La revolució VilaWeb

22
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
IVÁN MARTÍ-VIDAL
l’EHT. D’ençà que vaig inventar aquest
algorisme, altres xarxes VLBI (sigles en
anglès d’Interferometria de Molt Llarga
Línia de Base, és a dir, observacions des
de diversos radiotelescopis ubicats a diferents
parts de la Terra) han començat
a fer-lo servir per resoldre problemes
similars al d’ALMA-EHT, amb resultats
excel·lents. La veritat és que estic molt
orgullós d’aquesta bateria d’algorismes
“polconvert”.
He estat coordinador del grup de polarimetria
que, dins de l’EHT, va ser el
responsable de la publicació de la imatge
polaritzada de l’M87*. A més, a les observacions
de SgrA* també he proporcionat
nous algorismes que han permès
de tenir en compte, amb una precisió
sense precedents, els canvis ràpids de
brillantor de SgrA* i com afecten les
observacions de l’EHT relacionades amb
el telescopi ALMA. Aquesta aportació ha
estat especialment interessant, de cara
a millorar la qualitat i la robustesa dels
resultats que acabem de publicar.
—Quan es va fotografiar SgrA*?
—La imatge que acabem de publicar de
SgrA* correspon a les observacions que
vam fer el 2017, justament les mateixes
nits que l’EHT va observar l’M87* i altres
forats negres. Així doncs, encara que les
dades per a l’M87* i SgrA* van ser obtingudes
en la mateixa “sessió” d’observació,
ens ha costat tres anys més obtenir la
imatge de SgrA*. El cost computacional i
la complexitat dels algorismes necessaris
per a aconseguir això han estat brutals.
—Crèieu que no era possible tenir una
imatge directa del forat negre del centre
de la nostra galàxia? Heu trobat un altre
camí?
—La tècnica que utilitza l’EHT no obté
imatges directes de les fonts que observa.
El que fem a l’EHT és semblant al funcionament
de les ressonàncies magnètiques
o les tomografies assistides per ordinador
que es fan als hospitals. Aquests
dispositius tampoc no prenen imatges
directes de les nostres entranyes, sinó
que mesuren porcions de quantitats relacionades
i, amb tècniques d’anàlisi, les
converteixen en imatges.
Sobre això, l’EHT és com un tomògraf,
però en lloc d’observar un cor o un pulmó,
observa forats negres, i fa servir la
rotació de la Terra com a motor de l’escàner.
Aleshores combinem els senyals
que arriben a diversos radiotelescopis
(distribuïts pel planeta), de manera que,
en un ordinador, som capaços de fer
servir aquestes dades per reconstruir
imatges, simulant un únic telescopi de
mida similar a tota la Terra.
Aquesta és l’estratègia que hem seguit
per a obtenir les imatges, tant de l’M87*
com de SgrA*. El problema amb SgrA* és
que els seus canvis ràpids de brillantor i
la seva velocitat dinàmica (comparada
amb la de l’M87*) compliquen moltíssim
els algorismes de reconstrucció d’imatges.
Aquesta és la raó per la qual hem
endarrerit tant de temps la publicació
d’aquesta imatge.
—Quan es va aconseguir aquella imatge
de Messier 87, Heino Falcke, de la
Universitat de Radboud a Nijmegen, va
descriure així el que va sentir quan van
donar-li forma: “És com mirar a les
portes de l’infern”. Com ho descriuríeu?
—Tinc una gran estima pel professor
Falcke, però la meva visió és molt diferent
de la seva en molts aspectes. Per
començar, sóc ateu, i la meva interpretació
particular de les meravelles de
l’astronomia no està esbiaixada (o no
pretén estar-ho) per cap misticisme
antropomòrfic o antropocèntric, com sí
que sembla que ho està la visió de Falcke.
Quan veig les imatges que l’EHT ha obtingut
d’aquests forats negres, més aviat
sento vertigen. Al cap i a la fi, en aquestes
regions hi ha una superfície que separa
causalment el nostre univers del que
s’amaga al seu interior; una superfície
on el temps és congelat d’ençà del passat
còsmic remot; una superfície on el temps
i l’espai, de fet, es barregen; es confonen
de maneres que els nostres pobres cervells
no estan preparats per a imaginar en
tota la seva magnitud, encara que sí que
les comprenguem en forma d’equacions,
gràcies a la formulació de la relativitat
general.
—Podríeu descriure què veiem a la
imatge de Sagitari A*?
—La imatge de SgrA* mostra un anell
de llum, que correspon a l’existència
d’una “fotonesfera”. En aquesta regió,
la gravetat produïda pel forat negre és
tan forta que els raigs de llum que es
troben es veuen obligats a orbitar al seu
voltant. Imagineu-vos: òrbites fetes de
raigs de llum!
La mida d’aquest anell fotonesfèric és,
a més, just el que prediu la teoria de la
relativitat general, si fem servir la massa
de SgrA* que va ser ajustada a partir
Encara que les dades
per a l’M87* i SgrA*
van ser obtingudes en
la mateixa “sessió”
d’observació, ens ha costat
tres anys més obtenir
la imatge de SgrA*. El
cost computacional
i la complexitat dels
algorismes necessaris per
a aconseguir això han
estat brutals