La revolució VilaWeb

71
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
MAIL OBERT
CARME JUNYENT
Què m’agradaria?
Una escola amb
respecte per
la diversitat
lingüística i la
comprensió en
què tots, parlem
la llengua que
parlem, siguem
responsables de
la preservació
del patrimoni
lingüístic mundial
de què parlen. I justament perquè no saben de què parlen ni com funciona
un centre d’ensenyament crec que el 25% s’ha de poder mesurar de manera
nítida. Si avaluem usos lingüístics en àmbits diversos, es pot crear molta
confusió i, en cas de dubte, ja sabem qui hi sortirà perdent. De fet, ara mateix
els directors de centre amb qui he pogut parlar em diuen que no saben com
fer-ho perquè això dels percentatges en usos lingüístics és, si més no, un
concepte bastant críptic (o és que seríeu capaços de dir vosaltres mateixos
quin percentatge de cada llengua que parleu feu servir? Aquesta pregunta
només la poden respondre els monolingües, per això fan aquestes demandes).
Sigui com sigui, jo crec que el que diu la resolució (llengua castellana
+ una assignatura troncal) seria el més fàcil.
Quan he fet servir l’exemple de les matemàtiques, molts m’han fet escarafalls.
No cal que siguin les matemàtiques, senzillament em semblen
l’emblema d’allò que és “acadèmic” a l’escola en oposició a l’educació física,
que seria a l’altre extrem. El que vull dir és que prefereixo que sigui qualsevol
àmbit on parla més el professor per fer-ho en castellà que en qualsevol dels
àmbits on hi ha l’ús més espontani de la llengua. Per què? Doncs perquè el
que necessitem és revitalitzar-ne l’ús.
Fa bastants anys, Joan Domingo va fer un estudi sobre els usos lingüístics
als centres educatius de l’Anoia: En aquell moment (fa uns quinze anys, pel
cap baix) la dada que més em va sorprendre va ser que la matèria que es feia
més en castellà era l’educació física (per sobre del 70%). Quan ho comentava
sempre deia que no entenia per què justament això passava en la matèria
on es fan menys faltes d’ortografia. I l’acudit no feia gràcia, però ningú no
s’adonava que teníem oberta una via d’aigua ben gran i que perdíem un
àmbit que en bona part ja havíem perdut també al carrer. Fins ara, la bretxa
no ha parat de créixer i no parem de perdre.
Què m’agradaria? Una escola amb respecte per la diversitat lingüística i la
comprensió en què tots, parlem la llengua que parlem, siguem responsables
de la preservació del patrimoni lingüístic mundial i, en la mesura que
només té sentit revitalitzar llengües en el territori on s’han desenvolupat,
a nosaltres ens han tocat el català, l’aranès i la LSC en aquesta tasca. Això
és el que m’agradaria, però, com que les coses no van així, torno a dir, com
el 2015: el 25%? Sí, si us plau, però de debò.
Fa molts anys que parlo d’aquesta qüestió, he treballat en projectes amb
l’objectiu d’aportar propostes per capgirar la deriva que tenim i, com sempre,
m’han dit de tot per explicar-ho. Fa uns dies, en un intercanvi d’opinions
sobre el tema amb la consellera Irene Rigau a Catalunya Ràdio, va dir una
cosa no sé si sorprenent: que no està prohibit fer classes en castellà. Això ho
sabem tots. Tampoc no era obligatori i ara sí que ho serà. La conseqüència
immediata és que ara, el català, si més no en un 25%, estarà prohibit i ferlo
servir en aquests àmbits serà punible. Progressen adequadament, trobo.
Afegeixo una postdata que potser no cal: això és el que jo crec. Pel que he
vist, ni el Departament d’Educació ni el Consell Lingüístic Assessor comparteixen
aquesta idea. Ben segur que afortunadament no prosperarà, però,
facin el que facin, només demano una cosa: que no ens enganyin més.