La revolució oblidada de Tosquelles

9
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
PORTADA
Carles Guerra assenyalant moments dels films de Tosquelles a Sent Alban.
teatre, ball, circ... Reben comandes, publiquen un periòdic… I
tot això es veu a la pel·lícula. A l’exposició hi ha les tres bovines
desmuntades per veure-les simultàniament. Una porta per títol
Socioteràpia, la segona, Ergoteràpia i la tercera, Festes. Les festes
són cabdals, perquè són el lloc en què coincideixen la gent del
poble, les monges, el personal professional, els malalts.
—Fa impressió.
—Tosquelles fomentava tota mena de relacions dels malalts.
D’aquí ve que es parli d’un conjunt terapèutic. Un lloc destinat
a reorganitzar-se per construir una bogeria vivible, mitjançant
aquestes relacions socials. Aquest canvi de visió lliga amb la
tesi de Lacan de l’any 1932, en què parla de la paranoia com
a element constituent de la personalitat. Ve a dir que tothom
té un grau de paranoia. La qüestió és com es gestiona aquesta
paranoia. Hi ha qui no la pot gestionar i fa una psicosi i hi ha
qui se les enginya i la sap gestionar. Però la paranoia és constitutiva
de la personalitat i de la humanitat. El gran projecte de
Tosquelles podríem resumir-lo dient que va intentar erosionar
la distinció entre el que és normal i el que és patològic.
—Tosquelles canvia el punt de vista. Entén que no s’ha de
guarir malalts sinó que cal guarir institucions, com assenyala
el títol del llibre de Joana Masó.
—Quan fem la recerca amb Joana Masó, trobem que Tosquelles
reformula la relació amb la bogeria d’una manera
fascinant. La bogeria no es cura. L’objectiu és aconseguir que
la institució psiquiàtrica sigui un lloc digne de viure i que la
bogeria sigui digna de ser viscuda. En el primer fragment de
l’entrevista, Tosquelles explica que quan tenia set anys (era el
1919), el seu padrí el va portar al Pere Mata un diumenge i van
dinar amb el director, amb el qual era molt amic. Però abans
van anar a veure un partit de futbol entre malalts i metges. Al
petit Tosquelles li va cridar l’atenció que l’àrbitre no parava de
xiular faltes inexistents, xiulava quan ni tan sols els malalts
s’havien tocat. I diu Tosquelles: “Tot dinant el director em
va explicar que els bojos eren persones que no aconseguien
controlar la seva agressivitat. […] Finalment vaig entendre
que l’àrbitre dictava la llei i que no era la llei que regulava
la relació violenta que mantenen els malalts entre ells, sinó
la llei que ell mateix imposava a partir de la por que li feia la
violència dels malalts i que, arran d’aquesta violència, ell feia
un moviment contrafòbic. En lloc de facilitar que els malalts
evolucionessin i tinguessin accés a la llei –una cosa molt útil–,
impedia que el malalt accedís a una llei que no fos la llei de la
por del propietari.”
—Quina relació té Tosquelles amb l’anomenat art brut, una
part important de l’exposició?
—Una relació escèptica. Dins l’hospital promou la creació
artística entre els malalts. I la relació amb Dubuffet (artista
que va posar l’obra dels malalts als museus, equiparant-la
gairebé a l’art etnogràfic) la permet, ja li va bé. Però més tard
entén que aquest fet perpetua una situació de desavantatge
dels malalts davant els visitants dels museus. És un tipus de
representació de l’alteritat, molt influïda per les campanyes de
l’Àfrica: extreure i oblidar-nos de les circumstàncies originals.
Avui aquest art suscita preguntes de reparació històrica. Per
una altra banda, a l’exposició fem notar que Dubuffet, entre els
dibuixos d’art brut, no tan sols hi va col·locar peces i dibuixos
fets per malalts, sinó que n’hi ha de tres exiliats republicans,
que no eren malalts, només eren homes derrotats, perdedors
polítics, malalts de nostàlgia, que parlen malament el francès,
que viuen sols. Es deien: Joaquim Vicenç Gironella, Miguel
Hernández i Pepe García Tella.