Com podem estalviar benzina?

22
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ANTÒNIA VICENS
ser un maneig molt savi del franquisme.
Destruïen el paisatge i la identitat.
—I no ho vam saber veure venir.
—No hi donaven importància. Record
que un matí, en un hotel, quan la gent es
va despertar, va veure una gran bastida
i un munt de picapedrers. Semblava ciència-ficció.
Un hotel estrenat feia pocs
mesos era ple de goteres. Això demostra
la via que feien amb el ciment. No els
importava res.
—Vós ho denuncieu mentre treballeu en
un hotel. Vau tenir problemes?
—Els directors van llegir per curiositat
la novel·la. Es van enfadar moltíssim.
Em van dir que si continuava escrivint
sobre el turisme no trobaria feina en tot
Mallorca. Però vaig continuar, perquè
vaig pensar que no eren gaire lectors, ells.
M’interessava la destrucció del paisatge,
però sobretot els personatges. Com viu
una persona enmig de tots els traumes?
No hi havia sindicats i els amos feien allò
que volien amb la gent. Em sentia una
escriptora obrera en aquells anys i ho feia
amb tota la meva passió, amb tot el meu
abrandament. Denunciar i fer literatura,
perquè m’interessaven les paraules. Denunciar,
però posar-hi tot l’art possible.
—Els vostres pares van entendre que
volguéssiu ser escriptora i que, a més,
fóssiu tan compromesa?
—Mon pare no ho entenia de cap manera,
però tampoc no s’hi posava. Que fos
sindicalista, no se’n temien. Ells vivien a
Santanyí i no en sabien res, de tot aquell
altre món. I que fos escriptora, mon pare
em va enviar la primera màquina d’escriure
de contraban. Era contrabandista.
Passaven tabac i niló, que era un pecat en
aquells temps, perquè era transparent, i
una mitja de niló deixava veure les cames
de les dones. Mon pare era contrabandista
del pecat.
—Se’n parlava, a casa, d’això del contraban?
—Era una cosa normal. Després de la
guerra, per no passar gana, la majoria
En aquell temps, els
pares no eren amorosos
amb els fills perquè
obeïen l’Església
Catòlica
d’homes que vivien a la costa se’n van
haver d’anar en barques. Hi havia molta
misèria. Molta gent ja no se’n recorda.
Era una misèria moral i cultural. No hi
havia res. No hi havia llibres, i la gent
només anava a Palma quan tenia una
malaltia per veure un metge especial.
Era com viure dins un clot, dins un pou.
No es veia res.
—M’impressiona un poema vostre en
què explicau el dia en què tota la família
anau a comprar una llibreria. La primera
llibreria que vàreu tenir.
—Volia llibres i necessitava un lloc on
posar-los. En Bernat Vidal Tomàs me’n
deixava. Els meus pares ja començaven a
estar una miqueta més... no diré contents,
però ja em toleraven. La seva filla els
havia sortit rara i volia una llibreria. Un
horabaixa vam anar a Manacor, la ciutat
dels mobles, a comprar-la. La petita llibreria
va ser un esdeveniment molt gros
a la meva vida. Van començar a arribar
llibres. Van venir na Carson McCullers, va
venir na Virginia Wolf, na Víctor Català...
Tota aquesta gent venia a ca meva, i allò
era extraordinari.
—Dieu que no pertanyeu a grups o a
cercles literaris, però vau ser ben rebuda
pels grans noms de les lletres del
moment.
—En Bernat Vidal i Tomàs, santanyiner
com jo, em va salvar les paraules i em va
acollir molt bé. Feia la meva vida laboral
a Cala d’Or i els veia poc, però sí que tractava
en Josep Maria Llompart, en Jaume
Vidal Alcover. Quan vaig posar la botiga
d’artesania a Palma, vaig comprar una
cadira amb uns braços revinguts, com
d’església i sempre passava gent interessant.
En Tomeu Fiol, n’Estellés, que
a vegades venia a Mallorca amb la dona
i el fill, un canonge de la seu. Venien i
feien tertúlia. Era entranyable. Però jo no
anava a bars o a llibreries a fer tertúlies.
—A l’entrevista biogràfica que us va fer
en Sebastià Portell, dieu que no heu estat
mai preparada per a viure en parella.