La revolució VilaWeb

69
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
MAIL OBERT
CARME JUNYENT
CARME JUNYENT
DE MATEMÀTIQUES I GIMNÀSTICA
Com que les coses no van
així, torno a dir, com el
2015: el 25%? Sí, si us
plau, però de debò
M’excuso per endavant per saltar-me una norma autoimposada: utilitzar
aquesta col·laboració setmanal tan poc com sigui possible per escriure articles
de llengua. Si ho faig ara és perquè no voldria deixar sense resposta aquells
que em demanen per què. Per què dic el que dic. Com puc dir el que dic. No
negaré que pot ser que sigui per desesperació, perquè crec que si no trobem
el desllorigador ben aviat, no trigarem a entrar en un punt del qual el retorn
és molt difícil, si no impossible. Però també és per la urgència d’aprofitar
un canvi que no ens va a favor, però que podria ajudar a clarificar les coses
i, sobretot, que ens interpel·la. Naturalment, puc estar equivocada. És més,
segurament estic equivocada però és que els altres tampoc no l’han encertada
i ni tan sols han rectificat.
Com que les xarxes arriben a tot arreu, fa uns dies els meus alumnes em
van preguntar per què deia això: “Entre matemàtiques en català i educació
física en castellà o matemàtiques en castellà i educació física en català jo
trio la segona opció.” En realitat la resposta me la van donar ells. Una va dir
que, al seu institut, només tres assignatures es feien en català. Una altra va
dir que, al seu, tan sols es feien en català disseny i llengua catalana. I jo ja he
perdut el compte de les vegades que m’han dit –o he vist– coses semblants.
Fa anys que veig com, pares que volen que els seus fills rebin l’ensenyament
en català, els porten a la concertada perquè a la pública no se’n surten. Bé,
no cal que m’allargui amb això, he publicat prou articles i de fa anys sobre
la qüestió, i no us diré “jo ja ho deia” perquè tant de bo no fos així, però a la
situació en què ens trobem ara no hi hem arribat inopinadament.
Fa anys que, en l’ús de la llengua a l’ensenyament, s’ha anat estenent sigui
la indiferència, sigui la inconsciència. L’ús del castellà com a llengua d’ensenyament
s’ha anat escampant sense que ningú amb poder per posar ordre hi
fes res. L’informe del Síndic ho mostrava en xifres que, la veritat sigui dita,
a tothom li semblen molt optimistes però que, fins i tot si són certes, ens
demostren que això del català com a llengua vehicular de l’ensenyament no
és cert. El fet és que hi ha molts alumnes que acaben l’ensenyament secundari
sense ser competents en català. És possible que un alumne acabi batxillerat
sense haver parlat català a l’institut? Doncs pel que diuen els professors i
pel que constatem a la universitat, sí. Aquests alumnes surten amb el català
aprovat? Sí. I, amb aquest panorama, què fem?
Ja sabem que hi ha el grup del “ni un pas enrere”. A aquests, jo els demano
com canviarien una dinàmica que fa anys que dura. Com es fa per, de cop i
volta, capgirar el procés de recessió de la llengua a l’escola. I, si no és de cop
i volta, quan creuen que s’hauria de fer. També hi ha el grup de “la immersió
és un model d’èxit”. Aniria bé saber què entenen per “èxit”, perquè si