I si Rússia ataca Finlàndia?

23 - 29 D’ABRIL DE 2022
No faces de la teua ignorància un argument
Joan Fuster
I SI RÚSSIA
ATACA FINLÀNDIA?
EL PAÍS TÉ UNA XARXA IMPRESSIONANT
DE 54.000 BÚNQUERS

2
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
PORTADA
ENTREVISTES
SUMARI
23 - 29 D’ABRIL DE 2022
I si Rússia ataca Finlàndia? Finlàndia està més preparada per a la guerra
que cap altre país, gràcies a una impressionant xarxa de 54.000 búnquers
Per Vicent Partal.
Roger Pera: “Aquesta malaltia és capaç de prendre-t’ho tot sense donar-te
res a canvi”
Per Clara Ardévol Mallol.
Marcela Topor: “Si les víctimes fossin unionistes, ara hi hauria detencions”
Per Andreu Barnils.
Albano-Dante Fachin: “Un quart partit independentista potser ajudarà
a moure les coses”
Per Andreu Barnils.
Cristina Sánchez Miret: “Cada vegada ens assemblem més a una dictadura;
sembla que només hi pugui haver un pensament”
Per Txell Partal.
Carla Simón: “Hi ha sales que no accepten la pel·lícula si no la
doblem al castellà”
Per Txell Partal.
REPORTATGES
Carles Porta: “Hi ha hagut casos que no els hem fet perquè l’assassí
tenia fills menors”
Per Josep Rexach Fumanya.
Quan van provar Pegasus en un intent de detenció exprés
de Puigdemont i Comín
Per Josep Casulleras Nualart.
Història d’un Sant Jordi accidentat: qui paga els llibres mullats i els danys?
Per Montserrat Serra.
“Un tret al peu” contrari a l’estatut: clam contra la modificació de la llei de
política lingüística
Per Joan Safont Plumed.
ANÀLISI
OPINIÓ
Virtudes Cuevas, l’amiga desconeguda de Neus Català que també va
sobreviure a l’infern de Ravensbrück
Per Esperança Camps Barber.
El contraatac del Catalangate, a punt de començar enmig del desori a Madrid
Per Josep Casulleras Nualart.
“Què ha de fer un estat quan algú declara la independència?”
Per Ot Bou Costa.
Espanya és cada dia menys democràcia i més etnocràcia
Editorial de Vicent Partal.
Llibres i paisatges (3)
Mail Obert de Carme Junyent.
Nosaltres, els optimistes
Mail Obert d’Andreu Barnils.
Ens vénen a violar a les nostres dones
Mail Obert de Marta Rojals.
IMATGE DE PORTADA: JUANJO GALAN / EFE

3
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
PORTADA
I SI RÚSSIA
ATACA FINLÀNDIA?
Finlàndia està més preparada per a la guerra
que cap altre país gràcies a una xarxa impressionant
de 54.000 búnquers
VICENT PARTAL
SUSA JUNNOLA

4
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
PORTADA
La decisió de Finlàndia de demanar d’entrar a l’OTAN
ha disparat totes les alarmes a Rússia. De la nit al
dia, l’Aliança Atlàntica doblaria l’extensió de la seua
frontera amb la Federació Russa, de 1.300 quilòmetres
a 2.600, i seria a tan sols 200 quilòmetres de
distància de Sant Petersburg, la segona ciutat del país i
el principal port de la mar Bàltica. A més, pel nord àrtic,
es reforçaria la pressió sobre Múrmansk, la base de
submarins nuclears més important de Rússia, que ara és
a tan sols 250 quilòmetres de la frontera amb Noruega.
Per això, no és estrany que el discurs oficial rus s’haja endurit considerablement
per l’anunci finlandès. El Kremlin ha arribat a advertir
que l’entrada de Finlàndia a l’OTAN comportaria automàticament
el trencament del Tractat de Parós del 1947 i, per tant, el retorn
automàtic a l’estat de guerra entre tots dos països. Tan enfangada
com es troba en la guerra d’Ucraïna, sembla molt difícil d’imaginar
que Rússia puga dividir forces i atacar en dos fronts alhora, però,
per si de cas, els finlandesos tenen a punt un servei de defensa
impressionant que han anat bastint al llarg de vuitanta anys bo i
pensant, precisament, en una possible invasió russa.
KISSA21782 / WIKIMEDIA COMMONS

5
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
PORTADA
54.000 BÚNQUERS EN
QUÈ AMAGAR LA POBLACIÓ
La part més sorprenent d’aquesta infrastructura és que hi ha
54.000 búnquers repartits arreu del país. El Ministeri d’Interior
s’encarrega del manteniment d’aquestes instal·lacions, que
en setanta-dues hores podrien acollir i amagar tres milions i
mig de persones, especialment en les zones urbanes i al llarg
de la frontera amb Rússia. Un milió i mig més, especialment
de les zones rurals interiors, no tindrien refugi immediat, però
s’anirien recol·locant en poques setmanes.
Aquests búnquers han estat construïts amb instruccions molt
precises per resistir fins i tot l’explosió d’una bomba atòmica
de cent quilotones i es fan servir en molts casos com a equipaments
civils: pàrquings, poliesportius, piscines... Per llei, els
constructors han d’incloure búnquers en qualsevol finca de
més de deu habitatges. A la capital, Hèlsinki, hi ha preparats
espais amb llits, instal·lacions sanitàries, reserves d’aliments,
sistemes de ventilació i accés a comunicacions de fibra òptica
per a 536.000 persones, els habitants de la ciutat.
La xarxa de búnquers, única al món, és una de les peces de
l’anomenada Defensa Civil, una estructura que inclou sistemes
d’alarma i comunicació amb la població civil, controls del subministrament
alimentari, monitoratge dels nivells de radiació
nuclear i la capacitat de destruir en tan sols dues hores ponts
i infrastructures vitals en cas d’invasió.
WIKIPEDIA

6
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
PORTADA
DE LA “FINLANDITZACIÓ”
A L’OTAN
El desenvolupament durant més de vuitanta anys d’aquesta
xarxa de defensa explica clarament la por que Finlàndia ha
tingut històricament de Rússia.
Finlàndia va formar part de l’Imperi Rus del 1809 al 1918, quan
va aconseguir la independència gràcies al col·lapse de l’imperi,
el naixement de l’URSS i el reconeixement per part de Lenin
del principi d’autodeterminació.
Durant dècades, Finlàndia va mantenir una política dependent
de Rússia fins a l’extrem que algunes eleccions es van repetir
perquè a Moscou el resultat no li agradava i es van prohibir
llibres crítics amb l’URSS. No va ser fins que no va arribar
Gorbatxov que aquest control es va relaxar, tot i que Finlàndia
encara no es va atrevir a donar suport obertament a la independència
d’Estònia –però sí que n’hi va donar secretament.
Però després de la independència, la definició de la frontera i
la qüestió de Carèlia van complicar les relacions entre tots dos
països. Un cos de voluntaris finlandesos va lluitar per mantenir
Carèlia dins Finlàndia en un conflicte que es va acabar oficialment
amb el Tractat de Tartu del 1920, que separava aquesta
regió en dues parts més o menys iguals entre Finlàndia i Rússia.
Durant la Segona Guerra Mundial, Finlàndia va lluitar contra
Rússia en l’anomenada Guerra de l’Hivern. L’URSS, en un
primer moment, va intentar d’annexionar-se Finlàndia, però
finalment es va conformar amb l’onze per cent del territori finlandès,
inclosa la ciutat de Víborg, la instal·lació d’una enorme
base militar i naval a Porkkala i la imposició d’una política que
es va conèixer com a “finlandització”.
La “finlandització” va consistir bàsicament en el control de la
vida política de Finlàndia per part de la Unió Soviètica, alhora
que permetia als finlandesos de viure en un model econòmic
occidental.
La peça clau de la “finlandització” va ser precisament el Tractat
de París del 1947, que ara Rússia diu que s’anul·laria si Finlàndia
entrés a l’OTAN.
D’acord amb aquest tractat, Finlàndia conservava la democràcia
i el sistema parlamentari a canvi d’atorgar a l’URSS un
seguit de privilegis. Entre els quals hi havia la necessitat de
consultar amb Moscou qualsevol decisió diplomàtica, l’establiment
d’una política de defensa comuna –de manera que Rússia
podia fer servir l’exèrcit a Finlàndia per repel·lir qualsevol atac
estranger– i una política de neutralitat estricta que va impedir
a Finlàndia d’afegir-se a l’OTAN.
WIKIPEDIA

7
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
PORTADA
LA GUERRA D’UCRAÏNA
CANVIA LA PERCEPCIÓ
DE FINLÀNDIA
Tota aquesta relació històrica i les seues conseqüències polítiques
han canviat de sobte després de la invasió russa d’Ucraïna.
Els governs de Finlàndia i Suècia –que també mantenia un
estatut de neutralitat– han decidit d’unir-se alhora a l’OTAN.
D’ençà que van entrar a la Unió Europea, el 1995, Suècia i Finlàndia
han col·laborat amb l’OTAN i han fet exercicis conjunts,
però ara han decidit d’afegir-s’hi.
trànsit de vaixells, cosa que incideix en un fet que per a Rússia
és un problema geopolític de primer ordre: la dificultat d’accedir
a mar oberta. Dels ports de Sant Petersburg, el passatge
és molt estret entre Finlàndia i Estònia, i després encara han
de salvar l’estret de Jutlàndia, entre Dinamarca i Suècia. Pel
nord àrtic, l’eixida a mar oberta de la gran base de submarins
nuclears de Múrmansk també és condicionada per Noruega,
país membre de l’OTAN.
En el cas de Suècia, Rússia no ha amagat mai l’interès de controlar
l’illa sueca de Gotland, estratègicament situada al mig
de la mar Bàltica. De l’illa estant es pot fer el seguiment del
MIKHAIL FOMICHEV / WIKIMEDIA COMMONS

8
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
PORTADA
LA QÜESTIÓ DE CARÈLIA
Finalment, una altra font de tensió entre Finlàndia i Rússia
és la qüestió de Carèlia.
Els carelians, la població que habita aquesta regió partida
entre Rússia i Finlàndia, no són finlandesos però parlen una
llengua molt semblant al finès i comparteixen una afinitat
gran amb els finlandesos i els estonians. De fet, a Finlàndia
els carelians són considerats una variant seua. Després de la
Segona Guerra Mundial, molts finlandesos i carelians van
ser desplaçats dels terrenys que va ocupar Rússia i repartits
arreu de Finlàndia, cosa que va facilitar que es diluïssen en
el conjunt.
A Rússia, la major part dels carelians viuen en la República
de Carèlia. Entre el 1941 i el 1956, aquesta república es va dir
Carèlia-Finlàndia i va tenir l’estatut de república socialista
soviètica, cosa que volia dir que se li reconeixia el dret d’autodeterminació.
Però el 1957 li van retirar el nom de Finlàndia i
va ser degradada a regió autònoma, sense dret d’autodeterminació,
precisament per la por que provés d’unir-se a Finlàndia.
Actualment, la República de Carèlia és un subjecte federal de
Rússia. A Finlàndia, hi ha grups minoritaris, com ara la Lliga
Careliana, que en reclamen el retorn al país, però és una posició
a què cap gran partit dóna suport.
Mar oberta
Base de la flota de submarins
nuclears a Múrmansk
Frontera anterior a
la Segona Guerra Mundial
Cercle polar àrtic
Cercle polar àrtic
Frontera actual
CARÈLIA
FINLÀNDIA
Base soviètica
de Porkkala
1944-1956
Hèlsinki
Víborg
Sant Petersburg
Frontera anterior a
la Segona Guerra Mundial
Mar oberta
RÚSSIA

9
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
ENTREVISTA
ROGER PERA
“Aquesta malaltia és capaç de
prendre-t’ho tot sense donar-te
res a canvi”
Entrevista a l’actor i doblador · A ‘Èxit, el musical de la
meva vida’ parla de les seves vivències, entre les quals
l’addicció a la cocaïna, que ha superat
Roger Pera, en un dels estudis de doblatge de VSI Sonygraf (Barcelona). ALBERT SALAMÉ

10
ROGER PERA
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
CLARA ARDÉVOL MALLOL
Roger Pera (Barcelona, 1973) té una
gran capacitat de riure’s de si mateix.
També de parlar amb veritat,
explicant els moments més durs
de la seva vida sense edulcorants,
però també sense dramatitzar. En part,
això és el que fa a Èxit, el musical de la
meva vida, l’obra que interpreta
al Teatre del Raval de
Barcelona fins a mitjan maig.
L’espectacle es basa en el seu
llibre autobiogràfic, Èxit: on
tot comença (Angle Editorial),
en què l’actor i doblador fa un
repàs de la seva vida i explica,
entre més qüestions, la seva
addicció a la cocaïna i com ha
aconseguit de superar-la. A
l’obra, Pera també parla molt
de la qüestió, sense renunciar
a l’humor, les reflexions personals
i la música. De fet, canta en directe les
cançons dels musicals que l’han marcat.
Comparteixo amb humanitat i sentit de
l’humor això que ha estat la meva vida
Hi parlem minuts abans de començar a
doblar Kung Fu Panda, la sèrie, amb el seu
pare, l’actor i doblador Joan Pera, que
també s’afegeix a la conversa. L’agenda
de doblatge és intensa, i la setmana que
ve també tenen previst de doblar la sèrie
Rex. Ja fa anys que treballen junts, i darrerament
també han actuat a El Metralla,
que és a punt d’estrenar-se a TV3. Després
del procés que ha viscut el seu fill,
Joan Pera diu que ara el dia a dia és positiu
i esperançador, una alenada d’aire fresc.
—Què hi trobarà, el públic, a Èxit, el
musical de la meva vida?
—Hi trobarà una cosa que no ha vist
mai, que no és ni Hamlet, ni Molt soroll
per a no res, ni Galileu Galilei;
és una xerrada amb
el públic. Podran entrar al
meu camerino del Teatre
del Raval i m’hi trobaran
despullant-me i parlant
de la meva vida. Representa
que espero que em
vingui a buscar el pare. Ell
no arriba perquè li passa
de tot i vaig explicant
la meva vida i repassant
els meus musicals. Hi ha
anècdotes molt divertides, secrets familiars,
moments brillants i moments molt
difícils. En la vida de tothom, a vegades
hi ha pedres al camí. Comparteixo amb
humanitat i sentit de l’humor això que
ha estat la meva vida.
—En l’obra, així com en el llibre, parleu
de la vostra addicció a la cocaïna. Hi trobem
elements com la música i el sentit
de l’humor, que en aquestes històries a
vegades sembla que no hi tenen cabuda.
Entenc que és expressament.
—Totalment. En aquest país és una cosa
molt amagada, en uns altres països
no passa. Posem-hi música i sentit de
l’humor! Parlem-ne, que no passa res.
Això és el centre de l’obra, però l’obra
no solament és això. Una de les coses
que més m’agraden és que passo de la
rialla al plor en un tres i no res. Més que
buscar-ho, passa, perquè és de veritat.

11
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
ROGER PERA
Una de les coses que
més m’agraden és que
passo de la rialla al plor
en un tres i no res. Més
que buscar-ho, passa,
perquè és de veritat
ALBERT SALAMÉ

12
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
ROGER PERA
La primera ratlla em va fer
lligar i la segona em va fer
ser el rei de la nit, el puto
amo de Barcelona, i que els
meus amics diguessin: “Al
seu costat les festes sempre
acaben ben amunt!”
En aquesta obra hi ha una cosa que no hi
és en moltes altres: veritat en majúscules.
Una cosa és ser actor i fer veure que
pateixes, l’altra haver patit de debò. La
veritat té un poder infinit.
—L’obra és basada en el vostre llibre autobiogràfic,
en què expliqueu que ja vau
començar a actuar a vuit anys i que cap
a vint anys vau tenir un esclat de fama
amb Germans de sang i Poblenou. Però
dieu que en aquella època gestionàveu
molt malament l’èxit. Com va ser?
—No volia ser actor. De fet, el pare sempre
em deia “hauries de ser advocat”,
“hauries d’estudiar psicologia”... Havia
estat actor des dels vuit anys i volia anar
a la universitat. A més, potser no ho
sembla, però sóc molt tímid. Aquesta
hipersensibilitat que fa que tot et faci
mal, tot et faci cosa, que demanar de
sortir a una noia et faci respecte... Ara ja
no, però m’he arribat a sentir molt petit.
Finalment vaig acceptar de fer la sèrie, i
entre això i Germans de sang va ser una
explosió. M’agrada observar les coses
quan vaig pel carrer, i que de sobte fos la
gent qui m’observava a mi... Al final em
vaig adaptar, però ho vaig passar molt
malament. En comptes de gaudir-ho,
encara em quedava més tancat a casa.
Però també va ser el començament de
tot... Agraeixo tot el que he viscut; sóc
qui sóc gràcies a tot el que m’ha passat.
—En aquesta època de mala gestió de
l’èxit, fins i tot expliqueu que vau arribar
a entrar en moto dins un restaurant
després d’haver fet una aposta.
—El pare té emmarcada la sentència del
jutge... Dotze dies d’arrest domiciliari!
—De quina manera entren les drogues
a la vostra vida? Com va ser el primer
contacte?
—El primer contacte, tal com passa amb
tots els primers contactes, és molt bo. La
primera ratlla em va fer lligar i la segona
em va fer ser el rei de la nit, el puto amo
de Barcelona, i que els meus amics diguessin:
“Al seu costat les festes sempre
acaben ben amunt!” El problema és que
de l’ús, passes a l’abús, i de l’abús, a l’addicció.
I una cosa que al començament és
molt bona acaba essent molt dolenta. És
una malaltia mental, que vol dir que el
cervell et diu: “Torna-ho a fer, que serà
com el primer dia!” No ve de ser viciós
ni mala persona, que és el primer que et
penses, perquè et sents molt culpable,
sinó que ve de ser fràgil. Tens un nus i
no gaudeixes com l’altra gent. Fins que
no atures la teva vida, aixeques la mà i
preguntes, no saps d’on ve, tot això.
—Demaneu ajuda...
—Per això trec el llibre i faig l’obra, perquè
aixecar la mà no costi a la gent tant
com em va costar a mi. Em va costar molt
perquè també és la malaltia de l’autoengany,
de dir_ “Jo no sóc addicte, jo
no tinc problemes...” El 2004, vaig dir al
pare: “Crec que tinc un problema: quan
prenc cocaïna, no sé parar.” El pare em
va dir “Vols que fem alguna cosa?”, i al
cap de quaranta segons li vaig contestar:
“No, perquè crec que aquest cap de
setmana ho podré solucionar”. El pare
sempre m’ha dit: “Si aquell dia m’haguessis
dit que sí, ens hauríem estalviat
deu anys de patiment.” Però el nostre
cervell és així...
—En quins àmbits us va afectar més,
l’addicció?
—Mira si la malaltia és sibil·lina, que va
minvant tot allò que estimes: família,
germans, pares, amics, parelles, teatre,
doblatge... En el meu cas, era la cocaïna,
però pot ser el sexe, el joc, l’alcohol,
l’anorèxia... Tot ve del mateix lloc, de
sentir-se molt petit. Aquesta malaltia és
capaç de prendre-t’ho tot sense donar-te
res a canvi. I sempre es pot anar més
avall, depèn dels teus valors, de la teva
família, del teu entorn... Però sempre
et pot destruir més i més. Si hi jugues,
sempre perdràs. Sempre.
—En quin moment us adoneu que us
heu de tractar?
—Primer em vaig tractar el 2010. Però va
ser per salvar el meu entorn: per recuperar
els pares, la feina i l’èxit que tant havia

13
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
ROGER PERA
El problema és que de l’ús,
passes a l’abús, i de l’abús, a
l’addicció. I una cosa que al
començament és molt bona
acaba essent molt dolenta.
És una malaltia mental, que
vol dir que el cervell et diu:
“Torna-ho a fer, que serà
com el primer dia!”
ALBERT SALAMÉ
buscat. Perquè la gent digués: “No solament
ets un noi molt maco, sinó que a
més te n’has sortit.” I aquest tractament
només el pots fer per tu. No per recuperar
coses, sinó per recuperar-te a tu. S’ha
de fer d’una manera molt sincera, i no
estem acostumats a ser sincers, ni amb
nosaltres mateixos ni amb el món. Ser
sincer amb mi mateix cada dia és una
feina que encara faig.
—Vau estar ingressat en un centre. Què
vau descobrir, dels orígens del vostre
problema?
—Quan hi entres i veus tots els teus
companys dius: “Aquests sí que estan
malament! Jo no, jo estic molt bé...” Negues
que a tu t’ha passat el mateix. Tot
això meu ve des que era petit. No pel
fet que treballés, sinó perquè em sentia
grassonet, amb poc cabell... Estava ple
de complexos. Pots tenir la família més
fantàstica del món, però si et sents petit,
et sents petit. Tenia poca autoestima i
em sentia molt acomplexat. No volia ser
aquest nen, i al final em vaig convertir en
un James Dean que tocava les drogues,
que jugava amb el perill, que anava ràpid
amb el cotxe, que era infidel... Perquè no
era jo. Una feina de tractament i evolució
personal ha estat aquesta: treure’m la
màscara que m’he fet i recuperar aquell
nen, que era fantàstic.
[Joan Pera s’incorpora a la conversa]
—Com viu una família tot aquest procés?
—Roger Pera [R.P.]: Quan un decideix
fer un tractament, tota la família sospira
i diu: “Que bé, per fi!” És un descans
molt gran.
—Joan Pera [J.P.]: Sobretot intentant no
dramatitzar-ho, sinó fent-ho objectiu al
màxim. Això no és fàcil, perquè moltes
vegades es tendeix a dramatitzar molt.
Aleshores cal buscar l’equilibri, dir: “Això
no és ni més ni menys que això, i per
això té aquest problema.” I anar gestionant
el dia a dia dins les petites corbes
que ens dóna l’espai.
—R.P.: L’obra i el llibre són un homenatge
a la meva família, als meus pares i a la
vida. El meu terapeuta de referència diu
que és important, la família, però que si
no la tens, també te’n pots sortir. Al cap i
a la fi, és una cosa teva, un esforç teu, un
tocar de peus a terra cada dia, fer sacrificis,
no voler patir més ni culpabilitzar-te.
Als Estats Units, si de dues persones amb
el mateix currículum que lluiten per al
mateix càrrec, una ha sortit recuperada
d’Alcohòlics Anònims, la trien. Que se
n’hagi sortit vol dir moltes coses! Aquí
encara som lluny d’això...
—J.P.: I la família no té més remei que
donar-li suport, perquè la llibertat de
la decisió sempre serà d’ell. No podem
obligar-lo ni marcar-lo.
—R.P.: De fet, en els centres, qui se’n
surt? Qui no hi va obligat, i se’n surten el
80% de les persones que fan un tractament.
Però si tens dinou anys, t’hi hauran
de portar obligat. I com li dius a aquell
nano que no tornarà a fumar un porro?

14
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
ROGER PERA
Qui realment se’n surt és qui diu: “No
puc més.” No pots més perquè ets bona
persona i noble, però la malaltia et fa
mentir, et fa patir, et fa sentir culpable...
—Com esteu, ara? No sé si encara teniu
seqüeles o coses negatives. El balanç és
positiu?
—J.P.: Sempre és positiu! Amb aquesta
mateixa objectivitat hem de saber que
no està tot resolt, falta camí. I has d’anar
fent aquesta gestió del camí i del dia a
dia, que és positiva i esperançadora, una
alenada d’aire fresc. Però no s’ha acabat,
no hem tocat cap cim...
—Cal estar sempre alerta, suposo...
—J.P.: Sempre...
—R.P.: Sí. Cada vegada menys, però cal
fer una feina, que crec que hauria de fer
tothom: parar la nostra vida un any i fer
un balanç d’allò que funciona i allò que
no. En un moment en què la vida va tan
ràpid, no està gens malament fer-ho. No
vol dir que jo canviï. És canviar les coses
que em fan mal i fer-me addicte a les
coses que em fan bé. Perquè els addictes
som tan addictes que ens podem fer addictes
a les coses bones, a través de l’ús,
l’abús i l’addicció. Però sempre tindré la
tendència a voler ser estimat, voler anar
molt ràpid, voler agafar tres feines alhora...
Això és la meva personalitat i no la
puc canviar, però conec les meves alertes.
Sé que si m’han dit “que bé que ho has
fet avui!”, he d’anar amb compte de no
volar. I ara, a part de família, terapeutes i
amics, tinc una altra cosa: l’obra, el llibre
i les xerrades que faig a les escoles.
—Us formeu per a ser terapeuta, de fet.
—R.P.: Sí. Tinc tota la informació i al setembre
començaré a fer-ho. Si tu vols ser
terapeuta, hauràs d’estudiar cinc anys,
però jo amb dos cursos de sis mesos en
tinc prou! Amb tota la meva experiència...
[Riu.]
—Lligant-ho amb el títol de l’obra,
m’agradaria demanar-vos què considereu
que és l’èxit, ara per ara?
—R.P.: Des dels vuit anys sempre he
necessitat l’èxit: estimar, que m’estimin,
que em truquin, que m’elogiïn... Ara m’és
igual a qui agrado i a qui no. És el gran
descans, la llibertat absoluta. Me’n vaig
a dormir tranquil perquè aquell dia ho
he mirat de fer millor que l’anterior. I si
agrado a la gent, bé, si no, també. Ara,
si se’m permet la paraulota, “em sua la
polla”.
—Alguna cosa a afegir?
—J.P.: Vés a saber, a mi, què em sua!
[Riem tots.]
Ara m’és igual a qui agrado i
a qui no. És el gran descans,
la llibertat absoluta. Me’n
vaig a dormir tranquil perquè
aquell dia ho he mirat de
fer millor que l’anterior. I si
agrado a la gent, bé, si no,
també. Ara, si se’m permet la
paraulota, “em sua la polla”
ALBERT SALAMÉ

15
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
ENTREVISTA
MARCELA TOPOR
“Si les víctimes fossin
unionistes, ara hi hauria
detencions”
Entrevista a la filòloga, periodista, esposa del president
Puigdemont i víctima d’espionatge
Marcela Topor, en una imatge d’arxiu. ALBERT SALAMÉ

16
MARCELA TOPOR
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
ANDREU BARNILS
Marcela Topor (1976) és periodista,
filòloga anglesa, filòloga
francesa i una de les víctimes
d’espionatge del programari
Pegasus, tan sols accessible
per als governs. Per mitjà del seu mòbil,
volien espiar-la a ella i al seu marit, el
president Carles Puigdemont. Segons
Citizen Lab, fou espiada el 2019 i el 2020,
però ella creu que no solament l’han
espiada ara, ni únicament en aquest
telèfon. VilaWeb va entrevistar divendres
la senyora Topor per parlar-ne i es
va trobar amb una persona combativa,
indignada, que qualifica aquesta situació
de nou terrorisme d’estat. Topor vol
veure els autors de l’espionatge pagant
pels seus actes.
—Senyora Topor, quan vau saber que hi
havia indicis que havíeu estat espiada?
—La prova forense documentada és de
fa poc. Però, evidentment, ja pensava
que alguna cosa no anava bé perquè rebia
molts missatges sospitosos a Catalunya i
a Bèlgica. En el meu cas, rebia missatges
de text com si vinguessin de diaris catalans,
amb notícies enllaçades sobre política
catalana o sobre en Carles. Esperaven
que hi fes clic. Eren en moments àlgids,
com ara la sortida dels presos.
—Sabeu si ara com ara el vostre mòbil
és espiat?
—No ho sé. Tan sols ho poden saber els
tècnics. Però després de tot el que ens ha
passat, algú pot dir que està tranquil? Algú
pot dir amb seguretat que no l’espien?
No necessàriament mitjançant Pegasus.
Hi ha moltes maneres de convertir el teu
mòbil en una càmera o un micròfon pel
qual t’escolten. Després de tot aquest
festival, ningú no pot estar tranquil.
—Citizen Lab diu que us van entrar al
mòbil el 7 d’octubre de 2019 i el 4 de
juliol de 2020, si més no. Heu recordat
on éreu? Per què van triar aquests dies?
—He mirat el calendari i era a Bèlgica.
Hi ha moltes maneres de
convertir el teu mòbil en
una càmera o un micròfon
pel qual t’escolten.
Després de tot aquest
festival, ningú no pot estar
tranquil
Quan vaig rebre els missatges sospitosos
que em van infectar, no solament era amb
en Carles, sinó amb més membres de la
família, amb amics, persones que no tenen
res a veure amb la política. Per tant, no
solament ens van espiar a nosaltres sinó
a gent i familiars del nostre entorn. Van
violar la intimitat i el dret de la privacitat
de molta gent. Algunes d’aquestes persones
viuen en un estat d’angoixa i temor
permanent. Qui respondrà davant la llei
per tot això? I això no vol dir que tan sols
m’espiessin aquells dies. Tinc aparells anteriors.
I sé que han estat infectats, també.
Parlem d’un període més gran de temps.
Ara n’ha sortit una petita part. I no tan sols
en el meu cas. La llista de persones és la
punta de l’iceberg. Estic segura que hi ha
més gent afectada que encara no ho sap.
O encara no han sortit a la llum. Tot això
esclatarà, i és d’unes dimensions que no
ens podem imaginar. Amb les proves d’ara,

17
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
MARCELA TOPOR
ja és el més gran amb Pegasus. Imagina’t
quan surti tot. Dimensions brutals.
—Si us han espiat a Bèlgica, ho denunciareu
allà?
—Això és en curs. I no parlem només de
Bèlgica, sinó de més països, també. Ja
sortirà. És en mans dels advocats.
—Us han espiat el mòbil. I pel carrer?
—És molt possible. Saps què passa? Quan
dius que tens la sensació que t’espien,
no vols semblar paranoica. Un dels objectius
és que la gent tingui por, com en
qualsevol dictadura. La força que tenen
es basa en la por de la gent. Però no vull
cedir-hi. Ja vinc d’una dictadura. Fins a
catorze anys, sota el règim de Ceaușescu.
I allà sabíem que tothom poder ser
espiat. Espiaven sistemàticament. Podia
espiar-te el teu veí, el teu cosí, el capellà.
Era una xarxa increïble d’espionatge. Ja
vaig viure l’espionatge en dictadura i em
pensava que no ho tornaria a viure. Hi estic
entrenada. No tinc por perquè no tinc
res a amagar. Ara hem de lluitar perquè
deixi de passar. Ens vigilen il·legalment,
violen la nostra intimitat. Som víctimes. I
cap responsable de l’estat no m’ha trucat.
Som davant una cosa molt grossa, molt
bèstia, i no veig ningú que atengui a les
víctimes com jo. Ningú no m’ha trucat
per preguntar-me com estic. Si necessito
ajuda. Sóc víctima d’un abús i de la
violació dels meus drets fonamentals. I
els ciutadans hauríem d’estar protegits.
Per tant, on és l’ajuda de l’estat espanyol
a les víctimes com jo?
comissió d’investigació. Però ja veus les
reaccions: ningú no ha espiat, ningú no
sap res, no ha passat res, Espanya és una
democràcia sòlida i consolidada, com
tots sabem. Repetir aquest mantra fins
a l’infinit, a veure si cola i si tothom s’ho
creu. No veig que cap país europeu hagi
de repetir-ho constantment. No els cal.
Digues-me de què presumeixes i et diré
què et manca. Això és una amenaça en
massa a la democràcia. És el nou terrorisme
d’estat. No sóc política. Sóc la parella
d’un polític català independentista, que
resulta que avui dia és el pecat més greu
que pots cometre. Ens tracten de ciutadans
de segona. O de tercera. Sembla
que no tinguem els mateixos drets que
la resta. La senyora Calvo ha dit que això
de Puigdemont, al final, què vols, és un
fugitiu. Però això que és? No tenim dret
de la nostra intimitat? No passa res si els
nostres drets han estat violats? Qualsevol
cosa s’hi val? No tenim la possibilitat de
gaudir dels drets democràtics. Quin serà
el següent pas? Potser Calvo ha llegit
George Orwell, a La rebel·lió dels animals,
quan diu: “Tots els animals són iguals,
però uns més iguals que els altres.” És el
resum d’això que ha dit.
—Reaccions que sí que us hagin agradat?
—Quina bona pregunta. No n’hi ha prou
amb les que hi ha hagut. Que algú digui
frases políticament correctes no és suficient.
“Això és inadmissible”, diuen.
Molt bé. I després, què? On són els fets,
la fiscalia, les accions? Per mi no n’hi
ha prou.
Sóc víctima d’un abús i
de la violació dels meus
drets fonamentals. I els
ciutadans hauríem d’estar
protegits. Per tant, on és
l’ajuda de l’estat espanyol
a les víctimes com jo?
—Qui us ha espiat? Què li respondríeu?
—Totes les sospites apunten que l’espionatge
il·legal ve d’Espanya i el govern
espanyol, i, de fet, les proves de Citizen
Lab indiquen el mateix. El silenci del govern
espanyol al respecte parla per si sol,
és evident que Espanya n’és responsable i
còmplice. Com a víctima directa i afectada,
denuncio la doble vara de mesurar d’Espanya,
que maltracta Catalunya mentre
critica estats com Hongria i Polònia. Si les
víctimes fossin unionistes, ara hi hauria
detencions i la fiscalia ja hauria obert una
—Com heu vist aquest cas amb ulls de
periodista?
—Considero molt positiva la reacció de
la premsa internacional, com ara l’editorial
de The Washington Post, que ho
identifica com un atac a la democràcia.
En canvi, per la premsa espanyola el cas
és absolutament ignorat. És molt decebedor.
Mentre tota la premsa internacional
en parla, sorprèn que part de l’espanyola
ho minimitzi o ho silenciï directament.
Espanya s’ha convertit en una amenaça
al dret de la llibertat d’expressió i d’infor-

18
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
MARCELA TOPOR
Si a Espanya no li importa
perquè sóc parella d’una
persona que segons ells
no cal que tingui els
drets respectats, doncs
buscarem la justícia en
uns altres llocs
mació. S’espien periodistes mentre fan la
seva feina, les seves fonts, els vulneren de
manera flagrant el secret professional –i,
per cert, n’ha dit res, el Col·legi dels Periodistes?
Però mira, si més no, els mitjans
europeus ho han sabut identificar com el
que és. Hi ha esperança.
—Per què?
—Hi ha esperança perquè no estem sols.
Com a ciutadana, necessito que defensin
els meus drets. I si a Espanya no li importa
perquè sóc parella d’una persona
que segons ells no cal que tingui els drets
respectats, doncs buscarem la justícia en
uns altres llocs.
—Com afecta el fet de ser espiada la vostra
relació amb la gent i la tecnologia?
—És un rotllo, parlant en plata. A vegades
les converses són molt absurdes. Vius
sabent que sempre et poden escoltar. És
evident que no parles amb total llibertat
i que t’has de contenir. Molta gent del
meu entorn ha après a viure amb aquesta
amenaça constant. És molt trist.
—Com porteu la nova vida a Bèlgica?
—Ara visc entre Bèlgica i Catalunya, sí.
I estic contenta d’estar una altra vegada
més temps amb en Carles. Feia tres anys
que agafàvem avions cada dos caps de
setmana, almenys ara tenim una mica
més de temps junts. Ens calia.
—I ara deveu poder fer servir el vostre
estimat francès?
—Ha! Sí. Un idioma que m’encanta.
—Aprendreu neerlandès?
—M’encantaria. Tinc molt d’interès pel
flamenc. He començat a estudiar-lo pel
meu compte, de moment. Em fascina, el
neerlandès. Ara ja començo a trencar el
gel i veig com funciona internament la
llengua. Em fa molta il·lusió, aprendre’l.
No solament perquè m’agraden els idiomes,
sinó per deferència i respecte.
—Europa del nord, com la veu, una mediterrània?
—El canvi és molt flagrant i es veu a simple
a vista. Li tinc tota l’admiració. Societat
civilitzada, respectuosa, molt més
oberta que no es pensa al sud. M’he sentit
molt ben acollida. Només tinc paraules
d’agraïment. Hem conegut gent que ens
ha ajudat, sobretot al començament, quan
la situació era molt precària. Gent que es
va mullar quan tocava. És quan penso

19
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
MARCELA TOPOR
que Déu existeix, perquè realment unes
persones increïbles ens han ajudat quan
ho necessitàvem. Aquesta societat ha estat
una sorpresa molt agradable. Només tinc
paraules d’agraïment. Vull acabar amb
una nota positiva: per sort, no tot és tan
negre. Hi ha esperança. Som víctimes. I
hem de lluitar fins al final perquè surti
tota la veritat i perquè els culpables paguin
per això que han fet. I perquè no es normalitzi
una situació anòmala, perillosa i
injusta. Si cedim ara, no em vull imaginar
què vindrà després. Espero fets, i no declaracions.
De moment, les reaccions són
decebedores, i fins i tot insultants, com
ara la de la senyora Calvo.
—Una qüestió més frívola. He vist al vostre
Twitter que mireu Total Control. Sèrie
sobre dones de la política australiana.
—De fet, la tinc pendent. Però la vida supera
la ficció, tal com veiem aquests dies.
—Potser caldria una sèrie sobre Pegasus.
—Espero que sigui amb final feliç. Si
no, acabarem confirmant els temors de
1984 i La rebel·lió dels animals. Potser algú
hauria de llegir-los, aquests dies, i veure
cap a on ens porten.
—Us veig molt...
—... Combativa. Sí. Enfadada. És injust
viure d’aquesta manera. Ja havia viscut
amb aquesta por, i ara un altre cop?
No penso acceptar-ho. I s’haurien de
prendre mesures, fets. Necessito que la
gent que ho ha fet surti a la llum i pagui
pel que ha fet. Són fets delictius. I s’han
de castigar. I punt. No penso parar i no
tinc res a amagar. No he fet res mal fet,
no he mort ningú. A vegades dic que si
m’escolten s’avorriran molt. Han invertit
molts diners a espiar-nos. Això
que fan costa molts diners. M’agradaria
saber d’on surten per espiar una persona
com jo que no ha fet res mal fet, ni és
terrorista, ni assassina, ni ven drogues.
I no parlo més perquè no pararia. No
pararia.
És injust viure d’aquesta
manera. Ja havia viscut
amb aquesta por, i ara
un altre cop? No penso
acceptar-ho

20
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
ENTREVISTA
ALBANO-DANTE FACHIN
“Un quart partit independentista
potser ajudarà a moure les coses”
Entrevista al periodista d’Octuvre, espiat
per Pegasus, sobre actualitat política catalana
Albano-Dante Fachin, en una imatge d’arxiu. ALBERT SALAMÉ

21
ALBANO-DANTE FACHIN
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
ANDREU BARNILS
perquè s’investigui, sí. Ara mateix no tinc
estratègia personal, tinc astorament.
Albano-Dante Fachin (1976), periodista
d’Octuvre, ex-candidat
de Front Republicà, ex-diputat
dels comuns al parlament, fundador
de Som Alternativa, és una
de les veus més actives i inquietes del
periodisme català. Fachin també és una
de les seixanta-cinc persones properes a
l’independentisme que han estat espiades
amb Pegasus, segons Citizen Lab. En
aquesta entrevista, parla de l’espionatge
de què ha estat objecte, de la reacció política,
que considera feble, i també de la
possible creació d’un quart partit polític
independentista.
—Qui us ha espiat? Què em respondríeu?
—Qui us espia és l’status quo. Hi ha la
intenció d’espiar un col·lectiu polític,
l’independentisme. I qui el vol aturar?
Els piolins, els jutges, Vox, el CNI,
el franquisme sociològic. Dit això, el
responsable polític d’això que hem
sabut és el govern espanyol. Aquesta
diferenciació del deep state dolent i el
govern no la veig clara. Si acceptem
que el govern no hi té a res a veure,
aleshores acceptem que no vivim en
una democràcia. Jo no sé qui s’ha ficat
en el meu telèfon. Però aquí hi ha dues
opcions: o el responsable és l’estat espanyol
amb el govern o no vivim en una
democràcia. Perquè en una democràcia
la gent vota un govern que garanteix
drets. I no han estat garantits.
—Què us han semblat les reaccions?
—Ahir, la consellera Vilagrà (ERC) va dir
que deixava els telèfons fora en la reunió
amb el ministre espanyol perquè els podien
espiar. De veritat, no he vist manera
més clara, no sé si conscient, d’exonerar
el govern espanyol de la responsabilitat
de les escoltes. Depèn de com, algú dirà
que l’estat espanyol fa el que toca, si ens
Hi ha la intenció d’espiar
un col·lectiu polític,
l’independentisme. I qui
el vol aturar? Els piolins,
els jutges, Vox, el CNI, el
franquisme sociològic. Dit
això, el responsable polític
d’això que hem sabut és el
govern espanyol
posem cínics. Però que els nostres, entre
cometes, s’impliquin activament a ajudar
l’estat a complir els seus objectius, fa
que jo no entengui res. A mi el govern no
m’ha trucat per dir-me que saben que he
estat víctima d’un delicte. Sí que he vist
que el parlament es planteja de fer alguna
cosa amb els diputats i els ex-diputats,
com jo.
—Denunciareu l’espionatge a la justícia?
—Jo, com a ciutadà individual, no tinc
capacitat de denunciar el govern espanyol.
És part de la indefensió que un sent.
Ara, si s’acaba fent una acció conjunta
que permeti que gent com jo, sense advocats
a la seva disposició, pugui fer pressió
—El vostre telèfon us espia ara?
—No ho sé. Fa molt de temps que prenc
mesures i he anat a moltíssimes reunions
en què deixàvem els telèfons fora. Ara,
això de dir que tots ho sabíem… mira, no.
En teníem la percepció, i ara s’ha demostrat.
I és greu, tenir-ne la confirmació. I
el pensament dèbil de dir: oh, és que tots
els estats ho fan. Molt bé, doncs totes les
víctimes es queixen! Som a un pas que hi
hagi independentistes que diguin: pobre
estat espanyol, el volien desmembrar, i
és normal que es defensi.
—Com la veieu, la reacció dels comuns?
—Molt suau, en la línia, cosa que contrasta
amb els escarafalls que fan quan
les víctimes són ells. Si demà sabem que
espien Jéssica Albiach, tenim el deure
moral de fer-li costat. Però també tenim
el deure de saber que ells, en canvi, faran
els ulls grossos si passa al revés. Recordem-ho:
hi ha una esquerra espanyola
que calla quan et punxen el telèfon.
—Fonts del CNI diuen: “Sí, els hem
espiat”, segons El País.
—Si llegiu la notícia d’El País d’avui,
sembla que se’n vantin i tot. I diu que
les fonts del CNI diuen que Citizen Lab
no és fiable perquè hi treballa un català.
Home! La primera reacció va ser negar-ho
i el silenci. Alhora, durant dies,
tenim mitjans de comunicació, tertúlies
i usuaris de Twitter instal·lant la idea
que espiar és normal. I ara fonts del CNI
ja ho accepten a El País. L’altre dia vaig
dir el nom del porc a RAC1 perquè tenia
un tertulià que justificava l’espionatge
sense ordre judicial ni res. A la vegada,
El Español diu que el Suprem no ha autoritzat
el CNI. Sembla una baralla dins
l’estat i l’independentisme no l’explota.
—La reacció dins el govern català, com
la veieu?
—Els dos partits de govern, Junts i ERC,
no consideren prou greu això que ha

22
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
ALBANO-DANTE FACHIN
passat per a trencar tota relació amb el
govern espanyol. Molt d’anunci indignat,
i ahir va haver-hi reunió pels jocs
olímpics. I comparteixen cadires de la
diputació. I aquí no passa res? Em sento
desprotegit pel fet de viure en un estat
que m’espia. Però també em sento desprotegit
pels meus, que no em defensaran.
Han dit que posaran una querella als
Mossos. Perfecte. Però i l’acció política
dels patits i govern, on és? Que em diguin
que la taula de diàleg perilla... De debò ens
han aixecat la camisa d’aquesta manera?
La manca de resposta política del govern
de la Generalitat és brutal. Que Jordi
Sànchez (Junts) té la barra de dir que els
qui demanen de trencar el pacte amb la
Diputació de Barcelona banalitzen l’espionatge!
O sigui, el seu partit es reparteix
milions de la diputació, i jo, que he
estat espiat, banalitzo l’espionatge? Mira
que estem acostumats a sentir baixeses,
però aquesta... A sobre! Que em digui que
banalitzo l’espionatge perquè demano
decisions polítiques. Sí: sóc un ciutadà
que considera, com molts altres, que
l’espionatge ha de tenir conseqüències
polítiques. I veig que no en té.
—Quines reaccions polítiques voldríeu?
—La política és representació. Jo no em
sento representat. No entenc que pugui
continuar la normalitat després de
l’espionatge. De què servirà, trencar
la diputació?, diuen alguns. D’entrada,
servirà perquè vostè no sembli un
mentider a qui només li importa cobrar
80.000 euros l’any. Segon: si tu espies
els independentistes i veus que, encara
que ho facis i se sàpiga, no passa res,
ho continuaràs fent! I tercer: si vas a
Brussel·les a fer una megaconferència de
premsa a dir que ets la minoria nacional
oprimida mentre pactes amb el partit
que t’espia, et pot passar que el lector
europeu digui: Ah, però governen junts.
Fora. És el que va passar amb la notícia
de France Press: parla d’espionatge, però
també que les relacions s’han normalitzat
des dels indults. Una mica de dignitat
al moviment polític que ha de representar
la gent. La gent està indignada i la classe
política independentista no representa la
indignació. Això acabarà petant per algun
costat, espero.
—Hi ha, de fa temps, una remor que cal
un quart partit independentista. Com
ho veuríeu?
—Confirmo la remor. Hi és. Faig moltes
xerrades amb això d’Octuvre i he notat
un canvi enorme. Ho he vist en xerrades
de cent persones on n’hi ha setanta que
diuen que n’estan fartes. Una idea molt
minoritària ha avançat.
—Quina idea?
—Que no podem ser representats pels
partits independentistes que ara són a
les institucions.
—I com ho veuríeu?
—A mi m’agrada que hi hagi aquesta
remor. És sa, que la gent no voti i
prou. L’independentisme va de baix cap
amunt, diuen, doncs que creixi la remor
és, si més no, un intent de recuperar això.
Com es materialitzarà? Hi ha qui parla
de l’abstenció, hi ha qui diu de votar una
cabra amb una estelada...
—...I hi ha gent que parla de fer un quart
partit.
—Molta gent parla de fer un quart partit
independentista. És bo que es proposi. I
és sa. Que hi ha un quart partit? A mi em
passen dues coses: primera, només hi
ha una cosa pitjor que tenir tres partits
impotents al parlament. Tenir-ne quatre.
No avançarem gaire si la cosa es mira
Sí: sóc un ciutadà que
considera, com molts altres,
que l’espionatge ha de tenir
conseqüències polítiques.
I veig que no en té

23
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
ALBANO-DANTE FACHIN
Hauríem d’inventar una
manera catalana de parar
els peus a la ultradreta
que sigui justament
negar-se al xantatge de
Podem, PSOE i ERC. No
som nosaltres qui porta
l’extrema dreta. Sou
vosaltres
—Res a afegir?
—Sobretot em preocupa la idea del mal
menor. Vota’ns o ve Vox, diuen molts.
Això és verí per a la democràcia. I ho hem
vist a França. Potser a Catalunya, que ens
agrada enlluernar, haurem de començar
a assajar una nova manera d’enfrontar-se
a la ultradreta. I potser ens toca a
nosaltres rebel·lar-nos al xantatge que
fa Macron, o el PSOE, amb la ultradreta:
si no ens voteu a nosaltres, que us reprimim,
us espiem, vindrà l’extrema dreta.
No es pot ser tan dèbil mentalment. És
al revés. Si tu continues espiant-nos,
reprimint-nos i negant-nos el dret d’autodeterminació,
ets tu que dónes suport a
la ultradreta. S’ha de canviar el signe de
l’amenaça. Per això l’estratègia d’ERC
de dir: hem de donar suport al PSOE,
perquè si no vindrà Vox, em sembla la
millor opció per a donar suport a Vox. Si
tot allò que tenen per oferir els partits
independentistes és la por que vingui
Vox, i a la vegada diuen que som irrellevants,
i són incapaços de representar la
nostra indignació, tard o d’hora no els
funcionarà. I veurem que era la millor
manera de portar Vox al poder. Hauríem
d’inventar una manera catalana de parar
els peus a la ultradreta que sigui justament
negar-se al xantatge de Podem,
PSOE i ERC. No som nosaltres qui porta
l’extrema dreta. Sou vosaltres.
com una qüestió de salvadors. Per una
altra banda, l’aparició d’un nou partit pot
fer que els altres vegin que no ens poden
ensarronar com ens ensarronen. I sembla
que els partits un dels pocs llenguatges
que entenen és l’electoral. Si hi ha un
quart partit independentista potser ajudarà
a moure les coses. Ara, hi insisteixo,
si el quart partit vol ser creïble i vol fer
por, i aportar idees fresques, hauria de
ser resultat d’un procés molt gran. No
quatre amics que s’ajunten.
—Si hi ha un quart partit, us vindran a
buscar.
—O tindran bon criteri i no ho faran. Jo
vull fer molt mal als que ens aixequen
la camisa. I ara mateix la millor manera
que tinc és fer això que faig: fer vídeos,
explicar-me i donar la meva opinió. Això
no pot dependre que vinguin a buscar a
no sé qui. Sense gent organitzada fora, ja
es poden anar presentant partits. La situació
actual no la pot solucionar un partit
en unes eleccions i prou. “Doneu-me 68
diputats i declaro la independència.” Ho
recordes?

24
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
ENTREVISTA
CRISTINA SÁNCHEZ MIRET
“Cada vegada ens assemblem més
a una dictadura; sembla que només
hi pugui haver un pensament”
Parlem amb Cristina Sánchez Miret, doctora en
sociologia de la Universitat de Girona · Diu que la
pandèmia ha canviat la societat actual i ens ha fet
més individualistes i desconfiats

25
CRISTINA SÁNCHEZ MIRET
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
TXELL PARTAL
La pandèmia ens ha canviat com a
societat? Ens hem tornat més individualistes?
Hem construït una
societat on tot s’hi val? En parlem
amb la sociòloga Cristina Sánchez
Miret, molt crítica amb el sistema actual.
“La por és la manera més ràpida
de canviar els usos i costums. Ho han
aconseguit. Cada vegada ens assemblem
més a una dictadura; sembla que només
hi pugui haver un pensament.” Per ella,
en tot plegat hi ha tingut un paper clau la
pandèmia. “Ha quedat com un sentiment
de desprotecció general que fa que tot
sigui possible i permès per a la nostra
supervivència. La sensació de desgavell
i arbitrarietat és molt forta.” Malgrat
tot, vol afegir-hi un toc d’optimisme.
No tot és horrorós: “Quan un sistema
va tan malament no té més remei que
millorar. Al final es destrueix ell mateix.
I, per tant, això també és una bona oportunitat.
Esperem que hi hagi un revulsiu
i les coses canviïn.”
—La pandèmia ha canviat la societat
més que no ens pensàvem?
—Ens ha afectat molt. Hi ha hagut un
canvi d’hàbits i sobretot un canvi de valors.
El pitjor, per mi, és la desconfiança
vers els altres. Aquest és el canvi pitjor.
—Molta gent ara pensa que els altres
actuen amb mala intenció?
—Les autoritats administratives hi han
jugat d’una manera molt inconscient, i
han deixat que circulés el missatge que
el problema era la gent i no el virus. El
problema era el comportament de la gent.
Eren els joves o els que no es vacunaven,
per exemple. És una gran irresponsabilitat
posar l’èmfasi en el fet que les persones
són el problema. Em sembla molt perillós,
en una societat que ha de construir vincles
entre les diferències, i no pas distàncies.
—I aquesta desconfiança s’ha traslladat
a uns altres àmbits que no tenen res a
veure amb la pandèmia?
—Sí, és general. S’ha traslladat a molts
àmbits. Ha quedat com un sentiment
de desprotecció general que fa que tot
sigui possible i permès per a la nostra
supervivència. Ara es diu, per exemple:
la màscara no s’ha de portar, i molta
gent diu que se la posa per si de cas, tot
i que realment és molt qüestionat que
la màscara sigui efectiva al 100%. Hi ha
una manca de reflexió sobre els perjudicis
que ha originat portar la màscara.
Hi ha problemes físics, però també psicològics
i emocionals. Veiem que com
molts adolescents continuen portant la
màscara perquè s’hi han acostumat i els
és més còmode amagar qui són. Els ajuda
a donar una imatge diferent de la real. És
demolidor.
—Ara ha començat una nova etapa de la
pandèmia. S’ha dit adeu a les restriccions
i les màscares. Hi ha com una barreja
d’eufòria d’una certa gent i por d’alguns
altres... Com es gestiona aquesta societat
que viu en dos pols tan diferenciats?
—És complicat. Ara sembla que ja no hi
hagi virus, perquè la guerra ha passat a
primer pla. Tenim una societat molt poc
reflexiva i alhora molt poc coherent. I
això causa angoixa. Molta gent pensa:
“Fins ara només parlàvem de virus i ara
ja està? Podem anar a treballar tenint
la covid i tot!” La sensació de desgavell
i arbitrarietat és molt forta. I fins i tot
d’irresponsabilitat.
—Costa d’entendre el canvi?
—Jo era molt contrària a tot allò que es
feia abans. No entenia que s’hagués de
dir cada dia quants morts i infectats hi
havia. No em semblaven prou fiables, i
només servien per a espantar. Però no
Ara sembla que ja no hi
hagi virus, perquè la guerra
ha passat a primer pla.
Tenim una societat molt
poc reflexiva i alhora molt
poc coherent. I això causa
angoixa

26
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
CRISTINA SÁNCHEZ MIRET
puc entendre que hàgim passat d’això a
no tenir cap dada. No té sentit aquesta
manera de funcionar. Això, en democràcia,
no es pot permetre. Hem d’estar
ben informats. I alhora necessitem que
els responsables dels governs tinguin
actuacions coherents i ens expliquin el
perquè del que fan. Tot això ha desaparegut
del nostre imaginari. Acceptem
que la nostra societat i els dirigents són
un absolut desgavell. I això en democràcia
és molt perillós, perquè els governs
ens ordenen la vida i fan que les nostres
oportunitats siguin unes o unes altres. I,
en canvi, vivim com si només ens quedés
l’oportunitat de sobreviure com puguem,
en un món que ja tenim clar que
no controlem. Tampoc no el controlen
ni els nostres representants i si ho fan
vés a saber per a qui el controlen... Sigui
com sigui, el benefici de les decisions
que prenen en la nostra vida quotidiana
és molt qüestionat.
—Com es poden regenerar aquestes
confiances?
—Exigint transparència i sobrepassant
els partits. O nosaltres com a demòcrates
trenquem la lògica de “com que sóc
d’aquest partit allò que em digui el partit
va a missa”, o comencem a posar a sobre
la taula les coses que com a societat civil
són incoherents i cal canviar, o tindrem
la societat que ens mereixem. És una
frase que em sembla demolidora. Sempre
havia pensat que no ens mereixem els
polítics que tenim. Però és veritat que
els votem. Ara, jo veig clar que no me’ls
mereixo, només faltaria! A més, ara tot
és sempre culpa de la ciutadania. El canvi
climàtic, culpa de la ciutadania. Quan dic
ciutadania, vull dir els més normals de
tots. Si tu no recicles al 100%, el canvi
climàtic és culpa teva. Que se’n vagin
a fer punyetes! Tot és culpa nostra. En
la mesura que siguem proactius i ens
prenguem seriosament la nostra ciutadania
de manera activa, les democràcies
s’enfortiran. Els poders públics no ho fan
per nosaltres, precisament: ells volen el
poder.
—Però venim d’un moment en què la
societat havia cregut que podia canviar
les coses i passar per sobre dels partits.
—A Catalunya sí, però a la resta de l’estat
no, eh? I saps com ens van fer tornar a
casa? Amb la por. Hi ha dues menes de
por bàsiques: que et fiquin a la presó,
que és la que va utilitzar amb el procés, i
que et matin, que és el que fa el virus. No
sé si algú ha deixat anar aquest virus. No
en tinc ni idea. Però és clar que és el que
més por ha fet.
—El Catalangate o la imposició del 25%
del castellà a les escoles, haurien originat
mobilitzacions en un altre moment?
—En aquests casos tenim dos partits
suposadament d’esquerres que neutralitzen
la reacció. Parlo del PSC i de Podem.
La cosa més perversa que tenim ara és
aquesta situació: hi ha partits que continuen
posant-se l’etiqueta d’esquerres,
però es comporten igual que els de dretes.
Fan les mateixes polítiques, tret de temes
concrets, com ara en polítiques de
gènere. Però en els aspectes bàsics, que
tenen a veure amb el dret de ciutadania,
essencial en qualsevol democràcia, fan
igual que la dreta, sense gens de vergonya.
Tenim la situació que tenim. Vox
ha entrat perquè el PSOE els ha deixat
passar. No és cert que sigui culpa de l’independentisme,
com diuen. Això és quan
diuen que una dona li han pegat perquè
portava la faldilla massa curta. La culpa
no és mai de la víctima. En canvi, sí que ho
és dels que fan el desentès. És d’aquells
que reforcen l’acció o la deixen impune.
—D’alguna manera proven fins a on
poden pressionar? Si la societat no reacciona,
ells van avançant.
—Si no hi ha reacció, si realment la gent
no és planta i diu “fins aquí”, a ells els
és igual tot. Som nosaltres que hem de
lluitar: un cop són al govern la resta els
és igual.
—I per què la gent no es planta?
—Si creus que la teva supervivència és
compromesa és molt més difícil que lluitis
per la pau al món, o pels drets socials.
I això ha passat durant la pandèmia. En
realitat, ha passat en cada crisi que hem
viscut aquests últims anys, sigui política,
econòmica o sanitària. I cada crisi que
hem viscut ha anat acompanyada d’una
crisi econòmica. De resultes d’això, els
uns és fan més rics i els altres s’empobreixen
encara més. No és certa la idea de
crisi generalitzada. No és veritat que es
perdin diners. Els milions que es perden
han anat a parar a la butxaca d’algú. El
relat és que les coses van malament per
a tothom, però això és mentida.
—Aquests dies a l’estat francès molts
joves han sortit a dir: ni Le Pen ni Macron.
Deien que estaven farts de votar el
polític que era pitjor, sempre.
—Emprenyar-te i prou no treu cap a
res. El poder no reacciona a l’emprenyament.
Vint o trenta anys enrere, els
polítics no s’atrevien a traspassar totes
les línies. Ara ho traspassen tot, sense cap
La cosa més perversa
que tenim ara és aquesta
situació: hi ha partits
que continuen posant-se
l’etiqueta d’esquerres,
però es comporten igual
que els de dretes

27
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
CRISTINA SÁNCHEZ MIRET
Una comunitat es
construeix a partir de la
reflexió de les diferències.
S’han d’integrar les
diferències. No vol dir
acceptar-ho tot. Però
hi ha d’haver un debat
madur
problema. No hi ha dimissions. Sempre
assenyalen què fan els partits que tenen
el costat, però quan ho fan ells, no dimiteixen
i busquen milions d’excuses. Tot
això ha desactivat la majoria de la població,
que creu que no hi ha possibilitat
de canvi. Sempre hi ha hagut aquestes
escletxes pel mal funcionament. Però ara
tot és mal funcionament. Ha guanyat la
part menys funcional enfront de la part
ètica del sistema. Tot se n’ha anat en orris
davant els nostres ulls, sense que ningú
ho impedís.
—I qui n’és responsable, d’això?
—Els partits polítics, és clar. I també els
mitjans de comunicació. Ja no actuen
com el quart poder. Són reproductors de
les voluntats i relats de determinades
idees o partits. Els correctius que tenia el
sistema ja no funcionen. Hi ha un munt
de mecanismes perquè la democràcia
funcioni, però s’han pervertit tots.
—Twitter en seria un exemple clar? La
gent només segueix el qui vol escoltar.
—Exactament. I el relat que té més poder
de representació és el que guanya.
Una comunitat es construeix a partir de
la reflexió de les diferències. S’han d’integrar
les diferències. No vol dir acceptar-ho
tot. Però hi ha d’haver un debat
madur. Això s’ha vist amb les vacunes.
S’ha acusat de negacionista tothom qui
no s’ha volgut vacunar. Els catalogaven
de perill per a la societat. On és el debat?
Per què no miraven els arguments i els
motius d’uns i altres? La idea de ciència
s’ha pervertit del tot. No s’havia
utilitzat mai tant el concepte de ciència
per defensar decisions polítiques. No
tenia res de tècnic, ni de científic. Els
ciutadans que es fan preguntes són un
problema per al sistema. Si tu preguntes
“per què?”, hi ha un daltabaix. Ha passat
amb qüestions relacionades amb la independència
o la pandèmia, i ara passa
amb la guerra d’Ucraïna. Un sistema
democràtic és aquell que s’ho qüestiona
tot, i fa preguntes incòmodes sobre tot.
És l’única manera de tenir una societat
madura.
—Però aquest discurs també fa créixer
la desconfiança, no? No es fan preguntes
molt recaragolades, sovint? Segurament
perquè no hi ha respostes. Tanmateix,
tot plegat no crea més desconfiances?
—La qüestió no és quines preguntes es
fan, sinó les respostes que obtenim. Les
preguntes les has de fer. Si la resposta no
és fiable, no és coherent, no és raonable,
vol dir que alguna cosa no funciona. I
aquesta és la idea que ha desaparegut.
Vivim en un món en què es repeteixen
coses perquè es converteixin en veritats,
però són mentides.
—Per exemple?
—Sánchez dient que la llum s’ha apujat
per la guerra. Collons, si abans de
la guerra la llum no feia sinó pujar. De
tant repetir-ho t’ho acabes creient. Però
abans de la guerra d’Ucraïna es deia que
la llum havia pujat perquè feia molt de
fred. I un rave! Abans ja havia pujat! Com
pot ser que quan tu formules l’interrogant
ja siguis una dissident? L’única cosa
que vull saber és per què passa això. Si no
em donen respostes, al final en trec les
meves conclusions. Tinc clar que és una
qüestió política allò que fa pujar la llum.
És únicament una qüestió política.
—Però llavors sempre hem de desconfiar
d’allò que ens diuen?
—No hem de desconfiar de totes les
respostes. Hem d’aprendre a tenir esperit
crític. Hi has de posar la teva capacitat de
raonament. No hi ha gurus. No et pots
creure al cent per cent ningú. És igual
que sigui el papa de Roma, el president
del govern o el científic més important
del món. M’importa un rave. Si allò que
diu no és coherent, no m’ho crec. No hi
ha res neutre. Tothom té interessos. Fins
i tot el metge que t’ha de salvar la vida
té una idea sobre com ha de ser el món,
i qui es mereix que se salvi i qui no. I, a
més a més, ha d’omplir-se la butxaca,
perquè ha de menjar. No per fer-se ric,
simplement per sobreviure. I, per tant,
si el protocol que ha d’aplicar per tenir
feina és un, l’aplicarà. I el jurament acaba
allà on acaba.
—Llavors quina societat construirem
els anys vinents. Perquè, pel que diuen...
—Ostres, bona pregunta. No ho sé! Hem
de posar el coneixement al centre, però
d’una manera molt diferent de com ho
fem ara. Actualment, hi posem la informació,
i hi hem de posar el coneixement.
Perquè això sigui així necessitem gent
formada per pensar, que és allò que els
governs no volen. Tota aquesta idea que
l’escola catalana adoctrina és perquè és
allò que el govern espanyol voldria fer,
però en un altre sentit. L’escola ha de
ser un lloc que t’ensenyi a pensar per tu
mateix.
—T’han d’ensenyar fins i tot a dubtar
d’allò que t’han dit tota la vida els teus
pares. A tenir esperit crític...
—I tant. Això també es pot traslladar a

28
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
CRISTINA SÁNCHEZ MIRET
casa: els teus pares volen que siguis com
són ells o senzillament que siguis una
persona lliure? Pertànyer a una societat
té una mica de totes dues coses. Hi ha
uns mínims de convivència que has de
tenir, perquè si no seria impossible de
conviure. Però, independent d’això, s’ha
de crear una ment que es faci preguntes
per saber com són les coses. És bàsic que
la gent vulgui entendre com funciona el
món. Entre més raons, perquè no hagis
de renegar dels teus interessos. Això
passa habitualment. Sí que és cert que la
societat actual està atrapada per l’estil
de vida en què vivim.
—Què voleu dir?
—La societat de consum narcotitza la
gent. Què importa a la gent? Anar a un
restaurant d’un xef important, anar a esquiar,
o anar de vacances amb els amics.
La societat et posa molts elements dissuasius
perquè no estiguis pendent d’una
altra mena de coses. No dic pas que no
m’agradi la bona vida. Però la pressió per
l’estil de vida que tenim sobre nostre és
un altre element que ens narcotitza molt.
És molt important quants cobrem. Per
això molta gent fa coses a la feina que
van contra els seus valors personals. És
més fàcil a dormir la consciència que no
adormir la butxaca. El nostre món és
bàsicament un món material.
—I cada vegada més individualista?
—La pandèmia ha fet que augmenti molt
l’individualisme... Amb les màscares
s’ha vist. Venim d’una societat que havia
après que portar la cara tapada no era
una bona cosa per a la convivència. I no
ho dic només en el sentit de perillositat.
I ara resulta que a tots ens han entrat
ganes de tapar-nos la cara. Veus la poca
reflexió que posem en cada cosa?
—No ha estat fàcil gestionar una pandèmia...
—I tant, no dic que siguem tots ximples,
ens han espantat de mala manera. Primer
hi ha hagut la por i després l’obligació.
Hi ha hagut molta gent que s’ha sentit
S’ha de dir que quan un
sistema va tan malament
no té més remei que
millorar. Al final es
destrueix ell mateix. I,
per tant, això també és
una bona oportunitat.
Esperem que hi hagi un
revulsiu i les coses canviïn
còmoda tapada, cosa que dos anys enrere
era inimaginable. No ho hauríem dit mai.
La por és la manera més ràpida de canviar
els usos i costums. Ens han canviat.
Fins i tot han canviat les relacions entre
famílies. I no ho dic pels problemes que
potser han tingut famílies en què hi ha
hagut gent que s’ha vacunat i gent que
no. Ho dic, per exemple, pel que fa a
relacions d’avis i néts. Com ha canviat?
Les criatures han tingut la sensació que
eren un perill per als avis. És greu. També
hem vist com els lligams familiars s›han
diluït molt. Ja no convivim a les mateixes
cases. Hi va haver gent que va estar durant
mesos sola, sense tenir cap relació.
Parlo de gent gran.
—Són els grans perjudicats?
—Això que s’ha fet amb la gent gran
institucionalitzada és un crim. Per això
no es vol investigar. Em refio poc de les
dades sobre la pandèmia, però en aquest
cas són clares. En la gent gran institucionalitzada
hi ha hagut una bossa de
mortalitat que no s’ha vist en uns altres
països. Per tant, què ha passat aquí?
Això s’ha d’investigar. Si hi ha tantes
residències que van tenir problemes és
que hi havia algun element estructural. I
el mínim que es pot fer és investigar-ho
i analitzar-ho. Parlem de més de 30.000
morts. Són molts. Alguna cosa fèiem
malament abans de la pandèmia a les
residències. Però tenim un govern que
l’única cosa que fa és refusar qualsevol
mena de comissió d’investigació. És un
govern d’esquerres, que hauria de fer
una comissió d’investigació darrere una
altra. La democràcia és això, sobretot
vigilància. Ningú no t’assegura que les
coses es facin sempre bé. Per això hi ha
mecanismes per a investigar i analitzar
si s’han fet bé. Aquesta és la gran diferència
respecte d’una dictadura. En les
dictadures només hi ha manera de fer
les coses, i no es poden posar en dubte.
Cada vegada ens assemblem més a una
dictadura, sembla que només hi pugui
haver un únic pensament, una única
manera de fer.
—Diria que ja està. No sé si creieu que
ens hem deixat res...
—Ens ha quedat molt trist això, no?
També vull donar esperança. S’ha de dir
que quan un sistema va tan malament
no té més remei que millorar. Al final
es destrueix ell mateix. I, per tant, això
també és una bona oportunitat. Esperem
que hi hagi un revulsiu i les coses canviïn.
—Què és allò que ha de canviar primer
de tot?
—Els partits polítics. Però si no volen
el canvi haurà de canviar la ciutadania.
Els partits polítics abans de ser partits,
eren associacions de ciutadans, però
això ho han oblidat completament. Potser
n’haurem de crear de nous. Però no
d’aquests nous que deien que venien a
canviar-ho tot i al final han entrat en el
sistema i sembla que se’ls ha esborrat tot.
Haurem d’organitzar-ho d’una manera
diferent, des de la societat civil. Crec que
els joves optaran per una altra manera
d’organitzar-se i de viure. Acabarem
construint una altra societat.

29
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
ENTREVISTA
CARLA SIMÓN
“Hi ha sales
que no accepten
la pel·lícula si no
la doblem
al castellà”
Entrevista a Carla Simón, que acaba d’estrenar
‘Alcarràs’, el film amb què va guanyar l’Ós d’Or
del Festival de Berlín
ADIVA KOENIGSBERG

30
CARLA SIMÓN
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
TXELL PARTAL
El mes de febrer Carla Simón va
aconseguir un triomf històric. El
seu darrer film, Alcarràs, va guanyar
l’Ós d’Or al Festival de Berlín. Era la
primera vegada que un film català
obtenia aquest guardó i es va despertar
un sentiment d’orgull estrany entre la
majoria de catalans. Som molt pocs els
afortunats que hem pogut veure el film
abans de l’estrena, però tothom en té
notícia. Fins i tot diria que hi ha gent que
ja l’ha fet seu. Sobretot a Lleida i al Segrià.
“Ahir estava molt nerviosa, perquè es
feia la pre-estrena a Lleida. I la reacció
del públic era molt important per a mi.
Era la prova de foc.”
festivals i no vaig tenir aquesta sensació
de voler que s’estrenés. Suposo que
també em passa això per l’expectativa
que s’ha creat arran del premi.
—Com es viu aquesta expectativa?
—Avui estic molt tranquil·la. Ahir estava
molt nerviosa, perquè es feia la
pre-estrena a Lleida. I la seva reacció
era la prova de foc. Era molt important
per a mi saber si la gent d’allà s’hi sentia
representada d’una manera fidel. Però
ahir va anar molt bé, de manera que avui
he dormit molt poc, però estic molt més
calmada. Ara sé que, com a mínim, a la
gent d’allà, que és la que més m’importava,
els ha agradat. I funcionarà.
Ara sé que, com a
mínim, a la gent d’allà,
que és la que més
m’importava, els ha
agradat. I funcionarà
Què hi diu al teu DNI, Carla Simón?
Simón ens atén en un bar a prop de
la Sagrada Família. Just abans nostre
havia parlat amb un altre mitjà i quan
ens aixequem de la cadira ja s’hi asseu
un altre periodista a fer-li preguntes.
Aquests dies és un continu, que ella entén
que és part de la seva feina. Malgrat
el cansament i els nervis, ens ofereix uns
minuts per parlar del seu film. N’està
molt orgullosa.
—Hi ha cap pregunta que no hàgiu respost,
o ja us les hem fetes totes els periodistes
aquests dies?
—[Riu.] És difícil ara ja! Podria parlar
d’altres coses, però si parlem de la pel·
lícula, serà complicat.
—Ho provarem... Aclapara o afalaga
tanta pressió envers un film? Ni tan sols
s’ha estrenat i tothom en parla.
—És positiu, et fa anar més tranquil
a l’estrena. Encara que és veritat que
aquest temps d’espera entre la Berlinale
i ara se m’ha fet llarg. Amb Estiu 1993 no
em va passar. Entremig, vaig viatjar molt
per presentar la pel·lícula en uns quants
—A la pre-estrena, només d’entrar a la
sala, ja us van aplaudir. Hi havia moltes
ganes de veure’l. Després va haver-hi
una gran ovació que va durar minuts.
—Sí, n’hi havia moltes ganes, però jo
no em quedo amb els aplaudiments.
Per saber si una pel·lícula funciona o
no, has de veure’n la projecció. I, més
enllà de tot el que es va muntar ahir,
que va ser increïble, em va agradar
molt veure la reacció de la gent. Em
vaig quedar a veure la pel·lícula a la
sala, i vaig tenir la sensació que la gent
estava molt connectada i que l’entenia
moltíssim. A Lleida, el públic entenia
el film d’una manera que no passarà
enlloc més. Reien en uns llocs on només
ells ho entenen.
—Hi ha gent que ja parla dels Oscar.
Corren massa?
—Sí, no té sentit parlar d’aquestes coses
ara. Som al començament de l’any
cinematogràfic. Ni tan sols sabem si
representarem Espanya als Oscar. Això
dependrà de l’acadèmia, falten moltes
pel·lícules bones per estrenar. Falten els
festivals de Canes, Venècia, Sant Sebastià...
Per mi és molt imprudent començar
a crear expectatives amb això, perquè

31
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
CARLA SIMÓN
A Lleida, el públic
entenia el film d’una
manera que no passarà
enlloc més. Reien en uns
llocs on només ells ho
entenen
no ho sabem. Tant de bo, però s’ha de
ser prudent.
—Alcarràs no és un film amb grans
efectes especials, ni amb un argument
amb cinquanta mil tombs. No té grans
pretensions, només vol explicar una
història real sobre una manera de viure
que es va perdent. Normalment, això no
tindria tanta expectació.
—És veritat que és una mica sorprenent.
A mi em va sorprendre quan la vam estrenar
a Berlín. Tenia la sensació que
ens havia quedat una cosa molt local i
de sobte vam veure que funcionava a un
nivell universal. Parlem de l’agricultura i
la família, i això hi és a tot arreu. Són dos
temes que poden arribar a tothom. En
realitat, em sorprèn i em fa sentir molt
afortunada pensar que la meva manera
d’explicar les coses arriba a la gent. No he
fet ni una renúncia. He explicat la història
com jo la volia explicar. I de sobte s’ha
fet gran. És veritat que treballo molt en
petit, però evidentment aquesta pel·lícula
té una intenció molt gran a darrere, que
és parlar de l’agricultura i el que passa
en una manera molt concreta de cultivar
la terra.
—Dieu que la història s’inspira en els
vostres oncles, però què hi ha de real i
de fictici?
—Tot és ficció. Jo no vaig créixer a Alcarràs.
És un lloc on viu la meva família materna,
jo hi anava per Nadal i a l’estiu. Els
ADIVA KOENIGSBERG

32
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
CARLA SIMÓN
ADIVA KOENIGSBERG
meus tiets hi cultiven presseguers. Quan
va morir el meu padrí va ser el moment
de fer valer el seu llegat i de pensar que
seria molt interessant fer una pel·lícula
sobre aquest model d’agricultura que es
va perdent. Però, evidentment, ha calgut
una gran investigació per poder explicar-ho
des de dins. La família és fictícia.
L’estructura familiar que hi ha no té res
a veure amb la meva.
—Al film hi ha molta veritat. Em va impressionar
molt, per exemple, un dinar.
En aquella escena mengen caragols i la
meva família menja paella, però allò
podria ser perfectament un dinar a casa
meva... Com s’aconsegueix aquesta
veritat? I com es fa que uns actors no
professionals actuïn d’aquesta manera?
—Treballant molt. En realitat, és temps.
Per començar triant bé la gent. Segurament
és la part essencial. Va ser un
càsting llarg. Vam estar un any buscant
aquesta gent. Vam anar a totes les festes
majors dels pobles. Devíem veure més de
nou mil persones. Buscàvem persones
que s’assemblessin molt als personatges
que havíem escrit. Buscàvem l’essència,
la personalitat que tenien els personatges...
I un cop els vam triar, com que no
es coneixen entre ells, vam haver de
construir aquestes relacions familiars.
—I com es fa això?
—Va requerir tres mesos de feina. Venien
cada tarda i els caps de setmana en una
casa que teníem. I amb improvisacions
anàvem creant aquestes relacions. Fèiem
improvisacions. Per exemple, ens
imaginàvem moments que podien haver
viscut la família abans dels fets que
s’expliquen al film. A poc a poc, van anar
creant una memòria compartida com
a família. Això va fer que arribessin al
rodatge creient-se que eren una família.
Després d’aquest procés, vam llegir una
vegada el guió i vam començar assajar les
escenes concretes de la pel·lícula. Perquè
Parlem de l’agricultura
i la família, i això hi és a
tot arreu. Són dos temes
que poden arribar a
tothom. En realitat, em
sorprèn i em fa sentir
molt afortunada pensar
que la meva manera
d’explicar les coses
arriba a la gent

33
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
CARLA SIMÓN
Vam anar a totes
les festes majors
dels pobles. Devíem
veure més de nou
mil persones.
Buscàvem persones
que s’assemblessin
molt als personatges
que havíem escrit.
Buscàvem l’essència, la
personalitat que tenien
els personatges...
tu hi vegis una família, ells ho han de
sentir de veritat.
—Per tant, les frases que diuen són improvisades?
O realment tot té més guió
que no sembla?
—Tot té molt guió a darrere. Per exemple,
en l’escena de la caragolada més de
la meitat és completament guionitzat.
Diuen exactament allò que hi ha escrit.
Potser en un altre ordre, però és el que
vam escriure... Ara, sí que és veritat que
hi ha una petita part improvisada, a partir
de coses que van sorgint.
—Per què vau fer aquest càsting? Aquest
film no es podia fer amb actors?
—No tenia sentit agafar gent de Barcelona
i portar-los a Lleida per fingir que parlaven
amb aquell accent. Treballo molt amb la
improvisació i això ens hauria malmès
moltes opcions. En el moment que elimines
l’opció que un actor faci veure que
parla lleidatà, l’opció de fer tota la pel·lícula
amb actors era més complicada. Vam veure
tots els actors que hi havia a Lleida, però
no en vam trobar cap que ens quadrés. Els
nens i adolescents sempre vam dir que no
serien actors. I per mi, la gent gran també
era important que no ho fossin. I els pagesos:
es nota molt quan algú no ho és de
veritat. No és que vagi en contra dels actors,
però en aquest projecte havia de ser així.
—El càsting va ser la gran odissea? Alguns
protagonistes els vau trobar en
manifestacions?
—Sí, un protagonista el van descobrir en
una manifestació de pagesos. En general la
gent estava molt animada a participar en
el càsting. Venien famílies senceres. Però
els pagesos ens costaven molt, perquè ens
deien que ells a l’estiu treballaven i que no
els molestéssim. Per això va ser un dels
personatges que més ens van costar de
descobrir. Vam haver de continuar buscant
durant bastant de temps. Al final vam anar
a una manifestació per reclamar un preu
just per a la fruita. Va ser allà on vam descobrir
la persona que interpreta el Quimet.
En realitat, ens va dir uns quants nos, però
al final el vam acabar convencent.
—S’ha posat molt èmfasi que el film
sigui rodat en català. Us ha sorprès que
la gent trobi estrany que no sigui en
castellà?
—No tenia sentit rodar aquesta pel·lícula
en castellà. En cap moment no va ser sobre
la taula. El film retrata una zona molt
concreta, havia de ser amb el seu parlar.
Cada pel·lícula et demana unes coses, i
aquesta demanava fer-la amb gent d’allà
i amb el seu llenguatge.
—Abans de l’estrena, hi ha molta gent
que ja l’ha fet seu sense ni haver-lo vist.
—La veritat és que m’ha sorprès que la
gent la faci tan seva, però crec que en
part és una cosa que genera la pel·lícula.
Sempre teníem la intenció de retratar
una família, i que quan la gent entrés el
cinema tingués la sensació que en formava
part. En realitat, per això la vam
rodar així. Buscàvem això.
—Però això passa fins i tot abans de
veure-la. Suposo que en part és per haver
aconseguit una fita històrica per
al català. La gent se’n sent orgullosa
d’alguna manera.
—Amb les bones notícies, acostumen a
passar aquestes coses. A més, és una bona
notícia per a un territori que acostuma a
sortir als mitjans per males notícies. Si es
parla de Lleida és per gelades, pedregades,
temporers... I, de sobte, posar-ho al mapa
des d’un punt de vista positiu, que valora
allò que fan, és una cosa que agraeixen molt.
—Ahir, per això, ja hi havia les primeres
crítiques. Hi ha molta gent que no entén
que la pel·lícula s’hagi de subtitular al
castellà a Catalunya.

34
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
CARLA SIMÓN
ADIVA KOENIGSBERG
—Twitter és el pitjor lloc del món. Jo no
en tinc, no vull saber per què es queixa la
gent tota l’estona. Nosaltres volem que
la gent entengui d’on venim i què fem?
Doncs hi ha gent que no entén el català.
Per què no s’hauria de subtitular? Jo vull
que aquesta pel·lícula arribi a com més
gent millor. De fet, l’hem doblada. Si ara
es queixen per la subtitulació, imagina’t
què diran quan se sàpiga que s’ha
doblat. Estiu 1993 no la vam doblar quan
va sortir, i només es va poder estrenar a
quaranta-cinc sales. No hi ha més sales
que acceptin pel·lícules subtitulades a Espanya.
I és clar, aquesta, fent el doblatge,
s’estrenarà a cent cinquanta sales. Volem
que aquesta pel·lícula arribi a la gent.
Llavors hi ha un moment que penses:
què fem? No la podem posar en català
a tot arreu. No té sentit. La gent que no
l’entén l’ha de veure en subtítols.
—Però a la Berlinale es va poder veure
en català, sense cap problema
—Si, però amb subtítols.
—Sí, però és curiós que s’hagi de doblar
perquè la projectin en certes sales de
cinema de l’estat espanyol, no?
—A mi no és que em faci il·lusió. Jo no la
veuré doblada, se’m fa molt estrany. Però
no s’ha arreglat el problema de doblatge
a l’estat espanyol. Si volem que la vegi la
gent, hem de doblar el film al castellà. O la
doblem o no la veuran. Hi ha sales que no
accepten la pel·lícula si no la doblem al castellà.
Al final hem hagut de fer-ho. Creiem
que és més important que la vegi la gent.
—No us ha dit mai ningú per què no la
fèieu en castellà?
—En el meu cas, no. La meva productora
m’ha respectat sempre les decisions
No tenia sentit rodar
aquesta pel·lícula en
castellà. En cap moment
no va ser sobre la taula.
El film retrata una zona
molt concreta, havia de
ser amb el seu parlar

35
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
CARLA SIMÓN
sobre com s’han d’explicar les històries.
Tenia molt sentit que aquesta pel·lícula
fos en català. Suposo que, depenent de
quin cinema facis, sí que hi ha decisions
comercials al darrere de la llengua en què
es filma la pel·lícula. Però en el cinema
d’autor en general això no passa.
—I ara què? Ens teniu acostumats a
parlar de les vostres històries. El film
següent parlarà de la maternitat?
—No. Com que vam haver d’ajornar la
pel·lícula per la pandèmia, en realitat ja
vaig començar a escriure un guió. Quan
pugui i tingui temps [es mira la panxa,
està embarassada] continuaré amb això.
—Per tant, ja teniu alguna cosa al cap?
—Sí, és clar, això sempre...
—Ara hi havia gent que deia que havia
passat molt de temps entre Estiu 1993 i
Alcarràs.
—Hi ha hagut una pandèmia entremig.
Hem hagut d’ajornar-ho tot un any. En
realitat només haurien passat quatre
anys si hagués anat com teníem previst.
Per mi, quatre anys entre pel·lícules, si
les vols fer amb la responsabilitat que
té aquest film, que necessitava molta
investigació, és el mínim. Si haguéssim
volgut córrer per fer aquesta pel·lícula,
no hauria sortit com volíem. No hauríem
fet un any de càsting, dos anys de guió...
Realment ningú no espera la meva pel·
lícula. Allò que és realment important
és fer-ho bé. Això no és una cursa per
a veure qui fa més pel·lícules. Es tracta
de fer-ho bé. Aquest projecte era molt
complex, no el podíem fer en dos anys.
És pràcticament impossible...
—Per tant, d’aquí a quatre anys tindrem
un altre film...
—Potser menys, perquè és una pel·lícula
que està a mig fer. De moment,
només us puc dir que és sobre la memòria
familiar.
‘Estiu 1993’ no la vam
doblar quan va sortir,
i només es va poder
estrenar a quarantacinc
sales. No hi ha
més sales que acceptin
pel·lícules subtitulades a
Espanya
ADIVA KOENIGSBERG

36
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
ENTREVISTA
CARLES PORTA
“Hi ha hagut
casos que no els
hem fet perquè
l’assassí tenia
fills menors”
El periodista Carles Porta estrena la tercera temporada
de ‘Crims’, la sèrie de ‘true crime’ que emet TV3
ADIVA KOENIGSBERG

37
CARLES PORTA
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
JOSEP REXACH FUMANYA
Carles Porta (1963, Vila-sana) va
ensenyar al gran públic que no tan
sols hi havia assassins en sèrie a
Ohio sinó que també en podíem
trobar a la Garrotxa. La sèrie Crims
és un dels productes de més èxit de TV3
dels darrers temps i dilluns estrena la
tercera temporada. Seran vuit capítols,
cada un titulat amb el nom de la víctima
protagonista. Entrevistem Porta pocs
dies abans de l’esperada estrena perquè
ens faci cinc cèntims dels casos dels quals
parlarà i com s’han cuinat.
—Començareu la temporada amb la
història d’en Kevin, que ja vau tractar a
la ràdio. Qui és?
—En Kevin és un noi de deu anys a qui
segresten. En el capítol de la nova temporada
aportem com a novetat el testimoni
dels investigadors principals, i totes les
trucades més importants entre segrestadors
i família. La gràcia del capítol d’en
Kevin és que té una intensitat narrativa
de pel·lícula.
—Dieu que hi haurà un cas tipus Fargo.
Podeu explicar-ne alguna cosa més?
—El cas de l’Isidre. És un cas que té lloc
a Vilafant, a Figueres, i que és absolutament
sorprenent. És un home amb molt
mala sort i tot li passa a ell.
—Sí. Jo crec que el cas va provocar la
visualització dels col·lectius LGTBI, i la
manera com es va investigar és força
interessant. De fet, sense això, no l’hauríem
fet.
—Per què?
—La investigació policial retrata d’una
manera molt clara una època que podria
semblar llunyana, però que, desgraciadament,
no ho és tant; que sembla que
es reprodueixi. Perquè hi havia una certa
impunitat de l’extrema dreta, però hi ha
molts moments actuals en què sembla
que continua viva. I en aquest capítol es
retrata molt bé. És un crim històric amb
molta vigència. Va ser el 1991, uns dies
abans del 12 d’octubre. Per al capítol
volíem entrevistar en José Martí Gómez,
que va escriure molt sobre el cas i sobre
l’extrema dreta. Vam anar a casa seva,
però ja estava molt malalt. Just havíem
quedat el 9 de desembre per gravar-lo
al plató, i no vam poder perquè no es
trobava bé. Dedicarem el capítol a la seva
memòria.
Sota les botes de l’odi: el relat
de l’assassinat neonazi de Sonia
Rescalvo
Nosaltres comencem
un cas d’aquests
un any i mig o dos
abans. Per trobarne
documentació, el
sumari, testimonis...
Quan sabem que tenim
tot aquest material i
que tindrem testimonis,
decidim si la història pot
ser explicada al ‘Crims’
de televisió, i el treball
s’intensifica
—I tan dolent com el protagonista de
Fargo?
—No, perquè ell és la víctima. I et preguntes:
com pot ser que s’acumuli tanta
mala sort en una sola persona. I després,
és sorprenent com es resol, el seguiment
del cas, amb un moment de clímax.
Aquest serà el segon capítol.
—Vuit capítols i cada un amb el nom del
protagonista. També dedicareu un capítol
a Sonia Rescalvo, que és la primera
víctima transgènere a l’estat espanyol
assassinada per l’extrema dreta.
—Quant de temps heu estat preparant
aquesta temporada?
—Nosaltres comencem un cas d’aquests
un any i mig o dos abans. Per trobar-ne
documentació, el sumari, testimonis...
Quan sabem que tenim tot aquest material
i que tindrem testimonis, decidim
si la història pot ser explicada al Crims
de televisió, i el treball s’intensifica. Entre
entrevistes, trobar els personatges,
entrevistar-los, decidir què gravem,
gravar, produir i muntar, sis mesos per
capítol, com a mínim. I treballem de
manera industrialitzada.

38
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
CARLES PORTA
la manera com fas aquell producte, que
provoca una resposta, perquè si no, no
tindria aquest ressò. Les plataformes
internacionals i altres cadenes han intentat
de fer coses de true crime i han estat
molt efímeres. Hi ha programes de TVE,
de Cuatro, de Telecinco i d’Antena 3 que
han acabat desapareixent. Per què Crims
transcendeix de la manera que ho fa? És
lleig que ho digui jo, però potser és mèrit
dels qui ho fem i de la manera que ho fem.
—I us heu convertit en una estrella televisiva.
—A pesar meu.
ADIVA KOENIGSBERG
—No us agrada?
—No m’agrada, però tampoc em desagrada.
És una cosa que ha passat i s’ha
d’assumir. La gent és tremendament
amable. He passat una setmana, no un
dia, una setmana, signant centenars
de llibres. El retorn és excel·lent. És una
passada.
La gent és tremendament
amable. He passat una
setmana, no un dia, una
setmana, signant centenars
de llibres. El retorn és
excel·lent. És una passada
—I com escolliu cada cas?
—Per escollir un cas, primer cal que
sigui una història que tingui prou girs
narratius. No ens val que hi hagi vint
morts si l’endemà es resol el crim. Nosaltres
volem girs narratius, que el cas
tingui un argument interessant. Després,
que puguem accedir a la documentació,
tant escrita com àudio i visual, perquè si
no, no ho podrem explicar. I com deia,
que puguem accedir a protagonistes
directes, sigui investigadors, víctimes o
familiars. Si es compleixen aquests tres
elements, pot ser un capítol de Crims per
a la televisió.
—Què passa amb el true crime? Per què
és moda?
—De true crime o crònica negra, n’hi ha
hagut sempre. No crec que sigui moda
el true crime, sinó que és moda Crims.
En el cas de Crims, coincideixen algunes
coses. Primer, l’atreviment de la cadena
de programar en horari de màxima audiència.
Això és molt important, perquè
si la cadena et programa a les dotze de la
nit, la cosa és diferent. Després, hi intervé
—Us acusen de fer un producte morbós.
Què hi responeu?
—Hi ha una qüestió molt simple. El concepte
“morbositat”, igual que el concepte
“ètica”, és molt personal i cadascú
té la ratlla on vol i li marquen les seves
circumstàncies. Contra això, no hi podem
lluitar. No hi ha un “morbòmetre”,
ni un “eticòmetre”... Nosaltres no fem
morbositat, rotundament. Si el programa
fos morbós, no tindríem l’èxit que
tenim. Seríem minoritaris. I no tindríem
el respecte que tenim de la gent. Sobretot,
no tindríem el respecte dels familiars
de les víctimes i de les víctimes. No fem
morbositat.
—I considereu que al programa li falta
perspectiva de gènere?
—Nosaltres som narradors dels fets, ni
interpretadors, ni analitzadors; no jutgem.
I sembla que la nostra trajectòria,
del primer dia a l’últim, ha estat una
trajectòria molt neutral, molt honesta,
que intenta trobar equilibris. I, sobretot,
que intenta de posar-se al costat de les
víctimes. Res més. No podem influir en

39
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
CARLES PORTA
les interpretacions. En la comunicació
sempre hi ha dos factors bàsics, un que
emet i un que rep. Nosaltres emetem amb
tota la neutralitat possible, no podem
influir en qui rep, com ho rep i com ho
llegeix. Jo em pregunto: dirien això si
fos una dona?
—Abans de l’anunci de la nova temporada
a Catalunya Ràdio, un usuari
de Twitter es va queixar que tractàveu
l’assassinat de la seva tia sense haver
contactat prèviament amb la família.
No procediu així?
—Sempre ens posem en contacte amb les
famílies. Sempre som molt respectuosos
amb les víctimes i les famílies, i sempre
cerquem la seva complicitat. Legalment,
no tenim l’obligació de parlar amb ningú,
perquè són fets públics, fets que han
succeït i als quals tothom té accés. Quan
algú que, teòricament, busca la discreció
de l’assassinat de la seva tia la primera
cosa que fa és penjar-ho a internet,
jo diria que l’última cosa que busca és
discreció; busca protagonisme. Si vol
discreció, primer ens trucaria. I això ho
ha fet gent, i després hem pres decisions.
Hi ha hagut molts casos que no els hem
fet, un cop analitzades les circumstàncies
d’aquell cas o d’aquella família. Fins i tot,
quan ens hem trobat que l’assassí tenia
fills menors d’edat.
—De les darreres temporades, hi ha un
cas que destaca per sobre la resta perquè,
arran de l’emissió del programa,
s’ha acabat reobrint. És el cas d’Helena
Jubany. Quin sentiment us va provocar
aquest canvi judicial?
—És un sentiment molt bonic. Et fa sentir
més enllà de la utilitat. Nosaltres hem
acabat detectant que som útils a molta
gent perquè els fem companyia, ajudem a
socialitzar el seu dolor, gent que ha sortit
de la depressió i utilitza els podcasts per
superar situacions, un programa que
ajunta famílies. És un programa molt social.
I en aquest cas, t’adones que ets útil
perquè la repercussió de l’emissió del teu
programa fa que es moguin estaments
molt difícils de moure, com és la justícia.
—Faríeu un capítol de Crims del cas
d’Igualada?
—I tant, d’aquí a uns anys. Sobretot,
perquè la investigació policial ha de ser
molt interessant. Però fins que no estigui
jutjat no el farem.
Sempre ens posem
en contacte amb les
famílies. Sempre som
molt respectuosos amb
les víctimes i les famílies,
i sempre cerquem la seva
complicitat. Legalment, no
tenim l’obligació de parlar
amb ningú, perquè són fets
públics, fets que han succeït
i als quals tothom té accés
—Aleshores, aquest cas no l’emetreu?
—No, però no per la queixa d’aquest
personatge. Aquest cas té moltes més
víctimes que no van anar a Twitter a fer
propaganda. Hi vam parlar i va arribar un
moment que ens van dir que tenien por de
l’autor de l’assassinat. Vam rumiar-hi i
vam decidir de no fer el capítol. Per tant,
aquella crítica no tenia cap raó de ser.
No és notícia perquè no s’ha produït; no
l’hem fet, el cas. Es va fer una nota de
premsa de la nova temporada on constava
aquest cas quan es trobava en procés
de producció. Va ser un error, posar-hi
aquest cas quan encara no havíem parlat
amb la família, però el cas no estava fet ni
emès. Penseu que entre Catalunya Ràdio
i TV3 devem haver fet dos-cents capítols.
ADIVA KOENIGSBERG

40
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
REPORTATGE
Quan van provar Pegasus
en un intent de detenció exprés
de Puigdemont i Comín
Els primers intents d’infecció del mòbil de Josep Costa van coincidir amb les hores
decisives del 2 de juliol de 2019 a Estrasburg
JOSEP CASULLERAS NUALART
“@indpom Reacción de Boye
frente a exclusión de Puigdemont
como eurodiputado.”
Són gairebé les nou del
vespre del primer de juliol
de 2019 i Josep Costa veu
de reüll que li arriba aquest
missatge al mòbil, però no
en fa cabal: ja sap quina és
la reacció de Gonzalo Boye,
hi acaba de parlar fa cinc minuts.
Van atabalats. Fa escassament
dues hores que el
vice-president del Tribunal
General de la Unió Europea
ha desestimat la petició de
mesures cautelars que havien
presentat, i ni el president
Carles Puigdemont ni
el conseller Toni Comín no
podran assistir l’endemà a
la sessió inaugural de la legislatura
del Parlament Europeu
a la seu d’Estrasburg.
Han de decidir què fan, però
sense tenir la immunitat com
a europarlamentaris reconeguda,
per més que siguin
electes, són en risc. Són a Kehl,
al costat alemany del Rin. I
Boye i Costa han advertit la
presència d’individus sospitosos
a l’hotel on s’allotgen
els eurodiputats electes. Els
vigilen i hi ha un dispositiu
en marxa per a detenir-los
si entren a l’estat francès.
Les autoritats espanyoles hi
posen molts recursos, fins
i tot una eina d’espionatge,
Pegasus, que han provat
d’introduir al mòbil de Costa.

41
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
Ho van provar el dia abans del
ple, i hi van tornar el dia D,
amb un altre missatge enviat
a Costa. D’ençà de l’arribada
a l’hotel de Kehl, van rebre
indicis de preparatius per a
detenir Puigdemont i Comín
si entraven a l’estat francès.
Boye ho relatava al llibre Así
están las cosas (Roca Editorial,
2020): “Al cap de pocs minuts
d’haver arribat a l’hotel, ens
van donar més informació
sobre allò que preparaven per
detenir-los. Una dada que em
va cridar l’atenció fou que ens
asseguraven que no hi hauria
temps de recórrer a cap
tribunal perquè en quaranta
minuts ja serien a Espanya.
Quedava clar: tenien previst
fer-ho en avió. Vaig trucar a
una amiga que encara era al
costat francès i li vaig demanar
com vaig poder que anés
a l’aeroport d’Estrasburg, que
és força petit, i que comprovés
si hi havia avions privats, o
fins i tot algun avió oficial espanyol.
Al cap de gairebé una
hora em va enviar fotografies
de tres avions i, tan bon punt
vam comprovar-ne les matrícules,
ens va quedar clar que
el pla era aquell.”
a fer servir mai, continuava
vigent i era la carta amagada
que possiblement tenien les
autoritats espanyoles per a
detenir Puigdemont i Comín.
La tensió era alta, a l’hotel de
Kehl, dels eurodiputats exiliats
mentre esmorzaven el
matí del 2 de juliol. Perquè volien
anar fins a la seu del parlament,
on milers de catalans
s’aplegaven per donar-los
suport i per denunciar la tenalla
que feien la justícia espanyola
i el president sortint
de l’Eurocambra, Antonio Tajani,
per impedir-los d’exercir
el càrrec. Però el risc era
massa alt i en aquell esmorzar
es va acabar de decidir que no
travessarien el pont que anava
de Kehl a Estrasburg. Fou en
aquell moment que Costa va
rebre un nou missatge esquer:
“@ScotNational Catalan protest
to take place at European
Parliament.” El seguia, com
el missatge del dia anterior,
un enllaç, que tampoc no va
clicar.
L’amenaça era palpable, però
volien deixar enregistrat un
missatge per als manifestants
que els esperaven davant el
Parlament Europeu, i van cercar
un punt elevat i segur on
gravar-lo. Van trobar el lloc
ideal: un edifici molt a tocar
del pont que feia de frontera.
Mentre hi anaven, un cotxe
Els vigilen i hi ha un
dispositiu en marxa
per a detenir-los
si entren a l’estat
francès. Les autoritats
espanyoles hi posen
molts recursos,
fins i tot una eina
d’espionatge,
Pegasus, que han
provat d’introduir al
mòbil de Costa
I a això s’afegien els advertiments
que els arribaven de
la part francesa. Parlaven del
Conveni de Màlaga, signat
entre Espanya i França el 2002
i pensat per a una extradició
ràpida de persones amb passaport
espanyol o francès que
fossin sospitoses de pertànyer
a ETA. En aquell moment es va
signar amb aquest propòsit,
i, tot i que no s’havia arribat
Boye i Costa, en la concentració davant el Parlament Europeu,
a Estrasburg, el 2 de juliol de 2019. ALBERT SALAMÉ

42
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
REPORTATGE
els seguia. Es van enfilar a la
terrassa, d’on es podia veure
l’edifici del parlament. Mentre
ho feien, els advocats Gonzalo
Boye i Josep Costa van
pujar al cotxe on fins aleshores
havia viatjat Puigdemont
i van anar a Estrasburg. Un
cop acabat d’enregistrar el
missatge, el president i Comín
se’n van anar de pressa, Alemanya
endins, per esquivar
un perill que veien imminent.
Al cap de poca estona, Boye i
Costa van seguir, en un altre
cotxe, els passos dels seus defensats
per assegurar-se que,
si els passava res, disposarien
de seguida de l’atenció necessària.
Aquella vegada, quan
Puigdemont i Comín no van
poder entrar a l’Eurocambra,
els espies espanyols no van
aconseguir d’accedir al dispositiu
de Costa amb el propòsit
clar de saber què volien fer en
tot moment el president i el
conseller, i anticipar-se als
seus moviments. En canvi, sí
que van infectar el seu mòbil
uns mesos més tard, coincidint
curiosament amb els dies
que sí que van tenir reconeguda
plenament la condició
d’eurodiputats.
s’hi van concentrar decisions
judicials molt importants que
han marcat el calendari tant
judicial com polític de l’independentisme.
El 19 de desembre,
el TJUE va fer pública la
sentència en què reconeixia la
immunitat d’Oriol Junqueras
com a eurodiputat, desobeïda
pel Suprem espanyol, i que va
permetre que, l’endemà, el dia
20, Puigdemont i Comín entressin
al Parlament Europeu
per acreditar-se com a europarlamentaris.
Un dia després,
el 21 de desembre, Costa rebia
un atac de Pegasus.
Però segurament els espies
tenien un altre interès més
gran per a infectar el dispositiu
de Costa aquell dia, perquè
eren els dies immediatament
després de la sentència del
TSJC que condemnava el
president Quim Torra a inhabilitació
per desobediència.
Una sentència que el tribunal
va decidir de publicar el
mateix dia que la sentència
Junqueras, el 19 de desembre.
Entre la infecció del 21
de desembre i la que també
va rebre el 30 de desembre,
hi va haver els recursos i el
debat a la Junta Electoral de
Barcelona sobre si Torra havia
de deixar de ser diputat
per més que no hi hagués una
sentència ferma. La junta de
Barcelona va dir que havia de
mantenir l’escó. Uns dies més
tard, el 3 de gener de 2020,
la JEC va rectificar i va ordenar
que perdés la condició de
diputat.
Encara més, el 17 de desembre,
la data de l’altra infecció
al mòbil de Costa, s’acabava
de fer la vista al jutjat de
Brussel·les sobre l’euroordre
contra els exiliats a Bèlgica. La
decisió es va acabar ajornant,
tot esperant, precisament, la
sentència del TJUE sobre Junqueras.
És clar, en vista dels
moments triats per a espiar
Costa, que Pegasus ha estat
una arma d’espionatge que
ha pogut fer servei a la cúpula
del poder judicial espanyol.
Un objectiu sucós per als jutges
espanyols
Citizen Lab ha documentat
quatre infeccions de Pegasus
al mòbil de Josep Costa. La primera,
el 15 de juliol de 2019,
poc després d’aquella sessió
a Estrasburg. I les altres tres
força seguides: el 17, el 21 i el 30
de desembre de 2019. Són dates
molt significatives, perquè
És clar, en vista dels moments triats per
a espiar Costa, que Pegasus ha estat una
arma d’espionatge que ha pogut fer servei
a la cúpula del poder judicial espanyol

43
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
REPORTATGE
Història d’un Sant Jordi accidentat:
qui paga els llibres mullats i els danys?
El Departament de Cultura català indemnitzarà, d’ací a poques setmanes,
els llibreters i editors que van perdre tota la parada · S’ha redactat un protocol
de valoració per a la resta de parades amb pèrdues logístiques i llibres mullats
MONTSERRAT SERRA
Aquest Sant Jordi serà dels
que es recordarà. Per les riuades
de gent al carrer amb
ganes de celebrar-lo sense
restriccions tot i la pluja (no
se’n tenen dades, perquè la
guàrdia urbana de Barcelona
no en va fer el recompte) i
també i sobretot pel temporal
de vent, pluja i calamarsa,
que va afectar una
part de parades del centre
de Barcelona, sobretot del
passeig de Gràcia, però també
de passeig de Sant Joan,
la plaça de la Universitat i el
passeig de Lluís Companys.
Laura Huerga, editora de
Raig Verd, ho explicava a VilaWeb:
“Anàvem ben preparats
i de diades de Sant Jordi
amb pluja n’hem viscudes
unes quantes, però és que
allò no era pluja, sinó que
era un temporal amb ràfegues
de vent huracanat, que
els serveis meteorològics no
havien previst. Les ràfegues
de vent eren tan fortes que no
només ens van malmetre els
tendals, sinó que van tombar
una taula amb cent cinquanta
llibres a sobre.”
Com el vent va fer volar
tendals i va trabucar taules
plenes de llibres
L’editor Jordi Raventós,
d’Adesiara, ha explicat a VilaWeb
com va perdre la parada,
que tenien al passeig
de Gràcia, entre Diputació i
Consell de Cent: “Teníem nou
metres de llibres tapats per
tres tendals, dos dels quals

44
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
REPORTATGE
havíem comprat uns dies
abans. A sobre les taules, 178
títols. En total havíem portat
uns 1.200 llibres. A les vuit
del matí va començar a sortir
el sol i semblava que el dia
aguantaria. Vam muntar la
parada sense contratemps.
Però al voltant de les nou del
matí hi va haver una forta
ràfega de vent que va deixar
dos tendals inservibles, els
que hi havia als extrems. Es
va salvar el del mig. Ens vam
quedar llibres desprotegits,
però, com que portàvem plàstics,
vam pensar que si queia
un ruixat els protegiríem amb
els plàstics. A partir d’aquell
moment i fins que va caure
la pedregada, vam anar molt
bé i vam anar venent força
llibres. Però amb la pedregada,
alguns llibres coberts pels
plàstics ja es van mullar. Vam
mirar d’eixugar-los, però una
part ja els vam retirar. A les
dues, amb la segona pedregada,
ja no vam poder salvar
la situació. Vam acabar xops
com peixos i vam deixar-ho
La taula trabucada pel vent de la parada de l’editorial Raig Verd. LAURA HUERGA
estar. Vam anar cap a casa a
mirar d’eixugar els llibres,
amb eixugador i tot.”
Les parades més afectades
pel temporal al passeig de
Gràcia eren situades al tram
de Gran Via i Aragó, mirant
cap al carrer de Pau Claris.
Fou en aquesta banda del
passeig on les ràfegues de
vent van fer més mal. L’editorial
Raig Verd tenia la parada
al passeig de Gràcia,
entre Gran Via i Diputació.
Fins a la una del migdia, si fa
no fa, l’equip va batallar tapant
els llibres amb plàstics,
eixugant els llibres molls,
retirant els malmesos, reorganitzant
la parada una
vegada i una altra, fins que
van desistir i van plegar. “A
més –relata l’editora Laura
Huerga–, amb la gentada
que hi havia al passeig de
Gràcia, ens va costar molt
que arribés el camió per recollir
els llibres i només vam
poder fer un viatge. De l’hora
de dinar fins a les nou del
vespre no vam poder entrar
a recollir els llibres que van
quedar a la parada. És clar,
van ser moltes hores amb
llibres a la intempèrie que
no s’havien pogut recollir
en el primer viatge i que van
acabar de fer-se malbé. Una
part es van quedar allà.”
Però no tan sols va ser al passeig
de Gràcia que van volar
tendals i es van mullar llibres.
Jaume Ciurana, responsable
de Símbol Editors, explica
a VilaWeb que tenien dues
parades: una amb llibres infantils
i juvenils al passeig de
Sant Joan, entre Casp i Ausiàs
Marc, i una altra al passeig de
Gràcia, entre Aragó i Consell
de Cent. La seva pèrdua va ser
doble, perquè a mig matí la
parada del passeig de Sant
Joan ja havia plegat. El vent
s’havia endut els tendals que
la protegien. A la del passeig
de Gràcia, vam aguantar fins
a les nou, però amb un sol tendal
i plàstics i unes condicions
pèssimes.
“Anàvem ben
preparats i de
diades de Sant
Jordi amb pluja
n’hem viscudes
unes quantes, però
és que allò no era
pluja, sinó que
era un temporal
amb ràfegues de
vent huracanat,
que els serveis
meteorològics no
havien previst.”

45
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
Amb tot, tots tres editors
celebrem que no hi va haver
ferits ni dels seus equips ni
de la gent que passejava pels
voltants.
El Departament de Cultura
es compromet a activar una
línia d’ajuts extraordinària
La consellera de Cultura, Natàlia
Garriga, va comparèixer
ahir a darrera hora del matí
davant els mitjans, al costat de
Patrici Tixis, president de la
Cambra del Llibre, organisme
que representa tot el sector, i
la presidenta del Gremi de Llibreters,
M. Carme Ferrer. Tots
tres van coincidir a fer una
valoració molt bona del Sant
Jordi d’enguany, amb xifres
semblants a les del 2019, tot i
la pluja generalitzada a tot el
país, que va condicionar i deslluir
la festa. Alhora, lamentaven
les destrosses greus i
pèrdues també considerables
que el temporal va causar en
deu parades d’editorials i llibreries
fins ara identificades a
Barcelona (podrien ser més),
una llibreria a Badalona i una
a Sabadell. Entre els afectats
hi ha les editorials Raig Verd,
Adesiara, Símbol i Cal·lígraf i
les llibreries Abacus, la Central,
Calders i Karma, a Barcelona.
I a Badalona la jove
llibreria Mitja Mosca.
La conselleria de Cultura i la
Cambra del Llibre han redactat
un protocol per a avaluar
les pèrdues. En els casos més
greus –de facturació nul·la
o bé pèrdua de llibres– que
tenen perjudicis de 12.000 euros
a 15.000, Cultura facilitarà
d’una manera imminent,
d’ací a poques setmanes, uns
ajuts. Alhora, es valoraran les
pèrdues menors de moltes
parades (moltes), a causa del
temporal. Garriga va dir ahir:
“Hi va haver poques afectacions,
però les que hi va haver
van ser molt fortes. Per tant,
primer plantejarem una línia
d’ajusts per a aquestes parades,
per compensar aquestes
pèrdues tan importants.
Després, amb la Cambra del
Llibre es valoraran les pèrdues
menys importants. També
parlarem amb els ajuntaments
afectats, per veure de
quina manera hi col·laboren.”
Els danys de la calamarsada i
del vent, que Patrici Tixis remarcà
que eren excepcionals,
no s’han comptabilitzat encara
i el sector del llibre no ha
volgut donar-ne una xifra ni
tan sols aproximada. El protocol
per a avaluar els danys
farà una diferència entre els
llibres completament destruïts
i els que, tot i mullats, poden
tenir un segon ús. “Quan
tinguem aquesta informació
podrem anar avançant en els
diferents ajuts que hi pugui
haver”, va dir Tixis.
Valorar i documentar les
pèrdues
La facturació del dia de Sant
Jordi, de mitjana, aporta a les
editorials un 10% de la facturació
anual. De mitjana també
és un 10% per a les llibreries,
tot i que com més petites són
el tant per cent augmenta –
pot arribar a superar el 30%
de la facturació anual.
Laura Huerga, de Raig Verd,
diu: “Nosaltres no depenem
de les vendes de Sant Jordi,
però podríem haver facturat
entre 12.000 i 14.000 euros.
En canvi, hem perdut uns setcents
llibres, que equivalen a
uns 14.000 euros i que seran
més, perquè no hem acabat
de valorar els llibres que vam
poder treure de la parada.” I
l’editor d’Adesiara afegeix:
“Encara no hem valorat les
pèrdues, però creiem que cap
a un 70% dels llibres que teníem
a la parada van quedar
afectats.”
Feia seixanta anys que no es
veia un Sant Jordi amb calamarsada
i ràfegues de vent.
Ni tan sols el Servei Meteorològic
de Catalunya havia
previst aquestes condicions
tan adverses. Ben al contrari,
semblava que la pluja seria al
matí i que respectaria la resta
del dia.
La consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i el president de la Cambra del Llibre,
Patrici Tixis, reunits a la seu del Departament de Cultura.
Per aquest imponderable, els
afectats no cerquen responsabilitats.
Tots tres editors
consultats van mostrar desolació
a Twitter, cadascun
amb el seu matís. Laura Huerga
feia un plany de tristor i
impotència; Jordi Raventós
era més crític i demanava de
cercar unes altres solucions
en cas de previsions de pluja

46
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
REPORTATGE
La calamarsada de Sant Jordi a la parada de Símbol. SÍMBOL EDITORS
com la que hi havia; i Jaume
Ciurana apel·lava al suport
tot l’any del món del llibre,
de la cultura i de la llengua
catalana.
El retorn dels llibres
El món de l’edició és un negoci
curiós, perquè les llibreries
poden retornar els llibres a les
editorials. Aquest fet també
preocupa, perquè si les llibreries
tornen els llibres malmesos
el problema es traspassarà,
però no es resoldrà.
Segons fonts del Gremi de
Llibreters, el protocol que s’ha
pactat amb llibreters, editors i
distribuïdors preveu en quins
casos es podran retornar llibres
afectats per la pluja el
dia de Sant Jordi i quins seran
susceptibles d’ajuts per a suplir
la pèrdua. Perquè allò que
va passar el dia de Sant Jordi és
com aquell pagès que es troba
amb una calamarsada o una
glaçada el dia que ha de collir.
Variar la festa de Sant Jordi?
En cap cas ni la conselleria ni
la Cambra del Llibre no han
pensat a canviar de dia la celebració
de Sant Jordi (“Sant
Jordi és Sant Jordi”, va dir ahir
Patrici Tixis) i considera inviable
posar a cobert les 300
parades professionals que es
En cap cas ni la
conselleria ni la
Cambra del Llibre
no han pensat a
canviar de dia la
celebració de Sant
Jordi
planten només a Barcelona.
Sant Jordi és una festa cívica,
diu la Cambra del Llibre, amb
una complexitat logística que
no permet improvisacions
d’avui per demà. Cal tenir en
compte que només a Barcelona
hi havia cap a 3.700 parades.
“Aprendrem de tot això
que ha passat enguany –va
dir ahir Tixis– i sens dubte si
es pot millorar ho millorarem.
Ara, trobar un espai alternatiu
el dia abans o un Pla B, la veritat
és que se’m fa difícil de
veure.”

47
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
REPORTATGE
“Un tret al peu” contrari a l’estatut:
clam contra la modificació de la llei
de política lingüística
El manifest “Defensem l’escola en català!” es va presentar públicament ahir
al vespre · L’acte esdevingué una esmena a la totalitat del pacte polític que
introdueix per primera vegada el castellà en la llei de política lingüística
JOAN SAFONT PLUMED

48
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
“La incorporació explícita de
la vehicularitat del castellà en
una llei catalana representaria
un pas enrere que el català no
es pot permetre en la situació
de feblesa actual, acceptada
en la població més jove.”
Aquesta és el diagnòstic del
manifest “Defensem l’escola
en català!”, que han signat
més de dues-centes personalitats
contra la proposta
de modificació de la llei de
política lingüística presentada
per ERC, Junts per Catalunya,
el PSC i En Comú Podem. O,
com la va definir el president
de Plataforma per la Llengua,
Òscar Escuder, un tret al peu.
O un autogol, per fer servir
una altra de les metàfores habituals
en aquests casos.
La lectura del text, per part
dels representants del Sindicat
d’Estudiants dels Països
Catalans –Yolanda Souto–
i de la Federació Nacional
d’Estudiants de Catalunya –
Ferran Piqué–, va servir de
pòrtic, ahir, a l’acte de suport
del manifest que es va fer a
l’auditori del campus de la
Ciutadella de la Universitat
Pompeu Fabra.
La nova redacció de la llei, ara
mateix no té data d’aprovació,
però es va presentar fa més
d’un mes amb una fotografia
ja esdevinguda icònica, en
què figures de segon rengle
dels quatre partits sostenien
un full amb l’acord. Junts de
seguida va dir que calia que
tingués més consens, després
de les primeres mostres
de rebuig d’una part del seu
entorn. L’acte d’ahir, doncs,
ha de servir per “carregar-se
de raons” –una altra expressió
habitual d’aquests darrers
anys– i fer una esmena a la
totalitat de l’acord quadripartit.
Entre el públic hi havia
la presidenta del parlament,
Laura Borràs –de Junts, un
dels partits impulsors de la
modificació–, i l’ex-president
Quim Torra. També hi
havia la presidenta del grup
parlamentari de la CUP, Dolors
Sabaté, i la presidenta de
l’ANC, Elisenda Paluzie.
La veu de l’experiència dels
docents
Després dels vídeos d’alguns
dels adherits, com Màrius
Serra, Bel Olid, Cesk Freixas,
Jaume Marfany, Josep-Lluís
Carod-Rovira i Gabriela Serra,
van parlar representants
del món educatiu, jurídic,
empresarial i social, que van
explicar els motius per a oposar-se
la modificació de la llei
del 1998, una modificació que
inclou, per primera vegada, la
“Però ara l’ascensor
social s’ha espatllat,
i el que no serveix
s’acaba rebutjant”

49
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
introducció del castellà com
a llengua vehicular de l’ensenyament.
I per això no és
estrany que les dues primeres
de parlar fossin dues mestres
de llarga experiència.
Lluïsa Selma, cap d’estudis
i professora d’un centre
d’alta complexitat, l’escola
Francesc Ferrer i Guàrdia,
de Ciutat Meridiana, tocant
a Montcada i Reixac, va explicar
la seva realitat com a
ensenyant en un centre on els
alumnes, majoritàriament
d’origen estranger, se sorprenen
que els mestres parlin
en català fora de l’escola, amb
la seva família i amics: “Tant
de bo tinguéssim el 25% de
català. La llengua catalana
és només la que parlen els
mestres.” Una realitat complicada
que encara ha estat
agreujada per la pandèmia,
per a una mainada que només
tenia l’InfoK i les trucades
dels seus mestres com a recurs
per a continuar aprenent
la llengua durant els mesos
de confinament i les escoles
tancades.
serveix s’acaba rebutjant”, va
dir. Casajoana insistí en la responsabilitat
dels docents per a
mantenir la llengua amb uns
alumnes que no parlen català
ni a l’escola, i dels quals són
l’únic referent catalanoparlant:
“Molts mestres canvien
la llengua quan veuen un nen
plorar o quan volen crear un
vincle amb l’alumne o els seus
familiars. Així, en comptes
d’acostar-nos-hi, ens n’allunyem.”
També va demanar a
les administracions que vetllin
per assegurar aquest ús, amb
la inspecció si cal.
Una modificació que vulnera
l’estatut
L’advocat Josep Cruanyes féu
una rigorosa lectura jurídica
de la proposta de modificació
i assenyalà que aquesta proposta
vulnera l’estatut, que
a l’article 35 regula els drets
lingüístics en relació amb
l’ensenyament, amb aquesta
redacció: “Totes les persones
tenen dret a rebre l’ensenyament
en català, d’acord amb
el que estableix aquest Estatut.
El català s’ha d’utilitzar
normalment com a llengua
vehicular i d’aprenentatge en
l’ensenyament universitari i
en el no universitari.” Cruanyes,
a més, va assenyalar
que el procediment usat, de
lectura única, amb presses
i sense consens, no era una
forma legislativa “ni adient,
ni oportuna”. A parer seu,
aprovar aquesta modificació
voldria dir no tan sols no
frenar els tribunals, sinó donar-los
l’oportunitat d’anar
més lluny en les sentències
dels darrers anys. “Els conceptes
equívocs afavoreixen
les decisions arbitràries dels
jutges”, va remarcar.
Una experiència compartida
per Sílvia Casajoana, directora
de l’escola Juan Ramón Jiménez
de Sabadell. En el seu cas,
va recordar que al seu centre,
situat al barri de Poble Nou de
la Salut, la majoria d’alumnes
prové de famílies castellanoparlants,
néts d’aquells immigrants
que van construir
el barri amb les seves mans
i que estaven orgullosos que
els seus fills aprenguessin català
com una via de promoció
social. “Però ara l’ascensor
social s’ha espatllat, i el que no
“L’escola bilingüe no produeix un alumnat
bilingüe, sinó un alumnat amb una llengua
estatal més forta que la que no ho és.”

50
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
REPORTATGE
També en el sector jurídic,
Rogeli Montoliu, degà del Col·
legi d’Advocats de Vic i membre
de la comissió de llengua
del Consell de l’Advocacia Catalana,
va dir que tot plegat
no era una qüestió de lleis, ni
de tribunals. “És una qüestió
de política, i el fet és que no
tenim un estat que protegeixi
la llengua.” Per Montoliu,
que va recordar que parlava a
títol personal, la solució és la
mobilització. “Sense la pressió
dels carrers, els tribunals
tenen pista lliure”, va dir. I va
pronosticar que amb aquest
nou redactat de la llei “podem
ser al principi del final”.
Elin Haf Gruffydd Jones,
presidenta de l’European
Language Equality Network,
va fer una intervenció íntegrament
amb el català après
al CIEMEN. “Vaig tenir una
immersió total, cent per cent
en català”, va dir. I tot seguit
recordà: “L’escola bilingüe
no produeix un alumnat bilingüe,
sinó un alumnat amb
una llengua estatal més forta
que la que no ho és.” La immersió
–afegí– és el sistema
democràtic que no discrimina
els alumnes per raó de llengua
materna o habitual. A parer
seu, l’acord dels quatre partits
és un error que podria fer
que el govern català incomplís
la Carta Europea de les
Llengües Regionals o Minoritàries,
aprovada pel Consell
d’Europa el 1992.
Mònica Roca, presidenta
de la Cambra de Comerç, va
destacar que el català és un
segell de qualitat en l’àmbit
empresarial. “Les empreses
“No és just que els mestres arreglin allò que no és tasca seva.
Donar-los aquesta responsabilitat pot ser un cau de raons i una
dimissió extraordinària de l’administració. Un país ha de tenir
un projecte lingüístic per a l’escola.”
només se’n sortiran si tenim
cura dels nostres clients. Fer
servir el català no és rebutjar
cap client, sinó una manera de
cuidar aquell que vol ser atès
en català.” I recordà també:
“El català trenca els oligopolis
i afavoreix el nostre teixit
productiu. Ens surt a compte
parlar en català.”
Arenas: un text “deficient”
que va enrere
Finalment, el president de
Plataforma per la Llengua va
explicar el sentit del manifest
i l’acte: “Volem que es retiri
la llei, que des del punt de
vista pedagògic, legal, social i
empresarial, no aportarà cap
benefici. Ens fem mal a nosaltres
mateixos.” Així mateix,
va demanar un pla d’acció a
l’ensenyament, dins l’escola
i fora, i una estratègia compartida
de parlants, entitats
i governs.
Un dels signants més emblemàtics
del manifest, el
pedagog Joaquim Arenas,
considerat el pare del model
d’escola catalana, va parlar en
un vídeo cap al final en què va
assegurar que la modificació
havia estat precipitada: “Si
és bo que els partits arribin
a un consens, cal que hi hagi
l’aprovació de les parts implicades,
no que els partits
se la treguin de la màniga.”
Per a Arenas, el text és molt
deficient. Fins ara, va dir,
cap modificació de la llengua
de política lingüística no
ha servit per retrocedir com
passa ara. En un parlament
sense pèls a la llengua, va dir
que era “monstruós” que la
introducció del castellà a la
norma de política lingüística
provingui del parlament. “No
és just que els mestres arreglin
allò que no és tasca seva.
Donar-los aquesta responsabilitat
pot ser un cau de raons
i una dimissió extraordinària
de l’administració. Un país ha
de tenir un projecte lingüístic
per a l’escola.”

51
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
REPORTATGE
Virtudes Cuevas, l’amiga desconeguda
de Neus Català que també va sobreviure
a l’infern de Ravensbrück
El general de Gaulle saluda Virtudes Cuevas en un acte oficial. FONS VIRTUDES CUEVAS
Era de Sueca i la seua tasca amb la resistència va ser recompensada
amb els màxims honors a l’estat francès
ESPERANÇA CAMPS BARBER
“Dante va descriure l’infern, però no havia conegut Ravensbrück.”
La frase és de Neus Català (els Guiamets, Priorat, 1915-
2019) i ha servit per a descriure aquest camp de concentració
nazi, enclavat al nord de Berlín, com l’infern de les dones.
En parla la periodista Montse Armengou. De tots els centres
d’extermini, aquest va ser l’únic exclusiu per a dones i xiquets.
Les internes hi van ser víctimes de tota mena d’humiliacions,
explotació, fam, experiments mèdics… Deshumanització. Es
tractava de dur al límit la resistència, de saber on era el llindar del
dolor, de provar quins productes químics podien deixar estèril
una dona. Es calcula que hi van morir 92.000 infants i dones.
Les dones que en van sobreviure van quedar marcades per
sempre i van arrossegar les seqüeles d’aquell infern. Neus
Català, per exemple, va dedicar bona part de la vida a contar
els horrors que hi va viure. Primer, com un dels testimonis
del llibre Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig,
del 1977. L’any següent, en una entrevista per televisió
també amb Montserrat Roig. Sempre, en entrevistes,
conferències i intervencions diverses, i encara, molts anys
més tard, al llibre Un cel de plom, escrit en companyia de
Carme Martí.

52
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
REPORTATGE
Virtudes Cuevas amb les condecoracions atorgades
per l’estat francès. FONS VIRTUDES CUEVAS
Una altra dona que va tornar de l’infern va ser Virtudes Cuevas,
nascuda a Sueca l’any 1913 i morta en un hospital públic
de París el 2010. Cuevas i Català van coincidir a Ravensbrück.
Català l’esmenta a voltes. Com a membre de la resistència
francesa, Virtudes Cuevas tenia molts noms de guerra, com
ara Madame Vidal, perquè durant la república s’havia casat
amb Cándido Vidal, i Carmen Cuevas, que és com la recorda
i la cita Neus Català unes quantes vegades. Però també va ser
Bernadette i el nom amb què la van registrar al camp és Virtudes
Vidal. Totes dues, Cuevas i Català, eren amigues de Geneviève
de Gaulle, neboda del general, també resistent i que també va
viure a l’infern, en va tornar i, gràcies al parentiu amb de Gaulle,
va ser presidenta de l’associació francesa d’antics deportats i
presos de la resistència.
Virtudes Cuevas, oblidada
Tot i que Neus Català i Virtudes Cuevas van tenir vides paral·leles,
i a desgrat de tots els reconeixements que l’estat
francès va concedir a Cuevas, com ara el nomenament de
primer Cavaller de la Legió d’Honor als anys cinquanta del
segle passat, i l’ascens a Oficial el 1988, durant la presidència
de François Mitterand, la seua peripècia vital pràcticament
no ha transcendit.
Després de la mort de Franco, Cuevas va optar per continuar
vivint als afores de París. Amb Albert Codina, supervivent de
Mauthausen que era fill de Begur (Baix Empordà) i que va
conèixer després de l’alliberament, quan s’allotjaven a l’hotel
Lutecia de París. “Li van donar uns pantalons que li venien

53
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
REPORTATGE
grandíssims i jo li vaig dir: on vas amb això? I quan em va
sentir parlar em va dir: tu ets valenciana i jo català. I jo li vaig
dir: valencians i catalans, cosins germans.” Des d’aquell dia,
van estar junts, però no es van casar fins el 1979, quan ella
va comprovar que Vidal, que també havia estat víctima de la
presó i la repressió, havia refet la seua vida amb una altra dona.
L’anècdota sobre com va conèixer Albert i dels pantalons tan
grossos, Virtudes la conta en una entrevista que li va fer Sueca
TV pocs anys abans de morir, quan l’ajuntament li va fer un
homenatge.
Malgrat aquest reconeixement, a Sueca no hi ha cap carrer
amb el seu nom. Ni cap escola. Ni cap biblioteca. La casa
que ella va donar al municipi abans de finar perquè s’hi
fes un museu o un centre de la memòria contra el feixisme,
continua tancada. Segons Vladimir Micó, regidor de
Cultura, és un edifici massa petit que no té les condicions
necessàries per a obrir-se al públic. La compara amb la
casa de Joan Fuster que, diu, va ser viscuda i és allà on
ell rebia la gent i escrivia. “La casa de Virtudes no té gens
d’interès sentimental perquè ella pràcticament no hi va
viure mai”, diu.
Els investigadors Ximo Vidal i Carles Senso en parlen en un
llibre on escriuen noms i conten vides per a evitar l’oblit, i que
té un títol ben eloqüent: La ignomínia de l’oblit. Els valencians
de la Ribera als camps d’extermini nazis. En el llibre recullen
els detalls i les condicions de la donació.
Hi ha, a Sueca, el Fòrum per la Memòria de Virtudes Cuevas,
una associació que persisteix a mantenir viva la seua memòria,
malgrat la falta de suport oficial.
Fa poc que l’ajuntament ha organitzat una exposició sobre la
memòria i ha dedicat un dels apartats a aquesta dona encara
tan desconeguda que també apareix –en una fotografia– en
el videoclip de la cançó “Causa” de Xavi Sarrià.
Una part de la història vital d’aquesta dona s’ha pogut reconstruir
gràcies al llibre que l’any 2018 va publicar la periodista
Amàlia Rosado, Virtudes Cuevas, una superviviente del campo
de concentració alemán de Ravensbrück, i de l’entrevista esmentada,
on conta alguns episodis de la seua vida. Virtudes era
filla de llauradors i volia ser metgessa, però a casa seua no hi
sobraven els recursos i la carrera de medicina era massa cara.
Finalment, va estudiar per ser mestra. “Com que no volia que
a casa es gastaren massa diners en llibres, els demanava a les
meues companyes. Tu ja et saps la lliçó? Si? No em deixaries
el llibre? I mentre l’estudiava, el copiava. De la meua mà, vaig
copiar els llibres”, explica. Aquesta peça audiovisual és una
mena de testament, però no hi aprofundeix gaire en la cruesa
i les calamitats que va viure a Ravensbrück.
Una part del llegat de
Virtudes Cuevas que es
conserva a la biblioteca
de Sueca.
PRATS I CAMPS

54
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
REPORTATGE
Socialista i republicana
Virtudes Cuevas va aprovar unes oposicions i va obtenir una
plaça per a exercir de mestra a Madrid. Allà es va afiliar a les
Joventuts Socialistes Unificades. Quan esclatà la guerra, s’incorporà
al cinquè regiment del general Líster. L’enviaren a fer
de mestra per a dones i xiquets refugiats. Segons que recull
Rosado, allí conegué un brigadista internacional amb qui anys
després tornà a coincidir i que la introduí en la resistència
francesa.
A mesura que l’exèrcit republicà perdia posicions, Virtudes
Cuevas anava pujant cap al nord fins a arribar a la frontera de
Puigcerdà. Les calamitats que va haver de suportar tant durant
el camí com en arribar a l’altra banda, i durant els primers
mesos en un camp de refugiats, sí que els va deixar dits. Amb
veu dolça però ferma, parla de la gent que es va quedar pel
camí, de la fam que passaren. I arriba a dir que si allò fos una
pel·lícula, la gent no s’ho creuria.
hi van encabir vuitanta dones, atapeïdes les unes contra les
altres, desmaiades, pràcticament asfixiades. En tot el trajecte
només els van obrir una volta la portella perquè s’airejaren.
Descriu també l’arribada al camp amb imatges terrífiques. A
més de vint graus per davall de zero que feia aquella matinada,
les feien avançar a bastonades i la imatge que veien era la de
les cares de més dones que les observaven des dels barracons
i que, diu, semblaven cadàvers amb els ulls esbatanats com a
únic senyal de vida.
Cuevas en parla poc, de la seua estada al camp. Li feien massa
mal, els records.
El comboi de les 27.000
Quan pot eixir d’aquest camp de misèria, amb l’ajuda de gent
que havia conegut allà mateix, se’n va a Bordeu. Les condicions
de vida no milloren gaire, i, mentre és en un mercat on
arreplega restes de menjar de terra, es retroba amb aquell
brigadista internacional que havia conegut a Madrid. És ell
qui li proposa d’incorporar-se a la resistència per fer front al
govern col·laboracionista de Pétain i lluitar contra el nazisme.
“Venim de lluitar contra el feixisme de Franco i ara hem de
lluitar contra els alemanys”, diu que li va dir. Virtudes no s’ho
pensa gens, canvia d’identitat i es fa dir Carmen Cuevas, i és
amb aquest nom que fa diverses tasques. Va fer de missatgera,
va transportar documents, pamflets de propaganda, va participar
en les línies d’evacuació per a traure aviadors anglesos
del territori ocupat pels nazis, i va fer transport d’armes. Fins
el 9 de desembre de 1942. “La va delatar un company de la
resistència que treballava a sou per als alemanys. La van detenir
a l’estació de trens de Bordeu quan era a punt de viatjar a la
zona de Gières per a fer un lliurament d’armes al maquis”, diu
Amàlia Rosado. Després d’interrogar-la i torturar-la durant
dies, la van empresonar. “Estaves en una presó, però després
venien els camions i et portaven a un tren cap a Alemanya”,
diu Cuevas. Era la deportació a Ravensbrück del 31 de gener
de 1944.
“Estaves en una presó, però després
venien els camions i et portaven a un
tren cap a Alemanya”, diu Cuevas. Era la
deportació a Ravensbrück del 31 de gener
de 1944
Hi va anar en aquell tren que Neus Català ha descrit tantes voltes.
L’anomenat comboi de les 27.000. Alemanyes, poloneses,
gitanes… Cuevas va tenir el número de matrícula 27.301 i Català
el 27.534. Geneviève de Gaulle també hi anava. El trasllat
va durar quatre dies i es va fer en condicions infrahumanes.
Català no escatima detalls a l’hora de relatar el patiment a
Montserrat Roig, en aquella televisió encara en blanc i negre.
Explica que en un vagó previst per a dur-hi quatre cavalls

55
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
L’alliberament
Gràcies a la documentació i a alguns altres testimonis, Amàlia
Rosado ha pogut reconstruir l’itinerari de Virtudes Cuevas
d’ençà de l’arribada al camp. Hi va estar fins el primer de setembre
de 1944, quan la van dur a un camp satèl·lit de Zwodau,
a la frontera amb Txèquia. “Zwodau era un annex reservat a les
dones del camp de Flossenbürg, creat per a la fabricació d’armament.
Els nazis feien treballar els presos com a esclaus”, diu
Rosado. Segons els arxius, Virtudes Cuevas va ser alliberada del
camp de Zwodau el mes de maig del 1945 i repatriada a França.
Llavors és quan els acullen al luxós Hotel Lutecia de París i no
els escatimen els honors. El general de Gaulle hi va per a rebre
com a herois els deportats francesos. Els ciutadans de l’estat
espanyol que havien lluitat contra Hitler havien estat declarats
apàtrides per Franco i, per tant, una volta alliberats dels
camps, no tenien nacionalitat. No sabien on tornar. França els
va acollir. En el cas de Virtudes Cuevas, la van considerar una
heroïna i la van condecorar amb els graus de Cavaller, Oficial i
Comandant de la Legió d’Honor. Ella va lluir les condecoracions
amb molt d’orgull. Tots aquests materials fan part del llegat
que va donar a l’Ajuntament de Sueca i que són conservats a
la biblioteca municipal. A banda les condecoracions i les fotografies,
hi ha uns quants objectes, com ara el pijama de ratlles
del camp de concentració.
La vida a França
A principi dels anys cinquanta, Virtudes Cuevas va poder
reorganitzar la vida amb l’ajuda institucional de les entitats
de suport als supervivents i deportats. Com que no podia tor-
Objectes del fons Virtudes Cuevas
dipositats a la biblioteca de Sueca. PRATS I CAMPS

56
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
REPORTATGE
Llavors és quan
els acullen al luxós
Hotel Lutecia
de París i no els
escatimen els
honors. El general
de Gaulle hi va
per a rebre com a
herois els deportats
francesos

57
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
REPORTATGE
nar a Sueca, va fer que sa mare anàs a viure amb ella i el seu
marit a Vitry-sur-Seine, als afores de París. Quan sa mare va
morir, encara en vida de Franco, la va voler soterrar a Sueca i
va aconseguir una protecció especial del govern francès per a
poder acompanyar el fèretre fins a la Ribera sense que el govern
espanyol la detingués.
La relació d’amistat de Virtudes Cuevas amb Geneviève de
Gaulle va continuar tota la vida. Fins i tot, en un dels viatges
que Cuevas va fer a Sueca es va fer acompanyar per Geneviève
per mostrar-li la casa i el terreny del carrer dels Magraners.
Li va explicar que ho donava a l’ajuntament perquè s’hi fes
aquell centre de la memòria que servís a les noves generacions.
Virtudes Cuevas es va morir el 2010, a noranta-set anys. Tant
ella com el seu marit, Albert Codina, són soterrats al cementeri
de Sueca, on també hi ha Amado Granell, el borrianenc que va
ser un dels alliberadors de París, i que va morir en un accident
de cotxe a prop de Sueca.
Virtudes Cuevas
es va morir el
2010, a norantaset
anys. Tant ella
com el seu marit,
Albert Codina,
són soterrats al
cementeri de Sueca
Heus ací l’entrevista completa de Sueca TV a Virtudes
Cuevas.

58
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
ANÀLISI
El contraatac del Catalangate,
a punt de començar enmig del desori
a Madrid
Una seixantena d’afectats per l’espionatge a l’independentisme prepara
querelles amb objectius divergents per a depurar responsabilitats
JOSEP CASULLERAS NUALART
El desori polític a Madrid sobre
qui té la responsabilitat de
l’espionatge anomenat Catalangate
coincideix amb el
moment en què la seixantena
d’afectats per aquest cas
enllesteix la resposta judicial.
Demà la majoria presentaran
conjuntament les querelles
per a dirimir efectivament qui
va ser responsable d’aquest
escàndol d’intromissions en
la vida privada de desenes de
dirigents polítics i personalitats
de l’independentisme,
quants diners va costar i d’on
van sortir i quins delictes es van
cometre. Tant el govern espanyol
com els mitjans de Madrid
han deixat entendre que hi ha
hagut espionatge contra l’independentisme,
i que sembla
que va més enllà del CNI. De
fet, les querelles dels afectats
apuntaran a diversos possibles
responsables: al CNI, a alts
càrrecs policíacs i també als
responsables de la companyia
NSO, propietària de Pegasus, i
de la companyia Candiru.
L’origen inquietant dels
diners amb què Espanya ha
espiat l’independentisme
Deu dies després de la revelació
de Citizen Lab i de New
Yorker, comença el contraatac
del Catalangate. Però si

59
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
ANÀLISI
bé durant els dos anys d’investigació
hi ha hagut una
acció coordinada entre tots
els afectats, de tots els partits
i organitzacions de la societat
civil, a l’hora d’emprendre les
accions legals els camins seran
divergents. No hi ha unitat
d’acció i els grups d’afectats
miraran de presentar-ho com
un seguit d’accions complementàries.
El gruix d’afectats
d’ERC ampliaran la querella
que el juliol del 2020 van presentar
Roger Torrent i Ernest
Maragall al jutjat número 32
de Barcelona quan van saber
que havien estat víctimes
d’espionatge mitjançant Pegasus,
arran d’una primera
investigació de Citizen Lab
publicada a The Guardian.
La via Van den Eynde
Aquella querella anava adreçada
contra l’ex-responsable
del CNI Félix Sanz Roldán,
pels delictes d’intrusió no
autoritzada amb equips informàtics,
d’intercepció de
comunicacions i més delictes
contra els drets fonamentals.
Però fa gairebé dos anys que
està encallada perquè el jutge
no va estirar aquest fil i,
en canvi, va demanar informació
tant a Israel (país on
té la seu NSO) com a Irlanda
(on hi ha WhatsApp, que va
confirmar que havien tingut
una intromissió aprofitant
una vulnerabilitat de l’aplicació).
Demanava a NSO si
tenien dades sobre els mòbils
de Torrent i Maragall, però
no va fer cabal de la petició
de l’advocat Andreu Van den
Eynde, que volia saber si NSO
havia venut el programari al
govern espanyol, segons que
va avançar ElDiario.es. Ara
per ara no hi ha respostes, ni
d’Israel ni d’Irlanda.
El propòsit de Van den Eynde
és de demanar més diligències
al jutge, aprofitant que
ara hi ha molta més informació
arran de la revelació del
Catalangate. A més de Roger
Torrent i Ernest Maragall, hi
haurà personats més afectats
d’ERC: Oriol Sagrera,
Diana Riba, Jordi Solé, Josep
M. Jové, Marta Rovira, Sergi
Sabrià, Xavier Vendrell i
Meritxell Serret. I també Van
den Eynde mateix, que fou
espiat el maig del 2020, quan
preparava els recursos d’empara
al TC contra la sentència
del Tribunal Suprem. A més, el
president Pere Aragonès és un
dels afectats, espiat quan era
vice-president en el govern
de Quim Torra. Els serveis
jurídics del govern analitzen
la manera d’encarar jurídicament
aquesta ofensiva i
d’acompanyar aquesta estratègia
del gruix dels afectats,
tenint en compte que, com
Aragonès, hi ha hagut afectats
alts càrrecs del govern, començant
per tres presidents
més: Torra mateix, Carles
Puigdemont i Artur Mas.
La via Boye
Amb el propòsit d’esquivar un
blocatge com el del jutjat 32,
Gonzalo Boye planeja una estratègia
jurídica molt diferent,
i presentarà tantes querelles
com afectats representa, vinti-un,
entre els quals Carles
Puigdemont, Quim Torra,
Toni Comín, Clara Ponsatí,
Laura Borràs, Josep Lluís
Alay, Josep Rius, Joaquim
Jubert, Albert Batet, Elsa Artadi,
Jaume Alonso-Cuevillas,
Les querelles dels afectats apuntaran
a diversos possibles responsables: al
CNI, a alts càrrecs policíacs i també
als responsables de la companyia
NSO, propietària de Pegasus, i de la
companyia Candiru
Joan Matamala, Joan Ramon
Casals, Marcela Topor, Míriam
Nogueras… I també ell
mateix, perquè hi ha confirmació
que fou espiat l’octubre
del 2020. Té el propòsit
d’assenyalar en les querelles
els qui van dur a terme de manera
efectiva l’espionatge, els
responsables de NSO. És a dir,
Boye pretén empènyer contra
les cordes inicialment els autors
materials del Catalangate,
els qui van proporcionar el
programari per fer l’espionatge
i van treballar amb les
dades obtingudes. I fer-ho a
moltes jurisdiccions diferents,
tant a l’estat espanyol com a
Alemanya, Bèlgica, França,
Suïssa i Portugal, que són tots
els estats on es van cometre
les intromissions il·legals en
els dispositius dels afectats.
A més, també s’adreçaran a
la justícia de Luxemburg, on
NSO té la seu de la filial europea,
per a demanar-li un
seguit de diligències d’informació.
I en tots aquests tribunals demanarà,
mitjançant comissions
rogatòries, informació i
declaracions als responsables
de NSO. Això mateix van fer
Torrent i Maragall el 2020,
però ara es multiplicarà en
un gran nombre de jutjats i
d’estats, amb un volum d’informació
i de proves molt més
gros que no el que hi havia
fa dos anys sobre aquest cas
d’espionatge. L’objectiu,
d’una banda, és que la companyia
israeliana acabi assumint
la seva responsabilitat
i, d’una altra, que assenyali
qui van ser els seus clients,
que Gonzalo Boye dubta que
siguin el CNI –o que siguin els
únics. Ell apunta més aviat a
responsables policíacs; sobre
això, aquesta setmana també
hi ha hagut novetats, com les
publicades per El Periódico i
Público.
Segons El Periódico, un empresari
israelià, Matian Caspy,
va fer de mitjancer entre NSO

60
ANÀLISI
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
Group i membres de la cúpula
de la policia espanyola el 2014,
quan Mariano Rajoy era a la
Moncloa, per aconseguir un
“un sistema informàtic” per
a fer espionatge. Marcelino
Martín Blas, ex-cap d’afers
interns de la policia espanyola,
va denunciar el 2017 que Eugenio
Pino, ex-director adjunt
operatiu del cos, i el seu cap de
gabinet, José Ángel Fuentes
Gago, disposaven des del 2014
de la tecnologia per a interceptar
i enregistrar converses de
telèfons “sense autorització
judicial com a conseqüència
d’haver-se-la adquirit a l’empresa
israelià Rayzone Group”,
de Matian Caspy.
No és pas la primera informació
que indica que els cossos
policíacs de l’estat espanyol
disposen de Pegasus. Portaveus
del Ministeri de Defensa mateix
ho recordaven ahir als periodistes
en els passadissos del
congrés, enmig de l’escàndol
per les declaracions de la ministra
Margarita Robles, en què
justificava el Catalangate per
a preservar la unitat d’Espanya.
Aquestes fonts de Defensa
apuntaven que no tan sols el
CNI disposava del programari
Pegasus, sinó que també era en
mans de cossos policíacs.
independentistes catalans. La
via judicial pot vèncer aquest
blocatge, tot i que demanarà
força temps, i caldrà veure
quina d’aquestes estratègies
jurídiques pot ser eficaç.
Òmnium i ANC també es
querellaran
A part l’enfocament divers que
fan a ERC i a Junts, hi ha molts
més afectats. L’advocat Benet
Salellas representarà legalment
els afectats d’Òmnium
Cultural en les querelles que
presentin per l’espionatge.
Són Marcel Mauri, Txell Bonet,
David Fernàndez, Elena
Jiménez i Jordi Bosch. Les infeccions
dels mòbils de Mauri
i de Bonet van tenir relació en
bona part amb la reorganització
d’Òmnium arran de l’empresonament
de Jordi Cuixart,
i amb la preparació del judici
contra el procés al Tribunal
Suprem. En el cas de la jurista
Elena Jiménez, membre
de l’executiva, hi ha un altre
factor important a tenir en
compte, tal com indica Citizen
Lab. Ella era qui dialogava amb
organitzacions internacionals
de defensa dels drets humans,
com Amnistia Internacional
i Front Line Defenders, les
comunicacions de les quals
potser també foren exposades.
a les mans de la fiscalia de Suïssa,
i l’advocat Olivier Peter
és qui la representa.
Els espiats de l’Assemblea
Nacional Catalana també actuaran,
tots representats per
l’advocat Antoni Abat Ninet.
Són la presidenta, Elisenda
Paluzie, els membres del
secretariat Arià Bayé i Sònia
Urpí i el soci de l’entitat Jordi
Domingo. Presentaran una
querella conjunta que anirà
adreçada contra responsables
dels serveis d’intel·ligència espanyols
i dels cossos policíacs
que poden haver fet ús de Pegasus
per espiar-los. Però qui
fou objecte d’un espionatge
més intens dins de l’ANC fou
Jordi Sànchez, actualment secretari
general de Junts. Com
a president de l’ANC, ja van
intentar espiar-lo l’Onze de
Setembre del 2015, just després
de la manifestació de la Diada.
I ho van aconseguir el 2017, en
dates molt assenyalades: a final
de maig d’aquell any, pocs dies
abans de fer-se públic l’anunci
de la data i la pregunta del referèndum;
la Diada d’aquell any;
pocs dies abans del cop d’estat
del 20-S i tres dies abans d’anar
a declarar amb Jordi Cuixart
a l’Audiència espanyola i de
ser empresonat per la jutgessa
Lamela. Sánchez també presentarà
batalla judicial.
Aquestes accions legals, que
seran detallades demà en un
acte de presentació conjunt,
poden tenir més derivacions.
Perquè en el cas dels advocats
espiats no solament hi ha
hagut una intrusió en la seva
privadesa, sinó que també han
restat exposades les dades i la
informació dels seus clients,
protegida pel secret professional.
I precisament van ser
espiats per a poder disposar
d’aquesta informació, tant en
el cas d’Andreu Van den Eynde
com en el de Gonzalo Boye i el
de Josep Costa. Aquesta vulneració
del secret professional
podria arribar a implicar la
nul·litat de les causes judicials
en què aquests advocats han
intervingut o intervenen. És
una possibilitat que ells mateixos
encara estudien com
articular.
El govern espanyol bloca les
explicacions polítiques sobre
l’escàndol: es nega a facilitar
la constitució d’una comissió
parlamentària d’investigació
sobre el cas Pegasus i s’amaga
rere la llei de secrets oficials
per no donar explicacions públiques
sobre l’ús que ha pogut
fer el CNI o qualsevol altre organisme
d’un programari espia
com aquest d’una manera
tan intensa i sostinguda contra
Els diputats de la CUP Mireia
Vehí, Albert Botran i Carles
Riera també són representats
per Salellas. L’ex-diputada
Anna Gabriel, exiliada
a Suïssa, també fou espiada,
com ja es va publicar el juliol
del 2020. Fou víctima d’una
intrusió de Pegasus que va
aprofitar la vulnerabilitat de
WhastApp, com va passar
amb Torrent i Maragall. El
seu cas és, d’ençà d’aleshores,
En el cas dels advocats espiats no
solament hi ha hagut una intrusió
en la seva privadesa, sinó que també
han restat exposades les dades i
la informació dels seus clients,
protegida pel secret professional

61
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
ANÀLISI
“Què ha de fer un estat quan algú
declara la independència?”
“Una volta Madrid ja ha vist que, amb aquest esquema, l’escàndol no sortia
de les tertúlies i que la gent romania plegada de braços, què havia de fer?”
OT BOU COSTA
Era el curs més obvi de les coses,
que el govern espanyol
acabés defensant l’espionatge.
“Què ha de fer un estat, què
ha de fer un govern, quan algú
vulnera la constitució, quan
algú declara la independència,
quan algú talla les vies
públiques, fa desordres públics,
quan algú té relacions
amb dirigents polítics d’un
país que envaeix Ucraïna?”,
s’ha demanat avui Margarita
Robles, la ministra espanyola
que controla el CNI. No és cap
sortida de to. Esquerra, Junts
i la CUP s’han estimat més
de comprar el marc mental
de Podem, assumint que hi
ha una diferència entre les
“clavegueres de l’estat” i
l’estat en si, i assumint que el
problema no és pas nacional
sinó de qualitat democràtica.
Una volta Madrid ja ha vist
que, amb aquest esquema,
l’escàndol no sortia de les tertúlies
i que la gent romania
plegada de braços, què havia
de fer? Aprofitar-ho.
Aquesta mena d’escàndols
serveixen per a estirar el con-
sens de la normalitat política
en un sentit o en un altre;
en el sentit de qui sigui més
hàbil. La idea més important
que mira de sembrar la intel·liguèntsia
de la nova Catalunya
autonòmica és que la
independència no és possible,
ni desitjable, perquè Espanya
sempre serà molt més
forta, perquè és un estat, i el

62
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
ANÀLISI
primer deure d’un estat és
protegir-se, i aquí vivim molt
bé i els costs que tindria la
independència és de fanàtics
voler-los pagar. Sota aquesta
premissa es desplega tota la
resta. Si la Moncloa pot fer
servir Pegasus per justificar
que és lícita qualsevol acció
que emprengui per a frenar
l’independentisme, ho fa. Per
què no ho hauria de fer? Cap
polític independentista no
ha procurat d’oferir un relat
alternatiu que topi amb la
idea de l’estat que es defensa,
perquè han adoptat el relat de
la part de l’estat que fa veure
que no ho és.
Robles s’aprofita d’una literatura
del poder que confon
–expressament– el fet que
un estat tingui el monopoli
de la força amb l’ús que una
democràcia pot fer d’aquesta
força. És clar que un estat és
qui té el monopoli de la força
en un territori concret: és qui
té darrere les lleis, l’exèrcit
i la policia. Però el sistema
democràtic europeu, i els mecanismes
de justícia internacionals,
mal que estiguin
afeblits, marquen encara els
límits entre allò que poden fer
els estats i allò que no han de
fer les democràcies. No és pas
un detall menor que el reportatge
de The New Yorker amb
què va esclatar tot es digui
“Com espien les democràcies”,
i no pas “Com espien els
estats”. Ni tampoc fou una
simple trivialitat que Robles
digués que no coneixia un dels
mitjans més prestigiosos del
món. Era un esgarip, un esgarip
per la contradicció entre
el codi moral de la revista i el
que Espanya fa servir contra
Catalunya.
Si volguessin fer prosperar
la causa, Esquerra, Junts i la
CUP haurien posat tots els esforços
a convertir Espanya en
un problema europeu, perquè
Pegasus, com l’exili, demostra
que Madrid només pot
reprimir l’independentisme
si s’alinea amb els estats del
món que menys garanteixen
els drets democràtics. Però
això, és clar, significaria atiar
un conflicte que ells també
volen defugir. L’independentisme
no pot reaccionar com
un bel astorat davant la Pasqua
quan es consolidi la versió
que aquests espionatges tenien
aval judicial –una versió
que de moment ha explicat
El País amb una exclusiva en
què, ves per on, es remet a
fonts pròximes al CNI. L’estat
espanyol farà tot allò que
calgui, i ho justificarà quan
calgui, perquè és al seu abast.
La diferència la determinarà
l’independentisme si és capaç
d’allunyar Espanya dels estàndards
democràtics. I això
es fa essent fort i confrontant.
La invasió d’Ucraïna és un
punt d’inflexió. Si el control
democràtic ja era ben pobre
a Brussel·les, incapaç de contenir
els excessos de Polònia i
d’Hongria, encara ho serà més
ara que la nova guerra freda
anirà prenent cos. El món
avança cap a una conflictivitat
com més va més descarnada.
Això ens porta a una cruïlla: o
Si volguessin fer prosperar la causa,
Esquerra, Junts i la CUP haurien posat
tots els esforços a convertir Espanya
en un problema europeu
arriba abans un enfortiment
de la democràcia, per mitjà
del qual l’autodeterminació
faci forat, o arriba abans la
consolidació del model hongarès,
en què la democràcia
ja no té força contra la jungla
de la subsistència material.
Aquesta segona hipòtesi, que
és la probable, fa que tot depengui
de com n’estigui, de
derruït, l’independentisme
quan ja s’hagi quedat sol davant
el món.

63
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
VICENT PARTAL
ESPANYA ÉS CADA DIA MENYS DEMOCRÀCIA
I MÉS ETNOCRÀCIA
Una democràcia
ètnica implica que el
comportament de l’estat
és diferent no pels fets
que s’esdevenen, sinó
per la condició nacional,
ètnica, de grup, dels
individus concernits
El monarca espanyol ha fet pública una xifra que ell afirma que és la del
seu patrimoni. Tant hi fa; ja en parlarem, d’això. Perquè ara vull comentar
una cosa que té a veure amb la manera com ho ha fet: la casa reial ha comunicat
la decisió al govern i a tots els grups del parlament espanyol tret
d’ERC, Junts, la CUP, Compromís, Bildu i el BNG. I ho ha fet així perquè
el govern socialista fa temps, concretament en l’època de Carmen Calvo,
va decidir que dels grans temes d’estat només se n’informava els grups
“constitucionalistes”.
No deixa de cridar l’atenció que, casualment, la línia que separa qui és
constitucionalista de qui no ho és no s’expresse pas en termes de dreta-esquerra
o en termes de defensa de la democràcia liberal o no, sinó en termes
de nacionalitat. Així doncs, resulta que tots els espanyols són constitucionals
i cap dels altres no ho és. Observeu que grups tan distants com Vox
i Unides-Podem sí que en van ser informats, sí que van ser tractats com a
part del bloc constitucional, i tots els grups representants de les minories
nacionals en foren exclosos –llevat, solament, del PNB, que sembla que va
ser avisat, però no ho ha confirmat.
Aquest comportament insòlit i nou –en el passat PNB i Convergència entraven
de ple en el bloc dit constitucional– s’explica per la transformació cada
dia més evident d’Espanya en una “democràcia ètnica”. S’entén per “democràcia
ètnica” aquella situació en què un mateix sistema polític combina
una estructura de dominació i repressió ètnica amb el reconeixement formal
dels drets democràtics, polítics i civils per a tota la població, incloses les minories.
D’acord amb aquest esquema, no són perseguits necessàriament i en
tot moment tots els ciutadans que pertanyen a una minoria nacional, però
tots els membres d’una minoria nacional saben que són sospitosos d’una
manera especial i que seran tractats de manera discriminatòria en cas que
els passe res. Tan sols pel fet que no pertanyen a la “nació central”, aquella
que monopolitza el control de l’estat, la nació espanyola en aquest cas.
I això, a efectes pràctics, vol dir que la mateixa baralla de bar t’envia a la
presó durant molts anys si passa a Altsasu i ets basc o ni tan sols hi intervé
la policia si passa a Madrid i els participants són espanyols. I que la mateixa
policia et pega violentament si intentes de votar l’autodeterminació a Catalunya
encara que siga legal, però no et pega i et deixa fer si ets un nacionalista
espanyol, et comportes com et comportes. I, evidentment, implica
que t’espien, exactament, perquè ets català. Perquè una democràcia ètnica
implica que el comportament de l’estat, i encara més el de l’estat profund, és
diferent no pels fets que s’esdevenen, sinó per la condició nacional, ètnica,
de grup, dels individus concernits.

64
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
S’entén per “democràcia ètnica” aquella situació
en què un mateix sistema polític combina una
estructura de dominació i repressió ètnica amb
el reconeixement formal dels drets democràtics,
polítics i civils per a tota la població, incloses les
minories
I si ho voleu comprovar n’hi ha prou de repassar d’una en una les vuit
condicions que el sociòleg israelià Sammy Smooha ha definit com a pròpies
de les democràcies ètniques:
1. El nacionalisme ètnic instal·la un únic nucli de nació ètnica dins
l’estat. L’estat és d’uns, no de tots.
2. L’estat separa la pertinença a la nació ètnica central única de la
ciutadania. Pots ser ciutadà de l’estat però no seràs nacional com ells.
3. L’estat és propietat de la nació ètnica central, que el governa de
manera pràcticament exclusiva.
4. L’estat mobilitza políticament la nació ètnica central, si cal contra
les minories nacionals.
5. Els grups no centrals gaudeixen de drets individuals i col·lectius
incomplets i generalment sotmesos a arbitrarietat.
6. Malgrat això, l’estat permet als grups no centrals de mantenir
una lluita parlamentària per a assolir alguns canvis, sempre que no
es trenque l’estat.
7. L’estat, tanmateix, percep sempre els grups no centrals com una
amenaça.
8. L’estat imposa control permanent i sospita sempre dels grups no
centrals.
Hi encaixa o no hi encaixa la definició de “democràcia ètnica”, en això que
vivim?
PS. Com haureu comprovat vosaltres mateixos, avui la maqueta de VilaWeb
ha canviat ja per a tots els lectors -fa un temps que els subscriptors ja tenien
accés a la nova imatge en el Diari de la Nit. Espere que us agrade i us demane
comprensió pels petits errors que puga haver-hi i que anirem corregint.

65
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
MAIL OBERT
CARME JUNYENT
CARME JUNYENT
LLIBRES I PAISATGES (3)
Sant Jordi és per gaudirne
i compartir-lo. Jo
mateixa, que compro
llibres tot l’any, per Sant
Jordi també en compro. És
part del ritual
No tinc records d’infantesa de Sant Jordi. Ni llibres ni roses ni res. El meu
primer Sant Jordi el vaig viure quan estudiava COU. L’Eudald Solà ens va portar
a ramblejar, a veure i tocar llibres i jo vaig quedar tocada pel magnetisme
d’aquesta festa. Un magnetisme que després he anat trobant en unes altres
persones. Recordo un sevillà que va venir a viure a Barcelona i va arribar el
dia de Sant Jordi sense tenir ni idea de què era. De l’estació de França se’n
va anar cap a les Rambles i, quan va veure allò, es va pensar que Barcelona
era així cada dia. L’endemà se li va desfer l’encanteri, però el record d’aquell
primer dia no se li ha esborrat mai.
Al Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades tenim el costum, quan organitzem
activitats internacionals, de fer-les als voltants de Sant Jordi i recomanem
als convidats que es quedin i s’hi passegin. Aquesta Barcelona insòlita que
només vivim un dia a l’any és una experiència prou colpidora i exòtica per
deixar un bon record. Sant Jordi és per gaudir-ne i compartir-lo. Jo mateixa,
que compro llibres tot l’any, per Sant Jordi també en compro. És part del ritual.
Justament perquè m’agrada tant la festa, sempre havia somiat signar llibres
per Sant Jordi a Barcelona. Alguns dels meus llibres han estat “novetats” de
Sant Jordi sense que ningú en fes cas. Em va costar d’entendre que treure
un llibre per Sant Jordi et condemna a passar desapercebut, però, tot i això,
encara em fa il·lusió. Em va costar molt arribar a Barcelona, abans vaig signar
en uns altres llocs: a Masquefa, és clar, però també a Igualada, on em
vaig passar tot un matí sense signar ni un llibre. El 2020 va ser la primera
vegada que em van convidar a signar a Barcelona i la pandèmia va fer miques
aquella oportunitat. L’any passat, el Pere Comellas i jo vam anar a signar
exemplars d’Els colors de la neu a la llibreria Ona. Estàvem molt contents amb
la petita cua que es va fer fins que va arribar Josep Rull i vam saber què era
una autèntica cua de Sant Jordi. Malgrat tot, em va encantar l’experiència,
sobretot perquè era quan més a prop era del meu somni. Qui m’havia de dir
que l’hora m’arribaria un any més tard. El meu Sant Jordi d’enguany ha estat
un regal que m’ha fet la vida. Una cosa més que he pogut fer abans de morir.
No vaig anar a l’esmorzar que ofereix l’Ajuntament de Barcelona, però
tothom que me’n parlava m’explicava que la batllessa, Ada Colau, havia
fet un discurs insuportable ple de desdoblaments, genèrics i cosa inclusiva.
El cas és que ningú no em va dir què havia dit, que és el que passa quan et
dediques a estrafer la llengua. Arriba la forma però no el contingut, vet-ho
aquí. Com si d’un regal només te’n donessin l’embolcall.
Quan anava cap al centre, em vaig trobar una veïna que em va demanar si
anava cap a casa. Li vaig dir que no, que anava a signar llibres, i em va dir:

66
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
MAIL OBERT
CARME JUNYENT
“Que has escrit un llibre, tu?” Bon començament. La primera hora havia
de signar a la llibreria Jaimes. Em va tocar seure entre l’Alejandro Palomas
–que va ser la primera aproximació del dia al fenomen fan en literatura– i
la Gina Estapé, una instagramer amb milers de seguidors. Entre la veïna i la
solitud de l’autor desconegut vaig pensar que el dia podia ser interessant i
li vaig demanar a la Gemma Redortra –flamant editora d’Eumo que no em
va deixar sola en cap moment– si em podia portar algun paper per escriure.
Em va regalar una llibreteta amb el títol “L’Odissée” que no sé si volia ser
premonitori.
El meu Sant Jordi
d’enguany ha estat
un regal que m’ha
fet la vida. Una cosa
més que he pogut fer
abans de morir
Mentre els meus companys de taula anaven atenent els fans. jo podia
veure –i sentir– coses d’aquestes que sempre s’expliquen de Sant Jordi.
Una noia demanava on signava la Iolanda Bustos, una senyora preguntava
si tenien punts de llibre originals, una altra volia pagar els llibres a l’autor,
un altre demanava descompte sobre el descompte... Una ex-alumna que va
venir a saludar-me va apaivagar una mica la meva solitud, però el meu Sant
Jordi va arribar en la persona d’un lector, el Carles, que em va demanar que
li signés el llibre. La meva primera signatura de Sant Jordi. I com si s’encomanés,
va començar a venir gent de tota mena: coneguts de la feina, pares
que compraven el llibre per als fills, fills que el compraven per als pares i
mentrestant veia a Twitter que la consellera Lourdes Ciuró recomanava el
meu llibre per Sant Jordi. Una de les parelles més ben avingudes que conec
–els meus amics Rosa i Joan– em van venir a saludar just en el moment que
començava a ploure. Vaig posar els llibres a cobert, una operació que no vaig
parar de repetir durant tot el dia, i la Gemma i jo vam entrar a un cafè. Primera
calamarsada. Quan va sortir el sol, vam anar cap a la Documenta. Allà
vaig conèixer una de les autores del llibre, la Raïssa Martínez Vila-Abadal,
vaig coincidir a la taula amb Mercè Ibarz i vaig saludar el Pau Vidal. El Pau
em va dir que a ell no li agradava signar i jo li vaig dir que estava encantada i
em va dir: “Tu perquè tens aquesta cosa que creus en la humanitat...” Pocs
instants després, vaig poder constatar que tinc raó quan crec en la huma-

67
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
MAIL OBERT
CARME JUNYENT
I també exalumnes
dels
que no tenen un
mal record de mi.
Al meu costat,
triomfaven el Jordi
Badia i el Raül
Romeva
nitat, la Gyzet i la seva parella em van demanar que els signés un exemplar
del Som dones tot moll. Em van dir que l’havien comprat així per solidaritat
amb els llibreters. Li vaig preguntar a la Mercè si li agradava signar i em va
dir que li agradava veure els lectors. Un gironí que després em dirien que
era el Carles Monguilod em va explicar que en un espectacle infantil de fa
trenta anys a Girona, l’animador va exhortar la canalla: “Nens i nenes, tots
i totes, drets i dretes!”
Quan era l’hora de dinar, va començar a ploure una altra vegada. Teníem un
dinar amb autors i vam començar fent una ronda de presentació de nosaltres i
els nostres llibres. Hi vaig trobar molta gent que admiro. Algun dia en parlaré.
Mentre dinàvem, segona calamarsada o tempesta, perquè no ho vam sentir,
només ens van avisar. Quan ja baixava cap a les Rambles (ja he signat a Canaletes!)
m’avisen que hi ha gent que m’espera, però era impossible avançar.
Em vaig disculpar pel retard. Soc patològicament puntual i aquestes coses
em fan patir. I, una vegada més, correctors, traductors, professors que ja no
saben què fer amb totes les pressions que reben per escriure en “inclusiu”.
I també ex-alumnes dels que no tenen un mal record de mi. Al meu costat,
triomfaven el Jordi Badia i el Raül Romeva.
A última hora, vam anar cap a l’Ona. La Iolanda Batallé, atrafegada, i jo que
començava a sentir el cansament que desapareix mentre parles amb la gent.
Li vaig demanar al Zúber si podia seure i em va dir: “És clar que pots seure,
si això és casa teva!” I sí, m’emociona la gent que malgrat tota la pressió que
han d’aguantar són capaços de ser amables. Mentre m’esperava per signar,
vaig parlar amb la Laura Guilera, de Planeta i el Grup 62. Quan es tracta del
Som dones hi ha unes relacions intergeneracionals bastant pautades: pares
que compren el llibre per a les filles (que són favorables a la cosa inclusiva)
o fills que compren el llibre per a les mares (que estan a favor meu). Però
la Laura em sorprèn perquè em diu que fa servir els meus arguments per
debatre amb la seva mare. Dialèctica entre feminismes, vaja.

68
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
MAIL OBERT
CARME JUNYENT
Entre tanta patum, va venir un noi molt jove a demanar-me
que li signés el llibre i em va dir que era la primera vegada
que demanava a un autor que ho fes. Tots tenim el nostre
primer Sant Jordi
A l’Ona tinc poques perspectives de triomfar. A l’altra banda hi ha l’Oriol
Mitjà i a la meva filera, el Jordi Sierra i Fabra, segona aproximació del dia al
fenomen fan en la literatura; la Maria Nicolau, que em diu que sóc la “jefa”
i unes quantes coses boniques més; l’Empar Moliner, que m’explica que ja
té la prosopagnòsia diagnosticada i que ara ja no s’ho passa tan malament;
el Vicent Partal, que diu que cada any va a sopar a casa d’un amic seu que es
diu Jordi i que aquest any tem que s’adormirà a la cadira perquè està molt
cansat; i l’Iu Forn, que em diu que està d’acord amb el 150% de les coses que
dic. Entre tanta patum, va venir un noi molt jove a demanar-me que li signés
el llibre i em va dir que era la primera vegada que demanava a un autor que
ho fes. Tots tenim el nostre primer Sant Jordi. L’Empar em va explicar que
al matí havia passat una cosa molt bonica. Era al camió de Catalunya Ràdio
i a sobre la taula hi havia el meu llibre. El vent feia moure els fulls com si
fos una invitació a la lectura: “Llegiu-me.” Ho deia ella, que va ser la gran
triomfadora de Sant Jordi. Quan va ser l’hora del relleu, l’Òscar Dalmau va
ocupar el meu lloc. Ens vam saludar un moment, però no el vaig entretenir
perquè havia arribat una allau de gent amb el seu llibre. Diuen que va ser Vox
Tarragona qui li va fer la campanya, però jo crec que va ser el seu club de fans.
Quan vam sortir, la Gemma em va acompanyar a la parada de l’autobús.
Mentre l’esperàvem, li vaig dir: “Ha estat el meu primer Sant Jordi sense
comprar cap llibre i sense que m’hagin regalat cap rosa.” Ella va mirar al cel
i va dir: “Encara pot nevar.”

69
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
MAIL OBERT
ANDREU BARNILS
ANDREU BARNILS
NOSALTRES, ELS OPTIMISTES
Una anàlisi de la realitat
crítica no té res a veure
amb el derrotisme
Nosaltres, els optimistes, ho som per caràcter. Per molta dada objectiva que
tinguem davant, continuem essent-ho. El mateix passa amb els pessimistes.
Ja els podeu pintar de rosa el futur, que el veuran negre. I des de tots
dos caràcters, des de totes dues posicions, es poden fer anàlisis crítiques,
lúcides, de la realitat.
Aquesta setmana he llegit una anàlisi optimista de la realitat política catalana.
I, per tant, és una anàlisi que neda a contracorrent perquè fa anys que
els pessimistes dominen el relat. L’anàlisi optimista és de l’Albert Botran,
historiador i diputat de la CUP a Madrid, que ha escrit el llibre ‘Independència
és revolució. La sobirania en un món en crisi’ (Edicions 3 i 4). Un llibre amb el
qual coincideixo en aspectes (el Primer d’Octubre demostra que amb les urnes
no n’hi ha prou; si vols eixamplar la base, confronta), discrepo en d’altres
(ell vol nou referèndum, i jo ho faria via eleccions, i control del territori
després); un llibre que resum els tres paradigmes de l’independentisme
(paradigma insurgent, amb el cas irlandès com a exemple, que a Europa ja
no s’estila; paradigma parlamentari, via lleis i partits, amb el cas català com
a exemple, paradigma que mor el 2017 , “amb les urnes no n’hi ha prou”;
i un tercer paradigma que els independentistes no hem trobat encara). Un
llibre breu on s’agraeix la bibliografia de llibres i articles, i la cita d’Eva
Serra que descriu 1640, 1714, que ell hi suma 2017 (“La ruptura amb l’estat
democratitza les lleis i prima la justícia social”). Un llibre gens sectari amb
la dreta, ni amb ERC, ni amb ningú, i que a la vegada fa pensar que encara
ningú de la CUP ha explicat el 2017 des de dins el partit. Ell tampoc, i aquest
és un llibre que ens fa falta, i els fa falta. Un llibre escrit per un home d’encara
no quaranta anys que acabarà essent, espero, historiador a temps complet, i
a qui agraeixo les dades amb les que basteix l’argument, el to serè, didàctic,
i la mirada optimista.
El perill dels optimistes és caure en la ingenuïtat. El dels pessimistes, en
el derrotisme. En els pitjors casos, en els casos a defugir, els optimistes
no són més que egoistes privilegiats que volen continuar essent-ho i rere
suposats discursos optimistes, que fan passar per lúcids, només volen mantenir
privilegis injustos, distraient-nos amb suposats avenços inexistents.
A l’altra banda passa el mateix i en els pitjors casos, en els casos a defugir,
els pessimistes no són més que amargats que volen amargar-te a tu, i rere
suposats discursos pessimistes, que fan passar per lúcids, l’únic que volen
és tallar-te les ales, evitant els avenços dels altres. Tot sigui dit amb la màxima
comprensió, que Isabel Martí sempre em recorda que són els caràcters
el que es transmet via genètica de pares a fills, més que no la intel·ligència
o la bellesa. Vull dir que molts pessimistes ho han mamat a casa. I molts
optimistes, també.

70
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
MAIL OBERT
ANDREU BARNILS
En els pitjors casos, en els casos a defugir, els
optimistes no són més que egoistes privilegiats que
volen continuar essent-ho i rere suposats discursos
optimistes, que fan passar per lúcids, només volen
mantenir privilegis injustos, distraient-nos amb
suposats avenços inexistents
A mi m’és igual si algú és optimista, o pessimista, mentre sigui lúcid. Em
costen més els ingenus i els derrotistes. I ja no t’explico els egoistes privilegiats
i els amargats. Per això celebro discursos optimistes, a estones lúcids,
sempre serens, com el de Botran, l’historiador polític.

71
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
MARTA ROJALS
ENS VÉNEN A VIOLAR A LES NOSTRES DONES
Un predador sexual no
el fa la bandera, el fa
l’ocasió; i el patriarcat,
que la sap llarga,
proporciona ocasions
adaptades a totes les
cultures i totes les
situacions
Amb la detenció del violador d’Igualada, les xarxes han tornat a recollir la
ira del poble, com és natural. Passa amb cada violació mediatitzada, ja sigui
individual o grupal, puntual o repetida, present o passada, que tothom té
aquesta necessitat tribal d’emetre la seua condemna. I, si tots aquests casos
tenen una cosa en comú, és que els titulars de la notícia s’omplen d’una
sèrie de comentaris que sempre es repeteixen i que avui ens hi volíem fixar
per a tots vostès.
La categoria general i que fa de paraigua de totes és el clàssic que diu que
els pengin del campanar pels ous, que els els tallin, que els els facin menjar,
que els els fotin pel cul, i altres variants de regust medieval encomanades
a una tercera persona indefinida del plural. Dins del mateix gènere de sang
i gònades hi ha el milhomenisme de sofà, el que fa una crida als seus semblants
sota el reclam del que n’ensenyin la cara i anirem a buscar-lo, que ens
en diguin el nom i el trobarem, ens el deixin a la plaça del poble en calçotets,
que ens diguin on viu i li cremem la casa amb ell a dins. Que sí, que sí, Manel,
ja pots seure.
Dins d’aquest grup, i aquí ens hi entretindrem una mica més, hi ha el dels
cops al pit del “si hagués estat la meua filla” i que continua amb desenllaços
similars: qui acabaria a la presó sóc jo; el capo, l’empalo, l’escorxo, el faig
patir; el faig desaparèixer i ja el poden anar buscant; m’haurien de detenir
a mi perquè si me’l trobo no ho explica. El resum de tots és més masclisme
com a resposta al masclisme: què podria sortir malament?
Què podria sortir malament... si no fos que no passaria res. En aquestes
latituds, si violessin les filles, germanes, nebodes, cosines, filloles, veïnes
d’aquests senyors, perquè estadísticament són senyors, probablement
acabarien fent el mateix que han fet abans tots els familiars de les violades
anteriors –i als quals, per cert, els abrandaments milhomenistes encara els
deuen fer sentir més miserables per no haver sabut defensar les “seues” dones
fent d’herois justiciers. Un cas paradigmàtic és el de la primera manada,
la mediàtica: mira que n’hi havia, de violadors per acorralar i emascular, en
corrien fotos, els noms i cognoms, on vivien i a què dedicaven el temps lliure.
Doncs té: mentre el poble s’esgargamellava a les xarxes, els violadors eren
convidats a programes grocs, fotografiats en festes majors, passejant entre
munions de gent, prenent el sol en platges plenes de gom a gom.
Potser el fet que tinguessin passaport espanyol o, més probable encara, que
els líders haguessin estat un militar i un guàrdia civil, hi van tenir a veure,
però, si no hagués estat el cas, hauria passat com amb altres manades, com
la de Manresa o la dels jugadors de l’Arandina: molt de soroll i tal dia faria un

72
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
“Nacionalitat?!”,
“Origen del
violador?!”,
“Immigrant o
mena?!”, perquè els
rossos i blanquets
no violen, no.
any. D’aquí enllacem amb l’altra categoria, més perillosa, dels comentaris
digitals sobre el predador d’Igualada, un monstre amb uns antecedents que
feien incomprensible que voltés lliurement pel carrer. Perquè aquest debat,
que és el que hauria d’amoïnar dins i fora de les xarxes, era contínuament
interceptat pels perfils més preocupats per l’origen de l’individu: Gaudiu de
la immigració descontrolada!; Mà de ferro i deportacions!; Per què no dieu
d’on és, tevetrès? Els coneixereu per les banderetes –sempre les mateixes
banderetes–, i perquè a cada notícia d’una agressió sexual, abans que se’n
sàpiga cap detall, surten en massa a piular com lloros: “Nacionalitat?!”,
“Origen del violador?!”, “Immigrant o mena?!”, perquè els rossos i blanquets
no violen, no.
El tuf patriarcal de “ens vénen de fora a violar les nostres dones” és transversal
a tots els exemples anteriors, però la tesi d’aquests últims –i d’aquí ve el
perill– no és purament recreativa: els defensors de les femelles del seu corral
sostenen que els assaltants sexuals solen provenir de “països masclistes”,
de “cultures misògines” en què les dones són un tros de carn del qual es pot
abusar impunement. I quan el delinqüent els quadra amb el prejudici encara
es piquen més el pit, perquè si no permetessin entrar aquests estrangers,
no els assaltarien les dones, i si els expulsessin a la primera que ho proven,
ja no reincidirien més –no reincidirien aquí, evidentment.
Llàstima que no hi caiguin, els nostres herois patris, en una situació inversa,
la dels delinqüents sexuals dels països dits “desenvolupats” que van a
violar en països dits “en via de desenvolupament”: soldats, turistes sexuals,
religiosos, cooperants, proxenetes, poderosos de tots els rams. Munions
d’homenets ben blanquets que travessen còmodament les fronteres amb
els seus papers en regla i els passaports lluents; immigrants i desplaçats
legalíssims, ells, que s’aprofiten de les cultures dites “masclistes” per violar
amb totes les facilitats, per sotmetre víctimes fàcils, més desprotegides que
les dels seus països d’origen, i així poder sortir impunes dels seus delictes...
apostant a la sort que, en molts d’aquests indrets “endarrerits”, ni tan sols
siguin delictes.
Per què s’hauria de voler complicar, un delinqüent sexual d’aquestes
cultures “endarrerides” anant a violar a casa dels hòmens blanquets, podent
fer-ho amb (més) impunitat als seus països “masclistes” de naixement? La
pregunta no té gaire recorregut, és clar, perquè el denominador comú dels
violadors no és ni ser d’una nacionalitat o d’una altra, ni ser d’una cultura o de
la de més enllà, perquè fins les més civilitzades encara són recalcitrantment
patriarcals: el denominador comú és ser un home, aquí i a la Xina Popular. No
parlo jo, feminista que se’m veu el llautó: parla –tornem-hi– l’estadística.
Oh, és que no tots els hòmens tal i tal: oi, oi, qui vulgui una medalla per no
violar, es troba en l’article equivocat.
Que un violador tingui més recursos per a actuar que un altre no el fa menys
violador. El silenci de la llar, a la sala de reunions, al gimnàs escolar, al front,
en una orgia de milionaris, un predador sexual no el fa la bandera, el fa
l’ocasió. I el patriarcat, que la sap llarga, proporciona ocasions adaptades a
totes les cultures i totes les situacions. Farien bé de recordar-ho –perquè,
de saber-ho, segur que ho saben– tots aquests venjadors de pa sucat amb
oli: els racistes i els altres.

LA FOTO DE LA SETMANA
Sant Jordi 2022
FOTOGRAFIA: ALBERT SALAMÉ