La revolució VilaWeb

33
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
DAVID BUENO
És més perjudicial esbroncar-los
i obligar-los a tenir
l’habitació perfectament
endreçada que no pas
mantenir un cert control,
però deixar que exterioritzin
allò que porten dins
—Tenim la tendència a portar el món exterior
cap a dins i d’exterioritzar l’interior.
El caos en l’habitació d’un adolescent
és un reflex del que passa al seu cervell,
que fa la poda neuronal. El cervell elimina
les connexions neuronals que mantenien
els comportaments infantils i incorpora
connexions noves per a adquirir els
comportaments adults. És un procés
asincrònic i una mica caòtic. Les connexions
d’adult s’incorporen per assaig i
error. Assagen comportaments d’adult
–i s’equivoquen o encerten–, i aquests
assaigs es fan segons les situacions o
contexts que es troben, no estan programats
per a un dia en concret. Aquest
caos l’externalitzen a la seva habitació.
—Per tant, no se’ls pot jutjar pel fet de
tenir l’habitació desendreçada?
—Mentre no sigui insalubre! [Riu.] És
més perjudicial esbroncar-los i obligar-los
a tenir l’habitació perfectament
endreçada que no pas mantenir un cert
control, però deixar que exterioritzin allò
que porten dins. Hi ha alguns adolescents
–de mitjana, més noies que nois–
que tenen una habitació immaculada.
També té una explicació biològica, això:
si, inconscientment, detecto caos dins
meu, intento portar un ordre extern per
a mantenir l’ordre intern.
—Què recomanaríeu als pares, sabent el
que sabem del cervell dels adolescents?
—Que comencin a pensar-hi des que
neixen. Però no per preocupar-se, l’adolescència
s’ha de gaudir al costat dels
fills, cosa que no implica que no hi hagi
moments durs. Com podem gaudir-ne?
Fent que confiïn en nosaltres, i això es
comença a treballar des del naixement.
Quan neixen van moltes estones a coll, i
aprenen a confiar en tu, però a mesura
que es fan grans i els esbronques, això
es perd. No parlo de no amonestar-los,
sinó de parlar-los en positiu.
—Llenguatge propositiu.
—Exactament. En comptes de dir “no
facis això”, dir “no seria millor fer...?”.
En comptes de “a veure si endreces l’habitació
d’una vegada”, dir “vols que
t’ajudi a decidir com posar les coses si
no saps gaire com fer-ho?”. Han de tenir
la percepció que confiem en ells, que
hi mantenim un vincle. La confiança
s’encomana, si confio en ells, confiaran
més en mi. I quan tinguin un problema
d’adolescent, serà més fàcil que m’ho
facin saber. Aquesta confiança també
ALBERT SALAMÉ
fa que confiïn més en ells mateixos. En
l’adolescència el cos canvia de manera
inharmònica i perden autoestima. Si has
treballat l’autoconfiança confiant en
ells abans, aquesta autoestima es manté
més alta.
—La confiança es contagia gràcies a les
neurones mirall?
—Sí. Per mitjà de les neurones mirall i
sistemes emocionals del cervell tendim a
imitar allò que veiem. Si veig una persona
que confia en mi, m’és fàcil confiar-hi.
I viceversa. I cal ser coherents. Si un dia
l’amonesto per una cosa i l’endemà li
somric la mateixa ximpleria, això crea
la sensació de no saber què fer. O si dic
al meu fill preadolescent que no s’estigui
tanta estona mirant el mòbil, però veu
que sempre que sóc a casa jo el miro. O si
dius al teu fill que no consumeixi alcohol
i a casa, per a qualsevol celebració, el
primer que fas és obrir una ampolla de vi.
Transmets que, per a fer festa, l’alcohol
és necessari. El pots fer servir, però és
la manera com ho vens i ho transmets.