Com podem estalviar benzina?

71
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
I així, mentre anem parlant del “com”, que va variant, ens
continuem distraient del “què” de sempre, que no sé quina
solució té i que només puc deixar-lo en interrogant
pat!”. (Allò que dèiem del “què” atemporal: a la meua època, hom parlava
entre rialles d’esperar a l’última hora per passar el rasclet a la discoteca –i la
resta, he-he, es donava per entesa.) Així descrivia l’streamer un seu “amic”
que, amb la tàctica, “se n’anava amb una paia sempre”: “un crac, un fora de
sèrie, de puto pro”. A quin públic s’adreçava? Doncs a nanos com els vostres
fills i néts. Quin era el missatge implícit? Que si no hi ha consciència per a
consentir, no hi ha problemes amb el consentiment: “trucàs!”, compares.
Perquè és de consentiment, que parlem des del primer paràgraf: aquest
invent de les feministes que, amb cada dret a favor de la llibertat sexual de
totes, fa sortir doctors cum laude en Cultura de la violació a demanar si per
sucar el melindro hauran d’acabar signant un paper davant de notari. Com
a mínim, amb la submissió química la seua condemna és unànime: gràcies
a Déu, una dona amb els sentits anul·lats no dóna peu al ventall de matisos
i interpretacions androcèntriques que els suscita el rebuig d’una femella
conscient –interpretacions provinents, en el millor dels casos, d’una ignorància
profunda del funcionament del desig femení.
Encara més: quan es tracta d’una violació per submissió amb drogues, el
focus canvia màgicament de costat segons si la violada havia estat drogada
sense voler o si, fent ús de la seua llibertat, s’havia drogat tota sola. Ara mateix,
mentre la societat encara responsabilitza les víctimes que havien pres
drogues desinhibidores com l’alcohol, el consum d’aquestes substàncies
resulta un atenuant per als seus agressors. Coses del codi patriarcal, també
dit penal, que considera la submissió química un agreujant quan es tracta
d’un robatori, elevant-lo a robatori amb violència, mentre que una violació
amb el mateix sistema només la considera “abús sexual”, perquè no hi ha
violència ni intimidació ni cap “no” que pugui ser interpretat com a tal.
Senyores, no hi ha al món prou contenidors per cremar.
Justament, moltes víctimes renuncien a denunciar les agressions amb
submissió a causa de la culpabilització social per haver consumit substàncies
desinhibidores. La qüestió és posar l’ull en la víctima: si es droga, perquè
es droga; si la droguen, perquè l’han drogat. Per la vella lògica de culpar la
minifaldilla, que és la que encara ens fa culpar el mam, ves que no acabem
responsabilitzant de la submissió química a qui no s’ha tapat el got. I així,
mentre anem parlant del “com”, que va variant, ens continuem distraient
del “què” de sempre, que no sé quina solució té i que només puc deixar-lo
en interrogant; perquè no sé entendre què fa que un individu pugui trobar
desitjable penetrar un cos mort, una carn inerta, desposseïda de la capacitat
de sentir i de consentir, i que l’endemà pugui tornar a treballar, a estudiar,
a dinar a cals sogres, a ballar a la festa major, i que de saber-se’n capaç no
li vingui l’instint de tirar-se daltabaix d’un pont.