La revolució VilaWeb

40
vilaweb.cat
Divendres, 20 de maig de 2022
VALTÒNYC
En realitat, avui dia, les
úniques persones al món
que són completament
lliures són les ignorants
i les que no tenen por.
D’ignorants n’hi ha molts,
per desgràcia. Però gent
que no té por de res? Crec
que no n’hi ha. Per tant,
sóc lliure en el sentit que
tinc una mica més de
llibertat que fa dos dies
—Sí, però és diferent. En la primera condemna
ens van agafar inexperts i immadurs.
Dúiem les defenses abaixades.
No ens hauríem imaginat mai que ens
tancarien a la presó per una cançó. Ara és
diferent. Anam molt ben preparats. Tinc
un equip d’advocats increïble. Aquesta
victòria és tan meva, com seva. Per tant,
si volen venir a cercar-me, endavant,
estam preparats. Ens hem tornat forts.
A més, em defensaré des d’Europa. Ja no
em faran seure en una banqueta de l’Audiència
Nacional espanyola. No vull que
sembli que banalitz la repressió. És greu
que ens posin una altra denúncia, però
vull que sàpiguen que nosaltres també
estam preparats. Ens trobaran forts, a
punt per a lluitar de nou.
—Suposo que hi haurà gent sorpresa que
parlem de llibertat, perquè no és total.
No podeu tornar a casa. És llibertat a
Bèlgica, en realitat no?
—Sí, però passa que si fem filosofia també
ens podem preguntar qui és 100%
lliure?
—Us entenc perfectament, però si algú
ens llegeix, i no sap què significa aquesta
llibertat, no és completa.
—Qui la té completa? Els humans tenim
sensació de llibertat, quan una de les mil
barreres que tenim davant s’abaixa. És
a dir, tu treballes en una feina de merda
que t’exploten, i la deixes, de cop et sents
lliure. És real? Segurament no. En realitat,
avui dia, les úniques persones al món que
són completament lliures són les ignorants
i les que no tenen por. D’ignorants
n’hi ha molts, per desgràcia. Però gent
que no té por de res? Crec que no n’hi ha.
Per tant, sóc lliure en el sentit que tinc
una mica més de llibertat que fa dos dies.
—En sortir del jutjat parlàveu de la por
que heu tingut aquests anys que la gent
us oblidés...
—Si, al final el món funciona com funciona,
i si no parlen de tu, la gent t’oblida.
Em feia molta por que, estant a l’exili,
la gent s’oblidàs de mi. En realitat, això
passa amb la majoria de casos de repressió.
Jo explic que tinc aquesta por,
però em sent una mica egoista, perquè a
diferència de molts altres companys, de
mi se’n parla. Ara, segurament, perquè
la gent no s’oblidàs de mi he hagut de
fer coses que altra gent no hauria fet. Hi
ha gent que em diu que he anat contra
els meus principis. Però jo ho veia clar:
si venia a l’exili era per a guanyar. Havia
de fer allò que fos, i així ho he fet. No ens
oblidem que jo no sóc ningú. Sóc un al·lot
de vint-vuit anys que de cop es troba amb
tot això, i que té un discurs no gaire polititzat.
No m’interessa viure de la política,
ni dels partits. No m’interessa tot això.
Amb els anys, he vist com anava perdent
posicions en la notorietat. Sóc incòmode.
—Incòmode?
—M’he convertit en una persona incòmoda.
No represento els interessos de
ningú, només els meus i de la gent que
estim. Per mi era important poder anar
a dormir tranquil. Però sóc conscient que
amb aquesta estratègia, cada vegada hi
havia menys gent que comptava amb mi.
I com que sóc jove, i un punt immadur,
moltes de vegades he actuat de manera
impulsiva. I això em tancava portes i em
feia ser més residual. Un fet que em feia
molta por.
—En podeu posar un exemple?
—Em va afectar molt la darrera vegada
que Òmnium Cultural va venir a Bèlgica.
No em va dir res. És veritat que tampoc
no ho havien fet els darrers quatre anys
d’ençà que sóc a l’exili. Però pensava que
amb el canvi de junta potser canviarien
les coses, que podríem construir coses
junts. En definitiva, Òmnium és una associació
cultural i jo sóc un raper que és
a l’exili defensant la llibertat de creació
cultural. Però no, de cop em trobo que
han vingut a Brussel·les i no m’han dit
res. I a sobre fan un tweet parlant de l’exili
belga i ni m’anomenen. Com si no existís.
I hi ha moltes coses que no se saben de
l’exili belga.
—Com ara quines?
—Jo sóc aquí per una qüestió relacionada
amb la música. Però m’he involucrat
molt en els altres exiliats i les seves lluites.
No se sap, però m’encarreg de tota la
tecnologia de l’exili. Podríem dir que faig
més feina per al cas dels polítics catalans
exiliats que per al meu. Anam tots a una,
la unió fa la força. Sense ells, jo tampoc
no hauria pogut aconseguir la victòria.
Per això, que Òmnium Cultural es preocupi
només d’uns i m’invisibilitzi fa mal.
Ara, no criticaré només Òmnium. No són
els únics. Per exemple he viscut coses
similars amb TV3. O amb algunes altres
entitats, que són satèl·lits de certs partits.
—Segurament no és casual això que expliqueu
d’Òmnium Cultural. Arriba després
d’unes crítiques al seva anterior junta.
—Si tu ets una entitat amb 180.000 socis,
has d’aguantar aquestes crítiques. Tu que
tens tants socis, no pots anar contra una