sense vanitats, 

amb ganes d’equivocar-se, veus 

les ninetes dels ulls de l’actor que busca 

i pateix perquè no sap fer-ho. M’eriça la 

pell. Sóc molt exigent, com a actor i com 

a director. Tinc una aura que vaig amb 

un fuet. A vegades els faig plorar. Sóc 

una persona de pell i d’abraçades, però 

l’exigència hi ha de ser. L’actor sempre 

vol encertar i això li produeix angoixa. 

Actuar és un joc. Sóc un xiquet que agafa 

un pal i veu un vaixell pirata, un lloro i 

un pegat a l’ull. 

—De fora de la professió pot sobtar que 

actors amb la vostra trajectòria encara 

hagen de fer càstings. 

—Els actors hem d’aprendre que som 

carn de càsting. Em molesta quan algú 

es creu amb el dret de dir: “A mi per què 

m’han de fer càsting?” Sí, te n’han de 

fer. Són una putada, perquè són un examen. 

He après a anar-hi molt relaxat, 

perquè al final, no depèn de mi. Pots fer 

una bona prova, i que no t’agafen, i això 

no vol dir que sigues un mal actor. Hi ha 

uns altres ingredients, com ara si pegues 

amb la companya que t’han de posar o 

no. Un actor és fet de nos. És un examen 

constant, i això et fa fort. Et fa ser ferm 

en les teues conviccions. 

—Us agrada dir les coses pel seu nom, 

sense gaires filtres. Això us obri portes 

o us en tanca? 

—Totes dues coses. Els actors han de 

tenir actituds i aptituds. Quan em contracten, 

a vegades els dic: “Em contractes 

Em molesta quan algú es 

creu amb el dret de dir: “A 

mi per què m’han de fer 

càsting?” Sí, te n’han de fer 

PRATS I CAMPS

29 

vilaweb.cat 



per les aptituds que tinc i sé que les actituds 

no s’han de valorar.” No tots som 

empàtics i educats. Cadascú té les seues 

motxilles. He treballat amb actors que fan 

que tot un rodatge passe per un forat. Em 

sembla molt trist de part del productor i 

del director. Crec que una bufetada metafòrica 

a temps és important. El fet que 

els directors o els productors confien en 

mi al llarg del temps em fa estar tranquil. 

Passa que tu també em necessites a mi 

i això no deixa de ser un negoci i no cal 

que siguem amics. Arriba un punt que 

preferesc tenir la consciència tranquil·la. 

Crec que les coses amb respecte, educació 

i humor es poden dir. Entenc que hi ha 

gent a qui moleste que siga tan clar. 

—En quin moment personal us trobeu? 

—Em conec molt més que fa molts anys, 

però sempre hi ha parcel·les que em sorprenen. 

Tots som moltes coses fins que 

toquem la tecla adequada, o de l’agressivitat, 

o de la tendresa, o de l’amor... No 

sé en quin punt de la maduresa estic, però 

sí en el de la reconciliació amb mi mateix. 

D’haver triat la professió, per exemple, 

de cara als pares, de continuar en aquesta 

vida que he triat. Saber qui ets, d’on véns, 

com ets, a vegades et sorprens per coses 

que no faries i les fas, i això et dóna la 

possibilitat de mirar-te una miqueta més 

dins per a obrir-te cap a fora. Això m’ha 

donat una certa tranquil·litat laboral o 

professional, sentimental. 

—Hi ha tradició de teatre a casa vostra? 

—No, gens. 

—Els pares van acceptar la vostra opció 

de ser actor? 

—No. En absolut. [Riu.] Ma mare diu 

que ella veia tres o quatre persones i 

anava a cantar-los o a fer-los gràcies, i 

li donaven una pesseta, com si haguera 

tingut la sensació que tot això li agradava. 

Però ella és filla de guàrdia civil i 

té dues germanes més. Tinc un passat 

prou negre del qual moltes vegades no 

vull saber res perquè hi ha pensaments 

que no compartisc. Tinc una tia molt 

franquista que ha fet molt de mal a la 

PRATS I CAMPS

30 

vilaweb.cat 



Dutxe ma mare que és 

dependent i per a mi és 

com tornar a l’úter. Sóc 

feliç alçant-li les mamelles 

i rentant-la 

família i continua fent-ne. He après a 

agafar els trastos i anar-me’n. No tinc 

ganes de discutir, no ho entendrà i és 

una pèrdua de temps. Quan vaig dir als 

meus pares que volia ser actor, el món 

els va caure damunt. Supose que tenien 

una vida planificada per a mi. Un pis, 

una parella, un gos, i si era possible, que 

visquera a prop per cuidar-los. 

—Així i tot, ho féreu. 

—Vaig començar educació física, em 

falten sis assignatures. I mentre estudiava, 

vaig entrar a Visitants, vaig fer un 

càsting per a substituir una dona. Vaig 

començar fent papers femenins i molta 

furgoneta. Era una manera de demostrar 

als pares que ho tenia molt clar. 

Vaig estar un mes de vaga a casa. Sóc 

molt d’abraçades i es van acabar, vaig 

suspendre tot el contacte. Era l’única 

manera de fer-me respectar, de dir que 

no era un caprici. No vaig dir que volia 

ser actor. Els vaig dir que volia anarme’n 

a Barcelona a estudiar interpretació, 

art dramàtic. Per a mi ser actor 

era molt lluny. A partir d’eixa vaga, els 

meus pares es van adonar que anava de 

debò. Sí que van pensar mentre entrava 

a la companyia de teatre de carrer que 

la beneiteria desapareixeria, però va ser 

al contrari. Anava creixent molt. Ara els 

meus pares són uns fans incondicionals, 

que agafaven el cotxe, venien a Barcelona 

a veure una obra a la sala Muntaner i 

se’n tornaven la mateixa nit a Vila-real. 

M’animen i gràcies a ells també sóc ací. 

Hauria estat molt trist que m’hagueren 

dit que no, perquè jo tenia molt clar. 

—Últimament, feu papers on la mort 

hi és molt present. Us fan por, la vellesa 

o la mort? 

—Envellir, no. La mort, tampoc. Amb 

ma mare veig el procés de l’envelliment. 

Enguany els pares faran setanta-vuit 

anys. Mon pare és un bou, espere 

tenir la seua salut. Ma mare ja és 

dependent i no ho visc amb tristesa. La 

dutxe i per a mi és com tornar a l’úter. 

Sóc feliç alçant-li les mamelles a ma 

mare i rentant-la. No m’agrada quan la 

gent es rebolca en la croqueta del “ai, 

ai, ai”. El meu poble té això. I me n’he 

distanciat. Pense que no som tan importants, 

ningú. D’ací a cinquanta anys, 

ningú no se’n recordarà, de tu. Mentiria 

si diguera que no vull fer treballs més 

enllà dels que he fet i créixer, però és per 

voluntat d’avançar. Però potser és tot el 

contrari i faig un caragol i me’n torne 

cap a dins. La meua cultura ha tingut 

por al sexe, a la mort, com si foren tan 

fosques que són inexplicables, quan 

tenen una explicació. Igual que sense el 

blanc no entens el negre, sense la vida 

no entens la mort, i si t’ho expliquen, 

et reconcilies amb tu mateix, vius més 

tranquil, sense angoixa. 

—Somnieu amb algun personatge, una 

funció que tingueu moltes ganes de fer 

i no hagueu pogut? 

—Quan començava en el Col·legi del 

Teatre hi havia tres personatges que 

volia fer perquè els veia molt polièdrics. 

Un era Jean de la Senyoreta Júlia, i el vaig 

fer amb la companyia. Un altre era El verí 

del teatre, de Rodolf Sirera, supose que 

per aquesta cosa de parlar del teatre, de 

la professió, i perquè la part del marquès 

eren persones molt riques i profundes, i 

això és investigar en tu mateix. I n’hi ha 

un que se m’ha quedat pendent i sé que 

l’acabaré fent, que és el personatge de 

Calígula, d’Albert Camus. De fet, vaig 

intentar de fer-ne una adaptació per a 

quatre personatges i es va quedar en un 

no res. Pense que se’m passa l’arròs, però 

si Lluís Homar a cinquanta anys va fer de 

Hamlet... No deixen de ser visions de la 

mateixa obra de teatre.

31 

vilaweb.cat 


ENTREVISTA 

ORIOL MITJÀ 

“La quarantena 

era la pedra 

angular de 

l’estratègia 

de control; no 

s’hauria de 

retirar mai” 

L’investigador publica ‘El món que ens espera’, 

un recull de reflexions personals sobre com 

preparar-nos per a les futures pandèmies

32 

ORIOL MITJÀ 

vilaweb.cat 


JOSEP REXACH FUMANYA 

La figura d’Oriol Mitjà va més enllà 

de la pandèmia del coronavirus, però 

va ser durant l’emergència sanitària 

que el gran públic va conèixer aquest 

jove investigador amb poques ganes 

de mossegar-se la llengua. Va ser assessor 

del govern fins que el contacte amb 

la política el va cremar i va decidir de no 

ser tan visible. Així i tot, sempre que sent 

la necessitat de llançar una alerta, ho fa. 

Ara no fa gaire que va posar el crit al cel 

arran de l’eliminació de les quarantenes 

i els aïllaments dels positius. 

Va arrasar a les llibreries amb el seu primer 

llibre, A cor obert (Columna Edicions) –llibre 

més venut a la categoria de no-ficció 

per Sant Jordi de l’any passat–, i ara cercarà 

la mateixa fórmula amb El món que 

ens espera (Columna Edicions). És un llibre 

més íntim i reflexiu en què vol dibuixar 

com ha de ser el món postpandèmic i com 

articular un sistema sanitari més equitatiu. 

El va començar a escriure a Lihir (Papua 

Nova Guinea), on fa dotze anys que hi passa 

temporades ajudant a erradicar el pian. 

—Vàreu tornar a Lihir després de dos 

anys de pandèmia. Ja sabeu quan hi 

tornareu? 

—He pogut recuperar la rutina de viure 

a cavall entre Catalunya i Lihir, que és el 

que he fet aquests últims dotze anys. Ja 

tinc vols per al mes de maig. 

—Allà esteu més tranquil. Què trobeu 

a faltar quan el dia a dia us absorbeix a 

Catalunya? 

—És un altre ritme, la vida és molt més 

pausada. Ara que amb tu m’ha entrat 

un whatsapp, una trucada pel mòbil i el 

telèfon fix. Això atabala molt. A Lihir el 

temps s’atura, tot va a poc a poc. Tens 

temps per a pensar amb les poquetes 

coses que són les importants i no t’absorbeix 

la urgència amb què vivim aquí. 

Jo sóc molt sensible a les urgències i a 

l’atabalament perquè vull cobrir-ho tot 

i no sé gestionar-me d’una manera més 

pausada. A mi i a molts penso que ens 

afecta molt la tecnificació i la tecnologia 

perquè ens infereix una velocitat que em 

preocupa. 

—Heu explicat obertament que teniu 

depressió i hi aprofundiu al final del 

llibre. Què us ha aportat fer-ho públic? 

—Explicar-ho vull que serveixi de model 

per a gent que també en té i que vegin que 

una persona de renom que té una carrera 

professional, també ho pot haver passat 

malament. Hi ha la tendència a pensar 

que quan un ja té una carrera feta i surt 

als diaris és un superheroi. Vull dir que jo 

també sóc humà i també he tingut patiment. 

Ser un model, igual que amb l’homosexualitat. 

I dir-li a aquell adolescent 

que, malgrat que tingui una malaltia com 

la depressió o que tingui una orientació 

sexual que en el passat era discriminada, 

també té la possibilitat de desenvolupar 

una carrera. I també ho he fet perquè no 

em vull tornar a sentir avergonyit una 

altra vegada que hagi de dir a la feina que 

agafo una baixa perquè tinc una malaltia; 

i perquè no em tornin a dir mai més que 

Hi ha la tendència a 

pensar que quan un ja té 

una carrera feta i surt als 

diaris és un superheroi. 

Vull dir que jo 

també sóc humà i també 

he tingut patiment

33 

vilaweb.cat 


ORIOL MITJÀ 

una persona amb depressió no pot participar 

en la presa de decisions pública. 

No guardo el contacte 

amb cap polític i això 

no em fa sentir gens de 

pena 

—El fet més xocant és que expliqueu que 

us prepareu els temes, les entrevistes i 

les exposicions al mil·límetre per calmar 

la vostra inseguretat. 

—Jo pateixo molta inseguretat. I certament, 

la imatge que es dóna de mi o que 

jo mateix dono de mi no és la imatge de 

qui sóc realment. Sóc una persona amb 

molta fragilitat i molta inseguretat i que 

ha passat molts més moments durs que 

no projecto. I sé que el que projecto és 

diferent. 

—Així i tot, continueu concedint entrevistes. 

—Suposo que és allò que diuen: “No és 

valent qui no té por, sinó qui té voluntat 

de vèncer-la.” Jo tinc por i la venço, 

però aquests darrers mesos reconsidero 

si val la pena aquesta exposició i el patiment 

que l’acompanya. 

—Us penediu d’haver treballat assessorant 

polítics? 

—No. Jo no em solc penedir de gaires coses. 

En trec lliçons. Com tothom, accepto 

que m’equivoco o que hi ha situacions 

que són difícils, però tampoc no vull 

rebobinar res. En trec una lliçó i espero 

que el futur sigui millor. 

—Al llibre dieu que heu tingut temps de 

pensar sobre què va passar entre alguns 

partits i polítics perquè la vostra relació 

s’esguerrés. Què va fallar? 

—Primer la circumstància, que era tensa, 

i no ajudava a establir amistats i ser gaire 

empàtic amb l’altre. Perquè hi havia la 

pressa de prendre decisions ràpidament. 

Segon, el meu caràcter. Ho explico al 

llibre. He après que podria fer les coses 

d’una altra manera, però no vull ferles-hi 

perquè no vull caure en els favors 

de la política. En política, habitualment 

ets més condescendent perquè esperes 

que et retorni el teu favor, perquè el 

polític, al cap i a la fi, a les mans hi té el 

poder, la capacitat de controlar. I com 

que sóc un animal lliure, independent, 

autònom i no vull dependre del favor de 

ningú, sóc molt més directe. I, per una 

altra banda, hi va haver un xoc de trens. 

Jo pensava que les coses s’havien de fer 

d’una manera i al final es van fer d’una 

altra. 

—No conserveu amistat amb cap polític 

d’aquella època? 

—No. Tampoc no m’he discutit ni m’he 

barallat amb tots, però avui dia no hi ha 

cap polític que m’escrigui. I no em fa 

pas pena. El Crític va fer un piulet d’una 

entrevista que em van fer en què assenyalaven 

aquesta frase que t’he dit, i ho 

acompanyaven amb una foto en què em 

veia preocupat. Era mal triada. No guardo 

el contacte amb cap polític i això no em 

fa sentir gens de pena. 

—Sobre la vostra manera de ser, dieu 

que quan algú s’oposa a alguna idea que 

defenseu però després us acaba donant 

la raó, reaccioneu amb un fort sentiment 

de ràbia i frustració. A vegades us costa 

de tolerar que us portin la contrària? 

—Segurament sí que em costa. És una 

pregunta delicada. Jo crec que sóc bon 

dialogador i que sóc bo en el debat en 

el sentit que estic disposat a deixar-me 

convèncer per noves hipòtesis. Una altra 

cosa és quan estic convençut que hi ha 

la necessitat de fer un canvi o d’exercir 

una transformació i veig que la resposta 

que em donen no és argumentada sinó 

irracional. I contra aquesta resposta irracional 

és quan em fa ràbia que no m’hagin 

entès o que hagi costat un any que 

m’entenguin. Sobre el fragment que em 

comenteu, em referia al fet que hi havia 

coses que s’haurien pogut fer de manera 

diferent i haver salvat més vides, i em feia 

molta pena que no m’haguessin escoltat. 

—Continueu pensant que és una barba-

34 

vilaweb.cat 


ORIOL MITJÀ 

ritat eliminar les quarantenes? 

—Sí, ho continuo pensant. Al llibre dic 

que la preparació pandèmica és cabdal 

i, per tant, cal estar preparat abans no 

vingui una altra emergència. Ara mateix 

som en una bona situació, epidèmicament 

parlant, però cal estar preparat per 

quan empitjorem. I l’eina més important 

que tenim són les quarantenes. Per això 

continuo dient que s’han de mantenir. 

—Amb les mesures actuals, en quina 

situació ens podem trobar d’aquí a unes 

quantes setmanes? 

—De moment, avui dia, el risc sembla 

que és baix. Del punt de vista de la intel·ligència 

epidemiològica, hi ha un risc 

baix que en les setmanes vinents hi hagi 

un repunt greu. 

—Aleshores, no s’ha corregut massa a 

retirar les quarantenes. 

—La quarantena i l’aïllament eren la pedra 

angular de l’estratègia; sense aquesta 

estratègia no hi pot haver control de 

la infecció. L’aïllament no s’hauria de 

retirar mai en cap epidèmia i tampoc 

amb la covid, perquè és un peix que es 

mossega la cua. Si deixes de contar casos, 

no saps quants n’hi ha. A més a més, si 

deixes d’identificar i aïllar casos, en pot 

créixer el nombre, però com que no els 

comptes, no els detectes precoçment 

quan tornen a augmentar. I, per tant, et 

torna a augmentar sense que tinguis la 

capacitat de fer la intervenció per controlar 

la infecció. Per tant, tenim dues 

opcions. L’una és oblidar-nos de contar 

casos i optar per la vacunació i l’altra és 

aconseguir un bon control fent servir 

contínuament la detecció i l’aïllament. 

És diferent declarar la fi de la pandèmia 

i desmantellar tota la resposta, que descansar 

i ajudar la població a ser més forta 

per a les variants següents. 

—I creieu que això no es fa. 

—No es fa. Ara hem acabat la sisena 

onada, tenim uns nivells d’incidència 

baixa, i a més a més el nombre de morts 

és molt baix. Per això es poden fer concessions, 

com ara la retirada la màscara 

Del punt de vista 

de la intel·ligència 

epidemiològica, hi ha 

un risc baix que en les 

setmanes vinents hi hagi 

un repunt greu 

d’algunes altres restriccions. Hi estic a 

favor, d’això. Però penso que hi ha pilars 

fonamentals que no es poden retirar, 

com ara continuar la vacunació, reforçar 

el tractament dels vulnerables i mantenir 

els diagnòstics i els aïllaments. Ara mateix 

a Catalunya ens podem prendre un 

descans, però hem de ser més forts per 

a les variants següents. 

—I què falta fer? Més estratègies de 

control més enllà dels grups sentinella? 

—Trobo a faltar un pla de resposta per a 

la covid, tant si és per una òmicron BA.2 

com per una nova variant que vingui 

d’un altre país. La vigilància amb grups 

sentinella és correcta i ha funcionat bé 

en el cas d’altres malalties. Jo confio 

que els apliquin, perquè són bons indicadors 

per quan arribin rebrots. Però 

passa que el grup sentinella t’avisa una o 

dues setmanes abans que arribi l’onada. 

Per tant, simultàniament, caldria parar 

atenció a les dades generades per sistemes 

d’intel·ligència epidemiològica i 

estar a l’aguait de les altres parts del món 

per tal d’avançar-te sis setmanes. Quan 

eixamples el focus més enllà de Catalunya 

i observes què passa al món, veus 

que hi continua havent molts països de 

l’Àfrica i de l’Àsia amb nivell de cobertura 

vacunal molt baixa, per sota el 10%. Això 

implica que hi pot haver transmissió, i si 

hi ha transmissió poden aparèixer noves 

mutacions. 

—La Xina sembla que relaxa la política 

de covid zero. Quina implicació pot tenir 

sobre nosaltres? 

—Segons allò que sé, ells continuen amb 

l’estratègia de covid zero. A Xangai hi ha 

milions de confinaments i hi fan milions 

de PCR. En tot cas, pot ser que acabin 

relaxant les mesures i, si ho acaben fent, 

podrà haver-hi molta transmissió, mol-

35 

vilaweb.cat 


ORIOL MITJÀ 

tes morts i una nova mutació que tingui 

escapament immunitari. I si arriba a 

Catalunya, podria passar que saltés la 

protecció immunitària de la vacuna. 

Les estimacions diuen 

que algun d’aquests 

vint virus que salten 

anualment d’un animal 

a l’espècie humana 

podria ser prou perillós, 

transmissible i letal 

per a tornar a causar 

una pandèmia el segle 

vinent 

—Com que no podem eradicar la covid, 

com hi haurem de conviure? 

—Doncs hi ha d’haver un pla de preparació 

pandèmica en què ens haurem 

d’acostumar a veure noves onades pandèmiques 

i a fer noves tandes de vacunació, 

tractaments, ús de màscares 

i intensificació de la detecció de casos. 

Això pel que fa als dos anys vinents. És 

a dir, és possible que hi hagi una futura 

onada. No sé amb quina freqüència ni 

amb quina gravetat, però que escapi de 

la immunitat. 

—Aquests últims vint anys han aparegut 

vint noves malalties infeccioses emergents 

cada any. En el futur pot haver-hi 

una pandèmia d’aquesta magnitud? O és 

poc probable? 

—Hem de pensar que a la natura hi ha 

més d’un milió de virus. I aquest milió 

de virus el pateixen sobretot els animals. 

Aleshores, l’ésser humà, durant els 

segles, ha desenvolupat una protecció 

que es diu innata que es transmet 

genèticament contra unes desenes de 

virus. Però no heretes defenses contra 

els virus que afecten els animals. Això 

és perillós, quan un virus animal fa un 

salt interespècie. Abans hi havia quatre 

virus que saltaven cada any, però aquestes 

últimes dècades n’hi ha hagut vint. I 

en el futur s’espera que siguin més. Les 

estimacions diuen que algun d’aquests 

vint virus que salten anualment d’un 

animal a l’espècie humana podria ser 

prou perillós, transmissible i letal per 

a tornar a causar una pandèmia el segle 

vinent. 

—I com ho podem combatre? 

—Ens oblidem de fer actuacions a llarg 

termini, no tan sols per als dos anys 

vinents, sinó per als cent anys vinents. 

Aquestes actuacions seran les fonamentals. 

Hi haurà la necessitat de tenir 

més bona preparació tècnica, amb més 

recerca i més infrastructura científica, i 

també hi haurà la necessitat de tenir més 

bona estructura social. La gent ha de ser 

conscient del risc i modificar algunes 

rutines de la vida quotidiana. Aquest risc 

va de bracet de la crisi climàtica, perquè 

amb més escalfament, els virus tenen 

més possibilitat de transmetre’s de l’animal 

a l’humà. Per tant, la crisi climàtica 

es manifesta com a crisi pandèmica i la 

població ho ha d’entendre. 

—Després de cada gran tragèdia, la 

humanitat fa un gran salt endavant: 

després de l’Holocaust, la declaració 

dels Drets Humans; després de la grip 

espanyola, l’esclat de la biologia mèdica... 

Després de la pandèmia del coronavirus, 

quin salt haurem fet? 

—Encara ho hem de fer tots plegats. Ens 

adonarem d’una feblesa molt gran que 

teníem i decidirem de tirar-ho endavant. 

Amb el còlera era molt clar, perquè com 

que es transmet per l’aigua, vam veure 

clarament que calia millorar el sanejament 

de l’aigua. Durant la Segona Guerra 

Mundial, quan vàrem veure que no hi 

havia prou homes per a fer la feina, les 

dones van haver d’entrar al mercat laboral. 

És una acció-reacció. Hegel diu que 

hem d’esperar a veure quina és aquesta 

transformació, però jo crec que no hem 

d’esperar i fer-la nosaltres, la transformació. 

—I quina és? 

—Des del meu punt de vista, és la salut de 

vulnerable. Cada vegada hi ha més gent 

vulnerable al planeta i en som més conscients, 

i hem de treballar per la millora 

dels seus tractaments. 

—Idea interessant. Al llibre dieu que 

necessitem una indústria farmacèutica 

pública. Amb quins ulls ho veuria la

36 

vilaweb.cat 


ORIOL MITJÀ 

indústria? 

—Això entronca amb la necessitat de 

vetllar més pels vulnerables. A vegades 

els interessos de la indústria privada no 

coincideixen amb els interessos de la 

societat, i com que a la indústria farmacèutica 

no li interessa protegir el vulnerable 

perquè no li dóna un rendiment 

econòmic, això ho hauria de cobrir una 

empresa pública. Ningú no pot quedar 

orfe de solucions. De fet, a la privada no li 

trauries mercat perquè una farmacèutica 

pública no s’ha de centrar en tractaments 

crònics i pot investigar malalties que ells 

segurament no volen investigar perquè 

no hi veuen rendiment. 

—En la vostra tasca com a investigador, 

us ha causat contradiccions el fet d’haver 

de treballar amb farmacèutiques? 

—El 99% de la meva feina és allò que en 

diem recerca independent. Feina en què 

tu tens uns fons, que moltes vegades 

procedeixen de l’administració pública, 

i tu prens la decisió sobre el disseny de 

la feina i la gestió de les dades i formules 

les preguntes que per tu són les més importants 

i tindran més impacte sobre la 

població vulnerable. En un 1% dels casos 

he treballat per a una empresa privada en 

què ells prenen la decisió de quina hipòtesi 

volen formular, i no m’hi he sentit 

còmode. Crec que allò que dóna sentit a 

la meva carrera professional és omplir el 

buit que deixa la indústria farmacèutica; 

aquesta és la meva fita. 

—Heu rebut ofertes per a treballar en 

farmacèutiques? 

—Sí. I sempre he dit que no volia tenir 

un contracte laboral amb una empresa 

farmacèutica. 

Podeu comprar El món que ens espera 

a la Botiga de VilaWeb 

Crec que allò que 

dóna sentit a la meva 

carrera professional 

és omplir el buit que 

deixa la indústria 

farmacèutica; aquesta 

és la meva fita

37 

vilaweb.cat 


ENTREVISTA 

ALFONSO ZENON 

“El CNI va fer escoltes al marge 

de la llei i va contaminar tota la 

causa” 

Entrevista a l’advocat que ha defensat els lletrats 

Arantza Zulueta i Jon Enparantza en la darrera causa 

de la doctrina del “tot és ETA”

38 

ALFONSO ZENON 

vilaweb.cat 


ORIOL BÄBLER 

llapis estava encriptat i, segons la pericial, 

era impossible d’accedir als arxius. 

No se’n sabia el contingut. És la policia, 

que diu que ha descodificat el material i 

que ha trobat els plànols. Al País Basc fa 

temps que estem acostumats a la inventiva 

de la policia i la Guàrdia Civil. 

La setmana passada, l’Audiència espanyola 

va tancar la darrera causa 

de la doctrina del “tot és ETA” amb 

condemnes de presó per als advocats 

Arantza Zulueta, Jon Enparantza, 

Naia Zurriarain i Iker Sarriegi. El judici 

va estar marcat per les denúncies de 

vulneracions de drets fonamentals, la 

intervenció del CNI i les declaracions 

corprenedores de Zurriarain i Saioa 

Agirre, que van relatar tortures a mans 

de la Guàrdia Civil. Per mirar d’entendre 

el cas, conegut com a sumari 13/13, 

parlem amb l’advocat Alfonso Zenon. 

—Com valoreu la sentència de l’Audiència 

espanyola? 

—És complicat, encara no hem tingut 

temps d’analitzar amb profunditat el 

contingut de la sentència, perquè són 

gairebé sis-centes pàgines. Però la meva 

opinió és clara i meridiana, tots els condemnats 

haurien d’haver estat absolts, 

com ha passat amb Julen Celarain, Saioa 

Agirre i Nerea Redondo. Ja sabem quin 

peu calça la justícia espanyola, però és 

frustrant veure com l’Audiència Nacional 

obvia totes les denúncies de drets fonamentals 

que hem presentat, incloses les 

tortures durant els interrogatoris de la 

Guàrdia Civil. Sembla que qualsevol cosa 

que tingui a veure amb els drets humans i 

el País Basc la vulguin delegar a la justícia 

europea, espolsant-se així la responsabilitat 

en la reparació dels danys. 

—El tribunal no us ha admès res de res? 

—Tan sols les dilacions indegudes. 

Aquest és un cas que va començar el 

2010. Fa més d’una dècada que els acusats 

arrosseguen aquest pes. Per això, 

vam demanar que la dilació comportés 

una rebaixa important de les penes, com 

Al País Basc fa temps que 

estem acostumats a la 

inventiva de la policia i la 

Guàrdia Civil 

a compensació d’aquest patiment, però 

el tribunal tan sols ha volgut baixar un 

grau les penes. 

—La vostra clienta, Arantza Zulueta, 

ha rebut la pena més alta, set anys i mig 

de presó. 

—Ella ha estat condemnada per integració 

a banda terrorista, com Jon Enparantza, 

Naia Zurriarain i Iker Sarriegi, però 

li han afegit un segon delicte: dipòsit 

d’armes, concretament d’explosius. És 

lamentable que la sentència ni tan sols 

esmenti una prova pericial informàtica, 

que és una prova fonamental per a exculpar-la 

d’aquesta acusació. 

—Expliqueu-vos. 

—L’acusació se sustenta en el fet que durant 

un escorcoll van trobar un llapis de 

memòria que suposadament contenia els 

plànols amb la ubicació de dos zulos. Ara 

bé, la realitat és que el contingut d’aquest 

—I ara què? 

—Doncs ara toca presentar un recurs al 

Tribunal Suprem. 

—Per la vostra entonació noto que no 

sou gaire optimista. 

—Els qui mouen els fils han anat 

col·locant al Suprem un reguitzell de 

magistrats que fan que el tribunal tingui 

un tarannà pitjor i tot que l’Audiència 

Nacional. Esperança? No gaire. Però 

aquest és un recorregut legal que hem 

de fer si volem aconseguir justícia. Sigui 

a Madrid, amb el Suprem i després el 

Constitucional, tot i que no són tribunals 

que destaquin com a defensors dels drets 

fonamentals, sigui a Estrasburg, amb el 

Tribunal Europeu de Drets Humans. 

—Com es troben Zulueta i Enparantza? 

—Sempre han tingut els peus a terra. Saben 

què és l’Audiència Nacional i de què 

és capaç. Després d’encaixar el primer 

cop, que va ser molt fort, tenen al cap 

que això encara té molt de recorregut. 

Serà difícil, però no es rendiran. Amb 

la sentència, la seva situació personal 

no canvia gaire, perquè no es ferma, i la 

perspectiva és que continuïn en llibertat, 

complint mesures cautelars, com ara 

anar al jutjat a signar i no poder sortir de 

l’estat fins que es pronunciï el Suprem. 

—Per què durant el judici en vau demanar 

la nul·litat al·legant que els fets 

ja s’havien jutjat? 

—És un cas de non bis in idem; és a dir, 

amb aquesta causa, l’Audiència Nacional 

jutjava uns fets i uns delictes que ja 

van anar a judici el setembre del 2019. 

En l’anomenat sumari 11/13, Zulueta, 

Enparantza i Zuriarrain ja van ser condemnats 

per integració a organització

39 

vilaweb.cat 


ALFONSO ZENON 

terrorista, després d’haver arribat a un 

acord amb la fiscalia. Un acord, tot sigui 

dit, que va anar endavant no pas perquè 

les acusacions fossin certes, sinó per 

evitar que una desena d’advocats, entre 

els quals jo mateix, acabéssim a la presó. 

Dit això, en el judici actual vam al·legar 

que la suposada pertinença a ETA no és 

una cosa que es pugui activar i desactivar 

segons com interessi al tribunal. No es 

poden jutjar i condemnar dues vegades 

uns mateixos fets. 

—Quina va ser la resposta? 

—El tribunal va assegurar que la primera 

condemna feia referència al període 

entre el 2012 i el 2014, mentre que ara 

ha jutjat el període que va del 2005 al 

2010. Consideren que són dos períodes 

completament diferenciats i que es pot 

formar part d’ETA diverses vegades. 

Les que calguin, vaja, per a mantenir el 

seu relat. Això no pot ser. El delicte de 

pertinença o integració és molt clar. En 

formes part o no, és irrebatible. Una altra 

cosa és que mentre siguis membre d’una 

organització t’acusin d’altres delictes 

comesos en àmbits diferents, però no 

és el cas. 

—... 

—El tribunal argumenta que Zulueta, 

Enparantza i Zuriarrain tallen la seva 

pertinença a ETA una vegada són detinguts 

el 2010, i hi reprenen el contacte 

quan són alliberats. Això no s’aguanta 

per enlloc. Si quan van ingressar en presó 

preventiva ja no eren membres d’ETA, 

per què els van aplicar el règim FIES? Per 

què els van aïllar? Per què els van tractar 

com a terroristes, si no ho eren? 

—Quin paper ha tingut el CNI en la causa? 

—En un informe, la Guàrdia Civil deixa 

constància que el CNI feia seguiments, 

però encara no hem aclarit del tot el 

seu paper. Després d’haver demanat la 

desclassificació de documents, tan sols 

ens han facilitat dues resolucions del 

Suprem que admeten que es va punxar el 

telèfon dels acusats. De totes maneres, no 

s’han aportat els enregistraments de les 

converses, ni tampoc ens han informat 

de quant de temps va durar la intervenció. 

La garantia és nul·la. No sabem ni tan sols 

qui va participar en l’operació i quines 

proves en van extreure. Es van fer escoltes 

al marge de la llei i això contamina tot 

el procediment. Tanmateix, el tribunal 

considera que és poc rellevant, i en la 

sentència assegura que la participació del 

CNI va ser accessòria, residual. 

—Com ha valorat el tribunal les declaracions 

de Zuriarrain i Agirre, que van ser 

víctimes de tortures de la Guàrdia Civil? 

—El tribunal considera que les tortures 

no s’han acreditat. Tan simple com 

això. Qualsevol observador mitjanament 

objectiu i neutral hauria donat 

per acreditades les tortures si hagués 

fet l’esforç d’escoltar les paraules de 

Zuriarrain i Agirre. A més, per si no 

n’hi hagués prou, ho hem demostrat 

mitjançant el protocol d’Istambul, informes 

de pèrits i de psicòlegs... Fins 

i tot el govern basc en recull els casos 

en l’informe sobre tortures. No és que 

ho diguem nosaltres i prou, hi ha demostracions 

molt clares que van ser 

torturades per la Guàrdia Civil. 

—L’actual ministre d’Interior espanyol, 

Fernando Grande-Marlaska, era el jutge 

instructor de la causa quan va passar 

tot plegat. Com va actuar? 

—Grande-Marlaska va dirigir el primer 

tram de la instrucció i va ordenar les 

detencions el 2010. Va demostrar que 

tenia un control pèssim de la situació. 

En alguns casos va prendre declaració 

als detinguts i, mesos després, va incorporar 

els informes dels metges forenses. 

Així no es procedeix. Primer es valora la 

informació dels forenses i després s’interroga 

els detinguts. Fixeu-vos quina 

importància donava a l’estat de salut 

de les persones. Gens ni mica. No és cap 

sorpresa que Grande-Marlaska hagi 

estat reprovat unes quantes vegades per 

Europa. 

—Aquesta causa ha estat el final de la 

doctrina del “tot és ETA”? 

—Encara hi ha un procediment en fase 

d’instrucció sobre els ongi etorri, en el 

qual hi ha una desena d’investigats i no 

sabem com acabarà. Aquest és l’últim 

gran procediment, però això no vol dir 

que no en puguin aparèixer de nous. 

Costa una mica de creure, sobretot perquè 

ETA ja no existeix, però tampoc no 

hi posaria la mà al foc. Aquesta doctrina 

ha servit per a atacar tothom sense cap 

mena de filtre, fins i tot diaris, com Egin 

i Egunkaria, i organitzacions relacionades 

amb la solidaritat entre pobles. Ja 

sabem que la veritat judicial no coincideix 

necessàriament amb la realitat, a 

Espanya. 

El tribunal considera 

que les tortures no s’han 

acreditat. Tan simple 

com això. Qualsevol 

observador mitjanament 

objectiu i neutral hauria 

donat per acreditades 

les tortures si hagués fet 

l’esforç d’escoltar les 

paraules de Zuriarrain i 

Agirre

40 

vilaweb.cat 


ENTREVISTA 

GONZALO BOYE 

“Aquell dia sabia què havia de 

fer al tribunal però no a la vida” 

L’advocat explica per primera vegada en aquesta 

entrevista la seva lluita contra el càncer i parla de 

la vista judicial de Luxemburg 

ADIVA KOENIGSBERG

41 

GONZALO BOYE 

vilaweb.cat 


JOSEP CASULLERAS NUALART 

Ho ha mantingut en secret durant 

gairebé un any. El maig de l’any 

passat, després d’una revisió rutinària, 

van diagnosticar a Gonzalo 

Boye dos tumors malignes a la 

pròstata. Va entomar el cop pensant, en 

primer lloc, en la gent que en podia sortir 

perjudicada, i va decidir de fer-ho saber 

a un grup molt reduït de persones i de 

posar-se en mans d’experts a Alemanya, 

lluny de l’estat espanyol i, per tant, de la 

possibilitat que es filtrés la seva situació 

i que això fos utilitzat contra ell i contra 

els seus defensats. El van operar amb èxit 

el mes de novembre passat. 

Del calvari que va passar, en parla al 

llibre que arriba avui a les llibreries i que 

es titula Se llama cáncer (Roca Editorial). 

Un títol que li serveix per a anomenar la 

cosa pel seu nom, tant la malaltia com el 

diagnòstic que fa a la situació del poder 

judicial a l’estat espanyol. La publicació 

d’aquest llibre ha coincidit amb la vista 

transcendental al Tribunal de Justícia 

de la UE d’aquesta setmana sobre les 

euroordres. En aquesta entrevista parla 

a fons de tot plegat. 

—L’operació va anar bé? 

—Perfectament. Em vaig recuperar ràpidament 

i bé. Fa poc, em van fer unes 

analítiques que van anar bé. 

—Per què vau decidir de no dir-ho a 

ningú fins ara? 

—Perquè en una batalla com aquesta 

on som, no podem mostrar signes de 

debilitat. I una malaltia d’aquestes característiques 

podia fer pensar que jo 

estava en una posició de debilitat, cosa 

que podia perjudicar tant els exiliats com 

molta altra gent que defenso en causes 

complicades. 

—Per la imatge que en donessin els 

mitjans espanyols? 

—No, perquè hi ha gent molt miserable 

que sens dubte hauria aprofitat un moment 

en què jo necessitava tranquil·litat 

per alterar-me. Ho han fet cada vegada 

que hem tingut una cita important. Tot 

allò que ha passat en la causa contra meu, 

per exemple, ha estat just després d’haver 

aconseguit algun èxit o en el moment 

que hem hagut d’anar a lliurar alguna 

batalla. Per tant, pensava que com menys 

informació en tingués la gent que no està 

d’acord amb la defensa que fem, millor. 

—I com aconseguiu aquesta discreció 

durant tant de temps? 

—Fent que ho sàpiga molt poca gent, els 

qui ho havien de saber: els qui em van 

ajudar i els qui havien de procurar que 

la Isabel [Elbal] tingués un suport… És 

a dir, que si les coses anaven malament, 

no agafés per sorpresa ningú del nostre 

nucli d’amics, per poder-la ajudar. 

—No devia ser fàcil, amb una feina que 

implica tant d’estrès personal. 

—No gens. La pitjor setmana que vaig 

passar va ser la de la detenció del president 

Puigdemont a Sardenya. Perquè 

tenia davant una situació desconeguda, 

dins la malaltia mateixa. Era un escenari 

d’incertesa. Jo sóc de lletres, però 

no és gaire difícil d’entendre què és una 

gammagrafia òssia, per a què serveixen 

i quin és el resultat si surt negativa o si 

surt positiva. Per això va ser una setmana 

de molta tensió. 

—Dos dies abans de la detenció de Puigdemont 

vau rebre un correu… 

—Sí, aquell dia vaig sortir de l’hotel de 

Barcelona, d’haver dinat amb el meu 

metge, vaig pujar al taxi i em va arribar 

un correu electrònic que em deia que 

havien detectat unes lesions sospitoses 

a la pelvis i al fèmur, i que calia fer 

urgentment una gammagrafia. El vaig 

reenviar al metge, i immediatament em 

va trucar, em va dir que no em preocupés, 

que estigués tranquil, que s’encarregaria 

de gestionar la prova… Bé, per deformació 

professional, quan em diuen que 

estigui tranquil és quan em començo a 

preocupar. I de camí a l’aeroport, vaig 

anar al doctor Google i em vaig fer una 

composició de lloc, i vaig entendre que 

la cosa podia ser molt complicada. 

—I dos dies després, la detenció a l’Alguer. 

—Jo havia anat a París tot seguit per a una 

sèrie de reunions. Després vaig agafar el 

tren, cap a Brussel·les, i quan hi arribava 

vaig assabentar-me de la detenció del 

president. Vaig tenir una barreja d’idees 

al cap, he de fer tot això, i, caram, que 

fotut que puc estar, i que dolent que pot 

ser això… Intentava compaginar les coses. 

De fet, vaig trucar al meu germà des 

de l’Alguer per dir-li que tenia càncer, 

que les coses es podien complicar, que 

s’havia de fer això i allò. 

—A l’Alguer fèieu mala cara, però no era 

pel que passés al tribunal. 

—És que jo sabia què havia de fer al tribunal, 

però no sabia què fer a la vida. 

Aquella trucada al meu germà la vaig fer 

mentre esperava que arribés el president 

per reunir-m’hi. Vaig penjar, vaig anar 

a saludar el president, i em vaig adonar 

que feia una cosa que intento no fer mai 

en la meva vida professional, però és que 

no hi havia temps de desvincular una 

cosa i l’altra. 

Una malaltia d’aquestes 

característiques podia fer 

pensar que jo estava en una 

posició de debilitat, cosa 

que podia perjudicar tant 

els exiliats com molta altra 

gent que defenso en causes 

complicades

42 

vilaweb.cat 


GONZALO BOYE 

—Qui ho sabia? 

—La meva família, el president, en Josep 

Alay i en Jami Matamala. 

—Acostumat a tenir-ho tot tan controlat, 

us vau trobar amb una cosa que no 

controlàveu. 

—Sí, tot i que sabia que estava en bones 

mans. Però el moment en què em 

vaig adonar de l’envergadura d’allò amb 

què m’enfrontava fou quan vaig entrar 

al pavelló d’operacions. Hi vaig entrar 

conscient, em vaig estirar al llit i quan 

em van afermar les cames, me’n vaig 

adonar, vaig veure que allò no ho tenia 

controlat. 

—Us heu replantejat coses? 

—Sí, és clar. Sobretot, aprens a aprofitar 

més bé algunes estones. Si hi ha res que 

he après aquests mesos, és que la vida 

dura tant com hagi de durar. I això vol dir 

Si hi ha res que he après 

aquests mesos, és que la 

vida dura tant com hagi 

de durar. I això vol dir que 

les coses que no facis ara 

potser no les faràs mai 

que les coses que no facis ara potser no les 

faràs mai. He sortit a caminar molt amb 

la Isabel, amb la nostra filla, ens hem vist 

amb amics… Mantinc el ritme de feina, 

però també miro de dedicar temps a les 

coses que són importants. 

—Abaixar el ritme no? 

—Mireu, vaig aprendre una cosa important, 

que era que no em podia permetre 

de seure a lamentar-me en la mala sort 

de tenir càncer. Una part de la cura passa 

perquè tu controlis les teves pors, i una 

bona manera de fer-ho és no alterar 

allò que fas. Si jo m’hagués dit “d’acord, 

abaixo el ritme”, només hauria tingut 

més temps per a escalfar-me el cap. I si 

hagués fet això, m’hauria acabat passant 

factura, si no ara, més endavant. 

—Heu aconseguit no ser presoner de 

la por? 

ADIVA KOENIGSBERG

43 

vilaweb.cat 


GONZALO BOYE 

—Sí, és més aviat això, perquè és impossible 

no tenir por. Por per la situació 

en què quedaria la meva dona, la meva 

filla, què passaria amb això, o amb allò… 

Però has de prendre decisions fredes 

d’endreçar unes determinades coses. I 

mireu, us diré que no em vaig comprar 

roba en tot l’any. Perquè tampoc no sabia 

si em caldria. Per què coi m’he de gastar 

diners en uns pantalons nous si potser 

no els necessitaré? 

—I ha sortit bé perquè vau arribar-hi 

a temps. 

—Sí, i perquè em van atendre els millors 

en això. 

ADIVA KOENIGSBERG 

—Aquesta experiència us va fer replantejar 

el llibre que teníeu pensat. En quin 

sentit? 

—Hi ha coses que estan tan malament 

que, com passa amb les malalties, si no 

se’n parla, si no les encarem, no es curen. 

Les dones parlen del càncer de mama, 

però els homes no parlem del càncer de 

pròstata, i això no significa que no hi 

sigui. Molta gent no diu les coses pel seu 

nom, i això que passa a Espanya és una 

autèntica malaltia democràtica. I jo ho 

puc fer des de l’àmbit que més conec. Si 

demano a la meva dona que no faci servir 

eufemismes per parlar del càncer, per 

què no puc dir als meus companys de 

professió que no facin servir eufemismes 

per parlar d’això que passa? 

—Una part molt important del llibre 

és sobre el “xoc europeu” pel cas dels 

exiliats. 

—Però no és l’únic cas. Si ho fos, podríem 

dir que és un error, però som davant d’un 

problema. 

—Un problema més sistèmic. 

—Sí. No tens un constipat, sinó una 

pneumònia. Aquí passa això amb els 

exiliats d’una manera brutal. Però també 

passa amb conceptes com la presó provisional, 

en la manera com interpretem 

el dret de la Unió… Com pot ser que el 

Tribunal Constitucional en deu anys no 

hagi tingut ni un dubte sobre el dret de 

la Unió? O que la sala penal del Suprem 

només hagi tingut dubtes dues vegades, 

i les dues en aquesta causa? En els altres 

plets, no ha aplicat el dret de la Unió? O 

l’Audiència espanyola, que és l’òrgan 

central d’execució d’euroordres, no té 

dubtes sobre dret de la Unió? És sorprenent. 

Si no ho fan, no podem determinar 

el diagnòstic de com estan i, per tant, no 

es pot curar. O és que estan còmodes en 

la malaltia? 

—Per això el Suprem va fer un error de 

càlcul amb els exiliats? 

—Absolutament. Perquè no van ser capaços 

de pensar que potser estaven equivocats, 

i perquè van ser incapaços de diagnosticar 

què falla en aquest procediment. 

Xoca a Europa perquè la seva arrel 

és antidemocràtica. Quan planteges que un 

referèndum és una rebel·lió o una sedició, 

o que sense despesa hi pot haver malversació, 

o que un òrgan com un parlament 

pot desobeir un altre òrgan constitucional, 

és que tens un problema d’arrel, tens 

una comprensió antidemocràtica del dret. 

Aquest llibre demostra que l’anàlisi que 

vam fer el 2017 era el correcte. 

—Parleu molt de l’euroordre que Llarena 

hauria pogut demanar a Dinamarca el 

gener del 2018 contra Puigdemont i que 

no va demanar per orgull. 

—És que l’hauria guanyada. 

—El seu gran error fou aleshores? 

—No, abans. Us ho explico: les pre-judicials 

que va presentar el març del 2021 

al TJUE les hauria d’haver plantejades 

abans del 4 de desembre de 2017. 

—Abans de retirar l’euroordre de Bèlgica? 

—Abans de la vista judicial a Bèlgica del 

5 de desembre. Ell hauria d’haver pres 

el control d’aquella vista, tot plantejant 

unes pre-judicials a Bèlgica en què demanés 

que se suspengués la vista. 

—Què hauria passat si ho hagués fet? 

—Ens hauria agafat desarmats. No tindríem 

l’informe del grup de treball de 

l’ONU, ni el d’Amnistia, ni el de Human 

Rights Watch, no hi hauria la sentència 

del procés, ni la interlocutòria Bob-Dogi, 

ni la sentència d’Alemanya, ni la 

sentència de Bèlgica, no hauríem tingut 

res. I això et demostra que fer les anàlisis

44 

vilaweb.cat 


GONZALO BOYE 

amb el cap i no amb el cor és fonamental 

en dret. 

—Una cosa és fer-ho amb el cap i una 

altra és saber-ho fer. 

—Això tampoc no ho tenien. El dret de 

la Unió el comencen a conèixer amb 

aquest procediment, però encara no 

l’entenen bé. Quan nosaltres parlàvem de 

pre-judicials, de bon començament, no 

sabien ni què era. Però el problema és que 

tampoc no estaven segurs de què feien, 

perquè aquella querella era feta des de la 

indissoluble unitat de la nació espanyola 

amb la bandera als ulls. 

—I l’error de Llarena és no haver fet això 

fins el març de l’any passat. 

—Perquè ja estàvem armats, i, de fet, feia 

un any i mig que li demanàvem pre-judicials. 

Sempre ens deien que no. I de sobte 

ens van regalar aquestes pre-judicials. 

La Comissió i Espanya s’han 

agafat a un ferro roent. 

Va venir la Comissió i s’hi 

va afegir Espanya, amb la 

suposada necessitat d’aquest 

doble control per a denegar 

euroordres 

—I quina sensació us ha quedat de la 

vista judicial de dimarts? 

—Crec que el debat és clar. Bàsicament, 

la Comissió i Espanya s’han agafat a un 

ferro roent. Va venir la Comissió i s’hi va 

afegir Espanya, amb la suposada necessitat 

d’aquest doble control per a denegar 

euroordres. I crec que amb les preguntes 

dels magistrats va quedar clar que ells no 

comparteixen aquest criteri. 

—Però també vam veure punts de vista 

de membres del tribunal que em va semblar 

que qüestionaven la manera de fer 

de Bèlgica quan va denegar l’euroordre 

contra Lluís Puig. Vau tenir aquesta 

impressió? 

—Només vaig tenir la impressió que, en 

realitat, el ponent va preguntar sobre això 

perquè estava tremendament sorprès 

del canvi de posició de Bèlgica. I en algun 

moment Bèlgica ho havia de passar una 

mica malament, no? 

—Sí, però ho dic per alguna pregunta 

d’altres jutges que plantejava si Bèlgica 

no va demanar prou informació a Espanya 

quan tramitava l’euroordre i va 

—Les va enviar perquè tenia la sensació 

de perdre el control? 

—Perquè ja l’havia perdut. Tots els moments 

els tria malament, perquè no fa 

una anàlisi tàctica ni tècnica adequada. 

Si després de la sentència de primera 

instància de Bèlgica sobre Lluís Puig 

hagués presentat aquestes pre-judicials, 

la sentència ferma del gener del 2021 no 

s’hauria pogut dictar. 

—Parleu de la deslleialtat processal de 

Llarena i l’ocultació d’informació sobre 

les euroordres. Com pot influir en 

el TJUE quan hagi de decidir sobre les 

pre-judicials? 

—Crec que a Europa, on predomina la 

cultura protestant, més que no el pecat, 

és greu l’ocultació del pecat. Poden entendre 

qualsevol cosa que se’ls plantegi 

menys l’ocultació d’informació. 

ADIVA KOENIGSBERG

45 

vilaweb.cat 


GONZALO BOYE 

vulnerar el principi de confiança mútua. 

—Crec que aquesta pregunta la va acabar 

responent Bèlgica a l’últim moment. De 

fet, a Bèlgica, li ho perdono tot per les 

dues últimes frases que va dir en les seves 

conclusions. Quan van dir que es mantenien 

dins de l’àmbit del considerando 12 

de la decisió marc i que la comunicació 

amb les autoritats espanyoles havia estat 

constant. M’imagino que abans de 

dictar sentència els jutges revisaran la 

documentació que va aportar Bèlgica i la 

nostra. Perquè és brutalment devastadora 

sobre el fet que van informar Llarena i de 

què el van informar. A Llarena li van lliurar 

tot el que nosaltres vam aportar a Bèlgica, 

absolutament tot, i ell va tenir l’oportunitat 

de rebatre-ho tot. Però no ho va fer. 

—Us va sorprendre la posició de Bèlgica 

a la vista? 

—La posició de Bèlgica l’atribueixo a la 

reunió que hi va haver fa unes setmanes 

entre el primer ministre belga i el president 

del govern espanyol. 

—Ho atribuïu a pressions polítiques. 

—Sí. Perquè no es corresponia amb les 

conclusions escrites que ells havien presentat. 

De cap manera. Tant és així, que el 

vice-president els va demanar explicacions 

sobre el canvi de posicionament; de 

fet, ho entenia perfectament, però volia 

que ho exterioritzessin ells. 

—No us va sorprendre tant la posició de 

la Comissió? 

—No. Però el debat es va centrar només en 

això del doble examen perquè en les altres 

qüestions la Comissió ens donava la raó. 

—En quines coses? 

—La Comissió plantejava que hi havia 

una sèrie de preguntes de Llarena que no 

són admissibles. La Comissió i nosaltres 

estàvem d’acord en alguns punts, però la 

defensa forta de la posició de la Comissió 

és que Bèlgica ho va fer malament perquè 

no va fer el doble examen. 

—La Comissió també demanava de repetir 

una euroodre contra la mateixa persona. 

—Sí. El doble control com a requisit per 

a rebutjar una euroordre era una idea de 

la Comissió, no d’Espanya. Però Espanya 

s’hi va afegir. Ara, tal com van deixar 

palès alguns jutges, els arguments no 

els convencien. Amb les preguntes que 

feien els deien que allò que demanaven 

implicava un canvi jurisprudencial que 

no pensaven fer. 

—Quin resultat espereu en la sentència? 

—Crec que el resultat serà positiu per als 

exiliats i per a una interpretació democràtica 

del dret. És evident que el TJUE no 

canviarà de jurisprudència, i en tot cas 

pot decidir que aquest doble examen no 

és necessari, o incloure entre les excepcionalitats 

uns certs grups de persones 

o grups polítics, i establir-ho com un 

criteri permanent. De fet, hi va haver un 

jutge que va oferir una situació digna a 

la Comissió, quan li va demanar si podia 

ser que hi hagués una fallada sistèmica 

envers uns certs grups polítics. Li deia a 

la Comissió agafa aquesta via. 

—Una resposta així seria positiva per als 

exiliats, doncs. 

—Sí, és clar. 

—Quines conseqüències tindria per a la 

situació dels exiliats una sentència en 

aquesta línia? 

—L’euroordre de Lluís Puig quedaria 

liquidada, i no se’n podrien demanar 

més, i el criteri belga seria el que quedaria 

establert. Si es denega una euroordre 

per vulneració de drets fonamentals, cap 

altre estat no la tramita. Seria un trasbals 

important per a Llarena. 

—Serviria només per a Lluís Puig o per 

a la resta d’exiliats? 

—Seria aplicable a tots els exiliats, perquè, 

de fet, quan la sentència belga diu 

que la documentació no es refereix específicament 

a Lluís Puig, és perquè es 

refereix al president Puigdemont. 

—Si hi hagués una resposta així del 

TJUE, permetria a Lluís Puig, Puigdemont 

i la resta d’exiliats una carta de 

Crec que el resultat serà 

positiu per als exiliats i 

per a una interpretació 

democràtica del dret 

lliure circulació pels estats de la Unió? 

—Sí. I serviria per a donar suport a les 

demandes que hi ha a Estrasburg dels 

condemnats, perquè donaria suport a 

una declaració de vulneració de drets 

fonamentals. 

—Per què tindrien lliure circulació? Perquè 

si anessin a qualsevol estat cap jutge 

podria tramitar euroordres contra ells? 

—Exacte. Ara, perquè ens entenguem, 

només un canvi jurisprudencial del TJUE 

seria una mala resposta per a nosaltres, i 

això no passarà. 

—I com influeix això en el possible retorn 

de Puigdemont? Una resposta així 

del tribunal hi obriria la porta, o haureu 

d’esperar que es resolgui la qüestió de la 

immunitat? 

—Nosaltres esperarem, sens dubte. 

Aquesta sentència hauria de ser molt de 

fons perquè no ens veiéssim obligats a 

esperar. 

—Tornem al llibre. Una conclusió: sembla 

que contra Gonzalo Boye s’hi valgui 

tot.

46 

vilaweb.cat 


GONZALO BOYE 

—Crec que es va demostrant. Hi ha fiscals 

del Suprem que consideren que jo 

no tinc dret a l’honor ni a la vida privada 

ni a la intimitat, com un ciutadà sense 

drets. Són moltes coses, i s’hi va afegir 

una sorpresa que vaig tenir la setmana 

passada amb l’Audiència espanyola. 

—Quina sorpresa? 

—En un cas sobre una extradició als Estats 

Units, l’Audiència va respondre amb 

unes pre-judicials, dient tot el contrari 

d’allò que m’havien respost a mi un mes 

abans en un cas calcat. I encara més: les 

pre-judicials que van enviar al TJUE eren 

les mateixes que jo els havia presentat i 

que havien desestimat. O sigui, quan ho 

planteja Boye no li fem cas, però com que 

tenia raó, ho van utilitzar en un altre cas 

fent veure que eren ells els qui hi entenien. 

Eren literalment les preguntes que 

jo els havia fet i m’havien desestimat. En 

un altre àmbit, d’això, se’n diria plagi. 

—Però en aquest, que és el jurídic, se’n 

diu prevaricació. 

—Jo crec que sí. Perquè no pots tenir dos 

criteris jurídics per la mateixa cosa amb 

trenta-cinc dies de diferència. I tenint 

en compte que el meu defensat el reclamen 

als EUA i s’enfronta a una possible 

condemna per cadena perpètua. Però 

tant els feia, perquè qui el defensava era 

Gonzalo Boye. 

—Amb això què podeu fer? 

—Denunciarem els fets, perquè són molt 

greus. Això demostra molt bé com funcionen 

les coses a Espanya. 

—En quin sentit? 

—Que no és cert que tots siguem iguals 

davant la llei, i que són capaços de defensar 

blanc i negre al mateix temps. 

—Un exemple més del que us heu anat 

trobant aquests anys com a advocat de 

Puigdemont. 

—Sí, situacions d’assenyalament, de 

persecució judicial… A Espanya hi ha 

jutges honestos, però quan arribes a les 

altes instàncies sembla que la cosa la 

veuen diferent. En el llibre ho he documentat 

tot. 

—El problema a la cúpula és de politització 

o d’incompetència? 

—D’una barreja de coses. Per exemple, la 

jutgessa Tardón va acordar una mesura 

de presó d’acord amb els requisits d’un 

article que feia set anys que havia estat 

derogat. Això és falta de competència, per 

l’amor de Déu. Imagineu-vos que això ho 

fa un metge. Però el problema a Espanya 

no és la manca d’independència judicial, 

perquè cada jutge la defensa des de la 

seva perspectiva. El problema és la manca 

d’imparcialitat judicial a les altes esferes, 

pel posicionament ideològic que té de 

vegades una base fins i tot sentimental. 

Jo sé de jutges que em tenen odi. 

—I una altra cosa que expliqueu per 

primera vegada: heu estat víctima de 

Pegasus. 

—Sí. 

—Quan va ser? 

—He estat breu en el llibre sobre el cas 

de Pegasus perquè sortirà quan hagi de 

sortir, i sorprendrà. És un tema delicat. 

—L’accés a les vostres comunicacions és 

greu, perquè afecta molta gent, clients, 

periodistes… 

—Tot Déu amb qui em relaciono, però 

sobretot, persones en risc. És com quan 

la senyora Tardón es va quedar el meu 

mòbil i Espanya va passar a saber la identitat 

de víctimes de vulneracions de drets 

humans que el TEDH mateix havia volgut 

protegir. En aquest cas, han tingut accés 

a les meves converses en temps real. 

—Per mitjà de Pegasus? 

—Sí. 

ADIVA KOENIGSBERG 

—Converses amb els vostres clients? 

—Sí, i amb la meva família. 

—I amb el president Puigdemont? 

—I tant. No han fet res que no hagin fet 

Bahrein, el Marroc, Mèxic, el Salvador, 

l’Aràbia Saudita… Aquest és el nivell. 

—La intromissió ha estat també en els 

dispositius dels exiliats? 

—No estic autoritzat a revelar les identitats 

de les víctimes.

47 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

Txetxènia, un camp de concentració 

dins Rússia 

Des del principi de la guerra contra Ucraïna, Kadírov s’ha mostrat com el més ferm 

defensor de les decisions de Putin 

MARTA TER 

Agafo el telèfon per escriure 

a la Milana, que viu a Grozni. 

Li demano com està i 

la seva resposta és com un 

cop de puny a l’estómac: 

“No et puc explicar res de 

bo. Se m’han endut el fill 

petit a Ucraïna. Ara cada 

dia estem pendents de tenir 

notícies d’ell. A mi em fan 

mal les cames, a penes puc 

caminar, i l’avi ha començat 

a patir del cor. Els néts van 

a l’escola. Fa bon temps. No 

hi ha res més de nou. Només 

patiment.” 

La Milana té 74 anys i una vida 

gens plàcida. Havia tingut tres 

fills: el gran va desaparèixer 

sense deixar rastre el febrer de 

1995. Ella sospitava que havia 

estat detingut per l’exèrcit 

rus, però no en tenia proves. 

Anys més tard, una veïna va 

fer cridar la Milana al seu llit 

de mort per dir-li que havia 

vist com uns soldats russos 

s’havien emportat el fill de 

casa. “Per què no m’ho havies 

dit abans?” “Per por, patia 

pels meus.” 

El fill mitjà de la Milana va 

morir en una zatxiska, una 

“operació de neteja” efectuada 

per tropes russes l’any 

2001. 

Actualment, només té viu 

el fill petit. Li ha donat quatre 

néts i és la principal font 

d’ingressos de la família. I ara 

Kadírov l’ha enviat a la guerra 

d’Ucraïna per defensar un 

país que ha assassinat els seus 

dos germans. 

Els txetxens i el règim de 

terror que els governa 

Des del principi de la guerra 

contra Ucraïna, Kadírov 

s’ha mostrat com el més ferm 

defensor de les decisions de 

Putin. Ha exhortat Zelenski a 

rendir-se i a demanar perdó a

48 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

Putin. Ha utilitzat les xarxes 

socials i els mitjans de comunicació 

per publicar múltiples 

vídeos en què apareix davant 

milers de soldats txetxens 

fortament armats als quals 

mobilitza cap a Ucraïna. Ha 

mostrat columnes quilomètriques 

de vehicles amb els 

seus homes dirigint-se al país 

veí, imatges de centenars de 

combatents txetxens resant 

a boscos ucraïnesos abans de 

la batalla... 

Veient tot això, un podria 

preguntar-se com és que els 

txetxens, un poble que ha 

viscut dues guerres cruentes 

contra Moscou, ara apareixen 

com els principals aliats 

de Putin. La resposta és molt 

senzilla: cal diferenciar la major 

part de la població txetxena 

de Kadírov i el seu règim. 

Ramzan Kadírov va arribar 

a la presidència del país el 

2003 amb el mateix objectiu 

que havia catapultat el seu 

pare al poder: estabilitzar 

Txetxènia sota domini rus. 

Vint anys després, continua 

al capdavant del govern perquè 

té l’independentisme i la 

insurgència armada sota control. 

Ha reprimit qualsevol veu 

dissident amb una força tan 

brutal que ningú gosa aixecar 

la veu. Perquè qui ho faci no es 

juga només la seva integritat 

física, sinó la de tota la seva 

família. 

Durant dues dècades, diversos 

grups de defensa dels drets 

humans, com Memorial, Amnistia 

Internacional i el Comitè 

Contra la Tortura, han 

denunciat que les autoritats 

a Txetxènia han comès, de 

manera sistemàtica i amb 

total impunitat, assassinats 

extrajudicials, tortures, desaparicions 

forçades, crema 

de cases i tot un seguit d’actes 

repressius contra la població 

civil. 

Amb aquestes pràctiques de 

“pacificació” Kadírov s’ha 

guanyat el favor de Putin, el 

seu principal valedor. Però, 

al mateix temps, també s’ha 

creat una munió d’enemics 

entre dos grups que desitgen 

derrocar-lo: d’una banda, 

s’ha enemistat amb sectors 

dels cossos de seguretat russos, 

especialment dins el FSB. 

De l’altra, dins Txetxènia, 

una regió on encara preval 

la venjança de sang, milers 

de persones esperen que el 

règim de Kadírov flaquegi 

per venjar l’ofensa comesa 

a algun membre de les seves 

famílies. Kadírov és plenament 

conscient d’aquest perill 

i sap que, per continuar 

viu, necessita aferrar-se al 

poder amb el suport de Putin 

i també estar protegit per una 

guàrdia personal. 

Qui són els kadírovtsi? 

Els kadírovtsi, que pot traduir-se 

com “els homes de 

Kadírov”, són l’exèrcit que 

el president txetxè ha aglutinat 

al seu voltant i que li és 

fidel. Aquesta guàrdia va començar 

a crear-se a principi 

del 2000 amb el reclutament 

d’ex-guerrillers txetxens 

a qui els oferien amnistia i 

protecció a canvi d’unir-se al 

grup que va acabar esdevenint 

l’exèrcit privat de Kadírov. 

Amb aquest grup de combatents, 

Kadírov es va desfer de 

clans rivals. Durant anys va 

intentar que aquestes forces 

no se subordinessin formal- 

Ramzan Kadírov va arribar a la 

presidència del país el 2003 amb el 

mateix objectiu que havia catapultat 

el seu pare al poder: estabilitzar 

Txetxènia sota domini rus 

ment a les estructures militars 

de la Federació Russa, però 

Moscou va reconduir la situació 

el 2016 amb la creació 

de la Rosgvàrdia (la Guàrdia 

Nacional de Rússia), un cos 

d’elit comandat des de Moscou 

(Víktor Zolotov n’és el 

cap) que se subordina directament 

al president de Rússia, 

Vladímir Putin. Actualment, 

bona part dels kadírovtsi pertanyen 

a aquest grup. 

La Rosgvàrdia a Txetxènia 

compta amb quinze batallons, 

aproximadament, molts dels 

quals formats per grups mixtos 

de txetxens i russos. No 

obstant això, hi ha dues unitats 

compreses pràcticament 

només per txetxens de màxima 

confiança de Kadírov: són 

els batallons Sever (Nord) i 

Iug (Sud). Els homes que en 

formen part estan molt ben 

entrenats, disposen de les 

millors armes, reben molts 

diners i tenen un gran poder 

a Txetxènia. 

La resta de cossos de seguretat 

que anomenem kadírovtsi i 

no formen part d’aquest nucli 

dur són forces d’ordre públic 

supeditades al Ministeri d’Interior 

en els quals treballen 

majoritàriament txetxens, 

molts d’ells perquè a Txetxènia 

no hi ha feina pràcticament 

enlloc més. 

Reclutaments forçats 

Arran de la conversa amb la 

Milana, vaig decidir trucar a 

dos altres coneguts txetxens, 

una periodista que viu a Grozni 

i un activista txetxè que es va

49 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

exiliar a Europa fa anys. Estan 

disposats a explicar-me coses 

sempre que conservin l’anonimat. 

La periodista m’explica 

que actualment a Txetxènia 

recluten homes joves 

fins a quaranta anys. Segons 

la periodista, envien a Ucraïna 

qualsevol que treballi en els 

òrgans de seguretat o a l’administració, 

fins i tot funcionaris 

sense cap mena de preparació 

en temes militars, com 

ara informàtics i enginyers. 

Els deixen triar: o accepten 

anar a Ucraïna “voluntàriament” 

o els fan fora de la feina. 

“Molts d’aquests homes tenen 

famílies, fills, pares, o invàlids 

a càrrec seu. I saben que si pleguen 

de treballar, els serà impossible 

trobar cap altra feina 

a Txetxènia, ni obrir un negoci 

propi. Totes les portes estaran 

tancades per a aquesta gent i 

per als seus familiars directes. 

No hi ha cap llei que els empari, 

perquè vivim en un lloc sense 

llei”, explica. 

La situació laboral precària a 

Txetxènia me l’havia exposat 

anteriorment l’Adam, un 

jove txetxè propietari d’una 

agència de turisme a Moscou 

que havia intentat d’establir 

una sucursal a Txetxènia. “Per 

obrir qualsevol comerç, has de 

pagar una suma considerable 

per sota mà. I a més, no tens 

cap garantia que el contracte 

que signis per a arrendar un 

local no serà revocat l’endemà 

sense explicacions.” A ell li 

va passar: al cap d’uns mesos 

d’haver inaugurat la seva oficina 

(pagant el suborn corresponent), 

uns homes van fer-li 

saber que “per ordre verbal 

del govern, havia d’abandonar 

aquell local en el termini 

d’una setmana i el contracte 

“Aquí tota la gent normal s’hi oposa, 

però no podem alçar la veu. L’única cosa 

que podem fer és callar i enterrar els morts 

quan arriben.” 

no seria renovat”. No va tenir 

cap més opció que deixar el 

local i buscar una altra via per 

a guanyar-se el pa. 

Per aconseguir feina com a 

assalariat, normalment també 

s’ha de pagar un suborn, i 

aquests diners sempre acaben 

a les butxaques de funcionaris 

d’alt nivell: infermeres, 

policies o conductors d’autobús 

només troben feina si 

avancen dos o tres mesos de 

sou. O això, o si tenen bona 

relació amb qui ho controla 

tot: Kadírov i el seu teip (clan). 

Milana 

El fill petit de la Milana es troba 

en aquesta situació. Una 

família a càrrec seu i una feina 

que no podia perdre. Va anar 

“voluntari” a lluitar. La Milana 

m’explica que tota la família 

està en contra de la guerra. 

“Aquí tota la gent normal s’hi 

oposa, però no podem alçar 

la veu. L’única cosa que podem 

fer és callar i enterrar els 

morts quan arriben.” 

Oficialment, el govern de Kadírov 

paga un milió de rubles 

als soldats morts en combat. 

Ho va prometre Kadírov 

després d’haver reconegut 

que dos combatents havien 

mort a Ucraïna. No hi ha més 

dades oficials de morts. Però 

l’activista txetxè em diu que 

un conegut seu amb qui ha 

parlat a Txetxènia ha anat 

a cinc funerals. “Les morts 

es compten a dotzenes, segurament 

deuen passar del 

centenar.” 

La periodista txetxena diu que 

hi ha cossos d’homes txetxens 

que arriben al dipòsit de 

cadàvers de Rostov del Don, 

una ciutat al sud de Rússia, 

sense que els familiars en sàpiguen 

res per vies oficials. 

“Uns parents meus van saber 

per altres familiars de Moscou 

que el seu fill estava o greument 

ferit o mort a Rostov. Hi 

van anar i el van reconèixer. 

Havia mort d’un tret, per un 

franctirador. Feia una setmana 

que era al dipòsit. Van 

recollir-ne les despulles, el 

van enterrar sense fer soroll 

i no han rebut cap comunicat 

ni compensació del govern. 

Si no hi ha morts oficials, no 

cal pagar res.” Segons que 

explica, també hi ha pressió 

als familiars dels qui lluiten a 

Ucraïna perquè no difonguin 

informació. “Això ja fa temps 

que funciona, aquí, vivim en 

un camp de concentració dins 

Rússia.”

50 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

L’orfenesa endèmica 

dels nord-catalans 

en les presidencials franceses 

L’absència de candidats sensibles amb les minories nacionals allunyen els 

catalanistes d’unes eleccions en què l’extrema dreta és l’amenaça principal 

JOSEP REXACH FUMANYA 

Catalunya Nord acudirà diumenge a les urnes, a la primera 

tanda de les eleccions presidencials, en la batalla prevista 

entre Emmanuel Macron i Marine Le Pen. A banda els dos 

pesos pesants, hi ha més opcions electorals, com la França 

Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon; Valérie Pécresse, de la 

dreta gaullista dels Republicans; i Yannick Jadot, dels Verds. 

Però cap no discuteix el model centralista de l’estat, i menys 

encara en unes eleccions en què no s’elegeix cap diputat, sinó 

que han estat pensades únicament i exclusivament per decidir 

qui serà el cap d’estat. A ulls dels catalanistes, això no és pas 

un al·licient per a acudir a les urnes. 

“Els catalanistes nord-catalans saben que les seves idees i els 

seus valors ningú no els defensa ni els fa veritablement seus. 

Podem dir que no tenen representació”, diu Albert Noguer, 

director de Ràdio Arrels. Per ell, això no és un fet circumstancial, 

sinó que es repeteix en cada elecció presidencial i que és 

on se sent de manera més aclaparadora la llunyania de París.

51 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

Cal tenir en compte que el cens de Catalunya Nord només és 

el 0,7% dels electors. 

Si bé és cert que Regions i Pobles Solidaris, la federació que 

aplega els partits polítics nacionalistes de l’estat francès, tradicionalment 

ha donat suport als Verds, aquesta correlació no és 

exportable en les presidencials. Podem veure catalanistes a les 

files dels ecologistes en l’àmbit municipal, però a escala estatal 

el candidat verd, Yannick Jadot, a qui els sondatges atorguen 

un 5%, manté un perfil centralista. De fet, no s’ha manifestat 

mai en favor de les minories nacionals: “El jacobinisme és tan 

fort que també és un tabú per als verds. Però això ens ha passat 

sempre. Som orfes. Ningú no fa esment de la situació de les 

minories nacionals, ni de la situació territorial completament 

anormal de França”, protesta Marie Costa, batllessa dels 

Banys d’Arles (Vallespir). 

El perfil de candidat que podria representar millor les sensibilitats 

de les minories nacionals és Jean Lassalle, candidat de Restistim!. 

Ve del Departament dels Pirineus Atlàntics, format per 

territoris occitans i bascs, i es presenta com el candidat del món 

rural. Tanmateix, és percebut com un candidat excessivament 

populista, amb un perfil dretà i sense cap possibilitat de guanyar. 

Va quedar setè a la primera volta de les eleccions del 2017, amb 

un 1,7% dels vots. Ara els sondatges li n’atorguen un 3%. 

Tampoc no sembla que hi hagin d’influir els aldarulls de 

Còrsega. Els incidents i la tensió de l’illa han obligat molts 

candidats a prendre-hi posició. L’equip d’Emmanuel Macron, 

per exemple, va dir que París podria donar més autonomia a 

Còrsega en cas que el president revalidés mandat. Però això és 

ben lluny de la realitat, segons que explica el sociòleg Gautier 

Sabrià: “Aquest gest s’hauria pogut interpretar amb bons ulls 

per bretons, alsacians o catalans, però tothom veu clar que 

només és una manera de calmar els ànims.” 

Aquest analista polític prova d’explicar que, més enllà del centralisme 

i el populisme de les propostes, hi ha un altre factor 

que explica l’allunyament dels catalanistes nord-catalans. 

Diu que és un moviment que és difícil d’analitzar com un sol 

bloc; hi pot conviure gent d’extrema esquerra i un catalanisme 

tradicionalista que se sent còmode a la dreta. “Crec que s’ha 

de comprendre és que el catalanisme té un pes polític en el 

terreny, pel que fa a militància, que és visible en la cultura i en 

els moviments socials. És a dir, que la seva funció no està en 

les eleccions, on té poca força, però això no vol pas dir que no 

tingui cap paper a Catalunya Nord.” 

demogràfic. Però si observem el mapa, al Vallespir, al Conflent, 

al Capcir o a l’Alta Cerdanya, qui va tenir més vots va ser el 

candidat de l’esquerra Jean-Luc Mélenchon. 

Le Pen vol mantenir l’hegemonia i per això ha triat Perpinyà 

per fer el seu últim míting de la campanya. Al costat hi tindrà 

el batlle de la ciutat, Louis Aliot, també ultradretà . Però la 

seva victòria es pot esguerrar pel factor Éric Zemmour, l’altre 

candidat d’extrema dreta, que li pot restar vots. “No crec que 

Le Pen repeteixi victòria, però si sumem les dues candidatures 

d’extrema dreta i hi afegim els petits percentatges que pugui 

aconseguir Nicolas Dupont-Aignan, és molt possible que 

l’extrema dreta sigui la primera força. De fet, a totes les eleccions, 

siguin estatals o locals, en primera volta sempre o gairebé 

sempre guanya l’extrema dreta”, resumeix Albert Noguer. 

Sobre si els perfils catalanistes poden optar per fer un vot útil 

contra l’extrema dreta, el periodista explica que ha estat una 

constant en les últimes eleccions, però que ara ja hi ha un 

cansament d’haver de fer aquest paper de mur. Per una altra 

banda, cal tenir en compte quin pes tindrà l’abstenció, especialment 

en la segona tanda, el 24 d’abril. Sabrià també dubta 

en aquest sentit: “Lluitar contra l’extrema dreta diguem que 

forma part de l’ADN del catalanisme. Però es fa difícil de dir 

quanta gent vota avui dia en aquesta clau.” 

El risc de l’extrema dreta 

En la primera tanda de les eleccions presidencials del 2017, 

al Departament de Pirineus Orientals, Marine Le Pen va guanyar 

folgadament, amb un 30% dels vots. On va obtenir més 

suport va ser a la comarca del Rosselló, on es concentra el pes 

“Lluitar contra l’extrema dreta diguem 

que forma part de l’ADN del catalanisme. 

Però es fa difícil de dir quanta gent vota 

avui dia en aquesta clau.”

52 

vilaweb.cat 


ANÀLISI 

El camí que deixa lliure Sànchez: 

Borràs en la cruïlla i el pas esperat 

de Turull 

La presidenta del parlament es pot reforçar orgànicament al partit i davant ERC 

quan hi ha en joc la suspensió del seu escó 

ODEI A.-ETXEARTE 

“No tinc pretensió de demanar 

una llista única i després 

demanar que vingueu tots 

darrere meu”, deia, dissabte, 

el secretari general de Junts, 

Jordi Sànchez. La seva decisió 

de no tornar a optar a la secretaria 

general del partit ha projectat 

totes les mirades sobre 

Laura Borràs i Jordi Turull, 

arran de la possibilitat que 

puguin segellar un pacte que 

evitaria que el partit s’obrís en 

canal quan faltarà menys d’un 

any per a les eleccions municipals. 

En poc temps, Borràs 

ha passat de ser una dirigent 

que molts donaven per esgotada 

després de la gestió del 

cas Juvillà a apuntar com a 

possible presidenta de Junts 

si Carles Puigdemont opta per 

centrar-se en el Consell per la 

República i abandona el càrrec 

al partit. I això, en un moment 

en què Borràs està pendent 

de l’acusació que formuli la 

fiscalia i de l’obertura de judici 

oral pel cas de la Institució 

de les Lletres Catalanes. Borràs, 

que sempre ha dit que era 

un procés de guerra judicial 

(lawfare), no tan sols aspira 

a sobreviure políticament 

al judici que probablement 

l’espera –i a la resposta que 

tinguin ERC i la CUP quan es 

posi en joc la seva suspensió 

de drets i deures com a diputada 

i, per tant, de presidenta 

del parlament–, sinó 

que podria apuntalar el seu 

lideratge electoral orgànicament 

al partit. Fins ara, Borràs 

no ha ocupat cap lloc destacat 

a l’executiva, sinó que n’ha 

estat membre com a secretària 

de Drets i Llibertats; una

53 

vilaweb.cat 


ANÀLISI 

situació poc ortodoxa organitzativament 

per a una cap 

de cartell. Quan arribi el moment 

clau, necessitarà tenir 

el partit al darrere i d’aquí ve 

el possible moviment per a 

enfortir-hi el lideratge. Un 

lloc que, a més, és aïllat dels 

efectes de les inhabilitacions 

judicials. 

Si Borràs converteix el partit 

en el seu quarter general d’hivern 

pot fer que el cost polític 

que hagi de pagar ERC per no 

donar-li suport al parlament 

quan es debati la suspensió 

del seu escó sigui molt més 

gran. El govern ha superat 

crisis cícliques i ha intentat 

d’aïllar-se, sovint sense èxit, 

de les discrepàncies contínues 

entre socis. Ara, si ERC 

deixés caure Borràs al parlament 

fóra difícil que Junts 

es mantingués al govern. I 

això, malgrat que a Esquerra 

reapareguin les pulsions 

d’intentar de governar sense 

Junts, presents des del principi 

de la legislatura. Si ERC 

vol mantenir l’executiu amb 

Junts, el marge d’actuació 

s’escurça. Seran ERC i la CUP 

els que inhabilitaran políticament 

Borràs abans no hi hagi 

una sentència judicial? Borràs 

té servit l’argument perquè 

els independentistes no la 

suspenguin amb l’aprovació 

d’un dictamen de la comissió 

de l’estatut dels diputats. Però 

perquè això passi, ERC, que 

sempre ha fet gala de l’anticorrupció, 

hauria de fer un 

tomb en el discurs i defensar, 

com va fer el president d’Òmnium, 

que el cas de la presidenta 

del parlament s’emmarca 

en la repressió contra 

l’independentisme. Borràs 

necessitarà els vots favorables 

Si Borràs converteix el partit en el seu 

quarter general d’hivern pot fer que el 

cost polític que hagi de pagar ERC per 

no donar-li suport al parlament quan es 

debati la suspensió del seu escó sigui molt 

més gran 

d’ERC i, almenys, l’abstenció 

de la CUP, que ara per ara 

també ha evitat de pronunciar-se. 

Els anticapitalistes, a 

més, ja no van votar Borràs a 

la presidència del parlament, 

de manera que esperen que 

Junts i ERC moguin fitxa amb 

una proposta. Sigui com sigui, 

el pas enrere de Sànchez 

reforça internament Borràs 

davant la cruïlla. I el fet que el 

congrés es faci al juny li dóna 

més marge de moviment en 

cas d’un procés judicial que 

s’allarga més que no semblava. 

Durant els gairebé dos anys 

que ha exercit de secretari 

general, Sànchez ha governat 

el partit amb un estil de 

comandament clàssic, jeràrquic 

i tancat en si mateix, 

que ha despertat desconfiances 

i recel en sectors clau 

del partit. Potser és per això 

que, abans que emergís una 

candidatura alternativa, ha 

deixat via lliure per a un gran 

pacte entre famílies. Un acord 

que, per a mantenir el partit 

cohesionat, necessàriament 

haurà de recosir els dos grans 

sectors (heterogenis també 

internament) amb què va néixer: 

el provinent del PDECat i 

els independents. El lideratge 

aglutinant d’aquest origen 

bicèfal ha estat, fins ara, Puigdemont, 

que assistirà presencialment 

al congrés del juny, 

a Catalunya Nord. Però si el 

president de Junts no repeteix 

en el càrrec, si se centra en 

el Consell per la República i 

entoma des d’aquí la resolució 

de les pre-judicials i les 

conseqüències polítiques que 

això pugui tenir, el partit s’ha 

de recosir amb un pacte que 

sintetitzi aquests dos grans 

sectors, amb els equilibris 

interns de cada un. Borràs en 

representaria un (tot i que no 

aplega tots els independents, 

molts dels quals vinculats directament 

amb Puigdemont) i 

Turull, un altre, com a síntesi 

del que havia estat el seu sector 

i el de Josep Rull al PDECat. 

Això, amb més dirigents que 

tenen ascendent intern, com 

ara Elsa Artadi –ara abocada 

en Barcelona–, Josep Rius, 

Albert Batet i Jordi Puigneró. 

Però el fet és que Turull no 

tenia pas entre els seus plans 

ocupar-se de la secretaria general 

del partit quan va sortir 

de la presó, sinó tornar a treballar 

i fer activisme, i això és 

el que ha fet de llavors ençà. 

Tanmateix, no són pas pocs 

els qui el consideren la millor 

opció per a capitanejar el partit 

orgànicament, malgrat que 

el seu entorn ho hagi negat 

reiteradament. Caldrà veure 

quins efectes té el pas de Sànchez, 

també, sobre Turull. 

Tanmateix, el congrés del 

juny no renovarà solament 

la direcció. Junts no ha deixat 

de viure convulsions cícliques 

per les incoherències 

que sovint implica la gestió 

d’un govern autonòmic que 

ha deixat de banda qualsevol 

possibilitat de confrontació, 

també al parlament, i que ara 

s’aboca a preparar els Jocs 

Olímpics d’Hivern del 2023 

i continua mantenint viva la 

taula de diàleg. Al congrés 

del mes de juny, Junts també 

debatrà el seu full de ruta. El 

consell nacional va donar 

una possible pista de cap a 

on pot anar aquest debat: va 

aprovar una resolució que 

insta l’executiva a propiciar 

un debat per a actualitzar 

l’estratègia per a assolir la 

independència, i que la ponència 

inclogui un pla d’acció 

amb mesures en l’àmbit 

institucional per a “avançar 

decididament” cap aquest 

objectiu.

54 

vilaweb.cat 


ANÀLISI 

L’exili pateix per fer valer el seu 

cas a Luxemburg però albira una 

gran oportunitat 

Debat encès sobre les euroordres al TJUE amb la Comissió de bracet d’Espanya 

i un tomb sorprenent de Bèlgica 

JOSEP CASULLERAS NUALART 

Quan ha vist que ja hi havia 

a la Sala Gran del Tribunal 

de Justícia de la UE totes les 

parts en litigi, Gonzalo Boye 

s’ha alçat de la cadira i ha 

anat a saludar l’advocada 

de l’estat espanyol, Andrea 

Gavela, i el fiscal del Suprem 

Fidel Cadena. Ha estat un 

gest per a fer-los veure que 

no eren al Suprem, que no 

s’hi assembla ni en l’arqui- 

tectura, ni en el disseny ni en 

el funcionament. Però a més 

d’expressar-los cordialitat 

també els deia que eren en un 

terreny de joc que ell coneix 

molt bé. I ho ha demostrat 

després, tot i que ha hagut 

de batallar amb el president 

del tribunal i tot que les preguntes 

d’alguns jutges no 

vaticinaven bons auguris per 

als exiliats. 

En aquesta vista sobre les 

pre-judicials de Pablo Llarena 

al TJUE hi ha molt en 

joc, cosa que s’ha vist amb 

les posicions que han tingut 

tant la Comissió Europea com 

Bèlgica, dues de les parts en 

la causa. Perquè la Comissió 

ha fet pinya absolutament 

amb el regne d’Espanya, representat 

en aquesta causa 

per l’advocada de l’estat, 

Andrea Gavela, i ha dit que la 

decisió de Bèlgica de denegar 

l’euroordre contra Lluís 

Puig no s’ajustava al dret de 

la Unió. I Bèlgica, que en les 

seves al·legacions per escrit 

havia defensat a ultrança la 

decisió del Tribunal d’Apel· 

lació de Brussel·les, en la vista 

d’avui ha frenat, ha fet un 

tomb sorprenent perquè se 

n’ha desentès, ha dit que no

55 

ANÀLISI 

vilaweb.cat 


indesitjables, que esperen 

que convenci al tribunal. 

Gonzalo Boye saluda Fidel Cadena abans de la vista 

volia entrar a valorar decisions 

de jutges per a preservar 

la separació de poders i 

ha deixat les defenses dels 

exiliats sense l’únic suport 

explícit extern que tenien en 

aquesta causa. 

Espanya s’alia 

amb la Comissió 

A què ha obeït aquest canvi 

de posició? El tribunal també 

se n’ha sorprès, i el ponent, 

el danès Lars Bay Larsen, ha 

inquirit repetidament l’advocada 

de l’estat belga perquè es 

manifestés, perquè no esquivés 

el debat sobre la qüestió 

central, fonamental, entorn 

de la qual ha anat girant la 

discussió jurídica avui a Luxemburg: 

en un cas com el de 

Lluís Puig en particular, i en 

el cas de la causa contra l’independentisme 

en general, és 

justificada la denegació d’una 

euroordre per risc de vulneració 

de drets fonamentals com 

va fer Bèlgica? De la resposta 

que hi doni d’ací a pocs mesos 

la Sala Gran del TJUE en dependrà 

el futur personal, judicial 

i polític dels exiliats. I el 

partit encara no s’ha guanyat. 

sobre les pre-judicials de Llarena 

La pressió que ha fet, de bracet 

amb Espanya, la Comissió 

Europea i el tomb inesperat 

de Bèlgica no són pas gens 

negligibles. L’estat espanyol 

–tant l’advocacia de l’estat 

com la fiscalia del Suprem, 

representada en Fidel Cadena 

i Consuelo Madrigal– ha 

arribat a aquesta vista amb 

males companyies, amb un 

partit d’extrema dreta, Vox, 

i dos estats en rebel·lia amb 

La pressió que 

ha fet, de bracet 

amb Espanya, la 

Comissió Europea i 

el tomb inesperat de 

Bèlgica no són pas 

gens negligibles 

el dret de la Unió, Polònia i 

Romania. Però Cadena i Gavela 

han fet tenalla i s’han 

volgut desentendre de l’advocada 

de Vox, que ha fet 

una exposició gairebé insignificant, 

i s’han trobat 

amb l’alleujament de veure 

que ni Polònia ni Romania 

no intervindrien. Han fet un 

cordó, amb l’aliança amb la 

Comissió Europea, per separar 

els companys de viatge 

El lletrat que ha parlat en nom 

de la Comissió és espanyol, 

Julio Baquero Cruz, i ha expressat 

amb molta claredat la 

seva posició: “Si no hi ha un 

risc de deficiències sistèmiques, 

no hi pot haver un risc 

acreditat en el futur de vulneracions 

de drets fonamentals, 

i no es pot estendre la situació 

al cas present, perquè no hi 

ha una analogia possible.” 

Baquero es referia a un dels 

casos que el ponent del tribunal, 

Bay Larsen, va assenyalar 

a les parts perquè tinguessin 

present a l’hora de presentar 

els seus arguments. 

Era una sentència signada per 

Bay Larsen mateix, en què 

justificava la denegació del 

trasllat d’un demandant d’asil 

gambià a Itàlia perquè hi havia 

“motius seriosos i acreditats 

per a pensar que el sol·licitant 

patirà el risc de tracte inhumà 

i degradant”. En aquell cas, 

la denegació del trasllat es 

justificava sense la necessitat 

d’aplicar un doble examen 

sobre el risc de vulneració de 

drets que podria tenir l’afectat. 

Vet aquí el moll de l’os: en 

el cas de Lluís Puig s’hauria 

d’haver aplicat aquest doble 

examen, a diferència del que 

va fer la justícia belga? 

Aquest doble examen és el criteri 

que ha establert fa poc el 

TJUE arran d’un cas de ciutadans 

reclamats per Polònia als 

Països Baixos amb l’argument 

del risc de violacions de drets. 

En aquell cas, el TJUE deia que 

la denegació era justificada si 

el jutge que havia de prendre 

la decisió fonamentava el risc

56 

vilaweb.cat 


ANÀLISI 

d’aquestes vulneracions en 

un doble examen, primer de 

l’existència d’un risc sistèmic 

en l’estat emissor de l’euroordre 

(en aquell cas Polònia) 

i, segon, de les violacions de 

drets de què pot ser objecte 

particularment la persona 

interessada en el seu cas, 

cosa que ha de documentar i 

acreditar. 

Però l’acreditació d’un fallada 

sistèmica del sistema judicial 

d’un estat, com en el cas 

de Polònia, no és aplicable a 

Espanya. La Comissió Europea 

ha dit que caldria que hi 

hagués un risc de vulneració 

d’un dret fonamental absolut, 

com el de la prohibició de la 

tortura o tracte degradant o 

inhumà. Però no pas, segons 

diu, en el cas del risc del dret 

del jutge imparcial i predeterminat 

per llei, que fou un dels 

esgrimits per Bèlgica en el cas 

de Lluís Puig. La Comissió i 

Espanya han dit repetidament 

que si no hi ha una situació de 

vulneració sistèmica de drets 

fonamentals el jutge que ha 

de decidir sobre una euroordre 

no la pot rebutjar per 

un risc concret de violació de 

drets fonamentals. Si més no, 

pel que fa a drets que no són 

considerats absoluts (com la 

prohibició de la tortura) dels 

que són considerats qualificats 

(el dret del jutge establert 

per la llei). 

La singularitat del cas català 

Aquesta afirmació ha originat 

una reacció molt contundent 

de la jutgessa italiana del tribunal, 

Lucia Serena Rossi, 

visiblement sorpresa perquè 

el lletrat de la Comissió 

hagués dit això. “Nosaltres 

dèiem que quan hi havia un 

risc sistèmic de vulneració de 

drets calia fer la segona fase 

d’examinar el cas concret, 

que no n’hi havia prou. No 

hem dit mai que calgui una 

violació sistemàtica prèvia 

per a denegar una euroordre. 

S’ha de mirar cas per cas, no 

tindria lògica dir que si no hi 

ha una violació sistemàtica no 

es pot denegar. Perquè tenim 

un sistema de dret que protegeix 

els drets fonamentals, 

però és perillós dir que si no 

hi ha una violació sistemàtica 

no hi haurà mai una violació 

particular. El jutge té el deure 

d’examinar-ho.” 

En aquest moment, la seguretat 

i fermesa que havia 

demostrat fins aleshores Julio 

Baquero s’ha trencat, ha 

començat a vacil·lar, a dubtar 

en la resposta, ha insistit que 

cal aquest doble examen quan 

es tracta de la possible vulneració 

d’un dret com el del 

jutge predeterminat per llei. 

Li ha donat suport l’advocada 

de l’estat espanyol, Andrea 

Gavela, que ha afirmat que 

si no hi havia una constatació 

de disfunció sistèmica del 

sistema judicial d’un estat 

no hi podia haver el risc de 

vulneració del dret al jutge 

predeterminat per llei. 

Fins a la intervenció de la jutgessa 

italiana semblava que 

el tribunal anava entomant 

(i potser assumint) aquest 

relat. Però Serena Rossi ha 

permès d’obrir una escletxa 

perquè els exiliats facin 

valer la particularitat del seu 

cas, és a dir, que formen part 

d’un grup o col·lectiu sobre el 

qual en un estat on no hi ha 

una disfunció general aparent 

del sistema judicial, sofreixen 

discriminació i vulneracions 

de drets, com els de 

la presumpció d’innocència 

i el del jutge predeterminat, 

i que això és precisament el 

que va constatar el Grup de 

Treball de Detencions Arbitràries 

de l’ONU i que va fer 

valer la justícia belga per no 

extradir Lluís Puig. 

I l’escletxa s’ha obert perquè 

Rossi ha invocat un considerando, 

el número 12, que es 

va afegir a la norma europea 

que regula el funcionament 

de les euroordres, i que preveu 

que un jutge pugui rebutjar 

una euroordre si veu un risc 

de vulneracions de drets per 

raó de nacionalitat, llengua, 

raça, orientació sexual… Serena 

Rossi ha preguntat a la 

Comissió i a Espanya quin 

significat té per a ells aquest 

considerando 12, i la resposta

57 

ANÀLISI 

vilaweb.cat 


ha consistit a repetir que cal 

el doble examen. 

Aquesta és la gran oportunitat 

que tenen els exiliats, que el 

TJUE tingui en compte que 

ells són una excepció dins un 

estat que aparentment té un 

bon funcionament de la justícia, 

que l’independentisme 

ha sofert una repressió evident 

i documentada i que això 

justifica que un estat membre 

de la Unió, com Bèlgica, denegui 

una euroordre perquè 

els exiliats no es trobin com 

els presoners polítics. Per això 

el TJUE hauria d’aclarir i 

desenvolupar la seva doctrina 

sobre els casos en què es 

poden denegar euroordres, 

que són un sistema que es 

basa en la confiança mútua 

entre estats. Però, com deia 

l’advocada Isabel Elbal, “la 

confiança mútua no vol dir 

una confiança cega”. 

arribar a ser considerat un 

cas excepcional, que afecta un 

grup de persones que poden 

ser perseguides per motius 

polítics, hi havia una certa 

visió compartida que Bèlgica 

no havia procedit prou correctament. 

Han parlat molts 

jutges, a més del ponent i de 

l’advocat general, que presentarà 

les seves conclusions 

el 14 de juliol, que marcaran 

força el sentit de la sentència. 

L’advocat general, el francès 

Richard de la Tour, també ha 

parlat de la possibilitat de vulneracions 

de drets a un grup 

específic de persones, sense 

necessitat que hi hagi una deficiència 

sistèmica del poder 

judicial. Però també ha qüestionat 

precisament la manera 

com Bèlgica va denegar 

l’euroordre, en la pregunta 

que ha fet a Bèlgica. “És possible 

negar l’execució d’una 

euroordre basant-se en una 

jurisprudència dubtosa? Això 

no és suficient per a atemptar 

contra la confiança mútua i de 

cooperació lleial?” 

És un dels punts que comprometia 

més l’advocacia de 

l’estat de Bèlgica, que ha optat 

per fugir d’estudi, cosa que ha 

fet suar més Gonzalo Boye, 

que s’ha hagut d’escarrassar 

com mai per fer entendre al 

president del tribunal, el flamenc 

Koen Lenaerts, que el 

Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les 

va fer bé de qüestionar 

la competència del Suprem. 

Lenaerts i Boye han tingut 

un intercanvi d’impressions 

força tens, perquè Lenaerts 

no entenia que el jutge belga 

la qüestionés si la defensa de 

Lluís Puig ja havia exhaurit 

Aquesta és la gran 

oportunitat que 

tenen els exiliats, 

que el TJUE tingui 

en compte que ells 

són una excepció 

dins un estat que 

aparentment té un 

bon funcionament 

de la justícia 

Ha semblat que hi havia una 

certa visió compartida entre 

alguns jutges que es trobaven 

davant un cas diferent, 

una situació singular dins 

la Unió que requereix noves 

respostes, i uns criteris nous 

que previnguin situacions 

semblants en un futur, pel 

que fa als exiliats i a qualsevol 

ciutadà de la Unió que es pugui 

trobar en una situació semblant. 

És aquí on sembla que 

l’exili té l’oportunitat d’obrir 

una ferida en la causa judicial 

contra l’independentisme que 

va desplegar l’estat espanyol. 

Debat encès i tensió Boye- 

Lenaerts 

El debat dins el TJUE serà encès, 

perquè s’han pogut veure 

posicions força divergents. 

Tot i que el cas català pugui

58 

ANÀLISI 

vilaweb.cat 


tots els recursos interns espanyols, 

amb recurs al TC. 

Això voldria dir, en virtut del 

principi de confiança mútua, 

que la justícia de l’estat emissor 

de l’euroordre ja ha deixat 

clar quin és el jutge competent. 

“La meva pregunta és si 

un jutge de l’estat d’execució 

pot qüestionar les diferents 

etapes processals en l’estat 

membre d’emissió”, ha dit 

Lenaerts. 

Boye mirava de donar-li entenent 

que el problema rau precisament 

en la particularitat 

del cas català, en allò que va 

documentar el Grup de Detencions 

Arbitràries de l’ONU, 

que era una constatació de 

vulneracions de diversos drets 

fonamentals, incloent-hi 

aquest, el del jutge predeterminat 

per llei. No ha semblat 

que convencés Lenaerts. 

El debat és obert. El gran desafiament 

que té ara el TJUE és 

transformar les particulari- 

El gran desafiament 

que té ara el TJUE 

és transformar 

les particularitats 

d’aquest cas de 

persecució judicial 

contra els exiliats en 

doctrina per a tota la 

Unió 

tats d’aquest cas de persecució 

judicial contra els exiliats en 

doctrina per a tota la Unió. Els 

advocats dels exiliats, Boye, 

Elbal, Paul i Simon Bekaert, 

Andreu Van den Eynde (en 

representació de Marta Rovira) 

i Benet Salellas (d’Anna 

Gabriel) s’han coordinat bé, 

i han fet arribar missatges 

complementaris als jutges 

europeus. Van den Eynde ha 

posat l’accent en el fet insòlit 

que la darrera vegada que va 

ser en aquesta sala, quan el 

tribunal havia de decidir sobre 

la immunitat de Junqueras, el 

Suprem l’acabava de condemnar 

a tretze anys de presó. “La 

realitat és que el Suprem va 

desobeir la sentència (posterior 

del TJUE) i no li va donar 

cap efecte, el Suprem va dir 

que en prenia nota. O sigui, 

que és important per a Rovira 

tenir clar que el dret de la Unió 

es protegeix. El TS s’aparta 

repetidament de les decisions 

d’òrgans internacionals.” I 

ha afegit que era important 

que l’autoritat belga tingués 

autonomia de valoració quan 

li presenten informacions com 

les del grup de treball de detencions 

arbitràries. 

Benet Salellas s’ha adreçat 

al tribunal per dir-li: “És un 

afer d’especial rellevància 

que té processats un govern 

i un parlament, i que ha de 

ser tingut en compte com un 

cas excepcional. La qüestió 

del grup de persones és important, 

perquè és un criteri 

intermedi quan les vulneracions 

que s’invoquen no són 

sistèmiques o particulars, sinó 

d’un grup.” 

La Comissió i Espanya han 

provat de donar-li unes claus 

interpretatives que no sembla 

fàcil que el tribunal assumeixi, 

perquè han capgirat el sentit 

del doble examen d’un cas 

per a denegar una euroordre. 

Però també hi ha hagut dubtes 

sobre si Bèlgica ho havia fet 

bé amb Lluís Puig. En tot cas, 

sembla improbable, per les 

preguntes que feien els jutges, 

que una resolució que digués 

que Bèlgica no va aplicar bé el 

dret de la Unió pogués derivar 

en una repetició de l’euroordre 

contra Lluís Puig amb 

un canvi de criteri que acabés 

amb l’extradició. El representant 

de la Comissió era qui 

més defensava aquesta opció, 

però el jutge txec Jan Passer li 

ha fet veure que això convertiria 

el TJUE en una mena de 

tribunal d’apel·lació que no és. 

El cas és tan complex que 

l’advocat general s’ha agafat 

un mes més de l’habitual per 

a publicar el seu informe, i 

es preveu la sentència arribi 

més aviat cap al mes de setembre.

59 

vilaweb.cat 


ANÀLISI 

Barcelona, ciutat tancada? 

Els creixents entrebancs per a entrar a la ciutat, juntament amb les dificultats, 

com més va pitjors, per a circular a dins, fan explotar al comerç contra la política 

d’urbanisme que desplega Colau 

JORDI GOULA 

Al comerç barceloní no hi 

compra tanta gent. El mes 

passat hi hagué una forta 

davallada de clients a les 

botigues, segons el 61% dels 

enquestats per l’indicador 

de Comertia, si bé un 18% 

també assenyala que ha tingut 

menys visites però més 

vendes. En conjunt, el 47% 

de les empreses ha tingut 

augment de vendes respec- 

te del mateix mes del 2019, 

un 2% les ha mantingudes i 

en un 51% hi han disminuït. 

Les vendes han crescut d’un 

0,9% sobre el mateix mes del 

2019, però amb un sol sector 

positiu: l’alimentació bàsica, 

per culpa de l’acaparament 

arran de la por de la vaga de 

transportistes. Ambdues disminucions, 

clients i vendes 

en general, fan que al sector 

hi hagi mala maror. Sobretot 

la primera, perquè veuen que 

hi ha moltes actuacions que 

l’ajuntament no fa bé. 

Passa que les botigues del 

centre veuen molt clar que el 

model comercial de Barcelona 

no es podria mantenir sense la 

despesa feta per la gent de la 

regió metropolitana (RMB). 

Una despesa que té una ame- 

naça principal: les polítiques 

d’urbanisme de la ciutat i la 

repercussió en la mobilitat. 

“Constatem que el 50,8% de 

visitants metropolitans es 

desplacen a Barcelona amb 

vehicle privat, mentre que el 

40,7% manifesta arribar-hi 

amb transport públic. D’una 

altra banda, assegurem que 

el transport públic no és una 

alternativa real d’accés a la

60 

vilaweb.cat 


ANÀLISI 

ciutat, perquè la gent que 

el fa servir ho fa perquè no 

té cap més manera viable 

d’arribar-hi.” Amb aquesta 

claredat s’expressa l’informe 

“Importància de l’economia 

del visitant de la RMB per reeconomitzar 

el centre de Barcelona”, 

que ahir va presentar 

Barcelona Oberta. 

La veritat és que hi ha moments que sembla que algunes 

autoritats del consistori vulguin aixecar la camisa als ciutadans. 

O, potser no, potser és sectarisme i prou. Un desori! 

Segons els resultats obtinguts, 

el 75% dels visitants 

metropolitans no fa servir el 

transport públic per problemes 

relacionats amb el model 

i l’oferta existent. S’hi destaca 

l’excés de temps esmerçat 

(31,1%), l’excés d’intercanvis 

(14,2%), la falta de seguretat 

(9,6%) o, senzillament, la 

inexistència de connectivitat 

(6,7%). I dic: és tolerable que 

els trens que uneixen Barcelona 

amb Mataró, amb Vic o 

amb Manresa tardin gairebé el 

mateix temps a fer el trajecte 

que quan es van inaugurar, 

fa més d’un segle? Sí, ja sabem 

que la mobilitat és la gran 

assignatura pendent de Catalunya 

i sobretot de la RMB 

i que s’han escrit rius de tinta 

sobre aquest problema. Però 

ens hi hem de conformar? 

Fins quan? No cal recordar 

els milers de milions en millores 

d’infrastructures que 

no han arribat mai a materialitzar-se, 

perquè algú ho 

ha volgut així. Hi ha hagut 

prou denúncies durant molts 

anys, que han demostrat que 

als governants de Madrid els 

han fet el mateix efecte que 

sentir ploure. 

Però ara el problema esclata 

a Barcelona. El caos de trànsit 

creat pel túnel de les Glòries 

n’és l’últim exemple. Si, després 

d’haver-lo inaugurat, 

aquesta setmana s’ha fet un 

pas enrere en la mobilitat dels 

qui volen entrar a la ciutat, la 

batllessa Ada Colau, a TVE, en 

celebrava l’obertura, després 

de set anys (!) i gairebé doscents 

milions de cost. Colau 

deia: “Els veïns n’estan entusiasmats” 

perquè no senten 

tan soroll. Que baixi i demani 

als milers de persones –ah, 

i contaminant molt més que 

abans, amb els cotxes aturats– 

quanta estona fa que estan 

encallats. “Intenteu sortir 

abans de casa”, ha recomanat 

algun càrrec, que ara no 

recordo, de l’ajuntament. La 

veritat és que hi ha moments 

que sembla que algunes autoritats 

del consistori vulguin 

aixecar la camisa als ciutadans. 

O, potser no, potser és 

sectarisme i prou. Un desori! 

Parlo de tot això amb Gabriel 

Jené, president de la Unió 

d’Eixos Comercials Turístics, 

Barcelona Oberta, que em fa 

avinent la preocupació del 

comerç del centre de la ciutat 

per la baixada de visitants 

esmentada. “Avui és molt 

senzill tenir un aparell que 

et compti la gent que entra a 

veure l’aparador, la que entra 

a la botiga i la que compra. Si 

aquesta dada baixa, pot ser 

perquè l’oferta no interessa. 

Però no sembla pas el cas, 

perquè allò que baixa més és 

el volum de gent que passa pel 

carrer. El sector que més se’n 

queixa és el de la restauració. 

Concretament, l’informe 

calcula que de cada tres euros 

en compres dels no residents 

de la ciutat, un euro va 

a la restauració. Els associats 

estan molt enfadats i veuen 

que així no podem continuar. 

Per això hem dedicat l’estudi 

d’enguany a analitzar la política 

urbanística i la relació 

que té amb aquest fenomen 

negatiu que continuem notant 

després de la pandèmia. 

I els resultats han estat molt 

preocupants.” 

I té raó, perquè entre els principals 

motius que descoratgen 

les visites dels residents de 

la regió metropolitana a la 

ciutat de Barcelona, els quatre 

primers tenen relació amb la 

mobilitat. Segons l’enquesta, 

els embussos i les dificultats 

de trànsit són el primer 

obstacle per a l’assistència 

d’aquests visitants. El 72,7% 

dels enquestats assenyalen 

aquest motiu en primer lloc. 

Els altres tres principals mo-

61 

vilaweb.cat 


ANÀLISI 

tius identificats són la dificultat 

d’accés amb vehicle privat 

(62,7%), l’excés de temps per 

a arribar-hi (62,1%) i la dificultat 

per a trobar aparcament 

(60,2%). En conclusió, el 71% 

dels residents de la regió metropolitana 

diu que com més 

va més complicat és anar a 

comprar a Barcelona i el 58% 

dels compradors manifesta 

que deixaria d’anar-hi si no 

hi pogués accedir amb el seu 

vehicle privat. No cal dir que 

això seria un desastre. 

Hi ha una dada a l’informe 

que em sembla demolidora i 

que alerta que les polítiques 

de mobilitat de l’Ajuntament 

de Barcelona poden tenir una 

incidència directa en l’assistència 

de visitants metropolitans. 

Dels qui van a Barcelona 

amb vehicle privat, el 

26,3% disposen del distintiu 

B. D’aquests, el 55% només 

compren el cap de setmana 

(quan no és vigent la zona 

de baixes emissions), però 

l’altra meitat sí que en resultaria 

afectada. D’una altra 

banda, l’informe estima que 

la mitjana de temps destinat 

a arribar a Barcelona des de 

l’àrea metropolitana és de 

35 minuts i la tolerància als 

embussos dels visitants és 

de 24 minuts i prou. Vet aquí 

un punt important. La pregunta 

és quan i quants se’n 

cansaran? 

Per Jené, que un 54% de les 

compres a la ciutat siguin 

fetes pels residents, un 28% 

pels no residents i un 18% 

pels turistes indica la importància 

que tenen els no 

residents, majoritàriament 

metropolitans. Per això quan 

diu que les dificultats d’accés 

a Barcelona poden tenir 

un impacte devastador per a 

la ciutat, sap molt bé de què 

parla. Em comenta que a l’informe, 

concretament, s’identifica 

“un risc de pèrdua de 

facturació entre 2.800 i 3.500 

milions d’euros a causa de la 

desconnexió emocional de la 

capital amb la regió metropolitana”. 

I afegeix: “És una 

desconnexió promoguda per 

les mesures d’urbanisme que 

dificulten l’accés amb vehicle 

privat, l’absència d’alternatives 

adequades de transport 

públic i l’aparició de noves 

polaritats comercials originades 

pel comerç electrònic, que 

presenten una oferta equiparable 

a la del comerç de la 

ciutat.” 

Per acabar, em vol deixar clar 

que el comerç no va en contra 

dels objectius de millorar 

la sostenibilitat de la ciutat, 

l’aire que respirem, la pacificació, 

les zones verdes... “En 

el ‘què’, hi estem tots d’acord, 

però no podem estar d’acord 

en la manera com es duu a 

terme. A Barcelona hi ha hagut, 

de fa molts anys, molts 

canvis urbanístics en favor 

dels vianants, com el de Portal 

de l’Àngel, Sarrià, Sant Andreu... 

però sempre s’havien 

fet amb la participació del 

comerç. Hi havia hagut una 

complicitat amb els diferents 

consistoris. Amb l’actual, això 

s’ha trencat completament.” 

I ho rebla: “És perfectament 

compatible consolidar i enfortir 

les compres i visites 

dels residents de l’entorn de 

Barcelona, amb les principals 

tendències i desafiaments en 

matèria de mobilitat sostenible.” 

És cert. El report proposa 

un seguit de solucions, entre 

els quals destacaria dues: 

el desenvolupament d’una 

xarxa real, capil·lar i efectiva 

de transport públic entre 

Barcelona i la regió metropolitana 

i el desenvolupament 

d’una xarxa d’aparcaments 

dissuasius (park & ride). Són 

de sentit comú. Però tinc la 

sensació que, entre la inòpia 

o malvolença del govern de 

Madrid, per una banda, i la 

incompetència manifesta de 

l’actual batllia de Barcelona 

–que, urbanísticament, va 

de nyap en nyap–, ho tenim 

molt magre, i no hauria de 

ser així. 

Tinc la sensació que, entre la inòpia o malvolença del govern de 

Madrid, per una banda, i la incompetència manifesta de l’actual 

batllia de Barcelona –que, urbanísticament, va de nyap en nyap–, 

ho tenim molt magre, i no hauria de ser així

62 

vilaweb.cat 


EDITORIAL 

VICENT PARTAL 

VICENT PARTAL 

SÓN MOLTES LES COSES QUE CANVIEN DESPRÉS 

D’UN CAP DE SETMANA COM AQUEST 

L’adeu de Jordi Sànchez, 

el to de la manifestació 

de dissabte i l’aclariment 

dins l’ANC han impulsat, 

en 48 hores, un tomb en la 

política catalana 

Aquest cap de setmana han passat moltes coses a què done una gran importància. 

Dissabte hi va haver les manifestacions a Barcelona, València i 

Palma –la de Perpinyà es va haver de suspendre per l’oratge. I d’una manera 

molt especial va passar que la manifestació de Barcelona va ser la primera 

d’estrictament independentista, amb una capacitat clara de mobilització, 

que va esdevenir una protesta contra aquest govern. L’11 de setembre hi 

havia molta més gent, moltíssima més i, si bé la tensió era palpable, no va 

esclatar. Ara sí. 

També dissabte Junts va anunciar la convocatòria d’un congrés abans de 

l’estiu i Jordi Sànchez, de sorpresa, va fer un anunci molt important i que 

té moltes conseqüències: plegarà i no es presentarà a la reelecció. Sànchez 

és qui va negociar mà a mà amb el president Pere Aragonès i ha estat el 

gran valedor d’un acord de govern que una bona part del seu partit veu amb 

francament amb recel. És evident que sense ell al capdavant de Junts el pacte 

i el govern, automàticament, són molt més febles. 

I si despús-ahir passava això, ahir l’Assemblea Nacional Catalana va celebrar 

els deu anys amb un acte també important a Sant Cugat, on la presidenta 

Paluzie va ser especialment contundent a l’hora de denunciar les renúncies de 

l’executiu català i on el vice-president, David Fernàndez, va ser molt explícit 

quan digué que els partits polítics del 52% són el principal problema per a 

avançar cap a la sobirania. L’ANC, a més, va aprovar un full de ruta en què es 

decanta per ajudar a impulsar una candidatura independentista i si això no 

pot ser, atenció!, per votar en blanc o fer vot nul, abans que votar els partits 

actuals. En només quaranta-vuit hores, doncs, el panorama polític del país 

sembla que ha començat a canviar d’una manera consistent. 

Era previsible, certament. Fa temps que és ben fàcil de constatar un malestar 

important dins l’independentisme que, probablement, ara comença a cristal·litzar. 

En política les explosions, els tombants, les catarsis apareixen ben 

sovint allà on no ho esperes. I fa tota la impressió que l’infame pacte d’ERC 

i Junts amb el PSC i els comuns per a fer entrar legalment el castellà a la 

immersió lingüística ha estat la gota que, per a molta gent, ha fet vessar el 

got. I la veritat és que Esquerra i Junts no podien haver comès un error més 

greu, vist des de la perspectiva d’aquesta legislatura que tant els uns com 

els altres volien fer durar tant com fos possible i que tenia fins i tot dos anys 

de coll, regalats per la CUP, per a no fer res de res. 

De tot això, n’hi ha proves ben clares. Si Jordi Sànchez ha decidit de plegar i 

ni tan sols intentar la reelecció és bàsicament per la indignació que ha causat 

aquest pacte en les bases del seu partit. Unes bases que en molts casos i en

63 

vilaweb.cat 


EDITORIAL 

VICENT PARTAL 

Fa temps que és ben fàcil de constatar un malestar 

important dins l’independentisme que, probablement, 

ara comença a cristal·litzar. En política les explosions, 

els tombants, les catarsis apareixen ben sovint allà on 

no ho esperes 

molts àmbits territorials ja no estaven d’acord amb moltes de les actuacions 

del govern o amb actuacions com l’acord amb el PSC a la Diputació de 

Barcelona, però que en aquest pacte incomprensible i impossible d’explicar 

hi han trobat la raó final per a donar un cop de puny sobre la taula i dir 

que o bé es canviava de rumb de manera radical o se n’anaven. No sé què 

passarà en aquest congrés que s’anuncia, no crec que ho sàpiga ningú vista 

la precipitació i la sorpresa de la notícia, però no cal ser cap gran analista 

per a entendre que serà gairebé impossible que el tomb de Junts vaja en la 

línia de més concòrdia dins el govern català o incloga acceptar la ratificació 

parlamentària d’aquell acord sobre el castellà. I en aquest precís moment 

això no és, no serà, de cap manera un tema menor. 

Perquè la proposta dels quatre partits ja ha tingut un efecte col·lateral 

important amb l’expulsió de la CUP, que ara sí que sembla haver entrat de 

manera definitiva en l’oposició. Una oposició dura i ben visible en la manifestació 

de dissabte a Barcelona, on la presència cupaire era molt nombrosa 

i sorollosament contrària al govern. Tenir la CUP i la seua reconeguda capacitat 

de mobilització en contra no és cap bona notícia per al govern de Pere 

Aragonès. I si hi afegim, com sembla que podria passar, un canvi rotund en 

l’actitud de Junts que consistesca a no signar l’acord quadripartit, aleshores 

qui tindrà un problema serà Esquerra Republicana. Perquè en nombre de vots 

és cert que el polèmic text el podrà aprovar igual, car la suma d’Esquerra, 

Junts i la CUP fa la mateixa xifra que la d’Esquerra, PSC i comuns. Però tots

64 

vilaweb.cat 


EDITORIAL 

VICENT PARTAL 

Jo comence a pensar, i això seria una victòria memorable, 

que serà molt difícil que es puga aprovar la proposta de 

reforma de la llei de política lingüística proposada per 

ERC, Junts, PSC i comuns 

sabem que l’una suma i l’altra són ben diferents i sabem també les conseqüències 

polítiques monumentals que tindria una divisió de l’hemicicle 

com aquesta. Amb l’oposició de la CUP i, potser –que això ja ho veurem–, 

de Junts, aprovar aquest canvi en la llei de política lingüística comptant amb 

els vots només de PSC i comuns deixaria ERC en una situació molt incòmoda 

que estic segur que ara mateix no vol ni imaginar-se. Especialment, si creix 

la mobilització, paral·lelament al reforç i l’aclariment d’objectius de l’ANC, 

entitat que ha fet un paper determinant i insubstituïble aquests darrers 

mesos per a evitar la generalització del derrotisme i de les renúncies dins el 

món independentista. 

Amb aquest panorama sobre la taula, doncs, jo comence a pensar, i això seria 

una victòria memorable, que serà molt difícil que es puga aprovar la proposta 

de reforma de la llei de política lingüística proposada per ERC, Junts, PSC i 

comuns. Ara com ara, tots quatre partits ho han deixat per a més endavant, 

a veure si així les aigües es calmen. Però més que calmar-se sembla, i això és 

una magnífica notícia, que les aigües comencen a pujar. Ah!, i que tot plegat 

és més, molt més, moltíssim més, que una bombolla de Twitter. 

PS1. Avui presentaré Fronteres a Lleida, a les set del vespre, al pati de la 

llibreria la Fatal. Després vindran uns quants dies de descans i el dimarts 

19 d’abril els subscriptors de VilaWeb podran gaudir d’una presentació 

exclusiva i molt espectacular, amb la música en directe de Miquel Gil i un 

debat amb Lluís Foix i Txell Feixas al CCCB de Barcelona. Si voleu assistir-hi 

envieu un correu a suport@vilaweb.cat. 

PS2. Aquest país, quan es calme la tensió superficial i se superen els estats 

d’ànim temporals, ha de rebre un homenatge a la persistència i la tossuderia. 

La velocitat amb què s’ha reaccionat des de baix contra el projecte d’enterrar 

el procés d’independència, a alguns potser els semblarà lenta però ja us 

assegure jo que és extraordinària. Avui som molt més lluny que no érem 

divendres de l’estabilitat autonòmica i el meninfotisme que necessitaven 

imperiosament els partits per a enterrar el procés. I mira que han fet de tot 

i han esmerçat de tot i a mans plenes, per aconseguir-ho. Bravo.

65 

vilaweb.cat 


OPINIÓ CONTUNDENT 

CLARA PONSATÍ 


CONTRA ELS GUARDIANS DEL TABÚ 

Si la pregunta 

pressuposava, en realitat, 

que la independència 

de Catalunya no val res, 

potser caldria haver-li 

tornat la pregunta: i la 

unitat d’Espanya, quantes 

vides val? 

La violència és el gran tabú de la política catalana. I, com tots els tabús, és 

un mecanisme de control, genera reaccions automàtiques i evita pensar. Per 

això sembla natural fer escarafalls davant la meva resposta –un “sí”– a la 

pregunta: “La independència val una vida?”, que em va fer Gemma Nierga 

en una entrevista. Era una pregunta retòrica, perquè fins i tot en una guerra, 

com veiem ara a Ucraïna, les vides no es compten mai així. Ningú no diu mai: 

la independència d’Ucraïna val 237 vides, però 238 ja és un preu massa alt. 

De fet, la pregunta era una afirmació: la independència de Catalunya no és 

una causa que valgui ni tan sols una vida. En conseqüència, totes les submissions 

polítiques del país estarien justificades. Des de la més gran renúncia 

fins a la més petita de les cessions, totes les decisions que hem vist des del 

2017 i que han dut els partits a competir en una cursa cap al no-res, quedarien 

justificades per tal d’evitar la possibilitat, ni tan sols de pensar, que es 

pogués perdre una vida. La pregunta de Gemma Nierga revelava vívidament 

el tabú i el seu funcionament pràctic. 

És un pensament infantil que no aguanta el mínim escrutini. N’hi ha prou 

de preguntar-se si permetre anar a 120 km/h per una autopista val les vides 

en accidents que s’evitarien si la velocitat màxima legal fos de 50 km/h. És 

evident: estrictament parlant, no. Però també és evident que ho acceptem, per 

sentit de la proporció, per sentit de la llibertat, i potser perquè pensem que 

una societat a 50 km/h costaria altres vides, per endarreriment econòmic o 

pel que sigui. 

Moltes decisions polítiques tenen costos en vides que, amb eines analítiques 

prou sofisticades, podríem avaluar. Quantes vides costa invertir en tal 

partida de tal departament en comptes d’invertir-la en hospitals? Aquesta 

mena de preguntes només les fan els demagogs, que pretenen posar en una 

balança una cosa que no hi cap, perquè només algú que no ha viscut gaire 

redueix la vida a la mera supervivència. La vida, la vida que tots i cadascun 

dels partits polítics defensen des de la seva perspectiva, és molt més que la 

supervivència. 

Per això vaig respondre que “sí” a Gemma Nierga. És clar que la independència 

de Catalunya val una vida: tots els ideals polítics –llibertats, drets, 

idees de justícia– inclouen la possibilitat de costos vitals. Si la pregunta 

pressuposava, en realitat, que la independència de Catalunya no val res, 

potser caldria haver-li tornat la pregunta: i la unitat d’Espanya, quantes vides 

val? Perquè tothom sap que per fer la independència de Catalunya no cal pas 

que mori ningú. Però per evitar-la, si no es vol fer per mitjans referendaris, 

sí que cal la violència, la coacció i la presó. La unitat d’Espanya, per als qui

66 

vilaweb.cat 




aplaudeixen la pregunta de Gemma Nierga, val l’exili? Val la presó? Valdria 

una intervenció militar? 

Més revelador és que el govern i els polítics que el fan possible han optat 

pel silenci, per “desautoritzar-me” o fins i tot per convidar-me a la 

immolació. No pretenc agafar el rave per les fulles: la fingida indignació 

moral d’alguns no té cap més propòsit que afalagar els qui donen per descomptat 

que és natural que l’estat freni la independència de Catalunya amb 

violència. I que, per tant, si Catalunya s’independitza, tota violència que 

se’n derivi és responsabilitat de qui té aquest ideal. I encara és més greu 

que s’alimenti el tabú, aquesta por de fons, perquè ningú no pugui defensar 

sense coaccions la llibertat nacional de Catalunya. Per què els partits del 

govern i els ideòlegs de la rendició necessiten que no es pugui defensar netament 

i sense coaccions 

aquesta llibertat? Perquè 

El tabú de la violència, i la idea que els catalans 

en seríem els responsables, és la pitjor rèmora 

de l’Octubre del 2017 

creuen que hi tenen més 

a guanyar si mantenen el 

control de la situació. Una 

societat mentalment més 

lliure els el prendria. 

El tabú de la violència, 

i la idea que els catalans en seríem els responsables, és la pitjor rèmora de 

l’Octubre del 2017. Empastifa la nostra política fins al punt que impedeix 

pensar. Ens l’hem d’espolsar. No pas per abraçar la violència –ho aclareixo 

per posar-ho difícil als guardians del tabú–, sinó perquè, si és cert que 

en el combat per la llibertat de Catalunya no podem descartar episodis de 

violència militar o similar per part d’Espanya, cal que en parlem. Si els que 

m’han desautoritzat o convidat a la immolació creuen que la possibilitat de 

violència ens obliga moralment a no ser independentistes, o a esperar fins 

que algú investeixi Gandhi com a president d’Espanya, aleshores ens convé 

a tots que això sigui dit explícitament. Altrament, a banda d’infectar la nostra 

política d’un infantilisme que no és propi de cap col·lectiu que cerqui la 

llibertat, forcem l’electorat independentista a malbaratar el seu vot en nom 

d’una república que només és un pretext per a administrar la submissió i el 

control de quatre xarxes clientelars. 

El Primer d’Octubre no hi va haver trets, només porres. Tothom entenia els 

límits del que passava. Corríem riscos i hi va haver ferits i algú s’hi podria 

haver quedat, però uns i altres miraven d’aconseguir els seus objectius –fer 

un referèndum, aturar-lo– sense caure en una espiral de violència. Sospito 

que l’estat sabia que una violència més extrema, com la que hi ha hagut cada 

cop que Catalunya s’havia intentat autodeterminar en els segles passats, 

significava perdre el seu domini del país, i no només per la reacció internacional, 

com es diu sovint, sinó perquè per dominar un país és més útil 

bullir-lo a poc a poc que posar-lo entre l’espasa i la paret. L’ocupació militar 

ha de ser subtil o provoques una reacció, i a diferència dels anys trenta, el 

2017 Espanya no podia, o creia que no podia, pagar els costos de dominar la 

població amb violència descarnada.

67 

vilaweb.cat 




Una vida en què no som lliures de perseguir ideals pacífics, 

honestament, és una vida que ens condemna a nosaltres i 

als nostres descendents 

Les porres no van assolir els seus objectius: el referèndum es va fer. És molt 

complicat aturar dos milions i mig de votants determinats a exercir el seu 

dret amb uns quants milers de policies, perquè la llibertat política val més 

que uns cops de porra i perquè logísticament és impossible aturar tothom. 

Això, els polítics catalans que manaven aleshores, no ho van entendre: si 

poses l’autodeterminació al centre de la política catalana tot fa figa, perquè 

és el tema central que travessa tot el que fem i diem. I l’única manera 

d’aturar-ho és fer creure a la gent que si s’autodetermina podria morir-se, 

però sense arribar a fer-ho. 

Aquest és el punt d’equilibri que l’estat necessitava el Primer d’Octubre i és 

just el que els polítics catalans van acceptar i van fer servir per fer tornar tothom 

al corral. És aquesta diferència entre la violència i l’amenaça de violència el que 

explica aquells dies com cap altra cosa. Les porres eren un intent d’aturar-ho 

i, fracassat això, funcionaven com un avís, com un tast que donava credibilitat 

a l’amenaça. Aquesta amenaça va ser, de fet, la principal violència d’aquell 

octubre, més que no pas les porres. Històricament, un intent d’autodeterminació 

de Catalunya no havia estat mai tan pacífic, i l’estat no havia respost mai 

tan quirúrgicament: porres, amenaça, presó per als polítics i activistes més 

visibles, repressió social, prevaricació judicial, persecució d’activistes, pressió 

als agents econòmics i periodístics, control de les institucions i domesticació 

de la classe dirigent. Espanya ja no és el que era. 

El tema no són les vides que val la independència de Catalunya o qualsevol 

altre ideal polític, el tema és que una vida en què no som lliures de perseguir 

ideals pacífics, honestament, és una vida que ens condemna a nosaltres i als 

nostres descendents. Quan algú renuncia a l’ideal per l’amenaça de la mort, 

ja està disposat a renunciar a qualsevol cosa. El fonamentalista és qui està 

disposat a posar fi a la vida d’un altre per un ideal, no pas qui està disposat 

a arriscar la seva per defensar-lo. 

Si a Catalunya existís un veritable estat major pensant com fer la independència, 

la pregunta que es faria no seria si la independència val una vida, 

sinó com no doblegar-se davant l’amenaça de violència i, alhora, portar 

els polítics espanyols a un escenari on no els interessi escalar-la. Perquè 

a nosaltres no ens interessa la violència, ens interessa la independència. 

Aquesta pregunta té respostes, no som pas els primers que tenim aquest 

problema. Però són la mena de respostes que els guardians del tabú s’ocupen 

que no pensem. Els guardians del tabú, justament perquè trafiquen amb la 

possibilitat de la violència, són ara la veritable amenaça.

68 

vilaweb.cat 


MAIL OBERT 

JOAN RAMON RESINA 


COMPANYS, EL PRESIDENT MALAGUANYAT 

Una mort digna pot 

compensar no pas els 

errors polítics, car la 

història és irreversible, 

però sí la valoració d’una 

vida i la significació d’un 

destí 

Dies enrere vaig ofendre més d’un lector referint-me a Lluís Companys 

amb el qualificatiu de tarambana. Certament la tria de qualificatiu, la part 

més difícil de l’escriptura segons Josep Pla, és discutible, començant pel fet 

que és un barbarisme. Emprat, però, en aquest cas, perquè em semblava un 

descriptor adient d’actuacions poc enraonades del president de la Generalitat 

republicana. En català normatiu hauria d’haver escrit “eixelebrat”, o 

haver-me servit d’un sinònim més demòtic com “tocacampanes”, “baliga-balaga”, 

“taral·lirot”, mots tan ofensius o més que l’expressió castellana. 

Però la intenció no era pas ofendre la memòria del president assassinat per 

Franco, sinó recordar que el personatge real, una vida amb llum i ombres 

com la de tothom, cometé errors determinants per la història del país. Llevem-hi, 

doncs “tarambana”, que ofèn la sensibilitat patriòtica i el lèxic, i 

deixem-ho en “irreflexiu”. 

Aquests dies la figura de Companys és atacada per l’extrema dreta, que 

el qualifica d’assassí. De “tarambana” a “assassí” hi ha un increment 

significatiu en desmesura –però què no és desmesurat a l’extrema dreta? 

Ho faig notar perquè ningú no m’atribueixi allò que no he dit ni penso. El 

negacionisme, actitud pròpia de l’extrema dreta europea, és poca cosa per 

a la dreta espanyola, que sempre va una passa més enllà. Com que mai no 

ha estat derrotada, no li cal negar els fets sinó aprofitar-los invertint-ne el 

sentit. N’hi ha prou de fer passar la víctima per botxí; de rebatejar “carrer 

de l’Espoliació” l’indret on es retenen documents confiscats amb finalitats 

repressives perquè una part va tornar als propietaris legítims; de persuadir 

els espanyols que a Catalunya es persegueix la seva llengua –i en aquiescència 

d’aquesta “veritat” l’aspirant a presidir la Generalitat intervinguda, 

el catalaníssim Salvador Illa, lloa la reforma de la llei de política lingüística 

perquè “no ataca i respecta el castellà”. Es tracta, sempre, de fer passar bou 

per bèstia grossa, en aquest cas amagant que la proposta de llei, una finta 

per adaptar-la a la sentència contra la immersió del Tribunal Superior de 

Justícia de Catalunya, ataca sense gens de respecte el català i el seu precari 

estatus de llengua pròpia. En fi, com tothom sap i les xifres demostren, 

Catalunya roba a Espanya. 

Vox no és pas la resurrecció del franquisme, que no ha mort mai, sinó 

la seva legitimació. Amb la irrupció de Vox a les institucions, tot l’espectre 

polític s’ha desplaçat cap a la zona que als anys vuitanta hagué d’entrar 

provisionalment en la clandestinitat, aixoplugant-se als soterranis del 

carrer de Gènova, 13 de Madrid. Sense Vox, sense Ciutadans, sense el Partit 

Popular, sense la barbàrie compartida pel PSOE de les baronies a l’Espanya 

profunda, Illa no tindria valor de dir allò que diu ni callar allò que calla. Tots 

plegats, per a falcar un dels règims més corruptes d’Occident, adulteren la

69 

vilaweb.cat 


MAIL OBERT 


història, consagren una autèntica revisió amb aportacions d’aprenents de 

bruixot intel·lectual, com ara el novel·lista Javier Cercas i alguns altres que 

fa temps que van llançar la pedra i quan el sostre de vidre de la democràcia 

s’esberla amaguen la mà. O en culpen la víctima. El franquisme ja era això: 

pervertir la legalitat i prostituir la justícia mitjançant un acte de força, 

exactament com ara. 

Llavors el règim ja necessitava capgirar la realitat per a legitimar-se. Per 

això els sediciosos que havien enderrocat la legitimitat constitucional condemnaven 

per rebel·lió militar els qui havien refusat d’adherir-s’hi. I així 

com l’assassinat de Calvo Sotelo serví de pretext per a un cop d’estat planejat 

de molt abans, ara Vox al·ludeix als assassinats perpetrats per la FAI durant 

l’accidentada presidència de Companys no pas per a emblanquir els crims 

de la dictadura, que en mig segle ningú no ha estat capaç de jutjar, sinó els 

que l’estat perpetra actualment i els que perpetrarà en el retorn cada vegada 

més notori a una dictadura, que aquesta vegada no serà militar sinó togada. 

No sóc infal·lible ni especialment dogmàtic. Admeto les limitacions del 

meu coneixement. Ara, solc meditar les paraules que utilitzo. Qualificar 

Lluís Companys de “tarambana” o, més pròpiament, de “irreflexiu”, no és 

cap estirabot sinó una manera d’evocar amb un sol mot el capteniment del 

president màrtir en relació amb el bon sentit polític. Damunt la racionalitat 

i ponderació de qui seria president, hi plana una ombra de dubte, si voleu 

menor però en tot cas il·lustrativa, pel fet que al pis de la rambla de Catalunya 

on vivia i hi tenia el despatx d’advocat, s’hi fessin sessions d’espiritisme a les 

fosques i amb la tauleta de rigor. La seva muller feia de mèdium i hi participava 

la filla i de vegades també el fill. Companys hi participava o en restava 

aliè? Aquella oratòria vorejant la histèria i acompanyada d’estremiments que

70 

vilaweb.cat 


MAIL OBERT 


Regalant el poder a 

la FAI, Companys 

va esdevenir 

incapaç d’aturar la 

cacera de clergues 

i “burgesos”, que 

dugué molta gent 

inicialment lleial al 

govern autonòmic 

a exiliar-se per a 

salvar la vida 

tots hem vist a la pantalla, era pròpia de l’època, com l’art déco i els discursos 

dels líders de masses, o era el símptoma d’una emotivitat desbocada en una 

personalitat molt influenciable per l’ambient? 

Macià no va refiar-se mai de Companys, qui, amb imprudència d’insubordinat 

es precipità a proclamar la república espanyola des del balcó de 

l’Ajuntament de Barcelona, cosa que forçà el seu cap de files a corregir-lo. 

Com un error acostuma a dur a un altre, Companys cregué necessari d’esmenar-se 

proclamant l’estat català sense cap sentit de l’oportunitat el 6 

d’octubre de 1934. Amb aquella acció esbojarrada, Companys no sols liquidà 

l’autonomia quan hi havia les condicions per a avançar socialment i culturalment, 

sinó que regalà a la dreta espanyola el pretext per al daltabaix posterior. 

Arran d’aquella aventura, el general Batet fou apartat de Catalunya a causa 

de la prudència amb què havia sufocat la rebel·lió i evitat la carnisseria que 

a Espanya molts desitjaven. Destinat a Burgos, va ser afusellat el febrer del 

1937 per no haver volgut unir-se a la insurrecció militar. Catalunya perdia un 

militar democràtic de primer rang, que hauria pogut dirigir l’esforç bèl·lic, 

si Companys no hagués reblat l’atzagaiada dissolent l’exèrcit, la major part 

del qual es mantenia fidel a les institucions, a més de la Guàrdia Civil, que 

d’acord amb l’estatut depenia de la Generalitat i havia estat decisiva per a 

batre els militars revoltats a Barcelona. 

Regalant el poder a la FAI, Companys va esdevenir incapaç d’aturar la 

cacera de clergues i “burgesos”, que dugué molta gent inicialment lleial al 

govern autonòmic a exiliar-se per a salvar la vida i, en alguns casos, a ajudar 

el bàndol de Franco, que considerava un mal menor. El país restava dividit 

i enfrontat en benefici dels qui, dintre i fora, cercaven de destruir-lo. Mentrestant, 

un pistoler com Joan Garcia Oliver, que havia animat les masses 

a matar, destruir i incendiar, esdevenia cap del Departament de Guerra del 

govern català i més tard, en el cim del sarcasme, ministre de Justícia del 

govern de Madrid. 

Havent fracassat en l’intent de comprar la clemència de Franco amb 

Catalunya, Cambó vaga per la història com el jueu errant en cerca de repòs. 

En canvi, gràcies a una historiografia marcadament escorada a l’esquerra, 

Garcia Oliver gaudeix d’admiració i fins i tot d’una certa reverència entre 

els qui avui continuen la missió de rebentar el país des de dins. Per cert, 

amb la complicitat d’aquells de qui Joan Sales deia que “es veu que la sola 

paraula ‘esquerra’... ja ho cura tot”. Amb un panorama tan descordat com el 

dels primers mesos de la guerra, quin interès podien tenir les democràcies 

“burgeses” a salvar una república que s’havia deixat arrossegar a la barbàrie? 

Quan Companys finalment es decidí a desarmar les turbes anarquistes 

tornà a provocar una catàstrofe. El maig del 1937 ja era massa tard per a 

recuperar l’autoritat que el fallit cop militar havia posat inesperadament a 

les seves mans. Com altres vegades, enemics ideològicament irreconciliables 

coincidien en l’enemistat comuna contra la catalanitat. El periodista Manuel 

Cruells, militant d’Estat Català, explicà que, arran dels Fets de Maig, el comitè 

nacional de la CNT, per justificar el seu paper en aquells actes, publicà un 

informe atribuint-los a un complot separatista per a esclafar els anarquistes

71 

vilaweb.cat 


MAIL OBERT 


És cert que una mort digna pot compensar no pas 

els errors polítics, car la història és irreversible, 

però sí la valoració d’una vida i la significació 

d’un destí 

i declarar la independència de Catalunya. A l’altra banda de l’eix ideològic, el 

govern comunista de Madrid els atribuïa a una revolta poumista-separatista 

contra el govern republicà i exigia la supressió d’Estat Català, fins i tot l’eliminació 

física dels seus membres. Allò del roig-separatisme no era doncs exclusiu 

del franquisme. Una vegada destriades les peces ideològiques que s’intercanviaven 

els uns i els altres d’acord amb les seves doctrines particulars, sempre 

restava el separatisme, ço és el catalanisme, com a ase dels cops. 

El darrer cop i el més destructiu per al futur de Catalunya fou la matança de la 

joventut catalana ordenada per l’estalinista Juan Negrín i els carnissers Líster i el 

Campesino a la batalla de l’Ebre. Aquell sacrifici inútil no sols deixava Catalunya 

indefensa i segellava la derrota republicana, sinó que preparava la substitució 

demogràfica que vingué després. Tot passava com si el govern de Madrid i els 

comunistes que se n’havien apoderat haguessin decidit que Catalunya no havia 

de salvar-se tota sola. Calia que Espanya es mantingués unida en la desfeta i la 

ruïna. Havent cedit primer als anarquistes, Companys hagué de cedir després 

als comunistes. Tant cedí, que fins i tot quan el govern espanyol es refugià a 

Catalunya lliurà els fons de la Generalitat a Negrín, que ja havia enviat l’or del 

banc d’Espanya a Moscou. En premi a tanta fidelitat, Manuel Azaña refusà de 

passar la frontera amb Companys i José Antonio Aguirre. En el moment més 

amarg de la derrota, el vanitós president espanyol volgué palesar el menyspreu 

que sentia per les dues nacionalitats que havien sostingut la seva república. 

La imprevisió de Companys es posà en evidència una vegada més, car per 

atendre les primeres necessitats personals hagué de demanar ajuda a Aguirre. 

En auxiliar-lo, el lehendakari li feu notar la imprudència d’haver-se deixat 

confiscar el tresor de Catalunya, amb què hauria pogut subvenir les necessitats 

dels catalans a l’exili. 

“Irreflexiu” no és, doncs, un terme abusiu per a qualificar l’actuació de Companys. 

Ara, també és cert que una mort digna pot compensar no pas els errors 

polítics, car la història és irreversible, però sí la valoració d’una vida i la significació 

d’un destí. D’aquest punt de vista, el final de Companys sobrepassa la 

dimensió personal, car el feixisme volgué liquidar Catalunya en la seva figura. 

Les seves darreres paraules davant l’escamot d’execució foren deliberadament 

la negació d’aquella voluntat i una crida als catalans a mantenir la flama encesa 

al cor de les tenebres.

72 

vilaweb.cat 


MAIL OBERT 

MARTA ROJALS 

MARTA ROJALS 

LO IMPORTANT ES KE S’ANTENGUI 

Si no ens respectem els 

uns als altres amb uns 

mínims, aquest “només 

cal que s’entengui” ens 

portarà, en el millor dels 

futurs, a la necessitat de 

crear una nova branca de 

traducció i interpretació 

El govern espanyol ja ha aprovat el nou currículum obligatori per a l’ESO, 

que enterra per sempre l’assignatura de filosofia, l’estudi cronològic de 

la història, les notes numèriques, el límit de suspensos per passar de curs 

i, és clar, els exàmens de recuperació. S’acaba una era. Per als boomers i 

peri-boomers, cadascun d’aquests punts són història del nostre passat, de la 

tradició pedagògica de memoritzar, de creure en la paraula d’una autoritat 

entarimada, de la pressió de suspendre o aprovar –amb l’avís, si hom era 

massa indulgent amb la nostra ignorància, que ja ens suspendria la vida 

una hora o altra. 

Torno al present, i pels mitjans del present m’arriba un fragment que s’ha 

fet viral a xarxes sobre la correcció de les proves de competències bàsiques 

de quart d’ESO, i en concret sobre la part de la comprensió lectora: “En la 

correcció NO es tindran en compte l’ortografia ni els altres aspectes de 

l’expressió escrita: adequació, coherència, cohesió, morfosintaxi o lèxic. 

Només caldrà que la resposta adequada sigui entenedora.” A fe de Déu que, 

entre l’abans i l’ara, els de la vella escola ens hem perdut alguna cosa. No 

puc millorar la resposta d’una antiga mestra: “Jo no tinc prou comprensió 

lectora per corregir un text a quart d’ESO sense ortografia, adequació, cohesió, 

coherència, morfosintaxi o lèxic” i es qüestiona que, sense tenir res 

d’això en compte, cap text pugui ser entenedor. 

Ara bé, els qui ens vam posar les mans al cap, no ens hauríem d’esverar tant: 

resulta que els aspectes ortogràfics, d’adequació, coherència, etcètera, ja 

s’avaluen a la part d’expressió escrita, que també és més extensa. Se’ns ha 

de perdonar, som uns brontosaures als qui, de jóvens, ens van restar punts 

per fer faltes d’ortografia en exàmens i treballs que no eren específicament 

de llengua, i com que no ens van ensenyar prou bé a separar el fons de la 

forma, el contingut del continent, a alguns no se’ns va acudir que tots aquests 

aspectes d’un text, llarg o curt, poguessin ser extrínsecs a la seua “entenedoria”. 

No ens encaparrem amb els detalls, perquè, com passa amb el català 

i el castellà, l’objectiu és que al final de l’educació obligatòria s’haurà assolit 

un bon domini de tal i tal. 

Els qui ens relacionem d’una manera o altra amb el món universitari, on 

figura que va a parar la flor i la nata de la massa escolaritzada, sabem que 

l’expressió escrita d’aquests escollits és cada vegada més precària, per 

dir-ho fi, i si parléssim només del català, és una catàstrofe generalitzada. 

Servidora mateix he tractat molts anys amb textos de doctorat i he hagut 

de comprovar, amb el suport de correctors pacienciosos i desesperats, que 

un hom pot arribar als nivells més alts de l’acadèmia sense saber articular 

oracions complexes negre sobre blanc, amb uns codis de puntuació i sin-

73 

vilaweb.cat 


MAIL OBERT 

MARTA ROJALS 

Hi ha un discurs 

que va guanyant 

en acceptació 

cada dia que passa 

i que afirma que 

l’ortografia és 

elitista, classista i 

capacitista 

tàctics propis que és culpa teua si no saps interpretar. Oh, però si no som 

filòlegs; oh, però si ni tan sols som de lletres, podien al·legar, però a l’etapa 

que un hom ja no absorbeix informació, sinó que en genera, aquesta mena 

d’excuses s’haurien d’anar acabant. 

Això que veiem cada dia, i que no és cap anècdota, només es pot explicar 

per aquesta pilota xutada endavant d’una etapa educativa a l’altra, aquest 

“només cal que s’entengui” que tantes vegades sentim a dir per a justificar 

la deixadesa amb la nostra llengua –i no tant amb els idiomes dominants. 

En aquest sentit, hi ha un discurs que va guanyant en acceptació cada dia 

que passa i que afirma que l’ortografia és elitista, classista i capacitista. Déu 

me’n guard de generar cap frustració als nostres estudiantassos de màster, 

grau i postgrau, però, si no ho impedeix cap trastorn concret, justament 

l’ortografia, de tots els ingredients de l’expressió escrita, és el que té més 

fàcil solució. Però què sabré jo, que vinc de l’elitista escola rural i que parlo 

en la llengua burgesa dels llauradors. 

Servidora sóc la primera a dir que si a la meua etapa escolar hagués existit 

internet, encara estaria perfilant dibuixos amb gomets. No em puc imaginar 

la dificultat d’ensenyar res a uns cervells nascuts amb la capacitat de 

distracció que tinc jo ara. Que l’aprenentatge ha de canviar amb el canvi 

de necessitats no ho discuteix ningú. Ningú no discuteix que, amb les tecnologies 

digitals, que els nanos tenen totes les dades del món a l’abast, no 

té sentit fer-los memoritzar la taula periòdica, i que aprendre a destriar el 

gra de la palla és una necessitat més imperiosa que en temps passats; de 

la mateixa manera, en el moment de la història que consumim i escrivim 

més text autoproduït que mai, té tot el sentit i hauria de ser més important 

que abans el domini de l’expressió escrita, amb tota aquella tirallonga de 

l’ortografia, l’adequació, la coherència, la cohesió, la morfosintaxi i el lèxic.

74 

vilaweb.cat 


MAIL OBERT 

MARTA ROJALS 

Diuen del nou currículum escolar que tracta de 

“memoritzar menys i pensar més”, cosa que, amb 

la filosofia fulminada com a matèria específica, 

com a mínim podem dir que ehem 

Un altre consens general és que l’educació no pot recaure únicament en 

l’escola: una raó més per a aspirar que escriure correctament sigui una 

responsabilitat col·lectiva, un donar i rebre general. Igual que els primers 

dissenyadors devien saber tant d’edició d’imatges com un nano de la secundària 

actual, no hauria de ser forassenyat pensar en alumnes de batxillerat 

que dominessin el llenguatge com, jo què sé, el millor llicenciat en història, 

física o biologia de fa trenta anys. Allò que dèiem quan els vèiem remenar 

pantalles de ui, hi han nascut, ho porten a dintre, per què no hauria de ser 

aplicable a la comunicació escrita? Per què no haurien de ser més hàbils que 

naltros, també, en aquest aspecte de la seua quotidianitat? Però, és clar, 

per a això s’hauria de tornar a aquella cosa antiga de puntuar fons i forma 

de manera transversal en totes les matèries, posa-hi projectes, posar-hi 

competències. I ara és quan em peta el núvol del cap perquè recordo que, 

del curs que ve envant, tant hi farà suspendre com aprovar. 

Diuen del nou currículum escolar que tracta de “memoritzar menys i 

pensar més”, cosa que, amb la filosofia fulminada com a matèria específica, 

com a mínim podem dir que ehem. Passo via: no estem parlant de literatura 

ni de floritures, estem parlant justament i simple de pensar, d’aprendre a 

ordenar les idees, de transmetre-les amb claredat, que és una variant de la 

generositat. I és per això que saber estructurar un text, a l’era de l’autopublicació 

permanent, immediata, sense intermediaris ni control de qualitat, és 

de primera necessitat, i a més a més es realimenta: llegir textos entenedors 

ens porta a produir textos que s’entenen, és una transacció amb la mateixa 

moneda, una feina col·lectiva i de respecte mutu, de vegades tan simple 

com parar atenció a la puntuació. Perquè si no ens respectem els uns als 

altres amb uns mínims, aquest “només cal que s’entengui” ens portarà, en 

el millor dels futurs, a la necessitat de crear una nova branca de traducció i 

interpretació.

LA FOTO DE LA SETMANA 

Uns ciutadans s’emporten els cossos de civils ucraïnesos 

assassinats a la invasió russa a Butxa. 

FOTOGRAFIA: EFE/MIKHAÏL PALINCHAK

18 pobles de menys de 1.000 habitants

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?