La revolució oblidada de Tosquelles

23
ABEL MARINÉ
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
JOSEP REXACH FUMANYA
Abel Mariné (Barcelona, 1943)
és catedràtic de nutrició de la
Facultat de Farmàcia de la Universitat
de Barcelona, però el
gran públic el coneix per la seva
faceta més divulgativa. Acaba de
publicar, amb Imma Amadeo, El gran
llibre de la nutrició (Comanegra, 2022).
És el resultat de molts anys de feina
i aspira a convertir-se en un manual
de referència entre els molts llibres de
nutrició que hi ha a les prestatgeries de
les llibreries.
—Mengem pitjor que no pas ara fa cinquanta
anys?
—Sí, sens dubte. Hi ha un fet molt
il·lustratiu. Segons alguns estudis observacionals,
l’època en què els anglesos
van tenir millor salut cardiovascular va
ser del 1940 al 1945, durant la Segona
Guerra Mundial. Per què? Doncs pel racionament.
La Gran Bretanya va proposar
un racionament, que estava planificat
perquè feia anys que veien a venir una
guerra i quedar-se aïllats del continent,
molt adaptat a les seves possibilitats de
producció i amb base científica per a
completar una bona nutrició. El racionament
anglès és una dieta perfectament
pautada. I les estatístiques d’alteracions
cardiovasculars van baixar. Després, van
guanyar la guerra.
—Menjar poc i bé. I què va passar, aleshores?
—Van tornar els ous amb bacó cada dia
i van tornar a tenir més infarts. Jo vaig
néixer el 1943 i als anys quaranta encara
teníem racionament. Era una dieta
modesta, amb molts vegetals, amb molt
de llegum, poca carn, perquè era cara, i
força ous. I era una dieta perfectament
racional. A Catalunya, ara, i al món occidental,
en general, mengem més que
no ens cal. Els que podem, perquè n’hi
ha molts que no poden. I a vegades passa
que allò més barat no és allò de què més
hem de menjar.
—Ací entra en joc la manca de temps. És
el culpable principal de la mala nutrició
de l’occident?
—Sí. Al capítol “Menjar fora de casa” expliquem
que hem perdut l’hàbit de seure
a menjar, dedicar-li temps. Ens omplim
molt la boca de la dieta mediterrània,
però dieta mediterrània no és solament
la manera d’alimentar-se, sinó un estil
de vida. I entaular-se en forma part. Al
migdia, si dinem a la feina, dinem de
qualsevol manera i amb un embut. I el
problema no és el menjar ràpid, sinó
menjar amb pressa, que no és el mateix.
Un dels papus que hi ha entre els progres
és que menjar hamburgueses és una porqueria.
No. De carn no n’hem de menjar
molta, s’ha de menjar amb moderació.
Però una hamburguesa de McDonald’s és
un producte discret, barat, correcte i amb
proteïna de bona qualitat. La qüestió no
és l’hamburguesa sinó menjar-ne més
del compte. En canvi, la fruita i l’amanida
no és tan barata. Mengem poca fruita pel
preu i també, cal dir-ho, perquè ens fa
mandra pelar-la.
ALBERT SALAMÉ
—Al llibre dieu: “La carn no és moda.”
Per què?
—Perquè ara hi ha una visió negativa
per part de certs sectors molt vinculats
a un ecologisme mal entès. Es basa en
dues coses: en la relació carn-càncer i
en els costos ecològics i ambientals que
té la producció animal. Cal dir que totes
dues coses tenen un cert fonament, però
cal matisar.
—La relació càncer-carn existeix.
—Ja sabíem des de fa anys que un excés
de carn és un factor de risc de certs càncers
digestius. Però parlem d’excés, no
pas de consum.
—Quin és el màxim de carn recomanable
setmanalment?
—Una mitjana de setanta grams el dia
de totes les formes de carn, és a dir, mig
quilo la setmana, és una xifra recomanable.
Carn fresca, preferentment. No tant
les processades o elaborades. Elaborades
són mandonguilles o hamburgueses,
processades és embotit. L’embotit porta