La revolució VilaWeb

14 - 20 DE MAIG DE 2022
No faces de la teua ignorància un argument
Joan Fuster
LA REVOLUCIÓ
VILAWEB
PREN EL PALAU
ROBERT

2
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
PORTADA
ENTREVISTES
SUMARI
14 - 20 DE MAIG DE 2022
La revolució VilaWeb pren el Palau Robert
Crònica d’Andreu Barnils.
Alçar la vista per mirar bé la revolució que protagonitzem
Editorial de Vicent Partal.
Carme Junyent: “Hem de ser més llestos que ells”
Per Assumpció Maresma.
Iván Martí-Vidal: “Si Einstein aixequés el cap, potser tornaria
a morir-se del gust”
Per Lorena Sánchez.
Xavier Trias: “Que Àngels Chacón entrés dins Junts seria intel·ligent”
Per Andreu Barnils.
David Bueno: “El caos en l’habitació d’un adolescent és un reflex
del que passa al seu cervell”
Per Clara Ardévol Mallol.
Valtònyc: “Tenia un pressentiment molt dolent, creia que m’extradirien”
Per Txell Partal.
Enric Nomdedéu: “Alguna cosa falla si treballem cent hores més que
a la Unió Europea i som menys productius”
Per Esperança Camps Barber.
Benet Salellas: “Si acceptem el 25%, ens demanaran el 50%”
Per Josep Casulleras Nualart.
REPORTATGES
ANÀLISI
OPINIÓ
Andorra, el primer territori del país amb criptomoneda pròpia?
Redacció.
El drama de l’habitatge a Eivissa: 800 euros el mes per a conviure
amb rates
Per Martí Gelabert.
Els cinc problemes greus que té Espanya un mes després del Catalangate
Per Josep Casulleras Nualart.
Els Països Catalans sota l’aspiradora madrilenya
Per Jordi Goula.
Per què VilaWeb ha decidit de renunciar a la subvenció per projectes
de la Generalitat?
Editorial de Vicent Partal.
De matemàtiques i gimnàstica
Mail Obert de Carme Junyent.
Tocar els collons als espanyols
Mail Obert de Martí Estruch Axmacher.
Interpretacions
Mail Obert de Julià de Jòdar.

3
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
PORTADA
ANDREU BARNILS
LA REVOLUCIÓ VILAWEB
PREN EL PALAU ROBERT
S’inaugura l’exposició que resumeix els vint-i-cinc anys
d’història del diari i el seu univers
FOTOGRAFIES: ALBERT SALAMÉ I ADIVA KOENIGSBERG

4
CRÒNICA
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
L’exposició “Revolució VilaWeb” es va inaugurar ahir al
Palau Robert de Barcelona per resumir els vint-i-cinc
anys del diari. Fundat per Assumpció Maresma, Vicent
Partal i Joan Subirats el 1995, els vint-i-cinc anys van
complir-se el 2020, en plena pandèmia de la covid, i
per això l’exposició no s’ha pogut inaugurar fins ara. Una
exposició que no tan sols repassa la història del diari digital
de referència dels Països Catalans, sinó que és el retrat d’un
món, un univers, uns referents i una manera d’entendre el
periodisme i el país.
Un univers que ahir es va reunir, en part, als jardins del Palau
Robert de Barcelona per donar el tret de sortida d’una exposició
que s’allargarà fins a la Mercè, el 25 de setembre. “Ens
tornarem a veure el 2045 per celebrar els cinquanta anys
d’aquesta nostra, ara sí, autèntica estructura d’estat”, deia
Jofre Llombart, secretari de Difusió de la Generalitat, del faristol
estant. “Necessitem mitjans que parlin de la nació sencera
amb qualitat i en contra de les mentides”, afegia Oriol Duran,
secretari de Comunicació del govern, que va parlar en lloc de la
consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, baixa a darrera hora
per raons personals. “Recordo l’any 1995, als premis Octubre
de València, que Vicent Partal ja feia d’oracle d’internet”, deia
la presidenta del parlament, Laura Borràs. “Del periodisme
nord-americà hem après que s’ha de gratar, gratar i gratar. Del
francès, que el periodisme és una forma de combat. I de l’italià,
que el periodisme pot elevar el debat”, deia Partal des d’un
faristol d’on va lamentar la baixa a darrera hora d’Assumpció
Maresma, fundadora i editora del diari.
Jardins del Palau Robert.
“Ho hem volgut molt gràfic, viu i amb humor, amb un discurs
optimista i renovador, que això és VilaWeb”, va explicar Julià
Guillamon, un dels dissenyadors de l’exposició al costat d’Albert
Planas. Tots dos fa molts anys que treballen plegats (han
fet l’exposició de Quim Monzó i els menús del Bar Velòdrom,
entre més) i aquesta exposició és, certament, molt visual, poc
lineal i amb tocs d’humor marca de la casa.
Vicent Partal fent una visita guiada.
Com a exemple de solució gràfica, hi ha l’apartat dels referents,
que apareixen en un gran mural com si fossin asseguts
a la redacció del diari del carrer de Ferlandina. S’hi veu Ramon
Barnils (“La Maresma i jo, tot el que sabem de periodisme ho
vam aprendre d’ell”, deia Partal), Julian Assange, Edward
Snowden, Albert Camus, Anna Politkóvskaia, Katherine
Graham, Oriana Fallaci, i amb l’afegitó de tres capçaleres: el
Temps, Libération i USA Today. Com a exemple d’humor, el
fet de fer parlar Jordi Badia, cap d’estil del diari, amb Ramon
Llull a l’apartat “Quina llengua fem servir”, on apareix el
llibre d’estil fet per Jem Cabanes; o la impactant imatge de
J.V. Foix amb una tauleta a la mà, en l’apartat del periodisme
republicà que VilaWeb té com a guia, i amb aquesta frase de

5
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
CRÒNICA

6
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
CRÒNICA
el que va canviar aquell dia. Com els mòbils van ser una eina
crítica (amb els missatges SMS citant a manifestar-se contra
la censura del govern Aznar), una eina que ara ja és la plataforma
amb què llegim en el 80% dels casos, superant del tot els
ordinadors. L’11-M també va ser el dia que la premsa de paper
va fer aigua, i com a prova el titular d’El País, “Ha sido ETA”,
malgrat que els autors van ser Al-Qaida. “Aquelles primeres
hores, a VilaWeb vam rebre alguns correus de lectors nostres
indignats perquè no atorgàvem l’autoria a ETA. Dies després
vaig respondre, tranquil·lament, explicant una lliçó bàsica. És
més important el rigor que ser els primers”, recorda Vicent
Partal. L’11-M també és un diàleg entre la premsa de paper i
la digital.
Albert Planas i Julià Guillamon.
El mapa de la corrupció als Països Catalans, el mapa de les llums
a la nit als Països Catalans, el mapa orogràfic dels Països Catalans,
i així fins a una desena de Països Catalans, i tota la seva
diversitat, volen incidir en la idea que per a VilaWeb la nació és
sencera. Les imatges dels fotògrafs de la casa, Albert Salamé
i Adiva Koenigsberg, un mapa explicatiu de com s’elabora
una notícia, un editorial de Vicent Partal fet per a l’exposició,
que per qüestions d’espai havia d’anar al costat de la mànega
Foix com a far: “D’ací a cent anys, d’ací a dos-cents anys,
serem jutjats pels nostres diaris!”
Un dels apartats que poden sorprendre més els lectors són
les golfes tecnològiques, on es mostren tots els aparells que
VilaWeb ha fet servir d’ençà de l’any 1995, quan la parella
Partal Maresma, juntament amb Joan Subirats, va endegar el
projecte. S’hi veu la primera eina per a connectar-se a internet,
l’acoblador acústic, en forma de telèfon, que vist ara sembla
paleolític. També hi ha el manual Compuserve, una BBS global
prèvia a internet, que va permetre d’investigar i aprendre. Al
començament, VilaWeb va instal·lar els servidors de Demon a
Londres, amb el domini pma.co.uk, que es va transformar en
VilaWeb.com i més tard, en VilaWeb.cat. “No hem tingut mai
VilaWeb.es, nosaltres. I recordo que un dia els de Telefònica
ens van cridar al seu edifici de l’avinguda Roma de Barcelona,
encuriosits de com era possible que no féssim servir el punt
es”, recorda Assumpció Maresma.
Alguns membres de l’equip que ha fet i fa possible
VilaWeb, a l’exposició.
“Com una revolució tecnològica desencadena una revolució
cultural que té repercussions polítiques i en els mitjans”, resa
el subtítol de l’exposició, i això es veu clarament en l’apartat
“La revolta digital”, que recorda els atemptats de l’11-M, i tot

7
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
CRÒNICA
Vicent Partal, Jofre Llombart, Oriol Duran, Laura Borràs i Txell Partal.
Joan Vallclara i Martxelo Otamendi.

8
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
CRÒNICA
d’incendis i que el director ha titulat “el periodisme no ha de
servir per a apagar focs” i la instal·lació conceptual de l’artista
Gina Giménez completen una exposició que acaba amb un
dels apartats que potser és dels més interessants. “Històries
de VilaWeb”, un vídeo fet per Roger Cassany, recull històries
personals amb VilaWeb de nexe. Dues mostres: Josep Gené i
Maria Àngels Pujols, ara parella, que es van conèixer en un
dels primers xats que organitzava VilaWeb. “Érem el Tinder
d’abans, nosaltres”, diu Maresma. I Ignasi Miró, el pacient a
la planta covid que només es delia per escoltar el “Closcadelletra”,
la secció de Biel Mesquida, que li millorava l’ànim i la
salut. “Era la meva closcateràpia”.
Per acabar, a la secció de l’aparador de planta baixa, es podrà
veure la portada diària de VilaWeb, un mapa de quants lectors
hi ha connectats al diari en temps real, una secció amb els opinadors
(de Marta Rojals a Ot Bou, passant per Merce Ibarz, Jordi
Goula o Joan Ramon Resina, entre d’altres).
Marta Vilalta.
Un Paraulògic presencial
Els actes dels vint-i-cinc anys de VilaWeb no s’acaben amb
aquesta exposició. Es preveu de fer una sessió de Paraulògic
presencial, on desenes de persones jugaran a la vegada dins
un mateix recinte. També una trobada de diaris digitals, amb
un model de negoci basat en la subscripció i, per tant, independents
del poder polític i allunyats de clickbaits, en què es
preveu que hi participin VilaWeb, Mediapart (França), Fran
Page (Itàlia) i The Correspondent (Països Baixos). Una altra
trobada amb Martxelo Otamendi, Maria Obelleiro i Vicent
Partal, els tres directors de la secció “Galeusca de directors”.
A més d’un concert de Biel Mesquida de Closcadelletres i les
visites guiades de l’exposició als subscriptors, dels 22.000 que
té el diari, que s’hi vulguin apuntar, fetes per Vicent Partal. La
primera ja es va fer ahir, amb èxit de públic, i va acabar amb
aplaudiments després del crit “Visca la revolució” de Núria
Carrera, ex-tinenta de batllia de l’Ajuntament de Barcelona,
ex-directora de la Creu Roja, ex-presidenta del Col·legi d’Assistenta
Socials, esposa de Ramon Barnils i amiga de la família
Partal Maresma.
Vicent Partal i Assumpció Maresma.

9
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
PORTADA
VICENT PARTAL
ALÇAR LA VISTA PER
MIRAR BÉ LA REVOLUCIÓ
QUE PROTAGONITZEM
Internet és una revolució tecnològica, però ha generat
una revolució social, cultural i econòmica, amb grans implicacions
polítiques i per als mitjans
FOTOGRAFIES: ALBERT SALAMÉ I ADIVA KOENIGSBERG

10
EDITORIAL
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
El món, encara que coste de veure-ho a vegades, és una
revolució permanent. De manera constant, la societat
humana fa bots espectaculars que poden arribar a
canviar en una sola generació la manera de viure de les
persones. Aquesta ha estat una tendència general en la
història humana, però és una tendència que d’ençà dels anys
seixanta del segle passat s’ha disparat i sembla com més va
més accelerada.
Després de la gran sotragada que va ser la Segona Guerra Mundial
i l’aparició de la bomba atòmica, la reivindicació dels drets
civils a tot el món –a la Txecoslovàquia envaïda, als Estats Units
fracturats, al Vietnam ocupat, a la París del Maig, a l’Algèria
que volien sotmesa...– va obrir camí a un final de dècada i uns
anys setanta en què ideologies com el feminisme, l’ecologia i
el pacifisme i fenòmens com totes les músiques de protesta, el
canvi en les relacions sexuals, la psicoanàlisi, les drogues i la
pràctica desaparició de la religió de la vida pública van transformar
la manera de viure el món. En aquells mateixos anys,
vam viure revolucions científiques enormes, immenses, la
majoria de les quals –veure’ns a nosaltres mateixos caminant
fora del planeta Terra, en la nostra veïna Lluna– van marcar
per sempre més la humanitat. Enmig de tot això, una revolució
poc cridanera al començament, però definitiva del tot, va començar
a treure el cap: la informàtica, la tecnologia, internet.
Que la nostra vida avui és completament diferent de la que
nosaltres mateixos teníem fa vint anys no ho pot qüestionar
ningú. Com sempre, els qui ja han nascut en plena revolució ni
tan sols la trobaran revolucionària. Però només cal enlairar-se
un poc per entendre fins a quin punt –no sempre positiu, però
bàsicament molt positiu– la tecnologia i concretament internet
han alterat del tot la nostra manera de viure i han provocat una
explosió de possibilitats mai vista abans.
Internet és una revolució tecnològica, sí. Molt brillant. Però
internet ha estat la plataforma a partir de la qual s’ha desencadenat
una revolució social, econòmica i cultural que té
unes conseqüències enormes sobre la política i també sobre
els mitjans.
En la història de la humanitat, aquesta correlació ha estat
recurrent. La impremta de tipus fix, per exemple, era una
revolució tecnològica, però amb la discussió sobre si la Bíblia

11
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
EDITORIAL

12
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
EDITORIAL
tenia ànima va desencadenar la Reforma de Luter i amb això, la
base d’allò que són, encara avui, les societats occidentals més
avançades. La diferència en el cas d’internet –si ho voleu, una
diferència egoista– és que aquesta és la nostra revolució, la que
hem viscut nosaltres en persona, la que ara vivim. I, per tant,
les seues conseqüències són les que nosaltres podem aprofitar,
i hem d’aprofitar, per avançar.
És de tot això que us parlem des d’avui mateix a VilaWeb en un
format nou per a nosaltres però que ens fa molta il·lusió. Una
gran exposició al Palau Robert de Barcelona repassa fins el
25 de setembre la revolució d’internet al nostre país i el paper
determinant que hi ha tingut VilaWeb.
Internet ha ajudat a recosir el nostre país
D’ençà del 1995, els Països Catalans hem viscut un procés de
canvis socials i culturals vinculats a la xarxa que impressionen
quan es repassen en conjunt. Aquesta nació nostra confederal
per definició, dividida des del primer minut i per voluntat pròpia
per l’existència de diversos estats –el Regne de València,
les Mallorques insulars amb capital a Perpinyà, Andorra, els
regnes perifèriques dels quals l’Alguer ens resta encara com a
testimoni emocionant–, aquesta nació ocupada i maltractada
de fa segles per dos poders globals i implacables no havia tingut
mai un instrument tan eficaç i a l’abast de tothom per a recosir-se
en la quotidianitat, per a recuperar-se i reconèixer-se
com ha estat internet.
Evidentment, això no havia de ser així necessàriament. I molta
gent ha intentat que no ho fos. És indiscutible que ha calgut
un esforç molt gran de moltíssimes persones, de projectes
diferents, d’iniciatives diferents, i entre tots, competint i
col·laborant alhora, ho hem fet possible. Ho fem possible.
Però ens permetreu que reivindiquem VilaWeb com una de
les iniciatives més determinants. Per haver estat els primers.
Però també per haver sumat vint-i-set anys d’adaptacions,
de renovació constant i imparable i, al mateix temps, haver
estat capaços –gràcies a tota la gent que l’ha fet possible durant
aquest quart de segle– de fer un exercici permanent de
coherència en la defensa dels usos positius de la tecnologia i
en la denúncia dels negatius, en la defensa que les xarxes ens
serveixen als catalans per a reimaginar-nos i per a construir
un país que volem molt diferent d’això que tenim ara, en la
defensa de la llibertat d’expressió, que com ens recordava
Albert Camus és la defensa de la llibertat mateixa.

13
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
EDITORIAL
El món viu avui un moment molt complicat. Les dues primeres
dècades del segle XXI han posat a prova tots els avenços del
darrer quart del segle XX. Creix l’autoritarisme i el recurs a
la violència, es neguen de manera molt descarada drets que
semblaven consolidats, la mateixa tecnologia es fa servir per a
fer créixer la desigualtat social en comptes d’aplanar-la o per
espiar-nos i destruir la intimitat i la privacitat que han estat tan
bàsiques en la nostra història. I el risc que els humans alterem
tant la natura per a fer perillar la nostra pròpia existència ja no
és una hipòtesi a demostrar sinó la realitat més punyent de les
moltes que hem d’encarar.
Però tota revolució comporta una contrarevolució. I què
esperàveu? Cada pam de llibertat guanyat en les revolucions
del segle passat ens el contesten avui els poderosos. Com ha
passat sempre en la història de la humanitat. Cada minut de
goig que ens causen les revolucions que vivim, ens l’intenten
ofegar. Com ha passat sempre en la història de la humanitat.
Però gràcies a internet, la censura, un dels seus instruments
essencials de control social, ha deixat d’existir. I el debat s’ha
fet més plural que mai. I es poden crear coses com VilaWeb
exactament des del no res. I gràcies a internet, gent que vivim
en llocs allunyats geogràficament ens trobem cada matí en
finestres com aquestes de VilaWeb a fer el cafè mentre llegim,
mentre discutim, mentre ens discutim. I d’això naixen
processos, situacions, iniciatives, que ja no són tecnològics
sinó socials i que acaben desencadenant revolucions en els
mitjans, com la que ha passat per damunt dels vells diaris
de paper, i polítiques com la que protagonitza d’ençà de fa
dotze anys, amb una persistència admirable, el moviment
per la independència.
Per això, de tant en tant és bo aturar-se un moment i mirar
més enllà de les urgències del dia a dia. I és el que us proposem
amb “Revolució VilaWeb”.
PS. L’exposició es pot visitar des d’avui, divendres, fins el 25
de setembre i els subscriptors del diari poden visitar-la amb
mi i amb altres membres de la redacció en una de nombroses
visites guiades que anirem fent i que comencen avui mateix. Si
us interessa de participar en cap d’aquestes visites, simplement
escriviu a suport@vilaweb.cat

14
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ENTREVISTA
CARME JUNYENT
“Hem de ser més
llestos que ells”
En aquesta entrevista, Carme Junyent demana
que s’acabi la hipocresia de fer veure que hi ha
una escola en català que funciona i reclama de
passar a l’acció amb fets
JÚLIA PARTAL

15
CARME JUNYENT
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ASSUMPCIÓ MARESMA
Carme Junyent creu que és moment
de mirar la ferida i com es guareix,
de deixar de fer l’hipòcrita i d’arromangar-se.
Està convençuda
que hi ha feina a fer, al marge del
que decideixin els tribunals, els governs.
Creu que el 25% pot servir per a mirar el
problema de cara i actuar. Desobeir, acatar,
modificar la llei no són les qüestions
que la preocupen, sinó que la preocupen
les aules i els patis on solament es parla
castellà. On pot, cadascun dels implicats,
fer un pas per a capgirar la situació. On
pot, el govern català, començar a fer
el que no ha fet durant aquests darrers
vint anys. En aquest context polític erm,
en què les paraules es converteixen fàcilment
en trampa, on ningú no diu el
que diu, on pocs es volen comprometre,
Carme Junyent fa propostes concretes,
arriscades i plenes d’impuls positiu.
—Hi ha qui se sorprèn amb el que dieu,
però el 2015 ja vau publicar un article a
VilaWeb amb la mateixa idea: reconvertir
l’obligació del 25% per fer un tomb i
reduir el castellà a l’escola.
—Dic el que vaig dir fa anys: el 25% sí,
si us plau. La realitat és que es fa castellà
molt per sobre del 25% i en molts centres
el castellà és pràcticament l’única
llengua a la docència. Pots fer les lleis
que vulguis, però si no canvies aquesta
dinàmica, aquesta desídia, no farem res.
Vaig coincidir amb la consellera de Cultura
a Catalunya Ràdio i va acabar dient
que ara no era obligatori fer les classes
en català. Tothom es pensa que tenim
escola catalana i que l’ensenyament
funciona en català i després, quan s’ha
de justificar, resulta que no és obligatori.
Per tant, aquí no s’ha tocat res.
canviar-ho. Diguin el que diguin, sempre
han sabut que el català no es feia servir
als instituts. El departament ho sap més
bé que ningú. Hi ha hagut denúncies de
pares a la Generalitat perquè als fills no
els feien les classes en català i el departament
no ha fet res. De fet, la hipocresia
és la història que la immersió és un èxit,
que fem l’ensenyament en català. La responsabilitat
és nostra, i si no ho capgirem
nosaltres, no ho podrà fer ningú. Hi ha
una cosa clara, si nosaltres no volem, la
llengua no ens la podran prendre. Això
ho oblidem massa sovint.
—Però també sabeu que aquestes associacions
unionistes i els tribunals no es
conformaran amb el 25%. Acceptar-lo
pot ser obrir una porta perillosa. Hi ha
qui diu que és renunciar…
—Jo el que busco és una sortida, i la
realitat és que ho hem deixat perdre tot
durant tots aquests anys. Que mirin les
xifres, que mirin què ha passat. Que em
diguin que jo renuncio m’és igual. Fa
Dic el que vaig dir fa
anys: el 25% sí, si us
plau. La realitat és que
es fa castellà molt per
sobre del 25% i en molts
centres el castellà és
pràcticament l’única
llengua a la docència
—Parleu d’hipocresia…
—Són uns hipòcrites, ho han estat sempre.
Els és més fàcil l’enemic exterior
que no mirar el que fa anys que passa i
JÚLIA PARTAL

16
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
CARME JUNYENT
A mi em preocupa la llengua.
Sé com va la dinàmica dels
instituts, i si diem que tot
serà en català, sé que no ho
serà
vint anys que anem en la mateixa ruta i
empitjorem. Ara hi ha aquest ultimàtum
del 25% i és un moment en què tenim un
argument per a dir que hem de canviar.
De la mateixa manera que en el moment
que s’admet que la llengua està malament
hi ha professors que comencen a
reaccionar. Doncs posem-nos-hi, perquè
ara ho tindrem a tots els centres. La
llei ha arribat a la vostra escola, al vostre
institut i us imposen aquest 25%. Ara ja
no trieu la llengua en què feu la classe. Ara
us diuen en quina llengua l’heu de fer. Si
no volem que la llengua desaparegui, ara
és el moment d’actuar en conseqüència.
—Què en penseu, de la proposta de modificar
la llei?
—Jo no perdria el temps amb lleis i aniria
a la qüestió que és essencial.
—Però les lleis…
—La llei és un pretext. Hem de ser més
llestos que ells. Aprofitem aquest canvi
que ens posa de cara amb el que passa,
que no ens permet excuses. Passa això,
fem un canvi. Sí, podríem pensar que és
millor plegar, però no, jo crec que tenim
molt a fer, i es pot fer al marge d’aquestes
coses. L’estat ha deixat clar que vol que
desapareguem, que fem nosa. En general,
el poder vol això. La diversitat sempre és
un repte. Quan els ho fem fàcil és quan
renunciem a ser qui som o quan aconsegueixen
que deixem de ser qui som. M’he
passejat per massa instituts a la meva
vida, més de cent, per saber com està
la cosa. Si els altres no ho volen veure,
no ho sé. Jo hi he anat, hi insisteixo, jo
busco una sortida. Si l’estat vol rematar
la jugada, potser ho podem aprofitar
com una oportunitat per a rearmar-nos
i reaccionar.
—I això com es fa? Els tribunals diuen
que hi haurà una inspecció per a garantir
el 25% del castellà. La Generalitat hauria
de garantir l’altre 75% en català? Com
ho hauria de fer?
—La Generalitat no ho ha fet mai, això,
no ho ha garantit mai. Les queixes que
hi ha hagut perquè no es feia l’ensenyament
en català s’han quedat sempre a la
inspecció. Com demostra la resolució, ni
els qui han posat la denúncia, ni els jutges
no tenen ni idea de què és un centre d’ensenyament
ni com s’ensenya, ni de res.
—I què es fa?
—S’han de donar coses nítides i que
tinguin el seu 25%. Si es fa castellà i una
assignatura troncal en castellà, com ells
diuen, tenen el seu 25%. Obeïm, complim
la llei, sí, sí… I la resta, en català. Però
llavors complim l’altra banda, que és
la que no complim mai. Irene Rigau em
deia que jo no creia en les lleis, però em
sembla que són ells, els qui no hi creuen,
perquè no les han aplicades durant tots
aquests anys. Perquè s’enganyen. Ara
tenim el 50% de castellà a molts centres,
i el 75%. Que sóc pragmàtica? Totalment.
A mi em preocupa la llengua. Sé com va
la dinàmica dels instituts, i si diem que
tot serà en català, sé que no ho serà. Per
tant, es tracta de buscar una cosa que
no sé si servirà de res, també tinc el dret
d’equivocar-me, però almenys que sigui
factible.
—Heu parlat de fer matemàtiques en
castellà?
—No ho dic per les matemàtiques en si,
sinó perquè vull que sigui una cosa clara,
una assignatura. Això que diuen de les
troncals ja no té cap sentit, perquè ja no
existeix. Tot això és una discussió inútil.
Ho vaig dir en una conferència al Palau
Robert quan em van nomenar consellera.
Això és una imatge. No dic pas, ara fem
matemàtiques… És allà on el professor
dicta, controla, que parla sobretot ell i
tens un 25% i ja està. Jo dic de fer l’educació
física en català perquè és la més
evident, no hi ha faltes d’ortografia i hi
ha un ús espontani de la llengua. Hem de
promoure l’ús espontani de la llengua,
perquè hi ha molts alumnes que no són
competents en català i m’arriben aquí, a
la universitat. No em poden dir que això
no és cert, perquè jo tinc alumnes amb
aquesta situació. I vés a Magisteri, que
són els qui hauran d’ensenyar, i veuràs
què et trobes. La idea és aquesta, no dei-

17
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
CARME JUNYENT
xar perdre cap àmbit d’ús espontani: el
menjador, el pati… És molt més important
l’ús espontani que no pas l’ús escrit.
—Al pati es pot fer feina?
—Hi ha projectes d’escoles on fan jocs
guiats, activitats a l’hora del pati, i allà
controlen l’ús de la llengua. Ja sé que és
més feina, però si volem revitalitzar l’ús
de la llengua, ens hi hem de posar. M’és
igual si és matemàtiques o religió. Es
tracta de buscar un àmbit nítid perquè si
tornen a venir aquests, que sempre són
els mateixos, com que no entenen una
altra cosa, els diguis: “Això és un 25%.”
Si ens agafem a què es parla al pati i tot
això que diuen, no serveix de res.
—Fa vint anys que dieu que l’ensenyament
no es fa en català, d’una manera
diàfana. Ara sembla que s’assumeix
aquesta realitat. Assumir-ho portarà
canvis. Els noteu?
—Puc notar-ho a escala individual! Però
si m’ho miro des de la perspectiva dels
processos de substitució de la llengua,
ho interpreto com un símptoma que
anem malament, que anem tan malament
que no es pot negar. És una de les
coses que sempre m’han retret, que dir
que la llengua està en procés d’extinció
desmotiva. Però la cosa que sempre he
vist quan una llengua desapareix és que
els parlants no se n’han adonat fins que
no hi havia res a fer. Per tant, si ara se’n
van adonant, potser és perquè no hi ha
res a fer. Espero que no sigui així, no ho
vull. Però ara la gent ho veu.
—Escoltant-vos dir això he sentit una
d’aquelles punxades dels moments
greus. Heu dit que si ens n’adonem majoritàriament
és perquè no hi ha res a
fer? Ho he entès bé?
—Sí, ho he dit, és la meva por íntima.
—Quan heu estudiat aquests processos
de desaparició d’una llengua, heu vist
cap cas en què la consciència n’hagi
aturat la desaparició?
La cosa que sempre he
vist quan una llengua
desapareix és que els
parlants no se n’han adonat
fins que no hi havia res a fer
—Quan apareixen reaccions puristes
vol dir que la cosa va molt malament.
Aquestes reaccions s’interpreten com
un símptoma que la llengua ja està. Hi ha
parlants d’anglès i de castellà que veuen
amenaces i això no té cap fonament, però
en el cas de les llengües amenaçades jo
sempre ho dic. Hi ha aquell poema de
Màrius Sampere: “Com m’agrada escriure
en una llengua que diuen que es
mor.” Això és una mena d’estat d’ànim,
però ara són les dades, que diuen que
es va morint la llengua. Diuen: no, no
és morta, trontolla. Poden dir el que
vulguin, però si no reverteixes aquesta
tendència, ja saps cap on vas. Això és el
que passa sempre. Jo no conec casos que
s’hagi recuperat una llengua.
JÚLIA PARTAL
—Si es traspassa aquesta ratlla…
—Bernat Joan parla de les normalitzacions
reeixides, però ell es refereix a
llengües subordinades que passen a ser
estatals. Cap de les llengües que ell estudia
tenien problemes amb la transmissió,
amb el percentatge de parlants. Era una
qüestió d’estatus, no d’ús. I nosaltres el
problema el tenim amb l’ús.

18
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
CARME JUNYENT
La llengua ha de sobreviure
perquè és la llengua de tots,
no perquè tots ens posem a
tenir canalla. Hi ha una cosa
i és que els fills no són de la
nostra propietat
—Què passa amb la transmissió del
català? Com pot ser que fills de famílies
catalanoparlants parlin en castellà als
seus fills?
—No sé ben bé què passa, però passen
coses. Avis que t’expliquen que els
seus néts els parlen en castellà, fills de
catalanoparlants que entre ells parlen
en castellà. Quan descrius llengües en
procés de substitució, tot això ho trobes.
Però aquí no hi ha cap estudi. Jo he dit als
meus col·legues, fins i tot a Xavier Vila,
que això s’ho haurien de mirar. Fa poc
vaig veure a Twitter, i té la credibilitat que
té, algú que deia que hi havia problemes
en la transmissió del català i Xavier Vila
deia que passava en parelles mixtes i
entorns castellanitzats. Però justament
es tracta d’això: si considerem natural
que les parelles mixtes abandonin, que
en entorns castellanitzats abandonin,
aleshores anem cap al gueto, anem cap
a ser una minoria ètnica. El català només
se’n sortirà si és la llengua de tots. I això
és el que hem d’aconseguir. Que tindrem
hostils ja ho sabem. Sempre hem
de comptar amb el 15% d’hostils. Ara
l’objectiu és aquest. El català és la llengua
de tots, vinguin d’on vinguin.
—I la qüestió de la demografia…
—Avui m’ho deien els meus alumnes,
que si no tenim fills… Jo els deia que
sóc partidària que la gent es reprodueixi
amb alegria. A mi m’escandalitza que
us diguin que heu de tenir fills perquè
sobrevisqui la llengua, els he dit. La
llengua ha de sobreviure perquè és la
llengua de tots, no perquè tots ens posem
a tenir canalla. Hi ha una cosa i és
que els fills no són de la nostra propietat.
Pots tenir tants fills com vulguis perquè
parlin català i ells poden decidir que no el
parlaran; per tant, és un negoci ruïnós.
No és això.
—Què és, doncs?
—Aquí hi vivim tots i és el territori on
s’ha desenvolupat la llengua. La responsabilitat
la tenim tots els que vivim aquí
i és això el que s’ha d’aconseguir: que
tothom se’n faci responsable.
—I això què vol dir? No canviar de llengua?
—Bàsicament, vol dir parlar sempre en
català. Parlar en català per defecte i si hi
ha problemes, ja els resoldrem. Ara és
urgent dinamitzar-ne l’ús, reactivar-lo
i no perdre la transmissió.
—Abans dèieu que cal anar a la qüestió
essencial. També hi ha un problema de
recursos?
—Segurament, sí, però el que és important
és el comportament. Al final, quan
un professor entra a l’aula decideix en
quina llengua parla. Però sí que falten
professors, falten professors ben formats.
S’hauria de formar més els mestres.
Caldria reciclar-los en català. Per a
aquestes coses segur que en falten, de
recursos. Però hi insisteixo, fins i tot pots
fer això i que no ho facin servir. Tampoc
no buscaria la manca de recursos com a
excusa.
—No com a excusa, però que sí que en
calen si es vol capgirar la situació. Penso,
per exemple, en les aules d’acollida.
—Molt bé, les aules d’acollida. Però llavors
que els altres actuïn en conseqüència.
—Qui són els altres?
—Els altres professors. Hi ha aules
d’acollida on s’ensenya en català i llavors
els nens van a la classe normal i els parlen
castellà. I es pregunten: per què m’ensenyen
català si les classes després me
les fan en castellà? És clar que es poden
fer moltes coses des de dalt, però hi ha
els qui sempre les han de fer des de baix.
—Sou presidenta del Consell Assessor
Lingüístic, com va la feina?
—Hi ha un equip sensacional. Són gent
molt bona. La majoria no els coneixia.
Són gent que sap de què parla, que tenen
idees i que en molts casos diria que
les apliquen on ells poden. D’ençà que
vam començar, cada dos per tres, tenim
una història de tribunals pel mig, però
nosaltres som aquí per a assessorar, no
per a legislar, ni tan sols per a tenir en

19
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
CARME JUNYENT
compte la llei. A nosaltres ens demanen
què hem de fer per revitalitzar l’ús de
la llengua a l’escola. I farem propostes.
Quan tinguem el document fet, el farem
públic perquè la gent el conegui.
—I si no l’apliquen?
—Serà cosa d’ells. Nosaltres hem de fer la
nostra feina i la fem sense deixar entrar
pressions de cap mena.
—Hi ha idees noves?
—Sí, i són bones. Hi ha la sensació d’ara o
mai i això vol dir que és complicat, però es
treballa perquè es creu que sí, que s’hi pot
fer alguna cosa. Jo sempre ho dic, encara
que a vegades penso que anem tard: faig
feina per equivocar-me. L’únic objectiu
que tinc és que puguem fer propostes.
Ara falta que després ens facin cas, que
ens tinguin en compte.
JÚLIA PARTAL
—D’aquesta feina que feu, és important
també el coneixement que podeu crear,
que en acabat es pot fer servir també des
de la base.
—D’això es tracta. Hem de fer un document
que es pugui penjar al suro de
la sala de professors i que tingui forma
d’eslògans. Res de rotllos. Idees clares,
curtes i contundents. I espero que ens
en sortim. De moment, crec que ho fem.
Espero que puguem donar arguments
que convencin.
—Per exemple?
—Bé, jo no puc dir què sortirà, encara
hi treballem. Però una cosa que dic jo i
que podria ser d’aquest tipus de coses
en què treballem és que l’escola té la
responsabilitat de garantir que tots els
alumnes surtin en igualtat d’oportunitats,
i si no els dónes el català, no hi ha
aquesta igualtat. No sé si això sortirà al
final, però treballem en plantejaments
d’aquesta mena. Han de ser idees que
siguin aplicables i si el departament
no les apliqués, que es poguessin fer
efectives igualment. Que si no es feia per
obligació es fes per devoció. M’agradaria
que s’aprofités aquest coneixement i no
es malversés.
—Com ho hem de fer perquè no hi hagi
tanta tensió entre la gent que estima i
defensa la llengua?
—Tots ens posem massa nerviosos. A
veure si us ho sé explicar bé. El millor que
té el català ara, i que és la gran esperança,
és que més de la meitat dels qui el parlen
no el tenen com a primera llengua. Això
és un regal difícil d’aconseguir. Això no
es troba mai en llengües subordinades.
Només hem de mirar quines llengües
estudiem nosaltres. Per tant, hauríem
de saber valorar el fet de tenir tantíssima
gent que ha fet l’esforç d’aprendre
català, amb tota la dimensió que té. Però
això té unes conseqüències pel que fa a la
llengua. Vol dir que ens cal una mica de
paciència, perquè som en un període de
canvi molt profund. Nosaltres no hem
de deixar de ser model lingüístic, però
hem d’estar oberts a la possibilitat que no
parlin bé mentre parlin. Si la gent parla
i els donem l’oportunitat que ho facin
perquè no canviem de llengua, acabaran
parlant bé. Hi haurà un moment que això
es posarà a lloc. Aquí ens hi ajuda molt
el multilingüisme, perquè tenim moltes
fonts diverses d’interferències. Els
puristes aquests que corregeixen creen
molta inseguretat. Aquestes correccions
no serveixen de res, el que serveix és la
feina de formigueta. Vas deixant anar
un model bo i els altres el van incorporant.
És el millor que tenim, però hem
de ser conscients de les conseqüències
que té. Per aconseguir que el català sigui
la llengua de tots, s’ha de parlar, i per
aconseguir que la parlin, ens ho hem de
prendre de manera més relaxada.
—Això d’exigir el C2 és important per a
l’ensenyament?
—Espero que sí. No pot ser que regalin títols
de català si no has fet res. S’ha d’avaluar
a consciència. Nosaltres mateixos
ens sentiríem estafats si ens regalessin
un C2 d’anglès. Això s’ha de prendre molt
seriosament en l’àmbit professional.
També hi ha molta feina a fer en l’àmbit
de l’empresa.

20
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ENTREVISTA
IVÁN MARTÍ-VIDAL
“Si Einstein aixequés el cap,
potser tornaria a morir-se del gust”
Entrevista a l’investigador de la Universitat de València,
que forma part de l’equip científic que ha obtingut la
imatge de Sagitari A*

21
IVÁN MARTÍ-VIDAL
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
LORENA SÁNCHEZ
Al cor de la Via Làctia, la nostra
galàxia, batega un forat negre
supermassiu, Sagitari A*. Ja no
ho discuteix ningú. L’EHT, el Telescopi
d’Horitzó d’Esdeveniments,
ha aconseguit de fotografiar-lo.
“Quan veig les imatges que l’EHT ha
obtingut d’aquests forats negres sento
més aviat vertigen. Al cap i a la fi, en
aquestes regions hi ha una superfície
que separa causalment el nostre univers
del que s’amaga al seu interior…”. Així
descriu Iván Martí-Vidal el significat de
veure la cara a l’objecte més extravagant
del cosmos, un forat negre supermassiu.
Revelen la primera fotografia de Sagitari
A*, el forat negre de la Via Làctia
Investigador de la Universitat de València,
Martí-Vidal forma part de l’equip
científic que ha obtingut la imatge. L’entrevistem
en un dia de festa grossa per a
l’astrofísica mundial.
—L’observació de Sagitari A* és l’objectiu
fonamental del Telescopi Horitzó
d’Esdeveniments?
—El Telescopi d’Horitzó d’Esdeveniments
va néixer amb l’objectiu central que apareix
en el seu mateix nom: obtenir imatges de
forats negres a les escales dels seus horitzons
d’esdeveniments (que són aquestes
superfícies singulars on el forat es “desconnecta”
del nostre univers). De moment,
només coneixem dos forats negres dels
quals l’EHT pot obtenir imatges a aquestes
escales: el que habita al cor de la galàxia M87
(a poc més de cinquanta milions d’anys
llum) i el que es troba al centre de la nostra
pròpia galàxia (a uns vint-i-set mil anys
llum de nosaltres), que anomenem Sagitari
A* (o, abreujant, SgrA*).
L’abril del 2019, l’EHT va fer pública la
imatge del forat negre de l’M87, per la
qual cosa el gran objectiu que encara
ens quedava per complir era obtenir la
imatge de SgrA*. Ara, per fi, i després de
molts anys de feina, ho hem aconseguit.
A més d’aquests dos grans objectius (les
imatges de l’M87* i de SgrA*), l’EHT
també ens permet d’estudiar molts altres
forats negres, encara que en aquests
casos estem limitats a observar-los a
escales força més grans. En aquests altres
forats negres podem observar les
regions on es produeixen uns fenòmens
misteriosos anomenats “dolls relativistes”,
molt característics dels forats
negres supermassius. L’EHT ens ajuda a
comprendre millor per què es produeixen
aquests dolls. Bàsicament, gràcies a
l’EHT, anem aprenent molt sobre com es
comporta la natura en aquestes regions
tan extremes de l’espai i el temps.
—Quina és la vostra participació en
l’EHT?
—Vaig unir-m’hi el 2014, any en què
podríem dir que va néixer l’EHT en la
seva versió moderna. Originalment, la
meva feina havia de centrar-se en el
desenvolupament de tots els algoritmes
necessaris que permetessin al telescopi
mil·limètric ALMA (el més sensible del
món) d’unir-se a la xarxa EHT. Tot i
que ALMA és un element essencial per
a l’EHT, hi havia problemes fonamentals
per a unir-lo als altres elements
de la xarxa; problemes lligats al propi
disseny dels telescopis i que, durant un
temps, van arribar fins i tot a considerar
insalvables, dins un pressupost i
temps raonables. Va ser el meu algorisme
“polconvert”, que va permetre
de combinar sense més problema les
dades d’ALMA amb les de la resta de
De moment, només
coneixem dos forats negres
dels quals l’EHT pot obtenir
imatges a aquestes escales:
el que habita al cor de la
galàxia M87 (a poc més de
cinquanta milions d’anys
llum) i el que es troba al
centre de la nostra pròpia
galàxia

22
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
IVÁN MARTÍ-VIDAL
l’EHT. D’ençà que vaig inventar aquest
algorisme, altres xarxes VLBI (sigles en
anglès d’Interferometria de Molt Llarga
Línia de Base, és a dir, observacions des
de diversos radiotelescopis ubicats a diferents
parts de la Terra) han començat
a fer-lo servir per resoldre problemes
similars al d’ALMA-EHT, amb resultats
excel·lents. La veritat és que estic molt
orgullós d’aquesta bateria d’algorismes
“polconvert”.
He estat coordinador del grup de polarimetria
que, dins de l’EHT, va ser el
responsable de la publicació de la imatge
polaritzada de l’M87*. A més, a les observacions
de SgrA* també he proporcionat
nous algorismes que han permès
de tenir en compte, amb una precisió
sense precedents, els canvis ràpids de
brillantor de SgrA* i com afecten les
observacions de l’EHT relacionades amb
el telescopi ALMA. Aquesta aportació ha
estat especialment interessant, de cara
a millorar la qualitat i la robustesa dels
resultats que acabem de publicar.
—Quan es va fotografiar SgrA*?
—La imatge que acabem de publicar de
SgrA* correspon a les observacions que
vam fer el 2017, justament les mateixes
nits que l’EHT va observar l’M87* i altres
forats negres. Així doncs, encara que les
dades per a l’M87* i SgrA* van ser obtingudes
en la mateixa “sessió” d’observació,
ens ha costat tres anys més obtenir la
imatge de SgrA*. El cost computacional i
la complexitat dels algorismes necessaris
per a aconseguir això han estat brutals.
—Crèieu que no era possible tenir una
imatge directa del forat negre del centre
de la nostra galàxia? Heu trobat un altre
camí?
—La tècnica que utilitza l’EHT no obté
imatges directes de les fonts que observa.
El que fem a l’EHT és semblant al funcionament
de les ressonàncies magnètiques
o les tomografies assistides per ordinador
que es fan als hospitals. Aquests
dispositius tampoc no prenen imatges
directes de les nostres entranyes, sinó
que mesuren porcions de quantitats relacionades
i, amb tècniques d’anàlisi, les
converteixen en imatges.
Sobre això, l’EHT és com un tomògraf,
però en lloc d’observar un cor o un pulmó,
observa forats negres, i fa servir la
rotació de la Terra com a motor de l’escàner.
Aleshores combinem els senyals
que arriben a diversos radiotelescopis
(distribuïts pel planeta), de manera que,
en un ordinador, som capaços de fer
servir aquestes dades per reconstruir
imatges, simulant un únic telescopi de
mida similar a tota la Terra.
Aquesta és l’estratègia que hem seguit
per a obtenir les imatges, tant de l’M87*
com de SgrA*. El problema amb SgrA* és
que els seus canvis ràpids de brillantor i
la seva velocitat dinàmica (comparada
amb la de l’M87*) compliquen moltíssim
els algorismes de reconstrucció d’imatges.
Aquesta és la raó per la qual hem
endarrerit tant de temps la publicació
d’aquesta imatge.
—Quan es va aconseguir aquella imatge
de Messier 87, Heino Falcke, de la
Universitat de Radboud a Nijmegen, va
descriure així el que va sentir quan van
donar-li forma: “És com mirar a les
portes de l’infern”. Com ho descriuríeu?
—Tinc una gran estima pel professor
Falcke, però la meva visió és molt diferent
de la seva en molts aspectes. Per
començar, sóc ateu, i la meva interpretació
particular de les meravelles de
l’astronomia no està esbiaixada (o no
pretén estar-ho) per cap misticisme
antropomòrfic o antropocèntric, com sí
que sembla que ho està la visió de Falcke.
Quan veig les imatges que l’EHT ha obtingut
d’aquests forats negres, més aviat
sento vertigen. Al cap i a la fi, en aquestes
regions hi ha una superfície que separa
causalment el nostre univers del que
s’amaga al seu interior; una superfície
on el temps és congelat d’ençà del passat
còsmic remot; una superfície on el temps
i l’espai, de fet, es barregen; es confonen
de maneres que els nostres pobres cervells
no estan preparats per a imaginar en
tota la seva magnitud, encara que sí que
les comprenguem en forma d’equacions,
gràcies a la formulació de la relativitat
general.
—Podríeu descriure què veiem a la
imatge de Sagitari A*?
—La imatge de SgrA* mostra un anell
de llum, que correspon a l’existència
d’una “fotonesfera”. En aquesta regió,
la gravetat produïda pel forat negre és
tan forta que els raigs de llum que es
troben es veuen obligats a orbitar al seu
voltant. Imagineu-vos: òrbites fetes de
raigs de llum!
La mida d’aquest anell fotonesfèric és,
a més, just el que prediu la teoria de la
relativitat general, si fem servir la massa
de SgrA* que va ser ajustada a partir
Encara que les dades
per a l’M87* i SgrA*
van ser obtingudes en
la mateixa “sessió”
d’observació, ens ha costat
tres anys més obtenir
la imatge de SgrA*. El
cost computacional
i la complexitat dels
algorismes necessaris per
a aconseguir això han
estat brutals

23
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
IVÁN MARTÍ-VIDAL
No puc imaginar què
hauria sentit Hawking
si hagués mirat “cara a
cara” aquest forat negre.
No crec que la paraula
“vertigen” ho hagués
descrit ni de bon tros
de les òrbites d’estrelles properes (un
estudi que els va valer a Andrea Ghez
i Reinhard Genzel el premi Nobel de
física de 2020, compartit amb Roger
Penrose). Això confirma, per enèsima
vegada, que la Relativitat d’Einstein
funciona amb una finor tremenda. Els
forats negres de M87* i SgrA*, tot i tenir
masses molt diferents (el primer és mil
cinc-centes vegades més massiu que el
segon), obeeixen a la relativitat general
amb precisió i exactitud. Avui, Einstein
ha marcat un altre gol.
—Quants anys heu estat processant les
dades que us han dut a la fotografia de
SgrA*?
—Hi treballem d’ençà de l’abril del 2017,
quan es van fer les observacions. Tot i
que, per ser justos, l’aventura comença
molt abans. A la dècada dels noranta del
segle passat, quan començava a desenvolupar-se
seriosament la tecnologia
d’interferometria astronòmica mil·
limètrica, les llavors del que acabaria
essent l’EHT anaven germinant. Les
observacions pioneres de SgrA* amb
xarxes VLBI (com la de l’EHT, però amb
menys resolució i molta menys sensibilitat)
són d’aquella dècada. M’hauria
encantat ser-hi, fent aquelles primeres
observacions que marcarien el principi
d’aquest meravellós projecte!
—Quina sensació deixa, investigar forats
negres? Si Einstein aixequés el cap…
—Si Einstein aixequés el cap, potser
tornaria a morir-se del gust quan li
expliquessin que, ni més ni menys que
a principi del segle XXI, la tecnologia
humana ja ha avançat prou per a permetre
la detecció d’ones gravitacionals
i l’obtenció d’imatges de forats
negres.
Einstein mateix va arribar a plantejar
que els forats negres no haurien d’existir
a l’univers (serien, per tant, una mera
curiositat matemàtica de les seves
equacions). També va aventurar que la
humanitat no podria arribar a detectar
mai les ones gravitacionals que la seva
teoria predia, atès el senyal ínfim que
aquestes ones imprimeixen als detectors.
No obstant això, com hem vist, els
humans hem aconseguit totes dues coses
en un temps rècord: bàsicament, poc més
d’un segle després de la plasmació per
primera vegada per part d’Einstein de
les seves equacions en una afortunada
pissarra.
Parlant dels “grans”, una cosa que
m’entristeix molt és que el professor
Stephen Hawking no hagi pogut viure
prou per a veure la imatge de l’M87* que
vam publicar el 2019. No puc imaginar
què hauria sentit Hawking si hagués
mirat “cara a cara” aquest forat negre.
No crec que la paraula “vertigen” ho
hagués descrit ni de bon tros. M’hauria
encantat ser partícip, com a membre de
l’EHT, d’aquell regal i tribut a la vida del
professor Hawking. Però no va poder ser.
—És cert que SgrA* es troba en estat
de “letargia” i que no disposa de la
capacitat dels altres, els actius, per a
convertir la matèria en energia?
—L’activitat d’un forat negre s’entén
com la seva capacitat per a atraure matèria
a un ritme molt alt i produir (eventualment)
“raigs relativistes” molt energètics,
fets d’una part d’aquesta matèria
que, en lloc de ser engolida, és expel·lida
a unes velocitats molt properes a les de
la llum.
Els forats negres més “actius” solen ser
també els més llunyans. En astronomia,
mirar més lluny és sinònim de mirar cap
al passat (ja que la llum es propaga a una
velocitat finita), per la qual cosa una conclusió
força lògica és que els forats negres
supermassius que habiten al centre de les
galàxies van ser (molt) més actius en el
passat remot i, amb el temps, s’han anat
“apagant”. Hi ha excepcions, però són
molt poques.
El nostre centre galàctic fa temps que està
“desactivat”, en el sentit que el ritme al
qual engoleix matèria és baixíssim, i no
produeix tampoc cap “raig relativista”
que sigui prou intens per a detectar-ho bé
des de la Terra. A més, és un forat negre
poc massiu (la seva massa equival “només”
a la d’uns quatre milions de sols),
cosa que no li dóna tant de poder per a
atrapar i engolir al mateix ritme que els
seus germans grans.
—Per què SgrA* no és tan lluminós com
hauria de ser, tenint en compte la quantitat
de gas disponible al seu entorn?
—SgrA* no disposa de tant de gas i pols
per a tenir una alta activitat. Bàsicament,
la poca cosa que pot engolir li proporciona
un petit disc de creixement i poc més
que els vents de les estrelles properes
(totes les estrelles van perdent massa,
en forma de vent, a mesura que envelleixen).
A més de tenir tan poc material
per a menjar, SgrA* també és molt menys
eficient atraient aquest material. La seva
eficiència és milers de vegades menor

24
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
IVÁN MARTÍ-VIDAL
que la de l’M87*, l’altre forat negre “fotografiat”
amb l’EHT. Totes aquestes
circumstàncies juntes fan de SgrA* un
forat negre relativament tranquil i apagat.
De fet, si fos en una altra galàxia
propera (en lloc de tenir-lo “al costat”),
seria tan feble que no el detectaríem.
—A què es deuen les fulguracions que
es detecten, aquesta mena d’estrelles
fugaces que hi ha al seu voltant?
—Encara no sabem els detalls que hi ha
darrere de la física d’aquestes fulguracions
infraroges i de raigs X a SgrA*.
Una possibilitat força plausible és que
estiguin relacionades amb pujades molt
localitzades de l’activitat magnètica al
disc de creixement (cosa que anomenaríem
“reconnexions magnètiques”),
que escalfen molt el material que hi ha
en aquesta regió. A més, de tant en tant,
SgrA* es troba amb un petit festí (algun
conglomerat desafortunat de gas i pols
que s’acosta massa al forat negre i acaba
essent engolit). Quan passa això, el
material en caiguda cap al forat negre
s’escalfa i també pot emetre una forta
radiació.
—El satèl·lit Integral (ESA) va descobrir
que, fa tres-cents cinquanta anys, SgrA*
havia experimentat una etapa d’activitat
que devia durar una dècada i que va
augmentar la seva emissió gairebé un
milió de vegades, i va inundar d’energia
en raigs gamma l’espai circumdant. Heu
apreciat un augment de l’activitat del
forat negre?
—L’emissió de SgrA*, qualitativament,
no ha canviat gaire durant les darreres
dècades. Sí que hi ha hagut alguns episodis
remarcables, però pocs i no gaire
intensos. Podem dir que, estatísticament
parlant, SgrA* es troba en una etapa
tranquil·la.
—Fins ara, s’ha aconseguit informació
sobre les estrelles que l’orbiten, és cert
que arriben a cinc mil quilòmetres per
segon?
—Sí. De fet, les estrelles que descriuen
És possible que, algun
dia, tinguem a les nostres
mans alguna cosa a la
qual puguem anomenar
“teoria del tot”, però
no podrem estar mai
completament segurs que
aquesta teoria descriu tots
i cadascun dels fenòmens
naturals
aquestes òrbites arriben a acostar-se
força (perillosament, diria jo) a SgrA*.
Em sembla recordar que l’acostament
màxim és, ni més ni menys, que a unes
disset hores-llum.
No obstant això, aquestes disset hores-llum
no són res, comparat amb els
poc més de tres minuts-llum de grandària
de la imatge de l’EHT. Gràcies a
la imatge que acabem de publicar, hem
pogut “confinar” la massa de SgrA*
(equivalent a uns quatre milions de sols)
a un volum tan petit que l’única explicació
plausible que queda per a aquest astre
és la d’un forat negre.
—La darrera pregunta és personal: us
agradaria viure mil anys més? Ho sabrem
tot de l’univers, aleshores?
—Quan penso en la possibilitat de viure
tant de temps, no puc evitar de recordar-me
de la pel·lícula dels Immortals,
amb aquella fabulosa banda sonora de
Freddie Mercury. Poder presenciar el
progrés de la humanitat i ser testimoni
dels descobriments fascinants que
ens esperen és molt temptador, però
no m’agradaria experimentar aquesta
aventura havent sobreviscut a incomptables
generacions dels meus éssers estimats.
Sóc científic, i em fascina l’avenç
del coneixement, però hi ha preus que no
estaria disposat a pagar per ser testimoni
d’aquest avenç durant els segles vinents.
Sobre si ho sabrem tot de l’univers, més
aviat en dubto. No perquè em falti confiança
en la capacitat humana, sinó perquè
la metodologia científica és incompatible
amb aquesta idea de “saber-ho tot”.
És possible que, algun dia, tinguem a
les nostres mans alguna cosa a la qual
puguem anomenar “teoria del tot”,
però no podrem estar mai completament
segurs que aquesta teoria descriu
tots i cadascun dels fenòmens naturals.
I encara que fos així, sempre hi hauria
fenòmens a l’univers que (encara que poguessin
ser predits per aquesta teoria) no
haurien estat plantejats ni considerats, i
esperarien a ser descoberts.
La meva visió personal (i una mica optimista)
de l’avenç científic per als segles
vinents és que la nostra tecnologia ens
permetrà de resoldre els grans desafiaments
a què ara s’enfronta la nostra civilització;
i ens permetrà d’enfrontar-nos,
a més, a noves preguntes que ara com ara
ni tan sols podem formular.
Aquesta entrevista ha estat publicada
originalment a The Conversation.

25
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ENTREVISTA
XAVIER TRIAS
“Que Àngels
Chacón entrés
dins Junts seria
intel·ligent”
Entrevista a l’ex-batlle de Barcelona,
sobre les primàries de Junts i la ciutat
ADIVA KOENIGSBERG

26
XAVIER TRIAS
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ANDREU BARNILS
a trossos. O fan que tornem a anar junts
o, si baden, anirem anar a perdre.
—I si els trossos disgregats es posessin
d’acord amb el vostre nom, us ho
pensaríeu?
—Tampoc no m’ho pensaria. Els faria
reflexionar i els diria: doneu suport a
una persona que tingui entre quaranta
anys i seixanta-cinc. Que crec que és el
que s’ha de fer. I que es comprometi que
s’hi perd, no se n’anirà. Jo vaig guanyar
les eleccions així.
Xavier Trias (1946) ha estat un dels
noms que han sonat per a presentar-se
a les primàries de Junts a la
batllia de Barcelona. L’ex-batlle
de la ciutat, però, ho descarta, i
creu que el partit s’ha de decantar per
gent jove disposada a tenir projecte per
a quinze anys. En aquesta entrevista,
feta ahir al centre de Barcelona, Trias
creu que Junts hauria de recuperar no
solament la gent del PDECat, sinó també
Àngels Chacón i Centrem.
—Heu dit que no us presentareu a les primàries
de Junts per a ser batlle. Per què?
—Per sentit comú. A les eleccions vinents
em faltarà poc per a fer setanta-set anys.
Qui es presenti per ser alcalde ha de tenir
un projecte per a quinze anys. A setanta-set
anys això no tindria sentit. Ara
necessiten una persona que sigui ambiciosa,
que s’hi vulgui estar quinze anys i
donar-los tot el suport. I el plantejament
del Trias per a fer bonic, que es presenti
i al cap d’un any potser es retira, no té
sentit i és enganyar la gent. Hi hauria una
situació que seria molt especial, i és que
tots es posessin d’acord, que és impossible.
Ara el problema que té l’espai que
represento jo, que va del centre-esquerra
al centre-dreta, sobiranista, però no tan
sols independentista, el gran problema
és que estem disgregats. Ens hem trencat
—Com valoreu la sortida d’Elsa Artadi?
—Una situació personal molt dura. És
una noia que en el moment actual no
podia suportar aquesta responsabilitat,
que li pesava. La gent no s’adona que pots
anar a una situació no de depressió, però
depressiva. No et veus capaç d’impulsar
una cosa. Jo l’entenc. Deixem-la tranquil·
la, ara. És valent fer-ho com ho ha fet ella.
No puc més. Acte de valentia. La majoria
de la gent es buscaria una altra excusa.
“Com que no us enteneu me’n vaig.”
Ha fet un acte d’extraordinària valentia.
—Candidats entre quaranta anys i seixanta-cinc
dins Junts, en qui penseu?
—Tinc una persona que m’ha acompanyat
durant tota la meva trajectòria que
es diu Jordi Martí Galbís, que és un 10. Va
per Barcelona i tothom li té afecte. Què
falta? El coneixement popular. El partit
ha de tenir les idees molt clares, perquè
jo ja ho he viscut, això. El partit fa unes
primàries, guanya la Neus Munté i li diuen,
no, mira, anirà davant l’Elsa Artadi.
No estic contra de les primàries, ja em
sembla bé. Però és important de tenir
comandament. Jo he vist la destrucció
de Convergència perquè es van retirar els
lideratges. Quan perds els lideratges, tot
es descompon. Què hem de fer? Junts per
Catalunya ha de ser fort, si pot ser ha de
veure si són capaços d’anar junts amb el
PDECat, amb els Centrem.
—Amb Centrem de Chacón, també?
—És clar. Però si Chacón era del partit.
Una persona magnifica. Ara ens toca fer
Qui es presenti per ser
alcalde ha de tenir un
projecte per a quinze
anys. A setanta-set anys
això no tindria sentit

27
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
XAVIER TRIAS
Àngels Chacón ha
d’entrar en el projecte.
Marca una tendència
que crec que és bo que
sigui dins de Junts
un projecte , i fer massa crítica. Si no,
manaran els altres. Una dona molt llesta.
—Veig possible unir PDECat i
Junts. Però Chacón...
—És que Àngels Chacón ha d’entrar en
el projecte. Marca una tendència que crec
que és bo que sigui dins de Junts. Que Àngels
Chacón entrés dins Junts seria intel·
ligent. Si no, hi haurà gent, a les eleccions
vinents, que rebrà diners i es pensaran
que seran per ajudar-los a ser alcalde. I
els donaran per anar en contra d’allò que
ells en diuen l’independentisme. Ja va
passar amb el Valls. Qualsevol estrateg
que vulgui anar contra l’independentisme
es gastarà calés perquè passi això. Per això
dic: Chacón, vés amb compte.
—He llegit que us donareu de baixa del
PDECat.
—Jo sóc un cas com un cabàs, perquè dec
ser l’únic que està a Junts per Catalunya i
encara no s’ha donat de baixa del PDECat.
I cada cop que hi vaig, em diuen: “No et
donis de baixa encara.” Si el PDECat, i és
veritat, té els dies comptats. El PDECat és
el resultat d’una operació desgraciada:
la desaparició de Convergència. Ho hem
fet molt malament. No es pot fer pitjor.
— I en aquest reagrupament
amb Chacón, s’hauria de deixar de ser
independentista?
—Nosaltres no podem deixar de ser
independentistes. Qualsevol persona
que s’adona de la situació que tenim,
en el cor, és independentista. Fins i
tot els que no érem independentistes
ens n’hem tornat, d’independentistes.
Passa que la independència no ens la
donaran. Abans ens envien el que sigui,
escoltes, el que sigui, per enfonsar-nos.
Més que la independència, jo advoco
per la no-dependència. Sóc un defensor
de la no-dependència. Jo per què m’he
tornat independentista? Perquè som
dependents!
—Ningú no fa bandera de ser de dretes.
Ni Junts.
—No són de dretes ni els empresaris. La
idea d’un partit socialdemòcrata en la part
social i liberal en l’econòmica, això era
més o menys Convergència. Tenim gent
bastant de dretes i bastant d’esquerres.
Jo vaig fer-hi entrar gent del PSUC. Hem
tingut un problema: hem perdut el lideratge.
Jo encara de tant en tant escolto
aquest lideratge. Cada dos mesos vaig a
dinar amb el president Pujol. Li tinc un
ADIVA KOENIGSBERG

28
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
XAVIER TRIAS
ADIVA KOENIGSBERG
afecte especial. Li dec gran part del que
he fet a la meva vida. Hem perdut una
persona que marcava no l’autoritarisme,
sinó l’autoritat. El respecte.
—Està en forma?
—De cap està bé. Però està trist, perquè
veu que ha perdut aquest lideratge. I
ell escriu, i jo li dic: “No se t’acudeixi
de publicar-ho. Deixa-ho escrit per a
després.” Hi ha ocasions de deixar coses
escrites per al futur. De Pujol en vaig
aprendre que nosaltres, amb segons quin
enfrontament no aconseguirem res, i el
que hem d’aconseguir és ser molt forts,
perquè si no ens passen per sobre. I hem
de ser forts per no ser dependents. L’estratègia
és la no-dependència.
—Aquest dolç equilibri, potser es tenia
el 2017.
—L’octubre del 2017 va sortir malament
perquè davant de l’estat espanyol hi
havia un senyor, a qui tenia una certa
simpatia, ara ja no, que amb mi es van
portar molt malament, que es va equivocar
molt. Si Rajoy s’hagués desdit
d’aplicar el 155 les coses haurien anat
diferents. Segurament s’hauria aplicat
la DUI, i sense efecte, si s’haguessin fet
eleccions, per veure com anaven. I diguem
la veritat: nosaltres tenim un país
que és molt complicat. Hi ha gent molt
poruga. Tenim gent molt poruga. I hem
de saber-ho.
—Però el govern espanyol no acceptarà
mai la independència pactada. Tampoc,
fent enrere amb la DUI i convocant eleccions,
acceptarien després una independència.
Sense tensió...
—Sí, però potser la gent estaria contenta
si tinguéssim una situació tan poc
dependent com els bascos. La gent seria
menys independentista. O potser no. El
sentit no el deixarem. I el que han aconseguit
és que molts, que érem més tebis,
ara ho tinguem més clar. Més clar que
mai. Però també hem de ser realistes. A
mi hi ha gent que em ve i els dic: “Tu vols
De Pujol en vaig
aprendre que nosaltres,
amb segons quin
enfrontament no
aconseguirem res, i el
que hem d’aconseguir és
ser molt forts, perquè si
no ens passen per sobre

29
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
XAVIER TRIAS
El més gros del Pegasus
no és que t’investiguin,
sinó que a sobre se
sàpiga. És el súmmum
del ridícul. Puc entendre
que un estat utilitzi unes
eines. Però és que no es
pot saber. És al·lucinant
anar a la presó?” Diu: “No.” Ah. Si tots
estem disposats a anar a la presó, serem
independents, si no... Ara, és necessari
que tots vulguin anar a la presó? No és
necessari. El que sí que hem de tenir clar
és que la situació de dependència econòmica,
ara també pel tema lingüístic, ens
ofega. El grau de dependència ens ofega.
I ens porta a la catàstrofe total.
—Com la veieu, Barcelona?
—Barcelona, que és una capital, encara
no d’estat, ha de ser una ciutat que vulgui
liderar el sud d’Europa. Volem acabar
tenint 15 milions d’habitants? No. Ni
volem, ni podem. Perdem població, diuen
ara. No és cap drama. És el voltant
que ha de créixer, tenint en compte el
medi. I no som gegants, però acabem
guanyant en coses que ens fa referents.
Mòbil, Hutchinson al port de Barcelona,
inversió actual dels creuers, que s’ha
d’anar amb cura, inversió important.
La fira de l’audiovisual. Les guanyem
a llocs millors que nosaltres. A l’antic
hospital de Sant Pau hi ha tres edificis
de start-up sanitàries. Això no és notícia
al diari. Però això és un èxit. I competim
amb tot el món.
—Aquell barri que volia fer no s’ha fet.
—Una gran pena. Tenia l’obsessió d’unir
Colom i la Zona Franca. Tu soterres l’autopista
i a sobre hi fas un passeig i has guanyat
un tros on pots fer oficines, hotels,
habitatge no (perquè pertànyer al port).
—Vicente Guallart sempre parla de la
reindustrialització. Tornar les feines a
dins la ciutat, i no al polígon.
—Noves tecnologies dins, diu Guallart. La
gran aposta ha de ser aquesta. La que ens
generarà activitat de futur és aquesta. Ara
un dia d’aquests aniré a visitar una fàbrica,
no a dins de Barcelona, que fan robòtica.
Aposta pel primer robot català que podrà
operar. Millor que el robot Da Vinci.
—Us han espiat amb Pegsaus?
—No ho sé.
—Pegasus, com ho interpreteu?
—El més gros del Pegasus no és que
t’investiguin, sinó que a sobre se sàpiga.
És el súmmum del ridícul. Puc entendre
que un estat utilitzi unes eines. Però és
que no es pot saber. És al·lucinant.
—I ara espiaven Maragall.
—L’interès de fer com sigui que l’alcalde
no sigui independentista és una obsessió
de l’estat central. A mi, per què em va
passar el que em va passar? Doncs per
la reunió amb l’alcalde de Nova York,
senyor Bloomberg, vam estar parlant de
la situació catalana i, sense estar a favor
de la independència, el grup Bloomberg
va fer un editorial posant de cap per avall
l’estat espanyol perquè no permetia el
referèndum. I crec que Jorge Fernández
Díaz va dir: “Aquest.” I van inventar que
jo tenia un compte corrent a Suïssa, que
vam demostrar que era fals.
—La nova política com la veieu?
—Que hi ha voluntat destructiva. Abans
no hi era. Jo em sento amic de Joan Clos,
de Jordi Hereu. El senyor Balmón amb mi
s’ha portat sempre de manera magnífica.
A mi mai no se m’ocorreria de dur per la
via penal Hereu o Clos. Fins i tot quan
veig què fan a Colau, per qüestions de
contractació, que les ha fetes mal fees,
com tothom, no se m’ocorreria mai de
dur-la als tribunals. No pensem igual
amb Núñez Feijóo. Va ser director general
de l’Insalud, però hi he tingut una relació
fantàstica. I li tinc afecte. I el vaig anar a
escoltar, l’altre dia. I diu coses, com les
de la nacionalitat, oi, que el representant
màxim de l’estat és el president, que
la pena és que no les apliquin. I no les
apliquen. Per què aleshores em posa un
delegat per a vigilar-nos?
—A Junts us vénen a demanar consell?
—A mi no em ve a demanar consell
ningú.
—A ERC hi ha ex-consellers que tenen
com a feina aconsellar els joves.
—Junts encara no sabem què farà. El primer
congrés serà ara al juny. El primer.
Per moltes raons; perquè no s’atrevien,
pel que sigui, encara no han fet el primer

30
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
XAVIER TRIAS
ADIVA KOENIGSBERG
congrés. Com actuaran? Almenys hi ha
dues coses clares: Turull i Borràs es posen
davant. I han de ser capaços de fer
un discurs, no dos o tres. Una cosa és el
que tu penses, i l’altra el del partit. No és
igual. Si estem desorientats, aclarim-nos
nosaltres, però no desorientem la gent.
—ERC, partit d’ordre i moderació.
—Han tocat la realitat i intenten fer una
cosa que nosaltres hem intentat tota la
vida: veure com influir a Madrid. Si la
influencia només et ve quan tens els vots
per pressionar, no va.
—No va?
—No. Perquè humilies l’altre. Hem
d’aconseguir que tinguem influència
pel que diem.
—I això és possible?
—És qüestió de treballar-hi.
—Heu passat la covid.
—He passat de tot. Em van fer el tractament
del tremolor intencional. Amb
l’edat augmenta. T’ho arreglen cremant
les cèl·lules. Amb la mà dreta m’han fet
el tractament pagant, i ja no tremolo. I
amb l’altre estic esperant, que encara no
és prestació universal. Ara amb Argimon
de moment ho fan experimental al Trias
i Pujol. Espero. Un cop fet, coronavirus.
Després, quist sinovial que em feia anar
coix. En acabat, aneurisma d’aorta. I
l’últim és que puc anar sense ulleres.
M’han operat de cataractes, fa quinze
dies. Però les continuo portant de prop i
perquè les ulleres formen part de la meva
personalitat.
—Ben guapo de jove, sense ulleres.
—No m’he considerat mai guapo. Amb
la meva dona vaig començar a sortir-hi
de molt jove. Disset anys jo i quinze ella.
Aquest any fa cinquanta anys que ens
vam casar. Vam anar amb tots els néts al
delta de l’Ebre, un cap de setmana. No els
sembla prou. Amb un matrimoni amic,
sis dies a Itàlia. I abans de l’agost anirem
als fiords, a veure natura. L’important és
enamorar-se.
—Res a afegir?
—Ajudaré tant com pugui, sempre que
sigui per no barallar-se.
Hi ha dues coses clares:
Turull i Borràs es
posen davant. I han de
ser capaços de fer un
discurs, no dos o tres.
Una cosa és el que tu
penses, i l’altra el del
partit. No és igual. Si
estem desorientats,
aclarim-nos nosaltres,
però no desorientem la
gent

31
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ENTREVISTA
DAVID BUENO
“El caos en l’habitació d’un adolescent
és un reflex del que passa al seu cervell”
Entrevista al doctor en biologia, professor i investigador,
que ha publicat ‘El cervell de l’adolescent’
ALBERT SALAMÉ

32
DAVID BUENO
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
CLARA ARDÉVOL MALLOL
S’acostuma a dir que els adolescents
són còctels d’hormones
incomprensibles, i a vegades es
banalitza força sobre el perquè dels
seus comportaments i inquietuds.
Saber els condicionants socials que els
expliquen és essencial, però també ho
és saber els condicionants
biològics, com funciona el
seu cervell i quins canvis s’hi
viuen per a entendre les seves
conductes i tractar-ho més bé
com a pares i mestres.
Aquests canvis queden perfectament
detallats en el llibre
El cervell de l’adolescent (Rosa
dels Vents), de David Bueno,
doctor en biologia i professor
i investigador de la secció
de Genètica Biomèdica Evolutiva i del
Desenvolupament de la Universitat de
Barcelona. Parlem amb el doctor Bueno,
que de manera entenedora i sempre optimista
explica una part d’aquests canvis
i dóna consells per a afrontar-los.
Corporalment no canviem tant com
els insectes, però a escala cerebral
canviem moltíssim. És una metamorfosi
imprescindible
—Parleu de l’adolescència com a una
metamorfosi, no necessàriament dolenta.
En quin sentit?
—Corporalment no canviem tant com
els insectes, però a escala cerebral canviem
moltíssim. És una metamorfosi
imprescindible. Si no, no deixaríem enrere
la infantesa o seríem uns adults no
empoderats, sense capacitat de gestionar
decisions.
—Hi ha animals que passen per etapes
semblants a l’adolescència, però que els
dura molt menys...
—Són els animals més propers evolutivament,
com els ximpanzés, cosa que
indica que l’adolescència no ha aparegut
de cop, sinó que segueix el procés evolutiu
normal de totes les espècies. En la vida
dels ximpanzés, hi ha quinze dies entre la
infantesa i la joventut en què
prenen alguns riscos innecessaris,
s’enfaden amb els
adults... Una adolescència
molt més lleu i molt curta.
—Dieu que, en humans,
aquest procés és important
per a mantenir la curiositat,
per exemple.
—Sense adolescència no
seríem humans, no seríem
els humans que som ara.
L’espècie humana basa la seva supervivència
biològica en l’aprenentatge. Som
molt nyicris, no tenim urpes, ni ullals,
ni cames prou veloces... Ara sobrevivim
perquè hem creat un món tecnològic,
però com a animals del Paleolític vam
sobreviure perquè aprenem coses noves
tota la vida. Tots els mamífers, quan són
cries, aprenen coses per adaptar el seu
comportament a l’entorn, però nosaltres
n’hem d’aprendre moltíssimes més. Als
primers homínids, s’hi va afegir una segona
infantesa que la resta de mamífers
no té, dels tres anys fins a l’adolescència,
i que serveix per a aprendre moltes coses.
—Però nosaltres tenim, a més, l’adolescència.
—A diferència dels altres homínids, perquè
si entréssim directament a l’edat
adulta deixaríem enrere molts aspectes
d’infantesa que també són clau per a la
nostra espècie, com la curiositat, l’afany
per les novetats i trobar una certa motivació
i recompensa, fins i tot a l’hora
d’assumir riscs. Som l’única espècie
realment curiosa, com a adults.
ALBERT SALAMÉ
—Dieu que el cervell dels adolescents
és com la seva habitació. Què voleu dir?

33
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
DAVID BUENO
És més perjudicial esbroncar-los
i obligar-los a tenir
l’habitació perfectament
endreçada que no pas
mantenir un cert control,
però deixar que exterioritzin
allò que porten dins
—Tenim la tendència a portar el món exterior
cap a dins i d’exterioritzar l’interior.
El caos en l’habitació d’un adolescent
és un reflex del que passa al seu cervell,
que fa la poda neuronal. El cervell elimina
les connexions neuronals que mantenien
els comportaments infantils i incorpora
connexions noves per a adquirir els
comportaments adults. És un procés
asincrònic i una mica caòtic. Les connexions
d’adult s’incorporen per assaig i
error. Assagen comportaments d’adult
–i s’equivoquen o encerten–, i aquests
assaigs es fan segons les situacions o
contexts que es troben, no estan programats
per a un dia en concret. Aquest
caos l’externalitzen a la seva habitació.
—Per tant, no se’ls pot jutjar pel fet de
tenir l’habitació desendreçada?
—Mentre no sigui insalubre! [Riu.] És
més perjudicial esbroncar-los i obligar-los
a tenir l’habitació perfectament
endreçada que no pas mantenir un cert
control, però deixar que exterioritzin allò
que porten dins. Hi ha alguns adolescents
–de mitjana, més noies que nois–
que tenen una habitació immaculada.
També té una explicació biològica, això:
si, inconscientment, detecto caos dins
meu, intento portar un ordre extern per
a mantenir l’ordre intern.
—Què recomanaríeu als pares, sabent el
que sabem del cervell dels adolescents?
—Que comencin a pensar-hi des que
neixen. Però no per preocupar-se, l’adolescència
s’ha de gaudir al costat dels
fills, cosa que no implica que no hi hagi
moments durs. Com podem gaudir-ne?
Fent que confiïn en nosaltres, i això es
comença a treballar des del naixement.
Quan neixen van moltes estones a coll, i
aprenen a confiar en tu, però a mesura
que es fan grans i els esbronques, això
es perd. No parlo de no amonestar-los,
sinó de parlar-los en positiu.
—Llenguatge propositiu.
—Exactament. En comptes de dir “no
facis això”, dir “no seria millor fer...?”.
En comptes de “a veure si endreces l’habitació
d’una vegada”, dir “vols que
t’ajudi a decidir com posar les coses si
no saps gaire com fer-ho?”. Han de tenir
la percepció que confiem en ells, que
hi mantenim un vincle. La confiança
s’encomana, si confio en ells, confiaran
més en mi. I quan tinguin un problema
d’adolescent, serà més fàcil que m’ho
facin saber. Aquesta confiança també
ALBERT SALAMÉ
fa que confiïn més en ells mateixos. En
l’adolescència el cos canvia de manera
inharmònica i perden autoestima. Si has
treballat l’autoconfiança confiant en
ells abans, aquesta autoestima es manté
més alta.
—La confiança es contagia gràcies a les
neurones mirall?
—Sí. Per mitjà de les neurones mirall i
sistemes emocionals del cervell tendim a
imitar allò que veiem. Si veig una persona
que confia en mi, m’és fàcil confiar-hi.
I viceversa. I cal ser coherents. Si un dia
l’amonesto per una cosa i l’endemà li
somric la mateixa ximpleria, això crea
la sensació de no saber què fer. O si dic
al meu fill preadolescent que no s’estigui
tanta estona mirant el mòbil, però veu
que sempre que sóc a casa jo el miro. O si
dius al teu fill que no consumeixi alcohol
i a casa, per a qualsevol celebració, el
primer que fas és obrir una ampolla de vi.
Transmets que, per a fer festa, l’alcohol
és necessari. El pots fer servir, però és
la manera com ho vens i ho transmets.

34
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
DAVID BUENO
Necessiten límits de conducta
per a mantenir-los sans
i estalvis, però també
necessiten límits per a
poder-los trencar. Si no els
trenquen, no maduraran tan
bé, es mantindran dins la
cotilla de la infantesa
—Però és l’etapa de la rebel·lia per excel·lència.
Això té explicació biològica?
—Sí. Per deixar enrere la majoria de
comportaments d’infantesa, has de mirar
com ho fan els adults i intentar comportar-te
com ells. D’infants depenem
per a tot dels nostres pares, per això es
posen una sèrie de límits. Per passar
a l’edat adulta, els adolescents han de
trencar aquests límits. Encara que els
diguem “ara ja pots venir sol a casa”,
necessiten explorar-los. “Pots venir sol,
però vine directament.” “I què passa si
no hi vaig directament?”, pensen. Els
adults també tenim una sèrie de normes
compartides, però no sempre en fem
cas. Necessiten límits de conducta per a
mantenir-los sans i estalvis, però també
necessiten límits per a poder-los trencar.
Si no els trenquen, no maduraran tan
bé, es mantindran dins la cotilla de la
infantesa.
—Com es fa, això?
—No hi ha normes, perquè cada adolescent
és diferent. Hi ha adolescents
molt llançats a qui potser cal posar límits
més curts perquè no prenguin mal i hi
ha adolescents introvertits a qui gairebé
hem d’aplaudir el dia que se salten un
límit. Aquesta relació s’ha d’establir en
cada cas, i aquí hi ha la importància de
la confiança.
—Si no hi ha confiança per a explicar-se
les coses, sovint s’acaben fent igualment,
però mentint.
—Amb el nostre fill gran, el primer dia
que va dir-nos de sortir al vespre sense
venir a sopar ens va preguntar a quina
hora podia tornar. Havíem previst de
dir-li a la una de la matinada, perquè fos
aviat però ell tingués la sensació que era
l’endemà. Però primer li vam preguntar
a quina hora hauria de tornar. “A les
dotze està bé”, ens va dir. I li vam dir
que d’acord. Després va arribar a casa a
un quart de dues. L’havíem sentit sense
voler, però l’endemà li vam preguntar “a
quina hora vas arribar?”, perquè veiés
que no ens havíem quedat pendents esperant,
sense confiar, que això és terrible.
Ens va dir que havia tornat una mica
més tard, gairebé a la una. Havia arribat
una mica més tard de la una, però havia
reconegut que havia arribat més tard,
perquè hi havia aquesta confiança. Li
vam dir que, si un altre dia es retardava,
avisés per WhatsApp, i ara a vint-i-tres
anys encara ho fa.
ALBERT SALAMÉ
—Un altre tret típic dels adolescents
és el gregarisme. També té explicació
biològica?
—Sí. És l’època en què el seu cervell més
busca socialitzar amb els seus iguals i per
això el col·lectiu d’adolescents i joves és
el que més ha patit psicològicament la
pandèmia. Es fan adults juntament amb
la seva franja d’adolescents. La societat
d’adults que bastiran, la bastiran amb
els seus companys adolescents. Quan el
cervell vol socialitzar i detecta que no pot,
s’encén un senyal d’alarma, i en bona
part d’aquí vénen els problemes psicolò-

35
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
DAVID BUENO
Si algú envia un WhatsApp
o penja un ‘tweet’, han de
mirar ràpidament què és
per no quedar-se fora del
seu grup social. Com quan
quedaven tots els amics i tu
no hi podies anar, que estaves
neguitós i amb por instintiva
de quedar-te al marge
ALBERT SALAMÉ
gics que hem vist. Grups que abans eren
físics ara són digitals. Per això els és tan
difícil gestionar les xarxes, perquè el seu
cervell els hi impulsa. Si algú envia un
WhatsApp o penja un tweet, han de mirar
ràpidament què és per no quedar-se fora
del seu grup social. Com quan quedaven
tots els amics i tu no hi podies anar, que
estaves neguitós i amb por instintiva de
quedar-te al marge.
—Aquest gregarisme a vegades és molt
perillós: si els meus amics es droguen,
jo també.
—Sí, els pares hem d’assumir que tenim
una influència relativa. Totes les
drogues estimulen una zona del cervell
que s’anomena estriat, que és la que ens
crea les sensacions de recompensa i ens
permet anticipar-les. Per a disminuir el
risc des de casa, hem d’oferir un ambient
en què ells ja trobin altres activitats
que recompensin: un ambient esportiu
–l’esport que ells triïn, no el que tu vulguis–,
un ambient d’aprenentatge que
no sigui punitiu...
—Continuant amb la qüestió del sistema
educatiu: què hi ha de veritat i de
mentida en la teoria de les intel·ligències
múltiples?
—És un mite, un neuromite. Quan ho va
proposar Howard Gardner, va ser una
gran revolució. Fins aleshores es considerava
la intel·ligència bàsicament com a
lògico-matemàtica, lingüística i visió espacial.
Ell va dir que hi havia més intel·ligències:
la social, la intrapersonal –tenir
capacitat de pensar sobre tu mateix– la
físico-sinestèsica... La intel·ligència va
adquirir una visió molt més àmplia, però
s’ha vist que el cervell no té moltes intel·ligències,
en té una i prou. Passa que
aquesta única intel·ligència és la suma de
molts aspectes, que coincideixen més o
menys amb els que va proposar. És una
intel·ligència més global. Gardner mateix
va reconèixer que, des de la neurociència,
no es podia parlar d’intel·ligències múltiples,
que era més adient parlar de facetes
múltiples de la intel·ligència.
—I què en sabem, del coeficient intel·lectual?
Comenteu que fins i tot pot
augmentar i disminuir durant l’adolescència.
—No és constant al llarg de la vida. Depèn
d’uns condicionants genètics, però
també d’uns factors d’aprenentatge.
Com que en l’adolescència es guanyen
i es perden connexions neuronals, es
detecten canvis en aquest valor. Si només
calculem el coeficient a partir de la lògico-matemàtica
i la lingüística, no ho fem
bé, s’han d’incorporar més aspectes que
no es poden quantificar només amb un
test, sinó amb una interacció llarga amb
un professional. A mi, en el seu moment,
em va sortir que no era especialment
eixerit... Per sort els meus pares no em
van donar el resultat, perquè m’hauria
condicionat. El comentari era “amb es-

36
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
DAVID BUENO
forç i ajuda, acabarà l’EGB”. Al final vaig
acabar un doctorat! [Riu.]
—També dieu que les classes de secundària
comencen massa d’hora si
es té en compte la relació que tenen els
adolescents amb la son. Per què els costa
tant dormir?
—El ritme circadiari, que és el que fa
que a la nit tinguem son i al matí ens
despertem espontàniament, és un ritme
de vint-i-cinc hores. S’endarrereix dues
hores de mitjana en l’adolescència, no
sabem per què, però això vol dir que la
son els arriba més tard. Obligar-los a
anar a dormir abans és la millor garantia
que no dormin: o xategen o entren en
bucles (“he de dormir i no puc”), i encara
costa més. A Anglaterra, que entren a
l’institut a dos quarts de nou, es va fer
un estudi en què els alumnes entraven
a les deu. El nombre de dies que faltaven
al centre per estar malalts disminuïa
un 50% perquè el sistema immunitari
també es regeix pel ritme circadiari, i
el rendiment acadèmic augmentava un
20%. Això vol dir que tots els alumnes
acostumats a treure quatres, que pensen
que mai no se’n sortiran, de sobte treuen
un cinc i veuen futur acadèmic.
—Per tant, retardaríeu l’horari escolar?
—No ho sé, perquè és complicat per a la
conciliació. Hi ha diferències amb Anglaterra,
però és important que tinguem
present que a les vuit del matí no els
podem exigir la màxima concentració, el
seu cervell encara no s’ha activat al 100%.
Els mestres han de pensar estratègies per
a mantenir les classes actives aquestes
primeres hores. Potser la millor opció
en aquesta franja és muntar un debat o
crear situacions en què hi hagi interacció
social.
Podeu comprar El cervell de l’adolescent
a la Botiga de VilaWeb
És important que tinguem
present que a les vuit del
matí no els podem exigir la
màxima concentració, el seu
cervell encara no s’ha activat
al 100%. Els mestres han
de pensar estratègies per a
mantenir les classes actives
aquestes primeres hores
ALBERT SALAMÉ

37
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ENTREVISTA
VALTÒNYC
“Tenia un pressentiment molt
dolent, creia que m’extradirien”
Entrevista en exclusiva a Valtònyc,
ara que Bèlgica ha refusat definitivament
la seva extradició

38
VALTÒNYC
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
TXELL PARTAL
Al titular hi diu “Valtònyc”, però
segurament seria més correcte
“Josep Miquel Arenas”. A l’entrevista
que teniu a continuació, hi
trobareu més que mai la persona
que hi ha darrere de Valtònyc. Darrere
d’aquell home fort, que sempre té
una resposta eloqüent, hi ha una persona
que fa més de deu anys que pateix per
si ha d’entrar a la presó. Ho ha dit poc.
No ha volgut mostrar les seves debilitats.
Però, ara que ha derrotat Espanya
definitivament, ara que la fiscalia ja ha
anunciat que no recorreria contra el
rebuig a l’extradició, s’ha volgut mostrar
tal com és, en aquesta entrevista a
VilaWeb. L’única que concedirà. Confessa
que ha tancat una etapa i que ara vol
viure. Vol gaudir de la llibertat que li van
prendre ara fa deu anys, quan només en
tenia divuit.
—En sortir del jutjat dimarts us emocionàveu
i dèieu: “Tinc ganes de començar
a viure”...
—Em vaig emocionar perquè em van
passar pel cap els quatre anys d’exili. Vaig
recordar-me de quan vaig arribar aquí
sense res. De la gent que em va acollir,
que s’ha convertit en la meva família.
De tot el que he perdut durant aquests
anys. S’ha mort la meva mare. No he vist
néixer el meu nebot... Hem pagat un preu
molt alt. Són molts anys de lluita, ara tinc
ganes de viure. Aquests anys no han estat
fàcils. He donat molt. De vegades, quan
ho vius en primera persona, ho vius amb
molta adrenalina i t’oblides que això que
fas no és fàcil.
—Ens hem quedat amb les declaracions
potents o amb l’humor punxegut, però
darrere de tot plegat hi ha també una
persona. És això?
—En realitat, fa molts anys que em vaig
construir una mena de personatge per
poder encarar tot el que em passava. No
podia mostrar les meves debilitats. Havia
de ser sempre fort. I això ja no és tan sols
per la repressió, sinó per una infància
dura. D’alguna manera totes aquestes
respostes sense filtres eren una manera
de protegir-me. Però quan passaven
coses, després era jo que em quedava a
casa capficat i preocupat pel que havia
dit. Ha estat molt dur.
—A partir d’ara veurem un altre Valtònyc?
Teniu ganes de viure la vostra vida?
—Sincerament, si et digués que no serà
així i que continuaré igual de lluitador et
mentiria. I no vull dir-te cap mentida,
ni a tu ni al món. I sobretot, perquè em
diria a mi mateix que no és legítim parar i
canviar. I això no és veritat. No tinc l’obligació
de donar-ho tot per aquesta lluita.
A partir d’ara intentaré fer tot allò que no
he pogut fer d’ençà que tinc divuit anys.
Vull viure, sentir el meu cos, les meves
emocions, valorar el meu entorn... Quan
tenia divuit anys l’Audiència nacional
espanyola em va detenir i em va imputar
un delicte de terrorisme. D’ençà que era
molt jove he viscut el pes que la fiscalia
em demanàs una pena de presó de quatre
anys. No he pogut construir el meu futur.
—Què voleu dir?
—Semblava que no podia existir un futur
per a mi, perquè en qualsevol moment
podia entrar a la presó. Sempre em voltava
pel cap la idea que no tenia el dret
de tenir un futur, perquè un dia es podia
acabar tot. A Bèlgica m’he adonat que
no. Puc tenir un futur i el vull construir.
I m’agradaria compaginar-ho amb una
militància de peu de carrer. Vull fer política
d’una manera més acostada a la
societat. No em vull tornar un inoperant
polític. No he de ser tota la vida el Valtònyc
aquell que ho sacrifica tot pels drets
col·lectius. Ja he sacrificat molt. Tothom
No tinc l’obligació de
donar-ho tot per aquesta
lluita. A partir d’ara
intentaré fer tot allò que
no he pogut fer d’ençà que
tinc divuit anys. Vull viure,
sentir el meu cos, les meves
emocions, valorar el meu
entorn..

39
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
VALTÒNYC
ho entendrà. Si un dia cal o crec que és
important, ho tornaré a donar tot. Però
ja m’he enfrontat a un estat, he canviat
una llei belga, els he vençut i he donat a
conèixer a tot el món que a l’estat espanyol
no hi ha llibertat d’expressió. Crec
que ja he complit.
—Ahir m’enviàveu un missatge i em dèieu:
“Avui és la primera nit que dormiré
com una persona lliure d’ençà que tinc
divuit anys.” A les nits, era un pensament
recurrent?
—I tant. I no tan sols això. Era un sentiment.
Recordo somnis recurrents. He
tingut tota mena de somnis. He somiat
moltes vegades que estava a Mallorca
i em perseguien per tancar-me. O que
volia fugir a Bèlgica i no podia, perquè ja
sabem com ho vaig fer. O que era a Mallorca
i que tothom que em trobava em
girava l’esquena. Són somnis recurrents
molt forts. I sí, són només somnis, però
parlen d’alguna cosa. I ahir anar-me’n a
dormir amb una rialla, pensant que era
una persona lliure, va ser molt emotiu.
Els he guanyat! Quan l’estat espanyol
no juga amb les seves regles, perd. Està
demostrat . Em van voler utilitzar com a
exemple, perquè la gent s’autocensuràs,
i no ho han aconseguit. Em fa molt feliç,
ser un exemple de resistència.
—Què vau fer, quan vau saber que éreu
lliure?
—Sempre, sempre, telefonar a ma germana.
Això no ha canviat, des del primer
moment que vaig arribar aquí. Quan
les notícies són dolentes, no m’agrada
telefonar-li. Llavors, prefereixo que se
n’assabenti per la premsa, i que parlem
quan ho hàgim paït i estiguem més tranquils.
I ens puguem dir que ens en sortirem.
Al final es tracta d’això, ens poden
passar moltes coses dolentes, però ens
en sortirem. Els humans som així, tenim
aquesta capacitat de supervivència. No
podem deixar que la por ens paralitzi i
ens enfonsi.
—I què li vau dir?
—Que era lliure, que havíem guanyat
Que no ens havien pogut vèncer. I que
tots aquests quatre anys han valgut la
pena. No podíem permetre que jo anàs a
la presó. Això era el darrer recurs.
—Anar a la presó hauria estat una derrota?
—No, aquests dies havia pensat què diria
si finalment m’extradien i havia d’anar
a la presó. I tenia la sensació contrària.
Malgrat que hagués entrat a la presó, els
havia guanyats. Si hagués anat a la presó
ara fa quatre anys, no hauria fet els amics
que he fet aquí dalt, no hauria conegut la
gent que he conegut, no hauria tingut tot
aquest aprenentatge, no hauria madurat
de la manera que ho he fet... I els mitjans
internacionals no s’haurien fet el ressò
que s’han fet de la meva causa. Hauria
guanyat igualment, ho tinc claríssim.
—Per tant, dimarts vau anar al tribunal
pensant en l’extradició?
—Sí, tenia un pressentiment molt dolent,
creia que m’extradirien. Quan parles
amb els teus advocats i et donen la seva
opinió, espanta. I et seré completament
sincer: quan vaig venir aquí no tenia res.
I al final, quan no tens res a perdre, no
tens por. Ara és diferent. Sí que tinc coses
a perdre. Tinc un pis que m’ha costat
molt de posar-lo de la manera que a mi
m’agrada. Tinc un gat que m’estim molt.
Tinc un grup d’amics que són fantàstics.
Acab d’acabar un màster. Tinc moltes
coses. Tinc un futur, i que em llevassin
tot això em feia molta, molta, molta por.
—I per què el teníeu, aquest pressentiment?
—No ho sé. Vaig anar al tribunal pensant
que no sortiria bé. En definitiva, lluites
contra un estat. Podem fer moltes bromes,
però l’estat espanyol és un estat
fort. Sobretot perquè és un estat que
sofreix una crisi de legitimitat, i està
disposat a gastar molts de doblers per
superar aquesta crisi. No té problemes a
fer servir la repressió o l’espionatge. No
em vaig imaginar mai que podria vèncer
totalment l’estat espanyol, sense que
posassin un recurs. I que abandonassin
el vaixell d’aquesta manera, encara que
tinguéssim la raó. Per això ahir va ser
un dia de moltes emocions. I puc afegir
una cosa?
—I tant...
—D’aquest darrer recurs, el que més
m’ha agradat és que ha permès que el
jutge de Gant investigàs més possibles
delictes que els que demanaven d’analitzar
per a l’extradició. Crec que ha mirat
sis o set delictes més. Està molt bé que
el jutge faci això, perquè ens aporta informació
per a possibles noves peticions
d’extradició.
—Per aquesta sentència condemnatòria ja
no us poden extradir, però ja teniu un altre
cas obert a Sevilla en què us demanen quatre
anys de presó. L’ofensiva no s’atura.
I ahir anar-me’n a dormir
amb una rialla, pensant
que era una persona lliure,
va ser molt emotiu. Els
he guanyat! Quan l’estat
espanyol no juga amb les
seves regles, perd. Està
demostrat

40
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
VALTÒNYC
En realitat, avui dia, les
úniques persones al món
que són completament
lliures són les ignorants
i les que no tenen por.
D’ignorants n’hi ha molts,
per desgràcia. Però gent
que no té por de res? Crec
que no n’hi ha. Per tant,
sóc lliure en el sentit que
tinc una mica més de
llibertat que fa dos dies
—Sí, però és diferent. En la primera condemna
ens van agafar inexperts i immadurs.
Dúiem les defenses abaixades.
No ens hauríem imaginat mai que ens
tancarien a la presó per una cançó. Ara és
diferent. Anam molt ben preparats. Tinc
un equip d’advocats increïble. Aquesta
victòria és tan meva, com seva. Per tant,
si volen venir a cercar-me, endavant,
estam preparats. Ens hem tornat forts.
A més, em defensaré des d’Europa. Ja no
em faran seure en una banqueta de l’Audiència
Nacional espanyola. No vull que
sembli que banalitz la repressió. És greu
que ens posin una altra denúncia, però
vull que sàpiguen que nosaltres també
estam preparats. Ens trobaran forts, a
punt per a lluitar de nou.
—Suposo que hi haurà gent sorpresa que
parlem de llibertat, perquè no és total.
No podeu tornar a casa. És llibertat a
Bèlgica, en realitat no?
—Sí, però passa que si fem filosofia també
ens podem preguntar qui és 100%
lliure?
—Us entenc perfectament, però si algú
ens llegeix, i no sap què significa aquesta
llibertat, no és completa.
—Qui la té completa? Els humans tenim
sensació de llibertat, quan una de les mil
barreres que tenim davant s’abaixa. És
a dir, tu treballes en una feina de merda
que t’exploten, i la deixes, de cop et sents
lliure. És real? Segurament no. En realitat,
avui dia, les úniques persones al món que
són completament lliures són les ignorants
i les que no tenen por. D’ignorants
n’hi ha molts, per desgràcia. Però gent
que no té por de res? Crec que no n’hi ha.
Per tant, sóc lliure en el sentit que tinc
una mica més de llibertat que fa dos dies.
—En sortir del jutjat parlàveu de la por
que heu tingut aquests anys que la gent
us oblidés...
—Si, al final el món funciona com funciona,
i si no parlen de tu, la gent t’oblida.
Em feia molta por que, estant a l’exili,
la gent s’oblidàs de mi. En realitat, això
passa amb la majoria de casos de repressió.
Jo explic que tinc aquesta por,
però em sent una mica egoista, perquè a
diferència de molts altres companys, de
mi se’n parla. Ara, segurament, perquè
la gent no s’oblidàs de mi he hagut de
fer coses que altra gent no hauria fet. Hi
ha gent que em diu que he anat contra
els meus principis. Però jo ho veia clar:
si venia a l’exili era per a guanyar. Havia
de fer allò que fos, i així ho he fet. No ens
oblidem que jo no sóc ningú. Sóc un al·lot
de vint-vuit anys que de cop es troba amb
tot això, i que té un discurs no gaire polititzat.
No m’interessa viure de la política,
ni dels partits. No m’interessa tot això.
Amb els anys, he vist com anava perdent
posicions en la notorietat. Sóc incòmode.
—Incòmode?
—M’he convertit en una persona incòmoda.
No represento els interessos de
ningú, només els meus i de la gent que
estim. Per mi era important poder anar
a dormir tranquil. Però sóc conscient que
amb aquesta estratègia, cada vegada hi
havia menys gent que comptava amb mi.
I com que sóc jove, i un punt immadur,
moltes de vegades he actuat de manera
impulsiva. I això em tancava portes i em
feia ser més residual. Un fet que em feia
molta por.
—En podeu posar un exemple?
—Em va afectar molt la darrera vegada
que Òmnium Cultural va venir a Bèlgica.
No em va dir res. És veritat que tampoc
no ho havien fet els darrers quatre anys
d’ençà que sóc a l’exili. Però pensava que
amb el canvi de junta potser canviarien
les coses, que podríem construir coses
junts. En definitiva, Òmnium és una associació
cultural i jo sóc un raper que és
a l’exili defensant la llibertat de creació
cultural. Però no, de cop em trobo que
han vingut a Brussel·les i no m’han dit
res. I a sobre fan un tweet parlant de l’exili
belga i ni m’anomenen. Com si no existís.
I hi ha moltes coses que no se saben de
l’exili belga.
—Com ara quines?
—Jo sóc aquí per una qüestió relacionada
amb la música. Però m’he involucrat
molt en els altres exiliats i les seves lluites.
No se sap, però m’encarreg de tota la
tecnologia de l’exili. Podríem dir que faig
més feina per al cas dels polítics catalans
exiliats que per al meu. Anam tots a una,
la unió fa la força. Sense ells, jo tampoc
no hauria pogut aconseguir la victòria.
Per això, que Òmnium Cultural es preocupi
només d’uns i m’invisibilitzi fa mal.
Ara, no criticaré només Òmnium. No són
els únics. Per exemple he viscut coses
similars amb TV3. O amb algunes altres
entitats, que són satèl·lits de certs partits.
—Segurament no és casual això que expliqueu
d’Òmnium Cultural. Arriba després
d’unes crítiques al seva anterior junta.
—Si tu ets una entitat amb 180.000 socis,
has d’aguantar aquestes crítiques. Tu que
tens tants socis, no pots anar contra una

41
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
VALTÒNYC
persona sola, pel simple fet que t’hagi fet
una crítica. Això mateix passa amb Esquerra
Republicana. Tu els fas una crítica
i de cop activen tots els bots a Twitter per
atacar-te. Es nota molt quan passa. Tothom
t’ataca amb el mateix argumentari,
les mateixes frases. No volem crear una
república? Què farem? Què no hi pugui
haver autocrítica? Al final els faig una
crítica legítima i raonada. Si això no és
possible de fer ara que construïm aquesta
república, que passarà quan la tinguem?
Si no podem fer aquesta autocrítica, que
ens diferenciarà d’Espanya?
—Us heu sentit utilitzat?
—No. Seria molt hipòcrita que et digués
que sí. Jo també els he fet servir. Sóc a
prop dels polítics catalans a l’exili, no
tan sols perquè els estim o perquè crec
que la seva causa és injusta. Sóc conscient
que al seu costat el meu cas guanya
visibilitat. En Puigdemont me l’estim.
Puc mirar pel·lícules amb ell, fer broma
i ajudar-lo si té un problema. Però això
no impedeix que sigui conscient que si
sóc al seu costat tindré més visibilitat. Si
estigués sol, no m’haurien fet tant de cas.
Però som conscients d’això i no ens ho
podem retreure. Al final som aquí lluitant
per sobreviure. Estic convençut que ells
també m’han usat, com jo a ells. Però a mi
no em molesta, això. A mi, em molesta el
màrqueting digital. Què fem? Lluitem pels
drets fonamentals o fem màrqueting per
aconseguir més socis? I això és una cosa
que em grinyola, d’entitats com Òmnium
o l’ANC, però també del Consell per la
República, que ho tinc a prop i col·laboro
amb ells. Sempre que puc, els faig aquesta
crítica. Només volen socis? O volen fer
polítiques reals per canviar coses? Em
molesta que ara toca que tothom faci un
tweet sobre mi, i després res. És com quan
el Barça guanya. Tothom ho celebra. Però
i quan les coses no van tan bé?
—No valen els piulets, oi?
—Fer un vídeo o un tweet de poc serveix.
És més important venir a Bèlgica i ferme
una abraçada. Parlem i construïm
Esper que tot això que he
après pugui servir per a
ajudar la gent que tingui
una situació similar a la
meva. Vull ser un exemple
de lluita i de resistència.
Per això fa uns anys vaig
crear la plataforma Ni un
Pas Enrere
una estratègia. Així és com m’ajudes de
veritat. A mi que em facis una campanya
de suport, i que això només et serveixi
per a tenir més socis, no m’aporta res.
Però no és que em senti utilitzat, és que
no m’agrada el sistema. En realitat a la
música passa alguna cosa semblant. He
deixat de fer música perquè s’ha convertit
en una cosa molt ràpida. Ens hem
acostumat a les històries de l’Instagram.
Tot va ràpid i dura vint-i-quatre hores.
Fer una cançó implica molta feina, perquè
la gent només l’escolti vint-i-quatre
hores. Ens emborratxen d’informació i
contingut i això ens afecta tots els sentits.
Passa una cosa avui, tothom en parla i
s’hi manifesta. I l’endemà ni se’n recorden,
ja estan pendents d’una altra cosa.
—Això ho heu viscut amb la música?
—Sí. Quan van sortir els nostres casos,
tots els festivals van dir que ens programarien
a mi i en Pablo Hasel. L’any
següent ningú no se’n recordava, de
nosaltres. Em va fer mal que enguany
el Canet Rock vagi a Mallorca i no s’hagin
recordat de mi. Encara que fos de
manera simbòlica, posant-me al cartell.
Al final, què som per a aquesta gent? Només
un reclam publicitari? Segurament
hauria de callar més.
—Ja està bé que algú ho digui.
—Supòs. Ahir en Toni Soler em va trucar
perquè sortís al seu programa. Li
vaig dir que no. En Toni Soler se’n riu
molt dels exiliats. No només en el seu
programa, sinó també en els articles
que escriu. Parla del castell de Waterloo,
com si nosaltres fóssim tots bojos
i només féssim el que diu Puigdemont.
Entenc que digui coses així quan fa humor,
però en els articles no fa humor,
fa anàlisi política. Toni Soler humilia
l’exili, i després em demana que surti
el seu programa? Supòs que és el
que estan acostumats a fer. Però a mi
no m’hi trobaran, en aquest món ple
de falsedats. Li vaig dir que no, de males
maneres.
—Mirem endavant? I ara què?
—Fins ara havia posat el meu cas en
favor de la lluita d’uns drets col·lectius.
Ara toca no pensat tant en el meu cas
com en el meu aprenentatge. Esper que
tot això que he après pugui servir per a
ajudar la gent que tingui una situació
similar a la meva. Vull ser un exemple
de lluita i de resistència. Per això fa uns
anys vaig crear la plataforma Ni un Pas
Enrere. El dia que algú necessiti ajuda, hi
serem. Per mi, ara, el pas més important
és que Pablo Hasel surti de la presó. Per
això, necessitam l’ajuda d’entitats com
Òmnium Cultural o l’Assemblea. Cal fer
una estratègia conjunta. Necessitam
entitats que puguin mobilitzar molta
gent. No podem quedar-nos de braços
plegats, i anar fent tweets mentre ell és
a la presó.

42
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ENTREVISTA
ENRIC NOMDEDÉU
“Alguna cosa falla
si treballem cent
hores més que a
la Unió Europea
i som menys
productius”
Entrevista al secretari d’Ocupació de la Generalitat
sobre els plans experimentals per a racionalitzar la
jornada laboral i augmentar la productivitat
PRATS I CAMPS

43
ENRIC NOMDEDÉU
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ESPERANÇA CAMPS BARBER
Labora, el servei d’ocupació valencià,
posa en marxa una experiència perquè
les empreses implanten la setmana
laboral de trenta-dues hores
o de quatre dies. La institució acompanyarà
les companyies interessades i les
assessorarà per aconseguir la mateixa
productivitat. Durant tres anys, i mentre
es reajusten els sistemes de producció,
Labora abonarà la diferència perquè el
treballador mantinga el seu salari.
Augmentar la productivitat per reduir
les jornades laborals és una obsessió que
fa anys ocupa el secretari d’Ocupació i
director general de Labora, Enric Nomdedéu.
La posada en marxa d’aquest experiment
coincidirà amb l’organització
a València d’un simposi internacional
sobre la setmana de quatre dies. Es
tracta de saber-ne els èxits, els fracassos
i els camins a seguir per arribar allà
on sembla inevitable: reduir hores de
feina i de desplaçaments, i mantenir la
productivitat o augmentar-la.
En aquesta entrevista, Nomdedéu reflexiona
sobre aquest aspecte, confessa
que fa més de quaranta hores setmanals
i parla sobre algunes qüestions que afecten
el Consell.
—Per què treballeu en aquesta reducció
de la jornada laboral?
—Del punt de vista ambiental, és obvi
que una reducció de la jornada, de cinc
dies a quatre, té avantatges. Pel consum
intensiu, pel trànsit al carrer. Del punt
de vista social, també millora la qualitat
de vida dels treballadors. L’OMS diu que
el 4% de les morts al món són fruit de
l’excés de treball. Òbviament, no parla
de nosaltres, sinó d’altres punts del
món, però ací tenim estrès, síndrome
del treballador cremat, accidents laborals
a última hora perquè deixem de
prestar atenció. I encara hi ha el balanç
econòmic.
—I què diu el balanç econòmic?
—Que fem feina més de cent hores més
que la mitjana europea i, en canvi, som
menys productius. Per tant, a l’equació
falla alguna cosa. No és veritat que si
treballes més hores, ets més productiu.
Tampoc no és cert que si treballes menys,
ets més productiu.
—I doncs?
—La idea és millorar la productivitat,
però això no vol dir necessàriament produir
més, perquè el planeta és finit. Hem
de ser productius esmerçant el menor
nombre d’hores i de recursos possibles.
Per tant, això és una qüestió d’innovació
organitzacional. I això és el que oferim a
les empreses. Els diem, si voleu participar
en aquest programa experimental, us
heu de posar d’acord amb els treballadors
i ens heu de presentar un programa de
millora de la productivitat. Els ho posem
fàcil i si són una empresa xicoteta,
els ajudem a fer-ho, sense cap cost, per
mitjà de l’IVACE. Si accepta, l’empresa es
compromet a reduir d’un 20% el nombre
d’hores setmanals a tota l’empresa o en
algun departament concret. Poden triar
si redueixen la jornada a quatre dies o la
deixen en cinc, treballant menys hores.
—El treballador cobra el mateix sou i
Labora abona la diferència a l’empresa.
—Hem fet càlculs i, perquè l’acompanyament
siga efectiu, el primer any paguem
el 100% del diferencial, el segon
any, el 50%, i el tercer el 25%. Si l’empresa
veu que la cosa no rutlla, pot eixir
del programa en qualsevol moment.
—Hi haurà un monitoratge per part de
l’administració?
—Es farà de manera molt senzilla, amb
una organització externa que fa anàlisis
i ens ajudarà a fer el control. A més, amb
les cotitzacions comprovarem la reducció
de jornada. És un programa experimental
amb uns objectius molt ambiciosos, però
No és veritat que si
treballes més hores,
ets més productiu.
Tampoc no és cert que si
treballes menys, ets més
productiu

44
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ENRIC NOMDEDÉU
molt discret econòmicament. El pressupost
total de Labora és de 520 milions i a
aquests ajuts hi dedicarem un milió i mig.
fabricant cent cadires més el dia que fa
cinc. Llavors haurà de contractar personal.
Però l’objectiu no és aquest.
Som pioners com a
administració. La gran
prova de foc la tenim
en el simposi dels dies
27 i 28 de maig. Vénen
experts i teòrics de
diferents universitats
del món
—La finalitat de la reducció de la jornada
és crear més llocs de feina perquè les
empreses necessiten contractar més?
—No exactament, perquè aquesta idea
que roda en el món de l’economia d’ençà
de fa dècades parteix d’una base incerta,
que és que hi ha una quantitat exacta de
treball que pots repartir entre més gent
o menys. La història demostra que això
no és veritat. Sí que pot passar que, si un
fabricant fa 400 cadires en una setmana
de cinc dies i amb el nostre programa
aconsegueix millorar la productivitat
i les fa en quatre dies, vulga continuar
—En quin espill us mireu?
—En poquets. Som pioners com a administració.
La gran prova de foc la tenim en
el simposi dels dies 27 i 28 de maig. Vénen
experts i teòrics de diferents universitats
del món. Hi participen els secretaris
generals dels grans sindicats espanyols,
els sindicats francesos. També ve el sindicat
alemany del metall. La siderúrgia
alemanya ha fet una reducció a 28 hores
setmanals sense reduir el salari. Tenen
una bona història per a contar. Nosaltres
escoltarem i prendrem notes perquè
volem fer les coses bé. I també sabem
PRATS I CAMPS

45
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ENRIC NOMDEDÉU
PRATS I CAMPS
que hi ha un exemple que no hem de
seguir. A França no ha funcionat. Es van
establir les 32 hores per decret, però amb
tantes excepcions, que s’han disparat les
hores extra i altres efectes. S’ha de fer
per convicció.
—A partir d’aquest congrés, prendreu
decisions?
—Esperem aprendre-hi molt. No hem
anat a buscar gent que necessàriament
estiga d’acord amb el que nosaltres proposem,
sinó gent que ha opinat sobre
això. L’ex-ministre Joan Majó farà la
conferència inaugural. El govern d’Islàndia
vindrà a explicar-nos com ho fan.
Aquesta setmana, m’han telefonat del
SOC dient-me que ells també hi donen
voltes i que vindran a veure què s’hi diu.
Esperem que siga un primer pas. Quan
ho vaig comentar l’any 2018 a Alzira, els
titulars de l’endemà deien que m’havia
tornat boig. Ara ja som molts, els bojos.
La prova és que tenim trenta ponents de
tretze països diferents. I tenim la sensació
que aquesta cimera serà la primera,
però no serà l’última, i ens hauran de
convidar com a experts a altres conferències.
—Les empreses estan preparades per a
assumir aquest desafiament?
—Hi ha de tot. En general, no, perquè és
una qüestió molt nova, i al final, el que
més ens preocupa, o ens ocupa, és que el
85% són xicotetes i mitjanes empreses.
Tenim clar que la Ford no vindrà a preguntar-nos
com ho han de fer per millorar
la productivitat. El talent empresarial
no és hereditari. A vegades ens trobem
que segones i terceres generacions arrosseguen
una manera de treballar que
als pares o als avis els va anar molt bé per
a posar en marxa una empresa, però ara
ja no funciona. Hi insistisc. Si treballem
cent hores més que la mitjana europea i
Tenim trenta ponents de
tretze països diferents.
I tenim la sensació que
aquesta cimera serà la
primera, però no serà
l’última, i ens hauran de
convidar com a experts
a altres conferències

46
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ENRIC NOMDEDÉU
Hem d’evolucionar cap
a treballar per objectius.
Estem preparats?
Segurament tot el món,
no, però també creiem
que els experimentals
serveixen per a això,
perquè si una empresa
determinada ho posa en
marxa i li funciona bé, la
del costat ho copiarà. I
això val per a l’empresa
i per als treballadors
som menys productius, vol dir o bé que hi
ha hores ocioses, que n’hi ha, o simplement
que els sistemes de producció són
millorables. Té poc sentit que el senyor
Henry Ford descobrira fa més de cent
anys que podia fer molts més cotxes si
s’organitzava d’una altra manera i fent
una jornada de quaranta hores. Si el senyor
Henry Ford alçara el cap i anara a
Almussafes i veiés els robots que hi ha,
diria, què feu treballant quaranta hores?
N’hauríeu de treballar 15! No ha passat,
això, en cent anys. Alguna cosa hem fet
malament.
—I els treballadors estem preparats?
—Una de les coses que ha accelerat el
canvi de paradigma mental ha estat la
pandèmia. De sobte hem descobert que la
realitat no sempre és com ens pensàvem
que era, inamovible. S’han obert moltes
oportunitats. I ara hi ha aquest fenomen
molt interessant i molt preocupant de la
gran dimissió: als EUA, la gent que diu
“me’n vaig a casa, aquesta feina no és
el que jo necessite. La pandèmia m’ha
demostrat que per damunt d’això hi ha
la vida, hi ha la meua família, hi ha poder
llegir un llibre”. Nosaltres, sempre que
parlem de conciliació, parlem de llegir
un llibre o anar al teatre, no de cuidar la
mare o el fill, que també s’ha de fer, però
no és només això. Som en un moment de
canvi històric que la pandèmia ha accelerat,
però de la qual haurem d’aprendre
algunes coses.
—Com ara, quines?
—Una és que la presencialitat a les empreses
no és la millor idea del món i,
en canvi, els sindicats continuen demanant
que es fitxe… Perdoneu, sou al
segle XIX, els partits van haver de fer una
perestroika i algun dia la fareu també els
sindicats. Això és molt antic. No serveix
de res, fitxar, les trampes es fan igual.
Hem d’evolucionar cap a treballar per
objectius. Estem preparats? Segurament
tot el món, no, però també creiem que els
experimentals serveixen per a això, perquè
si una empresa determinada ho posa
en marxa i li funciona bé, la del costat ho
copiarà. I això val per a l’empresa i per
als treballadors.
—Parleu de millorar la qualitat de vida
d’uns treballadors i d’uns altres que
dimiteixen. Però hi ha aquells que no
tenen la possibilitat de dimitir perquè
no tenen feina. Com es compaginen
aquests discursos?
—És cert que hi ha precarietat laboral i
un cert desquadrament entre la formació
que oferim i les necessitats de les empreses
i això fa que hi haja gent aturada
i vacants que no podem cobrir. Per això
tenim el pressupost dels 520 milions
d’euros. A experimentar les 32 hores, hi
dediquem un milió i mig. La resta és per
a tots aquests altres casos. És una mesura
que sembla que va encaminada a millorar
més la vida de la gent que ja ho té millor.
Haurem d’aprendre no a mirar qui està
pitjor, sinó qui està millor per arribar-hi.
—Heu estat encausat, jutjat i absolt. Al
jutjat diguéreu que el cas havia deixat
abatuda la vostra família. Ja us n’heu
refet?
—Afortunadament, sí. Però costa. Ma
mare té 88 anys i quan baixava a comprar
el pa li deien, Elena, què ha fet el teu
fill? Li ho expliques i ho entén, però han
intentat fer-li passar vergonya. És molt
valenta i planta cara. La meua filla era
menuda quan tot això va començar. Que
ens demane “vull que pintem l’habitació”
i dir-li “espera’t a veure com s’acaba
això”, perquè la meua feina depenia
d’aquestes coses… Ha estat dur, ha estat
dur per a la meua família.
—A partir d’aquesta experiència, i com a
referent del partit que sou, n’heu parlat

47
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ENRIC NOMDEDÉU
PRATS I CAMPS
amb la vice-presidenta Oltra?
—No. Ara, en aquest moment, no. Dit
d’una altra manera, sí que n’hem parlat.
No els últims dies. Quan va passar això
meu, molt. La fiscalia no em va acusar
mai. Només eren les acusacions del PP,
però jo creia que si la fiscalia m’acusava,
hauria de dimitir. La vice-presidenta em
va fer una reflexió. Entenia que personalment
no ho poguera aguantar. Jo he estat
dos anys defugint actes del meu partit
perquè em trobava incòmode, he hagut
d’anar a teràpia perquè tenia la sensació
que la gent m’assenyalava pel carrer. I
jo no havia fet res. Però la vice-presidenta
em deia, si t’imputa la fiscalia, en
tornem a parlar, però retirar-se sense
haver fet res és regalar totes les cartes
a l’adversari. Ells ja saben com ho han
de fer per fer-nos fora a tots. Tal com
va la cosa, només cal veure què li passa
a ella, quan es tanca una causa, apareix
algú per darrere i la torna a obrir. Per
tant, prudència. A ningú de nosaltres
se’ns acusa d’haver-nos posat diners a la
butxaca. A mi m’acusaven d’una cosa que
va resultar falsa i a la vice-presidenta, no
sé de què, potser de gestionar de manera
ineficient… Això ha de representar dimissions?
Entenem que no.
—Enteneu, per tant, que no se’n vaja.
—Del seu cas n’hem parlat a escala personal.
Però ara us diré una cosa. En tinc
tota la convicció. Mónica Oltra ha estat
un puntal extraordinari per a la creació
d’aquest instrument polític que és
Compromís, amb tots els seus defectes i
virtuts, i si Mónica Oltra pren consciència
que ella es pot convertir en una rèmora,
no tinc cap dubte que no farà mal a l’organització.
Mónica Oltra ha estat
un puntal extraordinari
per a la creació d’aquest
instrument polític que
és Compromís, amb
tots els seus defectes i
virtuts, i si Mónica Oltra
pren consciència que
ella es pot convertir en
una rèmora, no tinc cap
dubte que no farà mal a
l’organització

48
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ENRIC NOMDEDÉU
—Enteneu que altres companys del Botànic
demanen que faça un pas al costat?
—No crec que siga necessari. Entre altres
coses, perquè de moment encara estem
pendents del suplicatori i falten alguns
passos per a veure com s’acaba. Però hi
insistisc. S’acabe com s’acabe, o evolucione,
no tinc cap dubte que algú que ha
fet tant per a crear aquest instrument no
farà res per a perjudicar-lo. Pesarà més
el valor de l’instrument que el dolor que
puga representar prendre una decisió en
un moment determinat.
—És rellevant que la demarcació de
Castelló s’haja quedat sense cap
conseller després de la crisi de govern?
—El president ho és. Sempre m’ha preocupat
molt eixe discurs de tingues un
conseller de no sé on… Mireu, parlem de
xifres, i el que s’ha de fer, i no amb caràcter
provincial, és garantir unes inversions
justes als diferents territoris del país. No
crec que siga especialment important, i
veig estrany que en el meu partit ens preocupen
aquestes coses. Crec recordar que
això de les províncies no ens ho crèiem. Jo
continue sense creure-m’ho.
—Us esperàveu l’eixida de Marzà?
—Sí. No sabia en quin moment passaria,
però ja havia comunicat la seua voluntat
de deixar la conselleria. Marzà ha dirigit
una macroconselleria extraordinàriament
pesada quant a competències, i ho
ha fet durant molts anys. Ens coneixem
de fa molts anys, i li vaig dir que si la
decisió d’eixir era de caràcter personal,
li donava tot el suport i ho entendria. No
m’agradaria, perquè pense que ho feia bé.
Uns hauran de treballar
moltes hores perquè uns
altres puguen treballarne
menys. Jo treballe per
la meua filla
PRATS I CAMPS

49
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ENRIC NOMDEDÉU
—Se n’ha anat per preparar la candidatura
a la presidència?
—Per allò que ell crega oportú. Compromís
decidirà el que haja de decidir, però
és veritat que enfortir el partit és una
feina molt important, i Vicent Marzà és
una persona extremadament treballadora.
Ara no té la pressió que té la gestió
d’una conselleria com aquesta. Per tant,
encara que continue fent setanta hores
la setmana, que està molt malament, les
fa sense una pressió afegida, que és la de
gestionar una macroconselleria. I al final,
mentalment, la gent necessitem canviar
d’àmbit per ser eficients.
—Les eixides de Vicent Marzà i Vicent
Soler afebleixen el Consell?
—Tots dos eren referents. A Soler,
aquests dies li he enviat un missatge.
Com a nacionalista que sóc, com a referent
del valencianisme que és ell, ha estat
un honor treballar-hi. També eren molts
anys. El conseller España deia en la presa
de possessió que tots els governs són de
coalició: Hisenda contra la resta. Això té
un desgast. Crec que s’ha fet una bona
remodelació en general. S’ha criticat
que ara siga el segon escalafó que puge
al primer. A mi em sembla molt raonable
quan falta un any per a les eleccions. No
posaràs al capdavant d’una conselleria
algú que ve de fora. Em sembla molt
raonable posar gent que sap gestionar
en llocs de gestió.
—Quantes hores feu feina a la setmana?
—[Riu] Moltes, més de quaranta, segur.
Però no és rellevant. Uns hauran de
treballar moltes hores perquè uns altres
puguen treballar-ne menys. Jo treballe
per la meua filla.
treballe menys de les que hauria fet si nosaltres
no haguérem fet aquestes passes.
De moment, en fa moltes. És el primer
any d’institut i acaba a les tantes de la nit
fent deures. Eixe és un problema global,
haver d’omplir totes les hores, com si
el dret a la peresa no fos un dret de les
persones. El treball és un càstig.
—…
—Ens ha passat que ara treballar és allò
que et fa persona. Resulta que quan et
presentes no dius: Enric Nomdedéu,
saxofonista afeccionat i molt roín. Dic,
graduat social… La nostra marca personal
s’ha convertit en la nostra professió.
No és el més important que faig en la
meua vida. M’hauríeu de veure ballar el
pas doble, sóc molt bo. I, en canvi, em
presente com a gestor públic, i això no
és el més important que faig en la meua
vida. Això necessita una revisió.
—El treball no dignifica?
—Pot dignificar, però no dignifica més
que anar a córrer a la vesprada amb dos
amics o fer una cervesa amb una amiga.
El treball pot dignificar, però no pot ser
allò que ens identifica com a persones.
No pot ser el nucli central de les nostres
vides. El treball ens hauria de permetre
de fer moltes altres coses que són molt
importants, perquè has d’omplir la nevera,
però fins ací. Ara hi ha una tendència
que diu que ni tan sols és necessari que
t’agrade la teua feina. Que n’hi ha prou
de fer-la bé. És veritat que si t’agrada, li
pots dedicar més hores i no et sap tant
de greu. Hem d’entendre el treball com
allò que és necessari per a fer allò que ens
permet ser feliços. A vegades la felicitat
no és de 8 a 3.
Resulta que quan et
presentes no dius: Enric
Nomdedéu, saxofonista
afeccionat i molt roín.
Dic, graduat social… La
nostra marca personal
s’ha convertit en la
nostra professió
—Quantes hores treballarà la vostra filla
quan arribe al mercat laboral?
—No en tinc ni idea, però segurament,
gràcies al que fem, és possible que en
—El discurs és molt bo, però torne a
pensar en la gent que no té feina.
—520 milions d’euros dedicats a això.
Hem baixat 20 punts l’atur des del 2015.

50
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ENRIC NOMDEDÉU
Hi ha 352.000 persones
que encara no tenen
un lloc de feina, i per a
molts dels que sí que en
tenen, no és suficient,
o no els satisfà, i hem
inventat conceptes com
“treballadors pobres”,
que això ja et fa explotar
el cap
No anem bé. Hi ha 352.000 persones que
encara no tenen un lloc de feina, i per
a molts dels que sí que en tenen, no és
suficient, o no els satisfà, i hem inventat
conceptes com “treballadors pobres”,
que això ja et fa explotar el cap. És evident
que eixa és la part més important de la
nostra feina, però si reforcem només el
fet que la gent trobe una feina sense dir
com ha de ser, o en quines condicions…
Joan Sanchis: “Molts joves se senten
tan precaris i explotats que no els fa res
d’abandonar el lloc de faena”
—El vostre col·laborador, Joan Sanchis,
diu al seu llibre que no està escrit enlloc
que hi haja una feina per a cada persona.
—Sanchis, com a jove economista, és
un provocador. Però hi ha una realitat.
Ací no es pot deixar ningú pel camí.
Deixar la gent a les cunetes. I això és el
que explica que la Conselleria d’Igualtat
genere la primera experiència de renda
d’inclusió de l’estat. Ara s’ha estès. No
és escrit enlloc que siguem capaços de
crear llocs de feina per a tot el món,
Sanchis ho pot dir, potser jo, pel meu
càrrec, no, però insistesc que això no
vol dir que puguem deixar la gent sense
recursos.
PRATS I CAMPS

51
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ENTREVISTA
BENET SALELLAS
“Si acceptem el 25%,
ens demanaran el 50%”
Entrevista a l’advocat d’Òmnium sobre la batalla
judicial al TSJC i el perill que els partits “col·loquin
els jutges als seients del parlament”

52
BENET SALELLAS
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
JOSEP CASULLERAS NUALART
Ha arribat el moment que les famílies
que defensen la immersió
passin a l’atac arran de la imposició
de més hores de castellà a tot
Catalunya. Per això unes quantes
entitats han comparegut davant el TSJC,
que fa ben poc va acceptar la legitimitat
d’una entitat espanyolista per forçar
l’execució de la sentència del 25%. Una
d’aquestes entitats, Òmnium Cultural,
va lliurar al tribunal les peticions de quaranta-dues
famílies que li demanaven
que mirés d’aturar aquesta execució i
advertien que podrien ser molts milers
de famílies més. Benet Salellas és l’advocat
que els representa, i en aquesta
entrevista parlar de les opcions que té
aquesta batalla i del paper preocupant
que, a parer seu, han tingut tant el govern
com els partits que negocien un possible
retrocés legal del català a l’escola per
complaure el tribunal.
—Us ha sorprès que l’Asociación per
una Escuela Bilingüe (AEB) hagi estat
reconeguda com a part?
—Passen coses com aquesta quan parlem
de certes qüestions que tenen a veure
amb Catalunya i que encenen molt el
nacionalisme espanyol, que està molt
infiltrat en els tribunals de justícia. Segons
la jurisprudència, no hauria d’haver
passat, però per això era prou previsible.
—Si era previsible, s’ha actuat tard per
plantar-hi cara?
—De vegades no som prou conscients del
context de guerra judicial en què vivim.
En aquest, es va valorar, però com que
no es volia donar una imatge de fractura
social –que d’una banda hi hagués els
pro-bilingüisme i, de l’altra, els defensors
del model d’immersió–, per evitar
aquest relat potser no es van activar
prou de pressa els mecanismes que en
un context com el que tenim s’haurien
d’haver previst.
—Ara és massa tard? Aquests recursos
que presenteu poden aturar el compte
enrere perquè s’executi la sentència?
—No em preocupa tant això com si el
tribunal té capacitat d’escoltar. Perquè, si
hi és, no hi fa res que hàgim comparegut
ara i no abans.
—Però no sembla que l’hagi de tenir,
aquesta capacitat d’escoltar, i d’ací a una
setmana s’acaba el termini per executar
la sentència.
—Mireu, jo tinc una altra execució oberta
fa deu anys davant aquest mateix tribunal
sobre un altre cas, d’un abocador al
Baix Empordà. L’administració no ha
executat la sentència i no s’ha obert cap
causa penal contra cap conseller ni contra
cap director general, ni s’ha fet res de tot
això. I en fa deu anys. Les execucions no
són senzilles ni ràpides, generalment.
En aquest cas de la llengua, d’aquesta
transcendència, amb el volum d’afectats
que té i les conseqüències que hi
pot haver, voldria pensar que el tribunal
no es precipitarà. Per això li diem que
l’execució és nul·la.
—En aquesta demanda actueu també
en representació de quaranta-dues famílies?
—Òmnium actua en nom seu i entén que
la seva visió no és la dels catalanoparlants
sinó del conjunt de pares i mares que
volen que, al final de l’escolarització,
els seus fills sàpiguen tant català com
castellà. Per evitar que ningú ens pugui
dir que no tenim interès legítim en
aquesta causa, també diem que actuem
en nom d’aquestes famílies que són sòcies
de l’entitat i que ens han demanat
específicament que fem aquest pas. Que
Òmnium actua en nom seu
i entén que la seva visió no
és la dels catalanoparlants
sinó del conjunt de pares
i mares que volen que, al
final de l’escolarització,
els seus fills sàpiguen tant
català com castellà

53
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
BENET SALELLAS
no estiguin temptats de deixar-nos fora
del procés, perquè també som representants
d’un grup concret de famílies.
És un mirall d’allò que va fer l’AEB, i ara
que no ens diguin que tenim menys legitimitat
que ells. I els advertim que ara
són quaranta-dues famílies, però que en
podríem aportar quaranta mil.
—No han tingut en compte les famílies
ni els professors, en la imposició del
25%.
—I ara nosaltres diem que la decisió sobre
el 25% és il·legal, que no es basa en cap llei,
i que les lleis vigents tant a Catalunya com
a l’estat diuen el contrari. Volem discutir
sobre el fons. Ja veurem com ho rep el tribunal,
però no descartem que si el TSJC no
accepta que tenim dret de discutir sobre el
25%, anirem al Suprem, al TC i al TEDH
per denunciar que una de les decisions
més dràstiques que hi ha hagut en matèria
educativa a Catalunya s’ha pres sense
donar veu als afectats, famílies, direccions
de centre, professorat, sindicats...
—Diuen que el 25% és inevitable perquè
tot ve de la sentència del Tribunal
Constitucional espanyol contra l’estatut
del 2010.
—El 25% no l’ha dit mai, el TC, se l’inventa
el TSJC fent una lectura equivocada
d’una sentència del Tribunal d’Estrasburg
sobre el model d’escolarització a
Bèlgica. I la qüestió de fons, que és si
el castellà ha de ser considerat llengua
vehicular, ve d’una frase de la sentència
de l’estatut, sí. Però el TC és un legislador
negatiu, no positiu. Quan hi ha
una llei contrària a la constitució, el TC
pot podar-ne articles perquè no tinguin
efectes jurídics. Però no pot dictar lleis.
Quan el TC dicta la sentència de l’estatut,
no declara la inconstitucionalitat de res,
no expulsa de l’ordenament jurídic cap
article concret de l’estatut, ni de la llei
de política lingüística, ni de la LEC, ni de
la llei de normalització. No és cert que
avui tinguem cap llei que ens ordeni que
el castellà sigui vehicular. I aquí és on hi
ha un dels riscs més grans, molt perillós.
—De quin risc parleu?
—Els tribunals de justícia del contenciós
administratiu poden obligar el parlament
a dictar una llei? És legítim i constitucional
que un grup de jutges digui al poder
legislatiu què ha de legislar? El principi
de separació de poders funciona com un
sistema de contrapesos independents. El
TC pot podar lleis, sí, però els membres
del TSJC no tenen aquesta funció. Ells
han de dir si un acte de l’administració és
conforme a les lleis vigents, però no poden
donar ordres al poder legislatiu. I si el
poder legislatiu accepta aquest marc i diu
que per executar una sentència judicial
s’ha de fer una modificació legislativa,
entrem en una dimensió desconeguda
absolutament perversa de confusió de
poders de l’estat. Perquè acceptem de col·
locar els jutges en els seients envellutats
del Parlament de Catalunya.
—La reacció a la sentència de fer una
nova llei o modificar-ne una d’existent,
tal com es negocia ara, vol dir l’acceptació
de la ingerència del poder judicial?
—Si arran de la decisió d’un tribunal,
fessis una llei que blindés el model, evidentment
dificultaries que el poder judicial
pogués tornar a fer una intromissió.
Però si fas que la llei sigui una manera
d’executar la sentència, l’efecte és tot
el contrari.
—Diuen que la modificació de la llei
blinda la immersió.
—És una de les coses més decebedores
que hem viscut aquests darrers mesos:
que no es parli clar. Que diguin què volen
fer i què no volen fer. Tenim dret de
saber si volen executar el 25% o no. Si
volen fer una llei per executar el 25%, és
una aberració de confusió de poders i un
pas enrere. Si, en canvi, es vol fer un text
legal per confrontar la decisió judicial
perquè no es vol executar la sentència,
aleshores sí que blindarem. Però tinc la
sensació que tot i que es donen uns titulars
i es parla en alguns mitjans d’una
llei per blindar la immersió, això que fan
és introduir per primera vegada després
del franquisme en la nostra tradició jurídica
que el castellà ha de ser vehicular
en l’ensenyament.
—Diuen que així tenim el control sobre
com aplicar el pes del català i del castellà
i que, si no, ho imposarien els jutges amb
percentatges.
—Hem d’entendre que l’administració de
justícia a Catalunya té en aquest afer un
paper absolutament activista i estratègic.
Pensar que si diem que complirem allò
que ells resolen, després farem una jugada
mestra i els enganyarem és no ser conscients
de qui tenim davant i qui són els poders
que ataquen el nostre model de país. Hi ha
la possibilitat d’oposar-se a la sentència,
de combatre-la i resistir; o d’executar-la
i dir amén. Pensar que diem que executem
però que en realitat els farem un gol és no
ser conscients de qui tenim davant.
—L’opció de combatre es pot fer protegint
alhora els directors dels centres?
—Sí. Hi ha d’haver un missatge clar que
les decisions sobre això no han de recaure
en les direccions dels centres sinó en el
conseller. Les direccions s’han de blindar,
sí. És la manera com podem ser més
Anirem al Suprem, al TC
i al TEDH per denunciar
que una de les decisions
més dràstiques que hi
ha hagut en matèria
educativa a Catalunya
s’ha pres sense donar
veu als afectats, famílies,
direccions de centre,
professorat, sindicats...

54
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
BENET SALELLAS
Estratègicament no
podem acceptar el 25%,
perquè la voluntat que té
és que sigui un primer pas
cap a l’arraconament en
massa del català a l’escola
vulnerables, perquè si permetem que en
cada escola hi hagi pares que puguin atacar
els directors, crearem un ambient a
les escoles que no convé. Cal afrontar-ho
com a país, com a model, i hi ha d’haver el
conseller posant el cos per entomar el que
pugui venir. Però també voldria pensar
quina és la millor manera de convèncer
els professors que avui a Catalunya no
escolaritzen en català.
—Què voleu dir?
—Si anem amb la tesi aquesta de la jugada
mestra i no donem un missatge
clar sobre quin és el model lingüístic a
l’escola, es fa més difícil que els directors
puguin exigir a tot el professorat l’ús
del català. Si fem modificacions de la
llei en què s’elimina el lema que diu que
l’escola a Catalunya és en català, enviem
un missatge a aquest sector del professorat
que no compleix la llei; hi donem
cobertura. La llei té un valor simbòlic
també, perquè permet a un director de
dir a un professor que la llei l’obliga a fer
les classes en català.
—Penseu que la voluntat real dels partits
és d’executar la sentència? I que això
explica que el govern espanyol no l’hagi
demanada?
—La pregunta que em faig és quin és el
model del govern més progressista de la
història. El PSC i comuns què volen? Que
l’advocacia de l’estat no hagi demanat
l’execució de la sentència no hauria de
ser una prebenda, sinó que hauria de ser
la posició política del govern espanyol,
independentment dels suports polítics
que tingui. Que no executin la sentència
en un expedient en què saben que, com
sempre, hi haurà l’extrema dreta o l’espanyolisme
ranci que els faran la feina
bruta no em serveix. El govern espanyol
té moltes eines, fins i tot una llei de llengües,
amb què podria resoldre la qüestió
a favor de la immersió. I, en canvi, permeten
amb una certa condescendència
que els catalans ens anem fregint solets
amb el poder judicial que tenim.
—El govern espanyol hauria pogut retirar
el recurs contra la immersió al TSJC
abans no hi hagués aquesta sentència...
—Sí, sí, i no el va retirar. Els jutges no
poden actuar d’ofici en aquest cas, sinó
que ho fan perquè algú els ho demana.
En aquest cas si qui ho demanava –que
era l’advocacia de l’estat– ho hagués
deixat de demanar, els jutges no haurien
tingut cap més opció que arxivar el procediment,
no s’hauria dictat la sentència
i no seríem on som. I tant l’advocacia de
l’estat com la Generalitat, abans no ens
trobéssim en aquesta situació tan calenta
d’ara, en previsió d’allò que podria passar,
haurien pogut fer moviments.
—Quins moviments?
—Haurien pogut instar la inexecució
de la sentència. En la causa de què us
parlava abans que fa deu anys que és
en execució, la Generalitat ha instat la
inexecució moltes vegades. És el tràmit
previst a l’article 105 de la llei del
contenciós. O sigui que l’administració
demandada digui que no pot executar la
sentència materialment perquè afecta
drets fonamentals, perquè per interès
públic no es podria executar. Imagineu-vos
que la Generalitat ho hagués
al·legat, i l’advocacia de l’estat hagués
dit que hi estava d’acord... Aleshores,
l’AEB hauria tingut el camp tan obert
per a fer això que ha fet?
—La Generalitat ja no és a temps de
fer-ho?
—Teòricament, no. Hem demanat que
es proposi aquesta possibilitat, però com
que som més enllà dels dos mesos de la
fermesa de la sentència, amb una interpretació
rigorosa de la llei ens podrien
dir que no. Amb una interpretació que
pensi que hi ha en joc drets fonamentals
potser sí... Però podem dir que no hi ha
hagut una posició ambiciosa per part del
govern a l’hora de resoldre aquest afer
d’una altra manera.
—Hi ha gent que diu que tant de bo fos
el 25% de castellà, i que caldria aprofitar
aquesta sentència per garantir que la
resta es fa en català, perquè a la pràctica
no passa. Què en penseu?
—Estic d’acord que hem de partir de la
realitat, i que probablement el model no
és plenament d’èxit. Però jo parteixo de
la comparativa amb uns altres models,
com el valencià, el de les Illes i el basc,
i tinc clar que el nostre té un resultat
molt més favorable per al català. Ara, ens
ajudaria un sistema que fos realment rigorós
de 25% i 75%? Crec que no, perquè
en la perspectiva jurídica hi ha un pecat
original que és aquesta discussió sobre
quin és el significat de l’oficialitat de la
llengua i el reconeixement que ha de tenir
el castellà. Si acceptem el 25%, després
ens demanaran el 50%.
—És que el 25% sempre diuen que és
el mínim.
—I a l’escola de Canet la petició que fan
és del 50% de castellà. Estratègicament
no podem acceptar el 25%, perquè la
voluntat que té és que sigui un primer
pas cap a l’arraconament en massa del
català a l’escola.

55
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
REPORTATGE
Andorra, el primer territori del país
amb criptomoneda pròpia?
Una nova llei preveu que Andorra pugui crear una moneda virtual pròpia,
però la proposta encara haurà de recórrer un llarg camí
REDACCIÓ
La moneda virtual andorrana
comença a agafar forma,
després de gairebé un any
i mig de compàs d’espera
parlamentari. Divendres
s’acaba el període d’esmenes
de la proposició de llei
de regulació dels actius digitals,
que podria convertir
Andorra en el primer territori
del país a disposar d’una
divisa digital de denominació
pròpia.
Una proposta amb moltes
cares
Tal com es preveu a la proposició
de llei, aquest “diner
sobirà digital programable”
–el terme legal que rep la
moneda virtual andorrana–
exercirà una doble funció.
Per una banda, servirà, com
qualsevol moneda tradicional,
“de mitjà de pagament
i compensació com a diner
digital emès pel banc central
[...] i destinat al públic en
general”, segons el text de la
llei. Per una altra, “es podrà
oferir a qualsevol persona i
corporació en la forma de dipòsit
al banc central en forma
digital”. Això permetrà als
ciutadans i empreses d’obrir
dipòsits bancaris directament
al màxim organisme
monetari del Principat, l’Autoritat
Financera Andorrana
(AFA).

56
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
REPORTATGE
Es tracta, de fet, d’una proposta
que han posat sobre la
taula algunes de les principals
economies del planeta,
com ara la Xina o bé la zona
euro, i que faria d’Andorra un
país capdavanter en aquest
àmbit. Entre més avantatges,
serviria per a abaratir els
costs de transacció associats
a les targetes de crèdit o bé
millorar la confidencialitat
de les transaccions: la legislació
vigent permet als bancs
de compartir certes dades financeres
dels usuaris amb la
finalitat d’extreure’n un rèdit
comercial, però en el cas del
sector públic aquest incentiu
en principi desapareixeria.
A banda aquestes dues funcions,
la moneda virtual andorrana
tindrà un tercer ús,
com a nou canal d’emissió
de bons de l’estat, tal com
explica a VilaWeb David Montané,
conseller general de
Demòcrates per Andorra i un
dels impulsors de la proposta
de llei. La llei, diu, preveu la
creació d’un mercat de valors
digitals, l’AndorraDex,
en què s’emetrien aquests
bons virtuals. Montané diu
que l’operació seria semblant
a les accions al mercat borsari
que tots coneixem, però
amb la particularitat que,
gràcies a l’ús de la tecnologia
blockchain, els costs de sortida
a l’AndorraDex són molt inferiors
als costs tradicionals
d’emissió de bons de l’estat.
La llei d’actius digitals, tanmateix,
no solament obre la
porta a la creació d’una moneda
digital única sota control
de l’estat andorrà, sinó que
també fa possible que les empreses
privades puguin crear
els seus tokens, amb l’AFA com
a organisme encarregat de
concedir llicències d’emissió.
“Això permetria als ciutadans
de bescanviar els seus diners
per tokens a Grandvalira, per
exemple, i fer-los servir per a
pagar a tots els establiments
de l’estació.” Montané afegeix
que la iniciativa podria
potenciar la fidelització dels
clients: “Perquè ens entenguem,
no podries fer servir
el token de Grandvalira per a
pagar a l’FNAC de Barcelona.”
Encara no pot avançar
quines entitats privades han
manifestat la voluntat d’acollir-se
a la proposta, però sí
que diu que és una proposta
molt avançada, sobretot per la
comunitat ‘cripto’ andorrana,
que té centenars de membres.
Qüestió de temps
La llei d’actius digitals fou
proposada a final de gener del
2021, però no serà fins el 20 de
maig d’enguany que s’acabarà
el període d’esmenes. Un
seguit d’entrebancs tècnics i
el recel de l’oposició, sobretot
del Partit Socialista, han fet
que la proposta de llei acumuli
tretze pròrrogues. El principal
motiu de demora és que
la legislació “ha madurat i ha
anat evolucionant”, segons
Montané. “Hem d’adaptar
una sèrie de lleis que Andorra
no té, com ara la llei del
mercat de valors, i també cal
transposar la legislació europea
a l’andorrana”, explica.
Aquest encaix amb el dret europeu
és particularment important,
a parer seu. Reconeix
que hi ha mancances jurídiques
que s’hauran de resoldre
Una vegada hagi passat aquest any i mig,
segons les previsions amb què treballa
l’executiu, entrarà en funcionament la
moneda virtual andorrana, però el sistema
de llicències per a tokens privats s’allargarà
més enllà d’aquest període
abans la llei no entri en vigor.
Montané no hi fa referència
explícitament, però el mes de
desembre el Consell d’Europa
va denunciar mancances
en la regulació andorrana de
criptomònades. Per bé que la
llei signifiqui una gran oportunitat
per al Principat, també
hi ha un aspecte de reputació
que els fa ser prudents a l’hora
de pensar en la manera de
posar-la en circulació.
“La proposta de llei estableix
les grans directrius d’aquest
sector, però darrere hi ha
tot un entramat de legislació
subsidiària que s’haurà
d’ajustar”, diu, perquè concordi
amb l’Acord Monetari
entre el Principat d’Andorra
i la Unió Europea. Per això la
llei encara trigarà entre dotze
i divuit mesos a entrar en
vigor. Aquest període servirà
al govern per a desplegar tots
els recursos tècnics, financers
i jurídics necessaris per
a aplicar la proposta de llei.
Quan l’administració tingui
aquestes garanties desplegarà
el projecte plenament.
Una vegada hagi passat
aquest any i mig, segons les
previsions amb què treballa
l’executiu, entrarà en funcionament
la moneda virtual
andorrana, però el sistema
de llicències per a tokens privats
s’allargarà més enllà
d’aquest període. La flamant
nova llei d’actius digitals és
més a prop que no pas ahir,
certament, però encara trigarà
a ser una realitat.

57
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
REPORTATGE
El drama de l’habitatge a Eivissa:
800 euros el mes per a conviure
amb rates
Eivissa és el territori amb el preu per metre quadrat més car · Els treballadors públics
que hi són destinats es troben obligats a dormir en un hotel per la impossibilitat de
trobar-hi un pis digne
MARTÍ GELABERT
Ets docent. Interí. Has de fer
punts per obtenir una plaça
estable. Vius a Mallorca,
però aquí les oportunitats són
més complicades. T’apuntes
a places que surten a Eivissa
o Menorca. És un dimarts de
maig, quan ja ha començat la
temporada turística, i et telefonen:
“Has guanyat la plaça.
Una substitució de dos mesos.
T’incorpores demà.” Dubtes,
et poses nerviós, però saps
que no tens cap més remei,
que hi perdràs doblers, segurament,
però que és una inversió
de futur. Fas les maletes,
t’acomiades de la família
–dels amics gairebé no hi ets a
temps– i agafes el primer vol.
Així i tot, on viuràs?
I, sense tenir prou temps de
pensar, mires pisos pels portals
d’internet. Saps que n’has
de cercar prop del centre on
t’han atorgat la plaça, perquè
no tens cotxe. I el transport públic
funciona com funciona. Per
tant, estàs més limitat. L’anunci
és concret: “Estudi a Dalt Vila.
1.150 euros el mes per 55 m 2 .
1a planta sense ascensor.” Són
20,91 euros el metre quadrat.
Car. Continues mirant: “Lloguer
de pis al carrer Sant Antoni.
3.000 euros el mes per 40 m 2 .”
Són 75 euros el metre quadrat,
més car encara, exagerat. I així,
continues cercant, esperant que
et toqui una loteria que no et
pots permetre de jugar.
El drama de l’habitatge a Eivissa
és un fet que no solament
els docents, sinó tots
els treballadors públics que
hi són destinats, viuen a la
seva pell. Evidentment, també
és un problema gros per als
treballadors de temporada i
els residents d’una illa que fa
anys que ha esclatat pel boom
turístic. Les entitats en defensa
de l’accés a l’habitatge
denuncien que la situació és
insostenible. Per això, seguint
l’exemple, molts joves
que han aconseguit una plaça
temporal –sigui de mesos o
de tot un curs–, que és molt
necessària per al seu futur,
acaben vivint on poden fins
que sona la campana i troben

58
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
un pis –gairebé sempre compartit–
més o menys digne.
És el cas de Carles del Olmo,
que dimarts, quan va rebre la
telefonada per incorporar-se
a la feina l’endemà, va trobar
que la solució més viable era
quedar a dormir en un hotel:
36 euros la nit, durant els tres
dies que ha de fer feina. Després,
un vol cap a Mallorca...
i així cada setmana.
Com en Carles, hi ha més docents
que opten per aquesta
solució. Alguns altres tenen
la “sort” de tenir un amic que
hi viu i els deixa un sofà per a
dormir uns quants dies, mentre
poden cercar pis d’una
manera un poc més tranquil·
la. Ens ho conta Miquel Àngel,
que els primers deu dies va
poder dormir a ca una amiga,
però aquesta no era la seva
idea: “Vaig arribar-hi el curs
16-17, al setembre. Tot d’una
em vaig posar a cercar pis i en
vaig trobar un bastant fàcilment,
però jo no l’havia vist.”
Hi havia d’haver gat amagat,
perquè “només” havia de pagar
cinc-cents euros el mes.
I quan el va anar a veure, tot
d’una se’n va adonar. “Vàrem
entrar per una porta d’un bar i
vàrem pujar unes escales que
ens duien a una espècie d’entresolat.
Vaig al·lucinar, era
una habitació amb parets de
pladur allà dalt, amb una rentadora
i un ventiladoret”, ens
explica. I el lavabo i la cuina?
La resposta era senzilla: fes
servir els del bar.
Eivissa, el lloc més car on
viure
El preu mitjà del metre quadrat
a l’abril a Vila, la capital d’Eivissa,
és de 22,3 euros el metre
quadrat, segons Idealista.com,
un dels portals immobiliaris
més grans de venda i lloguer
i que elabora informes mensuals
sobre preus. És un 37,4%
més que l’abril del 2021 –durant
la pandèmia–, però encara
lluny del màxim històric,
l’agost de 2017: 26,3 euros/m 2
de mitjana. Per fer-se’n una
idea, a les Illes Balears la mitjana
de preu és de 13,2 euros/
m 2 ; a Palma, d’11,7 euros/m 2 ,
i a Ciutadella, de 10,7 euros/
m 2 . És a dir, la meitat, aproximadament.
I en comparació
amb els altres territoris,
en una ciutat com Barcelona
el preu mitjà de l’habitatge
ni s’hi acosta, a l’eivissenc:
14,7 euros/m 2 . I València, molt
menys: 8,2 euros/m 2 . Eivissa
és el lloc més car.
El cost de l’habitatge, afegit al cost de
vida per la insularitat, són problemes que
critiquen els sindicats, perquè acaben
conduint a falta de personal a les Illes i, per
tant, a una disminució de la qualitat dels
serveis públics
Els propietaris se n’aprofiten,
d’aquestes situacions.
El negoci de l’estiu és massa
temptador i tampoc no
preveuen de morir d’èxit. El
primer any en Miquel Àngel
va trobar un pis per 950
euros/m 2 , tres habitacions,
al centre. El segon confessa
que pagava poc: eren 600 euros
el mes, però havien de
partir tres o quatre setmanes
abans d’acabar el juny perquè
el pis estigués preparat per a
la temporada turística. Avís:
no acaba bé. L’any següent
podien tornar-hi. El preu ja
havia pujat: 200 euros més. Al
final s’havien de quedar a casa
d’algú, perquè també els feien
fora abans d’hora. El darrer
any, el preu va tornar a pujar
200 euros més: ja arribava al
miler. S’hi varen quedar, amb
deficiències incloses, que la
propietària no va voler adobar
fins que no comencés la temporada.
L’any següent s’havien
de quedar al mateix pis,
però el preu ja era desorbitat:
un client de la propietària li
n’oferia 1.500 euros i ells es
van trobar sense res. Varen
poder trobar un pis petit –un
apartament reconvertit– i
aquell curs va ser l’any de la
pandèmia.
“Després del confinament
vaig decidir de tornar a Mallorca.
Vaig preferir estar
aquí sense fer feina que allà
tenint-ne. La feina no era el
problema, sinó el lloguer. Tot
és molt car i, malgrat que el
sou de professor no està malament,
no és fàcil”, diu. I, fins i
tot, reconeix haver tingut sort:
“Hi ha moments que passes
angoixa, sobretot el primer
any. Però després consider que
he estat un afortunat.”
Referint-se a aquests moments
d’angoixa, de no saber
on viure, explica un altre lloc
que va anar a visitar. Era una
casa que una al·lota de Madrid
llogava per 800 euros, prop
de la discoteca Pacha. “Era
més que antiga. Mentre em
mostrava la casa van sortir
rates, les portes tenien cruis
on cabia tota la mà... I ella es
reservava el dret de venir a
estar-hi quan volgués!”
Queixes sindicals
El cost de l’habitatge, afegit al
cost de vida per la insularitat,
són problemes que critiquen
els sindicats, perquè acaben
conduint a falta de personal
a les Illes i, per tant, a una
disminució de la qualitat dels
serveis públics. “Tenim molts
docents que comparteixen pis,
que no poden arribar a final de
mes, o que perden doblers per
a anar a fer feina”, assegurava
en una conferència de
premsa el portaveu d’UNISEP
–plataforma que aglutina set
sindicats dels àmbits docent,
de salut, policíac i de funcionaris–,
fent una crítica a la
falta de suport dels governs.
Una dada que va donar és que
el complement de residència
a les Illes Balears és de prop de
114 euros, mentre que a Ceuta,
Melilla i les Illes Canàries
oscil·la entre 600 euros i 900.
I si bé el govern de les Illes
va arribar a un acord amb la
plataforma Insularitat Digna
per estudiar un possible
complement de fidelització,
UNISEP diu que exclou prop
de 40.000 docents i sanitaris.
Aquest mes hi ha previst de fer
mobilitzacions.

59
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ANÀLISI
Els cinc problemes greus
que té Espanya un mes després
del Catalangate
Del desprestigi internacional a l’espionatge d’advocats i l’impacte en les causes
de Llarena, l’escàndol Pegasus pot acabar tenint greus conseqüències
JOSEP CASULLERAS NUALART
“Quan les democràcies s’involucren
en la violació de les
llibertats civils d’una manera
tan flagrant com sembla
que ha passat a Catalunya es
mereixen una condemna”,
deia l’editorial de The Washington
Post del 22 d’abril. I
aquest cap de setmana l’editor
sobre qüestions europees
del Financial Times compa-
cutats pel CNI amb permís
judicial, desviant l’atenció
cap a un suposat espionatge
a Pedro Sánchez i ordint un
relat que ha anat oscil·lant
entre el menysteniment i la
justificació de les intromissions
en les comunicacions
dels independentistes catalans.
Però hi ha unes conseqüències
que van més enllà
rava el Catalangate amb el
Watergate i amb l’espionatge
polític a la RFA. Un mes després
de la revelació que van fer
Citizen Lab i The New Yorker
de l’espionatge en massa a
l’independentisme, l’estat
espanyol ha reaccionat mirant
de controlar l’escàndol
de portes endins, diluint-lo
en uns comptats casos exede
les fronteres de l’estat
espanyol, que l’empastifen,
que en qüestionen la qualitat
democràtica, que poden tenir
influència en procediments
judicials internacionals i que
poden canviar dinàmiques al
Parlament Europeu. L’estat
espanyol té ara uns quants
problemes greus derivats del
Catalangate.

60
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ANÀLISI
1. El desprestigi
internacional
De la “democràcia plena” que
el govern espanyol ha venut
per fer veure que no té cap
responsabilitat en els casos
de repressió política, a la
democràcia vigilada de què
parlava The New Yorker en el
reportatge sobre l’espionatge
a l’independentisme català o
el Washington Post en el seu
contundent editorial: “Fins i
tot quan [les democràcies] fan
servir aquests programaris
amb aprovació judicial o una
justificació legal, es continuen
fent mal perquè atorguen
legitimitat i suport financer
a un producte que s’exporta
a tot món per cometre tota
mena de crims.”
L’efecte internacional de l’escàndol
fou gairebé immediat,
fins i tot amb un comunicat
d’Amnistia Internacional demanant
al govern espanyol
que aclarís el seu paper en
l’espionatge, i amb articles a
algunes de les capçaleres de
referència mundial. El fet que
la investigació la dugués a terme
Citizen Lab ha contribuït al
desprestigi espanyol, perquè
aquest laboratori tecnològic
vinculat a la Universitat de
Toronto s’ha guanyat una
enorme reputació internacional
aquests darrers anys, en
què ha destapat una bona colla
de casos d’espionatge il·legal
amb Pegasus. Moltes de les
investigacions prèvies de Citizen
Lab han estat aplaudides
per dirigents polítics de tots
colors, espanyols inclosos,
quan les revelacions evidenciaven
que hi havia hagut un
abús i una vulneració de l’estat
de dret per les autoritats
d’estats com ara Hongria i
Polònia.
I quan ha esclatat el Catalangate,
els partits espanyols, del
PSOE a Vox, han qüestionat la
imparcialitat de Citizen Lab, i
han mirat de desprestigiar-la
fent ús de l’aparell mediàtic
madrileny acostumat a flagel·
lar l’independentisme. La ministra
de Defensa espanyola,
Margarita Robles, va arribar a
dir que no sabia ni què era The
New Yorker, i el representant
socialista en la comissió de
secrets oficials del congrés va
arribar a insinuar que Citizen
Lab no era independent ni fiable,
i que havia participat en
una campanya de desprestigi
ordida per l’independentisme
per desprestigiar l’estat
espanyol.
Però els experts de Citizen
Lab han estat reconeguts internacionalment
també per
aquesta investigació, i ja han
comparegut en les dues primeres
sessions de la comissió
d’investigació del Parlament
Europeu sobre l’ús de Pegasus.
És en aquesta comissió,
constituïda just l’endemà
de la publicació de l’informe
del Catalangate, on es fa
més visible la tríada Espanya-Hongria-Polònia
que
tant han mirat de defugir els
representants espanyols a
les institucions europees. És
aquest arrenglerament de democràcies
defectuoses que fa
més mal a la imatge de l’estat.
I les sortides de to d’alguns
eurodiputats espanyols en
el debat parlamentari que
es va fer a Brussel·les sobre
Pegasus és una mostra del
nerviosisme que els suscita.
2. La comissió Pegasus
La comissió Pegasus al Parlament
Europeu és una fita important.
Perquè hi ha poques
comissions d’investigació a
l’eurocambra, i aquesta, pensada
inicialment per investigar
sobretot els casos destapats
l’estiu passat a Hongria i
Polònia, ha tingut l’afegit de
darrera hora del Catalangate.
El partit impulsor d’aquesta
comissió, i un dels més bel·ligerants
contra l’ús de Pegasus
per les autoritats dels estats
membres, és el liberal, Renew
Europe, on hi ha inclosos els
eurodiputats de Ciutadans. El
grup ha exigit explicacions al
govern espanyol, perquè digui
si ha estat client de la companyia
israeliana NSO i si ha
fet servir Pegasus per espiar
dirigents polítics catalans i
membres de la societat civil.
El president de la comissió és
el neerlandès Jeroen Lenaers,
del PP europeu; una de les vice-presidentes
és l’eurodiputada
d’ERC Diana Riba; i un
altre dels membres és Carles
Puigdemont.
A Espanya se li obre una gran
esquerda a Brussel·les pel
Catalangate
De les negociacions entre els
grups d’aquestes darreres
setmanes n’ha sortit l’acord
de fer una missió d’investigació
a l’estat espanyol, malgrat
les pressions espanyoles dins
els grups majoritaris perquè
no es fes. Serà, això sí, la quarta
missió que es farà, després
de les de Polònia, Hongria i
Israel, on té la seu la companyia
NSO. La comissió té dotze
mesos per a interrogar víctimes,
presumptes responsables
i experts sobre els casos
d’espionatge revelats dins la
Unió Europea. Tant el PSOE
com el PP, Ciutadans i Vox
L’efecte internacional de l’escàndol
fou gairebé immediat, fins i tot amb un
comunicat d’Amnistia Internacional
demanant al govern espanyol que aclarís
el seu paper en l’espionatge, i amb articles
a algunes de les capçaleres de referència
mundial

61
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ANÀLISI
volien evitar la imatge d’una
delegació d’eurodiputats de la
comissió d’investigació sobre
Pegasus anant a visitar institucions
espanyoles, com ara
el CNI i alguns ministeris, per
demanar explicacions sobre
els casos d’espionatge denunciats.
Passat aquest any
d’investigacions, la comissió
presentarà un informe de
conclusions que previsiblement
se sotmetrà a debat i
votació al ple.
El Catalangate ha permès d’obrir una escletxa
en l’estratègia espanyola de controlar tot allò
que tingués a veure amb l’independentisme a les
institucions europees
El Catalangate ha permès
d’obrir una escletxa en l’estratègia
espanyola de controlar
tot allò que tingués a
veure amb l’independentisme
a les institucions europees.
Aquí, en certa manera, han
perdut el control, si més no
a l’eurocambra. Perquè per
primera vegada s’ha fet públic
l’espionatge a eurodiputats.
Carles Puigdemont, Toni
Comín, Clara Ponsatí, Diana
Riba i Jordi Solé són els cinc
primers eurodiputats espiats
amb Pegasus. I això ha causat
impacte a Brussel·les i a
Estrasburg.
3. El front judicial
La majoria de la seixantena
d’afectats pel Catalangate han
començat a presentar querelles
per l’espionatge de
què han estat víctimes, i el
recorregut que tindran és incert.
Si durant el procés d’investigació
previ a la publicació
del Catalangate hi havia hagut
una discreció i una coordinació
total entre els partits i
les entitats independentistes,
després del 18 d’abril cadascú
ha fet la seva a l’hora de
bastir l’ofensiva judicial. Els
dirigents d’ERC afectats presentaran
les querelles perquè
siguin acumulades a la que té
oberta el jutjat d’instrucció
número 32 de Barcelona de
fa gairebé dos anys, per les
denúncies de Roger Torrent i
Ernest Maragall quan es van
fer públics els seus casos, l’estiu
del 2020.
Com que al jutjat 32 ja hi ha
camí obert, tots els afectats
d’Òmnium i de la CUP, que
representa l’advocat Benet
Salellas, hi han presentat
la querella, perquè també
s’acumuli en aquesta causa,
tot assenyalant l’empresa
responsable de l’espionatge,
NSO, i també el CNI i les
policies espanyoles. Els cinc
espiats com a membres de
l’ANC, amb l’advocat Antoni
Abat Ninet, també han presentat
les querelles al jutjat
número 32.
En canvi, l’advocat Gonzalo
Boye i els membres de Junts
afectats per l’espionatge
presentaran les querelles en
diverses jurisdiccions, tant
dins de l’estat espanyol com
fora (Alemanya, França, Bèlgica,
Suïssa i Portugal). Sempre
dependrà del lloc on hagi
tingut lloc la infecció o intent
d’infecció documentada per
Citizen Lab. D’aquesta manera,
Boye prova de diversificar
l’ofensiva.
Qui també presentarà una
querella a Suïssa és l’ex-diputada
de la CUP Anna Gabriel,
per a denunciar que ella,
com a resident d’aquest país,
ha estat víctima d’espionatge
polític per part d’un altre
estat, cosa tipificada com a
delicte en el codi penal suís.
La secretària general d’ERC,
Marta Rovira, també engegarà
aquesta via judicial a Suïssa.
El Catalangate esclata a
Suïssa: Espanya podria ser
investigada per espionatge
polític
Sigui com vulgui, els diversos
espiats del Catalangate
presenten unes querelles que
en certa manera són complementàries,
i que en general
persegueixen un propòsit comú:
forçar la companyia NSO
a donar tota la informació que
tingui de contractes amb organismes
estatals espanyols
per a determinar qui fou el
responsable de l’espionatge,
durant quant temps i, sobretot,
quants diners va costar.
4. L’espionatge als advocats
i la repercussió en les causes
de Llarena
Un dels aspectes més greus
del Catalangate és l’espionatge
de què van ser víctimes els
advocats d’exiliats i presoners
polítics. Segons l’informe de
Citizen Lab, Andreu Van den
Eynde i Gonzalo Boye van ser
infectats amb Pegasus quan
feien la seva feina, és a dir,
no tan sols els van vulnerar
el seu dret de privadesa de les
comunicacions, sinó també el
secret professional i la confi-

62
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ANÀLISI
dencialitat de les comunicacions
entre l’advocat i els seus
clients. I això amb procediments
judicials oberts.
En el cas de Van den Eynde,
el seu mòbil va ser infectat
la primavera del 2020, quan
preparava els recursos d’empara
al Tribunal Constitucional
espanyol dels presos polítics
d’ERC condemnats pel
Tribunal Suprem pel Primer
d’Octubre. I, indirectament,
també va ser espiat quan
una altra de les víctimes de
l’espionatge, l’eurodiputada
Diana Riba, fou escoltada a
final d’octubre del 2019, just
quan preparava amb Van den
Eynde l’estratègia a seguir
per a defensar l’escó d’Oriol
Junqueras al Parlament Europeu.
Junqueras acabava de
ser condemnat a tretze anys
de presó per sedició.
Boye va ser espiat unes quantes
vegades, però el moment
que Citizen Lab té documentat
és de l’octubre del 2020. És
justament la infecció que el
CNI reconeix haver fet, un dels
divuit casos dels seixanta-cinc
del Catalangate dels quals assumeix
l’autoria. El nom de
Boye era un dels que l’ex-directora
del CNI va reconèixer
als diputats de la comissió de
secrets oficials que ells havien
espiat. I això ho fa especialment
greu. Perquè si l’espionatge
a advocats és greu, el fet
que el CNI el reconegui encara
ho és més, perquè implica que
el Tribunal Suprem espanyol
va autoritzar al CNI aquest espionatge
a Boye en una data
molt concreta de l’octubre del
2020, just quan el suplicatori
contra Puigdemont, Comín i
Ponsatí s’engegava a la cambra
europea. El Suprem autoritzava
l’espionatge a un
advocat amb causes obertes
en què el Suprem és part, com
la del suplicatori, demanat pel
jutge Pablo Llarena per a poder
extradir els exiliats a l’estat
espanyol.
Perquè si l’espionatge a advocats és greu,
el fet que el CNI el reconegui encara ho
és més, perquè implica que el Tribunal
Suprem espanyol va autoritzar al CNI
aquest espionatge a Boye en una data molt
concreta de l’octubre del 2020
I tot plegat quan hi ha causes
pendents al Tribunal General
de la Unió Europea i al Tribunal
de Justícia de la Unió
Europea sobre la situació dels
exiliats. En una d’aquestes,
al TGUE, es dirimeixen precisament
les denúncies de
Puigdemont, Comín i Ponsatí
per les irregularitats en el
procés del suplicatori. Aquest
cas d’espionatge serà posat
en coneixement dels jutges de
Luxemburg, tant en aquesta
causa com en la de les pre-judicials
de Llarena. Amb unes
implicacions que poden anar
més enllà, perquè tant Boye
com Van den Eynde i Benet
Salellas, com a advocats que
actuen en representació de
parts en causes al Tribunal de
Luxemburg, gaudeixen d’una
immunitat que protegeix el
secret de les seves comunicacions
i informacions. I això,
amb el Catalangate, també
s’ha violat.
5. El CNI i la claveguera
esvalotada
I el govern espanyol encara té
un altre maldecap derivat del
Catalangate, de caràcter més
intern. Fins ara la Moncloa
ha provat de donar resposta
a l’escàndol d’espionatge
dient, d’una banda, que era
limitat i controlat a divuit
objectius i no a seixanta-cinc
i que tenien control del CNI.
I, d’una altra banda, ha esbombat
que Pedro Sánchez
i uns quants ministres van
ser espiats amb Pegasus fa
un any sense que fins ara se
n’hagi assabentat ningú. I,
després d’haver dit tot això
i d’haver forçat l’ex-directora
del CNI Paz Esteban a
comparèixer a la comissió
de secrets del congrés, la van
destituir, fet que desfermà
molta mala maror dins els
serveis secrets espanyols,
que es consideraren assenyalats,
qüestionats, exposats
i maltractats.
L’origen inquietant dels
diners amb què Espanya ha
espiat l’independentisme
A més, l’explicació de l’espionatge
a Sánchez no s’ha
resolt, perquè el govern
espanyol no ha assenyalat
cap sospitós, cap presumpte
responsable, i ha deixat
obertes les especulacions i
la possibilitat que fos tant
el govern del Marroc com
elements policíacs incontrolats
dins l’estat espanyol. Si
es concreta l’acusació contra
el Marroc, això pot tenir
greus conseqüències diplomàtiques,
però ara per ara
la Moncloa ho ha evitat. I si
guanyés pes la teoria d’una
xarxa d’espionatge descontrolada,
la reacció dels comandaments
policíacs també
podria ser furibunda. Ara
com ara, el Sánchezgate ha
funcionat més aviat com una
cortina de fum per a tapar
el gran escàndol, confirmat
i documentat, del Catalangate.

63
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ANÀLISI
Els Països Catalans sota l’aspiradora
madrilenya
La inversió discrecional i els incentius generats per l’estat no tan sols es destinen
preferentment a afavorir la capital espanyola, sinó també a tallar les ales del seu
principal competidor: l’Eix Mediterrani
JORDI GOULA
Vivim temps convulsos, amb
canvis constants i vertiginosos.
No obstant això, hi
ha qüestions de fons que no
canvien, a l’estat espanyol,
com ara l’estructura centralitzada
sobre la qual es basa
el seu model productiu i el repartiment
no equitatiu entre
les comunitats autònomes
de la riquesa que es genera
globalment. Són bàsicament
tres, les autonomies de l’estat
discriminades pel sistema de
finançament i les inversions
públiques: les Illes Balears,
Catalunya i el País Valencià,
que formen part de l’anomenada
Euroregió Mediterrània.
Arran de la situació econòmica
espanyola, només hi ha
aquesta disjuntiva: o aquests
tres territoris es coordinen o
quedaran xuclats per la potent
aspiradora de Madrid. Vet aquí
unes frases de la introducció
d’un petit llibre excel·lent i
aclaridor que us vull comentar.
És Integració europea o marginació
espanyola. El futur
bifurcat de Catalunya, el País
Valencià i les Balears, de l’eco-
nomista Eduard Gracia, publicat
per la Fundació Vincle
i presentat abans-d’ahir. La
hipòtesi sobre la qual treballa
és que “la maquinària de l’estat
espanyol, com a resposta a
un mercat que l’arrossega en
una direcció que no l’afavoreix,
estaria fent servir el seu
poder coercitiu per redirigir
els fluxos econòmics cap a

64
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ANÀLISI
regions, activitats i butxaques
més al seu gust, al preu, naturalment,
d’allunyar els recursos
dels territoris on serien
més productius i reduir així el
benestar dels ciutadans”.
Parlo amb l’autor i m’explica
quins són els punts bàsics de
l’argumentació que ha utilitzat
per a demostrar la seva
hipòtesi. D’entrada, diu que
l’estat espanyol és un fet diferencial
dins Europa. “No és
com França, Itàlia, Portugal o
Grècia, on la integració afavoreix
els seus nuclis econòmics
i polítics des de l’antiguitat”,
comenta. El fons de la qüestió,
cal anar a buscar-lo en el fet
que la qualitat institucional
de l’estat és molt baixa i les
decisions importants de distribució
de recursos queden
en mans d’uns quants grups
de poder.
Uns grups de poder que tenen
com a primer objectiu mantenir
el seu statu quo, deixant
de banda aspectes tan cabdals
com l’eficiència i la productivitat.
Que no estranyi ningú,
doncs, que dins l’índex d’eficiència
de la despesa pública
de l’OCDE per al 2021, dels
37 països, l’estat espanyol
sigui en el lloc 29. Potser un
exemple més nostrat és el que
va donar el professor Ramon
Tremosa a la presentació: “El
50% de la inversió en trens de
rodalia de l’estat els últims
anys ha anat a Madrid.” No
calen més comentaris, oi?
“Un dels fets que més m’ha
colpit a l’hora de fer el llibre
és haver tingut l’evidència,
com més va amb més força,
que si s’hagués deixat actuar
lliurement a les forces del
mercat, sense els entrebancs
de Madrid, tant el Principat,
com el País Valencià i les Illes
serien regions clarament
guanyadores en el si de la Unió
Europea”, em diu. És molt dur
i clar quan explica: “La política
seguida pels successius
governs espanyols ha escanyat
lentament l’economia
de Catalunya i el País Valencià,
tot minant un dels pilars clau
del seu potencial competitiu,
com és la logística, que avui és
crucial no només per si mateixa,
sinó per les oportunitats
que obre a altres activitats.
Pensem que un nus logístic és
també un bon lloc on establir
qualsevol indústria que calgui
integrar a una cadena de valor
europea o global.”
En les pàgines del llibre també
parla molt de Madrid i com
ha arribat a tenir el pes que té
dins l’economia actual. Està
convençut que, malgrat les
xifres que sovint es publiquen,
en què la capital espanyola
encapçala moltes classificacions
de diferents variables
econòmiques, els fonaments
del seu edifici són febles.
També pensa que en termes
de competitivitat –més enllà
dels discursos de la senyora
Ayuso sobre els imposts– la
comparació amb Catalunya
“no té color”.
Com a exemple, esmenta el
pes de l’alta tecnologia, que
és especialment notable a la
indústria catalana, atès que
representa el 14,9% del VAB
manufacturer de Catalunya
–sobretot gràcies al sector
farmacèutic– mentre que a
Madrid és del 7%, al País Basc
només del 2,9% i al conjunt
d’Espanya del 6,3%. Com
que el VAB manufacturer del
Principat representa prop del
26% del de tot l’estat espanyol,
aquest biaix cap a l’alta
tecnologia fa que el seu pes
s’enfili fins al 62% de les manufactures
d’alta tecnologia a
l’estat espanyol.
O també es veu en les patents,
reflex de la innovació. “No ens
hauria de sorprendre que el
Principat sigui on es fan més
innovacions patentables, com
tampoc que el País Valencià
El fons de la qüestió, cal anar a buscarlo
en el fet que la qualitat institucional
de l’estat és molt baixa i les decisions
importants de distribució de recursos
queden en mans d’uns quants grups de
poder
quedi en un molt respectable
quart lloc, mentre que Madrid
queda relegat al lloc novè.” O
en els articles científics d’alta
qualitat de les universitats catalanes,
on n’hi ha molts més
inclosos entre els que figuren
entre el 10% dels més llegits
a tot el món. Sortosament, no
tot són els diners que surten
de les arques de l’estat.
D’alguna manera, podríem
dir que Madrid i Barcelona
és sector públic versus sector
privat, encara que a Madrid
hi hagi la majoria de seus de
les grans empreses. Gracia
comenta un exemple senzill
ben aclaridor. Els serveis centralitzats
del sector financer i
les tecnologies d’informació i
comunicacions (TIC) paguen
uns sous mitjans de 37.700
euros a Barcelona i de 34.400
a Madrid. Per què es paguen
més a Barcelona que a Madrid?,
li pregunto. “He fet entrevistes
amb professionals
del sector que em confirmen
que aquesta diferència salarial
és real i, segons la seva
experiència, es deu principalment
a la demanda d’empreses
internacionals que
s’estableixen a Barcelona i
ofereixen salaris més alts per
assegurar-se de contractar el
millor personal.”
“El fet que el factor diferencial
siguin les empreses estrangeres
–més allunyades
de les dinàmiques del poder
a Espanya– reforça, doncs,
la impressió que la capacitat
de Madrid de competir en
aquest àmbit amb l’Euroregió
Mediterrània és, en gran manera,
resultat de la intervenció
sostinguda de l’estat espanyol
en favor de la capital.”

65
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ANÀLISI
Com acabem de veure, a Madrid
hi ha la seu de la majoria
dels grans grups financers
espanyols, de les grans
constructores, elèctriques,
petrolieres (Repsol, Cepsa),
grups d’informació i comunicacions
(Telefònica, Indra,
Cellnex, Amadeus)... Això té
una fortalesa i una feblesa.
Segons Gracia: “No és casual
que tants d’aquests negocis
depenguin fortament de
la demanda generada o de la
regulació imposada per les
institucions públiques. Pensem,
per exemple, que entre
el 2012 i el 2019, el 64,4% de
l’import de les licitacions del
sector públic estatal a Madrid
el van guanyar empreses amb
seu social també a Madrid.” La
feblesa rau en el dia que s’acabi
aquesta manera de fer. Vet aquí
la importància que donen a
voler mantenir l’statu quo per
sobre d’altres consideracions.
“Si s’acabés, hi hauria un daltabaix”,
indica Gracia.
És “l’estat contra el mercat”,
com apunta Tremosa? Evidentment,
la discrecionalitat
amb què es dirigeixen les inversions
amb l’objectiu últim
–el de perpetuar-se a la capital
espanyola– li donen la raó.
“Això ja ho paguem els altres
amb menys eficiència, amb
el manteniment d’un dèficit
estructural i un deute creixent.”
L’exemple següent a
mi em sembla definitiu i molt
poc conegut.
He de dir que m’ha sorprès,
perquè no el coneixia, l’espai
que dedica Gracia a un índex
de la revista The Economist.
Resulta que publica regularment
el seu Crony Capitalism
Index, que identifica
uns sectors –que inclouen
els especialment rellevants a
l’economia de Madrid– com
els que típicament es beneficien
més de l’anomenat
“capitalisme d’amiguets”.
Són els casinos, matèries primeres
(carbó, fusta, petroli,
metalls...), defensa, banca,
infrastructures, construcció,
ports i aeroports, utilitats i
telecomunicacions. En la seva
versió estàndard, l’índex
calcula el pes sobre el PIB de
les fortunes dels multimilionaris
d’un país procedents
d’aquests sectors. Però també
mesura el pes de les seves
fortunes sobre la riquesa total
dels multimilionaris del
país o –millor encara, perquè
parlem d’amiguisme i, per
tant, de relacions personals–
el nombre de multimilionaris
d’aquests sectors com a
percentatge del nombre de
multimilionaris del país.
Cal dir de seguida que l’estat
espanyol queda especialment
malament, pitjor i tot que alguns
països que sovint ens
sembla que estan més exposats
a aquesta xacra, com ara
Mèxic, Xile o Turquia. Quina
sorpresa, oi? I molt pitjor que,
per exemple, Itàlia, el més
gran dels PIGS i potser el més
comparable a Espanya, però
on els interessos industrials
del nord sempre han tingut
un pes polític molt superior
al dels seus equivalents espanyols.
En altres paraules,
“això ens diu que el nucli dur
del poder econòmic a Espanya
neix, creix i es reprodueix
gràcies a les rendes i privilegis
que concedeix l’estat a aquests
sectors i, per tant, va més lligat
al poder públic que no a altres
economies, fins i tot algunes,
com la italiana, amb una qualitat
institucional tan deficient
com l’espanyola”, afegeix.
I vet aquí la conclusió a què arriba.
“La implicació, òbvia i inquietant
alhora, és que les elits
que a Espanya s’han enriquit
gràcies a activitats fortament
dependents de l’estat tendiran
a fer servir el seu poder sobre
les institucions per afavorir
els sectors que les han fet riques.
Aquest biaix, en desviar
recursos cap a activitats amb
un component extractiu més
alt, té un impacte econòmic
especialment negatiu alhora
que, com a resultat col·lateral,
beneficia desproporcionadament
la capital política.”
Seguint aquest raonament,
la inversió discrecional i els
incentius generats per l’estat
no tan sols es destinarien preferentment
a afavorir Madrid,
sinó també a tallar les ales del
seu principal competidor: l’Eix
Mediterrani.
Fins ara, el manà europeu
ha estat la clau que ha alimentat
més encara aquesta
tendència xucladora centralista.
L’estat espanyol ha
rebut molts diners de Brussel·les,
amb els anys. Com diu
Gracia, “no sabem fins quan
estaran disposats els països
més productius –els anomenats
frugals– a continuar
finançant aquestes dinàmiques
parasitàries”. “Però és
prou clar que un escenari de
liberalització i integració europea
on els estats perdessin
poder discrecional podria ser
molt beneficiós per a Catalunya,
el País Valencià i les
Illes Balears, que tenen molt
a oferir a un mercat obert i
d’aquesta manera estarien
menys exposades a les
polítiques discriminatòries
de l’estat espanyol que, en
una situació ideal, no hi tindria
cap poder. És, doncs, en
aquesta cruïlla on el futur es
bifurca: cap a la integració
europea o cap a la marginació
espanyola.”
No tinc més remei més que
recomanar-vos-en la lectura.
El llibre, el podeu despenjar
d’aquí.
Les elits que a Espanya s’han enriquit
gràcies a activitats fortament dependents
de l’estat tendiran a fer servir el seu poder
sobre les institucions per afavorir els
sectors que les han fet riques

66
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
VICENT PARTAL
PER QUÈ VILAWEB HA DECIDIT DE RENUNCIAR A
LA SUBVENCIÓ PER PROJECTES DE LA GENERALITAT?
Un any més, el repartiment
de la publicitat de la
Generalitat presenta
discriminacions importants
La Generalitat de Catalunya va fer públic ahir l’informe anual en què explica
en què i amb qui s’ha gastat els diners de la publicitat institucional.
Gràcies al fet que el govern català fa aquest exercici de transparència –cal
recordar que és gairebé l’única institució que el fa–, tots podem tenir una
noció bastant exacta sobre com les relacions entre la política i els mitjans
contaminen la societat catalana.
Novament, la desproporció entre les xifres que reben unes capçaleres i
unes altres és enorme i no es poden explicar amb criteris purament tècnics.
I novament es repeteix aquesta tendència tercermundista que fa que
la proximitat política als responsables de torn de la gestió de la publicitat
es traduesca en més diners per a ells. Sovint d’una manera que tan sols es
pot considerar escandalosa.
Ni que siga sols parcialment –d’ençà del mes de maig–, l’any 2021 la
gestió dels diners de la publicitat de la Generalitat va estar en mans d’una
conselleria gestionada per Junts –els darrers anys havia estat gestionada
per Esquerra– i VilaWeb torna a ocupar una posició clarament incoherent,
que s’ha de qualificar de discriminatòria. Com a diari, sempre hem estat
conscients que molestem a tothom.
L’any 2021, en l’apartat de premsa digital, VilaWeb va rebre campanyes
publicitàries de la Generalitat de Catalunya per un valor de 158.087 euros.
I al seu costat el diari Ara en va rebre 1.547.172, deu vegades més. I La Vanguardia,
1.030.554; el Nacional, 662.242; El Periódico, 502.108; Nació Digital,
455.191; Público, 381.126; i Time Out, 257.476.
La publicitat de la Generalitat manté la desproporció en favor del grup
Godó, l’Ara i el Nacional
Ja hem expressat alguna altra volta la nostra preocupació per unes xifres tan
escandaloses com aquestes. Pensem que la Generalitat gasta massa diners en
mitjans i per això la nostra protesta no té a veure amb què puguen invertir
en nosaltres ni reclama un sol euro més per a VilaWeb. Ens preocupa que
hi haja mitjans l’existència dels quals depenga gairebé completament dels
diners de les institucions, cosa que els converteix inevitablement en mitjans
captius. I que el govern pense que pot influir en l’opinió pública dopant els
mitjans per a després collar-los.

67
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
D’ençà del 2004 hem treballat decididament per un
model de subscripció voluntària, per la creació d’una
comunitat de lectors que vulguen protegir la nostra
independència, que ha estat, és i serà la garantia de
l’exercici periodístic de VilaWeb
D’ençà que va començar VilaWeb, el 1995, aquest diari sempre ha guanyat
diners per l’activitat pròpia, convençut que no podia dependre de les
institucions sense que això posàs en perill el sentit del projecte. I d’ençà del
2004 hem treballat decididament per un model de subscripció voluntària,
per la creació d’una comunitat de lectors que vulguen protegir la nostra
independència, que ha estat, és i serà la garantia de l’exercici periodístic
de VilaWeb.
No és fàcil aquest camí. Vam trigar onze anys a aconseguir que dos mil
lectors es fessen subscriptors. Però, malgrat això, no vam defallir en cap
moment, convençuts que aquell era i és el camí. Després hi ha hagut salts
que ens han catapultat als més de 22.000 subscriptors que som avui. I tenim
fixat l’objectiu d’arribar a 30.000 subscriptors, pel cap baix, per a consolidar-nos
definitivament i encarar amb totes les garanties les dècades
vinents de publicació d’aquest diari.
I avui aquest esforç tan gran el reivindiquem en la constància i la coherència
i volem explicar que respon a dues raons. En primer lloc, a tot el
món, tots aquells diaris que podem comparar amb VilaWeb han coincidit a
impulsar programes de subscripció i a demanar als lectors que els ajuden
a publicar-se. Creiem que aquest és el model correcte i encertat de fer una
empresa periodística en el moment actual.
Però també ho fem, i volem deixar-ho ben clar, perquè estem compromesos
amb la idea de fer un país millor i una societat millor. I per aconseguir-ho
no sols cal canviar la política. Cal canviar-ho tot, també els mitjans i la
dependència que tenen del poder. És per aquest motiu que avui us volem
anunciar que hem renunciat, amb plena consciència, a presentar-nos a les
subvencions per projecte que convoca la Generalitat de Catalunya.
VilaWeb accepta la subvenció estructural que atorga la Generalitat, perquè
és una subvenció que en el curs dels anys s’ha anat consolidant d’acord amb
unes regles de repartiment molt concretes que fan difícil la discrecionalitat.
Però VilaWeb no participarà ara en un nou sistema de subvencions que ha
estat instituït per a repartir discrecionalment diners als mitjans també des
del Departament de la Presidència, que en aquest cas és a les mans d’ERC,
partit que en aquest període ja no gestiona el repartiment de la publicitat
institucional.
En un moment en què caldria reduir de manera important els diners que la
Generalitat gasta en mitjans, no creiem que calga obrir una nova finestra
per al repartiment discrecional de diners, que podria derivar, com passa amb

68
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
Per tot plegat, avui he de donar les gràcies d’una manera
molt especial als més de 22.000 lectors de VilaWeb que ja
se n’han fet subscriptors i que amb la seua generositat ens
ajuden a fer un país millor, en aquest cas concret a partir
dels mitjans.
la gestió de la publicitat institucional, en clientelisme polític. De la mateixa
manera, i per la mateixa raó, denunciem un any més que el repartiment de la
publicitat és una via intencionada d’influir des de la política en els mitjans –
en el cas de VilaWeb, intentant ja fa anys que tanquem per manca de recursos.
Per tot plegat, avui he de donar les gràcies d’una manera molt especial als
més de 22.000 lectors de VilaWeb que ja se n’han fet subscriptors i que amb
la seua generositat ens ajuden a fer un país millor, en aquest cas concret a
partir dels mitjans. Aquests darrers temps tots heu estat testimonis dels grans
passos endavant que hem fet com a diari, l’obertura de la redacció de València,
les Històries de VilaWeb, la incorporació del Paraulògic i la maqueta nova,
entre els darrers. Sapigueu que en farem més i que no pararem de treballar.
Perquè estem convençuts que podem fer el millor diari imaginable en català.
Perquè sabem que podem fer-lo mantenint el compromís amb la nostra
societat, amb la nostra nació, un compromís que VilaWeb ha demostrat des
de bon començament, ara fa vint-i-set anys. I, evidentment i sobretot, per
a respondre de manera adequada, com cal, a la vostra confiança.
PS1. A partir d’avui ja podeu descarregar la nova versió de l’aplicació de
VilaWeb per a iPhone. Aquesta nova versió inclou els canvis de la nova
maqueta i les facilitats per als subscriptors, com ara la de no veure anuncis.
Per motius aliens a VilaWeb, aquesta versió de l’app no s’ha pogut posar a
disposició dels lectors fins avui.
PS2. Si encara no en sou subscriptors, sapigueu que necessitem que us en
feu. Si voleu apuntar-vos-hi, aneu a aquesta pàgina.

69
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
MAIL OBERT
CARME JUNYENT
CARME JUNYENT
DE MATEMÀTIQUES I GIMNÀSTICA
Com que les coses no van
així, torno a dir, com el
2015: el 25%? Sí, si us
plau, però de debò
M’excuso per endavant per saltar-me una norma autoimposada: utilitzar
aquesta col·laboració setmanal tan poc com sigui possible per escriure articles
de llengua. Si ho faig ara és perquè no voldria deixar sense resposta aquells
que em demanen per què. Per què dic el que dic. Com puc dir el que dic. No
negaré que pot ser que sigui per desesperació, perquè crec que si no trobem
el desllorigador ben aviat, no trigarem a entrar en un punt del qual el retorn
és molt difícil, si no impossible. Però també és per la urgència d’aprofitar
un canvi que no ens va a favor, però que podria ajudar a clarificar les coses
i, sobretot, que ens interpel·la. Naturalment, puc estar equivocada. És més,
segurament estic equivocada però és que els altres tampoc no l’han encertada
i ni tan sols han rectificat.
Com que les xarxes arriben a tot arreu, fa uns dies els meus alumnes em
van preguntar per què deia això: “Entre matemàtiques en català i educació
física en castellà o matemàtiques en castellà i educació física en català jo
trio la segona opció.” En realitat la resposta me la van donar ells. Una va dir
que, al seu institut, només tres assignatures es feien en català. Una altra va
dir que, al seu, tan sols es feien en català disseny i llengua catalana. I jo ja he
perdut el compte de les vegades que m’han dit –o he vist– coses semblants.
Fa anys que veig com, pares que volen que els seus fills rebin l’ensenyament
en català, els porten a la concertada perquè a la pública no se’n surten. Bé,
no cal que m’allargui amb això, he publicat prou articles i de fa anys sobre
la qüestió, i no us diré “jo ja ho deia” perquè tant de bo no fos així, però a la
situació en què ens trobem ara no hi hem arribat inopinadament.
Fa anys que, en l’ús de la llengua a l’ensenyament, s’ha anat estenent sigui
la indiferència, sigui la inconsciència. L’ús del castellà com a llengua d’ensenyament
s’ha anat escampant sense que ningú amb poder per posar ordre hi
fes res. L’informe del Síndic ho mostrava en xifres que, la veritat sigui dita,
a tothom li semblen molt optimistes però que, fins i tot si són certes, ens
demostren que això del català com a llengua vehicular de l’ensenyament no
és cert. El fet és que hi ha molts alumnes que acaben l’ensenyament secundari
sense ser competents en català. És possible que un alumne acabi batxillerat
sense haver parlat català a l’institut? Doncs pel que diuen els professors i
pel que constatem a la universitat, sí. Aquests alumnes surten amb el català
aprovat? Sí. I, amb aquest panorama, què fem?
Ja sabem que hi ha el grup del “ni un pas enrere”. A aquests, jo els demano
com canviarien una dinàmica que fa anys que dura. Com es fa per, de cop i
volta, capgirar el procés de recessió de la llengua a l’escola. I, si no és de cop
i volta, quan creuen que s’hauria de fer. També hi ha el grup de “la immersió
és un model d’èxit”. Aniria bé saber què entenen per “èxit”, perquè si

70
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
MAIL OBERT
CARME JUNYENT
Una de les coses que tampoc no es poden dir és que potser l’escola
no és el lloc on salvar la llengua. Potser l’escola és el lloc on es
fossilitza la llengua i ens queda ben bonica per al museu, però no
per a la vida
repassem les Enquestes d’Usos Lingüístics de la Població el que trobem és
una caiguda sostinguda de les xifres. Vés a saber, potser això sí que és un èxit
perquè, diuen, “podríem estar pitjor”. També hi ha el grup del “no n’hi ha
per a tant”. I el grup de “això al meu institut no passa”. I, és clar, també hi
ha el grup dels que, per intentar de fer-ho bé, són titllats de fonamentalistes,
talibans i uns altres qualificatius menys amables. Ben segur que me’n deixo
molts, però el cas és que, entre els uns i els altres, ens quedem sense llengua.
Una de les coses que tampoc no es poden dir és que potser l’escola no és el
lloc on salvar la llengua. Potser l’escola és el lloc on es fossilitza la llengua i
ens queda ben bonica per al museu, però no per a la vida. Hem posat tantes
esperances en l’escola que, mentrestant, hem anat perdent l’esport (en
quina llengua funciona el futbol a casa nostra?), el lleure (oh, els esplais on
ensinistren els monitors perquè parlin en inclusiu però no perquè parlin en
català), per no parlar dels audiovisuals, de les xarxes, del món referencial
de la canalla. I, mentrestant, avis que es troben que els néts els parlen en
castellà, nanos amb el català com a llengua inicial que es relacionen entre
ells en castellà i abrandats que parlen en castellà als desconeguts mentre es
queixen que no hi ha manera que parlin català.
Com que no en tenim prou, ara arriba la resolució de compliment immediat
segons la qual a l’escola s’ha de fer almenys el 25% de castellà en matèries
troncals. Sí, és clar, ens plantem. No passaran. I què? Ens plantarem tots a
totes les escoles? No fa gaire llegíem a VilaWeb l’entrevista que li van fer a
Alícia Monterroso, una dels molts encausats que tenim a casa nostra. Una de
les seves respostes em va colpir molt: “Ara que ja l’he passat, tinc claríssim
que no em tornaran a prendre el pèl. El dia que surti al carrer serà perquè
surt molta gent i la revolució la fem des del poble o perquè realment les coses
estiguin preparades amb cara i ulls i ens demanin que tornem a fer pinya
els polítics i la ciutadania, però amb una cosa sòlida darrere.” Al sentiment
d’estafa s’hi afegeix el de la inutilitat del gest. De veritat que esperem que
mestres i professors s’arrisquin per acabar de la mateixa manera? Jo no em
veig amb cor.
Però, i si el 25% fos la sacsejada que ens convenia? Perquè, si més no, ara
és evident que la llengua no la triem nosaltres. Ara no hi ha dubte –si és que
n’hi havia– de quina és la intenció. Si això tampoc no ens fa reaccionar,
aleshores és que potser no hi ha res a fer i no cal que ens autoenganyem més.
Si assumim el 25%, la qüestió immediata és com. La resolució diu que ha
de ser en una “matèria troncal”, un concepte que cada cop és més rar en
l’ensenyament, però això també ens diu que ni jutges ni denunciants saben

71
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
MAIL OBERT
CARME JUNYENT
Què m’agradaria?
Una escola amb
respecte per
la diversitat
lingüística i la
comprensió en
què tots, parlem
la llengua que
parlem, siguem
responsables de
la preservació
del patrimoni
lingüístic mundial
de què parlen. I justament perquè no saben de què parlen ni com funciona
un centre d’ensenyament crec que el 25% s’ha de poder mesurar de manera
nítida. Si avaluem usos lingüístics en àmbits diversos, es pot crear molta
confusió i, en cas de dubte, ja sabem qui hi sortirà perdent. De fet, ara mateix
els directors de centre amb qui he pogut parlar em diuen que no saben com
fer-ho perquè això dels percentatges en usos lingüístics és, si més no, un
concepte bastant críptic (o és que seríeu capaços de dir vosaltres mateixos
quin percentatge de cada llengua que parleu feu servir? Aquesta pregunta
només la poden respondre els monolingües, per això fan aquestes demandes).
Sigui com sigui, jo crec que el que diu la resolució (llengua castellana
+ una assignatura troncal) seria el més fàcil.
Quan he fet servir l’exemple de les matemàtiques, molts m’han fet escarafalls.
No cal que siguin les matemàtiques, senzillament em semblen
l’emblema d’allò que és “acadèmic” a l’escola en oposició a l’educació física,
que seria a l’altre extrem. El que vull dir és que prefereixo que sigui qualsevol
àmbit on parla més el professor per fer-ho en castellà que en qualsevol dels
àmbits on hi ha l’ús més espontani de la llengua. Per què? Doncs perquè el
que necessitem és revitalitzar-ne l’ús.
Fa bastants anys, Joan Domingo va fer un estudi sobre els usos lingüístics
als centres educatius de l’Anoia: En aquell moment (fa uns quinze anys, pel
cap baix) la dada que més em va sorprendre va ser que la matèria que es feia
més en castellà era l’educació física (per sobre del 70%). Quan ho comentava
sempre deia que no entenia per què justament això passava en la matèria
on es fan menys faltes d’ortografia. I l’acudit no feia gràcia, però ningú no
s’adonava que teníem oberta una via d’aigua ben gran i que perdíem un
àmbit que en bona part ja havíem perdut també al carrer. Fins ara, la bretxa
no ha parat de créixer i no parem de perdre.
Què m’agradaria? Una escola amb respecte per la diversitat lingüística i la
comprensió en què tots, parlem la llengua que parlem, siguem responsables
de la preservació del patrimoni lingüístic mundial i, en la mesura que
només té sentit revitalitzar llengües en el territori on s’han desenvolupat,
a nosaltres ens han tocat el català, l’aranès i la LSC en aquesta tasca. Això
és el que m’agradaria, però, com que les coses no van així, torno a dir, com
el 2015: el 25%? Sí, si us plau, però de debò.
Fa molts anys que parlo d’aquesta qüestió, he treballat en projectes amb
l’objectiu d’aportar propostes per capgirar la deriva que tenim i, com sempre,
m’han dit de tot per explicar-ho. Fa uns dies, en un intercanvi d’opinions
sobre el tema amb la consellera Irene Rigau a Catalunya Ràdio, va dir una
cosa no sé si sorprenent: que no està prohibit fer classes en castellà. Això ho
sabem tots. Tampoc no era obligatori i ara sí que ho serà. La conseqüència
immediata és que ara, el català, si més no en un 25%, estarà prohibit i ferlo
servir en aquests àmbits serà punible. Progressen adequadament, trobo.
Afegeixo una postdata que potser no cal: això és el que jo crec. Pel que he
vist, ni el Departament d’Educació ni el Consell Lingüístic Assessor comparteixen
aquesta idea. Ben segur que afortunadament no prosperarà, però,
facin el que facin, només demano una cosa: que no ens enganyin més.

72
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
MAIL OBERT
MARTÍ ESTRUCH AXMACHER
MARTÍ ESTRUCH AXMACHER
TOCAR ELS COLLONS ALS ESPANYOLS
Clara Ponsatí és
doblement lliure, malgrat
viure exiliada: no pertany
a cap partit i no és esclava
del políticament correcte,
perquè la formació
anglosaxona li ha
ensenyat que dir les coses
pel seu nom és una virtut i
no un defecte
“Com menys por tenim, més toquem la pera als espanyols. La meva gran
causa, mentre no pugui fer res millor, és ser un corcó per als espanyols. Vist
que això de la independència és molt complicat, entretant almenys fem coses
que toquin els collons als espanyols.” Clara Ponsatí dixit i amén. Diàleg sí
i sempre, però tocar la pera i els collons també. El famós problema catalán
que tant preocupava Felipe González i ha continuat preocupant els cabdills
que l’han succeït només continuarà essent un problema si els catalans som
problemàtics: és tan obvi que fins i tot fa vergonya d’escriure-ho.
Em costa d’imaginar cap conseller de la Generalitat de dalt, i ja no diguem
de la de baix, dient o escrivint frases com aquestes. Fins i tot fent un exercici
de retrospectiva, així, d’entrada, no em ve cap nom dels darrers governs
capaç d’engaltar-les tan fresques. Bé, segurament Joan Carretero sí. I potser
Felip Puig al final d’un sopar amb molt de vi. O Joan Puigcercós amb els seus
amics de Ripoll.
Però posar-ho negre sobre blanc a les pàgines d’un llibre, la 319 de Molts i
ningú per a ser exactes, i que resti per a la posteritat, això ho ha fet una dona
valenta de nom Clara Ponsatí. La qui va ser consellera d’Ensenyament durant
uns quants mesos abans del referèndum del Primer d’Octubre és doblement
lliure malgrat viure exiliada: no pertany a cap partit i no és esclava del políticament
correcte, perquè la formació anglosaxona li ha ensenyat que dir
les coses pel seu nom és una virtut i no un defecte. Perquè, com diu ella, la
llibertat comença dient la veritat.
Molts i ningú ja fa un parell de mesos que es va publicar, però com que
jo sempre acostumo a anar un compàs tard, també amb les lectures, em
permeto de parlar-ne ara i així contribuirem a fer-ne difusió i a fer allò que
Andreu Barnils reclamava en un article preciós: no reduir aquest gran llibre
a un llibre més del procés i allargar-li la vida. I és ben cert que aquestes
pàgines que s’anuncien com un embastat de memòries i històries diverses
van molt més enllà d’un llibre processista. De fet, la majoria de pàgines van
dedicades als parents, una família de pintors, forners, esportistes i farmacèutics,
amics de Foix i de Riba. Una família com tantes i alhora única, que
ens permet d’entendre molt millor la trajectòria vital i política de la neboda
de Raimon Obiols, que el dia que va al Palau de la Generalitat a rebre l’oferta
de ser consellera s’hi presenta vestida amb texans i xancletes.
Del procés no en parla pas gaire el llibre, però quan en parla és demolidor
i et permet d’entendre coses. Com a mostra, aquest botó: “Un cop al govern
de seguida vaig notar que era un grup humà poc compacte, no hi veia cap
cohesió, i això em va inquietar molt. Em va sorprendre que, davant la mag-

73
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
MAIL OBERT
MARTÍ ESTRUCH AXMACHER
I és ben cert que aquestes pàgines que
s’anuncien com un embastat de memòries
i històries diverses van molt més enllà d’un
llibre processista
nitud del que dèiem que estàvem a punt de fer, ens reuníssim un cop a la
setmana i encara gràcies [...]. Una altra de les coses que més em xocaven és
que a en Puigdemont no el veies manar. Mai. Jo, en Puigdemont president de
la Generalitat, no el vaig veure manar mai. Hi havia com un pacte implícit: de
les coses difícils val més que no en parlem, perquè no ens posaríem d’acord.
I no se’n parlava. En conjunt, al govern, hi vaig detectar molt poques idees.”
O aquest altre botó de propina: “Em va semblar que tot el que, per lògica,
hauria d’haver estat succeint, en un govern que planificava fer la independència,
no es veia per enlloc. D’entrada, vaig pensar que tot devia tenir alguna
explicació. [...] Em va costar unes quantes setmanes adonar-me que el problema
no era que jo estigués desinformada o que no raonés correctament. El
problema era que les coses no estaven passant, ni s’estaven pensant, i ni tan
sols s’estava pensant en què s’havia de pensar!” Aquí Ponsatí fa de portaveu
de molts que vam creure que les coses es feien i que si no en teníem notícia
era perquè calia mantenir-les en secret. I no, resulta que tot era una catxa.
M’agrada molt el final optimista del llibre, ara que predomina una barreja
explosiva de pessimisme, desconcert i escepticisme: “No crec que el 2017
fos la nostra última oportunitat. Més aviat va ser la prova que encara hi
som. I ja fa molt que hi som. És cert: no és segur que deixant-hi la pell ens
en sortirem. El que és segur és que mentre hi deixem la pell continuarem
sent catalans. I pagarà la pena lluitar.” Lluitar. Fer xarxa. Conspirar. Ocupar
posicions. Desobeir. Anar-hi. No defallir. Bastir projectes. Construir aliances.
Formar-se. Resistir. Ser un corcó. Tocar els collons.
Deixo per al final un aclariment políticament correcte, que jo no sóc tan
valent com la Clara Ponsatí: ja sé que parlar dels espanyols així en genèric
és un error, que no es poden confondre els ciutadans amb l’estat al qual
pertanyen, amb les seves estructures i les seves clavegueres. I crec que Clara
Ponsatí també ho sap i quan parla d’espanyols no es refereix als qui voten
Izquierda Comunera, són del Rayo i tenen els avis republicans enterrats al
marge d’un camí ral. No, m’hi jugaria un pèsol que més aviat es refereix als
espanyols catalanofòbics, els aporellistes, els qui ens espien, ens peguen, ens
jutgen, ens engarjolen i ens envien a l’exili. Aquells a qui no agrada que es
parli, s’escrigui o es pensi en català. Els qui ens voldrien esborrar del mapa.
Els qui, a més de tocar-nos els nostres, de collons, si poguessin saltarien els
prolegòmens i ens afusellarien com van fer amb Lluís Companys. D’aquests
espanyols parlem.

74
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
MAIL OBERT
JULIÀ DE JÒDAR
JULIÀ DE JÒDAR
INTERPRETACIONS
Si la lectura és una
experiència, tot allò que
els passa als personatges
d’una novel·la neix amb
ella i des d’ella, i cal que
el lector en sigui posseït
Ni que ho anunciï solemnement al frontispici d’una novel·la o d’un poemari,
cap escriptor no parla mai de si mateix en tant que persona corrent. I menys
encara pot pretendre que la seva lectura sigui comprensible com una carta
comercial –aquella benèfica aspiració de Gabriel Ferrater i Gil de Biedma–,
perquè la posició del lector, en cada cas, és del tot distinta. El lector que aspiri
a conèixer Stendhal per la seva autobiografia, Vie d’Henri Brulard, o Gabriel
Ferrater a través de la veu del poema “In memoriam”, encara no ha après
de distingir entre vida i literatura. O, si es vol, entre experiència moral i
condensació artística. Velázquez, pintor reial, només obeïa a un “monarca”:
el seu ofici, tècnica, art, o com se’n vulgui dir, expressió i prolongació de la
consciència de l’artista a través de la pintura. Per aquest motiu, contemplar
un quadre de Velázquez no és pas inferior, com a experiència estètica, a llegir
el Lazarillo o el Buscón, pretesos exemples de vida real –potser és més “acumulable”,
no ho sé pas: Cervantes pot llegir-se sense passar per la Celestina,
però dubto que es pugui copsar Goya sense haver passat per Velázquez.
Sigui com vulgui, el lector no pot esperar l’ajuda de cap escriptor (o artista)
seriós perquè li aplani el camí cap a presumptes veritats. A banda que la veritat
de Dickens no és pas la de Baroja, ni la de Porcel és la de García Márquez,
vegeu, si exemples en calguessin, com Stendhal, en la citada autobiografia,
porta constantment el lector al seu terreny amb jocs de mans propis de la
ficció (“això potser va passar…”, “més o menys jo devia tenir…”, “què n’ha
de fer el lector de tot això…”); per a l’autor, la veritat és ell objectivat en un
narrador que, es diu, subjectivament Jo, fins al punt que busca una genealogia
italiana a la seva família materna per tal de justificar el seu amor per Itàlia.
De la mateixa manera, Ferrater, en el seu primer llibre (Da nuces pueris),
que discorre pels camins de les novel·les d’aprenentatge (bildungsroman),
utilitza tècniques narratives a conveniència recorrent a la primera persona, a
l’omnisciència, al diàleg indirecte, etc.; un cop tanca el llibre, el lector no pot
dir que coneix l’experiència emotiva i moral de Ferrater, com ell pretenia, en
un moment de la seva adolescència (“In memoriam”), sinó que ha escoltat
la veu d’un home a la vora del foc –gran mèrit de la tècnica compositiva, com
passa amb Philip Larkin, i no pas de la sinceritat emotiva: no pas per casualitat
a Ferrater li agradaven l’eixutesa medieval o el Brecht pillastre– que
li ha narrat un bocí de vida (adolescència) en el marc de la guerra civil del
seu país. La qualitat de l’experiència lectora és cosa de cadascú: diferenciar
entre veu narradora –que només ens parla de la imaginació de qui la
governa– i peripècia vital de l’escriptor –que prou feina té a viure-la– és la
condició indispensable per fer-se lector de profit. Cap mestretites no ens pot
ensenyar si primer cal viure i, després, llegir; o llegir per aprendre de viure;
o llegir i viure per anar tirant de la magna rifeta, com deia l’altre. Al cap i a

75
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
MAIL OBERT
JULIÀ DE JÒDAR
Perquè allò
que compta, en
última instància,
no és pas la
quantitat de
veritat sabuda
que l’autor
diposita en una
novel·la, sinó
l’ús que fa dels
mecanismes de
l’escriptura per
crear la matèria
autònoma del
seu relat
la fi, treure profit de la lectura és una tasca que dura tota la vida, comparable
a la posada a punt d’un atleta esforçat, sota el guiatge d’un entrenador
més o menys capacitat i exigent (representat pels autors que freqüenti el
lector): qui la practica, però, només ha de competir amb si mateix. La bondat
de l’estructura ficcional creada per un autor no procedeix de la veritat
percebuda –que, en el cas de l’exiliada Mercè Rodoreda, per exemple, no li
hauria permès d’escriure La plaça del Diamant tal com la coneixem–, sinó
de la seva visió del món i del seu domini de la llengua, que en fan l’estil; de
la passió creadora que l’arrossega; i de la capacitat d’arrossegar el lector de
cap a cap del llibre mitjançant la tensió entre autora (a un pas de caure en la
temptació d’intervenir entre lector i personatge, de tant com se li endevina
l’ànsia que la seva Natàlia sigui ben entesa), veu narradora (a un pas de la
naturalitat impostada: una mena de falset) i personatges (amb moviments
pendulars entre l’interior i l’exterior, a cavall de la negació i l’acceptació de
l’aspra realitat, l’amor i el distanciament, la lluita i l’abandó).
Perquè allò que compta, en última instància, no és pas la quantitat de
veritat sabuda que l’autor diposita en una novel·la, sinó l’ús que fa dels
mecanismes de l’escriptura per crear la matèria autònoma del seu relat: a
tall d’exemple, no és pas el mateix fer viure al lector la sensació del pas del
temps a l’interior de la novel·la que utilitzant rètols propis del cinema mut:
“Al cap de set anys…”.
En Balzac, és interessant d’esbrinar si els inventaris d’objectes, la quantitat
d’andròmines d’antiquari que apilota en La Comèdia humana responen a
una necessitat material de l’autor (omplir pàgines i pàgines per cobrar de
la impremta i pagar els seus creditors), o a una contínua fuga cap endavant
a la recerca de territoris inexplorats, lligada a un moment històric en què la
burgesia acumula béns com a expressió del seu poder –el regne de la mercaderia;
però més important sembla escatir si Balzac aconsegueix que, en
un moment donat, els seus personatges siguin interioritzats pel lector fins

76
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
MAIL OBERT
JULIÀ DE JÒDAR
La qüestió és com entenia Stendhal els
mecanismes de la novel·la –vivacitat, el·lipsi,
intuïció
a ocupar-lo, a diferència de les persones reals, que ens resulten estranyes,
opaques, tancades en una existència amb prou feines intuïda, ombrejada.
L’acumulació balzaquiana, lluny de ser un valor en si mateixa, importa pel
fet de saber si pot convertir un percentatge imponent dels seus personatges
en ombres passatgeres, sense gruix. En aquest sentit, si la lectura és una
experiència, i no pas el retorn a una experiència, tot allò que els passa als
personatges d’una novel·la neix amb ella i des d’ella, i cal que el lector en
sigui posseït –el dimoni de la lectura no és mera retòrica.
El roig i el negre parteix d’un succés real (Stendhal no tenia gaire imaginació,
i se’n vantava), però la qüestió és com entenia Stendhal els mecanismes de
la novel·la –vivacitat, el·lipsi, intuïció: només cal anar al final i veure com
resol en un parell de línies l’execució de Julien Sorel. (Aquí cal dir que cada
tècnica novel·lística demana que el lector se situï en les coordenades amb què
l’autor traça el seu relat: Stendhal vol un lector intuïtiu, ràpid de reflexos,
capaç d’agafar al vol el que s’amaga rere un gest casual, una mirada perduda,
un mot deixat caure com de passada: exigeix i crea un lector d’esperit: de fet,
un germà tan hipòcrita com ell.) A través de Julien Sorel, Stendhal es projecta
com qui era –noi de províncies, ambiciós, escàs de recursos, seductor
intel·lectual, grimpaire marginal–, mentre que, amb el Fabrizio del Dongo
de La cartoixa de Parma, pouant sense compassió en les últimes reserves de
l’autor, dóna vida a l’home que volia ser–noble, ric, estimat. (És una obvietat
que Stendhal aboca en Sorel l’odi a un pare per qui no se sent estimat i
contra els mesquins poders locals del Delfinat; i encara podríem anar més
enllà en aspectes menys evidents: en la novel·la, no es parla pràcticament de
diners, però Stendhal, en la seva autobiografia, diu: “Els diners sempre van
ocupar el cap del meu pare, i jo mai hi he pensat sense fàstic”, a la vegada
que, en la seva família, “anava contra el pudor parlar de diners, els diners
eren una trista necessitat”.)
Stendhal no escriu partint d’emocions sinceres, però sap reanimar les
imatges triades amb emocions amagades a les golfes de l’esperit o en estat de
somieig o d’hibernació –tota una imatgeria íntima i secreta, que no és feta
de dades collides a l’exterior, sinó que és l’autèntic arxiu amb què un autor
confegeix els seus llibres: Proust en va aprendre. Per entendre-ho millor,
només cal comparar un element real, com és l’evocació a l’autobiografia del
gran casal de l’avi matern —“una casa superba”, “es va construir l’habitatge
més bonic de la ciutat”, “hi havia una escala magnífica per a la seva època
i un saló que podia fer trenta-cinc peus per vint-i-vuit”—amb la manera
de transmetre’ns, literàriament, la fastuositat de la mansió de la família de
Mathilde de la Mole a El roig i el negre: “Salons immensos, daurats i tristos.”
A la casa de l’avi, la proximitat, el caliu; a la mansió parisenca, la distància,
la fredor.

LA FOTO DE LA SETMANA
Malgrat les traves meteorològiques, l’eclipsi s’ha vist arreu del país.
El fenomen no passava d’ençà del gener del 2019.
FOTOGRAFIA: ALBERT SALAMÉ.