La revolució VilaWeb

74
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
MAIL OBERT
JULIÀ DE JÒDAR
JULIÀ DE JÒDAR
INTERPRETACIONS
Si la lectura és una
experiència, tot allò que
els passa als personatges
d’una novel·la neix amb
ella i des d’ella, i cal que
el lector en sigui posseït
Ni que ho anunciï solemnement al frontispici d’una novel·la o d’un poemari,
cap escriptor no parla mai de si mateix en tant que persona corrent. I menys
encara pot pretendre que la seva lectura sigui comprensible com una carta
comercial –aquella benèfica aspiració de Gabriel Ferrater i Gil de Biedma–,
perquè la posició del lector, en cada cas, és del tot distinta. El lector que aspiri
a conèixer Stendhal per la seva autobiografia, Vie d’Henri Brulard, o Gabriel
Ferrater a través de la veu del poema “In memoriam”, encara no ha après
de distingir entre vida i literatura. O, si es vol, entre experiència moral i
condensació artística. Velázquez, pintor reial, només obeïa a un “monarca”:
el seu ofici, tècnica, art, o com se’n vulgui dir, expressió i prolongació de la
consciència de l’artista a través de la pintura. Per aquest motiu, contemplar
un quadre de Velázquez no és pas inferior, com a experiència estètica, a llegir
el Lazarillo o el Buscón, pretesos exemples de vida real –potser és més “acumulable”,
no ho sé pas: Cervantes pot llegir-se sense passar per la Celestina,
però dubto que es pugui copsar Goya sense haver passat per Velázquez.
Sigui com vulgui, el lector no pot esperar l’ajuda de cap escriptor (o artista)
seriós perquè li aplani el camí cap a presumptes veritats. A banda que la veritat
de Dickens no és pas la de Baroja, ni la de Porcel és la de García Márquez,
vegeu, si exemples en calguessin, com Stendhal, en la citada autobiografia,
porta constantment el lector al seu terreny amb jocs de mans propis de la
ficció (“això potser va passar…”, “més o menys jo devia tenir…”, “què n’ha
de fer el lector de tot això…”); per a l’autor, la veritat és ell objectivat en un
narrador que, es diu, subjectivament Jo, fins al punt que busca una genealogia
italiana a la seva família materna per tal de justificar el seu amor per Itàlia.
De la mateixa manera, Ferrater, en el seu primer llibre (Da nuces pueris),
que discorre pels camins de les novel·les d’aprenentatge (bildungsroman),
utilitza tècniques narratives a conveniència recorrent a la primera persona, a
l’omnisciència, al diàleg indirecte, etc.; un cop tanca el llibre, el lector no pot
dir que coneix l’experiència emotiva i moral de Ferrater, com ell pretenia, en
un moment de la seva adolescència (“In memoriam”), sinó que ha escoltat
la veu d’un home a la vora del foc –gran mèrit de la tècnica compositiva, com
passa amb Philip Larkin, i no pas de la sinceritat emotiva: no pas per casualitat
a Ferrater li agradaven l’eixutesa medieval o el Brecht pillastre– que
li ha narrat un bocí de vida (adolescència) en el marc de la guerra civil del
seu país. La qualitat de l’experiència lectora és cosa de cadascú: diferenciar
entre veu narradora –que només ens parla de la imaginació de qui la
governa– i peripècia vital de l’escriptor –que prou feina té a viure-la– és la
condició indispensable per fer-se lector de profit. Cap mestretites no ens pot
ensenyar si primer cal viure i, després, llegir; o llegir per aprendre de viure;
o llegir i viure per anar tirant de la magna rifeta, com deia l’altre. Al cap i a