La revolució oblidada de Tosquelles

More documents

Recommendations

Info

28 AGUSTÍ COLOMINES vilaweb.cat Dijous, 23 de juny de 2022 ANDREU BARNILS Agustí Colomines (1957), professor d’història a la Universitat de Barcelona, escriptor, ex-director del Centre UNESCO de Catalunya i de la Fundació CatDem (2007-2013), ara pivota el nou centre d’estudis del Consell per la República. Home avesat al conflicte polític, ara ha publicat el dietari Tot el que el cor s’estima (Lleonard Muntaner), un llibre tendre, que descol·locarà el lector, i que permet de descobrir un Colomines que parla sobre la mort de la mare, la no relació amb els germans, la narcolèpsia, l’arítmia, els suïcidis familiars, els amors de la seva vida, el desamor amb A, barrejat amb un viatge intel·lectual pel segle XX i els arxius de Joaquim Maurin (1896-1973), amb qui Colomines es reconeix: “Tota la vida va ser d’esquerres i el veien com un home de dretes.” Va escriure aquest dietari durant els tres mesos que va ser a la Universitat de Stanford (EUA), convidat pel professor Joan Ramon Resina. Ara VilaWeb ha entrevistat un Colomines molt allunyat del polemista, desencisat amb la política més militant i que ha vist la mort de prop per culpa d’un càncer recent. —Què passa el 3 de juliol de 1972? —El 3 de juliol de 1972 es va morir la meva mare. Tenia catorze anys i estava de vacances a Sant Andreu de Llavaneres, amb el meu germà Lluís. La meva mare, com passa a les famílies tradicionals, era l’eix sobre el qual giravoltàvem tots. Per les circumstàncies especials de la seva mort, això va causar un fort enfrontament dels meus tres germans grans amb el meu pare. I, de cop i volta, tot allò que havia estat un gran compacte va explotar. D’ençà d’aquell moment em vaig sentir com un fill únic. El dia que es mor la meva mare, jo em converteixo en fill únic. —Circumstàncies especials d’una mort que, “per respecte als germans”, no expliqueu. I va i no dieu com es mor la vostra mare. —No. Ni t’ho explicaré. —Conteu que tots els germans se’n van de casa menys vós, que viviu sol amb el pare i la seva nova parella. Quan us n’aneu de casa? —Vaig marxar quan devia tenir uns quinze anys o setze. Vaig aconseguir que el meu pare m’emancipés davant un notari. I vaig començar a viure a casa d’un germà meu, en Jordi, que estava casat amb la Mercè, i després a casa d’uns amics, que són els meus germans reals. La relació amb els germans de sang és pràcticament inexistent. —Una àvia se suïcida. Una altra, “cau del balcó”, farta de la vida. I un avi s’intoxica. A veure, he llegit entre línies. —Sóc dels que pensen que tots tres es van suïcidar, evidentment. Per raons diferents, cadascun. La mare del meu pare, que tenia vint-i-sis anys, perquè tenia la Vaig aconseguir que el meu pare m’emancipés davant un notari. I vaig començar a viure a casa d’un germà meu, en Jordi, que estava casat amb la Mercè, i després a casa d’uns amics, que són els meus germans reals. La relació amb els germans de sang és pràcticament inexistent
29 vilaweb.cat Dijous, 23 de juny de 2022 AGUSTÍ COLOMINES El meu pare no va pagar, i per no pagar, no em va pagar ni els estudis ADIVA KOENIGSBERG malaltia de la gelosia patològica. El meu avi Ramon, viatjant, era el seu marit i ella es pensava que se n’anava al llit amb mig món, pobre home. L’àvia es va matar a vint-i-sis anys, davant el meu pare i la seva germana, aleshores petits. El marit d’aquesta es va intoxicar al cap de molts anys, perquè no va acabar mai de superar aquesta situació. I l’altra, que és l’única que he conegut, l’àvia materna, estava fins als nassos de la vida. I un dia es va fotre daltabaix i adeu. Però oficialment tan sols hi ha un suïcidi. —“Sóc un home que plora.” —No tinc cap inconvenient a plorar en públic. No sóc d’aquests que s’amaga, ni ho considero una falta de masculinitat. Ben al contrari. Plorar, ho trobo molt alliberador. Expressar els meus sentiments des del plor em sembla la cosa més normal. —“Joan Colomines.” Un nom que no surt al llibre. —Les coses van com van. El meu pare va desaparèixer bona part de la meva vida. Vaig escriure aquest llibre amb total llibertat, i he intentat d’explicar per què no sóc un Colomines. No sóc aquesta persona que tothom diu que sóc. No sóc un nen de l’Eixample, fill del doctor Colomines, que ha tingut una vida regalada. No és veritat. Si hagués estat així, hauria anat als Estats Units a formar-me. El meu pare no va pagar, i per no pagar, no em va pagar ni els estudis. Però jo, durant tota la meva vida, he acceptat un relat. Vaig
Page 1 and 2: 18 - 23 DE JUNY DE 2022 No faces de
Page 3 and 4: 3 vilaweb.cat Dijous, 23 de juny de
Page 11 and 12: 11 vilaweb.cat Dijous, 23 de juny d
Page 23 and 24: 23 ABEL MARINÉ vilaweb.cat Dijous,
Page 27: 27 vilaweb.cat Dijous, 23 de juny d
Page 35 and 36: 35 MARIONA CARULLA vilaweb.cat Dijo
Page 53 and 54: 53 LAURA CASTEL vilaweb.cat Dijous,
Page 63 and 64: 63 ANÀLISI vilaweb.cat Dijous, 23
Page 77: LA FOTO DE LA SETMANA Mónica Oltra

La revolució oblidada de Tosquelles

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

Delete template?

Save as template?