La revolució oblidada de Tosquelles

73
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
MAIL OBERT
ANDREU BARNILS
ANDREU BARNILS
EL NOSALTRES DEIXA PAS
Després d’anys, el
grup comença a cedir
protagonisme a la força,
també inspiradora, de
l’individu
El tu, l’ell, el jo, ja em torna a atrapar més que no pas el nosaltres. L’individu
ja em torna a encuriosir més que no pas el grup. Durant anys, i dic anys,
m’havia atrapat la força creativa, l’ímpetu, la intel·ligència i el poder del
grup. En canvi, els relats, les històries personals i les obsessions individuals,
incloent-hi les meves, m’interessaven menys. Clars exemples de la potent
força del grup van ser els primers temps de Twitter o l’octubre del 2017 català.
La plataforma Twitter és irrecognoscible d’aquells primers anys que em van
fer descobrir, en directe, la intel·ligència col·lectiva. Mai com amb el primer
Twitter vaig experimentar l’enorme plaer de veure grups de persones pensant
a la vegada, de manera anònima, sobre cinema, política, sexe o religió.
Un caos ordenat, un ordre caòtic, gairebé improvisat, d’on treies idees que
havien sorgit del diàleg entre el grup. Desenes de persones en contribució
amb centenars de persones. Res d’un savi sol en una torre de vori. La intel·
ligència era la suma de tots. Una assemblea addictiva d’on treies llibres per
a llegir, persones per a conèixer, accions a fer.
I què no dir de l’octubre del 2017 de l’independentisme català, amb aquella
força creativa de grups anònims: uns sense-nom feien entrar urnes, uns
estudiants tocaven la marxa de l’estrella de la mort davant el pas dels ‘piolines’,
uns tercers, punks altruistes, posaven en marxa el sistema informàtic
del col·legi del Primer d’Octubre, en una harmonia que evidentment tenia
part de cosa planificada, i organitzada, però que també incloïa una part
d’improvisació que funcionava, de grup que va sol, de gent autoorganitzada.
Aquesta primavera que dijous s’acabarà els intensos relats personals m’han
seduït, atrapat, impactat, com abans ho havia fet el grup. Un grup, sigui
Twitter, o la política organitzada, que no viu el millor moment. Amant com
sóc de biografies, i de la importància de l’individu, tinc un respecte sagrat
a les opcions personals, il·luminadores, salvadores, inspiradores. Anar a la
teva no ha de voler dir ser egoista. També pot voler dir ser independent. Jo
aquests dies em torno a refugiar en vides que semblen de pel·lícula, relats
inspiradors de persones que he entrevistat, dels llibres que n’he llegit,
conegut una mica i que, per un atzar, aquest mes m’han seduït com poques
vegades. Individus sols que m’han seduït com abans m’havia seduït el grup.
I no sóc jo sol. Amb la gent del meu voltant ja no parlem de coses que fan els
grups. Parlem de coses que fan els individus.
Jo he sabut gaudir de la impactant infantesa a l’exili de luxe mexicà de Víctor
Hurtado, home que va acabar tornant a Catalunya per fer mapes preciosos
de la història de Catalunya (mapes sobre els almogàvers que diries que ell
ha seguit a peu abans, per tota la mediterrània, abans de dibuixar-los a mà),