La revolució VilaWeb

76
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
MAIL OBERT
JULIÀ DE JÒDAR
La qüestió és com entenia Stendhal els
mecanismes de la novel·la –vivacitat, el·lipsi,
intuïció
a ocupar-lo, a diferència de les persones reals, que ens resulten estranyes,
opaques, tancades en una existència amb prou feines intuïda, ombrejada.
L’acumulació balzaquiana, lluny de ser un valor en si mateixa, importa pel
fet de saber si pot convertir un percentatge imponent dels seus personatges
en ombres passatgeres, sense gruix. En aquest sentit, si la lectura és una
experiència, i no pas el retorn a una experiència, tot allò que els passa als
personatges d’una novel·la neix amb ella i des d’ella, i cal que el lector en
sigui posseït –el dimoni de la lectura no és mera retòrica.
El roig i el negre parteix d’un succés real (Stendhal no tenia gaire imaginació,
i se’n vantava), però la qüestió és com entenia Stendhal els mecanismes de
la novel·la –vivacitat, el·lipsi, intuïció: només cal anar al final i veure com
resol en un parell de línies l’execució de Julien Sorel. (Aquí cal dir que cada
tècnica novel·lística demana que el lector se situï en les coordenades amb què
l’autor traça el seu relat: Stendhal vol un lector intuïtiu, ràpid de reflexos,
capaç d’agafar al vol el que s’amaga rere un gest casual, una mirada perduda,
un mot deixat caure com de passada: exigeix i crea un lector d’esperit: de fet,
un germà tan hipòcrita com ell.) A través de Julien Sorel, Stendhal es projecta
com qui era –noi de províncies, ambiciós, escàs de recursos, seductor
intel·lectual, grimpaire marginal–, mentre que, amb el Fabrizio del Dongo
de La cartoixa de Parma, pouant sense compassió en les últimes reserves de
l’autor, dóna vida a l’home que volia ser–noble, ric, estimat. (És una obvietat
que Stendhal aboca en Sorel l’odi a un pare per qui no se sent estimat i
contra els mesquins poders locals del Delfinat; i encara podríem anar més
enllà en aspectes menys evidents: en la novel·la, no es parla pràcticament de
diners, però Stendhal, en la seva autobiografia, diu: “Els diners sempre van
ocupar el cap del meu pare, i jo mai hi he pensat sense fàstic”, a la vegada
que, en la seva família, “anava contra el pudor parlar de diners, els diners
eren una trista necessitat”.)
Stendhal no escriu partint d’emocions sinceres, però sap reanimar les
imatges triades amb emocions amagades a les golfes de l’esperit o en estat de
somieig o d’hibernació –tota una imatgeria íntima i secreta, que no és feta
de dades collides a l’exterior, sinó que és l’autèntic arxiu amb què un autor
confegeix els seus llibres: Proust en va aprendre. Per entendre-ho millor,
només cal comparar un element real, com és l’evocació a l’autobiografia del
gran casal de l’avi matern —“una casa superba”, “es va construir l’habitatge
més bonic de la ciutat”, “hi havia una escala magnífica per a la seva època
i un saló que podia fer trenta-cinc peus per vint-i-vuit”—amb la manera
de transmetre’ns, literàriament, la fastuositat de la mansió de la família de
Mathilde de la Mole a El roig i el negre: “Salons immensos, daurats i tristos.”
A la casa de l’avi, la proximitat, el caliu; a la mansió parisenca, la distància,
la fredor.