Com podem estalviar benzina?

21
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ANTÒNIA VICENS
—A pesar d’això que dieu, sí que sou
molt reconeguda i molt respectada dins
el món literari. Us fa recança no vendre
més llibres?
—No! En absolut! No sé per què és important
de vendre cent llibres o vendre’n
set mil. Si tens cent lectors, ja és una
meravella. Amb tants llibres com es publiquen!
Ara, a tot li’n diuen literatura.
He dit cent, però podria dir cinquanta o
vint. Crec que tenc un parell de lectors
fidels. Mai he pretès de tenir moltes
vendes ni agradar al lector. Em sap greu
per aquests pocs lectors que tenc, però
mai pens en ells. Pens en allò que escric,
en allò que vull dir. La resta, m’és
indiferent.
—…
—Vull burxar el lector, no complaure’l.
M’agradaria tenir aquesta capacitat de
burxar i de sacsejar-lo. No escric perquè
el lector passi una estona còmoda ni
perquè somrigui. Per ventura es pot complaure,
però quan sóc davant el paper, em
ve una realitat molt dura, i aleshores ja
no tenc compassió ni de jo, ni del món.
Escric amb una destral.
—Els lectors les notam, aquestes ferides
fetes amb el tall de la destral.
—M’agrada que m’ho diguis perquè el
que jo voldria és deixar de ser complaent.
El món és d’una gran bellesa, però és un
desastre d’injustícies. És incomprensible
que les persones hàgem creat tant de
dolor. M’agrada agafar els personatges,
els pobres personatges, de vegades, i
em deman què ha passat perquè hagi
arribat a una decrepitud tan gran. Quins
somnis se li han romput? Per les placetes
veus homes que seuen amb una botella
de cervesa a la mà i notes clarament que
esperen un camell que els durà un porro
o alguna altra cosa. Els veus que remenen
contenidors i jo em deman per tots
aquests somnis romputs. Possiblement,
són més intel·ligents i tenen més sensibilitat
que nosaltres. L’altre dia, davant
ca meva passava un home, pareixia feliç,
duia uns globus penjats a la bicicleta i
No escric perquè el
lector passi una estona
còmoda ni perquè
somrigui
cornetes i saludava somrient. I jo deia,
aquest home té un esperit infantil, és
feliç. Ahir un veí em va dir que l’home de
la bicicleta i els globus s’havia penjat en
un pi del bosc de Bellver. Què és aquest
horror que es passeja dins la gent, de
vegades? Això és el que vull entendre,
i em fic dins aquests pous quan escric.
—Quan començau, amb 39° a l’ombra,
entrau al pou dels obrers de la construcció
i dels treballadors de l’hostaleria en
aquella Mallorca que es despertava al
turisme.
—M’interessava molt el món obrer,
l’esclavatge en què vivia aquella gent, i ho
volia veure de prop. A Cala d’Or ho veia de
prop. Les coses que cont són personatges
de bon de veres. Escrivia i feia literatura
sobre uns personatges i unes situacions
que no m’agradaven. Deia que aquest
món no hauria d’existir i hi volia furgar.
Viure en una ciutat i estar en una oficina
un poc sofisticada, no tocar la realitat de
la gent, no era el que volia. Volia veure la
realitat i tocar-la.
—No era gens gran, l’oficina on vau
escriure la novel·la que, a més, us va fer
guanyar el Sant Jordi.
—La vaig escriure dins un vàter. Quan ets
davant una pàgina, l’espai desapareix, i
la pàgina es pot tornar tan gran com el
món. Una cadireta, una tauleta petita,
però aquella pàgina en blanc, o la pantalla
de l’ordinador, es pot tornar immensa.
—Les vostres primeres novel·les destapaven
els canvis socials i culturals que
s’esdevenien a Mallorca. Uns canvis que,
moltes vegades, van tenir uns efectes
que encara s’arrosseguen.
—Va passar a Mallorca i també a Catalunya,
aquesta destrossa de la costa.
Però a Mallorca va ser tristíssim perquè
anava amb l’explotació del paisatge i de la
llengua. Caramulls d’obrers d’Andalusia
que, pobra gent, no sabien ni llegir ni
escriure el seu nom. Encantadors, si vols,
però això feia que la gent de Mallorca els
hagués de parlar en castellà. Crec que va