18 cims dels Països Catalans

28 DE MAIG - 3 DE JUNY DE 2022 

No faces de la teua ignorància un argument 

Joan Fuster 

18 CIMS 

DELS PAÏSOS CATALANS 

PER A DESCOBRIR AQUEST ESTIU

2 

vilaweb.cat 

Divendres, 3 de juny de 2022 

PORTADA 

ENTREVISTES 

SUMARI 

28 DE MAIG - 3 DE JUNY DE 2022 

18 cims dels Països Catalans per a descobrir aquest estiu 

Per Josep Rexach Fumanya. 

Marcel Vivet i Adrià Catasús: “No hi ha sancions per als policies 

que menteixen obertament” 

Per Arnau Lleonart Fernàndez. 

Ferran Utzet : “Si som capaços de canviar el que vol dir ser català, 

tot canviarà” 

Per Anna Zaera. 

Jaume Sastre: “Hem derrotat Pedro J. a casa seva, per això 

no em posaré cap medalla” 

Per Esperança Camps Barber. 

Ramon Llena: “Aquell dia que vaig obrir La Razón vaig saber que 

tenia una diana” 

Per Josep Rexach Fumanya. 

REPORTATGES 

Solar flotant, la renovable que pot produir la meitat de l’electricitat 

mundial 

Per Marc Belzunces. 

Els maçons: reservats, discrets i exposats al Palau Robert 

Per Joan Josep Isern. 

Gonzalo Boye, vint anys de dignitat i un segle d’exili 

Per Andreu Barnils. 

ANÀLISI 

Els quatre paranys de les instruccions que Gonzàlez-Cambray 

ha enviat als centres 

Per Ot Bou Costa. 

Ja n’hi ha prou! 

Per Jordi Goula. 

El retorn del dèficit fiscal i la impotència espanyola 

Per Ot Bou Costa. 

De Zaragoza a Susanna Griso: així fou el gran muntatge contra Tamara 

Carrasco que s’ha esmicolat 

Redacció. 

OPINIÓ 

I qui rescabalarà Tamara d’aquest infern de quatre anys? 

Editorial de Vicent Partal. 

Aragonès i el principi de realitat 

Mail Obert d’Andreu Barnils. 

A relaxing cup of café con leche 

Mail Obert de Carme Junyent. 

Cony vermell 

Mail Obert de Martí Estruch Axmacher. 

La taula de diàleg del PSOE… amb el PP 

Mail Obert de Núria Cadenes.

3 

vilaweb.cat 



18 cims 

dels Països Catalans per a descobrir 

aquest estiu 

El sostre del país és farcit de cims de tota 

mena, d’alçades, morfologies i dureses 

diverses, que conviden a resseguir-los. 

No hi ha muntanya que s’hagi escapat 

de la petjada de l’excursionisme català, 

que d’ençà de final del segle XIX ha fitat 

camins, senders i corriols per acostar-nos 

als pics. 

Hem fet una selecció de divuit cims que 

no pretenen ser els millors, ni els més 

emblemàtics, però que intenten de representar 

el bo i millor de les regions del 

país. De la carena del Canigó, a Catalunya 

Nord, al Puig Campana, que s’alça per 

sobre els gratacels de Benidorm, o el 

Puig de Massanella, gegant de la serra 

de Tramuntana. 

JOSEP REXACH FUMANYA 

Aneto 

Pica d’Estats 

Montardo 

Comapedrosa 

Pic de Montmalús 

Carlit 

Costabona 

Canigó 

Pedraforca 

Puigsacalm 

Matagalls 

Montserrat 

Penyagolosa 

Mont Caro 

Puig de 

Massanella 

Mondúber 

Cim 

d’Aitana 

Puig Campana

4 

vilaweb.cat 



ANETO 

Situat a la vall de Benasc, a l’Alta Ribagorça, és el sostre 

dels Països Catalans, amb 3.403 metres, denominació que 

sempre ha despertat les protestes de l’Aragó i de l’estat 

espanyol. En alguns texts del segle XVI era anomenat 

amb el topònim “la Maleïda” o “Maleïta”. Per això Jacint 

Verdaguer, que el va pujar el 1882, li va dedicar un poema, 

dins l’obra Canigó, que va titular amb aquest nom. La seva 

presència ha inspirat l’excursionisme català d’ençà del 

començament i l’ha convertit en un símbol. La ruta comença 

a l’aparcament de la Besurta i, després d’una hora 

de caminada, s’arriba al refugi de la Renclusa. Molta gent 

hi fa nit i comença la ruta l’endemà. El traçat passa pel 

Portilló superior, la glacera de l’Aneto –com més va més 

petita– i el mític pas de Mahoma. Una part de l’excursió 

s’ha de fer sobre neu i gel i per això és imprescindible de 

portar grampons i piolet, encara que sigui a l’estiu. 

Distància: 15 km 

Duració: 8-9 h 

Dificultat: difícil 

Altitud: 3.403 m 

Desnivell positiu: 1.500 m 

Comarca: Alta Ribagorça 

Trajecte recomanat 

El món es fon: 

així es desgelen les glaceres pirinenques 

LA GLACERA DE L’ANETO HA RETROCEDIT DESENES DE METRES AQUESTS DARRERS ANYS

5 

vilaweb.cat 



MONTARDO 

Si bé el Montardo no és el cim més alt de la Vall d’Aran, és 

un dels més icònics perquè té una presència dominant i 

una silueta inconfusible. És situat enmig del parc nacional 

d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i es pot pujar 

per dues rutes clàssiques: una des de la Vall de Valarties i 

una altra des de la presa de Cavallers. Hem triat la segona 

perquè integra en el recorregut el pas per quatre llacs 

naturals. L’estany Negre, a la vora del refugi de Ventosa 

i Calvell, l’estany de Travessani, l’estany de les Mangades 

i l’estany de les Monges. El cim és un balcó ideal des 

d’on s’albiren la Pica d’Estats, l’Aneto, la Maladeta, el 

Comaloforno i tants altres. 


Duració: 7 h 

Dificultat: alta 



Comarca: Vall d’Aran 


JAUME BOLDÚ

6 

vilaweb.cat 



PICA D’ESTATS 

La Pica d’Estats és un dels cims més emblemàtics del 

país, el més alt de Catalunya. La ruta clàssica comença a 

l’aparcament de la Molinassa. Tanmateix, si volem fer-la 

en dos dies, podem fer nit més amunt, al refugi de Vallferrera, 

o als estanys de Sotllo i d’Estats, on és permesa 

l’acampada. Són dos punts emblemàtics de la ruta abans 

d’enfilar la tartera que ens conduirà fins al port de Sotllo, 

des d’on podrem veure tota l’Arieja. El cim és coronat 

per una gran creu de ferro que marca el punt més alt del 

massís del Montcalm. 

Distància: 18 km 

Duració: 9 h 




Comarca: Pallars Sobirà 

Si ens resten forces, podem fer fàcilment els pics laterals, 

el Verdaguer i el Gabarró, i completar una ruta de 

tres cims. 


LA CREU DE FERRO QUE PRESIDEIX EL CIM. FOTOGRAFIA: SÍLVIA DARNÍS

7 

vilaweb.cat 



COMAPEDROSA 

El Comapedrosa és un pic –sostre d’Andorra– que ens 

acostarà als 3.000 metres d’altitud. És una ruta dura, no 

pas per la distància ni per la dificultat tècnica, sinó perquè 

té 1.400 metres de desnivell positiu. Arrenca d’Arinsal i 

puja per l’obaga de Comapedrosa tot resseguint els rierols 

que baixen de muntanya amunt i que més avall alimenten 

el riu Valira. Passarem pel Refugi de Comapedrosa, on 

podem parar a fer un mos. Ens acostarem a l’estany de 

les Truites i, més endavant, l’estany Negre, on ja podrem 

deixar el GR11 abans d’ascendir al pic del Comapedrosa 

per la carena. 


Duració: 7 h 




Territori: Andorra 


PAULO ETXEBERRIA

8 

vilaweb.cat 



PIC DE MONTMALÚS 

Aquesta ascensió parteix de ben amunt, a 2.100 metres 

d’altitud, al sector de Grau Roig, que pertany a la macroestació 

d’esquí de Grandvalira. Ascendim per una esplanada 

que a l’hivern es converteix en pistes d’esquí. El camí no 

té pèrdua fins que arribem a l’estany Coma d’Estremera. 

En aquell punt, hi trobem una tomba en memòria d’Albert 

Viladomat, fill de la nissaga familiar propietària de 

l’estació, que el 1999 va morir en aquest indret quan fou 

engolit per una allau. La ruta continua enfilant-se cap al 

cim per la cresta del circ de Colells, que ens ofereix unes 

vistes magnífiques de l’amfiteatre esculpit a la roca. 

Després del pic de Montmalús continuarem carenejant 

fins al pic de la Portella dels Colells i la Portella de Joan 

Antoni, tots dos per sobre dels 2.500 metres. 


Duració: 4 h 

Dificultat: mitjana 


Desnivell positiu: 870 m 

Territori: Andorra 

Trajecte recomanat

9 

vilaweb.cat 



CARLIT 

És el cim més alt de la Cerdanya i de Catalunya Nord. La 

ruta habitual surt de l’estany de la Bollosa, un paratge 

idíl·lic a pocs quilòmetres de Montlluís. El primer tram de 

l’excursió és esquitxat per una desena de llacs d’origen 

glacial. La presència dels llacs ens acompanya durant 

el primer tram de la pujada, força abastable. En arribar 

a prop del Tossal Colomer i del llac Sobirà, comença el 

gran desnivell, que ens demana un bon esforç. Fins i tot 

en algun tram cal grimpar una mica, però sense perill. 

La tornada comparteix part de la ruta d’ascens, però en 

un punt es desvia per veure l’estany Llong, l’estany Llat 

i l’estany Sec. 


Duració: 6 h 




Comarca: Alta Cerdanya 


GAIL OM

10 

vilaweb.cat 



PEDRAFORCA 

Si el Pedraforca no és el cim més icònic del Principat, poc 

se’n falta. La ruta més clàssica surt del mirador del Gresolet, 

però també s’hi pot pujar de Gósol estant, encara 

que és més monòton. És un recorregut ben variat i amb 

terrenys diferents. Després de deixar enrere el refugi de 

Lluís Estasen, es puja per la collada del Verdet. Més tard 

cal fer una petita grimpada abans d’arribar al pollegó 

superior. Després es baixa fins a l’enforcadura i es fa el 

descens per la tartera. És important de no desviar-se del 

camí per no malmetre-la més. 



Dificultat: mitjana 



Comarca: Berguedà 


FINA GÓMEZ RICO

11 

vilaweb.cat 



COSTABONA 

És la ruta més assequible que proposem en aquesta selecció 

i és apta per a fer amb nens. Només hem d’anar a 

la collada Fonda des d’Espinavell o Setcases. El camí és 

ben fressat i s’hi accedeix sense complicacions. L’ascens 

no té pèrdua i l’itinerari és progressiu fins a arribar al coll 

de Pal. Allà comença l’ascens més costerut, que en mitja 

hora ens porta al cim. La vista panoràmica de dalt estant 

és el millor premi a l’excursió: hi podem veure el golf de 

Roses, la plana del Rosselló i pics com el Bastiments o el 

Gra de Fajol. Hi ha l’opció d’endurir la ruta tot partint de 

Setcases. Aleshores, s’allarga fins a 19 quilòmetres i 1.200 

metres de desnivell. 



Dificultat: assequible 



Comarca: Ripollès 


PERE LÓPEZ BROSA

12 

vilaweb.cat 



CANIGÓ 

No és la muntanya més alta del país, però sí la més simbòlica. 

Al cim s’hi encén la Flama del Canigó, el 23 de juny 

a la matinada, i durant aquell dia, la vigília de Sant Joan, 

es reparteix arreu dels Països Catalans. 

La ruta comença al refugi de Cortalets, a 2.150 metres. 

Inclou el pas per la famosa xemeneia Durier, que requereix 

una grimpada molt assequible, i el bloc del Gendarme, 

que supervisa el pas de tots els muntanyencs. El cim 

és coronat per l’emblemàtica creu de ferro i una taula 

orientativa amb uns versos de Jacint Verdaguer i també 

de Lluís Llach. Si fa un dia clar, les vistes de Catalunya a 

banda i banda del Pirineu us restaran gravades. 


Duració: 5 h 

Dificultat: moderada 



Comarques: Conflent i Vallespir 


La muntanya sagrada, 

la muntanya de la flama

13 

vilaweb.cat 



PUIGSACALM 

Heus ací una ruta assequible per a pujar a les cingleres del 

Puigsacalm, a la serralada Transversal. L’itinerari va en 

direcció a la Font de la Tornadissa, passant per una fageda 

salvatge que no deixem fins que no fem el cim. El punt 

més alt és un magnífic mirador de la Vall d’en Bas –que 

tenim als peus–, del Pirineu i del Montseny. 


Duració: 3 h 

Dificultat: baixa 



Comarca: Garrotxa 


MIQUEL BOHIGAS COSTABELLA

14 

vilaweb.cat 



MATAGALLS 

És un dels tres pics principals del Montseny, juntament 

amb el Turó de l’Home i les Agudes. El fet que s’hi accedeixi 

fàcilment des de Collformic i que sigui el punt 

d’arrencada de la mítica travessa Matagalls-Montserrat, 

el converteixen en el més emblemàtic de tots tres. 

Proposem una ruta no gaire habitual, que surt de l’hotel 

Sant Bernat, del poble del Montseny. El recorregut passa 

per paratges captivadors, com ara el coll Pregon, on un 

monòlit recorda Pau Casals; la imponent fageda del pla 

del Parany; i l’ermita de Sant Bernat. 


Duració: 6 h 




Comarques: Osona i Vallès Oriental 

Des del cim del Matagalls, coronat per una gran creu de 

pedra, tenim vistes del Pirineu, la plana de Vic, Montserrat, 

el litoral del golf de Roses i, en dies clars, el perfil 

de Mallorca. 


18 rutes de muntanya dels Països Catalans 

per a descobrir aquest estiu 

ANNA FUSTER

15 

vilaweb.cat 



MONTSERRAT 

La ruta més clàssica de Montserrat comença al monestir 

i acaba a Sant Jeroni, el cim més alt del massís. Hi trobem 

centenars d’esglaons, començant pels vuit-cents que 

té l’Escala dels Pobres, al començ de la ruta. També en 

trobem al tram final, on una llarga escalinata ens guia 

per unes vistes vertiginoses i aèries que ens deixaran bocabadats. 

Dalt el cim, hi trobarem una taula d’orientació 

on podrem identificar –si la calitja o la boira ho permeten– 

el relleu paisatgístic que s’estén dels Pirineus fins 

als Ports i Mallorca. De tornada passem per Sant Joan i, 

si estem cansats, podem agafar el cremallera perquè ens 

porti fins al monestir. 


Duració: 4 h 




Comarca: Bages 


RAMON OROMO

16 

vilaweb.cat 



MONT CARO 

El Mont Caro, també anomenat el Caro, és enclavat al Parc 

Natural dels Ports. Partirem del refugi Caro, on es pot arribar 

amb cotxe per una pista asfaltada. En aquest refugi 

hi fan nit molts excursionistes que volen completar la 

ruta Estels del Sud –que travessa el parc natural de punta 

a punta. Ací comencem una ruta circular assequible que 

passa per un bosc frondós de pins com a preludi del coll 

de Pallers. Aquest és un dels punts culminants de la ruta: 

un balcó natural que ens ofereix unes vistes espectaculars 

del delta de l’Ebre i del massís dels Ports. 


Duració: 4 h 




Comarca: Baix Ebre 

Trajecte recomanat

17 

vilaweb.cat 



PENYAGOLOSA 

El Penyagolosa dóna nom a tot el massís i és dins el parc 

natural que també dur el seu nom, declarat el 2006 per 

la Generalitat Valenciana. Es pot dir que és la muntanya 

més alta del País Valencià, tot i que l’Alto de Barracas, a la 

comarca castellanoparlant del Racó d’Ademús, el supera 

de vint-i-quatre metres. La ruta és assequible a tots els 

públics: dura poc més de tres hores i té un desnivell positiu 

que no arriba a sis-cents metres. Arrenca al santuari de 

Sant Joan de Penyagolosa (segle XIV) i passa pel barranc 

de la Pegunta i un bosc de pins. Poc després ja s’arriba al 

cim, amb unes vistes espectaculars de tot el parc. 


Duració: 3 hores 

Dificultat: fàcil 



Comarca: Alcalatén 


FRANCISCO CHORNET

18 

vilaweb.cat 



MONDÚBER 

Des del cim estratègic del Mondúber es va lluitar perquè 

es mantinguessin els llaços culturals entre el Principat i 

el País Valencià. Francisco Camps va començar un procés 

de tancament de repetidors perquè TV3 no es pogués 

veure al País Valencià. Però, durant mesos, un repetidor 

propietat d’Acció Cultural del País Valencià, situat al 

capdamunt del Mondúber, va continuar abastant unes 

quantes comarques. Finalment, arran les amenaces del 

govern del PP, van haver de cedir i l’emissió de TV3 es va 

tallar definitivament el 2011. 


Duració: 3 h 


Altitud: 841 m 


Comarca: Safor 

Deu anys sense el senyal de TV3 al País Valencià 

És un cim assequible, amb una ruta de poc més de deu 

quilòmetres i un desnivell que no arriba a 600 metres. 

Es parteix de la Drova, on hi ha el Centre d’Interpretació 

del Paratge natural Parpalló-Borrell. Es passa pel coll 

de la Caldereta, la font del Garrofer i el coll de la Rafela, 

sense perdre mai de vista el massís rocós i esvelt que 

forma el cim. 


DANIEL ALFONSO

19 

vilaweb.cat 



CIM D’AITANA 

En aquesta ruta per la serra d’Aitana, ens enfilem al cim 

del mateix nom des de l’àrea recreativa de la Font del 

Partagat, on es poden trobar una de les poques representacions 

del bosc d’obaga de la muntanya mitjana alcoiano-diànica, 

amb freixes de flor, roures, teixos i aurons. 

La primera part de la pista forestal recorre uns bancals 

d’ametllers que ens permeten de contemplar la silueta de 

tot el massís. La ruta passa per la font de Forata i el passet 

de la Rabosa, on caldrà fer una petita grimpada i superar 

un pas estret. Finalment, s’arriba al cim, on es pot albirar 

amb facilitat tota la badia d’Alacant i el cap d’Horta. La 

tornada es fa pel coll de Tagarina. 


Duració: 5 h 




Comarca: Marina Baixa 

Trajecte recomanat

20 

vilaweb.cat 



PUIG CAMPANA 

Que l’altitud del cim no ens enganyi, perquè és una ruta 

complicada, especialment si fa calor. Parteix de 300 metres, 

a l’aparcament de la Font del Molí, i s’enfila fins a 

1.406. La pujada ens duu al Bancal del Moro, el coll que 

separa els dos cims del Puig Campana. Aquí el desnivell 

pica una mica més i passa per una tartera que requereix 

alguns passos tècnics. Les vistes que tenim de Benidorm 

als nostres peus i la mar Mediterrània a l’horitzó, mereixen 

l’esforç esmerçat. El gener del 2009 gran part de la 

muntanya es va cremar a causa de la caiguda d’una torre 

d’alta tensió pel vent que castigava la zona. L’incendi va 

arrasar unes 1.000 hectàrees. 



Dificultat: difícil 



Comarca: Marina Baixa 


JØRN ERIKSSON

21 

vilaweb.cat 



PUIG DE MASSANELLA 

El Puig de Massanella és el segon cim de l’illa de Mallorca, 

després del Puig Major. Tanmateix, l’accés a aquest últim 

és limitat perquè hi ha una base militar al cim. Al Puig 

de Massanella s’hi pot pujar des del monestir de Lluc, a 

Escorca. En l’ascens es passa per algunes cases de neu, 

construccions molt típiques de la serra de Tramuntana, 

fetes de pedra seca. Servien, com diu el nom, per a emmagatzemar-hi 

neu, que abans del segle XX tenia finalitats 

mèdiques i gastronòmiques. Del cim estant, hi ha unes 

vistes privilegiades del Puig Major i de la badia d’Alcúdia. 


Duració: 6 h 




Illa: Mallorca 


VIQUIPÈDIA

22 

vilaweb.cat 


ENTREVISTA 

MARCEL VIVET I 

ADRIÀ CATASÚS 

“No hi ha sancions 

per als policies 

que menteixen 

obertament” 

Entrevista a Marcel Vivet, que explica que la seva 

sentència ja és ferma i no haurà d’entrar a la presó, 

i Adrià Catasús, que s’enfronta a un judici dimarts 

acusat pel mateix mosso que havia acusat Vivet 

d’haver-lo colpejat 

ADIVA KOENIGSBERG

23 

MARCEL VIVET I ADRIÀ CATASÚS 

vilaweb.cat 


ARNAU LLEONART FERNÀNDEZ 

Marcel Vivet definitivament no 

haurà d’entrar a la presó. Després 

de la rebaixa de la condemna 

del TSJC a un any i mig, 

l’activista confirma en aquesta 

entrevista que la sentència ja és ferma 

perquè ni la fiscalia, ni l’advocat del 

mosso que l’acusava ni la seva defensa 

hi han presentat cap recurs. Ens trobem 

amb ell al parc de Diagonal Mar 

de Barcelona, acompanyat d’Adrià Catasús, 

que serà jutjat dimarts, amb qui 

han teixit una relació de complicitat i 

confiança d’ençà que van saber que tots 

dos eren acusats d’haver fet el mateix 

cop al mateix agent. La fiscalia demana 

que el condemnin a vuit anys de presó, 

però el final del procediment judicial de 

Vivet el fa ser optimista. I quan tot hagi 

passat, diuen, tocarà de continuar treballant 

per la independència i per exposar 

les pràctiques repressives dels Mossos 

d’Esquadra. 

Marcel Vivet: Queda el regust amarg pels gairebé quatre 

anys de procés judicial, de lluita i patiment 

—Marcel, què vau sentir quan vau saber 

que us rebaixaven la condemna a un any 

i mig de presó, en compte dels cinc del 

començament. 

—Marcel Vivet [M.V.]: Em vaig sentir 

com si pesés menys, com si m’haguessin 

tret un pes molt gran de sobre. Deixo de 

pensar en moltes de les possibilitats que 

fins aleshores eren reals. Podria haver 

arribat a un punt que s’hagués decretat 

un ingrés a presó i veure com certs anys 

de la meva vida es truncaven del tot. 

Les primeres impressions van ser molt 

bones personalment, però alhora queda 

el regust amarg pels gairebé quatre anys 

de procés judicial, de lluita i patiment. 

—La sentència a partir del recurs no us 

absol, tampoc. Us rebaixa la pena perquè 

eliminen els agreujants, però manté la 

condemna pels delictes de desordres 

públics, atemptat contra l’autoritat i 

lesions. 

—M.V.: Una absolució tampoc no hauria 

ADIVA KOENIGSBERG

24 

vilaweb.cat 



—Per com parleu sembla que us ha fet 

més fort. 

—M.V.: Podria ser, però la força l’he 

trobada en el col·lectiu. No crec que 

personalment sigui més fort, és que 

ens hem enfortit la família, els amics i 

els companys. Hem descobert aquesta 

foscor i la injustícia de l’estat, i ens ha fet 

adonar que moltes coses són irrellevants 

si es comparen amb unes altres, com ara 

fer-nos costat, teixir xarxa i construir 

en positiu. 

Marcel Vivet: La força l’he 

trobada en el col·lectiu. No 

crec que personalment sigui 

més fort, és que ens hem 

enfortit la família, els amics 

i els companys 

ADIVA KOENIGSBERG 

estat una victòria, perquè podrien haver-me 

absolt a mi i condemnar l’Adrià, 

en Joel, en Carles Herèdia o la Xènia, a 

qui jutgen el 2025. La victòria absoluta 

serà quan l’estat espanyol deixi d’existir. 

Hi ha molta gent amb processos així, 

l’amargor continua. Em sento alliberat 

personalment, però tinc el deure d’exposar 

això que m’ha passat i que és una 

causa col·lectiva. 

—Com us ha canviat, veure’s enmig 

d’aquest procés judicial? 

—M.V.: M’ha fet sentir lligat de braços i 

mans i haver d’estar sempre preparat per 

a respondre als intents d’humiliació del 

sistema judicial i els polítics espanyols, 

que s’atreveixen a parlar de nosaltres 

sense conèixer-nos per provar de destruir-nos. 

M’ha donat una consciència 

renovada de la constància que hem de 

tenir: hem de tenir sempre al cap que 

en qualsevol moment ens poden enganxar 

a nosaltres o al del costat. Fins 

que no aconseguim un món més just i 

eradiquem l’estat espanyol de la Terra, 

continuarà essent així. 

—La sentència ja és ferma? 

—M.V.: Ara sí. Teníem la possibilitat de 

fer un recurs de cassació a la sala segona 

del Tribunal Suprem, presidida per 

Manuel Marchena, però hem decidit no 

fer-lo. En la sentència del meu recurs, el 

TSJC es cura en salut i evita que puguem 

arribar a l’absolució amb un altre recurs. 

El Suprem hauria valorat si s’han garantit 

els meus drets judicials o si hi ha hagut 

una desproporció. És evident que hi ha 

estat, perquè aquest procés no hauria 

d’haver existit mai, però el fet que no 

se’m decreti un ingrés a presó és lapidari. 

És un argument molt fort perquè el Suprem 

digui que m’han garantit els drets. 

—Adrià, tenint en compte com ha estat 

el procés judicial d’en Marcel, com veieu 

el vostre judici? 

—Adrià Catasús [A.C.]: Sóc bastant optimista. 

La sentència d’en Marcel ens dóna 

una garantia que en el cas que les coses 

surtin malament, com a molt serà un any 

i mig. El problema és que som davant 

una justícia en què n’hi ha prou amb una 

fotografia o amb una declaració, com va 

ser el cas d’en Marcel, per a portar-te 

a judici. Potser tens la garantia que no 

entraràs a la presó, però també tens un 

sentiment d’impotència perquè et fan 

passar un procés judicial de molts anys 

solament per haver-te manifestat. 

—En el vostre cas, quan va començar 

aquest procés judicial? 

—A.C.: Em van identificar a la manifestació 

del 21-D del 2018, quan el govern

25 

vilaweb.cat 



espanyol va fer un consell de ministres 

a Barcelona, i em van obrir una investigació. 

Pensàvem que m’atribuirien 

qualsevol cosa d’aquell dia, tot i que va 

ser una manifestació molt tranquil·la, 

i uns mesos després em van citar perquè 

declarés voluntàriament. M’hi vaig 

negar, però vam recollir l’atestat i vam 

descobrir que era pel dia del holi. Això va 

ser el març-abril del 2019, però vam trigar 

molt a saber que hi havia una duplicitat 

amb el cas d’en Marcel. Hi va haver 

un moment que vam començar a veure 

moltes similituds, els companys d’Alerta 

Solidària ho van investigar i ens vam 

trobar per parlar sobre què podia passar. 

—Va ser abans o després del judici d’en 

Marcel? 

—M.V.: En els nostres grups de suport 

ja havia començat a haver-hi sospites 

abans, però és després del meu judici 

que els advocats d’Alerta Solidària hi 

treballen a fons. Amb el temps que triga 

a arribar la meva sentència asseguren el 

tret perquè la idea no és solament llançar 

el titular, sinó que tingui fonament. Quan 

surt la sentència, tenen l’oportunitat de 

dir que pels mateixos fets que m’havien 

condemnat a mi volen portar a judici 

l’Adrià. 

—No us va sorprendre gaire. 

—M.V.: Al final, tant l’Adrià com jo 

som activistes de fa temps. Ja ens ho 

esperem tot, d’aquests cossos policíacs 

que bàsicament defensen el règim. 

—A.C.: Ens va sorprendre, però com 

sabem en quin sistema democràtic 

vivim, ho comprenem. Al final, 

és per això que sortim al carrer. 

—M.V.: Ens va donar esperança pensar 

que podíem sumar forces entre totes dues 

causes per mostrar evidències d’aquesta 

corrupció policíaca i perquè la repressió 

no aconseguís el seu objectiu. Que on ens 

vol dividir, ens unim més. 

—La denúncia pública de la duplicitat 

d’acusacions ha tingut molt de ressò, 

però quan la defensa d’en Marcel la va 

incloure en el recurs contra la condemna, 

el TSJC va dir que no hi havia cap duplicitat 

i que l’agent va rebre uns quants 

cops durant la manifestació. 

—M.V.: És clar, el sistema judicial mira 

de defensar la seva legitimitat, igual que 

el cos policíac. Menteixen i, després, de- 

Adrià Catasús: Que en 

una manifestació hi hagi 

agents amb càmeres de 

vídeo en llocs determinats 

per a identificar i buscar 

indicis de culpabilitat en els 

manifestants ja demostra 

el context repressiu en què 

vivim 

—Com vau reaccionar quan vau saber 

que passava tot això? 

—A.C.: És una estratègia repressiva més. 

Que en una manifestació hi hagi agents 

amb càmeres de vídeo en llocs determinats 

per a identificar i buscar indicis de 

culpabilitat en els manifestants ja demostra 

el context repressiu en què vivim. 

—M.V.: Constata que als grups d’antiavalots 

hi ha agents especialitzats a 

inventar-se causes contra activistes. 

Esgarrifa pensar que nosaltres ens n’hem 

adonat, però que potser ha passat en 

molts casos més. Hi ha moltes sentències 

que demostren que els policies mentien i 

les seves versions no eren reals, però mai 

no hi ha cap mena de repercussió contra 

ells. No hi ha sancions per als policies que 

menteixen obertament. 

ADIVA KOENIGSBERG

26 

vilaweb.cat 



Adrià Catasús: La policia és 

una peça més de l’estructura 

de l’estat, així com el poder 

judicial i el poder mediàtic 

ADIVA KOENIGSBERG 

fensen les mentides. La duplicitat d’acusacions 

és evident i els invents, tant en el 

meu cas com en el de l’Adrià i molts casos 

més, també són evidents. No esperem 

que aquesta gent de cop quedi desarmada 

per una evidència quan cada dia els recorden 

que són en un estat en què s’ha 

de garantir el dret de l’habitatge, surten 

a arrencar la gent de casa seva. Són gent 

que viu en una contradicció evident i la 

porta sorprenentment bé, d’una manera 

una mica inhumana. 

—Les vostres campanyes antirepressives 

han posat molt l’accent en la denúncia 

de la corrupció dins la policia i la 

persecució de l’activisme. 

—A.C.: La policia és una peça més de 

l’estructura de l’estat, així com el poder 

judicial i el poder mediàtic. Hi va haver 

un procés independentista molt gran i els 

seus organismes es van defensar. 

—De la Generalitat, què n’espereu? 

—A.C.: Entenc la Generalitat com un òrgan 

més de l’estat espanyol, malauradament. 

És una estructura sota els seus tentacles i 

la fan servir com volen. Quan veuen que 

es descontrola una mica, la posen a ratlla 

mitjançant la repressió, aplicant el 155 

o empresonant representants polítics. 

—M.V.: Els grups feixistes són una pota 

més de l’estat que compta amb molta 

impunitat, ho hem vist en molts casos 

vergonyosos des de la transició. Dins els 

cossos policíacs el feixisme està organitzat: 

els principals sindicats de policies 

tenen tendències d’extrema dreta i 

espanyolistes. No és tan estrany que els 

Mossos, veient que el govern de la Generalitat 

últimament posa una mica d’ull en 

els casos, busquin la seva pròpia defensa 

per anar fins al final per perseguir els activistes, 

el seu objectiu personal i polític. 

—Crida molt l’atenció la petició de vuit 

anys de presó per a l’Adrià que fa la fiscalia. 

Com ho justifiquen? 

—A.C.: La nostra teoria és que per a decidir 

la petició de pena juguen amb daus. 

Això, o que van al màxim, a veure què poden 

gratar. Després hi entra el joc judicial 

dels jutges i, si hi ha un recurs, ja l’aniran 

rebaixant. La fiscalia és una institució 

que representa l’estat espanyol i mira de 

posar a ratlla tota la gent que considera 

que ha sortit de la línia. Potser fa quatre 

anys haurien demanat tres anys, però 

com que veuen que la gent continua manifestant-se, 

en demanen vuit. I si veuen 

que ni així la cosa s’atura –esperem que 

no s’aturi–, potser hi haurà un moment 

que en demanaran més i començaran a 

forçar entrades a la presó. 

—Malgrat tot, dèieu que sou optimista. 

—A.C.: El cas d’en Marcel ha anat més 

o menys bé, tot i la desgràcia d’haver de 

celebrar una condemna d’un any i mig 

de presó. El mosso que va acusar-lo i va 

testificar en aquell judici en teoria no pot 

dir en el meu que va rebre el mateix cop, o 

almenys no pot identificar qui és l’autor 

del cop perquè van fer una segona minuta 

policíaca dient que en va rebre molts, 

però que no va ser capaç d’identificar 

d’on venien.

27 

vilaweb.cat 



—Què ha passat? Originalment, us acusaven 

d’haver fet el mateix cop al mateix 

canell, però després ho han mirat de 

canviar. 

—A.C.: N’he sentit tres versions diferents. 

La primera és a l’atestat policíac, 

que parla d’un cop al canell. Més tard van 

demanar al mosso que anés a declarar 

per fer una expansió de la minuta, i diu 

que va rebre un cop al canell –pel qual 

persegueixen en Marcel, però també em 

va obrir el procediment a mi– i que en va 

rebre força més, però que no pot recordar 

qui els va fer perquè van ser molts. 

—M.V.: A la meva minuta, en canvi, 

descriu fins i tot el color dels cordons 

de les meves sabates. La minuta 

la va escriure molt tard, després 

de la manifestació, quan n’havia pogut 

veure imatges en alta definició. 

—A.C.: Quan vam fer la denúncia de la 

duplicitat va sortir en Joan Ignasi Elena 

i va dir que en el meu cas no va ser un cop 

al canell, sinó al cap. Després, un altre 

membre del Departament d’Interior 

van dir que el cop era al coll. Depèn de 

qui testifica i com evoluciona el fet, van 

rectificant. 

plans teniu ara que ha arribat al final? 

—M.V.: La lluita entra en una altra fase, 

però no s’acaba. Ara toca continuar 

exposant el meu cas com una història 

de repressió política i lligar-ho a molts 

casos més. No podem oblidar mai el coneixement 

que hem acumulat, igual que 

no oblidem la repressió que el moviment 

independentista i uns altres han passat 

durant anys. Ara que es parla tant 

dels jocs olímpics, no hem d’oblidar la 

repressió que va rebre l’independentisme 

pels Jocs de 1992. Més de cinquanta 

detencions d’independentistes pel 

sol fet d’haver-se organitzat, i molts 

dels quals van passar anys de presó. Ara 

hem d’aprofitar la força mediàtica i de 

mobilització que hem aconseguit per 

transmetre-la a més moviments, especialment 

l’antirepressiu. 

Marcel Vivet: Ara toca 

continuar exposant el meu 

cas com una història de 

repressió política i lligar-ho 

a molts casos més. No podem 

oblidar mai el coneixement 

que hem acumulat, 

igual que no oblidem la 

repressió que el moviment 

independentista i uns altres 

han passat durant anys 

—A la sentència del TSJC pel recurs d’en 

Marcel, quan diuen que no hi ha una 

duplicitat d’acusacions, diuen que el cop 

va ser a l’espatlla. 

—A.C.: Una més. 

—M.V.: Al cap i a la fi, el precedent que 

els nostres casos han marcat no és tan 

tècnic com saber que no hem de portar 

els processos judicials polítics en silenci, 

sinó que hem de sortir a dir-ho i exposar-ho 

clarament. Hem de posar nerviosos 

aquests polítics per les mentides que 

diuen i per la impunitat que donen als 

policies que menteixen. La justícia espanyola 

sempre s’acaba traient asos de la 

màniga per intentar de fer-nos més mal. 

—Marcel, la resposta que heu donat a 

aquest procés judicial ha tingut molta 

força i ha arribat a moltes orelles, però 

també us ha donat una visibilitat mediàtica 

que no sé si havíeu volgut mai. Quins 

ADIVA KOENIGSBERG

28 

vilaweb.cat 


ENTREVISTA 

FERRAN UTZET 

“Si som capaços 

de canviar el que 

vol dir ser català, 

tot canviarà” 

Entrevista a l’actor i director de teatre que porta 

a l’espai de la Perla 29 l’obra ‘Unes abraçades 

insuportablement llargues’ 

ALBERT SALAMÉ

29 

FERRAN UTZET 

vilaweb.cat 


ANNA ZAERA 

Ferran Utzet ha portat al teatre l’autor 

rus Ivan Viripàiev (Irkutsk, Sibèria, 

1974), un dels màxims opositors a 

Putin del món cultural rus, exiliat a 

Varsòvia des de fa quinze anys i que 

va renunciar a la nacionalitat russa per 

la polonesa. El muntatge Unes abraçades 

insuportablement llargues, que es pot veure 

a l’espai de la Perla 29 a la Biblioteca 

de Catalunya, colpeja fort les nostres 

misèries contemporànies. Un buit existencial 

que crema la vida dels actors en 

escena, i que oscil·la entre el nihilisme i 

les ànsies d’espiritualitat. Una mena de 

talk show –com ho va definir Viripàiev en 

la seva visita recent a Barcelona– enmig 

de la saturació digital. Utzet, director 

d’obres d’èxit com Sopa de pollastre amb 

ordi (2018) i El silenci dels telers (2021), 

continua, com molts joves directors de 

més de quaranta anys, sense tenir accés a 

treballar al Teatre Nacional de Catalunya 

ni al Lliure, els dos teatres amb fons públics 

de més envergadura de Catalunya. 

Diu que el sistema teatral català és fràgil i 

obsolet i reivindica la necessitat de construir 

una cultura inclusiva. Entrevistem 

Utzet per videoconferència per por de 

la covid, i pocs dies després hi tornem a 

quedar per fer-li les fotografies. 

—Com esteu? 

—Crec que tinc covid. Però us agraeixo 

molt que em feu l’entrevista. Hi ha una 

certa crisi de públic a Barcelona i la nostra 

funció encara s’aguanta molt, però és 

difícil per a tots. 

—A què l’atribuïu, aquesta davallada? 

—Just després de la pandèmia, va haver-hi 

un gran impuls popular. Després 

d’aquella onada de suport a la cultura del 

confinament. Passada la sisena onada, 

sembla que la gent està cansada. Després 

ALBERT SALAMÉ 

de Nadal hi ha hagut una baixada gradual 

que, amb l’arribada del bon temps, ha 

estat fatal. No és un problema del sector 

i prou, sinó també de tota la comunitat. 

De pensar com ens relacionem amb la 

cultura. 

—L’obra parla d’aquest buit existencial, 

sobretot de la gent més jove. De no trobar 

mai la satisfacció, enfront de la sobredosi 

d’estímuls a què som exposats... 

—Aquesta obra la vaig descobrir en un 

festival de dramatúrgia a França, on es 

dóna veu a diversos autors internacionals, 

també catalans. De fet, alguns 

autors catalans hi han pogut presentar 

texts: Joan Yago, Josep Maria Miró, Pau 

Miró. Viripàiev és molt reconegut a França, 

Alemanya i a tota l’Europa central i 

de l’est. És una mena d’estrella del rock 

del teatre. Jo no el coneixia i em va fascinar. 

Tinc la sensació que és un autèntic 

dramaturg del segle XXI, en el sentit que 

escriu sobre uns problemes que tenen a 

veure amb la manera de ser les persones 

al segle XXI. De vegades, d’una manera 

una mica rocambolesca o una mica escabrosa 

o obsessiva. Però per això és art 

i no un assaig. 

Viripàiev és molt 

reconegut a França, 

Alemanya i a tota l’Europa 

central i de l’est. És una 

mena d’estrella del rock 

del teatre

30 

vilaweb.cat 


FERRAN UTZET 

—Quins són els nostres conflictes del 

segle XXI? 

—El conflicte entre l’acceleració del 

món, les fake news, la por del col·lapse climàtic 

i la pèrdua d’uns referents interns 

o espirituals, juntament amb l’absència 

d’una estructura interna que ens ajudi 

a saber gestionar el dia a dia. Aquest 

conflicte, aquest xoc, és el que provoca 

l’angoixa vital, això és el que sosté Viripàiev. 

Per mi, aquesta premissa, que és 

prou senzilla, ens permet de connectar 

sense paternalismes amb un públic més 

jove que també va al teatre. Estic content 

de la recepció de l’obra en la franja de vint 

a quaranta anys. El teatre sempre s’ha de 

preocupar perquè hi hagi gent jove. 

—La forma com s’exposa el text és molt 

característica de l’autor. Fa servir la tercera 

persona i sembla que els actors ens 

diguin què hem de sentir en tot moment. 

—Sí, els personatges s’exposen davant 

del públic com si fos un talk show. Expliquen 

al públic la seva vivència. És una 

manera molt contemporània i a la vegada 

molt antiga, perquè el teatre deriva d’això. 

Explicar-se històries a la vora del foc. 

Però entronca amb aquesta dinàmica 

frontal que les pantalles i les xarxes han 

estimulat. L’obra actua de palanca per 

a disparar la imaginació de l’espectador. 

Des de la Perla 29 hem volgut que 

sigui un muntatge molt potent, molt 

fort en termes plàstics. Una experiència 

molt poderosa per a l’espectador. És un 

dels camins per a aconseguir empatia 

amb els espectadors. Viripàiev defensa 

amb molta vehemència la ficció i ho fa 

després d’haver treballat molt el teatre 

documental. Les seves obres agafen les 

eines formals del teatre d’autoficció i del 

teatre Verbatim. Relaten allò que passa 

amb una mena de sensació de veracitat, 

pet posar-los al servei d’una història de 

ficció. Penso que la realitat no ens ha de 

fer perdre la capacitat de fabular. 

—Quines històries s’expliquen actualment? 

—Estem en un moment de crisi sobre 

les històries que hem d’explicar, perquè 

ens hem adonat que moltes eren terriblement 

masclistes o colonialistes o 

El teatre sempre s’ha de 

preocupar perquè hi hagi 

gent jove 

ALBERT SALAMÉ

31 

vilaweb.cat 


FERRAN UTZET 

còmplices d’un sistema que volem canviar. 

Això és molt terrible perquè allò que 

semblava que només descrivia la realitat, 

de fet la construïa i la mantenia. 

—S’ha revisat quines històries es poden 

explicar i quines no? 

—Aquesta crisi sobre què hem de programar 

coincideix amb una sensació que 

els mitjans tradicionals –VilaWeb no, 

eh?, perquè VilaWeb no és tradicional– 

ens enganyaven i ens mentien. I això ha 

originat una certa pèrdua de prestigi de la 

ficció, i ha fet que la gent anés al teatre a 

buscar la veritat. Jo crec que la informació 

no s’ha d’anar a buscar al teatre. Això 

ens duia a fer peces de teatre que no eren 

ambigües, que no eren peces artístiques 

perquè volien fer pedagogia. El teatre no 

ha de ser alliçonador, ni benvolent, ni 

agradable. Jo crec que en el teatre hi ha 

hagut un excés de pedagogia. I això no vol 

dir que els autors o directors no hagin de 

prendre posició. 

—Aquest autor rus precisament s’ha 

manifestat molt en contra de Putin. 

—Parla molt de la invasió russa d’Ucraïna. 

És exiliat a Polònia de fa quinze anys. 

Ha renunciat a la nacionalitat russa. 

Viu a Polònia, que és un país que rep 

molta immigració ucraïnesa, perquè 

en aquests moments a Varsòvia hi ha 

milions d’ucraïnesos. Estava molt trasbalsat 

amb tot això. Quan va venir, fa 

uns quants dies, a Barcelona, va ser molt 

crític amb Europa. Deia que era Europa 

la que havia permès a Putin d’arribar 

fins aquí. Aquesta situació en què estem 

no l’arregla el teatre. El conflicte que hi 

ha ara no és atacable des d’un escenari. 

—Aquesta obra ens arriba precisament 

quan més sensibilitzats estem amb la 

invasió russa d’Ucraïna. 

—Jo fa cinc anys que vaig al darrere 

d’aquesta obra. Ara s’ha escaigut aquesta 

infeliç coincidència. No creiem que il·lumini 

més la pròpia obra. Penso que és 

interessant la sensació que Barcelona es 

pugui obrir a noves mirades dramatúrgiques, 

que no vinguin necessàriament 

del món anglosaxó i que siguin fetes en 

un circuit comercial. Igual que a nosaltres 

ens fa il·lusió quan els autors catalans 

proveeixen d’obres Grècia, Romania, 

l’Argentina o el Canadà, penso que hi ha 

una qüestió d’intercanvi que és la gràcia 

del fet teatral. No sé quant de temps feia 

que no s’estrenava una obra d’un autor 

rus contemporani a Barcelona. Entrar 

en la dinàmica de moviment i d’aportar 

noves veus sempre és enriquidor. Ara la 

dramatúrgia catalana té una salut molt 

bona. Fins i tot s’estrena abans a fora 

que aquí. Perquè aquí no sé què ens passa 

que anem perdent aquesta relació amb el 

públic; sembla que s’hagi trencat alguna 

mena de cordó umbilical i que busquem 

la manera de refer-lo. 

—Creieu que és perquè no es deixa fer 

un relleu generacional? 

—Crec que hi ha una absència de cultura 

de base catalana als mitjans de 

comunicació, més enllà de les cobertures 

de les estrenes. Hi ha poca feina 

de continuïtat i d’acompanyament d’un 

sector que necessita aquesta visibilitat 

per a existir. Quan hi ha una operació 

organitzada de promoció com en el 

cas d’Alcarràs, el públic respon. Això 

funciona. El públic hi és. Però si tu només 

li parles de Marvel i d’Eurovisió no 

sabrà que ara mateix a Barcelona hi ha 

trenta-cinc obres en cartell i que segur 

que n’hi ha alguna que li interessa. Jo 

crec que hi ha hagut una sensació de 

trencament en el sector del teatre. Hi ha 

hagut una pèrdua d’interès. Un trencament 

amb el teatre que s’havia fet molt 

de temps amb una certa violència. És un 

teatre que també té un públic i que ara 

potser se sent rebutjat de les platees. 

Que espera que torni aquell teatre que 

sí que l’omplia. Hi ha dificultat per a 

captar aquest públic més jove que es 

mou pels esdeveniments organitzats a 

les xarxes més que a fora. Jo estic segur 

que és conjuntural. El teatre fa anys 

que està en crisi, però ara tanquen més 

cinemes que teatres. Penso que es fan 

visibles molts dels problemes estructurals 

del nostre sector, i que ho podríem 

El teatre no ha de ser 

alliçonador, ni benvolent, 

ni agradable. Jo crec que 

en el teatre hi ha hagut un 

excés de pedagogia. I això 

no vol dir que els autors 

o directors no hagin de 

prendre posició

32 

vilaweb.cat 


FERRAN UTZET 

Crec que hi ha una 

absència de cultura de 

base catalana als mitjans 

de comunicació, més 

enllà de les cobertures de 

les estrenes. Hi ha poca 

feina de continuïtat i 

d’acompanyament d’un 

sector que necessita 

aquesta visibilitat per 

a existir 

aprofitar per començar-los a resoldre. 

No sé si ho aconseguirem. La necessitat 

de veure cossos vius que expliquen històries 

i que d’alguna manera et parlen 

de tu, penso que és una activitat que té 

molt de sentit encara. 

—Sou matemàtic. Hi veieu cap connexió, 

amb el món del teatre? 

—Et vas fent gran i vas donant unes 

altres dimensions a les decisions que 

has pres a la vida. Jo estic molt content 

d’aquesta decisió. L’atribuiria a la relació 

doble que els catalans tenim amb la 

nostra cultura. Que en el cas del teatre 

es veu molt reflectida en la presència del 

teatre amateur i el teatre professional. 

D’una banda, és molt bo que hi hagi teatre 

amateur, però, d’una altra, dificulta la 

construcció d’una carrera teatral. A casa 

meva era impossible d’imaginar que es 

podia viure del teatre. Jo ho atribueixo a 

aquesta resistència ancestral catalana a 

entendre que l’activitat artística té sentit 

per a la comunitat i té un valor transcendental. 

No penso que sigui més important 

ser director de teatre que professor de 

matemàtiques en un institut, més aviat al 

contrari. El cas és que jo vaig decidir que 

preferia fer teatre, i per mi va ser difícil 

prendre aquest camí per una mena de 

convicció. No només familiar, sinó més 

aviat social. 

—Veniu d’una família de matemàtics? 

—Vinc d’una família de matemàtics, els 

meus pares ho són tots dos, i la meva àvia 

també era mestra. Sí que hi havia una 

mena de sensació que si eres bo en ciències 

semblava que havies de tendir cap a 

aquesta carrera. Potser ara ha canviat, 

però abans es tenia molt en compte, quan 

estaves als instituts, de buscar carreres 

amb sortida. 

ALBERT SALAMÉ

33 

vilaweb.cat 


FERRAN UTZET 

Tot el sistema teatral 

català reposa sobre 

uns fonaments fràgils 

i obsolets que caldria 

revisar urgentment per 

adaptar-los a la realitat 

de la societat i de la 

professió 

—I la centralitat de la ciència. 

—Jo sóc molt crític amb la ciència i a 

la vegada crec que és absolutament 

necessària, perquè construeix un sentit 

crític que és essencial per ser lliure. A 

mi les matemàtiques m’han ensenyat a 

pensar i m’han ensenyat a perdre la por, 

a tenir esperit crític. Alhora, em sento 

incòmode amb la idea de progrés imparable, 

de tecnooptimisme que, potser de 

manera errònia, vinculo a la ciència. Crec 

que no podem assumir acríticament els 

discursos del progrés, que és el que potser 

continuar fent amb aquesta idea dels Jocs 

Olímpics. Aquesta idea tan lamentable 

que sembla mentida com encara ens 

vulguin fer passar gat per llebre. 

—Què en penseu de la denominació “director 

emergent” o “artista emergent”? 

—Jo tinc quaranta-quatre anys. Fa 

quinze anys que vaig dirigir el primer 

muntatge professional, però és possible 

que encara em diguin director emergent. 

Potser és perquè no he treballat mai al 

Teatre Nacional ni al Teatre Lliure. Hi 

vaig cada any a demanar feina, però 

només he aconseguit que em convidin 

a les estrenes. I em frustra molt. Són els 

grans productors del país, els espais amb 

més visibilitat, i construir una trajectòria 

al marge d’aquests centres és difícil i esgotador. 

Fins ara no he aconseguit el seu 

suport, tot i que les obres que he dirigit 

en altres espais han connectat bé amb 

el públic, han tingut bona resposta de 

crítica i han guanyat premis. L’enorme 

dependència que té el sector d’aquests 

dos grans centres en termes de contractació, 

producció i exhibició no crec que 

sigui saludable. Tot el sistema teatral català 

reposa sobre uns fonaments fràgils i 

obsolets que caldria revisar urgentment 

per adaptar-los a la realitat de la societat 

i de la professió: com us deia abans, la 

crisi d’espectadors que vivim crec que el 

que en el fons visibilitza aquest desajust. 

Caldria revisar aquests fonaments a partir 

del consens, fixar nous objectius, començar 

a fiscalitzar les tasques dels responsables 

dels equipaments. No només 

dels grans: crec que molts equipaments 

intermedis i petits de Catalunya haurien 

de funcionar millor que no funcionen. 

És una qüestió de diners, és clar, però 

no tan sols això, també de com gestionar-los. 

Crec que cal crear una nova 

xarxa que cobreixi millor el territori, més 

descentralitzada, que realment reforci 

el teixit creatiu del país. Amb més espais 

de producció repartits pel territori on es 

pugui treballar en bones condicions. Que 

no sigui responsabilitat de dos espais 

enormes de Barcelona definir qui hi ha 

al centre i qui no, qui treballa i qui no. 

—Els creadors són la part més feble? 

—Sí, és més fàcil viure del sector essent 

gestor o formant part d’alguna estructura 

que no pas essent creador. Som la 

baula que dóna sentit a la cadena, però 

també la més fràgil. Potser és que som 

massa persones que volem ser artistes, 

i que aquest problema sempre hi serà, 

perquè som un país pobre que no pot 

destinar més diners a la cultura. Però 

estic absolutament convençut que si 

els diners que es dediquen al sector es 

repartissin millor, la realitat laboral dels 

qui fem espectacles no seria tan precària. 

—Coneixeu cap experiència de gestió 

que cregueu que pot marcar un camí? 

—A mi m’agrada molt el projecte de la 

sala Beckett. Jo crec que ha fet moltes 

coses molt bé, en termes de dinamització 

del sector, d’aposta per l’autoria 

catalana, de sensació d’obertura, de relació 

amb el barri. A Catalunya hi hauria 

d’haver deu equipaments més com la sala 

Beckett, i qüestionar-nos si necessitem 

sales de vuit-cents espectadors avui 

dia. D’altra banda, jo treballo molt amb 

la Perla 29, que és una productora que 

té una vocació de servei públic que crec 

molt valuosa provenint del sector privat. 

També he tingut la sort de col·laborar 

amb un centre d’art, el Santa Mònica, que 

penso que fa passos molt interessants 

per aconseguir el que dèiem abans, que 

el màxim de diners públics arribi als artistes. 

No és una qüestió només interna 

o sectorial: té un impacte molt positiu en 

la ciutadania, en el retorn.

34 

vilaweb.cat 


FERRAN UTZET 

ALBERT SALAMÉ 

—Quin és el problema principal? 

—Penso que un dels motius del distanciament 

del públic del fet cultural té a 

veure amb la sensació que els criteris per 

a decidir les coses no són transparents, 

no són clars. Quan això canvia, el públic 

torna. A mi m’agradaria gestionar un 

equipament teatral, i curiosament només 

surten a concurs els més grossos. Penso 

que hauria de ser més fàcil per als perfils 

artístics construir una trajectòria laboral 

tant en els equipaments culturals de 

Barcelona com en els de la resta del país. 

Costa d’assabentar-se d’aquestes oportunitats. 

Sovint estan molt vinculades a 

la regidoria de Cultura del municipi i no 

es difonen. Crec que no hi ha una idea 

política clara i decidida de com volem 

organitzar el sector cultural. I això fa 

que tothom actuï des de la seva trinxera 

com pot. Jo no sóc gestor, però la Marta 

Oliveras, per exemple, té una visió més 

àmplia i transversal i ho explica molt bé. 

Jo puc lamentar la situació com a professional 

i puc trobar a faltar coses com a 

espectador, però no tinc gaires respostes. 

—Viviu encara entre Brasil i Catalunya? 

—Ara ja no. Ara només a Catalunya. Vaig 

estar casat amb una actriu brasilera, però 

ens vam separar fa uns quants anys. 

Mantinc un vincle amb el país. És un país 

molt fort, molt carismàtic, amb una intensitat 

vital meravellosa. Quan aquí ens 

volíem independitzar, l’any 2017, deia 

que no calia que Catalunya fos nou estat 

d’Europa, que podia ser un nou estat del 

Brasil. Formar part d’Europa implicava 

massa peatges; en canvi, formar part del 

Brasil seria més divertit. 

—Com heu vist la deriva política del 

2017 fins ara? 

—Jo crec que vam perdre. I no hem acabat 

A mi m’agradaria 

gestionar un equipament 

teatral, i curiosament 

només surten a concurs els 

més grossos

35 

vilaweb.cat 


FERRAN UTZET 

de dir-ho del tot amb veu alta. Els altres 

anaven més forts que nosaltres. I això 

és una mica frustrant. Adonar-te que 

si l’altre s’hi va posar a totes és perquè 

creia que anava de debò. Jo penso que no 

hi ha cap retret a fer, però crec que s’ha 

d’assumir la derrota. Això ens ha generat 

una certa sensació de depressió que 

s’ha sumat al de la pandèmia i crec que 

l’estat d’ànim col·lectiu és baix. Jo crec 

que això no és tan fàcil de gestionar com 

sembla, pels que vam creure que sí que 

era possible. A mi cap de les estratègies 

emocionals amb què els partits polítics 

gestionen aquest “post” no em sembla 

adient. Però potser jo també estic trist 

amb això. És una murga, perdre. Això ho 

diu sempre el Simeone. 

—Són derrotes que potser no són definitives? 

Poden ser conjunturals com 

les del teatre? 

—Sí, totalment, són cícliques. Cada setanta 

anys hi ha un assalt; llavors, aquesta 

ha estat una de les vegades que hem 

donat un bon cop. D’aquí a seixanta o 

setanta anys, quan torni a haver-hi unes 

circumstàncies favorables, hi tornarem. 

I els que amagaran les urnes seran uns 

altres i nosaltres serem els avis a qui 

aplaudeixen perquè també van estar 

al referèndum del Primer d’Octubre. 

Tot això que tenim de no acabar-nos 

d’atrevir a anar-hi del tot, també ho 

tenim de tossuts. I jo penso que sabrem 

recuperar l’ànim i recuperar una qüestió: 

que en aquest món digital sabrem trobar 

la fórmula de refer aquest sentiment de 

col·lectivitat des d’un bon lloc. La idea 

d’Espanya és una idea fixa i estàtica, i 

si nosaltres som capaços de canviar el 

que vol dir ser català i ser permeables i 

flexibles, tot canviarà molt. Potser quan 

torni a haver-hi l’oportunitat de pujar al 

ring, ho farem millor. Però perquè això 

passi ha de canviar la classe política, ha 

de canviar TV3, ha de canviar la nostra 

autoestima. 

—Hi ha una crisi de representació de la 

identitat catalana? 

—No pot ser que el gruix de la immigració 

senti aquesta causa com a distant i els 

catalans com a antipàtics i d’una cultura 

tancada. Hem de trobar la manera d’obrir 

la nostra cultura. Fer-la interessant. I 

fer-la interessant vol dir fer-hi participar 

totes les Barcelones que viuen a Barcelona, 

totes les Catalunyes que viuen a 

Catalunya, i no fer una cultura de primera 

i una de segona. Jo crec que si resolem 

aquesta qüestió cultural, que es va resoldre 

amb èxit als anys setanta i vuitanta 

amb la integració de la immigració, ara 

també podem fer-ho. Potser amb unes 

estratègies diferents. 

—Com? 

—Si aconseguim que no sentin que som 

uns pesats i que fem una política excloent. 

Jo penso que aquesta és la clau 

absoluta del que hauria de ser la prioritat. 

No només per la idea d’eixamplar la base. 

—Cal canviar aquesta representació 

cultural del que és Catalunya? 

—Jo sempre dic que la clau és fer-ho 

divertit, passar-nos-ho bé. Però ara 

estem deprimits. Quan ens ho passem 

una mica millor, podrem tornar a seduir. 

Ara mateix hem de superar aquest dol. 

Potser quan torni a haverhi 

l’oportunitat de pujar al 

ring, ho farem millor. Però 

perquè això passi ha de 

canviar la classe política, 

ha de canviar TV3, ha 

de canviar la nostra 

autoestima

36 

vilaweb.cat 


ENTREVISTA 

JAUME SASTRE 

“Hem derrotat Pedro J. a casa seva, 

per això no em posaré cap medalla” 

Entrevista a l’activista mallorquí que ha guanyat Pedro 

J. Ramírez en la batalla contra la piscina il·legal que va 

construir al xalet de Son Servera 

Jaume Sastre a la manifestació pel 25 d’Abril que es va fer el 7 de maig a Castelló. PRATS I CAMPS

37 

JAUME SASTRE 

vilaweb.cat 


ESPERANÇA CAMPS BARBER 

Jaume Sastre ha guanyat Pedro J. 

Ramírez. David ha guanyat una 

batalla de divuit anys contra un 

Goliat que tenia tot el sistema 

judicial espanyol a disposició i a 

favor. El Tribunal Suprem espanyol no 

ha admès un recurs presentat contra la 

decisió de l’Audiència espanyola d’anul· 

lar la pròrroga de la concessió de domini 

públic per a continuar gaudint-ne fins el 

2074. Això vol dir que Pedro J. Ramírez, 

ara el seu fill i la seva ex-dona, 

la dissenyadora Ágata Ruiz de 

la Prada, hauran d’esbucar 

la piscina que van construir 

il·legalment en una zona de 

domini públic marítim-terrestre. 

En aquesta entrevista, Jaume 

Sastre, que va ser qui va 

destapar públicament el cas 

i que no ha donat cap batalla 

per perduda, diu que cal saber 

perdre però també guanyar. A Sastre no li 

passa pel cap de parlar bé ara del sistema 

judicial espanyol i està convençut que 

aquest revés arriba a Pedro J. Ramírez 

perquè està en hores baixes i perquè ja 

no hi ha ningú que li tengui por. 

L’audiència espanyola deixa Pedro J. 

sense la polèmica piscina de Mallorca 

Sastre contextualitza els fets i els considera 

un camp experimental de la repressió 

que Espanya i l’espanyolisme van exercir 

uns anys més tard contra Catalunya. 

També recorda que ell era David, però no 

estava pas tot sol; darrere aquesta batalla 

hi havia molta gent de qui, per prudència, 

no vol ni pot dir els noms. 

—Amb tantes piscines il·legals com hi ha 

a Mallorca, per què vau triar la de Pedro 

J. Ramírez? 

—No era una piscina qualsevol. Vaig 

emprar aquest cas per plantar cara colonialment. 

Vaig triar en Pedro J. perquè 

era molt poderós. Si derrotes un poderós, 

els més petits fan el cap viu. Vam 

aconseguir l’expedient de demarcació de 

costes i vam veure que el teníem agafat, 

perquè allò era indefensable. Però van 

començar les pressions, els xantatges 

polítics. Va aconseguir que canviessin la 

Amb això de la llengua, la gent està molt 

decebuda i emprenyada. Els polítics fan 

arrencada de cavall i arribada d’ase, ‘coitus 

interruptus’, i no hi ha res més frustrant 

que això 

llei i li donaren una nova concessió, i ell 

en va bravejar públicament i nosaltres 

vam tornar a començar de bell nou. Una 

altra vegada, tot el procediment. Estàvem 

convençuts que teníem la raó i que ell 

havia fet una il·legalitat i era producte 

de la corrupció i de l’abús de poder. Però 

aquesta vegada ja no té poder. 

—Encara que és molt tòpic, David ha 

derrotat Goliat. 

—David pot derrotar Goliat sempre que 

no caigui en provocacions ni en les trampes, 

si té el cap molt fred. Nosaltres érem 

David, però hem atacat sense pietat. Hem 

de tenir molt clar que si ens veuen febles, 

si dubtam, ens massacren. Tanmateix, si 

plantes cara directament i actues sense 

por, pots guanyar. 

—Després d’això, el senyor Ramírez ja 

no té cap més recurs per a mantenir la 

piscina? 

—L’Audiència va donar el tema per tancat, 

ell va presentar un recurs al·legant 

qüestions de forma i el Suprem diu que, 

d’això, res de res i que s’ha de tombar. El 

meu advocat em diu que això està acabat. 

Però ara sembla que qui té la concessió 

és Tristán Ramírez, el fill, i qui té l’usdefruit 

del xalet és l’ex-dona, Ágata 

Ruiz de la Prada, i sembla que han dit 

que recorreran al Tribunal Constitucional. 

El meu misser, en Josep de Luís, em 

diu que això no té cap 

recorregut, perquè per 

anar al Constitucional 

ha d’haver-hi vulneració 

de drets fonamentals. 

Passa que ara els 

hem tocat els nassos ben 

tocats. 

—Teniu la sensació 

que ara heu acabat una 

guerra? 

—Sí, sí, una guerra que 

ha durat divuit anys. Jo em sent molt bé, 

però s’ha de saber guanyar. Hem anat de 

derrota en derrota fis a la victòria final. 

Quan teníem derrotes i condemnes no 

ens desanimàvem. Si creus que tens la 

raó, has de tirar endavant i no t’has de 

deixar intimidar. I quan tens una victòria, 

no has de caure en l’eufòria. Si no, que 

ho demanin a Will Smith, que guanya un 

Oscar i perd els papers i fot una paperina 

al presentador de l’acte. 

—En què pensau ara? 

—Amb en Pep Palou hem estat la punta 

de l’iceberg, el que es veia de tot això. 

Hem hagut d’anar dues vegades al Suprem. 

Qui signava la denúncia era jo, 

però no hem estat tots sols. Hi ha hagut 

una gentada darrere. Molta gent que ha 

actuat de manera molt discreta. Aportant 

doblers, també, és clar. La justícia és molt 

cara i jo som un mestre jubilat. Per raons 

òbvies i de prudència, no podem dir-ne

38 

vilaweb.cat 


JAUME SASTRE 

En Pedro J. i n’Inda van fer 

molt de mal a Mallorca. Amb 

el seu diari van escampar 

moltes mentides 

els noms. Però la gent ho ha fet perquè 

Pedro J. Ramírez ha fet molt de mal a 

Mallorca, molt de mal. 

—El diari El Mundo treia l’artilleria 

pesant a l’illa. 

—Hi va haver onze anys, entre el 2002 

i el 2013, que vam tenir Eduardo Inda 

de director. Després van venir Agustín 

Pery i Esteban Urreiztieta… Tota aquesta 

tropa, vam tenir a Mallorca. Van fer molt 

de mal. Van dir moltes mentides. Pertot 

hi ha de tot, i a Mallorca vam tenir molts 

de corruptes, però el que es va fer aquí va 

ser com un assaig d’allò que després s’ha 

fet a Catalunya. Proves falses, campanya 

de linxament, vulneració sistemàtica 

del secret del sumari, judicis paral·lels. 

Nosaltres vam trobar aquest punt feble 

que tenia i no ho hem amollat fins al final. 

—Parlau d’experiment, en quin sentit? 

—Nosaltres hem estat el conillet d’índies. 

Antoni Alemany, el gran atiador del 

gonellisme, que ja és mort, va arribar a 

dir i a escriure que la instrucció contra 

Maria Antònia Munar, no l’havien feta 

els jutges, sinó El Mundo. Aquest era el 

grau d’ostentació a què arribaven amb 

la intenció d’intimidar-nos, i la nostra 

por hauria estat amb la nostra derrota. 

Jo ho compar amb el que passa ara a 

Catalunya. Si ens deixam intimidar, hem 

perdut. Em va arribar a demanar sis anys 

de presó, en Pedro J., em volia aplicar la 

llei antiterrorista. Si haguéssim tingut 

por, si haguéssim afluixat, ells haurien 

guanyat. És com una marató, una qüestió 

de resistència. 

—Finalment, heu guanyat, i ha estat el 

Tribunal Suprem qui us ha donat la raó. 

—A Madrid, a casa seva. I això és el que li 

fa més mal. No lloaré el Suprem, jo ara, ni 

la justícia espanyola, amb tot el que ens 

fa amb els presos i els indultats. Ara nosaltres 

podríem bravejar, però la qüestió 

real és que Pedro J. ja no és el que era fa 

uns anys i ja no fa por a ningú i tampoc 

als jutges del Suprem. L’any 2014 el van 

fer fora d’El Mundo, el 2018 se separà. El 

Español, que és el diari que ara té, no posa 

ministres ni en lleva, ni té la potència per 

a canviar presidents del govern. Ja no fa 

por a ningú. 

—Relacionau la vostra victòria amb la 

pèrdua d’influència de Ramírez dins els 

cercles del poder madrileny? 

—N’estic convençut. La justícia està 

summament polititzada. Jo no he amagat 

mai el meu independentisme. La primera 

vegada que hi vam anar, dúiem una estelada 

i, és clar, un independentista de 

colònies no pot guanyar mai un potentat. 

Si no és perquè a Madrid el nostre tema 

hagi servit perquè molta gent que li volia 

mal passi comptes amb ell. I l’han derrotat 

a casa seva. Això és el que li fa més 

mal. Per això no em penjaré cap medalla. 

Teníem la petita possibilitat de ser els 

emprenyadors, de ser al lloc adequat en 

el moment oportú. 

—Aquesta no és la primera victòria que 

aconseguiu en lluites col·lectives. Vau 

tenir molt a veure amb la mobilització 

dels mestres l’any 2013. Vau fer aquella 

vaga de fam… 

—Em vaig implicar molt en l’assemblea 

de docents i vam aconseguir de desbordar 

els sindicats que no estaven per convocar 

una vaga. Ho van fer quan van veure 

que nosaltres arreplegàvem signatures 

i mobilitzàvem la gent. Després s’hi van 

afegir, els sindicats. Jo ho compar amb el 

que passa ara a Catalunya. Si no tiram pel 

dret, els partits no es mouran. Només si 

veuen que hi ha gent que se la juga i estria, 

els partits s’hi afegiran. 

—La resposta dels partits a la sentència 

del 25% no ha estat l’adequada a parer 

vostre? 

—Ni de bon tros! Sempre fem igual. En 

comptes de confrontar amb l’enemic, 

l’enemic gros, els jutges, els tribunals, 

ens dedicam a confrontar entre nosaltres. 

El problema són els jutges que han 

condemnat Torra i no plantam cara. No 

vam defensar Mas quan el van imputar 

pel 9-N. No vam defensar Puigdemont el 

gener del 2018. No vam defensar Turull 

quan aspirava a ser president just abans 

d’entrar a la presó. No vam defensar 

Torra. I ara no defensam ni els docents 

ni la llengua. I presentam una llei no sé 

de què. Filigranes que només deceben la 

gent. No hi ha cap més solució que anar a 

la confrontació, i això és la desobediència 

civil i la insubmissió lingüística. 

—Us sentiu gaire sol defensant això? 

—No. Perquè la gent està molt emprenyada 

i molt decebuda. Vosaltres ho dieu, 

al diari. La gent està emprenyada amb els 

partits, amb el govern, i no saben què fer. 

Si votar en blanc, si crear un partit, si no 

votar. Tot això passa perquè els nostres 

fan sortides de cavall i arribades d’ase. 

Envesteixen, i després, coitus interruptus. 

I no hi ha res més frustrant i desmobilitzador 

que això. Amb la piscina d’en 

Pedro J. no hem afluixat. Hem tingut el 

suport de tanta gent, i així és com s’ha 

d’afrontar aquesta qüestió de l’escola. 

—… 

—N’hi ha prou que un docent faci insubmissió 

lingüística, però que tengui 

suport, que tengui una caixa de resis-

39 

vilaweb.cat 


JAUME SASTRE 

La piscina del xalet de Pedro J. Ramírez construïda il·legalment damunt la zona de pas. 

tència… Jo vaig fer la vaga de fam de 

quaranta dies, però hi havia un comitè 

de cinquanta persones, i una caixa de 

resistència. Rosa Parks només era una 

persona! Però els sindicats volen una 

insubmissió massiva. Si no arriba a molta 

gent, no volen fer res. Ara tenim una 

oportunitat amb això del 25%. 

—Vinculau de manera directa les escoles 

a la lluita contra l’espanyolisme i 

l’opressió de l’estat. 

—No em cans d’explicar que la república 

catalana està vinculada a les escoles des 

del moment que el dia primer d’octubre 

es va votar a les escoles i la policia d’en 

Felipe VI va anar a assaltar les escoles i 

va pegar la gent i va segrestar paperetes 

i va segrestar urnes. Ara la república 

catalana i les escoles estan unides de 

per vida i ara tenim una oportunitat per 

a acabar aquesta guerra a les escoles 

amb la insubmissió lingüística de pares, 

alumnes i docents. S’ha d’organitzar. 

No cal trobar mil insubmisos. Un, dos, 

però amb un suport total darrere. Així es 

poden canviar les coses. Rosa Parks no es 

va aixecar del seient, però darrere tenia 

una campanya de boicot als autobusos de 

Montgomery que va durar un any. Això 

no s’improvisa. 

—La sensació és que com més gent, 

millor. 

—Això és una tampa. Si haguéssim esperat 

els sindicats, no hi hauria hagut vaga 

indefinida contra Bauzà. Algú ha d’estirar. 

Amb Pedro J. va passar igual. Vam 

començar tres persones: en Pep Palou, 

en Bernat Fiol i jo, i al final, érem quinze 

organitzacions que vam lluitar plegats. 

—Demanareu l’execució de la sentència? 

—Més per Mallorca ha dit que presentarà 

una proposició al parlament per a demanar 

que s’esboqui la piscina. Nosatres 

també. Això té una dimensió popular. 

Pedro J. va cometre l’error de caure. La 

resposta intel·ligent hauria estat no fernos 

cas, però ens va voler plantar cara 

confiant que ens faria por. I no! 

Han derrotat en Pedro J. a 

Madrid, casa seva, els seus, 

però no seré jo qui lloï el 

Suprem amb tot el que ha 

fet amb els presos i amb els 

indults

40 

vilaweb.cat 


ENTREVISTA 

RAMON LLENA 

“Aquell dia 

que vaig obrir 

La Razón vaig 

saber que tenia 

una diana” 

Entrevista a Ramon Llena, que fou un dels trenta-tres 

jutges que va assenyalar La Razón · Avui és assessor del 

Consell per la República 

ADIVA KOENIGSBERG

41 

RAMON LLENA 

vilaweb.cat 


JOSEP REXACH FUMANYA 

Nosaltres no dèiem que fóssim favorables ni contraris al 

dret de decidir. L’únic que dèiem és que el dret de decidir 

encaixa en la constitució espanyola 

Ramon Llena és un dels trenta-tres 

jutges que van signar el manifest 

a favor del dret de decidir i que 

van ser assenyalats per La Razón 

en un article en què es publicava la 

seva foto del carnet d’identitat. Aquesta 

setmana, uns àudios han demostrat que 

la policia espanyola es va dedicar a eliminar 

qualsevol rastre que la impliqués 

en la investigació. Aquestes noves informacions 

poden reobrir el cas. De fet, els 

jutges afectats ja ho estudien. 

Llena explica a VilaWeb com va viure 

aquells dies. Està jubilat, tot i que continua 

actiu. Ara es dedica a assessorar 

legalment el Consell per la República 

i alhora se centra a batallar contra la 

sentència del 25% de castellà. 

—Sou un dels trenta-tres jutges que La 

Razón va assenyalar per haver signat 

un document sobre el dret de decidir 

el 2014. Com els recordeu aquells fets? 

—Aquell dia recordo que algú em va trucar 

i em va dir que sortia a La Razón. Vaig 

baixar a un quiosc i vaig comprar l’únic 

exemplar de La Razón que he comprat a 

la meva vida. Tots els jutges ens vàrem 

posar en contacte perquè era intolerable, 

sobretot perquè havien extret les 

fotografies del DNI. Des d’aquell dia vaig 

saber que tenia una diana perquè ser 

catalanista o tenir idees obertes a favor 

del dret de decidir no és benvist. 

—Professionalment, us va afectar? 

—No. Ara, si aspires a algun càrrec, segur 

que t’afecta. Em refereixo als càrrecs de 

lliure designació. És impossible que hi 

arribis. Dels trenta-tres jutges, hi havia 

una persona a qui va afectar molt. No en 

vol parlar i ho respecto. Però aspirava a 

un càrrec important i l’hi van denegar. I 

és evident, perquè és escrit, que l’hi van 

denegar per això. I aquell càrrec li tocava 

perquè tenia mèrits més que suficients 

per a aconseguir-lo. Ara, si són càrrecs 

que són per escalafó, no t’afecta. 

—Els companys de la magistratura us 

van fer saber el seu malestar? 

—A partir d’aquell moment quedes retratat 

davant tothom i d’una manera 

insalvable. Depenent de si els companys 

eren més o menys respectuosos, et miraven 

d’una manera o d’una altra. Tot es va 

vendre molt erròniament. Nosaltres no 

dèiem que fóssim favorables ni contraris 

al dret de decidir. L’únic que dèiem és que 

el dret de decidir encaixa en la constitució 

espanyola. Es pot habilitar o no, però no 

és contrari a la constitució. 

—El tornaríeu a signar, el document? 

—I tant. 

—Ara uns àudios demostren que la policia 

era al darrere de la filtració. Què 

implica? 

—Ja tenim un recurs davant del Tribunal 

Europeu de Drets Humans. I ara estudiem 

de reobrir el procés penal, però s’ha 

de veure si els delictes han prescrit. Es 

va tancar perquè no hi havia un autor 

definit, tot i que no hi havia dubtes de 

l’existència de delicte perquè ho van 

declarar diversos policies. Ara, els àudios 

demostren que hi ha persones que diuen 

que intentaven esborrar el rastre que 

s’havia deixat en la base de dades de la 

policia per saber quin usuari havia cercat 

els nostres DNI. Eugenio Pino podria 

declarar a qui ho va ordenar i a qui va 

delegar aquesta activitat. 

—Per què ho escampa ara Villarejo? 

—És claríssim. Ell vol que el desmarquin 

i demostra que té informació de tothom. 

I no m’estranyaria que en comencés a fer 

sortir de jutges, perquè vegin que també 

estan amenaçats. 

—Canviem de tema. Aquesta setmana 

heu demanat la nul·litat de la sentència 

del 25%. En què us empareu? 

—Sí, ha estat tasca meva. El president 

de la sala contenciosa administrativa, 

Javier Aguayo Mejía, que normalment 

és a la secció 1, va poder intervenir en la 

sentència, que la va dictar una altra sala. 

Això va poder ser així perquè hi ha una 

norma interna de funcionament del TSJC 

que atorga al president unes potestats 

gairebé absolutes, de manera que pot 

intervenir en l’assumpte que vulgui,

42 

vilaweb.cat 


RAMON LLENA 

L’error de la Generalitat és 

no haver presentat recurs 

d’inconstitucionalitat. 

El TSJC dicta la sentència 

el desembre del 2020, la 

Generalitat presenta recurs 

de cassació, el Suprem 

no l’admet i per tant la 

sentència és ferma. Però el 

Departament d’Educació 

tenia l’oportunitat de 

presentar un recurs 

d’inconstitucionalitat 

contra la sentència perquè 

no es basa en criteris legals, 

sinó constitucionals 

quan vulgui i de la manera que vulgui. 

Això és contrari al principi de jutge predeterminat 

per la llei. Té una connotació 

de parcialitat brutal. És inadmissible. 

—És realista que la sentència del 25% 

sigui declarada nul·la? 

—Realista no, possible sí. Hi ha molts 

recursos, com els de nul·litat d’actuació, 

que tiren endavant i que són autoesmenes 

dels tribunals. Aquest és un recurs 

ben fonamentat, que té causa. Ara, que el 

mateix tribunal admeti de fer-se enrere 

és una altra qüestió. Segurament no tots 

els magistrats estaven d’acord a aprovar 

aquestes normes de funcionament. I 

pot ser que amb aquesta iniciativa que 

presentem hi hagi membres de la sala 

que havien estat d’acord amb una cosa 

amb la qual no hi haurien d’haver estat. 

—Heu tingut resposta sobre si us deixaran 

personar-vos a la causa contra 

la sentència? 

—Encara no s’ha resolt. 

—Com us expliqueu que l’entitat espanyolista 

Asamblea por una Escuela 

Bilingüe sí que hagi estat admesa? 

—És sorprenent. Deixem-ho amb aquesta 

paraula. Precisament, amb la jurisdicció 

contenciosa administrativa, la legitimació 

és molt limitada. Perquè si és molt àmplia es 

poden posar molts entrebancs a l’activitat 

de l’administració. Per això són molt restrictius 

i només s’admet la legitimitat quan 

hi ha un veritable interès. Per això és sorprenent, 

perquè aquí ha passat el revés, hi 

ha hagut màniga ampla i s’ha obert la porta 

per a acceptar la legitimació. I per justificar 

que s’obria tant la legitimació, s’ha dit que 

fins i tot els pares poden impugnar. 

—En la causa hi observeu biaix polític? 

—Hi ha un biaix sobre una manera de 

pensar i de veure les coses, és evident. 

El 25% és inventat i arbitrari. I per què 

no un 30% o un 20%? Per què un 25%? 

No té sentit. Resoldre això en termes 

pedagògics era impossible. I han posat 

el 25% per tenir un criteri controlable. 

—Com valoreu la posició del govern 

català durant el litigi? 

—Jo faig un plantejament jurídic, i el 

govern fa un plantejament polític. I el 

plantejament jurídic imagino que només 

és de suport al plantejament polític, que 

crec que té a veure amb si hi ha hagut taula 

de diàleg. Que s’ha parlat amb Madrid, 

segur, i tenien la garantia que l’estat no 

ho impugnaria i no demanaria l’execució. 

Però, és clar, els tribunals van a la seva; 

l’estat no ha executat, però el TSJC ha 

admès l’execució d’un tercer. I aquí cal 

dir que l’estat no ha estat tan lleial com 

podia ser. 

—Per què? 

—Perquè quan pregunten a l’advocacia 

de l’estat per la legitimació de l’Asamblea 

por una Escuela Bilingüe, diu que no s’hi 

oposa. Per tant, d’alguna manera ho accepta, 

perquè obre la porta. Havia d’haver 

dit que no tenia legitimació. 

—I això hauria canviat la posició del 

tribunal? 

—No ho sabrem mai, però potser algun 

dels cinc jutges hauria canviat de posició. 

És una opinió substancial. Jurídicament, 

l’estratègia del govern no és prou ben 

plantejada. Un plantejament jurídic és 

una estratègia per a un camí processal. 

Totes són bones si arriben a bon port. 

Però hi ha actuacions que en lloc d’anar 

pel costat esquerre o pel costat dret, van 

enrere. 

—En quina penseu? 

—L’error de la Generalitat és no haver 

presentat recurs d’inconstitucionalitat. 

El TSJC dicta la sentència el desembre 

del 2020, la Generalitat presenta recurs 

de cassació, el Suprem no l’admet i per 

tant la sentència és ferma. Però el Departament 

d’Educació tenia l’oportunitat de 

presentar un recurs d’inconstitucionalitat 

contra la sentència perquè no es basa 

en criteris legals, sinó constitucionals. 

Això és error de lectura generalitzat per 

part de la premsa i la ciutadania. Aquest 

25% es basa en el criteri que la llengua de

43 

vilaweb.cat 


RAMON LLENA 

tots els espanyols és l’espanyol, i això es 

basa en l’article 3 de la constitució. Per 

tant, es podia presentar un recurs al·legant 

que aquesta interpretació de l’article 

3 no és correcta. I a més a més, es podia 

presentar al·legant que la inadmissió 

del recurs per part del Suprem vulnerava 

el principi de tutela judicial efectiva, que 

és l’article 24 de la constitució. 

—Què hauria significat presentar aquest 

recurs? 

—Que en aquesta sentència no estigués 

tot escrit i tot dit. Fins i tot se n’hauria 

pogut demanar la suspensió de l’execució, 

perquè el Constitucional té la facultat 

d’acordar la suspensió de l’execució si 

li ho demanen. Potser hauríem acabat 

al mateix lloc, no dic que no, però llavors 

el Suprem no hauria estat tan segur 

d’executar. 

—Ara el govern ha al·legat “impossibilitat 

legal” de complir la sentència a 

l’empara de l’article 105. Hi veieu cap 

possibilitat? 

—No. Al TSJC, no hi veig recorregut. 

Entenc que l’estratègia del govern és 

fer aquest decret en què diuen que no hi 

ha percentatges, però que revisaran els 

projectes. La llei pretén que no hi hagi 

cap sentència inexecutable. Les que no 

s’executen de manera directa s’executen 

indirectament, per exemple, via indemnitzacions. 

La sentència diu 25%, i, per 

tant, no hi pot haver execució subsidiària. 

Per això entenc que el decret llei del govern 

no paralitza l’execució. L’execució 

difícilment es pot paralitzar. Crec que el 

tribunal no els farà cas, però no dic els 

arguments pels quals no els farà cas per 

no donar pistes. 

—Amb el decret llei aprovat, les direccions 

dels centres queden protegides? 

—És que les direccions dels centres ja 

estan protegides sense el decret llei. No 

tenen cap responsabilitat. Cap director de 

cap centre no pot tenir cap problema amb 

aquesta sentència. Perquè la sentència no 

condemna cap director de centre ni estableix 

cap obligació. La sentència només 

obliga la Generalitat a posar prendre les 

mesures necessàries perquè s’apliqui el 

25% de castellà. 

Benet Salellas: “Si acceptem el 25%, 

ens demanaran el 50%” 

—I si un centre només vol impartir en 

castellà l’assignatura de castellà i hi ha 

un inspector que ho denuncia? 

—La inspecció és de la Generalitat. La 

inspecció estatal només pot controlar 

que la Generalitat compleixi les seves 

competències, i no pot inspeccionar els 

centres. I la inspecció de la Generalitat 

tampoc no pot dir als centres què han de 

fer, tot i que ho fan i els fan cas. Els centres 

s’autoregulen i el consell escolar és 

autònom per a fixar el projecte educatiu; 

el claustre de professors és autònom a 

l’hora de fixar els criteris pedagògics. I 

els professors, d’acord amb el projecte 

lingüístic i amb els criteris pedagògics, 

ofereixen l’ensenyament. 

—I en cap cas no poden ser sancionats? 

—Escoles com la de Canet, que han rebut 

una ordre directa del tribunal adreçada a 

un director. Si el director no ho compleix, 

sí que el poden sancionar. Això ho podria 

cobrir perfectament el departament, 

igual que ha fet el Departament d’Economia 

amb els encausats al Tribunal de 

Comptes. Però encara hi ha d’haver molt 

recorregut per arribar aquí. Jo de moment 

diria als directors de centres que, ara per 

ara, la pel·lícula no els afecta. 

Jo de moment diria als 

directors de centres que, ara 

per ara, la pel·lícula no els 

afecta

44 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

Solar flotant, la renovable que pot 

produir la meitat de l’electricitat 

mundial 

El govern espanyol té previst d’implantar-la en set embassaments del país · 

El conflicte amb el sector turístic i agropecuari pot créixer 

MARC BELZUNCES 

Alemanya vol fer servir els llacs artificials fruit de les antigues mines de carbó per desplegar plantes solars flotants. BAYWA RE

45 

REPORTATGE 

vilaweb.cat 


Fins ara s’havia optat per instal·lar 

plaques solars en terra 

ferma perquè era l’opció més 

econòmica i senzilla, tant sobre 

el terreny com sobre les 

teulades. Tanmateix, gràcies 

a l’abaratiment progressiu, 

algunes instal·lacions més 

complexes i cares comencen 

a ser viables. L’exemple més 

clar és l’eòlica marina, que 

s’expandeix en massa arreu 

del planeta. Malgrat tot, fins 

ara no s’havia considerat de 

fer igual amb la solar, és a dir, 

posar plaques sobre l’aigua. 

Però això va canviant ben de 

pressa. Uns quants estudis 

científics argumenten que la 

solar flotant podria produir 

fins a la meitat de la demanda 

d’electricitat mundial actual. 

Mentrestant, el govern 

espanyol, en el marc de les 

mesures per a reduir la factura 

energètica i la dependència 

del gas rus, ha presentat un 

projecte de decret que preveu 

implantar unes quantes 

plantes solars flotants en embassaments, 

inclosos set del 

nostre país. Tot seguit analitzem 

els avantatges i inconvenients 

d’una tecnologia que 

podria canviar completament 

el panorama energètic. 

Un potencial enorme 

Una de les polèmiques freqüents 

al voltant de les renovables 

és l’espai que ocupen 

i el seu impacte visual. Les 

instal·lacions renovables entren 

en competència amb més 

activitats –econòmiques o de 

lleure– que es desenvolupen 

sobre els mateixos terrenys. 

Per aquest motiu l’atenció es 

desvia cap a la mar, lluny dels 

nuclis habitats. Posar plaques 

solars surant a la mar és una 

evolució lògica. Tanmateix, 

és un medi força hostil i per 

això l’atenció, ara per ara, 

se centra a usar superfícies 

Uns quants 

estudis científics 

argumenten que 

la solar flotant 

podria produir 

fins a la meitat 

de la demanda 

d’electricitat 

mundial actual 

L’energia solar flotant té un gran potencial arreu del món. BANC MUNDIAL

46 

REPORTATGE 

vilaweb.cat 


aquàtiques més benignes: els 

llacs artificials dels embassaments. 

Tenen uns quants 

avantatges: el més obvi és 

que no hi ha onades i l’aigua 

és dolça, i no pas salada, que 

és més corrosiva. A més, els 

embassaments generalment 

tenen una central hidroelèctrica, 

cosa que vol dir que ja 

disposen de la infrastructura 

d’evacuació d’electricitat a la 

xarxa general i no cal fer-ne 

de noves per connectar-hi les 

plaques solars. 

A Corea del Sud es planifica la planta solar flotant més gran del món a l’estuari de Saemangeum, 

Un altre avantatge és que els 

embassaments són sistemes 

aquàtics antropitzats (no naturals), 

que generalment són 

degradats ambientalment. La 

solar flotant pot ajudar a mitigar 

inconvenients com ara 

l’eutrofització, causada per 

un excés de nutrients –generalment 

proporcionats per les 

restes d’aigües residuals urbanes, 

industrials o de camps 

de conreu, que n’arrosseguen 

els fertilitzants. Això pot fer 

que els organismes que fan la 

fotosíntesi a partir de la llum 

solar creixin desmesuradament, 

com ara les algues, que 

donen un color verd característic 

a l’aigua i fan que hi hagi 

menys oxigen, cosa que afecta 

negativament els peixos – 

que es poden asfixiar. Cobrir 

una part dels embassaments 

amb plaques solars disminueix 

la llum solar que arriba a 

aquests organismes i pot fer 

que l’eutrofització es redueixi. 

Tanmateix, en aquesta 

primera fase d’implantació, 

generalment primer se’n fa 

un desplegament petit, com 

a prova, abans d’expandir-la. 

És un dels pocs inconvenients 

potencials de la solar flotant: 

saber com afecta la disminució 

de llum solar en els 

sistemes aquàtics. Val a dir 

que això no és nou en l’àmbit 

solar: en l’agrivoltaica, en què 

es combinen plaques solars 

i conreus, s’analitza la quantitat 

de llum necessària per 

a les plantes, i la instal·lació 

solar es dimensiona adequadament, 

tant en nombre de 

plaques, com en l’espai que 

s’hi deixa. 

que aprofitarà la protecció del dic marí més llarg del món. GOOGLE 

Hi ha més avantatges, com 

ara una velocitat d’instal· 

lació més gran o no ocupar 

terreny dedicat a uns altres 

usos. Les plaques solars 

s’instal·len en estructures 

flotants que s’introdueixen 

fàcilment a l’aigua i es desplacen 

surant fins a la posició 

final. En qualsevol moment 

es poden moure o treure de 

l’aigua, per exemple per fer 

Els embassaments generalment tenen una 

central hidroelèctrica, cosa que vol dir que 

ja disposen de la infrastructura d’evacuació 

d’electricitat a la xarxa general i no cal ferne 

de noves per connectar-hi les plaques 

solars 

tasques de manteniment importants, 

per seguretat arran 

d’avingudes del riu. També es 

poden retirar de pressa si es 

considera que tenen efectes 

no desitjats. La solar flotant 

també pot servir per a bombar 

aigua a l’embassament 

en moments de màxima producció 

renovable i després 

fer anar aquesta aigua a la 

central hidroelèctrica i produir 

electricitat durant la nit 

o quan no hi hagi tanta producció. 

A la pràctica, vol dir 

fer que l’embassament actuï 

de bateria. També cal considerar 

que els embassaments 

acumulen aigua, un bé molt 

preuat, però que, com que és 

a l’aire lliure, s’evapora i se’n 

perd una part, que pot arribar 

a ser molt gran segons el clima 

i l’estació de l’any. Cobrir 

una part dels embassaments 

amb plaques solars ajuda a 

disminuir l’evaporació i per-

47 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

met de conservar milions de 

litres d’aigua. 

A més, l’aigua de l’embassament 

ajuda a refrigerar les 

plaques solars, cosa que fa 

produir més electricitat –entre 

un 5% i un 15%, atès que 

perden rendiment amb temperatures 

elevades–, no tenen 

ombres i es mantenen més 

temps netes –perquè no hi 

ha arriba tanta pols– i la neteja 

es pot fer aprofitant l’aigua 

que tenen a sota –sense 

malbaratar-ne. Tot plegat pot 

compensar que la solar flotant 

sigui un 20%-25% més 

cara que no pas la solar sobre 

terreny. Malgrat això, el seu 

potencial és enorme. L’any 

2020, un estudi del Laboratori 

d’Energies Renovables 

(NREL) dels EUA, va determinar 

que la solar flotant podria 

canviar el sistema energètic 

mundial tal com el coneixem 

avui i proporcionar fins al 

50% de la demanda d’electricitat. 

Els científics van 

estimar que, arreu del planeta 

i solament considerant 

els embassaments artificials 

amb centrals hidroelèctriques 

(en van comptar 379.068), 

es poden instal·lar 7,6 TW de 

potència, amb un potencial 

de producció de 10.600 TWh. 

Els investigadors reconeixen 

que és la banda superior –més 

optimista– de l’estimació, 

però en unes quantes parts 

del món ja es considera de fer 

instal·lacions més enllà dels 

embassaments, directament 

a l’oceà. Especialment, dins 

els parcs eòlics marins que ja 

existeixen, bo i aprofitant-ne 

la infrastructura de connexió 

amb la xarxa elèctrica. La solar 

flotant també es considera 

El 2020 hi havia una potència instal·lada de 3 GW, mentre que la 

predicció dels analistes és que s’arribi als 11 GW el 2025 solament 

considerant els projectes que ara per ara són en fase 

de planificació o en construcció 

de gran potencial a les zones 

prop de l’equador, on no 

acostuma a fer vent i l’eòlica 

marina no seria viable. 

L’expansió mundial 

La solar flotant es va començar 

a implantar a molt petita 

escala entre el 2007 i el 2013. 

Tanmateix, ha crescut significativament 

a partir del 2016. 

El 2020 hi havia una potència 

instal·lada de 3 GW, mentre 

que la predicció dels analistes 

és que s’arribi als 11 GW el 

2025 solament considerant 

els projectes que ara per ara 

són en fase de planificació o 

en construcció. La implantació 

és centrada a l’Àsia. L’estiu 

passat, el govern de l’illa 

indonèsia de Batam, situada 

entre l’estret de Malacca 

i Singapur, va presentar el 

projecte de la planta solar flotant 

més gran plantejada fins 

aleshores: una instal·lació 

de 2,2 GW distribuïda sobre 

1.600 hectàrees (16 km 2 ) en un 

embassament d’aigua dolça, 

amb una producció estimada 

de 2.600 GWh anuals, que fa 

empetitir fins i tot les instal·lacions 

comunes a terra 

ferma. A més, tindrà una bateria 

de 4 GWh i el projecte 

que costarà uns 2.000 milions 

de dòlars. Corea del Sud, per 

la seva banda, té plans per a 

superar aquesta xifra. A la mar 

Groga, dins l’estuari delimitat 

pel dic marí més llarg del 

món, a Saemangeum, planegen 

de construir-hi una 

planta solar flotant marina 

de 2,7 GW de potència i 300 

MW d’eòlica marina, dins una 

àrea de 409 km 2 . 

L’Índia no vol ser menys i el 

2019 ja feia plans per construir 

una planta solar flotant 

d’1 GW, la més gran 

fins aleshores proposada, a 

l’estat de Madhya Pradesh, 

dins l’embassament més gran 

del país (Indira Sagar). Però 

Als Països Baixos es fan proves per dur a mar oberta la solar flotant. SOLARDUCK

48 

REPORTATGE 

vilaweb.cat 


més enllà d’aquests projectes, 

pendents de fer-se realitat, 

la Xina enguany ha inaugurat 

l’ampliació d’una planta 

solar fotovoltaica en un embassament 

de la província de 

Shandong, a Dezhou. El novembre 

del 2020 va començar 

a funcionar la primera fase, 

amb 200 MW de potència i una 

bateria de 8 MWh. La segona 

fase d’ampliació ha consistit 

en 120 MW addicionals de 

solar flotant i 100 MW d’eòlica. 

Mentrestant, a Singapur, 

la ciutat-estat superpoblada 

i amb molt poca superfície, 

s’ha inaugurat una planta flotant 

amb 122.000 plaques (60 

MW de potència), que ocupa 

la mida de 45 camps de futbol, 

dins un embassament. 

El país, que vol quadruplicar 

la producció solar, construeix 

4 plantes solars flotants 

més. Mentrestant, Tailàndia 

té la planta solar flotant 

més gran del món, amb 

144.000 plaques, que ocupa 

una superfície equivalent a 

70 camps de futbol, dins un 

embassament. La gestió de la 

producció és integrada amb 

la de l’embassament. El país 

asiàtic vol fer-ne 14 més fins 

el 2037. 

Al nostre continent, convé 

de destacar la inauguració a 

principi de maig de la planta 

flotant a l’embassament 

d’Alqueva, a Portugal –el de 

més superfície d’Europa occidental. 

Després d’una prova 

pilot, s’ha ampliat a 12.000 

plaques solars (5 MW de potència). 

La planta produirà 

7,5 GWh anuals, i s’espera 

que es complementi amb una 

bateria que emmagatzemi 

2 GWh l’any. La intenció és 

fer-ne una segona ampliació, 

amb 70 MW de potència 

addicional. Alemanya, per la 

seva banda, vol aprofitar els 

llacs artificials fruit de l’abandonament 

de les mines de 

carbó a cel obert. L’Institut 

Fraunhofer estima un potencial 

tècnic de 56 GW, que 

rebaixa a 2,7GW de potencial 

econòmic una vegada descomptada 

l’afectació sobre el 

turisme i els plans de conservació 

ambiental. En calculen 

una potència d’1,33 MW per 

hectàrea, la disponibilitat de 

500 llacs artificials de mines 

–principalment als estats de 

l’est– i una ocupació de tan 

sols el 4,9% de la superfície 

dels llacs. 

Als Països Baixos, el 2019 van 

inaugurar una planta solar 

flotant de 14,5 MW de potència 

prop de la ciutat de Zwolle, 

que van construir en tan sols 6 

setmanes. La tercera del país 

després d’haver-ne fet una 

de 2 MW a Weperpolder i una 

altra de 8,4 MW a Tynaarlo, 

en pocs mesos. El potencial 

és enorme, ateses les àrees 

marines tancades pels dics 

artificials a la zona costanera. 

Tanmateix, volen anar més 

enllà i ja dissenyen instal·lacions 

solars flotants resistents 

a huracans, cosa que 

podria canviar completament 

el panorama de la indústria 

renovable. La seva intenció 

és fer plantes solars flotants 

de 10 MW de potència i de 

240 metres per 240 metres, 

equivalent a un molí marí. No 

són els únics que opten per 

aprofitar les vastíssimes àrees 

marines. Un consorci belga ha 

començat un projecte per 

a desenvolupar plataformes 

solars oceàniques aplicades 

a la mar del Nord i capaces 

de resistir onades d’alçàries 

considerables. Finalment, 

a Suïssa han fet la primera 

planta solar flotant en alçada, 

a 1.810 metres d’altura 

dins un embassament. Això 

li proporciona més eficiència 

en relació amb les plantes al 

nivell de la mar (la llum és més 

forta perquè ha traspassat 

menys atmosfera), i a més la 

neu dels voltants fa de mirall 

i reflecteix més llum. La temperatura 

també és més baixa 

i, a més, les plaques són bifocals 

(per totes dues bandes) i 

també recullen la llum que es 

reflecteix a l’aigua. Tot plegat 

fa que produeixi un 50% més 

d’electricitat que no pas una 

planta convencional a menys 

altura. 

El potencial als Països 

Catalans 

Les iniciatives de tots aquests 

països mostren el gran potencial 

que hi ha per aquesta 

tecnologia al nostre país. Ara, 

de moment els nostres governs 

no tenen plans al respecte, 

si més no de públics. 

D’entrada, caldrà analitzar en 

quins embassaments i llacs 

artificials és factible d’implantar-la. 

En una segona 

fase, i si el desenvolupament 

de plataformes marines és 

reeixit, caldrà considerar el 

potencial de les badies més 

protegides de les inclemències 

marítimes, com ara les 

del Delta de l’Ebre, Roses, 

Alcúdia, Pollença i Palma. 

No obstant això, en un país 

eminentment turístic com el 

nostre, pot ser el desencadenant 

de polèmiques, també 

amb el sector pesquer. 

Convé de destacar 

la inauguració a 

principi de maig 

de la planta flotant 

a l’embassament 

d’Alqueva, a 

Portugal –el de 

més superfície 

d’Europa 

occidental

49 

REPORTATGE 

vilaweb.cat 


De fet, es pot considerar que 

el conflicte ja ha començat. El 

govern espanyol ha presentat 

un projecte de decret per a la 

solar flotant en què proposa 

licitacions fins de 25 anys 

en 105 embassaments. Això 

afectaria 7 embassaments del 

nostre país. A Oliana (l’Alt Urgell, 

riu Segre) s’instal·laria 

una planta de 43 hectàrees, 

un 15% de les 285 hectàrees 

totals de l’embassament. 

Una altra planta aniria a l’embassament 

de Guiamets, (el 

Priorat, riera de Capçanes); 

n’ocuparia 3 hectàrees, un 

4% de les 62 totals. L’embassament 

de Rialb (el Pallars 

Sobirà, riu Segre) tindria una 

planta de 63,8 hectàrees, un 

5% de les 1.276 del llac artificial. 

A Beniarrés (el Comtat, 

riu Serpis), es faria una planta 

de 24 hectàrees, el 15% de les 

157 de l’embassament. Bellús 

(la Vall d’Albaida, riu Albaida) 

allotjaria la planta més gran 

del país, amb 64,2 hectàrees, 

que ocuparien un 15% de la 

superfície del llac artificial. 

L’embassament de Regajo 

(l’Alt Palància, riu Palància) 

tindria la instal·lació flotant 

més petita, amb 2,2 hectàrees, 

un 5% de les 45 totals. 

Finalment, l’embassament 

de Forata (la Foia de Bunyol, 

riu Magre) allotjaria 7 hectàrees 

sobre 141, un 5% de taxa 

d’ocupació. Segons el govern 

espanyol, tots 7 tenen mala 

qualitat de les aigües, causada 

per l’eutrofització. 

A l’embassament de Bellús (la Vall d’Albaida), el govern espanyol vol fer-hi la planta solar 

temor a les possibles conseqüències 

negatives. Consideren 

que afectaria l’incipient 

turisme rural d’aquestes zones, 

desenvolupat al voltant de 

les activitats d’esbarjo aquàtic 

dins els embassaments i que 

té uns potencials impactes 

ambientals negatius. De fet, el 

govern espanyol mateix reconeix 

que calen estudis sistemàtics 

i programes de seguiment 

i que se n’ha de fer una 

implantació cautelosa. Tanmateix, 

cal tenir en compte 

flotant més gran del país. GOOGLE 

que les taxes d’ocupació dels 

embassaments van en la línia 

d’uns altres països i que les 

plaques es poden redistribuir 

dins l’embassament, separar 

o fins i tot retirar de manera 

immediata i fàcil si se’n 

detecten efectes no desitjats. 

Malgrat això, som davant el 

perill que es reprodueixi el 

conflicte entre el sector renovable, 

per una banda, i el turístic 

i pesquer, per una altra. 

Amb l’amenaça de paralitzar 

una tecnologia molt prometedora 

que, mentrestant, es 

va estenent ràpidament arreu 

del món. I el perill addicional 

que sigui el govern espanyol 

qui acabi decidint com i on 

s’implanta. 

Enfront d’aquests plans del 

govern espanyol, en unes 

quantes zones de l’estat espanyol 

s’articulen moviments 

d’oposició del sector turístic, 

que demanen moratòries pel 

Som davant el perill que es reprodueixi el conflicte entre el sector 

renovable, per una banda, i el turístic i pesquer, per una altra. 

Amb l’amenaça de paralitzar una tecnologia molt prometedora 

que, mentrestant, es va estenent ràpidament arreu del món

50 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

Els maçons: 

reservats, discrets i exposats 

al Palau Robert 

Fins el 28 d’agost es pot veure al Palau Robert “Maçons!”, una exposició que presenta 

la història i les característiques més singulars de la maçoneria d’una manera que fins 

ara ací no havíem pogut veure · Joan Josep Isern l’ha visitada i ens explica les seves 

impressions

51 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

JOAN JOSEP ISERN 

Quan vaig saber que el Palau 

Robert acolliria una exposició 

sobre els maçons, em va 

venir a la memòria el primer 

contacte directe i fiable que 

vaig tenir amb ells, més enllà 

dels inefables “contubernis 

judeo-maçònics” que la gent 

de la meva generació (i d’unes 

quantes més) vàrem haver 

de patir. Va ser fa deu anys, 

gràcies a la gent de Literat 

Tours, que acabava de muntar 

un circuit dedicat a la Barcelona 

maçònica. 

La proposta –que em consta 

que encara avui mantenen 

en programa– oferia, aleshores, 

diverses variants. Una 

era un recorregut a peu per 

Ciutat Vella que s’acabava al 

Pla del Palau, tot seguint la 

presència en diversos monuments 

i edificis de símbols 

maçònics visibles, camuflats 

o deformats. Una segona variant 

consistia en un passeig pel 

Parc Güell cercant uns quants 

vestigis d’aquesta simbologia 

que estan escampats per tot 

el recinte. La tercera era la 

visita a un temple maçònic. 

Una experiència guiada per 

membres de la mateixa lògia 

–crec recordar que era al carrer 

d’Avinyó–, que es posaven 

a disposició dels visitants per 

atendre totes les consultes 

que els volguéssim formular. 

Al temple maçònic 

No es tractava, per tant, d’una 

visita turística convencional 

sinó d’una àmplia presa de 

contacte, tant amb la maçoneria, 

entesa com un conjunt 

de doctrines i de rituals, 

com amb els seus membres, 

aquella vegada tres homes i 

una dona que varen explicar la 

història i l’ideari de la maçoneria, 

la simbologia que l’envolta 

i la manera com els seus 

membres treballen per assolir 

“la recerca de la veritat, l’estudi 

de l’ètica i la pràctica de 

la solidaritat”. 

Segons les notes que vaig 

prendre, la maçoneria és una 

institució a) filantròpica, b) 

filosòfica i c) progressista, 

que estimula entre els seus 

seguidors a) la recerca de la 

veritat, b) l’estudi de l’ètica i 

c) la pràctica de la solidaritat. I 

que, a conseqüència de tot això 

que acabo de dir, aspira a la 

millora (material i moral) i al 

perfeccionament (espiritual, 

intel·lectual i social) de tota la 

humanitat. 

Per aconseguir aquests objectius, 

fixa tres principis que 

tots els maçons han de seguir: 

a) la tolerància mútua, 

b) el respecte (als altres i a 

un mateix) i c) la llibertat de 

consciència. Resumint encara 

més, m’atreviria a dir 

que es tracta d’assolir aquell 

ternari que va inspirar la Revolució 

Francesa –la llibertat, 

la igualtat i la fraternitat del 

gènere humà– per mitjà del 

coneixement i del creixement 

interior de cada individu. 

La impressió que vaig treure 

de tot plegat era que allí es 

reunia un seguit de persones 

seguint uns rituals i uns sig- 

PALAU ROBERT 

La maçoneria és 

una institució 

a) filantròpica, 

b) filosòfica i c) 

progressista, que 

estimula entre els 

seus seguidors a) la 

recerca de la veritat, 

b) l’estudi de l’ètica 

i c) la pràctica de la 

solidaritat

52 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

nes externs molt determinats 

–i, si se’m permet l’expressió, 

peculiars (però també ho 

són, de “peculiars”, la proclamació 

d’un doctor honoris 

causa, una missa solemne o 

l’obertura de l’any judicial)– 

amb l’objectiu de debatre – 

ells fan servir molt sovint el 

verb treballar– sobre assumptes 

que els eren pròxims com 

a persones i com a col·lectiu 

(però amb dos temes vedats: 

la política i la religió) i amb el 

compromís que, quan sortia 

de la trobada, cada membre 

“expandís la llum rebuda” en 

el seu àmbit quotidià. 

“Alguna cosa més...” 

Crec que no vaig fer curt a 

l’hora de formular preguntes 

als amables i pacients germans 

maçons que ens varen 

acollir, però he de confessar 

que vaig tenir la impressió que 

allò no ho era tot. Que malgrat 

la prolixitat de les seves respostes 

i l’interès a aclarir els 

dubtes que teníem hi havia 

alguna cosa més que no ens explicaven. 

Potser perquè ningú 

de nosaltres va arribar a fer la 

pregunta que calia. O potser 

perquè, amb independència 

de la perspicàcia del grup de 

visitants, aquesta part ha de 

restar obligatòriament velada 

als ulls dels profans. 

Poc després d’aquesta visita, 

en vaig escriure una breu 

ressenya en el meu bloc i una 

de les persones que em va 

contestar va ser un conegut 

poeta català que em va dir: 

“Efectivament, hi ha alguna 

cosa més, t’ho asseguro”, 

alhora que em recomanava 

la lectura de La Tecnología 

Masónica. Su verdadero poder, 

una flamant novetat d’aquells 

mateixos dies escrita per Florencio 

Serrano –un maçó amb 

importants responsabilitats, 

tal com es detalla a la solapa– 

i publicada en una editorial 

cordovesa. Un llibre que em va 

interessar força perquè defugia 

la faramalla new age amb 

què de vegades s’embolcallen 

les disciplines que miren 

d’anar una mica més enllà de 

la prosaica realitat que ens 

envolta. 

Es tracta d’assolir aquell ternari que va 

inspirar la Revolució Francesa: la llibertat, 

la igualtat i la fraternitat del gènere humà 

PALAU ROBERT

53 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

PALAU ROBERT 

Sobre la dimensió religiosa, 

Florencio Serrano escriu 

(tradueixo del castellà): “La 

maçoneria no és una religió, 

ni un substitut de la religió. 

Requereix als seus adeptes la 

creença en un Ésser Suprem 

del qual, tanmateix, no ofereix 

una pròpia doctrina de 

fe. La maçoneria és oberta als 

homes de qualsevol fe religiosa. 

Durant els treballs de 

Lògia és prohibit de discutir 

de religió” (p. 63), “la maçoneria 

no és una religió ni 

una espècie de sincretisme 

religiós ni tampoc un intent 

ecumènic d’unificar posicions 

entre les diferents religions” 

(p. 65), “no hi ha cap cel ni cap 

infern maçònic. [...] No ofereix 

la salvació després de la 

mort. [...] No posseeix l’única 

veritat. [...] No existeix un déu 

maçònic” (p. 68). 

Un munt d’arguments que, si 

més no, serveixen per a saber 

quina cosa no és la maçoneria 

respecte del pensament religiós. 

Per tancar aquesta part 

introductòria, reprodueixo, 

a tall de resum, una descripció 

que em sembla prou 

aclaridora (tot advertint que 

en la traducció he procurat 

mantenir la tortuosa redacció 

original): “La qüestió a què 

apunta la maçoneria és potser 

en aparença menys espectacular, 

però tremendament 

transformadora i beneficiosa: 

la transformació profunda 

i integral d’un mateix 

amb la finalitat de beneficiar 

tots els éssers vius i en què 

les diverses visions sobre la 

vida, l’existència i la implantació 

de millores humanes i 

socials no caigui en la lluita 

i l’enfrontament directe 

o disfressat i sense treva de 

les estructures convencionals 

abans esmentades i en què, 

en general –i encara que ens 

venguin el contrari–, s’acaba 

perjudicant una gran majoria 

i beneficiant uns pocs en detriment 

d’aquesta majoria” 

(p. 296). 

“Maçons!”, al Palau Robert 

Equipat amb aquests antecedents, 

em va faltar temps 

per visitar l’exposició “Maçons!” 

(amb signe d’exclamació, 

com aquell que crida 

“En guàrdia!”) que es pot 

veure fins el 28 d’agost a la 

Sala 1 del Palau Robert. Una 

exposició que, tal com pregona 

el seu subtítol, tracta 

d’una institució que ja té uns 

quants segles d’existència, 

però que ens és presentada 

amb una mirada actual. És a 

dir, pensada per a uns ciutadans 

que poden trobar per la 

xarxa molts d’aquells detalls 

amagats que fins no fa gaires 

dècades donaven a la maçoneria 

un aire secret i, per què 

no dir-ho, fins i tot tèrbol. 

Hi ha unes quantes idees bàsiques 

que a “Maçons!” són 

molt ben explicades. Una és 

que, a diferència de les sec-

54 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

tes amb les quals sovint se la 

compara, de la maçoneria és 

bastant més fàcil sortir-ne 

que entrar-hi. Un ingrés que 

es consuma –quan es consuma– 

després d’un procés 

força exigent encaminat a escatir 

la voluntat, intencions i 

manera de ser del candidat. 

Una altra idea bàsica que es 

respira entre aquelles quatre 

parets és que la societat maçònica 

és reservada i discreta, 

sí; però no secreta. Una característica 

necessària i fàcil 

de comprendre quan anem a 

l’espai dedicat al fets històrics 

clau esdevinguts entre el 1707 

i el 1936 i ens adonem de dues 

coses: que, amb protagonismes 

diversos, la maçoneria 

és present en moments de la 

història tan singulars com ara 

la declaració d’independència 

dels Estats Units (1776), la 

Revolució Francesa (1789) i la 

Segona República espanyola 

(1931), i que en aquells llocs on 

els absolutismes, les dictadures 

o les doctrines basades en 

el pensament únic triomfen, 

els maçons són considerats 

enemics i, en conseqüència, 

s’han d’eclipsar. Just en 

aquest punt és on s’entén el 

concepte del “gran arquitecte 

de l’univers” a què el maçó 

arriba a través d’un procés de 

reflexió i raonament personal 

situat als antípodes d’allò 

que coneixem com acceptar 

un postulat perquè, senzillament, 

és “dogma de fe”. 

maçó i patró de la Biblioteca 

Arús– han sabut treure molt 

profit de l’espai no gaire generós 

–en metres quadrats– 

de què disposaven. Per mitjà 

d’un recorregut serpentejant 

que comença a l’edat mitjana, 

temps de les grans catedrals 

i dels oficis relacionats amb 

la construcció, ens dóna la 

benvinguda el so de les eines 

dels picapedrers desbastant 

la pedra fins a convertir-la 

en l’element perfectament 

escairat que fa paret: el símbol 

fonamental de la maçoneria. 

A continuació, entrem en una 

sala que en un costat exhibeix 

un detallat quadre cronològic 

(amb un parell de pantalles 

incrustades en què es poden 

veure entrevistes amb experts) 

i en l’altre una galeria 

de personatges històrics que 

varen ser maçons i que van 

de Montesquieu a Franklin 

fins a Josephine Baker i Harpo 

Marx, passant per Churchill i 

el president Companys. 

Una altra sala acull una mostra 

dels mites i calúmnies esgrimits 

d’un segle ençà contra 

la maçoneria amb la projecció 

de tres pel·lícules d’èpoques 

diferents i un seguit de llibres 

i pamflets sobre la qüestió. 

En aquest punt és oportú esmentar 

Rossend Arús (1844- 

1891), veritable pare de la maçoneria 

catalana i fundador 

de la biblioteca que porta el 

seu nom en el passeig de Sant 

Joan de Barcelona, referència 

inevitable per a llibres i documents 

sobre l’anarquisme, els 

moviments obrers i, és clar, la 

maçoneria. 

Per un passadís arribem a 

l’espai dels rituals. A una banda, 

hi veiem mandils, espases, 

collars, martells, quadres al· 

legòrics, escaires, compas- 

Una exposició que, tal com pregona el seu subtítol, tracta d’una 

institució que ja té uns quants segles d’existència, però que ens 

és presentada amb una mirada actual 

Pedres per a desbastar 

Els organitzadors de l’exposició 

–el periodista i historiador 

Enric Calpena, que n’és 

el comissari, i Josep Brunet, 

PALAU ROBERT

55 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

sos... i a l’altra, dues pantalles 

ens mostren uns actors que 

escenifiquen els gests rituals 

que el candidat ha de seguir 

durant la iniciació. 

La sala final és la més espectacular 

perquè reprodueix de 

manera sintètica i aproximada 

–és aquí on, a parer meu, 

les limitacions d’espai es fan 

sentir més– un temple maçònic 

amb els elements més 

importants situats a l’abast 

de l’espectador. Les proporcions 

llargada/amplada de la 

sala no són les pròpies d’un 

temple, cosa que fa desaparèixer 

l’harmonia habitual 

d’aquests espais. Hi manca, 

per exemple, la decoració 

del sostre, un element molt 

important que reprodueix 

la volta celeste, més fosca a 

l’occident i més il·luminada 

a l’orient, i que a “Maçons!” 

s’ha resolt amb un subtil joc 

de llums que penso que ni es 

percep ni acaba de funcionar. 

A més, l’espai d’aquesta sala 

és compartit per una pantalla 

que mostra les seus maçòniques 

més importants del 

món, una altra que projecta 

un parell de pel·lícules amb 

escenes d’iniciació de nous 

adeptes en temples maçònics 

i encara una tercera, summament 

interessant, que aplega 

els testimonis d’una dotzena 

llarga de conciutadans que 

expliquen a cara descoberta 

els motius que els varen portar 

a formar part de la maçoneria i 

els valors que consideren més 

importants de la seva decisió. 

Per acabar la descripció, diré 

que, a més del so dels repics 

d’eines de picapedrers que, 

com he dit més amunt, acull 

el visitant tot just entrar, al 

llarg del recorregut se sent 

una banda sonora formada 

per fragments de La flauta 

màgica, de Mozart, la Música 

maçònica ritual, de Sibelius, 

i –encara que sobti a més 

d’un– el “You’ll never walk 

alone”, cantat per Gerry and 

the Pacemakers. 

La maçoneria no va ser autoritzada 

a l’estat espanyol 

fins el 1977 i d’aleshores ençà 

una de les seves consignes és 

la d’assolir la normalitat. Un 

objectiu que aquesta exposició 

reforça sense cap mena 

de dubte. En principi, les 

obligacions de tot maçó són 

fàcils de suposar: pagar les 

quotes, assistir i prendre part 

en les reunions en què treballen 

qüestions de discussió 

–les “tingudes”– i practicar 

un bon comportament; ser 

persones exemplars, vaja, 

tant en l’esfera personal com 

en la social. Si, com em deia 

fa deu anys l’amic poeta que 

em va escriure, “hi ha alguna 

cosa més”, amb això que 

ens expliquen al Palau Robert 

no ho sabrem. Però, en tot 

cas, aquesta exposició presenta 

una selecció dels trets 

més importants del fenomen 

maçònic que val la pena que 

siguin coneguts per tothom. 

El quadern-catàleg 

“Maçons!” es complementa 

amb un quadern que fa les 

funcions de catàleg en què hi 

ha informació més ampliada, 

com ara una entrevista 

a l’esmentat Josep Brunet, 

un capítol titulat “Dones i 

maçoneria”, que pot donar 

molt de joc i, sobretot, una 

excel·lent “Anatomia del temple 

maçònic”, que descriu de 

manera molt completa els mil 

i un detalls i símbols que configuren 

un espai que, encarat 

cap a l’orient, que és d’on ve la 

llum, té com a objectiu principal 

de representar físicament 

una síntesi de l’univers i de 

l’ideari maçònic. 

Per acabar de donar tota la 

informació, diré que la revista 

Sàpiens de maig es ven 

conjuntament amb aquest 

quadern tan recomanable de 

tenir a les mans mentre es 

fa la visita –igualment recomanable– 

de “Maçons!”, la 

mostra que tenim a l’abast 

fins als darrers dies del mes 

d’agost. 

La maçoneria no va ser autoritzada a 

l’estat espanyol fins el 1977 i d’aleshores 

ençà una de les seves consignes és la 

d’assolir la normalitat

56 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

Gonzalo Boye, vint anys de dignitat 

i un segle d’exili 

Crònica de l’acte de la Comissió de la Dignitat, que celebra vint anys amb un acte 

que gira entorn de l’exili 

Gonzalo Boye rebent el premi Dignitat a l’Ateneu Barcelonès. ALBERT SALAMÉ 

ANDREU BARNILS 

La Comissió de la Dignitat 

ha celebrat aquest vespre 

els vint anys d’existència a 

la mateixa entitat on es va 

fundar el 2002, l’Ateneu Barcelonès. 

L’entitat, nascuda 

per recuperar els papers de 

Salamanca, espoliats per les 

tropes franquistes el 1939 

(objectiu complert en part), 

ha omplert la sala en un acte 

en què l’exili ha marcat el to, 

que molts dels premiats amb 

el Premi Dignitat hi tenien a 

veure: Gonzalo Boye, advocat 

dels membres del govern exiliats 

del 2017 ençà, Valtònyc 

o el president Torra, que ha 

recollit un dels quatre premis. 

Julià Gual (1905-1964), 

fundador a Catalunya Nord de 

la Llibreria Catalana, centre 

cultural com pocs, i editor 

de Perill a la rereguarda, llibre 

del seu amic Joan Peiró, 

va ser un dels fills de l’exili 

de 1936, i ha estat premiat 

pòstumament. Els quàquers, 

associació religiosa que van 

ajudar els republicans durant 

la guerra de 1936-1939 (ajuda 

que va incloure 150.000 

àpats diaris), estudiada per 

Rosa Serra; i Toni Miró, el 

pintor d’Alcoi compromès 

nacionalment (té sèries dedicades 

a Lluís Companys) han 

completat els premis. Entre 

els presents, Laura Borràs, 

presidenta del parlament; 

Jaume Alonso-Cuevillas; 

i David Fernández, que ha 

recollit el premi en nom del 

pintor Toni Miró.

57 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

“Ara que el passat cada vegada 

és més present, quan el 

franquisme és cada vegada 

més viu, aquests llocs, aquesta 

gent i aquests records són 

els que importen. Jo, encara 

que sembli una cosa estranya, 

com a advocat seré molt 

breu. Ho acostumo a dir als 

jutges, però a ells els menteixo, 

i a vosaltres no. Agraeixo 

el premi sincerament, però el 

rebré provisionalment perquè 

el lliurem a qui realment el 

mereix, que és el president, 

la Clara, en Toni, en Lluís i 

en Josep Valtònyc.” Aquest 

ha estat el discurs de Boye, 

d’un minut i setze segons. El 

primer premi que rep a Catalunya, 

“pel seu compromís en 

la defensa del govern exiliats 

a Bèlgica, Valtònyic i Torra. I 

per la denúncia de la manca 

d’imparcialitat de la judicatura 

espanyola del Tribunal 

Suprem, l’Audiència Nacional 

i TSJC, i contra el dret 

de l’enemic exercit contra 

l’independentisme”, segons 

paraules de Pilar Rebaque, 

de la Comissió de la Dignitat, 

conductora de l’acte, i filla de 

torturat a la comissaria de la 

Via Laietana. 

Ramon Gual i Anna Gual. ALBERT SALAMÉ 

Rosa Serra, estudiosa dels quàquers. ALBERT SALAMÉ 

“Sóc emotiu, no em feu cas 

en aquest reconeixement que 

potser arriba una mica tard”, 

ha dit Ramon Gual, fill de Julià 

Gual, en un esmolat discurs 

de recollida del premi. “Nosaltres 

som la gent de l’exili. 

‘Per Nadal, a casa’, ho sentíem 

sempre. I no van tornar. No 

sé si haurien volgut tornar a 

un país sense independència, 

sense república, sense llibertat. 

Teniu alguna cosa d’això? 

No hi ha coses que us falten? 

David Fernàndez i, al fons, Toni Miró. ALBERT SALAMÉ

58 

vilaweb.cat 


REPORTATGE 

Ramon Gual: “Nosaltres som la gent de l’exili. ‘Per Nadal, a 

casa’, ho sentíem sempre. I no van tornar. No sé si haurien 

volgut tornar a un país sense independència, sense república, 

sense llibertat. Teniu alguna cosa d’això?” 

Catalunya Nord és un dels 

Països Catalans i encara avui 

serveix de refugi i de salvació. 

No perdeu el nord!”, ha dit, 

cridant. 

“I tampoc perdem el sud”, ha 

afegit David Fernàndez, que 

ha recollit el premi en nom 

del pintor Toni Miró, amb qui 

manté una relació dels anys 

noranta ençà. En un discurs 

marca de la casa Fernàndez, 

ha sabut relligar Toni Miró, 

el seu amic Ovidi Montllor, 

Isabel-Clara Simó i Teresa 

Mora Ferrándiz, la mestra republicana 

que va acabar indigent 

i que Montllor canta a 

“Homenatge a Teresa”. Tots 

tres ara enterrats molt junts 

al cementiri d’Alcoi. 

Carles Belda i Meritxell Gené 

han dut el toc musical a la vetllada 

musicant Vicent Andrés 

Estellés (“Diria Catalunya, 

diria molt poc més, acariciaria 

amb els dits la terrosa 

cal·ligrafia. Tant si vostè ho 

permet, com si no, aquest és 

el meu lloc, aquest és el meu 

lloc i el lloc dels meus”). Toni 

Roig, d’Al-Mayurqa (“No ens 

fareu callar”) i l’himne nacional 

de Catalunya han clos 

un acte que sempre es podrà 

dir que ha estat el primer que 

ha premiat en terres catalans 

Gonzalo Boye, l’home que ha 

sabut infligir més derrotes al 

franquisme que no se’n va. 

Laura Borràs i Gonzalo Boye. ALBERT SALAMÉ 

Meritxell Gené i Carles Belda. ALBERT SALAMÉ

59 

vilaweb.cat 


ANÀLISI 

Els quatre paranys de les instruccions 

que Gonzàlez-Cambray ha enviat als 

centres 

El Departament d’Educació va enviar ahir unes instruccions als centres educatius per 

indicar-los com han de respondre a la sentència del TSJC 

OT BOU COSTA 

El Departament d’Educació va 

enviar ahir unes instruccions 

als centres educatius per indicar-los 

com havien de respondre 

a la sentència del TSJC 

que, el desembre del 2020, va 

dictar que el 25% d’hores lectives 

fossin en castellà. El termini 

per a executar-ne el compliment 

s’acabava justament 

ahir. El conseller Josep Gonzàlez-Cambray 

hi ha adjuntat un 

qüestionari de set preguntes. 

La direcció de cada centre les 

haurà de respondre totes afirmativament 

si vol que el seu 

projecte lingüístic sigui validat. 

Una d’aquestes preguntes, la 

que incorpora la novetat essencial, 

demana si “el projecte 

lingüístic preveu un ús curricular 

i educatiu tant del català 

com del castellà”. Desbrossem 

a continuació els quatre paranys 

principals del text. 

1. L’ús normal del castellà, 

reconegut 

Amb les instruccions, el govern 

trenca un tabú. A diferència 

d’allò que havia fet fins ara, ni 

tan sols en la proposició de llei 

pactada amb el PSC i els comuns, 

el Departament d’Educació 

reconeix que el castellà 

ha de tenir un ús normal i que 

treballa perquè sigui així. Fins 

ara, la Generalitat havia dit 

que la seva resposta a la sentència 

del TSJC preservava el 

català com a llengua vehicular 

normalment emprada i havia 

procurat de no reconèixer 

explícitament la vehicularitat 

del castellà. Ho feia amb caramboles 

lingüístiques, com 

ara dir-ne “llengua curricular 

i d’ús educatiu”. 

En les instruccions, en canvi, 

hi diu això: “[De la sentència 

del TSJC ençà], la Generalitat 

de Catalunya ha endegat diverses 

iniciatives amb la finalitat 

primordial d’aprovar 

un marc normatiu estable que 

proporcioni seguretat jurídica 

i respongui a l’objectiu d’assolir 

l’ús normal de les dues 

llengües oficials en els centres 

educatius sostinguts amb 

fons públics.” En els paràgrafs 

immediatament posteriors, el 

govern parla de la proposició 

de llei –que el PSC ja havia dit

60 

vilaweb.cat 


ANÀLISI 

que servia per a reconèixer el 

castellà com a llengua vehicular– 

i del decret aprovat 

abans-d’ahir per a establir 

els criteris aplicables als projectes 

lingüístics dels centres. 

2. La desaparició tramposa 

dels percentatges 

El govern diu que salva els 

centres perquè finalment, 

en les instruccions, descarta 

l’aplicació concreta dels 

percentatges que reclamava 

el TSJC. Certament, el text 

ordena “la inaplicació de 

paràmetres numèrics, proporcions 

o percentatges en 

l’ensenyament i l’ús de les 

llengües”. Ara, just després 

d’ordenar que no hi hagi 

percentatges, l’escrit passa 

a detallar, d’acord amb un 

seguit d’estudis i enquestes, 

que els percentatges de català 

i de castellà vigents a les 

escoles catalanes ja arriben, 

a la pràctica, als que demana 

la sentència. N’esmenta un 

d’elaborat pel Síndic de Greuges 

i un altre d’elaborat pel 

Consell Superior d’Avaluació 

del Sistema Educatiu. 

El primer, del Síndic, “posa 

de manifest que el català és 

llengua d’ús escolar durant un 

62,1% de la jornada a primària 

i un 60,6 % a secundària, 

mentre que el castellà ho és 

durant un 33,1% i un 32,9%, 

respectivament”. La constatació, 

al text, és una manera 

de dir que els percentatges no 

cal dictar-los, i, de fet, rebaixa 

la importància de la mateixa 

inaplicació de la qual es vanta 

el govern. L’escrit diu que el 

departament desplegarà un pla 

per a impulsar l’ús del català a 

les aules, però no en concreta 

cap mesura. L’altre informe, 

A diferència d’allò que havia fet fins ara, 

ni tan sols en la proposició de llei pactada 

amb el PSC i els comuns, el Departament 

d’Educació reconeix que el castellà ha de 

tenir un ús normal i que treballa perquè 

sigui així 

segons el govern, “posa de manifest 

la reducció en els usos 

de la llengua catalana entre 

l’alumnat i el professorat”. 

3. L’explicació de les 

instruccions parteix de la 

sentència 

El govern va dir la setmana 

passada que tenia l’objectiu 

d’elaborar un marc jurídic nou 

que deixés enrere les xifres. 

Ara parla de les instruccions 

com una oposició frontal als 

percentatges que dictava la 

sentència, com si d’ara endavant 

ja fossin superats. En 

canvi, en aquestes instruccions, 

que indiquen als centres 

com han d’ajustar a la normativa 

el seu projecte lingüístic, 

el conseller dedica la part 

central de la descripció del 

context a parlar de la sentència 

i del 25% de castellà exigit 

pel TSJC. S’hi refereix repetidament: 

en el segon paràgraf, 

en el tercer i en el quart. 

“Des de l’any 2010, el TSJC ha 

resolt diversos recursos contenciosos 

administratius interposats 

per pares i mares [...] 

als quals reconeix el dret dels 

seus fills i filles a rebre l’ensenyament 

en llengua castellana 

en un percentatge no inferior 

al 25% del temps lectiu”, diu 

primer Gonzàlez-Cambray, 

que signa les instruccions. Al 

fragment següent ho repeteix 

gairebé igual: “En data 16 

de desembre de 2020, el TSJC 

va dictar la Sentència núm. 

5201/2020, la qual declara 

l’obligació de la Generalitat de 

Catalunya d’adoptar les mesures” 

perquè tots els alumnes 

rebin l’ensenyament amb “la 

utilització vehicular normal 

de les dues llengües oficials”, 

insisteix. 

4. La confusa seguretat 

jurídica 

El govern diu que pretén 

donar seguretat jurídica als 

mestres i directors, però 

les instruccions, el decret i 

el projecte de llei tenen uns 

quants elements confusos. 

Tant la sentència del TSJC 

com la resposta de la Generalitat 

són contradictòries 

amb si mateixes. La sentència, 

perquè diu que és la Generalitat 

que ha d’adoptar les 

mesures per fer que es compleixi 

el 25% de castellà, tot i 

que la llei orgànica d’educació 

espanyola (LOMLOE) atribueix 

la competència d’elaborar 

els projectes educatius –que 

inclouen els projectes lingüís- 

tics– als claustres dels centres 

i als consells escolars. Ho diu 

l’article 129 de la llei. 

Amb el projecte de llei –que 

el TSJC ja ha insinuat que 

no compleix la sentència– 

i després amb el decret, el 

departament ha assumit el 

reconeixement de la responsabilitat 

que li atribueix el 

tribunal, però alhora no ha 

negat el paper dels claustres 

ni dels consells escolars. Així, 

els llimbs de la incertesa 

jurídica per als mestres s’han 

agreujat. La conselleria diu 

que s’encarregarà de verificar 

els projectes lingüístics, 

tal com preveu el decret llei 

publicat ahir, però a l’ensems 

demana als centres que assumeixin 

el castellà com a llengua 

d’ús curricular i educatiu. 

Tal com va explicar VilaWeb, el 

text de la nova llei diu: “El castellà 

és emprat en els termes 

que fixin els projectes lingüístics 

de cada centre.” I just després, 

en canvi, diu: “Els projectes 

lingüístics dels centres 

s’han d’ajustar al que disposa 

aquesta llei”, que reconeix el 

castellà com a llengua curricular, 

“[...] i s’han d’elaborar 

d’acord amb els criteris fixats 

pel departament competent 

en matèria d’educació, que 

verifica que s’adeqüen a la 

normativa vigent”. 

El departament ha mirat d’elaborar 

una jurisdicció que li permetés 

de trampejar la qüestió, 

però en la interlocutòria que va 

enviar fa quinze dies el TSJC al 

conseller li deia que els projectes 

lingüístics “són instruments 

merament programàtics” i que 

no els podia traspassar la resposta 

a la sentència.

61 

vilaweb.cat 


ANÀLISI 

Ja n’hi ha prou! 

El govern espanyol es burla de Catalunya un any més i executa tan sols el 35% de 

la inversió prevista, mentre que rega Madrid amb una pluja de milions que gairebé 

dobla la previsió 

JORDI GOULA 

“Són dades veritablement 

sorprenents, tristes i decebedores, 

i he de dir que avui 

hi ha moltes raons per a voler 

que Catalunya sigui un nou 

estat d’Europa. Moltes raons. 

Malauradament, en les 

darreres setmanes tots hem 

acumulat diverses raons per 

a estar-ne més convençuts. 

Però he de dir una cosa: la raó 

econòmica i la raó fiscal són 

de les més poderoses, perquè 

és sagnant, és persistent i és 

humiliant per als ciutadans 

i per a les empreses de Catalunya 

que hi hagi aquest 

menyspreu permanent de 

l’estat vers Catalunya.” Un 

enutjat conseller Giró reaccionava 

així a la publicació 

de les xifres d’execució del 

pressupost d’inversions fetes 

a Catalunya. 

L’entenc perfectament. Jo 

també m’anava emprenyant 

a mesura que llegia les dades, 

cosa que, malauradament, 

acostumo a fer cada 

any per aquestes dates. Això 

que han fet, un any més, és 

senzillament vergonyós. Em 

sembla un insult que siguem 

a la cua de totes les comunitats 

de l’estat en percentatge 

d’execució. Em sembla una 

humiliació que el 35% executat 

a Catalunya es converteixi 

en un 184% a Madrid. 

Em sembla una indecència 

que la xifra que finalment ha 

arribat aquí sigui una tercera 

part de la que s’ha endut 

Madrid, quan en aportació 

al PIB estatal ambdues comunitats 

són al voltant del 

19%. Em sembla indignant 

que el volum d’inversió que

62 

ANÀLISI 

vilaweb.cat 


ha vingut aquí sigui un 23% 

menys que el de l’any anterior 

i que a Madrid augmenti 

d’un 70%. I em sembla una 

burla definitiva que el pes de 

la inversió executada sobre el 

total d’inversió regionalitzable 

hagi estat absurdament 

diferent: només un 9% en el 

cas de Catalunya i un 25,5% 

en el cas de Madrid. 

Què es pot dir? Les xifres 

canten i no enganyen. No ens 

hauria de sorprendre, perquè 

fa molts anys que sentim la 

mateixa cançó. I és sorprenent 

que algú encara es cregui el 

que prometen. Què més ha de 

passar? Amb les diferències 

en el tractament de la inversió, 

opten clarament per anar 

contra el desenvolupament 

més ràpid que podrien tenir 

les nostres empreses i afavorir, 

de manera aclaparadora, 

els voltants de Madrid, per 

continuar la política centralitzadora 

de sempre. Jo no sé 

si els qui escrivim d’economia 

som capaços de fer veure a 

la gent la importància cabdal 

que té –i tindrà– aquest 

fet repetitiu per al futur de la 

nostra societat. Al capdavall, 

són diners nostres que els 

hem enviat en forma d’imposts! 

Potser no ho expliquem 

prou bé i la gent continua veient 

l’economia com una cosa 

llunyana. O potser a alguns els 

fa pensar... 

En aquest sentit, el meu grau 

d’emprenyament ha pujat un 

esglaó aquest matí quan he 

llegit l’editorial d’un diari català. 

La tesi de l’editorialista és 

que el problema el tenim aquí 

perquè no ho fem prou bé. En 

transcric una frase: “Mentre 

que a la comunitat madrilenya, 

igual que a moltes altres 

comunitats autònomes, 

la inversió programada als 

pressupostos de l’estat s’executa 

amb celeritat i eficàcia, 

a Catalunya es col·lapsa.” La 

culpa és nostra, doncs! Amb 

aquesta manera de veure la 

qüestió em quedo esmaperdut. 

Si a Catalunya pensem 

que no hi ha un pla dissenyat 

per a escanyar-nos i que tot és 

culpa de la nostra ineficiència, 

jo no puc dir res més. Però, 

llavors, hem de llençar les estatístiques? 

Que cadascú miri 

les xifres dels darrers anys i 

pensi el que vulgui. 

Passem a veure el comportament 

de les empreses estatals 

i el grau d’execució de la seva 

inversió a Catalunya, segons 

una nota que va passar ahir al 

vespre la Cambra. Veureu que 

no quadra gaire amb l’argument 

de l’editorial esmentat. 

Si centrem l’anàlisi en 

les empreses estatals de més 

pes d’inversió, podem veure 

que els percentatges d’inversió 

realment executada 

respecte de la pressupostada 

a Catalunya tenen nivells força 

baixos; i hi destaquen ADIF 

(23,9%) i ADIF-Alta Velocitat 

(4,6%). Si tornem a la comparació 

amb la comunitat autònoma 

de Madrid, les xifres 

de percentatge d’execució 

sobre la inversió pressupostada 

el 2021, destaca el 229% 

per al Grup Renfe-Operadora, 

davant el 34,6% que 

presenta a Catalunya. Ah!, i 

ADIF-Alta Velocitat ha executat 

a Madrid el 105% del 

previst! Cap comentari? 

Pel conseller Giró, hi ha un element 

especialment sagnant. 

Diu que Catalunya ha passat 

Ensarronats i, a 

més, insultats. I 

això, després de 

pagar tot el que 

paguem a l’estat 

espanyol. Fa molt 

de temps que no 

deixo de preguntarme 

fins quan els 

catalans tindrem 

paciència per a 

continuar pagant 

i tolerar aquest 

menysteniment 

constant 

de ser el territori on es va prometre 

més inversió a ser on 

menys se n’ha executat. “I vull 

recordar que, especialment, 

hi ha tres empreses de l’estat 

controlades indirectament per 

persones del govern espanyol, 

com són Renfe, Adif i Ports de 

l’Estat, on el grau d’inversió és 

entre el 15% i el 34% d’allò que 

ens van prometre que farien.” 

Jo faria una mica de memòria 

i recordaria la quantitat d’improperis 

que una part de la 

premsa madrilenya va dedicar 

al govern espanyol i, de retruc, 

a Catalunya, “per l’especial 

tracte inversor que ens donava 

el president Sánchez”. I no és 

broma, encara que ho sembli. 

No sé què diran ara aquests 

mitjans, a la vista de la realitat. 

Probablement, res o molt 

poca cosa. I la gent es quedarà 

amb els titulars de llavors, 

quan deien que Catalunya era 

la gran afavorida. I això sí, 

diran que a Madrid ho fan tot 

molt millor, paguen menys 

imposts i creixen més que 

nosaltres per mèrits propis. 

No tenen manies. La senyora 

Ayuso va arribar a dir al congrés 

espanyol, el desembre 

del 2020: “El nacionalisme 

català s’enfonsa i necessiten 

remoure l’espantall contra 

Madrid, i no fan sinó robar 

a la resta dels espanyols.” I 

com si res. 

Ensarronats i, a més, insultats. 

I això, després de pagar 

tot el que paguem a l’estat espanyol. 

Fa molt de temps que 

no deixo de preguntar-me 

fins quan els catalans tindrem 

paciència per a continuar pagant 

i tolerar aquest menysteniment 

constant.

63 

vilaweb.cat 


ANÀLISI 

El retorn del dèficit fiscal 

i la impotència espanyola 

Madrid no sap construir-nos cap paisatge de futur que no sigui el vell miratge de 

sempre, el de l’estira-i-arronsa entre aquí i allà 

OT BOU COSTA 

Els greuges històrics d’Espanya 

contra l’economia, la 

llengua i les infrastructures 

de Catalunya, i sobretot la 

sensació que ja no es podia 

fer res per a revertir-los, van 

ser elements clau per a catapultar 

l’independentisme. 

Ara que la nació panteixa i 

l’independentisme està del 

tot desorientat, els tornem a 

tenim aquí: hem anat a l’altra 

banda de la roda. El dèficit fiscal 

del conseller Jaume Giró, 

la sentència del 25% de castellà, 

la llei de l’audiovisual, 

el teatre olímpic i l’aeroport, 

la diferència del pressupost 

executat a Madrid. Per què 

tornen a protagonitzar el debat 

públic, de cop, com genets 

de l’Apocalipsi que fan marxa 

enrere perquè s’han deixat 

la cartera a casa? No és tan 

sols perquè permetin de simular 

que l’autonomia no és 

inútil. És perquè els greuges 

són potencials espurnes per a 

tornar a encendre l’independentisme 

i cal explicar-los tan 

malament com es pugui. 

Abans-d’ahir, per exemple, 

es va saber que els Països Catalans 

només havien rebut el 

16,6% de la inversió, malgrat 

que tenen el 29,6% de la població 

de l’estat espanyol, i 

que a Madrid s’ha executat 

un 184% del pressupost que 

hi havia previst. No és nou. 

És el model espanyol d’Espanya. 

Però el conseller Giró 

encara ho considera “sorprenent, 

trist i decebedor”. El 

vice-president Jordi Puigneró 

diu que els membres del govern 

espanyol “o bé són inú-

64 

ANÀLISI 

vilaweb.cat 


Com que els polítics 

s’ensumen que la 

manera de tornarlos 

a castigar serà 

despullar el seu fals 

pragmatisme, ja 

s’afanyen a reeditar 

el victimisme antic, 

enfocant tots els 

debats a l’inrevés 

tils o bé són mentiders” i que 

la falta d’inversió “no pot ser 

casual”. Tot el govern fa grans 

escarafalls amb les interferències 

de la justícia espanyola 

contra la llengua, i el renec 

per les magres competències 

també va sortint ara i adés. 

Fins i tot quan fan l’enllaç de 

dir que per a això cal la independència 

–com certament 

va dir Giró dilluns–, sempre 

hi ha un marge per a interpretar 

que les coses podrien ser 

d’una altra manera si l’estat 

fos intel·ligent, com si l’estat 

no sabés exactament què fa i 

per què. 

Madrid se n’ha sortit, de paralitzar 

el moviment, potser 

fins i tot de fer-lo descarrilar, 

però ara no sap quin 

pla oferir-nos que no sigui 

refregit. Sap com tenir-nos 

captius, com espantar-nos, 

com desinflar-nos, desmoralitzar-nos, 

comprar-nos 

a grapats, com tornar-nos 

mediocres o corruptes, però 

no sap construir-nos cap paisatge 

de futur que no sigui el 

vell miratge de sempre, el de 

l’estira-i-arronsa entre aquí 

i allà, el de la cançó de l’enfadós. 

Només podem pujar al 

creuer de l’Espanya artificial a 

contracor, per una pertorbació 

rendida de les emocions, 

per un pragmatisme mal entès, 

perquè no resta cap somni 

ni esperança que sembli realista 

amb els polítics i mandarins 

de què disposem. No 

sap com fer-nos espanyols 

per voluntat pròpia perquè 

només pot assimilar del tot 

els territoris que abans ha 

provincianitzat, i Barcelona 

encara és massa forta. 

Això, que per al nostre país és 

extraordinàriament feixuc de 

suportar, sobretot perquè fa 

repetitius i cansats els debats, 

en realitat és una gran mostra 

de la debilitat espanyola. El 

primer símptoma que Catalunya 

és un país ocupat és que la 

relació amb Espanya no funciona 

si no s’admet que hi ha 

una tensió de base irresoluble 

entre Barcelona i Madrid. És 

cert que Espanya i l’autonomia 

necessiten dissimular el 

conflicte, però no poden pas 

esborrar-lo. L’han de fer prou 

petit perquè es vegi; perquè 

es vegi per tots els prismes 

equivocats, però al capdavall 

perquè es vegi, i així poder-se 

erigir ells mateixos i la seva 

destresa en solució, en lloc de 

presentar-se com a peons de 

la solució que ja fa temps que 

brilla al sol, que és la independència. 

Com que els polítics 

s’ensumen que la manera 

de tornar-los a castigar serà 

despullar el seu fals pragmatisme, 

ja s’afanyen a reeditar 

el victimisme antic, enfocant 

tots els debats a l’inrevés.

65 

vilaweb.cat 


ANÀLISI 

De Zaragoza a Susanna Griso: 

així fou el gran muntatge contra 

Tamara Carrasco que s’ha esmicolat 

La maquinària mediàtica espanyola va orquestrar una campanya de linxament 

contra l’activista, tot i que no hi havia proves en contra seva 

REDACCIÓ 

L’absolució definitiva de Tamara 

Carrasco, després de 

més de quatre anys de persecució 

i linxament, ha estat 

rebuda amb un silenci eixordador 

per part de la maquinària 

mediàtica espanyola, 

tot i que temps enrere va fer 

mans i mànigues per inflar el 

relat que associava els CDR, 

i en particular l’activista de 

Viladecans, amb un complot 

que preparava atacs violents 

i terroristes. 

I qui rescabalarà Tamara 

d’aquest infern de quatre 

anys? I Editorial de Vicent 

Partal 

El 10 d’abril del 2018, la Guàrdia 

Civil va detenir Carrasco a 

primera hora del matí a casa 

seva i la va traslladar directament 

a l’Audiència espanyola, 

on el jutge Diego de Egea va 

ordenar-ne l’ingrés en presó 

preventiva. Sobre la taula, hi 

havia l’acusació de la fiscalia 

per delictes de terrorisme i 

rebel·lió. 

Diego de Egea, el jutge que 

va menystenir Corinna Larsen 

i va confinar Tamara 

Carrasco 

Una acusació que tan sols 

es basava en un àudio de 

WhatsApp que la Guàrdia Civil 

va aconseguir de manera

66 

vilaweb.cat 


ANÀLISI 

fraudulenta. Per tant, la detenció 

de Carrasco —i l’intent 

d’arrest d’Adrià Carrasco— 

tan sols es pot entendre com 

l’acrobàcia final d’una estratègia 

político-mediàtica 

contra els CDR, que durant 

la Setmana Santa del 2018 

van fer diverses accions de 

protesta tallant carreteres i 

aixecant peatges. 

Aquell mateix 10 d’abril, el 

telenotícies de TVE, presentat 

per Pilar García Muñiz, va 

obrir de la següent manera: 

“Detinguda a Viladecans una 

dona considerada una de les 

coordinadores dels autodenominats 

Comitès de Defensa 

de la República en una operació 

dirigida des de l’Audiència 

Nacional. La fiscalia l’acusa de 

terrorisme i rebel·lió per haver 

organitzat els sabotatges 

contra els peatges catalans 

per Setmana Santa.” 

L’endemà de 

la detenció, 

els principals 

diaris espanyols 

van assenyalar 

directament 

Carrasco com “la 

capitost” de la 

suposada deriva 

violenta i terrorista 

dels CDR 

D’altra banda, el telenotícies 

de Telecinco, presentat per

67 

vilaweb.cat 


ANÀLISI 

David Cantero i Isabel Jiménez, 

encara va anar un pas 

més enllà. “Cop policíac als 

Comitès de Defensa de la República, 

la Guàrdia Civil ha 

detingut qui seria la coordinadora 

dels atacs violents, que 

van causar talls en diferents 

carreteres de Catalunya”, va 

dir Cantero mentre es barrejaven 

imatges de la detenció 

amb d’altres d’aldarulls i enfrontaments 

amb els Mossos. 

Imaginad que solo os informáis 

a través de Telecinco, 

Antena 3, La 1 o Cuatro y la 

prensa del régimen. Viendo 

este aluvión “informativo” 

parece que han capturado a 

la terrorista más buscada. 

Lo confiesa Rivera: “Había 

que enviar un mensaje”. Hoy 

es ella, pero #MañanaPuedesSerTú. 

pic.twitter.com/ 

Si6RbYn5xU 

El relat i la 

intoxicació sobre 

els CDR havia 

calat en la societat 

espanyola i, tot i la 

manca de proves, 

el magistrat va 

decidir de mantenir 

la causa oberta per 

desordres públics

68 

vilaweb.cat 


ANÀLISI 

Comparació entre el gran desplegament de titulars que els diaris espanyols 

van fer el dia de la detenció de Tamara Carrasco 

i el silenci més estrepitós el dia de l’absolució definitiva.

69 

vilaweb.cat 


ANÀLISI 

— Kasper Juul (@KasperJuuI) 

April 10, 2018 

tensitat” perpetrat per grups 

juvenils al País Basc. 

Tres instàncies 

diferents l’han 

absolta d’un delicte 

d’incitació als 

desordres públics, 

malgrat l’obsessió 

de la fiscalia, que 

li volia imposar 

tant sí com no una 

condemna de set 

mesos de presó 

Per la seva part, El Confidencial 

va obrir la seva web amb 

una notícia que assegurava 

que, en l’escorcoll a casa de 

Carrasco, els agents hi havien 

trobat papers amb informació 

sobre una caserna de la 

Guàrdia Civil, insinuant que 

podria ser un objectiu dels 

atacs dels CDR. La realitat, 

però, era força més mundana. 

Els papers eren un mapa fet a 

mà sobre com arribar a una 

manifestació a la prefectura 

de la Guàrdia Civil a Barcelona. 

“Quan es tracta d’actes de sabotatge, 

danys, incendis, estralls, 

talls de vies ferroviàries, 

com que passa aquí, i es fa 

amb un propòsit determinat, 

com és el de subvertir l’ordre 

constitucional o alterar 

greument la pau pública, això 

pot ser considerat terrorisme. 

Llavors, la posició jurídica 

que ha adoptat la fiscalia 

de l’Audiència Nacional i el 

jutge central d’instrucció és 

correcta. És molt defensable”, 

va afegir Zaragoza. 

L’endemà de la detenció, els 

principals diaris espanyols 

van assenyalar directament 

Carrasco com “la capitost” de 

la suposada deriva violenta i 

terrorista dels CDR. En aquest 

sentit, l’ABC va il·lustrar tota 

la portada amb una fotografia 

de l’activista escortada per uns 

quants agents de la Guàrdia 

Civil com si fos una criminal 

amb delictes de sang. Quatre 

anys més tard, cap d’aquest 

diari ha dedicat una sola línia de 

les seves portades a esmentar 

la victòria judicial de Carrasco. 

Un altre engranatge clau en 

la campanya de linxament 

fou el programa d’Antena 3 

Espejo Público, que dirigeix 

Susanna Griso. L’11 d’abril, 

amb Carrasco encara tancada 

al calabós de l’Audiència, va 

entrevistar el fiscal del Tribunal 

Suprem Javier Zaragoza 

—que ha fet el darrer intent 

desesperat per empresonar 

a l’activista—, que va dir que 

allò que passava a Catalunya 

amb els CDR era molt similar 

“al terrorisme de baixa in- 

L’endemà de les declaracions 

del fiscal del Suprem, el jutge 

Diego de Egea va ordenar 

l’alliberament de Carrasco, tot 

descartant les acusacions per 

terrorisme i rebel·lió. Tanmateix, 

el malson de l’activista tot 

just acabava de començar. El 

relat i la intoxicació sobre els 

CDR havia calat en la societat 

espanyola i, tot i la manca de 

proves, el magistrat va decidir 

de mantenir la causa oberta 

per desordres públics. 

A més, li va imposar unes mesures 

cautelars duríssimes 

que la van tenir confinada a 

Viladecans fins el 28 de maig 

de 2019, quan la jutgessa del 

jutjat d’instrucció 24 de Barcelona 

va posar-hi fi. Per recuperar 

la llibertat completa, 

Carrasco ha hagut de passar 

tres anys més de periples judicials. 

Tres instàncies diferents 

l’han absolta d’un delicte 

d’incitació als desordres 

públics, malgrat l’obsessió de 

la fiscalia, que li volia imposar 

tant sí com no una condemna 

de set mesos de presó.

70 

vilaweb.cat 


EDITORIAL 

VICENT PARTAL 

VICENT PARTAL 

I QUI RESCABALARÀ TAMARA D’AQUEST INFERN 

DE QUATRE ANYS? 

Qui jutja al jutge, és la 

pregunta, en definitiva. 

Qui els jutja i qui 

condemnarà elements 

com Llarena, Marchena 

o Del Moral, després de 

tot això que ja hem vist 

Interrompré un dia aquesta sèrie de tres articles que publique d’ençà de 

dilluns per comentar l’excel·lent notícia de l’absolució final de Tamara 

Carrasco. Com tots deveu saber, ahir el ple de la sala segona del Suprem 

espanyol la va absoldre definitivament, i així tancà –i ara sí que espere que 

per sempre– un calvari judicial i policíac que ha durat quatre anys. L’absolució 

va ser dictada per una majoria d’onze vots a favor i cinc en contra i és 

en això que voldria fixar l’atenció. 

Perquè entre els cinc jutges que encara maldaven per encausar i condemnar 

Carrasco hi ha el ponent inicial de la sentència, el magistrat Ángel Hurtado; 

el president de la sala, Manuel Marchena; Pablo Llarena; i Antonio del Moral, 

un altre dels magistrats del judici que s’anomenà “del procés”. 

I els noms, en aquest cas, són notables. Cal recordar que Tamara Carrasco ja 

havia estat jutjada dues vegades, pel jutjat penal i l’Audiència de Barcelona, 

que en tots dos casos havien decidit d’absoldre-la. Les “proves” de la seua 

aparatosa detenció eren simplement ridícules –ah!, i molts diaris que en van 

fer titulars escandalosament falsos estaria bé que ara tinguessen la decència 

de fer-ne uns altres si més no de la mateixa mida. A més, el delicte d’incitació 

als desordres públics pel qual era acusada, el famós article 559, és molt 

més que discutible. No tan sols per l’aplicació en aquest cas particular, sinó 

també per la mera existència, car és una porta oberta als abusos judicials. 

És aquesta feblesa tècnica indiscutible, i no pas cap simpatia de cap classe, 

la causa de l’absolució final de Tamara Carrasco. Això i, evidentment, la lliçó 

enorme de dignitat i valentia que ella ha donat a tot el país. Però la pregunta 

és: si el jutjat de Barcelona no hi veia cap delicte, si l’Audiència de Barcelona 

no hi veia cap delicte i si onze dels setze membres de la sala del Suprem no 

hi veuen cap delicte, com és possible que n’hi haja cinc, malgrat tot i fins a 

l’últim minut, que intenten de fer la vida impossible a Tamara Carrasco? I 

com és possible que d’aquests cinc tres hagen estat peces angulars, clau, de 

la repressió contra l’independentisme? 

Qui jutja al jutge, és la pregunta, en definitiva. Qui els jutja, i qui farà pagar 

tot el mal que han fet elements com Llarena, Marchena o Del Moral, després 

de les bufetades que no deixen de rebre d’Europa i ara, clarament, fins i tot 

dels seus companys? 

És evident que Espanya no ho farà. L’executiu i el legislatiu espanyols 

tindrien prou elements i arguments a la mà, sobretot a partir de les respostes 

de la justícia europea, per a posar fi d’una vegada a aquesta conxorxa judicial 

ultra espanyolista que tan determinant ha estat per a la vida política del

71 

vilaweb.cat 


EDITORIAL 

VICENT PARTAL 

L’executiu i el legislatiu espanyols tindrien prou 

elements i arguments a la mà, sobretot a partir de les 

respostes de la justícia europea, per a posar fi d’una 

vegada a aquesta conxorxa judicial ultra espanyolista 

que tan determinant ha estat per a la vida política del 

nostre país i del seu i per a les vides personals de tanta i 

tanta gent 

nostre país i del seu i per a les vides personals de tanta i tanta gent. Però 

no ho faran, és claríssim. I si no ho fan el PSOE i Podem, encara menys els 

altres. I després de la independència serà massa difícil que un tribunal acuse 

el poder judicial i policíac espanyol, perquè quan hi ha una independència a 

tothom li interessa de girar full de pressa i acomodar-se a la nova situació. 

La història els jutjarà, això és evident. I la independència, a la qual arribarem 

probablement en bona part gràcies a les seues agressions gravíssimes i 

intencionades, supose que ells la viuran com una pena que hauran de portar 

al coll la resta de la vida. Però, què voleu que us diga? Sense cap afany de revenja, 

a mi m’agradaria que passassen un quant temps dins una cel·la. Més 

que res perquè quedassen marcats per sempre com allò que són en realitat. 

PS. La societat catalana té un deute amb Tamara Carrasco i n’hauria de ser 

conscient i actuar en conseqüència. Ella es mereix de refer la seua vida després 

de tot això que li han fet –estic segur que, en part, també perquè és una 

dona– jutges, policies, polítics i periodistes. És una qüestió, simplement, 

de decència.

72 

vilaweb.cat 


MAIL OBERT 



ARAGONÈS I EL PRINCIPI DE REALITAT 

El govern Aragonès 

compleix un any amb el 

no a la independència 

enfilat com mai, i el sí 

molt baix 

Aquesta setmana el govern Aragonès ha celebrat el primer aniversari. Aragonès 

és l’home que va explicar la idea que ell, i el seu partit, són els que 

toquen de peus a terra i que la seva tàctica d’apostar per la gestió, el diàleg 

amb Espanya, l’acostament amb els comuns i el PSOE permetria d’eixamplar 

la base, l’objectiu real. La fita era de créixer i ampliar. I la millor manera 

d’ampliar era el pacte, distendre, fer una gestió de bon govern, progressista, 

que demostraria als no-independentistes que, amb els independentistes 

al govern, la seva vida milloraria –que, per tant, calia votar-los. Seria, en 

el fons, seguir les passes de l’SNP a Escòcia. Calma i un bon govern faria 

créixer la base. 

Ha passat un any del govern Aragonès i, segons les dades del CEO, els 

independentistes són menys (40%). De fet, sota el govern Aragonès s’ha 

arribat al màxim històric de partidaris del no a la independència (52%). Mai 

com ara el no havia arribat al límit a què ha arribat. Mai no s’havia enfilat 

tan amunt. La diferència és de 12 punts. Per tant, ens hem de demanar, i 

fer-ho amb el cap fred, senyor president, qui toca de peus a terra, qui fa 

volar coloms. De fet, de fet, si mirem el cicle d’enquestes CEO sobre el suport 

a la independència ens adonem, oh sorpresa, que el sí a la independència 

ha arribat al màxim històric justament després del Primer d’Octubre. 

Es a dir, que en moments de confrontació és precisament quan s’amplia 

la base, segons les fredes xifres del CEO. Els dos fenòmens, confrontar i 

ampliar, van lligats. 

Un error, em sembla que greu, de la tesi Aragonès i dels seus teòrics, és 

de voler copiar Escòcia, on la bona gestió aplega més vots. I l’error és 

greu perquè els escocesos no tenen al davant un comissari Villarejo, 

un Pegasus, un president Sánchez, un Tribunal Suprem, un Tribunal 

Constitucional, unes balances fiscals que et fan impossible la bona 

gestió. A Escòcia poden fer bona gestió perquè no els empresonen, ni 

els envien a l’exili, ni els empastifen les portades amb mentides pagades 

pel ministeri de l’interior. A més a més, a Escòcia no tens milers i 

milers d’escocesos d’origen anglès; contràriament, a Catalunya tenim 

centenars de milers de catalans d’origen espanyol el comportament 

dels quals, respecte de la independència, és marcat per uns factors 

emocionals que són molt, però molt, allunyats de la bona gestió. El 

mirall escocès té dues esquerdes: les clavegueres de l’estat i l’origen 

de tants i tants catalans. 

Caps freds, polítics calculadors, cervells esmolats miren dades i no projecten 

prejudicis, por i anhels propis. No barregen somnis i realitat. L’Aragonès, tots 

els aragonesos del món, haurien de ser més freds, més calculadors i tocar més

73 

vilaweb.cat 


MAIL OBERT 


En moments de confrontació 

és precisament quan 

s’amplia la base, segons les 

fredes xifres del CEO. Els dos 

fenòmens, confrontar i ampliar, 

van lligats 

Pere Aragonès, en una imatge d’arxiu. ALBERT SALAMÉ 

Sèrie d’enquestes del CEO. Hi falta l’última, en què el “no” s’enfila al 52% i el “sí” baixa al 40% (Font: CEO) 

de peus a terra, si l’objectiu que tenen és d’ampliar la base. Ara, si l’objectiu 

és de fer créixer el partit, el seu i prou, i no pas la base independentista global, 

aleshores sí que ho fan bé. ERC, més forta que mai. I l’independentisme, més 

feble que mai, segons les enquestes del CEO (per mai cal entendre els anys 

del procés, del 2015 ençà). 

Si la millor manera d’ampliar la base és de confrontar, un cap fred i calculador 

prou trobaria la manera de fer-ho, en lloc de deixar-se arrossegar 

pels sentiments, la por i els anhels.

74 

vilaweb.cat 


MAIL OBERT 

CARME JUNYENT 

CARME JUNYENT 

A RELAXING CUP OF CAFÉ CON LECHE 

La qüestió és per 

què reaccionem a les 

interferències de la 

llengua subordinada en 

la dominant i no tant a 

les de la dominant en la 

subordinada, que són 

majoria 

Fa uns dies corria per Twitter un vídeo d’un noi català parlant en castellà que 

deixava anar una catalanada del tipus “desenvolupado”. N’hi ha més. Gent 

jove que parla en castellà i diu alguna paraula en català, com ara Francesc 

Colomer en la gala de lliurament dels Goya. Els comentaris ja us els podeu 

imaginar, per bé que, els més sorprenents, eren els que demanaven més 

ensenyament de castellà. Al marge de l’estigmatització que implica aquest 

assenyalament públic, crec que ens hauria de fer rumiar fins a quin punt els 

que estigmatitzem som víctimes de l’imperialisme lingüístic. 

La referència a Ana Botella i el seu “A relaxing cup of café con leche” la faig 

perquè em sembla l’exemple extrem d’això que vull comentar. Segurament 

el seu error va ser voler fer en anglès un discurs que hauria pogut fer en 

castellà, però, per què hi va haver aquella reacció de mofa? Doncs perquè es 

tractava de l’anglès. Si la relliscada, cosa improbable, hagués estat en català, 

l’escarni hauria estat molt menor. 

Faig un parèntesi per comentar el “café con leche”, que crec que va ser més 

obra del traductor que d’ella mateixa. Ben segur que per a aquell senyor el 

“café con leche” era un element característic de la cultura espanyola com 

els nyoquis ho són de la italiana o el cuscús de la magribina i per això no el 

va traduir. Alguns comentaristes adduïen que un cafè amb llet és una cosa 

que es troba pertot arreu. Jo no n’estic tan segura. Durant els anys que vaig 

viure a Alemanya, cada matí esmorzava un Kaffee mit Sahne i, les vegades 

que hi tornava, continuava demanant el meu Kaffee mit Sahne, que era un 

“cafè americà” amb crema de llet. Va arribar un dia, però, que, en un bar de 

carretera, vaig demanar el meu cafè consuetudinari. Crec que no cal traduir 

el diàleg que vaig tenir amb el cambrer: 

—Kaffee mit Sahne, Bitte. 

—Cappuccino? 

—Nein, nein, Kaffee mit Sahne. 

—Cappuccino. 

—Nein. 

—Caffè latte? 

—Nein, Kaffee mit Sahne, Bitte. 

—Caffè latte. 

—Ok. 

I em va donar un Kaffee mit Sahne que es veu que és el que m’hauria donat 

si li hagués demanat un caffè latte. Com que l’escena es va repetir en un 

altre lloc, vaig demanar als meus amics alemanys què havia passat amb el 

Kaffee mit Sahne i els va semblar que els parlava d’una cosa prehistòrica.

75 

vilaweb.cat 


MAIL OBERT 

CARME JUNYENT 

No em sembla que sigui un motiu que justifiqui 

l’autoflagel·lació, nodrir la llengua dels altres 

amb les nostres paraules. Quan és a l’inrevés ens 

diuen que això és ser obert i multicultural 

En tot cas, allò no era un cafè amb llet i ben segur que no era el caffè latte 

que beuen a Itàlia. 

Però si tornem a la befa que es va fer del discurs en anglès de l’alcalde de 

Madrid, jo recordo que vaig fer servir els comentaris per explicar la diferència 

entre una llengua marcada i una llengua no marcada. O per què estigmatitzem 

l’accent català en castellà i no viceversa. 

Tots som conscients que per aprendre a parlar bé una llengua primer ens 

cal parlar-la malament i que és amb la pràctica com anem corregint els errors. 

I és un fet que, com més grans ens fem, més difícil és arribar a parlar 

bé una llengua estrangera. A més, quan incorporem noves llengües al nostre 

repertori lingüístic, sabem que les interferències són inevitables. Alerta, 

però, les interferències no són una qüestió d’incompetència. Més aviat al 

contrari, si podem fer interferències és perquè coneixem prou bé ambdós 

codis. Si no, sí que parlaríem d’errors. 

La qüestió és, però, per què reaccionem a les interferències de la llengua 

subordinada en la dominant i no tant a les de la dominant en la subordinada, 

que són majoria. Si els que reclamen que s’ensenyi més castellà quan senten 

una d’aquestes interferències reclamessin també que s’ensenyés més català 

cada cop que se’n fa alguna, no pararien. Però és diferent si les interferències 

es produeixen en la llengua no marcada perquè allà és on les identifiquem 

i, a més, les interpretem com a errors. En canvi, les interferències que es 

produeixen en la llengua marcada i que ens poden acabar portant a la dialectalització, 

aquestes amb prou feines ens fan reaccionar. 

Aquest és un altre dels beneficis que ens aporta el multilingüisme actual. 

Sí les interferències tenen fonts diverses, és més fàcil identificar-les com a 

tals, i això acaba actuant com a mesura correctora. I si dic que estoy parlando 

en castellano no patiu, no és que no en sàpiga, és que en sé tant que soc 

capaç d’incorporar-hi un element aliè i adaptar-lo a les seves regles. No em 

sembla que sigui un motiu que justifiqui l’autoflagel·lació, nodrir la llengua 

dels altres amb les nostres paraules. Quan és a l’inrevés ens diuen que això 

és ser obert i multicultural.

76 

vilaweb.cat 


MAIL OBERT 

MARTÍ ESTRUCH AXMACHER 


CONY VERMELL 

La cineasta lleidatana 

Toti Baches mira de 

desmuntar els tabús que 

envolten la menstruació 

a ‘Red cunt’ 

Una mare vol explicar a la seva filla de deu anys què és la regla. Ho vol fer en 

positiu, però no se’n surt, perquè inconscientment és víctima dels milers 

d’anuncis que ha vist, i ha interioritzat, en què la menstruació es presenta 

com una cosa bruta i incapacitant, que només es pot superar amb compreses 

de la marca X o tampons de la marca Y, capaços de transformar la sang 

vermella en un asèptic líquid blau. Un altre dia en parlen amb la pediatra i 

aquesta recomana a la nena que porti un parell de compreses sempre a sobre, 

per quan li vingui per primer cop, i que les amagui en un estoig al fons de 

la motxilla. Quan surten, la nena pregunta estranyada a la mare per què ha 

d’amagar les compreses. 

D’aquestes dues escenes, ben reals i segurament universals, en va néixer 

Red cunt (“Cony vermell”), un film que es va estrenar divendres a Barcelona 

i a València, on arriba procedent d’Alemanya. La mare de la nena i directora 

del film és Toti Baches, una lleidatana que viu de fa anys al famós barri de 

Sankt Pauli d’Hamburg, on fa feina de muntadora audiovisual. El documentari 

el va filmar entre Hamburg, Kiel, Berlín i Barcelona, i les imatges més 

complicades de filmar estan resoltes amb uns dibuixos d’animació fets per 

estudiants de Barcelona i de Dresden. 

Red cunt és la primera part d’una trilogia que Baches vol dedicar als tabús 

femenins, la trilogia de les emes: menstruació, masturbació i menopausa. 

Parlant amb ella l’altre dia, m’explicava que amb aquests temes que encara 

són tabú, la millor tècnica a l’hora de fer recerca és allò tan clàssic d’estirar 

el fil, de manera que l’horitzó es va ampliant i un personatge et porta 

a l’altre. De fet, aquesta diversitat de persones entrevistades és una de les 

riqueses del film, que dóna veu a tota mena de dones, des de les que es miren 

el sexe al mirall per primer cop fins a expertes i ginecòlogues, passant per 

activistes i lluitadores de wrestling que es disfressen de vagina, a més d’un 

home transsexual que va reduir conscientment el seu procés d’hormonació 

per continuar tenint la regla. 

El resultat és un documentari per a tota la família (les autoritats diuen que 

és apte a partir dels set anys), que va molt més enllà de la lliçó d’anatomia o 

de sexualitat i que és ideal per a projectar als instituts i acompanyar projectes 

educatius. Ja des del títol, Red cunt mira de normalitzar un fenomen que afecta 

de manera directa la meitat de la població, que tindrà la regla 450 vegades de 

mitjana al llarg de la vida. I és bonic de comprovar com hi ha noies i dones 

que, després de fer un exercici de comprensió i acceptació, o reconciliació, i 

sense caure en la idealització, l’acaben considerant un senyal de bona salut 

i són capaces de veure-la de manera favorable, com cercava Toti Baches 

amb la seva filla. Encara més: les dones que ho aconsegueixen expliquen

77 

vilaweb.cat 


MAIL OBERT 


Quatre noies de la ciutat alemanya de Kiel que apareixen al film. 

Malgrat els darrers 

canvis legislatius 

que ha fet el 

govern espanyol 

més progressista 

de la història, 

les compreses 

continuen tenint 

un 10% d’IVA i, en 

canvi, la Viagra 

es considera un 

producte de primera 

necessitat (sic) i 

només paga un 4% 

que tenen molts menys dolors i molèsties des que mantenen aquesta actitud 

positiva envers la regla. 

En aquesta part del món on tenim la sort de viure, el feminisme avança i 

Red cunt i les dones que hi surten en són la prova. Quan sents parlar Clara 

Moraleda, actriu i cantant, o Laida Memba, arquitecta i directora de l’empresa 

especialitzada en roba interior femenina Cocoro, amb la seva joventut, 

optimisme i desimboltura, veus que anem pel bon camí. Alhora, hi ha moltes 

inèrcies que actuen de fre i alguns estaments no tenen gens d’interès en 

aquest avenç, sabedors que qualsevol element relacionat amb la sexualitat, 

sigui l’anticoncepció o la gestió de la menstruació, no són un gran negoci i 

prou sinó que sempre han estat i continuen essent un instrument de control 

social encara més gran. 

Per això, per continuar avançant, cal continuar lluitant i denunciant, com 

també fa el film. Una ginecòloga alemanya es pregunta, per exemple, per què 

històricament s’ha fet tan poca recerca científica sobre un tema tan important 

com aquest. Una altra noia jove, feliç amb l’invent de la copa menstrual, 

explica els problemes que té per a buidar-la i netejar-la als lavabos públics, 

perquè a la vora de les tasses de WC no hi ha mai una font d’aigua. I la cirereta 

del pastís: malgrat els darrers canvis legislatius que ha fet el govern espanyol 

més progressista de la història, les compreses continuen tenint un 10% d’IVA 

i, en canvi, la Viagra es considera un producte de primera necessitat (sic) i 

només paga un 4%. En un món controlat pels homes, no hi ha millor imatge 

per a definir què és prioritari i què no.

78 

vilaweb.cat 


MAIL OBERT 

NÚRIA CADENES 


LA TAULA DE DIÀLEG DEL PSOE… AMB EL PP 

De bracet del PP, tira 

endavant la modificació 

de la llei de “seguretat 

nacional” i ja hi 

consensuen la nova llei 

d’informació classificada 

i la que afecta el CNI i 

coses com ara negar la 

comissió d’investigació 

per l’escàndol del 

Catalangate: la llista 

s’allarga 

No recordava, l’altre dia, que, abans que li veiéssim la cara definitiva i que 

s’aprovés gràcies al PP i etcètera, la monyonya aquella de la llei de l’audiovisual 

resulta que ja s’havia presentat com l’enèsim blindatge de les fites 

importants que malgrat tot s’aconsegueixen a canvi d’aprovar les cosetes 

que el govern més progreblibliblà de la història necessita. 

Tinc una memòria fatal. A més a més, confonc els noms i les dates i ho barrejo 

tot en macedònia. En fi. Cadascú es coneix les seves faltes, i si ara ho escric, 

això, el cas de la meva samfaina de records, és tan sols perquè la setmana 

passada, en parlar de la cosa de l’audiovisual que han acabat perpetrant a 

Madrid (i que, oh sorpresa, arracona el català i consagra el negoci de les grans 

empreses), em vaig descuidar d’esmentar aquesta dada clau: que no fa pas 

tant, cinc mesos i mig, com passa el temps, el vilipendi audiovisual resulta 

que no ho era. O, més gros encara, resulta que en realitat constituïa un èxit 

del qual hom es podia vantar i arran del qual hom es podia penjar medalles, 

allò de dir blat abans que sigui al sac perquè el que compta no és què conté 

realment sinó què anuncies que contindrà. 

Una mica com això dels pressupostos que després no s’executen, tu ja 

m’entens. 

Per sort, els fets, la vida real, no depenen de la meva vel·leïtosa memòria, 

i tenim una cosa que se’n diu hemeroteca o arxiu documental o simple 

cerca de Google que posa ordre als desgavells de la falta de retentiva. I hi he 

trobat això: que el desembre passat es presentava el grandíssim acord que 

blindava el català al món audiovisual i que era per això, pel blindatge (aix!) 

que comportava, que es justificava el vot afirmatiu al pressupost. Part de 

l’estira-i-arronsa amb el PSOE. La cabra que es venia. 

(Obro parèntesi aquí al mig per fer un incís d’urgència, una petició o, si 

convé, una súplica: que deixin de blindar, si us plau, que deixin de fer servir 

aquest verb a tort i a dret perquè ja l’han convertit en anunci d’impotència 

i trencadissa, i ara, només de sentir-lo, la pell s’eriça. Gràcies.) 

La qüestió, però, és que tot just un grapat de mesos després de la proclama 

triomfal, d’aquell tenim agafat el PSOE per allà on li fa mal perquè l’aritmètica 

parlamentària i perquè etcètera, la llei que han aprovat a Madrid no té res a 

veure amb els anuncis que se’n feien. Hi té tan poc a veure, que els mateixos 

que la publicitaven com a èxit i justificació hi han votat en contra. Però no 

ha passat res. Cap cataclisme. L’afront ha tirat endavant malgrat aquesta 

negativa. Els pressupostos ja fa mesos que són al sac i la llei ha sortit ara 

gràcies a l’abstenció del PP.

79 

vilaweb.cat 


MAIL OBERT 


La qüestió, però, és que tot just un grapat de mesos 

després de la proclama triomfal, d’aquell tenim 

agafat el PSOE per allà on li fa mal perquè l’aritmètica 

parlamentària i perquè etcètera, la llei que han aprovat a 

Madrid no té res a veure amb els anuncis que se’n feien 

I que ja fa un temps que ballen al compàs i que gràcies al PP tira endavant la 

modificació de la llei de “seguretat nacional”, i que ja hi consensuen la nova 

llei d’informació classificada i la que afecta el CNI, i que no dubto que me’n 

deixo alguna al calaix. Coses com ara la de negar la comissió d’investigació 

per l’escàndol amb Pegasus pel Catalangate. La llista s’allarga. 

Perquè aquí sí que hi tenen una taula de diàleg permanent. De diàleg i de 

connexió i del que faci falta. No pas aquella que aviat farà un any que no es 

reuneix (i que quan s’ha reunit, en fi, deixem-ho córrer) perquè ara no em 

va bé, perquè ara m’incomodes, perquè abans Castella - la Manxa i avui 

Andalusia i demà m’afaitaràs, no: la taula de veritat i la de sempre, la que els 

supera escaramusses i conjuntures electorals, la que diu que la monarquia 

no es toca i els magnats de les teles manen i que els fons reservats i que 

espanya nya-nya 

Com que sempre va bé tornar als clàssics, deixeu-me acabar amb una 

frase de la gran Isabel-Clara Simó. La va escriure l’any 2008, perquè s’acabava 

de morir Josep Palau i Fabre i aquí gastàvem el temps parlant d’unes 

eleccions que hi havia a Madrid tots disfressats d’aquell “sóc un home 

seriós, jo”, d’El petit príncep. I na Simó ens recordava la diferència entre les 

qüestions veritablement importants, que “s’ha mort un poeta molt singular, 

el millor especialista en Picasso del món i un dramaturg excepcional”, i la 

mera borumballa, aquelles eleccions dins de la sínia, la gran incògnita que 

nítidament resumia: “O manarà el PP, i hi haurà més Espanya, o manarà el 

PSOE, i hi haurà més Espanya.” 

És que a l’hora de la veritat, i tal com els fets descaren, calcen del mateix 

peu. Són Patacot i Mandinga, carn i ungla, cul i merda.

LA FOTO DE LA SETMANA 

Un nen es fa la prova de la covid en una cabina improvisada 

abans de l’aixecament del confinament a Xangai. 

FOTOGRAFIA: ALEX PLAVVSKI.

18 cims dels Països Catalans

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

Delete template?

Save as template?