Una segona vida per a la roba usada

21 - 27 DE MAIG DE 2022
No faces de la teua ignorància un argument
Joan Fuster
UNA SEGONA VIDA
PER A LA ROBA USADA
DE L’ARMARI
A LES FAÇANES DELS EDIFICIS

2
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
PORTADA
ENTREVISTES
SUMARI
21 - 27 DE MAIG DE 2022
Una segona vida per a la roba usada: de l’armari a les façanes
dels edificis
Per Heura Ventura, Mònica Ardanuy, Josep Claramunt Blanes.
Dolors Feliu: “Cal que ens marquem un horitzó, perquè la independència
deixi de ser una nebulosa”
Per Txell Partal.
Jordi Pesarrodona: “La llista cívica de l’ANC naixerà per proclamar
la independència”
Per Josep Rexach Fumanya.
Alfons Esteve: “Cercar el consens en matèria lingüística és una trampa,
no el tindràs mai amb Vox ni el PP”
Per Esperança Camps Barber.
Víctor Terradellas: “Junts té una feinada horrorosa a endreçar un partit
que no és el de Puigdemont”
Per Josep Rexach Fumanya.
Clara Ponsatí: “Els nostres dirigents s’han rendit”
Redacció.
Xavier Melero: “M’he equivocat sempre”
Per Andreu Barnils.
REPORTATGES
Les aplicacions ens espien? Per què m’apareix publicitat sobre allò
de què acabo de parlar?
Per Marina Arbós.
Què és l’Asamblea por una Escuela Bilingüe, el satèl·lit de l’espanyolisme
per a eliminar la immersió?
Redacció.
El Suprem pot tornar a tancar els presos polítics a la presó?
Per Oriol Bäbler.
ANÀLISI
Una maniobra espanyola inversemblant prova ara de foragitar
Puigdemont, Comín i Ponsatí de l’eurocambra
Per Josep Casulleras Nualart.
Les tres falsedats essencials sobre la nova llei de llengua
Per Ot Bou Costa.
OPINIÓ
Una conxorxa de quatre partits que no és cap acord favorable al català
Editorial de Vicent Partal.
Memòria intrauterina
Mail Obert d’Andreu Barnils.
Pegasus? Quin Pegasus?
Mail Obert de Marta Rojals.
Llei de l’audiovisual: l’hora de plantar-se
Mail Obert de Núria Cadenes.

3
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
PORTADA
UNA SEGONA VIDA PER A LA ROBA USADA:
DE L’ARMARI A LES FAÇANES DELS EDIFICIS
Cada any al món es generen entre trenta-cinc milions i noranta-cinc milions
de tones de residus tèxtils. És una quantitat enorme, que a l’hora de tractarla
té encara una dificultat afegida: separar els elements cosits, com ara els
botons i les cremalleres, i els tipus de fibres segons la composició. Per això la
major part dels residus tèxtils van a parar a abocadors o bé a incineradores.
Tanmateix, al grup de recerca TecTex de la Universitat Politècnica de
Catalunya hem desenvolupat un procés que ens permet de fer servir aquests
residus com a material de construcció.

4
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
PORTADA
HEURA VENTURA
MÒNICA ARDANUY
JOSEP CLARAMUNT BLANES
El nostre futur comú
Enguany se celebra el trenta-cinquè aniversari de la publicació
de l’informe “Our Common Future” (“El nostre futur comú”),
més conegut per “informe Bruntland”. Fou elaborat amb col·
laboració amb l’ONU i defineix el terme “desenvolupament
sostenible”, que és allò que satisfà les necessitats del present
sense comprometre les necessitats de les generacions futures.
Rere aquesta definició tan simple s’amaga, tanmateix, un
concepte difícil de quantificar. Encara que es pugui comparar
si un producte o servei és més sostenible o menys que no pas
un altre, determinar el valor absolut d’aquesta “sostenibilitat”
és sempre complicat.
Però trenta-cinc anys de reflexió sobre aquest tema han servit per
a conscienciar la societat de la importància de preservar el medi.
A la Unió Europea,
la construcció és
responsable del 35% de
les emissions de diòxid
de carboni, el 40% del
consum d’energia i el 45%
dels residus sòlids
La construcció, un sector
clau per a la sostenibilitat
Avui dia tots els sectors econòmics han començat a prendre
consciència ambiental i és evident que la construcció és una de
les indústries clau per a millorar la sostenibilitat del planeta. A
la Unió Europea, la construcció és responsable del 35% de les
emissions de diòxid de carboni, el 40% del consum d’energia
i el 45% dels residus sòlids.
Aquest càlcul inclou el període sencer de vida d’un edifici, des
que el construeixen fins que és enderrocat, a més de l’ús. És
aquesta fase d’ús, de fet, la que té un impacte ambiental més
gran. Gran part del consum energètic i de les emissions de diòxid
de carboni del sector de la construcció es produeixen en l’ús
dels edificis. D’aquí ve que, aquests darrers anys, l’estratègia
del sector de la construcció per a millorar la sostenibilitat s’hagi
centrat a prendre mesures relatives a la fase d’ús dels edificis.
Actualment, les normatives sobre climatització i consum
energètic dels edificis són més estrictes que no pas abans. Això
ha afavorit que es milloressin els sistemes d’aïllament tèrmic
dels edificis, que augmentés el consum d’energies renovables
i que es reduís el consum elèctric de les construccions. És
gràcies a aquest esforç que l’impacte ambiental de la fase d’ús

5
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
PORTADA
dels edificis s’ha abaixat considerablement. Però, a desgrat
d’aquests avenços, la reducció de l’impacte ambiental de totes
les fases de l’edificació continua essent un objectiu prioritari.
Com podem continuar
millorant la sostenibilitat del
sector de la construcció?
Una via per a continuar millorant la sostenibilitat dels edificis
és reduir l’impacte ambiental dels materials de construcció.
L’estratègia actual va adreçada a disminuir l’energia dels
processos productius, per una banda, i a emprar materials
més sostenibles, per una altra.
Entre aquests materials, hi ha matèries primeres renovables, reciclades
o bé procedents de la revaloració de residus. Aquesta darrera
opció permet a la construcció de donar una segona vida a residus
que, altrament, haurien anat a parar a abocadors o bé s’haurien
acabat dispersant pel medi. Això té molts beneficis ecològics.
El grup de recerca
TecTex, de la Universitat
Politècnica de Catalunya,
ha desenvolupat un nou
material de construcció
fet amb residus tèxtils
Més sectors que s’afegeixen
a la sostenibilitat
Un altre sector clau per a millorar la sostenibilitat del planeta
és el tèxtil. La indústria de la moda, per exemple, en va prenent
consciència i comença a actuar en favor de la sostenibilitat. Un
dels principals propòsits ambientals d’aquest sector és gestionar
la gran quantitat de residus que genera, entre trenta-cinc
milions i noranta-cinc milions de tones anuals.
De residu tèxtil a material
per a les façanes dels nostres
edificis
És en aquest context que el grup de recerca TecTex, de la
Universitat Politècnica de Catalunya, ha desenvolupat un nou
material de construcció fet amb residus tèxtils. El material
(desenvolupat, ara com ara, solament al laboratori) conté –a
més del residu tèxtil– aglomerants i càrregues minerals. Per les
característiques i propietats que té, és òptim com a revestiment
de façanes ventilades. També pot ser utilitzat com a paviment
flotant o bé com a fals sostre acústic, per exemple.
La façana ventilada és una solució constructiva moderna que
deriva de l’antic mètode de construcció anglès anomenat cavity
wall. Per mantenir una temperatura interior confortable,

6
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
PORTADA
els edificis britànics van adoptar solucions que s’han acabat
adaptant i consolidant a tot el món.
Les façanes d’aquesta mena d’edificis són formades per unes
quantes capes contínues, com una ceba. Generalment, tenen
una capa interior, un sistema d’aïllament contra la humitat i
temperatura, una cambra d’aire ventilada i, finalment, una
capa exterior de protecció.
Un dels principals
propòsits ambientals
d’aquest sector és
gestionar la gran quantitat
de residus que genera,
entre trenta-cinc milions
i noranta-cinc milions de
tones anuals
Aquest últim revestiment atenua els canvis tèrmics i repel·leix
la radiació solar. Pel lloc on és situada, aquesta capa s’ha de
construir amb un material lleuger i resistent que permeti de
reduir tant com sigui possible l’estructura que li fa de suport.
El material desenvolupat per TecTex compleix fil per randa
aquests principis perquè combina la lleugeresa i la resistència
aportada pel reforç tèxtil, que també millora la capacitat d’aïllament
tèrmic i l’absorció acústica de l’edifici. Si es combina
amb additius especials, aquest material pot tenir més beneficis,
com ara l’autoneteja.
El procés de fabricació
i les propietats del material
Aquest material es desenvolupa a partir de residu de roba
trinxat que, després d’un processament mecànic de baixa
energia i sense productes químics afegits, acaba formant un
feltre de poc gruix. Paral·lelament, s’elabora una pasta amb
ciment i càrregues minerals. Tot seguit, les napes de fibres es
barregen amb pasta i s’apilen per capes, tot formant laminats
amb gruixos entre un centímetre i dos, segons l’aplicació final.

7
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
PORTADA
A continuació, aquests laminats es compacten per a reduir-ne
la porositat i millorar l’adherència entre la pasta i el reforç
tèxtil. Finalment, el material s’introdueix en una cambra
d’enduriment.
Per a les plaques de façana ventilada, l’aglomerant ideal és el
ciment, perquè resisteix millor la intempèrie. De tota manera,
s’estudia l’ús d’aglomerants més sostenibles, com ara la calç
i els polímers minerals.
El resultat de tot aquest procés és un material molt lleuger i
amb una bona resistència a la flexió i als impactes. A tall de
comparació, resisteix tan bé la flexió com la pedra compacta
o bé el maó de més bona qualitat. Quant a l’impacte, té una
resistència cent vegades superior a la de qualsevol d’aquests
dos materials. A més, una façana construïda amb pedra natural
pesaria cinc vegades més, i una de feta amb ceràmica pesaria
dues vegades més.
I, cosa més important: un edifici com ara la Casa Milà (la
Pedrera), la darrera obra civil d’Antoni Gaudí, s’hauria
pogut construir amb el residu equivalent a més de vuit mil
samarretes.
Heura Ventura i Mònica Ardanuy són professores d’enginyeria
tèxtil al Departament de Ciència i Enginyeria de Materials de la
Universitat Politècnica de Catalunya. Josep Claramunt Blanes
és professor associat de la Universitat Politècnica de Catalunya.
Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
Quan es podrà començar
a fer servir aquest material?
Segons que explica Josep Claramunt, investigador
de la Universitat Politècnica de Catalunya,
actualment aquest material ja ha recorregut un
60% del camí cap a la comercialització. “Hem
comprovat al laboratori que és un material vàlid
i ara fem una prova pilot al campus”, explica. Els
investigadors han substituït algunes rajoles del
paviment del campus per blocs d’aquest material
i han pogut comprovar que, pel cap baix, n’hi ha
dues que tenen més bon comportament que no
pas les construïdes amb materials convencionals.
El pas següent serà la construcció d’una paret
d’uns 20 metres quadrats –que s’haurà acabat
el setembre del 2023– per a fer-hi un banc de
proves. Es comprovarà la resistència que tindria
una façana construïda amb aquest material en
situacions com ara incendis o ràfegues de vent de
100 km/hora. Amb els resultats de les proves, els
investigadors esperen convèncer les empreses
de construcció que el nou material és una bona
alternativa als convencionals.
Casa Milà. ALESSANDRA EASTERTHERE

8
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
ENTREVISTA
DOLORS FELIU
“Cal que ens
marquem un
horitzó, perquè
la independència
deixi de ser una
nebulosa”
Entrevista a Dolors Feliu, nova presidenta
de l’Assemblea Nacional Catalana

9
DOLORS FELIU
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
TXELL PARTAL
Ahir Dolors Feliu acudia el seu
primer acte com a presidenta de
l’Assemblea Nacional Catalana.
La territorial de l’ANC d’Arenys
de Mar celebrava els primers deu
anys i la nova presidenta de l’entitat hi
va voler participar. Entre les moltes activitats
que es van organitzar, hi havia, a
primera hora de la tarda, una entrevista a
Dolors Feliu. La primera que ha fet com a
presidenta de l’Assemblea. A continuació
us reproduïm l’entrevista que li va fer la
periodista de VilaWeb Txell Partal.
—Vau néixer a Roda de Ter ara fa cinquanta-set
anys. Sou advocada i heu
exercit alts càrrecs a la Generalitat de
Catalunya. En el vostre currículum es
destaca que vau ser l’advocada que va
intentar d’evitar la retallada de l’estatut.
Com us presentaríeu a aquella gent que
no us coneix?
—Tot això que has dit és cert. Soc advocada,
especialista en dret constitucional.
En aquest moment segurament el
que té rellevància, com a presidenta de
l’Assemblea, és que durant molts anys
vaig haver d’exercir la meva professió
davant el Tribunal Constitucional espanyol
defensant les lleis de Catalunya.
Va ser llavors quan em vaig adonar que
aquest tribunal i l’estat espanyol jugaven
amb unes cartes marcades. Vaig entendre
que, exercint d’advocat, no aconseguiria
mai la finalitat de la meva professió, que
era defensar les lleis catalanes. No podia
defensar allò que decidia la població de
Catalunya, en la seva llibertat per a decidir
el seu futur. I aquesta lluita em va
fer adonar que havia de moure’m fora
de la meva professió. Havia d’assolir
d’una altra manera la possibilitat de fer
les lleis que volguéssim. I això només
ho podia fer defensant la independència
de Catalunya. Això al final m’ha portat a
l’activisme, com una part de la meva vida.
—Per tant, us feu independentista arran
de les retallades de l’estatut?
—No, abans. Diria que va ser el 2008
quan ho vaig començar a ser totalment.
Vaig veure que no hi havia alternativa.
En aquell moment era professora de dret
constitucional a la Universitat Pompeu
Fabra, i entre la gent del sector ja sabíem
que la sentència de l’estatut aniria malament.
Recordo haver anat a reunions
on tothom veia clar que hi hauria molts
punts que considerarien inconstitucional.
I en aquell moment vaig perdre
l’esperança. Vaig decidir que havia de
canviar de xip. Vaig entendre que la voluntat
de la ciutadania de Catalunya no es
defensa davant el tribunal Constitucional
espanyol, es defensa d’una altra manera,
amb la independència.
—I com ho vau fer? Vau militar en algun
partit o entitat?
—El 2008, manava el tripartit a la Generalitat,
em vaig fer de Convergència.
En aquell moment, em va semblar que
eren els que feien oposició a tots aquells
atacs. Hi vaig treballar molt intensament
durant un temps, i vaig lluitar des de dins
per canviar-ho, però no ho vaig aconseguir.
Fa anys que he deixat la militància.
De tot això, en recordo un moment important.
Vaig escriure el llibre Manual
per la independència, que va despertar
un gran interès. Recordo que fins i tot el
president Mas el va recomanar aquell any
per Sant Jordi. Era el 2013, quan encara li
costava dir la paraula “independència”.
De fet, crec que va ser de les primeres
vegades que la va dir.
—I la relació amb l’Assemblea quan va
començar?
—De seguida, el 2012 ja hi treballava.
Vaig entrar a Juristes per la Independència.
Encara no havia publicat el llibre
i l’esborrany ja circulava per la sectorial.
Era un moment en què necessitàvem
idees. Vam fer molta feina. També he
estat a la territorial de Sant Martí. Però no
tan sols he estat a l’Assemblea. Després,
diversos juristes vam fundar el Col·lectiu
Praga. I hem estat a totes les accions que
s’han fet jurídicament a la Unió Europea
i a casa nostra.
—Per què ara feu el pas d’assumir la
presidència de l’entitat?
—Ha arribat el moment. Durant aquests
anys, malgrat que he continuat fent coses
relacionades amb l’activisme, he
exercit alts càrrecs a la Generalitat i això
era incompatible amb el fet de formar
part del secretariat nacional de l’ANC.
Però ara ja arribat un moment en què la
situació política s’ha deteriorat i he deixat
tots els alts càrrecs que tenia dins la
Generalitat. Feia molt temps que pensava
que m’havia de presentar. Com et deia, la
vinculació amb l’ANC és de fa molts anys.
De fet, el millor elogi que m’han pogut
fer aquests dies és que era una companya
més de l’Assemblea. D’aquelles de base,
de les de sempre.
—Com voleu que sigui la vostra presidència?
—A mi m’agradaria que fos primus inter
pares, com diem en dret. És a dir, m’agra-
No ens hem de deixar
arronsar per aquesta
repressió. I això vol dir que
no ens hi hem de recrear
massa, amb això. No hi
penso, en això. Penso més
aviat en l’horitzó i com
podem fer la independència

10
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
DOLORS FELIU
daria ser una que va davant entre tots
els iguals.
—Com és això d’assumir la presidència
d’una entitat, en què els anteriors presidents
han estat represaliats?
—[Rumia] L’Elisenda Paluzie, no ho ha
estat, no?
—Ha estat espiada per l’estat espanyol
amb Pegasus...
—[Riu] Cert! No ens hem de deixar arronsar
per aquesta repressió. I això vol
dir que no ens hi hem de recrear massa,
amb això. No hi penso, en això. Penso
més aviat en l’horitzó i com podem fer
la independència. L’octubre del 2017
vam tenir por de fer la independència i
que això impliqués una gran repressió.
El problema del 2017 és que no vam
pensar què passaria si no fèiem la independència.
Pensàvem que si no la fèiem,
l’estat espanyol no ens atacaria. I no va
ser així. No la vam fer i l’estat espanyol
ens va atacar. I l’atac més fort no van
ser les garrotades de la policia durant
el Primer d’Octubre. Aquest mal físic
va ser més fàcil de superar. Potser ha
costat molt més el mal que han implicat
els empresonaments, la judicialització
de l’activisme, la repressió a la gent que
treballava en entitats socials o a l’administració,
tots aquests nois joves que
tan injustament han estat reprimits. La
repressió ha estat el preu que hem hagut
de pagar per no haver fet la independència.
I aquesta repressió no s’acabarà fins
que no fem la independència. Abans em
preguntaves per què em presentava ara?
—Sí...
—Doncs per això, ara és un bon moment
per a fer la independència. Ho tenim
pendent, ho hem de fer. Cal fer feina en
aquest sentit. No puc tornar a la meva
professió tan tranquil·la, a fer escrits per
al Tribunal Constitucional espanyol. Ho
faig, però ara ja sé que no hi ha retorn.
Per anar endavant, necessitem fer la
independència. Crec que ara és un bon
moment.
Hem dedicat massa esforços
a barallar-nos entre
nosaltres. La pandèmia
tampoc no ho ha fet fàcil.
Tot just ara es comencen a
activar les coses
—Ahir dèieu que el gran objectiu
d’aquest mandat és reactivar l’independentisme.
Com es fa això?
—Amb un horitzó. Vam tenir un moment
culminant durant el Primer d’Octubre.
Però han passat cinc anys i hem estat
molt de temps sense saber com continuar,
què havíem de fer... La repressió hi
ha tingut un paper molt important. Hem
dedicat massa esforços a barallar-nos
entre nosaltres. La pandèmia tampoc
no ho ha fet fàcil. Tot just ara es comencen
a activar les coses. Encara hi som.
Continuem volent la independència. Cal
que ens marquem un horitzó, perquè la
independència deixi de ser una nebulosa.
Hem de començar a fer efectiva la idea
de la independència. Tenim la sort que
el secretariat sortint ha fet un full de
ruta ja pensant en aquest horitzó: fer la
independència.
—Creieu que la gent té ganes de sortir al
carrer? No està trista i desanimada, fins
i tot enfadada?
—Ells diran com se senten. Jo només puc
dir que l’ANC posarà sobre la taula una
manera de fer la independència. I que
serà cridat a participar-hi tothom qui
la vulgui. Cal que tothom tingui clar que
la independència no ens la farà ningú,
l’hem de fer nosaltres. I, per tant, si la
volem, que jo crec que sí, cal que la gent
s’aixequi i es posi a treballar. La nostra
feina és trobar la manera de fer-la. Estem
preparats per a lluitar braç a braç i fer allò
que hem vingut a fer.
—La llista cívica és la fórmula que heu
considerat oportuna per a fer efectiva la
independència?
—La llista cívica ens posa en el focus,
un moment de vot. El Primer d’Octubre
l’eina que teníem més potent va ser el
vot, la democràcia. I és veritat, que ja
hem votat, ho vam fer el 2017. Ens vam
apoderar. Però ja han passat cinc anys.
No som els mateixos. Han passat moltes
coses, n’hem après. Per tant, crec que
hem de refermar aquest moment. I això,
ha de ser el que ens doni l’empenta per
aconseguir la independència.
—Què vol dir una llista cívica?
—No ha de ser un vot sec, sinó que ha
d’anar embolcallat de mobilitzacions. Cal
treballar per veure com convertim aquest
vot sec en un vot per la independència.
En realitat això es pot fer de moltes maneres.
Nosaltres parlem de llista cívica,
però també pot ser un referèndum. Però
sempre acompanyat de mobilitzacions.
En realitat, d’ocasions per a aixecar-nos
i protestar no ens en falten. Els últims
mesos hi ha hagut tota la qüestió de la
immersió lingüística o de l’espionatge
de Pegasus. Cal que ens mobilitzem. A
mi em ve al cap tot allò que vam viure
durant l’empresonat de Pablo Hasel o
durant la sentència del 2019. Els joves
hi van tenir un paper clau. Segurament,
estaria bé aprofitar un moment d’aquests
per mobilitzar-nos i demanar eleccions.
I si els partits no es mouen, cal promoure
la llista cívica.
—Però com seria aquesta llista?
—Pot ser de moltes maneres: una llista
transversal, o, si els partits no s’hi volen
afegir, una llista feta per la gent disposada
a fer aquest pas.

11
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
DOLORS FELIU
—Aquesta llista s’ha d’entendre contra
els partits o amb els partits?
—Això dependrà del seu capteniment.
Ara mateix, molts independentistes no
confien en els partits, perquè no tenen
cap projecte per a la independència. Per
tant, ara mateix seria una llista sense els
partits. Si els partits demostren que tenen
un projecte per a fer la independència, tot
pot canviar. Però un parlar per parlar no
serveix. Calen fets.
—Com ara què?
—Per exemple, podrien reclamar que
tots els diputats i senadors independentistes
que hi ha a Madrid tornessin cap
aquí. O el Parlament de Catalunya podria
aprovar una proposta per a canviar la
constitució espanyola i que es reconegui
el dret d’autodeterminació. I mobilitzar
actors internacionals de renom, com ara
Nicola Sturgeon o Zelenski. Els partits
han de demostrar que tenen un projecte
independentista. Han de recuperar la
confiança del vot independentista. Això
no depèn de l’ANC, sinó d’ells mateixos.
Estic convençuda que els independentistes
estem a punt per a fer el pas. Avui
un senyor d’aquí, d’Arenys de Mar, m’ha
dit una cosa interessant. Deia que estem
cansats que es juguin dues partides. Una
partida és la que juguen els partits, fent
coses estranyes, com ara fer-se fotos
amb el president Sánchez. I l’altra és la
de la gent. Això no pot ser. Només hi ha
d’haver una partida, la de la independència.
—Quina relació ha de tenir l’Assemblea
amb els partits polítics?
—L’ANC s’ha de relacionar amb els votants,
és a dir, amb la gent. És això que
ens ha d’importar.
—Fins fa poc formàveu part del Consell
per la República. Precisament hi vau renunciar
per centrar-vos en l’ANC. Quina
relació ha de tenir l’Assemblea amb el
Consell per la República i Òmnium? Cal
treballar conjuntament?
—Sí, hem de col·laborar. De fet, en el full
de ruta de l’Assemblea hi ha previst un
congrés independentista amb totes les
entitats. Avui n’he parlat amb l’Ona Curto,
presidenta del parlament del Consell
per la República. Hem acordat de buscar
una data. Totes les entitats independentistes
hem de fer feina conjuntament.
Però crec que ara mateix el projecte que
hi ha sobre la taula és el nostre, el de
l’Assemblea. Som els que tenim un full
de ruta clar. Ara, serà benvingut tothom
que s’hi vulgui apuntar. És clar que caldrà
contrastar opinions i debatre. Com vam
fer ahir, per exemple, en el secretariat
de l’ANC. Ahir vam debatre molt. La gent
potser es pensa que ens barallem, però
no, som gent amb idees clares i debatem.
Ara, tots anem cap a la mateixa direcció.
I això mateix ha de passar en la resta
d’entitats.
—Parlant d’aquest dissabte. Moltes
vegades hi ha la sensació que als socis
de l’Assemblea els costa d’entendre
com funciona l’elecció del president de
l’entitat. Hi ha gent que es queixa que el
La gent sap que l’ANC
funciona gràcies
al voluntariat de
moltíssimes persones. I
això fa que tothom es fiï
que el nostre objectiu és la
independència
més votat no sigui qui dirigeix l’entitat.
Els estatuts ho marquen així. Però a cada
elecció hi participa més poca gent... Cal
repensar-ho?
—No crec que els vots depenguin d’això.
Aquests últims temps no s’ha visualitzat
un projecte clar. Fins fa molt poc, no sabíem
per què ens havíem de mobilitzar.
Ens faltava un horitzó, però per sort ara
el tenim clar. Els afers interns de l’ANC
fan parlar molt; tanmateix, no crec que
despertin tant d’interès en els ciutadans.
En realitat, hi ha moltes institucions que
trien la presidència com nosaltres. La
realitat és que ahir tots vam deixar molt
clar que veníem a treballar i que ho faríem
conjuntament. Jordi Pesarodona serà un
vice-president molt bo, com també Uriel
Bertran. Podem tenir visions diferents,
però tots anem cap a la mateixa direcció.
—Ara a treballar, de cara la Diada?
—Sí, ara ens posarem a fer feina per fer
una gran mobilització l’Onze de Setembre.
Però abans treballarem per si ens
hem de mobilitzar dimarts, si hi ha finalment
un ple per a aprovar la modificació
de la llei d’immersió lingüística o l’alternativa
que hi hagi. Farem feina també per
a la Via Pirinenca, que organitzem aquest
estiu. I anirem a moltes celebracions dels
deu anys de l’Assemblea arreu del país,
com la d’avui aquí, a Arenys de Mar. Fa un
dia que sóc la presidenta de l’Assemblea,
però ja anem a tot drap. L’Assemblea va
a tot drap i jo ara l’única cosa que faig és
afegir-me a tota la feinada que ja anys
que fa molta gent. Tot és en marxa. Som
una organització magnífica.
—I tot això no és retribuït.
—No, no és retribuït...
—Com es gestiona això?
—És la grandesa de l’ANC. Estic convençuda
que l’Assemblea manté la confiança
de la gent per això. La gent sap que
l’ANC funciona gràcies al voluntariat
de moltíssimes persones. I això fa que
tothom es fiï que el nostre objectiu és la
independència.

12
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
ENTREVISTA
JORDI PESARRODONA
“La llista cívica de l’ANC naixerà
per proclamar la independència”
Entrevista a l’ex-regidor d’ERC, que ocuparà la
vice-presidència de l’entitat durant el primer any
del mandat del nou secretariat

13
JORDI PESARRODONA
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
JOSEP REXACH FUMANYA
estructura piramidal, sinó més transversal.
És la interpretació que faig del
resultat que va sortir. La primera lectura
de la votació és que la participació va ser
molt baixa; i, per una altra banda, que la
gent ha demanat transversalitat perquè
som perfils molt diferents. I també ha
demanat que l’activisme hi sigui molt
present; d’aquí ve la meva victòria.
—Esteu molest per haver de compartir
la vice-presidència, oi?
—Jo volia una entesa directa. Per part
meva hi ha estat al cent per cent i, per
l’altra part, no ha estat ben bé així. Però
accepto la democràcia i entenc el resultat.
M’hauria agradat que la generositat
que vaig mostrar en tot moment fos la
mateixa per totes dues bandes.
La gent, per a tornar a sortir
al carrer, ha de veure clar que
algú ho encapçali i, com ha
passat històricament, ha de
ser l’ANC. Els partits diuen que
no és hora de marcar dates ni
objectius, i jo dic la contrària
Jordi Pesarrodona va ser el candidat
més votat en les eleccions al secretariat
nacional de l’ANC, però no a
la ronda final, quan els secretaris
generals van elegir Dolors Feliu
com a nova presidenta de l’entitat. En
aquesta entrevista Pesarrodona no es
mostra decebut, però sí disgustat pel
fet de no ser l’únic vice-president, càrrec
que compartirà amb Uriel Bertran.
Parlem amb ell per a saber com encara
aquest nou desafiament i quin paper creu
que tindrà l’ANC els anys vinents.
—Decebut per no haver estat elegit
president tot i ser el candidat més votat
en les eleccions al secretariat nacional?
—No. Ja el primer moment vaig dir que
donaria suport a Dolors Feliu per treballar
braç a braç tots dos. I a la votació vaig dir
públicament que li donava suport a la
presidència.
—I no teníeu cap esperança que, així i
tot, fóssiu el més votat?
—Del moment que dic que no crec en
un lideratge exclusiu, sinó en lideratges
compartits, ja no hi havia una ambició
de ser president, sinó que anéssim tots
a una. No crec que ara sigui l’hora d’una
—És a dir, que creieu que havíeu de ser
l’únic vice-president?
—A mi em semblava la cosa més correcta.
Però no passa absolutament res.
Tothom té dret de prendre posició i de
presentar-se.
—Ho heu fet saber a Dolors Feliu?
—Sí, i tant.
—Molts socis es queixen del sistema de
votació. El més votat pels socis hauria de
ser president?
—Amb la democràcia directa, sí. Per
això crec que caldria canviar els estatuts
de l’Assemblea. Ara tenim dos anys per
intentar que els socis ho validin i no els
quedi aquesta sensació estranya cada
vegada que hi ha eleccions. Els entenc i
si som garants de la participació directa
i de voler tirar endavant el que decideix
la gent, potser seria el millor sistema i
així evitar malentesos. Per tant, sí, cal
posar en consideració aquest canvi i que
la gent el validi.
—Heu remarcat la baixa participació
que hi va haver. Això també és culpa del
sistema de votació?
—La reforma dels estatuts hi pot influir,
però no gaire. Cal realment tornar
a animar la gent. El moviment independentista
ha estat desil·lusionat, però en
cap moment desactivat. Espera que hi
hagi alguna cosa que el torni a il·lusionar.
Venim d’una pandèmia, és clar, però
sobretot venim d’una decepció terrible,
com va ser el Tsunami Democràtic: una
gran estafa. La gent, per a tornar a sortir
al carrer, ha de veure clar que algú ho
encapçali i, com ha passat històricament,
ha de ser l’ANC. Els partits diuen que no
és hora de marcar dates ni objectius, i
jo dic la contrària. Hem d’anar a cercar
objectius assumibles i així la gent tornarà
a sortir al carrer. I, amb tot això, s’afavoriria
la participació en les votacions.
Dolors Feliu: “Cal que ens marquem un
horitzó, perquè la independència deixi
de ser una nebulosa”
—I com es fa per motivar la gent a mobilitzar-se?
El fet és que ni amb l’escàndol
d’espionatge del Pegasus ni amb l’atac a
la immersió, l’ANC no ha sabut fer sortir
la gent al carrer.

14
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
JORDI PESARRODONA
—Perquè a vegades cal predicar amb
l’exemple. Amb mi, hi trobaran aquesta
persona. Quan hi hagi accions, els primers
que hi han de ser són els que tenim
més visibilitat. Quan s’encadenen els
estudiants en protesta per la sentència
del 25%, si hi va la presidenta o el vice-president
de l’ANC, això pot tenir un
efecte crida. Ja no és en Jordi Pesarrodona
encadenant-se a la porta, sinó el
vice-president de l’ANC. I el primer dia
potser serem deu, però el segon dia 25;
i el tercer dia potser 300. Cal predicar
amb l’exemple; per això calen direccions
col·legiades i compartides.
—Dolors Feliu ha dit que el nou horitzó
per a la independència, a tot estirar, ha
de ser el febrer del 2025, quan s’acabarà,
a priori, la present legislatura. Ho
compartiu?
—Pot ser que tinguem oportunitats
abans. Per tant, cal estar amatents. Però
sí que comparteixo que la data màxima
per assolir la independència és aquesta.
—No és precipitat marcar dates, tenint
en compte els precedents?
—No, al contrari, perquè necessitem
objectius assumibles per a tornar a il·lusionar
la gent.
—I és assumible?
—Sempre que hem tingut una data ha
funcionat. Som hereus del referèndum
d’Arenys de Munt, som hereus del
“president posi les urnes”, som hereus
del 9-N i som hereus del Primer d’Octubre.
Quan hem tingut una data concreta,
la gent s’ha posat a treballar amb il·lusió,
amb fermesa, amb contundència i sense
violència.
—Per a les eleccions vinents, el febrer
del 2025, dieu que voleu impulsar una
llista cívica. Serà amb els partits o contra
els partits?
—La llista cívica serà la resposta contundent
contra la política autonomista
dels governs que es fan dir sobiranistes.
I naixerà per proclamar la independència
de Catalunya. Si els partits autoanomenats
sobiranistes, amb la pressió ciutadana,
tornen a aconseguir una unitat
estratègica de l’independentisme, aleshores
potser ni caldrà. Però haurien de
demostrar que aquesta vegada sí, que
hi van de veritat. Si no, la llista cívica és
l’alternativa al marge dels partits.
—I qui la formaria, aquesta llista cívica?
—Ha de ser transversal, amb gent ferma,
amb decisió i disposada a tot. Però la
cosa més important: que representi tot
l’arc de pensament català d’ideologia
sobiranista. Això no és una qüestió de
dreta, esquerra o centre, sinó una qüestió
de país.
—Els precedents de llistes cíviques,
com Primàries o Front Republicà, no
són gaire bons.
—Les maquinàries dels partits són molt
potents, però ara hi ha un altre ingredient
amb què no compten els partits, que és el
desencantament general de la gent envers
la classe política. La gent n’està tipa,
perquè els han estafat amb promeses que
els polítics no han volgut assumir. La
gent se les ha empassades dues vegades.
Ara, a la tercera, si surt aquesta llista cívica,
garanteixo que tindrà molta força.
Però la llista cívica també és una pressió
final; sóc una mica càndid i encara confio
que els partits sobiranistes retornin al
lloc d’on no s’havien d’haver mogut mai,
sempre que hi hagi pressió ciutadana.
Perquè sempre que n’hi ha hagut, els
polítics han obeït. L’últim exemple és
el Primer d’Octubre. És claríssim que si
no hagués estat per la pressió ciutadana
molts no haurien arribat a aquell embat.
Però vàrem tenir un error. Vam cedir el
100% de la gestió d’aquell moment als
polítics. Vam pensar que la feina ja estava
feta i havíem d’haver mantingut la pressió.
Ara ja ho sabem i ja estem preparats.
Som hereus del referèndum
d’Arenys de Munt, som hereus
del “president posi les urnes”,
som hereus del 9-N i som
hereus del Primer d’Octubre.
Quan hem tingut una data
concreta, la gent s’ha posat
a treballar amb il·lusió, amb
fermesa, amb contundència i
sense violència
—I quins errors ha comès l’ANC per no
incentivar la mobilització els darrers
mesos i anys?
—Jo no crec que hagi estat un error concret.
L’ANC ha hagut de sobreviure a una
pressió per a la qual no estava preparada,
patir el dol de la presó i, quan l’anàvem
superant –perquè tots vàrem substituir
la “independència” per “llibertat presos
polítics”– i començàvem a sortir al
carrer, va venir la pandèmia. Aleshores,
ha estat molt complicat de reactivar el
carrer. L’ANC històricament és l’eina
ciutadana per a mobilitzar.
—Cal recosir aliances amb Òmnium?
—Cal recosir aliances amb Òmnium,
però també amb el Consell per la República,
amb la Plataforma per la Llengua,
Som Escola, la PAH... Volem construir
una república socialment justa, feminista
i ecològica i, per tant, se’ns obre un període
apassionant.
—Abans de la Diada hi haurà cap mobilització?
—Crec que abans de la Diada podrem
veure alguna mobilització; no parlo
d’una mobilització de masses, sinó que
pugui il·lusionar i preparar una Diada
que sigui la de l’embat per anar a totes
després.

15
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
ENTREVISTA
ALFONS ESTEVE
“Cercar el consens
en matèria
lingüística és una
trampa, no el
tindràs mai amb
Vox ni el PP”
Entrevista a l’especialista en igualtat i usos lingüístics,
que ha anunciat que abandonava el Consell Social de les
Llengües per falta d’interès i inacció de la Generalitat
d’ençà que el va constituir
Alfons Esteve en una imatge d’arxiu. PRATS I CAMPS

16
ALFONS ESTEVE
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
ESPERANÇA CAMPS BARBER
Alfons Esteve, cap del Servei de
Llengües i Política Lingüística de
la Universitat de València i especialista
en igualtat i usos lingüístics,
ha fet públic que deixaria
de pertànyer al Consell Social de les
Llengües (CSL). Aquest òrgan de participació
es va crear l’any 2018 i alguns
dels objectius que té és avaluar la política
lingüística impulsada pel govern valencià
i proposar al govern mesures que
fomenten la normalització del català. Té
una composició molt nombrosa. En fan
part, per una banda, persones designades
per entitats i partits polítics i, per una altra,
experts en llengua, en normalització
i en usos lingüístics.
Un dels motius que han dut Esteve a presentar
la renúncia és que, d’ençà que es
creà l’organisme, tan sols s’han convocat
dues reunions. “El resultat global és 0
accions i 0 iniciatives fetes. Aquest n’és
el balanç”, escrivia a Twitter.
En aquesta entrevista, afirma que en
política lingüística el segon Botànic no
ha tingut cap iniciativa, que s’ha limitat
a deixar passar el temps. I es demana per
què el Consell Social de les Llengües no
va ser consultat per elaborar l’informe
sobre el requisit lingüístic a la llei de
funció pública.
—Quin balanç en feu, del vostre pas pel
Consell Social de les Llengües?
—Jo formava part del ple del CSL i de la
comissió permanent. Només ens han
convocat a un parell de reunions amb un
parell de propostes. Una sobre la llengua
de signes i una altra sobre el pla
quinquennal de política lingüística de la
Generalitat. Ens diuen que ens faran un
primer esbós d’aquelles coses i que ens
ho diran. I aquestes són les hores en què
no s’ha fet res. Som al 2022. La darrera
reunió es va fer el 4 de març de 2020. És
cert que hem passat la pandèmia, però en
pandèmia he fet vint o trenta reunions
virtuals i presencialment ja n’he fetes
unes quantes, i no se’ns ha dit res ni es
preveu que n’hi haja més.
—Qui l’ha de convocar, el Consell Assessor
de les Llengües?
—La potestat la té el president de la
Generalitat, que també és el president
del ple del Consell Assessor. Quant a la
comissió permanent, la presideix el qui té
el càrrec de conseller o consellera d’Educació.
Qui fa de secretari en tots els casos
és el director general de Política Lingüística.
I ell és qui té la funció de dinamitzar
i de convocar aquestes reunions.
—Abans de decidir d’abandonar el consell,
en vàreu parlar amb el director
general de Política Lingüística, el senyor
Rubén Trenzano?
—Sí que se n’havia parlat fa un temps.
El resultat global és 0
accions i 0 iniciatives
fetes. Aquest n’és el
balanç

17
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
ALFONS ESTEVE
Llengües, que té capacitat per a fer-ho?
No sé molt bé quin és el criteri, no sé per
què no ho han fet servir, però a mi no
m’interessa gens ser en un consell per
ser-hi. Em fa la sensació que en aquest
segon Botànic no s’ha avançat gens en
qüestions de política lingüística, hi ha
una certa paràlisi. Si garbelles l’activitat
de política lingüística, què hi ha? Què s’ha
fet aquests tres anys? Jo trobe que res i,
per tant, no vull ser-hi per ser-hi. Jo vull
que es faça política lingüística.
Hem esperat la
introducció de la
capacitació lingüística
en el funcionariat des
del moment que es va
constituir el Botànic
És de veres que recentment, no. En una
reunió d’un altre àmbit sí que li vam
preguntar per l’activació del CSL i va dir
que, ara com ara, no tenien previst de
convocar-lo perquè volien fer un estudi
de la situació actual i sense aquest estudi
no volien posar-lo en marxa. No sembla
que es pose en marxa en aquest any que
resta de legislatura.
—Quina penseu que és la raó de fons per
a no haver activat el CSL?
—No ho sé, i no sé si em correspon a
mi de dir-ho. Se suposa que aquest òrgan
hauria d’assessorar el Consell en
matèria de política lingüística. No sé si
és que realment no volen que ho fem,
perquè ells tenen alguna cosa prevista…
No s’entén per què el creen i després el
maten. Potser és perquè és massa gran, és
un monstre de consell, o potser no hi han
cregut massa. Crec que és un organisme
desaprofitat.
—…
—Per exemple, dins el Botànic, hi ha la
batalla del requisit lingüístic. Per què
no es consulta el Consell Social? Hi ha
càrrecs polítics, però també experts en
sociolingüística, en ensenyament, en
funció pública… Per què no s’ha consultat,
en compte de fer només una comissió
política per a decidir quin nivell lingüístic
s’ha d’acreditar per a accedir a la funció
pública valenciana? Per què no es va demanar
un informe al Consell Social de les
—Us referiu a l’informe sobre la mínima
exigència als alts funcionaris de la Generalitat.
Quina sensació teniu?
—Molta frustració. Hem esperat la introducció
de la capacitació lingüística en
el funcionariat des del moment que es va
constituir el Botànic. En el programa del
2015 ja hi constava, el requisit. El 2016 hi
ha un acord molt treballat per les entitats
socials i els tres sindicats més potents
de la funció pública que estan d’acord
a exigir la capacitació. I fins l’any passat
no s’aprova una llei. Deixen passar
una legislatura i escaig. I a més, la llei
que aproven no conté l’exigència, sinó
que diuen que s’ha de fer un decret en
el termini d’un any. Ja ha passat l’any i
encara no s’ha fet. I el que es fa públic és
que l’exigència per als grups més alts, A1
i A2, els tècnics, és un nivell B2. Segons
el marc europeu de les competències
lingüístiques, un B2 no serveix per a les
tasques que ha de fer un funcionari. No
té sentit que a un professor, un mestre, li
demanem un C1 i a un assessor jurídic, a
un arquitecte, a un metge, no li demanem
el mateix nivell. No hi haurà cap expert en
llengua que et diga que amb un nivell B2
es pot fer una feina correcta. No és viable.
—Com valoreu les conseqüències de
l’aplicació de la llei del plurilingüisme
a l’educació secundària?
—Tenim un problema molt important
i és que no tenim dades. La conselleria
no les publica. Estem com en èpoques
passades. Ningú no publica dades. El

18
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
ALFONS ESTEVE
plurilingüisme és una qüestió complexa.
Tenim la justícia que tenim i és molt difícil
d’avançar. Deixeu-me dir, abans de
continuar, que el sistema d’ensenyament
de secundària no és el meu àmbit d’actuació,
i no sóc una veu molt autoritzada
per a parlar-ne. Ara, molta gent explica
que, com que s’introdueix un 25% de la
docència en castellà a tots els centres
–també allà on abans el projecte lingüístic
era tot en valencià, les anomenades
línies–, en zones valencianoparlants
baixen les hores de docència en valencià.
En canvi, en les zones castellanoparlants
no s’aplica de la mateixa manera. El 25%
o el 50% de valencià que diu la llei, no
s’hi aplica. Per tant, alguns diuen que
hem retrocedit allà on teníem el 100%
i no hem avançat en el lloc on s’hauria
d’haver implantat el 25% o el 50%. Però
insistesc en la falta de dades.
—Aquesta xifra del 25% que al Principat
també s’ha imposat, té cap explicació?
—Des del punt de vista de l’ensenyament,
no té cap explicació, i aquest és el
problema. No hi ha cap estudi que avale
eixa xifra. Això ix d’un òrgan que no té la
competència per a fer-ho. Ix d’una primera
sentència de Catalunya, que diu que
el mínim que s’ha de fer en castellà en un
centre ha de ser el 25%. Això no ho pot
dir un tribunal. El tribunal no pot legislar.
El tribunal interpreta les normes. Podria
dir: “A les aules ha d’haver-hi docència
vehicular en castellà.” L’exigència del
Tots els estudis que hi
ha sobre l’ensenyament
de llengües diuen que
en el cas d’una llengua
minoritzada com la
nostra, com que no tens
espais públics, perquè tots
són copats per la llengua
dominant, necessites
compensar-ho amb
l’ensenyament integral.
Ningú no avala que
l’ensenyament haja de
tenir el 25%
25% no sabem d’on ha eixit. És una decisió
que va traure el TSJ en un cas, i el
mateix tribunal ha anat fent sentències
i s’ha instaurat com a norma, però això
no era fixat en cap norma. Ací, al País
Valencià, en la llei de plurilingüisme,
sí, però a Catalunya, no. No té cap aval
científic. Tots els estudis que hi ha sobre
l’ensenyament de llengües diuen que en
el cas d’una llengua minoritzada com la
nostra, com que no tens espais públics,
perquè tots són copats per la llengua dominant,
necessites compensar-ho amb
l’ensenyament integral. Ningú no avala
que l’ensenyament haja de tenir el 25%.
—Sí que el marca la llei de plurilingüisme
valenciana.
—La llei la trauen a conseqüència de
l’anul·lació del decret del plurilingüisme,
i crec que fan una llei a corre-cuita. S’ha
dit, no sé si és de veres, que es va pactar
amb el ministre espanyol del PP de l’època.
Van pactar que farien una llei que diria
que el mínim seria del 25% en castellà
i que, a canvi, el PP no hi recorreria en
contra als tribunals. No tinc dades per a
confirmar-ho. Però la realitat és que hi
ha el 25% i que el PP no hi va recórrer en
contra quan era al govern espanyol. Ara,
amb això que passa a Catalunya, alguna
gent de la conselleria diu: “Veieu com
nosaltres sí que tenim blindat l’ensenyament
en valencià i a Catalunya tenen
problemes? Nosaltres vam introduir el
25% per a no tenir eixos problemes.”
—Com a expert en política lingüística,
us hem llegit papers on remarqueu que
la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià
ja té quaranta anys i s’ha de fer nova.
—Efectivament. Aquest era un dels motius
pels quals vaig acceptar de formar
part del Consell Social de les Llengües.
Jo entenia que hauríem pogut donar unes
línies bàsiques d’actuació, perquè l’actual
llei és pensada per quan no hi havia
internet ni els mitjans de comunicació
actuals, ni tot el sistema de consums dels
xiquets i dels joves, les plataformes. No

19
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
ALFONS ESTEVE
pendents del consens? Seria millor, és
clar, però amb el PP i Ciutadans i Vox, és
possible avançar? No? Doncs avancem
sense ells. En altres coses som agosarats,
amb la llengua no volem ser-ho?
En aquests tres anys no
s’ha avançat gens en
qüestions de política
lingüística. I no avançar
és retrocedir
hi ha res que regule relacions laborals…
No té pràcticament obligacions. Tot són
desiderates. Quantes coses de fa quaranta
anys aprofiten ara? La prova és que en el
decret d’usos que va publicar el govern,
precisament, intentaven avançar en l’ús
de la llengua dins l’administració i una
de les coses que deia la sentència del TSJ
valencià era que el decret anava més enllà
que la llei, i això un decret no pot fer-ho,
i el tombaren. I encara un altre detall. El
gruix de la llei d’ús té a veure amb l’ensenyament
i ho han modificat fent-ne una
de nova que és la llei del plurilingüisme.
Però sembla que la resta de coses no les
volen modificar.
—Aquells que no la volen reformar diuen
que ara no és el moment perquè no
s’arribaria a cap consens.
—Crec que això és una trampa. El consens
sempre es gasta per a la llengua,
però per a les altres coses, no. El Botànic
va aprovar no fa gaire una llei molt potent
sobre les persones LGBTI, una llei de les
més modernes de l’estat, i s’ha aprovat
amb la dreta en contra. No hi havia
consens, i no passa res. Amb la llengua,
trobar consens amb Vox deu ser molt
complicat. I si l’hem de trobar, no avançarem
mai. En temes d’agenda LGBTI,
o la llei de l’avortament, tenen el vot en
contra de la dreta reaccionària, però no
passa res. S’avança. I la gent ja entén que
la dreta no voldrà mai aprovar eixa llei.
Per què en la llengua sempre hem d’estar
—D’on ve aquesta por?
—Alguns diuen: “Si la canviem, encara
serà pitjor.” Jo crec que no serà pitjor.
Crec que en qüestions lingüístiques a
aquest govern li falta molta valentia.
Probablement, és que entre ells mateixos
no estan d’acord. Però també en
moltes altres coses tampoc no hi estan
i tiren endavant. S’ha de ser valent. Si
fas política és per fer allò que tu dius. I
tampoc no els demanem res de l’altre
món. El primer Botànic parlava d’una llei
d’igualtat lingüística. No volem res més
que complisquen el seu programa polític.
En aquest segon Botànic, la qüestió de
la llengua ha desaparegut totalment. No
la trobaràs mai. I amb això, no vull dir
que siguen contraris a la llengua, que
no ho són, i no són el PP, però tampoc
no hi ha cap avanç. I no avançar implica
retrocedir. I la situació social que tenim
no és bona.
—Després d’anunciar que deixeu el
Consell Social de les Llengües, heu rebut
cap missatge?
—No.
—Espereu que ho facen?
—M’agradaria. Però ja us dic que no…
He fet moltes propostes. Públiques, privades,
i no ha funcionat. La veritat és que
no espere res. Ho haurien pogut fer ahir,
no m’han dit res. Tant de bo em diguen
alguna cosa, els explicaré per què…

20
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
ENTREVISTA
VÍCTOR TERRADELLAS
“Junts té una
feinada horrorosa
a endreçar un partit
que no és el de
Puigdemont”
L’ex-dirigent de CDC va anunciar que renunciava
a concórrer a les primàries de JxCat per a ser candidat
per Reus

21
VÍCTOR TERRADELLAS
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
JOSEP REXACH FUMANYA
L’ex-dirigent de Convergència Víctor
Terradellas era immers de feia setmanes
en la cursa per a ser el candidat
de Junts a la batllia de Reus (Baix
Camp). Acostumat a moure’s en les
esferes més secundàries de la política,
estava disposat a fer el pas a la primera
línia, però dimarts va anunciar que
estripava el carnet del partit. Molest
amb la direcció del partit, assenyala Jordi
Sànchez i denuncia que han afavorit una
candidata escollida a dit.
Aquests darrers mesos, el nom de Terradellas
ha aparegut periòdicament als mitjans,
involucrat en el cas Vólkhov. Sosté que ell
va fer d’intermediari entre el president
Carles Puigdemont i diplomàtics russos,
que es van reunir dues vegades l’octubre
del 2017 i que van oferir suport econòmic
i militar, però que les converses no van
anar més enllà. Defensa que sempre ha
parlat amb tothom que s’interessava per
la qüestió catalana, una herència d’haver
estat secretari de relacions internacionals
de CDC entre el 2012 i el 2016. També és
investigat per la desviació de subvencions
il·legals de la Diputació de Barcelona, però
demana de no pronunciar-s’hi perquè el
cas encara és obert.
—Qui és Víctor Terradellas i a què es
dedica?
—Ara mateix vivim del que podem. Seré
molt franc: d’ençà que la policia nacional
em va detenir el 2018, vaig estar dos anys
vivint dels amics i de la família.
—Actualment també?
—Un dels amics té un mas a Cornudella
de Montsant (Priorat) i vam arribar a
un tracte al qual jo pogués fer front. Jo li
cuido el mas i acollim turistes per guanyar-nos
la vida.
—Quina vinculació política heu tingut
aquests darrers anys?
Es van prometre els
10.000 soldats russos.
En la primera reunió o la
segona que es va fer amb
el president Puigdemont
—Militava a Junts fins ara. Però hi era
en una tercera o quarta fila. És veritat
que, per la trajectòria que he tingut, he
parlat amb molta gent i he mantingut
contacte polític amb gent de Junts i altres
partits polítics. I allà al mas m’he reunit
amb gent per parlar de tot i de res, veient
sobretot el desastre en què es convertia
un procés d’independència que teníem
a tocar. Perquè la classe política, el 2017,
no ho va fer bé.
—I d’ençà d’aleshores?
—Anem de renúncia rere renúncia.
—I per què ara volíeu fer el pas a la política
activa de primera línia?
—Per això em volia posar a la primera
línia política des de la ciutat de Reus.
Hem de tornar a posar el procés on toca
i culminar el que es va proclamar el 27
d’octubre. No l’1-O, que allò és l’orgull;
el 27, que és quan es va liquidar el procés
d’independència. Hi ha dos motius que
no són paral·lels i que s’encavalquen els
uns amb els altres. Des del món local cal
tornar a empènyer el món nacional perquè
culmini el procés d’independència.
Per una altra banda, Reus ha estat tradicionalment
una població de genis, de
personalitats importants, amb un món
empresarial molt poderós i culturalment
hem estat una de les principals ciutats
de Catalunya. Però això s’ha perdut, els
últims anys, i creia que podia ajudar Reus
a recuperar aquell orgull.
—Heu renunciat a concórrer a les primàries
de JxCat per a ser candidat a la
batllia de Reus. Dieu que per manca de
neutralitat. Per què?
—Perquè jo em presento en un moment
determinat a les primàries, però la direcció
nacional ja tenia decidit qui seria la
candidata –Teresa Pallarès–. Ho tenien
tot muntat i tot preparat, i van digerir
molt malament que una altra persona,
digués com es digués, es presentés a les
primàries. És curiós, perquè diuen que
faran primàries, però es van convocar de
manera ràpida i urgent. I no calia, perquè
hi ha un secretari general en procés de

22
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
VÍCTOR TERRADELLAS
sortida i ha posat una candidata escollida
gairebé a dit, de pressa i corrents.
El més lògic, des del meu punt de vista,
era esperar que entrés la nova direcció
general i llavors fer unes primàries com
déu mana i sense cap apriorisme.
—Per tant, en responsabilitzeu Jordi
Sànchez.
—És una part important de qui decideix
de fer anar endavant aquest projecte
amb pocs dies. Per una altra banda, la
candidata que ha escollit Junts és una
candidata que ve del PSOE del 155 i de
ser subgovernadora civil del govern espanyol.
Per tant, amb una nova direcció
que diu que vol anar directament cap a
completar el procés d’independència,
tindrà una dicotomia a Reus. Una persona
que no sé si serà capaç de donar el 100%
quan la direcció nacional es determini a
acabar el procés.
Veig tant de rebuig que prefereixo desemmascarar
la veritat, ser sincer i coherent i explicar els fets
—Puigdemont us ha demanat que féssiu
marxa enrere?
—No
—I la nova direcció?
—No. L’actual, sí.
—Jordi Sànchez?
—L’actual, sí. Jo, amb el senyor Jordi
Sànchez, no hi he parlat gens. Cosa que
també m’estranya, perquè hi va haver un
problema amb els avals i em van dir que
no els havia assolit. Hauria estat lògic que
el secretari general del partit s’hagués
posat en contacte amb les dues parts.
—No us volen perquè el vostre nom
ha aparegut en la investigació sobre la
desviació de fons i en el cas Vólkhov?
—No. Tenien determinat que aquesta
senyora havia de ser la candidata i això no
hi té res a veure. Crec que haurien fet igual
si s’hagués presentat algú altre. Potser un
altre, amb l’errada informàtica que diuen
que hi va haver i la posterior ocultació
d’informació, no hauria impugnat el
resultat dels avals. Es van trobar amb una
persona diferent, que ho va denunciar i
em van acabar donant la raó.
—Si us van acabar donant la raó amb els
avals, què us ha portat a acabar estripant
el carnet?
—Hi havia un marc de rebuig molt gran
cap a la meva persona. No va caure bé que
em presentés. Ells tenien coll avall que
la candidata havia de ser la Teresa Pallarès.
I es pensaven que no impugnaria,
que funcionaria allò del ‘no fer soroll’.
Arriba un moment determinat que la
coordinadora local em diu que ha perdut
la confiança en mi a través d’un grup de
WhatsApp, de manera que ja condiciona
el vot. Veig tant de rebuig que prefereixo
desemmascarar la veritat, ser sincer i
coherent i explicar els fets. Em retiro i
deixo el carnet d’un partit que no crec
que jo pugui arribar a representar.
—Renuncieu a tornar-vos a afiliar a
Junts?
—Sí. Al 99,9% periòdic, si voleu. És a
dir, al 100%.
—I descarteu de fer marxa enrere encara
que us ho demani la nova direcció?
—Jo sóc molt amic de la Laura Borràs i
d’en Jordi Turull, i els desitjo tota la sort
del món. Però no hi ha cap possibilitat
de fer marxa enrere en una posició com
aquesta. Faria el que sempre he criticat.
He fet aquest pas a consciència. Crec que

23
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
VÍCTOR TERRADELLAS
Junts té una feinada horrorosa a endreçar
aquest partit, que no és el que va dibuixar
el president Puigdemont. Però ara s’ha
definit una altra direcció i crec que s’assembla
força al que pensava Puigdemont,
però jo aquí ja no hi entraré. Crec que les
estructures que ens van funcionar fins el
2017 avui estan totalment obsoletes, per
unes raons o unes altres.
—Us referiu a l’ANC?
—L’ANC i també Òmnium. Han renunciat
a empènyer aquest carro i a pressionar
prou la classe política per a tirar endavant
el projecte. No ens serveixen si la societat
catalana vol avançar amb el procés
d’independència. I això s’ha d’afegir al
fet que els partits polítics també han renunciat
a avançar. L’ANC, Òmnium i els
partits han malbaratat el somni de Muriel
Casals. Sóc dels qui pensen que s’han de
crear noves estructures com les que vam
crear en un moment determinat.
—En quines penseu?
—Jo mateix vaig crear la Plataforma per
la Sobirania el 2007, al començament del
procés. I el 2008, amb Pere Pugès i trenta-vuit
persones més, vam començar a
parlar sobre la necessitat de fer coses. Aquí
va ser molt important la figura d’en Pugès,
que va comandar el que acabaria essent la
fundació de l’Assemblea Nacional Catalana.
De la mateixa manera que es va crear
allò, es poden crear altres estructures que
agafin el relleu avui d’aquestes entitats
que ja no són les adequades per a avançar.
—Sobre el cas Vólkhov, ja heu explicat
que hi va haver dues reunions amb
l’entorn del Kremlin (l’ex-diplomàtic
Nikolai Sadovnikov i l’empresari Sergei
Motin) abans de la declaració del 2017.
Les vau gestionar vós?
—Aquests senyors es van posar en contacte
amb una gent que coneixia, em van
trucar i van dir que eren de confiança.
Em van demanar de veure el president
Puigdemont i jo aleshores hi tenia una
relació constant. Aquella mateixa tarda
va accedir a rebre’ls. Això va ser el 23 o
24 d’octubre.
—Dos dies abans de la declaració. Puigdemont
se’n refiava?
—Jo no sé si se’n refiava, sí que és cert
que ens va demanar que continuéssim
els contactes i que continuéssim
parlant. Però sense cap mena de compromís,
perquè no hi havia res aquells
dies. Tot el que es parlava era a posteriori
d’una possible proclamació de la
república. I es van fer altres reunions,
també fora de palau, en les quals hi
havia Elsa Artadi. Però jo només feia
d’intermediari.
—L’ajuda que prometien a posteriori en
què es traduïa?
—Ha sortit una fotografia que em vaig
fer amb un document de molts diners
que aquesta gent deia que aportaria en
cas que s’avancés amb la independència.
Però no sabem si hauria passat. De la
mateixa manera, abans que m’ho pregunteu,
també es van prometre els 10.000
soldats russos. En la primera reunió o la
segona que es va fer amb el president.
—I us ho vau creure?
—El president Puigdemont es va tirar
enrere, tot fent un gest d’incredulitat i
sorpresa, sobretot perquè el nostre procés
era pacífic i democràtic. I va dir que
no a una posició com aquesta.
—El setembre del 2018 vau tornar a
Rússia. Va ser per recuperar les converses
que s’havien començat la tardor
del 2017?
—No. Moltíssims altres països, sigui
anant-hi presencialment o parlant-hi
per telèfon, han volgut saber com evolucionava
tot plegat. El desgavell és tal
que alguns hi tenen més o menys interès,
i d’altres truquen per saber com va tot
plegat des d’aquell octubre.
—Però estan interessats a saber quina
és la situació política actual?
—Heu de pensar que fa més de vinti-cinc
anys que em dedico a això, i en
molts casos ja no són relacions entre
dues persones que es coneixen, sinó que
hi ha relacions d’amistat. Però sí, hi ha
Hi ha molta gent dels
Estats Units, Anglaterra,
Alemanya o Moscou que
encara pregunten. Jo
sempre he pensat que quan
ets en un procés d’aquesta
mena, la diplomàcia és
molt variable
molta gent dels Estats Units, Anglaterra,
Alemanya o Moscou que encara
pregunten. Jo sempre he pensat que
quan ets en un procés d’aquesta mena,
la diplomàcia és molt variable. No és
la diplomàcia estricta com la que entenem
nosaltres, sinó una diplomàcia
que poden ser fundacions i entitats, que
en algun cas depenen de les estructures
dels governs. I en el cas de Moscou, jo
tenia molt d’interès a conservar aquests
contactes, tot i que després no ens hem
vist més. Eren gent molt preparada i a
ningú li fa nosa poder parlar amb persones
que en saben molt.
—Creieu que s’han tret de mare aquests
contactes amb Rússia?
—El 2017, el president Aznar es reunia
amb el president Putin, hi dinava i

24
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
VÍCTOR TERRADELLAS
hi sopava. Si s’hi reunís avui, el 2022,
hi hauria un rebombori. Segurament
s’ha fet una exageració molt gran de tot
plegat. Per interessos, perquè el món
es mou per interessos. I aquest és un
interès clar.
—I Israel? És coneguda la vostra relació
amb aquest estat. També hi va haver
converses?
—És públic i notori que al llarg dels anys
s’han fet diverses trobades. El president
Mas va visitar Israel i el seu ambaixador
va venir a veure el president Puigdemont
el 2017... Hi ha moltes qüestions i simpaties
en comú. Continuo pensant que
Israel és un gran aliat de Catalunya.
És públic i notori que al llarg dels anys s’han fet diverses
trobades. El president Mas va visitar Israel i el seu
ambaixador va venir a veure el president Puigdemont
el 2017... Hi ha moltes qüestions i simpaties en comú.
Continuo pensant que Israel és un gran aliat de Catalunya

25
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
ENTREVISTA
CLARA PONSATÍ
“Els nostres dirigents s’han rendit”
Ahir els subscriptors de VilaWeb van poder conversar
amb Clara Ponsatí · Us n’oferim l’entrevista

26
CLARA PONSATÍ
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
REDACCIÓ
Ahir l’eurodiputada Clara Ponsatí
va protagonitzar una conversa
amb els subscriptors de VilaWeb.
L’acte, moderat pel director del
diari, Vicent Partal, es va fer el
Centre de Cultura Contemporània de
Barcelona, però Ponsatí, exiliada d’ençà
de la proclamació de la independència,
l’octubre del 2017, va haver de participar-hi
per videoconferència. L’acte es va
transmetre en vídeo en directe a VilaWeb
amb algunes dificultats tècniques, per les
quals demanem excuses. Per això, ara us
oferim la transcripció de la major part de
la conversa, juntament amb el vídeo de
l’acte, que hem intentat d’adobar tant
com ha estat possible.
En la conversa, que tenia com a raó inicial
la presentació del llibre Molts i ningú,
publicat per la Campana, Ponsatí es va
expressar amb la seva claredat habitual,
sobretot parlant de l’actualitat política.
Per raons estètiques, crec
que les orenetes que va
dibuixar el meu avi són
molt més boniques que
qualsevol fotografia. Però
també per consistència amb
el títol del llibre, perquè
és un llibre que vol ser un
homenatge a unes arrels i
un país
tols polítics i amb això ja fa. Si a algú no li
interessen les meves impressions sobre
l’octubre del 2017, pot anar directament
al capítol 3 i amb això en tindrà prou. Per
tant, sí, és veritat que la part de política
és molt immediata, i també s’ha de reconèixer
que aquests dos capítols els vaig
escriure gràcies als diàlegs que vaig tenir
amb l’Andreu Barnils, que els va enregistrar
i els va transcriure i jo després vaig
reescriure. És per això que tenen aquest to
molt immediat de conversa entre persones
de confiança i parlen d’uns fets que en
aquell moment eren bastant immediats.
Aquestes converses amb l’Andreu van ser
l’octubre del 2018 i per això tenen aquest
to més cru i més directe. En els últims
capítols parlo evidentment de la meva
situació present i la situació present del
país. Per això és difícil de mirar-s’ho
amb distància i encara més difícil és mirar-s’ho
amb duresa, un nom que en la
política del moment no hi té cabuda.
—Per començar, Romanç Olivella diu:
“M’ha sorprès molt que no hi hagi la
seva foto a la portada del llibre, sinó
tan sols unes orenetes. Tots els presos
i exiliats que han fet llibres han acabat
posant la fotografia a portada. Per què
no ho feu?”
—[Riu] Va ser una negociació complicada
amb l’editorial, perquè ells també
volien posar-hi la meva foto, però jo
no. Per raons estètiques, crec que les
orenetes que va dibuixar el meu avi són
molt més boniques que qualsevol fotografia.
Però també per consistència
amb el títol del llibre, perquè és un llibre
que vol ser un homenatge a unes arrels i
un país. Volia que fos una mica diferent
dels llibres habituals que fan els polítics
per vendre’s. Em va costar, però els vaig
convèncer: quan vam trobar el disseny
de la portada –que està molt bé i que
agraeixo molt a la gent de l’editorial que
el va fer– tothom va estar d’acord que no
calia posar-hi la meva fotografia.
—Una altra pregunta diu: “Llegint el
llibre he tingut la sensació que heu posat
la vida enmig de capítols durament polítics,
com una manera d’asserenar-vos
i agafar perspectiva. Al mig del llibre
hi ha molta dolçor, és molt ben escrit
i molt agradable de llegir. En canvi, el
començament i el final són molt durs.”
—És una bona manera de mirar-s’ho.
No podia escapolir-me de fer uns capítols
de memòries i de comentari polític.
No hauria estat honest, ateses les meves
circumstàncies i, per tant, necessàriament
havia d’incloure-ho. I bé, aquesta
estructura, amb dos capítols polítics al
davant i dos al darrere, em va semblar
una bona manera d’encarar-ho: si algú
no té interès a llegir la part més històrica
i autobiogràfica pot llegir els quatre capí-
–Lluïsa Sánchez Pol insisteix en això i
diu que li sembla una llàstima, perquè és
un llibre ple de tendresa. Demana: “En
realitat no haurien de ser dos llibres?”
I afegeix: “Està molt ben escrit, penseu
escriure’n més?”
—A veure, potser sí que podrien ser
dos llibres, però vaja, prou feina tinc
presentant-ne un. Potser sí que podria
prendre’m la pregunta, amb tota legitimitat,
una mica com una crítica: hi ha
uns canvis de registre d’uns capítols als
altres que potser sobten una mica. Potser
sí que un llibre que fos tot en el mateix
registre tindria una lectura més fluida,
no ho sé. Penso escriure més, però no
tinc projectes gaire concrets. Escriure
aquest llibre m’ha agradat molt, ha estat
una activitat molt gratificant. Encara
tinc davant meu una jubilació amb molts
anys, i segurament una de les activitats a
què em puc dedicar és aquesta.

27
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
CLARA PONSATÍ
—Francesc Marí diu: “Narreu un episodi
després dels atemptats de Barcelona
amb el conseller Carles Mundó, durant el
funeral de Pau Pérez, que m’ha impactat
molt. Reflecteix la imatge d’una outsider
enmig dels polítics professionals.” És
així?
—Sí, sí, és un exemple... N’he viscut diverses,
d’aquestes. Quan s’ajunten uns
quants polítics que van a algun lloc on
hi ha públic i hi ha fotografies i atenció
mediàtica, aquesta escena es viu repetidament
i això ho he viscut i ho continuo
vivint. Al Parlament Europeu hi ha una
activitat que als parlamentaris els agrada
molt organitzar. En diuen photo-op i
consisteix a cridar els amics de qualsevol
causa perquè vinguin a les escales del
parlament i es facin una foto. Sempre que
participo en aquestes activitats em trobo
que, si vull sortir a la foto, he de donar
empentes [Rialles]. I, per tant, moltes
vegades m’estimo més no sortir, perquè
no em ve d’aquí. I bé, aquesta escena és
reveladora perquè era una situació una
mica més dura, però vaja, passa molt. Sí,
la vida política té aquest estil.
cosa d’aquell temps, ideològicament
parlant?”
—Tots som una continuïtat i quan pensem
en nosaltres mateixos ens sentim
com érem quan teníem deu anys. En
aquest moment, visc aquest viatge que
vaig fer a Itàlia amb les Joventuts Comunistes
com qui recorda l’aniversari d’una
àvia. Al mateix temps, si ens poséssim a
analitzar els projectes polítics i les ideologies
que hi havia en aquell entorn –i jo
m’autoanalitzo sobre com veig el món–,
sí, hi ha molta distància. Però hi ha continuïtat:
l’actitud, l’alegria de viure, hi ha
la fe en el progrés i la democràcia. Això hi
era en aquell moment, en què jo era una
adolescent, però hi ha molta continuïtat.
—Es podria dir que una de les gràcies
del llibre és que hi ha moltes fotos, i n’hi
ha una de Clara Ponsatí amb Domènec
Martínez i Josep Maria Riera al primer
míting del PSUC al Baix Llobregat, que
realment és una foto molt bonica.
—Si hagués posat aquesta a la portada,
potser sí que l’hauria hagut d’explicar...
[Riu]
la seva manera d’actuar. Penseu que el
seu moment ha passat?”
—Vejam, insinuacions no en faig. Explico
una sèrie d’impressions. No és
un llibre sobre Puigdemont i, per tant,
no m’he vist amb la necessitat de fer
un judici categòric. Explico les meves
impressions en determinats moments,
que són variades i contradictòries. Són
les meves impressions d’un personatge,
que ara s’ha convertit en el meu company
del Parlament Europeu, amb el qual tinc
màxima sintonia. Sobre si el moment de
Puigdemont ha passat o no? Crec que no
ho haig de jutjar jo. La política catalana
està en un atzucac molt important. Tenim
un futur molt incert; realment les
circumstàncies no són gens favorables.
—Jaume Pericay diu: “Sou l’última represaliada
que ha publicat un llibre. Com
és què heu tardat tant?”
—No sóc l’última, perquè potser encara
en sortirà algun més. Toni Comín no
ha publicat cap llibre. Sé que hi pensa,
no sé com ho vol fer. En tot cas, no és
Hi ha continuïtat:
l’actitud, l’alegria de
viure, hi ha la fe en el
progrés i la democràcia.
Això hi era en aquell
moment, en què jo era
una adolescent, però hi ha
molta continuïtat
—Marina Castellón diu: “Trobo sensacional
la narració que feu del viatge
a Itàlia quan éreu comunista, del tracte
que us va fer el PCI i del vostre petó
amb la Pasionaria. Us queda alguna
—Marta Pérez Dosgrau diu: “En bona
part del llibre feu moltes insinuacions
sobre el president Puigdemont, però
no les acabeu de concretar. Detecto una
espècie de malestar per part vostra amb

28
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
CLARA PONSATÍ
imminent. Per què he tardat tant? Jo
trobo que no he tardat gaire. Perquè
realment valorar el que ha passat, quan
encara ho estàs vivint, és molt difícil.
I, per tant, malgrat que tenia aquestes
converses amb Andreu Barnils, que
podia haver estat el material per a fer
un llibre només sobre la meva experiència
l’any 2017 i els primers mesos de
l’exili, em vaig resistir molt a publicar
allò. Em semblava insuficient perquè
faltava una part de la història. Hi vaig
voler posar tot el context biogràfic i
històric, de la família. I això m’ha donat
feina. Encara no n’estic del tot satisfeta;
en l’estira-i-arronsa entre els editors i
l’autor hi ha un moment que has de dir
prou. I al final ells van dir prou i ho vaig
acceptar. Jo com que estava gaudint
molt de la feina, ja m’anava bé que això
s’allargués, no? Per tant, no em sembla
que hagi tardat molt. Hi ha molts llibres
sobre el procés, de qualitats variables.
El meu parer és molt diferent i, en conseqüència,
requeria un temps. I potser
fins i tot, hi haurà temps de fer-ne una
revisió. Ja ho veurem...
—Elisenda Albajes diu: “Penseu que val
la pena perdre tantes hores per arribar a
un pacte del català a l’escola sabent que
els tribunals en faran cas omís i continuaran
trepitjant tot allò que saben que
és important per als catalans?”
—El problema no està en les hores que
s’hagi dedicat a assolir el pacte, el problema
és el pacte que s’ha assolit. Sobretot
amb aquesta mena d’obsessió a
fer veure que hi ha un consens sobre la
immersió i que s’ha de mantenir el consens.
És un discurs que ja feia aigües fa
temps, però que a hores d’ara –després
de veure tot el que ha passat, després de
l’actitud no només del TSJC, no només
de les forces polítiques espanyoles, no
només del govern espanyol, després de
tot el que hem observat– es parli d’un
pacte per a blindar o salvar la immersió
em sembla ridícul. A part de ridícul, és
molt lamentable.
—Pere Antoni Escoda us pregunta: “A la
pàgina 339 de Molts i ningú ho expresseu
molt clarament: ‘No serveix de res ajornar
la independència, no serveix de res
cercar el nostre lloc a l’estat espanyol. A
l’estat espanyol no hi tindrem mai lloc
si no deixem de ser catalans.’ Penseu
que això ho entenen els nostres polítics
actuals? Què caldria fer o què hauria de
passar perquè ho entenguessin?”
—Jo crec que no ho entenen. O si ho entenen
són prou cínics per a acceptar fer
política autonòmica i qui dia passa any
empeny. No se sap si són molt cínics
o molt estúpids. Jo tinc sempre aquest
dubte.
—Sílvia Valls: “Si Clara Ponsatí fos avui
la consellera i s’hagués d’enfrontar al
TSJC amb el 25% de castellà com ho
faria?”
—Si per accident m’hi hagués trobat, segurament
renunciaria a actuar en obediència
a les ordres que em fa un tribunal de
justícia que és un tribunal de país ocupat.
No serveix de res ajornar
la independència, no
serveix de res cercar
el nostre lloc a l’estat
espanyol. A l’estat
espanyol no hi tindrem
mai lloc si no deixem de
ser catalans.

29
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
CLARA PONSATÍ
Què faria per plantar-hi cara? Jo potser
dimitiria. Reconec que no està clar de
quines eines disposaria, però el que no
faria és intentar acomodar-me per evitar
que m’inhabilitessin per prolongar
l’estada en aquest govern... Hi ha una
agressió sistemàtica. No és accidental:
és una agressió que s’ha inflat després
del fracàs del procés d’independència.
És una de les columnes vertebrals de la
resposta espanyola a la nostra derrota.
Està claríssim que volen liquidar el català.
—Marina Castells Llavanera us pregunta:
“A la pàgina 58 del llibre s’hi llegeix
que el 2 d’octubre va haver-hi una reunió
molt ràpida del govern i dieu que no
hi va haver discussió sobre si el 43% de
participació havia estat suficient. Però
d’on surt aquest 43% de participació.
Sabem que els vots van ser recollits en
un ordinador central. Què va passar en
aquest ordinador. Qui els té els resultats
reals?”
—No tinc resposta a aquesta pregunta.
—Jordi Miralda ens fa arribar aquesta
pregunta: “El relat per a arribar al
Primer d’Octubre incloïa la idea que el
referèndum no podia tenir impacte si
no el promovia el govern de la Generalitat.
Penseu que aquest relat era en el
fons fals? Cal avançar ara cap a un nou
referèndum des d’una plataforma institucional
completament independent
de l’estat espanyol?”
—Ui, quina pregunta més difícil. Jordi Miralda,
vas fort! Vejam, no ho sé. D’entrada,
el discurs era que el referèndum s’havia
de fer des del govern. El referèndum va
ser una cosa que no era ni en el full de
ruta, va ser una cosa que va aparèixer
en les discussions d’alguns cercles independentistes,
i que Puigdemont la va
agafar. Jo crec que amb molt d’encert.
Ho va fer servir per a desencallar unes
discussions amb la CUP. I després, un cop
el govern ho va fer seu, el discurs era que
seria un referèndum normal, com es fan
les votacions sempre. Però el referèndum,
després, es va haver d’organitzar amb la
El referèndum va ser un
gran èxit justament per
això, perquè no depenia
que els representants del
govern obrissin les portes
de les escoles, muntessin
les taules i repartissin les
paperetes. Les coses van
passar perquè hi havia
una mobilització
participació de la societat civil. El govern
hi va tenir un rol, però era un rol limitat.
El referèndum va ser un gran èxit justament
per això, perquè no depenia que
els representants del govern obrissin les
portes de les escoles, muntessin les taules
i repartissin les paperetes. Les coses van
passar perquè hi havia una mobilització.
[...] Això ja era diferent, però tot això és
una discussió logística. Fins a quin punt,
quan estàs encara sotmès a l’estat que vol
impedir la teva autodeterminació i ets part
de la seva administració, ets capaç o no
d’organitzar un referèndum? El Primer
d’Octubre va ser una experiència d’iniciativa
público-privada, governamental
i de masses, que va ser un èxit. I sobretot
va ser un èxit per la mobilització de masses,
més que no pas la governamental. La
cosa important va ser que el parlament
convoqués un referèndum i el govern el
signés. Ara mateix no em veig amb cor
de pronunciar-me sobre si s’ha de fer
un altre referèndum perquè la situació
de col·lapse de l’independentisme és tan
gran que són discussions d’entelèquia. No
sé com ha d’avançar l’independentisme
des del moment present fins que torni a
plantejar un torcebraç a l’estat espanyol,
i fer afirmacions sobre si cal un altre referèndum
són discussions en què no em
vull posar.
—Hi ha força preguntes sobre el Consell
per la República. Rafael Artigues diu:
“Per què no formeu part del govern del
Consell per la República? No us ho van
oferir o no us va interessar?”
—No m’ho van oferir. Per tant, no vaig
haver de pensar si m’interessava o no.
—Jordi Romeva fa tres preguntes molt
llargues que intentaré concentrar. En les
pròximes eleccions autonòmiques, si tot
continua així, veieu necessari fer una
llista de país que es presenti a unes eleccions
plebiscitàries per a la proclamació
de la República? I si hi esteu d’acord,
considerant la vostra expertesa i responsabilitat,
de quina manera podríeu
o voldríeu contribuir en un moviment
com aquest?
—Em sembla que la resposta anterior
també serveix per a aquesta pregunta.
Crec que la situació de confusió i col·lapse
és tan grossa que ara mateix plantejar-se
eleccions plebiscitàries és bastant fora de
la perspectiva de la política immediata.
No tinc una opinió sobre això. Ara ha
fet un any d’aquest govern, que no desenvolupa
una tasca consistent, ni tan
sols amb els programes molt ambigus
que havien anunciat els partits polítics
que en formen part. Esquerra potser feia
un programa menys ambigu, que era la
taula de diàleg i aquestes coses. La taula
de diàleg, tots sabem com va. Junts feia
el discurs més abrandat, però tampoc
especialment concret. Però tots formen
part d’aquest govern. Les iniciatives que
ha pres aquest govern ens allunyen de la
independència. És natural que els votants
que van donar el seu vot a Esquerra o a
Junts pensant que era un vot que ens faria
avançar se sentin frustrats. Això ho entenc.
Que això impliqui que caldrien unes
altres opcions electorals? Potser sí. No ho
tinc clar. L’esperança que algun dels partits
independentistes torni a aixecar les
il·lusions i sigui més creïble... la veritat és
que cada dia que passa hi confio menys.
—...
—Avui, després del pacte aquest del català,
no és un bon dia per a pensar que dins els

30
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
CLARA PONSATÍ
partits polítics les coses es mouen en la bona
direcció, més aviat sembla que es moguin
en la direcció contrària. Per tant, semblaria
natural que hi hagués una reestructuració de
les ofertes electorals, però essent molt conscients
que si en alguna cosa han avançat els
partits polítics, especialment Esquerra, és en
el control dels mitjans audiovisuals públics,
i els no tan públics. Hi ha un control del
discurs. I, per tant, plantejar-se alternatives
electorals sense que passin moltes altres
coses, sense que es revifi d’alguna manera la
mobilització popular per la independència,
sense que la dissidència es manifesti d’una
forma més potent, a mi em sembla de moment
precipitat.
—Hi ha moltes preguntes en aquesta
línia, anirem trobant la manera de
respondre-hi. Mercè Vallès diu: “Què
podem fer els catalans per collar, per
crear un ambient social, a fi que els
nostres electes comencin a canviar per
dir la veritat?”
—Sóc de les que pensen que ara cal tornar
a la trinxera local. Per exemple, la gent
que hi ha a les escoles, cadascú haurà de
fer coses dins la seva escola. Als barris,
als pobles... En l’àmbit local pot haver-hi
algunes opcions electorals. No em pronuncio
sobre això. Però ara mateix crec
que l’única cosa que podem fer és mantenir
la resistència en l’àmbit individual o
descentralitzat. I mantenir la denúncia.
Cal transmetre el nostre discurs: que som
un país ocupat, els nostres dirigents en
gran manera s’han rendit; per tant, ara
mateix estem de retirada. Ens hem de
recuperar des de la guerrilla. Ara he fet
servir un terme, que segurament retallaran
i manipularan per dir que jo dic no se
sap què. Però la situació és complicada.
Hem retrocedit molt i, per tant, no podem
anticipar grans avenços sense que hi
hagi una fortificació ideològica, moral i
espiritual de l’independentisme.
—Un altre comentari d’un subscriptor:
“Tinc decidit que no faré mai més un vot
útil. Mai no tornaré a votar ERC, Junts
o CUP. I m’és igual si en les pròximes
eleccions guanya el llop o l’home del sac.
Hi tinc poques esperances, però m’agradaria
saber si donaria suport a una llista
cívica com la que proposa l’ANC.”
—Ara mateix jo no puc pronunciar-me
sobre això, perquè és una hipòtesi. Entenc
la posició dels qui no vulguin votar
ningú dels que s’han pogut votar fins ara
i se sentin frustrats i pensin que hi ha
d’haver altres alternatives. Jo també ho
penso, però ara que jo hagi de pronunciar-me
per donar suport a una cosa que
no existeix no correspon.
—Margarita Ametlla diu: “Parla de la
situació del 2010 dels escons en blanc.
Més que formar una alternativa, seria
fer-los veure que no hi estem d’acord,
no votant-los. Castigar els tres actuals
amb un comportament electoral diferent.”
—És una opció. Em sembla que van ser
els nacionalistes irlandesos que durant
una temporada es presentaven a les eleccions
a Westminster i treien escons i no hi
anaven. Potser és una cosa que s’hauria
de fer, sí.
—Margarida Soler pregunta sobre Primàries.
Vàreu tancar la llista de Bar-
Sóc de les que pensen que
ara cal tornar a la trinxera
local. Per exemple, la
gent que hi ha a les
escoles, cadascú haurà
de fer coses dins la seva
escola. Als barris, als
pobles...

31
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
CLARA PONSATÍ
celona, teniu molta relació amb Jordi
Graupera. Demana si aquest objectiu de
fer servir el sistema electoral del Consell
per la República –és a dir, de crear una
llista basada en un procés de primàries
i no en un debat en tres partits–, penseu
que seria una manera de salvar la
situació.
—La proposta de Primàries, ara fa tant
de temps que em sembla prehistòrica. En
aquell moment, em va semblar una bona
proposta i vaig voler donar-hi suport.
A mi em sembla, però, que no hem de
ser esclaus de les idees boniques i allò
de Primàries era una idea bonica que no
va prosperar per múltiples motius. Ara
mateix no hi ha unes eleccions en l’horitzó
i si jo ara comencés a fer propostes
se sobreinterpretaria i, perdoneu, però
aquest és el problema de tenir una veu
com la meva, qualsevol matís se sobreinterpreta.
Per tant, no m’hi veig amb cor.
—Un altre lector us demana un consell
sobre com detectar els agents frenadors
o delators que hi ha entre nosaltres. Es
pot fer un discurs rupturista per amagar
la funció de mantenir l’ordre autonòmic?
—De personatges així, no en conec gaires,
però tampoc no sóc sobre el terreny.
Per tant, la meva opinió no és gaire vàlida.
Jo crec que per destriar el gra de la
palla val allò de “per les seves obres els
coneixereu”. També es veu què fan i què
diuen i la consistència entre l’una cosa i
l’altra. Això ens permet de jutjar en qui
dipositar confiança i en qui no.
—Vau viure uns quants anys a Escòcia.
Tenim relació amb els escocesos i també
hi ha un procés d’independència. Què en
podríem aprendre?
—Moltes coses. N’hi ha moltes coses
que s’haurien d’imitar, però de forma
immediata les distàncies són tan grans
que no m’atreviria a donar cap consell
concret. Una de les coses que són molt
diferents és la qualitat de la política i
dels debats. I això difícilment s’arregla
pel desig d’arreglar-ho. Si els polítics
Si hi ha una cosa que
trobo a faltar a Catalunya
és orgull
escocesos tenen més nivell és perquè
s’han desenvolupat en un context molt
competitiu, cosa que no passa en la política
espanyola i catalana. Estic donant
una resposta francament pobra, però
no em veig amb cor de dir què passa a
Escòcia que hàgim d’aprendre. Potser el
nacionalisme escocès i el català són tan
diferents com ho són els dos pobles. Si hi
ha una cosa que trobo a faltar a Catalunya
és orgull.
—Marta Solà diu: “Des de l’experiència
europea, si Escòcia fes un referèndum
i el guanyés i pogués tornar a la Unió
Europea, això tindria repercussió en el
cas català?”
—Evidentment que tindria repercussions.
Si Escòcia fes un referèndum, el
guanyés i comencés un procés per a entrar
a la Unió, evidentment això seria
molt cridaner i faria molt difícil que continuessin
fent veure que Catalunya no
existeix, que és el que estan fent veure
ara. Però tampoc no és bufar i fer ampolles,
convèncer la majoria dels escocesos
que els interessa deslligar-se del Regne
Unit, passar a ser un estat de la UE. Si
això passés, la Comissió Europea hauria
d’adaptar el seu discurs, però tenen molt
pocs complexos. Mentre no tinguin un
problema de veritat, el discurs sobre
Catalunya no canviarà.
—Sobre la vostra vida política. Sara
Bellver diu que des de fora sembla que la
política a Brussel·les és més seriosa que
a Barcelona o Madrid. És cert? I si ho és,
què us ha aportat el temps de treball al
Parlament Europeu?
—En principi sí, diguem que de mitjans.
És diferent. Al cap i a la fi, en la institució
del Parlament Europeu hi participen
polítics de vint-i-set països europeus,
alguns dels quals tenen una tradició
democràtica molt llarga i rica, i això
evidentment marca caràcter. Però també
tenen les seves coses, encara que amb
actituds més fines. La nostra situació
en el Parlament Europeu n’ha estat, per
exemple, una prova claríssima. Com el
president Tajani va impedir que el president
Puigdemont i el conseller Comin
fossin eurodiputats durant sis mesos
perquè ell era amic dels espanyols i els
volia fer aquest favor. Això anava en
contra de qualsevol criteri democràtic i
de la legislació i de tot. Però ho va fer i se’n
va sortir. Llavors els tribunals europeus
van començar a donar instruccions. I el
president Sassoli, que era un demòcrata
de veritat, ho va acceptar, va acceptar les
instruccions que li donaven els tribunals.
En qualsevol cas, que tingui més nivell no
vol dir que sigui impecable, ni de bon tros.
—I del punt de vista professional?
—I des del punt de vista professional ha
estat un canvi. És un canvi de registre
molt bèstia. Quan un es dedica a l’acadèmia
ha de dir coses noves constantment.
Si una cosa l’has dit una vegada ja no
l’has de tornar a dir mai més perquè has
de ser original. En política, en canvi, es
tracta de dir el mateix moltes vegades.
També he après a dir el que volia dir
molt de pressa perquè només donen un
minut. Té la seva gràcia i en general és
cert que he après com funciona la política
fora de Catalunya. Tampoc no és que jo
conegués el funcionament parlamentari
de Catalunya com un insider, però en tot
cas era una persona informada i amb
opinió. Les coses que em porta la vida
procuro prendre-me-les en positiu i crec

32
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
CLARA PONSATÍ
que ser membre del Parlament Europeu
és un honor i una feina que faig de gust.
Ara, si fos al principi de la meva vida i
hagués de triar si vull ser membre del
Parlament Europeu o professora d’economia
en una universitat mitjanament
presentable, preferiria ser professora
d’economia. Però les coses no van així,
no ho he triat, ho han triat les persones
que van votar amb molt d’entusiasme la
candidatura del president Puigdemont, i
estic al seu servei.
—Lluís Morales comenta: “Essent una
exiliada i sense poder venir a Catalunya
us deveu haver hagut de fer a viure a
Brussel·les. Com és la sensació d’haver
de viure en una ciutat que no és la que
voldries?”
—He viscut a molts llocs: als Estats
Units, al Canadà, a Escòcia i m’hi he
adaptat. Brussel·les és una ciutat amb
defectes i virtuts, però vaja. Visc com un
expatriat qualsevol i és un tipus de vida
que no m’incomoda especialment. Evidentment,
no és igual un expatriat que
pot tornar a passar les vacances o el cap
de setmana a casa seva, que un que no pot
fer-ho. Però jo ara puc tornar a Catalunya
Nord i això m’apropa als amics i la
família, que és un guany respecte d’anys
anteriors. I evidentment que enyoro casa
meva, però em sembla que compleixo les
meves obligacions en tant que exiliada de
mantenir el combat des de fora.
—Josep Ramon Gil diu: “Què us sembla
que passa amb la intel·ligència, la intel·
lectualitat? On són els intel·lectuals? La
situació actual recorda la situació anestèsica,
si no d’acceptació, que hi havia als
començaments del franquisme.”
—Em sembla que hi ha intel·lectuals catalans
que s’han pronunciat de manera
molt clara i que tenen un compromís cívic
al màxim nivell. Ara no es tracta que comenci
a passar llista, però no em sembla
que siguin tan absents. Si es refereix al
compromís cívic dels acadèmics, això sí
que és una cosa que es troba a faltar. Però
crec que és un fenomen global, no només
català. La universitat catalana ha patit
l’ocupació, subtil però que ara es nota
més, però també crec que les dinàmiques
de la ciència són dinàmiques de competència
internacional molt especialitzades
que fan que el compromís cívic que abans
semblava natural entre els intel·lectuals
no formi part dels ingredients necessaris
per a ser un gran científic. N’hi ha que
ho són, però n’hi ha molts que no ho
són i que són gent supercapdavantera
en les seves especialitats. Suposo que en
part estem patint o vivint això. Al final,
el compromís cívic és el dels ciutadans i
no es tracta que demanem més als cien-

33
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
CLARA PONSATÍ
tífics del que demanem als futbolistes,
per exemple.
—Rodrigo Alves pregunta per les dues
consultes sobre els Jocs Olímpics
d’Hivern del Pirineu: la del govern de la
Generalitat i la del Consell de la República.
Què passaria si a la de la Generalitat
sortís ‘sí’ i a la del Consell, ‘no’?
—A mi em costa moltíssim entendre
com els dos partits que hi ha en el govern
s’han afegit a aquest projecte que no té ni
cap ni peus. Sobre la consulta del Consell
per la República, si la majoria d’inscrits
o qui sigui que ha de votar vota ‘no’ ja
veurem si el consell ha de fer sentir la
seva veu. Perquè de moment no ho fa
fet. Si es fa la consulta s’haurà de veure
què diuen els associats. Potser hi estan
a favor. Llavors jo callaré i acceptaré el
resultat. L’independentisme necessàriament
ha d’estar-hi en contra.
—Quina valoració en feu, d’això que
ha passat aquests dies sobre el retorn
de la immunitat. Què significa personalment?
Tindreu més llibertat de moviments
arreu d’Europa? Això té una
traducció política?
—Personalment, pel que fa a la mobilitat
dins Europa, en l’àmbit pràctic per mi no
té cap implicació, perquè jo em movia
tant com volia. Molt sovint m’he trobat
que hi havia controls de passaports i el
meu passaport aixecava l’alarma perquè
hi ha una ordre de detenció en el sistema.
El policia que es mirava el passaport deia:
“Ui, aquesta senyora.” Això em tenia
retinguda una estona, fins que a l’ordinador
suposo que hi havia una nota que
diu que hi ha una ordre, però a aquesta
senyora s’ha de deixar passar. Aquestes
parades en el control de passaport no
s’han convertit mai en una ordre de detenció
com amb el president Puigdemont
a Itàlia. M’agrada molt moure’m, però
a vegades és incòmode, perquè estàs
una estona xerrant amb els gendarmes
francesos, o els carabiners italians o els
policies de Grècia que normalment són
molt simpàtics. No sé si això ara tindrà
Quan dic que hem
de treballar cadascú des
del seu espai, vull dir que
veig molt complicat de fer
grans plans i fulls de ruta
ara mateix
conseqüències. En l’àmbit immediat ens
estàvem movent i ho continuarem fent.
Jo crec que hi haurà conseqüències polítiques.
Donen indicis cap a on es mouran
les properes decisions judicials.
—Cap a on?
—El més important de la decisió d’ahir
és, primer, que el Tribunal Superior de
Justícia de la UE li diu al Tribunal General,
que és el que ha de veure el cas sobre
la nostra immunitat: “Ei, alto, heu dit
que a aquests senyors si els detenien no
passaria res, però no tenen garanties que
la seva detenció no es compliqui, perquè
ja vam veure què va passar a Itàlia.” I això
no ho diu, però vaja, explica què passaria
si se’ns acudís d’anar a Barcelona.
Que una detenció així causaria danys
irreparables a l’activitat del Parlament
Europeu. Tant si la detenció és a França,
a Lisboa o a Sevilla és un prejudici per
al Parlament Europeu. I és evident que
té conseqüències polítiques. Nosaltres
pensem que si anem a Barcelona ens
detindran, però ara sabem que si hi anem
i ens detenen el TJUE ha dit que això és un
prejudici. I la segona conseqüència és que
el jutge que ha pres la decisió dóna moltes
pistes al Tribunal General. Li diu: a mi em
sembla que d’entrada va haver-hi problemes
en aquest procés. El TG, que s’ho
haurà de mirar molt bé, ha d’examinar si
el president de la comissió que va fer la
proposta tenia un conflicte d’interessos,
si el ponent que va fer els informes era
amic dels senyors de Vox, que són una
part en la persecució, etc. Jo crec que això
ens dóna força tranquil·litat sobre cap on
aniran els trets quan es revisi aquesta decisió
il·legal. Perquè sempre hem dit que
la decisió d’aixecar-nos la immunitat
era il·legal. El Parlament Europeu es va
equivocar. I si el Tribunal de Justícia li
diu que s’ha equivocat això serà insòlit.
De moment tenim bastants indicis per a
pensar que això és una possibilitat que
pot passar.
—No sé si heu anat al parlament en
aquestes hores que han passat des de la
decisió. Hi ha hagut reaccions?
—Ara som en setmana verda, que és la
setmana que els eurodiputats “normals”
la passen al seu territori –nosaltres no,
encara– i, per tant, hi havia molt poca
gent [al parlament]. Però sí que, efectivament,
hem circulat i hem fet arribar
la informació a la presidència del parlament
–de moment no hi ha hagut cap
reacció per part seva– i als eurodiputats
del comitè jurídic. I sí, hem tingut reaccions
d’uns quants. Les persones que
s’han involucrat en el procés previ a
l’aixecament de la immunitat i que van
estar més atentes, és clar, ens han contestat
al missatge dient: “Ostres, això sí
que és una bona notícia.” Això reforça la
seva posició.
—Tornem a la política local, perquè hi
ha moltes més preguntes. Maria Puig
les resumeix totes molt bé en una frase:
“Seria possible formar un partit amb
moltes Clares Ponsatí?”
—[Riu.] No, perquè només n’hi ha una
[rialles]. Què voleu que hi faci! Però a
veure, la gràcia dels partits és que hi hagi
gent diferent, de manera que tampoc
seria especialment desitjable. Jo crec que
allò que ha de saber fer un partit polític
per la independència, que és l’únic que a
mi m’interessaria, és agrupar gent variada
amb capacitats i visions diferents,
però amb la ferma convicció que la feina

34
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
CLARA PONSATÍ
que s’ha de fer és la independència de
Catalunya.
—Hi ha uns quants subscriptors que
formulen versions diferents d’aquesta
qüestió. Per exemple, Francesc Fortián
diu si, més que fer un partit, o bé el Consell
per la República o bé l’ANC haurien
de fer una llista.
—La meva resposta honesta és que no ho
sé, i que no em correspon a mi saber-ho.
Veig que és una discussió viva i que se
m’hi inclou amb molt més protagonisme
del que em correspon. Sospito que passa
que hi ha nerviosisme i corren rumors i
insinuacions... Tot això és bastant normal
en el joc de la política. Però vaja, quan dic
que hem de treballar cadascú des del seu
espai, vull dir que veig molt complicat de
fer grans plans i fulls de ruta ara mateix.
Si la gent de l’ANC pensen que han de
promoure una llista, que s’ho pensin bé
i que mesurin bé les seves capacitats i
les seves forces. No dic que no ho hagin
de fer: ara mateix el més important és
la discussió, i el fet que hi hagi aquesta
inquietud –tant per als qui se senten decebuts
com per part dels decebedors– és
la prova que com a mínim el país encara
es belluga. Estem molt desorientats, però
encara tenim la capacitat de veure que
necessitem eines noves.
—Albert Molins Diez diu: “A certs espanyols
el que més els emprenya és
que els parlis català. Què els diríeu als
catalans que malgrat tot no s’atreveixen
a fer-ho?”
—Això connectaria amb la resposta que
he donat sobre Escòcia, encara que en
aquell país els van aniquilar la llengua,
però van mantenir l’orgull. Ara faré una
mica d’història barata. Els catalans hem
sobreviscut a través de la submissió. Som
un país ocupat que hem fet de més i de
menys, ens hem anat recuperant dels
diferents episodis de repressió. Hem sobreviscut
fent poc soroll i això està molt
impregnat en la nostra psicologia. És per
això que costa mantenir el català i ha fet
forat aquest argument que mantenir el
català és de mala educació. En moments
en què l’agressió és més oberta, la defensa
és més legítima i, per tant, és més fàcil
argumentar que això no és un problema
d’educació, sinó de poder. I el poder només
el tens si l’exerceixes.
—Una última pregunta de Robert Faus,
que em va sorprendre quan la vaig rebre
i que diu: “Heu fet un llibre molt difícil i
molt ben escrit, que reforça la imatge de
Clara Ponsatí com una dona molt dura.
No sé si us penediu d’haver dit allò de
‘la catxa”, que va començar a generar
aquesta imatge, però m’interessaria saber
si esteu còmoda en aquesta posició o
si us representa un pes feixuc. És cansat
ser Clara Ponsatí?”
—[Riu.] No sé amb què comparar-ho!
Depèn del dia. Crec que és molt més cansat
haver d’estar mesurant el que un
pensa. A mi això em cansaria molt. De
fet, ara ho faig molt més que no si fos
una persona a l’anonimat, que només
parla amb els seus amics i familiars. Però,
vaja, el caràcter que té cadascú és més o
menys mal·leable i es porta posat. No és
especialment cansat. Tinc altres problemes
que el de cansar-me per això. Això de
“la catxa”, que va ser una expressió molt
directa en un context en què jo no estava
pensant que creava discurs, de fet va ser
un encert. Em sembla que per a moltes de
les anàlisis que hem pogut fer després en
l’àmbit de retòrica ens ha anat bé.
—Voleu afegir res més abans d’acabar?
—Només donar les gràcies a totes les
persones que han vingut i han fet preguntes.
No han fet preguntes gaire fàcils,
això ho ha fet més interessant i menys
cansat. Gràcies també A VilaWeb i a la
feina que feu; a l’Andreu Barnils, que em
va ajudar a l’inici del llibre; a l’editora
del llibre; i la Isabel Martí, que ha estat
empenyent el llibre fins que ha sortit de
màquines, que sense ella aquest llibre
no existiria.
—M’agradaria salvar per un moment
això de l’exili amb la tecnologia i per
això intentaré girar el monitor perquè
pugueu veure la gent que hi ha a la sala,
perquè em sembla altament significatiu
que tanta gent haja vingut tot i saber
que només us veurien per videoconferència.
Crec que és un gest que diu
moltes coses respecte de vós i respecte
de la gent. Ho faré, i si ix malament ja us
enviarem una fotografia.
[Va sortir bé i Clara Ponsatí va rebre un
aplaudiment llarg i emocionat a la sala
del CCCB.]
Podeu comprar el llibre Molts i ningú
a la Botiga de VilaWeb

35
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
ENTREVISTA
XAVIER MELERO
“M’he equivocat
sempre”
Entrevista a l’advocat del judici contra el procés ·
Comenta la revisió dels indults als ex-presoners
polítics, que no s’esperava
Xavier Melero, ahir al seu despatx de Barcelona. ADIVA KOENIGSBERG

36
XAVIER MELERO
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
ANDREU BARNILS
Xavier Melero és un dels advocats
del judici contra el procés que
veu consternat com el Tribunal
Suprem espanyol ha acceptat
de revisar l’indult concedit
al seu client, Joaquim Forn, i a la resta
d’ex-presoners polítics. Ell, que d’entrada
havia defensat la pulcritud del judici
i que havia declarat que havia estat just,
ara diu que es van esmicolant totes les
regles i normes jurídiques. La darrera,
acceptar un recurs contra l’indult presentat
per partits polítics, recurs que
mesos enrere no s’havia acceptat. I tot pel
canvi de majories dins el tribunal, amb
magistrats que són del PP o del PSOE,
segons ell. Melero diu que s’ha equivocat
en totes les previsions que ha fet. “M’he
equivocat sempre.”
—“Fa mesos que dic que el Tribunal
Suprem és independent, i els independentistes
diuen que no, i que van per
nosaltres. Potser m’he equivocat jo.”
Dit dimecres per vós, a RAC1.
—Potser m’he equivocat. En tot el que
havia considerat previsible, m’he equivocat
sempre. Considero que farem el judici
d’una manera determinada. I això no és
així. Arriba la sentència, crec que la prova
ha funcionat, i també em surt malament.
Tramitació dels indults: dic que el tribunal
no dirà ni piu, perquè és potestat del govern.
Doncs no: el Tribunal Suprem fa unes
manifestacions incendiàries, amb un escrit
en què vincula l’indult a la formació de les
majories al parlament. Absolutament delirant.
Però després veig el funcionament
de la sala segona, en matèria de política
penitenciària, i veig que també polvoritzen
les normes generals. Fins aleshores
es deia que si un senyor era condemnat
per l’audiència de Sevilla i complia condemna
a Barcelona, els recursos sobre la
seva pena s’havien de veure a l’Audiència
de Barcelona: és la demarcació on hi ha
el centre penitenciari que resol. Doncs el
Suprem engega en orris també això i diu
que ho estudiarà directament el Tribunal
Suprem, perquè és la sala sentenciadora.
Les audiències de Barcelona, amb les mans
al cap. I com que tot això no ho esperava
–no per il·lús, sinó perquè era el sentit i
la línia habituals–, la conclusió a què he
d’arribar és que en aquest assumpte s’esmicolen
les regles habituals de la formació
de la voluntat judicial.
—Ahir a RAC1 vau dir que el Tribunal
Suprem no és independent.
—És molt delicat. Una cosa és que el
Tribunal Suprem no sigui independent
perquè algú li diu què ha de fer. Molt
improbable. I una altra, que el tribunal
consideri que ha d’interferir en determinades
decisions polítiques, i aplicant
el seu criteri. En la segona situació seria
independent en el sentit que no rep ordres,
però no seria independent en el
sentit que aplica justícia...
—... sense ser neutral ni objectiu.
—Efectivament. Crec que passa des del
2016. Com deia la frase, “Jo era ruc, i el
que he vist m’ha fet dos rucs”.
—Dieu que “és un escàndol sense precedents”.
—Per mi és un escàndol que es canviï la
línia majoritària, i tradicional, de la sala.
Motivada únicament pel canvi d’una de
les places, a conseqüència d’una jubi-
Per mi és un escàndol
que es canviï la
línia majoritària, i
tradicional, de la sala.
Motivada únicament
pel canvi d’una de les
places, a conseqüència
d’una jubilació

37
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
XAVIER MELERO
El jutge que vol avançar
a la carrera ha de vendre
la seva ànima
lació. Si hi afegeixes que les majories i
minories s’han conformat amb persones
perfectament identificables amb partits
polítics; i que és evident que aquesta
identificació plena ha condicionat el resultat
de la formació de la majoria; i veus
com ha anat tot el procediment; i parles
amb amics jutges, com vaig fer ahir, i et
diuen: “Tu no arribes a una sala a canviar
la jurisprudència; això no es fa; i es
pot evitar”...: si ajuntes tot això, la meva
conclusió és d’una profunda indignació.
—Membres de la sala que han votat per
revisar ara els indults: Wenceslao Olea,
Fernando Roman, Inés Huerta.
—PP.
—PP? Per què n’esteu tan segur?
—Pels càrrecs que han tingut, pels antecedents,
perquè han estat proposats en la
renovació del consell del PP. És el pacte
mefistofèlic de la justícia espanyola. El
jutge, que normalment és una persona
abnegada, a trenta-vuit anys pot estar
en una sala de l’audiència i ja no té cap
perspectiva més de promoció. Per promocionar,
si vol, ha de caure a les mans
de les associacions. I les associacions
són corretges de transmissió dels partits
polítics. Per tant, el jutge que vol avançar
a la carrera ha de vendre la seva ànima.
—Octavio Herrero i Ángel Arozarena hi
han votat en contra.
ADIVA KOENIGSBERG

38
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
XAVIER MELERO
ADIVA KOENIGSBERG
—Aquests eren destacats, i amb càrrecs,
en el PSOE. I són identificats, amb tot el
sentit del món, amb el Partit Socialista.
—La sala ha canviat de majoria, per l’entrada
d’una conservadora, Inés Huerta.
—Aquesta sala està en dèficit, perquè hi
hauria d’haver set magistrats i ara són
cinc. Això fa que el canvi de criteri encara
sigui més agosarat.
—Canvi de criteri és que fins ara un recurs
d’indult només el podia presentar
la víctima, el perjudicat. I en aquest cas
no és la víctima, sinó Cs, PP i Vox que
presenten el recurs. Fa uns mesos van
dir “no ets la víctima, no pots presentar
recurs”. I ara l’accepten igualment.
—Exactament. Ho trobo fortíssim i aberrant.
L’indult és una vàlvula d’escapament
que té el govern respecte del poder judicial i
té una fonamentació política. Des del 1870.
I aquí som davant un delicte contra l’ordre
públic, que és un dels que té víctimes difuses,
o víctima col·lectiva. Com un delicte
contra el medi. També té víctima difusa. És
el col·lectiu, el grup, la víctima en un delicte
contra el medi. I qui és el responsable de
la col·lectivitat? Qui el representa en un
judici? La fiscalia. La fiscalia representa
la col·lectivitat. I mai no s’ha admès que
ningú que no fos la fiscalia pogués comparèixer
en nom de la col·lectivitat. Fins ara.
—Tot i estar en contra dels indults, la
fiscalia no hi ha presentat recurs?
—No.
—Han acceptat el recurs del PP, Cs i Vox,
o també els d’Enric Millo, Inés Arrimadas,
Carrizosa i més a títol individual?
—Jo encara no tinc la resolució, no ho sé.
Crec que ho han limitat.
—”Em sento cretí”, dèieu, quan vau
saber la sentència. Per què?
Aquesta sala està en
dèficit, perquè hi hauria
d’haver set magistrats i
ara són cinc. Això fa que
el canvi de criteri encara
sigui més agosarat

39
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
XAVIER MELERO
Com ‘Blade Runner’,
he vist coses que no
creuries: he vist la sala
segona del Tribunal
Suprem fent miques els
criteris de supervisió
dels progressos
penitenciàries
—Jo ara em sento un cretí. Em sento un
cretí per això que et deia. Crec que de
bona fe he esperat sempre resolucions
previsibles. Segons allò que sabia, i del
funcionament dels tribunals. I m’he
equivocat sempre. I tots els meus pronòstics
han resultat erronis.
—I què fareu?
—Què vols dir, que faré? Doncs emprenyar-me,
dir-ho.
—Canviareu d’ofici?
—O l’ofici em canviarà a mi. L’edat...
—Tornem-nos a equivocar. Fem previsions.
Realment poden enviar-los a
la presó una altra vegada?
—Ara ja sé que les meves previsions no
són fiables. Quina previsió puc fer quan
n’he fet tantes, i totes errònies?
—Suposem que els envien a la presó:
pas següent?
—Que el govern haurà de dictar un nou
indult. En pot dictar tants com vulgui.
—Ajudeu-me a entendre reaccions
d’estupor a Madrid. La caverna ja me la
sé. Estupor, quin estupor?
—Els magistrats. He rebut un parell de
missatges, alguns de la sala del contenciós,
dient que al·lucinaven. I avui al País
hi ha un article de Reyes Rincón, i parla
de seves fonts: d’estupefacció i turpitud.
—Ha! Posats a ser ingenus, aquesta
jugada pot ser una manera de fer por i
prou.
—Això deia Bolaños. “No passa res, perquè
com que l’indult està ben motivat,
no passarà res.” Això és el que deia jo
abans. És previsible que passi això. Però
ja he deixat de saber què és previsible i
què no. Com Blade Runner, he vist coses
que no creuries: he vist la sala segona
del Tribunal Suprem fent miques els
criteris de supervisió dels progressos
penitenciàries.
—Consells a les famílies i als presos?
—Consell? Que toquin ferro.
—I anar a l’exili?
—Sí? No sé què dir-te
—Quedar-se en un estat amb inseguretat
jurídica?
—Aquest és el gran problema: la inseguretat
jurídica. S’ha demostrat que ja no
pots anar al Tribunal Suprem. Estem així
des del 1870 i això era previsible. Doncs
no. Estem així des del 1870 i demà passarà
una altra cosa. O la contrària.
—Si els tornen a enviar a la presó, el
vostre camí quin serà?
—Tornar a demanar l’indult, anar a
Estrasburg, al Constitucional amb la
resolució de la sala tercera.
—Una cosa, senyor Melero: us han mirat
si teniu Pegasus?
—M’ho van mirar els de Citzien Lab. I
no. No sortia infectat. Però em va dir que
era com una PCR. Si et surt que sí, és que
sí. I si et surt que no, pot ser que sí. Va
sortir que no. I estic profundament ofès.
Això demostra el nivell de barroeria de
l’espionatge espanyol.
—Com l’interpreteu el Pegasus?
—Tothom ha de saber com va el joc dels
espies. Si t’enganxen, has llepat. No et
poden enganxar. I la segona: les que
s’han fet amb autorització judicial (i a
veure les autoritzacions, ja justegen), almenys
el que ha escoltat no ha delinquit.
Té cobertura. Però les altres? Les altres,
amic meu, les altres son delicte.
—I no és només que et treuen el que volen.
T’hi poden ficar el que vulguin. Pornografia
infantil al mòbil de Puigdemont.

40
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
XAVIER MELERO
ADIVA KOENIGSBERG
—Això li va passar a un fiscal de l’Audiència
Nacional. Li van posar pornografia
infantil. I es va poder demostrar que era
un troià. Era un fiscal que portava casos
de màfia russa, però ara resulta que és la
bèstia negra de Villarejo. A les gravacions
surt. “L’hem d’apartar”, deia Villarejo.
Compte.
—“Vam fer il·legalitats. I les tornaria a
fer”, va dir Villarejo parlant de l’operació
Catalunya.
—Ho vaig veure. El Villarejo té un problema
greu a dins l’Audiència Nacional.
Té dos barrets; un de fidel servidor de
l’estat i un altre de xoriço. I el tribunal i la
fiscalia ho accepten. I diuen que aquestes
operacions del senyor Villarejo (operació
Catalunya) són fetes en tant que fidel
servidor de l’estat i les classifiquen com
a secretes. I les altres, no. Xoriçades. Com
pot ser les dues coses a la vegada?
—En aquest país us voleu quedar, Melero?
—N’hi ha cap de millor?
—Millor que aquest? Segur.
—Tu i jo podem constatar com està l’altre.
Però que seria millor és una conjectura.
A Espanya hi ha gent que està molt
bé. Hi ha gent molt vàlida.
—Ho sé, ho sé. I a Corea del Nord, també.
—No és igual.
—Com creieu que acabarà, aquest conflicte?
—El 1917 ja ho donaven per arreglat. I
som aquí.
Tothom ha de saber com
va el joc dels espies. Si
t’enganxen, has llepat

41
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
XAVIER MELERO
Jo ara quan veig els de
Ciutadans –Edmundo
Val, Inés Arrimadas–,
em vénen ganes
d’aixecar-me i fer un
minut de silenci
—Jo veig un independentista en hores
baixes, i un Tribunal Suprem que el
revifa.
—Aquesta és gran part del problema. Els
tens l’octubre del 2017 dient mentides a
tot Déu, els graven, no fan res d’allò que
van prometre. Hòstia, quina trepa. I et
surten els altres i te les fan de l’alçada
d’un campanar.
—De les millors declaracions que he vist
últimament. Pedro Sánchez: “Vostès al
PP van enviar els piolins i es van trobar
amb una DUI. Amb mi, en canvi, la selecció
espanyola juga sense problemes a
Catalunya.” Quanta raó. El PSOE guanya
sense piolins.
—Amb el seu estil altiu, aquí la clava. Jo
diria que tinc afinitat pel PSOE.
—I de Ciutadans, que vau ajudar a fundar,
ja no?
—Jo vaig estar al nucli aquell (taxidermista)
però no vaig arribar al congrés.
No vaig assistir al congrés fundacional.
Jo ara quan veig els de Ciutadans –Edmundo
Val, Inés Arrimadas–, em vénen
ganes d’aixecar-me i fer un minut de
silenci.
ADIVA KOENIGSBERG

42
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
REPORTATGE
Què és l’Asamblea por una
Escuela Bilingüe, el satèl·lit
de l’espanyolisme per a
eliminar la immersió?
L’entitat que ha forçat l’execució de la sentència del 25% diu que no té vincles
polítics, però la seva cúpula és un aiguabarreig de sigles de l’unionisme
REDACCIÓ
L’Asamblea por una Escuela
Bilingüe de Cataluña (AEB) es
presenta com una entitat que
promou i difon “els avantatges
del bilingüisme i del trilingüisme”
en l’ensenyament,
mentre fa campanya per dinamitar
la immersió i imposar el
castellà a les escoles catalanes.
Així mateix, l’entitat, que té
profunds vincles amb l’espanyolisme
a Catalunya, diu en
els seus estatuts que defensa la
neutralitat política i ideològica
als centres educatius. “L’AEB
no està vinculada a cap partit
polític i manté la seva independència”,
afegeix.
Aquests darrers dies, l’AEB
ha estat notícia perquè el Tribunal
Superior de Justícia de
Catalunya (TSJC) l’ha reconegut
com a part legitimada en
la causa que imposa el 25%
de castellà a les escoles. De
fet, a petició de l’entitat, el
tribunal va ordenar a la Gene-
ralitat l’aplicació immediata
–en un termini de quinze
dies– de la sentència a tots
els centres educatius.
Poc després de la decisió judicial,
l’AEB va piular “hem
guanyat”, en castellà. Aquesta
setmana, segons que han

43
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
REPORTATGE
explicat a les xarxes –en què
no respecten el bilingüisme
que defensen–, han enviat la
sentència del TSJC a totes les
escoles. “Estem segurs que
es procedirà a adaptar amb
caràcter immediat la programació
del seu centre per
implantar de facto el model
de conjunció lingüística en
els termes establerts per les
resolucions judicials”, diu el
text adjunt.
quietud d’un grup de pares i
mares que volien aconseguir
que els seus fills puguessin
estudiar també en llengua
castellana”. Ara, repassant
l’estructura de l’organització,
es veu clar que les intencions
i els interessos de l’AEB van
bastant més enllà. L’entitat,
tot i que es disfressa d’apolítica,
és un satèl·lit més de
l’espanyolisme amb una missió
molt clara: esmicolar i fer
desaparèixer la immersió.
Abans del famós cas de Canet
de Mar, l’entitat ha instrumentalitzat
moltes escoles
més per fer política. El 2017,
per exemple, va participar
Una entitat espanyolista i
partidista
L’Asamblea por una Escuela
Bilingüe va néixer el 2014,
segons que explica a la seva
pàgina web, arran de la “inactivament
en la persecució
i el linxament dels docents
de l’IES el Palau de Sant Andreu
de la Barca, que van ser
acusats de discriminar fills
d’agents de la Guàrdia Civil
espanyola. Les diverses causes
judicials es van arxivar,
però no va ser fins al 2021 que
Ciutadans va admetre que tot
plegat havia estat un error.
La cúpula de l’AEB, que reclama
neutralitat a les escoles,
és un aiguabarreig de sigles
de l’unionisme. Vuit dels seus
onze membres tenen càrrec o
lligams amb partits polítics.
La presidenta i fundadora,
Ana Losada Fernández, té un
llarg historial de militància
en les files espanyolistes. El
2011 va ser la número vuit de
les llistes electorals del PP
a l’Hospitalet de Llobregat,
però no va entrar al consistori
perquè la formació tan sols
va aconseguir sis regidors.

44
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
A més, és vocal d’Impulso
Ciudadano –l’entitat que va
presentar la denúncia que
va desembocar en la inhabilitació
del president Quim
Torra– i va participar en la
fundació de Societat Civil Catalana
(SCC).
Ara, el 2019 va estripar el
carnet de SCC i va acusar-ne
president, Josep Ramon
Bosch, de trair els objectius
de l’entitat espanyolista.
“Quedar-se en una associació
presa per una persona que
vol portar-nos a la claudicació
(una volta més) davant els nacionalistes,
que nega la realitat
que vivim, que dóna suport
a la immersió lingüística, en
conta de la presó preventiva
dels presos, en contra del 155,
que acusa alguns partits de
cercar l’enfrontament... Per
tot això ja no hi passo. En el
meu nom, no”, va declarar
poc després.
Un altre membre de la junta
amb vincles amb el PP és el
tresorer, Javier Martín Hermosín,
que fou el portaveu del
grup municipal a l’Hospitalet
de Llobregat fins el 2018 –en
les llistes electorals va coincidir
amb Patricio Soberón
Pozo, vocal de l’AEB, que no
va sortir elegit–, quan la direcció
del partit el va expulsar
i es va convertir en regidor no
adscrit. Després es va integrar
a la formació Lliures –impulsada
per Antoni Fernàndez
Teixidó– i més tard a Valents,
l’evolució del projecte Barcelona
pel Canvi, que encapçalava
Manuel Valls.
Entre els vocals destaca la
presència de José Domingo
Domingo, president d’Impulso
Ciudadano, ex-vice-president
de SCC i membre de la
plataforma Ciutadans de Catalunya,
que va precedir la
creació del partit espanyolista
que ara dirigeix Inés Arrimadas.
De fet, Domingo fou diputat
al Parlament de Catalunya
al costat d’Albert Rivera,
però el 2009 es va desvincular
del partit, arran del pacte de
Ciutadans amb Libertas per
les eleccions europees, i va
acabar la legislatura al grup
mixt.
D’una altra banda, les vocals
María del Mar Sicilia i María
Turruchel Alcantud compaginen
la seva feina dins l’AEB
amb la militància i càrrecs al
PP. La primera és regidora a
Castelldefels i la segona és secretària
general a Cornellà de
Llobregat. A les xarxes socials,
Turruchel ha tingut unes
quantes sortides de to relacionades
amb la immigració,
l’islam i l’independentisme.
Finalment, els vocals Olegario
Ortega Justicia i Carlos
Silva Campañón han compartit
antecedents polítics a
Unión, Progreso y Democracia
(UPyD), la formació
espanyolista comandada per
Rosa Díez que es va escindir
del PSOE. El primer fou
membre del consell territorial
a Catalunya i va formar part
de les llistes en les eleccions
espanyoles del 2008, mentre
que el segon va ser coordinador
territorial i va anar a la
llista de les europees del 2014.
A més del seu passat a UPyD,
tots dos militen a Impulso
Ciudadano, en què Campañón
ocupa la vice-presidència. Així
mateix, Ortega també ha flirtat
amb Ciutadans i ha participat
en actes del partit en contra de
la immersió. Ara, el seu company
va fer un pas més i en les
eleccions municipals del 2019
va ocupar el número dinou en
la llista de Barcelona pel Canvi–Ciutadans.

45
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
REPORTATGE
Les aplicacions ens espien?
Per què m’apareix publicitat sobre
allò de què acabo de parlar?
L’accés al micròfon i el seguiment de les nostres cerques,
dos punts clau per a entendre la publicitat feta a mida
MARINA ARBÓS
Alguna volta heu parlat amb
algú sobre un viatge que us
agradaria fer i just després us
han aparegut anuncis sobre
aquest destí a internet? Heu
cercat unes vambes concretes
al vostre navegador i més tard
s’han apoderat de la publicitat
que us surt a les xarxes
socials?
Les aplicacions mòbils moltes
vegades tenen concedit l’accés
al nostre micròfon i a més
funcionalitats com ara la ubicació,
els contactes i les fotografies
del telèfon. D’aquesta
manera, si parlem al costat del
mòbil i hem concedit aquest
permís, el nostre cercador –
Google Chrome o Safari, per
exemple– ho aprofita i aplega
aquestes informacions.
Què passa si no accepteu la
nova política de privadesa de
WhatsApp?
Una altra manera d’acumu-
lar dades dels usuaris és mitjançant
un seguiment de les
pàgines que consultem. Si el
navegador no és ben configurat,
és a dir, si li hem permès
més accessos del compte, pot
fer servir la informació de les
nostres cerques per crear-nos
un perfil publicitari: “Per això
després ens mostren anun-

46
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
REPORTATGE
cis i publicitat adient al perfil
publicitari que ells mateixos
han construït”, explica Selva
Orejón, experta en ciberseguretat
i directora de l’empresa
Onbranding.
Unes informacions que van
a parar a mans d’empreses
que es dediquen a revendre
les nostres dades: “Crec que
ha arribat el moment de començar
a tenir una mica més
de consciència i assumir que
els data brokers existeixen. Hi
ha empreses que venen els
nostres perfils publicitaris,
interessos de cerca, gusts...
Com més va més miren de
construir un servei basat en
les nostres informacions”,
assenyala Orejón.
Compartir informació per
oferir anuncis segmentats
Hi ha acords entre les xarxes
socials i entre les empreses
que les formen amb
el propòsit de compartir les
informacions que recullen
constantment de tots els seus
usuaris. L’objectiu d’oferir la
publicitat feta a mida és que
les empreses assegurin les
vendes: “Les bases de dades
van molt més enllà de llistes
de noms i cognoms, hi ha informació
qualitativa que els
permet de llançar campanyes
o productes adreçats a un públic
amb uns gusts i interessos
determinats.”
Google rastreja els vostres
moviments encara que no
ho vulgueu
Per què acceptem acords
amb les aplicacions?
Moltes vegades, les aplicaci-
Hi ha acords entre les xarxes socials
i entre les empreses que les formen amb
el propòsit de compartir les informacions
que recullen constantment de tots els seus
usuaris
ons es poden fer servir sense
haver d’acceptar cap mena
d’acord ni donar accés als
contactes, al micròfon i a la
ubicació. Tanmateix, la majoria
d’usuaris accepten les
galetes i els permisos legals:
“Tenim la tendència a anar
per la vida amb molta pressa
i per culpa d’aquest excés de
rapidesa, perdem la privacitat”,
explica Orejón.
“Hem entès que a internet tot
és de franc i ràpid i això té un
cost, però potser no ens interessa
conviure amb la consciència
que tot allò que fem té
una repercussió”, afegeix. I,
segurament, les conseqüències
encara no les vivim en
primera persona ni sabem
quin abast tenen: “La privacitat
és una qüestió col·lectiva.
Nosaltres mateixos no podem
garantir la nostra privacitat,
sinó que depenem de tercers,
i si no tenim aquesta concepció
col·lectiva, mai no podrem
tornar a tenir privacitat.”
Com podem evitar de
ser investigats per les
aplicacions?
Els navegadors saben què
interessa als usuaris perquè
han creat aquesta mena de
perfils publicitaris, però hi
ha fórmules per a garantir
una privadesa de més qualitat,
tot i que parcialment.
“Quan naveguem podem fer
servir certs bloquejadors de
tràfic, com ara UBlock Origin
i Privacy Badger, dues
extensions del navegador
que ens permeten d’usar internet
amb certa privadesa.
També podem fer servir uns
altres navegadors, per exemple
DuckDuckGo, que estan
substancialment més preocupats
per la nostra privacitat”,
assenyala Orejón.
Josep Domingo: “Qualsevol
que controli els servidors de
Telegram i WhatsApp pot
llegir-ne les converses”
De totes maneres, considera
que és imprescindible que la
ciberseguretat passi a ser un
dels pilars educatius: “Ens
falta molt de coneixement,
penso que hauria de ser obligatori
que a les escoles i als
instituts rebéssim classes
sobre els nostres drets i obligacions
a la xarxa.” Una formació
que, a més, ha d’arribar
com més aviat millor: “Em
sembla curiós que avui dia, i
amb l’accés a la informació
que tenim, encara hi hagi gent
que pensi que això no li pot
passar. Tots som al mateix
vaixell i totes les informacions
són igual d’interessants de
cara a tercers.”

47
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
REPORTATGE
El Suprem pot tornar a tancar
els presos polítics a la presó?
La tramitació dels recursos contra els indults obre la porta a un
procediment judicial incert que es pot allargar uns quants mesos

48
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
REPORTATGE
ORIOL BÄBLER
La situació dels presos polítics,
que van ser indultats
pel govern espanyol l’estiu
del 2021, ha fet un tomb important.
La sala contenciosa
administrativa del Tribunal
Suprem espanyol s’ha esmenat
a si mateixa i ha acceptat
de tramitar els recursos del
PP, Ciutadans i Vox en contra
dels indults. En aquest sentit,
el tribunal considera que la
decisió del 20 de gener va ser
precipitada.
Evidentment, aquest canvi de
parer no implica la revocació
immediata dels indults, però
ha obert la porta a un procediment
judicial que s’allargarà
uns quants mesos i serà ple
d’incerteses. Tècnicament,
segons que estipula l’article
18 de la llei dels indults del
18 de juny de 1870, la mesura
de gràcia és irrevocable.
Tanmateix, la realitat és molt
diferent.
D’ençà del 2001, la sala tercera
del Suprem té l’atribució de
revisar i revocar indults, però
sense valorar directament el
fons de l’argumentació del
govern espanyol, que se sustenta
en els principis de justícia,
equitat i utilitat pública.
Ara bé, els jutges sí que poden
entrar en les qüestions
de forma, és a dir, si el govern
ha respectat tots els requeriments
formals que exigeix
la llei.
saris per a aprovar els indults
als presos polítics, la cosa més
sensata és suposar que el Suprem
acabarà desestimant els
recursos del PP, Vox i Ciutadans.
El problema és que una
cosa és què diu el paper i una
altra, el camp d’actuació real
–ple de grisos i penombres–
de la sala tercera.
Amb el pas dels anys, els jutges
que revisen els indults
s’han endinsat com més va
més en terrenys més propis de
la motivació de la mesura que
no pas de la forma, de manera
que han fet pràcticament invisible
la frontera entre una
cosa i una altra. El cas més
cridaner va ser el 2013, quan
el Suprem va revocar la mesura
de gràcia a un conductor
kamikaze perquè considerava
que el govern espanyol havia
actuat de manera arbitrària,
és a dir, que no havia
motivat prou la concessió de
l’indult tenint en compte que
els informes del tribunal sentenciador
i de la fiscalia eren
contraris.
La inclusió d’aquest concepte,
el d’arbitrarietat,
alimenta la incertesa que
sobrevola els presos polítics
arran de la tramitació dels
recursos del PP, Vox i Ciutadans.
Cal tenir en compte
que la secció cinquena de la
sala tercera, que és formada
per Inés Huerta, Wenceslao
Olea, Fernando Román,
Ángel Arozamena i Octavio
Juan, és de majoria conservadora
i fins i tot hostil a les
Tenint en compte això, si el
govern de Pedro Sánchez va
complir tots els passos necesmesures
de gràcia als presos
polítics.
La conservadora Huerta, que
va accedir a la sala el gener
passat, és qui ha forçat una
nova votació sobre els recursos.
Els jutges Olea i Román,
també d’ideologia conservadora,
li han fet costat i han
imposat el seu parer per tres
vots a dos. Només Arozamena
i Juan s’han oposat a la revisió.
Arribats en aquest punt, amb
el qual comença un nou procediment
judicial que es pot
allargar mesos, és important
destacar que Olea –nomenat
a proposta del PP– ja va
redactar el gener passat un
vot particular en contra de la
inadmissió dels recursos. En
aquell text, deia que tombar
els recursos contra els indults
podia comportar la creació de
“parcel·les d’immunitat” per
al poder polític.
La inclusió d’aquest concepte,
el d’arbitrarietat, alimenta la incertesa
que sobrevola els presos polítics arran
de la tramitació dels recursos del PP, Vox
i Ciutadans

49
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
ANÀLISI
Una maniobra espanyola
inversemblant prova ara de
foragitar Puigdemont, Comín
i Ponsatí de l’eurocambra
Adrián Vázquez (Cs) qüestiona, de bracet amb la JEC, la seva condició
de parlamentaris perquè “no s’han pogut verificar les seves credencials”

50
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
ANÀLISI
JOSEP CASULLERAS NUALART
Quan fa més de dos anys que
Carles Puigdemont, Toni Comín
i Clara Ponsatí van ser reconeguts
com a eurodiputats
malgrat els impediments de
les autoritats espanyoles, s’ha
començat a ordir una maniobra
per mirar de retirar-los
la condició de parlamentaris.
L’artífex d’aquesta operació
és l’eurodiputat de Ciutadans
Adrián Vázquez, president
de la Comissió d’Afers Jurídics
de l’eurocambra, que ha
comparegut avui a la tarda.
Vázquez, davant la sorpresa
de tots els corresponsals de
mitjans aplegats a la sala de
premsa, ha dit que les credencials
com a eurodiputats
de tots tres diputats catalans
i la de Jordi Solé (que substitueix
Oriol Junqueras, a qui
el Suprem va impedir de ser
eurodiputat) no s’han pogut
verificar davant l’autoritat
competent espanyola. Aquesta
autoritat, diu Vázquez, és
la Junta Electoral espanyola
(JEC), que, contràriament a
allò que han fet la resta d’autoritats
estatals amb els eurodiputats
corresponents, no
els ha lliurat la documentació
necessària que corrobori la
seva condició de parlamentaris
europeus.
Vázquez diu que, com que
no van jurar la constitució
espanyola, no han complert
“tots els requisits legals nacionals”,
i que això els impedeix
de verificar les credencials.
Però això no vol dir que perdin
pas la condició d’eurodiputats,
sinó que simplement
no es pot verificar. Afegeix
que, com a president de la comissió
JURI, ha demanat a la
presidenta de l’eurocambra,
Roberta Metsola, que enviï un
requeriment a la JEC “perquè
ens enviïn la notificació i la
documentació per a la verificació
de les credencials o,
en cas que no sigui possible,
l’explicació de per què no hi
és i les conseqüències que se’n
derivin”.
Vet aquí la part més sorprenent
de les explicacions de
Vázquez, que deixa en mans
de la JEC la decisió del futur
de tots quatre eurodiputats
tenint en compte que no van
jurar la constitució. És una
afirmació totalment contrària
a la doctrina del Tribunal
de Justícia de la UE fixada en
la sentència sobre Oriol Junqueras
el desembre del 2019.
Aquella sentència va establir
que algú té té la condició plena
d’eurodiputat a partir del moment
que és proclamat membre
electe, i sense necessitat
de cap requisit imposat per les
autoritats electorals estatals.
Aquella sentència deia –i ratificava
la decisió de l’endemà
del TGUE sobre les credencials
de Puigdemont i Comín– que
no era necessari el jurament
de la constitució espanyola.
Per això el president del Parlament
Europeu d’aleshores,
David Sassoli, els va obrir les
portes a tots tres. I això independentment
de si tenien
verificada aquesta condició
de parlamentari amb les autoritats
espanyoles. A Vázquez
li han demanat per aquesta
decisió de Sassoli, i ha respost:
“Això ho hauríeu de demanar
al gabinet de Sassoli.” El
president Sassoli es va morir
l’11 de gener i fou succeït per
Roberta Metsola, conservadora,
del PP europeu. Ara Vázquez
vol aprofitar l’avinentesa
per tornar a qüestionar
la condició d’eurodiputats de
Puigdemont, Comín, Ponsatí
i Solé, tot deixant en mans de
la JEC (novament) el futur dels
seus escons. Malgrat la jurisprudència
europea, i malgrat
la posició que ja va explicitar la
presidència de l’eurocambra
i els serveis jurídics quan hi
havia Sassoli, amb el reconeixement
de tots quatre com a
eurodiputats.
Metsola desfarà la decisió
de Sassoli tot retirant-los la
condició d’eurodiputats? I
estarà disposada, per tant, a
contravenir la jurisprudència
europea? O tot acabarà en una
gesticulació d’un eurodiputat
de Ciutadans que ha aprofitat
una posició de privilegi per
instrumentalitzar l’eurocambra
com a institució?
Tot acabarà en una gesticulació d’un
eurodiputat de Ciutadans que ha
aprofitat una posició de privilegi per
instrumentalitzar l’eurocambra com
a institució?

51
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
ANÀLISI
Les tres falsedats essencials
sobre la nova llei de llengua
Hi ha tres paranys importants entorn de la proposició de llei pactada
per ERC, Junts, PSC i comuns sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües
oficials
OT BOU COSTA
ERC, Junts, PSC i comuns
han acordat una proposició
de llei per a respondre a la
imposició del 25% de castellà
del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya (TSJC).
S’hi han oposat frontalment
unes quantes associacions
i entitats educatives, com
ara l’ANC, USTEC, SEPC, la
Plataforma per la Llengua i
la Intersindical, a més de la
CUP. Expliquem tot seguit
les tres falsedats essencials
que més s’han estès sobre
el text.
1. “La sentència es pot
aprofitar per a fer el 75%
de català”
D’ençà que el TSJC dictà que
almenys el 25% d’hores lectives
en l’ensenyament al
Principat hauran de ser en
castellà, s’ha escampat un
argument que diu que cal
aprofitar-ho per exigir que
els centres apliquin un 75%
de català. La xifra no se sosté si
es fa una lectura jurídica acurada
del text. La sentència no
parla tan sols del castellà, sinó
que rebaixa també el català,

52
ANÀLISI
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
i ordena que l’ús vehicular
normal de totes dues llengües
“no podrà ser inferior al 25%
en un i altre cas”.
El 75% hipotètic de català, per
tant, és un miratge. Primer,
per una obvietat: les hores
d’anglès ocupen una part del
75% disponible. En alguns
centres del País Valencià que
ja apliquen el 25% de castellà,
les hores de català no passen
del 60% precisament per
aquest motiu. A més, sobretot
a secundària, cal sumar-hi
sovint l’ensenyament opcional
de més llengües, com
l’alemany i el francès, que no
va en detriment de les hores
d’anglès. I en segon lloc, perquè
el 75% no apareix en cap
sentència, ni en cap resolució,
ni cap llei, ni enlloc.
Cal afegir-hi que, amb el canvi
de model pedagògic que acaba
de consolidar la LOMLOE –la
llei Celáa–, la lliçó parlada del
mestre té cada vegada menys
pes a l’aula, i en canvi hi tenen
més pes els treballs en
grup i les activitats i projectes
dels estudiants. El secretari de
Política Lingüística, Francesc
Xavier Vila, es va referir ahir
a aquest canvi per dir que la
presència més gran de castellà
no necessàriament s’ha
de plasmar en la llengua que
parla el professor, sinó –per
exemple– en la recerca que
fan els alumnes.
Si bé aquesta situació pot
servir de subterfugi perquè el
mestre no canviï de llengua,
devalua també la importància
de la llengua del mestre. Això
encara dificulta més que la
llengua “normalment” emprada
a l’aula depengui d’allò
que estipula la normativa,
més que no pas de les dinàmiques
sociolingüístiques que ja
tenen adquirides els alumnes.
2.“Curricular no vol dir
vehicular”
La nova llei diu que el català
serà “la llengua normalment
emprada com a llengua vehicular
i d’aprenentatge”, tal
com ja diu l’estatut d’autonomia
de Catalunya en l’article
l’article 35.1. A la famosa
sentència de l’estiu del 2010
que esbudellava l’estatut, el
Tribunal Constitucional espanyol
va dir que no n’anul·
lava aquests punts perquè
considerava que “no impedien
l’exercici lliure i eficaç del
dret de rebre l’ensenyament
en castellà com a llengua vehicular
i d’aprenentatge”.
D’aquesta manera, el tribunal
no reconeixia exactament que
el català tingués el dret de ser
l’única llengua vehicular, sinó
que deia que la condició de
“vehicular” per al català no
l’exclou per al castellà, cosa
que ja havia insinuat abans.
A la pràctica fou una rebaixa
semàntica i, per tant, política,
del significat de la vehicularitat,
que facilitava el camí
perquè més tard es pogués
legislar concedint l’etiqueta
també al castellà. Fins ara
imperava la llei d’educació
de Catalunya, del juliol del
2009, que deia això al punt
11.2: “Les activitats educatives,
tant les orals com les
escrites, el material didàctic
i els llibres de text, i també
les activitats d’avaluació de
les àrees, les matèries i els
mòduls del currículum, han
d’ésser normalment en català,
excepte en el cas de les
matèries de llengua i literatura
castellanes i de llengua
estrangera”. La nova llei que
impulsen ERC, Junts, el PSC
i els comuns prevaldrà damunt
d’aquesta, perquè és
posterior.
La sentència no parla tan sols del castellà,
sinó que rebaixa també el català, i ordena
que l’ús vehicular normal de totes dues
llengües “no podrà ser inferior al 25% en
un i altre cas”
Avui, el text nou diu que el
castellà haurà de tenir garantit
un “ús curricular i
educatiu”, com també diu
del català. El govern sosté que
així es manté el català com a
llengua vehicular –cosa que
no és incompatible amb la vehicularitat
del castellà, com
acabem de veure– i defuig
de concretar què vol dir ben
bé “ús curricular i educatiu”.
Tanmateix, el secretari de
Política Lingüística ha admès
avui que a partir d’ara
es faran continguts en castellà
en matèries que no siguin
de llengua –al marge que en
molts llocs ja se’n fessin, ara

53
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
ANÀLISI
serà avalat pel parlament. I
el PSC, signant de l’acord, ha
dit públicament que considera
que “curricular” és una
manera de dir “vehicular i
d’aprenentatge”, i que això
es traduirà en l’ensenyament
de més matèries en castellà.
Tal com demanava el TSJC.
A més a més, a la sentència
del 2020, el TSJC diu que el
Ministeri d’Educació espanyol
també és una administració
educativa a Catalunya
i que “no hi pot haver dubte
sobre la seva competència en
matèria d’ensenyament en
general” i “específicament en
allò que es refereix a la utilització
vehicular de les llengües
oficials”. La llei Celáa diu això,
a l’article 6.5: “Les administracions
educatives establiran
el currículum dels diferents
ensenyaments regulats en la
llei present.” També diu: “Les
administracions educatives
determinaran el percentatge
dels horaris escolars de què
disposaran els centres docents
per a garantir el desenvolupament
integrat de totes
les competències de l’etapa i
la incorporació dels continguts
de caràcter transversal
en totes les àrees, matèries i
àmbits”.
3. “La nova llei protegeix les
direccions dels centres”
El conseller d’Educació, Josep
Gonzàlez-Cambray, va
dir ahir que l’acord serveix
per a “protegir jurídicament
les direccions i els mestres”
enfront de la sentència. No és
cert. L’acord es limita a dir que
el castellà serà una llengua
“d’ús curricular i educatiu”,
El text encara aprofundeix en la
responsabilitat de les direccions. Diu:
“L’abast d’aquesta presència s’ha de
determinar exclusivament amb criteris
pedagògics i de manera singularitzada
per cada un dels centres educatius”
com també diu del català, però
no defineix en quins percentatges,
tot i que legalment és
el Departament d’Educació
–no pas cap direcció– que té
competència per a fixar-los.
Ho pot fer amb una instrucció
als centres que tan sols tindria
marge o bé per a acatar més
explícitament la sentència, o
bé per a desobeir-la.
En canvi, el text de la nova llei
diu: “El castellà és emprat en
els termes que fixin els projectes
lingüístics de cada centre.”
Els projectes són programacions
elaborades pels
equips directius d’acord amb
un seguit de criteris que fixa
la llei, com ara el domini de
les dues llengües, la situació
de l’entorn o els objectius de
normalització lingüística. El
text encara aprofundeix en la
responsabilitat de les direccions.
Diu: “L’abast d’aquesta
presència s’ha de determinar
exclusivament amb criteris
pedagògics i de manera singularitzada
per cada un dels
centres educatius”.
És cert que el punt 2.4 de la llei
estipula que el departament
verificarà que els programes
lingüístics “s’adeqüen a la
normativa vigent”, però no
especifica res més. I el govern
insisteix que el pacte supera el
marc dels percentatges, però
la sentència del desembre del
2020 és evidentment vinculant.
Si Educació validés cap
programa lingüístic que no
respectés el 25% de castellà,
incompliria la sentència tant
com si fixés uns percentatges
que la incomplissin explícitament.
En canvi, si el departament
no estableix cap criteri,
l’exposició dels equips directius
a les pressions dels pares
creix.
Encara més: en la interlocutòria
que va enviar fa quinze
dies el TSJC al conseller, ja
li deia que els projectes lingüístics
“són instruments
merament programàtics”.
Amb aquest precedent a la
mà, és difícil de pensar que el
tribunal en tindrà prou amb la
nova llei per a considerar que
s’ha complert la sentència, si
ja va dir que Educació no podia
deixar-ho tot a les mans dels
centres.

54
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
ANÀLISI
La immersió és una història de poder,
no pas un centre de gravetat
El raonament del secretari de Política Lingüística passa una línia vermella perquè
accepta la segregació que precisament la immersió va mirar sempre d’evitar
OT BOU COSTA
El secretari de Política Lingüística,
Francesc Xavier Vila,
ha fet avui l’observació
següent sobre la nova llei:
“Ens podem trobar perfectament
que dins d’una aula
hi hagi alumnes diferents
–per origen, etc.–, i que el
mestre digui: ‘Aquesta activitat
vosaltres l’heu de fer en
aquesta llengua i vosaltres,
en aquesta altra.’” L’article
35.3 de l’estatut d’autonomia
de Catalunya conté una
màxima bàsica, taxativa, una
idea fundacional del sistema
d’immersió lingüística,
que contradiu la situació que
ha descrit Vila en l’essència
mateixa: “Els alumnes tenen
dret a no ésser separats en
centres ni en grups classe diferents
per raó de llur llengua
habitual.” El raonament del
secretari –i, per tant, s’entén
que del Departament de Cultura
i del govern– passa una
línia vermella perquè accepta

55
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
ANÀLISI
la segregació que precisament
la immersió va mirar sempre
d’evitar.
En la lògica de la normalització
lingüística, el català no
havia de ser tan sols la llengua
“normalment d’aprenentatge”,
sinó la llengua d’ús comú
que igualava els alumnes amb
llengües maternes diferents –
fos el català, el castellà o l’urdú,
però sobretot el castellà,
perquè és la llengua majoritària
de l’estat espanyol–,
perquè després, fora de l’escola,
l’esquema es reproduís i
el català pogués servir també
de llengua de cohesió social a
gran escala. L’educació, que fa
de motlle no sols en la llengua,
havia de ser el pal de paller
perquè el català passés de ser
la llengua minoritzada a la
llengua majoritzada. És amb
la prevalença, que s’evita que
el català sigui prescindible,
i això comença a l’aula i als
mitjans. Vila mateix parla de
“plurilingüisme autocentrat”
i de “principi de subsidiarietat
lingüística: el que facis en la
llengua local no ho facis en la
franca”.
Sota l’amenaça de la persecució
judicial contra el consens
de la immersió, hem considerat
centrals els arguments
amb què la defensàvem contra
l’espanyolisme agressiu, que
en realitat eren tangencials.
Que els alumnes dominin tant
el català com el castellà una
volta acabin els estudis és una
conseqüència de la immersió,
la conseqüència amb què el
model s’ha pogut protegir, si
es vol, però no pas l’objectiu.
Si la conseqüència es confon
amb l’objectiu, és lògic
que s’acabi trobant natural
que en una mateixa classe, en
una mateixa aula, hi hagi més
d’una llengua vehicular alhora,
d’acord amb diferències
personals. Però l’ensenyament
lingüístic individualitzat,
i també el dividit segons
l’entorn, respon exactament
a aquesta confusió, i per això
gira com un mitjó el sentit
original del consens de la immersió.
La cosa més significativa és
que quan Vila ha parlat de
barrejar llengües en una sola
classe no ho ha fet pas amb
resignació planyívola: ho ha
defensat com un emblema
de modernitat, com si digués
una obvietat. “Fins i tot a dins
d’una mateixa aula s’han
d’atendre les diferències individualitzades.
Anem cap a
un sistema educatiu en què
volem que les persones extreguin
el màxim de competències.
Estem fent un sistema
flexible, que preserva el centre
de gravetat [el català] i que
està protegit per l’administració.”
És un exemple molt
clar que quan es construeixen
els discursos a la defensiva,
sempre per evitar el conflicte,
el peu enorme de qui té els jutges
et passa per damunt dels
arguments i se’ls apropia. La
immersió, com la llibertat de
Catalunya, és una història de
poder, i no en salvarem cap de
les dues sense prendre’l.
Quan es construeixen els discursos a la
defensiva, sempre per evitar el conflicte, el
peu enorme de qui té els jutges et passa per
damunt dels arguments i se’ls apropia. La
immersió, com la llibertat de Catalunya, és
una història de poder, i no en salvarem cap
de les dues sense prendre’l

56
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
VICENT PARTAL
UNA CONXORXA DE QUATRE PARTITS
QUE NO ÉS CAP ACORD FAVORABLE AL CATALÀ
Aquest acord és una
pantomima perquè tothom
sap que no protegirà
la llengua catalana
de l’ofensiva judicial
Finalment, el PSC, Esquerra Republicana, Junts i els comuns han presentat
això que ells afirmen que és un acord a favor de mantenir la immersió lingüística
a l’escola. Que no ho és. A tot estirar, i en tot cas, tenim davant una
conxorxa de quatre partits que, probablement per raons i interessos diversos,
es posen d’acord a reaccionar a l’ofensiva judicial contra la llengua fent una
cosa tan buida que permet que dos diguen que s’ha esquivat la sentència del
25% i s’ha salvat el català; que un altre diga que s’ha complert la sentència
i s’ha salvat l’espanyol; i que el quart no diga res que siga prou intel·ligible.
Lamentablement, aquest acord presentat ahir és un mal acord, en molts
aspectes.
–És dolent per a la llengua catalana, perquè rebenta de manera definitiva
el marc legal que permetia la immersió, ni que fos sobre el paper.
–Ho és també, i això és molt més important encara, perquè trenca la
tradició històrica de més de cent deu anys del catalanisme de considerar
la llengua catalana com a llengua del país, l’única que defineix el país i
que mereix ser considerada com a tal. Mai, ni en les situacions més dures
–i mira que se n’han viscudes de molt més dures–, el catalanisme no havia
renunciat a singularitzar la llengua catalana, el paper central i únic del català
en la nostra societat, i encara menys havia obert la porta a la normalització
del castellà, com es fa ara.
–L’acord és molt dolent i perillós també en termes polítics, perquè esquerda
el bloc independentista: fa fora la CUP i substitueix l’aliança dels
partits independentistes que es va consolidar el 2010 per una de nova en què
dos partits independentistes s’abracen i posen al centre de la vida política
catalana el partit que va enganyar els catalans dient que aprovaria l’estatut
que el parlament portàs a Madrid; el partit que governava quan l’estatut
de Pasqual Maragall va ser passat pel ribot; el partit que va criminalitzar
fins a tancar a la presó els dirigents polítics independentistes, acudint als
tribunals per qüestionar el parlament; el que va ser l’instrument clau per a
aplicar el 155 –perquè el PP sense el PSOE no s’hi hauria atrevit. Aquest ja
no és el govern del 52%.
–L’acord és també extremadament dolent pel que té de menysteniment
de tot allò que no siguen els aparells dels partits. Les opinions de les associacions
i sindicats de mestres, de les associacions de defensa de la llengua
i en general de tothom que no forme part de la roda tancada i viciada del
parlament i els partits no els han importat. Amb aquest acord els partits volen
demostrar-nos als ciutadans, més enllà del català, que són ells finalment que

57
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
La frivolitat dels partits catalans amb la llengua
fa feredat
manen i decideixen. I que si durant una dècada llarga s’han hagut d’adaptar
a la pressió del carrer, volen que aquell temps extraordinari s’acabe per a
tornar als vells temps de la política.
[Apunten de moment algunes veus de pes contràries ja a aquest acord:
USTEC, La Plataforma Pública i en Català, el Sindicat d’Estudiants dels Països
Catalans, la Intersindical, la COS, la CGT, Plataforma per la Llengua, la
CUP... Caram quin consens.]
–I això és especialment evident en el cas de Junts. De primer, van signar
un acord encara pitjor que aquest. Tot seguit, arran de la pressió de les bases,
es van retirar del consens i han passat setmanes fent equilibris. Però ara, calmats
els militants i recuperat el timó del partit pel sotagovern professional,
no han tingut cap mirament a humiliar-les públicament.
–Finalment, i això és el més gros de tot, aquest acord és una pantomima
perquè tothom sap que no protegirà la llengua catalana. Tothom sap que
és tan sols qüestió de temps que els tribunals espanyols imposen la versió
més dura de la seua ofensiva i diguen que amb això no n’hi ha prou, i que
exigesquen més i més. En relació amb això, la frivolitat dels partits catalans
amb la llengua fa feredat. D’aquell Gabriel Rufián que va votar la llei Celáa
dient que així es blindava el català (i ja s’ha vist en què ha quedat aquella
fanfarronada) a aquest pacte vergonyós d’ahir, tot es limita a protegir els
seus càrrecs de les possibles inhabilitacions, a veure com poden escapolir-se
de la repressió i a mirar de fer veure als votants desorientats i farts que la
realitat no és la que és, sinó la que ells pinten.
Tenim feina. I l’hem de fer de pressa.
PS1. En parlaré demà, si puc, però el contrast entre això i la feina dels exiliats
és ben evident. Ahir el president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí
van recuperar la plena immunitat com a eurodiputats. Guanyaven així una
altra batalla als tribunals europeus. Justament Clara Ponsatí avui a les set
tindrà una conversa amb subscriptors de VilaWeb que tothom podrà seguir
en directe en vídeo des de VilaWeb.
PS2. Us recomane molt, i és molt oportuna, l’entrevista que Esperança
Camps ha fet a Alfons Esteve, cap del Servei de Llengües i Política Lingüística
de la Universitat de València i especialista en igualtat i usos lingüístics. Esteve
ha fet públic que deixaria de pertànyer al Consell Social de les Llengües i parla
sense pèls a la llengua i posant els punts sobre les is. Una opinió seua per a
reflexionar: per què en la llengua catalana sempre hem d’estar pendents del
consens i en els altres temes no?

58
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
MAIL OBERT
ANDREU BARNILS
ANDREU BARNILS
MEMÒRIA INTRAUTERINA
La memòria de les
criatures de dins la panxa,
i per què dur fills al món
és una bella història
“Suposo que els meus lectors no recorden res, o només molt vagament, del
període altament important de la seva existència que precedeix el seu naixement
i que va transpirar per la panxa de la mare. Però jo sí. Recordo aquest
període com si fos ahir” I sí, sí, Salvador Dalí, en el seu llibre de memòries
Vida Secreta de Salvador Dalí, capítol 2, descriu la seva vida dins la panxa de
sa mare. Recorda l’interior de la panxa com el paradís, i el naixement, com
el paradís perdut –“seguint la tesi del doctor Otto Rank”. No és la infantesa,
doncs, el paradís perdut, sinó la vida dins la panxa materna.
El llibre d’en Dalí fou escrit originàriament en francès, però publicat de
primer en anglès, el 1942, i traduït bellament al català dècades després, en
un llibre que avui no tinc a mà, feliç de ser a Llafranc, lluny de la biblioteca
de casa. Avui, doncs, consulto en línia la versió en anglès dins l’habitació de
l’hotel, mentre la meva dona, embarassada, és a la piscina de baix llegint,
torrant al sol la bella panxa de vint-i-cinc setmanes amb una nena dins. La
tercera criatura que portem en aquest món que “no sempre ha estat trist”.
Els colors dins la panxa, segons que recorda en Dalí (traducció meva), “són
els colors de l’infern, vermell, taronja, groc i blavós, els colors de les flames i
el foc”. Recorda un entorn “suau, immòbil, càlid, simètric, doble i enganxós”.
Però, sobretot, d’allà dins en recorda uns “ous ferrats, sense paella” que se
li acostaven i se n’allunyaven, per dalt i per baix, com punts fosforescents.
I diu en Dalí que el clàssic joc de nens de prémer els ulls per veure punts
fosforescents (els angelets) és l’intent que tenim tots de reproduir el paradís
perdut de la vida dins la panxa, amb aquells punts fosforescents. En Dalí veu
en l’instint de la mort, l’instint de voler tornar a dins la panxa; en els suïcides,
gent que no suporta la pèrdua del paradís; en les tribus que enterren els
homes en posició fetal, hi veu seny; plaer hi veu, en el fet de ficar-nos a al
llit en posició fetal quan som grans; finalment, l’immens escriptor que és en
Salvador Dalí (millor que pintor?) veu en el conte del Patufet la història d’un
nen que torna al paradís perdut, “a la panxa del bou, on no neva ni plou”.
L’aplicació Pregnancy Plus, que l’Adiva Koenigsberg consulta als peus
de la piscina –un moment que deixa el llibre Burnt Sugar de l’escriptora
nord-americana Avni Doshi (“Mentiria si digués que la misèria de la meva
mare mai no m’ha donat plaer”)–, ens informa que la criatura, a 25 setmanes,
fa per estatística uns 35,6 cm, pesa 760 grams, té els ulls complets del
tot, els pulmons comencen a formar-se i una memòria primitiva comença
a desvetllar-se… És a dir, que la memòria intrauterina d’en Dalí no és cap
invent. Allà dins, memòria. A més, a la setmana 25 la música i la veu del món
exterior comencen a deixar una impressió en la memòria i en el cervell de
l’infant. És per això, segons la teoria, que quan les criatures neixen, reco-

59
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
MAIL OBERT
ANDREU BARNILS
Imatge d’un fetus humà. EFE
I que si portem
infants al món és,
potser, perquè
creiem que ells
seran millors que
no pas nosaltres
i sabran vèncer el
món que se’ns ha
resistit. I que no és
pas condemnar-los
al dolor, sinó durlos
a vèncer-lo
neixen la veu dels pares, fins i tot la llengua, i saben respirar, que ho han
après i recordat dins la panxa.
Nosaltres, aquests dies de la setmana 25, comencem a posar cançons a la
criatura sense nom (Plus Ultra de Roger Mas i Until the rain comes, de S.L.A.M.
Kenny Wollenson) i a dir-li coses a través de la panxa que, amb sort, qui sap,
recordarà com Salvador Dalí.
Com per exemple, que el món no sempre ha estat trist, ja ho deia Miquel
Bauçà, i que és fals, vanitós i reprotxable de dir que portar infants a un món
com aquest és condemnar-los al dolor, perquè això és creure, d’una manera
superbiosa, que únicament les generacions presents poden arreglar el
món, i no saber veure, humilment, que potser són les generacions futures
les que l’arreglaran. Aquest planeta, tan bell, tan potencialment increïble,
és tot d’ells. I que si portem infants al món és, potser, perquè creiem que
ells seran millors que no pas nosaltres i sabran vèncer el món que se’ns ha
resistit. I que no és pas condemnar-los al dolor, sinó dur-los a vèncer-lo.
I ves que no li endinyi, un dia d’aquests, en veu alta i amb altaveus, els
informes de l’ONU que prediuen un planeta com més va més buit, amb més
poca gent, no pas superpoblat com crèiem vanitosament fins fa quatre dies i
que, per tant, benvinguda al món, criatura, i moltes gràcies de ser-hi abans
i tot de treure el caparró.

60
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
MARTA ROJALS
PEGASUS? QUIN PEGASUS?
Els procediments de la
política actual s’han
acomodat perfectament
a aquesta pèrdua
[induïda] de memòria de
la població, per a la qual
tot allò que té més de set
telenotícies d’antiguitat ja
es considera prescrit
Tot independentista s’ha sentit a demanar aquesta pregunta trampa, ja és un
clàssic com aquell de “qui estimes més, el papa o la mama?”. Em refereixo
al “qui t’estimes més que (et) governi, el PP o el PSOE?”, amb què l’entorn
de la moderació vol marcar els límits de les nostres aspiracions. Gairebé pots
notar la pessigada a la galta de qui et pren com una criatura i, és clar, com
amb les criatures, sol passar que la qüestió en realitat va adreçada als adults:
qui preferiu que governi els independentistes, el PP o el PSOE?
Doncs l’altre dia, com sabeu, el president del govern que ens governa feia
la seua aportació al debat de les comparacions: mentre el PP enviava piolins
a Catalunya, deia, la selecció espanyola jugava a cals catalans “sense cap
mena de problema” (s’ha de viure al cap d’un nacionalista espanyol, per
no considerar cap problema l’orgia feixista que es va muntar amb motiu del
matx). La conclusió és tan cristal·lina que en pot presumir davant l’oposició:
mentre aquella es prenia l’independentisme com una amenaça, els socialistes
els tenen les mides tan preses que fins els fan la camisa per poder-los-hi
aixecar després.
Amb la no-derogació de la llei mordassa, la no-reforma laboral, la llei de
l’audiovisual, la no-retirada de la demanda contra la immersió, que ja veiem
com ha acabat... l’independentisme sense carnet contempla paralitzat
com els seus dirigents trien l’arrossegamenta i la humiliació una vegada
i una altra, aquell “tot inclòs” que ja va anunciar Joan Tardà amb el “no
aconseguiran rebentar la legislatura” del PSOE i que s’ha anat demostrant
cada vegada que s’ha posat a prova. I així fins a aquell contratemps del cas
Pegasus —us en recordeu?: l’operació d’espionatge més gran a Europa des
de fa cinquanta anys—, que queia com una bomba d’inconveniència en els
plàcids plans de futur del cadirisme nostrat.
Dic això perquè, després d’haver trampejat la situació durant més d’un any
i més de dos –Jordi Sànchez explicava a RAC1 que ja n’estaven assabentats, al
moment que l’altre Sánchez negociava la legislatura–, cridava l’atenció que
alguns espiats de primer nivell coincidissin gairebé en els mateixos termes
a l’hora d’aigualir qualsevol resposta proporcional a la gravetat dels fets:
els esforçats periodistes, demanant-los sobre les possibles conseqüències
polítiques d’aital escàndol –al congrés espanyol, al parlament, a la diputació–,
del festival de cops al pit i xerrameca descriptiva només van poder
arrencar-los un nou paquet d’exigim-reclamem-demanem al govern espanyol
–espero que tingueu la til·la a mà–: “exigim” u) el reconeixement de
l’espionatge; dos) el compromís que no es tornarà a repetir; i tres) el “retorn
a la via democràtica” com a condició prèvia per a poder tornar a construir un
clima de confiança. Servidora es fregava les orelles d’una entrevista a l’altra,

61
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
L’independentisme
ras encara
haurem de donar
gràcies que hagin
espiat advocats
perquè siguin
ells qui centrin la
pròxima pilota,
a veure si tenim
sort i els nostres
representants la
voldran rematar.
Si no, valgui la
broma, ves que no
acabem demanant
el vot per als bufets
d’advocats.
fent meua la insistència dels entrevistadors: i si això no passa? I ells vinga
a fer giragonses retòriques i biodramíniques per voler dir no res. Era com si
ens haguessin posat la cinta del procés al revés i encara faltessin cent capítols
per a la conclusió que “l’estat espanyol ens enganya sempre, sempre,
sempre” del vice-president Junqueras pre-repressió.
És ben bé allò de perdre la memòria i condemnar-se a repetir la història,
però accelerat pels ritmes frenètics dels nostres temps. Diu que la capacitat
d’atenció de l’homo videns s’ha reduït a la meitat en dues dècades, aclaparats
pels estímuls continus, la voràgine de la immediatesa, les pantalles. Doncs els
procediments de la política actual s’han acomodat perfectament a aquesta
pèrdua [induïda] de memòria de la població, per a la qual tot allò que té més
de set telenotícies d’antiguitat ja es considera prescrit. D’aquesta manera,
l’independentisme de la reculada només ha d’aguantar la miqueteta de temps
que cal per deixar passar cadascuna de les pilotes que li centra Espanya, a
vegades fins a porteria buida, perquè la defensa contrària se la pugui endur a
plaer i goita què fan ara. Amb el cas Pegasus ha estat tan descarat –Pegasus?
Quin Pegasus?– que fa malpensar que l’ostentosa no-reacció política indepe
no l’expliquin els fruits de l’espionatge mateix.
Oh, ves: dels mateixos que recriminaven a Rajoy que un problema polític
l’hagués convertit en judicial, com s’entén que el conflicte de l’espionatge
només pretenguin abordar-lo judicialment i no amb la força política dels
escons? Si és perquè vindrà el PP, n’hi ha per a mossegar-se els punys, i
si no ho és, encara més. L’independentisme ras encara haurem de donar
gràcies que hagin espiat advocats perquè siguin ells qui centrin la pròxima
pilota, a veure si tenim sort i els nostres representants la voldran rematar.
Si no, valgui la broma, ves que no acabem demanant el vot per als bufets
d’advocats.
Doncs res, negligida la causa justa més justificable que ens ha passat internacionalment
pel nas, qui sí que no deixarà escapar l’oportunitat són els
aparells de l’estat, experts a administrar els temps i la memòria dels catalans.
A les cases d’apostes ni es paga que uns quants dies abans d’esdeveniments
clau –eleccions d’aquí, d’allà, sentències europees–, com han fet sempre de
deu anys ençà, començaran a filtrar allò que ara s’aguanten amb una paciència
aràcnida, esperant la finestra més propícia per a la nostra atenció. I potser
d’aquí a deu anys més, quan l’independentisme no se’n pugui aprofitar, ens
deixaran saber quines filtracions eren o no un muntatge i podrem dedicar
unes quantes tertúlies a fer lamentacions retrospectives, com vivim ara amb
la remota operació Catalunya entre connexió i connexió sobre els Borbons.
En aquest punt de la pel·lícula, hi ha qui encara esgrimeix que és clar,
sense una opinió pública mobilitzada, què vols fer –quan no hi ha res més
desmobilitzador per a un català que la vergonya. És un peix verinós que es
mossega la cua, perquè, jugant a desmobilitzar el moviment, l’independentisme
institucional ha arribat a un atzucac: ara com ara, si per un mínim de
dignitat volguessin fer un cop de puny sobre la taula, saben que gran part
d’aquell carrer enyorat ja no tornaria a posar la cara per ells. Això, combinat
amb les conseqüències de l’espionatge en massa, potser ens hauria de fer
reflexionar sobre una qüestió definitiva: si es pot demanar més, ja, políticament,
a uns dirigents collats per l’amenaça del xantatge.

62
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
MAIL OBERT
NÚRIA CADENES
NÚRIA CADENES
LLEI DE L’AUDIOVISUAL: L’HORA DE PLANTAR-SE
El propòsit d’aquest text,
avui, no és la denúncia
sinó l’observació. I no pas
de les coses que facin els
representants de l’estat
espanyol, sinó de les coses
que votin els nostres
D’entrada, pot semblar un article efímer, aquest. Perquè es publica el mateix
dia que quedarà resolta la incògnita (diguem-ne incògnita) que planteja
el titular: el govern espanyol més progrebliblabla de la història durà avui
a votació el projecte de llei de l’audiovisual. Han hagut de modificar la llei
que tenien per transposició d’una directiva europea i, després dels tràmits
preceptius (presentació, esmenes, debat en comissió), arriba al ple. És
probable, per tant, que si llegiu aquests mots la vesprada del mateix 26 de
maig, o l’endemà, o quan sigui però passada l’hora en què allà al congreso
que tenen a Madrid es dediquen a la concentrada tasca de no errar el botó
(sí, no, abstenció: complicat), la cosa, la nyofra, la cresquina, la no-sé-comdir-ne-i-per-això-m-invento-noms,
ja haurà estat votada.
No vull estendre’m a descriure això que han tornat a perpetrar els representants
de l’estat espanyol (el deep i el superficial, que tots són u). Des de
l’avantprojecte fins ara que votaran la mertafa, han anat superant etapes
amb aquella seva característica impassibilitat, impermeables a qualsevol
influència que els comportés, ni de lluny, un mínim reconeixement, una
mínima defensa o protecció de les llengües que no siguin la seva, l’única
que els representa i l’única que per llei fan obligada. Així que perpetren
l’avantprojecte de regrosta i algú, ànima càndida, pot pensar, que és que
no se n’han adonat, que els surt així per naturalesa obtusa o pel que sigui,
però que ara, quan des dels consells de l’audiovisual, per exemple, des de
les entitats culturals, des dels partits d’això que ells anomenen perifèria i
que resulta que els sustenten el govern, els enviïn les raonades al·legacions,
modificaran la quirsonya.
Però no.
Ni a les primeres al·legacions ni mai, el govern espanyol no ha acceptat
de retocar la llostrira de manera mínimament significativa. Mínimament:
les esmenes que les entitats unides a la Federació Llull (Obra Cultural Balear,
Acció Cultural del País Valencià i Òmnium Cultural) havien fet arribar als
partits amb representació al parlament espanyol (Compromís, Junts, ERC,
PDECat i En Comú Podem) per tal que les poguessin fer seves eren justament
això: de mínims. Les mateixes entitats ho van explicar en el seu moment:
tan sols per oferir a la sertrèpria la possibilitat de convertir-se en un text
menys discriminatori, perquè per a garantir la igualtat lingüística dins del
marc de l’estat espanyol caldria una llei completament diferent.
I esperar això ja seria com creure en l’arribada dels ovnis, dels unicorns o
de la Gran Carabassa.

63
vilaweb.cat
Divendres, 27 de maig de 2022
MAIL OBERT
NÚRIA CADENES
Perquè en l’equilibri parlamentari estatal, la
pertrellofa necessita més que els vots que ja
tindrà dels partits espanyols que són al govern
En fi, que tal com van explicitar conjuntament la Federació Llull i Plataforma
per la Llengua i Escola Valenciana i l’Euskalgintzaren Kontseilua i A Mesa
pola Normalización Lingüística, tan sols es reclamava als partits de les
respectives nacions (“que són necessaris per a aprovar la llei”, recordaven),
que no cedissin en cap de les qüestions mínimes. I les enumeraven. I hi havia
la necessitat que al catàleg de les plataformes de contingut audiovisual
(també “les que tenen la seu fora de l’estat”) s’hi inclogués un 6% d’obra
en català, basc i gallec (un 6%!). O que hi hagués “un reglament sancionador
clar i concís” per a evitar que plataformes i operadors preferissin pagar
multes abans que complir la llei. O que estiguessin disponibles al sistema de
cada plataforma totes les obres que tinguessin un doblatge en català, basc o
gallec. O la “inclusió d’audiodescripcions, interfície en català, basc i gallec,
i que una vegada triat l’idioma, aquest quedi guardat com a opció d’àudio
i subtitulació per defecte en tots els productes”. Coses tan bàsiques com
aquestes (basiquíssimes), cap de les quals no ha estat recollida a la resnyeclis.
Ara em direu, potser, que què esperaves i, si ho feu, jo us respondré que
teniu raó i que res.
Que no n’esperava res de res.
I no vull dir, amb això, que no calgui continuar denunciant la naturalesa
reduccionista i lingüicida de l’estat espanyol. És tan sols que el propòsit
d’aquest text, avui, no és la denúncia sinó l’observació. I no pas de les coses
que facin els representants de l’estat (vestits de progrebliblabla o amb camisa
blava, quan es tracta de nosaltres sempre els trobarem marxant al mateix
pas), sinó de les coses que votin els nostres.
Els nostres escrit així en genèric generós.
Perquè en l’equilibri parlamentari estatal, la pertrellofa necessita més que
els vots que ja tindrà dels partits espanyols que són al govern. I que poden
fer les seves martingales amb el PP i treure’n una abstenció o el que sigui,
o esgratinyar vots de les crosses que més o menys puguin comprar, però
que haurien de tenir davant la rotunda plantada dels partits que defensen
la llengua.
Perquè votar a favor de la guillitrenca, o fer com que es xiula i abstenir-se,
sí que seria del tot inconcebible. O difícil de justificar.

LA FOTO DE LA SETMANA
Els jugadors de la selecció catalana celebren la victòria contra Jamaica
en el partit jugat ahir a l’estadi municipal de Montilivi, a Girona.
FOTOGRAFIA: DAVID BORRAT.