La revolució VilaWeb

23
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
IVÁN MARTÍ-VIDAL
No puc imaginar què
hauria sentit Hawking
si hagués mirat “cara a
cara” aquest forat negre.
No crec que la paraula
“vertigen” ho hagués
descrit ni de bon tros
de les òrbites d’estrelles properes (un
estudi que els va valer a Andrea Ghez
i Reinhard Genzel el premi Nobel de
física de 2020, compartit amb Roger
Penrose). Això confirma, per enèsima
vegada, que la Relativitat d’Einstein
funciona amb una finor tremenda. Els
forats negres de M87* i SgrA*, tot i tenir
masses molt diferents (el primer és mil
cinc-centes vegades més massiu que el
segon), obeeixen a la relativitat general
amb precisió i exactitud. Avui, Einstein
ha marcat un altre gol.
—Quants anys heu estat processant les
dades que us han dut a la fotografia de
SgrA*?
—Hi treballem d’ençà de l’abril del 2017,
quan es van fer les observacions. Tot i
que, per ser justos, l’aventura comença
molt abans. A la dècada dels noranta del
segle passat, quan començava a desenvolupar-se
seriosament la tecnologia
d’interferometria astronòmica mil·
limètrica, les llavors del que acabaria
essent l’EHT anaven germinant. Les
observacions pioneres de SgrA* amb
xarxes VLBI (com la de l’EHT, però amb
menys resolució i molta menys sensibilitat)
són d’aquella dècada. M’hauria
encantat ser-hi, fent aquelles primeres
observacions que marcarien el principi
d’aquest meravellós projecte!
—Quina sensació deixa, investigar forats
negres? Si Einstein aixequés el cap…
—Si Einstein aixequés el cap, potser
tornaria a morir-se del gust quan li
expliquessin que, ni més ni menys que
a principi del segle XXI, la tecnologia
humana ja ha avançat prou per a permetre
la detecció d’ones gravitacionals
i l’obtenció d’imatges de forats
negres.
Einstein mateix va arribar a plantejar
que els forats negres no haurien d’existir
a l’univers (serien, per tant, una mera
curiositat matemàtica de les seves
equacions). També va aventurar que la
humanitat no podria arribar a detectar
mai les ones gravitacionals que la seva
teoria predia, atès el senyal ínfim que
aquestes ones imprimeixen als detectors.
No obstant això, com hem vist, els
humans hem aconseguit totes dues coses
en un temps rècord: bàsicament, poc més
d’un segle després de la plasmació per
primera vegada per part d’Einstein de
les seves equacions en una afortunada
pissarra.
Parlant dels “grans”, una cosa que
m’entristeix molt és que el professor
Stephen Hawking no hagi pogut viure
prou per a veure la imatge de l’M87* que
vam publicar el 2019. No puc imaginar
què hauria sentit Hawking si hagués
mirat “cara a cara” aquest forat negre.
No crec que la paraula “vertigen” ho
hagués descrit ni de bon tros. M’hauria
encantat ser partícip, com a membre de
l’EHT, d’aquell regal i tribut a la vida del
professor Hawking. Però no va poder ser.
—És cert que SgrA* es troba en estat
de “letargia” i que no disposa de la
capacitat dels altres, els actius, per a
convertir la matèria en energia?
—L’activitat d’un forat negre s’entén
com la seva capacitat per a atraure matèria
a un ritme molt alt i produir (eventualment)
“raigs relativistes” molt energètics,
fets d’una part d’aquesta matèria
que, en lloc de ser engolida, és expel·lida
a unes velocitats molt properes a les de
la llum.
Els forats negres més “actius” solen ser
també els més llunyans. En astronomia,
mirar més lluny és sinònim de mirar cap
al passat (ja que la llum es propaga a una
velocitat finita), per la qual cosa una conclusió
força lògica és que els forats negres
supermassius que habiten al centre de les
galàxies van ser (molt) més actius en el
passat remot i, amb el temps, s’han anat
“apagant”. Hi ha excepcions, però són
molt poques.
El nostre centre galàctic fa temps que està
“desactivat”, en el sentit que el ritme al
qual engoleix matèria és baixíssim, i no
produeix tampoc cap “raig relativista”
que sigui prou intens per a detectar-ho bé
des de la Terra. A més, és un forat negre
poc massiu (la seva massa equival “només”
a la d’uns quatre milions de sols),
cosa que no li dóna tant de poder per a
atrapar i engolir al mateix ritme que els
seus germans grans.
—Per què SgrA* no és tan lluminós com
hauria de ser, tenint en compte la quantitat
de gas disponible al seu entorn?
—SgrA* no disposa de tant de gas i pols
per a tenir una alta activitat. Bàsicament,
la poca cosa que pot engolir li proporciona
un petit disc de creixement i poc més
que els vents de les estrelles properes
(totes les estrelles van perdent massa,
en forma de vent, a mesura que envelleixen).
A més de tenir tan poc material
per a menjar, SgrA* també és molt menys
eficient atraient aquest material. La seva
eficiència és milers de vegades menor