Com podem estalviar benzina?

17
ANTÒNIA VICENS
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ESPERANÇA CAMPS BARBER
Diu Antònia Vicens (Santanyí, 1942)
que, quan Jordi Cuixart li va telefonar
per comunicar-li que li havia
estat concedit el Premi d’Honor
de les Lletres Catalanes, es va
abraçar al llimoner per no caure. Ella, que
diu que quan escriu no té gens d’interès
a complaure el lector, sinó que no fa res
més que provar de respondre la caterva
de preguntes que l’acompanya d’ençà
que era una nina, encara se sorprèn i
s’impressiona quan li passen aquestes
coses. “Somrius, i penses que, quan tens
més de vuitanta anys, t’han passat coses
bones i coses dolentes, i aquesta és de
les coses millors que t’han passat.” Diu
això i passa full, i explica que aquesta
horabaixa de juny el cel del Terreno, als
afores de Palma, és gris, com si volgués
ploure. Tot d’una, brolla la narradora,
la contadora d’històries. “El cel és gris
com si volgués ploure, però llavors hi ha
el que cadascú té dins. Pot ser que el cel
sigui gris, però jo el vegi clar.”
Tenim molta estona per davant per fer
aquesta entrevista. Antònia Vicens, que
ha rebut la majoria de premis del país
tant per obres com per trajectòria, s’arma
de paciència i fa memòria. De tant
en tant, el to de veu li canvia i regala un
microrelat, una metàfora brillant o un
plany que incrusta dins la resposta a una
pregunta qualsevol.
“L’heura està molt verda, el llimoner,
carregat de llimones, i la buguenvíl·lia
també trau flor que és una meravella.
Cada dia hi pas una estona, amb ells.”
Per quan calgui tornar a abraçar-s’hi.
Antònia Vicens i la paleta de paraules
de la Premi d’Honor
—Avui rebreu el Premi d’Honor de les
Lletres Catalanes. Impressiona?
—Quan m’ho van dir, sí que em va impressionar.
Em vaig abraçar al llimoner
per no caure. No t’ho esperes gens. Només
la paraula, “Premi d’Honor de les
Lletres Catalanes”, és impressionant.
Després somrius. Estic molt agraïda a
Òmnium Cultural, al jurat que va optar
per la meva trajectòria, perquè crec que
és un regal que et fan. No crec que vos
donàs res, perquè he fet el que he volgut,
el que m’ha agradat, que és escriure. Escric
perquè vull. És la meva llibertat i la
meva passió. Escric per egoisme, perquè,
sense escriure, sense les paraules, pens
que no seria res.
—Cada vegada que us donen un premi
per la trajectòria, els periodistes us
demanam que mireu enrere, que feu
balanç. Us molesta?
—No! Perquè, enrere, què és? Tot el
passat és ben present. La memòria és
un misteri. No cal anar enrere per veure
enrere, tot hi és en un moment. Tot, condensat.
Les coses bones i les dolentes, les
lluites i els moments de tranquil·litat, tot
esclata en un moment.
—Viviu al Terreno, retirada de Palma,
en aquest barri alterós i tan literari, un
poc allunyat del trui de la ciutat turística.
Quan guaitau, què veieu?
—Quan guait, com una persona normal,
veig algú que passa amb el seu ca, veig
gent en bicicleta, gent en patinet... Moltes
vegades no passa res. Però després,
enmig del carrer desert, hi pos tot el que
passa al món. És que el món és molt petit.
Només que estiguis amb un poc de silenci,
veus tota aquesta incongruència, tot
aquest dolor, tot aquest tràfic d’armes,
tota aquesta injustícia, totes aquestes
guerres que es fan pels interessos d’algú.
Interessos econòmics i de poder, no
Què faig escrivint? No té
importància, escriure.
És un acte d’egoisme,
escriure