La revolució oblidada de Tosquelles

39
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
MARIONA CARULLA
sort, va poder veure la meva presidència.
Quan va morir ja havíem superat la part
més complicada. Em va ajudar molt. La
primera vegada que em vaig presentar,
va patir molt. I va decidir de fer-se una
oficina i va trucar a totes les amistats
perquè em donessin el vot. Devia trucar
al voltant de dues-centes persones. Va
fer una feina tremenda...
—Mariona Carulla és qui és pels seus
pares? Tenen un paper clau?
—Sí, els meus pares són grans exemples
de compromís i rigor. Ma mare tenia el
sentit de compromís al moll de l’os. Si
s’havia compromès amb res, era capaç
de deixar de fer coses que realment li
venien molt de gust. I això et queda. Per
una altra banda, mon pare ens va ensenyar
moltíssim. Era molt bon gestor. Va
ser una persona molt capdavantera. Era
advocat. Volia ser notari, però durant
la guerra del 1936-1939 es van aturar
les oposicions i aleshores va decidir de
començar l’empresa. Tenia molta visió
amb la publicitat, i així va aconseguir que
l’empresa tingués molt bona marca. A
casa, mentre sopàvem, sempre veia com
ho gestionava. I va fer pòsit. De fet, això
s’ha quedat per sempre en mi. Sempre
ho he dit, el logo sempre ha de ser molt
present.
—Era un empresari molt implicat en tot
allò que passava a la societat.
—S’implicava molt en qüestions culturals.
En cert moment, va deixar Agrolimen
i es va dedicar a la cultura. Mon pare
ens va transmetre l’amor per la cultura
i el país. I els germans ho hem seguit.
Tenim un sentit de deure amb la societat i
per això hem decidit de continuar la Fundació
Carulla. De fet, ara ja impliquem la
generació següent. Per nosaltres és molt
important de transmetre aquests valors
que ens van ensenyar els pares.
—Com vau viure el procés?
—A l’empresa sempre ho hem tingut
clar. Has d’anar molt amb compte, perquè
l’objectiu és vendre. Pots ajudar, però
no cal manifestar-se. Sempre hem tingut
aquesta idea que ens van ensenyar els
pares. Si t’hi fixes, sortim molt poc. Els
meus germans gairebé no surten mai. I,
de fet, els esverava que hagués de sortir
tant als mitjans com a presidenta del
Palau. Ara descansaran. Trobaven que
era massa exposició.
—I al Palau?
—He procurat que els nostres propòsits
siguin la música i la catalanitat d’arrel.
Pensa que ho fem tot en català. Treballem
molt per afavorir la cultura catalana i els
músics d’aquí. La meva visió ha estat que
cap polític no vingués al Palau, el volíem
preservar. Ara, sí que hem permès que els
cantaires ensenyessin estelades o el llaç
groc. No ho hem fomentat, però és un
exercici de llibertat i l’hem permès. Ara,
el Palau no s’ha polititzat.
—Durant una època precisament us van
atacar per això...
—Sí, la gent sempre diu moltes coses.
Una cosa que he après de l’empresa és
que no s’ha de desmentir res. Hi ha un
escrit que et molesta sobre l’empresa i
el llegeix poquíssima gent. Si respons
per desmentir-ho, li dónes visibilitat i
és pitjor. I amb això igual... Tenim molt
clar què volem ser.
—I ara, què?
—Continuar amb el mateix que he fet
sempre. He estat molt vinculada a institucions.
Sóc la vice-presidenta del patronat
de la Sagrada Família i la presidenta
del concurs Maria Canals. La presidència
del Palau m’ha robat molt de temps i no
he pogut dedicar-me tant com voldria
a aquestes altres institucions. Ara m’hi
vull centrar.
—És a dir, que no us n’aneu a casa, no?
—No! Tinc quatre fills, i deu néts, i els
he deixat de banda per moltes coses del
Palau de la Música. Ara no pararé de fer
coses, però els podré dedicar més temps.
Durant aquest temps tenia un moment
intocable per ells. Cada dimarts venien a
dinar a casa, i això sí que sempre he dit a
la secretària que era sagrat. Tenia clar que
He procurat que els nostres
propòsits siguin la música i
la catalanitat d’arrel. Pensa
que ho fem tot en català.
Treballem molt per afavorir
la cultura catalana i els
músics d’aquí