La revolució VilaWeb

73
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
MAIL OBERT
MARTÍ ESTRUCH AXMACHER
I és ben cert que aquestes pàgines que
s’anuncien com un embastat de memòries
i històries diverses van molt més enllà d’un
llibre processista
nitud del que dèiem que estàvem a punt de fer, ens reuníssim un cop a la
setmana i encara gràcies [...]. Una altra de les coses que més em xocaven és
que a en Puigdemont no el veies manar. Mai. Jo, en Puigdemont president de
la Generalitat, no el vaig veure manar mai. Hi havia com un pacte implícit: de
les coses difícils val més que no en parlem, perquè no ens posaríem d’acord.
I no se’n parlava. En conjunt, al govern, hi vaig detectar molt poques idees.”
O aquest altre botó de propina: “Em va semblar que tot el que, per lògica,
hauria d’haver estat succeint, en un govern que planificava fer la independència,
no es veia per enlloc. D’entrada, vaig pensar que tot devia tenir alguna
explicació. [...] Em va costar unes quantes setmanes adonar-me que el problema
no era que jo estigués desinformada o que no raonés correctament. El
problema era que les coses no estaven passant, ni s’estaven pensant, i ni tan
sols s’estava pensant en què s’havia de pensar!” Aquí Ponsatí fa de portaveu
de molts que vam creure que les coses es feien i que si no en teníem notícia
era perquè calia mantenir-les en secret. I no, resulta que tot era una catxa.
M’agrada molt el final optimista del llibre, ara que predomina una barreja
explosiva de pessimisme, desconcert i escepticisme: “No crec que el 2017
fos la nostra última oportunitat. Més aviat va ser la prova que encara hi
som. I ja fa molt que hi som. És cert: no és segur que deixant-hi la pell ens
en sortirem. El que és segur és que mentre hi deixem la pell continuarem
sent catalans. I pagarà la pena lluitar.” Lluitar. Fer xarxa. Conspirar. Ocupar
posicions. Desobeir. Anar-hi. No defallir. Bastir projectes. Construir aliances.
Formar-se. Resistir. Ser un corcó. Tocar els collons.
Deixo per al final un aclariment políticament correcte, que jo no sóc tan
valent com la Clara Ponsatí: ja sé que parlar dels espanyols així en genèric
és un error, que no es poden confondre els ciutadans amb l’estat al qual
pertanyen, amb les seves estructures i les seves clavegueres. I crec que Clara
Ponsatí també ho sap i quan parla d’espanyols no es refereix als qui voten
Izquierda Comunera, són del Rayo i tenen els avis republicans enterrats al
marge d’un camí ral. No, m’hi jugaria un pèsol que més aviat es refereix als
espanyols catalanofòbics, els aporellistes, els qui ens espien, ens peguen, ens
jutgen, ens engarjolen i ens envien a l’exili. Aquells a qui no agrada que es
parli, s’escrigui o es pensi en català. Els qui ens voldrien esborrar del mapa.
Els qui, a més de tocar-nos els nostres, de collons, si poguessin saltarien els
prolegòmens i ens afusellarien com van fer amb Lluís Companys. D’aquests
espanyols parlem.