La revolució oblidada de Tosquelles

64
ANÀLISI
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ler reunir-se tan sols amb el
president català, es va deixar
fotografiar assegut durant
uns moments a la taula.
La reunió no va servir per a
fixar una nova data ni per a
acordar la metodologia de
treball. I la voluntat del govern
d’Aragonès de tornar-la
a reunir a principi d’enguany
ha acabat en no-res per la
impossibilitat d’acostar posicions,
els interessos electorals
del PSOE a Castellà i Lleó
i Andalusia, i per l’allunyament
progressiu entre tots
dos governs, que tampoc no
ha fet viable que la bilateral
es reunís aquest estiu, després
dels escassos avenços
de la comissió en una segona
reunió al febrer.
I això que, per a Aragonès, la
taula havia de donar “resultats
tangibles” enguany. N’ha
passat mig i JxCat n’ha tingut
prou per a confirmar el vaticini
que el diàleg no fructificaria.
Ara prepara una auditoria
sobre el pacte de govern amb
ERC de conseqüències encara
incertes. Però els partits independentistes
han arribat
fins ací sense cap alternativa
estratègica, després del darrer
intent fallit, a l’hivern,
d’ERC, JxCat, la CUP, Òmnium,
l’ANC i el Consell per
la República per a crear una
direcció estratègica del procés
i tancar un primer marc genèric
d’estratègia compartida.
Mentrestant, l’independentisme
continua trencat al parlament.
L’allunyament definitiu
es va palesar amb l’aprovació
del pressupost amb el
suport dels comuns. Malgrat
les reticències públiques de
Va ser ERC qui en va
pagar el preu polític
més alt, perquè
va haver de forçar
Ernest Maragall a
facilitar l’aprovació
del pressupost
d’Ada Colau a
l’Ajuntament de
Barcelona
Junts, i d’una tensió entre el
partit i el govern palpable a
l’hemicicle, el departament
de Jaume Giró va negociar els
comptes amb els comuns i
va ser ERC qui en va pagar el
preu polític més alt, perquè
va haver de forçar Ernest Maragall
a facilitar l’aprovació
del pressupost d’Ada Colau
a l’Ajuntament de Barcelona.
Els comuns es van tornar a
convertir, a la pràctica, en el
soci preferent del govern. I
han estat clau per a consolidar
aquest allunyament amb
la CUP, que ha portat ERC a
desdir-se de la qüestió de
confiança que van pactar en
l’acord d’investidura.
Els anticapitalistes tampoc no
van avalar el polèmic acord
tancat entre el PSC, ERC, Junts
i els comuns per reformar la
llei de política lingüística que
després es va transformar en
la nova llei del català. Ni tampoc
donaran suport, segons
que sembla, al decret de resposta
a la imposició del 25%
de castellà del Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya
que el govern validarà al parlament,
una altra vegada, amb
el suport del partit de Jéssica
Albiach. Un altre punt d’inflexió
en les relacions amb la CUP
va ser la retirada de l’escó de
Pau Juvillà. Un episodi que va
evidenciar els límits de la retòrica
de la confrontació en un
parlament no exempt de més
polèmiques per les condicions
laborals dels seus diputats i
treballadors, i amb qüestions
irresoltes com ara la retallada
de les dietes dels diputats
o l’eliminació o substitució
de les llicències per edat. Tot
plegat, mentre el futur polític
de Laura Borràs resta pendent
de l’obertura de judici oral
pel cas de la Institució de les
Lletres Catalanes.
També s’ha anat coent, contra
corrent, un canvi de les
relacions d’ERC amb el PSOE.
Després dels indults, Esquerra
va continuar prioritzant de
mantenir-se com a soci preferent
del govern espanyol
quan va avalar l’aprovació
del pressupost de Sánchez,
malgrat l’incompliment dels
acords anteriors. El gest anava
lligat al compromís d’arribar
a un altre pacte per a l’aprovació
de la llei de l’audiovisual,
tan important per al futur
del català. Esquerra era molt
conscient que aquells podien
ser els darrers comptes imprescindibles
per a Sánchez,
que podia optar per una pròrroga
a partir d’aleshores. Però
va mantenir l’opció política.
Aquell peatge va acabar amb
un empitjorament progressiu
de les relacions entre el PSOE
i ERC, que l’aprovació ara fa
poc de la llei de l’audiovisual,
amb l’abstenció del PP i el
vot en contra d’Esquerra, ha
acabat de consolidar, després
del refús dels republicans a
la reforma laboral i al decret
espanyol contra la crisi per la
guerra d’Ucraïna.
El punt d’inflexió definitiu va
ser a l’abril amb el Catalangate,
que va posar en evidència
un espionatge en massa a dirigents
independentistes, sobretot
entre el 2017 i el 2020.
Sánchez es va negar a fer caure
la ministra de Defensa espanyola,
tal com li ho demanava
Aragonès. Ha volgut tancar el
cas presentant-se a si mateix
i més membres del seu govern
com a víctimes de Pegasus i