La revolució oblidada de Tosquelles

More documents

Recommendations

Info

48 vilaweb.cat Dijous, 23 de juny de 2022 ÀNGELS GONYALONS —Aquest refugi que és Menorca, el vau descobrir en un moment que no estàveu bé i vau decidir d’anar-hi a viure. El vostre refugi d’infantesa. —Sí, hi va haver un moment que me’n vaig anar a Menorca. Però més que anarme’n a Menorca, vaig abandonar una manera de viure que m’arrossegava durant vint anys. Arriba un moment que em pregunto: “Jo què volia, realment?” I veig que sí que volia fer teatre, però sobretot, volia tenir una família. Segurament està sobrevalorada, però jo volia crear la meva família. De petita vaig ser molt feliç. Els meus pares són molt importants per a mi. No he estat ambiciosa. Volia fer teatre i ja està. I llavors em vaig trobar amb molts d’èxits. El problema és que em vaig adonar que per molts èxits que tingués quan arribava a casa estava sola. Al final vaig veure que no feia allò que volia. I fer un canvi com aquest no és fàcil. Vaig haver d’agafar distància de tot plegat. Des dels disset anys fins al trenta-vuit havia treballat molt intensament. —No éreu feliç dalt els escenaris? —A dalt de l’escenari sí; el problema el tenia quan baixava. No era feliç. Durant molts anys vaig pensar que la vida era això. I no, es pot ser feliç. Quan dic feliç, vull dir tenir pau i tranquil·litat, no aquesta idea màgica de felicitat que de vegades es té. A mi els escenaris m’han donat grans alegries, els estic molt agraïda. Però va haver-hi un moment que vaig tenir una mena de desenamorament de la meva feina. Ara he aconseguit tornar-me a enamorar. De fet, estic molt enamorada. Ara, em dóna alegries, però també maldecaps. —S’ha de trobar un punt just entre la feina i la vida personal? —Hi ha oficis que són maneres de viure. La nostra feina ens implica veure d’una manera particular i diferent la vida, en comparació amb la majoria de la societat, que tenen feines més convencionals. En aquests oficis, crec que sí que hi ha una edat en què vius per a això. Només vols La nostra feina ens implica veure d’una manera particular i diferent la vida, en comparació amb la majoria de la societat, que té feines més convencionals parlar d’això. Però et vas fent gran i, per sort, veus que hi ha moltes altres coses a la vida. Ara, també estic convençuda que hi ha una edat, quan ets jove, que has de lluitar per allò que vols. Sobretot, si ho tens clar. Però hi ha vida més enllà. Has de mantenir certes distàncies, per tenir perspectiva. Si no és molt malaltís. —Com era el vostre dia a dia? Heu dit que ara heu pensat alguna vegada com és que gent del vostre entorn us va deixar treballar d’aquella manera. —Ara han canviat les coses. Ara hi ha el paper del cover i swing, que poden substituir-te. Jo no n’havia sentit parlar mai. Com a caps de cartell, nosaltres teníem molta responsabilitat. Sentíem que si no hi érem, no es podia aixecar el teló. I hi havia molta gent que menjava d’això. Vaig començar fent teatre infantil. Anaven amunt i avall amb furgoneta. Després vaig passar a actuar amb en Paco Morán. Aquella època fèiem doble funció cada dia, menys dilluns. Fèiem dotze funcions setmanals, de dues hores. Vaig arribar a treballar amb una costella trencada, o amb onze punts al genoll. I amb un aforament de mil persones. No hi havia micros. Treballaves, ho havies de fer. Segurament hem fet heroïcitats, que ara, mirat amb perspectiva, no s’havien d’haver fet. Ara, també tinc un conflicte. En realitat, sóc un dubte en potes. Hem viscut injustícies, abusos de poder i molta pressió en alguns moments. No ho justifico, no crec que hagi de ser així. Però per què punyetes només aprenem amb l’adversitat? Entre cotons, no aprenem. Crec que hauríem de buscar el punt mitjà. He viscut moments molt durs, però també molt gratificants i bonics. Estic molt agraïda a la vida. També estic agraïda a les castanyes que m’he emportat, perquè fan que avui sigui aquí i sigui com sóc. —Com vau aconseguir de tornar-vos a motivar per pujar els escenaris? —Crec que el que cal preguntar-se és per què em vaig desenamorar dels es-
49 vilaweb.cat Dijous, 23 de juny de 2022 ÀNGELS GONYALONS cenaris. Hi havia molta intensitat. Hi havia moltes coses barrejades, treballava molt amb la que era la meva parella, en Ricard Reguant. Em vaig separar i necessitava molta distància de tot, per reconciliar-me amb la professió. No va ser una cosa d’un dia per un altre, va ser un procés. Vaig anar a Menorca, vaig aprendre a relativitzar les coses. Em vaig renyar i perdonar certes coses. —Sóc d’una generació en què Àngels Gonyalons era la gran estrella. —Sí, ho van fer una mica, això. Suposo que els interessava, a la gent que treia diners de tot plegat. Jo no ho vaig buscar. —No sé fins a quin punt treure-us de sobre aquesta etiqueta us va ajudar a tornar a pujar als escenaris d’una altra manera. —Jo he tornat a néixer unes quantes vegades. No passa res per deixar de ser aquesta estrella. És bo i tot. Sempre cito Sartre, que deia que només els llestos es recuperen de l’èxit, els ximples mai. Els anys noranta no podia fer ni una passa. Tothom m’aturava. Tot plegat també té una altra cara. No tot és bonic. Era jutjada per cada cosa que feia. —Ara teniu més llibertat. —I tant. Tinc clar que en el meu cas tot plegat ha consistit a fer-se gran. Potser hi ha actors que a vint anys ja tenen una gran maduresa. Jo em vaig fer popular molt jove. Queia bé a tothom. I al final era un peix que es mossegava a la cua. Pensava que a tota hora havia de ser aquella dona encantadora que tothom esperava que fos. I no, som persones com tothom. Anem al lavabo i si no ens dutxem Sempre cito Sartre, que deia que només els llestos es recuperen de l’èxit, els ximples mai JÚLIA PARTAL
Page 1 and 2: 18 - 23 DE JUNY DE 2022 No faces de
Page 3 and 4: 3 vilaweb.cat Dijous, 23 de juny de
Page 11 and 12: 11 vilaweb.cat Dijous, 23 de juny d
Page 23 and 24: 23 ABEL MARINÉ vilaweb.cat Dijous,
Page 35 and 36: 35 MARIONA CARULLA vilaweb.cat Dijo
Page 47: 47 vilaweb.cat Dijous, 23 de juny d
Page 53 and 54: 53 LAURA CASTEL vilaweb.cat Dijous,
Page 63 and 64: 63 ANÀLISI vilaweb.cat Dijous, 23
Page 77: LA FOTO DE LA SETMANA Mónica Oltra

La revolució oblidada de Tosquelles

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?