La revolució oblidada de Tosquelles

19
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
PORTADA
El surrealisme al servei de la revolució... psiquiàtrica
A Occitània, després de muntar un departament de psiquiatria
al camp de refugiats de Sètfonts, va accedir l’any 1940 a l’hospital
psiquiàtric de Sent Alban. Allà col·laborà amb el psiquiatre
Lucien Bonnafé, que estava en contacte amb la Resistència i
l’avantguarda. Per això a la institució es van refugiar el poeta
Paul Éluard, el pintor Gerard Vulliamy, el filòsof i metge Georges
Canguilhem, l’historiador de cinema Georges Sadoul,
el poeta dadaista Tristan Tzara, l’artista i teòric de l’Art Brut
Jean Dubuffet, entre més. Tots ells van aportar idees i creacions
artístiques en la línia dels treballs de Tosquelles, tot
alimentant i estimulant els envits que comportaven les seves
investigacions pràctiques.
L’any 1938, al llibre El teatre i el seu doble, Antonin Artaud
escrivia: “Defensar una cultura, l’existència de la qual no ha
salvat mai un home de la preocupació de viure millor i de tenir
fam, no em sembla pas més urgent que extreure del que hom
anomena cultura unes idees dotades d’una força viva idèntica
a la de la fam.”
L’important en l’home és encertar la seva bogeria
A Sent Alban, Tosquelles va comptar l’any 1952 amb l’ajuda del
metge de Martinica Frantz Fanon, qui va esdevenir anys més
tard militant del Front Nacional d’Alliberament d’Algèria. Allà
dirigí un psiquiàtric on aplicava els mètodes de la socioteràpia
i la psicoteràpia institucional apresos amb Tosquelles. Els treballs
del geni català van estar connectats amb els grans envits
ideològics i humans del seu temps. Fanon és un dels teòrics
més importants de l’anticolonialisme i les psicopatologies de
la colonització. El seu llibre Els condemnats de la terra és una
bíblia dels moviments d’emancipació anticolonial.
El llibre ens mostra les riques influències i reflexions creuades
de científics com ell, amb la visió del món que tenien els artistes
d’avantguarda, sobretot els surrealistes, interessats de sempre
en l’inconscient, els somnis, Freud i més maneres d’interpretar
i subvertir la realitat política i cultural que consideraven opressiva,
també (i sobretot) per als anomenats malalts mentals.
Algunes de les seves idees, extretes d’escrits i d’entrevistes
publicades al llibre, dibuixen un perfil molt clar del seu pensament.
Tosquelles parlava molt clar i de manera provocativa
per reafirmar-se i fomentar el debat. Ho va fer tota la vida.
“Els comunistes no en volien saber res perquè al front no hi
ha bojos.” “Si a la gent que a la guerra es torna ximple els fots
al darrere, ja s’ha acabat, no tenen sortida. S’han de guarir
allà mateix on passen les coses.” “Mai no he fet tan bona psiquiatria
com al camp de concentració. Allò va servir també per
a fer possible que alguna gent fotés el camp.” “L’important
en l’home és encertar la seva bogeria. El destí de la bogeria és
l’essència de l’home.”
El retorn a Catalunya. La indiferència gremial
La primera vegada que Francesc Tosquelles va tornar a Catalunya
des de l’exili el 1939, va ser amb motiu del IV Congrés
Internacional de Psicoteràpia a la Universitat de Barcelona,
l’any 1958. Era la primera vegada, i en ple franquisme, que es
feia un congrés amb mil dos-cents especialistes, l’elit de la
psiquiatria mundial.
Era la primera vegada, també, que Jacques Lacan feia una
conferència a l’estat espanyol. Per primera vegada, Tosquelles
mostrava a la comunitat científica el treball fet amb els
interns de Sent Alban en un film mut rodat a la institució, que
ell mateix havia dirigit i filmat. En unes cartel·les el film informava
com havia augmentat a Sent Alban el nombre d’interns
guarits. El 1936 eren el 42%, el 1946 el 69%, i el 1956 el 89%.
Malauradament, el congrés no va tenir la repercussió que es
mereixia. Ni tan sols la conferència de Jacques Lacan. Un cop
més, com ja havia succeït durant la República, les idees de
Tosquelles no quallaven en el relat col·lectiu científic i cultural.
A final dels anys seixanta, la gerència de l’Institut Pere Mata de
Reus va recuperar-lo com a director per impulsar la reforma
de la institució, càrrec que va exercir a distància fins a la seva
mort a Granges d’Òlt, el 25 d’octubre de 1994.
El llibre Tosquelles. Curar les institucions, de Joana Masó,
explica que el retorn intermitent de Francesc Tosquelles
a partir dels anys seixanta a la Catalunya franquista no va
fructificar com hauria estat lògic i necessari. Ja hi havia
un cert interès per l’obra de Michel Foucault i de Franco
Basaglia, i l’antipsiquiatria es divulgava a les revistes més
progressistes. Però la psicoteràpia institucional, que duia
implícita la crítica absoluta a les institucions mentals, no va
formar part d’aquest espai crític que havia de ser-ho també
en el pla polític i cultural.
Allò que ell havia començat al terreny de la psicoteràpia institucional
a Reus els anys trenta no va servir per a articular
psiquiatria i psicoanàlisi. De fet, les seves idees i experiències
no tenien terreny per a germinar en un panorama arrasat per
franquistes i reaccionaris.