La revolució VilaWeb

49
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
ENRIC NOMDEDÉU
—Se n’ha anat per preparar la candidatura
a la presidència?
—Per allò que ell crega oportú. Compromís
decidirà el que haja de decidir, però
és veritat que enfortir el partit és una
feina molt important, i Vicent Marzà és
una persona extremadament treballadora.
Ara no té la pressió que té la gestió
d’una conselleria com aquesta. Per tant,
encara que continue fent setanta hores
la setmana, que està molt malament, les
fa sense una pressió afegida, que és la de
gestionar una macroconselleria. I al final,
mentalment, la gent necessitem canviar
d’àmbit per ser eficients.
—Les eixides de Vicent Marzà i Vicent
Soler afebleixen el Consell?
—Tots dos eren referents. A Soler,
aquests dies li he enviat un missatge.
Com a nacionalista que sóc, com a referent
del valencianisme que és ell, ha estat
un honor treballar-hi. També eren molts
anys. El conseller España deia en la presa
de possessió que tots els governs són de
coalició: Hisenda contra la resta. Això té
un desgast. Crec que s’ha fet una bona
remodelació en general. S’ha criticat
que ara siga el segon escalafó que puge
al primer. A mi em sembla molt raonable
quan falta un any per a les eleccions. No
posaràs al capdavant d’una conselleria
algú que ve de fora. Em sembla molt
raonable posar gent que sap gestionar
en llocs de gestió.
—Quantes hores feu feina a la setmana?
—[Riu] Moltes, més de quaranta, segur.
Però no és rellevant. Uns hauran de
treballar moltes hores perquè uns altres
puguen treballar-ne menys. Jo treballe
per la meua filla.
treballe menys de les que hauria fet si nosaltres
no haguérem fet aquestes passes.
De moment, en fa moltes. És el primer
any d’institut i acaba a les tantes de la nit
fent deures. Eixe és un problema global,
haver d’omplir totes les hores, com si
el dret a la peresa no fos un dret de les
persones. El treball és un càstig.
—…
—Ens ha passat que ara treballar és allò
que et fa persona. Resulta que quan et
presentes no dius: Enric Nomdedéu,
saxofonista afeccionat i molt roín. Dic,
graduat social… La nostra marca personal
s’ha convertit en la nostra professió.
No és el més important que faig en la
meua vida. M’hauríeu de veure ballar el
pas doble, sóc molt bo. I, en canvi, em
presente com a gestor públic, i això no
és el més important que faig en la meua
vida. Això necessita una revisió.
—El treball no dignifica?
—Pot dignificar, però no dignifica més
que anar a córrer a la vesprada amb dos
amics o fer una cervesa amb una amiga.
El treball pot dignificar, però no pot ser
allò que ens identifica com a persones.
No pot ser el nucli central de les nostres
vides. El treball ens hauria de permetre
de fer moltes altres coses que són molt
importants, perquè has d’omplir la nevera,
però fins ací. Ara hi ha una tendència
que diu que ni tan sols és necessari que
t’agrade la teua feina. Que n’hi ha prou
de fer-la bé. És veritat que si t’agrada, li
pots dedicar més hores i no et sap tant
de greu. Hem d’entendre el treball com
allò que és necessari per a fer allò que ens
permet ser feliços. A vegades la felicitat
no és de 8 a 3.
Resulta que quan et
presentes no dius: Enric
Nomdedéu, saxofonista
afeccionat i molt roín.
Dic, graduat social… La
nostra marca personal
s’ha convertit en la
nostra professió
—Quantes hores treballarà la vostra filla
quan arribe al mercat laboral?
—No en tinc ni idea, però segurament,
gràcies al que fem, és possible que en
—El discurs és molt bo, però torne a
pensar en la gent que no té feina.
—520 milions d’euros dedicats a això.
Hem baixat 20 punts l’atur des del 2015.